.jpg)
Escrit per marta_ginnyEnviat el dia 26/04/2022 a les 13:14:22
Última modificació 26/04/2022 a les 13:14:22
Tots els capítols de dead girl in the pool.
< Anterior capítol || Pròxim capítol >
El meu crit es deu haver sentit un quilòmetre a la rodona, tot i que no hi ha ningú per escoltar-me. Si bé abans estava confosa de com havia anat, tot plegat, almenys tenia clar què havia passat, i ja me n’havia fet a la idea. Ara, però, tot ha canviat. La veu interior que em deia que en Colm mai no m’hauria tocat ni un pèl tenia raó, però l’alternativa que he descobert m’ha agafat totalment de sorpresa. En Derek. En Derek està involucrat en el meu assassinat; probablement, a jutjar pel que ha explicat en Colm, és ell mateix, qui em va matar, fent-se passar per ell. No sé quina de les dues opcions m’horroritza més.
La visió dels dits d’en Colm a la finestra, intentant tornar a pujar, em dona un segon d’alleujament, i és aquest mateix instant d’estar aturada que en Derek aprofita per llençar-me alguna cosa als peus. Em giro cap a ell, desafiant, decidida a demanar-li explicacions i a exigir-li que pugi en Colm si no vol que l’imputin per dos crims, perquè si es pensa que no el denunciaré per la seva cara bonica s’equivoca de mig a mig, però quan intento avançar com ja he après a fer-ho, em trobo que alguna cosa em manté enrere amb força i em quedo clavada al lloc.
Miro a terra i hi veig un mirall daurat, sense cap detall que el diferenciï de qualsevol altre, exceptuant el fet que un fil de llum blavosa l’uneix amb els meus peus. Ben aviat m’adono que no només em té quieta al lloc: a més a més, m’estira enrere.
Em xucla.
―Ah, veig que ja te n’has adonat ―fa en Derek, amb un to de veu fred que no li havia sentit abans i apuntant l’objecte dels meus peus amb la vareta―. És un mirall encantat, no n’havies vist mai cap? Els venen principalment a Janus Galloglass, a la Ronda d’Alla, tot i que diverses botigues de la Ronda Golallop sempre en busquen, també. Sembla un mirall normal, però hi viu un fantasma dins. Bé, en aquest, no encara, però és qüestió de temps que trobi un habitant. I saps què és el millor del cas? Que el fantasma no pot parlar ni sortir-ne. Mai.
Em mira amb un somriure maquiavèl·lic i la desesperació s’apodera de mi. M’adono de cop que si no faig res per evitar-ho, d’aquí uns minuts sent optimista desapareixeré del món sense morir-me del tot i passaré l’eternitat dins d’un mirall. Totalment sola. I probablement, amb mi fora de joc, si en Colm no cau tot sol, en Derek l’acabarà d’ajudar.
He de fer alguna cosa per evitar-ho.
―Què vols, de mi? ―li pregunto―. No ho entenc. Per què ho estàs fent, tot això? Demana’m què vols que faci, i ho faré, però per favor, para!
―Haver-ho pensat abans! ―crida―. Et penses que volia arribar aquí, jo?
Té la cara totalment desencaixada, més que quan va rebre el tercer rebuig de l’Escola d’Art, més que quan el seu pare li va dir que no li pensava pagar estudis artístics. Un moviment a la seva esquena em crida l’atenció, i hi miro, alegrant-me de no veure l’expressió desesperada d’en Derek uns segons. Darrere seu, les mans d’en Colm recuperen terreny de mica en mica, gràcies a Merlí. Si no es cansa abans i li puc guanyar temps, potser…
―Llavors, per què hi has arribat? Què t’he fet, jo?
―Que què m’has fet? Donar tota la teva nova fortuna a nens que no coneixes de res, això has fet! I tot mentre em tenies a mi a casa, treballant d’una feina que odio per poder-me pagar les classes de pintura i no podent dedicar-hi tot el temps que voldria! Per què et penses que no m’han agafat, aquest any, tampoc, a l’Escola d’Art, si no? Només que hagués tingut més temps lliure…
Sento el que diu, però em sembla que no pugui ser. Tot això és per l’herència? Si semblava la mar de conforme, quan li vaig explicar que volia que els diners fossin pels orfes! A més a més, sap perfectament com va ser la meva infantesa sense pares. Com pot ser que no entengui que necessito ajudar altres nens en situacions semblants o pitjors?
El fil que m’uneix amb el mirall em fa una estrebada, i quan miro avall, trobo que els meus peus ja són dins i no es veuen. Se m’acaba el temps.
―Però si necessitaves diners, no podries haver-ho demanat? A més a més, no guanyes res, traient-me del mapa, perquè ara sí que no podràs agafar res!
―Oh, però el teu testament no diu pas això, amor. L’he trobat avui, saps? El nou, vull dir, el que vas escriure la setmana passada. Està a punt per portar al notari. No ho sabíem, que l’havies canviat per deixar-m’ho tot a mi. Deixa que t’ho agraeixi, ara podré deixar la feina i tindré una casa per mi sol!
No. Ho pot fer, això? Canviar el meu testament, així per la cara? Tindria un cert sentit, llavors, que m’hagi mort, és clar, però… no em podria imaginar una situació més horrible.
En Colm rellisca un moment i ofego un crit, però aconsegueix tornar-se a agafar i reenfoco l’atenció a en Derek. Cada vegada està més amunt, cosa que vol dir que jo m’enfonso més i més al mirall. D’aquí poc, no hi haurà marxa enrere. No hi ha temps per demanar més explicacions, ho sé. Tot i això, sí que hi ha una cosa que necessito saber, un detall que no entenc.
―I en Colm? Per què l’involucres, a ell, que no hi té res a veure? No podies matar-me i ja està?
―Matar-te on, a casa? I que sospités tothom de mi? Ni de conya ―respon―. La festa em va semblar el millor lloc. I si em veia algú, que el culpessin a ell era una bona solució. Així tenia altres preocupacions, i a més a més, algú li havia de baixar els fums.
―Fums? En Colm?
Com més sento, més tinc la sensació que hi ha d’haver una càmera oculta o he d’estar somiant.
―Sempre creient-se més llest que els altres, i guanyant a escacs sense tenir-ne ni idea, i tu adorant el terra per on camina. T’has parat a pensar mai com em sentia jo?
―Per què, perquè algú era més llest que tu i no ho podies suportar?
La mirada que em deixa anar en aquest moment, idèntica a la que vaig veure als ulls d’en Colm mentre m’apuntava amb la vareta, em fa saber que he anat massa lluny. I el mirall ja m’arriba per la cintura.
―Derek ―li suplico―. Per favor. Parlem-ne. Prometo que em calmaré. Però treu-me d’aquí.
En Derek somriu amb superioritat, mirant cap avall, on el meu cos està mig desaparegut. No deixa d’apuntar al mirall amb la vareta, assegurant-se que res no va malament, que no podré sortir mai d’aquí.
De cua d’ull, però, veig que a l’altra punta de l’habitació, un braç d’en Colm arriba a la base de la finestra, i una barreja d’emocions comença a bullir dins meu. Per començar, alleujament, un alleujament enorme, perquè sé que en Colm aconseguirà pujar i, almenys, no tindrà el mateix destí que jo. Alhora, però, desesperació, ja que quan finalment arribi a dalt, jo ja estaré tota enfonsada dins del mirall i no hi haurà res a fer, perquè en Derek no canviarà d’opinió.
Per mi, tot s’ha acabat.
―Ho hauries pogut demanar, saps? Si ho haguessis demanat, t’hauria ajudat.
El canvi en el meu to fa que en Derek relaxi lleugerament les espatlles i m’analitzi amb una expressió neutra, que no em deixa llegir els seus pensaments. Mentre em miri a mi, no veurà en Colm, que està a punt de pujar. Mentre estigui preocupat pel mirall, li puc donar una oportunitat.
―Aquest és el tema ―diu fredament, mirant avall cap a la meva cara, que ja és l’única part de mi que es veu, i em ve un calfred a l’espinada que ja fa hores que no tinc i que ara mateix ni tan sols s’aprecia―. No t’ho hauria de demanar.
Llavors, sé que vaig firmar la meva sentència el mateix dia que vaig fer testament. I tot i que sé com acaben les coses, no em penedeixo d’haver-ho fet. Ara mateix, el que em fa més ràbia, és pensar que els diners no seran pels nens. El màxim que puc esperar és que s’adonin que el testament és fals, i que no en facin cas. Potser, si en Colm aconsegueix escapar-se…
Miro cap a la finestra, perquè necessito veure’l per última vegada, i just llavors, la seva cara apareix dins del marc, amb les onades de fons. Les nostres mirades es creuen, la meva agraïda de poder-li dir adéu d’alguna manera, i la seva aterrida quan s’adona que, per molt que salti a dins de la biblioteca, no serà a temps de fer res per salvar-me. Intento fer-li saber que no passa res, que no ha estat culpa seva, però de cop, posa una expressió estranya de determinació. L’última cosa que veig abans que el mirall m’engoleixi els ulls i es torni tot negre és com es deixa caure.
Intento moure’m, fer puntades de peu, per sortir d’aquí, però és inútil. He quedat totalment paralitzada, sense veure, sentir o notar res més que l’aire que entra per la finestra oberta i em toca la part de dalt del cap, l’última que falta per enfonsar-se. La finestra oberta per on en Colm s’ha llançat, i no entenc res. Per què ho ha fet? Ha relliscat? Ha pensat que, si jo moria, ell també volia fer-ho? Suposo que no ho sabré mai. I que d’aquí poc, tindré l’eternitat en solitud per davant, prou temps per fer totes les teories possibles.
I plorar. Podem plorar, els fantasmes?
La meva ment s’està convertint en un lloc molt fosc, com si es replegués sobre mi mateixa, i de cop, no puc controlar els meus pensaments, que brollen de mi qui sap a on com un torrent desbocat. Vull cridar, i donar cops, i trencar alguna cosa, vull notar que em fa mal el coll, o que em costa respirar. El que sigui en lloc d’aquesta buidor, d’aquest dol inacabable per mi, per tot el que he perdut, i per en Colm. Una eternitat em sembla poc temps per plorar-ho tot.
Gairebé no noto els braços que m’agafen per sota les espatlles i m’alcen, i no és fins que la llum de l’exterior m’enlluerna que m’adono que el fil que m’estirava cap avall ha deixat de tenir efecte en mi. Els instints reaccionen abans que jo i em tiro amunt ràpidament, traient el cos de dins d’aquell mirall infernal, i allunyant-me’n tant com sigui possible, cap a l’altra punta de la biblioteca.
Des d’on veig la forma translúcida d’en Colm, dret al costat del cos inert d’en Derek.
Tantes preguntes, i cap no té resposta.
―És viu ―m’aclareix en Colm, amb la veu lleugerament enrogallada―. Només té una lleugera hipotèrmia i s’ha desmaiat abans de poder acabar l’encanteri. Sabies que quan els fantasmes travessen els mortals, els baixa la temperatura?
La imatge d’en Colm entrant disparat per la finestra i superposant el seu cos al d’en Derek, que es desmaia entre espasmes, s’instal·la al meu cap per no marxar. En Colm, que ara és un fantasma, com jo. Que ha mort, i ha decidit tornar.
Per mi.
―És l’únic que se m’ha acudit ―fa, com si es disculpés, en certa manera, com si no acabés de fer una cosa encara més gran que salvar-me la vida―. Amb el temps que tenia, no podia fer res més.
I llavors, m’adono d’una altra cosa. Em poso les mans sota les aixelles, on encara noto el seu contacte de quan m’ha tret del mirall. Contacte. Després d’hores travessant tot allò que he intentat tocar, he après una cosa que no sabia dels fantasmes.
Sense dubtar-ho ni un segon, floto cap a ell, que sembla que encara no sap com mirar-me, que encara no s’ha fet càrrec de la seva situació, que només pensava a salvar-me, i ara segueix preocupat per com estic.
El meu millor amic. El meu germà.
―Gràcies ―li dic, només, i just després, obro els braços i l’abraço.
Agatha Black (Moderador/a FF) Enviat el 29/05/2022 a les 17:30:24 #28019 He escrit 10 fanfics amb un total de 208 capítols O.O
No! Colm!
I mean, supernoble de part seva pero... FML, ara estan maleïts tots dos. Shiiiit.
Que petty, en Derek. Però quin tio més despreciable! Emma! On vas amb un persona així! Em sentia molt malament per ell, perquè s'havia quedat sense casa i tal, però bueno, entenc que els aurors deuen cobrar decent i hauria pogut refer la seva vida, estic flipant que et carreguis a la teva parella per una cosa així. Aix. Però ja n'hi ha exemples, ja. Així que inversemblant no és. Normalment ja diuen que quan algú mor, la parella és el principal sospitós, així que els números hi deuen ser. Igualment me'n faig creus.
I el pla del Colm en només uns segons d'observar l'escena em sembla espectacular. Ja han comentat que era molt intel·ligent, així que també plausible. I és veritat que els humans senten fred quan els travessa un fantasma, així que tot cànon, molt bé!
Ara, però, a veure què fan amb el Derek, perquè cap dels dos no el pot lligar ni immobilitzar, si no és mort! A tot això em segueix preguntant el per què de tant drama quan l'Emma el troba plorant a casa, perquè no sembla que tingui ni un bri de remordiment, oi?
Segueixo!
frubbsulce Enviat el 27/07/2022 a les 12:32:33 #28068 He escrit 1 fanfics amb un total de 7 capítols Però buenooo, que mala persona el Derek. Per qualsevol tonteria mata a algú aquest pavo, o que? Aiiix, pobret Colm, molt bon pla però ara cap dels dos està registrat i no els faran cas a la Conselleria fins al quinze de novembre. Això sí, hem d'admirar la rapidesa amb que se li ha acudit una solució.
Aii quines ganes de saber que fan amb en Derek... Segueixo llegint!
Antares_Black Enviat el 09/08/2022 a les 11:45:59 #28095 He escrit 12 fanfics amb un total de 57 capítols Janus Galloglass? Una botiga que només surt a la versió il·lustrada (Janus Gallo?)!! Investigació total!
«I plorar. Podem plorar, els fantasmes? / La meva ment s’està convertint en un lloc molt fosc, com si es replegués sobre mi mateixa, i de cop, no puc controlar els meus pensaments, que brollen de mi qui sap a on com un torrent desbocat. Vull cridar, i donar cops, i trencar alguna cosa, vull notar que em fa mal el coll, o que em costa respirar. El que sigui en lloc d’aquesta buidor, d’aquest dol inacabable per mi, per tot el que he perdut, i per en Colm. Una eternitat em sembla poc temps per plorar-ho tot.» Plorar-ho tot... Això és molt trist... Com n’és d’important plorar.
Marta, t'has passat de drama!!!!
Forma translúcida d'en Colm?? És mort??
«En Colm, que ara és un fantasma, com jo. Que ha mort, i ha decidit tornar. / Per mi.» «una cosa encara més gran que salvar-me la vida» BRUTAL
Com a fantasmes és poden tocar!!!!!!!¡!!!¡!!¡¡¡!!!!!
Em dóna esperança per un parell de personatge d'una fic que tinc (no, no es el Retorn, però el principi està penjat, sense spoilers). No serà tan terrible...
No volia dir "ho sabia" però ho sabia a mitges. No sospitava d'en Derek, però no em creia pas que ho hagués fet en Colm.
Jo tampoc no entenc com és que en Derek era a casa plorant... Només feia un segons que havien marxat els de la conselleria que li han donat la notícia de la mort de l'Emma? O és que ja s'esperava que els tornaria a casa i ha seguit amb el teatre??
Ai, que m’agafa un atac, he de seguir!!!
Antares
Mercè Granger Enviat el 17/08/2022 a les 22:29:14 #28117 He escrit 6 fanfics amb un total de 39 capítols El capítol després del plot twist! Quina tensió hahaha. A per les explicacions!
Però pobre Emma, el shock... almenys ja sap que en Colm és innocwnt però vaja, jo, pobra, que l'aternativa no és gaire millor.
EL MIRALL. M'encanta l'objecte, i a sobre és canon. Però no sé, quan ho vaig llegir em va volar el cap, em sembla tan tan tan guai l'objecte i com el fas sevir a la història. I vaja peça en Derek, Però almenys l'Emma el fa parlar! hahaha. Que toca la típica xerradeta amb el dolent per saber els plans i el motiu de tot. I així coneixem la seva villain origin story hahah. Que m'agrada molt, Also, moraleja de la história: deixeu de rebutjar a gent, acadèmies d'art xd sorry sorry hahaha.
I a sobre canviant el testament i culpant en Colm, vaja peça, veja peça... però home, ravenclaw és, que ho ha pensat bé tanmateix xd I per alta banda, que bé has mantingut la tensió en tota l'escena, enhorabona <3
Però però "Una eternitat em sembla poc temps per plorar-ho tot."
Però
bé que maco acaba, que en Colm l'ajuda i es transforma en fasnta
per ellaaaaaaa. I el contacte! Que maco acabar amb aquesta abraçada
i una mica de tranquil·litat <3Gran capítol, en sèrio. Continuo!