Hogwarts - 10. epiphany
AvatarCAPÍTOL OCULT
Escrit per Mercè Granger
Enviat el dia 22/06/2022 a les 10:27:48
Última modificació 29/06/2022 a les 12:32:50
Tots els capítols de Hogwarts
< Anterior capítol ||


10. epiphany

10. epiphany 

Keep your helmet, keep your life, son

Just a flesh wound, here's your rifle

Crawling up the beaches now

"Sir, I think he's bleeding out"

And some things you just can't speak about

 

13 d’AGOST DE 1972

Des de quan la casa era tan gran? L’Arleen en aquell moment només podia compadir a la elfina, era totalment comprensible que visqués estressada! La mansió dels Caomhanac era enorme i, tot que per l’Arleen feia una eternitat (tot el matí) que intentava ordenar-la, a cada cantonada hi trobava pols, llibres o roba fora de lloc. Quin desastre! Ella no era especialment estricta amb el caos, no com la seva mare i l’Eimhear, però, en aquell moment, sols volia donar una bona impressió i tenir la casa com los panyos del oro. I era complicat. Molt complicat.

Un flec de cabells entorbant-li la vista li van fer notar que el monyo amb el qual s’havia recollit la cabellera estava a punt de cedir. Amb aquell pentinat tan desarreglat, el pijama i les ulleres, havia procurat no creuar-se amb cap mirall per no espantar-se amb la seva imatge.  Definitivament, havia estat massa optimista pensant que podria deixar la casa excel·lent en només un matí. Tampoc no volia aclaparar l’elfina, la pobra era prou explotada quan la seva mare rondava per allà, es mereixia uns dies de tranquil·litat. 

Com havia predit, els seus pares havien marxat una setmana a Londres per ajudar a l’Eimhear a instal·lar-se. La seva germana havia tret unes notes tan enlluernants als MAG que li havien permès una plaça en la formació del Wizengamot, com sempre havia estat el pla. Els pares havien insistit en comprar-li un pis a un dels barris de luxe de la zona màgica de Londres, per facilitar-li el viatge al Ministeri. Com si no tinguessin Red Flu. El seu pare, de fet, havia comentat que havia estat tan car que segurament no podria fer una inversió semblant l’any següent. Gràcies, suposo, va pensar l’Arleen. No li venien de nou, aquestes gens subtils mostres de preferència cap a la filla gran, però allò no alleujava la incomoditat d’escoltar-les sense una mica de vergonya.

Però avui no deixaria que l’enveja a la serva germana la torbés. Avui era un molt bon dia. De fet, la grandesa d’aquell dia radicava en el desigual tracte que rebia la seva germana gran: els pares i l’Eimhear havia marxat una setmana a Londres per preparar el pis en què residiria la primogènita, deixant a l’Arleen sola a la mansió d’Irlanda. Li havien demanat si els volia acompanyar, però les dues parts ja sabien que aquella pregunta era simplement cordial, no d’un desig real per la presència de l’Arleen a la casa. Segurament l’Eimhear l’hauria tancat al primer carreró que hagués trobat a Londres, abans de deixar-la col·locar alguna cosa de casa seva, sempre queixant-se del desordre que la petita deixava per tota la casa i el caos que imperava en la seva habitació.

I ara, per molt que li molestés, potser sí que li havia de donar la raó a l’Eimhear. Des que ahir havien marxat, l’Arleen no sabia com s’ho havia fet per desordenar tant la casa. I quina imatge donaria als seus amics, doncs?!

Com havia promès a la Dorcas mesos enrere, havia convidat a tot el grupet a passar aquella setmana a la casa familiar. Els seus pares no en sabien res. De fet, només els havia parlat de la seva amistat amb la Inez: sang pura, slytherin, filla de l’ambaixador. Era difícil que no els semblés, si més no, acceptable. Però, el Benjy, que tot i ser el millor de la promoció, era mestís i els seus pares no estaven ben col·locats ni socialment ni econòmicament? Un sacrilegi. La Dorcas i en Greg seria encara pitjor. 

Li havia costat comprendre-ho, però no tot a la vida era complaure els seus pares, quan ja li havien desmotat molts cops que no ho aconseguiria completament. Era maco, quan l’havien felicitat, no tan efusivament, les notes, o els privilegis (roba cara, joies, comoditats) de ser d’una família adinerada, i no hi volia renunciar, però tampoc no dona l’esquena als seus amics, molt més interessants que els dels cercles que hauria de freqüentar per naixement. Per això estava tan emocionada per aquell cap de setmana, com mai ho havia estat per cap estiu.

Finalment, va decidir rendir-se. La casa no estaria impol·luta, però podia classificar-se, àmpliament, de decent. I, com més hi pensava, més coincidia que, total, els seus amics tampoc no s’hiperfixarien en l’ordre de la casa i, més important, en la setmana que hi passessin segurament l’esvalotarien. Va decidir que ja podia donar per finalitzada la sessió de neteja. 

Els cabells amollats i pentinats, un senzill vestit en comptes del pijama, les ulleres a la tauleta de nit. Ja tenia un molt millor aspecte que no la faria fugir dels miralls com de la pesta. Quan va alçar la vista al mirall, va reparar en tots el temps que el seu intent de neteja li havia ocupat. Havia perdut quasi tot el matí, i mira que havia fet l’esforç de matinar! Havia d’anar a veure a la seva àvia, qui, com ella, s’havia quedat a la mansió, per ocupar-se de que no li faltés res.

Des de dues setmanes enrere, la seva salut havia empitjorat, i s’havia clausurat a l’àtic per dormir i descansar, sense el rebombori dels pisos inferiors. L’Arleen se sentia una mica culpable, quan hi pensava, de convidar als seus amics amb la seva àvia en aquell estat, però ho havia promès i els hi prohibiria taxativament fer molt de soroll o pujar a l’àtic. I, com havia fet totes aquelles setmanes, visitaria a l’àvia cada poc temps per preocupar-se que estigués bé. Ningú més a la família ho feia. 

Després de tants de dies, l’escala de caragol que duia a l’àtic ja no cansava tant l’Arleen. Havia passat abans de la cuina, per agafar un got d’aigua i unes galetes en cas que l’àvia tingués gana, ja que havien transcorregut unes hores des que li havia pujat l’esmorzar i encara faltava un poc pel dinar. Potser, va pensar, podia convèncer-la que dinessin juntes, doncs seria la darrera oportunitat abans que s’instal·lessin els seus amics. L’Arleen va somriure davant aquella perspectiva. 

Va tocar els quatre cops de cortesia per avisar-la que entrava. Normalment, anaven precedits d’un ‘passa’, formulat quasi immediatament que acabés el quart cop, però aquesta vegada no va arribar. L’Arleen va esperar uns segons, però la invitació no va arribar. Potser no l’havia sentit? L’àvia a vegades parlava fluix.

Altres pensaments més tèrbols i negatius van colpir l’Arleen. Davant aquelles possibilitats, caiguda, atac o… pitjor, va notar com l’aire abandonava el seu cos i, per uns segons, es quedava quieta sense poder reaccionar. En tornar a prendre consciència del seu cos, però, immediatament va obrir la porta. 

No sabia que esperava trobar-se a l’habitació, però, de totes les probabilitats que hagués pogut aventurar, cap no s’assemblava tan sols a la situació que li va donar la benvinguda. La seva àvia estava estirada, conscient, semblava, però tampoc no del tot desperta o atenta. No obstant això, l’Arleen no va poder desviar la mirada cap a la seva àvia, ja que una figura desconeguda va acaparar tota la seva vista. 

Era una figura femenina, això va saber-ho a un cop d’ull. No sols per la llarguíssima cabellera negra, els trets i el cos eren de dona jova, qui feia poc havia deixat de ser una noia. O això va endevinar, a través de la foscor, ja de per si habitual en aquell àtic, on les finestres sempre estaven tancades i les cortines passades, però que en aquell moment semblava haver-se afinat encara més. A mesura que la vista de l’Arleen s’hi va anar acostumant, va percebre les mans, esquelètiques, amb les que la figura es pentinava la llarga cabellera. 

No va tenir temps de distingir molt més, ni de dotar de sentit a la situació. Va començar a sentir que tot aire era insuficient, la vista va tornar a enfosquir-se, es sentia aclaparada per tots els sentits, sobretot per l’oïda. Abans hauria dit que tot estava en silenci, però ara milions de veus semblaven cridar. Va deixar caure la safata amb aigua i galetes i va començar a córrer escales avall. Havia de sortir d’allà. No sabia com, però ho sabia. Si no abandonava l’habitació, alguna cosa terrible ocorreria. Una certesa que no feia ni un minut que sabia, però que, en aquell moment, podria jurar baix perill de mort. 

Va arribar desfeta a l’últim escaló i tot l’esforç que li quedava el va destinar en seure’s, recolzant l’esquena sobre la paret, abans que tot es tornés fosc. 

 

*

L’Arleen va forçar-se a menjar per no defallir un altre cop, malgrat tenir la certesa que la feblesa no havia vingut per manca de menjar. Hauria de tornar a pujar a l’àtic, però no s’hi veia amb cor. A més a més, entre el seu desmai, tornar-se a posar en marxa i encalentir-se el dinar, les hores havien passat. Arribat arribaria en Benjy, a qui havia citat una hora abans dels altres. Tenia els seus motius. 

Amb el cap recolzat sobre la mà esquerra, va mirar distreta com l’elfina rentava la vaixella que acabava d’utilitzar i va agrair-li la feina amb un vague comentari sobre que deliciós estava el menjar, malgrat que hagués deixat el plat mig ple. Es va disculpar i va abandonar la cuina; ja se sentia prou recuperada per caminar, era més, esperava que anar al jardí, la brisa i el sol, l’acabarien de calmar del tot. Per sort avui era un clar. Si els núvols haguessin obstaculitzat tota la llum, no sabria com hauria aixecat el cap. Si, seguia tenint la perspectiva que els amics en poques hores serien allà, però, després dels esdeveniments del matí, confluïen l’ànim amb el temor que percebessin alguna cosa. 

Almenys no estava nerviosa per veure la Dorcas, no més del que ho estava per en Benjy, la Inez o en Greg. Havia funcionat. 

Va ser realment l’aire lliure o la seva tenacitat per creure que estava millor i tot oblidat? Quan van tocar les cinc, es va mirar i va decidir que, efectivament, tenia el mateix aspecte que quan s’havia arreglat aquell matí. Calmada. Emocionada davant la perspectiva de passar una setmana de vacances amb els seus amics. Com si res no hagués passat. Asseguda en el sofà davant la llar de foc, estava segura que aquella era la imatge que transmetia. Fingir, al cap i a la fi. S’estava convertint en tota una experta.

Fingir. Com quan es va llançar als braços del Benjy just quan les flames de la xemeneia, les quals havien envoltat la seva figura mentre es materialitzava a la sala, començaven a desaparèixer. L’estiu havia dotat de bon aspecte al seu amic. Els darrers mesos havien estat favorables per ell. L’estirada havia decidit presentar-se, als seus dessets anys i ja era bastant més alt que l’Arleen. Havia deixat, també, a poc a poc, els seus trets de nens. Però, encara que mai no era estrident, se’l veia més calmat que a Hogwarts. 

Havien passat moltes coses d’ençà d’aquella tarda de gener, però tot només havia servit per reforçar la seva amistat. Més secrets s’havien unit a la llista i l’Arleen tenia la certesa que hi confiaria la vida en el seu amic. De fet, en certa manera, ho estava fent. 

—Que puntual! —va exclamar l’Arleen quan es va separar de’n Benjy—. Que just acaba de tocar l’hora.

—No et volia fer esperar.

—Em trobaves a faltar, vols dir?

—Sempre —va somriure en Benjy mentre deixava la motxilla a terra i, ara sense l’Arleen penjada al coll, va poder sortir de la xemeneia per endinsar-se a la sala—. Que tal aquestes setmanes d’estiu?

—L’Eimhear és perfecta. Hem dit l’Eimhear ha tingut unes excel·lents notes als MAG? L’Eimhear serà la millor jutgessa del Wizengamot. L’Eimhear té el millor pis a Londres. Ah. fins d’aquí a una setmana, Arleen. Suposem que et trobarem a faltar. A grans trets ha estat això. Tu que tal?

—Com sempre. L’avorriment de ser fill únic i els pares treballant? He estat llegint i cosint.  Crec que ja em sé fer anar millor amb els patrons i l’agulla. Quan torni, intentaré fer una camisa. 

En els darrers mesos, en Benjy havia trobat la forma d’alliberar la seva creativitat; havia provat el dibuix, fallava en la perspectiva; l’escultura, no captava bé les figures; la música, era arrítmic; la dansa, el mateix problema; la poesia, no aconseguia jugar amb els recursos. S’havia rendit i acceptat que la seva vena artística quedaria sotmesa sols a la part teòrica, fins que una tarda per Hogsmeade, quan l’Arleen i la Inez parlaven de les noves tendències d’aquella primavera, havia vist la llum. La roba com a experiència estètica sempre l’havia apassionat. Si mai no s’ho havia plantejat, va confessar a l’Arleen… bé, era per la por al que tothom digués. Però, a poc a poc, estava guanyant la seguretat i amor propi que li havia faltat aquells anys i abandonava l’amagatall.

—Que bé! Segur que quedarà preciosa. Estic tan contenta.  

—Gràcies —En Benjy va correspondre al somriure—. On puc deixar les coses? Vares dir que tenien habitacions per nosaltres, oi?

—I tant, alguna cosa ha de tenir aquesta casa enorme i vella, espai n’hi ha moltíssim. Acompanya’m. Esteu tots al primer pis, vora la meva habitació.

—I la teva àvia…

Recorxolis. Justament el comentari que necessitava sentir en aquell moment, després de la seva magnífica actuació i la naturalitat que s’havia desenvolupat la conversa. de fet, no estava segura en quin punt havia deixat de fingir i simplement havia passat a gaudir de la companyia del seu amic. Ara per una passa enrere. 

—Està dormint. No et preocupis.

—Segur? 

—Que penses de la nova col·lecció d’Yves Saint Laurent?  

La distracció va funcionar, va pensar alleugerida l’Arleen. Seguidament es va odiar: en Benjy devia estar fent comentaris molt interessants, però era incapaç d’escoltar-lo. Totes les seves atencions anaven a no perdre’s dins la casa on s’havia criat. Com si no fes setmanes que havia decidit a quina habitació instal·laria al ravenclaw i no hagués gatejat aquell camí. Inspirar. Expirar. Pensar en els següents dies, en el futur, o en el passat llunyà, no en l’immediat. 

Una altra vegada tornada a estar en calma. Just a temps

—Que, t’agrada? —va preguntar mentre obria la porta de l’habitació que havia reservat—. És de convidats, no és gaire gran, però…

—És millor que la meva a Londres.

—Però si és molt petita i simp…

—Estava fent broma, dona.

—Calla.

En efecte, per l’Arleen aquella habitació amb mobles bons, però sobris, bàsics, només de tons marronosos deixava molt a desitjar; allunyada de la seva amb decoració quasi rococó i amenitzada amb el caos que sempre portava a on trepitjava. Tenia, com havia dit, l’indispensable en una habitació de convidats: llit, armari, tauleta. L’espai tampoc no hauria permès molt més mobiliari. Encara que la família Caomhánach no acostumaven a rebre visites molt freqüentment, no, almenys, de les que requerien passar-hi la nit, estava impol·luta i, com que l’Arleen no l’havia trepitjat la tarda anterior, havia romàs així. Al final, tenir una mare tirana i obsessa de la neteja tenia la seva part positiva.

—Gràcies, Arleen. 

—A tu per venir.

Va quedar mirant com el noi es passejava per la petita habitació i deixava la motxilla a l’armari, no sense abans treure un llibre i posar-lo a la tauleta de nit. Només un, vaja, va pensar a l’Arleen. La seva, ara mateix, estava feta un desgavell: maquillatge, una tassa de te oblidada, arracades, una torre de lectures d’estabilitat dubtosa. De fet, admirava que sols portés una motxilla. Encara que fos una setmana, l’Arleen dubtava de quantes coses encabiria a l’equipatge només per si de cas.

S’estava distraient amb aquells pensaments, es va adonar, per eludir la preguntava que flotava a l’aire i havia de fer abans que toquessin les sis.

—Saps per què et vaig dir de venir abans, oi? Ho has aconseguit?

—Encara vols seguir amb el pla? Arleen, saps que…

—Ho he estat fent aquests mesos i no m’ha passat res. De fet, m’he pres l’última ampolla abans d’esmorzar. No has notat res, oi? I a Hogwarts tampoc no em va passar res.

—Arleen…

—M’has portat l’antídot o no?

—Saps que sí —va dir el noi mentre es treia de la butxaca una ampolla plena d’un liquid transparent. 

Després de la nit a la infermeria, l’Arleen havia començat a dubtar dels seus sentiments per la Dorcas. Bé, havia reflotat: havia viscut amb pau, si la Dorcas no es recordava de la nit de la festa i l’accident. Era obvi que li agradaven els nois i aquella era una realitat que l’Arleen podia assumir. No tindria por de desviar-se del camí si no hi havia camí, si els seus sentiments no era recíprocs, totes  les cartes queien de la taula. Al final, amb fingir era bona. Però, quan la Dorcas va actuar de manera tan estranyada, quan va invocar el seu nom amb somnis… L’Arleen va tenir la certesa que havia de fer alguna cosa. No volia tornar a posar-se en la situació del gener, d’obrir el seu cor al rebuig; tampoc no volia decidir quin era pitjor: el de la Dorcas o el de la seva família? Aleshores, la il·luminació havia vingut a ella a una classe de Pocions: l’amortentia tenia antídot. I, si se’l prenia, encara no estar intoxicada amb la poció, l’antídot funcionava igual. Esborrant els sentiments romàntics. Podria estar vora la Dorcas i no martiritzar-se. 

Ho havia comentat a en Benjy, ella sola no aconseguir els ingredients per l’antídot, i el seu amic li havia dit que era una idea terrible. No només per les qüestions que l’Arleen no sabia: era perillós, hauria d’ingerir l’antídot amb molta freqüència, no en sabia les conseqüències; sinó que també li va amollar un discurs a favor dels sentiments que l’Arleen no ho va dir, però li va semblar massa idealista i romàntic. Ja li agradava, llegir històries així, però el món real era una altra història. Al món real t’esborràvem de l’arbre familiar si t’agradava algú del mateix gènere. I l’Arleen no estava llesta, encara, per aquell pas. Si alguna vegada ho havia d’estar.

—Gràcies. De veritat —Per segona vegada, va saltar als seus braços mentre li petonejava la galta—. No sé què faria sense tu.

 —Però Arleen, repeteixo el que vaig dir. No pot estar-te la vida així. Has d’assumir i si la teva família no ho entén… Pots quedar-te a casa els meus pares. He… parlat amb ells aquest estiu i ho entenen. No els hi ha fet la il·lusió més gran del món, però prefereixen que sigui feliç.

—Ja. Però els teus pares no són els meus pares. 

No va poder-ho evitar, però va dir aquella frase amb enveja, reforçada per la interrupció dels petons. Sempre se sentia així, quan els seus amics parlaven en clau tan positiva d’uns progenitors que els recolzaven i acceptaven. Algunes no tenien aquella sort.

—Arleen…

—Va —L’Arleen va canviar de tema mentre agafa l’ampolla i l’apropava a si com un nàufrag al salvavides—. Que vols sopar? Com que has arribat el primer et donaré el privilegi de triar. L’elfina cuina tan bé! Vols baixar a què et mostri la casa? La biblioteca? Sí, ja he vist que sí. Vinga. Que no tenim gaire temps abans que arribin els altres que no entenen la meravella de la lectura.

Després d’una petita pausa a l’habitació de l’Arleen, perquè la noia guardés l’ampolla, l’amfitriona va guiar un altre cop a en Benjy al pis de baix i els dos es van entretenir a la biblioteca els pocs minuts que els quedaven abans que toquessin les sis i els altres convidats a la casa fessin acte de presència.

 

*

 

Encara l’astorava l’eficàcia d’aquella poció. Havia abraçat la Dorcas, s’hi havia assegut a la vora en el sopar i… res. Els detalls que abans hauria observat embambada, com la forma que li queien els rínxols, la seva rialla, com parpellejava… ho veia com una espectadora objectiva. Ho apreciava, però no venia seguit del bolc del cor que li havia fet anteriorment. 

Hauria de preocupar-se, d’estar forçant a apartar una part d’ella, a minimitzar part d’allò que la feina humana? I si, precisament, intentant no estar al redil dels seus instints es tornava més vulnerable?

No. No podia caure en aquell bucle. Havia pres la decisió correcta. Punt. Confiada, va prendre un altre glop de la beguda mentre observava com la conversa es desenvolupava al seu voltant. La Dorcas havia fet un comentari intel·ligent i graciós. Va somriure. Somriure, no un riure escandalós ni va envermellir. Necessitava aleshores més confirmació? 

—Ei! —va interrompre el flux de la conversa la Inez—.  Ens hauríem de fer una fotografia per commemorar! Benjy, tu tenies una càmera. L’has portat, oi?

En Bejy va somriure com confirmació i només va estar amb forces tres minuts a pujar a l’habitació i tornar amb la càmera. Era de tecnologia muggle, una… polaroid? havia dit. La seva peculiaritat radicava que la fotografia sortia amb segons de diferència que es disparés el flash. Aquella, a més, estava encantada amb màgia per tal que les instantànies es moguessin. Era una simbiosi dels dos mons. Un altre aspecte positiu de l’artefacte era al’autodisparador, de tal manera que podien els cinc a la imatge. 

En Benjy va col·locar la càmera sobre una roca i va iniciar el compte enrere. Va córrer per situar-se vora en Greg. Els dos més alts, al fons. La Inez, amb el seu metre cinquant i molt, estava al centre i a primer pla. La Dorcas i l’Arleen els tocava, aleshores, enmig dels dos: més altes que la Inez, però no tant com els nois. Una altra vegada, més confirmacions per l’Arleen que, aquell matí, quan s’havia empassat el liquid, havia fet bé: quan la Dorcas va agafar-la per la cintura per abraçar-la, ella va retornar en gest i va deixar caure el cap sobre la seva espatlla. Cap acceleració de la respiració, ni revoloteig a l’estómac. Actuava igual com si la persona al seu costat fos qualsevol dels seus altres amics. 

Va somriure quan en Benjy els va mostrar el resultat. Era entranyable. La Inez semblava una model, amb els lluents cabells que, fins i tot en blanc i negre, ressaltaven i la pell immaculada com si fos feta de marbre. En primer pla, era difícil apartar-ne la vista del seu somriure coquet. Però, quan ho va aconseguir, es va veure a ella, també somrient, però de manera més continguda i serena. La Dorcas al seu costat, amb una alegria contagiosa i uns ulls que denotaven seguretat. En Benjy i en Greg al fons, tornaven a equilibrar l’energia amb els seus posats tranquils. Feien un bon grup, els cinc, no va poder evitar pensar. Havia estat una gran idea, sortir a l’exterior. La natura i el mar de fons, retallant-se rere les seves figures, era el toc final, el que feia la fotografia perfecta. L’exterior on tantes vegades havia anat a llegir, on havia estat feia unes hores intentant-se calmar, ara la veia sent feliç amb els seus amics. 

Seria una bona setmana. Una gran setmana. Amb sort, la millor setmana de la seva vida.

Havia encarregat a l’elfina vigilar a la seva àvia i portar-li el menjar. Se sentia fatal, per no ocupar-se’n personalment, però no es veia amb forces de tornar a pujar les escales i encarar-se amb aquella… visió o el que hagués estat allò del matí. Demà, s’havia proposat, hi tornaria a pujar. 

No va saber quins dels quatre amics va tenir la brillant idea de baixar a la platja a banyar-se els peus. Era agost, però també de nit i a Irlanda mai no feia excessiva calor. Ho sabia per experiència i amablement es va negar a ficar-se dins l’aigua. Els va acompanyar, no sense abans assegurar-se que la casa estigués calenta per la tornada.

Es va quedar a les roques, amb un llibre i la vareta fent el lumos. A vegades encara se n’oblidava, que podia fer màgia fora de l’escola, havent complert els disset anys el desembre passat. Inventava, no obstant això, ser cautelosa. Encara no havia conclòs la seva educació i de fet, els havien recomanat aquell estiu que intentessin no recorre a la màgia. Però no renunciaria al lumos. No es veia tornant als fanals com havia fet els estius passats per facilitar-se la claror suficient per llegir. 

En Greg i en Benjy s’intentaven tirar un a l’altre a l’aigua en unes maniobres que no tenien cap mena de bon pronòstic. La Inez els animava des d’una distància prudencial. La semi-veela havia decidit cridar un ‘vinga, Greg’ i, malgrat la llunyania i la foscor, l’Arleen va assumir l’envermellment del gryffindor. Va anar seguit per una torpeça de moviment que no va desembocar en catàstrofe perquè en Benjy tampoc no era molt hàbil físicament. 

Sols contava tres figures, a primera línia de la platja. No feia prou foscor perquè aquesta n’esborronés els contorns d’una. 

— Floreta.

Ah, allà estava. Gràcies, Benjy; gràcies, antídot.

—Dora, com és que no estàs amb ells?

—Amb aquells bojos? —va exclamar la noia mentre seia vora l’Arleen. Per això havia desaparegut uns minuts: havia tornat per agafar la seva guitarra, que portava penjava de l’espatlla—. No vull morir d’una hipotèrmia.

—Estic bastant segura que has estat tu qui suggerit banyar-se els peus.

—Sí, crec. Sona bastant com una cosa que proposaria jo. 

—Quina sorpresa. 

—Quina desconfiança.

—Si en Greg, en Benjy i la Inez acaben tots amb hipotèrmia i es passen la resta de la setmana dins el llit, et culparé a tu personalment per amargar-me les vacances. Espero que recaigui en la teva consciència.

—Bah. Per la meva defensa, primer de tot, són persones amb criteri, que jo suggereixi una cosa no vol dir que ho hagin de seguir. De fet, si ho fa, s’haurien de preocupar ells —La Dorcas va deixar la guitarra entre les dues mentre es tombava sobre les roques. L’Arleen va seguir en la posició inicial, mirant a la platja—. Segon, jo seguiria estant sana i t’ho compensaria fent que tinguessis unes millors vacances que amb aquells tres.

—Paraules majors. Has d’estar-ne ben segura per dir aquestes coses.

—I ho estic. Soc una companyia genial. Millor que en Greg segur. 

—Sort que és el teu germà bessó. 

—Una cosa no elimina l’altra. 

En Benjy, la Inez i en Greg ja estaven xops, però l’adrenalina d’estar jugant a l’aigua feia que no reparessin en el fred que segurament sentirien poc temps després. Havia fet bé de deixar encesa la xemeneia, va pensar l’Arleen, i s’intentaria avançar per tenir preparades unes infusions quan arribessin els cinc a la casa.   

—Mai no has deixat de llegir —va dir de cop i volta la Dorcas—. Et tinc enveja. Poder ser estable. Jo no he acabat un llibre en dos anys.

—Potser no has trobat l’adequat. 

—Potser. Però tampoc mai no he durat en res… El Quidditch ha estat un xof important des de l’hòstia que em vaig pegar el banquet em coneix de memòria. Lo de ser auror cada vegada ho veig més xungo, que no sé si m’agrada tant entrenar físicament i tampoc no em veig perpètuament a un departament… Una moguda. 

—Però almenys tens més d’un camí o idea… Jo sempre ho he tingut clar, però perquè no hi ha molt més. Feines que acceptaria la meva família no són moltes, no tinc estómac per ser sanadora, no em veig al Wizengamot ni ficada molt en política… 

—Jo et veig a qualsevol d’aquestes feines —va murmurar la Dorcas mentre s’incorporava i agafava la guitarra. L’Arleen es va callar. Sabia que eren camins, això no obstant, conformar-se amb una feina on fos mediocre, no excel·lent, o que no sonés bé a les orelles de la família era impensable—. I estudiant literatura? En això series tan bona, i feliç…

—Entre els muggles? —L’Arleen no va poder evitar riure—. Sabem que no és possible.   

—Impossible i possible són termes relatius —La Dorcas va encongir les espatlles mentre afinava la guitarra. En veure que l’Arleen no tenia cap intenció de continuar la conversa, va posar-se a tocar—. Hey, where did we go? Days when the rains came. Down in the hollow. Playin' a new game…

La Dorcas no cantava del tot bé, però tampoc no feia sagnar les orelles. Així i tot, recordava que la veu li havia semblat més harmoniosa anteriorment: efecte de la poció? Tan ennuvolats estaven, els seus sentits, quan estava vora la Dorcas? 

El ritme alegre de la cançó no era l’ideal per llegir, però a l’Arleen li va servir. La veu no era la d’una professional, això no obstant, va constatar mentre buscava a la biblioteca de records, la Dorcas cada vegada tocava millor. 

 —I la música?

—Huh?

—T’ho has plantejat?   

La Dorcas va alçar la vista per mirar a l’Arleen als ulls. Beneïda poció. Beneïda falta de sentiments. Tot el que podia pensar, mentre mantenia el contacte sense voler girar el cap, era en el so de les ones trencant sobre les roques. No notava la seva cara cremar. 

—Ssssssssssno. Molaria, i tinc a en Wyn, però a saber. La cara que se’ls quedaria als meus pares quan els hi digués, pagaria per veure-ho, seria divertit, però potser no es mereixen dos atacs de cor. Suficient quan en Wyn els hi va dir.

—Però al món màgic hi ha gent que triomfa i si no… tu et podries entendre bé, entre els muggles —’I no et farien fora de casa, per agradar-te alguna cosa de la seva cultura’—. A més, hi ha grups molts grans muggles que fins i tot han arribat a la societat màgica. Els escarabats…  

—Beatles.

—Això he dit.  

La Dorcas va riure de la manera que només l’Arleen li podia concedir a ella, aquella burla cap a la seva ignorància que només podia tolerar en la Dorcas. Va aguantar la posada, esperant que correguessin uns segons per tornar a submergir-se en la lectura, quan la Dorcas va obrir la boca per dir alguna cosa més. 

Però mai no hi va arribar.

Tres veus cridant a l’uníson i l’aigua de la platja als seus peus, tenyint-se de vermell, les van interrompre. 

I, per segona vegada aquell dia, l’Arleen va sentir que es desmaiava. 

 

*

La fredor de l’aigua i el risc d’hipotèrmia no eren el pitjor que podria haver passat. Havia estat estúpida, l’Arleen, per no tenir-ho en consideració. Sota les profunditats, a vegades assetjaven criatures perilloses i terribles. Aquell estiu una colònia de Grindylow a aquelles platges. Criatures carnívores i agressives, un s’havia allunyat cap a la costa i havia comès una massacre amb la cama d’en Benjy. 

Que era hemofílic.

Quan van arribar a la costa, la Inez havia ajudat a en Benjy a sortir de l’aigua, però, a part d’haver-lo deixat estès sobre l’arena, no pareixia capaç de fer res més per ajudar. En Greg, per la seva part, estava en estat de shock, pàl·lid i amb problemes per respirar, sempre havia tingut problemes amb la sang.

Però no estava tan blanc com en Benjy, qui pareixia a punt de perdre la consciència.

—Joder —va cridar la Dorcas quan les dues noies, corrents, havien arribat a la platja—. Porteu la vareta algún?

Mentre els altres negaven, l’Arleen va treure-la al moment i va apuntar a la cama. No… no recordava cap encanteri curatiu. Tampoc no n’havia vist gaires i en ferides d’aquella magnitud, llançar un encanteri mal fet podia ser fatal. Cap dels cinc no sabia encara aparèixer, no podien anar a San Mungo, que seria l'opció segura. Tampoc no podien dur-lo fins a un hospital, no arribarien a temps.

Sabia que tothom estava cridant, fent soroll. Un seguit de veus estridents s’entremesclaven al cap de l’Arleen i era incapaç d’ordenar-les. Tampoc no podia pensar en claredat. Tot l’aclaparava. Sobretot els crits. Els crits no paraven i l’embogien. 

Nerviosa, aterrada, incapaç de controlar-se, va deixar caure la vareta. Se sentia inútil. No recordava cap encanteri. No podia fer res.

L’Arleen s’odiaria per aquell instant la resta de la seva vida.

La Dorcas va agafar la vareta caiguda a l’instant i va córrer a ajupir-se sobre el ferit. L’Arleen va desviar, era incapaç de mirar l’escena, havia de pensar alguna cosa. Havia de trobar una solució. Havia, havia, havia…

No. 

La figura d’aquell matí. Els estava observant des de la llunyania.

I, sense saber perquè, va córrer cap a ella. Per fugir d’aquella escena treta dels seus malsons, per fugir de la seva culpa, del so. I, perquè, aquella figura que òbviament no podia ser humana. Era desesperat, era aubercar una esperança ingenua, però, potser, podia ajudar, salvar al seu amic. 

La figura la va mirar i un calfred va recorre l’Arleen. Sabia que hi estava aprop, tan que podria haver-se fiat més en el seu aspecte real. Però els crits no cesaven i era incapaç de centrar la vista. Tot era borrós i el seu cervell maquinava formes de salvar el seu amic, no es parava a processar tots els estímuls visuals. Tampoc no sabia com parlar, i en aquell moment ho necessitava. Quines eren les paraules adequades? Que podia dir a aquell ser per qué l’ajudes?

—En… Ben… En… Benjy… Benjy… —va pensar que deia. No ho sabia. No sabia res. 

—El teu amic morirà.

  Com havien destacat, aquelles paraules entre l’entramat de sons? Potser eren els seus pensaments, allò que temia, que sobresortia. Era incapaç de distingir-ho. Però aquella frase havia sonat com una certesa, una profecia, i n’estava segura.

—Sal… salvi’l. El que sigui. Faré…

—Alerta amb el que demanes.

—Per… favor…

Quan la criatura va somriure, a l’Arleen se li van glaçar les venes. Per un moment, el so va remetre. Silenci, mentre la dona corbava la boca amb una malícia arcaica i mortal. 

Saol amháin do shaol eile.

Intuïció, por o credibilitat. No va saber quina de les tres la van portar a assumir que havia de repetir aquelles paraules. Ho va fer, qualsevol cosa, qualsevol cosa per salvar en Benjy. Mai no havia arribat a saber massa d’irlandès, l’anglès obrien més portes, deien. I, encara que hi hagués tingut més desimboltura, en aquell estat no hauria reconegut el significat de res. 

Un flaix de llum es va unir al so, desconcertant i aclaparant encara més a l’Arleen. Una sensació indescriptible, la certesa que acabava de canviar alguna cosa, el buit i la mort. Mai no havia plantejat si aquells conceptes s’havien de materialitzar, seria d’aquella manera. Simplement ho va saber. 

Alguna cosa anava molt malament, només va poder pensar abans de perdre la consciència.

 

*

 En la foscor, algú cridava el seu nom. 

Primer la veu havia sonat llunyana, però, progressivament, podia distingir-la més a prop seu. La consciència que era a ella, a qui s’estaven referint, en aquella altra banda que a poc a poc arribava a ella, va ajudar-la a recuperar la consciència. 

Va obrir els ulls.

No recordava res, de les últimes hores. Trobar-se en un indret desconegut tampoc no va ajudar. Estava estirada, allò és el primer que va poder constatar, en una superfície còmoda i estable. El cap elevat, gràcies a un coixí. Estava en un llit, però no el seu. Al seu voltant, tot pareixia una taca bastant uniforme de color blanc. Els seus ulls encara no s’acostumaven a tanta claror i eren incapaços de distingir els contorns dels objectes del seu voltant. 

Estava marejada. Aquella era una de les úniques certeses que tenia, en aquell moment. No sabia on estava ni com havia arribat a aquella situació. Alguna cosa dolenta, que l’havia esgotat, s’atrevia a aventurar. De fet, no ho volia intentar, però no creia tenir les suficients forces per incorporar-se. Tampoc no aconseguia tornar a sentir la veu que l’havia cridat, en somnis, ara només arribaven murmuris esmorteïts a les seves orelles.

Va decidir centrar-se a mirar al sostre. Tot seguia sent blanc, la pintura, les bombetes i la llum que reflectien. Així i tot, per la naturalesa d’aquesta, va ponderar, també n’hi havia de procedència natural. Aleshores, era de dia. A partir d’allà, va intentar lligar caps. Quin era l’últim record que tenia? 

Foscor.

Fos el que fos que signifiqués. Fos de nit. Fos alguna altra cosa més fosca. Allò era lo únic que recordava. 

Amb cautela i lentament, va alçar una mà i se la va endur al front per netejar-se la suor. En ocasions normals, aquell gest l’hauria posat del tot nerviosa i hauria buscat o exigit a qui tingués més pròxim que li portés un mocador. En aquell estat, no importava. Sols volia deslliurar-se del destorb de les gotes sobre la seva pell i, de pas, constatar que guardava cert control sobre el seu cos i aquest encara obeïa a les serves ordres. 

—Ha despertat.

Una veu vora seu. Desconeguda, encara que en aquell moment dubtava si podria reconèixer la d’algun familiar o amic. Va girar el cap en direcció d’on provenia la veu, però la seva vista seguia sense col·laborar. Amb la poca informació que tenia, només va poder obtenir tres dades respecte al seu interlocutor: un home, adult, vestit de blanc.

—Que…? On…? Qui…?

—Està a San Mungo —San Mungo. San Mungo… Merda—. Va desmaiar-se la nit anterior i els seus amics ens van avisar. Ha estat inconscient tota la nit.

L’Arleen va moure el cap verticalment, com va poder, per demostrar enteniment. Sí, aquell relat tenia sentit: l’estança desconeguda, San Mungo; el cansament i el mareig, fruit d’un desmai. Però ella mai no s’havia desmaiat anteriorment. Que havia passat, que l’havia deixat tan malament? Seguia sense poder recordar res. 

—Que…?

—No ho sabem —va avançar-se el sanador—. Però, pel que sembla, no és res greu del que s’hagi de preocupar. Segurament va ser una baixada de sucre. S’haurà de quedar uns dies, tanmateix, perquè li fem proves i ens n’assegurem. En principi, però, no s’hauria de preocupar. 

L’Arleen va repetir el mateix gest amb el cap, exteriorment calmada. No era res greu, deia el sanador que, òbviament, en sabia. Era la seva feina. Si deia que no s’havia de preocupar, tenia motius per no fer-ho. No obstant això, sentia com una ombra pesada sobre ella, estava obviant alguna cosa important, la seva memòria estava bloquejant quelcom per algun motiu.

—Serà millor que la deixem des…

—SI NO EM DEIXES PASSAR TINDREM PROBLEMES —Un crit es va sentir des de la porta—. EL MEU PARE ÉS MOLT IMPORTANT I COM NO EM DEIXIS PASSAR LI DIRÉ QUE T’ACOMIADI. 

Malgrat la confusió, hauria reconegut la veu, alterada, de la Dorcas a qualsevol lloc i en qualsevol ocasió. Tenir allà a la seva amiga va dotar d’alguna mena de normalitat a l’estrambòtica, una persona coneguda enmig d’aquell remolí d’incerteses. 

—Li ho torno a repetir. Només poden passar els familiars.

—És la meva germana albina…? Germanastra. Cosina. Xicota del meu pare? 

Si tot no li fes mal, l’Arleen hauria rigut.

—Pot… passar… la meva amiga?

No li agradava pregar, però en aquell moment no hi veia més alternativa. No li podien negar res, a una malalta, oi? 

—Si ho demana… però sols una estona.

L’Arleen va agrair-ho amb un gest al cap, mentre el sanador li ordenava al seu company que deixés passar a la Dorcas.  

Veure aparèixer-la per la porta ja va ser una pujada d’ànim. La roba acolorida, les mil polseres, els cabells castany semi-recollits, de manera que deixaven veure els aros daurats que li adornaven les orelles; destacava el aquella habitació de blanc cerimoniós. L’Arleen va fixar la vista en ella des del primer instant i no va ser capaç d’apartar-la mentre la Gryffindor corria tota l’habitació fins a arribar als peus del llit de l’Arleen.  

—Estàs bé? Arleen, com estàs? Que t’han dit? No em deixaven passar però et necessitava veure. Estàs bé? Em reconeixes? —Estava tan a prop com li era possible del llit sense caure-hi—. Quants dits veus? —va preguntar la Dorcas mentre alçava la mà estesa sobre els ulls de l’Arleen—. Tu, heu descobert que li va passar? Que hem de fer? Quants de temps s’haurà d’estar aquí?

—Dora… tranquil·la. Estic bé. No és res.

El sanador va mirar a les dues amigues amb una expressió nostàlgica a la cara. També semblava estar decidint alguna cosa, i l’Arleen, utilitzant tota la voluntat que Merlí li havia concebut, va apartar la mirada de la Dorcas per analitzar la cara del sanador. A més a més li va anar bé, desviar-la en aquell moment: assegurada que l’Arleen estava bé i fora de perill, la Dorcas s’havia assegut vora el llit i havia ficat les mans de l’Arleen dins les seves. Les de la Dorcas sempre estaven fredes, no sabia com. Qualsevol persona pensaria que hauria de ser el contrari. La Dorcas càlida, amistosa, energètica. Ella, en canvi, era freda. 

—Tornaré en mitja hora. La senyoreta Caomhánach ha de descansar, i ja estem infringint les normes, deixant-la passar. Però entenem que és una situació excepcional.

—Han avisat a la família i no els ha donat la puta gana moure el cul. No deixaran a l’Arleen sola. 

—Per aquesta raó he dit que és excepcional, com que no hi ha un familiar disponible per fer-li companyia per les circumstàncies. Però recordi que la pacient ha de descansar —va acomiadar-se el sanador.

L’Arleen va desferrar-se de les fregues que la Dorcas per ajudar-se a asseure’s sobre el llit. Ja tenia suficients forces i, malgrat que fos la Dorcas, no li resultava agradable, deixar-se veure estirada com si no estigués en control del seu cos. La seva amiga va aprofitar l’espai buit que havia deixat l’Arleen en canviar de posició i ella també va seure sobre el llit, a l’altre extrem, deixant les cames penjades. Les mans de les dues noies es van tornar a trobar.

—Ens has preocupat, que ho sàpigues. Jo almenys tinc la decència de quedar-me conscient. Sense ossos, però conscient.

—Estem en pau, ara. T’has… passat tota la nit? 

Era esperar molt? La volia, una resposta afirmativa? Egoistament, volia pensar que la Dorcas havia fet el mateix que ella havia fet uns mesos abans, a la infermeria de Hogwarts quan la Dorcas havia estat la pacient.

—Sí, els altres van decidir tornar a casa teva, però jo no podia. M’he estat fent millor amiga d’un infermer molt simpàtic que no em volia deixar passar. Amiguíssims, recordem que el convidi a una cervesa. Joder, la puta norma de només la família…

—Ja veig que la mudança de l’Eimhear és prioritat —va riure sota el nas l’Arleen—. Ja m’imagino que deuen dir, l’Arleen no sap ja com cridar l’atenció que es desmaia a la nit després de sopar. Va ser després de sopar? O abans? M’han dit que ha estat una baixada de sucre, però recordo que era de nit i…

—Arleen… —La cara de la Dorcas, que s’havia tranquil·litat en comprovar que la seva amiga estava desperta, va tornar a la preocupació que, mesclada amb ira, havia exhibit en creuar la porta—. No recordes res? La mar, en Benjy, la… sang.

Ostres. 

El sentiment d’incertesa quan s’havia llevat. Els crits que havien estat ressonant en la seva ment sense poder-los identificar.

Les imatges van tornar totes de cop.

Les roques i l’aigua, la Dorcas amb la seva guitarra, els crits, la sang, en Benjy ferit. La por. 

I… el que fos el que havia passat després.

—Merda —La gravetat de la situació era tanta que requeria d’una paraula malsonant—. En Benjy..

—Està bé. Els encanteris van començar a funcionar just després que te n’anessis i en poc temps ja tenia la cama curada. La Inez va córrer a utilitzar la xarxa flu per anar a San Mungo… quan van arribar els sanadors van examinar-lo però estava perfecte. No tenia cap seqüela. En canvi tu… et vam trobar inconscient. I… —Poques vegades l’Arleen havia vist a la Dorcas rompre’s, o plorar. Però en aquell moment, els ulls brillosos de la seva amiga no deixaven cap mena de dubtes— no reaccionaves. Al final els sanadors van venir per tu. No ens deien res i tots els altres van decidir tornar a descansar, sobretot en Benjy ho necessitava. Però no podia deixar-te sola.

—Gràcies —Només va poder mussitar l’Arleen mentre li acaronava la mà a la Dorcas. Tota aquella informació, de cop, resultava extremadament difícil de pair i l’Arleen necessitava fer-ho amb silenci—. Per quedar-te en mi. Fins i tot quan els meus pares… Sempre els defenso però ja podria venir.

—Eh, d’això… Arleen. Joder. No em puc creure que defensi ara jo a la teva família. Però tenen un motiu.

—Que vols dir? Que no m’has contat?

—Que els sanador no només van venir per tu… L’elfina també va anar a avisar a San Mungo. La teva àvia… ha mort aquesta nit. No… sé com te l’estimaves… No sabia si esperar o com dir-t’ho o… Perdona’m.

—La meva àvia... que?

La calma d’aquells moments es va quedar en allò, momentània. El dolor va tornar. I només va poder reaccionar arraulint-se sobre ella mateixa, amagant el cap entre els camins mentre les llàgrimes brollaven dels seus ulls. No… els sanadors havien dit que aguantaria més temps. Estava bé. I ella… havia estat tan egoista. Havia convidat als seus amics en lloc de cuidar-la. I… i… el matí. No hi havia pensat, però recordava. Ho recordava molt bé. El dia anterior. 

Amb el dol, va perdre la noció de tot al seu voltant. Però entre aquell patiment i confusió, una veu coneguda va parlar-li. 

T’ho vaig dir. Saol amháin do shaol eile.

 


Llegit 20 vegades


< Anterior capítol ||

 


Comentaris
Envia un comentari!: Per comentar has d'estar registrat. Registra't és gratuït ;-)