Escrit per Antares_BlackEnviat el dia 28/06/2022 a les 17:12:43
Última modificació 28/06/2022 a les 17:12:43
Tots els capítols de SWANHEART
< Anterior capítol || Pròxim capítol >
Dreaming the stars
Quan l’Innominable va desaparèixer a casa dels Potter, també vaig esclatar en alegria. Si havia pogut morir significava que no havia pogut crear cap horricreu, així que tot el pres d’una culpa em va alliberar.
Era innocent.
Aquell goig em va alterar els filtres, la seguretat em va omplir d’una manera que em va permetre deixar de portar el perruquí i mostrar la meva calba tal com era, i hi ha coses que no vaig saber controlar dels meus llavis. I, és clar, no van passar desapercebudes al gran Albus Dumbledore...
El seu interrogatori era imminent i jo l’evitava tan com podia. Allò era tant o més terrorífic que els onze anys que havia viscut en silenci. Aquells seus ulls, d’un blau diàfan, però taciturns com el seu capteniment, em perseguien. Pocs dies després, vaig presentar la meva dimissió, i em vaig jubilar després d’haver estat ensenyant durant mig segle a Hogwarts.
Durant una dècada, vaig gaudir d’una jubilació deliciosa, lliure de les preocupacions i del pes de la culpa i la por que havien estat amb mi durant anys. Vaig tornar a la confortable casa dels pares, i m’hi vaig instal·lar permanentment. Els seus bons vins, la seva bella i gran biblioteca... Hi celebrava festes ocasionals amb els antics membres del Club dels Llagoters. Un gaudi a cost de rei, he de dir, que valia la pena amb escreix, tot i que va passar factura al volum del meu estómac...
Però la distància del castell em va entristir. Hi deixava tantes coses... Trobava a faltar ensenyar. I em sentia desmoralitzat quan pensava que els famosos rostres de l’endemà passaven per Hogwarts sense la menor idea de qui era jo: el precursor de totes les grandeses conegudes.
Mitjançant els meus múltiples contactes, em va arribar a les orelles que L’Innominable continuava viu en forma incorpòria. Allò significava que no havia pogut morir, que devia haver aconseguit crear, com a mínim, un horricreu...
La meva jubilació es va convertir en un malson.
Ja no tenia el caliu i la protecció de Hogwarts. Dormia poc (tornava a necessitar la poció sense somnis) i vivia arronsat com un moixó esporuguit. Havia estat la millor decisió abandonar el castell? Fins i tot sota la mirada aguda d’en Dumbledore, era més segur que quedar-se fora de les parets mil·lenàries.
Un llagoter em portava el Periòdic Profètic i el juny del 1995 un article va captar la meva atenció. El fill de la Lily havia dit que ell havia tornat... El Periòdic Profètic el ridiculitzava i el tractava de boig. Però jo sabia que deia la veritat. En aquella fotografia, en aquells ulls verds com els de la Lily, es reflectia un terror esborronador.
; Com si me n’hagués calgut cap confirmació, al cap de tres nits, en Corvan Yaxley, un Cavaller de la Mort, va irrompre a casa amb la intensió de reclutar-me i de portar-me a la força davant del seu senyor. Ràpidament, el meu enginy es va activar i la meva habilitat d’auto-transfiguració em va salvar la vida: un sofà, còmode i de voluminós farciment. Havia millorat significativament aquella habilitat; des d’uns peus de cigonya per semblar més alt, passant per un maniquí i un penja-robes, fins que era capaç de transformar-me en una cosa prou diferent de la forma humana de partida com un sofà.
Vaig empaquetar l’imprescindible i vaig tocar el dos. Durant un any, vaig anar de casa en casa. No podia confiar en ningú. Qui era al costat de l’Innominable? Qui podia ajudar-me a mi? No ho sabia... Si alguna cosa he après en la meva experiència en societat és que un pot estar envoltat de gent i de rialles i de favors (no pas a canvi de res), però per més gent que estigui físicament amb tu, a l’hora de la veritat un està sol... Sempre sol.
Van ser uns mesos d’existència miserable, i més amb el pensament que ell em volia reclutar o potser matar-me (atès que no li importava) pel que jo sabia. No va significar res, Tod, que jo m’obrís a tu? Ja no sabia què era pitjor: que em volgués matar o que em volgués al seu costat, al costat del mal.
La meva habilitat en encanteris i maleficis em va ajudar a anar sempre per davant dels Cavallers de la Mort. No em van trobar mai. Però allò no era prou per evitar el cèlebre Albus Dumbledore. El meu error havia estat no posar, en la preparació de l’escena de simulació d’un atac de Cavallers de la Mort, la Marca de les Forces del Mal al cel. De fet, vaig fingir que allò era un error, una cosa que m’havia passat per alt, que m’havia descuidat de fer-la... però no la vaig conjurar volgudament. Sé com es fa i no m’hauria costat, però jo no era com ells i no volia fer servir els meus coneixements per fer el Mal. I la Marca Negra és l’emblema de les Forces del Mal. Hauria estat com acceptar que els acompanyaria a sembrar la destrucció. I no penso fer-ho. No ho he pretès mai.
Però tenia por.
En Dumbledore no havia perdut agudesa d’enginy, sabia com manipular-me per aconseguir el que volia. Sempre m’he demanat per què a Gryffindor? Era agut i recargolat, un estratega. Podria haver estat de Ravenclaw o de la meva pròpia residència. Volia que tornés a Hogwarts. Volia que tornés al castell, que hi tornés per fer de professor. Com als vells temps, com en aquells temps que no sabia què era la por, ni el pes de la culpa, ni tenia la més mínima idea del que són les persones en realitat. Jo ja em sentia massa vell per tornar a fer veure que era jove. Però una part de mi anhelava desesperadament tornar a ser el d’abans. Justament allà d’on havia fugit. Tanmateix, la idea de tornar a quedar sota la mirada clarivident de l’Albus Dumbledore em recordava que jo carregava un pes important del qual no em podia desfer. Sé què perseguia, i jo no estava disposat a compartir el meu secret.
Doncs per aconseguir-ho em va portar ni més ni menys que en Harry Potter. Una promesa del món de la màgia, i a la seva curta edat ja havia canviat el curs de la història amb les seves gestes. Fins aleshores, aquell noi no havia estat més que una fotografia als diaris de la premsa màgica; i només era allò: una possible peça més a la meva col·lecció. Però un dia havia estat un nom en una carta de perfum suau escrita per una persona estimada. Una altra persona estimada que m’havia arrabassat el Mal. I tant bon punt vaig veure en el seu semblant els cabells atzabeja esvalotats, aquells ulls verd brillant, d’esguard bondadós però ferm, tan familiar, vaig saber que era molt més que un nom; que era fill d’en James i de la Lilly, la meva Lilly... Ell encara no confiava en mi i jo li acabaria agafant encara més afecte en el futur.
Els meus futurs Llagoters que m’esperaven, la protecció del castell, la comoditat de la feina de professor... Somiava tornar a dirigir les meves estrelles. Tot plegat era massa temptador. I en Dumbledore ho sabia.
I fent-me més ràbia a mi mateix que el desengany que tenia, vaig acceptar.
Abandonaria la meva reclusió, sí, però no deixaria d’estar espaordit com un pardalet per tot allò que em pesava al cor.
Vaig crear un record fals, i vaig fer veure que l’Albus em desarmava per lliurar-li. Ell ho devia descobrir i em va enviar en Harry per arrencar-me el record veritable.
I ho va aconseguir.
No m’hauria imaginat mai que enterraria una aranya gegant amb un... semi-gegant. No tenia gaire entusiasme per assistir a un funeral d’aquestes característiques... Jo només estava collint unes quantes fulles de mandràgora per als de tercer aquell vespre, amb el permís de la Pomona Coliflor, que molt amablement em deixava agafar del seu hortet, quan en Harry va aparèixer de sobte; em va dir que sortia per assistir ni més ni menys que a l’enterrament d’una acromàntula! Aquell llufa que tenia en Dumbledore voltant pel castell s’havia deixat les portes obertes... Però no em podia queixar: quantes oportunitats hi havia d’aconseguir verí d’una bèstia així?
Em vaig anar a mudar (de negre, per l’ocasió...) per causar bona impressió i vaig portar un parell d’ampolles que prèviament havia fet tastar a un elf domèstic, per seguretat... No sé ben bé què celebràvem, però crec que puc intuir el motiu del comportant inusual d’en Harry... I en Hagrid va resultar ser una persona molt afable després de tot. Plorava com una magdalena i, suposo que va ser per la sensibilitat del moment, que em vaig compadir d’ell... En Hagrid és una persona pura i s’estima totes les bèsties vivents d’aquesta terra. Per culpa de la meva ceguesa, havia estat expulsat i la seva bestiola acusada d’assassinat... Suposo que d’alguna manera em sentia en deute amb ell.
En aquella casa, no només hi havia verí d’acromàntula i manyocs de pèl d’unicorn embolicats pertot arreu, sinó que era un autèntic pou de tresors que podrien ser comercialitzats a preu d’or a canvi de qualsevol luxe. Però en Hagrid no semblava donar-hi cap importància.
En Hagrid va començar a parlar dels joves que es moren... del seu pare, dels pares d’en Harry... Com podia dubtar que jo apreciava la Lily? Tots l’apreciàvem. Era impossible no fer-ho. Ella, i no pas en Voldemort, va ser el meu millor alumne.
―Però en canvi, no vol ajudar el seu fill―va dir en Harry; i les seves paraules em van agafar desprevingut―. Ella em va donar la vida, i vostè no em vol donar un record.
Era la meva prova...
M’avergonyia d’aquell record, i l’havia mantingut amagat durant molts anys, i no havia deixat de rosegar-me. En Harry em va dir que era important, em va prometre que si alliberava aquell record, repararia el mal causat. La tènue flama de l’espelma, tremolant amb els roncs d’en Hagrid, em va hipnotitzar i em vaig enfonsar en un aclaparador sentiment d’angoixa. Vaig parar una de les ampul·les buides que sempre duia a sobre, vaig palpar la solapa de la túnica per empunyar la meva vareta de cedre i em vaig apuntar la templa amb la mà tremolosa. Va ser un procés molt dolorós, localitzar el record que agonitzava en un racó fosc de la meva consciencia, i estirar-lo, com qui arrenca cebes...
A mesura que el fil platejat sortia de la meva ment, els ulls de la Lily en el rostre vivent d’en James van inundar la meva visió. Com si tots els meus records dolorosos ―dolorosos avui perquè un dia havien estat feliços― preguessin una nova forma dins meu. Un cop en Harry va prendre el flascó que li allargava, la meva ment va quedar tranquil·la com mai, plena d’una esperança desconeguda.
Agatha Black (Moderador/a FF) Enviat el 24/07/2022 a les 23:12:27 #28055 He escrit 11 fanfics amb un total de 209 capítols Ai, aquest ha estat molt curt, oi? O se m'ha fet curt a mi? Ah, no, no, és una mica més curt que els altres, però igualment l'he llegit rapidíssim! M'ha agradat molt també!
Ara no sé si tinc gaire cosa per comentar, per això, perquè la segons part ja la coneixem, la trobada amb el Harry quan es fa passar per un sofà, i després l'enterrament de l'Aragog, recordo l'escena dels llibres, però especialment la de la peli xk en Dan es marca una escena còmica de les seves. Crec que va ser precisament aquí que em vaig adonar que era actor de comèdia, i no de drama, aquest noi. I, en canvi, en Rupert, a qui sempre posaven a fer el comic relief a les pelis resulta ser molt millor en drama que en comèdia, no ho hagués dit mai fins que no ho vaig veure!
M'ha agradat molt més llegir la primera part, per això, perquè és la part que (tot i que cànon, entenc) no sabem de primera mà. Quan va pensar que en Voldemort era mort i que, per tant, no havia fet cap horricreu, i els deu anys de gaudir de la seva jubilació... m'ha agradat molt, l'he vist molt còmode, molt ell un altre cop. I després, és clar, comencen els rumors... que si alguna cosa ha passat a Hogwarts amb una pedra filosofal, que si es torna a obrir la Cambra Secreta, quan ell precisament ja sabia (ara sí!) qui hi havia darrere de tot... comencen les pors de nou, és clar. Perquè si s'ha mort, però no s'ha mort del tot, doncs això fa olor a horricreu per totes bandes. M'he preguntat molts cops per què en Voldemort el buscava, i definitivament crec que era per matar-lo, perquè no expliqués a ningú que una vegada es va interessar pels horricreus (finalment és el seu record el que acaba de convèncer el Dumbledore de com es pot matar en Voldemort, així que era molr important!). Dubto molt que el volgués reclutar o ja ho hauria fet abans, a la primera guerra màgica. Però en Llagot no li importava gens, ni tan sols no va anar a saludar-lo quan va ser al castell (hagués estat un bon moment per reclutar-lo, si aquest hagués estat el seu interès). Així que em decanto per l'altra opció: ningú, ni tan sols els seus, sabia dels horricreus; només en Llagot, i el volia mort i enterrat.
He dit que no tenia massa per comentar, però mira! Hahaha, vaig a veure si acabo ja la FF! ^â