Hogwarts - 5: mirrorball
AvatarCAPÍTOL OCULT
Escrit per Mercè Granger
Enviat el dia 11/05/2022 a les 17:13:00
Última modificació 18/05/2022 a les 23:40:00
Tots els capítols de Hogwarts
< Anterior capítol ||


5: mirrorball

5: mirrorball

I'm still on that tightrope

I'm still trying everything to get you laughing at me

I'm still a believer but I don't know why

I've never been a natural

All I do is try, try, try

 

17 DE SETEMBRE DE 1993

—Així que… vols que et faci fotos?

—A la casa, pervertit de merda. A la puta casa, Gallagher, no a mi.  

—Sí, sí, has estat bastant clara. Ho he entès a la primera. Però si em vols servir de musa, la meva Edie Sedgwick… No. No hauria d’haver dit això. Perdó. No em peguis. 

Per la mirada que li va llançar l’Eithne, l’Stuart va saber que estava pensant en coses molt pitjor que pegar-lo. Definitivament, s’hauria d’haver estalviat algunes frases. Encara, però, no aprenia i seguia a l’espera que una de les seves bromes fessin petar de riure a algú i aquella fos la clau per ser popular. Després la gallega d’aigua freda arribava i acceptava que la vida que li havia estat reservada era la del marginat.

La manera com l’Eithne l’havia buscat precisament junt entrar a l’aula, quan a la sessió anterior va fer tot el possible per evitar-lo, li havia infós un xute d’adrenalina que l’havia despertat. Quan li havia demanat ajuda, no s’ho havia pensat dues vegades: sí. Era bon Hufflepuff. No feia voluntariats perquè la peresa hi intercedia i a més tampoc no creia que pogués a arribar a ser de molta ajuda però era incapaç de negar-se a un favor pregat tan directament. Bé, pregat no era la paraula més correcta. I també s’havia de dir, amb el mal geni de la Ravenclaw, havia sonat més com una imposició. Ajuda’m o em repensaré això de no pegar-te. Al cap de l’Stuart havia sonat així exactament. Encisador. Qui podia donar-li una resposta negativa a aquell encant de donzella.

L’Eithne, aleshores, en el seu estil críptic, havia explicat a l’Stuart en què consistia l’ajuda que necessitava. Havia vist que tenia una càmera. Allò era correcte i impossible de negar. I necessitava fotografies. D’acord. Però molta informació faltava? Fotografies a que? Ell tenia la seva ètica com a fotògraf a les planes (sigui dit d’un adolescent que sols fa tres mesos que té una càmera la qual mereix aquesta denominació) i nus no en captava. Ni porno. Més que res per la incomoditat del fotògraf. Ara que potser per l’Eithne… les hormones, d’acord! No era lletja, les pèl-roges-no-del-tot-pèl-ro ges-més-morenes-que-pèl-roges sempre li havien agradat i eh, una noia que li dirigia la paraula (encara que fos amenaçar-li)! Allò no passava cada dia! L’última vegada que havia mantingut una conversa amb algú del gènere femení havia estat amb la de Transfiguració que l’havia renyat per no fer els deures. Que era una dona atractiva per la seva edat, el rollo senyoreta Rottenmeier podia acceptar que tingués els seus admiradors, però l’Stuart no creia molt amb aquells romanços tan intergeneracionals. 

Li havia costat obrir la boca per exigir més informació. No sols pel to de l’Eithne, que el feia sentir estúpid per fer preguntes, com si totes fossin òbvies i fos culpa de la intel·ligència de l’Stuart la confusió del noi. Però, la veritat fos dita, l’Stuart estava acostumat a aquella sensació. Només feia sis anys que la tenia, l’havia acompanyat a cada classe que havia rebut a Hogwarts. Li era una mica familiar, podria dir. 

No obstant això, havia decidit armar-se de valor. Segurament, per l’adrenalina. I l’oportunitat de fer fotos… No havia tret tant de partir a la seva càmera com volia. Com que no tenia amics (ouch), la possibilitat de captar retrats es reduïa considerablement als paisatges de Hogwarts. I encara Hogwarts, com havia pensat aquella primera vegada a l’andana, era un racó certament màgic, al final s’acabaven les idees. Per tant, punts a favor d’ajudar a l’Eithne: tenir, possiblement, més escenaris que fotografiar.

Tampoc no volia lluir la seva flamant càmera muggle davant dels seus companys més extremistes. S’havien relaxat, però la vida no era fàcil quan eres un Hufflepuff sense amics amb el mot SANG DE FANG escrit al front. No volia posar en risc la seva possessió més apreciada; ni tan sols que la gent sabés que la tenia. I ara l’Eithne ho sabia i es movia per aquells cercles de potencials agressors. Però, si l’Eithne necessitava la seva ajuda i la càmera hi estava implicada, podia assegurar-li, aleshores, certa integritat. 

Per tot allò, havia trobat necessari demanar-li una explicació més llarga. La Ravenclaw havia rodat els ulls, i, seguint el seu habitual discurs malhumorat i críptic, havia seguit amb el relat: per raons que a ell no li ‘puto’ interessaven, el ‘gilipolles’ del seu pare volia vendre la casa familiar i per això, abans que la ‘puto’ vengués volia treure fotos per tenir-ne el record. Ella no tenia càmera, era considerada molt muggle i tampoc no sabria com fer les instantànies. 

Uhm. No sabia si l’explicació acabava de convèncer a l’Stuart però, si havia de posar en una balança creure’s aquella raó o tirar-se enrere a risc d’encetar la fúria de l’Eithne, tenia bastant clar quin era el cantó que es decantava. I no per una diferència ínfima, no, a un plat hi havia un elefant i a l’altre una ploma.

—D’acord.

—De veritat, Gallagher? Et sembla bé?

—Em pots dir Stuart, si vols, podem usar els primers noms ara que seré el teu fotògraf personal.

—Gallagher. 

—Et puc dir…?

—Eithne. Em dius Nott, t’enduus un malefici. Em dius Euphemia, t’enduus un malefici. Estem d’acord?

L’Stuart va considerar prudencial no fer cap comentari sobre la hipocresia d’aquell comentari. Gallagher. No estava malament, en Noel i en Liam avalaven aquell cognom, però tothom li deia Gallagher. Els seus companys d’habitació tenien la deferència d’anomenar-lo Stuart, però la seva relació tampoc no era tan estreta perquè es repetissin assíduament les ocasions en què el cridaven. 

Per l’altra banda, durant les primeres setmanes de primer no havia estat molt a descobrir que, el primer nom de l’Eithne, el que constava de cara al paper, era Euphemia. Era com la coneixien a casa i com s’hi referia la majoria de la gent. L’Eithne tampoc no semblava fer res per evitar-ho. Aleshores, per què ara l’instava a anomenar-la així? Preferia dir Eithne (no estava segur d’haver captat del tot la pronunciació) que Euphemia, clar. Si li demanaven a ell l’opinió, posar Euphemia a una criatura acabada de néixer era raó de pes per cridar als serveis socials. Com podies veure un bebè rodanxó, unes galtes redones, cara d’innocència i pensar… té cara d’Euphemia? Aquesta idea torbava l’Stuart. Els mags eren gent molt rara. 

—I la casa aquesta… no soc un expert, però a Hogwarts no deu estar, oi?

—Guau. No manes el món perquè no vols, Gallagher. 

—Aquesta mena de comentaris despectius ja me’ls faig cada dia, no necessito una nova ració d’ells. A més a més, seria contraproduent per la nostra nova relació professional. 

—Irlanda. Està a Irlanda.

—No havia vist descripció més detallada des del Quixot.

—En un lugar de la Mancha de cuyo nombre no quiero acordarme. Sí. Ho sé.

—Pensava que els mags no en volíeu saber res la cultura muggle —Això li havia ensenyat l’experiència, almenys. La desconeixença dels seus companys davant les seves referències a la cultura pop l’havien fet  ser un incomprès i els seus acudits, passar sense pena ni glòria.

—Penses massa, Gallagher.   

No estava en posició de negar-ho.

—Abans que et pegui un atac nerviós —Ell? Sobrerreaccionant i tenint una neurosi? Com s’atrevia a suggerir-ho!—, ja sé com hi anirem. I et continuo necessitant per aquest part del pla.

—Algú necessitant-me. Ha arribat el dia. Per si de cas, però, pessiguem per assegurar-me que no és un somni.  

—N’estàs segur?

—No. Definitivament, no.  

L’Stuart va mirar cap a terra. Volia evitar la mirada de l’Eithne mentre intentava analitzar i, si era possible, pair, tot el que havia passat en aquell breu conversa. Estava clar que, traspassat aquell punt, no es podia fer enrere, malgrat que el terroritzava tot aquell assumpte. Ansietat. Que bé. No l’havia trobada a faltar.

—Demà a la ni. Tens plans?

—Vols dir… tu i jo…?

—Que et deixis de pensar coses rares, Gallagher, joder. No et puc explicar més aquí, però pots o no?

—Eh… sí, clar. Et creus que tinc vida i compromisos socials i tal?

—D’acord. Ara calla.

No feia falta que li digués dues vegades.

L’Eithne, aleshores, va gravatejar ràpidament unes paraules al seu pergamí. El va aixercar creant un angle que proporcionava a l’Stuart prou camp de visió per veure’n les paraules, però, així i tot, impedia a en Binns, si es que per ventura els estava dedicant una dècima part d’atenció, llegir-les. 

“ENTRADA DEL BOSC PROHIBIT. A LES NOU”

 

*

—Senyor Gallagher, això va de mal en pitjor. 

El to, a mig camí entre recriminatori i decebut, va punyir l’Stuart. Si la professora Coliflor, maternal, alegre, es dirigia a ell amb aquelles paraules tintades d’aquells matisos, la situació era vertaderament crítica. Ara que tampoc no sabia per què se sorprenia. Era difícil de dir, els dies simplement passaven, però tenia pocs records d’ell, assegut o ajagut mentre feia l’esforç conscient de redactar algun dels treballs que li havien manat. El grau de feina havia escalat, ara que estava a cinqué. Havia escoltat fins a no poder més la paraula GNOMS. Si tingués una llibra per cada vegada que els professors la pronunciaven… que maca seria la seva nova càmera. Relluent. L’últim model. L’acompanyaria d’una tarta enorme d’aquella que venien a tendes elegants i un nou quadern, amb unes fulles tan gruixudes que no es transparentarien quan hi pintés amb retoladors.

—De Guatemala a Guatapeor?

 No. No era el context per fer aquell acudit, qualsevol acudit de fet.

—Senyor Gallagher, estic preocupada per vostè. Les seves notes no són nefastes, però no destaquen i cinquè suposa un canvi molt radical respecte a quart. Els alumnes que han estat aprovant pels pèls normalment s’entrebanquen arribat a aquest punt. I, bé, els alumnes com vosté amb una situació familiar excepcional.

Situació familiar excepcional, eufemisme per referir-se que com, a tutors legals, constaven els seus avis. Havien enviat cartes al seu pare que no havien respost. A la seva fitxa, la secció corresponent a la figura materna estava buida. Sense adreça, sense nom. Sí, era una situació familiar excepcional. No havia aconseguit que els seus pares s’interessin per ell.

—La majoria d’alumnes ja han fet constar quin itinerari plantegen fer el curs que ve. Vostè ja ho sap?

—No són opcionals, els itineraris?   

Ara que ho deia, alguna cosa li sonava. Però com que, com de les poques carreres del món màgic que havia sentit anomenar cap no li havia cridat el més mínim l’atenció (professor a Hogwarts? Sanador (és a dir, metge)? Treballador a la conselleria? AUROR?) no s’havia molestat a investigar quins coneixements es requerien. Confiava a agafar el nombre més reduït possible d’assignatures i anar a la deriva durant sisè i setè fins al dia quan podria tancar el capítol de bogeries que havien suposat aquells set anys.

—No.

—No puc agafar solament les obligatòries?

—A partir de sisè no hi ha assignatures obligatòries.

—Ah. Guai. Guai. Guai. Guai. Cap problema. Guai, guai, guai.     

Els dols malsons de l’Stuart s’havien conjugat: una xerrada sobre el seu rendiment acadèmic que, a sobre, finalitzava amb l’obligació de fer una elecció. Allò era un dels cercles de l’infern de Dante. El cap final d’un videojoc. El seu calvari. 

De l’u al déu, quan el podia jutjar la professora Coliflor si suggeria ficar tots els itineraris a una ruleta, tirar-la i deixar que el destí decidís per ell? No massa, no? Era la professora en cap de Hufflepuff, havia de ser comprensiva, era de suposar. No podia ser l’únic adolescent que es trobés en aquella situació. No era tan innovador.

Però, per l’altra banda, l’itinerari que li toqués podia ser el de sanació. Ell, que es desmaiava en veure una gota de sang. O el d’auror. No. El destí mai no havia estat benèvol amb ell, no era prudencial deixar-li decidir quines assignatures ocuparien els dos anys següents.

—Eh. Doncs. Vull agafar… —Quines assignatures li agradaven? Bona pregunta—. Estudis muggles —Una que podia anar traient nota sense esforçar-s’hi per motius obvis—. Uhm. Eh. No vull fer Transfiguracions. Tampoc Pocions. Tampoc Defensa. Botànica sí que la vull agafar. Història no, però estic disposat a cedir. Encantaments tampoc. Hi ha algun itinerari així?

—Així que vols fer sols dues assignatures, senyor Gallagher?

—No sona bé?  

—Que vol fer amb la seva vida, senyor Gallagher? Que li agrada fer?

—Dormir?

—Senyor Gallagher, estic parlant seriosament.

I ell també. I no en tenia ni refotuda idea del que li agradava, per saber a què aspirava dedicar-se. Dibuixar, d’acord. Però la vida l’havia modelat cap a una persona realista i sabia que no tenia la suficient traça per a poder guanyar un sou íntegrament amb les seves creacions, A vegades un dibuix sobresortia i, quan se’l quedava mirant, obria una escletxa aquella porta. Però la por la tornava a tancar. La potencial resposta negativa, sols pensar-hi, el petrificava. Millor no arriscar-se a saber que, com ell sospitava, definitivament no valia per això.

I la sensació era encara més exagerada amb la fotografia. Aquell camp l’havia conquistat més ràpidament que el dibuix, i la decepció seria desorbitada. No sortia del llit en dues setmanes, com a mínim (com si l’Stuart necessités un al·licient per no sortir del llit). A més, quin futur tenia la fotografia, en el món màgic? Quan podien fer quadres que es movien? 

No. Definitivament, no eren camins viables.

—Tot el tema de la màgia no m’agrada, sincerament. El sentiment crec que es mutu, tampoc no li agrada massa jo, a ella. Quan em graduï de Hogwarts penso guardar la vareta i seguir al món muggle.

—És una llàstima, però és una decisió respectable.

—Llibertat d’elecció! 

—Però s’ha perdut set anys d’educació muggle. Li costarà recuperar-los. És, en realitat, una circumstància molt extraordinària i inusual, un estudiant que vulgui exercir al món muggle.

—Bé, això és el que ha dit de la meva situació familiar. I aquí segueixo.

—Senyor Gallagher, li recordo que aquesta és una conversa seriosa.

Hòstia, amb les cinquanta vegades prèvies no li havia quedat clar, gràcies per repetir-ho! 

—El negoci familiar és una llibreria, per això no necessito estudis. La meva àvia, pastisseria, també em podria ensenyar —Va intentar fer un pastís una vegada. Va rompre dos ous en l’intent i va mesurar malament la farina causa de què, com se suposava que havia de saber que bol torbava el pes   i havia de pitjar no sé quina tecla. Complicadíssim. Un drama. Ell preferia només menjar-se els pastissos—. Tinc un oncle mecànic. A males l’Alex… el meu pare suposo que em podria enxufar a la seva empresa. Sempre necessiten algú que els facis les fotocòpies. Una, dues, tres, quatre opcions. Suficients?

—Són opcions típiques de quan es tenen quinze anys. Però que farà d'aquí a vint anys, Gallagher?

—Un moment. Només estic tenint una crisis existencial. Estaré de tornada en uns minuts.

—No fa falta que m’ho comuniqui ara, però pensa-hi, per favor —El to maternal de la professora Coliflor va doldre com una punyada. De veritat estava preocupada per ell. Algú preocupat per ell que no fossin els seus avis. Quin concepte tan surrealista—. Aquí té una llista dels itineraris. A final de més em podria dir quin planteja fer? 

Va sospirar. Almenys tenia dues setmanes per acabar-s’ho de pensar.

—Sí. 

—Gràcies. De veritat espero que s’ho reconsideri. Estic segura que pot arribar a ser un gran mag i podria ser de gran utilitat. Només s’hi ha de posar.

‘Sí, jo també ho vaig pensar durant un temps’ va pensar l’Stuart mentre abandonava el despatx. 

 

*

L’Stuart mentiria si assegurava que la xerrada no l’havia deixat inquiet. Se l’esperava. Havia ignorat molt hàbilment (que hàbilment, simplement n’havia fet una bola i havia tirat als fems) la carta amb la informació sobre els itineraris i els requisits de nota per cursar cada assignatura superats els GNOM. Encara tenia l’esperança de poder deixar Hogwarts acabat cinquè. No obstant això, quan havia temptejat el terreny amb els seus avis, poc havia persistit amb aquella idea. Aleshores, però, la carta ja feia temps que havia passat a millor vida. Simplement, va fer com feia amb tot: ignorar el problema i esperar que la vida l’encarés amb ell. Aleshores ploraria i esperaria que algú ho resolgués per ell.

I, quan la vida el posava sobre les cordes, entre l’espasa i la paret, passava al pla B: dormir i esperar que la solució se li aparegués en somnis. La tutoria l’havia torbat molt i estava segur que una bona becaina, si més no l’ajudaria a agafar forces per a aquella nit. Perquè, malgrat que no es notés pel seu estat de calma perpètua (ha, no), en menys hores de les que volia pensar estava citat a l’entrada del bosc prohibit amb una noia. La seva primera cita! Tècnicament, era una cita (tècnicament, aleshores, havia tingut una cita l’estiu passat amb el dentista, així que no era un inexpert amb la matèria). Que l’Eithne es referís a ella amb la mateixa terminologia era una qüestió secundària i que, de cap de les maneres, adreçaria cap a la Ravenclaw. Però per ell, era una cita.

Es va llevar de la becaina a les set passades. Un temps prudencial donar-se el temps necessari per actuar com una persona condreta. Va plantejar-se si s’havia d’arreglar especialment, però, donat que, per començar, no era tècnicament una cita i, en segon lloc, no tenia res, ni de vestuari ni en qualsevol altre àmbit, que li pogués conferir un aspecte més refinat, va decidir anar amb l’uniforme i els cabells descambuixats. 

Els passadissos de Hogwarts tenien un matís diferent, va pensar quan per fi es va decidir a tirar cap allà. Els havia vist de nit, els dimecres quan tocava astronomia, alguna vegada que havien decidit escapolir-se doncs l’aire de la sala comuna de Hufflepuff li resultava insuficient. Les escales se li feien massa llargues però, quan arribava a l’últim escaló, decidia que hauria apreciat un tram més, allargar el recorregut. A vegades corria, a vegades es parava. El seu rellotge, que havia hagut d’encantar perquè sobrevisqués a Hogwarts, li indicava que anava a l’hora. Clar que, en ser molt manyós en la màgia, a vegades el rellotge s’aturava sense previ avís. 

Sols una vegada va haver d’amagar-se perquè no el trobessin els monitors. No era extremadament difícil, fins i tot per la poca traça de l’Stuart. El castell era molt gran per tan pocs monitors. Si eres un mica observador, podies establir el patró de guàrdies i el recorregut de cada un. James Bond se’n sentiria orgullós. 

L’aire fresc tallant-li la cara va indicar-li que ja hi era. Fora de Hogwarts, com edifici pròpiament dit. Més a prop del Bosc Prohibit que del castell. Mai no hi havia entrat. Sabia que era on feien l’assignatura de Criatures Màgiques, però, com que no cursava aquella optativa, havia estat privat de l’oportunitat. A vegades es penedia, d’haver elegit Estudis Muggles per davant. Zona de confort per davant d’alguna cosa que desitjava o l’interessava. No mereixia més. 

L’Eithne ja hi era. Al contrari que ell, portava la vareta a la mà, ben agafada. L’Stuart, en un darrer minut, havia recordat de posar-la al calcetí de la sabata. Tothom se’n duia les mans al cap, quan hi reparava: algun dia la trencaria! Per l’Stuart, seguia sent el més pràctic. 

En la fosco, havia reparat en la Ravenclaw perquè, tal com la nit en què els havien castigat, estava fumant. La flama del cigarret, que havia encès en la vareta, il·luminava els seus trets tèrbolament, deixats a la vista per una cua mig desfeta. Ell tampoc no s’havia arreglat el més mínim.

—Veig que arribes tard per tot, no sols a classe, Gallagher.

Culpable. La puntualitat no era de les seves virtuts. Havia deixat d’intentar assolir-la quan havia vist que el seu amor pel llit, ajornar el despertador i fer un bon berenar s’hi anteposaven. 

—Huh. Un pirop just començar. Serà una gran nit.

—Intenta no fer molt de soroll i segueix-me.

L’Eithne no va esperar reposta abans d’endinsar-se al bosc. Guai. Guai. Guai. Guai. Cap problema. Guai, guai, guai. No hi comptava entrar-hi així, de sobte, sense armes. Potser hauria d’haver robat un ganivet de les cuines. Segur que l’Eithne en portava algun amagat, i ella anava davant. Si algun home llop… no, la lluna no era plena, una criatura assassina més a la llista; doncs qualsevol altra bèstia assedegada de sang, que estava segur que al món màgic no en faltaven, se’ls topava, primer se la cruspirien a ella. Amb una mica de sort, tindria temps suficient per fugir. 

(La cavallerositat de posar-se entre el monstre i la noia la reservava per altres. A més, ja estava mort. Ell és considerava un aliat feminista).

—Estic ofès que m’hagis d’avisar quan que hagi arribat aquí sense ser agafar hauria…

Mai no va poder acabar la frase, ja que una branca va enamorar-se del seu peu esquerre i el va fer caure de nassos sobre la terra. A sobre estava mullada. 

Perfecte. Començava bé la nit.  

Estava acostumat, almenys, a les caigudes. Per tant, sumant dos més dos, també ho estava a aixecar-se. Sol, dissimuladament, com si no acabés de fer el ridícul de la seva vida. 

Però uns centímetres per sobre del seu cap, va veure una mà. L’Eithne l’havia estès per ajudar-lo a incorporar-se. No era la primera vegada, clar. En els passadissos, algun amb molt bon car a vegades parava el frenètic ritme per preocupar-se. O als carrers  de Manchester, i recuperava una mica la fe en la humanitat. 

Com ho estava fent en aquell moment. 

L’Eithne s’havia parat quan havia entrebancat. No era res. Ben bé sabia que molta gent ho feia per cordialitat, per pressió social. Estaven sols, ells dos. L’Eithne no era de les persones que se sentien obligades a seguir al peu de la lletra les normes cortesia (o això pensava ell. La mitjana de trenta paraules malsonants per frase en podia ser un exemple). Va acceptar la mà i es va incorporar, encara confós per aquell mínim gest. 

El que va passar a continuació el va atordir.

—Estàs bé, Gallagher? 

—Que?

—Joder. Que si t’has fet mal, imbècil.

  L’havia insultat. Era l’Eithne.

—Eh… sí. Estic bé. No ha estat res. Ja saps, hi estic acostumat. Super Stuart, sempre caient i aixecant-se, no importa les vegades que t’entrebanques sinó les que t’aix…

 L’Eithne ja s’havia girat i havia continuat avançant. La simpatia espontània no s’havia perllongat més de mig minut. 

L’Stuart va intentar concentrar la vista en el paisatge, adaptar els ulls a la fosca només dissipada per la llum, distant, que sortia de la punta de la vareta de l’Eithne. La vareta de l’Eithne. Ell també en tenia una, de vareta. Coneixia l’encantament, era senzill i dels primers cursos de Hogwarts. Ell també en podia fer un, de Lumos!

No havia estat el seu millor moment.

—Ves alerta, eh —El va avisar, murmurant, l’Eithne—, si fem massa llum els putos monitors ens podrien veure.

—No m’havies insultat gaire en aquest temps. Ho trobava a faltar —L’Eithne es va girar per mostrar-li el dit d’enmig i va seguir ignorant-lo—. I t’has preocupat quan he caigut. En el fons no ets tan cruel com vols aparentar.

—I no ets tant noi dolent com et creus.

L’Stuart es va quedar parat. I per poc cau, aquesta vegada de cul, per segona vegada: aquesta vegada de les rialles. Era la primera vegada que s’havien referit a ell en aquell sentit. 

—Però tu ets puto gilipolles o que et passa? Ens sentiran.

—Tu trobes que passo per l’estereotip de noi dolent? Tipus Danny Zuko?   

 —Arribes tard o no vas a classe. Quasi mai no fas els deures. Respons vacil·lant. Moltes vegades dus roba muggle i no l’uniforme. Tens una seguretat un poc de puto cul, però això és el que intentes, no? 

L’Stuart va encongir les espatlles.

—Simplement soc vago. No perdré energies intentant encaixar en aquesta merda quan està clar que no és el meu lloc. Ni estudiant si total després em planten la mateixa nota que quan no faig res. Deixo que el destí ja em porti on vol. Speaking words of wisdom, let it beeee.

Hi havia una raó per la qual, dels mil clubs i activitats que l’Stuart havia intentat, el cor mai no n’havia estat un. L’Eithne acabava de descobrir perquè.

—M’estàs ajudant. És el contrari del que acabes de predicar.

 —Oh, sí. Un altre atac. M’encanten. 

 Una altra vegada una mirada assassina i la freda indiferència de qui segueix caminant sense riure dels seus acudits. Un atac a l’autoestima de l’Stuart, no ho negaria, però que superaria. 

—I tu quin itinerari vols fer?

—T’importa?

—Era per parlar!

—El de periodisme. 

—Saps que per fer una entrevista s’ha de ser amable, oi?

—I tu deixaràs de ser tocacollons en algun moment o que? Ho sé, geni. Però vull guanyar-me la vida escrivint. Moltes opcions més no tinc per no morir de gana.

Aleshores, aquell pergamí que l’Eithne sempre portava amb ella, que escrivia frenèticament durant les classes, no eren apunts, no era acadèmic. Com ell, tenia una afició creativa. Com ell, tampoc no es veia amb el talent suficient per dedicar-s’hi exclusivament i viure-hi. Però, a diferència d’ell, havia trobat una opció prou viable d’adaptar-la al seu futur.

Amb la llum del Lumos, va poder apreciar més el bosc en la nit. Va recordar les sensacions d’aquell primer de setembre cinc anys enrere. La fascinació per aquella natura salvatge, com havia quedat bocabadat amb aquells arbres tan alt. Ara els tenia al costat, els podia tocar. I aquell paisatge només es feia més impotent a mesura que s’hi endinsava. El vent udolant i el soroll de les fulles davant aquell contacte, el ritme de les passes sobre terra mullada. No s’ho atreviria a jurar en veu alta, però aquella segona incursió en el bosc i la natura, tenint en compte bosc com a categoria general, estava sent més plaent que la primera.

—No queda molt, Gallagher. Crec.

—El crec em tranquil·litza.    

—Per anar a la casa necessitarem transport. Hi ha rumors que hi ha un cotxe abandonat en aquest bosc. Volador. Esperava poder-lo trobar.

—Ah. Ara hem de buscar un cotxe abandonat en aquest puto bosc enorme. Segur que ets Ravenclaw? 

—Per jo tampoc no és agradable haver de comptar en tu, eh? I ets lliure de tocar el dos. O et pires o calles. 

Aquesta vegada qui es va quedar en silenci va ser l’Stuart. No volia marxar. No sabia el perquè, però no volia marxar. Potser sí, va tenir la revelació en observar a l’Eithne, sota la llum del Lumos. Els ulls brillaven, amb la mena de llum conferida només per uns ulls aquosos de llàgrimes. Estava nerviosa. Trobar el cotxe, visitar la casa, era important per ella. 

—Perdó. Per això no tinc amics, suposo. 

—És igual. Però calla.

Si no fos perquè el risc de perdre la mà i quedar-se manco era bastant real (i l’Stuart apreciava les seves mans), potser hauria allargat el braç per tocar, en gest reconfortant, l’espatlla de l’Eithne. 

No va saber ser conscient de quant de temps va passar fins que varen trobar el cotxe. Encara no havia clarejat, però de badalls, l’Stuart n’havia fet un parell que l’Eithne havia seguit. El rellotge de polsera s’havia parat a la una de la matinada. Havia estat seguint a l’Eithne tot el camí, tampoc no tenia cap referent espacial, doncs totes les distribucions d’arbres eren el mateix per l’Stuart, ni idea de la distància recorreguda.

Però allà estava el cotxe. Era un Ford Anguila, en va reconèixer el model l’Stuart quan s’hi va apropar. El seu color turquesa, almenys des de la foscor relativa, el va trobar molt maco. Certament, però, havia viscut temps molt més gloriosos: colpejat per totes bandes, semblava dificultós de creure que se’n pogués encendre el motor i desplaçar-se ni tan sols uns metres. Havia vist cotxes que el seu oncle havia enviat al desballestament en molt millor estat que aquell.

—I bé? —el va instar l’Eithne.

—I bé que?

—Això pot anar bé?

—Tu veus l’estat amb el qual està?

—Però és merda muggle. Tu n’has de saber d’això, oi?       

—Només per aclarir-nos, que defineixes exactament amb ‘merda muggle’? Absolutament tot?

—No saps de cotxes? Si una vegada vas anar a classe amb un jersei d’un xalat on hi sortia un cotxe per darrere.

—Primer de tot, aquesta és una falta de respecte que ni el DeLorean, ni Doc ni Back to the Future ni jo permetem.

—Però ens pot servir o no?

—Deixa’m que miri.   

Les tardes que l’Stuart havia passat al taller del seu oncle havien estat més profitoses del que havia suposat, doncs amb una inspecció ràpida del cotxe va determinar un parell de coses: estava modificant amb màgia. Podia volar, com havia dit l’Eithne, el seu interior era més gran del que suggeria a simple vista des de l’exterior (com la TARDIS!) i es segurament s’havia de poder fer invisible, o aquella era la funció que endevina per un botó que mai no havia vist abans. 

Quan el va intentar engegar, va anar millor del que esperava. El motor va respondre uns segons abans de morir abruptament. 

—No és terrible —va començar a explicar instat per la mirada expectant de l’Eithne—. Crec… he vist treballar al meu oncle. A més a més, depèn molt de la màgia també. Puc demanar que m’enviïn un material de mecànica i eines, des de casa. I llançant alguns encanteris funcionaria.

—Quant de temps t’estaries?

—No ho sé.  Els encanteris preferiria que els llancessis tu. Ja saps que jo soc dolent. 

—Clar. Jo t’he ficat en això. És el just. 

—Podem tornar, idò? M’estic congelant i quan em refredo se’m posa el nas molt vermell i l’estil Rudolph no m’afavoreix gens.

—Ahà. Si necessites res més, també me’n faré càrrec. Et puc ajudar a aconseguir les eines.

L’Stuart no va poder evitar riure davant la imatge de l’Eithne, amb les seves bones formes i el seu ampli coneixement de la terminologia i el món dels muggles, anant a una tenda de mecànica per comprar un tornavís. Pagaria per veure-ho.

El camí de tornada va ser notòriament més silenciós. L’Stuart va estar en tot el temps en guerra constant amb les seves parpelles perquè aquestes no es tanquessin. Donat aquest estadi de cansament quan, un temps després ja estava reposant el llit i repassava mentalment la conversa, hi va haver un moment posterior, quan estaven a punt d’arribar, que va ser incapaç de decidir si s’havia imaginat o no:

—Gallagher…  

—Huh?

—Gràcies.  

*

Hola, papa.

Alex.

Papa.

Alex.

Progenitor que ha suat de la meva cara durant quinze anys.

Paraula que escrivia, paraula que ratllava. Com començava una carta al seu pare? L’eterna pregunta. Per sort, o per desgràcia, poques vegades s’havia trobat en aquella tessitura.

Hola, Alex.

La zona de confort. Sempre la zona de confort. Ja s’estava arriscant massa amb aquella carta, fent aquelles peticions, no ho volia espatllar amb el mot papa. Es quedaria allà, en un racó de la seva ment, esperant que algun dia el pogués tornar a formular en veu alta. Nou anys d’ençà que li havia dit que potser no era necessari que li digués papa, que l’incomodava i preferia el nom de pila. L’Stuart ho havia complert.

Suposava que, després d’això, estava en el seu dret de demanar-li que li enviés un manual de mecànica, un de conducció i les eines bàsiques. Que cony. Estava a una bona empresa. Es podia permetre gastar uns diners en el seu fill. I, si al·ludia que era per una entremaliadura, que no podia avisar als seus avis… havia estat una tarda amb el seu pare s’havia despertat amb un instint paternal inèdit i l’havia vingut a buscar per passar-hi una estona que havia provat per primera vegada una cervesa. 

Va escriure unes breus paraules d’acomiadament i sense pensar-so més va enrotllar la fulla de quadern i la va fermar a la pota del mussol. A Londres. Bon viatge.

Una tasca incòmoda feta. Una de dues. 

A per la segona.

Va repetir els passos de dies anteriors, quan havia estat citat per la tutoria amb la professora Coliflor. Aquesta vegada, hi anava voluntàriament. 

Davant el despatx de la professora Coliflor, hi havia un altre noi esperant. No li sonava del seu curs, però, per aspecte, havien d’estar pròxims en edat. Per això li va tenir tanta enveja, com algú podia ser tan guapo en mitja adolescència? Ell estava convençut que progressivament li marxarien els grans i els seus trets s’afilarien per tornar-se més atractius, però, potser havia d’abandonar l’esperança. No tenia una base tan excel·lent.

Però el noi va somriure i va saludar l’Stuart com si fos un amic de tota la vida i l’enveja es va evaporar. Que simpàtic. Sempre s’agraïen gestos així.

—Fas cua per parlar amb la professora Coliflor?  

—Sí… Pensava que era amb la Lletuga però m’adapto.

—Bona. Jo necessito ajuda pel treball i he preferit demanar-li una tutoria. Tu?

—L’itinerari dels GNOM. Encara no li havia dit.

—Uf. Quin pal. Ànims.

L’Stuart va assentir. Només li havia ocupat unes vint-i-tres hores de crisi vital.

—Passa tu primer —va continuar el noi quan una tercera alumna va sortir per la porta del despatx—. Lo meu serà llarg. Cedric, per cert.

—Stuart. 

Mentre tancava la porta i s’encarava amb la professora Coliflor, va somriure. No havia anat tan malament. Un contacte social amb algú d’edat pròxima sense quedar com un imbècil i un inadaptat. I avui de fet havia pres dues decisions que l’atemorien. S’estava convertit en una persona nova. Alerta, Bruce Wayne, només li quedava que li marxés l’acne i tretze anys de teràpia i està tot acabat per tu. Reclamaria la feina de Batman. 

—Senyor Gallaghar, ja ha triat l’itinerari? Estic contenta.

—Sí… eh… —Merda. Ara se n’havia oblidat de parlar. Va repassar els arxius mentals, la nit anterior havia estructurat la conversa ideal—. A sisè i a setè fas pràctiques de l’itinerari escollit, no?

—Exacte.

—I en podria fer a El Periòdic Profètic? De fotografia?

—Els alumnes s’hi apunten normalment per ser redactors, però, sí. No crec que hi hagués problema.    

—Guai. Perfecte. Doncs apunti’m per fer l’itinerari de periodisme.


Llegit 12 vegades


< Anterior capítol ||

 


Comentaris
Envia un comentari!: Per comentar has d'estar registrat. Registra't és gratuït ;-)