Save yourself I’ll hold them back - Capítol 2. Morning Light (Avançant)
AvatarEscrit per Arwen Black
Enviat el dia 30/06/2022 a les 22:52:28
Última modificació 30/06/2022 a les 22:52:28
Tots els capítols de Save yourself I’ll hold them back
< Anterior capítol || Pròxim capítol >


Capítol 2. Morning Light (Avançant)

Londres, dues setmanes després

—Pollux, necessito ajuda.

—No sé qui ets.

—Ens vam criar junts.

—He dit que no sé qui ets.

—Pollux, per favor. No és per mi, és per la meva filla. No és com jo, Pollux. És com tu.

El Pollux va fer un gran sospir. Ja era fosc, les veles estaven enceses, i el Sr. Black feia veure que mirava per la finestra amb aire absent mentre tot el que podia aspirar a veure era el seu reflex.

—Si et veiés la mare es posaria les mans al cap, Marius. No ets benvingut, aquí. Mai ho has estat. Fins on arriba la meva informació, segueixes sent… 

—He sentit que les coses et van malament –va atacar el Marius per una altra banda. I sembla que va fer efecte, perquè va agafar al Pollux desprevingut.

—Tu no saps… Com pots saber… T’ho ha dit la Cassiopeia? –El Pollux va anar aixecant la veu i es va anar alterant més i més. I va semblar que el Marius agafava més valor com més s’alterava l’altre, enlloc de passar a l’inrevés–. Seguiu mantenint relació, la Cassio i tu?! 

—Mira, puc ser un llufa, com us agrada dir-me, però m’he guanyat un lloc en la comunitat no màgica. –li va semblar que pronunciar la paraula muggle entre aquelles parets seria massa per al seu germà. Però el Pollux no l’escoltava, i seguia dient tot el que pensava dir-li a la Cassiopeia quan la veiés. Al final, el Marius va cridar–. TINC DINERS, Pollux. Centenars de galeons. Esperant-te. Ja els he bescanviat. Jo desapareixeré! Només et demano una cosa. Tinc. Una. Filla. Que és com vosaltres. Que és bruixa. Els seguidors de Grindelwald… Ella va fer un treball… i ara… No t’estic dient que l’acolleixis, només que mantingueu contacte, que t’asseguris que està bé… Serà la teva veïna…

—I a mi què que tinguis una filla?! –va tallar-li el discurs el seu germà–. Ella mai serà com nosaltres, no és pura sang. I a sobre Grindelwald li va al darrere? –es va posar a riure histèricament–. Que t’has tocat del bolet?!

—T’estic dient que tinc diners!

—No els vull, els teus diners!

El Pollux va seguir amb una diatriba de paraules fins que de cop es va sentir un cruixit a la porta i es van girar adonant-se que no estaven tenint una conversa privada.

—Irma, deixa’ns sols.

—Vull parlar amb tu un moment, Pollux. –va semblar que el seu home li anava a dir que no, però ella li va llançar una mirada llarga i penetrant i s’ho va repensar. Al final va dir:

—Marius, ves a la cuina. Ara vinc. 

El Marius va sortir i va tancar la porta, mirant l’Irma Black de reüll, però ella no se’l va mirar, amb la vista encara fixa en el seu marit. 

Quan al cap d’una estona el Pollux va tornar a obrir la porta, després d’haver parlat amb la seva dona, i encara decidit a engegar al seu germà tot i lo arruïnat que estava, no el va trobar a la cuina. Però aleshores… li va semblar sentir un cruixit cap a les escales.

—Marius, fes el favor de sortir. Que ja no tens quatre anys.

 

***

 

La Walburga estava amb l’orella enganxada a la porta. Però l’Alphard semblava avorrit.

—No t’interessa el que passi a baix? És que saps alguna cosa que jo no sé?

—És cosa d’homes, no ho entendries. –li va dir l’Alphard, només per molestar-la.

Ella li anava a replicar, però les veus van començar a pujar de to a la sala d’estar. “TINC DINERS” “...desapareixeré…” “i a mi què que tinguis una filla?!”

—Vaig a investigar. -va decidir l’Alphard finalment, aixecant-se i apartant-se els cabells de la cara-. Això no passa cada dia. Cuida al nen.

—I una merda, cuida’l tu.

I es van tornar a barallar. 

Al final van sortir tots tres sigilosament, perquè cap dels dos volia cuidar al nen, i el nen tampoc volia ser cuida’t.

—Com feu soroll us…

—Shhh –li va fer l’Alphard.

Van notar un altre corrent d’aire fred de fora que els pujava pels peus: algú havia obert la porta. Es van mirar, van assentir, i van córrer cap allà de puntetes tan sigilosament com van poder, amb el nen darrere, passant per davant la sala d’estar on els seus pares encara parlaven. Quan van arribar al final del passadís, van sentir una veu que s’acomiadava.

—Dóna-li aquesta maleta al tiet Pollux, i en aquesta altra ja tens tot el que necessites.

—No era conscient que ens estava posant en perill… –balbucejava la filla, amb accent francés.

—Ja està fet, i hem d’actuar en conseqüència. Practica més l’anglès, se’t nota massa l’accent. Tenyeix-te el cabell. Passa desapercebuda.

—On aniràs, papa

—Ben lluny de París. De tu. De tot arreu. Tu has d’estar més amb els teus. Ja comença a ser hora. Potser ja fa temps que l’és.

Es va fer un silenci, fins que la veu de la noia va dir: 

—Però jo no sóc dels seus!

—Tampoc ets dels meus. No em miris així. Des que va marxar la teva mare que jo… no puc amb tot.

—Pots amb la feina –va dir ella ressentida.

—La feina és l’únic que… Vull dir que era l’únic que… No tinc on tornar! –va mirar cap a dins, espantat per si havia parlat massa fort, i va tornar a afluixar la veu–. Tot pel teu estúpid treball. He dit que et quedes a la casa de la vora, i t’hi quedes. I dona gràcies que t’he trobat un lloc on anar.

Es va sentir un cop de porta. I un cop tancada, es va fer un silenci, només trencat per les veus ininteligibles que encara conversaven al menjador. La noieta del passadís va començar a caminar uns metres amb pas insegur, carregant una bossa, i va arribar a la cuina. Va mirar al seu voltant, però no semblava que hi hagués ningú. 

Havia de tocar el dos. 

Va començar a obrir i regirar armaris i calaixos, guardant-se menjar, fins que es va sentir un nyec-nyec una mica passadís enllà, i es va sobresaltar.

—Qui hi ha?

—M’has trepitjat –va queixar-se una veu.

—Jo no t’he trepitjat –va contestar una altra veu, una mica irritada. Silenci.

—Qui hi ha? –va repetir la noia des de la cuina amb una poma a mig guardar.

—Que qui hi ha? Com, que qui hi ha? –va dir un noi de cabells negres sortint d’entre la foscor, seguit de qui semblaven, per l’aparença, germans seus-. Què fa un intrús a mig saquejar una cuina preguntant <<qui hi ha>>? Qui ets tu, si de cas!

—Jo… Jo no sóc ningú –almenys no a partir d’ara, va pensar.

Es van quedar observant una estona. Els pares semblava que seguien a la sala d’estar.

—Espera, espera, tu em sones… –va començar la germana gran, empetitint els ulls i fixant-se més en ella, i va començar a rodejar-la, com un au que ha vist a una presa–. I amb aquest accent francés… Ostres, Alphie, ja sé qui és. És la noia dels diaris.

El seu germà va restar impassible, així que ella va seguir:

—<<Tota una junta de Tribunals trobats morts a França per haver atorgat un premi a un treball de GNOM en contra del pensament de Grindelwald.>> Ho he vist aquest matí!

L’Alphard va estudiar-la. Podia ser que fos aquella noia? Però, què hi feia aquí, a Londres? Tantes preguntes. Però no va tenir gaire temps de pensar en les respostes. 

Van sentir passes pel pis de sobre i l’Alphard li va fer un gest de silenci a la noia, que aquesta va decidir obeir. Van desfer camí pel passadís i van amagar-se a darrere les escales. I van veure el seu pare que anava a buscar el seu suposat tiet a la cuina.

L’Alphard es va mirar el seu germà petit, que feia hores que hauria d’estar dormint al llit, i li va fer un gest a la seva germana, a ell i al seu coll com dient “si el troba aquí, ens mata”, però el seu pare ja tornava pel passadís. El terra va cruixir sota els seus quatre parells de peus inquiets, i les passes del passadís es van aturar. I la veu del seu pare, alta i clara, va dir:

—Marius, fes el favor de sortir. Que ja no tens quatre anys.

Tots aterroritzats, no van poder fer res més abans de sentir:

Homenum revelio.

Es va sentir un crit, i una cabellera rossa que s’amagava va caure cap endavant. Seguida de tres cabelleres negres més. 

—Es pot saber què hi feu aquí amagats a les escales, vosaltres?! I tu qui coi ets? I el Cygnus… hauria de ser al llit! Walburga Black! Alphard Black!

—Ho sento, pare… 

—Ho sentim…

Però darrere d’ells es va deixar sentir la veu del nen que, per posar més ferro a l’assumpte, només se li va acudir de dir:

—On és el tiet?

El senyor Black va començar a agafar un to vermellós que no semblava gens saludable per al seu cutis.

—Per Merlí, qui li ha dit res de cap tiet?! No hi ha cap tiet! A l’habitació. Ara mateix!!! I no vull sentir mai ni una sola paraula sobre aquesta nit! 

Es va sentir un soroll de trencadissa. La noia havia trencat un gerro amb flors mentre intentava escapar per darrere seu. Els trossos de vidre esparcits pel terra.

—I tu qui ets? Espera, no m’ho diguis. Però què fas aquí? On és el teu pare?

—Ja… Ja ha marxat, senyor.

—Que ja ha marxat? No pot haver marxat. I tot i si hagués marxat, és un llufa, no pot haver anat gaire lluny. Irma! Baixa. Porta al crio a l’habitació. Vosaltres us quedeu recollint tot aquest merder. Sense màgia! I tu, tu… Ja decidirem què fem amb tu. Si és que cal decidir-ho, que no ho crec. 

Va fer mig giravolt i va desaparèixer en l’aire.

 

***

 

Londres, dos anys després

La casa del costat semblava buida, però no ho estava. A la planta baixa s’estava coent una poció, mentre dos joves revisaven els llibres que tenien esparcits pel voltant.

—N’estàs segura? –va dir l’Alphard.

—No em vas portar pas els llibres equivocats? –va dir ella, aixecant una cella. Després va fer un sospir–. És la millor forma d’amagar-me si mai ho necessito. Em farà sentir segura. 

—Amb dir-te Abby Glass no n’hi ha prou? Quina creativitat, per cert, la del cognom. Ho vas decidir aquella nit que se’t va trencar el gerro?

Ella li va treure la llengua.

Es van mirar. 

—En què creus que et transformaràs?

—En un gat, probablement. Sóc menuda i sigilosa, a més ja sabem que és el meu patronus. Potser em tatuaré un gat, així com tu tens la serp.

—Però jo no em vull transformar en una serp. T’imagines que és una serp d’aigua? Se suposa que hauríem de tenir un tanc d’aigua preparat per si et transformes en un dofí?

—Ai, no m’espantis. Als llibres no en deia res…

Van estar mig minut en silenci, cavil·lant i agafant forces. 

—Val, és hora. Preparada?

Ella va assentir. 

Va agafar-li un punyal a l’Alphard que sempre portava a sobre, va tallar-se un flec de cabells negres i els va tirar a la poció com a últim ingredient. Va aixecar la vareta i, tota concentrada, va fer un moviment àgil i complicat, un encanteri que només es podia fer amb màgia no verbal. I va beure.

Semblava que no havia passat res, i es van mirar, esperant, amb l’ai al cor. I si ho havien fet malament? Totes aquelles hores practicant. I de cop, ella va començar a brillar, com si la llum mateixa vingués de dins seu. Va notar que perdia complexitat, que es feia petita, s’encongia, i li feia mal tot el cos, músculs i ossos i tendons, però va ser un moment breu, perquè de cop va tornar a la seva forma normal, i va inspirar fortament.

—Què ha passat? –va preguntar de seguida.

—Hauríem d’haver portat un mirall. O potser no, que t’hauries espantat. T’has mig transformat, he vist el teu pèl negre que es tornava groc ataronjat, com si el teu tenyit marxés, i els ulls se t’han quedat blaus però s’han fet més grossos i amb la pupila en forma de ratlla. T’has mig encongit, però de seguida has tornat a la teva forma original.

—He notat que hi veia millor, tot i estar una mica a les fosques. Bé, suposo que és una cosa que costa esforç i temps. Transformar-me totalment a la primera hauria sigut un èxit massa gran –va dir, tot i que se la notava una mica decebuda.

De cop, van trucar a la porta.

—Segur que és la Walburga tocant els nassos. Menys mal que vam fer un jurament inviolable, no s’hauria pogut callar la teva existència amb les seves amigues ni sota les pedres. Almenys també em cobreix.

—Com has aconseguit que et cobreixi?

—La vaig pillar amb el cosí Orion.

BAM, BAM, BAM

—...Vols dir que és ella?

—Amaga’t –va dir ell, agafant la vareta–. Vaig a mirar.

—Sí home. Vinc amb tu.

—No sóc jo qui ha de viure amagat. Afanya’t.

PATAPAM

La porta havia caigut. Ella va córrer cap a les escales, i ell es va amagar darrere el sofà. Ella es va encabir en l’armari de la seva habitació, que sempre tenia mig buit, i va tancar la porta. Va esperar, resant perquè qui fos no veiés a l’Alphard, fins que va sentir una mena de passes. Però semblava que s’arrastressin. Els records li van omplir la ment, havia sentit aquelles passes abans, feia anys, i per un moment va pensar que potser el seu pare havia tornat. Però per què no diria res? Per què tant de silenci? No, no podia ser ell.

Les passes cada vegada estaven més a prop i va començar a sentir una respiració feixuga i uns narius que ensumaven l’estança. Li va venir un calfred. Si no es sentia res a baix, era que l’Alphard seguia bé?

Semblava que algú estigués patint per poder respirar, i es va preguntar si algú necessitava la seva ajuda. I aleshores, silenci. Profund i absolut. Ara la respiració que sentia gairebé només era la d’ella, un fil a penes perceptible. Què devia estar passant? Fos qui fos semblava haver-se’n anat a rebuscar en una altra habitació. Va apropar-se a l’espiell a poc a poc, fent el mínim so possible amb el frec de la roba. Es va adonar que estava agafant fort encara el punyal de l’Alphard amb la mà esquerra, i el va agafar encara més fort. La vareta semblava que li havia caigut pel camí amb les presses, serás estúpida. I quan va posar l’ull al forat de la porta, esperant veure-hi l’habitació buida, no estava preparada per veure un altre ull blanquinós entelat que se la mirava. Semblava l’ull d’un mort. La cosa va somriure i va obrir la porta de cop amb els braços esquelètics, i se li va tirar a sobre. Ella va cridar i va empènyer el punyal a tot arreu on va poder mentre se l’intentava treure de sobre. Com que era petiteta, va escurrir-se per entre els braços ossuts i va començar a córrer sense mirar enrere cap a les escales. Hi havia més monstres que pujaven, més ínfers. Va cridar el nom de l’Alphard però no va sentir resposta. No podia baixar, així que va seguir pujant i va començar a córrer cap a la terrassa de sobre l’edifici. 

Va córrer i córrer i no va mirar enrere, saltant d’un sortint a un altre i baixant unes escaletes i saltant d’un edifici a un altre, que per sort estaven força junts. I si encara es pogués transformar en gat? Potser seria més àgil.

Ho va intentar però no ho va aconseguir. Massa tard. Haurien hagut de fer allò de l’animàgia feia setmanes, però la maleïda poció els havia costat tant temps de fer i els ingredients tan difícils d’aconseguir…

Va atrevir-se a girar-se i va veure que els ínfers queien pel precipici, no aconseguien saltar àgilment per passar d’un bloc a un altre com ella. Més tranquila però preocupada per l’Alphard, va decidir fugir d’allí perquè ja no tenia opció a tornar. Tornar era la mort. I si algú havia enviat els ínfers allà, aquest algú tampoc devia ser gaire lluny. Així que va seguir corrent mentre les llàgrimes li queien per la cara durant una estona fins que es va tornar a parar a respirar. Va mirar enrere, i no hi havia ningú. Es va asseure en una cornisa i va començar a calmar la seva respiració agitada a poc a poc. 

L’Alphard potser era mort. Cap a on escapava, si no era cap a ell? És que l’única opció de reunir-s’hi era deixant-se caure pel precipici? No volia ser negativa, però tampoc tenia enlloc més on anar. Potser la convertirien en ínfer a ella també i passaria a formar part d’un exèrcit, d’una lluita que no era la seva.

Va passar mitja hora, i es va començar a sentir marejada. Què podia fer? Estava tant sola. Sempre havia tingut algú, el seu pare, tot i que últimament estigués més enfadat; i… l’Al, tot i les seves dificultats l’havia visitat sovint d’amagades durant dos anys, i li havia enviat per carta tots els treballs que feien i li havia deixat els llibres a l’estiu per a que pogués continuar aprenent. Era l’únic que s’havia preocupat per ella. Havia sigut una llum en la foscor. Però ara… Ara estava sola.

L’aire fred la calmava, i va inclinar-se endavant lleugerament per a que li toqués més. I de cop, una veu darrere seu va dir:

—Torna’m el punyal.

 


Llegit 56 vegades


< Anterior capítol || Pròxim capítol >

 


Comentaris
Envia un comentari!: Per comentar has d'estar registrat. Registra't és gratuït ;-)


  • AvatarArwen Black (Moderador/a FF)Enviat el 01/07/2022 a les 00:30:37
    #28031He escrit 2 fanfics amb un total de 5 capítols

    Segon. Ara les coses comencen a agafar sentit. Hem retornat al punt d'inici, però ara tenim una mica de backstory. En aquest segon capítol anem avançant en el temps, i té lloc majoritàriament a les cases conjuntes de Grimmauld Place. Per això al moodboard de portada hi ha en segon lloc la casa. "Morning light" és el títol d'aquest, i l'anterior anava més de la Léa Black / Abby Glass i per això es deia Broken Glass perquè era el seu període on està una mica trencada. En canvi aquí, les coses començaven a millorar... Però què passarà, ara? Vaig a fer un comentari una mica més llarg al tercer i últim capítol :)



  • AvatarAgatha Black (Moderador/a FF)Enviat el 19/07/2022 a les 16:38:02
    #28042He escrit 9 fanfics amb un total de 207 capítols

    Ok, ara hem tornat al punt d'inici de dona'm el punyal i el precipici, que no és exactament un percipici sinó que estpa en una teulada d'algun edifici, oi? (Hahahaha, ja havia pensat jo, però si són a Londres, d'on ha sortit un precipici enmig de la ciutat? XD). 

    Així en Màrius és el pare alcohòlic? OMG a Cass li donarà algo. Ok, ok, so la Léa és filla del Marius i vivien a París (aquí sí que Cass et dirà que of course XD) i fa un treball en defensa dels muggles que és premiat i tot, però llavors està buscada per la gent del Grindelwald, entès. El pare l'envia a Londres i demana a la família que en tingui cura, i els ofereix diners, però se'n va sense donar-los-en (mmmmkay, Marius, ets una mala peça XD A més tenint en compte com vivien no m'ha semblat pas que tinguessin gaires diners, no, que la Léa hagués d'estar netejant sang de les parets, aquest és un listillo, veig). Total, que dixa la nena a Londres però l'únic que se'n cuida una mica és l'Alphard i es fan amics, però després entenc que Grindelwald la descobreix i li envia els ínfers... Okay. Ara s'ha entès.

    He de dir que aquest capítol sembla que s'hagi escrit amb més pressa que l'anterior. Aquest és de molta acció i molt diàleg, però hi trobo una mica a faltar la narració de l'anterior, que creava més tensió. En aquest me n'hi ha faltat una mica, especialment en el moment que passen d'estar intentant fer-se animags a estar escapant d'una colla d'ínfers, crec que ha anat tot molt de pressa i no s'ha entès del tot... Però sí que trobo que has muntat bé lo dels fragments, xk s'entengués la trama que, honestament, al primer capítol em tenia del tot perduda per on s'ajuntava. 

    No tinc clar si això d'explicar la història endavant i endarrere en el temps és per algun motiu de la cançó de la Mercè? O ho has triat tu, de desorganitza-la?

    Bé, ara ja tinc els personatges clars, ja seguiré al vespre a veure com acaba!




  • AvatarArwen Black (Moderador/a FF)Enviat el 28/07/2022 a les 23:20:07
    #28072He escrit 2 fanfics amb un total de 5 capítols

    Hola! 

    Pensava que també se'n deia precipici, si estàs per exemple, al borde de la part superior d'un edifici. Fallo tècnic. 

    Sobre el resum que en fas, tot bé, excepte que els diners sí que els els deixa, estaven dins d'una segona maleta! No ho dec haver posat gaire clar, sorry. I al meu cap el Màrius és ric però també molt avar, d'aquí que no tinguin assistents ni personal de neteja i tal. També ho hauria hagut d'indicar, no hi vaig pensar, en això, merci per dir-ho!

    Sobre la pressa, potser és que vaig escriure tant de cop que cap al final ja no descric tant i intento avançar la trama més de pressa. I sobre l'últim que dius, ho he triat jo, lo de fer endavant i endarrere!

    Merci per comentar!