Hogwarts - seven
AvatarEscrit per Mercè Granger
Enviat el dia 25/05/2022 a les 15:13:48
Última modificació 08/08/2022 a les 13:30:48
Tots els capítols de Hogwarts
< Anterior capítol || Pròxim capítol >


seven

 

seven

And I've been meaning to tell you
I think your house is haunted
Your dad is always mad and that must be why
And I think you should come live with
Me and we can be pirates
Then you won't have to cry
Or hide in the closet
And just like a folk song
Our love will be passed on

*

7 DE MAIG DE 1972

 

—DORCAS! 

De poc la Dorcas no va esquivar la bala. 

Afortunadament, la nova escombra que li havien regalat els pares per Nadal va salvar-la. Pels pèls, i conscient que, amb l’escombra vella que havia manejat fins amb prou forces un mes enrere, segurament tindria el nas trencat o un ull menys, va volar al voltant del camp per integrar-se al partit. 

—De res, eh —va retreure-li en Kevin, que fins i tot dues xicotes després, continuava guardant-li ressentiment per la ruptura. No havia prescindit d’ella perquè era la millor caçadora que tenia—. Centra’t en el partit! 

—No has de caçar la papallona, tu? Vigila no se t’escapi.

Per la cara que va fer en Kevin, va veure que el seu comentari no havia estat apreciat i molt segurament estaria asseguda a la banqueta durant el pròxim partit. En honor a la veritat, no era el seu millor partit. 

I quina puta ràbia li feia.

Dues setmanes abans els havien comunitat que havia començat la temporada de selecció de Quidditch, i que alguns entrenadors observarien aquell partit per detectar possibles talents. No era la primera vegada que passava, per la Dorcas encara no era titular o era massa jove per ser tinguda en consideració. Però, ara, a sisè, podia significar tancar un tracte per sortir de Hogwarts amb un futur definit. Fos l’equip de Gal·les o les Arpies, del qual la seva entrenadora destaca entre les grades dels professors, eren unes bones opcions.

Si jugar al Quidditch era de veritat el que anhelava la Dorcas.

Estava clar que anant tancant portes era una ximpleria. Per això, en aquell partit havia de destacar. Però, al mateix temps, si ho feia… no seria, paradoxalment, tancar totes les altres portes envers el seu futur? Ja havia reclutat a algun alumne a setè i equivalia a saltar-se classes i, normalment, deixar setè inacabat o amb notes molt mediocres a causa dels constants entrenaments. Es veia tota la seva vida jugant a Quidditch? No, era obvi que tota la seva vida no podia ser. La carrera dels jugadors venia amb data de caducitat. Així que quan el seu cos no pogués aguantar els partits, tampoc no ho resistiria l’entrenament per ser Auror. Dos camins tancats. No es veia tornant a estudiar per recol·locar-se a la Conselleria. Quedava ser entrenadora, comentarista o redactora d’esports. Tres camins terribles, si li demanaven l’opinió. 

Va desviar la mirada de la grada dels professors per centrar-se, per segona vegada, en el partit. La bala els tenien els Slytherin i va sentir la sang bullir. Feia deu minuts havien marcat un gol i quasi havia explotat de ràbia. Quan es tractava del Quidditch, era competitiva. Molt.

Veure a l’Arleen celebrant el gol d’Slytherin també l’havia esverat. No era una nova sensació i era d’esperar, era idiota per pensar que seria diferent i no celebraria un gol marcat per la seva residència. Al cap i a fi, ella reia sota el nas cada vegada que les serpotes perdien punts (sempre que l’Arleen no en fos la culpable).

Potser estava defraudada. Havia estat un gran camí des de la festa on s’havien fet el petó. L’evitament, primer mutu i després només de l’Arleen, les vacances de Nadal sense contacte… Quan havia tornat per gener, s’havia trobat la feliç notícia que havien romput amb aquell imbècil i a més l’havia enviat a la infermeria. Una gran decisió. Havia estat quasi tan bon regal de Nadal com l’escombra dels pares, o la guitarra de segona mà d'en Wyn,

A partir d’aquell punt, semblava que la seva amistat amb la slytherin s’havia tornat a encarrilar. No eren ben bé les coses com abans, ja que l’Arleen encara refugia més el contacte físic, però allò era molt millor que el buit que havia sentit mesos enrere, quan l’Arleen marxava abans de les classes que compartien i les tardes es tancava a la biblioteca. 

La Dorcas, i resultava vergonyós admetre-ho, havia passat alguns dies tancada a la seva habitació, escoltant els discos que li havia regalat en Wyn. Ja s’havia apropiat dels d’en Greg qui, total, no els sabia apreciar. Una cançó d’un d’ells, en el que hi havia quatre paios amb el pentinat més horrible que mai havia vist (allò un casc. Qui els havia dit que era bona idea), li havia fet plorar. 

 

“Is there anybody going to listen to my story

All about the girl who came to stay?

She's the kind of girl

You want so much, it makes you sorry

Still you don't regret a single day”

 

Desconeixia el perquè, però aquella estrofa l’havia impactat. No sabia si li eren del tot familiars, aquells sentiments, o almenys no havia pensat fins aleshores, però la sensació de reconeixença va ser infal·lible. Havia fet futurologia, no perquè hi acabés de creure en aquelles coses, però va ser l’assignatura que més li va cridar l’atenció de les que s’oferien a tercer (ella tenia l’esperança que els hi passessin drogues o coses així per amollar bajanades malgrat que ja en deia suficients estant serena), i estava convençuda que ja entenia una mica com es podien predir les energies. L’Arleen i en Greg se’n reien d’ella, però en escoltar Girl… alguna cosa li va dir que era la cançó de la seva vida. O que ho seria. 

Potser els seus amics tenien raó i no s’havia de preocupar pensant aquelles coses. Definitivament, en el context d’un partit de Quidditch, no era el més indiciat. Ho va comprovar en la seva pròpia pell quan una bala va impactar a gran velocitat en el seu cos. 

No era la primera vegada que els seus reflexos no havien estat suficients i era colpejada. Però, almenys a les prèvies, havia anat preparada. Aquella vegada, a causa de la distracció que s’havia sumit, no estava en una bona postura i l’impacte li va fer perdre l’equilibri. Durant uns segons ho va poder salvar agafant-se del mans de l’escombra amb la punta dels dits, però aquests van cedir.

Caiguda lliure.

Un alentiment en el seu descens li va confirmar que algun professor o Madame Hooch s'havien adonat del seu accident i havien pres mesures perquè no acabés criant malves. Però no havia estat suficient per deixar-la il·lesa. Un dolor profund va recorre tot el seu braç dret, el que estat el primer a tocar el terra i havia estat aixafat per tot el pes del seu cos. Va mossegar-se el llavi de la ràbia pel seu dolor i l’estupidesa que l’havien portat a ell mentre intentava incorporar-se.

—Està bé, senyoreta Meadowes?

—Mecaguntot —va ser el primer que va poder murmurar la Dorcas mentre s’incorporava i es topava amb els ulls grocs de Madame Hooch. El partit havia quedat declarat en pausa—. Són només ferides de guerra, no fan… JODER.

Havia intentat suportar-se sobre el braç dret. Mala idea. Terrible. 

—Acompanyi’m a la infermeria. Amb sort Madame Pomfrey ho podrà arreglar i només s’ha haurà de quedar la tarda.

—QUE? Si puc seguir jugant! JODER.

Ella n’estava convençuda. Mentre no li llencessin la pilota pel costat dret, ho tenia tot controlat.

—Senyoreta Meadowes, no pot seguir jugant. Faci el favor.

—ESPERIN!

En Kevin va baixar elegantment a la gespa i es va situar entre elles dues.

—Necessito a la Dorcas per partit. No puc perdre la meva millor caçadora. Deixi’m a mi, que estic molt posat en noves tècniques de sanació que fan servir als partits de Quidditch —Madame Hooch va obrir la boca per oposar-se, però en Kevin ja havia tret la vareta i apuntava el braç ferit de la Dorcas amb ella—. Brackium Emendo

Quin soroll i sensació feien els ossos quan es tornaven a soldar? Definitivament, no era aquesta, va pensar la Dorcas quan el raig blau sorgit de la vareta d’en Kevin va tocar-la. 

El dolor se n’havia anat, això se li havia d’admetre al Kevin, però, quan va voler alçar el braç…

Semblava fet de flam.

L’extremitat es retorcia sense seguir cap mena de patró, es torçava en línies corbes i la Dorcas per molt que ho intentava, no aconseguia que respongués als seus impulsos. Fos el que fos el que havia fet l’idiota d’en Kevin, no li havia reparat el braç. Ho havia empitjorat. 

—Ara sí que haurà de passar la nit a la infermeria, senyoreta Meadowes.

Perfecte.

 

El veredicte de Madame Pomfrey havia estat clar: l’encanteri d’en Kevin havia fet desaparèixer, més que no arreglat, tota l’estructura òssia del braç esquerre de la Dorcas. A cada paraula que deixava anar la infermera, el malson de la Dorcas adquiria un nou nivell de calamitat. Ja no hi anava ben predisposada, perquè des de la finestra oberta sentia el xivarri del partit que continuava sense ella i ningú no semblava trobar-la a faltar. Més endavant, el detall que el procés per tornar a fer créixer els ossos era dolorós tampoc no va ser gaire ben apreciat. I quan va anunciar que quasi amb tota seguretat s’hauria de quedar tot un dia descansant, la Dorcas quasi va explotar. 

No podia estar-se quieta cinc minuts, s’hauria d’estar tot el que quedava de dia i la nit estirada al llit, en aquella claustrofòbica habitació mentre els seus companys celebraven (es negava tan sols a ponderar la possibilitat que Slytherin els guanyés) el partit. I a sobre sola. Que no dubtava que Madame Pomfrey fos un encant de dona, l’havia curat de les mil ferides fruit d’estupideses en aquells sis anys, però dubtava que pogués perllongar durant tantes hores una conversa amb ella. 

—Pot quedar-se aquí mentre vaig a buscar la poció Osquecreix?

—No té un nom més… que no faci pinta que vomitaré quan la prengui? Un nom així més maco.

—Em sap greu, però ja li he avisat que el procés es dolorós. En quin cap se li ocorre deixar a un alumne fer aquests encanteris tan complicats…! —va enfonyar la infermera mentre s’allunyava—. No es mogui.    

—No, si acabar amb el braç de gelatina tampoc no era la meva primera intenció.

Va tornar a intentar-lo aixecar per si, miraculosament, els ossos havien tornat. No hi va haver sort.

Presa per la ràbia, la Dorcas va deixar-se caure sobre el coixí  i es va tapar els ulls amb el braç indemne. Joder. Ara que el xoc inicial havia marxat, s’adonava de les vertaderes implicacions de tot l’assumpte: acabava de tancar amb pany, enterrar i construir un gratacel sobre les seves oportunitats de ser jugadora de Quidditch professional. Encara que jugués l’any que ve i tornessin a visitar-los els entrenadors, qui es fixaria en la gilipolles que no sols havia estat desconcentrada durant tot el partit, sinó que havia caigut de l’escombra, s’havia trencat a sobre i havia deixat que l’imbècil del seu exnóvio l’utilitzés com conillet d’índies, resultant tot allò en convertir-la en una seminoia, semigelatina? 

No. El Quidditch ja quedava exclòs del seu futur.

Havia de plorar? No havia estat la primera opció sempre i, quan ho havia estat, tampoc no havia ocupat el pòdium molt de temps, però la frustració estava allà. Mentre s’acostava la data límit del partit, havia somiat, amb ell uns anys més grans portant els emblemes dels seus equips preferits. Fent-li un petonet a la seva parella mentre li dedicava l’últim gol que acabava de marcar. Portades de revista sostenint la copa del Mundial de Quidditch. Eren imatges molt prometedores. 

Suposava que ja en viuria cap. Malgrat això, l’acadèmia d’aurors mai no tenia mala pinta a les seves il·lusions.

O… El que li havia agradat del Quidditch professional era el reconeixement, la fama i la possibilitat de viatjar. No tenir una feina comuna. Sabia que hi havia altres carreres professionals amb aquelles característiques.

Potser…

Toc. Toc. Toc.

—Està oberta! —va cridar la Dorcas, en vista que Madame Pomfrey continuava tancada a l’armari buscant la poció—. No queda molt espai amb tooooota la gent que hi ha, ves alerta!

—Dora? —va preguntar l’Arleen mentre entrava a l’estança i avançava cap a la Dorcas. En circumstàncies normals, la Gryffindor hauria fet una ganyota davant la gorra de llana i la bufanda verdes i platejades que duia en senyal de suport pel seu equip, però estava tan contenta per la seva presència que no s’hi va fixar—. Ja veig que almenys estàs de suficient humor per fer bromes. T’has fet gaire mal?

—Arleen? Que hi fas aquí?

—No pensaves que et deixaria patir sola, oi? Perdona per haver tardat tant.

—Almenys has vingut. El malparit d’en Greggory no el veig per enlloc. Tingués germans, digués.  

—L’Eimhear només en vindria a veure per rematar-me, si et serveix de consol —va riure l’Arleen mentre deixava la seva cartera a la tauleta de nit de la Dorcas i apropava una taula per estar el més a prop possible de la seva amiga—. No em preguntaràs per què m’he estat tant de temps a venir?  

—Si em dius que és perquè estaves celebrant la victòria d’Slytherin penso pregar-li a Madame Pomfrey que m’administri l’eutanàsia directament.

—Crec que el partit continua. He marxat just quan t’han dut a la infermeria —va respondre l’Arleen encongint els braços—. Ja saps que el Quidditch tampoc no m’agrada tant, és més per veure’t jugar i l’ambient. Però no em podia quedar allà palplantada després de la teva caiguda.

—Gràcies, de veritat. Ja podria pensar tothom com tu.  

Mentre es llevava la bufanda i la gorra, ja que a l’interior de la infermeria la funció d’aquelles peces ja no tenia sentit, l’Arleen se la va quedar mirant amb els seus enormes ulls blaus. Va meditar uns segons abans de seguir la conversa. 

—Segur que el teu equip et vindrà a visitar quan acabin.

—Espero que amb una cistella plena de dolços i em convidin a cent rondes a Les Tres Escombres, com a mínim.  

—No hi contaria. 

—Demà demano el trasllat a Hufflepuff. Bé, a qui intento enganyar. Duc Gryffindor escrit al front —L’Arleen va riure—. Per què has estat tant de temps a venir? Al final no t’ho he preguntat.    

—Gràcies. No volia insistir més que seria maleducada —L’Arleen es va tornar a aixecar per recollir la cartera que prèviament havia deixat a la tauleta de nit. La Dorcas admirava com la seva amiga és preocupava tant per les maneres, i com les tenia tan estudiades i hi actuava acord. Ella també intentava mossegar-se la llengua, però al final sempre acabava dient les coses tal com sonaven al seu cervell. I el vuitanta per cent de les vegades ofenien a algú—. He convençut a una de les teves companyes d’habitació que deixés el partit per pujar als dormitoris i t’agafés els discos i el reproductor de vinils. No ha estat fàcil, hauré de fer-li tots els treballs per un més… Però així estaràs més tranquil·la. T’hi has de passar molt de temps, a la infermeria? Normalment, reformar els ossos s’allarga una nit o fins i tot més. 

—Ahà. Tota la nit, m’ha dit Madame Pomfey. 

—Quin contratemps.

—La gent normalment en diria putada, floreta.   

El xivarri provinent de l’exterior s’havia anat evaporant i, quan la Dorcas es va sobtar adonant-se que ja no hi havia res més que el silencia entre la seva veu i l’Arleen, va dictaminar que per fi el partit havia arribat a la seva fi. I no li importava una bleda qui havia guanyat. Bé, com a bona lleona, sí que tenia curiositat, però no la imperiosa de rompre les imposicions de Madame Pomfrey i corre fins a trobar-se de nassos amb el resultat o enviar a l’Arleen a fer-ho. Podia esperar-se a demà per tenir aquella informació. 

—A més ara segur que estic a la llista negra de les proves de Quidditch. Això sí que és una putada.

—A veure, és un contratemps. Però hi ha altres camins i…

—Interrompo res? —Madame Pomfrey havia tornat del magatzem amb una botella que, joder, tenia encara pitjor pinta que el nom de Osquecreix. Les botelles dels baretos de mala mort on solia actuar en Wyn eren Dom Perignon al seu costat. La Dorcas entenia que, en ser una poció sanadora, l’aspecte exterior no era la prioritat més gran, però no va servir per calmar-li els nervis davant la consumició d’aquell beuratge que tan mala fama i tant dolor prometia—.  Senyoreta Caomhanach, quant de temps. Espero que no vulgui tornar a congelar un alumne.

—Ho he deixat. Només va ser un cop que li puc assegurar que no es repetirà. Espero que estigui tenint un bon dia i la meva amiga no li ho estigui posant molt difícil.

—Seràs…! 

—Senyoreta Meadowes — va continuar Madame Pomfrey—. Begui’s això. Quan més aviat se la prengui, abans farà efecte i podrà marxar.

—No hi ha una altra manera, oi? Un encanteri, esperar… —va murmurar la Dorcas mentre agafava l’ampolla que la infermera li oferia. 

A distància curta, en totes les òptiques possible, la poció era encara pitjor. Olor, textura. Havia vomitat coses amb aspectes més comestibles que allò. Però, en topar-se amb la cella alçada i la mirada impassible de Madame Pomfrey, la Dorcas va resoldre que no li quedava una altra que posar-li valor i prendre-la. Pitjor que les begudes que havia begut als concerts d’en Wyn no ho sabia.

Mentre s’acostava la botella als llavis, va allargar la mà lliure i els seus dits es van entrecreuar amb els de l’Arleen. La seva amiga no va enretirar la mà. De fet, li va donar uns copets suaus amb la punta dels dits. Ànims, tu pots. No sabia si exactament aquella havia estat la intenció, però per la Dorcas van ser interpretades d’aquesta manera i va ser l’impuls per bolcar el contingut dins la seva gola i empassar-s’ho.

Se’n va penedir instantàniament.

Com li havia estat anunciat, el gust era terrible. No, la paraula terrible no feia justícia a la batalla que estava tenint lloc al seu paladar. Si això era una advertència perquè mai no es tornés a rompre cap os, complia totalment la seva funció. Instintivament, es va posar les mans a la boca i es va acotar, mirant cap a terra en vista que tenia la sensació que vomitaria en qualsevol moment. Però no ho va fer. No va tenir aquella sort, mentre notava que la substància queia gola avall i se li feia bola. 

Mai més. Definitivament, mai més es rompria un os o deixaria que algun provés encanteris màgics amb ella. 

—Bé, veig que ha tingut efecte. Em sap greu, però li espera una nit llarga. Forma part del procés de curació.

La Dorcas estava massa marejada per respondre.

—Em puc quedar amb ella durant la nit?

La Dorcas continuava marejada. En cas de no haver estat en un estat tan crític, s’hauria incorporat i obert molt els ulls davant aquell comentari de l’Arleen. 

—Senyoreta Caomhánach, sap que les normes ho impedeixen.

—Però la Dorcas no tindrà una bona nit, així que necessitarà companyia. Ja sé que vostè la cuidaria molt bé, però conec a la meva amiga i no serà una nit fàcil —va dir l’Arleen eloqüentment—. A més… no hi ha ningú a la infermeria a part d’ella. Sap que soc bona estudiant i si hi ha un problema, que cregui’m que estic bastant segura que no n’hi haurà donats els seus dots en la sanació, segurament el podria solucionar. Es podria prendre la nit lliure i… Hogsmeade està preciós —va deixar caure l’Arleen amb molta innocència—. Les Tres Escombres també, i Madame Rosmerta apreciaria una visita. No troba que mereix relaxar-se una mica?

Madame Rosmerta va semblar ponderar els pros i contres de la proposta de l’Arleen i, finalment, va decidir accedir-hi. Va marxar no fins abans de fer un test ràpid sobre els coneixements de la Slytherin de sanació (que, malgrat la confusió i el mareig de la Dorcas va adonar-se que havia clavat) i fer prometre-li que, si passava res, li enviaria una missiva automàticament. Quan les dues noies es van quedar soles a la infermeria, la Dorcas va sospirar alleugerida.

O ho faria si, després de les arcades, el dolor del braç havia passat a ser pitjor i fulminat. Odiava mostrar vulnerabilitat, però no va poder evitar cridar en els instants que el dolor era inaguantable. Per sort, anava per bategades i a estones remetia.

—Dora… Em sap greu.

—JODER. No et preoc… JODER —Una altra fiblada—. Ho tinc tot controlat. No fa m… JODER.

—És una poció dolorosa, ho estàs aguantant bé.  

La Dorcas no estava segura si eren paraules genuïnes o només per reconfortar-la, però, fos quina fos la seva intenció, les va acceptar. Durant uns minuts, el dolor va tornar a ser inaguantable, però després va disminuir prou per poder tornar a pensar en una altra cosa. De fet, va decidir, millor fer-ho, ja que concentrada en un altre tema que no fos el seu braç invertebrat la distrauria d’allò. 

—Com has convençut a Madame Pomfrey? 

—Bé, ja saps…  Eren unes bones circumstàncies. No volia deixar-te sola, i sé que les dues hauríeu tingut mala nit, tu t’hauries enfadat per haver de patir amb algú desconegut observar. Jo ja estic acostumada al teu humor.

—I el comentari de Madame Rosmerta?

—Ah —Sota les pigues, la pell de l’Arleen havia adquirit un matís rogenc, encara molt més pronunciat que el que ja teia de per si davant els ‘joders’ que anava soltant la Dorcas quan el dolor decidia tornar a trucar—. Bé, hi ha rumors per Hogwarts que… uhm. Ella i Madame Rosmerta són… amigues —L’Arleen quasi no va poder dir l’última paraula per vergonya.

—Joder, doncs que bé s’ho munta la infermera. I semblava tonta.

 —Que vols dir?

—Que tota l’escola va a Les Tres Escombres no precisament per la cervesa. A veure, sí.  Però que Madame Rosmerta té a tothom bavejant. 

—Ah —va respondre l’Arleen distreta—. Sí, puc veure que és atractiva. La cabellera rossa i sempre ha estat un símbol de bellesa.

—Sempre he pensat que us sembleu una mica. Les dues rosses, guapes… —La Dorcas no sabia que estava dient. El dolor ennuvolava els seus pensaments, tant, tant, que a mitja frase va oblidar-se de parlar i només  va poder proferir crits i improperis—. JODER. 

—Crec... que  s’assemblaria més a la Inez. Ella es semi-veela. Per tant, és més guapa. 

La Dorcas va obrir la boca per replicar, però una altra vegada només va poder verbalitzar el seu patiment. La imprevisibilitat d’aquells atacs li estaven adormint els sentits i així, passat un temps, ja estava més calmada. Se sentia pesada, cansada, qualsevol moviment semblava que li costaria la vida realitzar-ho. El dolor persistia, però era més gradual. 

Va intentar tornar a tenir una conversa amb l’Arleen, demanant-li que li expliqués el llibre que s’estava llegint. No ho va entendre del tot. Però tenia amor, misteri, traïcions, elements escabrosos… tots els ingredients que adorava la seva amiga. La Dorcas només va poder somriure, malgrat tot: escoltar a l’Arleen parlant de llibres era un delit. Amb les seves paraules apassionades, podia oblidar-se, una mica, ja que la poció era molt punyetera, de l’exterminació massiva que estava tenint al seu braç.

Amb la melodiosa veu de l’Arleen de fons, la Dorcas va decidir deixar de lluitar i tancar els ulls. Encara intentava comprendre les paraules de la seva amiga, però cada cop resultava més difícil. Es perdia en el relat dels fets, els personatges, els llocs… Però quan va arribar, i que emocionada estava, al moment del petó dels protagonistes, un pensament que surava la ment de la Dorcas més freqüent que mai va reflotar. I, mig adormida i estabornida, sense filtres o vergonya, va decidir que era bon moment per exterioritzar-lo. 

—Per què vares fugir després que et fes un petó, Arleen?

—Dorcas… em… em vares dir que no te’n recordaves… 

—Arleen...  

A poc a poc, la Dorcas va tancar els ulls.

 

*

7 DE GENER DE 1972

*

 

D’un bot, la Dorcas va escalar a l’arbre i va seure a una branca d’altura intermèdia que va considerar prou estable per aguantar el seu pes. Adorava que a Hogwarts es arbres cresquessin sans i robustos, qualitat que li permetien continuant-los escalant encara amb setze anys.

L’Arleen es va quedar mirant la base de l’arbre uns segons abans de negar amb el cap. La Dorcas no es va molestar a sorprendre’s. L’havia animat moltes vegades, però sempre l’Arleen havia decidit que la por a caure pesava més que la magnífica sensació de penjar les cames al buit. Almenys, l’havia deixat de reduir i havia accedit a parlar amb ella, com havia promès abans de marxar de vacances, i era un avançament que la Dorcas no pensava desestimar o espenyar amb algun comentari sobre covardia. 

Va mirar-la des de baix, incòmoda i incapaç d’encetar la conversa. Ho podia fer, clar, una de qualsevol: demanar-li que tal havia anat Nadal, que li havien regalat els seus pares, que tal les classes. De fet, preferiria només parlar d’aquells temes si significa donar per tancat la baralla i tornar al punt on havien estat tres mesos enrere. Per desgràcia, sabia que això no funcionaria: això imaginava per la insistència de l’Arleen d’anar a un lloc apartat i el nerviosisme que tacava de poca traça tots els seus moviments.

    La Dorcas va mirar al punt del terra que l’Arleen feia cinc minuts que mirava, per constatar si de veritat s’hi havia perdut alguna cosa o només era un altre dels signes d’intranquil·litat. 

    —Et dec una explicació, Dora.

—Estaria bé. No em diguis que m’has estat evitant perquè tenia mal alè, que intento rentar-me les dents després de cada menjar.   

—Tant de bo… —va riure sota el nas l’Arleen—. Perdona. Només… no deixava de pensar en… el que va passar a la festa d’octubre i com a partir d’aquella nit vaig començar a sortir amb en Greengrass, ja ho saps —’Has estat molt bona pràctica de fer petons, Dorcas, però el gilipolles Slytherin és molt millor’—. Però bé, ja ho hem deixat i…

‘Ara necessito una vegada l’amiga de la qual he suat completament ara que no tinc un qualsevol bavejant per jo’. 

Si la Dorcas hagués parat més atenció, potser hauria vist l’altra manera, més en sintonia als seus sentiments, d’interpretar les paraules. Però una cosa fonamental era en el caràcter de la Dorcas: suprimia com fos els sentiments negatius. Refugia del dolor, la ràbia, la frustració. I que més li havia fet que adonar-se que veia a la seva millor amiga com més i que òbviament els sentiments no eren correspostos? Què després d’haver guanyat proximitat amb ella, seguidament havien fet quatre passes enrere i se l’havia trobat als braços d’un altre? Què estava quedant que per ella, aquella nit només havia estat un joc, o, pitjor, un experiment?

Com li deia que els mesos que l’Arleen s’havia passejat del braç d’en Gareth, per la Dorcas havien estat una tortura? Havia intentat ignorar aquell dolor, o contraatacar, amb altres nois que havia trobat disponible, però, tot i que l’atreien en un principi, no havia servit de res. Guardava la brusa que li havia deixat l’Arleen aquella nit i era la recompensa per les estones més dures: la seva funda de coixí particular. No deixava que ningú la veiés, però recolzar-hi el cap era el seu alleugeriment preferit. 

No admetria res d’allò. Així que va optar per la via fàcil.

—De què parles?

—Ja… saps…

—No —va encongir les espatlles. No es considerava la millor actriu, però una personalitat entremaliada i problemàtica l’havien portat a desenvolupar les habilitats escèniques. Esperava estar sonant creïble—. He anat a moltes festes i a la majoria sempre hi ha alcohol que algú ha robat d’on sigui. No les distingeixo ni recordo res important.

Aniria a l’infern per mentidera.

—No… recordes res?

—Si no m’ho dius clarament…

L’alleugeriment en el rostre de l’Arleen. En retrospectiva, va ser molt pitjor que rompre l’os. Molt pitjor que el dolor de la poció Osquecreix. Una punyalada: l’Arleen es penedia del petó. Per la seva amiga havia estat allò, un error, un joc. No havia significat res i que la Dorcas l’hagués, suposadament, oblidat, no la posava trista, si no la tranquil·litzava. Era una cosa que mai no hauria d’haver passat. Era una punyalada, i tant, feta amb ferro roent.

Però també la certesa que havia actuat bé. Havia camuflat els seus sentiments i aquelles paraules li confirmaven que havia estat la decisió més idònia. L’estupidesa que hauria significat sincerar-se i quedar en ridícul, perdre-ho tot. 

Perquè, aquesta era l’altra, encara que li fes mal, ara podien tornar a tenir una amistat com la d’abans amb l’Arleen sense, confiava, la incomoditat; ja que preferia, sens dubte, tenir-la com amiga a no tenir-la. 

Malgrat que s’hagués de tragar els sentiments cada vegada que la veiés. Però ho havia fet bé aquella tarda. 

Podria sobreviure.

 

*

S’havia adormit.

No sabia quant de temps havia passat. Les fiblades havien tornat, i el dolor havia estat suficient per despertar-la del somni. Les gotes de suor relliscaven pel seu front, indicadores que una estona plàcida no havia estat. La posició en què estava també era entortolligada i incòmoda, però, quan la va intentar corregir, el braç ferit no li permetia molt espai de maniobra. 

Recordava que estava a la infermeria.  Les parets, la disposició, els llits… sí, definitivament, estava la infermeria. La següent imatge que va evocar va ser un raig blau. A poc a poc, va retrocedir per tenir el context: el partit de Quidditch, les grades de professors amb cares noves, el seu futur en joc, la distracció. La caiguda. Madame Hooch al seu costat, el braç romput, en Kevin intentant arreglar-ho. La seva extremitat convertida en gelatina i el viatge a la infermeria. L’Arleen. La poció dels orgues que l’estava martiritzant en vida.

L’Arleen un altre cop.

L’Arleen, que seguia allà, a la cadira vora el seu llit. No estava adormida. Podia escoltar la seva respiració, veia els subtils moviments d’aquesta. Ho va confirmar quan la noia va passar la pàgina del llibre que sostenia, sense immutar-se.

L’escassa llum de la lluna que s’escolava per les finestres van reflectir la cara de l’Arleen. Portava les ulleres, que tant li facilitaven la lectura i que, així i tot, s’entestava a no portar  a classe. Segons ella, li feia la cara massa redona, els ulls estranys, no li quedaven bé. Preferia seure’s a primera fila i entretancar els ulls abans que posar-se la muntura. 

Com si els seus pensaments haguessin estat captats, l’Arleen va alçar la vista. 

—Has dormit bé? En un moment t’has mogut un poc, però suposo que era cosa de la poció. T’has calmat de seguida. 

—Tu no t’has adormit?

—La cadira és incòmoda —va dir l’Arleen encongit les espatlles—. Així avanço amb la lectura, que feia temps que no llegia gaire.  

—Clar que no pots. A vegades oblido que ets una nena pija i estàs acostumada a luxes. 

—Ho camuflo bé.

—Quant de temps he dormit?

Quina ha estat l'última conversa que hem tingut? Fins quan he somiat i quan ha passat de veritat?

—No ho sé. Poc després que se n’hagi anat Madame Pomfrey? Devies estar cansadíssima.  

—Ahà.

Ho havia somiat tot.

Ara entenia que la cara banyada no era només de suor. Era també de llàgrimes. Imaginacions seves que s’havien mesclat en records no agradables. Podia ignorar els sentiments negatius, controlava suficient el bot que el seu cor feia quan veia l’Arleen, però no eternament. Així i tot, continuava atenint-se a les seves decisions: millor amiga que res. Estar a prop d’ella la feia estimar-la més i no se’n penedia d’aquella sensació. Per què era positiva, mentre no l’exterioritzés. El rebuig que rebria si ho feia, en canvi, era negatiu.

—No et llevis les ulleres…

Va pregar mentre l’Arleen guardava les seves  ulleres i el llibre a la bossa.

—Em queden malament i ho saps. Et vull disculpar d’aquesta visió nefasta.  

—Qui t’ho ha dit?

—El mirall. Absolutament tothom —Però la Dorcas sabia que, si alçava la cella i mirava a l’Arleen amb cara inexpressiva, podia fer-la confessar—.  Ja saps que ha estat la meva mare. Li puc enviar una carta dient que no he sopat. Se’n sentirà orgullosa, diu que a Hogwarts m’alimenten massa.

—La teva mare és imbècil.

—Dora…

—No pots passar-te l’estiu a casa, l’últim estiu abans d’acabar a Hogwarts. Vine a passar l’estiu amb mi a Gal·les —Feia molt de temps que ho pensava. Per desgràcia, coneixia els sentiments (no sabia d’on venien i no els trobava gens merescuts) de fidelitat i amor que professava l’Arleen a la seva família. Durant mesos, havia esperat el moment idoni per fer la proposta, havia de ser en condicions especials que no deixessin a la rossa nergar-s’hi. Va pensar que aquelles ho eren: soles, en meitat de la nit, ella ferida. Ningú no podia negar-se a la petició d’una manca que estava en gran patiment, oi?—. Als meus pares no els importarà. Pots dormir a l’habitació d’en Wyn. 

—No puc…

—Per favor.

El minut que l’Arleen va mirar al sostre, en silenci, va ser una eternitat per la Dorcas.

—D’acord.

—Demà escric als meus…

—No he acabat.

—Però a canvi, tu passes dues setmanes a Irlanda amb jo. L’Hades deixa anar-se’n a la Persfone la meitat de l’any. Jo només et demano dues setmanes.

—No soc prou intel·ligent per entendre del tot la metàfora, però em sembla que acabés de comprar Gal·les amb l’infern i si no estigués prostrada al llit, ja podries començar a córrer.  

—No t’ho agafis així, Dora! Només intento que sigui just. Els meus pares diuen que volen ajudar a l’Eimhear a instal·lar-se a Londres de cara al curs vinent, amb sort s’hi estan  alguns dies i pots venir. O els convenceré, crec que ho puc fer. I la meva àvia… —La veu de l’Arleen es va apagar. La Dorcas era coneixedora de l’estat de salut de l’àvia de l’Arleen: havia empitjorat en els últims mesos, i per les cares que feia l’Arleen alguns matins quan rebia les cartes de la família, no semblava millorar—. És just. I ja saps que Irlanda és maco. I es on ens vam conèixer.

—Et donaria la mà per tancar el tracte, però, ja saps… Pels vells temps, suposo.

—Pels vells temps, Dora.


Llegit 79 vegades


< Anterior capítol || Pròxim capítol >

 


Comentaris
Envia un comentari!: Per comentar has d'estar registrat. Registra't és gratuït ;-)


  • AvatarMercè GrangerEnviat el 08/08/2022 a les 15:17:43
    #28090He escrit 6 fanfics amb un total de 39 capítols

    Quin desastre de persona que soc... xd

    Bé nou capítol. Sé que en teoria toca l'Eithne peeeeerò és que no es pot titular seven i no ser el capítol set aixi que us menjau aquest capítol de la Dorcas, sorry xd (però és que escolteu la lletra de la cançó! CRIDA DORCAS PER TOTES BANDES). En la meva defensa diré que intentaré corregir i tenir el 8 avui i així sabeu com continuen l'Eithne i l'Stu! ^^

    Bé, més pastelón i adolescent prenent decisions de merda i sense saber comunicar-se, nada nuevo bajo el sol. Ah i Madame Rosmerta i Madame Pomfrey son endgame a tots els universos com veis <3 Hahahahaha em va fer molta ilu poder posar-hoooooo, cuquiiiiiiis.

    Després, menció als Beatles i Girl... sempre he trobat que la primera estrofa és TANT material per ff. I llegint-la va ser... es que crida Polaroid per totes bandes. Recordo que a un dels moodboards de la Dorcas de fet hi surten els Beatles així que ja veis ^^ M'agrada molt poder posar aquesta mena de gustos musicals i cosetes aish <3

    En fi, paro aquí i així m'obligo a seguir corregint (i votar i tot el que tenc pendent a la web que en soc conscient!) Petonets, gràcies per llegir <3




  • Avatarmarta_ginny (Moderador/a FF)Enviat el 19/08/2022 a les 11:26:37
    #28121He escrit 13 fanfics amb un total de 175 capítols

    Miraaaaaaaaaaaaaaa que clavada que li va a la Dorcas seven eh? Diem d'Ivy i de Cowboy Like Me, però poc se'n parla, d'aquesta! (Bé, tu ho tenies claríssim, òbviament, però jo no m'hi havia fixat tant a la primera lectura hahaha)

    Molt fan que tornin a ser amigues i tal, és clar, però LA COMUNICACIÓ NEFASTA? Gah, després direm dels nens, però els nens estan quatre mesos comunicant-se malament, aquesta gent s'hi estan anys, eh? Se les perdona perquè són adolescents i encara estan desxifrant i aprenent moltes coses i bla bla, però ESTEU PERDENT TEMPS, CANALLA! Que no és que aneu sobrades de temps, que no ho sabeu, que sou personatges de la Mercè? Espaviiiiiiiiiiiiil

    I Madame Pomfrey i Madame Rosmerta HAHAHAHA el romanç de Hogwarts a totes les èpoques i en tots els universos, m'encanta m'encanta m'encanta. I l'Arleen que semblava que no s'assabentava de res i mira com ho sap, més que la Dorcas! 

    Per acabar, la previsió de l'estiu, que no vull comentar res per raons òbvies, aish. Això de fer els comentaris havent llegint tant de tros més no és ideal, a la pròxima intentaré ser més constant i així podré parlar sense perill de fer spoilers hahaha

    Au, capítol del dia fet! Demà, més!




  • AvatarArwen Black (Moderador/a FF)Enviat el 25/08/2022 a les 02:22:50
    #28138He escrit 2 fanfics amb un total de 5 capítols

    VISCAAAAAAAA anava a deixar-ho per avui però he passat pàgina i em trobo un capítol de la Dorcas. BEN FET, MERCÈ. No sé pas per què et disculpes, al comentari. Estava desitjant saber com continuava la cosa. I, parlant del teu missatge, EXACTE, LA MALA COMUNICACIÓ PER FAVOR. Em fa patir xD. I ara passem de què una pensi que l'altra no se'n recorda a que sí que sàpigui que se'n recorda però aquesta no sàpigui que ho sap. Hell. He vist pedres amb millor comunicació. Però bé almenys tornen a ser amigues i es conviden per vacances. Molt bé, molt bé. Ara sí que ja estic preparada per tornar amb l'Eithne, llàstima que ja és molt tard. Demà més, espero :) Ah, i Gràcies a la Taylor Swift per titular Seven a aquesta cançó. Apa, ara sí, fins al pròxim ^^



  • AvatarAgatha Black (Moderador/a FF)Enviat el 30/08/2022 a les 13:05:17
    #28144He escrit 9 fanfics amb un total de 207 capítols

    Capítol llegit! Em posaré al dia d'aquesta i de GL aquesta setmana. ^^

    M'ha sobtat molt trobar capítol de la Dorcas, perquè em pensava que tocava l'Eithne, i tenia ganes de comprovar la teoria que era filla de l'Eimhear o si és filla de l'Arleen (quanta gent et penses carregar, OMG), però vaja, que aquest capítol ha estat molt bonic. 

    Mira, un altre inútil que no sap fer el brakiam emendo! Vols dir que no és l'encanteri en si, que no serveix per fer el que es pensen que serveix per fer? Hahahaha, ves a saber. Quin puto mal, l'skelegrow aquest, és que em sorpren fins i tot que s'adormi amb el dolor (M'agrada com l'Arleen no pot dormir perquè "la cadira és incòmoda", però la Dorcas que està passant per una reconstrucció dolorosa es queda sopa perquè YOLO" XD 

    Aha! Així que va fer veure que no es recordava de res! Honestament... probablement va fer el millor que hauria pogut fer en aquell moment. Perquè si no, haguessin discutit, i no haurien tornat a ser amigues, i ara almenys són amigues i l'Arleen pot anar madurant, entenent el que sent i en algun moment ser alguna cosa més. Però si haguéssin acabat a les males, la relació estaria perduda. Així que crec que tots els problemes de comunicació al final són "for the best". 

    Bueno, doncs seguiré llegint a veure si acabo resolent el misteri de l'ascendència de l'Eithne! 

    Un. petonet!