dead girl in the pool. - three
AvatarEscrit per marta_ginny
Enviat el dia 26/04/2022 a les 13:14:22
Última modificació 26/04/2022 a les 13:14:22
Tots els capítols de dead girl in the pool.
< Anterior capítol || Pròxim capítol >


three

El meu crit es deu haver sentit un quilòmetre a la rodona, tot i que no hi ha ningú per escoltar-me. Si bé abans estava confosa de com havia anat, tot plegat, almenys tenia clar què havia passat, i ja me n’havia fet a la idea. Ara, però, tot ha canviat. La veu interior que em deia que en Colm mai no m’hauria tocat ni un pèl tenia raó, però l’alternativa que he descobert  m’ha agafat totalment de sorpresa. En Derek. En Derek està involucrat en el meu assassinat; probablement, a jutjar pel que ha explicat en Colm, és ell mateix, qui em va matar, fent-se passar per ell. No sé quina de les dues opcions m’horroritza més.

La visió dels dits d’en Colm a la finestra, intentant tornar a pujar, em dona un segon d’alleujament, i és aquest mateix instant d’estar aturada que en Derek aprofita per llençar-me alguna cosa als peus. Em giro cap a ell, desafiant, decidida a demanar-li explicacions i a exigir-li que pugi en Colm si no vol que l’imputin per dos crims, perquè si es pensa que no el denunciaré per la seva cara bonica s’equivoca de mig a mig, però quan intento avançar com ja he après a fer-ho, em trobo que alguna cosa em manté enrere amb força i em quedo clavada al lloc.

Miro a terra i hi veig un mirall daurat, sense cap detall que el diferenciï de qualsevol altre, exceptuant el fet que un fil de llum blavosa l’uneix amb els meus peus. Ben aviat m’adono que no només em té quieta al lloc: a més a més, m’estira enrere.

Em xucla.

―Ah, veig que ja te n’has adonat ―fa en Derek, amb un to de veu fred que no li havia sentit abans i apuntant l’objecte dels meus peus amb la vareta―. És un mirall encantat, no n’havies vist mai cap? Els venen principalment a Janus Galloglass, a la Ronda d’Alla, tot i que diverses botigues de la Ronda Golallop sempre en busquen, també. Sembla un mirall normal, però hi viu un fantasma dins. Bé, en aquest, no encara, però és qüestió de temps que trobi un habitant. I saps què és el millor del cas? Que el fantasma no pot parlar ni sortir-ne. Mai.

Em mira amb un somriure maquiavèl·lic i la desesperació s’apodera de mi. M’adono de cop que si no faig res per evitar-ho, d’aquí uns minuts sent optimista desapareixeré del món sense morir-me del tot i passaré l’eternitat dins d’un mirall. Totalment sola. I probablement, amb mi fora de joc, si en Colm no cau tot sol, en Derek l’acabarà d’ajudar.

He de fer alguna cosa per evitar-ho.

―Què vols, de mi? ―li pregunto―. No ho entenc. Per què ho estàs fent, tot això? Demana’m què vols que faci, i ho faré, però per favor, para!

―Haver-ho pensat abans! ―crida―. Et penses que volia arribar aquí, jo?

Té la cara totalment desencaixada, més que quan va rebre el tercer rebuig de l’Escola d’Art, més que quan el seu pare li va dir que no li pensava pagar estudis artístics. Un moviment a la seva esquena em crida l’atenció, i hi miro, alegrant-me de no veure l’expressió desesperada d’en Derek uns segons. Darrere seu, les mans d’en Colm recuperen terreny de mica en mica, gràcies a Merlí. Si no es cansa abans i li puc guanyar temps, potser…

―Llavors, per què hi has arribat? Què t’he fet, jo?

―Que què m’has fet? Donar tota la teva nova fortuna a nens que no coneixes de res, això has fet! I tot mentre em tenies a mi a casa, treballant d’una feina que odio per poder-me pagar les classes de pintura i no podent dedicar-hi tot el temps que voldria! Per què et penses que no m’han agafat, aquest any, tampoc, a l’Escola d’Art, si no? Només que hagués tingut més temps lliure…

Sento el que diu, però em sembla que no pugui ser. Tot això és per l’herència? Si semblava la mar de conforme, quan li vaig explicar que volia que els diners fossin pels orfes! A més a més, sap perfectament com va ser la meva infantesa sense pares. Com pot ser que no entengui que necessito ajudar altres nens en situacions semblants o pitjors?

El fil que m’uneix amb el mirall em fa una estrebada, i quan miro avall, trobo que els meus peus ja són dins i no es veuen. Se m’acaba el temps.

―Però si necessitaves diners, no podries haver-ho demanat? A més a més, no guanyes res, traient-me del mapa, perquè ara sí que no podràs agafar res!

―Oh, però el teu testament no diu pas això, amor. L’he trobat avui, saps? El nou, vull dir, el que vas escriure la setmana passada. Està a punt per portar al notari. No ho sabíem, que l’havies canviat per deixar-m’ho tot a mi. Deixa que t’ho agraeixi, ara podré deixar la feina i tindré una casa per mi sol!

No. Ho pot fer, això? Canviar el meu testament, així per la cara? Tindria un cert sentit, llavors, que m’hagi mort, és clar, però… no em podria imaginar una situació més horrible.

En Colm rellisca un moment i ofego un crit, però aconsegueix tornar-se a agafar i reenfoco l’atenció a en Derek. Cada vegada està més amunt, cosa que vol dir que jo m’enfonso més i més al mirall. D’aquí poc, no hi haurà marxa enrere. No hi ha temps per demanar més explicacions, ho sé. Tot i això, sí que hi ha una cosa que necessito saber, un detall que no entenc.

―I en Colm? Per què l’involucres, a ell, que no hi té res a veure? No podies matar-me i ja està?

―Matar-te on, a casa? I que sospités tothom de mi? Ni de conya ―respon―. La festa em va semblar el millor lloc. I si em veia algú, que el culpessin a ell era una bona solució. Així tenia altres preocupacions, i a més a més, algú li havia de baixar els fums.

―Fums? En Colm?

Com més sento, més tinc la sensació que hi ha d’haver una càmera oculta o he d’estar somiant.

―Sempre creient-se més llest que els altres, i guanyant a escacs sense tenir-ne ni idea, i tu adorant el terra per on camina. T’has parat a pensar mai com em sentia jo?

―Per què, perquè algú era més llest que tu i no ho podies suportar?

La mirada que em deixa anar en aquest moment, idèntica a la que vaig veure als ulls d’en Colm mentre m’apuntava amb la vareta, em fa saber que he anat massa lluny. I el mirall ja m’arriba per la cintura.

―Derek ―li suplico―. Per favor. Parlem-ne. Prometo que em calmaré. Però treu-me d’aquí.

En Derek somriu amb superioritat, mirant cap avall, on el meu cos està mig desaparegut. No deixa d’apuntar al mirall amb la vareta, assegurant-se que res no va malament, que no podré sortir mai d’aquí.

De cua d’ull, però, veig que a l’altra punta de l’habitació, un braç d’en Colm arriba a la base de la finestra, i una barreja d’emocions comença a bullir dins meu. Per començar, alleujament, un alleujament enorme, perquè sé que en Colm aconseguirà pujar i, almenys, no tindrà el mateix destí que jo. Alhora, però, desesperació, ja que quan finalment arribi a dalt, jo ja estaré tota enfonsada dins del mirall i no hi haurà res a fer, perquè en Derek no canviarà d’opinió.

Per mi, tot s’ha acabat.

―Ho hauries pogut demanar, saps? Si ho haguessis demanat, t’hauria ajudat.

El canvi en el meu to fa que en Derek relaxi lleugerament les espatlles i m’analitzi amb una expressió neutra, que no em deixa llegir els seus pensaments. Mentre em miri a mi, no veurà en Colm, que està a punt de pujar. Mentre estigui preocupat pel mirall, li puc donar una oportunitat.

―Aquest és el tema ―diu fredament, mirant avall cap a la meva cara, que ja és l’única part de mi que es veu, i em ve un calfred a l’espinada que ja fa hores que no tinc i que ara mateix ni tan sols s’aprecia―. No t’ho hauria de demanar.

Llavors, sé que vaig firmar la meva sentència el mateix dia que vaig fer testament. I tot i que sé com acaben les coses, no em penedeixo d’haver-ho fet. Ara mateix, el que em fa més ràbia, és pensar que els diners no seran pels nens. El màxim que puc esperar és que s’adonin que el testament és fals, i que no en facin cas. Potser, si en Colm aconsegueix escapar-se…

Miro cap a la finestra, perquè necessito veure’l per última vegada, i just llavors, la seva cara apareix dins del marc, amb les onades de fons. Les nostres mirades es creuen, la meva agraïda de poder-li dir adéu d’alguna manera, i la seva aterrida quan s’adona que, per molt que salti a dins de la biblioteca, no serà a temps de fer res per salvar-me. Intento fer-li saber que no passa res, que no ha estat culpa seva, però de cop, posa una expressió estranya de determinació. L’última cosa que veig abans que el mirall m’engoleixi els ulls i es torni tot negre és com es deixa caure.

Intento moure’m, fer puntades de peu, per sortir d’aquí, però és inútil. He quedat totalment paralitzada, sense veure, sentir o notar res més que l’aire que entra per la finestra oberta i em toca la part de dalt del cap, l’última que falta per enfonsar-se. La finestra oberta per on en Colm s’ha llançat, i no entenc res. Per què ho ha fet? Ha relliscat? Ha pensat que, si jo moria, ell també volia fer-ho? Suposo que no ho sabré mai. I que d’aquí poc, tindré l’eternitat en solitud per davant, prou temps per fer totes les teories possibles.

I plorar. Podem plorar, els fantasmes?

La meva ment s’està convertint en un lloc molt fosc, com si es replegués sobre mi mateixa, i de cop, no puc controlar els meus pensaments, que brollen de mi qui sap a on com un torrent desbocat. Vull cridar, i donar cops, i trencar alguna cosa, vull notar que em fa mal el coll, o que em costa respirar. El que sigui en lloc d’aquesta buidor, d’aquest dol inacabable per mi, per tot el que he perdut, i per en Colm. Una eternitat em sembla poc temps per plorar-ho tot.

Gairebé no noto els braços que m’agafen per sota les espatlles i m’alcen, i no és fins que la llum de l’exterior m’enlluerna que m’adono que el fil que m’estirava cap avall ha deixat de tenir efecte en mi. Els instints reaccionen abans que jo i em tiro amunt ràpidament, traient el cos de dins d’aquell mirall infernal, i allunyant-me’n tant com sigui possible, cap a l’altra punta de la biblioteca.

Des d’on veig la forma translúcida d’en Colm, dret al costat del cos inert d’en Derek.

Tantes preguntes, i cap no té resposta.

―És viu ―m’aclareix en Colm, amb la veu lleugerament enrogallada―. Només té una lleugera hipotèrmia i s’ha desmaiat abans de poder acabar l’encanteri. Sabies que quan els fantasmes travessen els mortals, els baixa la temperatura?

La imatge d’en Colm entrant disparat per la finestra i superposant el seu cos al d’en Derek, que es desmaia entre espasmes, s’instal·la al meu cap per no marxar. En Colm, que ara és un fantasma, com jo. Que ha mort, i ha decidit tornar.

Per mi.

―És l’únic que se m’ha acudit ―fa, com si es disculpés, en certa manera, com si no acabés de fer una cosa encara més gran que salvar-me la vida―. Amb el temps que tenia, no podia fer res més.

I llavors, m’adono d’una altra cosa. Em poso les mans sota les aixelles, on encara noto el seu contacte de quan m’ha tret del mirall. Contacte. Després d’hores travessant tot allò que he intentat tocar, he après una cosa que no sabia dels fantasmes.

Sense dubtar-ho ni un segon, floto cap a ell, que sembla que encara no sap com mirar-me, que encara no s’ha fet càrrec de la seva situació, que només pensava a salvar-me, i ara segueix preocupat per com estic.

El meu millor amic. El meu germà.

―Gràcies ―li dic, només, i just després, obro els braços i l’abraço.

 


Llegit 18 vegades


< Anterior capítol || Pròxim capítol >

 


Comentaris
Envia un comentari!: Per comentar has d'estar registrat. Registra't és gratuït ;-)