Escrit per Antares_BlackEnviat el dia 28/06/2022 a les 16:47:48
Última modificació 28/06/2022 a les 16:47:48
Tots els capítols de SWANHEART
< Anterior capítol || Pròxim capítol >
Flowing free so far above
El treball de botànica del final de trimestre del professor Herbert Beery s’havia de fer per parelles. La primera tasca era descobrir qui era el propietari del nom que apareixia a les llistes, perquè se suposava que seria el meu company. Em vaig topar amb un noi de Ravenclaw que toquetejava d’esma la terra de les jardineres del banc de treball.
―Perdona, tu ets en... Martin River?
El noi va assentir. Feia cara d’estar com un ganyotus en un camp de quidditch i aviat em vaig adonar que ni tan sols sabia distingir el vesc de la tentàcula metzinosa. Ara entenc per què ni havia notat que anava a la meva classe...
―Ostres noi, quina mala sort ―em va dir en Michael un cop fora dels hivernacles amb cara de compadir-me―. Em sembla que hauràs de fer el treball tot sol, Horaci.
I allò m’ho deia en Michael, que només era bo per fer passar la bomba a través d’un cèrcol d’alt d’una escombra.
―La veritat és que no sembla precisament un geni...
―No sé ni per què va a Ravenclaw, és un negat per tot, Crec que no passarà els MAG. I no m’estranya, perquè amb el paperot que va fer als GNOM...
Doncs quin paquet que m’havia tocat per fer el treball... A les classes de botànica em vaig haver de convertir pràcticament en un professor per en River o no avançaríem gens. De fet, vaig veure que era un negat per totes les assignatures i que es mostrava desmotivat amb tot, i em va sorprendre de veure que a classe d’Història de la Màgia, on tothom s’adormia, ell tenia la ploma a la mà i semblava que escrivia alguna cosa...
Després de classe, m’hi vaig atansar per veure els apunts que havia pres.
―D’això, River ―vaig dir dissimulant mentre provava d’identificar els gargots―, quedem a la biblioteca aquesta tarda?
Ell va tancar la llibreta de cop i se la va ficar de seguit a la motxilla.
―Em... Sí, suposo que haurem d’avançar amb el treball... ―va mirar al terra i es va penjar la motxilla a l’espatlla―. Sento no ser gaire bo en botànica...
―Ho deus ser en alguna altra assignatura ―vaig dir afablement sense creure-m’ho gaire―. Potser en Història; he vist que prenies notes a la llibreta.
―Eemm... No, la història tampoc no és el meu fort...
Se’n va anar arrossegant els peus amb aire destruït. Suposo que sabia que si no hi feia alguna cosa, no podria continuar el curs vinent.
Llavors em vaig fixar en el seu pupitre. Estava tota la fusta marcada, com si hi hagués clavat la ploma sense sucar-hi la tinta. A cada racó hi havia unes marques:
Era un gravat perfecte de les muntanyes i del Llac Negre que veia des de la finestra.
Tot allò em va intrigar. El seu pupitre a l’aula d’Encanteris també estava tot guixat amb llapis...
―Què vols que faci pel treball? ―em va demanar tot tens quan érem a la biblioteca―. M’hi esforçaré.
―Vull que dibuixis les etapes vitals del tortull nuós.
Per primer cop des que l’havia vist, ell em va mirar als ulls i va somriure.
―Mentre siguis tu qui m’indiqui en quin test es troba...
Aquell treball va ser tot un èxit. Els dibuixos d’en River eren molt bons i s’ajustaven a la perfecció amb la realitat. El professor Beery, que tenia sensibilitat artística, va estar d’acord que els dibuixos científics eren un punt important en l’estudi de les plantes i que arrodonien molt bé el nostre treball.
Feia una setmana, en Martin River era un total desconegut per mi; només un nen més, vestit amb l’uniforme de Ravenclaw. Ara m’ensenyava les seves llibretes de classe que, entre frase i frase inacabada, eren plenes de dibuixos per tots els marges.
El talent amagat d’en Martin em va fer pensar. Quants talents restaven en silenci al meu voltant, latents, sense ser vistos...? Sempre havia valorat les notes acadèmiques, així és com m’havien educat a casa. Però semblava que el futur d’en Martin es trobava ben lluny dels murs del castell... i malgrat tot, era igualment prometedor.
Havia de fer alguna cosa per treure’l a la llum... I pensava aprofitar el partit de quidditch del final de curs, perquè el director Black solia obrir places a les grades per a espectadors externs a Hogwarts: pares, polítics, membres del consell escolar... Hi participaven els equips de totes quatre residències, se jugaven sis partits durant una setmana i solia sortir a les cròniques esportives del Periòdic Profètic. No he estat massa d’animar entre l’afició, però aquella era l’oportunitat perfecta perquè en Martin dibuixés un estendard de quidditch, i així en Michael també podria demostrar les seves habilitats dalt de l’escombra.
Però aquell cop no seria un retrat merament a llapis amb quatre ombrejats...
Acolorir un dibuix d’en Martin amb substàncies màgiques encara el faria més impressionant. Vaig pensar en criatures màgiques o en certs ingredients de l’aula de pocions, però vaig arribar a la conclusió que necessitàvem algú que pogués ajudar-nos amb pociologia avançada o fins i tot alquímia.
Hauria demanat ajut a l’Albus, perquè encara manteníem correspondència per mussol i sabia que ell ja tenia relació amb el gran alquimista Flamel; segurament ens hauria pogut proporcionar informació privilegiada. Però aleshores ell tenia moltes obligacions familiars... De tota manera, jo no podia sortir de Hogwarts en ple any de MAGs per anar-lo a trobar; i si ho hagués fet, segur que m’hauria trobat un Albus Dumbledore apagat; una visió del tot depriment. Era una pena molt gran, veure un màgic tan brillant com ell retrocedint en l’escala de la glòria. Li escrivia cartes curtes sense filigranes, i no n’esperava cap resposta. M’hauria agradat ajudar-lo, però no podia fer res que pogués resultar útil.
No, la persona més adequada per aquella tasca era a Hogwarts mateix.
La professora Green recollia els flascons amb el beuratge de la mort en vida que havíem hagut de preparar durant aquella part pràctica de la classe, mentre els meus companys recollien els calderons i es barallaven per esbandir-los primer. Esgotats, volien sortir de l’aula com més aviat millor, procurant no relliscar amb els llegums de sopòfor que se’ls havien escapat mentre intentaven tallar-los amb el ganivet de plata. Vaig esperar que la gent desfilés per ser l’últim a plantar-me davant del pupitre de l’Eva. Ella em va mirar amb aire interrogatiu.
―Professora, necessito la seva ajuda.
Entre els flascons dels altres amb potingues negres i violades, vaig deixar amb compte el meu, amb un contingut perfectament transparent com l’aigua. Ella em va mirar amb un somriure satisfet:
―Estaré encantada d’assistir-lo, senyor Llagot.
Li vaig explicar el que preteníem amb el dibuix d’en Martin i l’Eva Green no va dubtar a ser part de la recerca dels millors colors màgics per nosaltres.
Ens esforçàvem a parlar-nos de vostè i ens costava, perquè sempre havia estat la «senyoreta Green» en boca dels professors, «Eva Green, la prefecta perfecta» pels que no la coneixien, i senzillament «l’Eva» pels que teníem l’oportunitat de ser-li amics. Ara era un xic estrany dir-li professora Green, però sabíem que calia guardar les formes dins de l’aula i ens hi vam acabar acostumant. Tanmateix, fora de classe, la professora Green ens continuava parlant pel nom de pila i aleshores tornava a ser l’Eva que coneixíem.
Com que en Martin no podia entrar a la sala comuna d’Slytherin, i molts alumnes s’haurien sentit pertorbats per la presència de la professora Green en el propi espai de confort per l’alumnat, havíem de torbar algun lloc on reunir-nos per posar-nos al dia de les novetats.
I l’aula de pocions es va convertir en el nostre refugi.
Com esperava, les Història Natural de Plini el Vell tornaven a guiar l’experiència com ho havien fet en el passat: El volum XXXIII estava obert per la pàgina dels metalls i el XXXV era una discussió sobre l'art de la pintura, els pigments i l'ús del sulfur.
A cada taula hi ha prou espai per a quatre persones, així que ens vam posar tots quatre al mateix pupitre i fèiem torns per poder veure la marmita de ben a prop.
Ens va fer una llista detallada de les coses que necessitaríem. Ens caldrien guants de pell de drac, perquè manipularíem àcids i també certs metalls que taquen la pell.
―He portat un parell de guants de sobres, per si algú s’ha descuidat de dur els seus.
En Martin es va donar un cop al front amb aire destruït.
―M-m’he descuidat els meus...
L’Eva no es mostrava tan exigent com a classe, però mostrava el mateix sentit per la seguretat dins l’aula de pocions.
―Té, Martin, posa’t aquests.
Ell va agafar els guants de l’Eva i aquests van restar uns quants segons en contacte simultani amb les mans de la professora Green i les d’en Martin. L’aula de pocions era un dels llocs més freds del castell, però semblava que per en Martin allò no era així...
―No vull veure marmites de peltre ni d’or per treballar amb els metalls no fèrrics ―ens va dir alçant un dit tens amb gest d’advertiment―. Farem servir un gresol de granit.
Teníem tot el material que ens calia per preparar els colors. Treballar amb l’Eva sempre m’havia fet millorar el meu art en la pociologia i, com que era una passió que tots dos compartíem, les hores se’ns feien amenes.
―Heu de tenir molt clar que l’alquímia no és pas una part de la pociologia. Són branques independents de la màgia, i molts cops queden entrellaçades segons els procediments que es facin servir i els objectius que es persegueixin.
―Els alquimistes emprem... ―es va interrompre enrojolada i, fingint una tos aguda que semblava més un xiulet, es va corregir―. L’alquímia empra la tecnologia del foc ―i va assenyalar el fogonet amb la punta de la vareta― i els efectes de substàncies àcides i alcalines per transmutar la matèria.
―Així, l’alquímia també s’entrellaça amb la transfiguració? ―va demanar en Martin mirant-me a mi―. Hauries de veure l’Horaci com es transforma en un penja-robes!
He d’admetre que aquell comentari em va afalagar molt. En aquell moment estava experimentant amb les auto-transformacions, perquè tenia intenció de treure’m el MAG de Transfiguració i volia tenir alguna cosa on aferrar-me en cas que calgués impressionar els examinadors.
L’Eva, però, va entretancar els ulls i alçava les celles fines:
―Fixa’t bé ―va respondre amb les seves esses sibilants―, que he dit transmutar i no pas transfigurar o transformar. Perquè l’alquímia no s’hauria de comparar amb el que fa la transfiguració. En quin punt s'acaba la transfiguració i en quin punt comença l'alquímia és una pregunta que molts estudiosos s’han fet, i fins ara hi ha diverses teories però cap no ha demostrat ser una veritat absoluta. La transformació dels cossos en un pla físic és una acció màgica que té més a veure amb la voluntat de transfigurar que amb la naturalesa intrínseca de cada element. I aquest segon aspecte és el que ens ha d’importar en el cas de l’alquímia.
Ella s’havia ficat de ple en el paper de professor. Ben bé semblava que fóssim a classe.
―Farem unes transmutacions materials elementals ben senzilles ―va advertir-nos―. No m’atreveixo a fer res més enllà d’aconseguir pigments que es puguin encantar.
El director Black ens tenia l’ull posat, però sempre feia els ulls grossos si l’Eva ens acompanyava. Perquè era d’Slytherin, perquè sempre havia estat una bona estudiant i... ―segons en Michael― era «massa guapa per dir-li que no».
―Per la propera sessió necessitarem... unes quantes coses més.
Ens va assignar a cadascú una tasca diferent, i vam anar reunint a poc a poc més materials.
―Ah, Horaci, tu porta ous d’occamy.
―Ous d’occamy!? ―vaig exclamar―. I d’on vols que els tregui?
―Segur que tens contactes.
L’Eva va somriure ensenyant el foradet d’entre les dents; sabia que jo sabria on trobar-ne.
Bé... coneixia un goblin que traficava amb aquests ous i també amb pedres precioses de cranc de foc, però no sabia si jo tindria les agalles de trobar-me amb ell al Cap de Senglar, on la mestressa solia fer els ulls grossos a la gent rara que hi anava... A més, algú hauria d’esquitxar uns quants galions.
―Em poden costar dos mil galions l’unça!
―I tu com ho saps això? ―va saltar en Martin, que no s’imaginava la meva faceta de negociant.
―Eva, ja em coneixes, jo no faria res fora de la legalitat!!
―Ja ho sé ―va dir ella―: però sí per raons purament acadèmiques, oi?
En coneixíem mútuament i no ens podíem enganyar, però davant dels altres jo havia de mantenir les formes igualment. Al cap i a la fi, ara era la meva mestra. Naturalment, vaig respondre que faria el que podria. Només en compraria les clasques (no necessitàvem pas el contingut de l’ou, ja que faríem servir altres olis fixadors): l’argent màgic actuaria per sensibilitzar els colors sobre el dibuix.
La foscor de l’aula de pocions era perfecta per protegir els colors que s’anaven formant. Una mescla d’olors fèrriques i àcids va omplir l’aire carregat de la masmorra. L’Eva va alçar la seva vareta i una lluïssor roja va il·luminar l’espai reduït. Semblava que el pergamí amb el dibuix d’en Martin es desfés en el líquid de la palangana.
Primer van aparèixer els colors clars, però invertits, i els tons eren suaus i translúcids, i a poc a poc agafaven vivacitat. Vam esperar fins que l’excés de blau s’esvaís i el dibuix es veiés del tot. Aleshores l’Eva va tornar encendre les torxes i amb al nova llum vaig veure que la vareta que empunyava ja no tenia aquelles aigües verdes que recordava, sinó que era una fusta marró tota nuosa amb vetes d’un groc pàl·lid. Però bé podria haver estat un efecte de la llum feble de la masmorra...
L’estandard d’Slytherin es revelava amb un verd maragda viu amb accents platejats, el lleó de Gryffindor rugia flames i l’àliga de Ravenclaw solcava tot un estadi de quidditch amb una estela de bronze. Hufflepuff prenia forma en un teixonet que repartia begudes (i s’enfadava si no tenies entrada) entre el públic de les grades, que aclamava els punts minúsculs penjats al cel blau que eren els jugadors dalt de les seves escombres. Totes les peces del dibuix es movien gràcies a tots els encanteris vivificadors que els havíem llançat al damunt.
El director Black va donar permís perquè les famílies assistissin al partit. També va deixar que, mentre hi haguessin prou grades, convidéssim qui volguéssim. Jo pensava convidar ni més ni menys que el conseller d’afers màgics.
Vaig mirar-me aquells pergamins on havia redactat les invitacions.
―Només així? No trobeu que queda molt ensopit?
Vaig pensar que calia posar-hi alguna cosa que el fes destacar.
―I per què no hi poses aquesta cinta violeta? ―va suggerir la professora Green amb un somriure, bo i assenyalant la caixa de cintes que jo havia portat―. És un color molt elegant.
―Sí! ―va exclamar amb entusiasme en Martin amb els ulls al meu mocador de seda de butxaca―. Sempre t’han agradat els colors violetes!
―Sí, és veritat... Però el verd també m’agrada molt... ―vaig dir dubitatiu, mirant-me totes dues cintes sense decidir-me.
En Michael va fer un somriure emmurriat:
―Però el verd ens agrada a tots, Horaci! ―i, tot mirant-me amb aire còmplice amb una rialleta, va clavar un cop de colze a en Martin, que va mirar a terra enrojolat.
Jo vaig encongir les espatlles.
―A nosaltres potser sí, però en Martin és de Ravencl--
―El violeta és el teu color. T’afavoreix.
Els iris verds de l’Eva Green em van mirar amb simpatia, amb un esguard que semblava que es compadís del meu tarannà innocent. Com si jo no hagués entès el doble sentit de l’assumpte... La ironia del destí que aleshores encara no estava preparat per escoltar...
Des d’aleshores, he lligat milers de pergamins amb cintes violetes quan he fet festes importants o he convocat els meus alumnes llagoters.
Vaig escriure el conseller d’afers màgics i també el meu oncle Matthew Llagot, si bé no hi tenia gaire relació familiar, ell era el cap del departament de Jocs i Esports Màgics. El senyor Spavin va respondre el meu mussol. Agraïa molt formalment i escueta la invitació. Estava escrit en el paper oficial de la conselleria, amb la reconeixible cal·ligrafia enèrgica de la seva germana, que tot ho dirigia. Però, a part, vaig rebre un altre mussol amb la seva pròpia lletra, que no vaig ensenyar a ningú:
&nb sp; Agraeixo moltíssim la teva invitació, vailet, m’ha fet molta il·lusió. Ja tinc cent quaranta-cinc anys, Horaci, sóc vell. Encara no ho he comunicat a la premsa, però aviat deixaré el meu càrrec, i assistir a un partit de quidditch a l’escola de Hogwarts allí on es forma el jovent (on jo mateix em vaig formar) em sembla una manera molt bonica de concloure la meva tasca com a conseller. Recordo quan només eres un nen petit i em desaves el barret a l’entrada... La carrera política ha estat la meva vida i he donat el millor de mi, però si el que tu vols no passa per la conselleria, no t’amoïnis, el teu pare algun dia ho entendrà. Tu també sabràs donar el millor de tu en el que sia que vulguis dedicar-te.
Amb afecte, Faris Spavin
& nbsp;
La seva germana no va venir; pel que semblava se sentia massa gran per venir fins a Escòcia... Però van venir pares d’alumnes, inclosos els meus, i alguns famosos. En Martin i jo ens vam posar a les grades més baixes amb la mare, que era millor que no pugés gaire amunt. El director Black s’estava a la llotja dels professors, amb el senyor Spavin, l’oncle Matthew i altres polítics, i l’Eva ens mirava des d’allà dalt.
En Michael tenia la bomba sota el braç i sobrevolava el camp a gran velocitat al costat dels seus companys d’equip. Ravenclaw tampoc no es quedava enrere. L’estendard d’en Martin es va destapar i una explosió de colors va omplir l’estadi. Eren com focs artificials. El fotògraf del Periòdic Profètic tirava el flaix a cada segon per l’entusiasme, sense més paciència per deixar el temps d’exposició necessari... no en devia treure cap foto clara...
La veritat és que va ser un dia inoblidable.
―Tens un talent especial, Horaci―va dir l’Eva Green, somrient.
―Jo no he fet res. En Martin dibuixa molt bé, és el seu talent. Només li calia una empenteta.
―Sentia constantment els altres professors parlar d’en Martin. «Un noi problemàtic», «El senyor River no farà mai res de bo», «Té molt males notes», «No el puc acceptar als GNOM!»... Però en Martin dibuixa molt bé, té un talent i ningú no se n’havia adonat. Tu vas veure una cosa que els altres no vam saber veure.
Potser sí, que aquell era el meu talent. Hi veia més enllà, rascava la ronya per trobar or i el meu nas no em fallava. Tanmateix, no vaig saber adonar-me del que era evident, i del que els altres ja havien vist...
***
―Bé, com ja sap, senyor Llagot ―em va dir el director Black en to solemne, entrellaçant els seus llargs dits―, la plaça de professor de Pociologia ha quedat buida aquest any. La professora Green ha renunciat al càrrec... no, no em demani el perquè, les seves raons no són de la seva incumbència..., i Hogwarts necessita...
El director Pheneas N. Black semblava haver enfilat un llarg i preparat discurs ple de floritures sobre la importància de la docència a l’escola. Em parava poca atenció, mentre jo restava callat, pendent de la pluja que queia a l’altra banda del finestral. Tenia el cor encongit per tot el que havia viscut aquelles darreres setmanes, i no sabia com encarar la proposta del director.
En aquella època, la malaltia de la mare havia avançat molt de pressa. Li costava parlar i ho feia menys que de costum, i les pèrdues de memòria i els marejos anaven en augment. Tot plegat feia que el pare estigués molt més susceptible amb tot.
―Professor...? ―va murmurar amb incredulitat.
―Sí, pare... El professor Black m’ha dit que la plaça de pociologia ha quedat buida... i que jo encaixo en el perfil i... un cop hagi fet el curs de pr--
―Professor?! ―va cridar amb una barreja d’enuig i de decepció―. És una feina mediocre!
Com podia dir que la feina de la professora Green era mediocre?
―L’Albus també vol ser profess--
―L’Albus Dumbledore ja va abandonar el camí de la glòria fa temps.
Era cert que ja no gaudia del prestigi que s’havia guanyat a l’escola, desmarcant-se de la fama del seu pare. Sabia que amb el temps, tornaria a ser gran, però ara era un marginat en una família maleïda per la misèria...
―Jo, que he estat tota la vida trescant perquè puguis tenir una feina important, Horaci ―va dir amb severitat, inflant-se-li la vena de la templa. Aleshores va mirar la mare―, i el nen així ens ho paga!
―La feina de professor té un cert prestigi, Eugene, i podria entrar a Hogwarts ―em va somriure la mare―. Ensenyaries Transfiguració, oi, rei?, tinc entès que n’hi ha una plaça vacant, ara, oi?
―És cert que la feina de professor té un cert prestigi per segons quina classe de bruixots, però és pels ganduls! Adelaida, per favor...
―I per què hauries de voler anar a viure al castell? Hi van els bruixots que no tenen on caure morts després dels estudis. Però tu, Horaci, tens una bona casa on tornar! Per les barbes d--!!
La mare no gosava parlar-me en contra del pare en presència seva, i tots dos ens vam mantenir callats.
―Demà al matí ―va dir pausadament, però encara tenia aquell batec de ràbia a la vena de la templa―, vull que et presentis a la conselleria. Aniràs al despatx d’en Matthew i acceptaràs la feina que t’ofereix.
Va sortir de la sala amb un geni que no semblava ell...
―El pare vol el millor per tu, fill. ―va dir la mare quan el pare es va haver retirat remugant quatre renecs―. Vine, rei meu.
M’allargava els braços des de la distància, bo i convidant-me a atansar-me a ella, que no es movia de la butaca. Em va agafar les mans, fredes com sempre, i em va xiuxiuejar paraules de consol. Quan era petit, solia fer-me seure a la seva falda, però aquell dia només em premia les mans dient que seria un bon professor. No va dir un gran professor, i tant ella com jo sabíem que estaria bé.
―Torna a casa per vacances, vida.
No estava segur que jo volgués assolir la grandesa i convertir-me amb un trofeu, però sí que sabia una cosa: volia contribuir a encaminar aquells màgics talentosos que m’envoltaven cap a la grandesa. I la docència em permetria educar joves màgics i elevar-los, de tot cor, ben amunt. Potser amb el temps, tal com havia dit el senyor Spavin, el pare ho acabaria acceptant...
Agatha Black (Moderador/a FF) Enviat el 21/07/2022 a les 00:50:49 #28045 He escrit 11 fanfics amb un total de 209 capítols OMG! Eva Green tal qual? XD T'has inspirat en ella per fer el personatge? Realment té una qualitat de bruixa en el seu aspecte, però és que li he posat la seva cara al personatge a l'ínstant! Hahahaha.
Iiii aquí tenim com en Llagot va acabar decantant-se per la docència! Molt bé, això de saber rascar per trobar la grandesa en tothom. Llàstima que no ho faci amb tothom tothom, per això!
Les mencions al Dumbledore queden la mar de bé, i ajuden una mica a seguir l'època i el fil històric on ens trobem. M'ha agradat molt que fessis sortir el tema de d'alquímia (ara en sabem una mica gràcies a la FF de Good Luck, i mola molt), però sempre he pensat que queda ben estranya a Hogwarts, i precisament per quan la compares amb la transfiguració. És com que l'alquímia és una transfiguració cutre, i en canvi és una matèria per la qual cal uns estudis superiors... però és que és una assignatura tan muggle, que trobo que desllueix. O sigui tens nens d'onze anys que ja estan transformant llumins en agulles (fusta en metall) i nens de dotze anys convertint animals en calzes d'aigua (teixit cel·lular en metall) i en canvi no és si no amb estudis superiors que un pot convertir plom en plata? ARE YOU KIDDING ME? Quina branca més sense-sentit al món de HP. És una transfiguració for dummies (literalment; és transfiguració per muggles). No sembla tenir pas sentit quan un compara el cost-efecte. He vist que l'Eva Green (XD) intentava fer-ne una explicació teòrica, de la diferència, però és que a la pràctica l'alquímia a HP només sembla una versió cutre, costosa, i complicada d'una màgia molt més simple i efectiva. Vull dir, mira la que han liat, NOMÉS PER FER PIGMENTS! Hahahaha, si arriben a necessita una unça de bronze la lien parda. No sé, sempre m'ha semblat que no lligava gaire, l'alquímia amb l'univers HP. Però hi és i és supercanon. I ja no em poso a parlar de com de poc té a veure transformar un metall en un altre amb aconseguir l'elixir de la vida (per un costat és transfiguració, per l'altre és literalment una poció), perquè en fi.
M'he quedat preguntant-me quins són els motius que l'Eva Green deixés la plaça a Hogwarts. Li van oferir algun paper a Holliwood o algo? XD Vale, vale, ja paro.
Doncs res, que de moment molt bonic i molt ben escrit, tot plegat. Aquest capítol ha estat més mundà, el primer m'ha agradat més pel que fa a personatges i presentacions, però aquest serveix per veure les motivacions del Llagot per ser professor. Imagino que això no deu ser cànon sino que t'ho has inventat tu (deixant de banda la seva afició en autotransfigurar-se en mobiliari), així que felicitats, trobo que ho has manegat bé!
Antares_Black Enviat el 23/07/2022 a les 13:20:55 #28049 He escrit 12 fanfics amb un total de 59 capítols «OMG! Eva Green tal qual? XD T'has inspirat en ella per fer el personatge?» Mmm Okok Ja sé que hi ha una actriu que es diu Eva Green, però no he pensat gens en ella per construir el personatge (tot i que no em molesta que hi pensis per donar-li aspecte, perquè hi encaixa prou bé). El nom l’explico al comentari. Bàsicament, eva green és el nom d’un color, d’un colorant verd per tenyir àcids nucleics i que queda fluorescent.
«Llàstima que no ho faci amb tothom tothom, per això!» jaaaa xD
«M'ha agradat molt que fessis sortir el tema de d'alquímia (ara en sabem una mica gràcies a la FF de Good Luck, i mola molt)»... ja em perdonareu però no he avançat gaire amb GL i encara no ha sortit res de res d’alquímia, però sé que la Marta hi està molt ficada i n’ha investigat molt. De fet, aquesta qüestió del paper de la transfiguració i el de l’alquímia i de com se solapen, la vam estar comentant.
No m’ha agradat gaire com parles de l’alquímia... Però entenc el que intentes dir perquè et conec. Però jo diria que és que cada branca de la màgia s’engloba en plans de realitat diferents, tal com explica l’Eva Green a la fic. La transfiguració és l’assignatura més difícil i perillosa que s’imparteix a Hogwarts, ho diu la professora McGonagall al primer llibre i hi estic del tot d’acord (i no només perquè sia la meva assignatura preferida...).
«nens de dotze anys convertint animals en calzes d'aigua» el vera verto, que només surt a la pel·lícula (i als videojocs?)... xD Perdó si em poso pere-punyetes, però no, els alumnes de segon (en general) no estan preparats per fer transformacions en animals com aquells...
«Vull dir, mira la que han liat, NOMÉS PER FER PIGMENTS! Hahahaha, si arriben a necessita una unça de bronze la lien parda.» Bé, sí ara nosaltres tenim pigments és perquè algú la va "liar parda" en el seu dia. Però que el preu es comptabilitzi en galions cada unça no significa que els en calgui tanta com una unça!
«I ja no em poso a parlar de com de poc té a veure transformar un metall en un altre amb aconseguir l'elixir de la vida (per un costat és transfiguració, per l'altre és literalment una poció), perquè en fi» que ho faci la mateixa pedra no significa que obtenir or i obtenir l’elixir de la vida es regeixin pel mateix procediment. La transmutació dels metalls: és un procés alquímic, no pas de transfiguració. Per tant sí que hi té a veure. Se’ns diu que l’elixir de la vida «es beu» per tant podem entendre que es tracta d’una poció sí. Però ara digues-me tu què té a veure l’animàgia amb una poció. Perquè això també és "súper" cànon (de les Històries Breus de Hogwarts) i em sembla molt fora de lloc. Per mi (no sé com l’enteneu vosaltres), l’animàgia és una transfiguració espiritual, centrada en la forma del propi cos (precisament per això és part de la transfiguració i no pas de l'alquímia, perquè un no deixa de ser el que és ―fora del tema de la consciència humana i tot això― per molt que el cos canviï). Quan vaig llegir tot allò de la fulla de mandràgora, la tempesta elèctrica i la poció... em va semblar d’allò més absurd com a procediment per fer-se animàgic. Com si no ho hagués llegit, apa!
«Imagino que això no deu ser cànon sino que t'ho has inventat tu» et refereixes a l’ajuda d’en Martin, els pigments, i tot plegat perquè ell prengués la plaça de professor? Sí, és tot invenció. Només he procurat que encaixés bé amb el que sabem d’en Llagot.
Antares
Mercè Granger Enviat el 26/08/2022 a les 12:03:42 #28139 He escrit 6 fanfics amb un total de 39 capítols Continuo comentant!
Des del primer moment em va cridar l'atenció de la imatge de la noia, destaca molt en moodboard, sobretot amb el marc verd. L'he reconeguda al moment, quan ha aparegut l'Eva, que bé conèixer-la ja! La imatge la trobo molt maca per representar a un personatge, és molt elegant i misteriosa... de moment sembla que s'hi diu bé ^^
La típica situació que toca treball per parelles o grups i tens molt mala sort... hahah. Bé a vegades te n'enduus sorpreses, i en Martin no sembla pas mal noi ni és desagradable, que ja és d'agrair. Però és molt bonic com descobreix el talent del Martin; molt realista també la trobo, la situació. I, sobretot, m'encanta com ràpidament hi sap trobar-hi utilitzat pel treball. Així veiem com es decanta per la docència finalment, m'agrada molt com ho has explicat ^^
I trobo molt bona la inclusió que has fet de l'alquímia en aquesta història, amb el tema del dibuix i els pigments màgics! M'agrada molt quan podem donar la volta a coses així més muggles i incloure-hi relació amb la màgia.
OMG els contactes de l'Horaci XD M'ha agradat molt aquest tros. Ai i també el paràgraf on inclous els colors, és com la teva marca personal ^^