Toc, toc.

―Jared?

La V va canviar el pes de cama davant de la porta mentre esperava una resposta. La llum que entrava per la finestra era bastant clara tot i la boira, senyal que la primavera ja era ben entrada i el sol sortia cada dia més aviat. La sala que l’envoltava, el despatx d’en Jared, no havia canviat gaire en tots aquells mesos, i amb la il·luminació natural de mig abril es veia encara més buida.

―Jared? ―va repetir, una mica més fort, i va tornar a picar a la porta de l’habitació―. Són les set i vint, hauríem d’anar a esmorzar!

Un moviment sobtat a l’altra banda va anar acompanyat d’un soroll de molles de llit.

―Sí, sí, ja surto, estic a punt, un minut!

La V va somriure mentre les corregudes de l’habitació delataven que en Jared no estava ni de bon tros a punt i s’havia adormit. No era la primera vegada que passava, des que havien decidit que el passaria a buscar cada matí de camí al menjador per ajudar-lo a llevar-se, ni seria l’última. Per això hi anava, de fet.

―No cal que corris! ―va dir, aguantant-se una rialla.

En Jared, però, no la va sentir, perquè devia estar rentant-se la cara a jutjar pel soroll d’aigua corrent. Un minut ple de passos i soroll de portes que s’obrien i es tancaven després, el professor va aparèixer sota l’entrada de l’habitació, amb cara d’adormit i la samarreta negra del revés. Adorable.

La V va fer un pas enrere.

―La samarreta. Jo me la giraria abans de veure Kai, tot i que potser això de portar l’etiqueta com una corbata ho considera un canvi i et felicita, qui sap.

En Jared va parpellejar un parell de cops mentre computava les paraules de la V, i quan va obrir molt els ulls, finalment fent-se’n a la idea, ella ja va ser incapaç d’aguantar-se el riure. Ell va girar-se la samarreta ràpidament, mentre la V creuava els braços i mirava cap a un costat. Per no estar temptada de donar-li un cop d’ull, va començar a caminar cap a la sortida del despatx, i en Jared de seguida es va posar a la seva alçada i li va passar el braç per les espatlles per acostar-la a ell i fer-li un petó a la galta.

―No sé què faria sense tu.

―Arribar puntual a esmorzar no, això segur.

Ara va ser en Jared, qui es va posar a riure, mentre la V seguia mirant a terra pregant perquè no se li notés que li havia pujat el color. Feia uns mesos havia jurat que es mantindria allunyada d’ell per salvar la seva amistat, i ho havia aconseguit, i funcionava… fins que un dilluns al matí havia tornat tard de casa, i estava cansada i atabalada, i s’havia trobat en Jared just quan estava a punt de petar, i havia deixat que l’abracés i la consolés. Des d’aquell dia, que de tant en tant es permetia tenir-hi un cert contacte, tot i que això només li servís per ser incapaç de passar pàgina. No s’estava fent cap favor, i ho sabia. Però tot i això…

―Pensant-hi bé, potser no hauria hagut de dir-te res de la samarreta ―va començar la V per relaxar l’ambient (o per relaxar-se ella mateixa)―. Imagina’t que a Kai li agrada, crees tendència i et posa al següent número de la revista.

―Ni ho mencionis. La Tamisha li enviaria a la Bethany i no m’ho deixaria oblidar mai.

―Cert ―va riure la V―. T’ho imprimiria en mida pòster i t'ho trobaries penjat vint vegades a l'habitació.

―Segur que sí ―va remugar en Jared mentre giraven a la dreta cap al passadís del menjador―. Encara com no li han arribat fotos del makeover. Sort que a la Tamisha li importem més aviat poc i no té ni idea de què fem o què deixem de fer.

La V va estar temptada de mencionar que, per molt que no s'hi fixés gaire, el dia de Nadal la família d'en Jared sabia perfectament qui eren ella i Kai abans que hi arribessin, o sigui que no descartava que de vegades observés des de la distància. Si ho deia, però, en Jared passaria el dia buscant-la pels racons per si els estava espiant, de manera que es va quedar callada.

Un badall la va atacar del no-res i es va tapar la boca amb la mà. Encara que no el veiés, va notar que l’atenció d’en Jared es posava sobre ella a l’instant, alerta com si s’hagués despertat de cop i volta.

―Estàs bé? Com has dormit?

La V es va arronsar d’espatlles. Havia intentat corregir els treballs de setè abans d’anar a dormir, però s’havia quedat totalment KO i havia acabat rendint-se a la son. Tot i això, com que sabia que tenia feina pendent, no era que hagués descansat gaire, i s’havia llevat aviat per seguir amb la tasca que, val a dir-ho, tampoc no havia pogut enllestir.

―Suposo que al cap de setmana podré acabar de posar-me al dia i llavors aniré més descansada.

Sabia perfectament que era una mentida, perquè si una cosa no tenia mentre era a casa, era temps lliure, entre pastilles, carregar la seva mare amunt i avall, fer números de la casa i anar a comprar. Tot i això, havia d’acabar-ho, encara que fos perquè no tenia més remei. Almenys, semblava que en Jared ho deixava estar, de moment.

Quan van entrar al menjador, Kai ja hi era, instal·lat al seu lloc habitual, amb una forquilla que feia servir per punxar el pancake a una mà i un llibre a l'altra. Es van asseure als dos llocs buits que quedaven a la seva esquerra, i per tota salutació, Kai els va fer un gest amb la mà de la forquilla que va fer volar el seu tros de pancake. Ni se'n va adonar.

―Què llegeixes? ―va preguntar la V―. Segueixes mirant el tema de l'arbre?

Kai va deixar el llibre sobre la seva falda i va fer que sí amb el cap. Feia unes setmanes que havia tornat a interessar-se per l'arbre i buscar informació per si hi havia alguna manera de salvar-lo independentment de la profecia, i seguint el consell de la V, s'havia posat a mirar si hi havia alguna manera factible de combinar les runes i els metalls. De normal no eren gaire amics, però si volia buscar un material adequat que tingués força, evidentment que la V havia d'apostar pels metalls, i com que les altres opcions havien fallat…

―He trobat un parell de runòlegs que van fer molts experiments amb metalls ―va explicar Kai― i sembla que alguns resultats són interessants, com a mínim. Ja sé el que penseu: llegir quan hi ha menjar a prop? Doncs sí, he posat un encanteri protector al llibre, així el puc portar tot el dia amunt i avall i avançar als moments morts, com ara, que no arribàveu. Estàs molt blanca, V ―va acabar ille fent-li una ullada.

―Hem tingut... un imprevist ―va dir la V per no delatar el seu company, ignorant l’últim comentari.

―Sí, és clar, l'imprevist és la marca del coixí que encara hi ha a la galta d'en Jared.

―En defensa meva, diré que és divendres.

―Parlant de divendres ―va exclamar Kai com si s'acabés de recordar d'alguna cosa―. He rebut notificació que els vostres vestits per la festa arriben diumenge a primera hora! No és emocionant?

En Jared es va arronsar d'espatlles, però la V va dedicar un somriure a Kai. Havien triat tots dos junts el seu vestit, i la veritat era que n'estava molt contenta.

―Pensava que estaries més emocionat per portar una camisa blanca, Jared. Una mica de canvi, encara que segueixi sent incolor.

―Jo ja veuré el meu quan arribi dilluns ―va fer la V―. Hauré de tenir paciència fins llavors!

―Ah, no, no, ni parlar-ne ―va respondre Kai―. Te'l portaré a casa diumenge perquè te'l puguis emprovar. Tu no vens, Jared.

―I per què no? ―va preguntar l'afectat just quan estava a punt d'empassar-se una forquillada ben plena de menjar.

―Perquè aneu junts a la festa i vull que sigui una sorpresa. Jo soc l'estilista i jo mano.

La V va haver d'agafar el got d'aigua per no ennuegar-se amb el que estava menjant. Ja sabia que Kai aniria a part, el dia de la festa, ja que l'havia organitzat amb el director i el subdirector i seria un dia per donar-se a conèixer als seus aliats del COMEUA, però no s'havia plantejat que allò volia dir que ella i en Jared hi anirien junts. És a dir, junts, i sols. A la festa.

―Així m'agrada, que no protesteu ―va fer Kai, ja que en Jared també havia quedat callat.

―Si vens a casa, avisa, que faré portar croissants per tu també. Tradició familiar ―va explicar a en Jared, tot i que no es va girar a mirar-lo―. Des que tinc memòria, el meu pare va a buscar croissants de xocolata al forn de pa del barri els diumenges al matí, i ara que no pot, ens els porten a domicili. Fins i tot a Egipte ho vaig mantenir.

―Però el meu, que sigui amb virutes de colors, almenys ―va reclamar Kai―. La xocolata és molt bona, però amb colorant t'alegra més el dia.

―Hi comptava, no pateixis.

―Veus, Jared? Color. La V ho aprecia.

―Quan canviïs de disc, avisa.

―Mireu-vos-ho pel costat bo ―va intervenir la V per aturar el tema de conversa―. Gràcies a en Jared, ara valores molt més l'armari acolorit de l'Alexis, per poc estil que tingui. Això està bé, no?

Kai i en Jared van creuar les mirades un segon i van esclatar a riure simultàniament. La V s'hi va afegir, contenta d'haver-se'n sortit, i recordant per un moment el mal ambient que hi havia entre ells uns mesos enrere, que havia estat culpa seva per imaginar coses que no eren. Les coses eren tal com havien de ser, i res no podia canviar. Tot estava bé. Ella estava bé.

*

La V es va remoure per apartar la mà que l’estava picant a l’espatlla i la molestava. Tan còmoda que es trobava, allà estirada, dormint sense preocupacions…

―Violeta, desperta’t.

La veu d’en Matt va fer que s’incorporés de cop a la cadira. Parpellejant al principi, va intentar identificar el seu entorn: era a casa, al menjador, asseguda davant de la taula plena de pergamins, i en Matt estava dret al seu costat, mirant-la amb els braços creuats. Recordava estar corregint, sí, però… quan havia aparegut, el seu germà? I què hi feia, allà?

―Tens tinta a la galta ―la va avisar, i ella hi va passar la mà esperant no haver-se carregat un dels treballs―. No et vull molestar, només venia a buscar un llibre i a veure si necessitaves ajuda per llevar-los, però m’ha semblat que agrairies un avís.

―Lle… llevar-los? ―va fer la V a poc a poc, i va mirar al sostre, on la bombeta era l’única font de llum ja que les persianes estaven tancades―. Però quina hora és?

En Matt va fer un cop de cap en direcció al rellotge de la paret, que marcava les vuit menys deu. Però allò no podia ser, devia estar espatllat, perquè s’havia posat a corregir passades les deu, i això voldria dir que…

Oh. Llevar-los. Merda.

La mirada de la V va anar directa als pergamins de la taula i va notar que el cor li començava a anar molt de pressa i la respiració se li agitava. A la pila de treballs corregits, una tercera part aproximadament dels que hi havia. I a la pila de feina per fer… El cap li va començar a donar voltes. No, no podia ser. I per si no n’hi hagués prou amb la feina endarrerida, si eren gairebé les vuit, havia de llevar de seguida els seus pares! Com es podia haver adormit d’aquella manera? Si s’havia pres un te i tot, la nit abans, per aguantar tot el que calgués! Normalment, el te no la deixava dormir!

―Violeta? Estàs bé? Vols que els llevi jo?

―No ―va ser el primer que li va sortir com un dard dels llavis, i es va recolzar amb les mans a la taula per no desequilibrar-se quan s’aixequés―. No, no, em toca a mi. He de… he de llevar-los, sí.

―I posar-los a esmorzar? ―va seguir ell amb to sarcàstic―. On, si es pot saber?

Oh, és clar, la taula.

―Tens raó, la buidaré abans. Però si la buido… si la buido no podré seguir corregint després, i he de seguir corregint o no podré tornar-ho demà, i ja vaig una setmana tard i no m’agrada. Oh, per Hermes ―el cor li va fer un bot quan ho va recordar―. Si tenia els exàmens de primer i segon per corregir, també! Els hauré de prioritzar, que els volia portar a l’hora de tutoria, i això és a les deu i vint!

―I l’esmorzar? ―va preguntar en Matt amb les celles alçades―. Què faràs, els deixaràs sols esmorzant? Et recordo que vas ser tu, que vas dir que podies amb tot.

La V va notar una punxada al pit. I és clar, que podia amb tot. Només era que se li havia acumulat la feina, i el dia abans entre la visita de Kai amb el vestit i que havien sortit a passejar a la tarda no havia pogut fer res de res, i havia estat fent números, i preparant pastilles, i ajudant la seva mare amb els exercicis de rehabilitació, i…

―Els vaig a llevar jo ―va anunciar el seu germà.

―Que et dic que no ―va fer la V posant-se davant d’ell per barrar-li el pas―. Agafa el llibre i ves a fer el que hagis de fer. Jo m’encarrego de la situació, ho tinc controlat.

―Les teves mans diuen el contrari ―va dir, fent que la V les amagués darrere del seu cos, perquè efectivament estaven tremolant que donava gust. Estava a punt de petar, i ho sabia, però no podia permetre-s’ho davant d’ell, no podia mostrar debilitat―. Tu t’has vist? Sembla que hagis de caure rodona d’un moment a l’altre. Per què no baixes del teu pedestal una estona i admets que necessites la meva ajuda? Tant de trauma, et suposa?

―No és això ―va respondre la V serrant les dents, especialment tensa en veure el somriure que estava sortint a la boca d’en Matt perquè veia que estava guanyant―. És que de veritat que no ho necessito. No és qüestió de cap pedestal. Em toca a mi, i no em fa res fer-ho.

―Això és el que et repeteixes cada dia, oi? Soc magnífica, soc omnipotent, soc millor que tots els altres, no necessito l’ajuda de ningú. Especialment no la meva, és clar. Però tu saps tan bé com jo que la teva mare no s’està recuperant com esperàvem de la caiguda, i segueix necessitant molta ajuda per moure’s. Quan era una situació temporal era una cosa, però segur que tu també ho veus, que la cosa només anirà a pitjor.

―Prou ―va dir la V aguantant-se a la paret, però la seva veu va sonar tova, sense força, cosa que va donar més ales al seu germà mentre a ella el cor semblava que li hagués de sortir del pit.

―I quan estigui més malament i et necessiti en hores de classe, què faràs, eh? Te les saltaràs? Perquè pel que estic veient a la taula, ja no estàs fent la teva feina ben feta, per molt que no siguis capaç d’admetre-ho. Cada vegada se t’acumularà més tot, i no dormiràs, i no faràs res com toca, ni allà, ni aquí.

―Para ―va tornar-ho a intentar amb un punt més de tensió a la veu, amb un nus a la gola que en qualsevol moment acabaria explotant, però en Matt només va seguir.

―O sigui que l’única solució que et quedarà a la llarga serà triar. Decidir si vols mantenir la teva feina i la teva vida, ja que hi som, o si et vols convertir en la cuidadora d’aquesta casa a temps complet. I com més aviat ho acceptis, millor. De fet, és una decisió que hauries d’estar prenent en aquest moment, perquè molt em temo que ja és impossible combinar totes dues coses.

―No posaràs cap altra persona en aquesta casa, no mentre jo pugui fer la feina ―va aconseguir articular. No podia deixar que se sortís amb la seva, que acabés de rematar-la amb aquell somriure de superioritat que s’havia enclastat a la cara.

―Oh, perquè ho diguis tu? Et recordo que els meus dies, la Grace ja ha estat venint, i s’entén la mar de bé amb els papes ―la respiració se li va agitar encara més en sentir aquell nom, com si no hi hagués prou aire en el món pels seus pulmons―. És una gran professional, i sap què fer en situacions crítiques, cosa que tu no. O sigui que digues, quin problema tens per admetre que hi ha algú que ho fa millor que tu?

―NO ÉS AIXÒ! ―els punys apretats, la mirada a terra, el to de veu descontrolat, cada vegada era més difícil tenir domini d’ella mateixa. En Matt va ampliar el seu somriure en sentir que cridava, convençut que era el vencedor perquè l’havia aconseguit descontrolar totalment, i es va posar just davant de la cara de la V per preguntar amb afectació fingida:

―I llavors, què és?

―QUE NO VULL QUE ES PENSI QUE ELLA ÉS LA SEVA FILLA!

Els instants posteriors, tot el que es va sentir va ser la respiració agitada de la V, que intentava tornar a un ritme natural. El somriure de la cara d’en Matt havia desaparegut i s’havia vist substituït per una expressió de sorpresa, i potser, fins i tot, de culpabilitat. La V, però, havia deixat de parar-li atenció i només estava pendent dels seus pensaments. Perquè tot i que aquella frase no havia sortit mai dels seus llavis i ni tan sols no s’havia atrevit a imaginar-la, era la pura veritat, i la raó per la qual havia estat a la defensiva tots aquells mesos quan havien proposat que hi hagués algú treballant a casa. Sentia un pànic paralitzador davant de la idea que la seva mare la pogués substituir per algú altre que la cuidés millor que ella i passés les hores amb ella. Perquè a aquelles alçades, ja no era estrany que oblidés el seu nom. La resta només era qüestió de temps.

―Violeta ―va fer en Matt, temptejant el terreny.

―Egoista, ja ho sé. No cal que m’ho diguis.

―No anava a dir això. Suposo que no et puc retreure que ho esperessis, però, venint de mi.

La V no va respondre. No tenia ganes d’acostar-se a en Matt, no en aquell moment, tot i que fos la primera vegada que no li parlava amb indiferència o retret en anys i busqués clarament una mínima complicitat. L’únic que volia fer era tancar-se a l’habitació i plorar, i ja en sortiria l’endemà. Potser.

―Podries venir igual, saps? Podries venir de visita, i jugar amb ella a cartes, i anar a passejar, en lloc de controlar les pastilles i fer els exercicis. Sense aquestes responsabilitats, el temps que li dedicaries tindria més qualitat, i segur que això ho apreciaríeu totes dues.

Però no seria ella qui la cuidaria, i quin horror de filla seria, si no ho feia i delegava la responsabilitat en algú altre?

I tot i això… què seria de la seva vida, si en Matt tenia raó i havia d’acabar triant entre Ilvermorny i casa seva? Com podria renunciar a Ilvermorny i a tot el que havia construït allà? Marxar de l’escola volia dir perdre una feina que li encantava, i deixar de tenir contacte amb els seus companys de feina, l’única activitat social que es podia permetre ja en circumstàncies pre-accident, per no parlar de després. Si perdia això, poca cosa li quedaria. D’alguna manera, la seva vida deixaria de ser… seva.

―Estic segur que ells volen que visquis per tu mateixa, i no per ells ―va dir en Matt, com si li hagués llegit el pensament, com si, per fi, hagués captat de què anava ella en realitat―. Però ja sé que no soc la persona adequada per parlar d’això. Per què no els ho preguntes a ells?

―Preguntar? I si els ofenc?

En Matt va posar els ulls en blanc.

―Ofendre’ls per què, per explicar-los que els vindràs a visitar cada cap de setmana i tindràs tot el temps per estar amb ells amb tranquil·litat? Mira que et tornaré a clavar mocs, eh?

La V va fer un petit somriure. Sí, ara que ho deia…

―Violeta, t’adoren. Sempre ho han fet, molt més que a mi. No cal que diguis res ―va afegir en veure que la V estava obrint la boca―. Tot i que és curiós, perquè la Margarita, que realment no és la meva mare, era la que ens tractava igual a tots. El papa, en canvi… Bé, és igual, suposo que no és culpa teva, tampoc. En Shawn sempre m’ho recorda, però em costa.

La V es va quedar callada un moment. Era la conversa que sempre havia volgut tenir amb en Matt i mai no s’havia atrevit a dur a terme perquè ell sempre li saltava quan treia el tema, i ara havia vingut tan de sobte que no sabia com gestionar-la. Però el que li acabava de dir tenia tot el sentit del món, i quadrava amb les reaccions del seu germà durant tots aquells anys.

―Ho entenc ―va dir finalment―. Tot i que hi hagi coses que no pugui controlar… perdona si he contribuït a fer-te sentir que no eres benvingut. Sí que ho ets, i aprecio que et preocupis per ells, perquè és evident que ho fas.

En Matt va deixar aire amb força com si l’hagués estat retenint durant una bona estona, potser durant anys. Va posar la mà al braç de la V, i ella ho va agrair, perquè va ajudar a estabilitzar-la.

―Ja que hi som ―va seguir ell―, doncs, perdó per… bé, per tot. Pels retrets, per punxar-te perquè saltessis, i per la resta. Ja ho he dit, però és veritat que t’estava fent pagar una cosa que no era culpa teva.

La V va assentir en silenci. Se sentia molt més lleugera, com si acabés de deixar anar un pes enorme que portava temps carregant.

―I tornant al que ens ocupa, no et culparan per tenir cura de tu mateixa. O sigui que els vaig a llevar, tu reculls aquest escampall de la taula i vens a parlar amb ells. Després, truques a l’escola o els avises com sigui que ho feu els rarets que avui no hi aniràs, perquè (i no discuteixis) clarament no estàs en condicions, i vas al metge que t’escrigui un paper. Descanses, fas la migdiada, corregeixes el que et quedi amb calma, i demà serà un altre dia.

La V va respirar profundament mentre una veu dins seu deia que era inacceptable, que havia d’anar a treballar i entregar-ho tot aquell mateix dia, però va decidir deixar-la com a soroll de fons i donar-li la raó a en Matt.

―Gràcies ―li va dir només, i ell va fer que sí amb el cap.

―Eh, algun dia havia de començar a fer de germà gran.

Tots dos van somriure abans de creuar els camins en sentit contrari, i la V es va tornar a trobar davant de la taula plena de pergamins per corregir. Tot i això, no va defallir quan va començar a recollir-los i a ordenar-los en caixes, ni va pensar en tot el que li quedava per fer.

Tenia temps.

*

Kai va arribar més puntual que mai. No feia ni dos minuts que havia acabat la classe amb els alumnes de tercer quan va trucar a la porta de l’aula d’Alquímia, on la V estava asseguda corregint l’últim treball de setè que li quedava. Havia escrit una nota per ille i en Jared després d’avisar el subdirector, dient-los que no aniria a Ilvermorny fins després de dinar i que, si volien, podien anar-la a trobar a l’aula quan acabessin classes, ja que coincidia que cap dels tres no en tenia a última hora del dilluns.

―Passa, soc dins!

Kai va entrar amb pressa tot i que intentava mantenir el seu pas elegant, i la V li va fer un somriure perquè veiés que estava bé. Com sempre, es va meravellar que després d’un dia de classes estigués tan arreglat com a primera hora del matí. A aquelles alçades, ella solia ser una desferra humana.

―Què ha passat? ―va preguntar amb alarma―. La teva nota només deia que havies tingut problemes a casa, i el Ricky no ens ha volgut dir res més. En Jared gairebé li arrenca la vena, i no tenia ganes que se’m taqués l’outfit de sang!

―Ai, no, si hagués estat res gros us ho hauria dit, ja ho saps. Si no he entrat en específics és perquè no era greu. En realitat… només necessitava descansar.

Va fer-li una mirada que Kai va saber interpretar, i li va allargar una cadira perquè s’asseiés al seu costat mentre ille s’acostava amb calma. Se sentia malament admetent que hauria pogut anar a classe, si s’ho mirava de manera totalment estricta, però alhora sabia que havia pres la decisió correcta. En George li havia agafat la tutoria, i en Kade Gorg, de Transfiguració, li havia fet la classe dels de tercer. Als alumnes no els suposaria res, que no hi hagués estat durant un dia, però a ella, aquelles hores per respirar li havien donat un espai que necessitava totalment. Havia pogut corregir tots els exàmens de primer i estava a punt d’acabar els treballs de setè, i no eren ni les tres. I per si això fos poc, tot i que li feia una vergonya enorme haver-s’ho permès, fins i tot havia fet mitja horeta de migdiada. Les classes de l’endemà serien molt, molt millors del que haurien estat si hagués seguit amb la rutina.

―I doncs? ―va preguntar ille des del seu costat.

―Contractarem la cuidadora pels meus pares.

No sabia què es devia esperar Kai, però la seva cara va fer evident que allò no. Tot i això, no es va posar a celebrar-ho ni a lamentar-se, sinó que va mantenir una actitud observadora.

―I com et sents al respecte?

La V es va arronsar d’espatlles.

―Alliberada. Culpable. Decebuda amb mi mateixa, tot i que sé que he fet tot el que he pogut i senzillament era massa. Al final, he parlat amb els meus pares, i se n’han alegrat, quan els he explicat la possibilitat. Soc jo, que m’he de fer a la idea que no arribo a tot. És igual ―va acabar dient quan es va adonar que estava donant tombs sobre el mateix―, que el que et volia dir en realitat és que em sap greu haver-me posat a la defensiva quan em treies el tema, i que tenies raó que tot plegat m’estava superant. Fa mesos que dormo poc i malament i vaig tot el dia esperitada, i he estat irritable i caòtica. Perdó per la part que has hagut de pagar.

Kai va fer un gest com si digués que no passava res, i la V va posar la mà a sobre de la seva.

―I m’explicaràs com has arribat a aquesta brillant conclusió?

Abans que la V pogués obrir la boca, es va sentir un cop a l’entrada i tots dos van aixecar la mirada per trobar en Jared, que havia obert la porta de bat a bat i es veia d’una hora lluny que havia pujat corrent sense parar des del tancat dels animals.

―Jared! ―va exclamar la V, fent una nota mental que al Jared li havia d’explicar els detalls, a la pròxima, perquè no tirés d’imaginació.

―Què ha passat? He de matar algú? Estàs bé?

―Però si no passa res!

―Has faltat tot un dia, t’has d’estar pràcticament morint per faltar un dia a classe. O això, o que s’estigui morint algú altre.

La V va estar temptada de dir-li que exagerava, però va callar perquè s’havia guanyat comentaris com aquell per voler ser a tot arreu.

―He de dir que jo ja l’he avisat que s’estava passant ―va apuntar Kai―. Només has vingut quatre hores més tard del normal.

―Perdó per haver-vos preocupat de totes maneres ―va tallar-ho la V―. Ara li explicava a Kai el que ha passat. Vols seure i així també ho sents?

En Jared va fer que no amb el cap, però es va acostar a ells i es va arrepenjar a la taula. La V va sospirar.

―Aquest matí en Matt m’ha trobat adormida a la taula sobre un munt de pergamins. Ens hem posat a discutir, i he arribat a la conclusió que si no volia posar ningú a casa és perq…

Se li va encallar la veu i es va haver de quedar parada un moment. No, ja ho tenia decidit, el que havia de passar, i ja havia plorat prou parlant amb els seus pares. Va empassar saliva, intentant fer baixar el nus que tenia a la gola, i va seguir endavant.

―Aparentment ―va començar altre cop―, em fa por que la meva mare es pensi que la cuidadora és la seva filla i que s’oblidi de mi.

La vista se li va tornar borrosa de les llàgrimes que se li acumulaven, però es va assecar els ulls ràpidament per evitar que caiguessin. Era el millor, ho sabia tothom. Però el mal que feia no li prenia ningú.

―Joder.

I d’alguna manera, aquesta única resposta d’en Jared va resultar ser tot el que necessitava sentir. Perquè validava com de malament se sentia, i li confirmava que realment la situació era una merda. Perquè no posava més hores al dia ni tornava els records a la seva mare, però li permetia tenir totes les emocions que tenia al respecte i sentir-se una mica menys culpable.

―I bé ―va continuar―, en Matt m’ha convençut perquè em demanés el dia lliure i parlés amb els meus pares sobre el tema, i ho hem decidit junts. No puc canviar la situació per molta força de voluntat que hi posi, i n’he posat tonelades. Ha arribat l’hora d’adaptar-m’hi.

Kai li va estrènyer la mà que tenien en contacte, i en Jared es va acabar d’acostar per darrere i li va envoltar les espatlles amb els braços. Trigaria dies a acceptar-ho del tot, estava clar. Potser, de fet, mai no faria, no al cent per cent. Però estava començant a actuar d’una manera que l’ajudaria a gestionar-ho. Per molt que una part d’ella es revoltés, estava prenent la decisió correcta.

―La part bona és que podré venir a fer una copa més sovint al teu club, Kai. I que tindré més temps per buscar coses de la profecia. Temps, i atenció. Ja aniria sent hora que recuperés les meves capacitats de concentració i raonament. I parlant de la profecia, Kai, crec que volies agafar alguns metalls, oi? Sí, sí, ja està, ja ho he deixat anar, puc estar per això, no patiu ―va afegir quan va veure com la miraven tots dos―. Explica.

Kai va obrir el llibre que havia deixat a la taula en entrar, i que darrerament portava a tot arreu on anava, mentre en Jared agafava una cadira dels alumnes i l’acostava a ells. La va deixar ben al costat de la V i s’hi va asseure, i ella va pensar que se n’hauria de separar una mica. No ho va fer.

―De tot el que he llegit, el més prometedor semblen ser els experiments amb níquel i plata, i m’agradaria fer una prova amb algun d’aquests dos metalls. En tens?

La V va arrufar les celles.

―De plata, segur que sí, perquè me’n va arribar divendres i encara no n’he fet servir gens. Però és cara, i me n’han deixat comprar la justa i necessària per la classe. O sigui que si no funciona, me la tornes, d’acord?

―Pinky promise ―va dir, allargant el dit petit, i la V va riure i hi va enllaçar el seu.

―Pinky promise. Haurem d’extreure’n les impureses, però. En sabeu, oi?

Kai i en Jared es van mirar l’un a l’altre.

―I taaaaaant ―va fer Kai―. Extreure les impureses de la plata, ho he fet mil vegades. Em recordes com es fa, de totes maneres?

―Què era, Magis Magnetico? ―va preguntar en Jared mentre la V reia.

―Exacte ―va somriure ella―. Una X de moviment de la vareta, començant per dalt a l’esquerra. Hauria de sortir un fum rosa i crear-se un camp magnètic que atreu tot el que no és plata.

―Fabulós. Jo ho provo! ―va exclamar Kai, animat.

―Tu mateixa. Jo vaig a mirar si tinc níquel.

La V es va aixecar per anar als armaris que hi havia a les parets de l’aula, repassant les prestatgeries on hi hauria d’haver níquel, si en tingués, però no hi va haver sort. Bé, no passava res. Si Kai necessitava níquel, tindria níquel. Havia dormit, no li hauria de costar gaire.

Mentre començava a rebuscar a les butxaques de la gavardina, es va sentir un fort crac al costat de la taula i la V es va girar de cop. No hi havia res trencat, ni ningú per terra, només que al voltant de la plata no hi havia camp magnètic ni fum rosa, i Kai…

―No deies que n’eres tan expert? ―va riure la V.

―Les meves sabates! ―va exclamar Kai, horroritzat, intentant aixecar els peus de terra però fracassant estrepitosament mentre en Jared s’intentava aguantar el riure sense gaire èxit―. Estan enganxades a terra!

En Jared no va poder aguantar més en veure la mena de ball estrany que feia Kai per deslliurar-se de la seva presó, i va arrencar una forta rialla mentre es recolzava a la taula amb una mà i s’aguantava la panxa amb l’altra. La V s’hi va afegir, i Kai els mirava ara a l’un i ara a l’altra amb indignació.

―Però quina barra! Ja ho sabies, que passaria això? Volies una nova decoració a l’aula i no sabies com demanar-ho? Això són unes Alexander McQueen, saps? M’han costat un ull de la cara!

El riure de la V encara es va accentuar més i es va haver d’asseure a una cadira mentre s’eixugava les llàgrimes. Oh, allò era massa. Molt més divertit que quan passava a la classe sencera de sisè, i ja era dir.

―Hi ha alguna manera de sortir d’aquí, o no?

―Sí, sí ―va afanyar-se a dir la V mentre intentava frenar el riure―. Hi ha un sortilegi, i el saps. Vols que te’l digui, o el vols buscar tu?

La mirada de Kai es va il·luminar directament davant del repte, i la V va saber la seva resposta sense que digués res.

―Quan ho trobeu, torneu a intentar-ho amb la plata. Jared, ajuda-le.

―Però si així està molt més divertit! No il podem deixar així sempre? Prometo que et portarem menjar, Kai, i el mòbil de la V per poder veure Drag Race. Què més necessites?

―Quan aconsegueixi sortir, ho provaràs tu, i ja veurem qui riu més quan les teves botes de l’H&M quedin aquí clavades ―va amenaçar Kai.

―Aneu fent, que us hi podeu estar una estona ―va fer la V―. Jo necessito uns minuts. Feu el que feu, no em molesteu.

Amb el so de Kai i en Jared discutint de fons, va tornar a remenar les seves butxaques i ben aviat va trobar el que buscava: una petita ampolla de vidre amb un líquid daurat mat a dins. Va anar a agafar un ganivet de la prestatgeria, es va fer un tall al dit índex i immediatament va deixar que les gotes de sang caiguessin a dins de l’ampolleta. El líquid es va començar a remoure per barrejar-se tot sol, i quan va quedar quiet, tenia un color lleugerament brillant. Exactament el que necessitava.

Va treure un petit pinzell de la mateixa butxaca i es va asseure a una de les taules de pedra dels alumnes, la més llisa que va trobar. Sense dubtar i ben concentrada, va sucar-lo al líquid i va dibuixar un cercle d’uns quinze centímetres de diàmetre sobre la taula. Tot seguit, va començar a omplir el seu interior amb línies i formes, amb el traç segur i sense haver de refer ni un punt, i quan va acabar, va agafar un tros de plom, el va col·locar dins d’un petit bol i sobre d’una de les formes i va posar els dits en contacte amb el cercle exterior, tan ben repartits com va poder. La sensació familiar d’energia expectant que venia de la tinta li va generar una escalfor que li va recórrer tot el braç, i la V es va permetre fer un petit somriure abans de tancar els ulls i entrar en trànsit.

Durant els següents minuts, tot el que va existir era l’energia, movent-se a través de les línies de la taula i guiada pels seus dits. S’anava movent en sentit horari, transformant i transformant-se, desfent i refent, reconeixent la V com la seva mestressa i seguint totes les seves instruccions. Quan va tenir la feina feta, la va avisar, i la V li va permetre d’esvanir-se i va obrir els ulls.

Davant seu, la tinta s’havia evaporat com si no hagués existit mai, i tot el que quedava del procés era el petit bol, amb un metall a dins que ja no era gris fosc, sinó que havia passat a un platejat tirant cap a blanc amb una lleugera lluentor daurada.

Níquel.

Va mirar cap a Kai i en Jared, per veure si havien aconseguit treure les impureses de la plata, i els va trobar a tots dos quiets al lloc ja fos per les sabates o per la sorpresa i mirant cap a ella en xoc. Es va aixecar perquè veiessin que no passava res i va agafar el bol amb compte de no tocar el níquel, que encara podia cremar una mica.

―No necessitàvem níquel? ―va dir amb cara de disculpa per les poques explicacions―. M’he oblidat de dir que això que acabo de fer és… bé, una mica il·legal, fora de l’institut d’Alexandria, però oi que no ho explicareu a la Conselleria? Això pensava.

Va anar cap a la seva taula amb el bol i el va deixar allà sobre, mentre Kai i en Jared la seguien amb la mirada, parats com uns estaquirots. Es va posar còmoda a la cadira i va sospirar.

―A veure, pregunteu el que vulgueu.

―No ho sé, potser pots començar per QUÈ ACABES DE FER? ―va saltar Kai―. Semblava que haguessis entrat en una mena de coma estrany! No responies res!

―És que si no estic totalment concentrada, no funciona. Suposo que coneixeu els bàsics de l’alquímia, amb les transmutacions elementals i les celestials, no? Us sona? ―tots dos van fer que sí amb el cap―. Bé, doncs són lentíssimes, t’hi pots estar perfectament un mes, i això no és pràctic. El que no sabeu, perquè és bastant secret, és que no són els únics tipus. També hi ha els cercles de transmutació, com el que acabo de fer ara. Barrejo sang meva amb aquest líquid ―va aixecar l’ampolleta, que tornava a ser de color mat―, i dibuixo cercles i formes. Poso l’element inicial a dins d’un bol, i faig tot un procés perquè passi a ser un altre. No sento res ni veig res, perquè com que hi ha la meva sang està relacionat amb tot el meu cos, i si aturés el que estic fent, em podria desmaiar en el millor dels casos, i quedar-m’hi en el pitjor. Per això és il·legal, però aquest el tinc molt controlat i seria molt estrany que passés res. En processos fàcils, com el de plom a níquel, en tinc prou amb deu minuts. Depèn de quin pot durar hores.

―I això ho poden fer tots els alquimistes?

―Ah, no, no, només uns quants. A Alexandria ens n’ensenyaven, però només la meitat de la classe aconseguia fer-ne dels bàsics.

―V ―va dir Kai només, sense treure-li els ulls de sobre.

―No és pas tan extraordinari, no patiu ―va riure, per treure-li ferro―. I hi havia altres coses que no eren gens el meu fort. Va resultar que tenia afinitat pels cercles de transmutació, i en vaig aconseguir fer uns quants amb èxit, res més.

Va mirar per la finestra, buscant qualsevol imatge que no fossin els seus amics escanejant-la com si fos una estranyesa de la natura, i on esperava veure la muntanya buida ja que era hora de classe, va trobar un grup d’alumnes asseguts en rotllana. Es va acostar més al vidre per veure si els reconeixia i va distingir els cabells de color ros oxigenat d’en Thornton Petty. Va fer un senyal a en Jared i Kai perquè s’acostessin i de seguida va notar la seva presència al costat.

―Mireu, la Chepi ―va fer en Jared amb alarma a la veu.

La V va seguir on assenyalava i va veure la noia amagada darrere el tronc d’un arbre, acotada a terra i actuant com si parlés amb algú, tot i que allà no hi havia ningú més. Feia gestos amb la mà cap al grup d’en Petty, i la V va empetitir els ulls per distingir què estava passant. Kai, però, va ser il primer de veure-ho.

―Està parlant amb una serp.

A la V se li va glaçar la sang a les venes. Quan Kai ho va haver dit, va ser capaç de distingir la serp verda sobre la gespa, que tenia la part del cap alçada i reaccionava al que li deia la Chepi. No va costar gaire lligar caps, amb els gestos que feia i tenint en compte el que havia passat al bosc feia uns mesos: l’estava enviant cap al seu company de les nàutiques.

―Ho hem de parar abans que li faci mal ―va dir la V.

En Jared va ser el primer de reaccionar. Va obrir la finestra de bat a bat i va mirar cap al grup d’alumnes en rotllana, com si no hagués vist la Chepi.

―Eh, vosaltres! No hauríeu de ser a classe? ―va cridar.

Els nois van buscar la veu amb cara d’espantats i, quan els van trobar a tots tres a la finestra, els van faltar cames per desaparèixer cap al castell. La Chepi s’havia resituat darrere de l’arbre de manera que els quedava fora del camp visual, però la V va veure com la serp verda s’allunyava i va fer un esbufec. Per aquella vegada, estaven salvats.

Sense perdre temps, va tancar la finestra, va tornar a la taula i va agafar el tros de níquel per allargar-lo a Kai.

―Níquel ―va dir només―. Anem per feina.

• 	marta_ginny (Moderador/a FF)	Enviat el 05/07/2022 a les 14:19:22
  	#28037	He escrit 16 fanfics amb un total de 183 capítols

  
  

  CHEPI SERPOTAAAAAAAAAAAA

  Bé, com veieu, la cosa va avançant i s'acosten dies importants! Per si a algú no li ha quedat clar exactament quant és, entre el capítol anterior i aquest passen dos mesos, des de Sant Valentí fins a mitjans d'abril. I veieu que en aquests dos mesos han passat diverses coses: la V ha aconseguit "arreglar" la seva relació amb el Jared i conseqüentment el trio torna a estar unit, l'espiral de caos i sobretreball on es va ficar empitjora per moments, Kai torna a estar pendent de l'arbre i s'acosta la celebració dels 400 anys d'Ilvermorny!

  Com que vull parlar de l'última escena i el tema de l'Alquímia (ESTIC EMOCIONADÍSSIMA) intentaré anar ràpid amb la resta, però no volia deixar de mencionar que fucking finally la V i el Matt s'han mig arreglat! No es pot dir que siguin amiguíssims, perquè cadascú segueix tenint el seu caràcter i no acaben de casar bé, però ara almenys poden actuar com a persones racionals, que a tots dos se'ls estava anant l'olla, entre una que ho volia fer tot i l'altre que la culpava fins i tot del canvi climàtic. I em trenca molt el cor la raó de la V per voler-hi ser ella aish, però era important que se n'adonés. Personalment, també peco de pensar que si hi poso molta força de voluntat podré arreglar les coses, però hi ha coses que ni amb totes les ganes i el treball del món no es poden canviar. En això, l'entenc moltíssim hahaha

  I no cal que digui res del ship, em sembla, aish. Cuquis. I la conversa de tots tres a l'esmorzar que m'ho vaig passar molt bé i estic molt contenta de com em va quedar!

  Ara, anem amb l'alquímia, començant per la plata. Quan vaig fer tot aquell doctorat en 4 dies, em va fer moltíssima gràcia llegir que, si no feies bé l'extracció de les impureses de la plata, se sentia un crac i et quedaven les sabates enganxades a terra. Ho vaig anar a explicar immediatament pel grup que tenim tots tres, i vam decidir que havia de sortir sí o sí! Cass va dir que Kai definitivament ho voldria provar, i així ha nascut l'escena.

  I ARA (AH). Els cercles de transmutació. Si busques la paraula "alquímia" a pinterest, de les coses que surten més sovint són aquests cercles (us en deixo un exemple al final del comentari, però ho podeu buscar, penseu que no tenen per què ser exactament així, és una idea general). Tot i això, no apareixen a la teoria del hogwartsishere (choices). Ara, que vaig pensar, això és COOL de veritat, i com que hogwartsishere tampoc no decideix res, senzillament fa propostes del seu canon personal, vaig decidir que al meu canon personal sí que hi existeixen, encara que no apareixen al temari perquè és secret. I EVIDENTMENT QUE ELS HAVIA D'ENSENYAR. Tot i que no els hagi inventat jo, me'ls sento molt meus, d'alguna manera, i tenia moltíssimes ganes que la V en fes algun. El tema del líquid i la sang els vaig afegir jo, i he fet que partís del plom perquè sol ser el millor metall base per aconseguir-ne un altre (tot el que no està transmutat a la perfecció tendeix a decaure i convertir-se en plom).

  I el final amb la Chepi i la serp, descendent de Slytherin havia de ser. Quin yuyu la nena.

  Referències:

  - El títol! Frase de la Crystal Methyd a la temporada 12, quan vaig decidir que s'havia de fer una transmutació d'aquestes vaig col·locar el títol a l'instant.

  - Diria que només n'hi ha una més, que són les sabates de l'H&M. Ja hi vam fer referència em sembla, però una queen del Regne Unit va portar un vestit de l'H&M i la Ru es va tornar una mica boja i es va enfadar hahaha

  Això és tot! I JA EM TOCA EL 29 AH. Que fort que fort que fort.

  Aquí teniu el cercle! Ens llegim!

  

  
  
  
  

• 	Agatha Black (Moderador/a FF)	Enviat el 06/07/2022 a les 15:51:23
  	#28038	He escrit 11 fanfics amb un total de 209 capítols

  
  

  Okaaaaaaaay.

  Bé, V, t'he vist bé! Molt awesome tot!

  Primer de tot, per FI ha parlat amb el Matt honestament. I per fi ha baixat del burro amb lo de tenir ajuda a casa; és que no podia ser, només amb la feina ja deixava els pares sols una tercera part del dia! Ara tot estarà molt millor!i evidentment que pot seguir passant moltes estones amb ells! Només que ara serà temps de qualitat, home! I que es sinceressin amb en Matt feia molta falta, m'alegro que hagi passat. 

  Sobre la Chepi... no ho sé, a mi lo del reptilià no m'ha semblat mai gens creepy perquè si una persona tan bona i tan pura com en Harry ho pot fer no veig quin problema hi ha XD El que em preocupa més és que envii la serp a atacar companys, encara que sigui en Petty. Vas dir que era Wampus, la Chepi, oi? Un pensaria que sent descendent tant d'Slytherin com de la Sayre, aniria a Horned Serpent, així que per aquí almenys mostra una mica de seny, (si és que va triar Wampus i no va ser l'única que la va triar, que imagino que Horned Serpent també l'escolliria, no?) Diu molt d'ella que escollís Wampus, que mola molt. 

  I ARA SÍ que hem vist per fi la V en el seu element! Que guai com ha fet aquesta transmutació! I sembla que és com molt poderosa, si ho pot fer tan fàcilment, oi? COOL, V, COOL. M'ha agradat molt l'última escena. Mai no he acabat d'entendre com l'alquímia pot conviure en un món on ja existeix la transfiguració de manera cànon, per això. Per un costat tens a poderosos mags estudiant durant anys i SUANT per conventir un metall en un altre metall, i per l'altra tens nens convertint pelicans en calzes d'aigua amb 12 anys, que dius AVIAM AIXÒ NO TÉ SENTIT. Un pensaria que l'alquímia és un joc de nens comparada amb la transfiguració, el tema és que estem barrejant una pseudo-ciència amb una màgia completament irreal, llavors passen aquests sense-sentits. Pero bueno, que és cànon i s'ha d'acceptar així, i farem veure que té sentit hahahahaha. Però en sèrio que m'ha encantat tant l'escena com l'explicació, moltes gràcies. Trobava a faltar una mica més d'alquímia en la  V, i ja m'he quedat servida! Fantàstic!

  Apa, ja estic al dia! Petonets! 

  
  
  
  

• 	Arwen Black (Moderador/a FF)	Enviat el 30/07/2022 a les 00:37:40
  	#28075	He escrit 3 fanfics amb un total de 6 capítols

  
  
  Que guai que guai!! M'ha agradat molt el capítol. M'he quedat flipant amb les transmutacions de la V, i m'ha semblat molt interessant tot el que has inclòs que vas aprendre investigant, entre el doctorat i pinterest. / Al principi m'ha costat ubicar-me i entendre que havia passat un temps, però pensava que potser no recordava bé l'últim que vaig llegir. / I la Chepi, que malvada, no? Potser ha sigut un malentès? Però tot semblava indicar que volia fer que la serp ataqués... ai... Chepi Chepi. / I per fiiii entenc una mica tota aquesta por de la V a que algú altre "ocupi el seu lloc". I que bé que s'hagin arreglat amb el Matt. Tota la conversa ha estat molt emocional i ben descrita. / I res, segueixo flipant que la V s'hagi tret aixô de sota la màniga. Però m'ha fet molta gràcia que escribissis que la V fa x per treure "ferro" a l'assumpte, molt adient! Hahaa. / Apa a pel pròxim! Ja m'acosto més!