Good luck... and don't fuck it up! - 27: Let's get sickening! (Kai)
AvatarEscrit per Cass Ross
Enviat el dia 23/07/2022 a les 09:20:07
Última modificació 23/07/2022 a les 09:20:07
Tots els capítols de Good luck... and don't fuck it up!
< Anterior capítol || Pròxim capítol >


27: Let's get sickening! (Kai)

Amb la primavera, el sol entrava més estona per les finestres de la biblioteca, cosa que era d’agrair. Ho havia estat notant aquelles últimes setmanes, instal·lat en una de les taules vora les finestres, no pas aquelles més recòndites que havien fet servir amb la V i en Jared quan cercaven informació sobre la profecia. Davant seu tenia un escampall de pergamins i de llibres, sobre runes i sobre metalls, seguint els indicis de la V, per intentar salvar l’arbre. A ulls de tots els alumnes i tres quarts del professorat, podia justificar que estava preparant-se les classes. Normalment ho faria al seu despatx, però tenia pocs llibres en relació als metalls —per no dir-ne cap que aprofundís prou en el tema— i a la biblioteca ho tenia tot per mà. A més, aquell dia també tenia l’ajuda d’en Jared, compartint una estona que, a més d’avançar més ràpid enmig de llibres tan vells com el director que ells desempolsaven per primer cop, anar xerrant passava l’estona més ràpid. No molestaven a ningú, parlant en veu baixa.

A ningú, excepte…

—Graves! Estar a la biblioteca no és per socialitzar —va dir el Ricky, plantant-se davant seu sense que ells dos se n’adonessin. Parlava amb un to de veu massa alt, que va fer que la Mary Jane no tardés a aparèixer darrere seu:

—Pau i amor, pau i amor! Que aquestes energies no són bones per estudiar. —Assenyalava els pocs alumnes que hi havia a la biblioteca. La majoria eren sensats i aprofitaven el sol.

Kai i en Jared van escampar els pergamins, cobrint els més incriminatoris, i van tancar els llibres que tenien per damunt la taula com dues criatures fent entremaliadures perquè els altres dos professors no poguessin llegir-ne res. Kai va intentar posar la seva cara més innocent, però va ser en Jared qui va parlar primer.

—Carai, Ricky. Sí que em para atenció. S’ha replantejat la seva resposta a la postal? —Com que el Ricky no tenia bon gust, ni sentit de l’humor, havia allargat el càstig del Jared a la biblioteca com a represàlia a la postal que en Jared li havia fet arribar el dia de Sant Valentí.

—Graves! —va exclamar en Ricky, la vena palpitant-li amb fúria. Es va agafar amb força al llibre que tenia sota el braç, els nusos de les mans blancs. Amb la màniga de la túnica tapava la portada i Kai no en podia veure el títol. Pel disseny insípid i d’estil no-màgic, a Kai li va fer pensar en la col·lecció de novel·la negra que l’Alexis tenia a casa seva. Sense dir res més al comentari del Jared, va girar-se i se’n va tornar per on havia vingut. Segurament si hagués dit alguna cosa més, la vena no li hauria aguantat tant i hagués necessitat primers auxilis.

Kai i en Jared es van quedar sols amb la Mary Jane, que es va quedar mirant un punt indeterminat més enllà d’en Jared amb ulls vidriosos abans de dir:

—Jared, estimat. No oblidis que tinc ioga. Et necessito a la taula dels préstecs. —Kai va alçar les celles divertit, davant del to emprat, mentre en Jared feia girar els ulls.

—Cinc minuts i vinc.

La Mary Jane va assentir, satisfeta, i se’n va anar.

—Oh, felicitats. Quan celebreu els cinc anys de casats? —va posar-hi cullerada Kai sense poder-se’n estar, mentre reordenava els pergamins que havien escampat per la taula.

En Jared estava buscant el punt on s’havia quedat en el llibre de runes que tenia a les mans i havia tancat d’imprevist amb l’arribada del Ricky. Va sospirar.

—Tinc una teoria —va confessar i Kai el va mirar interessadíssim—. Diria que el camell li posa poció de l’amor a la droga o alguna cosa així. Porta d’aquest pal des de Sant Valentí.

Kai es va haver de tapar la boca perquè la seva rialla no se sentís des de l’altra punta de l’escola i tornés a invocar el Ricky. En Jared s’hi va afegir.

—Quina vida més soferta, la teva —va comentar Kai quan es va recuperar.

—Au, calla. M’he quedat en aquest apartat dels runòlegs del segle XV —va dir, passant-li el llibre per damunt de la taula, marcant amb els dits una pàgina concreta. Kai va agafar-lo mentre en Jared ja s’aixecava de la cadira per anar-se’n. Era un home sol·licitat.— Escolta, rescata’m del mostrador a la mínima que necessitis ajuda.

—Oh, ja veurem. Acceptes blau cel per la camisa de la festa? Així no és ni negre de funeral ni blanc celestial. —En Jared li va donar la seva opinió amb la mirada. Kai va riure.— D’acord, et vindré a veure abans que criïs malves.

—Més et val —va dir-li en Jared abans de desaparèixer passadís enllà.

Kai va marcar el llibre que el Jared havia estat consultant tot doblegant curosament la punta de la pàgina —total, un cop d’encanteri ho arreglaria, i la Mary Jane tampoc és que fos tan tiquismiquis amb com acabava el paper. Que a ella segurament només li interessava el paper de fumar, amb els ulls entelats que tenia de tant en tant. Després de deixar el llibre del Jared en un racó de la taula, va mirar l’escampall de pergamins i llibres que tenia al seu davant. Va fer un cop d’ull al pergamí de més a la vora, que era justament el que estava buscant: amb un gel pen de color daurat havia estat prenent notes del totxo que hi havia al costat, una llista exhaustiva de tots els runòlegs vius o morts que li poguessin interessar. S’intentava distreure fent la cal·ligrafia diferent amb cada nom, però l’avorriment no tardaria a menjar-se-le. Almenys, amb en Jared tenia qualsevol excusa per anar xerrant entremig.

Kai no feia servir els metalls en les runes i la majoria dels seus companys runòlegs tampoc. No era una màgia poderosa i, si bé funcionava, a llarg termini una matèria viva era més resistent. La màgia rúnica no era la màgia del dia a dia, no es feia servir per les petites coses —o almenys aquesta no n’era la intenció principal— així que la seva força n’era una qualitat essencial. Era un mantra que el seu pare li havia repetit més d’un cop, quan Kai era petit i l’anava a veure al seu despatx; quan «jugaven» junts amb les runes, com en deia ell mentre de mica en mica li anava ensenyant a Kai els secrets de la professió. Què hauria pensat, en Pierre Lafayette, de tot això? Kai sabia què en deien els seus llibres, però quant hauria volgut saber-ho de la seva pròpia boca! Va mirar cap a la porta de la biblioteca: era massa demanar que els astres s’alineessin i, després de tants anys, el seu pare travessés la porta just en aquell moment?

Però no ho va fer ningú.

Amb un sospir, Kai va tornar a dirigir la mirada al llibre que tenia davant seu i, d’esma, va passar a la següent pàgina. Li va cridar l’atenció l’elegància amb la que vestia el bruixot que hi havia en aquella fotografia, així com les ulleres protectores que duia posades i —en ser una fotografia en moviment— s’havia tret per fer-le una guinyada d’ull. Davant d’aquesta mostra de personalitat d’un mer retrat que ja li havia caigut bé, Kai va començar a llegir-ne la bibliografia. Els primers paràgrafs estaven plens de les superficialitats de la infància que suposadament indiquen que aquell personatge era un geni. Havia anat a Horned Serpent, va adonar-se Kai complagut. Així no havia de sostenir ille tot sol l’elegància de la residència.

«A la posterioritat, la figura de Nikolaus von Hohenheim ha quedat recordada sobretot per la seva contribució a l’alquímia tot ampliant els estudis de Paracels en l’equilibri dels principis hipostàtics. Tot i així, entre els seus contemporanis von Hohenheim era conegut  i ridiculitzat per la seva obra Simbiosi de les Arts Arcanes, on sense gaire repercussió va teoritzar sobre la connexió entre les runes nòrdiques, l’alquímia i els elements naturals. Aquesta obra, publicada el 1799, és el primer volum de la seva teoria filosòfica general sobre la interconnecitivitat entre les diverses disciplines del coneixement màgic

Kai va continuar llegint, però ja no feien cap més menció ni a l’obra ni a l’autor. Va repescar el llibre que havia estat llegint en Jared, que oferia un plantejament general de les diverses teories principals de l’alquímia al llarg dels anys, però quan va arribar al tombant del segle XVIII, només va trobar en von Hohenheim en una nota a peu de pàgina com a descendent de Paracels. Kai va sospirar. La seva paciència i ille estaven cansats d’haver-se passat tantes setmanes entre llibres a la biblioteca: no en podia aparèixer un davant dels seus nassos explicant fil per randa tot el que necessitava saber? A veure, aquella teoria de von Hohenheim podia no servir-li de res, però ho havia de comprovar. Ja es coneixia la secció de runes antigues de la biblioteca de dalt a baix, i a més a més l’havia estat repassant en aquelles últimes setmanes —i aquell volum petit ple de biografies de runòlegs era un dels últims que li havia faltat comprovar—, així que va endinsar-se en la d’alquímia.

La majoria dels títols eren ominosos i recargolats, i si bé Kai havia mirat alguna cosa de teoria alquímica al llarg dels anys i havia escoltat atentament la V quan en parlava, no en tenia suficient coneixement per intuir amb un cop d’ull quins llibres li interessaven. En va treure un parell de l’atzar, però de seguida els va haver de tornar a lloc. Volia anar-ho a parlar amb la V quan tingués alguna cosa més sòlida que allò —alguna cosa amb la que poguessin treballar—, perquè en aquell instant anava a ulls clucs. Va anar a buscar en Jared però no el va trobar a la taula de recepció, sinó que hi havia la Mary Jane. Va preferir no demanar-li ajuda a ella, perquè no arribés a les orelles del director o en Ricky.

En tornar-se cap a la seva taula va parar atenció a l’hora que marcava el rellotge. Oh, no. Feia tard. Així que va tornar a la seva taula, va plegar tan ràpid com va poder l’escampall de llibres i pergamins, tot enduent-se els que necessitava i tornant als seus llocs als prestatges els que no. Feia més de cinc minuts que el grup editor de Ilvermorny: Untucked s’havia reunit. Per res del món no podia perdre ille l’oportunitat de supervisar el pròxim número. La festa de l’aniversari de la fundació de l’escola estava a la cantonada, i la secció de moda n’havia d’estar a l’altura.

*

—Què me’n dius? Seria una bona proposta?

Davant la pregunta del director Fontaine, Kai va pestanyejar i el va mirar atentament. Què havia estat dient aquell home en els últims deu minuts? No havia registrat ni una paraula del discurs monòton en el qual el director s’havia embarcat i s'havia distret observant els branquillons que decoraven la paret de darrere seu al seu despatx. I il podíeu culpar? No era estimulant intel·lectualment, perquè no era que Kai hagués d’argumentar res en un punt de vista que no era el seu. Que el contradeia. Ille es podia limitar a anar dient les arguments més simples —els lemes i els mantres que tothom coneixia— i el director Fontaine es dedicava a omplir els buits d’aquell discurs discriminatori amb una argumentació més sòlida, a la qual Kai s’havia de limitar de donar suport i sí, Fontaine, és exactament el que volia dir. De tant en tant també es molestava a donar-hi algun incís banal i fàcil de trobar a l’instant. I així anava fent. Quan Kai mirava el director, es preguntava on quedava la intel·lectualitat que s’atribuïa a la residència dels erudits —assumint, és clar, que n’havia tingut mai.

Kai va vacil·lar davant de la mirada expectativa del director, però el millor era estar d’acord amb ell.

—Em sembla molt bona idea!

—Doncs ho proposaré a la propera reunió del claustre —va assentir el director, repapant-se complagut en la seva cadira al despatx—. Així, podrem enfocar un nou mètode d’ensenyament a partir del curs que ve. «Una educació de qualitat per a uns bruixots de nivell» en seria un bon lema, oi?

Kai va ajuntar de cop i volta totes les peces del discurs que devia haver estat fent el director en els últims deu minuts: seguint amb la idea que no tots els alumnes haurien d’anar a Ilvermorny, tenia realment la intenció d’instaurar canvis el curs que ve. Quins canvis? Quin curs que ve? Hi havia més possibilitats que inauguressin una nova temporada de Rupaul’s Drag U que no pas que el curs que ve seguís tot igual. El director, a la seva manera, també ho sabia. Kai no només estava allà infiltrant-se per la festa, per saber què tremaven els corruptes del COMEUA de cara a la profecia. Es va adonar que, si seguia anant per aquell camí, encara acabaria enmig del complot d’instaurar un nou règim educatiu a l’escola el curs que ve —en el marc que la màgia negra aconseguís dominar el món màgic americà i, infiltrant-se al COMEUA, hi establís un nou règim polític.

Així que, va empassar saliva, va baixar el nivell d’entusiasme i va dir:

—Sí, senyor director. La vostra creativitat no té igual. —I va afegir-hi un somriure per rebaixar el sarcasme.

El director, que seguia en la seva tònica habitual de no escoltar, va preguntar:

—Encara tenim temps per una sessió de runes, oi?

—I tant!

Kai es va adonar que no sabia pas dir quan havia fet l’última. Segurament era feia setmanes, i bastantes. En part era perquè havia prioritzat els preparatius de la festa, de la qual tenia ganes de veure el resultat final: la decoració, els vestits dels convidats, el menjar. També per tota la informació que havia anat traient de mica en mica al director sobre quins eren els seus plans de futur, com aquell canvi metodològic educatiu; sobre quines expectatives tenia per la festa, què s’hi celebraria. Kai no sabia tots els convidats que hi haurien —sorprenentment el director sabia mantenir la boca prou tancada sobre aquell tema— però sí que hi havia una persona que havia anat apareixent en les converses.

La cap de secció del departament de Justícia i Legislació del COMEUA.

Una tal Louise Lafayette.

Estranyament, i per algun motiu que Kai no sabia copsar, al vell Fontaine li agradava parlar d’ella. Per a Kai havia sigut una perspectiva estranya, sentir la seva pròpia vida, sentir sobre la casa de Montreal, explicat per la seva boca —exceptuant el detall que, és clar, ille no existia. La senyora Lafayette era una vídua molt amable i ambiciosa, una dona d’idees clares que havia arribat molt amunt i, algun dia, el món se li rendiria als peus. Ordenava la justícia com volia i, evidentment, el món que volia era semblant al del Fontaine.

Hi havia alguna cosa en les paraules del director, quan parlava de la seva mare, que feia arrufar les celles a Kai. No sabia ben bé què era, però era com una nota dissonant, com un tros d’ungla trencada, com l’eliminació que no tocava. Havia anat reconstruint part de la vida de la seva mare en els darrers deu anys a partir de les paraules del director, a despit seu, perquè era un tema que el mantenia de bon humor i amb ganes de xerrar. Però no volia ni podia parlar d'ella en cada sessió, o aixecaria sospites.

A més a més, Kai havia tret la bosseta amb pedres rúniques que tenia a la butxaca dreta, mentre a l’esquerra hi duïa maquillatge. (Une sempre ha d’anar preparat per la vida.) No era el moment, ara, de pensar en ella; no quan feia runes, que era una cosa del seu pare. Així que va tornar a centrar-se en el present, on el director havia anat buidant la taula del seu despatx tot apartant els trastos que hi tenia del mig. Alguns branquillons perduts; el llibre que ell estava llegint («Els grans mestres de la xilomància del nostre temps, 1755-1855»); un munt de pergamins, al primer de tots hi havia escrit amb una lletra estilitzada i tremolosa «Llista de convidats». Kai va empassar saliva.

Un cop la taula va quedar buida, ille va estendre-hi una tros de seda blanca. Encara que Kai ho hagués tractat amb cura, es notava el pas dels anys en el tacte de la tela. Havia sigut un regal del seu pare, feia massa anys ja. Va donar la bossa de runes al director, qui va tancar els ulls i pensava una pregunta d’allò que volia que Kai li llegís en el futur. Kai va mirar de reüll els pergamins de sobre la taula, especialment la llista de convidats que semblava que tingués l’encapçalament escrit en neó. Abans que Kai pogués acabar de pensar com girar el pergamí de manera discreta, el director havia obert els ulls i començava a deixar les runes damunt la taula.

Una, dues, tres, quatre, cinc en total; la primera runa l’havia situada al mig, i les altres quatre creant una creu al seu voltant, començant per la situada a l’esquerra, després al capdamunt, la de baix de tot i, finalment, la de la dreta. El pas del temps, allò que s’ha d’acceptar, l’ajuda que vindrà. La majoria de vegades, les lectures rúniques que feia amb el director eren més senzilles: les típiques que anava treien una runa per cada pregunta de sí o no, i la interpretació era molt senzilla. Els significats entrecreuats de les runes nòrdiques, especialment en composicions com aquelles, podien variar de moltes maneres: no només si estaven posades del dret o del revés sinó en context amb les altres runes. Es necessitava precisió i reflexió, uns aspectes que Kai intentava inculcar en els seus alumnes classe darrere classe mentre al mateix temps, com en aquella situació, no s’ho prenia tant al peu de la lletra.

Era el director.

Interpretar runes per l’aula del club de moda ja era suficient. No calia fer-ho bé.

Tot i així, Kai va estar-se mirant aquella composició de runes durant una llarga estona. Era interessant veure’n tantes en joc al mateix temps. Com un joc a l’atzar: hi havia aquells segons en què podia ser qualsevol cosa abans que el significat de cada runa quedés influït per on estava col·locada. Al cap d’uns minuts, en veient que el director no deia res, Kai va preguntar:

―Quina era la pregunta?

―Oh, uhm. Sobre si els meus projectes de cara el curs que ve es compliran ―va dir després de pensar-s’ho una estona. Segurament la pregunta era molt més complexa. Amb la festa a la cantonada, Kai es va preguntar si hi tenia res a veure o amb la profecia o amb els corruptes del COMEUA.

Kai va assentir i va mirar les runes atentament. Va empassar saliva, va fer un somriure i va començar l’espectacle.

―Està molt bé que després de tots aquests anys fent el mateix, s’hagi animat amb nous projectes, Fontaine. No el feia sentir gaire bé, seguir amb la rutina de sempre, oi? ―va preguntar, apartant la vista de la runa isa i mirant-lo directament als ulls. Era irònic que el director no hagués mai entès el significat d’isa, la runa del gel; justament una de les que el definia més bé i, en aquella interpretació, simbolitzava el seu passat. La runa del gel, que s’atura i bloqueja, que espera immòbil el pas del temps. Tot i així, el gel també es desfà i es trenca.

―Vull fer canvis, ja sap, Le Fay. Sóc el director que fa més anys que he estat al capdavant de l’escola, però pensava... Quin serà realment el meu projecte? Per què se’m recordarà? I més val posar-m’hi ara, que és el moment.

―I les runes li donen, senyor director. ―Les runes. Perquè el que era ille...― Ara és un bon moment per fer canvis i plantejar-se nous projectes. Comportarà alguns sacrificis, però per algú com vostè serà fàcil... ―Ambiciós, egoista, solitari, corrupte estaven dient les runes; especialment gebo, simbolitzant el present, allà el mig en una X perfecta però tot i així era un regal sense voluntat positiva; una càrrega, una molèstia, una podridura―. No perdi de vista l’objectiu i ho tindrà.

―I el contratemps, Le Fay? El punt dèbil? Sempre en té un ―va preguntar el director una mica massa ansiosament.

Kai va observar les runes, que pràcticament li estaven dient el nom del porc de manera estilitzada i va pensar com edulcorar les paraules. Potser s’estava passant, d’intentar no dir-ne cap massa lletja. Va treure els ulls de damunt de la gebo per a observar la també simètrica forma de la mannaz, en una estranya be doble invertida. Com podia dir-li que les runes li estaven dient «Delusion, convince yourself?». Que les runes li deien que estava sol, que no tenia realment aliats, que s’havia muntat un conte de la lletera i ningú el valorava tan com ell es pensava? Com podia dir-li això quan no s’adonava de la poca influència de les seves classes, de com feia anys i panys que la seva assignatura estava demodé? Que el seu present contemporani estava desfasat per més de setanta-quatre anys? Quan les runes li demanaven a crits com era possible que no ho veiés?

Però Kai no es volia quedar sense club de moda.

―Es pot sentir molt sol, a vegades. Com que ningú el comprèn, que només es té a si mateix. ―Kai va mirar la runa situada oposada a la mannaz per intentar trobar-hi un gir més positiu; per passar d’allò negatiu a l’esperança.― No es preocupi, que a tots ens passa. Ha d’acceptar que no sempre les coses són com vostè voldria, però fixi’s, aquí té la fehu. ―Casualment, la runa de la fortuna era una de les poques que el director no n’havia tardat a pillar-ne el significat i per això Kai l’assenyalà pel nom. Sort que no havien entrat mai en els detalls de què volia dir quan la runa estava girada, quan el significat s’invertia.― Si segueix com va, aconseguirà tot el que es proposa. Els projectes de l’escola tiraran endavant i vostè tindrà, evidentment, el reconeixement que es mereix.

―Aquest és el futur que em depara? ―va preguntar, complagut.

Kai va fer un cop d’ull a l’última runa que li quedava damunt la taula. Eihwaz romania allà, com el futur que sempre està a l'aguait. La runa de la vida i de la mort, de la resiliència; el símbol del teix, l’arbre immortal entre els mons. Com pràcticament totes les runes d’aquella sessió, aquesta també estava invertida, però això no ho diria pas al director.

―Hi haurà canvis en el futur, com els que vol plantejar vostè. Això portarà a l’aparició d’una nova manera de fer, quan el vell món hagi quedat enrere. ―Va pensar en la profecia: què passaria aquell dia? Què triaria la Chepi, el dia que fes disset anys? Era massa responsabilitat que el món estigués en mans d’una adolescent.― Vostè ha viscut molt, Fontaine. Les ha vistes de tots colors i segueix al capdavant de l’escola, amb nous projectes per fer. Amb canvis que ―va empassar saliva― estic segura que milloraran la posició d’Ilvermorny davant del món i li aportaran la fama que sempre ha pensat que es mereixia.

―Ah, Le Fay, ja no en fan, de joves com vostè en aquesta època ―va exclamar el director amb un sospir. Kai va anar recollint les runes per indirectament anar senyalitzant que l’espectacle s’havia acabat. De lluny van sonar les campanes―. Em temo que això seria tot per avui.

―I tant, i tant. No voldria ocupar-li més del seu valuós temps! Ja em dirà quan vol la següent sessió, sense cap compromís, només faltaria.

―Li va bé a principis de maig?

―Cap problema, senyor director. Segur que tinc un forat a l’agenda per a vostè.

Kai ja ho havia plegat tot, amb les runes comptades també, però tenia la sensació que es deixava alguna cosa. Que tenia alguna cosa pendent de fer en aquell despatx però amb la concentració gastada en interpretar les runes ―hauria de practicar disposicions com aquella, tot i que fer-les per fer-les era una tonteria― se li havia anat del cap. Com que no tenia sentit allargar la conversa superficial amb el director, era hora d’anar desfilant.

―Així que això serà tot, eh. Ja em dirà si em necessita per la festa, que queda poc! En tinc tantes ganes. ―Passar estona amb els membres del COMEUA, la maleïda créme de la créme corrupta del país no, per molt que ho necessitessin per la missió, però... Ah, el vestit! Tenia ganes de lluir aquell munt de coloraines!―. Passaré d’aquí uns dies a revisar el tema decoracions, com vam quedar.

En Fontaine va assentir, ja distret amb els pergamins i els llibres que tenia al davant i que per començar la sessió havien quedat arraconats. Així que sense més, Kai es va girar amb una pirueta gràcil i, amb grans gambades per fer-ho ràpid, va dirigir-se a la porta del despatx.

―Ah, Le Fay, escolti. No em farà un favor? ―Per Raja Gemini, què més volia aquell home d’ille? Es va girar expectant.― Tinc aquí aquest pergamí que hauria de portar al Ricky. Li pot portar vostè? Digues-li que és de part meva. ―Estava enrotllant un pergamí que, per la textura del paper, Kai va reconèixer de seguida.

―I tant, i tant. Cap problema.

Reculà per recollir-lo, però va mantenir la temptació d’obrir-lo fins que ja havia baixat la torre del director, havia passat per davant de la sala de professors i estava pujant les escales cap al despatx d’en Ricky. Va agafar la vareta i va fer-ne un encanteri duplicador. Sense trencar el fermall que el director havia posat en l’original, Kai va desenrotllar la còpia i, al capdamunt, hi posava «Llista de convidats». Eureka! En Darius podria corroborar les posicions i els estatus de tots els que ni la V, ni en Jared ni ille coneguessin. Sabrien què esperar-se. Kai podria saber en qui havia de parar més atenció, de què es podria parlar. Els punts forts i els punts febles, tan importants de saber en les runes però també en qualsevol altre aspecte de la vida.

Gràcies per tant, Fontaine.

*

—Estàs fabulosa —va exclamar Kai, deixant anar l’últim tros de tela de les faldilles del vestit de la V. Va fer un parell de passes enrere, per admirar el conjunt sota la llum de la tarda que entrava per les finestres del despatx. Era un vestit granat de tirants, un dels quals tenia com a motiu decoratiu unes flors del mateix color, amb un escot punxegut. Era cenyit fins a la cintura i queia amb unes faldilles sense volum. Aquella tonalitat de granat li quedava molt bé a la V.

—Estàs preciosa. Aquest vestit és perfecte. Sembles una model —va afegir, tot alçant les celles.

—Com Linda Evangelista? —va preguntar la V, amb un somriure als llavis al recordar l’icònic monòleg de l’Aja.

—Sense shade —va assentir Kai, posant-se la mà al cor per denotar més sinceritat—. Ja no se li ha de fer cap més modificació. Estàs a punt per la festa! Diria que és el conjunt més bonic en què t’he vist en ma vida. Com portaràs els cabells? Espero que recollits així, no, eh? —va afegir, amb ull crític, calculant quanta estona li aguantaria aquella cua maldestra amb tants rínxols rebels—. Que està molt bé i tal, ja ho saps, però una mica de varietat no fa mal, eh?

—Està tot controlat, Kai. Pensava trenar-me la part de davant, caient pel lateral, i deixar la resta de la melena lliure.

—Ah, perfecte, perfecte —va dir Kai mentre s’ho imaginava amb el vestit que duia—. Em sembla un molt bon pentinat però li falta… I si te’l arrisses? —va adonar-se’n—. Així tindran més volum i quedarà encara més diferent de com els portes normalment.

—Sí, tens raó. Seria un toc diferent. I així variaria, oi?

—Què faries sense mi! —La V li va somriure però li podia veure als ulls que estava pensant en alguna cosa més seriosa.

Amb l’assumpte del vestit tancat, la V va anar-lo a treure-se’l mentre la tetera estava al foc. Prendre un te amb unes pastes —Kai s’assegurava que les seves estiguessin acolorides suficientment— era una de les activitats que a Kai li agradava més. Una oportunitat per relaxar-se amb la V i xerrar sense parar, ara que la feinada dels exàmens i treballs per corregir havien donat un respir abans que final de curs se’ls tirés a sobre. Si hi arribaven. Va pensar en la llista de convidats que el director li havia donat l'últim dia que havia estat al despatx, la setmana anterior. Si bé era provisional, era valuosa i aviat en Darius els diria qui era tothom. El nom de la seva mare escrit allà en cursiva. La veuria? Per desgràcia, però faria tot el possible per no creuar-li ni mitja paraula. Però, al mateix temps, potser si…

—Ei, Kai —va dir la V, tocant-li el braç. Il mirava amb cara preocupada—. T’havies quedat absorta. Tot bé?

La V tenia la tetera a les mans i va començar a servir les tassetes que hi havia a la tauleta de la vora de les butaques on eren ells dos. Entre un pestanyeig i el següent, Kai va tornar a posar un somriure a la seva cara com si no hagués estat res.

—Pensava, si convenço en Jared de posar una mica de color a la seva vida, estarem tots tres fabulosos! No podries fer-hi res, al respecte, amb en Jared?

—No en tens prou portant tu tots els colors de l’arc de Sant Martí? —Abans que a ille se li acudís una resposta enginyosa, ella va continuar—. I el més fort és que això és tot el que sé sobre el teu vestit!

—Vinga, vinga, ja em veuràs a la festa. Deixa’m que sigui una sorpresa! I tornant al tema, hem de permetre que en Jared es vesteixi com un home heterosexual qualsevol perdut a la MET Gala?

—Ai, Kai. Deixa’l vestit com vulgui. Ja portarà blanc, que és un color i no cal que m’ho discuteixis que ho saps —Sabent que seria absurd insistir massa en aquell tema, Kai va assentir mentre agafava la pasta més acolorida del plat. Després de fer un glop de la seva tassa de te, la V va afegir—. Kai, hem de parlar. I aquest cop seriosament.

La seriositat de l’expressió de la V i el seu to de veu va posar-le nerviós.

—Va tot bé amb els teus pares? Hi ha cap problema amb la cuidadora?

—No, no, va tot bé. Té a veure amb la cuidadora, de fet. Bé, no amb ella directament, sinó que… És igual —La V va fer un gest vague amb la mà, mentre empassava saliva, per reordenar-se les idees i començar de nou. Kai la mirava atentament, intentant desxifrar per on volia anar abans que ho digués. Il posava nerviós la seriositat que havia demanat ella perquè volia dir que, fos el que fos, era important—. Encara no hem parlat del dia que em vas suggerir que l’hauríem de contractar.

Kai va recordar com l’havia sorprès la manera brusca amb què havia reaccionat ella als seus consells, el canvi d’actitud sense solta ni volta. La mirada dolguda. Havien estat interromputs per en Darius i no havien tret més el tema quan la relació entre ells dos havia tornat on havia estat sempre. Amb el pas de les setmanes, Kai havia decidit passar-ho per alt, ignorar-ho, perquè volia creure que no tenia importància, que era resultat de l’estrès. Ara la situació amb els seus pares havia millorat, i la V anava més tranquil·la, així que… per què volia treure el tema? Per què l’havia de treure? La manera com l’havia tret no volia dir una disculpa.

—Ah, no et preocupis. Entenc que devies estar estressada, són coses que passen. No passa res.

—Bé, però m’agradaria parlar-ne. Va ser molt impropi de mi, com vaig reaccionar i vaig ser molt dura… No t’ho mereixies i no venia a compte. Em sap greu.

—Aprecio les disculpes, però no passa res, de debò —va dir Kai amb un somriure, gairebé interrompent-la.

—També m’agradaria explicar-te per què em vaig sentir així, perquè és una cosa que crec que hauríem de parlar. T’aprecio molt, Kai, i no vull que se’n ressenteixi la nostra amistat.

Una part de Kai sabia que continuar assegut en aquella butaca i escoltar el que hagués de dir la V era la millor opció. Una altra part d’ille li demanava a crits que sortís ben lluny d’allà, que canviés de tema cap a una conversa trivial, un acudit fora de lloc — algun comentari que sabia que no tocava perquè la part racional d’ille sabia que aquella conversa era important. Podia veure en la postura corporal de la V, asseguda a la butaca de davant seu, a l’altra banda de la tauleta del te; en la manera com escollia les paraules, que havia estat pensant en aquella conversa des de feia dies i era important.

—Digues —va animar-la ille, amb un somriure.

—Hi he estat pensant, en aquell dia…, i crec que ara entenc per què vaig actuar d’aquella manera. Abans de res, però —va afegir, amb un to més decidit—, no t’ho explico perquè la nostra amistat hagi de ser diferent ni per què hagis d’actuar d’una altra manera. —Amb les mans intentava treure importància al tema.— Pots fer el que vulguis, amb el que t’explicaré i tal. Només que voldria que tu també sabessis d’on va sortir tot allò.

Kai va assentir, sense fiar-se d’obrir la boca i dir res. El millor era no interrompre la V, perquè estava segur que se li acudiria algun comentari estúpid. Així que va agafar la tassa per fer-hi un glop.

—Crec que ho havia estat ignorant, durant tots aquests anys que fa que ens coneixem, però quan em vaig ad... El dia del COMEUA, quan em vas parlar de la teva mare, em vaig adonar que hi havia moltes coses de la teva vida que no sabia. Com… molts secrets. I això em va fer mal.

Oh. No. Kai va mirar la tassa que tenia a les mans, que de cop i volta era molt més interessant que mirar la V o en direcció a la V com havia estat fent durant els últims minuts. Va tensar la mandíbula. «Per què no li ho expliques, a la V?», va recordar que li havia preguntar l’Alexis més d’un cop. No sabia què dir, mentre les paraules d’ella li ressonaven al cap. De cua d’ull, va veure com la V es redreçava una mica com si s’hagués tret un pes de sobre i va continuar parlant.

—Ets el meu millor amic i t’estimo. I per mi això vol dir que no hi ha secrets. T’he estat explicant la situació a casa, amb els pares, amb la cuidadora... Tots els meus desastres, totes aquestes coses personals que te les explico perquè les vull compartir amb tu. Però… entenc que tens els teus motius per no fer-ho, que només comparteixes alguns detalls amb mi. Ho entenc, però no puc evitar sentir-me dolguda, perquè… És com que no confies en mi tant com jo confio en tu. I després de tant anys, fa…

Mal. Kai no ho volia tornar a sentir.

—No és això, V. No és això. Jo confio en tu. Jo… —Però tenia la sensació que se li morien les paraules a la boca, en el nus que tenia al coll.

«Hauries de parlar amb la V.» Havia pensat que no fer-ho era preservar l’amistat, fer veure que no hi havia aquells fantasmes al seu passat era mostrar la millor versió d’ille. Una versió de la qual les altres persones en voldrien ser amiga. Ignorar les parts trencades, com ignorar el pou de tristesa en el que romanien perquè si no movia les aigües era impossible ofegar-s’hi. Què més podia fer-hi?

La V il mirava, amb les emocions tan a flor de pell com ille. L’hauria volgut abraçar però temia que es desmuntaria, que el pou es desbordaria. També tenia por de perdre-la. No ho havia dit, això, ella, que l’amistat estigués en joc. Però ille li havia fet mal justament de la manera que es pensava que no ho feia, i ara no sabia com perdonar-s’ho. Després d’uns segons de silenci, la V va tornar a parlar:

—T’ho explico perquè entenguis com em vaig sentir, com em sento. No perquè et sentis obligat a explicar-me res que no vulguis compartir. No t’ho retrec i no t’ho retreuré mai, cadascú és diferent, oi? Només que va ser aquest dolor el que em va fer saltar aquell dia, en aquella conversa. I t’ho volia explicar, perquè no em sentia bé amagant-ho. Perquè així puc posar les cartes damunt de la taula. Així és més fàcil passar pàgina d’aquella situació, pel bé de tots dos. —La V va fer un somriure.

—Gràcies per explicar-m’ho. De debò, gràcies —va dir Kai de nou. Va estar-se una estona en silenci. No sabia què dir—. Em sap greu haver-te fet mal. No era la meva intenció.

—Ja ho sé, ja ho sé. De veritat que no et retrec res ni et culpo.

—Jo confio en tu. Ets la meva millor amiga. —Kai va respirar fondo. Sabia que la V havia dit que no esperava això d’ille, però sabia que li havia d’explicar el seu punt de vista. Fer-li-ho entendre. Qualsevol altre cosa era que Kai seguís amagant les seves cartes i la V no es mereixia això, no després de posar el seu cor damunt la taula d’aquesta manera. Com podrien passar pàgina, si no? «Explica-li-ho a la V.» Ara Kai tenia una oportunitat que no sabia si mai es tornaria a repetir.— Ets una de les persones en les que confio més en tot el món. T’ho juro. No és un tema de confiança… No és això el motiu pel qual t’he explicat tant poc de mi.

—I quin és? —va preguntar la V amb suavitat quan Kai no va afegir res.

—Bé, amb tota la situació dels teus pares, com et preocupaves per ells… No volia que després haguessis de lidiar amb els meus problemes quan tornaves al castell. Volia ser qui et distreia de tot plegat, qui aportava una mica d’alegria a la teva vida. Però, en fi, aquesta excusa ja no serveix ara, eh?

—I tampoc servia llavors. M’ho hauries pogut explicar igualment.

Kai va assentir.

―Saps que tampoc t’he amagat els temes seriosos dels últims cinc anys que ens hem conegut. Tots els drames dels meus amics. Només les coses d’abans que ens coneguéssim... ―Els pares, va pensar.― Quin sentit tenia que et parlés d’aquestes facetes tan poc alegres de la meva vida, eh? I abans que em diguis que perquè som amics... Tinc la sensació que si no sóc aquest tipus de persona alegra que sempre mostro, aquest tipus d’amiga pels altres, doncs ningú em voldrà en les seves vides.

—No és veritat, Kai. Ser amics no vol dir això i si algú t’ha tractat mai així, és un amic de merda. Jo no vull que sigui així, perquè és com si no fos la teva amiga sinó d’una altra persona que no és tu, no del tot. Em pots explicar aquestes coses poc alegres ―va afegir, amb les paraules que ille havia utilitzat abans― i seguiré aquí, com sempre hi he estat.

―Gràcies. No vull parlar-ne realment, però suposo que no estaria malament dir-t’ho. No sé si t’hi vas fixar l’altre dia quan teníem la llista dels convidats, però la meva mare hi serà, a la festa. I tinc zero ganes de veure-la i encara menys de parlar-hi.

―És comprensible. Puc fer res per ajudar-hi?

―No... No ho sé, no et preocupis. Segurament ni em reconeixerà. Has vist que bé que vesteixo últimament? ―va intentar fer broma. La V va somriure però Kai podia veure que encara estava pendent d’ille.― A més, vam dir que no us hi podeu implicar o se’n va tot potes enlaire i hauré pres el te amb el Fontaine per res. No et preocupis, estaré bé. Només t’ho deia, perquè abans potser no t’ho hagués dit.

―Bé, doncs gràcies per dir-m’ho. Pensa que nosaltres ens veiem l’endemà, d’acord? I si vols, podem parlar amb en Darius.

―Sí, i tant. Creu-me, aniré a buscar la companyia del Darius abans que en Ricky i la seva vena. ―Quan Kai va tornar a mirar la seva tassa, el te s’havia refredat. En fer-ne un glop, era més insípid―. Saps? Aquesta conversa, en un Untucked, s’hauria fet viral al YouTube.


Llegit 29 vegades


< Anterior capítol || Pròxim capítol >

 


Comentaris
Envia un comentari!: Per comentar has d'estar registrat. Registra't és gratuït ;-)


  • AvatarCass RossEnviat el 23/07/2022 a les 14:27:40
    #28052He escrit 12 fanfics amb un total de 50 capítols

    Hola, hola, hola!

    Més val tard que mai, oi? Malgrat que he escrit aquest capítol una mica a batzegades, tinc la sensació que al final ha quedat ben cohesionat. Al final he de dir que m’agrada molt com ha acabat. Totes tres escenes m’agraden a la seva manera i tot que hauria volgut afegir-hi més cosa però no he tingut temps ni espai, veig que també m’ha quedat més llarg del que em solien quedar els capítols anteriors.

    De la primera escena, m’agrada haver pogut posar una mica d’en Jared i Kai compartint una estona, perquè trobo que tenien poques escenes així que no hi hagués la V pel mig o fossin més “la missió”. L’aparició d’en Ricky i la Mary Jane per acabar de donar el toc d’humor... No me’n vaig poder estar hehehe. Llavors també tenim la part de la recerca a la biblioteca per buscar més informació i seguim així després de tants mesos! Que l’atenció i paciència de Kai amb l’arbre hagi arribat tan lluny és tot un mèrit.

    I l’escena del director!! Mira que em va fallar l’ordinador quan la tenia feta (ja l’he ressuscitat) i només vaig poder recuperar una versió en què estava a mitges i justament tota la recerca de les runes se m’havia perdut. No hi ha absolutament res canon sobre com funcionen les runes en el món de HP, i la pàgina de Hogwarts is Here, que l’he seguit molt al peu de la lletra amb alguns aspectes, tampoc hi aprofundia. Així que he anat mirant per aquí i per allà i he acabat fent el que m’ha semblat. Hi ha altres aspectes relacionats amb les runes que és simplement el que he decidit fer jo. Ho dic per si algú ve amb que a X lloc ho fan diferent.

    Vaig tardar hores a buscar les runes i, sobretot, a buscar com es podien relacionar entre elles per fer una imatge coherent que Kai pogués anar dient. Sobretot, també volia que s’entengués que ― com que Kai no es vol quedar sense club de moda ― no sempre està interpretant les runes exactament pel que signifiquen sinó que amplifica allò que el director vol sentir i minimitza tota la resta. Al principi havia pensat en fer una composició de set runes, però quan vaig perdre-ho i vaig haver de tornar a començar vaig decidir simplificar-ho una mica o ho arribaria a temps per penjar-ho ― i ja anava tard. He dit ja que m’agrada MOLT, MOLT com m’ha quedat aquest tros?? La combinació entre el que Kai diu i la descripció de les runes, com de dinàmic em va quedar el diàleg malgrat tot, etc.

    I l’última escena... Ha sigut, altre cop, una de les escenes més difícils que he escrit en molts mesos. Em va afectar molt més del que em pensava i, segurament per això, ha quedat molt més dramàtica del que era la intenció. No l’he pogut revisar gaires cops i, segurament per això, ha quedat una mica buida de descripció; espero que aquest fet no n’hagi fet perdre potència. Amb la Marta ens vam adonar fa molts mesos, quan planificàvem la infiltració del COMEUA de fa uns capítols que aquesta conversa era MOLT necessària tan per a Kai com a per a la V, perquè tots dos vivien la mateixa situació des de perspectives diferents i podia arribar a dur a malentesos i ressentiments molt grossos. Anar-hi anant cap a aquí de mica en mica amb els capítols anteriors i arribar aquí ara és un procés que m’ha agradat molt.

    Pel que fa a les referències de Drag Race que, com no, no podien faltar. El títol del capítol fa referència a la festa, de la qual em pensava que podria aprofundir més amb el tema vestits i tota la resta però bé, una mica ha sortit ja. És una frase de la Laganja Estranja quan entra a la werkroom per primera vegada. Diria que us l’hem passat més d’un cop, ja.

    laganja estranja gif | Explore
Tumblr Posts and Blogs | Tumgir

    Rupaul’s Drag U(niversity) va ser un spin-off de Drag Race que no va tenir gens d’èxit. El van cancel·lar al cap de poquíssimes temporades i pràcticament ningú se’n recorda. D’aquí ve l’exageració de la comparació en què surt: rescataran abans un programa oblidat que no pas el curs que ve seguirà tot igual.

    “Estàs preciosa. Aquest vestit és perfecte. Sembles una model ― com Linda Evangelista”, que citen Kai i la V, com ja dic al capítol, és tret d’un retret d’una queen, Aja, cap a una altra, Valentina. Em sembla que ja us havia passat el vídeo, però el torno a enllaçar; però en definitiva el shade comença amb “You’re perfect. You are beautiful. You look like Linda Evangelista.”

    Els Untucked són com un complement als episodis normals de Drag Race on es veu una mica les queens així “behind the scenes” on estan més chill i van xerrant. S’hi pot parlar de tot, i de vegades hi ha conflictes i molt drama però d’altres (com ha passat en la última temporada, la catorze) hi ha moments molt emotius i de connexió entre elles. Kai fa referència a això amb l’última frase.

    Em sembla que això és tot, ja em direu si hi falta alguna cosa,

    Ens llegim!

    Cass




  • AvatarAgatha Black (Moderador/a FF)Enviat el 27/07/2022 a les 23:28:32
    #28069He escrit 9 fanfics amb un total de 207 capítols

    Ok. m'ha passat una cosa molt estranya només començar el capítol que mai no m'havia passat. Pensava que de cop havíeu canviat de punt de vista. Hagués jurat que els capítols havien estat narrats fins ara en primera persona, i no és així (però he hagut d'anar a comprovar-ho a capítols anteriors, eh!?). Saps per què és? Perquè m'he adonat que tots els relats de les FF estaven escrits en primera persona, i m'hi he acostumat tant que ara la tercera m'ha sobtat moltíssim. OMG, que heavy. En fi, que ja m'hi he pogut posar i seguir amb tranquil·litat...

    M'ha agradat molt la sessió de les runes amb el Fontaine! Va ser això, el que se't va esborrar, que vas dir que costava força investigació? M'hi has fet pensar de seguida, perquè déu n'hi do, la de info que dones. I impossible de retenir, a més! XD Aviat m'hauré de posar a aprendre runes, pel llibre de les bruixes, així que m'està interessant molt. 

    Ai, i la conversa amb la V que també era long overdue! No estàs sola, V! Nosaltres tampoc no sabem res dels misteris de Kai! XD No sé per què paties de no fer bé la V o en Jared, crec que t'han quedat molt bé, molt d'acord amb com els fan la Marta i la Mercè, la V sobretot, que ha tingut més protagonisme aquí al final. M'ha resultat molt trist que Kai pensi que sempre ha de ser alegre o no el voldran. Imagino que, en part, és un mummy issue, perquè sembla que ho té molt arrelat i que hagi de venir de lluny. Per altra banda, fins i tot amb els meus amics, jo sí que respecto molt la privacitat i el fet que algú no vulgui parlar de certs temes... crec que tots tenim secrets i estem en el dret de tenir-los. També em sembla normal que l'Alexis sàpiga una mica més que la V, però probablement tampoc no ho sap TOT. No ho sé, tots tenim coses que ens guardem molt a dins, i coses que potser compartim de manera especial amb una sola persona especial, que entra més endins del nostre cor... i això és normal. 

    Entenc els motius pels quals la V es va sentir ofesa, perquè ella sí que ho comparteix tot i espera que això sigui bidireccional, però... és que la majoria de gent no és així. De fet, probablement ni ella no és així. Segur que hi ha coses que es guarda. O és que li ha explicat a Kai el que ara ja sap que sent pel Jared, per exemple? No, s'ho ha guardat per ella, perquè és el seu sentiment i el seu dolor, i té tot el dret a no compartir-lo (i em sembla molt bonic que no ho faci, especialment quan ha decidit no dir-li al Jared tampoc). Resulta evident que Kai s'ho ensuma, però tot i així no està apretant gens amb el tema i em sembla molt respectuós fer veure que no sap res i respectar la privacitat de tots dos ^^

    Kai és un personatge que m'agrada moltíssim. Té moltes capes. Al principi em costava d'entendre'l o de trobar-li profunditat perquè el que més mostràveu d'ille era la seva obsessió amb la moda, però el que més m'agrada d'ille és la seva faceta seriosa i profunda, la que li veiem quan té converses de qualitat o quan pensa en el futur, o en el passat, o quan està amb les seves runes. Tanta seriositat recoberta de plomes i lentejueles... m'agrada, m'agrada molt. 

    I bé, ja torno a ser al dia! Fet! Com sempre se m'ha fet molt ràpid de llegir, i ja tinc ganes de llegir el següent!




  • AvatarArwen Black (Moderador/a FF)Enviat el 01/08/2022 a les 20:32:40
    #28079He escrit 2 fanfics amb un total de 5 capítols

    Que divertit que comença, el capítol! Tota la primera part és divertidíssima. / I si li han fet un malefici imperatiu, a la Mary Jane, que està tan empanada?/ Ostres, quan Kai està a punt de sortir del despatx i li sembla que s'oblida d'alguna cosa, estava pensant "el pergamí, el pergamí dels convidats!" Menys mal del Fontaine, aquest cop xD/ I ostres, passo del riure a les llàgrimes, sobretot amb el paràgraf on diu que en les aigües poc remogudes un no s'hi pot ofegar. Que ha vingut ma mare a ensenyar-me una cosa i jo "un moment, que estic llegint" xD / Cass aquest capítol és BRUTAL, o sigui m'agrada moltíssim com l'has escrit (i això que vas haver de refer tota una part). Hands down, és un dels meus preferits que he llegit fins ara. Felicitats, de debò. ☆☆☆☆☆ Tot passa subtilment d'una cosa a una altra i la fluidesa està molt bé. I té moltes referències a drag race! Molt bé, de veritat. La part divertida. I la part emotiva és que buff. Em trec el barret.