Good luck... and don't fuck it up! - 28: Thank you, I'm into fashion (Jared)
AvatarEscrit per Cass Ross
Enviat el dia 30/07/2022 a les 19:07:16
Última modificació 31/07/2022 a les 01:07:37
Tots els capítols de Good luck... and don't fuck it up!
< Anterior capítol ||


28: Thank you, I'm into fashion (Jared)

Des de feia dies, la tensió i l’excitament pels fets del dissabte s’havien apoderat del castell. En una escola de màgia era difícil que la rutina arribés a resultar avorrida, però, tot i així, quan un esdeveniment com l’aniversari del 400 anys de l’escola interrompia, tot es posava cap per amunt. Fins i tot algú com el Jared, qui intentava estar sempre a segona línia i no es molestava a socialitzar en excés, ho podia percebre en l’ambient. Tant la taula dels professors com les classes estaven més esvalotades i totes les converses, o quasi totes, que arribava a escoltar, giraven entorn d'aquest tema. 

Quan va arribar a la darrera classe de divendres amb els de sisè, va comprovar que tots els alumnes estaven discutint temes com les cites o el vestuari de la festa, tal com portava passant des de setmanes enrere. Sols que cada vegada era més immediat, més real, ja sols mancaven dies fins a l’esdeveniment. Ni la seva presència ni el fet que tossís dues vegades van produir efecte; en aquell moment va percebre que la classe es faria molt llarga, amb els alumnes en aquell estat. Les últimes hores dels divendres sempre eren difícils —pel professor tant com pels alumnes—, però, si els sumaves l’emoció pel dissabte… O s’ho muntava bé o aquella classe seria impossible d’aguantar.

Avui se suposava que els havia d’explicar els cucbruts… No. No passaria. Havia previst, molt encertadament, el caos en què estarien els alumnes aquella hora. Escoltar una hora de teoria de cucbruts seria tortura, tant pels alumnes com pel professor.

Per sort, va pensar, havia estat pensant alternatives darrerament per fer modificacions al temari i altres tipus de classe. No és que el Ricky li deixés gaire marge de maniobra —havia decidit comportar-se una mica més arran que ja tenia ganes de sortir de la puta biblioteca— però podia fer alguna cosa. Definitivament, va pensar en veure que els alumnes seguien sense fer-li ni punyetero cas, canviava els plans. Avui no veurien els cucbruts. 

—Ostres! —va cridar el Jared de cop i volta—. Ahir em vaig deixar oberta la gàbia dels amagosos i ara estan voltant per aquí… I crec que estan famèlics.

Com havia pronosticat, tots els alumnes es van girar alarmats cap a ell.

—I ara que tinc la vostra atenció, comencem la classe. 

Va sospirar alleugerit en no reparar en la cabellera oxigenada del Petty entre la multitud. Havia fet aquella crida a l’atenció sense pensar-se-la gaire bé i feta, havia entès que, segurament, no li hauria fet gaire gràcia al Ricky. Mare meva, si continuava així no tornava a veure una tarda sense anar a la biblioteca fins… bé, fins final de curs, suposava, en qualsevol dels casos.

—Sé que segons el programa —Anomena-ho programa anomena-ho imposició del Ricky a seguir el llibre de text— avui tocarien els cucbruts, però com que és divendres, crec que tots ens podem permetre una mica de llibertat. Intercanviarem la classe d’avui amb la que ens tocava d’aquí dues setmanes. Acromàntules.

En general, hi va haver victoris d’alegria, sobretot del Trevor, qui va començar a xisclar emocionat sobre un tal Spiderman qui era el seu superheroi preferit. Uhm. Al Jared li sonava alguna cosa sobre aquest individu, d’haver-lo vist en alguna camiseta de la V, potser? Fos com fos, si ajudava que els alumnes es prenguessin amb més il·lusió la classe, benvingut fos. La resposta positiva de quasi tots, mentre els guiava cap a la gàbia de les acromàntules, va opacar la de la Scarlett. La capitana de les animadores de Pukduwgie, pensant que ningu no la veia, s’havia emportat les mans a la boca mentre es mossegava el llavi i, estrany en ella doncs acostumava a ser la primera de classe, es va quedar endarredira en la fila. 

—Abans que res, no us preocupeu… o us emocioneu abans d’hora alguns —va dir mirant al Trevor—, la pràctica serà bastant pacífica, no haureu de lluitar contra les acromàntules o el que fos que us estàveu imaginant —va escoltar un sospir de decepció—. Dividirem aquesta pràctica en dues parts. Primer de tot, tenim una colònia d’acromàntules controlada no gaire enfora. Després d’entaular relacions cordials amb elles —Extranyament, o no, el Jared s’havia portat de les mil marevelles amb les bèsties. Amb les persones ja era un tema completament diferent—, han accedit que les visitem. La primera part serà que parleu amb elles i descobriu com viuen. Aquí teniu uns pergamins amb les preguntes que us han de contestar, me les heu de tornar redactades d’aquí una setmana. Recordo, limit de vint paraules per resposta —Estava fart de corregir. Com sempre, la majoria dels alumnes van fer un esbufec davant la impossibilitat de síntesis—. Vint-i-una. Si en feu vint-i-dues ens veiem a les recuperacions —Silenci sepulcral—. Podeu riure, eh? La segona part consistirà en extreure el verí d’un cadàver d’acromàntula. Algú em pot dir alguna utilitat del seu verí?

—Jo, jo! —va corejar el Trevor, que com sempre estava a primera fila—. És molt valuós per les pocions. Mig litre del seu verí pot arribar a costar 70 dracmas. 

—Exacte. Cinc punts per a Thunderbird. Seguiu-me.

Els alumnes, la majória emocionats, van fer pinya darrere el Jared mentre els conduïa per l’interior del bosc cap al recinte controlat on estava instal·lada la colònia. Durant el trajecte, el tema recorrent de la festa va tornar, però no amb tanta intensitat com ho havia fet abans. Entre els murmuris, el Jared va escoltar algunes frases en relació a la seva assignatura i pràctica que li van arrancar un somriure. Després d’una setmana corregint i maleint als alumnes que no complien el limit de 10 paraules i després que el Ricky es queixés que posava treballs en grup de dotze persones —bastant egoista, si ho pensava bé, doncs ell ja tenia problemes amb parlar en tres persones de cop i no voler tocar el dos— allò li va infundar alguna mena d’energia. Encara no tenia notícies de la nova feina i, amb tot el que havia passat aquelles setmanes, no hi havia pensat gaire. Però bé, el currículum havia estat enviat i la porta seguia estant oberta.

—Estem a punt d’arribar. Recordeu ser cordials i mostrar-vos tranquils. Si passa res, jo estaré atent per alleugerir la situació i evitar que prengueu mal. Sols parlareu amb el cap mascle i la cap femella de la colònia. Alguna cosa que em vulgueu preguntar? És ara o mai. 

—Que fem amb la Scarlett? Està dels nervis i ens engegarà la pràctica! —va cridar un dels minions del Petty que, malauradament, no es petava les classes com el seu cap. Almenys, en general, simplement es limitava a existir, que quan s’era tan cayetano ja era una tasca difícil. 

—Perdona? Cinc punts menys per Horned Serpent —va dir el Jared mentre travessava el grup d’alumnes fins a trobar, al fons i unes passes apartada, a la tranquil·la Scarlett completament presa del pànic. Quan es va acotar per obligar-la a establir contacte visual amb ell, va reparar en que tenia els ulls anegats per les llàgrimes—. Scarlett. Estàs bé?

—Jo… les aranyes… No vull faltar a la classe… No vull tenir mala nota… La carrera de medimàgia… Però… Les aranyes…

—Totalment comprensible. N’hi ha de molt verinoses i les acromàntules poden arribar a ser letals. Tenir-ne por és senyal de bon judici —va dir sense deixar de mirar la Scarlett. La noia, davant aquelles paraules, va aconseguir tranquil·litzar-se una mica i disminuir els plors—. A tots els qui rèieu, suposo que no us agradaria que portés un impostorus i veure la vostra reacció davant el que us fa més por, oi? Que no es torni a repetir. 

Tots els alumnes que feia uns segons havien estat rient del pànic de la Scarlett es van quedar muts i avergonyits, amb l’autoritat que de cop i volta havia aconseguit infundar el Jared. Sabia el que era tenir por i no deixaria que quatre desgraciats es burlessin de la pobra noia. Ja li havia passat alguna situació similar, amb alumnes de primer, al principi de curs que, malauradament, no havia sabut gestionar correctament. Va astorar-se davant els seus progressos en aquell sentit: mai no hauria dit que podria gestionar mínimament tota una classe d’adolescents un divendres a la tarda. 

—Scarlett, no et preocupis per la nota. No fa falta que facis aquesta pràctica, si no vols. Tens molt bona nota de les anteriors, no t’ho tindré en compte a l’hora de fer la mitja que no hagis fet aquesta. 

—Aleshores els altres també ens podem saltar pràctiques! —va dir una veu entre la multitud.

—Vint punts menys per Wampus —va dir sense immutar-se, sorprès d’haver reconegut la veu a la seva esquena—. Scarlett, si vols pots marxar. Ves a les cuines a prendre una til·la, si tens problemes amb el Rick… el subdirector Martin o algun altre professor, explica’ls que t’hi he enviat jo i vagin a parlar amb mi. D’acord?

Lentament, la Scarlett va inclinar el cap amunt i avall. Ja havia deixat de plorar, però el seu semblant encara estava tacat de nervis. El Jared no va poder evitar que se li encongís el cor. Ell intentava aconseguir portar les bèsties més perilloses que a ell li semblaven mil vegades més interessants que les insípides que el Ricky l’obligava a incloure al temari, però, en veure aquestes reaccions, oblidava que no tothom era com ell. 

—Els altres, seguim amb la pràctica. 

Després de comprovar que la Scarlett encetava el camí de tornada cap al castell, va continuar dirigint els alumnes cap al lloc d’encontre amb les acromàntules. Era un clar de mida reduïda, triat específicament així pel Jared per poder tenir controlada la situació. Estava ben il·luminat, pels paràmetres que calia esperar d’Ilvermony. Com va poder comprovar, pel camp visual i també per les exclamacions dels alumnes fetes a la seva esquena, els dos caps de la colònia ja hi eren. Malgrat anys de treballs amb bèsties, encara eren impactants, aquelles criatures: pel tamany, el pelatge negre, les potes, els ulls. Sospitava que per molts dels alumnes era la primera vegada que en veien una a la vida real i la seva reacció estava totalment sota l’esperable. Massa mesurada i tot. Ell havia xisclat d’emoció davant la primera acromàntula. 

Quan el primer contacte amb les aranyes es va iniciar, va somriure entre si, escoltant com el Trevor liderava el grup dels alumnes i semblava fluir bé la comunicació. En cap moment va haver d’interposar-se, ni fer sevir la vareta que estava aguantant en posició defensiva en tot moment. 

Ho havia aconseguit, havia domat una classe d’adolescent hormonats a última hora un divendres. La bèstia més difícil de totes.

 

*

 

—Saps que vas com qualsevol home heterosexual bàsic a la Met Gala, oi? Quina desvergonya! Quin pecat! Si no fossis el meu amic…

El Jared es va quedar mirant a Kai amb mirada inexpressiva. Segons ell, anava prou decent i elegant. Li havia costat, assumir que no podria dur pantalons de xandall i un jersei a la festa i, en canvi, hauria de dur una d’aquelles coses incòmodes anomenades esmòquings que mai no havia volgut portar a la seva vida. Quan la V l’havia convençut de deixar la roba dels tres en mans de Kai, internament l’havia pres el pànic. Podia acabar amb… qualsevol cosa que les ments expertes en deien moda i a ell li semblava terriblement incòmode i lleig i cridaner. 

Almenys al final Kai havia… cedit? Se n’havia compadit? El que fos, però anava amb una cosa prou… decent. Era incòmode, tanmateix almenys era de color negre. Uns pantalons de vestir i una americana sorprenentment lleugera a joc, davall una camisa blanca. 

Havia d’admetre, tot i això, que s’havia passat la darrera setmana preguntant-se què portaria Kai. Ille en diria desenvolupament de personatge o creixement personal; potser ho era, un any enrere mai no s’ho hauria plantejat (tampoc no sabia que existien tants tipus de purpirina, teles i colors). Si les escasses ocasions que havia tingut per brillar durant el curs escolar, com la darrera reunió abans de Nadal o el dinar a casa dels seus pares, els havia sorprès amb vestits que certereament eren… alguna cosa —competència a les carpes de circ, per exemple—; aquella festa semblava feta expressament a mida de Kai. Podia destacar, tot el que volgués, i ja que havia de persistir amb la tasca de guanyar-se a tota aquella gentussa, també havia de destil·lar bon gust i elegància. 

Ho havia complert, o almenys, això suposava el Jared. Per la mirada que feia il professor de Runes Antigues, el seu vestit quasi rivalitzava amb l’Alexis per ocupar el primer lloc en el seu cor. El seu maquillatge era minimalista, amb uns llavis pintats amb diverses tonalitats de taronja i una línia taronja que li travessava la cara d’orella a orella i li donava un toc futurista. El vestit era blanc, d’espatlles amples i cenyit del cos, tot cobert de tires horitzontals amb els colors de l’arc de Sant Martí i d’altres que en Jared no sabia ni que existien. Les tires també li cobrien els braços allà on les mànigues curtes no arribaven. Les faldilles eren amples, amb gairebé tan volum com les surrealistes que havia dut a l’última reunió del claustre abans de Nadal. Segur que la tela, que es movia suaument quan Kai ho feia, era de la millor qualitat. Però allò que cridava més l’atenció, per damunt dels colors, per damunt del maquillatge, era... Com dir-ho? Allò que fos que portava al cap que tan podia ser un element molt Kai com allò que sortiria d’un impostorus d’un alumne. De la diadema sortien tot d’objectes estrambòtics i peculiars que, amb un encanteri o potser una runa, es movien com si tinguessin vida pròpia.

—I la V? Havíem quedat per entrar junts i fa uns minuts… —va murmurar el Jared, interrompent l'anàlisi de Kai de tots els outfits que havien de portar a les últimes vint-i-cinc Met Gala. No tenia l’honor de conèixer al tal Met ni sabia perquè la seva gala era tan important—. Per favor, diga'm que t’has controlat i es pot moure amb el que sigui que li has enflocat.

—I tant! Tu pensaves que la deixaria opacar-me? Quan he anat fa unes hores per maquillar-la, semblava moure’s prou bé amb les sabates de taló. Ja no pareixia el Bambi acabat de néixer. 

—Tu has vist mai un cérvol acabat de néixer caminar?

—Però has entès la metàfora, oi? I si no no et preocupis, sempre li pots oferir el teu braç per arrepenjar-se!

Immediatament, el Jared va enrogir davant aquelles paraules, encara que no hagués acabat d’entendre del tot les intencions d’aquell comentari. Ni ganes. Va intentar posar en funcionament el seu cervell per pensar, no una rèplica, ja que volia descartar el tema, però algun tema per distreure a Kai i poder-se tranquil·litzar. Tanmateix, no va arribar a temps. Quan just la seva pell semblava haver decidit deixar de cremar, la V va aparèixer davant d’ells. 

I la vergonya que havia experimentat el Jared feia uns segons davant el comentari de Kai va quedar en una nimietat comparada amb el que va sentir en aquell moment. La V, simplement… La V. Havia estat plenament conscient que Kai també havia ficat mà en el vestuari de la V, que ella s’arreglaria, que la veuria… Simplement, no s’havia anticipat, o hi havia volgut pensar, en allò. La V, tan a prop, tan espectacular —ho estava sempre, clar, amb la túnica de professora o amb les camisetes enormes, amb el pijama que li havia regalat—, el vestit granat, la cascada de cabells castanys… els ulls castanys, sense ulleres que s’hi interposessin, quan es van fixar en els seus va sentir que s’hi podria enfonsar-se i ofegar-se. 

En definitiva: s’havia muntat un curtcircuit en el seu cervell i havia oblidat com parlar, moure’s. Fins i tot respirar. 

—La meva obra mestra! —va exclamar Kai en un to que per al Jared sonava preocupantment semblant al de Victor Frankestein—. Però mira’t! Ja sabia que havia fet bona feina amb el maquillatge, però el vestit! No em diguis que no te l’he triat bé!

—Gràcies —va somriure la V. O això va imaginar el Jared que feia. Pel bé del seu sistema respiratori i cardíac, havia decidit mirar cap al sostre—. Tu estàs espectacular.

—Ho sé, ho sé… El meu vestit és com el lovechild dels vestits de la final de la Violet Chacki i la Gottmik. Tan icònic… Et pots creure que el Jared no m’ha dit res del meu vestit? Bé, massa shock deu tenir havent de portar una camisa blanca… Mira-te’l, per fi ha descobert que els colors clars existeixen. Vosaltres dos vestit de manera decent sense ser un insult per Gigi Goode… la meva gran obra fins al moment! 

Un altre cop, el to de Victor Frankestein. No n’era un gran fan, el Jared.

—Vas molt millor que qualsevol convidat de la Met Gala. Desbancaries a la Blake Lively com reina. I tu, Jared, també estàs molt guapo!

El Jared va estar uns segons a comprendre que s’estava dirigint a ell. Potser més aviat uns minuts, a jutjar per com se l’havien quedat mirant els seus dos amics. 

—Grà… Entrem i busquem a la… —Sabia que la V i ell havien quedat que havien de vigilar a algú. Que Kai se’n separaria per seguir… amb alguna cosa. El seu cervell seguia de vacances—. Eh. Ja sabeu. Entrem?

Gràcies a Merlí, la seva proposta va ser acceptada i els tres es van dirigir cap al Menjador, on tindria lloc la festa. Si el dia de Sant Valentí, el Jared ja s’havia quedat astorat de com, en el transcurs d’un dia, la força de voluntat dels pukwudgies havia transformat aquella estança, la rentada de cara que havien fet aquell cop per fer-ho un lloc presentable per la crème de la crème de la societat màgica era digna d’admiració. Si no fos perquè estava a Ilvermony, a la zona de la planta que solia ocupar el Menjador, al Jared li hauria costat de creure que era el mateix lloc on esmorzava els matins. 

Suposava que era elegant i tal. Ell preferia l’austeritat coneguda, no aquella cosa rococó. Puto COMEUA. A més, en una nova mostra d’elitisme, com si no el reiteressin prou, havien subdividit el Menjador. La part més grossa, pels alumnes, però en un cantó, hi havia l’anomenada zona VIP, sols pels professors i els convidats a la Gala. Allà ja hi estaven alguns dels membres més il·lustres del COMEUA, que es miraven amb cara de fàstic els primers alumnes que havien arribat. Kai va rodar els ulls un mini segon abans de acomiadar-se dels seus amics i tirar cap a aquella zona. El Jared i la V van murmurar un ‘sort’ mentre es quedaven els dos sols a l’entrada.

El Jared va inspeccionar tots els angles de la sala, posant especial atenció en tots els rostres dels alumnes. Ara que no tenia els ulls posats en la V, ni la tenia davant seu, sinó al seu costat, era més fàcil ignorar-la. Ignorar-la sonava massa fort, però… podia evitar que protagonitzés el seu camp visual i, d’aquella manera, els pensaments coherents havien tornat. Havia recordat la missió principal: localitzar la Chepi, i tenir-la controlada tota la nit. No podien deixar que s’acostés a cap peix gros del COMEUA. La seva tasca era difícil, tanmateix: havien descobert que hi assistia acompanyada de la Mandy, i la Mandy, en tal que professora d’extraescolars, podia entrar a la zona VIP i aquest privilegi s’estenia a la seva parella. 

Això no obstant, cap de les dues estaven localitzables. Fent acopi de tota la forta voluntat, i prometent-se que mantindria la compostura, es va girar cap a la V. Ella va negar amb el cap, indicant-li que tampoc no trobava a la Chepi: encara no havia arribat, doncs. Bé, era prest. No havien arribat ni la majoria d’alumnes ni totes les delegacions del COMEUA. Podien estar tranquils.

Va mirar el sostre respirant lentament, mentre pensava com dirigir-se a la V com una persona normal amb totes les facultats comunicatives desenvolupant-se correctament. Va redirigir la mirada cap a les parets, on hi havia totes les taules amb menjars i begudes. Podia oferir-li anar a buscar alguna cosa per beure… però potser ell preferia agafar-la de la zona VIP, ja que aquelles, en estar destinades a majors d’edats, portaven alcohol. I en necessitava, aquella nit. Almenys una mica. Per comportar-se com un adult funcional vora la V.

Ja havia obert la boca per començar a articular la frase quan dos braços el van envoltar per endarrere. No, la V estava al seu costat, no podia… Va allargar la mà cap a la butxaca on guardava la seva vareta quan…

—Ei, germanet! Oh, que guapo t’has posat, no? Jo que li havia dit a la Tami que estava segura que apareixeries amb xandall… —La Bethany va deixar l’abraçada per col·locar-se davant d’ells dos. Quan Kai els havia comunicat que el director Fontaine havia decidit que durant la festa actuessin les Fruit Salad, havia estat cinc minuts el Jared a reaccionar i comprendre que no era una broma. Realment la girl band de la seva germana gaudia d’un gran èxit i ell semblava viure davall les pedres en no haver-se’n assabentat—. Ai, V, que maca. I aneu a joc i tot, el mocador de la jaqueta del Jared combina amb el de la V! Sembleu una parella que fa anys que estan casats!

—Ei, hola Bethany! Gràcies! Que bé que les Fruit Salad actueu a la festa!

—Tu sembles un subratllador gegant —va dir el Jared, o ho va intentar davant l’enrogiment que li havia vingut per enèsima vegada en pocs minuts. Potser havia estat molt directe, però certament era la primera imatge que li havia vingut al cap en observar la seva germana vestida amb un conjunt de dues peces, falda i top, de color groc brillant—. No t’hauries d’estar preparant per actuar?

—Volia saludar-te i bé, també a la taula de postres —Les miques entorn de la seva boca indicaven a quina de les dues coses havia donat preferència. Quan va mirar als costats, va veure que un seguit d’alumnes havien fet una rotllana al voltant d’ells: esperaven, clarament, parlar amb la Bethany i molts sostenien plomes perquè els firmés, pergamins o… molts no portaven pergamins—. Bé, ja veieu que soc una llimona sol·licitada! Espero veure’t donant-ho tot a la pista de ball, eh, Jared? V estira’l si cal, o emborratxa’l, però el vull veure ballant Titanic eh! Like an icebеrg, you broke my heart in twooooooo.

I la Bethany va desaparèixer abduïda per una marea d’alumnes embogits.

—No em puc creure que la dieta fruitariana tingui tant èxit entre els adolescents… —va rodar els ulls el Jared. Tot el que guardava relació amb la seva germana petita escapava de la seva comprensió.

Titanic, should have seen you from the staaaaaart. Now our love is sinking and I'm torn apaaaaaaaaart —va sentir que taral·lejava la V—. Perdona!

El Jared va somriure. En boca de la V el melodrama de cançó de les Fruit Salad no semblava tan terrible. 

—La Chepi i la Mandy encara no hi són. Vols anar a agafar alguna cosa per beure mentre esperem? Jo crec que entraré a la zona VIP, ara que no hi ha el COMEUA…

Alcohol, necessitava alcohol. No tenia una forma més fina de dir-ho; no en aquell estat en què la V l’havia sumit. Nerviós, sols veure que la V començava a inclinar el cap per donar una resposta afirmativa, va traspassar el saló cap a la zona VIP, amb la seva amiga darrere, a grans passes. El seu objectiu era la taula amb les copes de xampany, i hi va acudir directe sense reparar en les persones que l’envoltaven o la decoració; d’altra manera, segur, hauria estat incapaç de reprimir la cara de fàstic. Es va beure la primera copa d’un sol glop i, quan ja buidava la segona, va comprovar que la V ja havia arribat al seu costat. Mai no hi comptava, que el seu ritme acostumava a ser més ràpid que el de Kai i la V. 

—Jared, estàs bé? —va murmurar-li la V, massa a prop pel seu gust, mentre observava com s’agafa la tercera copa de xampany—. Si en qualsevol moment necessites res, estic aquí. Pel que faci falta. Sé que tenim una missió, però…

—Estic bé, V. Sols tenia set.

—Estic aquí —va reiterar la V—. Pel que…

Les paraules de la V van ser interrompudes pel considerable rebombori que es va crear al seu voltant malgrat l’estança estar ocupada per poques persones. Alçant la vista, el Jared va veure a Kai vora el director i el Ricky, els tres mirant fixament a l’entrada. Imitaven a tothom a la sala: professors, alumnes, al lloc VIP o no, tothom estava observant l’entrada de la delegació més important del COMEUA a la festa.

Anaven vestits amb les millors gales, que el Jared va suposar que farien entrar a Kai en conflicte davant la sumptuositat de la roba. Tanmateix, no podien ocultar la perversió dels qui les portaven: el seguit de cares malauradament familiars van avançar lentament per la sala, sense dissimular el posat de qui se sap superior als plebeus de la vora.  El Jared va reprimir tots i cada un dels impulsos de ganyotes, però no va saber si ho va aconseguir. Això no obstant, no eren ni ell ni la V a qui miraven. Estaven massa ocupats amb el director i els seus dos acompanyants, el Ricky i Kai. 

Quan el Jared va entreveure, entre la delegació, una cabellera rossa que coneixia massa bé, automàticament va estirar el braç per servir-se un altre got de xampany. En tot moment n’havia estat conscient, que la Dahlia seria allà, però la confirmació sempre trastocava una mica. No semblava fer-se més fàcil, passessin els anys que passessin. Almenys la presència de la V reconfortava. Més quan va veure que ella allargava la mà per fregar la seva. Va poder esbossar un somriure, contra tot pronòstic. 

Aviat, la zona VIP, segons abans considerablement buida, es va veure omplerta per la delegació. En un ball de piruetes de cordialitat que el Jared mai no havia arribat a entendre, van anar saludant als professors, conferint especial importància als més longeus o els qui portaven més temps ostentant el càrrec. Com era d’esperar, als mindundis d’ell i la V no els van fer ni puto cas. En un moment va semblar que el Príncep Alí (si, també hi era, hi havia espai per tothom) se’ls acostava, però va quedar atrapat entre el remolí de gent. 

La Dahlia semblava molt entretinguda parlant amb el Ricky i el Cullen. Perfecte. Es podien quedar allà. I no els desitjava que els caigués un canelobre a sobre perquè seria massa misericordiós.

De fet, quan va tornar a repassar la sala amb la vista, va notar que tothom pareixia haver-se ajuntat naturalment en grups, COMEUA i Ilvermony. Va decidir que preferia no disseccionar cada un dels grups per no perdre (més) el respecte als seus companys de feina. En comptes d’allò, es va agafar una altra copa de xampany. 

Mentre prenia l’últim glop abans de buidar la copa, va notar un petit copet a l’esquena. Quan es va girar, va trobar-se a Kai, amb una expressió que volia aparentar alegria però, després d’observar-le fixament, va veure certs vestigis de cansament.

—Per fi m’he pogut escapar —va murmurar perquè només il sentissin V i el Jared—. El Fontaine m’està intentant presentar a tothom. Ara m’he pogut escapar, li he dit que anava a buscar-nos beguda… Ja va una mica Miss Vanjie, el nostre dire. Com esteu voltros?

—Ens estan ignorant —va respondre inmediatament el Jared—. Que continuï així. 

—Hem estat buscant a la Chepi i la Mandy, però encara no han arribat… —va continuar la V, mentre els tres instintivament repassaven tota la sala, a la recerca de les dues noies. Res—. Per tot lo altre, bé. Ho estàs fent molt bé, Kai.

—Ho sé. Almenys soc qui millor vesteix d’aquesta sala i això em cons…

—Le Fay! —El Fontaine, amb una poca traça que delatava que anava, com deia Kai, una mica Miss Vanjie, va avançar cap a ells—. Pensava que l’havia perdut! Li he de presentar algú! La meva futura muller, la dona dels meus somnis…

—Matusalem? —va murmurar el Jared sols per la V. 

—Ah, també estan vostès, eh… White… Wils… Wind… Això, i el nou. Un plaer. Le Fay, m’acompanya?

Amb una ràpida mirada, Kai es va acomiadar d’ells i va avançar unes passes per seguir el director. Tanmateix, la persona a qui il volia presentar no es trobava molt enfora d’ells i des de la seva posició, el Jared i la V podien veure i escoltar tot el desenvolupament de la conversa. 

—Le Fay, li presento a la meravellosa Louise Lafayette… Està espectacular aquesta nit… si ser sexy fos un delicte, la senyora Lafayette tindria la perpètua —El Jared va haver de mossegar-se les galtes per no esclatar a riure i al seu costat, la V va fer el mateix. Els dos es van girar de costat per dissimular—. Louise…

—Senyora Lafayette.

—Kai le Fay, professor de Runes Antigues i el meu nou col·laborador. Estic segur que s’entendrà amb ille tan bé com jo.

—Un plaer —va sentir com murmurava Kai. Havia perdut l’expressió simpàtica i el to jovial que havia estat utilitzant en les anteriors presentacions, que tan bé havia fingit. Aquest cop, el seu rostre era una màscara hieràtica i el to anava a conjunt.

—Kai le Fay? Ja veig —va continuar la senyora Lafayette, amb una cella aixecada i una veu tacada de retrets—. No només t'escurces el nom sinó que també el cognom,.

—Geez Louise —va murmurar taxativament Kai, afegint un nivell més a la confusió del vejestorio, qui no semblava entendre res del que estava passant—. Tan simpàtica com sempre.

El Jared va sentir com se li tensava tot el cos, i la seva cama esquerra volia avançar per rescatar a Kai. La V el va agafar pel braç: recordava el pla, havien de deixar que Kai fes, que s’infiltrés. Però podia veure la incomoditat del seu amic, i no podia suportar la cara que menyspreu que li dedicava la seva mare. 

Va recordar-se que no s’havia de deixar portar per nervis. La seva mirada va lliscar cap a la V, esperant si així ambdós es posaven d’acord sobre que fer: deixar que Kai se les enginyés o anar a salvar-le. Havia obert la boca quan una veu freda, provinent de rere la seva esquena, va glaçar-li les venes.

—Quant de temps, Jared.

El seu propi fantasma del passat el venia a visitar.

Ell havia vist la Dahlia, però ella no l’havia vist a ell. Fins ara. N’havia estat conscient, dels canvis que havien ocorregut en ella aquells anys però, en aquell moment, ella finalment mirant-lo i dirigint-li la paraula, tot semblava diferent. No havia previst que ella deixés passar l’oportunitat de fer contactes per venir a perseguir-lo, però, com tantes coses de la Dahlia, s’havia equivocat. Va girar-se per encarar-s’hi, encara amb el cos tens i la posició de defensa que havia adoptat abans. No sabia com canviar-la.

—Dahlia…

—Em sento decebuda que no hagis vingut a saludar-me, donada la nostra història. Actues així, amb totes les teves exparelles? 

—Sols amb les que…

—Vigila amb el que dius —va fer un gran somriure que va deixar entreveure la seva impol·luta dentadura—. Tinc molts d’amics, aquí. Saps? Quan em varen dir que havies acabat ensenyant, no m’ho vaig acabar de creure, però ara que et veig aquí… Potser es una posició adequada per tu. 

El braç, que havia amagat darrere de la seva esquena, es va començar a tensar per agafar la vareta. A mig camí, tanmateix, va trobar un obstacle: el de la V, que allargava per entrellaçar la mà amb la d’ell i estrènyer-la. Amb aquell petit gest, el Jared va sentir que les pulsacions es relaxaven, almenys una mica.

—I qui és… aquesta? Una amiga? —Les paraules tacades de verí de la Dahlia van quedar distorsionades per la ganyota que no es va preocupar d’amagar tot just va fixar els ulls en la V—. Pensava que tenies els estàndards una mica més alts. 

—Violeta Wilson-Torres, professora d’alquímia —va dir la V mentre li allargava l’altra mà lliure, amb una seguretat que el Jared va trobar admirable.

—L’empollona. Et recordo d’Ilvermony… crec. Dahlia MacDuff, un plaer, mona. Bé, ha estat meravellós posar-nos al dia, Jared, però com entendràs tinc gent més important a saludar. Que et vagi bé. 

I tan aviat com havia aparegut, la Dahlia va desaparèixer. Almenys, físicament, però, el seu ànim, el Jared va constatar que encara havia deixat empremta. Va mirar al sostre, intentant trobar la calma que havia perdut en els darrers minuts i que els mals records deixessin de fluir. La V encara no havia apartat la mà i sentia que parlava, però no distingia les paraules que deia. Tenia allò, almenys, a què aferrar-se. Havia de ser fort. Havia de calmar-se, tornar a ser ell, i ajudar a la V a tenir control de la Chepi. No podia deixar que guanyés la Dahlia, ni el COMEUA. Era el que volien i no els donaria aquell plaer. 

Aquells pensaments van reafirmar la seva voluntat. No seria tan ingenu de pensar que estava com al principi de la nit, però les seves pulsacions havien tornat a la normalitat i la seva sang fluïa. El seu cos estava relaxat. Bé, en ell relaxat era un oxímoron: no estava a punt per saltar i batre’s a duel, matisaria. 

No obstant això, quan per fi es va sentir amb l’ànim d'abaixar la vista, la cara de la V li va trencar el cor. Ella també havia desviat la vista, però en la forma com es mossegava la galta i entretancava els ulls hi va saber veure signes d’inseguretat. Més que cap comentari que la Dahlia hagués fet cap a ell, veure la reacció de la V al desdeny de la seva exparella el va enfonsar. No, no el va enfonsar perquè havia decidit que era un plaer que no estava disposat a concedir. 

—Ei, V. V. V, mira'm —va ordenar-li mentre aprofitava l’abraçada de mans de la que encara no s’havien deslligat per girar-la cap a ell i que quedessin encarats. Aleshores, sense saber molt bé perquè, potser gràcies a l’alcohol, va alçar l’altra mà per apropar-la a la cara de la V i obligar-la a mirar-lo. Un altra vegada va poder constatar com els tacons havien reduït la diferència d’altura entre els dos—. Ni puto cas, a la Dahlia, d’acord? És el que vol. I té aquest fotut efecte en les persones. Fes-los sentir inferiors. Sempre l’ha tingut. El va tenir amb mi molt de temps… encara el té. I és una merda, però no podem deixar que ens ho faci creure. Ella és qui és la persona horrible, no nosaltres.

Va esperar uns segons, esperant que la V digués alguna cosa. Sols se’l va mirar agraïda. Aleshores, volent impedir de tota manera un silenci incòmode, va verbalitzar el primer pensament que se li va creuar al cap, el que havia volgut dir en veu alta durant tota la nit:

—A més a més, estàs preciosa. No deixis que et convenci del contrari.

La mirada d’agraïment de la V es va intensificar i, sota aquelles llums, encara que era difícil de dir, el Jared hauria jurat, per un moment, que s’havia posat vermella.

 

*

 

—Jared, tranquil, no és tan tard. Poden haver-se perdut o distret, són adolescents.

Havien passat deu minuts i tota la calma que el Jared havia obtingut reflexionant mirant el sostre, s’havia evaporat ja. La Dahlia estava com peix dins aigua entre tanta gent important i no els feia cas, Kai semblava tenir-ho tot controlat, amb la seva mare enfora. Però la Chepi seguia sense aparèixer i el Jared necessitava concentrar-se en alguna cosa. Havien sortit de la zona VIP per estar més atents a l’entrada i sortida dels alumnes de la festa. El Jared s’havia convençut que així per fi arribaria la Chepi, però semblava haver estat en va.

—Amb tota la gentussa que corre per aquí? —va murmurar el Jared—. No ens podem arriscar. 

—Ho entenc. Vols seure i prendre res? 

El seu primer impuls va ser negar amb el cap, però, després de rumiar-hi uns instants, potser era la millor opció. L’actuació del grup de la seva germana ja havia començat i malgrat no estar pendent, estar envoltant d'adolescents ballant mentre ell i la V estaven recolzats com estaquirots a una de les parets no era el millor pla.

—Tornem a la zona VIP. Necessito una altra copa. 

Però tornar a entrar a la zona infestada de piranyes del COMEUA potser no va ser la millor opció. I la Chepi seguia sense aparèixer. Quan va prendre’s la copa de xampany ansiat d’un sol glop, va intentar recordar quantes en duia. Masses. Tenia bona tolerància a l’alcohol, es va recordar, però havia de mantenir-se serè aquella nit. Potser serè no era el millor mot, hi havia massa disparadors de la seva d’ansietat en aquella estança; tanmateix, no es podia permetre acabar com el director. Quan es va girar per mirar al Fontaine, el va veure rient molt fortament mentre havia de recolzar-se en Kai per mantenir l’equilibri. La ridiculesa del vejestorio va arrencar-li una rialla silenciosa que el va relaxar una mica.

Hi havia una altra raó per la qual no es podia permetre beure més. L’anterior vegada que s’havia excedit amb el xampany… una imatge que intentava no recórrer, encara que a vegades, més de les que ho admetria, acabava repetint-la a la seva memòria. El dia de Nadal, la V tan a prop seu… Havia necessitat allunyar-se i havia fet mal. Tanmateix, estava convençut que en els darrers mesos, havia acceptat que els sentiments no eren correspostos i hi estava en pau. Havia aconseguit reconstruir el seu escut i poder estar confortable, un altre cop, amb la V. No obstant això, aquella nit… desconeixia què passava, potser perquè la V estava preciosa —encara que sempre ho estava—, però no sabia si podia ser tan fort. Tanmateix, ella era qui l’estava calmant i el seu major suport; no podia mantenir-se’n allunyat.

Havia de dir res, al respecte? S’estava comportant de forma molt estranya, amb tants silencis? Estava fent sentir incòmoda la V?

—PERÒ VOSTÈ QUE HI FA, AQUÍ?

La veu del Ricky va retumbar per tot el castell. Si hi havia algú que s’havia perdut la festa per dormir, segur que en aquells moments s’havia despertat davant els crits del Ricky. Quan el Jared es va girar per veure que passava, dues coses van cridar la seva atenció: la vena a punt de rebentar i la Pearl, enmig de la sala, amb cara de perduda i tot el maquillatge corregut.

—Glup? 

—Aquesta zona sols es pels membres del claustre i del COMEUA i els seus acompanyants! Vosté no hi pot estar, Davenport!

—Glup? Això és la zona… Glup? Estic tota sola a la sala VIP… Glup. És que la Chepi m’havia dit que estaria per aquí i volia… glup.

En sentir el nom, tant el Jared i la V van intercanviar mirades. Un lleu moviment del cap i els dos van saber que s’havien entès. Quasi compassats, van fer llargues passes per situar-se vora el subdirector i l’alumna.

—Subdirector Martin —va començar la V—, nosaltres ens encarreguem d’acompanyar l’alumna. No es preocupi.

El Ricky va tancar els ulls de forma desdenyosa. Pel que semblava, encara no havia donat prou senyals que no considerava el Jared i la V dignes de confiança, ni tan sols per escortar una pobra alumna. Tanmateix, després de pentinar la sala i decidir que hi havia gent molt més interessant amb qui perdre el temps, va deixar anar el braç de la Pearl —qui hauria caigut de no ser perquè el Jared la va agafar— i va tornar amb el director. 

—Glup… gràcies —va murmurar la Pearl mentre s’arrambava al braç del Jared—. Estic bé… glup. Sols que buscava la Chepi… glup. M’havia dit que estaria a la zona VIP i m’hi volia colar… glup. 

Perfecte. Si quedava alguna mena de dubte, ara ja era obvi que la Chepi havia planejat estar a la festa i ara, així i tot, no apareixia. Les pulsacions del Jared van tornar a pujar i amb la mà lliure, es va haver d’eixugar la suor del front.

—Pearl, t’aniria bé seure —va dir la V a la Pearl, malgrat que la seva mirada estava fixa en el Jared—. Queda’t aquí i beu un got d’aigua mentre vaig a buscar a les infermeres Zamolodchikova. Jared, pots…?

—Clar.

Entre els dos van ajudar a la Pearl a seure a una de les cadires de la zona general del ball. El Jared va allargar-hi un got d’aigua mentre la V tornava a la zona VIP a avisar a les infermeres. A contracor, les Zamolodchikova havien admès que estarien pendents de qualsevol embriagament dels alumnes. Segons el Ricky, no seria necessari perquè eren una institució respectable i sota cap mena de circumstància els alumnes podrien provar gota d’alcohol. El Jared havia hagut de fer un esforç per no esclatar a riure davant d’ell. Ja el sorprenia, que de moment només la Pearl estigués en aquell estat.

—La Chepi estava tan emocionada amb la festa… glup… Quan la Mandy li va demanar que l’acompanyés… glup… On estarà, glup?

Perfecte, perfecte, perfecte. El Jared notava com la suor li recorria tot el front a cada paraula que la Pearl pronunciava. No trobava a faltar ningú del COMEUA, però i si tenien algun agent secret? I si havien segrestat a la Chepi, aprofitant que ells estaven distrets? I si ja era massa tard?

El flux dels pensament va ser interromput per la V, qui va tornar amb una de les Zamolodchikova. La vella infermera va llançar-se a la Pearl, mentre l’examinava detingudament i la sermonejava sobre els efectes de l’alcohol en els joves. Abans que la noia pogués dir res més, la Zamolodchikova (qui sabia quina de les dues era) s’havia emportat l’alumna fora de la sala. I havia deixat el Jared encara més nerviós.

—La Chepi. Hauria d’estar aquí. La Pearl ha dit que estava emocionada d’anar a la festa.

—Ho sé. Però encara queda molta nit per endavant, pot haver tingut un problema amb el vestit o algun imprevist —va avançar-se la V agafant el rostre del Jared entre les mans—. Anem a ballar. Això ens tranquil·litzarà.

I abans que el Jared pogués dir res, es va veure arrossegat per la V a la pista de ball. Mai no havia sabut ballar, i menys aquella… música? que estava sonant. Tanmateix, va prometre’s intentar passar una bona estona, per la V. Estava clar que ella gaudia, de les cançons de les Fruit Salad i almenys, li devia això. No amagar-li la nit.

La cançó va resultar més curta del que esperava. I contràriament al que esperava, no en va venir una de seguida. Quan, com tota la sala, va alçar la vista cap a l’escenari a veure que passava, va trobar la Bethany amb el micròfon a la mà i un somriure d’orella a orella. 

—Com ho duis, Ilvermony? Així m’agrada, veure com ho esteu petant! —Tothom la va victorejar, encisats per la seva presència escènica. El Jared no va poder evitar somriure d’orgull davant la seva germana petita i l’efecte que provocava en la gent—. Ara, però, per relaxar-nos, en toca una de lenta. Agafeu a la persona que teniu al costat… 

Qué? El Jared va tardar uns segons a processar aquelles paraules. Com que una de lenta? Que volia dir, amb allò d’agafeu a la persona que teniu al costat? Quan va mirar a banda a banda de la sala, va comprovar que tothom havia obeït la Bethany. Tots els alumnes i alguns dels professors (el Mundt i la Mary Jane?) ja s’havien aparellat i esperaven en posició de vals que comencés la cançó.

Tots menys ell i la V. Va veure com ella s’acostava una mica a ell, però ell va seguir palplantat. Com que agafar…?

—Així m’agrada, tots ben agafats... Poseu-vos ben a prop… Hi ha gent que no ens està fent cas ehem ehem… 

El Jared va parpellejar. Eren imaginacions seves, o aquelles paraules anaven dedicades a ell? Quan va alçar la vista, va comprovar que la Bethany, de fet, l’estava fulminant amb la mirada. Encara perdut, ell també va apropar-se a la V i va deixar que ella li col·loqués la mà a l’espatlla, mentre ell deixava reposar la seva a la cintura d’ella. 

I la música va tornar a sonar.

Era conscient que li costava moure’s. Que devia estar més tens que una escombra i que els seus moviments mancaven de tota classe de gràcia. Mai no havia après a ballar i va pregar perquè la V en sabés una mica més i el dirigís. Tenia por, de fer-ho malament, de trepitjar-la, d’incomodar-la, de tornar a deixar escapar els seus sentiments…

Però uns compassos després, res d’allò no importava. La cançó era maca. En altre moment potser li hauria semblat massa sentimental, barata, nyonya; tanmateix, en aquell moment, podria dir que era la seva cançó preferida. Va deixar guiar-se per ella, mentre ballaven a l’uníson. Hauria jurat que tot el seu voltant deixava d’existir, sols existien ells dos. I per una persona com ell, aquell estat era molt difícil d’aconseguir. Però allà estaven, sentia que ballaven dins una bola de cristall, d’aquelles que quan capgiraves queia neu, sols ells dos. Aquella era la tranquil·litat que sentia.

I va continuar ballant. Tranquil, per primera vegada, en tota la nit.

 


Llegit 25 vegades


< Anterior capítol ||

 


Comentaris
Envia un comentari!: Per comentar has d'estar registrat. Registra't és gratuït ;-)


  • AvatarAgatha Black (Moderador/a FF)Enviat el 31/07/2022 a les 17:04:16
    #28077He escrit 9 fanfics amb un total de 207 capítols

    Yaaaaay, vaig a posar-me al dia de seguida! Vaig comentant mentre llegeixo.

    OMG acromàtules? O.O sí que són amigables, les acromàntules d'Ilvermorny OMG XD Han acceptat que vagin a entrevistar-les i tot, hahahaha, fan. Ohhh i el jared està aprenent a controlar la classe! Molt bé! "La bèstia més terrible de totes", els adolescents el divendres a la tarda, clar que sí XD

    Aaaaaaai, els vestits! El de la V ja l'havíem vist al capítol anterior, i el Jared veig que va ben vestit però clàssic (merci Kai!) pero ARA DE VEURE EL VESTIT DE KAI, perquè no tinc cap dubte que està basat en algun vestit de DR, però aquest cop no heu penjat el comentari amb les fotos i explicacions i tot, així que aviseu-me quan hi sigui. Perquè me'l puc imaginar però... crec que no del tot XD. 

    Pobre Jared, que curtcircuitat amb la V tan arreglada XD Ja m'ho pensava. Oh, i Kai se'n va a seure amb el director a la zona VIP. Però... i quan aparegui la seva mare? Què farà, allà enmig? Segur que anirà a saludar el director, almenys, no, i si ille és al costat...? WHAT! Espera, que diu que és la seva promesa o algo? OMG? Ah, no, diu "la seva futura muller" en el sentit que li agrada molt... Oh, doncs Kai ho està portant molt bé! M'imaginava molta més adebacle en aquest moment, però estan sent tots dos força cordials... 

    Nuuuu Pearl! XD Hahahaha, jo hagués rigut tant com en Jared, amb això que cap dels alumnes no tindria alcohol... sure, ricky, sure! Hmmmm què li deu haver passat a la Chepi? S'ha entretingut amb la seva xicota? O ha passat alguna cosa més greu?

    Bé, tant li fa ara mateix, perquè almenys tenim el Jared amb la V ballant! Yay! NOW KISS.