—Per què no li ho expliques? —va preguntar l'Alexis.

Kai va mirar una llarga estona la cara oscil·lant de la seva parella a la llar de foc abans de respondre. Li agradava la manera com l’Alexis sempre sabia arribar al fons de la qüestió i anar-la demuntant trosset a trosset per saber realment què passava. Aquesta minuciositat havia sigut una de les raons que havia facilitat que, tant de temps enrere, li fos més fàcil explicar-li algunes qüestions que amb d’altres amics no les havia tractat. I d’això, justament, anava la conversa.

—La V ja té moltes coses al cap, amb els seus pares i tal. No puc posar-li els meus problemes a sobre.

És que, a més, no sabia com explicar-ho. Li sorprenia que la seva mare, a més de mala mare i pitjor persona, pogués ser corrupta i estar embolicada amb les forces del mal? L’esfereïa una mica, la idea, sí. Pensar que havia viscut tants anys amb ella i ara, això. Però… havia tingut setmanes per pensar-hi una mica, reflexionar-hi les nits que no podia dormir i no hi havia cap distracció a l’abast i… Feia anys que no la veia i, a despit seu, ho veia lògic com a “desenvolupament del personatge”. Era una mica més fàcil si s’ho prenia com si fos un personatge d’un llibre que havia llegit i no algú amb qui havia viscut durant anys.

Però no era això, no ben bé. Era que l’havia tingut tan a prop, tan sols una paret entre ells? Tampoc exactament. Kai sabia que la seva mare pul·lulava pels Estats Units, que treballava al COMEUA, però havia sigut més fàcil fer veure una mica que no era real, perquè tot formava part d’un capítol tancat de la seva vida passada. Romandria així, oi? Al cap i a la fi, si ille es quedava a Ilvermorny, no tenia per què tornar-la a veure. Era en Darius, qui mantenia un contacte estret amb els d’allà, mentre Kai mantenia un ull posat en el director Fontaine i el Ricky. Si evitaven la profecia, cap dels corruptes tenia per què posar un peu als jardins d’Ilvermorny, davant l’arbre de saire.

Era més aviat una idea vaga; com si la presència de la seva mare, que havia ressorgit en el moment en què menys s’ho esperava, fos uns núvols foscos en l’horitzó. No la volia a la seva vida i no la hi tornaria a tenir. No valia la pena perdre gaire estona més amb ella. Kai va pensar en el seu pare, com no havia deixat de pensar-hi aquelles últimes setmanes. Per què havia aparegut la seva mare i no el seu pare? Potser, si tornava a Utica, si aquest cop buscava bé, el trobaria. Seria el més just, oi? Havia d’anar així, tot plegat, oi? O potser trobaria una carta d’ell que…

L’Alexis li estava dient alguna cosa, de la qual Kai no va entendre pràcticament res i es va adonar que s’havia perdut en els seus pensaments. Se’l va mirar amb cara lleugerament culpable; poques ocasions que es veien i portaven estones donant voltes a aquest tema. Per què no podien tenir aquella conversa cara a cara, realment cara a cara? Kai faria estona que ho hauria interromput tot amb un petó i després el món hauria brillat una mica més.

Sense voler reconèixer que havia perdut el fil de la conversa, Kai va intentar pensar en què devia estar dient l’Alexis i va reconèixer-hi “la V és una bona amiga”. Kai ja ho sabia. Encara que admetia que li havia fet sentir bé, en aquell moment de debilitat al COMEUA, poder-li-ho explicar tot abans que no en liés una de grossa, ara amb el cap més clar sabia que no podia posar-li aquestes preocupacions a sobre. A més, no sabia ben bé què li passava. Què li havia de dir, doncs, a la V? “Veure la meva mare em dóna unes males vibracions pitjor que quan posen la músiqueta del shade a Drag Race”? Encara recordava la mirada que li havia clavat quan ille s’havia preocupat per ella, per la situació de la cuidadora i els seus pares; la duresa amb la que havia parlat.

—No val la pena tornar a tenir aquesta conversa, amore —va fer un somriure—. Estic bé.

—A vegades ets massa tossut amb les coses que no calen. I el pitjor és que m'agrada, això, de tu.

—Estaria preocupada, si no fos el cas —va riure Kai.

Va pensar en l’arbre de saire. En un parell de dies tocava veure si la nova provatura que havia dut a terme, amb jeroglífics egipcis, encara que no eren el seu camp, donava cap resultat. Havien d’impedir la profecia, perquè la pregunta sobre si arribarien vius a final de curs Kai només la volia respondre afirmativament. Si la resposta era qualsevol altra, ja no valia la pena ni posar-s’hi. Si bé l’arbre no estava gaire col·laborador, almenys el pla amb el director Fontaine anava a més bon port. Li regirava l’estómac el tipus de discurs que havia d’entomar davant d’ell, però ho intentava veure com si estigués interpretant un paper; eren poques estones al dia i només havia de mantenir una consistència i ja està. Amb sort, si es posava una mica diva el director tampoc hi veia res d’estrany.

Amb tot, on serien aquell estiu? Sabent que, a molt tardar, la profecia es resoldria el dia de l’aniversari de la Chepi (a quatre mesos vista) li feia pensar una vegada més a Kai com de curta era la vida. No la volia passar tan lluny de l’Alexis. L'estrès de la profecia, que l’amistat amb la V i en Jared no passés pel millor moment, feia a Kai pensar que volia un canvi d’aires també. Malgrat la rutina, que amb tot el tema de la profecia aquell any no la notava gaire (qui ho hauria dit!), li agradava ensenyar a les noves generacions, ser un model per a elles, un referent. No volia renunciar a això, però potser podria trobar lloc a Hogwarts. Que hi ha fantasmes, oi? Tornar a Europa seria una bona manera de posar més distància amb la seva mare. Però… i si tornava el seu pare, llavors?

L’Alexis, a l’altra banda de la llar de foc, va badallar. Kai va mirar a través de la finestra del seu despatx i es va sorprendre en veure que el cel ja enfosquia. Si tot just feia un segon hi havia un sol radiant! Va mirar el rellotge i va exclamar:

—No era conscient que és de matinada per tu!

L'Alexis va riure i va ensenyar-li una tassa de cafè; amb l’ondulació de les flames del foc Kai no va reconèixer-hi el patró.

—Estic ben servit. A més, el temps és una construcció social.

—La mesura del temps. No pas el temps en sí. —Si no, seria més fàcil el pas de les setmanes entre una cita i la següent, el pas dels dies entre una carta i una següent, cada cop que s’acomiadaven a la llar de foc. Oi? Perquè podrien construir el temps de manera que passés molt ràpid quan no estaven junts.

—Has acabat els tràmits pel portarreu de Sant Valentí?

Kai va fer un somriure d'orella a orella. Potser s'acabava el món d'aquí uns quants mesos, però Sant Valentí queia en diumenge. A més a més, la idea de la revista estava tirant endavant i a finals de setmana tenien reunió per parlar del primer número que, evidentment, aniria sobre Sant Valentí. Què portar per conjuntar amb la teva parella el dia dels enamorats? Com interpretar la personalitat del teu crush a partir de com vesteix? Pròximament, per correu mussol des d’Ilvermorny!

Veus, s'ha de tenir una mentalitat positiva davant la vida.

*

—Hi ha poca gent que pensa com nosaltres —va dir Kai, dramàticament, mentre es repapava a la cadira del despatx del director quan va haver acabat la lectura rúnica. O s’ho prenia com un paper o eren paraules més rasposes de dir que paper d’estrassa. El Fontaine, que no era gens conscient del pla de Kai, en Jared i la V (si és que era conscient d’alguna cosa en aquella vida que no servís directament els seus interessos), va fer un so complagut des de la seva cadira darrere la taula. Després de segons de silenci, i tement que no fos anar massa enllà i trencaria l’encanteri, Kai va afegir—. Fins i tot en llocs com el COMEUA…

—No, no se’m desanimi. Poden ser poca gent, però no estan tots als escalons més baixos del COMEUA, no, on aniríem a parar!

—Oh? —va fer Kai, intentant no interrompre el director si se li soltava la llengua però animant-lo al mateix temps a continuar parlant.

—És important fer-se amb gent que pensa com vostè, senyor Le Fay. —Era una crítica velada a la V i en Jared, això?

—Contactes, oi? Em van molt bé amb la moda, sí. —Va pensar en tots els esdeveniments de moda als quals podia anar gràcies als amics que havia anat fent pel camí. El preu rebaixat de les teles que li permetia fer algunes de les activitats més divertides del club de moda.

—És clar, és clar. Bons contactes. Gent important, que sóc el director d’Ilvermorny —es va vantar en Fontaine.

Kai va assentir i li va riure l’aire de grandesa. Abans que se li acudís dir, tan genuïnament com fos possible (tot i que segurament hauria sortit com quan l’Aja elogiava la Valentina), que ell era el millor director que l’escola havia tingut en anys, el Fontaine va continuar parlant:

—Miri, tinc ara un amic a la Direcció General de la Xarxa Migratòria que… que pensa com nosaltres, amb el tema de les beques —va dir el director, semblava que havia canviat d’idea sobre què dir a última hora; i després va afegir en veu baixa, més per ell mateix que per Kai, com si se li hagués encès un llum—. Potser podríem prendre mesures sobre l’accés dels alumnes a l’escola...

Kai recordava fragments de la reunió del COMEUA… No havien mencionat alguna cosa sobre voler substituir aquest càrrec? Era d’assumir que ja ho havien fet. Ho hauria de sondejar amb en Darius i explicar-ho als altres. Però volia continuar fent-lo parlar així que es va agafar a l’últim disbarat que havia sortit de la seva boca:

—Seria un bon mètode de selecció, abans que els alumnes arribin a les estàtues.

—Sí, sí, ja ho pot ben dir. Més just, també, perquè només entrin els bruixots que s’ho mereixen. Seria il·legal, però sort que la cap de secció de Justícia hi entén d’això. Alguna cosa hi podríem fer… Suposo que n’haurà sentit a parlar, de la senyora Lafayette. —Kai va reclinar-se a la cadira i va tensar la mandíbula. S’agafava les mans a la falda perquè no li tremolessin; sort que el director no ho veia.— El seu nomenament va sortir al diari fa uns mesos.

No l’associava amb ella i Kai va respirar alleugerit. Bé. Era una sensació estranya també. L’angoixa que li havia sobrevingut a sobre en qüestió de segons s’havia evaporat amb la mateixa rapidesa. Però els seus sentits seguien alerta.

—En podria haver llegit alguna cosa —va respondre vagament. Podia saber més coses d’ella a través del director. Saber la seva posició dins la corrupció.

—És una bona dona. Una jutgessa ferotge, no en deixa passar ni una. Quan porta un cas, saps que en sabràs tots els detalls i tots els draps bruts quedaran enlaire. Com el cas de drogues a Las Vegas, que al final va quedar relacionat amb el cas de l’escola de Califòrnia…

—L’haurien d’anomenar la millor jutgessa nord-americana, no? —va dir Kai, abans que el director començés a divagar—. Segur que hi ha un premi per això.

—Ah, ah, és canadenca. Igualment no crec que fos problema, que el COMEUA també arriba allà dalt. Celebra uns sopars, a Mont-réal, on sempre hi ha la créme de la créme. —Seguia vivint a Mont-réal. Com s’atrevia a viure a la casa que havia sigut de la família del seu pare, no d’ella? Què devia estar fent amb aquelles festes? Com devia estar, el despatx del seu pare? Kai va adonar-se que la ràbia estava a punt d’encegar-lo i va decidir canviar de tema.

—Caram, Fontaine. Sí que té bons amics! Suposo que, sent director, els seus millors amics deuen ser al Departament d’Educació, oi?

—Ah, no, no. Aquests sí que no escolten, amb la seva idea de les beques. No hi ha manera de fer-los baixar del burro. Sort que Ilvermorny és més important.

—No són Horned Serpent com nosaltres. No saben valorar la necessitat d’una bona educació… Els estàndards intel·lectuals que exigeix ser la millor escola del món.

—I tant, i tant! Aquesta sempre ha sigut la meva intenció —Kai va somriure; sabia que, sent el director, s’ho prendria com un comentari personal—. Per això mantindré fins el dia que em jubili assignatures de prestigi com la xilomància. La gent no ho sap apreciar, però els meus alumnes m'ho agrairan un dia.

—Doncs esperem que tardi molt a jubilar-se! —va exclamar, pensant que els seus alumnes i tota l’escola agraïrien molt el dia que es jubilés.

El director va somriure, complagut.

—Espero que, llavors, la premsa m'ho reconegui. Després de tot, segurament seré un dels directors amb la direcció més llarga. —El director Fontaine va  mal-interpetar la cara de Kai, que estava pensant Delusion, convince yourself, i va afegir—. Però no es preocupi, no tinc intenció de jubilar-me en els pròxims deu anys.

Això si l'escola arriba a final de curs. Després, Kai va plantejar-se la perspectiva de tenir deu anys més de Fontaine —i de Ricky i la seva neurona com a acompanyants— i va pensar que abans preferia un any sencer de veure els pitjors episodis de Drag Race sense parar. Potser sí que seria una bona idea plantejar-se un canvi d'aires. Estar més a prop de l'Alexis, realment construir una vida amb ell, i no perdre el temps entre dinosaures.

—Agilbert, aquí tinc la llista per la… —va dir en Ricky mentre entrava al despatx. Kai no s’havia alegrat mai tant de veure’l, malgrat la mirada de desconfiança que aquest li va clavar—. Què fa vostè aquí, senyor Le Fay?

—Ah, no es preocupi, Ricardo —va dir en Fontaine. Després es va girar cap a Kai—. Ja estàvem acabant, oi? Ja li diré quan fem la següent sessió. —A Kai no li va donar temps d’aixecar-se de la cadira que en Fontaine ja s’havia oblidat d’ille.— Així, ja està completa, la llista de convidats?

—Convidats? Que pretén fer una festa? —va dir Kai, innocentment, recordant que era una de les idees que s’havien mencionat a la reunió del COMEUA.

—L’escola fa quatre-cents anys, senyor Le Fay, i això no passa cada dia…

—Però no es preocupi, senyor Le Fay, ja informarem el claustre quan sigui el moment oportú —va tallar el tema de socarrel en Ricky, després de clavar-li una mirada estranya al Fontaine.

Amb un parell de mirades més el va haver expulsat del despatx. Kai va sospirar i va baixar les escales ben ràpid, intentant deixar tota la hipocresia enrere. Almenys tenia informació i això era important per la missió. Ara aniria a veure l’arbre, l’objectiu que tenia aquell matí, i després cap a classe. En mirar el rellotge, però, es va adonar que la reunió amb el director se li havia menjat tot el matí. Merda. Tenia el temps just de canviar-se d’outfit —tenia per necessitat deixar enrere les males vibracions amb el Fontaine i les mencions de la seva mare— i agafar del seu despatx els materials per la classe.

*

—Com que si escoltéssiu la meva fabulosa veu amb més atenció de la que pareu això seria un punt fort de cara els futurs examens, ens centrarem en els punts forts i els punts febles de les runes —va dir Kai, després de mirar l’hora al rellotge que hi havia a la paret—. Així que avui, en comptes de donar-vos temps per practicar, en farem un repàs.

La majoria dels alumnes van sospirar, perquè els agradava l’estona de practicar runes ja que sempre era més interactiva i així aprofitaven per xerrar amb els companys. En Petty va posar els ulls en blanc, mentre la Pearl deixava caure el cap damunt de llibre i la Chepi l’obria en una pàgina aleatòria i començava a prendre notes concentrada. Quin greuge.

—Vinga, quin me’n pot dir algun? En farem una llista —va encantar un tros de guix amb la vareta perquè escrivís sol a la pissarra darrere seu.

—T'has de concentrar molt en què significa cada runa o pot explotar la classe.

—Molt bé, Pearl. És una habilitat que s’adquireix amb pràctica, però és molt important tenir-ho en compte. Com que normalment es combinen runes, com us estic ensenyant aquest curs —i d'aquí el memo per la Pearl, va afegir Kai mentalment—, és molt important que tingueu clar tant el significat individual de les runes com el significat combinat de la runa lligada que esteu fent. Les dues coses, d'acord? —Més d'un s'havia deixat el matís a l'examen i a Kai li venien calfreds. Alguns van assentir.— Vinga, per compensar, un punt fort?

—La màgia rúnica és una de les més resistents i duradores del món.

Kai va assentir, mentre el guix escrivia darrere seu. En part era per aquest punt que a Kai li fotia tant que l’arbre de saire no estigués responent a les runes com ille hauria esperat. Ille sempre havia tingut molta confiança en la durabilitat rúnica i era frustrant veure que l’arbre li destrossava tots els plans i tots els intents. Semblava un atac personal. Clar que era justament per una de les debilitats que els alumnes encara no havien mencionat que l’arbre seguia morint-se. Un punt que Kai no sabia com solventar. Per què l’arbre no podia portar-se bé i deixar-se curar de la mateixa manera que els jeroglífics egipcis havien protegit piràmides durant mil·lenis?

—Molt bé —va dir en veu alta, en adonar-se que els alumnes il miraven expectants—. Aquest és el motiu pel qual està prohibit entrar a una piràmide egípcia sense que hagi estat revisada per un cursebreaker. Bé, no està prohibit-prohibit —va afegir mig distret, pensant en una anècdota amb la professora Amorim que va passar en l’últim viatge a Egipte abans que ille anés a estudiar per ser professor—, però si hi entreu hauríeu de ser capaços de desactivar les runes i… —Davant dels ulls esbatanats d’alguns dels seus oients, es va recordar d’on era—, no crec que cap de vosaltres passi el nivell, i evidentment no estic dient que podeu saquejar tombes, i no ha sortit res de la meva boca! —Va estossegar. La V il mataria si allò li arribava a les orelles.— I com deixa de funcionar, la màgia rúnica?

—Desactivant la runa, potser, professor? —va dir en Petty amb to repel·lent com si Kai s'hagués oblidat de quina era la seva feina.

—Si es destrueix.

—Pots aprofundir en aquest punt, Chepi? —va preguntar Kai intentant no assassinar amb la mirada al senyoret portar-nàutiques-és-tenir-personalitat.

—Si la runa es fa malbé deixa de funcionar —va dir, amb una lleugera altivesa; havia deixat la ploma en el reposa-plomes i havia omplert un bon tros de pergamí des que havien començat a revisar temari—. Per exemple, si s'ha esborrat un tros de la pròpia runa. O si passa alguna cosa amb els materials de suport.

—Exacte. Si la base en la que està escrita la runa es fa malbé, això també afecta la runa i la debilita o bé la pot inhabilitar completament segons el nivell dels desperfectes —va aclarir ille—. Per això és molt important escollir bé els materials de suport. Què hi hem de tenir en compte?

—Si escrivim sobre paper es farà malbé més ràpid —va dir la Pearl.

—Molt bé! Hem de tenir en compte la durabilitat dels materials —va aclarir amb paraules més precises. Es va alegrar veure que la Pearl estava aprenent de debò; sempre havia tingut la sensació que les seves advertències li entraven per una orella i li sortien per l’altra.

—El millor és escriure en coses que estiguin vives —va dir un altre alumne que Kai, perdut en els seus pensaments, no va poder ubicar.

—Sí, però aquesta pregunta necessita molts matissos. —Abans que la Chepi pogués respondre, que ja anava a obrir la boca, Kai va continuar parlant. Era millor que ho aclarís bé o l’acusarien de còmplice dels crims dels seus alumnes. A la presó segur que no emetien Drag Race i no volia afegir aquesta preocupació damunt de totes les altres. Clar que això era assumir que el món no s’acabava abans de final de curs. Això era un punt positiu, oi?— Es poden utilitzar la pell dels animals, però evidentment ha d’haver estat tractada com a tal; per exemple, cuir. En èpoques antigues s’utilitzaven també intestins i ronyons, en pràctiques com les dels augurs en la Roma clàssica. Aquest tipus de pràctiques estan en desús actualment. Està prohibit escriure runes i, sobretot, activar-les en la pell d’éssers vius quan aquests estan vius, inclosos vosaltres mateixos, segons la Convenció Internacional de Runologia en data de 1946. Us vull veure a tots escrivint el que acabo de dir, que és molt important. —Va haver-ho de repetir un parell de vegades per assegurar-se que tothom ho feia.— Havent parlat de tot això, quins materials no animals podem fer servir?

Hi va haver una coral de respostes, entre les quals hi van incloure la fusta, que era el material més utilitzat; les plantes en general (tot i que entre aquestes hi variava molt la funcionalitat a partir de factors com la resistencia dels materials i la compatibilitat per les propietats de la planta) i la naturalesa mateixa, és a dir, escriure directament al pendent d’una muntanya. Evidentment, el més pràctic dels tres materials mencionats era la fusta, però tampoc era l’únic disponible.

—Per què no podem escriure en metall o en pedra? —va preguntar la Chepi.

—Sí que es pot, però com que no és un material viu no té la mateixa eficiència. Per compensar aquesta debilitat, es poden utilitzar els anomenats fluids vitals, com seria la sang. És un tipus de màgia més complexa en què aprofundirem el curs que ve.

Kai s’havia plantejat d’utilitzar aquest mètode amb l’arbre de saire, però el veia com l’última alternativa. Abans, volia seguir escrivint sobre fusta, ja fos amb un alfabet rúnic diferent. Escriure en pedra o en metall no era una màgia prou forta per si mateixa i a més hi havia sumada la debilitat que hi hagués algun desperfecte amb el líquid vital a sobre de la debilitat de la resistència del propi material. Kai no havia trobat una pedra o un metall prou bo que igualés la potència dels materials vius. Pràcticament no era una opció viable i si Kai s’ho hagués plantejat de debò el seu pare es posaria les mans al cap i s’avergonyiria de la seva carrera de runòleg.

—I per què es considera que la pedra no és possible perquè no està viva, però en canvi escriure al terra enmig d’un camí sí? No és, al cap i a la fi, la terra que hi ha sota els nostres peus trossets de pedra desfeta? —va insistir la Chepi.

Heus aquí un dels dilemes de la runologia que s’havien tardat segles a respondre, però per sort en les últimes dècades ho tenien més clar. Tot i així, no l’acabava de convèncer la manera decidida com la Chepi havia fet les preguntes, com si en tingués alguna de cap, i per una vegada va agrair que sonés la campana en aquell moment.

—És un dels grans dilemes de la runologia, del qual parlarem el curs que ve. Au, fins demà. I recordeu que teniu deures!

Al cap de poc que tots els alumnes haguessin abandonat la classe, després d’assegurar-se que totes les runes lligades que havien estat fent estaven desactivades, Kai va dirigir-se al Menjador. Era l’hora de dinar. Els passadissos estaven pràcticament buits i Kai se’ls va prendre com una passarel·la fantasmagòrica. Va obrir la carta de la professora Amorim, que s’havia trobat aquell mateix matí damunt la taula del seu despatx abans d’anar a classe, i va aprofitar per llegir-la. Li corregia els jeroglífics que Kai li havia explicat que tenia intenció de provar, sense entrar en gaires detalls de per a què era. Il va alegrar adonar-se que no s’havia errat tant, només un parell de matisos menors; aquest tipus d’escriptura rúnica no havia sigut mai del seu interès. Alguna cosa havia d’anar bé, oi? Si els jeroglífics no funcionaven, hauria d’acabar a la biblioteca —ara que per fi l’havien abandonada després de totes les tardes del primer trimestre— i remenar totes les seccions mínimament interessants a veure si hi havia alguna explicació. De moment era una idea que li venia de gust… fins que es tornés avorrida.

Va notar un pes al seu braç esquerre, en què sostenia la carta, i es va adonar que no caminava tan ràpid. En abaixar la mirada, es va trobar que tenia la professora Smith penjada del braç, de la manera que les àvies agafables s’agafaven als seus néts per travessar el pas de vianants. Només que la professora no tenia gaire res d’afable.

—Ah, em pensava que no afluixaria el pas, senyor Le Fay. Hauria de deixar aquestes desil·lusions que està a una passarel·la de París. Les noves generacions ja no són el que eren —va sospirar.

—Per Morrigan. Bon dia, professora. 

—No utilitzi el nom de la fundadora en va. Au, au, cap al Menjador. Aquesta escola és més gran del que em pensava. I tinc gana. —Ella li va donar uns copets al braç per apressar-lo. Kai va guardar la carta de la professora Amorim a la butxaca i va reprendre el pas.

En arribar al Menjador, la seva acompanyant es va deixar anar d’ille i Kai va accelerar el pas per prendre’s el passadís central com la desfilada que era. La taula de professors estava ja bastant ocupada, i Kai la va repassar de dalt a baix fins veure la V i en Jared asseguts en una punta, amb un seient buit al mig. Ille va fer un somriure d’orella a orella; potser hi havia més tensió entre ells ara que en qualsevol altre moment d’aquells mesos, però seguien sent els seus amics.

—Hola, hola, bon dia!

—Hola, Kai —va saludar-le la V, que tot i així no apartà la mirada de la professora Smith darrere seu.

Quan Kai va haver ocupat la seva cadira, tot fent un cop de cap en direcció a la professora que s’estava asseient a l’altra punta de la taula, va dir-li a la V:

—Que porti aquests estampats és que l’univers ha de compensar que la setmana passada van eliminar la queen dels bodies, oi? Per fi que em pensava que els meus ulls podrien descansar!

• 	Cass Ross	Enviat el 05/06/2022 a les 00:12:35
  	#28021	He escrit 15 fanfics amb un total de 72 capítols

  
  

  No tinc gaire cosa a comentar en aquest capítol, almenys no se m'acut ara mateix. Ja ho afegiré més endavant, si cal, a partir dels vostres comentaris. Així que només dir que AAAAAH no em puc creure que vagi avançant la trama i cada cop quedi menys per les coses grosses i la recta final. Ah, ah, ah! Sobre Drag Race, crec que les referències són bastant auto-explicatòries, si no ja em direu. La musiqueta del shade és un tipus de música que posen quan una queen diu alguan cosa molt shade o mínimament negativa o a vegades no pas tant però sí que influeix la visió que es té de la queen i com la caracteritzen al llarg de la temporada (total, d'algun lloc han de construir les villanes o els conflictes quan no hi ha prou drama). El comentari de l'Aja sobre la Valentina és aquest.

  Em sembla que no em deixo res! Fins la pròxima,

  Cass

  
  
  
  

• 	Agatha Black (Moderador/a FF)	Enviat el 04/07/2022 a les 01:13:20
  	#28034	He escrit 11 fanfics amb un total de 209 capítols

  
  

  Vinga, vinga, un més de llegit que ja he vist que ja n'heu pujat un altre i ja vaig tard!

  M'ha agradat molt, aquest capítol; però he de dir que el que més m'ha agradat no ha estat la part de la trama sino la classe! Que guai! Felicitats per l'escena, trobo que t'ha quedat superbé! Està tot molt ben explicat, les intervencions dels alumnes són molt apropiades i jo m'he quedat amb les ganes, igual que Chepi, de saber això de quan la pedra compta com pedra i quan no. Quan has dit que es podien posar sobre coses vives com "animals, plantes o muntanyes" he pensat, aviam, les muntanyes no estan vives. I després has mencionat que les roques no són tan efectives, i he pensat... pero... escriure a muntanyes... vol dir literalment escriure sobre pedra, no? O només vol dir a muntanyes que estan fetes de terra, que sol contenir material vegetal mort? Em sembla una bona pregunta! 

  La primera escena parlant amb l'Alexis (tot i que no hi ha gaire conversa també m'ha agradat per lo profunda. Per veure com pensa en el seu pare i en la seva mare i en com de diferent els sent. Em pregunto si la seva mare sempre ha estat així, o si quan el seu pare encara era al mapa potser era diferent i va canviar quan ell va desaparèixer. És que no m'imagino el pare de Kai, que sembla tan afable i adorable, amb una dona tan terrible... el tenia enganyat? O és que va canviar després?

  Tota la part amb el Fontaine fa força gràcia. Quin desastre de tio, i a més és tan obvi! Se'l veu venir de lluny. No sé si ho feu expressament d'exagerar-lo una mica com a un inútil. És que és tan ximple que ni tan sols és maquivèl·lic, oi? Hahahaha, en Ricky és més espabilat, però tampoc no gaire, que aquest el teníem calat des del primer dia XD

  Sí que no he acabat d'entendre la part amb la professora Smith. Qui és aquesta? No la tinc controlada. D'on ha sortit? De què fa classes? Ens cau bé? XD Podríeu porfa, quan feu sortir algun profe secundari, explicar una mica qui són? És que no els controlo i em perdo, sorry... i per cert, per que quan Kai menciona "Morrigan" la professora li diu que "No utilitzi el nom de la fundadora en va"? La fundadora de què? Que no es diu Ysolt Sayre, la fundadora d'Ivermorny? Qui és aquesta tal Morrigan? (Sorry si m'he colat i està explicat!) 

  Això és tot. De nou, felicitats pel capítol perquè se m'ha fet superamè. No passa gran cosa de trama, però la primera escena es superbonica i la classe m'ha semblat hiperinteressant! <3 

  Un petonet!

  
  
  
  

• 	Arwen Black (Moderador/a FF)	Enviat el 16/07/2022 a les 22:50:20
  	#28040	He escrit 3 fanfics amb un total de 6 capítols

  
  
  Hi han hagut transicions de pensament que m'han agradat un munt!! Passa que me'l vaig llegir abans d'ahir i no me'n recordo molt bé per indicar-te quins trossos en concret eren. Però en general, tot està molt bé, enhorabona pel capítol ^^ / Tinc el pressentiment que els dolents potser no són tant maquiavèl•lics? O sigui, que de cop descobriran per què hi havia tanta gent en el ajo i que en realitat volen millorar les condicions o algo. Només és una idea, potser m'equivoco... / La classe ha estat molt molt interessant, més per mi que no tenia idea de les runes. Sembla un tema de màgia molt interessant. Potser la Chepi està desfent les runes que posa Kai per a l'arbre? O algú altre? A veure si al final no serà la Chepi l'elegida... ha de ser ella, pel que sabem, però podria ser un gran plot twist. / Aviam que més ve, tinc ganes d'estar al dia!
  
  
  
  

• 	Mercè Granger	Enviat el 27/08/2022 a les 17:13:34
  	#28143	He escrit 6 fanfics amb un total de 39 capítols

  
  

  La main character energy que té Kai, no puc HAHAHA. "Feia anys que no la veia i, a despit seu, ho veia lògic com a “desenvolupament del personatge”. Era una mica més fàcil si s’ho prenia com si fos un personatge d’un llibre que havia llegit i no algú amb qui havia viscut durant anys." OMG XD. Això és una manera d'afrontar la vida i tant. Perquè realment lo de la mare és un drama, sort que té l'Alexis. Que mona la conversa, es que s'entenen motlíssim, adorables <3

  El director és tan clueless i Kai el té tan pillat HAHAHAH. Com a duo cómic en soc super fan, és que el vejestorio té unes sortides i Kai sap totalment com manejar-lo. I ille és molt fort, és admirable com aguanta el tipo davant la menció de la mare! És brutal aquest tros, com Kai recorda coses de la mare mentre la conversa segueix.

  I la classe! Com diu la Gee, mola moltíssim <3 M'agrada miolt la faceta de Kai més acadèmia, amb tot el que enllaça amb les runes, et surt molt bé. Bé, és que tot el capítol està genial <3