Hogwarts - 3: mad woman
AvatarEscrit per Mercè Granger
Enviat el dia 27/04/2022 a les 16:29:35
Última modificació 27/04/2022 a les 23:59:11
Tots els capítols de Hogwarts
< Anterior capítol ||


3: mad woman

3: mad woman

Does she smile?

Or does she mouth, "Fuck you forever"?

 

 

11 DE SETEMBRE DE 1993

L’Eithne Nott havia tingut, des de molt petita, el sentiment que la vida no era exactament com hauria de ser. No volia dir justa, perquè el concepte de justícia li pareixia massa difícil de delimitar en els seus quinze anys de vida, però almenys, podria haver estat més… amable amb ella. 

La seva mare podria ser viva, per exemple. Hauria apreciat aquest detall. O, almenys, podria guardar més records d’ella. Amb prou feines ja podia dibuixar la seva cara, tan plagiada de pigues com en la de l’Eithne. Però les pigues de la seva mare sempre li havia recordat a una nit estelada a l’aguait d’algú que en creés les constel·lacions. Potser era el marc dels seus cabells brillants, arrissats fluïen com l’aigua. L’Eithne havia heretat el castany vermellós del seu pare —un altre detall que no apreciava—. I malgrat ser tan llisos com… ella què sabia, una taula, desafiava totes les lleis de la natura i s’encrespava amb una facilitat inaudita. 

Almenys els ulls eren d’herència materna. I joder, que bé conjuntaven amb la corbata blava. Sens dubte eren la part del seu cos que més li agradava.

Clar que tampoc no era molt difícil. No es considerava exactament bonica, però quan l’element de comparació era, en la seva majoria, les filles dels amics del seu pare, desmillorades després de generacions i generacions d’endogàmia, doncs mira, ja havia sortit bé. 

Algunes persones havien gosat suggerir-li que potser seria més guapa si somrigués més. Ella els hi havia suggerit un cop de puny. I massa amable havia estat, considerava. Oh, al final resultaria que l’educació de senyoreta que tant s’havia esforçat a inculcar-li el seu pare i la fulana a qui s’estava tirant en aquell moment havia fet efecte. Impactant. Impensable. Valia més que el seu pare estigués orgullós. 

El seu pare era un altre dels detalls injustos de la seva vida.

No era especialment amable. No era especialment afectuós. No era especialment comprensiu. L’Eithne tampoc no trobava que fos especialment intel·ligent. I després de quinze anys, podia assegurar que aquestes impressions eren recíproques.

Pare gilipolles, madrastra igual i mare morta. 

I per si no n'hi hagués prou, el seu primer nom era Euphemia.

Euphemia.

I quasi tothom l’anomenava així. Eithne era el seu segon nom i encara no havia fet oficial que el preferia. Com si fes falta. Euphemia. Qui en els seus sants cabals vol aquest nom? 

Però així i tot, tothom s’havia entestat a dir-li Euphemia. Allò era, sens dubte, el pitjor de tot.

Per tots aquests fets exposats, l’Eithne havia decidit que se li suava tot. Les notes. La impressió que els altres poguessin tenir d’ella. Els càstigs. Els amics. La seva vida amorosa. Tot. No pensava preocupar-se o destinar més temps del necessari en aquella vida de merda que tenia. 

Va tirar el cigarret a terra i va continuar arrepenjada a la torre del rellotge. Estava bastant segura que tenia classe.

Bah.

L’Eithne va apropar-se més les cames al cos, de la manera que, amb el cap arraulit, no la poguessin molestar. Però el puto soroll no la deixava concentrar-se. Estava en una aula amagada, ignorant deliberant el seu grup d’amics (entre moltes cometes. Cap d’ells li queia especialment bé i passats deu minuts, la conversa amb ells era dolorosa com un crucio) que parlaven a saber de què. Poc li importava. Ella sols volia escriure. 

La veu greu del ser germà era de les que més destacava. Encara la sorprenia la maduresa del to a pesar de tenir només catorze anys. No se sorprenia si algun dia entrava a la seva habitació i se’l trobava xutant-se testosterona. Era una cosa que la masculinitat fràgil del seu germà segurament el conduiria a fer-ho, i, n’estava segura, el seu pare ho aplaudiria. Ara mateix parlava amb un nano ros de veu afectada que des del primer moment l’Eithne havia decidit que era el més gilipolles de la colla. Els dos goril·les simplement eren curts. On no n’hi ha no en cerquis.

En aquella sala havien fet una festa improvisada els fills de les més… il·lustres famílies de sang pura. Com a primogènita dels Nott, cognom que tenia l’honor de considerar-se dels Sagrats 28, l’Eithne sempre havia estat inclosa. Des del primer moment, malgrat que sabia de ciència certa que murmuraven sobre ella a l’esquena, també des del primer contacte. La seva entrada triomfal, amagant-se al tren per no anar amb les barques (va reprimir un calfred només de pensar-hi) i els rumors sobre la seva mare… Però bé que mentre que d’ella només deien que havia sortit a la mare, a en Todd només el compadien per la família materna. Ell no havia fet res per merèixer aquella mare. Ella, en canvi, s’esforçava a destrossar el bon nom dels Nott com la seva progenitora havia fet. Masclistes de merda. 

Podria haver-se quedat al seu dormitori, però les seves companyes havien decidit muntar una festa de pijames. A les sis de la tarda. No creia que no hi estigués no convidada… però tampoc no hi estava convidada. Simplement es toleraven entre elles. No li semblaven tan summament imbècils com altra gent (exemple pràctic: l’oxigenat amb qui parlava el seu germà) tanmateix des que els havia pegat l’edat del pavo estaven especialment insuportables. Només es comunicaven entre rialletes en una conversa en la qual era obvi que l’Eithne no estava inclosa. Uf quina pena. Com si volgués parlar de lo guapo que era el Diggory. Un tema que òbviament havia de discutir per sentir-se en pau amb si mateixa.

Almenys alguns del club d’esnobs puristes no estaven del tot malament. I era conscient que no es podia deslligar del tot d’aquell grup… Així no disgustava del tot al seu pare (mira, si, era una mica hipòcrita, se saltava classes, fumava i maleïa, però tampoc no volia enfadar tant al seu pare. Rebel però no molt). Així tenia seguretat. Era millor tenir-los d’amics que d’enemics. I que putes. Massa soledat l’espantava. Era un sentiment humà, oi? Tampoc no era pla ser com en Gallagher, que semblava que no es feia absolutament amb ningú.

I perquè en el fons, tampoc no volia decebre del tot al seu pare. A la seva família. Però era una veritat que encara no estava preparada per admetre. 

 Va alçar la vista per trobar-se, per la seva desgràcia, com un Slytherin un curs més gran l’estava mirant amb el que semblava que era un somriure. Ningú no li havia dit que no era millor que no ho fes? Les dents normalment havien de ser blanques, no grogues com les seves. Va arrepenjar-se més a la paret per fugir del seu alè verinós.

—Euphemia —Començaven bé—. Em recordes? Els nostres pares són amics!   

—Ah.

I va tornar al pergamí. No es va molestar a repassar els seus arxius mentals per recordar com es deia aquell individu. Abans li semblaria més interessant escoltar una classe magistral del Binns sobre les guerres dels putos goblins.

—Estava pensant… t’has posat bona aquest estiu, eh! 

—Quina gran làbia. Em jugo el que vulguis que aquesta frase sempre t’ha ajudat a aconseguir totes les noies que has volgut. Quin honor haver captat la teva atenció. 

—T’han crescut les tetes.

—Pura poesia. Ja estic als teus peus.

—Guai. Ens enrotllem?

De veritat la gent era tan puto estúpida? Joder, quin mal havia fet l’endogàmia.  

L’Eithne va decidir que amb aquell intent de flirteig podia donar per acabada l’estona de socialització bimensual. El seu germà ja l’havia vist per allà i no li podia retreure res. Se n’anava a escriure a una banda més allunyada i silenciosa. Fins d’aquí a dues setmanes. 

—Espera! No m’has respost.

—És que vaig a pujar a la meva habitació a posar-me alguna cosa més sexy —va rodar els ulls l’Eithne. No, si on n0 n’hi ha no en cerquis. Estava segura que aquell era el germà gran d’un dels amics orangutans d’en Todd—. Gilipolles.

Li trauria el dit del mig, però segurament li semblaria un gest massa intel·lectual. O pitjor: obscè i encara pensaria que estava enamoradíssima d’ell. El que li faltava.

No va ser quan estava mig passadís en fora que va sentir passos correguts rere seu. Perfecte. Justament el que estava desitjant.

Joder. Es cagava en la puta. El seu germà. Just la persona que volia veure. Yuhuuuu. A demostrar-se el seu amor fraternal.

—Que. Cony. Vols. Theodore?

—Euphemia —En Todd va alçar-se davant seu i l’Eithne va sentir-se una mica compungida. Tot i ser dos anys menor, ja li treia un cap i mig d’alt —tampoc no era molt difícil, ella era particularment baixeta—. Els esteroides joder. Estava segura que se’n xutava—. Pots deixar de ser desagradable amb tothom?

—Has vist com m’ha parlat el gilipolles aquell? No vols ser un bon germà i defensar el meu honor de damisel·la? No em podràs casar si em deixo corrompre.

—I per això tothom diu que et sembles a la mama. 

  L’Eithne va posar els ulls en blanc, va sospirar i es va donar la volta, donant la conversa per acabada. Estava a dos intercanvis de frases amb el seu germà de calar foc al castell.

En Todd també va decidir que era inútil perdre el temps amb la seva germana quan tenia converses tan interessants pendents a la festa dels sang pura, com, per exemple, quantes parelles de cosins segons tenien en el seu arbre genealògic o com de superiors eren als sang de fang. Apassionant. 

Fora del castell, es va encendre un altre cigarret. Feia una mica de fred, però res que no pogués suportar. Amb sort es refredava i es perdia una setmana de classes. Podria allargar un poc el cuento i estar-se dins el llit, tranquil·la, llegint, escrivint, sense gent. Quin puto paradís. Les classes no la preocupaven el més mínim. Havia descobert que amb sòls mirar-se uns minuts abans de l’examen la lliçó, o per simple lògica, podia superar plàcidament tots els exàmens. Virtuts que havien fet que Ravenclaw la reclutés, suposava. 

Era més fosc del que havia esperat. Vaja, o sigui que havia passat més temps del planejat en aquella festassa. Li havien colat alcohol d’amagat i havia perdut la percepció del temps? O s’havia absorbit simplement escrivint? Segurament el segon. 

Va tombar-se al tros del pati mentre feia una altra calada al cigarret. Ja li estava baixant la mala hòstia. A pas de caragol, però almenys ja no es plantejava la piromania com a una resposta vàlida i, sobretot, probable en cas que algú li dirigís la paraula. 

Afortunadament, els seus instints assassins ja estaven a nivells normals quan es va adonar que no estava sola, al llac. Joder. El millor puto dia de la seva vida. Qui era tan summament estúpid per anar en plena nit al pati, quan estava prohibidíssim i era molt probable que en algun moment hi passés un monitor fent la ronda? L’estupidesa humana cada dia la sorprenia més.

(A ella és que ja li relliscaven els càstigs i tal).

Quan va identificar al desconegut, va lligar caps. Òbviament. L’única altra persona de l’escola o, si més no, del seu curs, a qui se li suava tot. En Gallagher. No era gens partidària de l’assetjament en què alguns dels seus companys el sotmetien; a vegades, fins i tot, intentava parar-lo, però això no era obstacle perquè no se sentís especialment còmoda al seu costat.  No esborrava la primera presa de contacte entre ells dos, quan ella estava tan alterada, presa del pànic d’haver-se de muntar a una d’aquelles barques, i en un moment de debilitat va confessar-li que veia els threstals. Almenys encara no havien vist aquelles criatures a Criança i dubtava molt que en Gallagher, per si sol, hagués endevinat que implicava. Es petava tantes classes com ella. Però era… estrany. L’Eithne era conscient que ella rompia deliberadament les regles, feia el contrari al que li deien; rebel·lia juvenil, voler cridar l’atenció del malparit del seu progenitor o qualsevol puto rollo freudià en els que ella no hi creia. Tanmateix, en Gallagher no semblava posar-hi aquell esforç… simplement pareixia que li feia mandra tot. No feia els exercicis, però tampoc no contestava malament. No feia l’intent d’integrar-se, però tampoc no era desagradable. 

Quan es va girar de cara a ella, portava un objecte desconegut entre les mans. L’Eithne no va poder arribar a fixar-s’hi més, ja que el Hufflepuff va pressionar alguna cosa i una llum blanca la va cegar per uns segons. Que cony. No podia haver estat un lumos. En Gallagher quasi mai no servir la màgia i estava bastant segura que l’objecte, fos el que putes fos, ni de conya era una vareta. 

Només va estar privada de la visió uns instants. Ja havent retornat a la normalitat, va procedir a llançar els improperis que requeria l’ocasió i que tothom esperava de la seva persona. 

—Perdó! No t’havia vist! —va pregar el noi visiblement afectat per la situació—. No em peguis, per favor! Tinc baixa tolerància al dolor i sagno ràpidament!

—Que putes…?

—Bé, si m’ha de pegar que no sigui allà! Voldria tenir fills algun dia! O almenys deixar oberta la possibilitat. Si pot ser, per favor! 

—No et pegaré, Gallagher.

Aquella era la reputació que tenia?

Li encantava. 

—Que no sigui molt fort… Ah, no? Estàs segura?

—No m’has sentit?

  En Gallagher va obrir la boca, però segurament no va trobar cap resposta adequada i va decidir que no feia falta temptar la sort, millor era estar-se callat. Aprofitant la seva calma, l’Eithne va acostar la vareta il·luminada a la figura del Hufflepuff, per mirar amb més deteniment aquell objecte que tenia a les mans. Es va fixar, en aquell moment, que un tros de paper volava i s’instal·lava a mig camí entre els dos. Havia sortit d’aquell objecte peculiar.

Podia ser una càmera? Si provenia del món muggle, com tot amb el que el Gallagher tenia relació, això explicaria les seves peculiaritats. També l’esclat de llum. L’Eithne s’hi va quedar pensant mentre feia una altra calada al cigarret i el Gallagher se la mirava immòbil com una estàtua. 

Van escrutar-se uns segons, quiets com si, la ironia, d’una fotografia es tracés. Aleshores, un so de passos va destorbar la seva tranquil·litat. Unes veus s’hi van sumar instants després i van sobresaltar l’Eithne, que presa de l’ensurt, va deixar caure el cigarret. Va aterrar prop de la fotografia que acabava de treure el Gallagher.

Aleshores, tot va passar de pressa. Era fàcil d’imaginar: les veus i els passos pertanyien a dos monitors fent la ronda. Havien sentit rebombori al pati i hi havien acudit, preparat per castigar i treure els punts que fos necessari. Estar rondant a aquelles hores no era un greuge desproporcionat, però fumar…

Bé, no seria la primera vegada que es ficava en aquell problema l’Eithne. Almenys l’aula de càstigs solia estar tranquil·la. Sols demanava que li deixessin tenir la seva llibreta i una ploma. 

Va alçar la vista deixant que els seus ulls es creuessin, en actitud desafiant, amb els de la parella de monitors. La van mirar amb reconeixença: tu? Una altra vegada? No et canses? L’Eithne va continuar callada, a l’espera que li comuniquessin els punts que perdia Ravenclaw.

Però abans que això ocorregués, un element inesperat va truncar l’esdeveniment de l’escena. Uns esternuts. Venien de darrere seu, així que només podien pertànyer a una persona —a més aquella veu encara una mica infantil no tenia pèrdua—.

En Gallagher. Havia agafat ell el cigarret i li havia pegat una calada.

Havia intentat incriminar-se ell per salvar l’Eithne. 

13 DE SETEMBRE DE 1993

L’Eithne va entrar de mala hòstia a l’aula de castigats. En Gallagher ja hi estava, amb el cap recolzat sobre la mà i una cara de cansament brutal. La seva brillant maniobra no havia distret molts als monitors, ja que l’Eithne era qui feia olor de fum. Aleshores, el càstig va ser equitatiu pels dos: un mes tancats després de classe, copiant NO FUMARÉ. Un càstig d’allò més original. Qui se l’havia inventat estava perdent el temps a aquella escola, no dominava el món perquè no volia. 

Hòstia mira, per sort aquella vegada els guardava el fantasmot. Amb els seus eteris nassos ficats en un llibre de guerres, mai no se n’assabentava de res. Podria escriure. L’Eithne sempre portava amb si algun pergamí per seguir la història del James, la Betty i l’August qui l’acompanyaven de dos anys ençà. Sempre era una bona estona per pensar en les desavinences sobre aquells trets adolescents: per molt que encara estigués a anys llum de treure l’embolic de la seva potencial novel·la i obtenir alguna cosa amb cap i peus, els seus tres protagonistes sempre serien molt més interessants que el món real i la colla de malparits que s’hi passejaven.

No va respondre a la tímida i mandrosa salutació de mans d’en Gallagher. Havia decidit que, si abans el noi li causava indiferència, vergonya per la situació compartida en el carruatge i, en els millors moments, simpatia per alguns comentaris que feia; ara mateix li queia fatal. No necessitava la compassió de ningú. No necessitava que cap caracollons amb complex de salvador la vingués a cobrir perquè no la castiguessin. Qui cony s’havia pensat que era? Per què havia assumit que intentava que no l’agafessin? 

Per això va asseure’s a la cadira que més lluny quedava de la que el hufflepuff havia ocupat. Davant aquella acció, en els ulls del noi, imperceptiblement, hi va veure una mica de dolor. No hi estava acostumat? A risc de quedar cruel, no era una situació nova per en Gallagher: a classe estava sol o compartia pupitre amb algú que sens dubte preferiria estar en qualsevol altre seient; menjava en silenci, ignorant les converses al seu voltant; se l’havia trobat rondant per Hogsmeade, sol. Per què havia de pensar que l’Eithne ara seria la seva millor amiga?

Ah, clar, per haver fet l’enorme esforç d’agafar-li el cigarret. Gràcies! Típic: algú feia una bona acció per l’Eithne i ja exigia que li xupés. Com havia fet el desgraciat a la festa de la nit anterior. Una pensaria que almenys els muggles, com que no provenien d’una genealogia tacada per l’endogàmia i en alguns casos particulars, els trols, tindrien més d’una mitja neurona. No, no la tenien. Tots els espècimens de l’espècie masculina funcionaven igual. L’Eithne no sabia per què se sorprenia.

No fumaré. No fumaré. No fumaré. No fumaré.

Quines putes ganes de sortir d’allà i acabar-se la mitja capseta de cigarrets que tenia guardada a la cartera.

Quan les paraules van deixar de fluir, i el James es va quedar bloquejat a l’escena, i l’Eithne era incapaç de saber com podia respondre davant la situació en què l’acabava de ficar, va mirar al sostre per inspiració. En Binns estava immutable des que havia entrat a sala. Exactament com ocorria en les seves classes, durant els càstigs el professor d’Història de la Màgia no es molestava en assegurar que els alumnes sota el seu control complissin les normes o tasques que s’esperava. Realment, l’Eithne estava sorpresa que el deixessin estar-ne al càrrec, però entenia que pels altres professors era tan puto conyazo com pels alumnes, estar-se allà fent el gilipolles. Almenys al fanstasmot se li suava bastant la claustrofòbia d’aquella fotuda aula. Quina enveja.

Pel bé de la seva salut mental, va decidir desviar la mirada. Suficient Binns llegint per ara. A l’altre costat de l’aula, en Gallagher tampoc no feia la impressió d’estar copiant la frase dels collons. Quina sorpresa. 

Per començar, els seus traços eren més lliures, els propis d’algú que dibuixava més de qui escrivia. No ho feia amb els estris requerits, o almenys, als que l’Eithne estava acostumada. Era un paper molt més llis, blanc que el dels pergamins. D’unes mides considerablement més reduïdes, no s’enrotllava. En canvi, es va fixar, en un conjunt d’aquells petits papers que s’ajuntaven gràcies a una anella platejada. Hòstia. Semblava més pràctic que un pergamí, la veritat. Tampoc no feia servir una ploma: també era un objecte allargat, però era un cilindre de color marró, rematat en punta.

Al final els muggles se les sabien arreglar bé i tot.

A vegades tenia curiositat, sobre la vida d’aquell que no posseïen màgia. Clar que mai no ho diria en veu alta, ni es permetria pensar-ho. Havia adquirit alguns discos de música muggles (Nirnava, Ramones) que posava els estius al màxim volum quan desitjava una mica d’atenció paterna. També li agradava l’estètica d’allò que anomenaven Riot Girls. Havia estripat les seves mitges en el seu honor: només veure’n un exemple, a part de la fascinació estètica que havien ocasionat en ella aquella tela malmesa, havia sabut que faria estirar-se dels pèls a la seva madrastra, i era una oportunitat que mai no podia deixar passar. 

En aquell sentit, molaven els muggles. Les noies muggles semblaven més despertes que la majoria de bruixes, també. Les seves companyes repipis, la majoria, mai no es deixarien veure sense una arruga a la faldilla. Però, al final, tot allò es reduïda a focus de coneixement esporàdics i reduïts que tampoc no volia ampliar. Quan havia estat criada sota aquells imperatius de supremacisme, tot i que no s’adheria del tot, alguns pensaments s’havien quedat gravats, i encara pensava que, malgrat que la puresa de la sang no ho era tot, sí que creia fermament els bruixots mantenien certa superioritat per sobre dels muggles. 

Massa temps perduda en els seus pensaments. Tocava tornar al pergamí, a veure si aquella estona d’observació li havia donat la clau de com podia continuar l’escena amb el James. O potser tocava avançar en la trama de l’August, a qui no acabava de dominar del tot. Era frustrant. Escriure, però sentir que mai no arribaria bon port, tot i ser l’únic passatemps  que gaudia de veritat. 

Quan va tornar a alçar la vista amb irritació, va decidir que era moment de mirar al rellotge.

Feien dos minuts que havien passat l’hora límit del càstig.

Quasi va anar a fer-li un petó als llavis a en Gallagher de l’emoció.

—Professor Binns —Cap resposta. Joder no vegis lo apassionants que són les guerres de goblins, com absorbeixen—. PROFESSOR BINNS.

Es va sobresaltar abans en Gallagher que el fantasmot. Van fer falta tres intents de crits successius per captar la seva atenció; quan finalment ho va aconseguir va tenir la certesa que l’endemà es despertaria sense veu.

—Ja es l’hora. Podem pirar.

—Ah —El fatasmot semblava confós—. Clar. Senyoreta…

—Nott. I l’altre és el senyor Gallagher. 

—Podem marxar.

No li havien de dir dues vegades. Va agafar el seu pergamí, la ploma, tot ficat dins la cartera i com un llamp es va esvair de l’aula. El Binns no els havia demanat el pergamí estampat amb la frase de ‘No fumaré’ així que ja es preocuparia per les conseqüències més tard. 

     Ara mateix estava més preocupada del perquè en Gallagher tenia els sants collons de seguir-la. A més, feia tota la impressió que volia entaular-hi conversa. 

—Grà… Gràcies. Me n’havia adonat que ja era l’hora però… No sabia si els Binns s’ho prendria malament. Clar que no m’hauria de preocupar per les conseqüències físiques d’enfadar un fantasma. No tenen molta corporeïtat.

—Jo també estava tancada allà, Gallagher. Clar que volia fugir.

—Sí, ja… En realitat, si ho mires, en Binns és el vertader punk de l’escola. Se li sua tot, ho has vist? Podria haver-me tirat per la finestra, quines ganes, que no se n’hauria adonat.

—Volies res?

—No… només això. Gràcies. I perdó.

—Un consell. La pròxima vegada, demana abans d’intentar anar de salvador. Algunes no ho necessitem.

 Va marxar a pas ràpid abans que el noi pogués dir res. Quan ja l’havia deixat un passadís enrere, es va adonar que havia esbossat un mig somriure pel seu comentari. En Binns el vertader punk de l’escola. Tenia certa gràcia.

Era la primera vegada que somreia en setmanes.

15 DE SETEMBRE DE 1993

Els matins eren el moment del dia que més irritava l’Eithne. Malgrat que la taula de Ravenclaw era considerablement la més tranquil·la de les quatre, ja que els seus companys pareixien haver descobert que no feia falta comunicar-se a crits durant els matins, i d’altres fins i tot combinaven el primer àpat del dia amb activitats silencioses com la lectura o la finalització de tasques del dia anterior. Així i tot, la contaminació acústica era massa pel l’Eithne i la seva predisposició al mal humor.

Va fulminar, sense miraments, a un marrec de primer perquè li passes el plat del pastís de budell i a un de setè de la seva esquerra la gerra de cafè. Quan una veu de la seva dreta li va fer notar que se’l prenia sol, sense sucre ni llet, i això devia ser molt amarga i difícil de tragar, quasi es va endur totes les paperetes per la primera persona a qui pegués una hòstia aquell dia. Però va fer un glop de cafè i va decidir canalitzar el puto zen i simplement fer-li ignorar-lo. 

A qui no va ignorar va ser al listillo que li va recordar que encara no estava a setè i, per tant, no podia servir-se cafè. Va agafar el ganivet amb el qual estava tallant el pastís i va alçar-lo en direcció seva. Perfecte. Ja s’havien entès, doncs.

Per si un cas, es va acabar d’un glop llarg tot el contingut que restava en la seva tassa, abans de tenir problemes. La definició que ella tenia de problemes equivalia a què li llevessin el cafè, no que la castiguessin o li cridessin l’atenció. 

Els primers xisclets van iniciar la ja cerimoniosa arribada dels coloms. Els primers anys havia vist amb enveja com alguns nens rebien dia si, dia també cartes dels seus pares. De cara al món es burlava d’ells, els preguntava si no tenien daddy issues o ja era hora de deixar el niu , però… el seu pare li enviava una al mes, si tenia sort. En Gallagher, per exemple, en rebia cada dia. En Gallagher. Rebia cartes de casa.

En Todd també rebia cartes de casa molt més assíduament. Sabia que algunes eren de la seva madrastra, a qui el seu germà feia l’esforç per llepar el cul, però no totes. Si el pare s’asseia a escriure a en Todd, no podia perdre temps amb ella? 

Amb setze anys tampoc no era que ho seguis desitjant, eh? Volia tenir almenys la satisfacció de disposar d’aquelles cartes per cremar-les sense obrir-les. Res més.

Va girar-se cap a la taula d’Slytherin. Un cap oxigenat, on hi havia un cap oxigenat. Ahà. Els dos orangutans que sempre l’acompanyaven i, no molt lluny, en Todd. Va mossegar-se el llavi en reparar que l’imponent mussol negre, que només li faltava portat Nott escrit al pelatge, deixava caure elegantment una carta davant el plat del seu germà. Sobre esgrogueït, de color i textura coneguda. El segell no l’havia vist de prop, però poca falta li feia: ja l’havia identificat amb la reconeixença que sols algú pot tenir del mateix segell familiar. 

En Todd, amb parsimònia, va apoderar-se de la carta i obrir-la. Per què no ho fas més de pressa, malparit? Segurament era qualsevol gilipollesa de la seva madrastra, o del seu pare, però… ella no havia rebut res. Agrairia tenir una carta per almenys tenir alguna excusa per distanciar-se de les converses que tenia lloc al seu voltant. 

Amb cara inexpressiva, en Todd va mirar-se la carta de dalt a baix. Aleshores, va apujar la vista. Merda. Sabia que l’estava observant. Ho va confirmar quan va fer-li amb la mà un gest que s’atraqués a ell. Després, però, va gesticular cap a la porta: volia que parlessin en privat.

Conversar amb el seu germà mai no era el millor dels plans ni estava ala llista de prioritats. Això no obstant, per l’expressió facial, la preocupació que havia vist en aquells ulls negres iguals al deu seu pare, sabia que havia de ser una cosa greu. Potser l’havia palmat la seva madrastra. No, no podia ser això. Les coses no funcionaven tan bé al món de l’Eithne. 

—I doncs? —va preguntar l’Eithne quan els dos ja estaven prou lluny perquè els sorolls del menjador no destorbessin la seva conversa—. Què passa?

—Saps… Saps els problemes… que hi ha casa —va murmurar en Todd. Els dos sabien a què es referia: oh, qui podia imaginar que la noble família Nott, membres dels Sagrats 28, estaven arruïnats—. Per culpa de la mama. 

—Parles com si la puta aquella no es gastés diners en qualsevol carallotada. O el papa no anés al casino i apostés més del compte.

—Eithne, prou.  

—És veritat. No actuïs com si no ho fos. 

—El papa diu que estan en procés de vendre la casa d’estiu. Encara no han trobat comprador, però confia que no tardi massa. Només volia que ho sabéssim. Que pensis si hi ha res important i per Nadal ho pots anar a buscar. 

L’Eithne es va quedar blanca de cop. La sang havia abandonat el seu cos, mentre el seu cervell repetia una vegada i una altra les paraules que acabava de pronunciar el seu germà. 

Papa. Procés. Vendre. Casa. Estiu.

—La… casa familiar de la mama. No ho pot fer. Ens vam criar allà, Theodore. 

—I? Almenys així aportarà alguna cosa de profit, la mama. 

—No parlis així d’ella.

—Els testos s’assemblen a les olles, ja ho veig.

L’Eithne va deixar que, amb el puny tancat, les ungles penetressin a la palma de les seves mans. Feia mal. Però així podia dissimular les llàgrimes quan el seu germà parlava així de la mare, les ganes que tenia de rompre-li la cara. Les llàgrimes per perdre un dels últims llegats que tenia d’ella, de l’única persona que l’havia estimat genuïnament en aquella puta família. Allà on s’havien criat fins que ella havia mort. On hi anaven unes setmanes en l’estiu i les paraules fluïen més lliurement. On havia conegut a la Betty, el James i l’Augustine.  

—No ho pot fer.

—No és una decisió teva, Euphemia.  O es que tu ens salvaràs de la ruïna? Com, amb els teus escrits de tres al quarto? O començaràs a comportar-te com Déu mana i aconseguir algun marit amb diners? Res d’això passarà i ho sabem els dos —En Todd va riure de manera cruel davant l’expressió dolguda de la seva germana. Amb aquella satisfacció, podia donar per acabada la conversa—. Fins després.

Per emfatitzar les seves paraules, va donar-li un cop a l’esquema a l’Eithne bastant més fort del que pretenia, que va propiciar que la noia s’hagués d’agafar a la barandana de l’escala per no caure de cara. En Todd ni es va girar a comprovar si estava bé. Simplement, va seguir amb pas ferm fins a retrobar-se amb els seus amics d’Slytherin.

L’Eithne va seure al primer escaló, intentant-se recompondre. Li havia marxat tota la gana de cop. 

Es va prendre tot el matí per acabar de recompondre’s. En realitat, només va ser l’estona que hauria estat ocupada per la primera classe del dia. Va plorar el que necessitava. Però no es va compadir. Aleshores, va mirar a aquella foto vella de la seva mare, que havia trobat justament en aquella casa que ara el seu pare volia vendre. La seva mare d’adolescent, acompanyada d’amics, feliç. Compartien les pigues, els mateixos ulls. Però allà s’acaben les semblances. 

Aquella foto, des de l’instant que l’havia descobert, li havia infundat ànims. Fos on fos, volia fer-la sentir orgullosa. Va eixugar-se una llàgrima mentre, des de l’altra banda, la rialla immortalitzada de la seva mare tornava a començar. 

No perdrem la casa, mama. No la perdrem. No del tot. T’ho prometo.

Perquè sabia com era el seu pare, quan se li ficava alguna cosa al cap. Però ella havia heretat la mateixa determinació. No deixaria que la privés dels seus records d’infància. Del lloc on la seva mare havia estat feliç, on li havia cantat cançons de bressol, l’habitació on l’havia velat quan havia emmalaltit (i quasi mort) de verola de drac. 

La casa on la seva mare… No hi podia ni pensar.

Però més malalta es posava de pensar que pogués acabar en unes altres mans que no fossin les seves. Que una altra família en recorres els passadissos, ignorant els records que hi guardaven. Que algú en taqués la memòria.

Tampoc no va baixar a dinar. Estava massa ocupant emplenant pergamins, ordenant les idees. La velocitat del seu cervell la mantenia desperta. Sí! Tres hores després va pensar que havia vist la llum. Havia trobat un camí.

Quan va tocar el campanar, indicant que havia finalitzat l’última classe del dia, va abandonar l’habitació. Va baixar fins a l’aula de càstig, on li tornava a tocar, com dies anterior, amb en Binns i en Gallagher. Va somriure en veure que els dos estaven tal com se’ls havia trobat el primer dia: el fanstasmot abstret en els seus llibres, en Gallagher mig adormit. 

Aquella vegada, però, no va prendre seient en la punta més allunyada del Gallagher. Tampoc no al pupitre del costat, puix que no volia ser massa explícita. Va ser una distància prudencial, de tal forma que, passats uns minuts de cortesia, va llançar-li un avionet fer en forma de pergamí per atreure la seva atenció.

Immediatament després que l’objecte col·lidís en el seu clatell, el noi es va girar per mirar-la. Quasi no quedava res a l’iris del marró clar dels seus ulls: estaven blancs de sorpresa i espant. La seva boca també estava entreoberta, intentant decidir si havia de dir alguna cosa o no.

—Tu, Gallagher. Allò de l’altre dia era una càmera muggle?

—Sí… El nom tècnic es càmera polaroid, però sí, és una càmera. Muggle, si la comparem amb les vostres màgiques. No fa fotos en moviment, però te les treu al segon que és útil si és una situació de vida o mort o no vols esperar o…

—Ho capto —Així confirmava l’altre dubte que tenia: aquell paper que havia volat entre els dos en efecte corresponia a la instantània que havia pres segons abans—. Estaries disposat a ajudar-me?


Llegit 66 vegades


< Anterior capítol ||

 


Comentaris
Envia un comentari!: Per comentar has d'estar registrat. Registra't és gratuït ;-)


  • AvatarMercè GrangerEnviat el 28/04/2022 a les 17:32:20
    #28004He escrit 6 fanfics amb un total de 34 capítols

    What Is It Asshole Day GIF - What Is It Asshole Day Julia
Stiles - Descubre  & Comparte GIFs

    I l'Eithne us dona la benvinguda, molt simpàtica la nena, oi? HAHAHAH He de dir que mentre rellegia el capítol estava wtf, si que estava de mala hòstia quan vaig escriure això, d'on ve aquest mal humooor. Hhahahaha. He de dir que bé, els que em coneixeu una mica suposo que veureu que l'Eithne és molt poc jo, i per això patia que em costés escriure-la o la sabés transmetre bé, però pel que fa al personatge, vaig quedar prou satisfeta amb aquest primer capítol!

    Com veieu, seguim amb els traumes i la gent infeliç. Ooops xd. Bñe, com veieu m'he petat tots els anys de Hogwrats previs i ja em situo directament al 93, que no ho volia fer massa lent ni introductori. De vritat rellegint ha estat com fuck, no soc subtil, mira quantes pistes dono però en fi HAHAH. 

    Sincerament com que fa la tira que vaig escriure aquest capítol i va ser durant la bogeria del nano no recordo molt bé que havia de dir així que ho deixo aquí. Espero que us hagui agrada i tal, i l'Eithne també heart

    Un petonet.




  • AvatarAgatha Black (Moderador/a FF)Enviat el 02/05/2022 a les 01:22:43
    #28006He escrit 9 fanfics amb un total de 207 capítols

    Apa, ja coneixem una mica millor l'Eithne!

    No sé per què paties, amb aquest personatge! És cert que no s'assembla gens a tu, però s'assembla bastant al prototip de "rebel" que de vegades fas (com el David, o el prota dels Becaris -de qui ara no li recordo el nom-, que són així molt irònics i es burlen de tothom i diuen més tacos que un pirata XD Tot i que aquesta té el gir de la família de sang pura, però vaja, que és de l'estil, i se't dona MOLT bé. Jo també he pensat en alguna moments WTF, Eithe, chill and anger management! XD

    Hahahaha, m'agrada l'Eithe, és divertida, però té aquest puntet hipòcrita de "jo sóc molt guai, jo no sóc com aquesta gent, però vaig amb ells perquè EL PAPA" XD Seria bastant facilet posar-la al seu lloc quan es passa de llesta. Pobre Stu! POBRE STU! No et passis un pèl, que és un cuxipú! 

    Of course els traumes, no esperava menys. Tenia la impressió que la Dorcas semblava molt normal i no li posaries traumes del passat, però visto lo visto ja m'espero una cosa completament diferent. Fijo que té una terminal o algo XD 

    PER CERT, no me'n vaig adonat al primer capítol, però és el 93! Això vol dir, si no m'equivoco, que és l'any del Pres d'Azkaban! Me n'he adonat quan has esmentat el noi ros, que ja he entès que era en Malfoy, però no ho havia pensat fins aquest moment. Posaràs referències canon a les coses que van passant? Als demèntors a l'escola, i el que passa per Halloween i tal, o faràs una realitat alternativa? És que em sembla un merder molt gran! Admiració profunda, eh? 

    Bueno, ja anirem veient! Espero amb candeletes el proper, perquè sé que la Dorcas serà la meva prefe!

    Un petonet!




  • Avatarmarta_ginny (Moderador/a FF)Enviat el 11/05/2022 a les 00:37:22
    #28009He escrit 13 fanfics amb un total de 175 capítols

    There's nothing like a maaaaaaaad womaaaaaaaaaaaaaaan, what a shame she went maaaaaaaaaaad

    YAY EITHNE WELCOME

    Jo quan he llegit la frase de les pigues:

    "quan l’element de comparació era, en la seva majoria, les filles dels amics del seu pare, desmillorades després de generacions i generacions d’endogàmia, doncs mira, ja havia sortit bé" HAHAHAHAAHAHAHAHAH COMENCEM FORTS

    I per si no m'hagués destrossat prou quan l'Eithne explica que la seva mare és morta, vas i em recordes que la nena veu els vesprals. Fantàstic. Meravellós.

    "Quasi va anar a fer-li un petó als llavis a en Gallagher de l’emoció." THIS IS A SLOW BURN MA'AM

    LA CASA NO, LA CASA NO! Però quina barra! I se suposa que és culpa de la mare, que estiguin arruïnats? Fes el que fes amb els diners, segur que va valdre la pena, m'atreveixo a dir. I omg, que es va morir en aquella casa, probablement davant de l'Eithne. Tantes vegades que havia mirat el moodboard de portada durant aquests mesos, i la casa comença a tenir sentit AH. I el que és més important: LES POLAROID. Tinc molta, moooolta curiositat per veure com és que vas triar aquest nom per anomenar tot el projecte, que sempre m'ho he preguntat i ara és com *nervis*. És molt important, eh? Ai, quina emoció, que no puc. Moltes ganes de veure quin és el pla que se li ha acudit per salvar la casa (acabo de pensar que falten dos capítols, em començo a adonar que això que la continuïtat sigui al cap de dos capítols em tocarà el que no sona més d'una vegada, I'm not patient. Però bé, si és per la Dorcas i pel ship, m'aguanto).

    Ja vas veure la meva reacció instantània al capítol per Telegram, o sigui que crec que no em queda res per afegir. Tanco així aquest comentari totalment coherent i gens caòtic ni dispers.

    Ens llegim!