Hogwarts - 9: closure
AvatarCAPÍTOL OCULT
Escrit per Mercè Granger
Enviat el dia 15/06/2022 a les 23:11:29
Última modificació 15/06/2022 a les 23:11:29
Tots els capítols de Hogwarts
< Anterior capítol ||


9: closure

 

9. closure 

It's been a long time

And seeing the shape of your name

Still spells out pain

It wasn't right

The way it all went down

Looks like you know that now

Yes, I got your letter

Yes, I'm doing better

 

 

7 DE NOVEMBRE DE 1993

Les hores van anar passant.

L’Stuart no sabia quina percepció del temps regia en la seva temps. Per un costat tot semblava llunyà. Com un somni. Per l’altra, a vegades encara jurava que estava allà. Al cotxe, volant, el vent batallant contra els seus cabells. L’Eithne al seu costat. Aquesta n’era la part bona, plàcida. Després hi havia la sensació de caiguda, la confusió de despertar-se a un lloc desconegut. Semblava una comissaria muggle, on els polis deixaven tirats als delinqüents però no del tot. El toc màgic era innegable. 

L’havia cagada però bé.

Va escoltar com una jove li feia el comptes. Li relatava que una parella de muggles se l’havia trobat tirat al Llac Lomond, cotxe espatarrat al costat. Malgrat tot, ella semblava tenir-li simpatia mentre l’interrogava i a causa d’això l’experiència no va arribar a tota la seva potència d’horribilitat. Tampoc no va ser un passeig pel parc. Tindria obert un expedient criminal, ja que no només havia escapat de Hogwarts si no havia violat l’Estatut de Secretisme. No l’enviarien a Azkaban i, com que el problema havia estat resolt fàcilment, podria estalviar-se el judici amb el Wizengamot. Tornaria a Hogwarts aquella nit, però el seu futur a la institució seria estudiat més a fons per l’equip directiu. 

Era absurd concebre esperances? Hogwarts no era la seva primera prioritat. Però, a aquelles alçades del curs, no es podria reincorporar a l’escola muggle. Potser si, si el Ministeri intercedia… però vindria amb l’etiqueta de bitxo raro al front. Ja la duia, normalment, però estava escrita en un post-it en lletres negres. Entrar a mitjan curs sense poder dir d’on provenia i, quan es mostrés que anava evidentment peix de tots els coneix que se suposava que havia de tenir… el post-it quedava substituït per un rètol amb llumetes fluorescents. Almenys a Hogwarts ja sabia a què atenir-se.

No obviava la pitjor part de tot, la que no podria tolerar seria la cara de decepció dels seus avis. El seu pare ja havia deixat fet intents dels estudis a la seva edat. Que a ell l’expulsessin… era un pas més en la cadena. No es mereixen un net a qui l’expulsessin per ser imbècil. 

També els hauria de mentir, com havia mentit a l’auror quan li havia demanat si anava sol, al cotxe. Suposaven que sí. Estava preocupat per l’Eithne. Molt. Imaginava casos horribles però… li devia lleialtat. Volia, es forçava a pensar, que ella havia pogut fugir. Era més forta i intel·ligent que ell. No es podia haver desmaiat com ell, l’imbècil. Va decidir que callaria i, si en tornar al castell no la trobava, ho contaria tot. Però, almenys, li volia oferir la possibilitat de no enfrontar-se a una potencial expulsió. Ella tenia futur al món màgic. Ell no. 

No va poder dormir en tota la nit. Normalment, poder-se estalviar les primeres classes  del matí hauria estat motiu d’alegria. I, com es giraven les taules, en aquell moment desitjaria tenir un matí perfectament comú. 

També desitjaria tornar a ser invisible per seus companys d’habitacions. No sabia com, però els rumors s’havien escampat. Estava ficat en problemes, greus, i el van provar d’interrogar. Aquella forçada amabilitat, que l’Stuart sabia que no era per ell sinó per pura xafarderia, el va irritar. Va limitar-se als monosíl·labs i les respostes robòtiques, no volia parar amb ningú. Després de deixar passar uns minuts de cortesia i, veient que no havien captat que no li extraurien ca mena d’informació, es va ficar dins el llit amb el cap entre el coixí.

Volia que arribés l’endemà al matí i treure’s de damunt o que mai no arribés i el temps es quedés congelat en aquella nit? Que anhelava més? 

Va passar la nit i no va arribar a decantar-se per cap opció. El destí, però, ho va fer per la primera. Quan el despertador va sonar, i els seus companys es van començar a despertar i posar en marxa, va constatar que escassos minuts quedaven per la reunió que decidiria el seu futur estudiantil. Va tragar saliva però aquella bola a la gola era impossible de resoldre.

Tan, tan, tan dràstica era la situació que no tenia gana. Els fastuosos festins de Hogwarts sempre l’alçaven una mica l’ànim, eren una excusa tolerable per matinar (a vegades, moltes, es despertava, es posava les botes i se’n tornava al llit) però aquell matí el seu estómac semblava haver estat substituït per una nou. 

Malgrat això, va baixar. Ho va fer cinc minuts després que el seu dormitori hagués quedat desert, i va baixar les escales amb lentitud, assegurant-se que quan baixés la majoria d’alumnes ja estarien al menjador. 

No hi va entrar del tot. Una ràpida ullada a la taula de Ravenclaw i…

Sí.

Allà hi era.

Va girar cua, esperant que ningú no l’hagués vist. 

Una altra vegada el remolí de sentiments. Que pesava més, a la balança? El dolor de la traïció? S’havia de sentir així, ella sana i estàlvia, pel que semblava, tranquil·la i no amb un peu fora de Hogwarts. Altres no podien dir el mateix. Però, al mateix temps, era agradable callar les veus del cap, que li havien estat increpant: ha desaparegut, va caure al llac i es va ofegar, l’has matada… Havia pres una bona decisió, per una vegada, callant. L’havia mantingut segura.

No veia el sentit en rompre el seu silenci. No podia canviar la història que havia relatat als aurors i, fossin un o dos al cotxe, que serviria? El càstig que li apliquessin no seria dividit entre els dos, així que no actuaria com un gilipolles egoista per obligar-la a tenir la mateixa càrrega. I com demostraria que ella havia estat amb ell, al cotxe?

I per què estava mantenint aquella discussió, com si hi hagués una solució possible? Com si en algun moment s’hagués plantejat seriosament trair l’Eithne?

Va mirar el rellotge de polsera. No era l’hora, no del tot, però pot ser si arribava abans mostrava el seu compromís amb la institució i els estudis. Cinc minuts abans podia equivaldre a dir mireu-me, soc responsable, un gran estudiant, que hagi estat suant durant sis anys i just ahir vaig intentar escapar-me en un cotxe que vaig trobar al bosc partit no significa res. D’aquí a monitor. Joder. Realment tenia la soga en el coll. 

A cada passa que feia, acostant-se al despatx de la subdirectora, més segur n’estava. Podia dir, orgullosament, almenys, si això serviria de res, que mai abans no hi havia anat. Al de la professora Coliflor? Molts cops. Però sempre havien estat per nimietats: has arribat massa dies seguits tard, has faltat a massa classes, no has entregat res aquesta setmana. Ai els bons temps. Qui pogués tornar a tenir aquells problemes.

Quan va alçar la vista, la seva vista es van topar amb els servers ulls de la subdirectora. Havia obert la porta. Era l’hora. Ave Caesar, morituri te salutant? Era així? Diria que ho havia vist en alguna pel·lícula. Semblava una bona frase pel seu estat d’ànim i, a més a més, se les podia de persona culta i de ciències. I si l’oferien tornar a començar com alumnes de Ravenclaw? Potser destacava una mica entre els marrecs de primer, però mare meva com venien les noves generacions. 

El va ordenar passar i mecànicament, l’Stuart va obeir les ordres i va seure davant la subdirectora. Va centrar-se en l’aspecte del despatx, no podia perdre el cap: ordenat, llibres de Transfiguració, un joc de te tan relluent que s’hi podria pentinar  mirant el seu reflex, pergamins. 

—Senyor Gallagher? 

Merda. Que li havia estat parlant. Merda. Merda. Merda.

—Sí. Eh. Puc tenir fetes les maletes per l’hora de dinar. Cap problema.

—No m’ha escoltat?

Merda.

—No està expulsat.

—Si em poden deixar a Manchester millor, però a Londres també… que?

—No està expulsat.

Estava somiant? Era com una d’aquelles escenes en les quals tot pareixia anar bé i… PATAPAM. El protagonista es despertava i la vida era la puta merda de sempre. Puto cervell. Aquells trucs no.

—Però… Com?

—No canti victòria, està en període de prova. Però sembla que aquest curs ha millorat i seria una pena perdre’l com a estudiat. Complirà el càstig que deu, però no està expulsat.

—Guai. Guai. Guai. Guai.

—A més… bé. Sap com està la situació. Però a Hogwarts estarà segur. Per això li prego que no torni a intentar cap altre intent de fugida. 

Hogwarts segur. Ahà. L’any passat hi havia una bèstia que petrificava a la gent, gent com ell, però és un lloc super seguríssim. Encara no sabia com ell no havia acabat a la infermeria. Potser perquè havia fet quarantena quan la situació es va posar crítica.  

—No. No. La meva aventura de Thelma i Louise s’ha acabat. Ha estat una bona experiència… no, no ha estat bona, perdoni. Ha estat terrible i no repetiré. Em quedo a Hogwarts. Hogwarts, Hogwarts. Ni per Nadal em podran treure. Gràcies. Gràcies. Gràcies.

—Recordi, està a prova. Porti’s bé —HAVIA SOMRIGUT?—. Ja pot tornar a classe, senyor Gallagher. I li recordo que el divendres m’ha d’entregar una redacció.  

Trencar un cotxe potser era l’oposat a fer-ho amb un mirall: donava bona sort. No entenia, doncs, com s’havia lliurat. Sí, estava a prova, tindria un expedient criminal (però, si ho mirava bé… no tenia el punt de canalla interessant? A les noies no els agraden, els nois dolents? Perquè ell era dolent en tot i ara tenia un registre criminal) i bla bla bla… però no estava ferit i no estava expulsat. I la subdirectora li havia somrigut. 

Les coses no havien arribat al potencial de fatalitat al que acostumaven. I, al món de l’Stuart, allò era una novetat. Una bona novetat.

 

*

8 DE NOVEMBRE DE 1993

 

L’Stuart va amagar curosament tot el material dins la seva cartera. Per primera vegada, el quadern (es negava a utilitzar pergamins) estava ple d’apunts. No estava segur d’haver-ho captat del tot o, quan després a la tarda s’ho rellegís, si aleshores tornaria a tenir sentit. Agraïa, almenys, que aquella classe no la compartien amb Ravenclaw. No sabia si havia de parlar, amb l’Eithne. Ella en cap moment no l’havia mirat. 

—Ei, Stuart.

En Cedrid Diggory, qui normalment s’asseia a primera fila, havia vingut al seu pupitre solitari.

—D’això… em volia disculpar per diumenge a la nit. Segurament et vàrem aclaparar. Em sap greu. Estava clar que volies descansar i tampoc no tenim dret a ficar-nos en la teva vida. Perdona’ns.  

—Que? Ah, no passa res.  

—Vols dinar amb nosaltres? Ho he estat pensant… i sap greu que no ens duguem més, tot i que  compartim habitació. I em caus bastant bé. Que me’n dius?

Segurament li tenia pena. Aquella petició, la podia traduït l’Stuart, has fet alguna cosa molt grossa i està clar que no t’hi sents bé, així que et convidem perquè no la liis molt una altra vegada. Bé, alguna cosa així. No era bo, ni amb les paraules ni comprenent a les persones. Volia, una invitació per llastima?

Clar. A qui intentava enganyar? Era la primera vegada que algú el tenia en compte, ni que fos pels motius erronis. 

—Al final quin itinerari vas triar?

L’Stuar havia començat a caminar cap a la següent classe i es va sobtar que en Cedrid havia seguit al seu voltant, caminant vora ell. Tenia sentit: els dos tenien la mateixa classe, però… estava acostumat a anar sol. Es va sentir més pesat, com si no sabés ja controlar el seu cos.

—Eh?

—Quan ens vam trobar  davant el despatx de la Coliflor, vares dir hi eres per dir-li l’itinerari. Quin has triat?

—Periodisme.

—Està bé. Et veig —Eh, d’acord? Segurament era per quedar bé. L’Stuart no es veia enlloc. Bé, sí, dormint—. Jo he triat el de sanació. Vaig dubtar, perquè alguns del Ministeri estan bé i el meu pare hi fa feina, així que el conec de primera mà… Però la sanació sempre m’ha agradat. La idea d’ajudar als altres.

—Ah. Està bé. Jo es que em desmaio quan veig sang.

—Tu i tothom —va riure en Cedric—. Però ja ho solucionarem. Ei, seus amb jo?

Era probablement la primera vegada que aquella preguntava anava dirigida a ell. Com… com algú el podia tenir en consideració? Algú voluntàriament volia seure amb ell durant l’estona de classe. Era un somni. Un somni que estava segur que espatllaria, amb les seves rareses i nerviosisme. No podia anar tot tan bé a la seva vida.

Però ho va anar. En Cedric li queia bé i semblava que el sentiment era mutu. A mesura que van anar passant els dies, els nois es van anar fent més pròxims. L’Stuart va saber que s’hi havia apropiat una mica artísticament: el seu company de residència s’havia enfadat amb el seu grup d’amics per un incident ocorregut en el partit de Quidditch. Entre aquell accident i com havien aclaparat l’Stuart per tenir més detalls del seu càstig, en Cedric havia decidit que la seva integritat no tolerava aquells comportaments i se n’havia distanciat. Però, al contrari de l’Stuart, no estava fet estar sol i li agradava la gent. Així es va anar forjant una amistat sincera entre els dos nois. 

Així va ser com, a partir del 6 de novembre, la vida de l’Stuart va començar a remuntar. Després de setze anys de dubtes i solitud, el destí o alguna autoritat divina havia decidit que era hora de la justícia: tenia amics.  Va deixar de ser sol, ara sempre ocupava el lloc vora en Cedric. I, aquell lloc, venia am privilejis: ningú no es ficaria amb el crush de mig Hogwarts i capità de Quidditch. El saludaven. Fins i tot alguns dels seus acudits eren ben rebuts, a vegades amb rialles forçades, però rialles. 

En l’àmbit acadèmic, en el que havia de millorar forçosament si volia evitar l’expulsió, també va ser aplicada la justícia. L’ajuda d’en Cedrid va marcar un abans i després: no arribava als excel·lents pe`ro s’havia distanciat de l’aprovat pels pèls que sempre havia marcat el seu butlletí. 

Qui podria haver imaginat que una cagada tan gran podia dur a aquella felicitat? L’Stuart no necessitava molt, i aquells mesos amb amics i tranquil·litat ho van confirmar. No volia res, era suficient. Hogwarts per fi se sentia com una casa.

Definitivament, trencar un cotxe duia bona sort. 

 

*

13 DE FEBRER DE 1994

 

Novembre. Desembre. Gener. Febrer.

Quatre mesos i res no havia canviat. Ell i en Cedrid seguien sent amics. L’Eithne no li havia tornat a dirigir la paraula. De fet, havia notat que ella el tornava a evitar el màxim possible i ell va decidir pagar amb la mateixa moneda. En el fons, aquella situació li era còmode: no saber-ne els motius ni les circumstàncies. Tampoc no havia aclarit els seus sentiments envers l’Eithne. Ja no la mirava tant. Però, quan no podia eliminar-me del camp visual, hi havia dolor. Això ho tenia clar.

Fos com fos, ja era massa tard per les explicacions o la venjança. I tenia a en Cedric i nous amics. La frivolitat i crueltat de pensar no la necessito eren massa exagerades, però d’alguna manera, aquell missatge hi era. En Cedrid era més amable que l’Eithne, li podia contar els seus problemes i inseguretats sense temor que es burlés d’ell o fes algun comentari massa cruel però… amb la seva… no podia dir-li amiga, però coneguda o companya semblaven paraules massa fredes i anecdòtiques, havia cregut compartir una connexió especial. Potser només el sentit de l’humor. Havia rigut de les seves bromes d’una manera que l’Stuart hauria volgut gravar en foc a la seva memòria. Mai no hauria dubtat que eren rialles forçades. El feien creure que era divertit, que entrenant-se, podia encaixar amb les persones. Havia estat un sentiment maco. 

Havia sentit el tòpic que el temps tot ho curava i sempre s’hi havia mostrat escèptic. Ell feia setze anys que esperava que se li curés la cara i es despertés un dia convertit en el Brad Pitt i no passava. Però a mesura que havien passat els mesos, les incursions nocturnes al bosc prohibit no cremaven tant. Les retrospeccions cap aquells moments no eren tan freqüents ni punyents. Eren solament records d’una situació que havia passat. 

Els moments que si tenia hermèticament tancats eren els del viatge en si. Potser perquè aquells eren de felicitat inequívoca; la llibertat i el terra minúscul, volar i el vent. No volia tornar-hi sota el risc d’entremesclar-ho amb els pots records que tenia de la caiguda, la interrogació, la neguitosa nit. Sols quedava una cicatriu al genoll, les ferides havien estat tractades immediatament, quan ell encara estava inconscient, i la medicina màgica feia miracles. Algunes visites a Madame Pomfrey durant els següents mesos i ja ningú diria que havia tingut un accident de tràfic. Aeri. Traficoaeri. 

En fi. Que tot aquell cúmul de sentiments i inseguretats semblava haver-se disminuït, fins que un matí es va despertar i va mirar la data. 13 de febrer. En realitat el primer que va pensar és em cago en la puta tinc son vull dormir més. En realitat, no va caure en què era la vispera del dia dels enamorats fins que, en finalitzar les classes, en Cedric el va estirar per anar a la mussolerissa. 

—Vull escriure-li una carta a la Xo per demà. 

La Xo Xang. Ravenclaw d’un any menor. La típica noia d’una bellesa tan apabulladora que l’Stuart no s’havia molestat a mirar atentament perquè sabia que les seves probabilitats eren entre zero i menys vint i, que si topaven la mirada, es posaria vermell i quedaria més en ridícul del que acostumava. Sabia que a en Cedrid li agradaria i en el seu cap, era correspost (com algú no podia correspondre a en Cedrid? Comprometria la seva heterosexualitat per ell) i quan en Cedrid es declarés, serien els Brad Pitt i Angelina Jolie de Hogwarts. 

—Romanticissim. Però assegurat que arribi a ella. Jo no em fiaria dels nans de l’any passat. Tenien pintar d’embolicar les cartes per pur plaer. Petites bèsties sàdiques.

—Pensava enviar-li amb un dels coloms de l’escola. 

—D’acord. Però mira bé als ulls i trien un de confiable. Aquell no ho és —va dir assenyalant a un bru amb cara de mala hòstia—. M’ha mossegat més d’un cop. Quasi em va deixar sense dit. En una altra vida, aquest mussol va ser molt mala gent. 

En sentir-lo, el mussol va començar a batre les ales i fer molt de xivarri. Confirmava la teoria de l’Stuart: no era de fiar. Era el Hitler dels mussols.

—Stu, no et preocupis tant! Ho agraeixo, però no et preocupis. M’ajudes amb la carta? Pensava deixar-la firmada com el teu admirador secret i demanar-li que ens trobem a la nit al pati. És romàntic, oi? Potser primer hauria d’anar a l’hivernacle i agafar algunes flors. Espero que a la professora Coliflor no li molesti… 

—Amb aquesta cara no necessites esforçar-t’hi tant, tio. Capità de Quidditch i a sobre això. Deixa alguna cosa pels lletjos.  

—Ei, no hi ha cap noia que t’agradi? Vols una cita doble i ens donem suport mutu?

—Sí, la Jennifer Aniston, però no estic del tot segur que sigui el seu tipus.

—Tothom té el seu públic! Segur que agrades més del que t’imagines. És cosa d’actitud.

Actitud deia en Cedric. Amb aquella cara qualsevol, no fotem. No necessitava el Brad Pitt de Hogwarts fent-li una conferència d’autoestima. 

—On compro la que tens tu? Saps quan fan rebaixes o si hi vas amb referència et fan un preu especial?

—Mira, a les noies els encanta que els facin riure. I això tu ho tens crontroladissim —L’Stuart va voler puntualitzar la importància del terme amb i no de, però va decidir que estava sent massa negatiu en la conversa i no era una energia que volgués aportar en aquell moment—. Va, hi ha alguna que t’agradi?

—Eh… Uhm. Eh…

—Puc preguntar-te una cosa?

—Clar.

—Que va passar exactament amb la Nott?   

Guai. Guai. Guai. Guai. Guai. Just la pregunta que volia sentir. Guai. Guai. Guai. Guai. Guai.

—Que vols dir? 

—A principi de curs tenia un rotllo estrany. Els dos solitaris… no sé, tenia sentit —va encongir les espatlles—. Com amics o el que fos. No ho sé. Algú us va veure parlant i va córrer la veu. Perdona si em fico on no em criden. Només era per si en volies parlar.

—Joder… 

—Canviem de tema? Quines flors creus que li agradaran, a la Xo?

L’Eithne que tanta por havia tingut que els veiessin plegats, al final de totes manes s’havia escampat. No semblava haver arribat al seu cercle d’amics o el que fossin d’orangutans del segle passat, dons a vegades encara la veia amb ells. No tolerava la soledat tan bé com volia aparentar, sempre havia imaginat l’Stuart. Si no, no hi veia altra explicació. No la podia culpar, en el fons. Si ell tingués l’oportunitat d’anar amb un grup, segurament l’hauria acceptat.

—Sigues clàssic. Roses. Mai no pots fallar amb les roses —Ho certifica la seva experiència de zero relacions amoroses fructíferes—. I amb l’Eithne. Eh. No sé. Érem… jo que sé. Res romàntic, no et pensis. És igual. Prefereixo no pensar-hi. Ja en parlem un altre dia. Anem a agafar roses blanques per la Xo. 

I, mentre els dos s’intentaven colar dissimuladament a l’hivernacle per robar una rosa per la Xo, l’Stuart va pensar que la ferida ja no feia mal. Com havia dit a en Cedric, l’Eithne era aigua passada. Cas tancat. 

Però quan va veure una rosa negra, va pensar que seria un bon regal per ella.

 

*

3 DE MAIG DE 1994

 

—No es molt tard per fer-se enrere, oi? Jo crec que no. 

A vegades, l’Stuart decidia dur-se pels instints i llançar-se a l’aventura. I, aleshores, quan hi topava, reavaluava totes les decisions vitals (de merda) que l’havien portat en aquell moment i sols volia tornar enrere en el temps. No feia falta assegurar que era en part de les escenes que inventava la seva ment: diferents possibilitats, però totes hi incloïen dolor i molta, molta sang. 

En aquell moment estava enmig del camp de Quidditch, amb una de les graneres de l’escola davant els seus peus. En Cedric estava devora, amb el somriure del qui clarament no preveía totes les calamitats que estaven ocorrent al cervell de l’Stuart. Quina sort tenien alguns.

S’havien de remuntar a tres dies abans, durant el sopar. En Cedric li estava relatant l’entrenament de Quidditch d’aquell dia, les possibilitats que preveia d’endur-se’n la copa, com estava anant la temporada. Aleshores, l’Stuart va deixar anar que mai no havia après a volar del tot bé i quan escoltava a en Cedric parlar amb tanta passió del Quidditch, desitjaria haver-ho fet.

No feia falta ser Einstein per lligar caps i veure com s’havia desenvolupat la subseqüent conversa per haver desembocat en aquell escenari.

No, fins i tot amb el currículum que integrava vol com una assignatura obligatòria de primer curs, l’Stuart no havia après a volar. Va trigar quatre crits que l’la granera decidís aixecar-se ni que fos un mil·límetre del terra. Al cinquè, va decidir agafar tot l’impuls que s’havia reservat en els altres intents i va pegar-li una hòstia en tots els nassos a l’Stuart que el va deixar a terra. Davant aquella situació, el Hufflepuff va actuar conseqüentment, com qualsevol persona amb un mínim de sentit comú faria: va plorar i pregar a Madame Hooch que, per favor, no l’obligués a volar.

No va funcionar. 

Per sort, i sí, deia per sort, el següent dia va caure de la granera i es va trencar el braç. Dos mesos de permís per saltar-se la classe (haurien estat dues setmanes, o menys, però cada vegada que li preguntaven com es trobava, l’Stuart feia uns crits de patiment que no li havien donat l’Òscar per l’enveja dins la indústria i el seu poc públic i així va anar allargant els dies) a causa de la lesió. A la tercera classe posterior a la seva reincorporació, es va trencar la cama.

I voilà, ja eren a juny i l’Stuart no havia après a volar. Madame Hooch el va aprovar per pena i per compensar-li els ossos romputs.

No ho havia trobat necessari reprendre les classes durant aquells sis cursos. Sí, estèticament era molt maco, veure a un bruixot pujat sobre una granera, cavalcant el vent, volant; i per la cara que feien, malament no ho passaven. Però, un motiu: CAIGUDA. L’Stuart i la granera barata octogenària de l’escola no s’havien acabat d’entendre i el noi va convenir que això li passaria amb totes les graneres del món màgic. D’acord, tampoc no hi havia posat el millor de sí que la cosa funcionés, no havia escoltat molt els consells de Madame Hooch i tampoc no s’havia agafat amb molta il·lusió al mànec. De fet, les males llengües deien que la segona caiguda havia estat una mica planificada, ja que va ser a una alçada bastant reduïda. Ell preferia deixar-ho obert a la interpretació.

Però, quan havia volat amb el Ford Anguila, mesos enrere… aquella havia estat una bona, excel·lent sensació. Molt més segur que amb la granera, clar, o almenys això havia decidit, però, ara que cada vegada més els mesos esborronaven els records negatius, es tronava recordant la sensació de flotar. Havia pensat, com la podia replicar? Amb un cotxe estava fora consideració: era altament improbable que el Ford Anguila que haguessin trobat no fos un cas aïllat. Tot i que seria bastant divertit i curiós, que a més d’arbres i altra fauna, al Bosc Prohibit hi proliferessin cotxes voladors, estava bastant segur que aquell vehicle era únic i hi havia acabat per alguna altra raó. 

En un somni esbojarrat havia pensat coi, que els mags tenen dracs. Com deu ser volar pujat sobre un drac?

Després va pensar que apreciava no ser una barbacoa humana i la idea li va fugir del cap. 

En el fons ella ja ho sabia, que l’opció més lògica, l’única, segurament, eren les graneres. També tenia cert matís d’utilitat: davant la seva aparent reinserció al món màgic (les notes no anaven en declivi, semblava que el seu període de prova havia finalitzat i, efectivament, seguia sent estudiant de la institució, i en Cedrid  encara no s’havia cansat de la seva cara) resultava bastant adient aprendre a volar en granera d’una vegada per totes. 

Hostia. Mirant així, les decisions que havia pres l’Stuart del passat semblaven ben fonamentades. Que et fotin, Stuart del passat, com t’atreveixes a perdre una bona decisió i intentar ser valent per una vegada en la teva vida? El teu escut és el groc, no el vermell. Coneix el teu lloc.

Vinga, no, havia d’intentar tenir una actitud positiva. Només es trencaria el dit del peu. Ja el podien contractar per pensar eslògans publicitaris cutres.

—Stuart, no passarà res —va somriure en Cedric, interrompent el tren de pensaments de l’Stuart—. Confia en mi.

—No, si en tu confio. En el meu sentit de l’equilibri? No gaire.

—Vols que et deixi la meva granera per fer pràctiques? És veritat que les de l’escola no tenen el millor… estat. 

—Te la rompré i té pinta de cara. I no vull que tothom em linxi per rompre-li la granera al capità de l’equip.

—No passarà això! Confio en tu, Stuart. 

L’Stuart va somriure davant l’incansable suport que en Cedric sempre li oferia. Joder. Que havia fet per merèixer un amic així? Ell que aportava, a l’amistat? Res. Li devia, com a mínim, intentar-ho.  

—D’acord. D’acord. Guai. Guai. Recordem els bàsics. Muntar-me a  l’escombra. Assegurar-me. Agafar impuls amb el peus i…

—I ja estaria. Mira.

En Cedric va dur a la pràctica la seqüència d’accions que l’Stuart havia repassat, amb una combinació de naturalitat i cercada lentitud que no va fer-se gens forçada. L’Stuart es va apuntar tots els detalls: el gir exacte dels peus, la forma d’agafar el mànec… Ho va replicar mentalment una última vegada i sí, quan era la seva imatge qui ho duia a terme, era ridícul. Molt. Però també li semblava l’única manera, i la més apropiada, de fer-ho. 

Així que va repetir-se les raons que havien portat a l’Stuart del passat a perdre la decisió de volar i es va muntar sobre l’escombra. Es va agafar al mànec com un jedi al seu làser i va pegar l’empenta sense pensar-ho dos cops.

Estava volant.

Era tal com ho recordava? No. Era millor. Tant respecte a la sensació que havia tingut al cotxe com la de les classes de vol. De fet, en aquell moment odiava a l’Stuart d’onze anys per haver tingut tanta por i no haver-ho intentat tan sols. 

La brisa lleugera a la cara mentre plantejava. En Cedric mirant-lo orgullós. El terra a una distància prudencial. El sua sotrec de la granera sota ella. Sí, li agradava volar. 

—Està bé, eh? —va preguntar-li en Cedric amb un somriure mentre volava cap al seu costat. 

—De puta mare.  

—Que me’n dius? Comences a practicar per unir-te a l’equip de Hufflepuff?  

—Sí, bé, les bales i jo ens faríem millors amics segur. 

—Tenim bons batejadors, pots estar tranquil. A mi mai no m’han arribat a ferir. 

L’Stuart va riure i va seguir amb el seu vol segur a pas de tortuga. A poc a poc, va incrementar la velocitat, l’altura i va fer alguns temptejos amb possibles piruetes, tot vaig la mirada atenta i seguint al peu de la lletra els consells d’en Cedrid. Cada minut, segon que passava, ho confirmava: li encantava volar. 

També va tenir la certesa que era a l’Stuart de setze anys, qui era a 3 de maig de 1994, a qui li encantava volar. L’Stuart del passat encara estaria a terra negant-se a tocar l’escombra ni que fos amb el dit petit del peu.

Tot i que una cosa havia d’admetre: volar cansava, com qualsevol esport, i l’Stuart no estava acostumat, a fer esport. Va voler perllongar com fos possible aquella primera classe, però va arribar un punt que el seu esgotament era ineludible. Havia de tornar a terra i mirar de recuperar l’alè, si volia seguir sent una persona humana funcional. O un intent de, millor.

En Cedric va acompanyar-lo a l’estona de relaxament a la gespa. Els dos, asseguts, van intercanviar alguns comentaris sense transcendència del dia a dia, de com es presentaven, dins l’àmbit acadèmic, les següents setmanes, de quin podia ser el menú aquella nit per sopar. Quan fortuïtament va morir la conversa, l’Stuart va aprofitar per donar veu a un tema que l’havia estat inquietant feia una estona. 

—Cedric, recordes la conversa a la mussolerissa? Del dia abans de San Valentí?

—Clar. El meu atac de nervis mentre li estava redactant la carta a la Xo. Em vares ajudar molt.

A allò li deia un atac de nervis. Dolça criatureta. No sabia res de viure en tensió constant.

—Sí. I la conversa sobre l’Eithne Nott.

—Clar… Però no m’has d’explicar res, Stu. No et preocupis.

—Ja. Sí. Però… res, he pensat… recordat coses, mentre volava —El caos mental que tenia l’Stuart empitjorava la ja de per si escassa habilitat amb les paraules—.  Però també et volia fer una pregunta. 

—I tant. Endavant. 

—Per què jo?

—Que vols dir?

—Coi. Que ens hem fet amics i tu podries aspirar a molt millors amistats. Per que ja no vas amb els nostres companys de curs? Els amics de Quidditch? Que si, t’hi segueixes duent, però passes molt de temps amb jo. Vaja, que ara deuen estar fent segurament alguna cosa molt més guai que sentir-me amollar ximpleries. 

—Primer de tot, no. No diguis això, ets un gran amic i estic segur que no m’ho passaria millor que aquí amb tu. Et puc assegurar que hi estic voluntàriament i molt content amb la meva decisió. Això per començar —Ahà. Cedric parpelleja dues vegades si necessites ajuda i tot el rollo. Mai l’Stuart no hauria comptat que algú conjugués unes frases així referint-se a la seva companyia—. Segon. Bé, és complicat. Sí que em vaig fer bastant amb el grupet a primer, amb en John i en Mikey, a més els dos després també van entrar a l’equip de Quidditch… i no sé com vàrem ser tan gilipolles de deixar-te apartat. Hauríem d’haver entès que eres tímid i ajudar-te més. Perdó, de debò.  

—Tampoc no vaig intentar acostar-me gaire a vosaltres, jo. És igual. No sou el professor X, no havíeu de saber llegir-me la ment. 

—Així i tot, em sap greu —Poques coses més honestes havia vist l’Stuart que aquell somriure trist d’en Cedric—. Perdó, que em distrec. El dia del partit de Quidditch… vam guanyar injustament. En Harry Potter va caure de l’escombra, no vaig veure perquè estava concentrat en l’snitch i la vaig atrapar… Però ell estava fora de joc. No va ser just. Quan ho vaig saber vaig córrer a demanar que repetissin el partit… i bé, en general a ningú de l’equip no li va semblar una bona decisió. No em poder contradir que soc el capità, però bé. En Mickey i en John, com que eren més amics, van ser qui pitjor s’ho van prendre. I a sobre a la nit et van molestar només pel morbo d’en quin problema t’havies ficat. vaig decidir que no volia anar tant amb ells. Jo no soc així. A més a més… no ho sé, cada vegada pensava que eren més amics meus per benefici que no per qui era. És igual, no et preocupis, Stu. Gràcies per ser el meu amic.

Uf. Massa intensitat. Com es reaccionava a allò?  Que la gent guapa i carismàtica tenia inseguretats i problemes també! Cada dia s’aprenia alguna cosa nova. 

—Joder. Eh... perdó. Joder. Gràcies, Cedric. Em sap greu. Vas fer el que havies de fer. 

—Al final el partit és vàlid i potser ens enduem la copa… —va dir en Cedric encongint les espatlles—. És igual. El que està fet, està fet.

—Gràcies. Crec que era el que necessitava escoltar —En Cedric va alçar una cella davant el comentari de l’Stuart—. A principi de curs, l’Eithne Nott em va demanar ajuda en una cosa. Vaig accedir-hi perquè… bé no sé dir que no i li tinc… tenia bastant por. I pensava que ens havíem fet amics. Però… promets no dir res, del que et conti?

—I tant, ho juro —En Cedric va reforçar les paraules alçant les dues mans esteses i obertes.

—Bé, ja saps que la vaig liar i em vaig intentar escapar durant el partit. L’Eithne era amb mi. Era un pla dels dos. Però, no sé com, a ella no la van agafar i quan vaig tornar, ella ja era a Hogwarts com si res no hagués passat. 

—I vas decidir no trair-la i tota la culpa caigués sobre tu.

—Exacte.

—Per? —En Cedric el va mirar als ulls—. Vull dir, ets molt bona persona, Stuart, i entenc que no li volguessis fer la putada. Però ella et va deixar tirat, entenc? —L’Stuart va confirmar-li la pregunta—. Hauries estat en el teu dret. Si la Xo em fes una cosa així… no sé si actuaria igual.

—No ho sé. A vegades dubto… em demano perquè va actuar així. I ara simplement sembla que res. M’ignora.

—Bé, és la Nott… Fins i tot els seus ‘amics’, o bé, la gent amb qui a vegades va diuen coses… Són molt desagradables, la veritat, amb el que diuen. Però ella tampoc no és molt… simpàtica, que diguem. Però la puc entendre… sé que la seva mare està morta. I sé de primera mà que no es fàcil, aquesta situació.

—Cedric…

—Tu tampoc no tens una situació familiar fàcil, Stu. 

—Ja. I tu tampoc no et comportes com un imbècil amb la gent ni la insultes, i us ha passat al mateix —No va saber quina força havia tacat les seves paraules. Havia tingut aquests pensaments, mentre els verbalitzava va saber que eren coneguts. Com ho era el dolor de la ferida del genoll, que tot i que sabia que els sanadors i Madame Pomfrey ja l’havien curat del tot, en aquell moment sentia que tornava a estar en carn viva—. I joder, sempre era tot com ella volgués. Se’n reia de mi i m’insultava quan m’estava ficant en putos problemes només per ella. I a sobre em traeix i ni una disculpa, ni un gràcies, ni res. I a sobre que no ens veiessin, no anem a tacar-li la reputació a la… a la nena. 

Havia escopit aquelles paraules en un impuls, però ara la bola de la gola feia massa difícil parlar. Estava plorant. Ho hauria hagut d’esperar. Primer va pensar que només eren unes llàgrimes, però quan en Cedric va posar-li la mà a l’espatlla es va adonar que era molt més que somiqueig. 

—És igual. Que li donin. Si tenen raó el que diuen pels passadissos, que està boja. Que li donin. És igual.  

L’Stuart va acotar el cap per evitar que els seus ulls banyats es topessin amb els d’en Cedric. Estava fent el ridícul. Es va adonar quan la gola li va fer mal: havia cridat aquelles últimes frases. Qui sabia si portava molta estona, vociferant. Però va decidir no sentir-se malament, almenys durant molt de temps: havia inspeccionat els sentiments que l’accident de dia set li havia causat. Negació, tristesa, impotència. Però la ràbia i el rancor no, quan era obvi que hi eren. Simplement, havia volgut idealitzar massa els primers mesos per permetre’s aquella mena de negativitat. No obstant això, aquella nit havia comprès que també els havia de deixar anar: amb aquelles paraules, amb les llàgrimes, els crits, amb les seves mans desgranant la gespa del camp. 

En aquell moment, per l’Stuart només estava ell mateix i la colera. S’havia permès alguna vegada arribar a aquell extrem, d’ira? El seu camp visual era difós, el principal problema eren les llàgrimes, i l’exterminació massiva que estava fent del cèrcol de gespa que tenia al seu abast. 

Tan cegat estava que va ignorar com una silueta, plorant com ella, s’allunyava del seu amagatall sota les grades des d’on havia escoltat tota la conversa dels dos amics.

 


Llegit 17 vegades


< Anterior capítol ||

 


Comentaris
Envia un comentari!: Per comentar has d'estar registrat. Registra't és gratuït ;-)