Escrit per Antares_BlackEnviat el dia 28/06/2022 a les 16:37:43
Última modificació 29/06/2022 a les 11:14:58
Tots els capítols de SWANHEART
Pròxim capítol >
Lost in a verse
No he estat mai gaire d’explicar històries. Més aviat sóc dels que reconeixen el protagonista abans que pugui succeir res, perquè tinc un ull hàbil per la grandesa latent. Només els calia una una empenteta, una oportunitat. Aquest és el meu únic i modest paper en tot això.
Tampoc no sóc dels que fan història, sinó més aviat dels que es mantenen a l’ombra... però sempre amb permís dels grans per participar en reunions selectes i piscolabis refinats. Com a mi m’agrada. I és aquí on sóc ara, assegut en una confortable butaca de segona fila. Això sí, contemplant des de primera línia, amb una copeta d’aiguamel a una mà bo i amanyagant-me el bigoti amb l’altra, l’obra de la meva vida: el prestatge.
De sobte, una llàgrima m’entela la vista sense avisar, i no acaba de caure avall.
Potser és que m’he tornat tou amb el temps. O potser és que hi ha coses del passat, dolces i amargues, que no ens abandonen mai; que de tant en tant ens tornen a estrènyer. I és que, com tot bruixot d’edat avançada, tinc un passat llarg i feixuc: una història, si en voleu dir així.
No sempre he sabut què volia, i durant molt de temps van dirigir la meva vida i jo em deixava...
No diré que no vaig gaudir aquells grans àpats que organitzava el pare a casa ―sí, aquí, a la sala de l’esquerra―, on convidava grans personalitats. De fet, era molt llaminer, tot plegat. I ara em veig a mi mateix, de petit, baixet i escanyolit però amb el rostre ovalat i les galtes tendres, saludant els convidats del pare.
―Després de vostè senyor conseller ―deia el pare adulador, mentre jo agafava el barret i la capa del convidat.
―Benvinguda, senyoreta Spavin ―deia jo, creient-me el millor amfitrió del món―. Vol que li desi els guants?
―Ai, quina gràcia, oi, Faris? ―feia la seva germana, que sempre l’acompanyava en els actes públics i privats, tapant-se la boca amb el puny amb aire polit mentre feia una rialleta―, quin vailet més eixerit.
Ella duia un conjunt ple de borles peludes i ell una armilla clàssica amb botons d’urna de griu. No s’assemblaven gens, una tan dominant i postissa, amb els ulls grossos i rínxols clars; i l’altre tan accessible i bondadós, amb els cabells llisos i foscos i uns ullets agradables. Per això alguns solien pensar que eren matrimoni i no pas germans. Però que sabéssim, el senyor Spavin no era pas casat.
―Vaja, Eugene! ―deia el senyor Spavin, tot ell afable―, així que aquest és el teu nano?
La mare també ens acompanyava, sempre discreta i educada. Tenia aquell capteniment pacient i dolç que amb un sol somriure transmetia pau i confiança. Però, més enllà d’aquesta cara gentil, la mare era una bruixa amb una fortalesa de ferro. Era guaridora, i havia viatjat per tot el món i assistit a diversos conflictes que requerien hospitals de campanya. Temps convulsos, quan la Conselleria va cedir el control total de banc de Gringotts als gòblins. I cercar les pessigolles a aquestes bèsties tramposes sempre és un mal assumpte...
El pare, en canvi, tenia una aparença forta i dominant, però emocionalment era el més feble de tots dos... Era un gran polític, reconegut en el camp de Bruixijustícia, i aguantava les pressions electorals com un líder ferm, però crec que no era prou fort per aguantar el pes d’una casa. Tant el pare com la mare eren nascuts als anys cinquanta, en plena guerra de Crimea, i havien vist massa coses perquè ara ell se n’oblidés.
Ja de tan menut, jo ja sabia vestir-me bé per l’ocasió i havia desenvolupat un estil propi i refinat, on dominaven les túniques de vellut i mocadors de solapa de seda. El pare duia botons de puny de llautó, gravats amb l’emblema de la Conselleria, i la mare un barret d’ala curta amb cintes. Avui dia, tot plegat seria ben estrambòtic, però aleshores tots aquells complements eren l’últim crit en la moda màgica victoriana i jo, que sóc un vell antiquat, encara en gaudeixo. Sempre m’han agradat els colors porpres i morats. No són colors per a qualsevol màgic i jo estic compromès amb l’elegància.
―Com saps, Horaci ―em deia el meu pare amb els ulls brillants―, l’oncle Matthew acaba d’ascendir a cap de departament de Jocs i Esports Màgics, gràcies al suport del senyor Sparvin.
―Segur que també podem esperar que el petit Horaci faci honor a la família i segueixi aquests mateixos passos.
I així jo em vaig acostumar a estar envoltat de famosos i màgics amb alts càrrecs polítics. Tot plegat em feia sentir important, però també m’empenyia a un sector laboral que potser no m’hauria atret de manera natural. De fet, em sentia estrany cada cop que parlaven de les meves bones notes com a bitllet directe i sense retorn a la conselleria...
La mare em somreia, i em mirava intentant desxifrar si em sentia bé. Parlava poc i cada cop ho feia menys. En la seva feina havia estat en contacte amb molts pacients amb pigallosi aguda. Si bé mai no va contreure la malaltia com a tal i no tenia ni una sola de les típiques butllofes liles que cobrien la pell dels pacients, d’alguna manera el contacte amb el fong l’havia afectada. Presentava alguns dels símptomes de la pigallosi aguda cerebrumosa, la subsoca més virulenta de la malaltia: dificultat per parlar i deglutir, les pèrdues de memòria i els constants marejos.... que, amb el temps, van anar en augment...
―Oh, un sopar excel·lent, Adelaida! ―donava sabó la senyoreta Spavin, quan era evident que la mare ja no cuinava com abans―. M’haurà d’explicar el secret dels seus sortilegis culinaris.
En la meva estada a Hogwarts, on vaig ser orgullosament enviat a la residència d’Slytherin com la meva família, vaig ser un estudiant excel·lent en algunes assignatures, especialment en transfiguració, perquè m’agradava aprofundir en cada camp de la màgia pel meu compte per anar més enllà del que ens ensenyaven els professors, i allò també em distreia del que es feia a classe... Vaig procurar envoltar-me dels meus iguals, estudiants que destaquessin en alguna cosa, fossin de la residència que fossin. Tenia dos companys de dormitori, un dels quals, en Michael, era alt i fornit ja en els seus primers anys d’adolescent que, a banda de ser un possible guardaespatlles, era l’encistellador més bo del nostre equip.
No acostumava a ficar-me en problemes, però em saltava aquelles normes que m’impedien fer el que jo volia, els límits que no em permetien anar tan lluny com desitjava... I aquell va ser el primer cop que em van castigar. Després de dinar vaig veure com les maragdes s’havien reduït del nostre rellotge. Vaig anar a parar a la sala de trofeus i em tocava enllustrar-ne la plata per acomplir el càstig...
El tercer pis no era un lloc que m’agradés sovintejar... sempre m’havia semblat un lloc sinistre. Hi havia escultures realment inquietants, els retrats eren escassos (llevat del de Merwyn el Maliciós, que mentre s’estava al marc del vestíbul de l’entrada tenia el marc buit, però de tant en tant decidia tornar per sorpresa i espantar-te); la pedra nua el feia fred i humit, i les torxes sempre il·luminaven a mig gas i el deixaven en una penombra tremolenca. No hi havia fantasmes, cosa que, tot i que podria semblar una millora, allò només indicava com n’era d’inquietant, que ni els morts s’atrevien a sobrevolar.
Però recentment havien traslladat l’aula de Defensa contra les Forces del Mal allí (a caprici de la professora Xiroia, que feia temps que insistia a tenir una aula més gran i a prop del seu despatx) i no tenia més remei que posar-hi els peus més sovint del que voldria. El problema de la Sala de trofeus és que era adjacent a la sala de les armadures; aquell seguici de soldats antics, ferms en una llarga renglera i fins al sostre, sempre em feia por...
Hi havia escuts medievals penjats a les parets i estàtues d’or i d’argent relluint en la foscor. Copes, plaques i safates gravades eren dins de les vitrines que omplien la sala d’arcades. Mentre fregava la plata, vaig llegir un munt de noms de famosos i d’alumnes que havien fet serveis a l’escola mil·lenària. No només els que quedaven a la vora del vidre, també els dels fons, que s’enfosquien, ja tenien taques, o havien agafat aquella mena de tel esgrogueït i fosc que agafa l’argent en contacte amb el sofre. No sé si es tractava d’alumnes que s’escaquejaven de fregar els objectes del fons, o bé perquè, com jo, quedaven embadalits llegint noms i més noms, preguntant-se per quin atzar o entestament havien tingut la sort o la recompensa d’haver estat lloats per alguna cosa i, en conseqüència, tenien l’honor d’aparèixer en totes aquelles plaques per mèrits especials i trofeus de competició... i es distreien de la seva tasca.
Em va cridar l’atenció una copa daurada de grans orelles amb cintes, que datava del segle XV, i tenia una inscripció gastada:
Alberta Toothil
1404
Primer premi del torneig de Balabaves
Així que la campiona de duel en el seu temps a Hogwarts competia en les balavaves, i era bona. Em pregunto què la devia fer inclinar-se pel duel... Al darrere, una insígnia d’encara més antiga, que feia unes aigües blaves que onejaven màgicament sobre el metall, com si fossin flames fredes:
Ignatia Ferrosilvestre
1243
Guardó al millor castell de focs
a partir de llavors de plantes herbàcies explosives
& nbsp; Pel que semblava, ja des d’una edat primerenca, aquesta bruixa havia estat fan de la magipirotècnia... Suposo que quan va descobrir les propietats de transport de la pols migratòria, s’estava davant de la llar de foc joguinejant amb les llavors de Floo fins que li van fer un pet a les mans i va anar a parar sense saber com a l’altra punta del país... I mireu-nos ara, tots ben connectats a la xarxa migratòria!
Albus Dumbledore
1895
Condecoració al treball més complet
sobre impostorus
Com si aquella fos l’única placa als seus mèrits... L’Albus era un alumne brillant. Quan vaig començar primer, ell ja era dels alumnes més populars de l’escola i quan el van fer estudiant en cap, es va deixar els cabells llargs i amb l’uniforme posat el feien semblar encara més una taca escarlata a la llunyania. Solia estar envoltat d’admiradors i gaudia dels afalacs. Però la gent que el venerava solia ser, com a mínim aparentment, insignificants o desgraciats. Podria tenir qui volgués; per què es conformava amb tants perdedors? Jo cercava tot el contrari.
L’Elfies Dux i jo no ens vam acabar d’entendre mai, però, encara que no anéssim al mateix curs, me’l trobava a tot arreu; ja fos perquè anés amb l’Albus com perquè coincidíem en alguna activitat extraescolar. Sempre procurava no acostar-m’hi més del que era necessari en les reunions de la Confraria d'Encanteris i evitava que fos la meva parella durant les sessions d’exercicis... Tenia verola de drac! Imagineu-vos si m’arribo a contagiar d’això! La seva presència em feia estar molt intranquil...
―Albus! ―exclamava en Dux, que s’acostava a nosaltres esbufegant, amb aquell somriure caigut amb un parell de dents de llet al darrere que no li acabaven de caure, i ens interrompia les nostres converses de passadís. La seva cara ja no ostentava aquell verd fastigós, però la pell del rostre li havia quedat solcada de marques dels grans que hi havia tingut, com un record cruel que delatava la seva feblesa... Jo no podia evitar fer una passa enrere.
―Et faria res deixar de posar aquesta cara d’ «Oh, Déu meu!» cada cop que ens trobem amb el meu amic Elfies? ―em va deixar anar l’Albus.
―No sé com pots ser tan amic d’en Dux... ―li deia a l’Albus.
―Per què ho dius, Horaci? ―em deia amb el seu posat tranquil i distant, i m’escorcollava amb els ulls blaus sota les celles pèl-roges.
―No és que em caigui malament... ―em vaig afanyar a dir―. Però la seva malaltia...
―L’Elfies és un bon xicot i som amics des que vam arribar a Hogwarts. Res del que tingui no podrà emmascarar mai la seva amistat inestimable ni els seus dots per la màgia rúnica.
―I no tens por de contagiar-te, Albus...? ―vaig demanar en to admirat i abaixant la veu, posant-me de puntetes perquè em sentís.
I tu? ―em deia una veueta dins el meu cap―. Que no tens por de contraure la malaltia de la teva pròpia mare?...
―L’Elfies ja no té grànuls visibles. Arribada a aquesta fase, la verola de drac ja no és contagiosa.
Vaig obrir la boca per replicar, però no se’m va acudir res prou enginyós per dir en aquell moment i vaig tornar a tancar la boca, perquè segurament hauria dit alguna cosa sense solta ni volta.
―Ets un esnob ―em va etzibar sense miraments―. Ningú no en té la culpa, d’estar malalt.
Un hipòcrita és el que jo era... tant amb mi mateix com amb segons quins altres...
―Ara no et pensis que tinc prejudicis! ―vaig dir indignat―. L’únic que sento, i he sentit sempre, per en Dux no és altra cosa que una profunda compassió, com la que sento per totes aquelles persones que han agafat aquesta terrible malaltia sense tenir cap culpa de res!
És clar que alguna cosa irresponsable deu haver fet un bruixot per estar en contacte amb una malaltia així... i en aquell cas no era una qüestió de feina. No podia posar-me el brillant Albus Dumbledore en contra, així que això també m’ho vaig callar.
L’Albus va restar en silenci uns segons aparentment sense alterar-se. Les grenyes de caoba encesa li havien caigut sobre els ulls blaus i ja no podia veure la seva expressió.
―Per cert, has vist el nou cap de monitors de Hufflepuff? ―va deixar anar de sobte―. És guapot, no trobes?
―Qu--?
Com sempre, l’Albus desapareixia i em deixava amb els meus pensaments quan alguna cosa de la conversa no succeïa com ell volia.
I allí em trobava, amb els meus pensaments, mentre fregava la plata a la tètrica sala de trofeus. Tants noms dins d’aquelles vitrines a la llum de la lluna submergits en el silenci del tercer pis, tots gravats en valuosos objectes mantingut a través dels temps...
Però jo em sentia apartat. Veuria algun dia el meu nom en alguna d’aquelles copes, insígnies i medalles? Potser si feia alguna cosa memorable per l’escola... Però què podia fer un alumne com jo? Segur que farien estudiant modèlic a l’aplicada d’Slytherin o a l’estudiós de torn de de Ravenclaw, mentre jo em trauria els GNOM de Transfiguració, com tants i tants altres alumnes ja han fet abans. Quan treballés a la Conselleria tal com volia el pare i fos cap de departament (o fins i tot conseller d’afers màgics!), el meu nom lluiria a les pàgines del Periòdic Profètic dia sí i dia també. Tindria fama, estaria ben informat.
En el fons sabia que no volia fer una carrera política...
Però el cert és que encara no estava preparat per dir-ho en veu alta.
El nom de l’Albus Dumbledore es repetia en diverses insígnies, perquè guanyava cada premi que l'escola oferia per les bones notes i els treballs d’investigació. Jo encara amb prou feines feia tercer, i ell gaudia ja de la seva xapa d’estudiant en cap al pit i mantenia una correspondència regular amb els bruixots més famosos i brillants d’aleshores; Xarramecu, Plorós..., fins i tot amb el gran alquimista Nicolas Flamel! Però lluny de sentir-me enrabiat de gelosia, em vaig imaginar el meu nom dins d’aquelles vitrines gravat en un tros de metall lluent i em vaig sentir com si m’arrenquessin la llibertat.
―Quina carrera faràs, Albus?
―Suposo que tu et ficaràs en política, oi, Horaci? ―em va preguntar per tota resposta, però vaig copsar una cadència amagada en la seva veu que no estava gens d’acord amb el to afirmatiu d’aquella pregunta, com la sorna del savi de les històries que es fa l’esbojarrat. Ja de tan jove, l’Albus tenia aquells posats com a marca personal.
Vaig arronsar les espatlles.
―El meu pare treballa a la conselleria i diu que m’hi trobarà un bon lloc ―vaig dir mecànicament―. Quan acabi els estudis ―deia més per mi mateix com un mantra que havia après dels grans―, em ficaré en alguna vacant d’oficines en el departament de Bruixijustícia, o bé a la Unitat d’Obliteradors... És una bona feina, amb possibilitat d’ascens, respectable, amb un bon sou, bones relacions...
...O d’això m’intentava convèncer-me a mi mateix...
―Jo sempre he sabut que volia ensenyar ―em va deixar anar ell amb els ulls brillants, sense fer cas a les meves cavil·lacions poc convençudes―. Em faré professor, però abans faré la volta al món.
Allò em va deixar del tot desconcertat. Professor? El gran Albus Dumbledore volia ser professor?
―I tant, i me n’hi aniré amb l’Elfies!
Allò em va fer pensar molt. Aquell Nadal, a casa els meus pares, estava pensatiu. No m’havien brillat mai els ulls quan pensava en el meu futur polític, no com ho feien els de l’Albus. Em sentia aclaparat pel que s’esperava de mi. Era diferent i no podia respondre a aquelles expectatives...
Agatha Black (Moderador/a FF) Enviat el 20/07/2022 a les 18:00:38 #28044 He escrit 11 fanfics amb un total de 209 capítols Guaaaaaaaau.
Primer de tot, felicitats per haver recuperat l'escriptura! Feia molt que no escrivies i se't trobava faltar!
Ens has fet un primer capítol molt, molt bonic. Ja des dels primers paràgrafs he pensat que parlaves del Llagot i m'ha agradat molt veure que tenia raó, perquè això vol dir que l'has descrit molt bé (sense anomenar-lo i sense fer cap descripció per se).
M'ha agradat molt el que has explicat de la seva família i el seu passat, i ara estic temptada d'anar al comentari per veure què és cànon i què t'has inventat tu! Però no ho faré; ja has avisat que hi havia spoilers. Així que ja ho descobriré al final. M'ha cridat molt l'atenció això de la pigallosi de la mare, que és ben estranya, perquè només presenta alguns dels símptomes (neurològics, sobretot) i perquè tot i que es diu que la pigallosi és extremadament contagiosa, ella no sembla contagiar-la a ningú oi? De fet... podria ser que tingui alzhèimer, però desconeguin la malaltia? És una malaltia muggle, que pels bruixots hauria de ser curable, però per aquell llavors encara no s'hauria descobert... potser els bruixots tampoc no sabien que existia, i per tant, encara no en tenien una cura?
Una altra cosa que m'ha crridat l'atenció és que sembla que de jove el Llagot no té una especial sensibilitat amb les pocions, que és el que un esperaria, sinó que el que més li agrada és la transfiguració! No és pas out of character, però m'ha semblat curiós. Potser veiem un canvi en els seus gustos més endavant?
Per la resta... bé, és molt bonic i molt cuidat. La delicadesa i sensibilitat de la narració són realment teves! L'única cosa que no m'ha acabat de fer el pes (però és una nimietat) és la trancisió de ser en un sopar amb el conseller i la seva germana a ser de cop i volta a Hogwarts complint un càstig. Ho he hagut de rellegir un parell de vegades perquè em semblava que m'havia perdut alguna cosa pel mig, perquè no hi ha un canvi d'escena, tampoc, com quan passa d'estar mirant el seu prestatge de vell a explicar-nos la seva infantesa (allà queda molt clar el canvi d'escena, però aquí m'ha semblat una mica sobtat). Per la resta l'he gaudit moltíssim!
Sí, que trobo, però, que té potser més una textura de relat llarg que de relat curt, per com et recrees en les descripcions, i en les memòries, i en un seguit de trets que són més típics de les novel·les que dels relats. I sabent que té tantes paraules i que has fet tants capítols crec que sí, que s'acosta més a un relat llarg. Però bé, ja ho veurem quan anem avançant. De moment fa molt bona fila! ^^
G
Antares_Black Enviat el 23/07/2022 a les 13:20:36 #28048 He escrit 11 fanfics amb un total de 57 capítols Quina il·lusió el teu comentari! El primer!
«Primer de tot, felicitats per haver recuperat l'escriptura! Feia molt que no escrivies i se't trobava faltar!» ^^ Gràcies! A mi també m’ha agradat tornar!
«Ja des dels primers paràgrafs he pensat que parlaves del Llagot» Que bé! En quin moment no n’has tingut cap dubte? A poc a poc es va revelant; sabia que us n’adonaríeu de seguit i em fa gràcia saber en quin punt l’heu identificat del tot. Tenia por que la portada pogués destrossar la història i per això la volia posar al final. Però em vaig adonar que només era perquè jo ja coneixia la història i llavors vaig decidir penjar-la des del principi.
Molt savi, això de no anar al comentari abans d’acabar de llegir la fic... Paciència xD Però m’agrada que te’n vinguin ganes i que tinguis aquests dubtes, perquè això vol dir que està ben lligat, i em posa content. És interessant, això que proposes que la malaltia de l’Adelaida podria ser alzheimer. M’agrada, podria ser-ne una explicació... (Ara, l’alzheimer no són ben bé pèrdues de memòria, o no només això... però entenc el que vols dir) Però al cap i a la fi, només són noms per descriure el mateix, coses semblants. No tenim cap indicador que ens digui que una persona «té alzheimer», només una sèrie de símptomes que anomenem així. Igual que els màgics. Ells també podrien dir el mateix de nosaltres. Però sí, entenc el que vols dir i em resulta una idea molt interessant.
«sembla que de jove el Llagot no té una especial sensibilitat amb les pocions, que és el que un esperaria, sinó que el que més li agrada és la transfiguració!» He pensat que no tenia perquè saber des de sempre que volia dedicar-se a ensenyar o que li agradaven les pocions. De fet, sabem que és molt bo en auto-transformació, i vaig imaginar-me que aquest talent l’empenyeria a veure’s en aquest camp (tant per ell mateix com per la gent que l’envolta).
«L'única cosa que no m'ha acabat de fer el pes (però és una nimietat) és la trancisió de ser en un sopar amb el conseller i la seva germana a ser de cop i volta a Hogwarts complint un càstig» Tens tota la raó. La veritat és que sí, que és brusc... Això es deu al fet que vaig tallar un tros d’aquí, i després va quedar estrany... Miraré a veure com ho puc arreglar millor (però després del concurs, perquè no estaria bé que modifiqués coses abans de les valoracions).
«Sí, que trobo, però, que té potser més una textura de relat llarg que de relat curt, per com et recrees (...)». Només és un primer capítol de set, i aquest és curt en comparació amb la resta (el primer i l’últim els vaig fer més curts).
Segueixo contestant el segon comentari!
Antares
Mercè Granger Enviat el 24/08/2022 a les 16:19:15 #28134 He escrit 6 fanfics amb un total de 39 capítols Hola! Primer de tot perdona que tardi tant a comentar, he anat comentant aquests dies les ff del concurs i la teva la vaig deixar pel final perquè era la més extensa i densa i necessitava concentrar-me! I després, òbviament, enhorabona per haver recuperat l'escriptura i d'aquesta manera! Yay, que bé tornar a tenir una ff teva! ^^
M'agraden molt els primers paràgrafs, són ideal per l'estil de memòries de la ff i, com diu la Gee, ja sonen molt Llagot, has aconseguit descriure'l molt be i penetrar molt bé en la seva forma de pensar, de manera que ja veiem clarament que és ell qui ens està narrant la història. A més en primera persona, que a mi sempre se'm fa difícil hahaha. És que és brutal l'inici, enhorabona!
També m'agrada molt el bakcground i la història familiar que li has donat... és que encaixa molt molt bé amb el que sabem dels llibres, i sobretot ara llegint i sabent com continua tot, m'agrada molt la retrospectiva que dona ^^ Les descripcions són impressionants, m'han encanta però bé, res que no sàpigues haha. I com el Llagot descriu els seus pares, sobretot la seva mare, és molt interessant.
Ai el tema de la malaltia de la mare, com ho relata, encongeix una mica el cor </3
M'agrada molt llegir sobre Hogwarts en un marc temporal tan diferent del que estem acostumats i veure-ho des de la perspectiva del Llagot és encara més original. Molt bé! I es nota moltíssim la investigació i documentació, bé, en tota la fic en general, però ho volia dir aquí haha. I el Dumby, clar, no hi vaig caure quan vaig començar a llegir que pul·lularia per aquí, però clar, hi ha de ser, i m'agrada molt com l'has inclòs. I m'encanta com acaba el diàleg entre ells dos, boníssim hahaha. I que finalment introdueixi la idea de l'ensenyament! Bona manera d'acabar el primer capítol, sí.