Good luck... and don't fuck it up! - 22: Is it me? Am I the drama? I don't think I'm the drama… Maybe I am (Jared)
AvatarEscrit per Cass Ross
Enviat el dia 07/05/2022 a les 16:32:27
Última modificació 07/05/2022 a les 16:32:27
Tots els capítols de Good luck... and don't fuck it up!
< Anterior capítol || Pròxim capítol >


22: Is it me? Am I the drama? I don't think I'm the drama… Maybe I am (Jared)

—Jared, recorda que aquesta tarda tenim reunió amb el Darius.

Aquelles paraules van ser suficients perquè el Jared espedacés sense pietat les tres hamburgueses veganes que s’havia posat al plat. Amb algú havia de pagar la seva mala hòstia pels esdeveniments d’aquella tarda. I els de la setmana passada. Quan pensava que s’havia recuperat del rebuig del Nadal, a base de llargues passejades per la muntanya, la Dahlia i el puto COMEUA tornaven a fer de les seves.

Sense parlar, òbviament, del príncep Alí dels collons (l’havia batejat així. No pensava anomenar-lo Darius, Javid o com fos que es digués. Príncep Alí). 

—Ah, que el príncep Alí per fi ha fet un descans de fregar la llàntia màgica i ens pot rebre? —va respondre amb la vista clavada al plat, incapaç de mirar la V—. Jo segueixo sense estar del tot convençut que ens en puguem fiar. 

Podia entendre que aquell principet sortit d’Aladdin fos un vell conegut de la V (es negava a cercar una paraula més indicada) i que potser no era mal paio del tot (perquè el barem estava per terra) i per tant no havien de professar-li l’odi que guardaven per altres personatges més selectes. Però d’allà a confiar-hi tan alegrement, contar-li tot com ho havien fet a aquell pont i ara tenir reunions amb ell… no ho veia. Com en podien estar tan segurs, que no li havien rentat el cap? Que era en Darius (perdó, Príncep Alí) de veritat i no un corrupte amb poció de la mutació? Era de veritat l’únic que no s’havia begut l’enteniment? Ja de pas podien contar-li el seu pla a en Ricky, ja que estàvem, que quatre li semblaven pocs per la reunió.

No, no, no, el príncep Alí no li feia bona pinta. Fins i tot deixant a part la història que havia tingut amb la V… Bé, no. No la volia deixar a part. Sabia que no tenia cap mena de dret a molestar-se. No eren absolutament res, ja li havia deixat clar, ella, que els seus sentiments no eren correspostos; i encara que un miracle hagués passat i ho fossin, tot havia passat abans de conèixer-se. La V tenia tan dret com ell a un passat.

Però… el seu ex havia de ser el puto príncep Alí, un paio perfecte que venia de fer el càsting de príncep encantador d’una pel·lícula de Disney i encara tenia temps per destapar la correcció del COMEUA? I segur que a més s’ho feia venir bé per anar a dinar cada dissabte a casa dels pares i dur-los fet un pastís. El Darius era tot el que hauria esperat per la V. Tot el que ell no era. I no podia evitar estar molest: l’aparició del Príncep Alí a escena no feia més que confirmar les seves sospites; que ell i la V no tenien cap mena de futur. Perquè ella sempre triaria un príncep a la seva altura i no un desastre com ell. No la podia culpar. Volia el millor per ella, no haver de fer-se càrrec d’algú com ell. 

Tanmateix, tots aquell pensament lògics no alleugerien el dolor que encara sentia quan es topava amb els ulls de la V, i rememorava l’escena del pont, quan s’havia desfet del seu braç per córrer cap al Darius. No hi volia pensar… i malgrat això no abandonava el seu cap. Puto masoquista.

Perquè a sobre… havia fet càlculs. La V havia estat amb el Darius a Alexandria. Desconeixia el motiu de la ruptura, però sabia sumar dos més dos: ho havien deixat perquè ella havia de marxar a cuidar els seus pares i no era viable una relació a distància. No li havia vist, però la forma com s’havia llançat a ell… Si ella no hagués marxat seguirien junts. I ara ell estava on estava ella, amb un motiu més que excel·lent per guanyar proximitat. Com que havia deduït el motiu de la ruptura, podia endevinar com acabaria l’assumpte de la V i el Príncep Alí.

I ell hauria de quedar-se palplantat mirant. Estaria feliç per la V, que tingués algú que de veritat es mereixia, algú a la seva alçada… però el cor es trencava, inevitablement, davant aquell prospecte de futur. 

Almenys tenia els seus jackalopes. 

Malgrat que havia menjat relativament poc, per ser ell (és a dir, dues hamburgueses veganes i tres racions de patates), va decidir que havia perdut la fam per aquell dia i es va aixecar, aliè a la conversa que la V i Kai tenien al seu costat. Volia desconnectar per unes hores del COMEUA, de la corrupció, del Príncep Alí i la V; veure Kai i la V no ajudava en aquell propòsit. 

La familiaritat del despatx va aconseguir calmar-li els nervis. O això va pensar: segurament la tranquil·litat no venia d’enlloc més que estar en solitud, amb l’excepció de la carícia de les seves mascotes. Sobre la taula, hi havia l’habitual desordre, que indicava que havia estat corregint treballs —estava fins als nassos, per no dir una altra part, de corregir treballs. Se les havia enginyat per disminuir la càrrega de feina agrupant els estudiants en grups de vuit i, així i tot, la muntanya de pergamins no semblava acabar mai—. Tanmateix, es va desplaçar cap allà, no per continuar corregint (ni en somnis), sinó per agafar el diari. Aquell matí, fruit d’una nit intranquil·la i un somni lleuger, havia quedat enganxat als matalassos i havia hagut de partir escapat cap a classe. Encara no havia tingut temps de posar-se al dia de l’actualitat. 

Tot i que, en nom de la veritat, resultava massa ingenu pensar que en el seu estat actual podria reunir qualsevol mena de concentració per actualitzar-se del que passava al món. Més aviat fullejava distret les pàgines, passant els ulls sobre els titulars sense esforçar-se a dotar de gaire sentit les síl·labes, sols assegurant-se que el món no acabaria l’endemà. Va adonar-se que estava arribant al final del diari quan els relats d’esdeveniments van ser substituïts per salaris i hores de feina. No acostumava a parar gaire intenció a aquella secció, les vegades que mp la saltava directament, però aquell dia simplement havia avançat sense ser-ne conscient.

Com estava acostumat, totes les feines sonaven terriblement avorrides i requeridores d’una formalitat que ell mai no tindria. Havia estat un infern, anys enrere, trobar una feina estable que s’adherís a ell. Pels vells temps, va llegir en diagonal la pàgina, per continuar distraient el seu cervell, quan unes paraules van cridar la seva atenció.

Un anunci per cuidadors en un refugi d’animals. Bon sou, millor que el d’Ilvermony, bona zona, complia els requeriments.

I si…?

Havia estat tan ocupat amb tot: adaptar-se a la feina, aprendre a fer de professor, la corrupció i la profecia, la seva família, la Dahlia, (la V), que en cap moment no s’havia parat a pensar si volia seguir allà, el curs següent. O si el Ricky deixaria que li renovessin el contracte una altra variable a tenir en compte. No s’hi estava malament, no, però, passejant la vista per la muntanya de treballs sense corregir, va pensar que tampoc no era ideal. Trobava a faltar canviar de lloc cada pocs mesos, no tenir arrels? Potser. Havia subsanat la relació amb la seva família, tenia Kai i la V… No estaria desarrelat del tot, tanmateix, segurament en uns pocs mesos Ilvermony ja se li faria petit. Era mag, què collons, si l’atacava la nostàlgia era tan fàcil com aparetre a fer una visita.

A part de les persones, l'únic que el lligava a l’escola era la missió. Però segons la profecia… abans que acabés el curs s’hauria d’haver solucionat. Si acabava bé, aquell últim nus entre ell i la institució estaria saldat. I si no, segurament acabaria sota terra i no hauria de preocupar-se més de res d’això.

I el més important de tot: si la V i el Darius… va tragar saliva… no… no podria… no era prou fort, per veure-la cada dia, asseure’s amb ella mentre li contava amb un somriure que feliç era, amb el Príncep Alí. No ho suportaria. Era massa dèbil. Però no, no podia tenir-la al costat en braços d’un altre molt millor que ell. 

Estava decidit: enviaria el currículum a la reserva. No perdia res.

*

Va confirmar el seu bon criteri en trametre per la feina unes hores després. Estar a l’habitació de la V, a l’espera de parlar amb el Darius… no semblava res més excepte una broma cruel del destí, del que podria ser i mai no seria. 

No, no seria tan gilipolles de sentir pena per si mateix. Estava per patejar el cul al COMEUA i salvar el món. No per plorar com un adolescent perquè la crush no li corresponia. Havia deixat aquelles ximpleries enrere. Havia de…

Joder, que maca estava avui la V.

Però s’havia de centrar. De veritat. Estava centrat. Centradíssim. A destruir el COMEUA. 

Els minuts anteriors a la reunió, simplement es va dedicar a contemplar: la conversa de Kai i V, sense intervenir ni ser conscient del tema, com preparar la xemeneia, la pols migratòria. No estava tan abstret per no ser-ne conscient del tot, de la situació, però va decidir interpretar el paper de mer espectador fins que l’encontre tingués inici. Així potser podia recuperar tot l’aire que semblava requerir però no trobar, per l’altra banda, o el nus de la gola s’afluixaria.

Va reprimir una ganyota quan els trets atractius del Darius es va materialitzar entre les flames. Ho farien, doncs, definitivament, confiar en ell, tenir un contacte més que desestabellar el pla dels corruptes del COMEUA. Una passa més, ficant-se encara més dins la merda on ja estaven, que no haurien pogut imaginar quan sols d’un arbre moribund es tractava. Va inspirar i exhalar tot l’aire, en un vague intent que fos de manera lenta i pausada que no va poder acomplir, i es va acostar més a la llar de foc. 

En tot moment va buscar a consciència quedar més a prop de Kai. 

—Bon dia!

L’alegre salutació del Darius només va trobar resposta en dues de les tres veus. El Jared, per la seva part, es va limitar a fer una inclinació amb el cap no gaire efusiva. Estaven per fer feina, no per fer la xarleta. La pila de treballs i exàmens a corregir certament no disminuiria. 

—Que t…

—Talla el rotllo. Quan més ràpid acabem, abans ens podrem posar mans a l’obra i el temps no ens sobra, precisament —La seva paciència s’havia exhaurit només amb tres paraules del principet. Volia fugir d’allà com més aviat millor—. A veure. Tu, Príncep Alí. Dic, Darius, tens novetats?

—No gaires, no han fet cap altra més reunió. Però estan centrant els esforços en Ilvermony, per la part dels alumnes… Està costant infiltrar-me, però de mica en mica, crec que cada vegada confien més en mi. Però si tu també intentes guanyar-se la seva confiança —va referir-se a Kai amb un somriure— segur que anirem més ràpid.

—I el teu geni no ens pot ajudar? —va remugar entre dents el Jared, a canvi d’un dissimulat cop de colze de Kai—. O has deixat la llàntia màgica a casa?

—Sí, compta amb nosaltres per estar pendent del que passi a Ilvermony —Amb un somriure, la V va intentar alleugerir la tensió—. Al cap i a la fi, la profecia porta a Ilvermony… hem d’estar pendents.

—Sí, n’han aconseguit un tros i estan treballant per aconseguir-ne la resta —va continuar el Darius—. Però sols sé el que van comentar a la reunió passada: la data límit, quan l’escola faci quatre-cents anys. Vosaltres teniu més informació?

—Nosaltres érem els mindundis a qui el vejestorio va enviar a buscar-la. Schenectady és preciós, per cert —va murmurar el Jared. N’era conscient, que havien pactat confiar en el Darius, explicar-li el que fes falta de la profecia. Però ell tampoc no estava tan segur de voler atenir-se a aquell pla. El seu to, a més a més, bastant més afilat de l’habitual, per unes emocions que no podia recloure, com si volgués apartar-lo de tot allò. Ells sols podien, ells tres, amb tot—. No ens va pagar el viatge, el Fontaine. 

—No la vam trobar a Schenectady, però l’hem trobada —va ignorar-lo la V, mentre deixava anar la informació cautelosament—. La tenim completa, i quan l’anàvem a comunicar al director, va ser quan vam descobrir la xarxa de corrupció. Així que vam mentir-li… però han descobert la manera d’aconseguir-la tota, aleshores. 

—D’acord, aleshores vosaltres aneu un pas per endavant; i Kai i jo podem tenir un ull per saber com avancen… Disculpeu-me, però us puc preguntar una mica d’informació més sobre aquesta profecia? Sols sé la data i la relació amb la màgia negra, no han volgut comentar molt més a les reunions.

El Jared no va trobar de reprimir el profund esbufec que va ressonar per tota la sala. Si la xarxa flu no l’havia retransmès; era igual, la sonoritat hauria arribat des d’on fos que els escoltava el Darius.

—No pots fregar la teva llàntia màgica i pregunt…

—Jared —Un segon cop d’un fabulós colze, aquesta vegada amb el seu nom xiuxiuejat com a advertència. Era Kai, qui intervenia; el Jared era conscient de l'improcedent que estava sent el seu comportament. 

—Necessiten… una alumna. A grans trets, parla de la vareta de Isolt Sayre, que en arribar la data, s’activarà —va explicar la V—, i ella, l’alumna, tindrà el destí del món a les seves mans. 

—Entenc. Aleshores, l’alumna és la peça clau… —va reflexionar el Darius en veu alta—. És ella qui decidirà, però queda a les nostres mans intentar que triï bé… Ells ben bé intentaran, per la seva banda, quan ho descobreixin, manipular-la perquè treballi per ells. 

Per salvar-se d’un altre cop de colze, d’una mala mirada fins i tot, el Jared va decidir repassar amb els ulls el sostre i les parets de l’habitació de la V; qualsevol cosa abans de topar amb uns ulls, els que fossin. Era interessant, la conversa, o, almeny, rellevant. Amb el Darius allà, ordenaven la informació, d’una nova manera, els ajudava a tenir les coses més clares. Un contacte dintre de la seu de la corrupció no era una ajuda desestimable, per molt que el Jared es ressentís de la seva presència. 

—Exacte —La veu de la V el va treure del seu ensimismament—. La part bona es que sent professors ens podem acostar a la…

—L’alumna. Ens podem acostar a l’alumna —va afanyar-se a tallar-la el Jared—. Perdona, tio, però és la seguretat d’una alumna i una menor. A tu estant entre papers no et ve de saber el seu nom o no, no hi pots fer res. De fet, millor que no el sàpigues, que et poden descobrir i donar veritaserum. Estem segur de qui és, amb això pots estar tranquil. 

—Tranquil, ho entenc, confio en vosaltres —A què a sobre el Príncep Alí somreia cordialment a les paraules del Jared? De quina puta pel·lícula de Disney havia sortit aquell paio? —. Però sí que crec que, com bé has dit, V, aprofitant que sou professors, l’haurieu de vigilar.

—Efectivament, estimat Dragson —va riure Kai per sota del nas—. Perdoneu, un acudit fabulós que havia de fer. Jo m’estic intentant guanyar la confiança del Fontaine, hi hauré de dedicar totes les meves energies i, potser si també m’acosto jo a l’alumna, aixecaríem sospites… Aleshores…

Kai va fer una pausa dramàtica que el Jared no va saber entendre. Quan va abaixar la vista i els seus ulls es van trobar amb els d’ille, va veure que el fulminaven amb un somriure misteriós.

—Vosaltres dos, estimats V i Jared, us encarregareu de vigilar la nena.

Perfecte. Justament el que volia. Estar a prop de la V.

Merlí tingues pietat, va pensar, maleint tots els camins que l’havien portat a aquella situació mentre s’acomiadaven del Darius i les flames que integraven l’atractiu rostre del persa s’esvaïen. Havien avançat molt: tenien un pla, informació analitzada, estudi dels punts febles del COMEUA des d’on podien atacar. I la confiança que, potser, no estaven tan malament ni perduts: hi havia esperança. Podien parar-los els peus i salvar la Chepi. Ho podien aconseguir.

*

No feia ni dos segons que el Jared havia travessat el menjador per seure al seu seient habitual a la taula de professors, al costat de la V i Kai, que il seu amic el va fulminar amb la mirada mentre li preguntava juganer si aquell cop planejava, per fi, finalitzar tot l’àpat i no anar-se’n abruptament. El Jared sols va rebufar com tota resposta mentre emplenava el seu plat complint les proporcions usuals de menjar.

Malgrat que sols havia passat un dia de la reunió amb el Darius diversos aspectes havien confluït per enviar al Jared a un període de reclosament: no era la càrrega laboral, a qui enganyava; més aviat la consciència d’haver actuat malament, molt malament, durant l’encontre, del seu mal humor, de l’enveja que no podia deslligar d’ell. I, per sobre de tot, intentava evitar la tasca que se’ls havia encomanat, a ell i la V: vigilar la Chepi. Ell i la V. La V i ell. Per tant, les muralles i la distància que havia intentant tan fortament construir aquells últims dies es veien amenaçades i, amb tota probabilitat, serien trencades. No podria evitar la V. I estava clar que una part d’ell no ho volia, però… sabia que era el millor, protegir-se com pogués.   

—Què tal les classes, Jared? El Petty t’ha molestat molt, avui, i per això vens amb aquesta cara de mil dimonis? I amb la fam de sempre, pel que veig. Llàstima que la roba també sigui la de sempre.

—No. Continua petant-se classes. 

—Vaja, en Petty a les teves classes haurà aparegut menys que una primera expulsada a una temporada de Drag Race. Clar que mirant-ho bé, és un avantatge… Tant de bo a les meves tampoc no hi assistís o, tanmateix, ho fes sense nàutiques. 

—Ahà. 

Mentre menjava el primer dels tres plats que solia omplir-se, Kai va decidir desistir d’establir una conversa interessant amb Jared i va girar-se lleugerament cap a la V per parlar de… El Jared va decidir desconnectar. No ho volia saber. Li feia mal, haver reculat, aquella escena s’assemblava perillosament a les de principi de curs, quan estava sol i desolat, però preferia posar una certa distància ara per no sofrir més després. Al cap i a la fi, havia enviat la carta per la feina. També els curava a ells, es deia a si mateix, si l’acceptava i marxava.

—Per cert! Que quasi me n’oblidava! —El crit d’emoció de Kai va arribar a la taula dels alumnes i alguns van girar el cap sobtats—. Sou conscients del que passa aquest cap de setmana, oi?

—I tant!

—Els espòilers diuen que per fi expulsen a la concursant de Drag Race que et cau malament? —va aventurar el Jared, una mica avergonyint davant l’alegria de la V. Ell per no enrecordar-se, no recordava que havia menjat ahir—. Jo sincerament no trobo que vesteixi tan malament…

—Només porta bodies, Jared, bodies. BO-DIES. Ets un cas perdut —Per un moment, la disposició alegre de Kai es va veure truncada per l’horror que li provocada aquella peça de roba que podria haver estat confeccionada pel mateix Satanàs—. És igual. Recordeu que el dia catorze és el meu aniversari, oi? Encara no l’han declarat festa universal però estem enllestint la burocràcia. Mentrestant, us aviso de la celebració: el divendres de la setmana que ve m’han preparat una festa al Club 96, aviat us hauria d’arribar la llista de regals suggerits. No hi ha màxim de preu, en la meva humil opinió, una es mereix alguns caprichitos pel seu aniversari…

—Jo mereixo tenir més d'un dragot al meu compte… —va murmurar el Jared.

—Però no cal posar-se així! Segueixo encantadíssim amb el regal de Nadal, pots anar al mateix lloc a veure si trobes alguna cosa igual de xula, estic segur que sí! Ah, i vull pastís d’aniversari a cada àpat. Els pukwudgies ja estan avisats, però… vaig quedar tan encantat amb el pastís que vau fer pel dinar de Nadal que en voldria un altre, si és possible! Però decorat, si pot ser. A les cuines trobareu els meus suggeriments de presentació. 

—Quan dius el pastís de Nadal…?

—L’espero per l’esmorzar de dia catorze, ja he parlat amb els pukwudgies i us deixen la cuina la tarda del dimarts. Ja podeu anar buscant la recepta! Si no queda deliciosa, a l’altura de les circumstàncies, penso esclafar-li al Jared a la cara. 

La V va inclinar el cap per sortejar a Kai i fer contacte visual amb el Jared, somrient com si per ella no fos summament incòmode quedar-se tancat dues hores a les cuines, amb la farina i el cacau com únics acompanyants. Perfecte. Per allò ja jugaven a Seven minutes in heaven, que acabaven abans. 

De cop i volta, el seu pla s’havia tornat molt interessant i una excusa perfecta per apartar la seva vista de la V, sense tornar-li el somriure. 

Dimarts, doncs, dimarts.

*

L’aroma de diversos i deliciosos aliments impregnava tota la cuina i deixava palès que sempre estaven en constant funcionament per alimentar ricament a tota l’escola. Era un espai acollidor: diàfan, tan ample que, malgrat l’enormitat d’estris i parament de cuina, guardaven prou distància entre ells per no conferir una sensació d’apilament. La paleta cromàtica, tota integrada de colors crema, conferia el punt final a l’aura tranquil·la d’aquell lloc. Podria fer sentir al més desemparat com a casa.

El Jared se’n feia creus, del poder de convicció de Kai: ni un sol pukwudgie a la vista, havia aconseguit que accedissin a deixar-los via lliure durant dues hores a ell i la V per fer el pastís. I, òbviament, com havia aconseguit que el Jared renunciés a la seva tarda de dimarts per passar-se-la cuinant. Tampoc no els havia deixat molta opció, calia matisar. 

La recepta l’havia portat la V, però recordava vagament els ingredients que havien utilitzat l’altra vegada: farina, sucre, cacau. Un moviment de vareta i els pots van levitar fins a la taula. Havia arribat abans de temps, n’era conscient: com més aviat preparés les coses, menys es perllongaria la seva agonia.

Però la V no va tardar gaire a arribar. Amb el somriure amable de sempre, va acostar-se al Jared, qui estava assegut sobre la taula fent gronxar els peus. Va baixar, no per acostar-se a la V, el contrari: fingint interès per l’armari que més tenia a la vora, sense comprovar-ne el contingut.

—Vols… posar-li quètxup al pastís? Vull dir, sé que Kai és creatiu i aventurer, però no crec que ho sigui tant! Com han anat les classes?

—Molt per corregir —va respondre crípticament el Jared, mentre es desplaçava cap al següent armari esperant tenir més aquest cop. Sort que havia quedat d’esquena a la V: així ella no veia el lleuger envermelliment que estava patint el seu rostre—. Ens hi posem? Estava buscant el vinagre de poma. 

—Està a l’altre costat. No et preocupis, ja l’agafo jo. He vist que ja has tret alguns dels ingredients, gràcies! 

El Jared va inclinar el cap mentre tornava a la taula, un altre cop al punt més allunyat de la V que fos possible. A quatre mans, no s’havia d’allargar gaire, la preparació del pastís. La vegada precedent, havien estat tres hores bones, però havia estat una conjunció de diverses circumstàncies que havien canviat: no l’havia cagada per Nadal, desconeixia l’existència de l’ex de la V, en ser Nadal i molts alumnes ser fora, l’agenda dels pukwudgies estava més buida i havien accedit a deixar-los la cuina més temps… tot això havia fet que tasques relativament senzilles desemboquessin en guerres amb la farina o bromes entre ells. Ara no podia ser.

—Jared, si tens molta feina puc fer el pastís jo sola, no et preocupis que no li diré a Kai —va aclucar l’ullet la V buscant una complicitat que ell no es podia permetre continuar—. No et preocupis per això.

—Que va. Se n’acabaria assabentant. És igual. Mesures els ingredients mentre jo vaig encenent el forn i preparo els motlles?

—I tant! He comprat també espelmes i plomes per decorar el pastís… Hepensat que podríem posar un encanteri a la crema de mantega i així brillarà i serà de coloraines! Què en trobes?

—Bé.

La V va decidir tirar la tovallola respecte a mantenir una conversa amb el Jared, qui semblava, sense cap mena de dubte, haver-se oblidat de les normes gramàtiques de l’anglès i només recordar monosíl·labs. 

Aquest cop, les mans de cap dels dos es desviaven per tacar a l’altre de farina, per protagonitzar una altra escena com la de les pintures quan els dos van quedar empastifats de diferents pigments de colors. Tampoc la V no va fer volar com si fos un avió la cullera amb una mica de massa per fer-li provar al Jared ni ell, com a venjança, va llevar-li les ulleres i es va estirar, fent encara més gran la diferència d’altures entre ambdós, perquè ella hagués de saltar i pregar per aconseguir-les. 

Quan es va fer obvi que res no podria truncar aquell silenci que s’havia instal·lat entre ells, la V va treure el seu mòbil i altaveus per posar música. El Jared ho va agrair: tant li era el que sonés, almenys emmudia els seus pensaments. Ni quan la V va preguntar si li estava bé aquella música, ell va parlar: només va fer que sí amb el cap, agraint que fos moguda i gens romàntica. Quan la següent cançó va saltar i va sonar alguna cosa com Your dad just calls me Katya va decidir no preguntar. 

I així van anar passant els minuts: guixant passos de les instruccions, amb eficàcia i rapidesa, els dos concentradíssims en la llista de reproducció de la V, integrada per cançons de Disney i de Drag Race. Sols en un moment les muralles del Jared es van baixar: just quan van saltar els primers beats d’una cançó, la V va semblar tan duta per la melodia que va deixar el bol que subjectava entre els braços per ballar presa de l’emoció una estrofa. Poc li va faltar per no posar-se la mà al cor mentre la cantant assegurava que era icy, spicy, for you, I’m too pricey. El Jared no va evitar somriure mentre la mirava encisat. No podia apartar la vista.

Afortunadament (per la seva compostura), la veu va canviar i la V va tornar amb les tasques de rebosteria. No l’havia vist, el seu moment de debilitat. Bé. Molt bé. Adorava la manera com la V es rendia a les seves passions i, aquest cop, com s’havia abstret mentre gaudia de la drag queen preferida, l’havia salvat de delatar els sentiments. 

Finalment, el pastís va entrar al forn i el Jared va deixar anar tot l’aire que inconscientment havia retingut. Cuinant els dos, eren tantes, les probabilitats de fregar-se… esperant que es fes el pastís, decreixien. Encara tocava fer la cobertura, tanmateix, però tenien almenys uns minuts de descans abans que toqués. Els dos es van quedar mirant, cada un flanquejant el forn, insegurs de què fer o dir. El Jared va començar a obrir la boca, ponderant si era creïble excusar-se per anar al bany, quan The Circle of Life va finalitzar i…

All those days watching from the windows

All those years outside looking in

All that time never even knowing

Compassos lents i romàntics, una veu melodiosa, van inundar la cuina. Passats uns segons de confusió, davant una balada que havia trencat el seguit de ritmes ràpids i ballables, els dos van córrer cap al mòbil de la V per pulsar el botó de següent cançó. Tan, tan coordinadament, que els seus dits es van trobar a la pantalla del telèfon i, per un segons, els dos van mantenir el contacte abans d’apartar-se com si el tacte de l’altre cremés. 

—Vaigamirarcomvaelpastís —va afegir immediatament el Jared per allunyar-se tant com fos possible. Ignorava que no havia passat la meitat del temps, que no portava proteccions, que just l’acabava d’enfornar… abans que la V hi pogués replicar. Tan desesperats i urgents van ser els seus moviments que just obrir el forn, va estirar els braços sense calcular la distància i tota la seva mà va xocar amb la palangana.

Als pocs instants va proferir un crit mentre treia la mà, tota roja, del forn. Joder. Feia mal, feia molt de mal. 

—Jared, estàs bé? Posa-t’hi aigua freda, corre.

La V havia corregut al seu costat i se’l mirava preocupat. Joder, un altre cop. Els seus esforços per mantenir-se allunyat s’ensorraven per la seva poca traça. Va dirigir-se cap a les aixetes, amb la V aferrada com la seva ombra, pendent d’ell i la seva ferida.

—T’he de portar a la infermeria.

—No. 

—Et fa molt de mal?

—Sobreviuré.

La rojor de la pell havia disminuït i el Jared va apartar la mà i tirar el cos cap endarrere, per tornar a guanyar alguns centímetres respecte a la V. Era veritat el que li havia dit: dolia, la cremada, però no seria la primera ni l'última que es faria en la seva vida; havia sobreviscut ferides molt pitjors. 

—Deixa-me-la veure… Et puc llançar un encanteri curador.

I… un altre cop la distància es reduïa. Ella, conscientment, s’acostava. A prop, molt a prop. Tant… tant com ho havia estat a Nadal. Podia notar com el seu pit pujava i baixava al ritme de la seva respiració, el seu pestanyeig… Li estava agafant la mà, s’acostava més quan ja feia estona que havia deixat de respectar el seu espai vital, les mans més morenes entre la seva, més blanca. Què estava passant?

Podia… podia quedar-se allà. Deixar veure que passava.

Però no ho va fer. No podia consentir-ho. Més bruscament del que hauria volgut, va enretirar-se amb una enorme passa, estirant la seva mà perquè quedes alliberada de l’abraçada de les de la V. Va ser tant l’impuls que ella va quedar uns segons desequilibrada, prop de caure, i la mirada que el Jared va guanyar va doldre com una bala.

—He dit que estic bé —va grunyir entre dents—. No necessito la teva ajuda. 

—Jared…

—T’he contat el tema de la feina? Vaig enviar el currículum l’altre dia.

Va semblar que la seva llengua havia decidit actuar pel seu compte. Només va ser conscient de les paraules que deia mentre les estava pronunciant, incapaç de saber perquè treia el tema que tan gelosament havia guardat fins ara. La V se’l va quedar mirant, podia veure com internament el seu cervell estava treballant per processar la informació: no bastava amb ell que acabava de passar, com ell se n’havia apartat com si fos una empestada, ara li afegia una nova informació.

—Què?

—L’altre dia, al diari, vaig veure un anunci. Busquen a cuidadors d’animal per una reserva, per començar el setembre. Sempre vaig tenir bastant clar que lo meu no és ensenyar i això era temporal per no morir de fam, així que… —Va encongir les espatlles—. Tan sols he enviat el currículum, no és segur que m’agafin ni res, però el sou està bé i és molt més el meu tipus de feina. Només volia que ho sabessis. Sempre podria venir a visit…

Quan va abaixar la vista i va topar amb l’expressió de la V, amb els ulls mirant enrere evitant-lo deliberadament, es va oblidar de com parlar. Per què no podia callar? Per què havia enviat la carta? Per què s’acabava d’apartar?

La resposta era fàcil: per no sofrir. Per no tornar a quedar-se sol. Per no experimentar l’horrible sensació de Nadal. Però ho compensava, amb el que sentia ara? L’expressió dolguda de la V que sabia que era totalment mèrit seu. El silenci semblava que l’havia d’ofegar, però amb la gola desèrtica, era incapaç d’articular cap paraula. Volia… necessitava tornar enrere. Quant d’enrere? Cinc minuts, deu, un mes, mig any? No ho sabria dir.

Make way for Prince Ali

Say hey, it's Prince Ali

—Joder —va murmurar quan la puta llista de reproducció de la V va fer sonar la cançó que menys voldria haver escoltat en aquell moment. En tot el cúmul de pensament que l’havia dominat, se les havia enginyat prou bé per oblidar al Darius. Però semblava que ell sempre reapareixia. I tot el tema de la V es tornava molt més difícil: perquè ella havia d’estar amb algú com el príncep persa. Algú que no la faria caure, ni la deixaria a la cuina amb aquell posat. 

—Marxa a la infermeria —va dir ella un segons després amb un to tan autoritari i brusc que el Jared mai no hauria cregut possible escoltar de la boca de la V. 

—Què?

—Marxa. A. La. Infermeria. Ja —va repetir remarcant cada síl·laba, deixant veure que no estava per jocs—. Acabaré de fer el pastís jo sola. Marxa. 

El Jared va desviar la mirada cap a la seva mà, i malgrat que ja pareixia molt més curada, va decidir complir. Sense retornar-li la mirada a la V, va esquivar-la per dirigir-se a la porta, mentre un dolor més gran que el que sentia a la mà s’escampava per la seva gargamella. 

La certesa que quan traspassés el passadís, els seus ulls estarien anegats. 

I, mentre ajustava la porta i deixava a mitja frase al Robin Williams lloant al príncep Alí, les llàgrimes van començar a brollar. 

Ho havia espatllat tot.

*

Amb un vol suau, el document on el Jared estava fent la planificació del tercer trimestre va aterrar a terra. El Jared va resseguir-lo amb la vista, però ni es va moure per aixecar-lo ni va llevar els peus de sobre la taula, el gest que havia produït que el foli s’escapés. Va allargar el braç per prendre un altre glop de cafè, buidant quasi el contingut dins la seva gola. Era el tercer del dia i, efectivament, era conscient que l’excés de cafeïna sols el posaria més nerviós, però no ho podia evitar.

Per consol seu, quan va aixecar la vista, en els passos de la V i l’expressió de Kai, va comprovar que els seus amics compartien aquell mateix estat d’ànim. Durant l’anterior setmana, havien analitzat curosament els patrons d’horaris de tot el claustre per assegurar-se un moment on sols estarien ells tres… i el director Fontaine. El vell dinosaure encara no havia arribat, però, si Kai tenia raó, i considerant el coneixement que ille posseïa de l’agenda del director, en deu minuts passaria per la sala. Els tres van intercanviar ansioses mirades, conscients de cada volta del rellotge.

—Esteu preparats? —Kai va esbossar un somriure—. Sé que es difícil mostrar-se en desacord amb la meva meravellosa persona, però s’han de fer sacrificis pel bé del món. I poseu més emoció. No m’enfado perquè tenim coses més importants entre mans, però vau ser més muermos l’altra nit al Club 96… i era el meu —va remarcar el possessiu— aniversari! Sort que els amics d’Europa em van organitzar una festa com Gigi Goode mana. 

—Perdona, Kai —va contestar secament el Jared: no podia evitar la culpabilitat d’haver arrossegat la seva crisi i el seu mal humor a la nit destinada a commemorar el seu amic però, al mateix temps, no volia, podia explicar res—. El cap de setmana parlant amb l’Alexis va estar bé?

—Fabulós. Com el vostre pastís, no us puc llevar el mèrit. I les decoracions! Les plomes! L’encanteri perquè el frosting canviés de colors! No sabia que el Jared coneixia l’existència de tants de colors!

—Moltes gràcies, Kai —va respondre la V, ometent deliberadament que la decoració havia estat sols mèrit seu. Sense parlar-ho, els dos havien arribat a un acord silenciós que ni una paraula sortiria sobre… el que fos que havia passat a la cuina—. Que bé que t’agradés! Quan vaig veure aquelles plomes de decoració vaig pensar en tu immediatament!

El Jared va decidir de cop i volta que era inacceptable la disposició dels papers de la planificació del trimestre, tirats allà sense que ningú els recollís. Els minuts abans no havia fet cap mal, però en aquell mateix instant, havia passat massa temps i l’havia de recollir. 

—Sento passes —va anunciar el Jared tan bon punt s’havia incorporat. Va comprovar el rellotge. Era l’hora. El vejestorio estava a punt d’aparèixer—. Prepareu-vos.

Els dos amics es van acostar més entre ells, disposats com si estiguessin enmig d’una conversa interessant que havia nascut casualment mentre els tres avançaven feina. El Jared amb la planificació trimestral que hauria d’haver entregat ja però se li suava el que venia a ser bastant. La V corregint. Kai documentant-se sobre les Runes. 

—Crec que hauré de suspendre el Ben Andrews… —va dir la V amb tanta naturalitat que no va semblar un test assajat—. S’esforça, però no arriba als mínims. Quina llàstima. 

—És un dels becats, oi? —va respondre el Jared, més fort del que hauria volgut, però necessitava assegurar el director, de qui les passes cada vegada sonaven més fort, l’escoltés—. De família no-maj.

—Exacte. No té gaires més recursos, a part de la beca… Si tingués els d’altres alumnes estic segura que aprova… Oh, bon dia, director Fontaine! 

Kai va unir-se a la salutació mentre el Jared només va alçar el cap. Tampoc no podien fer-li la pilota màgicament: cantaria massa. Havien d’actuar segons el tracte que li havien dedicat anteriorment, i el seu, bé, mai no havia estat gaire efusiu. El del director tampoc, va desitjar-los bon dia i va anar-se'n cap a la màquina del cafè (a veure si així deixava d’adormir-se en qualsevol lloc), sense preocupar-se a fingir interès en ells.

—Mira el tema de les BEQUES DEL COMEUA —Tan subtil com va poder, el Jared va remarcar les últimes tres paraules. Aleluya. El vejestorio havia alçat la vista— s’ha de ser malparit. Estan dividint els alumnes pels seus orígens. Els que no tenen la sort de ser dels peixos grossos estan fotuts. 

La mirada del Fontaine, per molt que s’entestava a fingir-la com dirigida a la tassa, requeia en ells. Sí, sí, sí. El pla funcionava.

—Exacte. Jo vaig tenir sort en els estudis, però les coses cada vegada estan més malament… 

—Uhm… us puc ser completament sincera? —El moment de Kai. L’estrella (que no el sentís ille). La intervenció decisiva, ara que tots els sentits del director estaven posats en ells—. Pensant-ho bé, ho veis tan dolent? Em fa pena el nen i tal, però que voleu que us digui, és evident que els fills de no-majs, entre d’altres, no tenen tanta màgia com els altres. No em miris així, V, tu ets l’excepció, però els altres… El Ben Andrews no m’ha aconseguit fer bé ni una sola pràctica, en canvi altres alumnes la treuen a la primera. No ho sé, no em sembla del tot malament, que els recursos vagin en funció de la màgia que tenen. Simplement, hi ha gent amb més màgia i gent amb menys.

—Kai, no pots dir això! 

—Sols dic… la màgia s’està debilitant. I també crec que seria sa, els que no tenen tants de poders màgics, que es plantegessin les coses… al cap i a la fi, potser serien molt més feliços a la comunitat no-maj. No em mireu així! No estic proposant matar-los ni res d’això, sols… no ho sé. És una idea que m’ha estat voltant pel cap darrerament, després de tants d’anys fent classe.

No va ser difícil fingir horror davant el discurs, malgrat saber perfectament que totes i cada una de les paraules de Kai eren una farsa. Tothom sabia que anaven en pack, no podia distanciar-se Kai d’un dia per l’altre. Però podien fingir una fissura, un punt de discussió que a poc a poc s’anés engrandint. Podien plantar la llavor de la discòrdia, fer pensar als corruptes que Kai no era tan diferent d’ells com els seus amics. Que si s’estava acostant al director i el subdirector, era a causa de diferències d’opinions i així, progressivament, infiltrar-se en la boca del llop per destruir-los.

Quan el Fontaine va clavar els ulls fixament en Kai i esbossar un mig somriure, van saber que el seu pla començava a rodar.


Llegit 87 vegades


< Anterior capítol || Pròxim capítol >

 


Comentaris
Envia un comentari!: Per comentar has d'estar registrat. Registra't és gratuït ;-)


  • AvatarArwen Black (Moderador/a FF)Enviat el 17/05/2022 a les 23:22:05
    #28015He escrit 2 fanfics amb un total de 5 capítols

    Uuuuh quin bon pla! M'ha encantat el final. I per la resta bé, què dir, a part que com us agrada trencar-nos el cor



  • AvatarArwen Black (Moderador/a FF)Enviat el 17/05/2022 a les 23:23:17
    #28016He escrit 2 fanfics amb un total de 5 capítols

    Se'm talla el missatgeee. Això, que spero que ens compenseu el patiment / I vaya broma amb lo del príncep Alí i la llàntia màgica xD I HE RECONEGUT LA CANÇÓ PER LA LLETRA, jo que ja pensava que seria de la Taylor Swift i ni anava a intentar reconèixer-la haha. Però de cop m'he posat a cantar xD. / I omg els gelos del Jared estan que s'enfilen per les parets. I ell tot chaotic, anem a dir-li lo de la nova feina en aquest precís moment perquè és el moment menys ideal possible i vull evitar sofrir, sofrint més. Good job Jared, I would be proud. I la inseguretat omg. Que si ella es mereix més i blah blah. QUE NO, QUE SOU PERFECTES JUNTS PLEASE. Algun dia d'aquests necessitaré la fanfic de Kai per curar-me les ferides. Merci pel capítol ^^ fins al pròxim!!



  • AvatarAgatha Black (Moderador/a FF)Enviat el 11/06/2022 a les 22:48:31
    #28022He escrit 9 fanfics amb un total de 207 capítols

    Estic molesta amb la V i el Jared per babaus amb tot plegat, així que no comentaré res perquè em tenen que m'enfilo per les parets XD

    Doncs jo espero que li donin la feina al Jared! Vull que acabin junts, amb la V, però a ell no li agrada ensenyar, ni corregir, ni l'escola, no té aquesta vocació com els altres dos, així que espero que pugui tenir també una feina que l'apassioni. I és clar que pot venir a passar temps amb ells, ja ho ha dit, que amb un CRAC es planta allà. La reacció de la V ha estat ben egoista, l'hauria hagut d'animar i desitjar sort! :( 

    Però és que ell, també... als capítols anteriors havia decidit que seria amic de la V i prou, i estaven bé... i què es pensava, que es faria monja? Doncs és clar que apareixen altres nois a la seva vida. Hahaha, pobre Darius, deu estar ben parat de com el tracta el Jared sense venir d'enlloc XD Tot i que estic amb el Jared que hi estan confient molt cegament i no sé jo, han confiat abans en altra gent que els ha sortit rana... 

    El pla que han muntat em sembla molt guai! És bona idea començar a fer evidents diferències d'opinions en públic, espero que coli i que comencin a incloure Kai als plans malèfics XD 

    Ha estat superemotiu i tens tot el capítol, Mercè; t'ha quedat SUPERBÉ.

    El següent ja és de la V, així que espero que se solucionin les coses! Que això ja dura massa!

    Un petonet! <3