Good luck... and don't fuck it up! - 23: I'm not going to panic because I don't do that anymore (V)
AvatarEscrit per Cass Ross
Enviat el dia 21/05/2022 a les 12:58:17
Última modificació 22/05/2022 a les 23:23:13
Tots els capítols de Good luck... and don't fuck it up!
< Anterior capítol || Pròxim capítol >


23: I'm not going to panic because I don't do that anymore (V)

El pòster de Paracels de l’aula d’Alquímia era de les poques decoracions de mida considerable que estaven encabides entre els múltiples mobles plens de substàncies, plantes i utensilis de la sala. Ocupava un lloc a la vista, al costat esquerre de la pissarra, i la V recordava que, quan era alumna, tenia la sensació fins i tot que l’observava, que estava pendent de si feia les coses ben fetes. Com a professora, però, no l’havia pogut relegar a alguna paret lateral. I sempre que havia de fer la sessió sobre els alquimistes del Renaixement a la classe de sisè, es quedava plantada al seu costat, fent-li companyia, mentre els adolescents anaven asseient-se al seu lloc i el murmuri es calmava a poc a poc.

―Bon dimecres a tothom! ―va exclamar amb energia, captant l’atenció dels que semblaven massa adormits per una tercera hora―. Espero que estigueu tots bé, des de divendres passat. No farem servir el llibre fins d’aquí una estona, no patiu per treure’l ―va afegir amb un somriure quan va veure com la Chepi feia un cop de colze a la seva companya―. En lloc d’això, mirarem aquest senyor tan simpàtic que tinc aquí al costat. Algú em sap dir qui és?

La mà de la Scarlett va sortir disparada abans que ningú pogués fer o dir res més.

―Sí, Scarlett?

―Paracels.

―Exacte. M’agradaria pensar que a tothom li sona el nom, però a qui no li soni, que se l’apunti ―algunes plomes van sucar ràpidament el tinter―. Paracels és l’alquimista més important del Renaixement, i molts discutirien que és el millor que ha existit mai. Com ja sabeu, és en aquesta època que la química no-màgica es va començar a constituir com a ciència, i l’alquímia va quedar sobretot relegada als bruixots, però les línies encara estaven molt diluïdes. Avui aprendrem sobre diferents alquimistes bruixots i no-mags d’aquesta època, com ara ell ―va assenyalar el pòster del seu costat amb la mà―, Nicolas Flamel o Isaac Newton.

La Nicky va alçar el braç des del seu racó al costat de la finestra, amb aquella mirada d’interès, de ganes d’aprendre, que solia tenir plantada a la cara durant les classes. La V li va donar la paraula.

―Isaac Newton és el de la gravetat, oi?

Uns quants caps es van girar cap a ella com si hagués parlat en swahili, i la V va somriure. Durant els seus estudis a Ilvermorny, s’havia sorprès constantment de fins a quin punt els bruixots vivien en una bombolla paral·lela, totalment aliens al que ella considerava cultura general. Que la Nicky ho sabés, era senyal que a casa seva s’havien preocupat de donar-li una educació completa. Que s’atrevís a preguntar-ho sense vergonya, era un mèrit propi.

―Exactament. De fet, ell es considerava principalment alquimista, i no matemàtic, i el gran volum de la seva obra són tractats d’alquímia. El que passa és que la Royal Society va considerar que no eren… aptes per a publicar. Però bé, d’això en parlarem després. De moment, agafeu…

En la seva supervisió visual de la classe abans de girar-se a la pissarra, gairebé li va passar per alt el braç aixecat de la Chepi, tan inusual, tenint en compte que solia parlar sense demanar permís. Dins seu, alguna cosa es va posar en tensió, aguditzant els sentits que darrerament tenia mig adormits, però no va deixar que se li notés a la cara quan li va donar la paraula.

―Nicolas Flamel és el de la pedra filosofal, oi? El que va viure durant segles.

La V va dubtar un moment abans de respondre afirmativament, gran part de la classe de cop encuriosida amb el que preguntava la seva companya. La Chepi no es va acontentar amb aquesta informació, sinó que va seguir.

―I podia convertir qualsevol material en or, no? Com es fa, això de transformar metalls? Som a finals de gener i encara no ens n’has dit mai res.

Va semblar que la classe sencera es quedés totalment aturada, pendent d’aquella possibilitat. Segur que alguns no s’havien ni tan sols plantejat que ells podrien fer aquell tipus de procediments, que tindrien un poder com el que mencionava la Chepi, i ara pràcticament aguantaven la respiració d’imaginar-ho. La V va fer un escàner mental de la situació, de les cares que estaven ara girades cap a ella esperant una resposta. Tenia dues opcions. La primera era dir-li que el currículum era el que era i que quan toqués ja s’ho trobaria, i la segona fer una explicació ràpida del tema. Si decidia deixar-ho per més endavant, probablement la Chepi buscaria la informació ella mateixa. Era altament improbable que a Ilvermorny tingués manera de descobrir res que no hagués de saber, però amb la profecia i tot, si hi havia la mínima possibilitat que…

―N’aprendrem, nosaltres, V? ―va preguntar de cop una altra veu, sobtant-la.

―I tu, quines saps fer?

―A mi els de setè m’han dit que en fan, aquest any podrem?

La V va sospirar. Era evident que hauria de deixar Paracels per un altre moment.

―Hi ha dos tipus de transmutació, com aprendrem d’aquí un mes ―va remarcar les últimes paraules perquè quedés clar que faria una explicació superficial, ja que no era el moment―. La transmutació elemental i la celestial. L’elemental s’explica bastant sola: a través de quatre procediments relacionats amb el foc, la terra, l’aire i l’aigua, tractes un metall durant dies per aconseguir que canviï la seva naturalesa. Aquesta és la que fareu aquest any. I la celestial va relacionada amb les transicions planetàries. Hi ha períodes curts, com el de Venus a Mart, que dura un dia, i d’altres més llargs, com el de Júpiter a Mercuri, que en dura trenta-un. Aquest és el temps que ha de durar la transmutació, i se’n tria una o una altra depenent de les característiques del metall original i del que vols aconseguir en cada cas. Algunes tenen unes reaccions una mica… violentes, o sigui que per això tenim el búnquer, cosa que veureu a setè. Bé, si arribem a setè, és clar, perquè primer s’ha d’aprovar sisè. I sisè, per molt de greu que em sàpiga ser qui us dona la notícia, passa per Paracels. Per tant, si podeu obrir el llibre per la pàgina…

Alguns sospirs van sonar al llarg de l’aula, decebuts que haguessin de canviar de tema, però tothom va treure el llibre de la bossa i va anar a la pàgina que la V indicava sense protestar. Aviat, com cada any, els alumnes de sisè provarien de fer les seves primeres transmutacions pensant que se’n sortirien sense cap problema, i llavors començaria la frustració de veure que necessitaven molta, molta pràctica per tal d’aconseguir cap mena de resultat. De moment, però, ja li estava bé que pensessin en el dia que arribarien a fer-ho, perquè com més ganes en tinguessin abans de començar, més difícil seria després que es rendissin. I fer-los-ho gruar no anava pas malament, en aquest sentit.

Per això, va començar a explicar la vida de Paracels.

*

―Dijous al vespre ―va confirmar Kai mentre caminaven pel segon pis i passaven de llarg els despatxos de lletres―. A les nou. En Darius ja ha dit que cap problema.

La V va seguir avançant amb la mirada clavada a terra. Li costava, encara, acostumar-se a haver afegit en Darius als plans del seu grup. Bé, grup, si se’n podia dir així. Amb el que havia passat darrerament, era més una qüestió circumstancial, per fer plans i accions contra els corruptes del COMEUA i la profecia. Les trobades pel plaer de la companyia dels altres quedaven lluny.

―Jo aniré a controlar que la Chepi entri a la seva torre abans del toc de queda, i vindré just després, si va bé ―va oferir-se en Jared.

―Fabulós. V, potser que tu hi vagis també, i jo parlo amb en Darius la primera estona, que segur que tindrem temes per gestionar nosaltres dos.

―No ―va saltar en Jared abans que la V pogués obrir la boca―. No, ja puc jo sol, que és només mirar. Vosaltres comenceu, i ja m’hi afegiré. Al teu despatx, oi, Kai?

Kai devia respondre afirmativament, però la V havia deixat d’escoltar. Es va limitar a resseguir la pedra clara del terra amb la mirada, observant els llocs on s’havia gastat o trencat lleugerament amb el temps, sense dir res. Opinar li semblava esgotador. Si li deien que fos a cert lloc a una hora en concret, hi seria. I si li deien que no la volien a un altre… doncs hauria de trobar la manera d’encaixar-ho.

―I tu què, V?

Va girar-se cap a ells per veure si endevinava a les seves expressions de què havien parlat, ja que s’havia perdut el que haguessin dit abans de la pregunta. Va ser en va. En Jared mirava cap a una altra banda, i Kai només tenia cara interrogant.

―Perdó. Era al meu món ―va haver d’admetre―. Què dèieu?

―Ja ho fas, últimament ―va seguir Kai, pensatiu―. No deus haver demanat pas brownie al Pinkman, oi? Ja sé que te n’ha ofert de vegades, però és d’aquells que li dones la mà i t’agafa el braç, no li segueixis el corrent que no en sortirà res de bo ―la V va intentar riure, però només li va sortir un mig somriure―. Deia que… oh, per Morrigan. El dinosaure en cap.

―Le Fay! ―va cridar la figura que s’acostava des de l’altre extrem del passadís―. Professor Le Fay, aquí! Hola, hola.

La V es va haver de recordar a si mateixa que el volien content per aconseguir el que es proposaven, i va posar una bona cara totalment artificial per avançar amb Kai i en Jared cap al director. Total, tampoc no li va servir gaire de res: el professor Fontaine, que feia un cap menys que ella i Kai, es va plantar davant d’ells, amb tota l’atenció centrada en ile seu amic. Potser no era que els volgués ignorar, sinó que amb els anys havia perdut la visió perifèrica, es va intentar convèncer la V. Quina edat devia tenir?

―A vostè il buscava ―va fer el director―. Oh, bona tarda, Wilson-Torres, i… d’això… vostè, sí, el nou. M’hauran de disculpar, però necessito ile professor Le Fay per uns… assumptes de la meva agenda. Segueixi’m.

Sense donar-li opció a Kai de replicar o negar-s’hi, el vell va enfilar passadís avall, en direcció a la torre de direcció i les seves estances. Kai els va mirar, un pèl confós, i la V li va fer un senyal perquè el seguís. No convenia, negar-se a res que els demanés el director. Es va assenyalar a si mateixa perquè Kai entengués que després es podien trobar a la seva habitació, i ille va fer que sí amb el cap abans de córrer per atrapar el professor Fontaine, que ja girava a la dreta, no sense apartar la túnica amb un gest elegant per no entrebancar-se. La V va mirar com s’allunyava, i fins que no el va perdre de vista, no es va adonar de l’evidència.

S’havia quedat sola amb en Jared.

Les alarmes es van disparar al seu cap. Conversa, havia de trobar algun tema de conversa. De què podien parlar? Feia dies que li volia preguntar per la seva família, que no n’havia sabut res des de Nadal, però no era el millor moment per treure el tema, i darrerament, tampoc no era que haguessin compartit res més que la missió.

La missió! Eureka!

―Ens hem d’acostar a la Chepi d’una manera o altra, si volem influir en les seves decisions i que prengui la correcta si arriba el moment ―va deixar anar sense respirar quan se li va acudir que podien parlar del tema―. Com ho fem? Vols que hi parli jo? Tu com t’hi portes?

En Jared es va quedar un moment en silenci, processant les paraules sense espais que acabava de vomitar la V, i ella va creuar els braços davant del seu cos, esperant el veredicte, preguntant-se per quins set sous era incapaç de parlar com una persona normal. Llavors, just quan en Jared agafava aire per respondre, un somiqueig els va deixar aturats al lloc. Venia d’algun lloc a la seva dreta, probablement del passadís fosc que es desviava a poques passes.

La V es va girar a mirar en Jared per primera vegada, la preocupació per qui fos que plorava una mica més gran que la incomoditat que sentia en aquell moment. En silenci, es va esmunyir al passadís, notant la presència del seu company darrere d’ella, fins que va arribar a les escales estretes que solien fer servir els pukwudgies. Un parell d’esglaons més avall, encorbat sobre si mateix, un alumne ros s’abraçava les cames, somicant.

―Que podem ajudar en res? ―va preguntar la V suaument, per no espantar-lo.

El noi va aixecar el cap sobtadament, adonant-se que tenia públic, i es va eixugar els ulls amb les mànigues en un tres i no res. La V el va reconèixer: era l’Ivan Ward, un Pukwudgie de quart que havia tingut a Magimàtica a primer i segon. Incorporant-se, també va deixar a la vista el que tenia sobre la falda. El llibre de Sanació.

―Perdona si t’hem espantat ―va afegir amb un somriure tan acollidor com va ser capaç de generar, tot asseient-se al seu costat―. No sé si et recordes de mi. Soc la professora Wilson-Torres, però em pots dir V, i aquest és en Jared Graves.

―Sí, vaig a la seva classe ―va dir amb un fil de veu―. Soc al mig, oi? Volíeu baixar?

―No, no ―va respondre la V ràpidament―. Estàvem… passejant. I ens ha semblat que potser podíem ajudar, si tu ho vols.

L’Ivan Ward els va mirar ara un i ara l’altra, agafant el llibre amb força, i finalment va fer un sospir tornant la mirada a la seva falda.

―És l’examen de Sanació. No entenc res, i la professora Zamolodchikova m’ha dir que és tot al llibre i que no la molesti. Perdó, ja sé que no hauria de parlar malament de…

L’esbufec d’en Jared el va aturar, i el noi es va quedar allà quiet, mirant el llibre.

―De vegades… els professors anem molt atabalats i diem coses que no estan bé ―va justificar-ho la V com va poder, tot i que probablement la infermera no ho mereixia―. Vols que t’hi ajudi? No vaig estudiar gaire Sanació, però segur que entre tots dos ho traurem.

El noi va mirar-la amb expressió d’agraïment, i ella va fer un gest cap al llibre per veure si li passava. Tot i això, just quan començava a fer-ho, es va sentir una veu darrere seu.

―Jo sí.

La V es va girar sorpresa a en Jared, que començava a baixar els esglaons que els separaven amb la vareta il·luminant el camí; una bona idea, tenint en compte que estava massa fosc per llegir amb comoditat. Es va fer cap a un costat fins que va tocar la paret de l’altra banda, deixant que el professor s’assegués al costat del noi.

―Jo també vaig tenir les infermeres a classe de Sanació ―va explicar en Jared mentre agafava el llibre i passava pàgines―. Amb sinceritat, no t’explicaran gaire res, però és veritat que al llibre hi és tot, si saps on trobar-ho, i l’assignatura és molt interessant.

En Jared li va fer una mirada còmplice, i a la cara del noi s’hi va dibuixar un petit somriure. La V es va tirar un esglaó més avall silenciosament, per no destorbar allò que s’estava creant davant seu, i es va arrepenjar a la paret tot observant la imatge. Professor i alumne estaven asseguts de costat, buscant el tema que l’Ivan comentava, el noi relatant tot allò que no entenia, i en Jared fent bromes perquè es relaxés mentre li començava a explicar amb claredat i amb paciència.

Va empassar saliva, totalment meravellada. No s’havia plantejat mai com de bon professor podia ser en Jared. Sabia que tenia tendència a arribar tard, que no li agradava corregir i que sempre remugava contra els alumnes molestos, però… realment, si s’hi parava a pensar, allò no volia dir res. A l’hora de la veritat, el que importava eren les ganes d’ajudar els teus alumnes i que aprenguessin alguna cosa, i era evident que en aquest aspecte anava sobrat. Tot i això, el que la va sorprendre més no van ser les explicacions precises i fàcils de seguir o la paciència, sinó una altra cosa.

Li agradava.

En els mesos que havia conegut en Jared, havia après a llegir-li les expressions que en un primer moment eren críptiques, a entendre el seu llenguatge corporal. Per això, sabia que en rares ocasions se sentia prou còmode per destensar totalment els músculs, per oblidar-se de mirar al seu voltant si passava alguna cosa, com en aquell moment. I en la seva cara… el somriure relaxat i encoratjador, la concentració en el que feia; tot ell estava entregat a la tasca.

I marxava.

Va recolzar tot el seu pes a la paret, notant com defallia una mica, i no es va permetre entretenir el pensament més d’uns segons. Tenia tot el dret de marxar i buscar una feina que fos més adient per la seva manera de fer, encara que això volgués dir deixar-se de veure. Havia decidit acceptar-ho, i era el que pensava fer. Era la seva vida, al capdavall, i ella no hi tenia res a dir.

No, era millor no pensar-hi. Només havia estat un moment de debilitat. Un moment de pensar que en Jared encaixava allà millor del que potser fins i tot ell es pensava. Però ella no era ningú, per jutjar-ho. I estava massa cansada per fer-ho, de totes maneres.

Per això, es va limitar a fer d’espectadora, des de la seva paret, sense dir res. I es va quedar allà fins que el tema va quedar clar i el noi va marxar amb un somriure.

*

―Què passa?

Kai va aixecar la vista dels pergamins de sobre la taula, on estava escrivint amb un bolígraf de purpurina lila, per mirar la V, que acabava d’entrar per la porta del despatx. Ella va parpellejar uns instants, confosa, i Kai va alçar les celles, com si li digués que no intentés amagar-ho, que li veia d’una hora lluny. Finalment, la V va sospirar i va relaxar les espatlles.

―Acaba de trucar-me en Matt.

Va fer enrere la cadira que hi havia a la seva banda de l’escriptori amb les mans tremoloses per asseure-s’hi i Kai es va acomodar al seu seient, deixant el bolígraf a la taula.

―Aparentment aquesta setmana ha estat entrevistant cuidadors perquè el substitueixin aquesta nit, que li tocava quedar-se a dormir. I m’avisa ara, quan la noia que ha triat ja és a casa.

Es va agafar la part baixa de la faldilla, tensant fort els dits. Una estranya, amb qui no havia ni tan sols parlat, passejant-se per casa seva, entre les seves coses. I el que era pitjor, tractant amb els seus pares. Ja seria a casa si no fos que en Matt l’havia amenaçat que, si no respectava la seva decisió, s’asseguraria de convèncer els germans perquè la cuidadora tornés l’endemà. I el següent. I el següent. Perquè si la V no els escoltava, ells no tenien per què tenir en compte la seva opinió.

Encara dubtava si anar-hi. D’acord que era una nit i només era dormir, i que segur que la noia estava la mar de qualificada, però hauria de ser ella. Si en Matt no podia, hauria de ser ella.

―Ja veig. I suposo que has intentat convèncer-lo del contrari, no?

―Evidentment ―va fer la V amb un punt ofès―. Com pot tirar pel dret amb una cosa així, sense que jo hi tingui res a dir? Vam quedar que faria jo les hores extra, si calia! Era la meva feina!

―Hi vols anar? Si ho prefereixes, faig jo la reunió amb en Darius, i ja et disculparé, amb ell i amb en Jared ―es va oferir Kai sincerament.

―No, no puc ―es va deixar caure enrere i va tancar els ulls―. Gràcies, però no. Si hi vaig, s’ho prendran com a un atac i la voldran col·locar allà fixa. M’ho ha deixat ben clar, és el seu dia i no hi tinc res a dir. S’ho ha parlat amb en John, i la noia l’han triat entre tots dos.

S’havia plantejat de trucar, per poder parlar amb la cuidadora i ni que fos explicar-li quatre coses i avaluar si era una persona competent, però potser en Matt també ho veuria una sortida de to, i era conscient que caminava per una corda fluixa després de Nadal. Qualsevol pas en fals, qualsevol comentari o acte desafortunat, i cauria.

―Creus que hauran triat algú bo? Pateixes per si no els cuida bé?

La V va obrir els ulls per trobar-se amb els foscos de Kai, envoltats per un maquillatge brillant, on no hi havia ni una mica de broma. Es va plantejar el que li preguntava, i no li va costar gaire saber la resposta.

―No són les meves persones preferides, però… no, no pateixo per això. Segur que han agafat la millor persona que han trobat, i que hi estaran a sobre perquè no passi res dolent.

―Llavors?

La V va notar com l’ànima li queia els peus. Què volia dir, llavors? Hi havia una persona a casa! Parlant amb els seus pares, ajudant-los a posar-se a dormir, carregant la seva mare quan deixava el caminador! I si passava res, seria qui reaccionés, la primera persona que veurien! Només de pensar-hi, només d’imaginar-s’ho, es posava malalta.

―Vull dir ―va seguir Kai―, tan greu, és? Aquesta noia deu ser una professional. I tu estàs molt cansada. Ni se t’acudeixi negar-ho ―va fer quan la V va obrir la boca per parlar―. Fa anys que et conec, i no t’havia vist mai tan dispersa. Vas pel món que sembles una ànima en pena. No ho sé… No em sembla tan mala idea, el que et van proposar. Tenir-hi una persona fixa, em refereixo. Ja sé que no t’entusiasma, però tu fa temps que et mereixes una mica de descans. Potser ho hauries de provar, ni que fos una temporada, a veure què.

S’havia quedat sense paraules. Que els seus germans estiguessin en contra d’ella, passava, perquè no s’esperava res més. Però que Kai els donés la raó… Això ja era una cosa totalment diferent. Què en sabia, ille, de com estava ella? De quin era el seu límit? No, no en tenia ni idea. Ho tenia tot sota control. Tot estava bé.

―Una cosa era quan feies caps de setmana i ja està, que segueixo pensant que és molta feina, però d’acord, ho entenc ―la V tenia ganes de tapar-se les orelles, de sortir corrents d’allà―. Però ara et quedes a dormir els diumenges, també. Et penses que no veig la teva cara, els dilluns, quan arribes? I els dies entre setmana, què? Cada vegada hi vas més tardes i t’hi quedes més nits. Se t’acumulen els treballs per corregir, perquè és clar, també vols complir amb totes les nostres reunions, i encara dorms…

―Prou ―va dir la V sense aixecar la veu però de manera ferma―. És casa meva, la meva família. Jo sé el que és millor.

―Ho deia per ajudar ―va fer ille, però la V no va poder mirar-le.

Com s’hi atrevia, a jutjar les seves accions? Precisament ille, a ficar-se amb les decisions personals que prenia, aprofitant-se de la seva confiança, del que li havia explicat i li havia deixat veure, i que tant de bo no ho hagués fet mai!

El pensament va sacsejar la V, que es va quedar clavada a la cadira, sorpresa d’ella mateixa. Mai no havia dubtat, a l’hora de compartir amb Kai les confidències més íntimes. El que li passava, ille ho sabia. El que pensava, ille ho sabia. Era il seu millor amic, i això volia dir que no hi havia secrets, entre ells. Ni en les coses bones, ni en les lletges.

La idea de penedir-se d’aquell canal obert no li havia passat mai pel cap. Tot i això, no li havia explicat, el que havia passat per Nadal a casa d’en Jared. Per primera vegada, s’havia guardat informació per ella sola. I no havia entès per què, només que necessitava fer-ho així. Llavors, havia arribat el dia del COMEUA, quan havia aparegut la senyora Lafayette, i havia descobert tot allò que Kai havia mantingut amagat tots aquells anys. I no il jutjava, entenia per què ho havia fet, per què necessitava portar-ho en secret, però això no treia que tots aquells anys, ella ho havia compartit tot, amb ille, sense filtre, i ille no havia fet el mateix, no hi havia confiat.

I això feia molt, molt de mal.

Durant molt de temps, la V havia sabut que hi havia certes coses del passat que Kai preferia no treure a la llum, amb ella, i s’havia convençut a si mateixa que no passava res, que li era igual. A més a més, era conscient que amb l’Alexis sí, que en parlava, i confiava en ell per gestionar-ho. Però per què no ella? Què havia fet, per no ser digna d’aquella confiança? Acceptar-ho era una cosa. Evitar que dolgués, una altra de molt diferent.

Va mirar Kai, sense poder amagar el dolor de la seva mirada, i ille va posar cara de no entendre què estava passant, però una veu des de la llar de foc els va interrompre.

―Hi ha algú? Perdoneu, que faig uns minuts tard!

La V va apartar la mirada per anar cap a en Darius, sentint-se de cop molt sola i aïllada. Quan va ser just davant, però, va agafar aire i va somriure.

―Érem aquí mateix! Bona nit, Darius, fas molt bona cara!

El noi va dedicar-li una reverència amb el cap des d’allà on fos, i va respondre:

―El mateix et dic, se’t veu contenta!

La V es va haver d’aguantar una rialla. Sí, i tant, segur que semblava feliç. No hi havia res que no es pogués arreglar amb un somriure.

Amb l’excepció, potser, dels cucs que es passejaven pel seu estómac, removent-li tot.

―Hola, Kai, un plaer veure’t, també! Si us sembla, anem per feina, que tinc molt per explicar-vos. L’altre dia vaig parlar…

La V es va fregar els ulls un moment, per despertar-se i concentrar-se malgrat tot, mentre sentia l’explicació d’en Darius i mantenia una certa distància amb Kai. Ho tenia sota control. No entraria en pànic.

Almenys, no hi havia en Jared.

*

La V va badallar mentre en Jared tancava la porta del despatx de Kai darrere seu. Entenia que les reunions havien de ser cap al tard, però li havien trastocat totalment el seu horari de son, sobretot tenint en compte que, anés a dormir a l’hora que anés a dormir, es despertava igualment entre les cinc i les sis. Quant devia faltar, per això? No, era millor no saber-ho. El mal ja estava fet, l’important era anar a dormir tan ràpid com pogués.

Es va tensar en sentir els passos d’en Jared darrere seu, tots dos anant en la mateixa direcció, veïns de passadís com eren. Qualsevol altre dia, hauria buscat una excusa per quedar-se xerrant amb Kai i no coincidir amb ell de tornada a les habitacions respectives, però després del que havia passat un parell d’hores abans, el que necessitava no era quedar-se sola amb ille, sinó reflexionar sobre els pensaments que l’havien atacat i pensar quina era la millor manera d’actuar. Fos com fos, si n’havien de parlar, a aquelles hores i amb la confusió mental que portava a sobre, no era el millor moment. Quan en parlessin, ho havia de tenir ben aclarit.

En Jared, evidentment, no deia res. La V no necessitava girar-se per saber com caminava, amb les mans a les butxaques dels pantalons i un pas aparentment relaxat, però en realitat sempre alerta. Aquell posat tan seu, aquell aire inconfusible. No, no necessitava girar-se, quan en tenia la imatge clavada al cap.

―V ―el va sorprendre la seva veu―. Ehm… Hauríem de parlar què fem amb la Chepi, no? No sé si això d’anar-la vigilant per separat és la millor estratègia.

Van trencar a l’esquerra, passant per davant de la biblioteca, i la V va alentir el pas perquè en Jared l’atrapés i en poguessin parlar sense haver d’aixecar la veu per la distància.

―Cert ―va respondre amb un murmuri, fent temps per pensar què més diria a continuació―. Vigilar els seus moviments no és prou. No és que tinguem tot el temps del món, tampoc… El seu aniversari és el 31 de maig. Falten quatre mesos, per això. No és res.

En Jared va arribar a la seva alçada i la V en va notar la presència, allà al costat. Tan còmoda que havia estat, amb ell, feia poques setmanes… i tan difícil que era, tot, ara. No hi havia cap encanteri, cap poció que els pogués fer oblidar el que havia passat entre ells per seguir com estaven? Tant, estava demanant?

―Responent el que em vas preguntar l’altre dia, tinc bastant bona relació amb la Chepi, però tampoc no és de les alumnes amb qui em faig més ―va explicar ell―. Tu?

―Suposo que el mateix. Em té bastanta confiança, diria, però no sé mai què li passa pel cap, en realitat. Es fa difícil de jutjar. Podria…

Va començar a proposar un pla d’acció, però en Jared es va quedar quiet de cop i la va interrompre:

―La Chepi.

La V el va mirar, sorpresa.

―Sí, la Chepi, de qui vols que parli?

―No! Vull dir que és allà, al pati. Caminant en direcció a l’arbre.

Amb un esglai, la V es va girar al finestral per on mirava en Jared i va veure que, efectivament, l’alumna de Wampus es movia sigilosament entre les ombres del jardí per arribar a l’arbre de saire, on descansava la vareta que només ella podia activar. Allò, allò era precisament la seva tasca, mantenir la Chepi tan allunyada dels elements de la profecia i dels corruptes com fos possible! I si, d’alguna manera, la vareta l’havia cridat? I si podia percebre el poder que hi havia allà dins, reservat per a ella?

Quan la V va començar a córrer cap a les escales que baixaven a peu de terra, en Jared feia mig segon que havia sortit esperitat. Costat per costat, van baixar els esglaons com una exhalació, per arribar a l’arbre abans que la Chepi i frenar-li el pas d’una manera o altra, per evitar la desgràcia que podia succeir si posava les mans sobre d’aquella vareta, per fer-la tornar a l’habitació amb un càstig lleu que la mantingués allunyada d’aquell lloc uns dies sense que perdés la confiança que tenia en ells.

La primera imatge que va tenir de l’arbre va ser de reüll, en arribar a la planta baixa, però el va perdre de vista en ficar-se al passadís estret que hi arribava sense deixar-los exposats. Mentre ho feia, va processar el que acabava d’observar. Dues figures, sota l’arbre: una, clarament la Chepi, i l’altra? Qui era, l’altra? Va accelerar el pas, preguntant-se qui coneixia amb aquells cabells rossos, però just quan l’arbre tornava a entrar al seu camp de visió, en Jared la va estirar enrere. Va obrir la boca, per protestar, la imatge de les dues noies abraçant-se a la seva ment, i llavors, en Jared li va posar la mà sobre de la boca i la va deixar d’esquena a la paret. Amb ell just davant. En un passadís estret.

―Sht ―va fer ell, concentrat, mirant a l’esquerra, cap al pati.

Molt a prop. Massa a prop. La V va tenir la sensació que tot el cos li acabava de pujar cinc graus de temperatura en mig segon. I això, per no parlar de la manera com el cor semblava que li hagués de fugir del pit. No se n’adonava, en Jared? Ella hauria dit que bategava tan fort i tan ràpid, que el so hauria d’arribar fins i tot a les noies allà on eren.

―Has sentit res? ―va fer una veu espantada que la V va reconèixer immediatament.

I llavors, va entendre què estava passant, i per què en Jared l’havia fet quedar-se enrere. La Chepi no havia tingut cap crida mística ni ancestral de l’arbre, o de la vareta. Que fos allà, era totalment casualitat. Perquè el que havia anat a fer aquella nit sota la protecció de les branques no era investigar, o començar un nou regnat del mal. Tenia una cita. Amb la Mandy, l’antiga alumna de la V, que ara estudiava al grau superior allà mateix i feia de professora d’Oratòria.

Hauria deixat anar un sospir enorme d’alleujament si no fos pel fet que els havien sentit. I perquè alleujament, precisament, no era el que sentia, amb el cos d’en Jared arrapat al seu, totalment en contacte. S’estava ofegant. Havia de sortir d’allà. Cosa que era l’últim que podia fer, si no volia que la Chepi sospités que la seguien. Si feia el mínim moviment, podien tornar-los a sentir i confirmarien que hi havia algú. Es va concentrar en la respiració, agafant i traient aire pel nas, intentant regularitzar els moviments agitats dels seus pulmons, recollint tota la serenor que havia après a canalitzar a Egipte, i que, darrerament, l’estava traint per primera vegada a la vida.

―Vaig a mirar ―va dir la Chepi amb decisió.

La V va obrir molt els ulls i va mirar en Jared davant seu, que seguia prement-la contra la paret i tapant-li la boca, sense parar-li atenció, mirant en direcció al lloc d’on vindria la Chepi i pensant. Hauria de pensar, ella, també. Havien de fer alguna cosa abans que els trobés. Però com podia concentrar-se, com podia idear cap pla coherent, en aquella situació? Com podia estar tan tranquil, en Jared, quan a ella li costava fins i tot agafar aire?

Es va sentir un xisclet a peu de terra i la V va buscar què l’havia fet. Va ser a temps de veure la llum que provenia de la vareta d’en Jared, en direcció a un ratolí, i va recordar el que havia fet en Darius quan eren al COMEUA. Hi devia haver una pedra a terra, feia uns segons, i en Jared havia estat prou ràpid per reaccionar, recordant el que havia passat l’última vegada que s’havien quedat acorralats. Es van sentir passes ràpides a molt pocs metres, sobre la gespa.

―Era un ratolí! ―va fer la Chepi, rient―. Mira que simpàtic!

―Potser que busquem un altre lloc ―va dir la Mandy―. Aquí hi ha massa finestres, sigui com sigui.

La V va comptar uns segons que es van fer eterns fins que va sentir les passes prou lluny i, just quan estava a punt d’apartar-se d’una estrebada, en Jared es va fer cap a la dreta de cop, tallant el contacte. La V va agafar aire profundament, marejant-se, i es va recolzar amb la mà a la paret posant-se d’esquena a ell. El cor li seguia anant a mil, i tot i que el tingués lluny, el contacte que havien tingut durant… quant, un minut?, seguia notant-se sobre d’ella. No va ser capaç de girar-se a mirar-lo, ni sentia què feia, ell, perquè la seva respiració agitada no li permetia. Era totalment incapaç de controlar l’angoixa que l’acabava d’inundar, d’amagar-la d’en Jared. Si s’acostava a veure com estava, si li posava ni que fos la mà al braç, ella no…

Va arrencar a córrer, murmurant alguna cosa sobre anar a dormir que probablement no tenia cap sentit. Va pujar les escales de dues en dues, amb les llàgrimes cremant-li els ulls secs de dormir poc, i va travessar el passadís de dalt a baix sense parar fins que la porta de la seva habitació va sonar amb un cop a la seva esquena.

Incapaç d’aturar el sanglot enorme que li va sacsejar la gola, va relliscar per la porta fins a caure a terra. Tota ella tremolava. Li van començar a caure llàgrimes sense aturador per les galtes i sobre el jersei, i es va cobrir la cara amb les mans. Era cruel, realment, haver tingut en Jared tan a prop, ni que fos una estona, perquè havia estat en aquell moment exacte, que s’havia adonat que el que li havia estat passant pel cap durant l’últim mes era totalment impossible. No volia entendre quins eren, realment, els seus propis sentiments, per decidir com actuar? Doncs apa, ració doble, i a més a més, amarga.

Perquè el problema era que en Jared no només li feia gràcia, havia entès finalment. El que sentia per ell era molt més complex, molt més profund, molt més real del que s’havia permès acceptar fins llavors. En els pocs mesos que feia que es coneixien, havia aconseguit trencar totes les seves barreres i arribar a ella com feia molt de temps que no passava. I precisament perquè els seus sentiments eren tan forts, sabia que, si feia el més mínim moviment, acabaria prenent mal. Perquè no podria suportar que fos una història curta, i era inviable tenir res més. En Jared necessitava espai, necessitava viatjar, moure’s, descobrir coses, i ella estava encallada allà. Ni que en Matt se sortís amb la seva i hi hagués un cuidador pels seus pares, la V no podia allunyar-se’n. No podia perdre’s el temps que li quedés. Però tampoc no podia fer com Kai i l’Alexis, i mantenir una relació a distància. Ella no servia, per allò. Es tornaria boja.

La impossibilitat era tan evident que es va preguntar què havia estat fent, aquell mes. En quin moment s’havia posat a indagar sobre els seus sentiments, com si tinguessin alguna opció de futur? Se l’havia buscat, aquest moment de patir, se l’havia guanyat a pols. Si s’hagués mantingut allunyada, si no hagués fet avançaments, potser s’haurien estalviat la incomoditat que regnava en la seva relació. Per què no va fixar-se en els senyals, quan eren davant d’ella? Amb l’excepció del dia del COMEUA, que en Jared necessitava que el cuidessin i va acceptar el seu afecte, l’havia estat defugint tot el mes. Només tenint-lo tan a prop, s’havia adonat de fins a quin punt havia trobat a faltar el seu contacte. Per Hermes, què havia fet? Havia arriscat l’amistat que tenien, tan important per a ella, per una cosa que no hauria pogut ser mai realitat?

I això, per no parlar del dia de Nadal. Es va picar el front amb els punys, sentint-se estúpida. Per què, per què no podia recordar què havia passat, exactament, aquell dia? Només recordava que s’havien fet un petó, i que després s’havien separat. Probablement, havia estat ella, perquè sabia que anava massa beguda per ser conscient de les seves accions. Què havia passat, però, llavors? I si en Jared li havia fet saber que no volia res i per això havia estat tan incòmode després quan ella s’hi acostava? I si havia estat ella, que havia dit alguna cosa fora de lloc? Qualsevol li preguntava, ara, a en Jared. Qualsevol treia el tema.

No, no podia parlar-n’hi, ni ara ni mai. El que havia de fer era oblidar-se’n. Probablement, li quedaven cinc mesos, de tenir-lo a prop, i si seguia per aquell camí, el podria perdre definitivament. Una vida sense en Jared era molt pitjor que tenir-lo com a amic i ja està. El volia i necessitava allà, fos com fos, el temps que fos. Si deixava passar l’oportunitat de recuperar l’amistat que havien tingut, ara que potser encara podia, sabia que no s’ho perdonaria mai. Era allà, on havia d’enfocar els seus esforços. No en castells als núvols, sinó en l’aquí i en l’ara.

Es va aixecar, eixugant-se els ulls amb les mànigues del vestit, que li havia quedat en un estat bastant desastrós, i es va recollir els cabells amb un llapis que va agafar de la tauleta. La lluna plena es veia a través de la finestra, més forta que la boira, i il·luminava l’habitació creant-hi ombres i formes. La V va fer una respiració profunda, mirant al seu voltant. Recuperaria en Jared, o almenys, posaria tot el que pogués de part seva per aconseguir-ho.

Això, però, ja seria demà. Ara… ara tocava descansar.


Llegit 54 vegades


< Anterior capítol || Pròxim capítol >

 


Comentaris
Envia un comentari!: Per comentar has d'estar registrat. Registra't és gratuït ;-)


  • Avatarmarta_ginny (Moderador/a FF)Enviat el 23/05/2022 a les 00:18:11
    #28017He escrit 13 fanfics amb un total de 175 capítols

    OMG OMG OMG OMG QUE FORT

    Okay, abans de res, heu de saber que en aquest capítol hi ha una de les primeres primeríssimes escenes que vam crear quan la fic no tenia pràcticament ni trama i AIXÒ ÉS MOLT FORT! Quan l'únic que sabíem és que hi havia d'haver una alumna que podia treure la vareta de l'arbre, vam dir "seria graciosíssim que a la nit s'acostés a l'arbre i corressin cap allà espantadíssims i tingués una cita" i TATXAAAAAN. Ai, és molt guai quan passen aquestes coses hahaha SHIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIP

    I us pensàveu que la Chepi mirava el James, quan es van quedar ella i la Nicky distretes amb els alumnes del superior? Naaaaaaaaaah. Aquí teniu la resposta sobre si tindran alguna importància més hahaha evidentment, ship reasons. Que no hi havia prou ships, més, més!

    No us queixareu, que us he posat una classe! Em faltava una escena més per omplir el capítol i vaig pensar, va, que les classes els agradaven, a veure què explico. Entendre les transmutacions celestials em va donar bastants maldecaps, o sigui que espero haver-les deixat més o menys clares quan les he explicat jo hahaha I la Chepi, que no sé a vosaltres però a mi em comença a fer yuyu…

    I tot el percal amb Kai. Quan anava preguntant a Cass “què sabria, la V, sobre x tema?”, i vaig veure que hi havia diverses coses de les quals no era conscient (i l’Alexis sí), em vaig anar adonant que, probablement, això li faria mal, perquè per ella, millors amics vol dir confiança total, no posar barreres. I ella no les posa, per tant, li sabria greu que Kai ho fes, per molt que s’ho negués a si mateixa i que entengués que era una situació difícil. Només era qüestió que se n’adonés.

    I llavors hi ha el tema ship que aish. El timing, el timing és totalment horrible. La V està anant un parell de setmanes tard amb tot. Si s'adonés de les coses uns quants dies abans, res d'això no hauria passat, però ara clar, ja està la cosa totalment embolicada. Great news, V, t’agrada (molt) el Jared, we been knew. I ara que se n’ha adonat, ja s’hi juga massa. Hi ha tant a perdre i tan poques possibilitats d’èxit, amb la informació que té, que arriscar-se li sembla massa temerari. I és clar, això mentre la seva vida en general li està caient a trossos, el millor moment possible perquè pensi amb claredat. Sorry, V hahaha Un beso.

    Si m’odieu molt ara mateix, tinc un parell de bts a punt per compensar. Si no, direm que només en tinc un i em guardaré l’altre per quan la torni a liar HAHAHA

    De referències, el títol: és la V intentant-se convèncer a si mateixa que ho té tot sota control quan és evident que no és així. El vaig col·locar fa temps, i entre llavors i ara he vist l’episodi de la frase, que sempre fa més gràcia haha És de la Katya, la russa, i d’All Stars 3.

    Això és tot! Ens llegim ^^




  • AvatarAgatha Black (Moderador/a FF)Enviat el 23/06/2022 a les 16:05:25
    #28025He escrit 9 fanfics amb un total de 207 capítols

    Bueno, un més llegit. Vaig sempre tard però mica en mica. cheeky

    Bueno PER FI, V, per fi. Que vas com jo amb la FF, sempre tard, però millor tard que mai XD. Però millor anem per ordre.

    Síiiiii, una classe, merci, m'agraden molt, les classes! Al cap i a la fi es una escola, passen la meitat del dia fent classe, i a les classes poden passar-hi coses interessants, també, no tot han de ser lliçons  - i tot i així, la teoria m'encanta. M'he agaradat saber una mica més d'alquímia i, de fet, m'agradaria veure'n una miqueta més, amb la V. La CCM és molt important a la vida del Jared, i el veiem sovint connectat amb la seva especialitat. I Kai també fa coses relacionades amb runes fora de les classes, com el que va a intentar amb l'arbre, o el que fa amb el director, que no són exactamente runes, però està relacionat amb l'endevinació i tal. Però a la V li trobo a faltar una mica més de passió per l'alquímia; et suggeriria que la relacionessis més amb la seva matèria (és la seva passió?) més enllà de les classes, a la seva vida personal. No sé ben bé de quina manera, però potser experimenta a les seves hores lliures? Vull dir a Ilvermorny no hi arriben les sèries d'Star Wars així que imagino que deu tenir estones lliures ^ ^ Pensa-hi, a veure què et sembla. És que és molt interessant, enrealitat i a HP n'aprenem molt poquet. 

    Més coses. Sobre l'amistat amb Kai. Bé, jo no ho veig greu, però sembla que a ella sí que li molesta la diferència en la quantitat d'informació que comparteixen. De fet, encara no m'havia quedat clar si la història familiar de Kai la V la coneixia o no. Veig que més aviat poc, sap el mateix que sabem els lectors, no? Mare retrògada, pare desaparegut en misterioses circumstàncies i ja, no? Entenc que li sàpiga greu, però són situacions diferents... Per a ella els seus problemes amb la família són problemes del seu dia a dia, que canvien constantment i que l'afecten d'una manera més seguida... en canvi per Kai tot és un trauma del passat i una situació que no evoluciona, vull dir que és més normal parlar d'una cosa que et va afectant diàriament i que crea situacions diverses en el present que no pas que sorgeixin coses sobre certa situació del passat que no és canviant. Però penso que si li sap greu, hauria de dir-li i parlar-ho amb Kai, no evitar-ho. Tinc la sensació que, tot i que la V comparteixi molt el que li passa amb els seus amics, en realitat no és gaire honesta amb ells i s'amaga moltes coses. Ara està molesta amb Kai, però no li diu, tampoc no li vol dir al Jared el que sent per ell i el que pensa de la situació. Potser aquestes coses seria les més importants que compartís: com la fan sentir els altres. 

    Tampoc no ha volgut seure amb en Matt a tenir una conversa que és long overdue. De fet, com Kai, encara no acabo d'entendre la seva posició respecte els pares. Penso exactament el mateix que ille, i tot i que el capítol és de la V encara no he entès el seu punt de vista; no sé si perquè ens l'estàs amagant per un motiu determinat o si simplement la V tampoc no ho acaba d'entendre, el que sent. En plan, personal qualificat a casa, no. Mmmmkay, però per què...? El sap, ella, el motiu de per què no vol que ningú se'n cuidi que no sigui ella? Hi ha un motiu de pes, rotllo algun secret que no vol que es descobreixi o algo així? O està pulling a Jared situation, també, i és una cosa que no està gestionant bé i que es plantejarà més endavant?

    I bé, anem amb el shipping, és clar! Ai, ai, escena molt tensa, hahahaha, no hi ha com ser molt a la vora i que el cos reaccioni sol. Pobreta! Però almenys ha servit perquè entengués la situació! De totes maneres, m'agrada la solució que ha pres d'arreglar la incomoditat amb el Jared i almenys ser amics. De fet, si ella no es vol moure de l'escola i vol ser a la vora dels pares, i tampoc no vol una relació a distància, i està segura que el Jared no voldria quedar-se a la vora, doncs em sembla molt correcte que pensi que el millor és deixar-lo marxar i ser només amics. De vegades les relacions no són possibles, no només per si hi ha bidireccionalitat de sentiments, sino també d'objectius. Si tots dos volen coses diferents, doncs mira, així no es funciona, algú ha de cedir o millor deixar-ho córrer. Ara, que preguntar-li no faria mal, però com que és tan secretiva amb el que sent la V, doncs almenys això, que arregli la situació per no estar de males i ja està. A menjar-se els sentiments amb patates. (Bé, ara ho estic pensant i tot i que això és el que probablement faria jo, crec que vosaltres els fareu acabar junts, oi...? No ho sé, amb lo donades que sou al drama, tant penso que podeu fer que sigui un they-lived-happily-ever-after com us en podeu anar a l'altre extrem i fer que un dels dos mori... o tots dos, que ens coneixem ¬¬') Hahahahaha. Però bueno, que sapigueu que si al final no queden junts per temes menys dramàtics també em semblarà bé - sempre que les coses es facin bé i amb bons motius i ningú no faci mal ni s'aprofiti de ningú, obs XD

    Crec que m'he enrotllat com una persiana. En fi, que trigo més fent els comentaris que llegint, de vegades. 

    Aniré avançant. Al meu ritme, però avançant. Un petonet!