Save yourself I’ll hold them back - Capítol 1. Broken Glass (Retrocedint)
AvatarEscrit per Arwen Black
Enviat el dia 30/06/2022 a les 22:48:16
Última modificació 30/06/2022 a les 22:48:16
Tots els capítols de Save yourself I’ll hold them back
Pròxim capítol >


Capítol 1. Broken Glass (Retrocedint)

Londres, 1944

Les fulles dels arbres es movien a poc a poc mentre un vent suau recorria el cementiri. Tot de tombes mig afilerades entre la vegetació que s’obria pas salvatgement. Els ocells cantaven, sense ser conscients de res, i un gatet estava tombat davant d’una tomba amb un graffiti, mirant-se-la i movent la cua suaument. 

 

***

 

Londres, uns dies abans

Restava amb els ulls tancats mentre l’aire la colpejava veloç, els peus penjant pel precipici. De fet, estava tan inclinada cap a davant que, si algú l’hagués vist, hauria pogut tenir sospites fonamentades que l’aire era l’únic que l’ajudava a sostenir-se a dalt. Però ningú no la veia. O això pensava.

—Torna'm el punyal –va dir una veu masculina darrere seu. Va obrir els ulls, i un espectacle de llums i ombres va aparèixer davant seu. Londres de nit era preciós, però només per fora. En realitat les cases només servien per amagar secrets. 

—No em cal, el punyal, no veus que puc tirar-me en qualsevol moment? –va dir ella.

—Ho veig, però és que és meu, i m’has fet córrer per tantes teulades… només faltaria que ara l’hagués d’anar a buscar a baix. 

Aquelles paraules la van fer somriure.

—I jo que per un moment he pensat que et preocupaves per mi. 

Va decidir aixecar-se, i es va apartar els cabells que el vent li posava davant la cara, però el noi, mentre s’incorporava, li deia:

—Para, para quieta! Addy! Torna't a asseure. Ara. Mateix. 

I és que es veia tan fràgil, de peu a la cornisa, com si un cop d’aire rebel la pogués tombar. La llum dels fanals del carrer, ja encesos a aquelles hores, brillava darrere seu, marcant el seu contorn d’un groc resplendent, com si alguna deïtat ja se l’hagués començat a emportar, abans d’hora. L’Alphard va començar a prendre consciència de quant de temps tardaria a treure la vareta, de com li pesava a la butxaca, i de com d’estúpid era per no haver-la tret a l’arribar. 

 

*** 

 

Londres, dos anys abans

La neu queia a poc a poc, però hi havia un punt, davant del número dotze de la plaça Grimmauld, on no arribava a terra. Això era perquè abans de fer-ho, topava amb un barret elegant, posat una mica de gairell, sota del qual hi havia un home que finalment va decidir aixecar la mà cap al timbre.

Riiiing 

Va ressonar per tots els racons de l’interior de la casa. La Walburga va fer un senyor sobresalt, mentre l’Alphard seguia remenant entre els papers com si res, fent el que fos que estava fent un dissabte a la tarda a casa després d’acabar els GNOM.

—Què estàs fent? –va preguntar-li la noia.

—I a tu què t’importa? –li va respondre el germà. Va semblar que ella anava a replicar-li, però va canviar d’idea, i va pensar que era més urgent fer palès el seu disgust interior per dissetena vegada:

—Haurien de canviar aquest coi de timbre. Podria fer Ding Dong, que és més suau. Doncs no, només fa…

Riiiing

Es va tornar a sobresaltar.

—Per les calces de Merlí! –va exclamar-se.

—Vigila aquesta boca, nena –va remugar altiva la senyora Black creuant majestuosament la sala-. On coi és, el Winter? –va dir tot dirigint-se cap a les escales que portaven al rebedor, mentre el timbre tornava a sonar per tercera vegada, i ella es feia una nota mental d’ordenar-li un merescut càstig a l’elf domèstic més tard per no complir amb les seves obligacions d’obrir la porta. 

La sala era d’un to força fosc, sobretot un dia tapat com aquell. Hi havia algunes vitrines disperses aquí i allà amb tot d’objectes antics i valuosos que tot just brillaven amb la poca llum que entrava blanquinosa per la finestra. Des d’on eren, a la taula i al sofà, van poder sentir perfectament com s’obria la porta d’entrada, i un corrent d’aire va començar a pujar escales amunt.

—Bon dia tingui, senyora. –es va sentir.

—Qui és, vostè?

—“Vostè”? Crec que és la forma més amable en què m’han tractat mai en aquesta casa –va dir el foraster–. Que hi és, el Pollux?

Es va fer un silenci llarg, mentre la Sra Black escrutava al nouvingut que esperava. Un desconegut, per ella. Però algú que coneixia al seu marit. 

L’Alphard i la Walburga, des de la sala d’estar, havien començat a prestar atenció. L’home de fora es va aclarar la garganta. 

—Sap? Fa bastant fred; si no li importa, entraré abans de poder fer un ninot de neu amb tota la que se m’està acumulant al barret.

—Com, que entrarà? –va reaccionar la Sra. Black per fi, arrufant el nas– Ni pensar-ho, vosté no entra. Vosté fa pudor a sang de… només faltaria que entr… Escolti, que li dic que no… Ai, no em toqui! Deixi de tocar-me!

—És que el passadís és molt estret, senyora!

—Que em desmaio, que em desmaio!

L’Alphard i la Walburga ja estaven corrent cap a l’entrada. Van trobar la seva mare aparentment desmaiada a terra, i el nouvingut que se la mirava, deia per si mateix:

—Ah, veus? Aquest tipus de rebuda ja és més normal.

La Walburga, que ja tenia disset anys, i l’Alphard, que encara era menor però no li importava el més mínim, van treure les varetes des de mitja escala.

—Qui ets? –va demanar l’Alphard en veu alta i clara. El nouvingut va alçar la vista i es va mirar les varetes amb una expressió estranya. Tenia un blau força lleig al front, i una cara que els resultava estranyament familiar.

—Vull parlar amb el Pollux –va repetir.

—El pare no hi és, vindrà quan acabi de treballar –va dir la Walburga, una mica insegura per si havia de donar aquesta informació o no. La seva mare seguia estesa a terra.

—Aleshores m’esperaré a que arribi a la sala d’estar –va resoldre ell acabant d’entrar. Va tancar la porta, va passar pel costat de la Sra Black col·locant cuidadosament els peus als llocs adequats a terra per no trepitjar-la i va dirigir-se directament a la sala, pujant les escales i passant pel seu costat, com si ja es conegués el camí. Però quan va arribar a la sala d’estar, amb els dos adolescents darrere, allà ja hi havia algú més: un nen petit, d’uns quatre anys, que l’observava amb aquests ulls oberts amb que observen els nens petits de quatre anys.

—Cygnus, torna a l’habitació –va dir-li el germà gran amb to autoritari. Però el nen va seguir quiet, mirant-se l’home que acabava d’entrar.

—Qui ets? –li va preguntar amb veu dolça. No era especialment dolça, era força autoritària, però era lo suficientment dolça com per seguir semblant la veu d’un nen. I va semblar que el nouvingut decidia, per primera vegada, respondre la pregunta.

—Em dic Marius, Marius Black. Encantat. Sóc… sóc el teu tiet. 

Aquesta declaració va causar un silenci absolut i tres parells d’ulls oberts com unes taroges.

—I vosaltres, com us dieu?

 

***

 

París, dos dies abans

La Léa va posar el drap a remullar. El coi de sang no marxava. I encara tenia catorze anys, no li faltava ni res. Amb les meravelles que pot fer un Tergeo.

Va fregar i refregar la paret durant un minut més. 

No hi havia manera. Hauria de pintar-hi al damunt.

Va anar baixant cap al garatge, on havia vist la seva mare guardar les pintures uns anys abans, quan era petita. Tant de bo la seva mare seguís aquí. 

O tant de bo que no la veiés mai més. 

No sabia si l’estimava o l’odiava més, per haver-la deixat amb el pare. Tot i així, aquella nit passada, havia tornat a repetir el mantra que recordava d’ella:

Je t’adore. Je t’adore. Je t’adore.

Passes pesades s’havien arrastrat per les escales. Un cop a la paret. Un a la barana. Una altra passa que es clavava a terra amb força. Un altre cop a la paret. Un altre cop a la barana. El seu pare feia esforços per arribar fins a la seva habitació del segon pis, en una casa ben acomodada, als afores de París.

Je t’adore. Je t’adore. Je t’adore.

Era com una pel·lícula espatllada que tenia en repeat al cap. Una memòria. Un record fugaç. Va tancar els ulls i va fer-se la dormida.

Je t’adore, je t’adore…

BAM

La Léa es va aixecar corrents i va anar cap al passadís. No, no, no. Això mai no passava. 

Va encendre el llum i va veure una massa que es tambalejava per terra.

—T’has fet mal? –va dir cuidadosament–. Pare..? –va dir una mica més alt.

Ell s’intentava aixecar però no podia.

—Va, que t’aixequem a la de tres. –va dir apropant-se. Però ell li evitava la mirada i li apartava les mans amb els braços.

—Ja casi ets al llit. Una mica més –va insistir.

Era incòmode. Sempre havien fet veure que allò no existia, que no passava. Que ell no pujava cada dia a la matinada les escales fent tentines i ella no s’aguantava la respiració fent veure que no s’havia despertat.

La Léa va aconseguir arrossegar-lo fins a la vora del llit, però res més. Va decidir anar a buscar una estovalla a la cuina per llimpiar-li la sang. Quan va tornar, va veure que havia aconseguit encaramar-se fins al llit. 

—Potser hauria de fer un encanteri sanador… –va dir tremolosa, veient quant se li havia tacat la primera estovalla i posant-li la segona, que per sort ja no es va tacar tant.

“Si veig aquell pal te’l trenco”, s’hauria esperat sentir, però semblava que el seu pare havia perdut la capacitat de fer frases llargues. Només li va assenyalar la porta.

—Marxa –es va limitar a dir.

I la Léa no es va esperar a sentir-ho dues vegades. Aquell dia es va passar bona part de la nit desperta, però. Escoltant, espantada, pensant si hauria de trucar a un hospital.

Però a l’endemà el seu pare es va aixecar com si no hagués passat res, i va sortir a treballar com si no hagués passat res. Potser ni tan sols recordava res. Tornava a estar de bon humor, com solia estar durant el dia. L’únic que indicava que la Léa no ho havia somiat eren les taques de sang a la paret, allà on el seu pare havia xocat i s’havia anat apoiant. Aquelles que no marxaven per molt que fregués.

La Léa va sentir un altre BAM que la va tornar a la realitat i la va deixar petrificada al garatge. El seu pare no hi era, no? No s’havia pogut tornar a caure.

—Busqueu-la –va sentir que deia una veu nova–. Hi ha de ser.

—Léa –va fer un murmuri suau–. Vine, ens n’hem d’anar.

Ara sí que era el seu pare, que li assenyalava la porta del garatge que conduïa directament a fora.

 

***

París, nou mesos abans

—Aquest treball és perillós, no te’l puc deixar fer. I no cal insistir-hi més. 

La directora havia parlat. I quan la directora parlava, ningú la contradia. Amb l’excepció, potser, de l’alumna que tenia davant.

—D’acord –va dir l’alumna. I va fer un somriure. Però era un somriure buit, perquè la veritat era que no hi estava gens d’acord. Era un insult que no li deixessin fer aquest treball de final dels GNOM. La comunitat màgica havia de protestar. Però aviat va veure que no en treuria res.

Va donar-se per vençuda? No. 

Va seguir fent aquell treball? Sí.

Nou mesos després tenia dos treballs acabats. Un era l’”oficial”, el que feia amb el professor de Pocions de Beauxbatons que l’havia tutoritzat. L’altre… l’altre era el que ella realment havia volgut fer, i havia acabat fent d’amagades. 

Estava nerviosa, amb els dos treballs a la bossa, davant del Tribunal que jutjaria si els atorgaven premis. Mil i una herbes utilitzades en les pocions de l’antiga Grècia, per Léa Black. En defensa dels muggles. Per què Grindelwald està equivocat, per Léa Black.

Els dos havien estat interessants de fer. Però quin pensava entregar? La llista interminable d’herbes que s’havia passat tardes dibuixant com si es tractés del diari de camp del mismíssim Darwin? O la ferma oposició a la postura del “senyor de la mort” envers la comunitat muggle? Quin dels dos treballs treuria de la bossa?

La dona del tribunal la va rebre amb un gran somriure i uns ulls verds força càlids.

 


Llegit 79 vegades


Pròxim capítol >

 


Comentaris
Envia un comentari!: Per comentar has d'estar registrat. Registra't és gratuït ;-)


  • AvatarArwen Black (Moderador/a FF)Enviat el 30/06/2022 a les 23:38:16
    #28029He escrit 2 fanfics amb un total de 5 capítols

    Bé doncs fins aquí el primer! Sé que és confús, no us preocupeu, ja començareu (si no heu començat ja) a lligar caps.

    Us estava caient bé el tiet Marius? A mi també. A vegades les persones no són el que semblen, o ho són només durant la meitat del dia. Daddy issues who? (A veure, està fet amb la cançó de la Mercè, què us esperàveu...)




  • AvatarAgatha Black (Moderador/a FF)Enviat el 19/07/2022 a les 00:01:34
    #28041He escrit 9 fanfics amb un total de 207 capítols

    Okay, he començat a llegir les FF del concurs, i he començar amb aquesta que és la primera que m'ha aparegut.

    És com dius, ben confús, però m'imagino que ho anirem entenent tot a mida que llegim. He de dir que m'ha sorprès com de ben escrit està. De vegades m'oblido de com de bé escrius, perquè no ho fas gaire sovint, i em fa molta enveja. No era que s'aprenia amb la pràctica? Ah, no, l'Arwen no XD Hi ha alguns castellanismes i faltes d'ortografia, però em refereixo al redactat, que està francament molt bé! Me n'he començat a adonar al paràgraf "I és que es veia tan fràgil...", que estava molt ben escrit, però és que hi ha uns quants paràgrafs molt molt macos, eh?

    No he entès gaire de què va la trama, encara, només que va de diferents Black. Tenim la Walburga, que és la mare del Sirius, l'Alphard (el tiet guai, oi?), els avis del sirius, EN MARIUS (o.O!) i aquesta Léa que és a França. Ella m'ha fet perdre una mica, perquè la seva primera escena diu que té només 14 anys, però després a la següent (9 mesos abans, o sigui 13 anys) ja està fent un treball pels GNOM? És que a Beaxbattons has fet que els exàmens van diferent, o ella va cursos avançada...? O és que lo dels "9 mesos. abans" no és del fragment anterior sino des del principi de tot?

    Aaaaaanyhow, que tot és molt misteriós i intigrant, veig més o menys dos equips Black, per un costat els puristes, el matrimoni Black amb la filla Walburga, i per l'altre l'Alphard, en Marius i la Léa, que no ho són en absolut. No sé si vaig bé, ja ho aniré veient. Però ja serà demà, que ara vaig a dormir. 

    En general trobo que de moment està molt ben escrit i ho trobo intrigant, tot i que no ho he seguit gaire bé, això d'anar tirant enrere... veurem con segueix!

    Petonet!

    G




  • AvatarArwen Black (Moderador/a FF)Enviat el 28/07/2022 a les 23:10:46
    #28071He escrit 2 fanfics amb un total de 5 capítols

    Moltes gràcies, m'alegro moltíssim que t'hagi agradat el redactat d'aquest capítol!

    Sobre els anys, als catorze no és quan es fa cinquè a Hogwarts? O sigui si la Léa compleix els quinze a l'agost, i això fos just un mes abans, al juliol, al començar el curs el setembre anterior en devia tenir ja 14, no? Potser m'he liat amb els anys, però, no seria estrany. He volgut posar que a Beauxbatons facin com un equivalent al Treball de Recerca d'aquí, que es comença des de principi de curs.

    Ho tens ben entès de moment! :)

     

     




  • AvatarfrubbsulceEnviat el 04/08/2022 a les 18:21:12
    #28080He escrit 1 fanfics amb un total de 6 capítols

    Uooo m'agrada molt! Sí que és una mica confús, però és molt interessant! Tinc ganes de continuar i descobrir com es lliguen totes aquestes escenes.

    Al principi m'he espantat una mica quan he llegit que la sang no marxava. Ja m'esperava un assassinat haha. I la veritat, el treball oficial sembla un rotllo total. Entenc que la Léa prefereixi fer el dels muggles, pobreta es devia adormir dibuixant herbes.

    En fi, segueixo llegint que tinc molta curiositat per saber com continua!