—Us he d'explicar una cosa.

Aquelles paraules van despertar al Jared de l’ensimismament, i va desviar la mirada del sostre per dirigir-la a la xemeneia, parant atenció en el Darius.

Setmanes després de la primera reunió, el Jared no podia evitar tenir la sensació que no avançaven. Era conscient que, a poc a poc, Kai s’estava guanyant la confiança del director i estava sent injust, idò gràcies al seu amic havien aconseguit molta informació però… però l’altra part del pla era acostar-se a la Chepi i sentia que tot permaneixia igual, si no pitjor. Per això, les paraules del Darius van ser totalment benvingudes, encara que no fes gaire bona cara, almenys hi hauria algun canvi.

—Recordeu l'equip que havia d'anar a Schenectady a investigar la profecia?

Els tres van fer que sí amb el cap, recordant encara quan el Darius els havia anunciat aquella nova. La falta de notícies aquelles setmanes, d’alguna manera, tanmateix, els havia donat ànims: en aquell sentit, almenys, seguien un pas per endavant. Però, per desgràcia, el to que havia utilitzat el Darius semblava indicar que hi havia novetats. I no pronosticava res de bo.

—Han tingut novetats. Van trobar la germana de l’Olivia.

Diversos improperis murmurats van sonar de tres veus diferents. Eren conscients que, tal com ells havien trobat la Cynthia, el COMEUA ho acabaria fent, també. No excloïa això que la notícia arribés com una galleda d’aigua freda.

—I? —va preguntar temptativament Kai.

—Van descobrir que l’autora de la profecia la tenien a l’escola, com ja sabeu. I el director Fontaine i el subdirector Martin han fet el possible per aconseguir-la. Els seus mètodes han estat… bé, pel que sé han fet ús dels maleficis imperdonables perquè la Crystal els revelés la profecia.

—Però… no ens ho hauria dit? Per què no ha acudit a nosaltres?

—Li van esborrar la memòria. Son molt meticulosos, potser el director Fontaine no, però el COMEUA i el subdirector Martín sí. La cosa és que tenen la profecia i no tardaran en lligar caps com vosaltres ho vau fer.

—Notícies que t’animen la tarda… —va murmurar el Jared. 

—És igual, era una cosa que sabiem que tard o d’hora passaria —va continuar el Darius—. Com van les coses a l’escola? Teniu controlada l’alumna?

—A poc a poc ens hi anem acostant. De moment està controlada i ens fixarem si s’acosta al director o al subdirector.

—Perfecte, gràcies V.

La V va somriure davant les paraules del Darius i aquella es va convertir en la pitjor notícia de la tarda. Per davant que el COMEUA ja tingués la profecia. 

—Ei, però jo tinc bones notícies! —va exclamar Kai trencant el silenci i el Jared en els seus pensaments no li podia donar més les gràcies—. Pregunteu-me.

—Què tal van les reunions amb el director, Kai?

—Fabuloses. Per ell, clar. Però me l’estic guanyant. Beneficis de ser la persona més glamurosa d’aquesta escola. Agraeix tenir converses amb algú que no sigui la vena del Ricky, que estic segur que és més eloqüent que el mateix subdirector.

—Perfecte, aleshores.

—No he acabat. M'està posant al carrer de la festa de celebració del COMEUA. El Ricky no s’hi acaba de fiar, pero el Fontaine de cada cop confia més en jo, per la celebració. Encara no tinc la llista de convidats, però m’hi posaré. Tu que en saps? Qui s’espera que hi vagi?

La conversa, inevitablement, va anar derivant cap un seguit de noms que, o bé el Jared desconeixia, o bé ho donaria tot per poder oblidar. Feia més de cinc minuts que les úniques veus que se sentien eren les de Kai i el Darius, ambdós plenament concentrats en el pla, parlaven de la manera que sols ells dos en condició d’infiltrats al COMEUA podien entendre.

Cansat i ofuscat per la notícia de la Crystal, el Jared va decidir rendir-se i desconnectar completament. Estava clar que no aportaria res, a la conversa, a no ser que fes un gir de cent vuitanta graus. I ho dubtava, doncs, tanmateix, la festa i els convidats resultaven substancials i quelcom a aclarir. 

Va decidir rendir-se, sobrava, no aportava res allà: i, encara que s’havia mantingut a retxa, estar palplantat escoltant el Príncep Alí tampoc no era de les seves activitats preferides. Es va endinsar en la penombra de l’habitació fins a quedar apartat en un racó, assegut amb l’espatlla recolzada contra la paret. Com havia pronosticat, Kai i el Darius encara parlaven animadament sobre la llista de convidats. 

La V pareixia estar en la mateixa situació que ell; ella tampoc no podia aportar res a la conversa. Almenys, al contrari que el Jared, ella feia alguns intents de demostrar que escoltava, amb lleugers moviments de cap. Però un minut més tard ella també es va rendir. Des d’enfora, el Jared va veure com feia un petit moviment per exculpar-se davant el Darius i ell somreia amb complicitat abans que ella s’allunyés. Joder. El que necessitava. La complicitat entre els dos encara era evident. Massa.

Per això quan la V va seure vora ell va procurar, com havia fet les darreres setmanes, mantenir com pogués la distància, apartar la vista. No sabia si ho estava aconseguint del tot, però almenys ho intentava tant com podia. 

—Estàs cansat, oi?

El Jared va fer que sí amb el cap lentament, encara sense mirar directament la V. Tanmateix… encara que ella no pogués implicar-se directament en la conversa dels convidats, com el Darius i Kai, no semblava tan fora de lloc com del Jared. I estava clar que la presència del Darius no la incomodava, ni al revés. Aleshores, per què així i tot havia decidit asseure’s al seu costat i abandonar els altres dos? Havia iniciat conversa, també. 

La pregunta que feia setmanes que passava pel cap del Jared… tenia forces o valor suficient per dir-la en veu alta? Semblava un bon moment, almenys no recordava haver-se trobat amb un de millor. No compartien molts de moments sols, darrerament, i… potser si no la feia després seria massa tard. 

—V, escolta —Va alçar el cap de forma que els ulls dels dos professors coincidissin—. Et puc preguntar una cosa? No fa falta que responguis, si no vols. 

—Clar.

El Jared va sospirar abans de deixar via lliure als seus temors.

—Per què vau tallar, tu i el Darius? No vull… No és… El que vull dir és que és evident que estau molt còmodes, l’un amb l’altra, i sembleu encaixar molt… —va decidir callar, preparat per quan la frase que esperava, el ‘vaig haver de marxar i no volíem una relació a distància’ arribés. S’ho esperava, sols havia de sumar dos més dos, sabia que havien estat junts a Egipte, i la V havia hagut de marxar per cuidar de la seva mare… Malgrat tot, no s’havia pogut estar de preguntar.

Però la resposta que temia no va arribar immediatament. En comptes d’això, la V va fer un llarg sospir abans de contestar. 

—Vols la resposta llarga o la curta?

El Jared es va arronsar d’espatlles en el primer impuls, sobtat per aquella resposta que no esperava.

—Tinc temps —va dir després d’una mirada ràpida cap a l’altra punta de la sala, on el Darius i Kai encara estaven en plena animada conversa.

—La curta —va començar la V temptativament, mentre s’acabava d’acomodar per quedar d’esquena al Jared— és que un dia ens vam adonar que ja no estaven enamorats, i al cap i a la fi estàvem perdent el temps quan podíem anar pel món i trobar altres persones millors per nosaltres.

Aquella no era, en cap cas, el motiu que el Jared esperava. En distava molt, molt… Havia assumit que havia d’haver estat per forces majors, que havien tallat, i no per una cosa tan simple com que no s’estimessin. Però com podia ser? Si semblaven perfectes, els dos… Abans de poder dir res, la V va continuar parlant, articulant i responent els dubtes que li acabaven de sorgir. 

—La llarga és que érem massa iguals. Com tu has dit, som compatibles, i tothom ens deia com ens assemblem, però va acabar suposant un problema, a la llarga. És… com a l’alquímia —va fer una petita rialla per intentar rebaixar la tensió—, et semblarà una frikada, però l'alquímia diu que hi ha d'haver equilibri de dues forces oposades per constituir un tot perfecte. Amb el Darius i jo això no passava, no teníem cap mena de forces oposades, de fet teníem les mateixes virtuts i els mateixos defectes. Això va fer que de seguida entréssim en una rutina en què cap dels dos no creixíem. I allò no era bo per cap dels dos: crec que quan estàs amb algú aquest t'ha de portar a ser la millor versió de tu mateix. T'ha de fer veure coses que tu no veuries sense l'altre, saps? I nosaltres, sent tan iguals, no ho aconseguíem. Aquesta dinàmica va fer que ens avorríssim i això va portar a la irritació quan estàvem junts. No érem tan compatibles, al final, malgrat ser tan semblants. De fet, aquest era el problema. El Darius no em feia descobrir res nou en mi mateixa, ni veure el món d’una altra manera, i això és el que vull. Per això vam tallar. 

—Vaja… —va murmurar el Jared passats uns segons, encara superat per les circumstàncies. 

Tot el que la V li havia explicat… com ho podia entomar? No estava enamorada del Darius, feia temps que ho havia deixat d’estar, molt més del que fins i tot podria haver suposat. Havien trencat perquè no s’estimaven, no perquè ella hagués de marxar. Tot i que ella continués a Egipte, tampoc no estarien junts. Molta informació per processar, sense tenir en compte la profecia i la corrupció. Pel que sols atenia a la V i a ell, els seus sentiments… ara què en feia? Havia actuat i pres les decisions que havia pres amb unes conclusions errònies. En quina situació el deixava això, ara? Què podia fer, podia esmenar els errors, ara que sabia la veritat de la relació de la V i el Darius? 

No ho sabia. De qualsevol forma, era massa informació, massa sentiments per intentar posar ordre en aquell moment. Així que simplement va retornar-li el somriure a la V.

—Gràcies per confiar en mi.

*

El Jared va córrer els passadissos a tot córrer per arribar a l’aula d’Alquímia. A aquesta hora, la V ja hauria d’estar acabant la classe. Havia de parlar amb ella.

Com cada dimecres, a primera hora havia tingut a la Chepi a classe de Criatures Màgiques. En general, mai no donava problemes, ella ni la classe, sobretot des que el Thornton Petty havia deixat d’agraciar-los amb la seva magnífica presència. Fins aquell matí, que devia haver-se trobat avorrit de la seva vida de ric, o s’havia despertat amb la certesa que els diners i els contactes del seu pare no li aconseguirien l’aprovat a l’assignatura, i havia tornat a assistir. No havia estat benvingut, ni pel mateix professor —encara que, comparat amb principi de curs, havia resultat bastant més comedit i mesurat—, ni pels alumnes, sobretot per la Scarlett, cansada de les constants insinuacions (i, tenint en compte que aquell diumenge era Sant Valentí, havien incrementat molt), i la Chepi. Havia estat quinze minuts abans de fer un comentari denigrant a la noia. No havia estat tan fort com l’altra vegada, havia après la lliçó, però el gest de fàstic havia estat present. El Jared automàticament havia restat una quantitat substancial de punts a Horned Serpent, gest que havia servit per mantenir a retxa el Petty els minuts restants.

Però, quan la classe va finalitzar, quelcom estrany va ocórrer. El Jared estava conduint els animals cap als seus refugis, mirant de reüll com els estudiants marxaven cap a la següent classe quan dues coses li van cridar l'atenció. Primerament, la Chepi, a qui mai no deixava de vigilar, s’havia quedat palplantada a l’entrada del bosc. Amb la mirada segura que la caracteritzava, no semblava perduda, sols… esperant. 

Per l’altra banda, la Scarlett, qui era tan meticulosa amb el seu material, com sempre s’havia endarrerit. En Petty l’havia esperat i ara l’acompanyava mentre taladrava les seves orelles amb la seva veueta de xisclet. La Scarlett estava incòmoda, es veia a milles lluny, però tampoc no sabia com escapar. 

Allò no hauria estat res fora del comú, no hauria alertat el Jared. Però, de sobte, la Chepi va cridar el nom de la Scarlett. Seguidament, tot havia passat molt de pressa. La Scarlett s’havia quedat quieta, sense saber com reaccionar la menció al seu nom ni a compte de què venia. Pocs segons després, va quedar palès: sobre el Petty, qui havia continuat avançat, va caure una branca enorme que el va tombar. La Scarlett, gràcies a l’avís de la Chepi, havia quedat il·lesa.

El Jared va córrer cap al Petty, per comprovar que estigués bé. Quan va comprovar que no era res greu, sols que estava més atontat del que era habitual (cosa difícil, la branca es podia endur bon mèrit) i l’acompanyava a la infermeria, va passejar la vista per tota l’entrada del bosc.

Ni rastre de la Chepi. S’havia esfumat.

Després de quedar-se una estona amb les bessones perquè examinessin el Petty i confirmessin que res greu no havia passat, va ordenar els seus pensaments. Havia de parlar-ho amb la V. Amb Kai i el Darius també, clar, però al cap i a la fi la V i ell eren els encarregats de la nena. Ella havia de ser la primera a saber-ho. 

I potser, després del que havia descobert el dia anterior, no se sentia tan incòmode parlant a soles amb ella. Poser ho volia buscar. Potser.

Al primer forat que va tenir, sabent que ella estava acabant la classe d’alquímia, es va quedar vora l’aula i, després d’un parell de minuts sortint alumnes, va calcular que ja haurien marxat tots i podia parlar amb la V. 

—V, hola! He de parlar amb…

La seva veu es va trencar quan dos parells d’ulls se’l van quedar mirant, uns inesperats. Justament, justament els pertanyents a la persona de qui volien parlar.

La Chepi estava davant el pupitre de la V, parlant amb ella. Joder, amb els nervis, no havia pensat que clar, ella feia alquímia i, clar, no l’havia vist sortir. Havia assumit que, com havia desaparegut del bosc, potser no aniria a la resta de classes del dia. No havia estat el cas.

—Hola, Jared! Ara acabem, que la Chepi tenia una consulta.

—La meva consulta no és curta, eh? En tinc per una estona.

—Si és molt llarga, si vols la deixem per l’hora de tutories…

—No, necessito aclarir-ho ara.

La V es va mossegar el llavi mentre el Jared va fer el mateix amb l’interior de la galta. Havia de parlar amb ella, de veritat, i la Chepi, com sempre, no ho posava fàcil. Millor que busqués la V que no el vejestorio o el Ricky, òbviament, però així i tot… El que havia passat feia unes hores, ho havien de parlar. 

—No tens classe d’història, Chepi? —va inquirir finalment el Jared, en vista que la Chepi no s’estava movent ni un mil·límetre.

—Aquestes no són tan interessants, me les puc perdre.

—Chepi, com a professora entendràs que no puc…

 —Et veig molta pressa perquè marxi, eh? Com el dia al despatx —va dir la Chepi amb un to entre pensatiu i innocent que va posar els pèls de punta al Jared—. Us voleu quedar sols, oi?

—No, sols que…

—D'acord, d'acord, el que tu diguis. Però mira, ara que hi sou tots dos, tinc una nova consulta, aquesta també és pel Jared. Com porteu aquesta tensió sexual que hi ha entre vosaltres?

Què acabava de dir, la nena? Què acabava de dir? Què volia dir? De quina tensió sexual parlava? I, encara que era obvi que el Jared sentia atracció per la V i tota la pesca…, com ho havia descobert? Si no estava sent gens obvi! I quina barra, a sobre! 

Clar que no la podien engegar a fer punyetes, que se l’havien de guanyar.

—Quines cares de culpabilitat... Sigui com sigui, espero que ho feu públic abans de final de curs o hi perdré diners.

—Chepi —va tallar-la la V amb un to d’alerta, autoritari—. Recorda amb qui estàs parlant.

—Bé, perdó, perdó. Només volia consell sobre què puc fer amb la Mandy diumenge, que estic nerviosa —va respondre l’alumna amb la seva millor cara angelical—. També pensava regalar-li flors… Tu quines proposaries, Jared?

—Eh… roses és el típic. Però l'important és el detall.

—Vaja cursileria. Però d’acord. Uhm… V, t’arreglaries molt? O vaig més casual?

—Chepi, no tens amics amb qui parlar-ho? També pensa que segur que tindràs idees de conjunts a la revista de Kai.

—D'acord, d'acord, quins avorrits que sou, jo pensant que perquè éreu els professors joves i òbviament entre vosaltres hi ha marro us compadiríeu de mi, però ja veig que estava equivocada… —va murmurar mentre abandonava l’aula tan tranquil·la. Però, quan ja havia desaparegut, de sobte, va tornar a treure el cap, un altre cop amb el posat innocent amb el qual havia començat la conversa—. Una última pregunta. Què us semblaria una cita doble?

*

Quan el Jared va allargar la mà cap al plat vora seu, va descobrir que ja no quedaven galetes. Potser pels nervis, però, en una velocitat inèdita, havia arrasat amb totes la pila de galetes veganes que hi havia de postres. No sols s’hi havia sumat la gana, la forma i el color d’aquelles galetes, tot commemorat la data d’aquell dia, catorze de febrer, l’havia empès a voler-les llevar de la seva vista com més aviat millor. I, quan abans acabés aquell sopar, millor també.

Perquè, com ja era tradició des que era estudiant, sabia que en acabar el sopar del dia de Sant Valentí, els pukwudgies entregaven tots els regals que els havia anat deixant la gent el dia abans. Des de jove havia odiat aquella tradició: ell mai no havia rebut res. La Kathryn, en canvi, sempre havia tornat amb una muntanya de regals que li havia deixat compartir, però, malgrat que havia fingit que sí, això mal no l’havia fet sentir millor. Una punxada a l’estómac li va fer recordar, a sobre, quan havia enviat innocentment un regal a la Dahlia, esperant que així ella reparés en ell… Havia plogut, havia plogut i molt.

En circumstàncies normals, hauria mirat al sostre, o al fons de la sala, però ara el menjador obeïa a la decoració de les galletes: totalment al gust de Kai, brillant, tots tons de colors roses (com en podien existir tants? Quan havia entrat aquell matí havia dubtat de si la seva vista li fallava i ho veia tot des d’un filtre), plens de cors, cupidos, parelles d’enamorats… i el pitjor de frases: pancartes amb les típiques cursilades com All you need is love. Una merda. El que necessitava era tocar el dos d’allà. A qui se li havia ocorregut que els professors també hi havien d’estar presents?

Avorrit com una ostra, va esperar que tothom acabés les postres i, després, encara pitjor, es va haver de fumar el discurs del Fontaine. Ah, espera, que el vejestorio a sobre ara era un hippie que lloava la importància de l’amor. El que li faltava. Odiava Acció de Gràcies, era la pitjor festa mai inventada, però, sens dubte, Sant Valentí podia ocupar un molt digne segon lloc al pòdium. 

Encara no acabava? Estava a punt de caure adormit sobre el plat buit de galetes quan les portes del menjador es van obrir de bat i bat i Kai va aparèixer, fabulós com sempre, amb pas lleuger i segur va travessar el passadís com si no interrompés res. El director sols va poder callar, mirant-le malament mentre ille ocupava el seu lloc habitual vora el Jared i la V.

—Perdó, perdó, perdó! —va exculpar-se com va poder. Havia passat el cap de setmana amb l’Alexis, però havia de tornar, no sols pel sopar de Sant Valentí i l’intercanvi de regals, també perquè aquell dia havia sortit la seva revista, Ilvermony: Untucked—. Ja sabeu com van els portals i els controls de seguretat! Que acabo de tornar d’Alemanya! 

—Com ha anat el cap de setmana, Kai?

—Fabulós! Ja s’han començat a repartir els números d’llvermony: Untucked? Oh, sí, ja veig alguns alumnes amb la revista! La kaintasia! —va exclamar emocionat Kai mirant les taules dels alumnes, un considerable número tenien entre les mans un grapat de papers de color rosa. El Jared no hi havia reparat, entre tant de rosa, la revista del club de moda passava desapercebuda—. Quina emoció! La secció de moda te l’hauries de mirar, Jared! Però n’hi ha moltes més! Ja t’he dit que pel pròxim número podem afegir alguna d’animals.

—Tots l’han rebuda molt bé —va explicar la V—. Bé, excepte el Petty. S’ha enfadat molt perquè la secció d’horòscops diu que el seu signe i el de la Scarlett no són compatibles. Diu que el seu pare coneix a una astròloga millor que va comparar la seva carta astral i la de la Scarlett i va dir que eren ànimes bessones. 

—Delusion, convince yourself… Bé, millor que callem que el Fontaine segueix petant-la i no em vull perdre el seu favor.

Pocs segons després que el vejestorio donés l’ordre de començar a repartir els regals, el Menjador es va omplir amb sospirs d’enamorats i soroll de petons adolescents. Almenys alguns ho gaudien, ves. 

Va recordar, però, en un moment d’inspiració, la postal que li havia enviat al Ricky amb un poema extremadament romàntic dedicat a la seva vena. Allò el va animar una mica. Havia estat ocupat odiant tant l’amor que se n’havia oblidat d’allò. Fatal. 

De sobte, un pukwudgie es va acostar molt a la secció de la taula que ocupaven ell, la V i Kai. Els tres es van quedar sorpresos, ja que cap d’ells esperava rebre res. Dos caps es van girar sorpresos cap a la V quan ella va ser l'agraciada que va rebre una postal. Quan es van inclinar per mirar-la bé, van veure que era una comprada, que posava ‘Per a la millor profe’ i escrita amb lletra bastant infantil.

—Ah, mira, és del Ben Andrews —va dir ella mentre la llegia en veu alta—. “Hola V. Com que sé que no tens parella i he pensat que no rebries res, com l’any passat, he decidit fer-te una postal. Que sàpigues que ets molt bona professora i em fa molta pena que no rebis res. Si d'aquí a vint anys segueixes sola i no tens arrugues podem quedar per fer un cafè i així rebràs alguna cosa per Sant Valentí. Gràcies per ser bona professora, Ben”.

—Almenys has rebut alguna cosa! —va exclamar Kai mentre s’aguantava com podia el riure—. L’any que ve el que pots fer es robar una carta del James —va continuar mentre indicava amb el cap la silueta del jove professor de duel, qui estava enterrat entre cartes d’admiradors. Hi havia dos pukwudgies destinats només per la seva correspondència, que semblava encara molt lluny de cessar.

El Jared va riure per sota del nas mentre tornava a desviar la vista cap el Ricky: havia de veure en primícia la seva reacció a la postal que ell li havia escrit. Això li animaria la nit, perquè, la veritat, a ell no li havia fet tanta gràcia com a Kai la postal que havia rebut la V. Potser… li hauria d’haver fet alguna cosa? Sant Valentí també era per commemorar… l’amistat, oi? Era bastant nou, amb allò, però potser hauria d’haver comprat algun detall, per ella… i per Kai clar, que també era el seu amic! Res estrany, oi, si li feia un regal a la V i un altre a Kai. Un amic fent regals a dos amics. Res de l’altre món. Habitual. 

Un nou pukwudgie, atracant-se als tres joves professors, el va alliberar de les seves cavil·lacions. Aquest cop, el regal era… per ell? Com? Va agafar, procurant només tocar amb les puntes dels dits, aquell paquet de colors tan llampants i estampat hippie que sols podia pertànyer a una persona. Malgrat que no portava cap nota, quan el va obrir, sols hi havia un brownie, però el nom Mary Jane estava impregnat per tots llocs; i, quan va comprovar que el brownie no feia olor de xocolata, sinó a gespa, bosc, fusta cremant i lavanda —allò era nou—, també va especular que portava una dosi bastant grossa de filtre de l’amor. Amb tota la precaució que va poder, va fer lliscar el postre tan lluny d’ell com fos possible. Continuava a la taula de professors, però bé, ningú no podia ser tan imbècil per pegar-li queixalada, oi? Estava obscenament adulterat, s’havia de ser gilipolles per no veure-ho.

A més a més, encara que s’odiava per admetre-ho, la cerimònia d’intercanvi de regals estava sent entretinguda. Parelles molt enamorades, d’altres que semblaven a prop del col·lapse doncs el noi encara no sabia les flors preferides de la seva xicota (espavila, xaval), el James que encara rebia cartes i cartes i regals i regals que ja no sabia on ficar… I el traïen els seus ulls o la Scarlett havia rebut un vestit de núvia decorat de forma tan hortera que portava el nom de Petty a tots llocs? La pobra, un altre cop, no sabia on ficar-se. Kai tampoc, qui estava fent un crucifix amb els coberts davant l’horror de vestit que l’havien obligat a presenciar i s’estava encomanant a Gigi Goode per salvar el món d’aquell pecat estilístic.

Entre tot el caos, no va saber entendre el copet a l’espatlla de la V, per atreure la seva atenció i indicar-li que mirés cap a la Tamisha, qui havia rebut… una llimona? Quin regal més estrany. I per què la V li deia que ho mirés amb un somriure als llavis? Què estava passant? A ell tant li feia que la Tamisha rebés una llimona. Quina parella més estranya que tenia, regalant-li una llimona! Qui regalava llimones? Cada dia la gent estava més boja. I incloïa a la Tamisha, qui se la mirava il·lusionada. Bojos tots. 

Un tercer pukwudgie va tornar al seu encontre. Un altra vegada, es van mirar confosos… però quan va allargar dues postals, una pel Jared i una altra per Kai, la V va somriure càlidament.

—És una tradició amb Kai, sempre li faig un regal, i he pensat que ja que li feia a Kai, a tu també Jared… PERÒ ÉS D’AMISTAT, UN DETALL PER AGRAIR-TE LA TEVA COMPANYIA, NO ÉS RES NO T’HAS DE PREOCUPAR I SI NO T’AGRADA NO L’HAS DE LLEGIR NI QUEDAR-TE-LA NI RES —va dir la V ràpidament mentre desviava la vista. Abans que girés el cap, el Jared va veure que estava roja. Ell també ho estava. 

—Espera. AQUESTES POSTALS SÓN MEVES —va xisclar Kai en mirar-les bé, i, quan el Jared va baixar la vista, va veure que, efectivament, sols podien ser de Kai. Aquell color llampant rosa i la purpurina eren marca de la casa.

—Bé, sí… Les que tenia comprades es van fer malbé l’altre dia, mentre les preparava, i no vaig tenir temps a comprar-ne de noves… Sé que tu en tenies i en vaig agafar dues… No us volia deixar sense regals.

—No em puc enfadar amb tu que així el Jared per fi tindrà alguna cosa de color rosa! Com et sents, Jared? Ja comences a veure color a la teva vida? Tens ganes de fer una bogeria i, no sé… comprar un jersei de color verd?

—Moltes gràcies, V —va murmurar el Jared, incòmode, mentre es mirava la postal que acabava de rebre, amb els ulls molts més il·luminats del que hauria esperat. 

A poc a poc, el caos va anar disminuint. O, millor dit, ja res no podia sorprendre al Jared. Ni quan el Ricky es va posar morat davant la seva postal (bona feina) ni quan el Cody, inexplicablement, va començar a petonejar a la Mary Jane i afalagar-la amb… el que es podria considerar (suposava) poesia. El Jared simplement es mirava la postal que li havia regalat la V pensant que potser Sant Valentí i l’intercanvi de regals no havia estat tan horrible com havia previst en un principi. Quan els pukwudgies van acabar amb els regals, i tothom ja amainava el camp, va tornar a alçar la vista per fer una última mirada panoràmica al caos que havia ocorregut.

Entre els caps dels estudiants que encara restaven allà, va conèixer a la Chepi, que havia entrellaçat els dits amb els de la Mandy, qui amb l’altra mà sostenia un ram de roses. La noia va tornar-li la mirada, amb un somriure, aclucant l’ullet i articulant els llavis per formar un ‘gràcies’.

Almenys, malgrat tot, semblava haver aconseguit guanyar-se la confiança de la Chepi.

• 	Agatha Black (Moderador/a FF)	Enviat el 04/07/2022 a les 23:58:38
  	#28036	He escrit 10 fanfics amb un total de 208 capítols

  
  

  Ai, l'havia començat a llegir ahir, però m'estava adormint, així que l'he acabat avui. 

  Honestament, sent Sant Valentí, un pensaria que ja seria hora, però NOOOOOO PER QUÈEEE XD 

  Els comentaris de la Chepi m'han deixat de pedra, honestament. Jo l'hauria feta fora de la classe i pot tornar quan es vulgui disculpar. Però bueno! Estava ratllant la mala educació, però aquí s'ha passat. Em sap greu perquè després al final es veu que se'ls ha escoltat i que tot ha estat de bon rotllo, però senyoreta, si no tinguessis una profecia dedicada, t'hauries guanyat uns quants crits i un càstig, diria jo!

  A mi tampoc no m'ha agradat mai sant Valentí. És el el bully de les festes. Tanta pressió i tant de màrqueting... ugh. Així que entenc el Jared perfectament. 

  Però anem a la part interessant: el que ha passat amb la Chepi a classe de CCM. S'ha quedat com en tranç i ha tingut una mena de premonició, oi? Molt ella això d'avisar l'Scarlett i al Petty que el petin. XD Això de les premonicions era part de la profecia? Si us sóc honesta m'oblido sovint del que diu, sé que diu que la vareta s'activarà i que la persona que la pugui blandir podrà decidir el futur, perquè ho heu anat mencionant, però la resta se m'escapa. 

  Per la resta m'ha agradat, ha estat molt incòmode de llegir, perquè aquest era l'estat d'ànim del Jared i ens l'has sabut transmetre. Això sí, m'he quedat amb ganes de saber què hi deia, a la postal! Alguna mena de dedicatòria hi deu haver escrit la V, no? Que diiiiiu?

  Hahaha, vaig posant-me al dia!

  Petonet!

  
  
  
  

• 	Arwen Black (Moderador/a FF)	Enviat el 17/08/2022 a les 22:59:59
  	#28119	He escrit 2 fanfics amb un total de 5 capítols

  
  
  Pobreta Crystaaaaaaal :c que dolents, els del COMEUA/ Algú està molt, molt gelós, eh, Jared? Però menys mal que li has fet LA PREGUNTA del que et preocupava tantentre el Dàrius i ella. PER FI et pots treure aquesta idea d'ells dos junts del cap. / Que descarada la Chepi, no m'ho podia creure quan ho llegia. Quina cara xD però ara que vinc del futur pren importància el comentari de la cita doble. / Sobre la classe de CCM, recordo que em va quedar el dubte de si la Chepi només havia vist que passaria lo de l'arbre o si ella VA FER que caigués la branca. Més alumnes haurien pogut pensar el mateix... / I que guai el detall de la carta de sant Valentí de la V, i me parto amb la que li ha dedicat el Jared a la vena del Ricky XD. I estic amb la Gee que ara tinc curiositat per què diu, però tant la de la V com la del Jared xD / Escrius molt bé, segueix així!!