Hogwarts - 4: dorothea
AvatarCAPÍTOL OCULT
Escrit per Mercè Granger
Enviat el dia 04/05/2022 a les 17:11:30
Última modificació 25/05/2022 a les 15:11:56
Tots els capítols de Hogwarts
< Anterior capítol ||


4: dorothea

And damn, Dorothea

They all wanna be ya

But are you still the same soul

I met under the bleachers?

 

SETEMBRE DE 1973

—No ets tu. Soc jo que m’estic avorrint de tu. 

Just després de dir-ho, la Dorcas es va adonar que les paraules elegides segurament no havien estat les més adequades. No havia dit cap mentida: feia setmanes que s’avorria. Però potser, com deia en Greg, necessitava tenir una mica més de tacte a l’hora d’expressar els seus pensaments i, molt probablement, havia d’aprendre a pensar abans de parlar. 

A través dels ulls verds d’en Kevin, podia veure com estava processant les seves últimes paraules. L’havien interromput mentre li relatava, per enèsima vegada, la seva última proesa de Quidditch, com havia agafat la snitch portant Gryffindor a la victòria. Ho sabia. Havia estat allà. Primer ho havia trobat graciós, però, després de dos mesos sortint, se n’estava adonant que ja poques esperances hi havia que en Kevin tingués més tema de conversa a part d’ell, el Quidditch i, especialment, les seves proses jugant a Quidditch. 

Com es notava que era guapo. Amb els ulls verds, els clotets dels ulls i els cabells arrissats castanys, en Kevin no havia necessitat idear una personalitat prou interessant per mantenir l’atracció que la majoria de noies sentien per ell. La Dorcas n’havia estat culpable, havia arrossegat un crush per ell durant els dos cursos anteriors, però, quan per fi havia passat a la plantilla fixa de l’equip de Quidditch a Gryffindor i captat la seva atenció, s'havia adonat del seu gran defecte: el narcisisme. Aquell dia, per fi, se li havia acabat la paciència i havia acceptat la veritat: cada vegada que en Kevin obria la boca, l’atracció s’esfumava progressivament. Aquella tarda, finalment, s’havia exhaurit. Si tornava a mencionar la paraula snitch una vegada més, li donaria un aneurisma.

A vista que en Kevin necessitava soledat per recuperar aquell cop al seu ego (el shock ja havia passat, ara mateix només quedava un xiuxiueig d’incredulitat,  ‘però mai no m’havien deixat!’), al Dorcas va decidir agafar les seves coses i marxar d’allà. Desitjava no haver estat tan dura. Bé, almenys ja estava fet. 

No havia estat injusta. Deixant de banda la poca substància del noi, també era totalment cert que la Dorcas s’avorria molt fàcilment: aquell curs li havia pegat fortament pel Quidditch, fins al punt de convertir-se'n fet una experta durant l’estiu i haver lluitat amb dents i ungles fins a reclamar la seva plaça com a caçadora. 

Però feia dos anys, havia estat el dibuix. Se li va llevar la ximpleria aviat, però: quan va veure que les creacions que feia eren inviables, per falta de perspectiva, ho va deixar. Va intentar excusar-se al principi dient que feia art abstracte, no obstant això quan el Benjy li va demanar que expliqués el significat de la seva obra, va ser una pillada màxima. Des d’aleshores, la capsa de llapis de colors estava al fons del calaix i no semblava tenir intenció de sortir a saludar.

La seva afició amb la cuina tampoc no havia tingut una vida massa llarga. Però, en defensa seva, havien estat els seus pares qui li havien vetat tocar els fogons després d’haver-li provocat una intoxicació alimentària a en Wyn —la Dorcas, per la seva part, moriria assegurant que simplement el Wyn estava borratxo (com si no accediria a provar els seus plats?) i havia vomitat presa de l’alcohol—.  

També havia provat tot un extens repertori d’esports muggles, durant els seus primers onze anys de vida. En alguns fins i tot hi havia destacat, però cap no l’havia fascinat per durar-hi més d’un parell de mesos. 

Amb les seves expectatives de futur li passava igual. A mig sisè, la selecció d’assignatures de la Dorcas no estava modelada per cap pla concret. Almenys, però, se n’havia assegurat d’agafar les necessàries per seguir la branca d’auror (quan, per influència de l’Arleen, va decidir començar a llegir més i li va agafar per les novel·les policíaques) i de moment, era el seu pla comodí: sempre podria ser auror. No li desagradava gens.

Amb les persones, però, era molt més estable. Els seus amics de veritat tenia la certesa que mai no els abandonaria, que mai no se’n cansaria. Potser no seria auror, però cinc, deus anys endavant, se seguia veient rodejada de les mateixes persones que en aquell moment.

Sobretot, d’una en contret.

 

*

 

Els ulls blaus de l’Arleen la van inspeccionar de cap a peus quan la Dorcas va deixar anar, com si res, que havia romput amb el Kevin. Per què la mirava així? Des del principi la seva millor amiga havia deixat claríssima la seva aversió cap al capità de Quidditch de Gryffindor. I ara només la mirava sobtada, preguntant-li el perquè l’havia deixat tan abruptament.  

—Perquè era un conyazo —Va saber abans de pronunciar aquella paraula que l’Arleen es posaria roja en escoltar-la. Encara ofegava exclamacions davant cada mot malsonant que sentia, fins i tot després d’anys d’amistat amb la Dorcas. A la Gryffindor li semblava adorable— de tio. Només em parlava de com havia agafat l’snitch en el darrer partit. Supera-ho noi, estàs un mes endarrerit!  

—Pensava que t’agradava, Dora.

L’Arleen, la seva única excepció. L’única persona a qui concedia anomenar-la alguna cosa que no fos Dorcas, l’hipocorístic que havia elegit quan havia tingut suficient consciència per reparar en què Dorothea era un nom lleig i esnob de nena fleuma. 

—Jo també. Però avui, quan em tornava a repetir com esquiva aquella bala assassina, que Arleen, jo hi estava i ni de conya anava tan de pressa com ell jura, el meu cervell ha fet… boom —Va exemplificar la seva revelació amb un moviment de mans—, he vist la llum i me n’he adonat. Estava farta. 

—Potser la bala en realitat sí que perillosa, el va impactar i des d’aleshores té amnèsia i no recordar estar contant sempre el mateix.

—Després d’aquest comentari, no em tornis a dir cruel a mi. 

—No era… Bé, és igual. Només que m’ha sobtat —L’Arleen va encongir les espatlles mentre s’ajupia per seguir recercant en el seu baül—. Totes les noies de Hogwarts estan enamoradíssimes d’ell. Et miraven amb enveja quan anàveu de la mà.

—Ara està solter si ho vols intentar amb ell. Us puc presentar.  

—No és… No és el meu tipus. De noi. M’agraden altres tipus de nois. 

—No fa falta que m’ho juris —va riure la Dorcas mentre es deixava caure al llit de l’Arleen. Clar que sabia que no era el seu tipus, no s’imaginava a la seva amiga amb algú tan inquiet i, sobretot, amb el cap ficat tan dins del seu cul. Bé, potser sí. Semblava quasi gravat en el destí que l’Arleen acabaria amb un imbècil Slytherin amb diners, més gran, que ignoraria lo intel·ligent que era i la reclouria a casa com feien les famílies puristes amb les dones. Aquell pensament la va enutjar i va decidir que era necessari canviar de tema—. No m’he cremat, i mira que estic a la sala comuna de les serpotes…  estàs segura no tornaran les teves companyes i em trobaran?

Amb l’ajuda de molt de dissimular i una capa d’invisibilitat que en Wyn li havia regalat pel seu aniversari, l’Arleen havia aconseguit colar a la Dorcas al seu dormitori per tenir més tranquil·litat. No tenien problemes per esmunyir-se per racons dels castells, i a l’aire lliure sempre hi havia molt de marge per la intimitat, però hi havia certa màgia en les converses de dormitori que, tristament, Hogwarts els n’hi volia privar en ser de dues cases diferents. A més, el dissabte, després de tornar de Hogsmeade, els del seu curs organitzaven una festa clandestina en què les dues hi estaven convidades. Per l’Arleen suposava un vertader mal de cap decidir entre tots els potencials conjunts de roba i requeria l’opinió externa de la Dorcas. 

—A la Inez li caus bé i no diria res. Les altres dues… bé. Em deuen favors. No ens delatarien.  

—Ho dius com si… Ja saps. Les has acorralat i… —La Dorcas es va passar l’índex pel coll traçant un semi-cercle per no haver de dir les paraules exactes—. Molt El Padrí.

—Qui és aquest senyor? Ah, és muggle, oi? 

—Una pel·lícula de mafiosos. Potser t’agradaria. T’encantaria anar al cinema. Has de venir algun dia a Gal·les amb mi. Ja sé per on et portaria. 

—De veritat? —L’Arleen va treure el cap entre la muntanya de roba que s’estava acumulant al terra de l’habitació. Així i tot, seguia rebuscant pel seu baül, que, a aquelles alçades, només devia contendre peces arrugades—. Deixa’m endevinar. El primer lloc és el restaurant on fan les patates aquelles que tant t’agraden.

—No ho entens! La sala de carn és… Porto somiant un mes amb ella. La trobo a faltar.

—Pobra senyora Meadowes. El que troba a faltar més la seva filla de Gal·les és un plat de restaurant i no a ella. Nou mesos d’embaràs per això. 

—Té a en Greg com a fill ideal. Jo m’he quedat amb la genialitat i la bellesa —Quan no va sentir quela rialla de la millor amiga, la resposta habitual a aquell tipus de comentaris, va tornar a desviar la vista cap a terra. La muntanya de roba estava a una falda de començar a caminar i reclamar el seu llit en el dormitori—. Arleen, et veig amb problemes. Això no pinta bé. No estàs trobant el que buscaves?  

—Uhm. Tinc opcions. Però jurava… Tenia un vestit blanc… Recorxolis! Segur que me l’ha agafat l’Eimhear. Serà meretriu!

Aquesta vegada va ser la Dorcas la que es va posar a riure.

—Saps que no et moriràs per dir una paraula vulgar, oi?  

L’Arleen va negar amb el cap mentre s’aixecava —s’alliberava del tsunami— de teles i prenia seient devora la Dorcas al llit. Instintivament, la Gryffindor es va incorporar per quedar a la mateixa alçada que la seva amiga. Aleshores, va reparar en què portava una peça entre les mans, de granat vermell amb puntets. Era de bona qualitat, més que qualsevol cosa que mai havia tingut la Dorcas, i tenia cert matís brillant que, malauradament, havia perdut després d’haver estat rebregat qui sabia quants dies dins del baül. Nícanor sabia que l’ordre i l’Arleen no eren bons amics (un secret que la rossa intentava mantenir només entre el seu cercle més proper del qual la Dorcas se sentia orgullosa de sentir-se part). 

—Mira aquesta brusa. A mi ja no em va bé, però crec que a tu et quedaria molt bé. Si no tens res per la festa, la podries dur. És maca.  

—Ho és, sí —Mirant de prop, sí que era més l’estil de la Dorcas que l’Arleen. La brusa era fins i tot massa moderna i la segona noia encara se sentia tímida a l’hora d’incorporar noves modes com els pantalons de campana al seu vestuari—. Però no t’agrada a tu? No diré que no a roba bona per la festa, una no és tonta i no és nega a les coses gratis, però no vull que els Caomhánach em posin una denúncia per haver robat o…

—Te la pots quedar, Dora. Jo no la portaré. Em va petita i patiria per si se m’obre tot el temps. Si dic que te la vull regalar me l’acceptes sense queixar-te?

L’Arleen actuava com si no en fos del tot conscient, però durant els catorze anys el seu cos havia pegat un canvi i adquirit unes corbes que la majoria de nois admiraven sense cap mena de dissimulació. La Dorcas veia el patiment de la seva amiga per cordar-se la camisa amb un encanteri de reforç, no fos cap que d’un moviment brusc saltés un botó; o com s’havia d’aguantar la falda mentre pujava les escales per evitar mirades indiscretes d’hormonats sense neurones. Una vegada, un havia estat tan descarat que la Dorcas li havia llançat un malefici davant la incomoditat de la seva amiga. 

Però quan feia aquells comentaris, la Dorcas veia que, en realitat, l’Arleen estava plenament assabentada de l’efecte que podia provocar en els nois. 

—Gràcies, Arleen.

—No és res. Agafa-ho com compensació per tots llibres que m’has anat deixant.

—Parla amb el meu mussol, un dia tindrà reuma de transportar tants de llibres. La meva mare està encantada que tingui una amiga que llegeixi tant. Pensava que era un cas perdut.  

—Li parles a la teva mare de mi, sí —La Dorcas va encongir les espatlles. Era obvi que ho fes, no? Per què no li hauria de parlar a la seva mare de la seva millor amiga?—. Li cauria bé?

—Millor del que li caic jo.

—Això és per preferir les patates del restaurant devora casa teva que la teva família.

—Calla. Ets terrible.

Per fer èmfasis en les seves paraules, la Dorcas va retirar el coixí sobre el qual hi havia estat suport l’esquena i, entre rialles, el va utilitzar per pegar a l’Arleen. Aquella acció va incrementar la proximitat entre elles dues; la Dorcas podia sentir la calor del cos de l’Arleen i la seva respiració contra el seu clatell. Com ja era tradició últimament, cada vegada que es trobaven que la distancia entre les dues es reduïda, l’Arleen no va trigar a enretirar-se, tornar a recuperar l’espai entre elles.

Abans, que la Dorcas l’agafava de la mà i l’estirava per anar a algun lloc, mai no es queixava. No frisava d’apartar-se quan treballaven juntes, o quan la Dorcas començava un d’aquells jocs, l’Arleen sempre la seguia. La Gryffindor era incapaç d’analitzar que havia canviat. Bé seguien sent amigues, però semblava que ara el contacte físic era quelcom que havien de defugir. Preferia no pensar-hi, no treure conclusions precipitades. Segurament tot era imaginacions infundades. La Dorcas sempre preferia no donar més voltes necessàries a les coses, però, dins seu, trobava a faltar aquella forma d’afecte, demostrar i rebre’l.

—Et posaràs la brusa per la festa, doncs?

—I tant. 

L’Arleen va somriure satisfeta i la Dorcas va pensar que desitjaria poder congelar aquella expressió per tota l’eternitat. 

*

Els caps de setmana on se’ls permetia visitar Hogsmeade eren del millor que oferia el curs escolar a Hogwarts. A més a més, aquell era especial: havia sincronitzat agendes amb el seu germà gran, en Wyn, per passar l’estona que ella estaria al poble amb ell.

L’havia vist pel dia de Nadal però, des que en Wyn s’havia mudat a Londres un any enrere, ja no coincidien amb tanta assiduïtat com la Dorcas desitjaria. Malgrat que amb en Greg compartia una òbvia afinitat pel fet de ser bessons, en Wyn, i mira que se sentia fatal per pensar-ho, era el seu germà preferit. L’avorrit de l’Alan en cap moment no havia estat considerat pel títol.  

De fet, mentre creixien, la divisió en parelles sempre havia estat òbvia, i només amb dues alternatives possibles:  la Dorcas i en Greg per una banda i en Wyn i l’Alan per l’altra si s’utilitzaven les edats com a criteri; o la Dorcas i en Wyn, i l’Alan i en Greg per l’altra si ho era el de personalitats similars. Sense cap mena de dubte, si a la Dorcas li demanaven a qui es volia assemblar de gran, la resposta més òbvia era a en Wyn.

—Greg, crec que la Dora et considera el seu veí i no germà, com està demostrant —va interrompre l’Arleen mentre estaven prenent un batut de bescuit a les Tres Escombres.

D’acord: durant l’escassa estona que havien estat a l’establiment, mentre la Dorcas i en Greg feien temps amb els seus amics a l’espera que arribés en Wyn, la Dorcas només havia pogut parlar de com trobava a faltar al seu germà gran i les ganes de veure’l. Però només l’havia vist pel dinar de Nadal, a en Greg el veia cada dia, durant aproximadament setze hores! No era el mateix.

—Greg, saps que t’estimo. Però et conec de memòria. 

—Gràcies, suposo. 

Encara que els anys havien tornat a en Greg com una persona més sociable i confiat, d’entre els dos bessons seguia destacant com el més tranquil i sensat dels dos germans bessons. Però, a part d’això, compartia bastants trets amb la Dorcas, com els característics de la casa dels lleons, ja que ni el barret els havia aconseguit separar. Les semblances també s’extrapolaven en l’àmbit físic, ambdós amb els mateixos cabells arrissats, indomables, negres, la pell fosca herència de la mescla de gens del pare negre i la mare blanca, els ulls ametllats del color de l’avellana. Així i tot, i per desgràcia de la Dorcas, l’etapa en què superava per centímetres al seu germà ja s’havia acabat i ara es veia obligada a alçar la barbeta quan li dirigia la parlava. Intolerable. Ella seguia sent la major per tretze minuts. 

Cansades de les perfomàtiques baralles entre germans (si s’havia de ser sincers, la Dorcas disfrutava enrabiant a en Greg i en Greg contestant), davant seu l’Arleen i la Inez havien decidit entaular conversa sobre noves tendències de roba i els xafardejos de l’escola. La Inez, com la Dorcas havia decidit dos anys enrere, era, després de l’Arleen, del més decent que es podia trobar entre les masmorres d’Slytherin. També era guapíssima, clar, herència de la seva àvia veela. Quan va arribar a l’escola, a tercer, va causar tota una revolució: no s’esperava més de la filla de l’ambaixador portuguès. El seu accent, el cos de generoses corbes i la brillant cabellera castanya feien que, fins i tot la bellesa clàssica de l’Arleen quedés apagada quan la Inez estava al seu voltant. Fins i tot a la Dorcas li va costar dos mesos parlar-li sense posar-se vermella, però, quan hi va tenir més tracte es va adonar que, tot i que simpàtica i, al contrari del que es podia pensar d’una Slytherin, bastant bona nena, mai no li interessaria més que com a cordial amiga. 

El Benjy Fenwic complementava escoltar la conversa de les dues noies amb la lectura d’un manual d’història de l’art. De tota la gent amb qui l’Arleen s’hauria pogut fer pròxima a primer, estant ben situada dins l’entrematat de les elits de la societat màgica, la Dorcas seguia admirant-se que hagués triat al Benjy. El tímid, estrany, poca-cosa Ravenclaw, de família màgica però no gaire destacada, qui tenia tots els números per passar sense pena ni glòria per l’escola. En acabar primer, va resultar el millor de la promoció. Aleshores, tota la seva promoció es va polaritzar en dos extrems: la fingida simpatia per aconseguir els apunts del Benjy o la ràbia exagerada perquè era ell qui tenia l’afecte dels professors. Ell va ignorar aquelles dues postures i va consolidar l’amistat amb l’Arleen i la gent que havia conegut a través d’ella, els únics a qui va oferir l’ajuda acadèmica. D’aquesta, sens dubte la beneficiària més gran havia estat l’Arleen, qui ja era la segona millor de la promoció. Una recompensa merescuda per haver vist en el noi esprimatxat, amb ulleres enormes i cabells de color palla quelcom que els altres no.

—Greg, vinga, que ja quasi és l’hora. Hem d’anar tirant —va anunciar la Dorcas quan, després de l’enèsima ullada al rellotge, va decidir que ja mancava prou temps per instar al seu germà a posar-se en marca. 

Va alçar la mà per indicar a Madame Rosmerta que ja havien acabat i els dugués el compte. Pel que sabia, els seus amics també havien fet altres plans per la resta del dia que no incloïen restar asseguts a Les Tres Escombres: la Inez i l’Arleen tenien cita a la perruqueria i en Benjy volia pegar un salt a Tomes and Scrolls. Per tant, havia considerat adequat demanar la factura de tots ells.

Quan Madame Rosmerta va passar per la seva taula a recollir la muntanyeta de monedes que havien fet amb l’import corresponent a la consumició va rosar molt lleument la mà de la Dorcas. Es va tornar a sentir com la nena de tretze anys que havia anat a Les Tres Escombres per primera vegada. Havia vist la cabellera rossa, aquella cara regal dels déus i havia pensat: guau. I havia resolt que s’havia de passar tota la tarda en aquell establiment per suportar el comerç local de Hogsmeade. En defensa de la Dorcas, la majoria d’alumnes de Hogwarts havien passat pel mateix procés, doncs els encants de la propietària ja eren una història coneguda. Sense anar més lluny, la cara d’en Greg continua adquirint el color del quètxup quan havia de demanar una beguda o, com en aquell moment, quan simplement Madame Rosmerta s’hi acostava.

L’Arleen, per la seva part, pareixia que li havia nascut un interès súbdit en el llibre d’en Benjy i havia enterrat tot el rostre entre les pàgines. La Dorcas no li va donar més importància: sempre havia dit que l’Arleen bé podria haver acabat a Ravenclaw, per aquell amor als llibres que professava. La Inez i el Benjy, per la seva part, havien romàs impassibles davant els encants de Madame Rosmerta.

Els cinc amics van separar-se en dos grups just en traspassar el portal del local. La perruqueria estava en direcció oposada a la llibreria i el lloc d’encontre que havien acordat tres quartes parts dels germans Meadowes. De fet, poca era la distància que separava el destí de la Dorcas i en Greg del d’en Benjy, així que els tres van enfilar-se camí amunt junts.

Quan la Dorcas va veure a en Wyn, instintavament es va posar a correr. Londres no l’havia canviat. Com els seus germans, tenia els trets tipics dels Meadowes: pell fosca, ulls avellana i cara allargada. En cas de deixar-se una mica més llargs els cabells, també s’hi hauria sumat els rínxols rebels, però feia anys que en Wyn havia decidit que un rapat quasi al zero li era molt més còmode i factible. 

En Wyn va agafar al vol a la seva germana i la va fer girar com si encara tinguessin set anys. Seguidament de deixar-la delicadament a terra, va fer-li un petó a la galta que la Dorcas va correspondre amb una abraçada d’ós. L’havia trobat molt a faltar. Les cartes no eren res comparable a allò.

En Greg es va unir a l’abraçada sense un entusiasme tan explícit com els seus dos germans, però amb el mateix efecte fraternal. Quan es van separar, la Dorcas va adonar que, unes passes per enrere, encara seguia en Benjy amb ells. Estava molt més nerviós que de costum. De fet, tenia la mateixa expressió que els dos germans Meadowes havien tingut, minuts enrere, quan Madame Rosmerta havia vingut a recollir els diners.

—Benjamin. Encantat. Llibres. Adeu.

 Ni que el diable l’hagués encalçat que en Benji hauria partit tan ràpid. La Dorcas no sabia exactament on parava aquella tenda de llibres especialitzada, però posaria la mà al foc que era en direcció contrària a la que havia partit el seu amic. 

Típic. En Wyn, sempre feien broma els germans, en ser el major s’havia quedat amb la bellesa que els papàs Meadowes podien oferir i sempre tenia una llista d’admiradors i admiradores. Potser, va pensar la Dorcas, estava en la seva disposició fer alguna cosa… però en Benjy tampoc no havia dit res, tot i que els passadissos de l’escola ho suposaven. I, si aquell no era un motiu de pes, l’estela de cors trencat que la por al compromís d’en Wyn anava deixant allà on passava sí que era. Per no fer esment, clar, de la disparitat entre edats i personalitats dels dos. Li dolia a la Dorcas no ajudar al seu amic, però no era una bona opció des de cap de les òptiques possibles.

En Wyn els va conduir al que havia estat el seu pub preferit durant l’etapa a Hogwarts: Hog's Head Inn. El batut ja havia deixat bastant plena de la Dorcas, així que de primeres ni estava gaire predisposava a seguir consumint, però paga en Wyn, o sigui que tota beguda gratis seria benvinguda, sobretot des que havia acostumat els sentits a ignorar la pestilència de cabra i deixar que la beguda caigués gola avall sense complicacions. 

Al primogènit dels Meadowes li agradava tot lo extravagant, irracional i irreverent, per tant no era estrany doncs que d’allà nasqués la fascinació per aquell pub. La Dorcas havia après a estimar-lo. En Greg a tolerar-lo. I l’Alan… bé, era l’Alan. Mai no havia acompanyat als seus tres germans allà i progressivament s’havia anat separant una mica d’ells. El convidàvem per cordialitat, quan encara ambdues parts sabien que la resposta sempre seria negativa. 

—I bé, que em conteu? —va demanar en Wyn després d’haver-se demanat tres cerveses. No havia de ser molt espabilitat per deduir que sols una era per ell, les altres dues pels seus dos acompanyants que tenien tota la pinta per menors d’edat. A qui li importava? Certament al propietari de Hog's Head Inn no—. Que tal sisè? No estau perdent el cap tant per jo? A aquelles alçades ja pensant-ho en deixar-ho.

—I nou mesos ho vares fer —va dir la Dorcas treient la llengua—. Nosaltres som més durs. No deixarem Hogwarts quatre mesos abans dels MAG per perseguir la nostra carrera musical.  

—Saps que hauràs d’estudiar molt per ser auror, oi? Segueixes amb aquest pla?

—En principi. Ja veurem com va tot. 

—Greg? Wizengamot?

—Ahà. S’ha de tenir bones notes, però vaig en bon camí.

—I per això jo sóc la germana guai —va dir la Dorcas mentre posava el ulls en blanc i enretirava el cap. Encara li costava de creure que algú voluntàriament volgués passar-se el dia estudiant lleis, quan existia l’alternativa de sortir al carrer i vetllar perquè s’apliquessin.

—Saps que la Dorcas ho ha deixat amb en Kevin? —va contraatacar en Greg.            

—El Mister Quidditch? Pensava que t’agradava. Almenys a les cartes pareixies molt emocionada.

—Per què tothom em pregunta això? Sí, el vaig deixar ahir. Wyn, escoltava una vegada més ‘i contra totes la probabilitat i vencent el vent, vaig agafar l’snitch’ i m’auto-llançava un malefici assessí. Espera, que no he posat bé la cara d’intens enamorat de si mateix. Sempre que estic actuant, però no. Creu-me que ho desitjaria. 

—Que t’he de dir, germaneta, el malson que t’agradin els homes —va riure en Wyn—. Jo també he trencat amb en Jim.

—Quatre mesos? Estàs millorant, Wyn! —va exclamar la Dorcas. Definitivament, feia bé mantenir a en Benjy apartat d’en Wyn—.  Me n’alegro. Jim i Wyn pareix un títol de comèdia barata. 

—També m’he mudat de pis. Això de la música està anant millor. Amb el nou tenim tot el mes petat de bolos. Ha costat, però…

La Dorcas encara recordava (bé, ella no hi havia estat de cos present, però tenia una imatge vol viva a la seva imaginació que estava segura que es corresponia a la realitat) el trauma que va suposar pels seus pares quan en Wyn va anunciar que, amb els disset anys complets, deixava Hogwarts i es volia mudar a Londres a perseguir el seu somni de ser cantant. Cantava a la coral de Hogwarts i les seves interpretacions eren bastant aplaudides, de fet el Flitwick una vegada s’hi havia referit com “l’ànima del cor” però abandonar els estudis abans d’arribar a la cúspide i sense un pla B no havia estat plat de bon gust pels Meadowes. Amb tot i això, li havien deixat intentar-ho. Els primers anys, com havien pronosticat els seus pares, havien estat difícil, combinant treballs precaris per pagar un lloguer i menjar, però, i era de les coses que més admirava la Dorcas del seu germà, la tossudesa d’en Wyn havia aconseguit eludir tots els contratemps.

—Sabia que ho aconseguiries! Wyn, t’ho mereixes.

—Bé, el mercat musical és…

Amb tota la força que havia adquirit gràcies al Quidditch, la Dorcas va pegar un bon cop de peu al genoll del seu germà bessó. En Greg va agafar la seva subtil i pacífica indirecta i va callar a mitja frase.

—Per estiu o quan sigui ja ens hi convidaràs! Tinc unes ganes!

—T’agradaria tant, Dorcas. L’ambient de Londres —La Dorcas va aixecar una cella. La vibrant capital l’apassionava, però el seu cor sempre pertanyeria a Newport—, el dels pubs, la música… Per alguna cosa som germans.

—Ja ho ha ben dit l’Arleen, jo soc el veïnat en aquesta família… —va murmurar entre dents en Gren.

—No, el veïnat és l’Alan. Tu ets el cosí germà a qui se li han mort els pares i hem acollit per obligació però el frec fa l'afecte i t’hem acabat apreciant.

—Quina història tan específica, Dorothea.

—Gràcies. I em tornes a dir això i et queden sense descendència. T’estimo, cosí germà orfe.   

Definitivament, la seva família era un dels pilars més importants de la vida de la Dorcas. Amb els seus amics, eren la seva estabilitat.

—Parlant d’això… Bé, per Nadal ja sabeu que no m’anava gaire bé i…

—Els nostres regals van ser una merda. 

—Una manera de dir-ho, sí, gràcies, Dorcas. Us he portat una compensació. Recordo que hi havia un reproductor de vinils a l’aula d’estudis muggles, oi? —va murmurar en Wyn, amb el cap inclinat cap a la seva bossa mentre rebuscava alguna cosa—. Són vinils. La música que posen els papes no està malament, però us heu de culturitzar. Greg, Rubber Soul i Hunky Dory per tu. Dorcas, Madman Across the Water  i Led Zeppelin IV per tu.

La Dorcas va agafar el dos vinils que li oferia el seu germà amb mola il·lusió. Ja n’havia vist, a casa, clar, però mai n’havia tingut de propis. Quan el Wyn encara vivia amb ells, a vegades es quedava quieta en passar per davant la seva habitació, intrigada per les melodies que en sortien d’ella. Però mai no hi havia parat més atenció. El seu ritme de vida era tan frenètic que conscientment no buscava incloure-hi la música. Però, mirant aquelles portades, una blava  amb només unes lletres estampades, les del disc que havia vist i el nom d’un tal Elton John, i l’altra de fons beix on hi estava una fotografia d’un home gran amb l’esquena carregada de llenya, va sentir que havia de forjar-hi una connexió més forta. 

Potser la música podria passar a ser un altre dels pilars estables de la seva vida.

 

*

“Ballerina

You must've seen her

Dancing in the sand

And now she's in me

Always with me

Tiny dancer in my hand”

 

La Dorcas va intentar moure’s compassadament. No. No passaria. Per alguna raó mai no havia provat, entre la llista de hobbys, el ballet: ara ho sabia. Sort que estava sola i ningú no la veia. No és que sofrís de pànic al ridícul, però tampoc no necessitava posar-se en evidència tan explícita.

Va decidir simplement donar voltes per la petita sala mentre tararetjava aquella melodia que ja havia escoltat tantes vagdes com li havia estat possible entre aquella tarda i nit. Amb sols una volta als vinils que en Wyn li havia regalat, se n’havia adonat que no gaudiria de la festa d’aquella nit amb aquella música descafeïnada que sonava a la ràdio màgica. En Wyn tenia raó. La música muggle era molt superior.

Havia aconseguit convèncer, encara no sabia com, a la professora d’estudis muggles que li deixés el reproductor de vinils per tot el cap de setmana, sota la promesa que, a primera hora del dilluns, estigués intacte al seu lloc corresponent. A aquell punt, la Dorcas ja podia assegurar que aquella decisió, juntament amb la d’esmunyir-se amuntegada festa a favor d’una aula més amagada, petita però tranquil·la, havia estat la millor que prendria aquell mes. Només volia escoltar aquells dos discos en bucle. Sobretot aquella cançó. Tiny dancer. Per què li agradava tant?

No era tímida. Mai no ho havia estat. Però massa gent, espais massa petits, massa sorroll, era una mala combinació per la Dorcas. A més havia constatat com a en Kevin mai no li havia importat el menys mínim: havia trobat una altra noia que no pareixia molestar-li la história de la snitch. Però, el moment en que havia decidit que necessitava espai, havia estat el moment en que havia vist a l’Arleen rient descaradament de les bromes d’un imbècil slytherin de qui no s’havia molestat d’aprendre el nom. És que ella no era divertida? Qui és creia, aquell paio? I com havia aconseguit truncar el seré caràcter de l’Arleen amb aquelles riallades?

 

“Turning back

She just laughs

The boulevard is not that bad”

 

—Dora… Dora… Glup. No et trobava.

Amb pas una mica inestable, l’Arleen va traspassar la porta que la Dorcas no s’havia molestat en tancar. No estava lluny de la festa, però havia confiat que el rebombori de la festa camuflarien el seu amagatall; a excepció que algú reparés en la seva falta i l’anés a buscar.

—Estàs gatíssima, Arleen. 

Pensava que mai no arribaria a veure el dia. Normalment era a l’inrevés. La Dorcas bebent més del compte, embolicant-se amb qualsevol noi que trobes decent i, en finalitzar la nit, l’Arleen aguantant-li els cabells mentre vomitava i maleïda totes les eleccions que l’havien portat a aquell moment. 

—No tant, grup. Només ha estat una… dues… tres copes de vi —L’Arleen va riure sota el nas mentre, ajudada per la paret, s’asseia a terra—. Tu també has begut —Era cert. Però la Dorcas ja tenia més tolerància a l’alcohol—. Per què te n’has anat? T’he trobat a faltar.  

—No estaves parlant amb… aquell. El Fred Flintstone.

—Qui?

—Res. És un dibuix animat i hi veig semblança —En Pedro era més atractiu, tot i ser un dibuix animat. L’Arleen era preciosa, la Dorcas estava segura que podia tirar més alt—. El del nas enorme. 

—Ah! Sí. Però m’he avorrit. Era esgotador riure-li les bromes. Li he dit que anava al bany i després seguiríem parlant —L’Arleen va encongir les espatlles—. Quan torni li diré que m’ha costat trobar-lo. Em vull quedar una estona aquí. Què estàs escoltant? M’agrada.

—Un dels discos que m’ha dut en Wyn. 

La Dorcas va tornar enrere l’agulla perquè Tiny Dancer tornés a començar, i va seure devora l’Arleen. Se la va quedar mirant. A ella, els seus blaus, ara vidriosos. Els cabells rossos i llisos que, a diferència dels seus, mai no s’encrespaven. El nas xat. Les pigues. Fins en aquell moment no hafia reparat que en tenia tantes i el desig d’atracar-se i contar-les totes la va sacsejar per dintre. 

—El terra ja no em dona voltes  —va dir passats uns minuts l’Arleen—. Sí. Puc caminar. 

La Dorcas va somriure mentre, amb una mica de gràcia, imitava a la seva millor amiga i es posava dempeus.

—Que tal la primera gatera? Ja ets una adulta, així, floreta.  

—Curiosa. Espero no acabar vomitant com tu —La Dorcas només va poder riure davant aquell atac de sinceritat—. Pots tornar a la cançó d’abans?  

—Tiny Dancer? Clar. 

—Dora…

—Uhmmmm?

—Balles amb jo?   

La Dorcas només va poder mossegar-se el llavi inferior com tota reacció. Que volia dir, l’Arleen, amb ballar? La cançó no era especialment ràpida. Volia dir que ballessin més aferrades? Això era el que necessitava, per rompre aquell mur de distància que havia anat instal·lant l’Arleen en els darrers mesos, alcohol i una cançó muggle? Era massa fàcil. Segurament no l’havia entès bé.  

Però aleshores l’Arleen es va acostar per dissipar-li tots els dubtes. I li va agafar la mà. Sí, volia dir ballar agafades, amb més proximitat, més lentament. La Dorcas s’hi va avenir i li va passar la ma per la cintura a la seva amiga. Quan la va tocar, sobre el vestit, va sentir la tremolor a l’esquena de la rossa, que, potser per la il·luminació de la sala, juraria que estava més vermella del que acostumava.

 

“But oh, how it feels so real

Lying here, with no one near

Only you and you can hear me

When I say softly, slowly”

 

La Dorcas es va adonar que, malgrat el seu evident estat d’embriaguesa —que així i tot, s’havia pal·liat d’ençà que havia entrat—, era l’Arleen qui l’estava conduint a ella. Ho volia ignorar, però en sabia el motiu: pràctica. A quantes festes de nins rics havia acudit l’Arleen on havia ballat amb els fills de família bona?

—D’ençà que dus tacons ets més alta que jo —va rompre el gel la Dorcas. Feia temps que ho pensava. La Gryffindor sempre, per un parell de centímetres, havia estat la més alta, però aquell ordre havia estat alterat des que, aquell curs, l’Arleen havia decidit començar a portar tacons i calçat més sofisticat.

—I quin problema hi ha? Et sents amenaçada?

—D’una Slytherin? Mai. Però… has canviat aquest curs, Arleen.

—Tu també.  No només pel Quidditch. Canvies de nóvio o de noi que t’agrada cada tres mesos. Només em parles d’això i almenys jo callo els comentaris.

—Que vols dir?

—Res. Deixa-ho, Dora. No és important.

 

“Hold me closer, tiny dancer

Count the headlights on the highway

Lay me down in sheets of linen

You had a busy day today”

 

—Quan torni hauré de seguir parlant amb en Selwyn —Pel to que va utilitzar l’Arleen, era obvi que abans s’estimaria més sofrir un Cruccio—. Em vol fer un petó. Sé que li agrado.

—I? T’agrada?

—No ho sé. Suposo. Però mai no he fet cap petó, Dora. I si soc dolenta fent-ne?   

Si no hagués estat per la mà de l’Arleen conduint-la, la Dorcas s’hauria quedat palplantada a terra.  Mai no havia vist a l’Arleen amb un noi com ella o la Inez, però simplement ho havia atribuït a què la seva amiga era més discreta. La Dorcas tampoc no li havia preguntat mai directament. 

—Arleen…

—Tu n’has fet molts. T’he vist —No era simplement una frase enunciativa. Que era allò que no acabava d’identificar en el to de l’Arleen. Retrets?—. Em pots ajudar?

—Com?

—Fes-me’n un. No… Som amigues. I les dues som noies. Així s’hi val per practicar, no? 

La Dorcas es va adonar que havia begut, i l’alcohol li havia pujat al cap, més del compte quan va enretirar els cabells de la cara de la seva amiga i va complir la seva petició.

Besar a l’Arleen no va ser com fer-ho amb els nois previs. Ho havia gaudit, però allò era… diferent. Al principi només va ser un frec de llavis, molt més fred que altres que havia fet amb anterioritat, però el formigueig a l’estómac era el més intens que havia sentit mai. 

Aleshores, l’Arleen va enterrar les mans en els seus rínxols i es va acostar més a ella. Estaven molt, molt aferrades. Aquella proximitat va venir lligada amb l’increment de passió del petó, la Dorcas es va adonar quan la seva llengua va col·lidir amb la de l’Arleen. 

Va assegurar els braços entorn de la cintura de l’Arleen. No se’n volia separar mai. Respirar era opcional.

Un soroll de passos va ressonar rere seu. Per la Dorcas no significava res, però quan l’Arleen li va empènyer lluny d’ella, acabant el petó abruptament, es va adonar que el sentiment no era compartit. Sols va arribar a inspeccionar-li la cara, trastornada i espantada, abans que fugís cames ajudeu-me fora de l’aula, amb una velocitat que mai no havia pensat possible per algú que portava tacons i anava una mica gata. 

Només va ser una falsa alarma. Ningú més no va interrompre a l’aula. Però l’Arleen no va tornar. 

I la Dorcas es va quedar asseguda a l’aula buida, intentant pair el que acabava de passar i com se sentia al respecte. Mentrestant, la veu de l’Elton John no para de repetir “you had a busy day today”. 

Ja ho podia ben dir.

 
 


Llegit 11 vegades


< Anterior capítol ||

 


Comentaris
Envia un comentari!: Per comentar has d'estar registrat. Registra't és gratuït ;-)