dead girl in the pool. - two
AvatarEscrit per marta_ginny
Enviat el dia 26/04/2022 a les 13:12:32
Última modificació 26/04/2022 a les 13:12:32
Tots els capítols de dead girl in the pool.
< Anterior capítol || Pròxim capítol >


two

En Derek es cobreix la boca amb la mà, amb la mirada fixa en mi. Li dono uns segons perquè se’n faci a la idea, perquè vegi que no està somiant, i quan es destapa la cara li tremola el llavi inferior. No deixa d’observar-me, i finalment, articula una paraula, una confirmació.

―Emma.

Faig que sí amb el cap. Tot el que vull ara mateix, tot el que em demana cada centímetre del meu ésser incorpori, és acostar-me a ell i abraçar-lo, però aquesta és una cosa que ja no podré fer mai més. Encreuo els braços des d'on soc, amb mil preguntes sobre què passarà ara trepitjant-se les unes a les altres en el meu pensament. De moment, però, li he d'oferir tot el que puc, que és poc més que una explicació.

―M'hauria agradat poder-t'ho dir jo ―em disculpo―. No pensava que t'avisessin abans de sortir, i he anat a la Conselleria, però no hi eres.

―A la Conselleria? ―fa amb els ulls molt oberts, parlant a poc a poc―. No, m'han vingut a veure uns aurors quan estava a punt de marxar. Has estat a la Conselleria?

―Sí, volia declarar, però no m'han deixat passar a veure els aurors ―dic amb una certa irritació abans de posar-me seriosa―. Derek, sé que això és molt, tot de cop, però m'has d'ajudar. Fins que em registrin com a fantasma, no existeixo, per a ells, de manera oficial. I necessito que es faci justícia. No he caigut per la finestra, no ha estat un accident. M'han assassinat. I ha estat... ha estat en Colm. Ho he vist.

En Derek segueix parat al lloc, processant la informació, i ja em va bé, perquè jo necessito un moment. Posar-ho en paraules, en certa manera, ho ha fet més real, i no sé com és possible però noto un nus a la gola. En Colm. Ho he vist amb els meus propis ulls, i encara em sembla que ha d'haver estat una al·lucinació. Què m'he perdut, pel camí, que les coses hagin acabat així? Si quan vam arribar a la festa estàvem tan tranquils, i jo em vaig posar tan contenta d'haver-lo aconseguit convèncer que vingués... I pensava que el sabia llegir, després de tants anys.

Clarament, m'equivocava.

―N'estàs segura? ―em pregunta, encara clavat a la cadira.

Assenteixo.

―I què vols fer?

Ah, aquesta és una bona pregunta.

―Vull que no en surti com si no hagués passat res, vull fer justícia. I vull que expliqui per què. Almenys, em deu això.

En Derek fa cara d'entendre-ho i allarga una mà cap a mi, deixant-la a mig aire. Jo faig el mateix, però en el moment en què els nostres dits s'haurien de tocar, els meus travessen els d'ell, i es fa enrere de cop amb cara de sorpresa.

―Estàs freda.

Ens quedem mirant-nos un moment, i és totalment irònic que ara no se'm pugui fer mal, perquè entre una cosa i l’altra, crec que el dolor que sento en aquest instant és el més gran que he sentit mai. Més que els anys d'orfandat amb una tieta-àvia distant que m'enviava d'internat a internat, més que la solitud entre les Gryffindor populars quan era a Hogwarts, més que res.

Finalment, en Derek trenca el contacte visual i fa una respiració profunda.

―Vols que vagi jo a parlar amb els aurors, doncs? Suposo que m'escoltaran, tot i que no soc jo, el testimoni, i sense proves...

―No m'havia parat a pensar tan lluny ―admeto―. Creus que hi ha alguna manera d'aconseguir proves? Tu que ets bo amb les varetes, potser si analitzem la seva...

La cara d'en Derek canvia immediatament davant d'aquelles paraules i es posa dret de cop. Gairebé puc veure com els engranatges del seu cap es mouen, de la mateixa manera que quan juga a escacs màgics. Amb qui hi jugarà, ara, que en Colm queda fora de l'equació? Oh, merda, no m'havia parat a pensar en tot el que ha perdut, ell, realment. Jo, en Colm, la casa... No és que la seva feina l'entusiasmi, o que sigui especialment sociable. Soc jo, sempre, qui l'ha presentat a gent. Què farà, ara, ell?

―Pot funcionar ―diu, i agraeixo que s'hagi posat en mode estratègia, perquè així no hi pensarà durant una estona. Tenir-lo ocupat, ara mateix, és el millor que puc fer per a ell―. A l'oficina hi tenim uns aparells per veure els últims encanteris que ha fet una vareta. Si analitzem la seva i hi trobem l'Avada Kedavra, seria una prova concloent, no?

―A mi em sona bé ―responc, arronsant-me d’espatlles―. Aniràs a la Conselleria, doncs? Et deixaran prendre aquest aparell?

―Sí, sí, ja m’inventaré alguna cosa. Vols venir, tu, també? Encara que ara que no pots viatjar per llar de foc… perquè no pots, oi?

―No, suposo que no.

Una cosa més a la llista.

―Et vols esperar aquí, llavors? O… no ho sé, passejar? Jo potser trigo una estona, entre que em registro i la gent em pregunta i tot plegat.

Veig que dubta si dir alguna cosa més, però es frena. Probablement també deu tenir gestions per fer sobre l’enterrament. El meu enterrament.

―En aquest cas, aniré tirant cap a casa d’en Colm, que tu hi pots aparetre, i jo suposo que trigaré unes hores ―concloc, una mica desanimada, tot i que m’ha alegrat veure com li ha canviat la disposició a en Derek ara que té feina―. Ens trobem allà?

Ell fa que sí i comença a remenar per la cuina, agafant la capa i la bossa, que probablement devia portar a sobre quan estava a punt de sortir de casa per anar a la feina i ara estan tirades de qualsevol manera per les cadires.

Per un moment, em permeto preguntar-me com serà, la nostra vida, a partir d’ara. Ell envellirà i morirà, i per molt que sé que ara em dirà que prefereix estar amb mi així que no estar-hi de cap manera, ja no ens podrem tocar mai més, i al final, se’n cansarà. I quan marxi, sigui perquè no pot més o perquè és mort, jo em quedaré aquí encallada, sola. Per sempre.

―Emma?

Alço la mirada i el trobo davant meu, exactament a la meva alçada ara que els peus no em toquen a terra. Començo a moure la mà instintivament, però recordo el que ha passat quan ens hem “tocat” abans i em faig enrere.

―Estaràs bé? ―li pregunto.

―Sí ―em respon amb un somriure―. I tu?

―També. Ja saps, no se’m pot fer res, ara mateix. Estaré fantàsticament.

Tots dos sabem que no és veritat, però li agraeixo que no ho mencioni. En lloc d’això, m’aparto perquè surti per la porta en direcció a la sala d’estar i observo com es dirigeix a la llar de foc i hi entra, agafant un grapat de pols migratòria. Després que desaparegui entre les flames verdes, em quedo allà uns minuts llargs, sense moure’m, però finalment, sola al pis, surto per la finestra i començo un trajecte que sé que serà llarg.



 

La casa familiar dels Baddock es retalla dalt de tot de l’espadat. No l’havia vist mai des d’aquesta distància, perquè estic acostumada a aparetre-hi davant; per això, fins i tot jo, que hi he passat hores i hores, em meravello davant de la visió. L’edifici de pedra fosca, amb la teulada de línies corbes, al costat d’un penya-segat que va a parar directe al mar rocós i agitat de sota, presenta una imatge de pel·lícula, i el sol que s’està acabant de pondre de fons hi dona un toc final que arrodoneix l’aura misteriosa del lloc. M’hi vaig acostant tan de pressa com puc, cada vegada més acostumada a la meva nova mobilitat, i veig que en Derek ja hi és, amagat a un costat de la casa.

―Ho has pogut agafar? ―li pregunto quan arribo a ell, i em poso al seu costat, arrapada a la paret.

―Sense cap problema ―fa assenyalant la bossa de roba que porta penjada a l’espatlla―. No sabia quan arribaries, però només fa vint minutets que soc aquí, o sigui que ho he calculat prou bé. Tens cap pla?

―Sí, he tingut temps per pensar-hi. A aquesta hora, probablement en Malcolm estarà llegint a la biblioteca, al primer pis. Ara t’ho comprovaré, per si de cas. Si truques al timbre de la porta d’entrada, no crec que agafi la vareta per baixar, i llavors tu pots fer servir màgia per impulsar-te, entrar per la finestra i fer la prova dels encanteris. Crec que tindràs un parell de minuts, n’hi haurà prou?

―De sobres. Si la prova surt bé, és millor que prenguem la vareta quan marxem i anem directes a la Conselleria.

―Bona idea.

Vigilant de no allunyar-me gaire de la paret, encerclo la casa fins a la banda del penya-segat i pujo a l’alçada del primer pis, a la finestra de la biblioteca. Des d’allà, observo l’interior per veure si en Colm ha canviat la seva rutina habitual, i gairebé em sorprèn, veure’l allà, amb un llibre entre les mans. En conec la imatge com si l’hagués parit: els cabells rossos descuidats fins a les espatlles, la camisa de quadres tronada sobre una samarreta blanca, els texans una talla massa grans que li fan bossa, la tensió dels dits agafant el llibre amb nervis, totalment absorbit pel que està llegint. Una imatge que en un altre moment m’hauria fet somriure, però que avui només aconsegueix que m’alegri de no tenir estómac perquè tinc la sensació que vomitaria.

Fa anys que diem que som com a germans, els dos nens orfes que es van trobar a Hogwarts i es van fer inseparables, i que després van seguir estudiant junts, una actriu i un guionista, somnis perfectes per no haver d’estar mai gaire lluny de l’altre. Creia que el coneixia més que a mi mateixa, i tot perquè les coses acabin d’aquesta manera.

Però no s’han acabat, em recordo. Encara em queda molt per dir.

Torno a envoltar la casa per posar-me a la vista d’en Derek i aixeco els dos polzes per donar-li el tret de sortida. Ell fa que sí i es posa a caminar cap a la porta d’entrada. El perdo de vista, però al cap de pocs segons sento el timbre que ressona en el silenci de la costa, i quan em moc cap a la finestra de la biblioteca que em queda més a prop, la mateixa per on he mirat abans, en Colm s’està aixecant. Em faig enrere ràpidament, perquè tot i que sigui translúcida, no soc invisible, i quan sento que surt per la porta entro i recorro tota l’habitació fins a l’altra finestra. Gairebé xoco (bé, qui diu xoco, diu travesso) amb en Derek, que puja amb impuls i aterra perfectament al terra de fusta, que grinyola sota el seu pes.

―La vareta? ―pregunta.

Recordant de cop el pla, dirigeixo la mirada cap a la tauleta que hi ha al costat de la butaca on en Colm llegia, i hi veig el llibre que hi ha deixat, amb la vareta que li fa de punt de llibre. Tot i que sé que ara mateix no és el més important, no puc evitar fixar-me en el volum de la tauleta. Cor de tinta. El que li vaig regalar en el seu últim aniversari i va llegir immediatament llavors.

La mà d’en Derek apareix del no-res per agafar la vareta i es posa a trastejar-hi amb el seu aparell, però com que no puc fer res per ajudar-lo, començo a vagarejar per la biblioteca, com si no hi hagués estat mil vegades. Les prestatgeries enormes recorren completament dues de les parets de terra al sostre, amb un únic forat per a la porta que mena al passadís, plenes de volums de diferents colors i mides, i hi descansa una escala que et permet agafar els de més amunt i es desplaça d’una punta a l’altra. Les altres dues parets estan recobertes d’un paper de color gris, amb marques d’humitat a la part inferior, i presenten cadascuna una finestra: la de l’esquerra, per on ha entrat en Derek, i la del fons, per on he vingut jo, que dona directament al penya-segat i té les vistes més espectaculars de la casa. Al llarg de la sala hi ha una varietat de butaques, sofàs i pufs des d’on es pot llegir amb total comoditat. Posats a heretar de familiars llunyans, si pogués triar, jo em quedaria amb aquesta biblioteca. La meva tia-àvia no tenia res ni la meitat d’interessant.

―Ahà! ―exclama en Derek de cop, i em giro cap a ell per trobar-lo amb cara de satisfacció―. Trobat, hi ha un Avada Kedavra de fa menys de vint-i-quatre hores. Fantàstic!

El primer que em ve al cap és que no hi ha res de fantàstic, en la confirmació que va ser ell, qui em va matar, però entenc què vol dir. És el que volia, no? Una prova per portar a la Conselleria. Per això, m’obligo a somriure.

―Ets un geni.

Es fa el silenci entre nosaltres, i alguna cosa en aquesta quietud em molesta. Fa aproximadament un minut que som aquí, per tant, en Colm no ha tingut temps de baixar i tornar a pujar ni de broma, oi? En aquest cas, quin és el problema? Deu haver obert la porta fa poc, i en veure que no hi havia ningú, deu haver reculat per fer el camí de tornada. No pot haver arribat al primer pis altre cop, ni ho farà immediatament. Llavors…?

―Hola? ―se sent, però no pas per la finestra, des de l’exterior, sinó al passadís que porta aquí.

Em giro cap a en Derek just a temps per veure com s’amaga darrere del sofà que queda davant de la finestra de les vistes, i em plantejo si sortir a fora perquè no em trobi a mi tampoc. Tot i això… Què faré, deixar-lo sol a ell aquí dins? A aquestes alçades, seria francament optimista pensar que en pot sortir-ne sense ser detectat. Per això, decideixo quedar-me. Vull que em vegi, i que parli amb mi cara a cara, no amb aurors i intermediaris pel mig.

Quan en Colm entra, escruta la biblioteca amb cara de sospita aturant-se als racons més foscos, senyal que ha sentit alguna cosa. Jo m’espero pacientment al meu lloc, sense cap pressa, observant-lo a ell i als diferents llocs que repassa. Prestatgeria. Butaca. Finestra. Prestatgeria. Jo. Llar de foc. Jo.

El crit de dolor que deixa anar quan torna enrere amb la mirada m’hauria trencat el cor si no fos que sé el que ha fet. Amb els ulls esbatanats que se li comencen a omplir de llàgrimes, corre cap a mi, que l’espero amb els braços creuats, però s’hi repensa i s’atura a mig camí. I jo que pensava que l’actriu era jo.

―Creies que t’havies desfet de mi, no? Doncs t’equivocaves ―li deixo anar, i m’adono que la veu em tremola.

―Què? ―respon amb un fil de veu―. Emma. No… no puc creure… Ets aquí, de veritat? Oh, per Merlí. Pensava… que no et veuria mai més! Quan m’he llevat a la festa i m’han dit…

Aparentment incapaç d’acabar la frase, s’eixuga una llàgrima que li cau de l’ull dret amb la màniga de la camisa. El molt hipòcrita.

―No sé si et penses que els fantasmes oblidem el que ens ha passat o que anava massa beguda per recordar-ho, però t’informo que tinc gravat cada segon al cap ―faig, remarcant el “cada segon”―. No cal que facis veure que et sap greu.

―Què… de què parles?

Fa un parell de passos enrere, acostant-se al sofà on hi ha en Derek, i sé que hauria de trobar alguna manera de treure’l d’aquí perquè ell en pugui marxar amb la vareta abans que en Colm s’adoni que no és on l’ha deixat, però necessito parlar, necessito respostes.

―Penso declarar, saps? Penso explicar que vas venir allà, a la finestra, i que em vas matar, i no podràs fer res per evitar-ho.

―Que jo vaig què? ―diu, parant de titubejar de cop i quedant-se aturat just al costat del sofà―. No! Jo mai no… Com pots pensar tal cosa?

―Et vaig veure! ―crido, enfadada que s’atreveixi a negar-ho―. El mínim que pots fer és admetre-ho, i ja de passada, m’expliques per què! Què t’he fet, jo?

―Però si jo no vaig pujar al segon pis en cap moment! ―exclama―. Era a baix, intentant passar desapercebut en un racó, llavors quan va aparèixer en Derek vam prendre alguna cosa i després… després ja no…

Em quedo garratibada al lloc. Què? Que en Derek havia estat a la festa? El meu Derek?

―El següent que recordo és llevar-me allà a terra amb la camisa fent de coixí ―segueix explicant en Colm, concentrat a recordar―. Em feia mal el cap, però no només de ressaca, aquí sobre de l’orella tenia picor i fins i tot em sortia un fil de sang…

Lligo caps una mil·lèsima de segon abans que en Derek surti disparat de darrere el sofà i s’abraoni sobre en Colm, agafant-lo per sorpresa. Sense perdre ni un segon em començo a moure, per anar cap a ells, però em trobo lenta, com si pel xoc hagués perdut la capacitat de desplaçar-me, i faig tota la força que puc per avançar, tot i que és inútil. Davant de la meva cara d’horror, veig com en Derek empeny el meu millor amic, que desapareix pel forat de la finestra.

 


Llegit 17 vegades


< Anterior capítol || Pròxim capítol >

 


Comentaris
Envia un comentari!: Per comentar has d'estar registrat. Registra't és gratuït ;-)