Hogwarts - 8: this is me trying
AvatarEscrit per Mercè Granger
Enviat el dia 01/06/2022 a les 18:08:29
Última modificació 08/08/2022 a les 19:57:06
Tots els capítols de Hogwarts
< Anterior capítol || Pròxim capítol >


8: this is me trying

tw: suïcidi, alcoholisme

8: this is me trying

 

They told me all of my cages were mental
So I got wasted like all my potential
And my words shoot to kill when I'm mad
I have a lot of regrets about that
I was so ahead of the curve, the curve became a sphere
Fell behind on my classmates, and I ended up here
Pouring out my heart to a stranger
But I didn't pour the whiskey

 

20 D’OCTUBRE DE 1993

La paciència de l’Eithne tenia un límit. 

Potser s’havia començat a esgotar el dia en què va néixer. Segurament havia estat més tard. Clarament, tanmateix en tenia, ja que havia estat aquells setze anys només demostrant tastets del que podia fer la seva ràbia en tota la seva esplendor. Les paraules malsonants, els crits, els insults… tot eren petites escapades, distraccions per no mostrar el dolor que sentia dins. La por. Sentiments que es multiplicaven cada vegada que recordava com podia perdre els últims vestigis de la memòria de la seva mare. 

Una nit, quan hi pensava, la frustració havia estat massa. S’havia mirat el mirall i havia odiat part del que veia. La nena de complexió prima, que mai no havia pogut recuperar del tot el pes perdut durant la malaltia, les pigues tacant els trets afiliats. Els cabells castanys vermellosos l’havien torbat, en ells havia vist al seu pare i al seu germà. 

Des d’aquella nit eren negres, del color del petroli. Era el que li havia semblat més apropiat i consistent. Continuava sorprenent-se, a vegades, quan per ventura el seu reflex li tornava la mirada des d’una copa inusualment polida, però, almenys, no era la sensació de compartir cabells amb en Todd.

Quan s’havia topat el seu germà, dos dies després, un fàstic i una onomatopeia de desaprovació havia estat tot el que havia rebut. Des de l’accident en què li havia comunicat les notícies del papa, les coses s’havien tensat molt entre els dos. Es parlaven amb monosíl·labs que a vegades l’Eithne tenia ganes d’esquitxar d’insults. Malgrat això, havia decidit que, si intentava no enfadar molt a les figures masculines de la seva família (era difícil), potser quedava una via per convèncer d’ajornar la venda de la casa. 

No sabia si havia tingut efecte, però de moment, el seu pare no havia afinat en potencials compradors. Pel que ella sabia, cap tracte de compravenda no estava tan sols sobre la taula. Bé. Perquè necessitava temps. No sabia si era en Gallagher que era un inútil (possiblement) però la reforma del cotxe s’estava allargant massa. Per començar, havia estat un mes a aconseguir els estris, ja que ni al castell ni a Hogsmeade tenien els requerits i els havia hagut d’aconseguir del món muggle. Després d’aquella espera inicial, religiosament un cop a la setmana es reunien per, a pas de caragol, aplicar la resurrecció a aquell vehicle maltractat. 

La presència d’en Gallagher, se sorprenia pensant a vegades, no era tan irritable com havia pensat en un principi.

Que no era tan gilipolles com la mitjana d’amics del seu germà o fill de família bona amb qui s’havia vist obligada a socialitzar durant tota la seva vida era un fet provat. El llistó no estava molt alt, també era important clarificar. Donada la seva poca traça amb la màgia, amb les persones, amb qualsevol cosa que impliqués esforç de qualsevol mena, sobretot físic, l’Eithne no s’havia molestat en forjar-se moltes esperances sobre el noi. Al principi, quan li feia preguntes incansablement, s’atacava de nervis per no tenir totes les explicacions que desitjava, s’esglaiava només pel frec del vent, li havia volgut arrancar el puto cap. No ho negaria. Però a vegades la feia riure. Les seves preguntes i reflexions, ocasionalment, la sobtaven. Però, havia de reiterar, els estàndards estaven sota terra a causa de la seva prèvia relació amb els companys de promoció. 

I, havia descobert, en Gallagher no era tan irremeiablement mandrós com s’entestava a demostrar a classe. D’acord, mentre recondicionaven el cotxe, es prenia refotudes pauses massa llargues que acabaven a l’Eithne pegant-li uns crits que era un misteri que no haguessin sentit ja no només a Hogwarts, sinó a tota Escòcia. Exigia que portessin menjar (dolços) per fer més ràpida la nit, però, tanmateix, havia solucionat amb aquells mesos, part del problema. El motor ja no s’aturava passats segons però el cotxe encara no volava. L’Eithne l’havia ajudat amb el tema màgic i després d’hores pensant-ne, estava segura d’haver tret l’entrellat de tota la mancaria. Però la mecànica muggle, per molt que havia llegit el llibre de l’Stuart, era quelcom que li resultava incomprensible. 

Aleshores, quan quedaven els aspectes més tècnics de recondicionar tota la maquinària, és quedava asseguda llegint mentre en Gallagher treballava. La treia de polleguera una mica, no fer res, però més frustrant era intentar-ho i no fer res de profit. Així que es va submergir en la lectura, intentant no mirar al noi, que tenia davant acotat amb aquelles eines que no entenia.

Go, greased lightnin', you're coasting through the heat lap trials —va cantussejar en Gallagher amb la seva tan discutible. Sonava com un gat que estava sent torturar, al vertader estil de la Inquisició i per un botxí especialment experimentat—. Greased lightnin', go, greased lightnin’.

Segurament, aquella melodia en Gallagher l’havia plantejat només per cantar-la al seu cap i no en veu alta. Bona decisió, si li preguntava a l’Eithne, ja que no li feia la mínima gràcia que comencés a ploure i banyar-se. Però, com tot el que solia passar quan hi involucrava en Gallagher, no ho havia sabut dur correctament a terme i s’havia deixat anar per la cançó, de forma que els fons de veritat sortien de la seva boca. No només això, sinó que, òbviament prenent a l’Eithne per distreta, estava enmig d’un ball realment ridícul. Movia els braços alternativament, l’alçava i després assenyalava al costat en línies rectes. 

S’ho estava passant bé. Resultava divertit observar-lo.

L’Stuart. Ras i clar.

—Que lladres, Gallagher?

—Jo… Joder! Em podries haver avisat! —L’iris avellana d’en Gallagher havia estat menjat pels blancs dels ulls esglaiats—. Jo aquí fent la coreografia de Grease només pel meu plaer i els fans gaudint. Ai merda, sort que sé que no teniu tele, que em graves i acabo a un programa de càmera oculta. La meva reputació als fems.

—Quina reputació?

—I aquí tenim l’insult d’aquesta hora. Has estat lenta, ja trobava a faltar un cop al meu ego. T’estàs afeblint?  

—Calla. 

 En Gallagher va obrir els braços en gest de fingida innocència i va continuar treballant. Aquest cop sense cantar i ballar. Encara que se’l veia concentrat i eficient, no sentia tant de goig, i, per tant, no el transmetia ala seva observadora, com quan estava cantussejant. 

—Què cantaves? Com ho has anomenat?  

Grease.

—Muggle, oi?

—És una pel·lícula muggle. Gran banda sonora, temazos —Quan parlava d’alguna cosa de la cultura del món muggle, els ulls d’en Gallagher s’il·luminaven—. Però, he de dir que, tot i que veig la qualitat cinematogràfica, com a home puc veure que el missatge està malament. I que personalment soc defensor de la dinàmica de parelles de noia dolenta i noi més pijo. Un gran fan. 

L’Eithne va decidir només alçar una cella davant aquell comentari d’en Gallagher de dubtoses intensions en les quals preferia no entrar.

—Ara tens els cabells negres.

—Quina gran capacitat d’observació. Podries fer grans coses. També t’has adonat que estem a un bosc?

—Et queden bé.   

Era el primer comentari d’aquest tipus que rebia d’ençà de la mitjanit que va fer aquell canvi radical. No era que els busqués, no tenia un gran d’ingenuïtat molt elevat que la fes pensar que sent una puta desagradable amb tothom ells serien tan gilipolles d’anar tirant-li floretes. Tampoc no havia estat una elecció premeditada ni feta per paràmetres de com seria més atractiva. A sobre havia de modelar el seu aspecte per la visió masculina. Ni de conya. 

—Què pretens, Gallagher?

—Ser amable. Quin món vivim en el qual no ho pots ser! —Aquell noi s’havia de plantejar seriosament la carrera teatral—.  Soc un incomprès.  

—No he dit això.

—Només m’has qüestionat.   

—Ningú no m’ho havia dit, així que…

—Ni els cercles endogàmics amb els quals vas? O el teu germà?

—No. 

—Joder, doncs per viure ancorats en l’edat mitjana són molt poc cavallerosos.  

L’Eithne va estar a punt d’afegir que aquells mesos havia reduït la seva, ja escassa, sociabilitat. L’alumne de setè s’havia obsessionat amb ella, aquell era el primer motiu, i cada vegada que es topaven se l’intentava dur al llit amb la seva facilitat de paraula sense igual. No li va venir de grat buscar-ne més: ni en necessitava ni tampoc no havia de donar explicacions a en Gallagher. I, de la mateixa manera que el Hufflepuff no tenia dret a exigir les justificacions de l’Eithne, la seva colla d’amics tampoc no en tenien a les defenses. Les invitacions no havien cessat, però el to en què eren formulades no era el d’algú que ho feia genuïnament, els et vàrem trobar a faltar no eren més inexpressius perquè no estaven dits per pedres. Quan l’anomenaven pel seu nom, l’Eithne veia que els sonava inusual: ella era la germana d’en Todd, no una persona en si o de ple dret.  

—És igual, Gallagher. Posa’t a fer puto feina.

—M’encanten les teves dolces paraules.  

L’Eithne va riure sota del nas com ho acostumava a fer quan en Gallagher decidia demostrar que, a diferència del que es veia als passadissos de Hogwarts, hi havia algun ésser que també era fluent en sarcasme a part d’ella.

Potser li queia millor del que volia admetre. 

Per dissipar aquells pensaments, va tornar a la novel·la. La campana de vidre, la seva preferida. Ho diria amb la boca petita, però la literatura muggle era la que de veritat li removia quelcom per dins. 

Malgrat la foscor, el Lumus era suficient i ella, amant dels foscos i recòndits, molt temps enrere ja havia habituat la vista per no requerir una gran quantitat de llum per llegir. En Gallagher també s’havia vist obligat a utilitzar l’encanteri il·luminador cada nit si volia treballar bé i, confiava que ell mateix hi hagués reparat perquè ella no li pensava dir, la llum progressivament s’havia tornat més blanca i radiant. 

La va empipar haver de prescindir de la llum els segons que va necessitar per reemplaçar la bolla blanca de la punta de la vareta per la flama que necessitava pel cigarret. No li quedaven molts a la caixa. Hauria de tornar a amenaçar el Pinkman (un pringat de Hufflepuff —com si els Hufflepuff poguessin espirar a més— que intentava escalar popularitat traficant amb capses de cigarrets. A base de la seva eloqüència l’Eithne havia aconseguit que li fes descompte) d'aquí a uns dies. El que havia començat per una manera d’enrevoltar al seu germà i cridar l’atenció al pare, havia acabat com un vici. 

—Me’n deixés un?

—Quina puta mosca t’ha picat avui, Gallagher?

—Crec que un cigarret ajudaria a reforçar la meva imatge de mecànic masculí faldiller que estic projectant ara mateix.

—Ja veig com està funcionant. La cua de noies esperant arriba a Londres. 

—Tot gran èxit necessita temps —La imitació del to del professor Dumbledore, encara que les paraules potser no eren les més adequades, va estar bastant clavada. Tant que l’Eithne va haver d’amagar la rialla sota la mà que tenia lliure—. A més que no trobes que semblo un vertader mascle alfa amb aquest tornavís, Eithne?

—Té —Va llançar-li el cigarret sense gaire traça. Va veure el seu error quan el gest ja estava fent: bruta com era, no havia ponderat les poques habilitats físiques d’en Gallagher. Però ell el va agafar al vol—. A veure si així calles.

—I el foc…?

—Puto inútil.

Però, ja que ella no depenia tant del Lumos com el seu company, es va acostar per, amb la seva vareta, encendre-li el cigarret. Aquella proximitat va fer-li notar que en Gallagher era més alt del que havia pensat, i el cos emetia una escalfor considerable i agradable, en aquell bosc hivernal.

La calma d’aquell instant es va trencar amb els atxems que havia fet el noi en tragar-se el fum.

—Que no eres un expert en fumar, Gallagher?

—Sí, sí… És només… Aquest temps és dolent pels refredats. Tinc la gargamella fatal.

—Ahà.

Era còmic, veure en Gallagher intentant controlar i fer-se l’expert el cigarret com si no l’agafés com una granada. Com inspirava el fum amb temor i l’expirava en un túmul d’atxems. Un nen jugant a ser gran.

L’Eithne va apartar la vista. Aquella imatge d’en Gallagher l’havia obligat a plantejar-se si ella no transmetia, aleshores, la mateixa imatge. Una nena jugant a ser gran.

—Per què vares agafar-me el cigarret?

—Pensava… No ho sé —va concloure en Gallagher—. Quan em vas fulminar amb la mirada vaig pensar que havia dictat la meva sentència de mort. 

—Molt cavaller masclista malparit per part teva. No soc una damisel·la en problemes.

—Crec que ningú mai no seria capaç de pensar-ho. 

—Per què ho vas fer, Stuart? 

—A vegades tinc ganes d’ajudar a algú. Sentir-me útil. En aquell moment vaig pensar que era una bona idea. Clarament no, però que sé. Potser volia caure’t bé. O ficar-me vertaderament en problemes i que em vegin com un problemàtic solitari misteriós i no com un pringat a qui ningú no aguanta. Una mescla de totes. 

La tristesa i la resignació eren les protagonistes d’aquelles frases, de la mena que no es poden fingir. Tot el cos de l’Eithne es va sentir fulminat per un sentiment de reconeixença envers aquella simbiosi de conceptes, malgrat que ella ho intentava domesticar tant per no reconèixer-ho ni en ella mateixa. 

—Gallagher —El noi va alçar la mirada, avergonyit després de la confessió—. Jo sí que t’aguanto.   

L’Stuart va somriure amb llàstima.

 

*

30 D’OCTUBRE DE 1993

 

    Era aquella torre de llibres suficient estable per pujar damunt i no enfonsar-se?

    Davant l’Eithne estaven apilats els més gruixuts i avorrits llibres que havia vist sobresortir de les estanteries. Diferents edicions d’Història de la Màgia (apassionant), altres toms centrats sols en les guerres de gnoms i altres compendis d’història militar que, per la qual cosa havia comprovat l’Eithne, no mencionaven una dona ni per casualitat i l’autor tenia tota la pinta de no haver tocat l’aigua amb sabó durant tota la seva vida. Aquell llibre l’havia posat a la cima. Faria gust trepitjar-lo. 

    Aquell era un dels putos inconvenients de ser baixa: haver de batallar, amb aquells podis improvisats i Wingardium Leviosas, contra el dubtós criteri de Madame Prince que decidia col·locar els llibres més interessats a sobre del tot de les estanteries. Confirmava la seva teoria que no hi havia una puta persona amb un mínim d’intel·ligència en aquell castell. Com llibres que fossin llegibles: massa acadèmics, massa rotllo vomitat que s’havia d’aprendre a classe i no li servia de res…  A ella que li importava el que va escriure a saber quants d’anys un senyor caspós sobre les guerres dels gnoms. Absolutament res.

    La Secció Prohibida era l’objectiu. Però encara no havia aconseguit convèncer a cap professor que era mereixedora del permís per visitar-la. La veien amb males intencions (perdonin vostès per no anar llepant culs) o, directament, la resposta havia estat que no reunia els mèrits acadèmics per tal honor. Oh, perdonin vostès un altre cop, el coneixement restringit a qui tenia més capacitat de memorització o no tenia res millor que posar colzes. Putos empollons.

    Des d’aquella altura conferida pels llibres, l’Eithne va comprovar que cap llibre mereixia la molèstia de baixar-lo d’allà. Llegit. Llegit. Llegit. Pel títol estava clar que l’autor era un pervertit. Llegit. Llegit. Ni de conya, tenia dignitat. Llegit.

    Ja se sabia La campana de vidre de memòria, però no li quedaria cap altra alternativa. A Hogsmeade tampoc no hi havia, precisament, un catàleg ric i extens de varietats literàries. O qualsevol cosa mínimament interessant, no com transmutar una cullera en un cactus. Bé, allò seria útil per clavar als dos gilipolles que estaven fent xivarri dues estanteries rere ella. Les biblioteques almenys es podien respectar, joder. 

    No es va sorprendre quan va veure que un d’aquells malparits era, en efecte, el seu germà. Que putes, si no li havia vist agafant un llibre de casualitat, a no ser que fos per fer-se xuletes pels exàmens o burlar-se d’ella. Els esteroides que es xutava (cada vegada que el veia, s’impressionava de la seva musculatura per tenir catorze anys) minvaven un cervell que ja havia nascut bastant perjudicat. 

    Però, mentre hi passava pel davant, el tros de pergamí que sostenia l’amic del seu germà va captar la seva atenció. El seu germà també en va treure un igual

    El permís de la secció prohibida. 

    Tant que l’havia anhelat i buscat i li donaven al llepaculs d’en Todd. En Todd, qui la mostra més gran de curiositat que havia demostrat en els seus catorze anys de vida havia estat demanar-li que tocava per sopar a l’elfina. El món estava tan mal repartit.

    —D’on cony has tret això, Theodore?

    —Draco, la meva adorable germana. La recordes? Tan dolça com sempre.

    —Em vols respondre la puta pregunta.

—El professor Snape.  

—M’hi pots colar?

—No ho pots fer tu sola, Euphemia, tan segura i llesta que ets?

Va obrir els llavis per suplicar, però no va deixar que el gest anés més enllà de l’intenció. No es rebaixaria tant. A més davant un desconegut. Malgrat això, l’impuls havia percebut pel seu germà qui amb el seu somriure burleta li feu notar. L’amic del seu germà, el tal Draco (els seus pares compartien el mateix gust pels noms puto horribles) va tenir la decència de retirar-se davant tan còmoda i plaent mostra d’amor fraternal.

—I tu per què hi vols anar? Mai no llegeixes ni investigues res pel teu compte.

    —Però intento mantenir les meves notes altes, pel bon nom dels Nott.

    —Guau. 

    —Euphemia… pots deixar de ser impossible? No penses en el papa i en jo? 

L’Eithne es va recolzar sobre la paret de la biblioteca amb un gest tan desafiant com va poder. Però, malgrat la diferència d’edat, davant el seu germà se sentia indefensa. Li recordava al seu pare en tants sentits. Va tragar saliva mentre intentava esborrar certs records.

—Ja veig que no em faràs el favor, estimat germanent.

—Aconsegueix el permís tu, tan bona que ets.

—No em penso acostar a l’Snape, el tufo ja es insuportable a Pocions. Ànimes bessones.

—Mira, un tracte podríem fer. Recordes tot el tema de casa de la mama?

Joder, clar. Sols feia un mes que la privava de son.

—Ahà.

—Va tancar totes les coses en el soterrani. I Merli saps quina màgia va utilitzar que el papa mai no va saber com desfer-la. Tu estaves unida a ella. No en saps res?

—Ha provat un Alohomora?

—Recordes res que et digués la mama o no, Euphemia? Quan no estava alçant el colze.

—Tenia sis anys, Theodore. Joder, estàs tu que em contava coses d’aquestes.

—Dona per cul fins i tot morta.

El puny de l’Eithne va ser intercedit abans que arribés al nas del seu germà. Era un acte d'impuls: intentar agredir a tothom qui parlés malament de la seva mare. Fins i tot encara no li deixaven reposar en pau. No justícia per la seva imatge, això era massa en aquella societat de merda, pau. Com parlarien de l’Eithne, aleshores, quan ella no hi fos?

—Si et porto llibres de la Secció Prohibida sobre com tancar encanteris de clausura, et refrescaria la memòria? O podries llegir-los i ser d’alguna utilitat?

—Que temptador. 

—Fent neteja, el papa ha trobat un dels llibres de la mama que es va deixar abandonat. Pot ser teu si m’ajudes.

—Els llibres de la mama haurien de ser meus.

—El papa me l’ha enviat a jo. O acceptes o me’l quedo jo. I vigila que no acabi al foc.

—D’acord —va acceptar entre dents l’Eithne.

Més tard, quan ja reposava en el seu llit, l’Eithne va ponderar si havia pres la decisió correcta o s’hi hauria d’haver negat. Podia ser errònia, normalment, qualsevol cosa que significar col·laborar amb el seu encantador de collons germà tenia tots els números de ser-ho, o, almenys, de convertir-se en el seu infern comercial.

Però, quan hi aplicava el filtre racional i abandonar els sentiments —en el que l’Eithne era notablement bona— els punts positius a ressaltar no eren escassos: llibres de la Secció Perduda, coneixement que no fos el carrincló de la Secció Apte per Tots els Públics de la biblioteca i la possibilitat de, després de tretze anys, obrir l’habitació on la seva mare havia tancat quasi totes les seves posicions abans de suïcidar-se.

L’Eithne es va girar per enfonsar la cara entre el coixí. Com cada vegada que pensava en els últims mesos de la vida de la seva mare, l’envaïa la tristesa, i amb la tristesa venien les llàgrimes. A la llum de les espelmes, recordava el dolor, la febre, el deliri que experimentava fruit de la virola de drac. Els treballadors de San Mungo estaven confosos davant aquell excepcional cas: una nena en principi sana l’havia agafat i la malaltia es negava a abandonar. Amb cures i pocions, l’aconseguien neutralitzar, però no curar-la. Havien decidit traslladar-la a la casa d’estiu, ja que a San Mungo no millorava i, potser, van pensar, a Irlanda, la natura i una casa vora la mar, per ventura li donarien allò que l’hospital no podia. Segurament, simplement van perdre l’esperança i volien alliberar el llit per un pacient amb probabilitats reals de millora. 

Només s’havia curat quan la seva mare ja no hi havia estat. El destí era un fill de puta. Encara la perseguia a les nits, la imatge. Des de la seva finestra de la casa, la seva mare llançant a l’aigua gelada. Com va corre per anar-hi, l’adrenalina l’havia curat el malestar, però no hi va ser a temps. El pare la va treure de l’aigua, xopa i gelada. 

Per això podia veure els vesprals. Quin regal.

I des d’aleshores, això sols havia alimentat les males llengües i les havia animat a augmentar la mala fama de la seva mare. Després d’un any de fingits plors, per fi ho van poder fer. I el seu pare ho va seguir, o simplement ignorava la tragèdia. No li havia costat aconseguir una senyoreta perfecta, que amb prou forces rosava la majoria d’edat, per criar els seus fills. 

Almenys ara tenia un llibre que havia estat seu. A la mare també li havia agradat llegir.

Va acariciar la desgastada tapa amb les mans. Hamlet llegia la cal·ligrafia inicial a la primera pàgina. El teatre no era el seu gènere preferit, però la fama de Shakespeare arribava fins i tot als mags. Havia de ser bo. 

Va obrir-ne la primera pàgina i el seu món es va esbucar.

En la lletra elegant, destacaven dues anotacions fetes en moments diferents. La primera, més antiga, responia al costum de la seva mare de firmar amb el seu nom i la data de l’adquisició la primera pàgina dels llibres. Arleen Máiréad Caomhánach, 17-07-1971. Era el nom de fadrina. Sempre feia mal, trobar-se aquells detalls. Instintivament, va portar-se la mà al pit, d’on penjava aquell collaret de plata que sempre portava, heretat d’ella.  D’alguna manera, tocar-lo, el drac platejat que tenia com a penjoll, la va reconfortar.

Perquè la segona inscripció va ser un punyal al cor.

Eithne. T’estimo. Algun dia ho entendràs. Perdó. 

—Mama.

*

31 D’OCTUBRE DE 1993

    L’Eithne pensava matar al puto Sirius Black. Valia més que el presoner ja hagués pirat del castell, perquè com se’l trobés de cara no responia dels seus actes. 

    Que mira, per ella de puta mare que s’hagués escapat d’Azkaban. Molt bé per tu, has aconseguit encara més minuts de glòria que els que vares tenir per aquell assassinat fa temps. Tampoc no el culpava: amb com estava el món les seves tendències assassines a vegades reflotaven i òbviament si t’estàs tretze anys tancat al catre, voldràs puto escapar. I escolta, un assoliment per posar a la vitrina de casa la mama. ‘Primera persona en haver escapat d’Azkaban’. Quedaria preciós devora el diploma per haver participat en el club de teatre.

    Tallant pel sa, l’Eithne, a diferència de gran part d’estudiants en aquella sala, no estava espantada, ni una mica, davant la possibilitat de tenir un assassí rondant pel castell. Estava enfadada. Molt enfadada. Havia saquejat les cuines en previsió de, com aquella nit totes les seves companyes d’habitació estarien celebrant Halloween, ella es podria tancar i gaudir de la tranquil·litat en la comoditat del seu llit. 

    I ara la seva nit ideal, d’escriptura, havia quedat truncada per aquell puto pirat. Per seguretat (entesos, entenia que no podien deixar que el puto pirat es carregués a algun alumne podria portar a lleugers inconvenients i malentesos amb el ministeri, la premsa, la família potser no s’ho acabava de prendre del tot bé… entenia el problema. Hi havia molta gent a Hogwarts, però entenia el problema), l’equip directiu havia decidit que aquella nit, festa de pijames al Menjador.

    Tota la puta escola dormint al Menjador.

    La podia matar en Sirius Black ja, per favor?

    En haver pres una mesura tan dràstica, com era d’esperar, també ho havien fet en els mecanismes per a complir-la. L’Eithne no veia cap forma humana d’escapolir-se. Havien passat llista i la vigilància de les portes no podia envejar-li res a les de les cambres més importants de Gringotts (com la que tenia el seu pare, que havia anat buidant el seu contingut dràsticament des que havia conegut els locals de joc). 

    Sortejant boscos de cames, així i tot l’Eithne va fer el que va poder per allunyar-se de la multitud. Per començar, el mig troll aquell, qui encara no s’havia rendit en l’empresa de conquistar-la, l’havia oferit compartir el sac de dormir si tenia fred, davant la qual cosa l’Eithne només havia pogut fer-li una bona puntada de peu i marxar en direcció contrària. Oh, així que et va aquest rotllo, guai. La gent així no podia ser real. Era un càstig diví per estar-se carregant el medi ambient o ella que cony sabia. La desena pandèmia.

    Vora les seves companyes de curs i casa, el que seria el lògic i l’opció de distribució que la majoria havien triat, tampoc no ho volia. Havia tingut tastets, de les seves festes de pijames i no, no li interessava discutir el nou número de Cor de Bruixa o lo guapo que era a saber per qui cony tenien el crush aquella setmana. Semblava mentida que fossin Ravenclaws.  Tampoc no s’havia esforçat a descobrir si tenien més substància, doncs elles sols la miraven com un bitxo estrany i l’Eithne s’havia esforçat a interpretar aquell paper. Així tenia tranquil·litat.

    Allò era el que anhelava anant a buscar la cantonada més buida per, almenys, tenir una parta de la solitud que li havia estat promesa però arrencada de les seves mans. La cantonada dels arrepenjats, els altres solitaris als quals aquella situació els aclaparava: no per la por, ni l’ansietat, ni el temor. Per la densitat de gent en un espai reduït.

    I, com bon grup de solitaris de Hogwarts, no podia estar complet sense que cert hufflepuff s’hi unís a ensopegades. Per què estava saltant dins el coixí en comptes de dur-lo sota el braç com les putes persones normals? L’hòstia que es va pegar va ser graciosa per lo previsible que havia estat. També tenia el seu punt de tragicomèdia: havia fet un bon tros abans de, a punt d’arribar a aquella sona més deserta, havia tocat de nassos a terra.

    —Seràs inútil —va riure l’Eithne mentre li allargava el braç per ajudar-lo a incorporar-se—. Gallagher, no pots puto actuar amb intel·ligència? Aquest teatre a què ve?

—És que les curses de sacs són una activitat molt de campament, i això ho és —va respondre el Hufflepuff mentre s’asseia al costat de l’Eithne. La noia va dubtar si dir res, o enretirar-se. La molestava que la veiessin amb ell en actitud més amable del que li era habitual?—. Sempre n’havia volgut fer una, però recorda que no tinc amics. A més m’estic congelant els peus.

—Cada dia em sorprens més. 

—Vols que et segueixi sorprenent, Eithne? —va dir mentre alçava una cella.

—Si tens estima al teu nas, calla.

Però, quan l’Stuart va instal·lar finalment el seu sac al costat del de l’Eithne, ella va decidir no reajustar-lo. Va passejar, així i tot, la mirada pel seu voltant: molta gent estava dormint ja, o engrescat amb els seus amics. Ningú no els estava mirant. Podia permetre’s no ser una malparida amb en Gallagher. 

A més a més, va reflexionar, sabia la manera com se sobresaltava davant cada petit sorollet, cada imperceptible variació de la llum. Fins i tot s’esglaiava, a vegades, havia descobert en les seves estones al bosc, sense motiu. Una persona que saltava davant el trencament d’una branca d’aire, com portaria, que hi hagués un assassí rondant pel castell?

L’Eithne es va sorprendre tenint en consideració els sentiments d’una altra persona.

—Tens por?

—De tu? De què em trenquis el nas? Sempre.  

—No, gilipolles —Considerada, però sempre antipàtica. Una tenia una reputació a mantenir—. D’en Sirius Black.

—Ah. El paio que diuen que ronda pel castell, oi? És com a molt xungo, no? Una mena de Joker. O Darth Vader?

—A quin puto món vius? És un assassí. 12 muggles i un bruixot.

—Ah. Que és aquesta mena de xungo Guai. Guai. Guai. Guai. Cap problema. Guai, guai, guai —Durant uns minuts, l'Stuart es va quedar en blanc i l'Eithne va pensar si necessitava ajuda. Bé, era en Gallagher, sempre necessitava ajuda. Però no feia falta anar a buscar a algú—. No llegeixo les notícies de la societat màgica —L’Stuart va encongir les espatlles, passada una estona, ja recuperat—. Durant l'estiu m’és impossible, de fet si no fos per les cartes de Hogwarts, viuria completament aïllat de la màgia… podria arreglar-ho, suposo, però no val la pena. Aquí… no estic subscrit al vostre diari, El Periòdic Profètic, oi? —L’Eithne va fer que si amb el cap, mentre l’escoltava intrigada—. No em sobren els diners, me’ls gastaré en subscriure-m’hi quan no m’interessa una merda. A vegades me n’ha arribat a les mans un, però m’he fixat més en les fotografies que en una altra cosa. Perquè m’agraden les fotografies i em sembla curiós com aconseguiu que tinguin moviment.

—Jo hi estic subscrita i me’l llegeixo cada dia fins a l’última lletra.

—Fas els passatemps? És l’única altra cosa que veig interessant.

—Una merda. Quina manera de tudar paper.

—A mi m’agraden —va continuar l’Stuart—. Quan em canso de dibuixar faig mots encreuats.

—Vols dir que tens suficient vocabulari per completar-ne un?  

L’Stuart va somriure en lloc d’ofendre’s pel comentari de l’Eithne. 

—Definitivament, tens pinta de nena que amb déu anys ja li robava el diari als pares i el llegies. Segur que podries tenir una conversa molt interessant de política amb algú deu anys més gran que nosaltres. Jo encara no he aclarit com funciona el ministeri o el que se suposa que sigui.  

—Ets un cas.

—Deixa’m fugir del món real en pau, d’acord? Simplement, llegir còmics és molt més entretingut, normalment agafen al dolent i tal, l’heroi es queda amb la noia i tot és maco. En els fons soc un romàntic. 

—Al món real no passa, això —L’Eithne feia temps que ho havia après—. No hi ha finals feliços.

    —Però sempre estàs llegint. O escrivint —Davant la mirada inquisidora de l’EIthne, emmarcada per la cella dreta alçada, l’Stuart es va obligar a continuar—. Quan… ja saps, o al càstig, o a les classes, estàs escrivint tot el temps i pel ritme i les cares que poses, o tens una filia molt rara per prendre apunts o estàs fent una altra cosa. Així que… quin gènere? Eròtica?

    —Tots els homes sou uns putos porcs o que?

—No et culpo per haver perdut tota l’esperança en el meu gènere. 

—Com si tu no en fossis part, Gallagher —Però, realment, entenent que la barra estava molt molt baixa, l’Stuart podia presumir de certa decència que l’alumne mitjà de Hogwarts no tenia. No l’havia anat assetjant per compartir sac de dormir, almenys. Però, com deia, l’estàndard estava sota terra—. Sí, m’agrada escriure ficció. Com dius, la vida real a vegades és una puta merda. Des de petita he necessitat inventar altres realitats o escenaris per no acabar dels putos nervis. Sols amb llegir no em bastava.

    —T’entenc. Al meu cervell soc el bessó d’en Brad Pitt. Pobret, ell és el lleig dels dos. També el pobre i fracassat. Està un poc trist, però des que li he presentat a la meva ex, l’Angelina, ha remuntat una mica. 

    —Estàs segur que parlem el mateix idioma? 

    —No gaire. Però em passa amb tothom. 

 —Conec la sensació —va murmurar l’Eithne, com si fos un secret—. Fa anys que tinc una història al cap, però mai no acaba de tenir sentit. Vaig avançant i faig escenes, però no és gaire bona. És millor que escoltar a classe, sigui com sigui.

       —I de què tracta? Si es pot saber.

    Instintivament, l’Eithne va tornar a assegurar que ningú tingues els ulls, o pitjor, les orelles, posats en ells. No, ja la majoria de gent estava dormint, almenys els que tenien més al costat. Mai no s’havia sincerat tant amb ningú, i era una prova de com d’hermètica que havia estat sempre. Sabien el seu pare i en Todd que escrivia? Ho suposava. No els ho havia anunciat directament, no obstant això, si tenien una mínima part de la capacitat d’observació de l’Stuart, no era complicat unir les evidències, Les seves companyes d’habitació a vegades li havien fet un comentari, al final resultarien ser dignes de la casa blava i tot. 

    Però mai ningú no li havia fet aquella pregunta, tan directa.

    —És complicat. Tinc els personatges i la relació entre ells, però…  Estan bloquejats.

    —Sona bastant familiar. 

—És igual. Segurament mai no ho escriuré.

—D’acord. Però si mai ho fas… m’agradaria llegir-ho. 

—Ves a dormir, ja que estàs delirant.

—No m’ho diguis dos cops. Bona nit. 

L’Stuart es va ficar dins el seu cas i l’Eithne es ca quedar asseguda, arraulida amb el sac entre les cames. Per què s’havia permès aquell atac de vulnerabilitat? Pot ser, si ho examinava fredament, no havia estat per tant, malgrat això, per ella havia estat com despullar capes i capes del seu món interior. Tenia dret a sentir-se així? No havia dit cap mentida, no creia de veritat veure cap llibre seu publicat. Almenys havia arribat a un acord amb les seves ambicions, i escriure en el Periòdic Profètic semblava un camí prou bo. No significaria oferir al món tant d’ella perquè un aliè ho llegís, però tampoc no era un treball avorrit i monòton que quedaven bé al paper, com els de la Conselleria. 

Estava tenint una mala setmana, allò era tot. El problema radicava que aquelles sempre havien estat més comunes que les bones i les bones, mai no ho eren del tot. 

Segurament havia de fer com la majoria d’alumnes i anar-se’n a dormir. Sí, era la millor opció. Per ventura les coses s’arreglarien i demà ja haurien trobat a en Sirius Black i les coses tornarien al seu curs habitual. 

Només era una mala setmana.

 

*

2 DE NOVEMBRE DE 1993

    Els dies van anar passant i la situació anímica de l’Eithne va millorar. Cap d’aquells dies posteriors no va tocar el fons com ho havia fet aquella tarda abans de Halloween, quan havia fet el pacte amb el seu germà. 

    En Todd havia complert la seva part i sobre la seva tauleta de nit ara reposaven una quantitat considerable de llibres de màgia més sofisticada i fosca dels que mai no havia consultat. Havia començat la consulta i, malgrat que cap no inquiria explícitament en el trencament de malediccions de clausura, havia trobat altres temes molt interessants. En qualsevol cas, suposava una alenada d’aire fresc respecte a la tediosa monotonia. 

    Però això no mitigava altres problemes. Ho havia confirmat amb el seu pare, i desfer l’encanteri de l’habitació tancada no era indispensable per parar la venda de la casa. Tenia una data límit imposada.

    Aleshores, cada nit que es reunia amb en Gallagher al bosc i no aconseguien que el cotxe s’aixequés més que uns mil·límetres, centímetres, metres del terra, se sentia com un tick tack constant, un granet que queia en un rellotge d’arena a punt de rebentar. 

    S’estava impacientant, però, al mateix temps, anava espaiant més les incursions de nit. Havia evitat a en Gallagher cinc després de confessar-li que podia veure els threstrals. Feia el mateix des de la nit de Halloween. Confluïen la vergonya per expressar en veu alta només la punta de l’iceberg de les seves inseguretats i l’estima que li estava agafant al noi. No el volia aclaparar. A més a més els riscos eren alts, si els agafaven, a ella li suava l’expulsió (i, sent sincers, el Ministeri no deixaria que expulsessin a una membre dels sagrats 28) però en Gallagher tenia una mà davant i una darrere. Amb tota segura, ell es ficaria en un gran problema. 

    Estava caminant, camí a la mussolerissa perquè no tenia la més mínima intenció d’assistir a Encanteris, quan es va topar a en Gallagher. Sense dirigir-li paraula, la va apartar del trànsit d’alumnes cap a un espai on quedaven semi-amagats els dos.

    —Abans que em peguis, deixem dir-te una cosa. 

L’Eithne va alçar una cella. Era divertit que, malgrat no haver arribat mai a tocar a en Gallagher, el noi encara reiterava aquella petició. A hores d’ara encara li tenia tanta por?

—Ahir… —Semblava nerviós, més del que era habitual en ell, i el to va anar decreixent de manera que, tot i que va moure els llavis, l’Eithne no va entendre res. En captar la falta de resposta com indicatiu que no s’havia expressat bé, l’Stuart va repetir la frase—. Ahir vaig anar al Bosc Prohibit. El cotxe vola bastants metres, és estable i el filtre d’invisibilitat va bé. Ho hem aconseguit. 

Sense pensar-so dos cops, l’Eithne va passar els braços entorn de l’Stuart i el va abraçar

 


Llegit 70 vegades


< Anterior capítol || Pròxim capítol >

 


Comentaris
Envia un comentari!: Per comentar has d'estar registrat. Registra't és gratuït ;-)


  • AvatarMercè GrangerEnviat el 08/08/2022 a les 19:34:36
    #28091He escrit 6 fanfics amb un total de 39 capítols

    Pensament recorrent mentre corregia aquest capítol: tu tens molts d'issues, Eithne, reina. HAHAHAHAHAH però almenys m'ho passo bé amb alguns comentaris.

    Cosetes: bé 'plot twist' que es veia a veure de lluny. La Marta me'l va pillar el minut 0 HAHAHAHAHA. Però bé ja veis la vinculació entre les dues línies temporals ^^ A veure què en pensau huhuhuhu (i perdó per ser tan killer). 

    Les converses entre l'Stuart i l'Eithne m'agraden TANT. És que és lo únic que m'agrada ara que m'ho estic rellegint... no pensava que em quedessin bé, la veritat, i m'ho llegeixo i és com 'no es tan horrible, werk'.  A veure si us agraden ^^

    Tenim el Halloweeeeeeen. Yay em feia unes ganes escriure alguna cosa ambientat al halloween dels presoner. I els comentaris de l'Eithne, per favor, he retallat un moment en que li deia attention whore al Sirius i tot HAHHAHAHA. Ai i el moment en que parla d'escriptura amb l'Stu no és cuquiiiiiiii? BTW, la trama de la novel·la és literalment el love triangle de folklore de la Taylor, nova referència hahaha.

    Bé espero que us hagi agradat, gràcies per llegir, petonets <3




  • Avatarmarta_ginny (Moderador/a FF)Enviat el 30/08/2022 a les 18:24:18
    #28145He escrit 13 fanfics amb un total de 175 capítols

    Vingaaaaaaaa som-hi, que ara vaig fer una pausa amb les vacances i portava molt bon ritme, s'ha de recuperar!

    Cutiepieeeeeeeeees <3 que fàcil, que fàcil que és shippejar-los. I ja sé que ho dic sempre, però no sé de què em sorprenc, venint de tu hahaha

    M'encanten les referències de pop culture que fa l'Stu durant tot el capítol, encara que no l'entenguin, ell tira, clar que sí. Grease lightning, el Joker i Darth Vader, i tota la resta. I els "guai, guai, guai", sempre primer 4 i després 3. Fan fan. He de dir que l'Stu és bastant diferent dels teus personatges habituals, i et queda clavadíssim! Sí que és així desastrillo, però no té el punt black aquest que tenen els altres.

    El cotxe, i Halloween, no sé si és perquè el 3 és el meu preferit i em fa especial il·lusió, però em sembla súper guai veure-ho des d'un punt de vista que no té reeees a veure al que se'ns mostra a hp. Però és que ni es mencionen els altres, i m'encanta, perquè Hogwarts és gran i ells tenen coses a fer.

    L'escena dels sacs de dormir, aish. Els nens que són artisteeeees, i com bons artistes frustrats, es troben i es valoren i tot plegat. Gràcies per la informació de la trama del llibre (de fet estava pensant com colaries Betty), m'encanten aquests detalls! I el final AH, el cotxe! Bé, no sé si hauria d'estar contenta sabent el que ve, però en fi. No sé si podrem replicar el xungo que em va agafar llegint-lo per primera vegada, però tot és intentar-ho hahaha

    Segueixo!