Mentre caminava pel passadís, la V va girar-se dissimuladament per observar el seu reflex a les finestres de la paret. Després de bastanta estona remenant l’armari, havia acabat posant-se el seu vestit preferit, un de blau clar, sota la gavardina, i els cabells, que portava sense recollir, li queien per l’esquena i voleiaven mentre caminava. Normalment no s’hi mirava gaire, a l’hora de triar la roba, i definitivament no solia deixar-se la cabellera a l’aire, però per alguna raó… Bé, no, sabia perfectament per què s’havia arreglat més, aquell dia, i era un motiu amb nom i cognom.

En Jared.

En les dues setmanes que havien passat des de Nadal, no havien tingut gaires oportunitats per estar junts, contràriament al que pogués semblar. Ella havia fet dies llargs a casa, decidida a demostrar que s’hi podia confiar, i amb Kai de vacances a Europa i la Chepi fora d’Ilvermorny, havien tingut poques excuses per trobar-se. En Jared, a més a més, havia aprofitat alguns d’aquells dies lliures per sortir a escampar la boira per la muntanya, i entre que la V anava a dormir aviat i en Jared es llevava tard, no s’acabaven trobant ni als àpats. Per això, la perspectiva d’aquelles hores que serien junts al COMEUA després de pràcticament ni veure’s l’havia posat més aviat nerviosa.

Va sospirar. Havia tingut molt de temps per pensar en el que havia passat a casa de la seva família, i tot i que en general ho recordava borrós i difuminat, hi havia coses que havien quedat clavades a la seva memòria, com els braços d’en Jared envoltant-la i acostant-la a ell, i la sensació que, després d’allò, estar a més d’un metre de distància seria insuportable. També recordava, però, la confusió del moment, i el pànic de pensar que potser l’endemà no seria conscient de què havia passat, i el moment d’adonar-se que, tot i que no tenia res clar, si una cosa sabia era que si allò passava, no volia que fos així, no volia oblidar-se’n al cap de dues hores, o no donar-li la importància que mereixia, com si fos un descuit.

Havia estat molta informació de cop, i moltes emocions per desgranar en els dies posteriors. Situacions que no sabia que volia però que sentia com a correctes quan havien passat, el desconeixement total de què li passava pel cap a en Jared, que amb el que ella sabia, potser creia que havia estat un error… També hi havia, és clar, el fet que s’havia hagut de plantejar si volia que tornés a passar. I tot i que sabia que pensant amb lògica no tenia cap sentit i ho havia d’aturar per no prendre mal, no podia dir que no en tingués ganes.

Per això, probablement, havia passat mitja hora per triar el vestit. No sabia exactament què volia, ni què esperava, però l’única manera de descobrir-ho era temptejar una mica el terreny per veure com respiraven tots dos, per aclarir què sentia i si hi havia alguna possibilitat que fos recíproc. Era el màxim que podia fer en aquells moments, i quan tingués les coses més clares, ja decidiria com actuar a continuació.

Va obrir la porta del despatx d’en Jared sense cap problema, ja que feia unes setmanes que els reconeixia a ella i a Kai, després d’haver-ho demanat repetidament a direcció. Quan va ser a dins, el va trobar en el seu estat de buidor desordenada habitual, amb escassetat de mobles i objectes però mantenint tot i això una sensació de manca d’endreça. Els jackalopes no hi eren, perquè havien convençut en Jared que els deixessin amb en George, i el seu propietari no es veia per enlloc.

―Jared?

―Soc aquí dins! ―va fer la seva veu des de darrere la porta de l’habitació―. Un moment, que surto de seguida!

La V va encreuar els braços amb nervis i es va posar a caminar per la sala, aturant-se finalment davant de la prestatgeria dels llibres i llegint-ne els títols. Just davant, hi havia la cafetera i incomptables càpsules, algunes en caixes i les altres escampades per la taula, i al costat, ben ordenats en una capseta que havia aparegut a final del trimestre passat, sobres de te de diferents gustos i nivells de teïna, amb especial èmfasi en el te chai. La V va somriure en veure-ho. Amb tot el seu exterior dur, en Jared havia demostrat ser una persona extremadament detallista. Si li haguessin dit a principi de curs, no s’ho hauria cregut. Ara, que si li haguessin dit moltes coses a principi de curs…

Va treure el mòbil per mirar el rellotge. Passaven dos minuts de l’hora que havien quedat, i en Jared seguia sense sortir. Kai no s’havia presentat, tampoc, tot i que en realitat, no l’hauria d’estranyar cap de les dues coses. Aquell dia, però, es va notar impacient. Devia ser pels nervis: entre la missió al COMEUA i la perspectiva d’estar tantes hores amb en Jared, no sabia què li removia més l’estómac.

―I l’estrella de la nit ja ha arribat!

La porta es va obrir per mostrar a Kai entrant amb una túnica negra de detalls daurats, decorada elegantment amb plomes també negres, just als llocs correctes. Va fer un parell de passos abans de donar un tomb sobre si mateix i mirar al seu voltant.

―No havíem dit que avui no podíem cridar l’atenció? ―va fer la V amb les celles alçades.

―Però si vaig de negre i he tret la meitat de plomes ―va respondre Kai, indignat―. Què esperaves, que agafés l’outfit sencer de l’armari d’en Jared? Que, parlant d’ell, on s’ha ficat? Pensava que seria aquí per veure la meva entrada!

―Perdó, perdó, ja estic ―va fer sortint per la porta convenientment en el moment que la V ja no estava sola. Va notar una punxada al pit davant d’aquest pensament, intentant-se convèncer a si mateixa que només havia estat casualitat, però tot i que no volia posar-se en el pitjor…

―Veus el que et deia? ―va dir Kai amb una ganyota―. No deus pensar que em vestiré així.

En Jared es va posar les mans a les butxaques de la jaqueta de cuir, desviant la mirada cap a la finestra, amb l’expressió d’una persona que no tenia cap ganes d’anar al COMEUA a infiltrar-se en una reunió perillosa, cosa que tenia tot el sentit. La V es va sentir una mica culpable d’haver-ho perdut de vista encara que fos un moment, però per en Jared, volia dir tornar a veure la Dahlia per primer cop des del dia que havia aparegut a Ilvermorny. Com podia esperar que pensés en ella o el que havia passat per Nadal ni un segon, amb aquesta perspectiva? El que havia de fer era fer-li costat i assegurar-se que estava bé. Això era el més important.

Les seves mirades es van creuar un moment, els ulls blaus d’en Jared temerosos, i la V va fer-li un somriure de suport. Va posar la mà automàticament sobre la butxaca de la gavardina on el dia abans havia posat l’espagíric de lavanda per comprovar que era a lloc i va agafar aire, per omplir-se d’energia i intentar fer que el tràngol fos més passatger.

―Som-hi, doncs, que avui toca excursió! ―va exclamar amb alegria―. Tens la poció de la mutació, oi, Kai?

―I tant, que si la tinc ―va respondre ille, posant-se de seguida al nivell de revolucions de la V―. El Pinkman es pensava que no ho sabia ningú, que surt de l’escola amb poció de la mutació per fer negocis dubtosos, i primer no ho volia admetre, però m’he posat en mode A’Whora i no s’ha pogut negar a donar-me’n!

Kai va començar a caminar sense perdre l’energia, encapçalant la comitiva per sortir al passadís en direcció a les llars de foc, mentre la V s’esperava per posar-se a l’alçada d’en Jared. Quan el va tenir allà i amb un punt de dubte, li va posar la mà al braç per encoratjar-lo, i ell no només no la va apartar, sinó que per primera vegada des que havia sortit, la va mirar amb agraïment. Una sensació càlida la va inundar. Llavors, el va deixar que tanqués la porta i el va esperar per caminar al seu costat en silenci, pensant que potser, només potser, no estava tot perdut.

*

L’Oficina d’Atenció i Assistència del COMEUA estava situada al 64è pis de l’edifici Woolworth; dit d’una altra manera, al tercer nivell de la seu principal del Congrés. No només s’encarregaven d’orientar els bruixots que necessitessin informació referent al món màgic: funcionaven també com a administratius, portant la feina més del dia a dia, i registraven tot el que passava al COMEUA, quan i qui hi estava implicat. Era precisament en aquest apartat, que treballava la Willow Kennedie, millor amiga de la V quan estudiava a Ilvermorny. I era precisament al seu despatx, on hi havia la informació que necessitaven. Per això, quan van arribar a l’edifici, la V es va dirigir cap allà amb pas decidit, mentre Kai i en Jared buscaven un racó per prendre’s la poció de la mutació i s’asseguraven que els seus tres noms desapareguessin de la llista de visitants al COMEUA aquella tarda.

Deixant de pensar en la missió uns instants, la V va respirar profundament un parell de vegades. Darrere de la porta on estava a punt de trucar hi havia la persona amb qui havia tingut més confiança anys enrere, que ho havia sabut tot, d’ella, però l’únic que podia pensar era el temps que feia que no es veien i si les coses serien estranyes. Quan li havia enviat el mussol proposant de veure’s havia respost de seguida, però… I si els anys pesaven massa? Seria terrible per la missió, és clar, perquè l’objectiu era fer-la marxar d’allà i distreure-la una estona. Tot i això, també seria fatal per ella. De vegades oblidava com de sociable havia estat, abans d’haver de passar la meitat de la seva vida treballant i l’altra meitat a casa, però en moments com aquell, no podia evitar posar-se nostàlgica.

Va remenar el cap, fent fora aquells pensaments. No era allà per plànyer-se a si mateixa. Tenia una feina per fer, i s’havia de centrar en això. Sí, en la missió. La resta era secundari.

Va alçar la mà i va trucar a la porta.

En qüestió de mil·lèsimes de segon, va sentir un crit i es va veure envoltada per un núvol rosa. La persona que l’abraçava amb força va començar a fer saltets, i ella s’hi va unir, posant-se a riure sense acabar de ser conscient d’on era dalt i on era baix. Quan es van separar, va trobar la cara inconfusible de la Willow davant de la seva, amb les mateixes pigues, el mateix somriure ample i la mateixa mirada intel·ligent d’ulls verds. Vista de més lluny, però, aquí s’acabaven les similituds amb el record que en tenia: els cabells estarrufats que abans eren rossos tenyits de rosa xiclet, la túnica grisa brillant amb fragments hologràfics, l’alçada que li donaven unes botes de plataforma negres, tot eren novetats.

―Violeta Wilson-Torres ―va fer amb veu alegre mentre se la mirava de dalt a baix―. Estàs exactament igual que l’última vegada que ens vam veure!

―No es pot dir el mateix de tu ―va riure ella―. Mira’t, estàs estupenda!

―Oh, ja saps, quatre coses que tenia per casa ―va dir fent una volta sobre si mateixa―. Em va fer tantíssima il·lusió, rebre la teva carta! Fa anys que no sé res de tu, m’ho has d’explicar tot!

La V va sentir-se culpable de pensar que, si no hagués estat perquè necessitava la seva ajuda, no li hauria escrit, però alhora, el cert és que també estava sent molt, molt feliç, de tornar-la a veure. Va decidir que s’ho prendria com una excusa, com una oportunitat, i que mentre feia el que calia per la missió, ningú no li negava que pogués gaudir de cada segon que reconnectava amb ella.

―I tu també! Recordo que a aquest pis hi havia una cafeteria, oi? Hi vaig venir un parell de vegades abans que hi treballessis, pel curs de professorat. Tenien un munt de tes.

―Ah, tu i els tes, ja me n’havia oblidat ―va fer la Willow, divertida―. Sí, sí, recordes bé.

La Willow va mirar la taula plena de papers que tenien uns metres a la dreta, probablement preguntant-se quanta estona es podria permetre marxar sense que la feina se’n ressentís massa, i la V va fer el mateix, però per raons molt diferents. No hi havia el registre de reunions del dia a la vista, com li hauria agradat, però sabia que era allà, en algun lloc d’aquella sala. El que li interessava en aquell moment, tot i això, era el pot de l’extrem de la taula, ple de llapis i bolígrafs, que la Willow havia començat a fer servir a Ilvermorny per influència de la V i semblava que seguia utilitzant. Amb un toc discret de la vareta, va fer levitar un dels llapis a la seva mà sense que la propietària se n’adonés, i el va mantenir agafat darrere del cos perquè quedés amagat. En principi, només havia de fer marxar la Willow, però si podia ajudar Kai i en Jared mantenint la porta oberta, ho havia d’intentar.

―Mira, em puc permetre descansar una estona, i un cafè sona meravellós ―va concloure finalment―. No m’hi puc estar tota la tarda, però.

―No, i ara, jo tampoc, que em queden gestions per fer! ―va dir la V amb un somriure―. L’estona que tinguis estarà bé. Tu primera, que em fa por perdre’m.

La Willow va passar davant amb una rialla, i quan va haver sortit, la V va deixar caure el llapis al costat de la porta, assuavint l’arribada al terra amb la vareta. Va fer veure que tancava, però la porta es va quedar frenada pel llapis, i elles dues van allunyar-se pel passadís, deixant enrere el despatx i dues figures que s’acostaven des de l’altre extrem, un noi ros alt i esprimatxat i una noia amb un afro fabulós que podria competir amb el de la Tamisha. La V es va girar un moment per saludar-los amb un cop de cap abans de tirar endavant, i després, va seguir la Willow passadís avall, camí de la cafeteria.

*

―Encara bo que portes la gavardina, que si no…

La V va tancar la porta darrere seu, fent una ullada ràpida a la pell de la mà, estranyament clara. Quan havien anat a buscar no-mags al seu barri per agafar-los un pèl per la poció, la noia que havien trobat amb una complexió més semblant a la d’ella (s’hi havien mirat molt per moure’s de manera més eficient) era pèl-roja i blanca com la llet.

―I tu les plomes. Ui ―va fer, en sentir la seva nova veu, més greu del que estava acostumada―. Sort que només són unes hores. Heu aconseguit els registres?

Va caminar cap a la taula on Kai i en Jared (o, més ben dit, dos desconeguts que parlaven i es movien com ells i portaven la seva mateixa roba) l’esperaven, tal com havien quedat. Es trobaven al centre d’una habitació petita i silenciosa, una de les sales de treball que hi havia repartides al llarg del COMEUA per tots aquells que necessitaven fer feina en grup i volien sortir del despatx o del bullici del seu departament. Aquella concreta havia estat útil a la V i Kai mentre feien el curs de professorat, en les ocasions que havien hagut de visitar l’edifici.

―Evidentment ―va fer Kai, amb veu ofesa―. Espero que no dubtessis de les nostres grans habilitats. Gràcies per deixar-nos la porta oberta, per cert.

―A disposar ―va respondre la V mentre s’asseia―. Hi heu pogut donar un cop d’ull?

―Per sobre ―va intervenir en Jared―. Hem trigat a trobar-lo, o sigui que hem tingut el temps just per treure ploma i pergamí i fer un encanteri de còpia.

Kai el va mirar malament, probablement per haver confessat que no havien estat tan eficients com li hauria agradat proclamar, però no va semblar que en Jared (que estrany, veure’l tan ros i esquifit, amb la roba que li quedava dues talles massa ampla; havien prioritzat l’alçada, per a ell) s’immutés al respecte. La V, mentrestant, va acostar-se el pergamí que hi havia sobre de la taula per obrir-lo bé, i de seguida hi va descobrir una llista interminable de reunions, amb l’hora, el lloc, la raó i els assistents ben anotats de manera ordenada.

―Tot això és d’avui? ―va fer, obrint molt els ulls.

―Ahà ―va respondre Kai, recuperant el bon humor―. Mentre t’esperàvem, hem tingut temps de repassar-ho en general i hem vist que està ordenat depenent del lloc on es duu a terme la reunió. Hem mirat les dels dos primers pisos, perquè són les del Departament de Seguretat i Accidents Màgics, que és on hi ha la… els aurors ―va seguir després d’una pausa, evitant mencionar el nom propi que ara havia quedat planant en l’aire mentre en Jared es movia al seu seient―. Però no sembla que ens interessi res. Llavors has aparegut tu, i aquí estem.

―Ja veig ―va seguir la V, amb un ull a la pàgina i un altre sobre en Jared per veure com anava reaccionant―. En aquest cas, toca el tercer pis, que és el d’educació, no? Tindria bastants números, si han de justificar la presència de l’equip directiu d’Ilvermorny.

―Exactament això pensàvem! ―va fer Kai, mirant la V amb un gran somriure―. És clar que no sabem qui més hi està implicat, i li podrien posar qualsevol nom, a la reunió, i col·locar-la en un pis on treballa algun còmplice. I tot això sempre que…

―…que surti a la llista, ja. Esperem que sí, o haurem de començar a perseguir gent per l’edifici.

―La tinc ―els va sorprendre en Jared.

Kai i la V es van girar de cop per mirar el seu company, que havia agafat el pergamí i assenyalava un punt de la llista com si no el volgués perdre de vista.

―Què tens?

―La reunió, mireu. Raó de la trobada, “Seguretat a Ilvermorny”. Assistents, Agilbert Fontaine, Ricardo Martin, Alyssa Colby, Madeline Hunter, Orion Skye i… Dahlia MacDuff ―va acabar, abaixant el to de veu imperceptiblement i fent que a la V li vinguessin ganes de prendre’l d’allà, tan lluny de la persona que li havia destrossat la vida com fos possible.

―Eureka! ―va seguir Kai com si res, probablement perquè en Jared no es quedés encallat pensant en la Dahlia―. Fabulós, Jared. Diu el lloc i l’hora?

―Sala 342, 19.30h.

―Si això és aquí al costat! ―va exclamar la V quan se’n va adonar―. Podem mirar si les sales 341 i 343 estan ocupades a la mateixa hora? Podria ser una opció, escoltar des d’allà, i com que el COMEUA ja estarà tancat a aquelles hores per a la majoria de treballadors i per al públic, no crec que sospitin que els pugui sentir ningú.

―Bona, però podria ser que no estiguessin tan ben ordenades, les sales, que aquest lloc és un caos ―va fer Kai.

En Jared havia tornat a quedar en silenci.

―Suposo que l’únic que podem fer és anar a mirar-ho ―va respondre-li la V―. I si trobem un lloc on amagar-nos, ja ens hi quedem l’hora i mitja que falta, així ningú no ens veu als passadissos i es pregunta massa coses.

―Cert ―va seguir Kai―. A partir de dos quarts de set, que tanca el COMEUA, no ens hauríem de deixar veure. Tenim… vint-i-set minuts i quaranta-dos segons.

―I tu què en penses, Jared? Et sembla bé?

En Jared va fer cara de sorprès un moment, per després desviar la mirada altre cop a la taula, clarament incòmode amb tot plegat, i es va arronsar d’espatlles.

―El que digueu.

La V es va posar dreta. Ara ja hi estaven ficats, i havien de tirar endavant, per molt que la situació fos lluny de ser ideal. Com més aviat hi anessin, més preparat tindrien el terreny, i més difícil seria que els agafessin. No s’havia permès de pensar què passaria si els descobrien, el pitjor dels casos possibles, però quan li va passar pel cap, es va notar marejada un moment. No tornar a casa després d’aquella nit era impensable. Que passés alguna desgràcia era impensable. Segur que en Jared hi donava tombs una vegada darrere de l’altra, però el que era ella, sabia que si entretenia la possibilitat ni que fos una estona, ja no en sortiria.

―Anem a investigar, doncs?

Kai i en Jared es van aixecar per seguir-la, i ella es va guardar el pergamí a una butxaca de la gavardina perquè no quedés massa a la vista. Total, la informació havien llegit li havia quedat clavada a la memòria, incloent-hi els tres noms nous d’integrants a la reunió: Alyssa Colby, Madeline Hunter i Orion Skye. Va rebuscar entre els seus records per veure si els podia localitzar en algun lloc, però tot i que no li resultaven totalment desconeguts, no va ser capaç de trobar on era que els havia sentit.

―A algú li sonen els altres noms de la llista? ―va preguntar mentre sortien.

―L’Skye és del Departament d’Educació ―va respondre en Jared sense dubtar, fent que els altres dos es giressin a mirar-lo―. Perdoneu, creia que ho sabíeu. Quan vaig fer el curs de professorat, sempre corria per allà, i he donat per fer que al vostre també.

―No devia haver arribat, encara ―va reflexionar Kai després d’uns segons de silenci―. Va bé de saber, però. I té sentit, que hi hagi algú d’educació del COMEUA, no només de l’escola.

Van seguir caminant avall del passadís, cadascú centrat en les seves cavil·lacions, acostant-se a zones més concorregudes de la planta a mida que avançaven. La xerrameca va anar augmentant al seu voltant, alhora que la sensació de la V que qualsevol els podia estar observant. Per què els haurien de mirar, però? Precisament per la quantitat de gent que hi havia, estaven més protegits. Mentre caminessin sense dubtar, tothom donaria per fet que eren treballadors d’un departament que no coneixien i no els dedicarien ni un pensament.

―Estic pensant en les altres dues, però no em ve res ―va reprendre el tema Kai―. Com es deien? Alicia? Alana? Alyssa?

―Alyssa, sí, Alyssa Colby. I l’altra, Madeline Hunter. Jo també hi he donat tombs…

―Voleu dir que és gaire sensat, parlar-ne aquí al mig? ―els va aturar en Jared―. No sabem qui ens pot sentir. Podria ser fins i tot que una d’elles fos al nostre costat, quan la mencionem, i segur que s’adonaria que algú ha dit el seu nom.

―A la dreta ―va fer la V quan va veure que havien de girar en qüestió de pocs metres―. Ai, perdona, no et volia interrompre. I tens tota la raó, que no estem sent gaire cautelosos. Deixem-ho per després.

―Quan trobem un lloc per amagar-nos ―va seguir en Jared―, tindrem temps de sobres per…

La V es va parar en adonar-se que en Jared no només havia quedat callat, sinó que també s’havia aturat darrere seu just virar a la dreta per anar al passadís de les sales de reunions. Es va girar i el va veure amb la mirada fixa en algun punt davant d’ells, amb la boca lleugerament oberta, i no va trigar a adonar-se que de l’altre extrem del corredor, que per la resta estava desert, s’acostava ni més ni menys que la Dahlia MacDuff.

Ella, també, es va quedar un moment parada davant de la seva imatge. D’acord que ja l’havia vista, a Ilvermorny, però entre que estaven observant d’amagatotis i que estava més pendent de la reacció d’en Jared que de qualsevol altra cosa, no s’havia fet el càrrec de fins a quin punt era elegant. I guapíssima, a més a més. Només de veure-la caminar, amb els cabells rossos recollits en una llarga trena i la túnica de blau fosc que s’adaptava perfectament tant al seu cos com a les seves obligacions com a auror, es va sentir immediatament vulgar i poca cosa. Va agafar les solapes de la gavardina per tancar-les sobre el vestit blau cel, que tant li agradava i ara li semblaven quatre parracs. Si allò era al que estava acostumat en Jared, ella no podia ni tan sols…

―Au! ―van fer ella i en Jared a l’uníson després que Kai els pessigués a tots dos alhora.

―Comporteu-vos, si hem de passar desapercebuts. Camineu i passem-la de llarg, i desitgem que no us hagi vist observant.

La V li va fer cas ràpidament, maleint-se per haver estat tan descuidada i concentrada a no aixecar cap sospita, i va pregar que en Jared aguantés fins que la perdessin de vista. De seguida, però, es va fer evident que la cap d’aurors devia haver-se adonat d’alguna cosa, perquè mentre s’acostava a ells, no els treia els ulls de sobre. Per primera vegada en tota aquella tarda, a la V se li van posar els pèls de punta. La persona que tenien davant no només era objecte de la seva investigació. També era perillosa.

―Us heu perdut? ―va fer, aturant-se davant seu per dirigir-los una mirada d’aquelles que t’analitzen de dalt a baix i arrufar el nas a continuació.

―Em sembla que sí! ―va fer Kai teatralment des del seu costat, posant-se la mà al cap―. Buscàvem… ai, d’això, com es diu…

―La secretaria de l’Oficina d’Atenció i Assistència! ―s’hi va afegir la V―. Ens han dit que era al tercer pis, però no hi ha manera de trobar-la. Si ens pot indicar, li estarem molt agraïts, senyora…

Ella els va tornar a mirar, potser preguntant-se fins a quin punt eren idiotes, i la V va fer un pas instintivament per posar-se més davant d’en Jared.

―A l’altra punta de la planta ―va acabar dient abans de posar els ulls en blanc―. Segur que trobeu algun incompetent pel passadís que us hi acompanya; hi ha molt d’ociós, per aquest lloc.

A continuació, i sense esperar cap resposta ni oferir més ajuda, va seguir caminant endavant per perdre’s entre la multitud del passadís. La V es va girar ràpidament cap a en Jared, que s’havia arrepenjat totalment a la paret i feia cara d’haver vist un fantasma.

―Tinc espagíric de lavanda, si en necessites ―va intervenir ràpidament―. Si aguantes, però, potser serà millor que busquem on amagar-nos, i després ja decidim.

En Jared va fer que sí amb el cap, prement els llavis, i Kai el va agafar de bracet, fent un senyal a la V perquè fes el mateix per l’altra banda.

―En aquest cas, allons-y ―i es va quedar un moment callat abans d’afegir amb un murmuri:―. Crec que tots estarem més tranquils quan ens trobem en un lloc segur.

*

El mòbil de la V marcava les 19.27h quan es va començar a sentir soroll de gent que s’acostava pel passadís. Des de l’habitacioneta plena d’objectes de la neteja que havien trobat just al costat de la sala 342, els tres professors d’Ilvermorny es van posar en alerta. Feia més d’una hora que estaven allà tancats, intentant passar desapercebuts, i en aquella estona havien tingut temps de repassar totes les reunions que hi havia a l’edifici per veure si hi havia alguna altra opció que els pogués interessar, i també de veure si algun dels noms de les dues desconegudes estava repetit en un altre lloc. En cap dels dos casos havien trobat res que els convencés. Si la reunió que estava a punt de tenir lloc a l’altra banda de la paret fina on estaven arrepenjats no era la que havien anat a sentir, hauria estat tot en va.

En aquella estona, també havien aconseguit calmar relativament en Jared, però la V seguia preocupada. Al final havien quedat que li donaria la dosi mínima del medicament, perquè es pogués mantenir alerta, i en aquell moment havia funcionat; tot i això, a jutjar per la manera com s’estava recol·locant just a la seva dreta, qualsevol tranquil·litat que hagués pogut sentir s’havia esfumat en sentir arribar la comitiva.

Va girar-se cap a ell instintivament, oblidant per un segon que estaven totalment a les fosques i portaven un encanteri mimetitzador que no li permetia veure res. I si havia estat una idea horrible, portar-lo allà? Hi haurien pogut anar perfectament Kai i ella sols, no calia fer-lo passar per aquell tràngol. Com no se li havia acudit? Va tenir ganes de fer un cop de cap a la paret només de pensar-ho, i potser ho hauria fet, si no fos pel xivarri que se sentia a l’altra banda. Hi havia diverses converses superposades que indicaven que la reunió encara no havia començat, cosa que devia voler dir que faltava gent. No podia entendre què deien, però va aconseguir distingir la veu del subdirector entre totes les altres.

Totes les altres.

Una sensació de vertigen la va atacar de cop i volta. Per un moment, va preguntar-se si s’havien equivocat a l’hora de llegir, però en el fons sabia que a la llista només hi havia sis noms. I mentre no podia separar les veus que se sentien una a sobre de l’altra, una cosa quedava clara.

―Aquí hi ha més de sis persones ―va murmurar Kai, gairebé imperceptiblement.

I no eren una o dues més; com a mínim, hi havia una dotzena d’assistents en aquella reunió. I si encara faltava gent…

―Bé, deixem-nos de converses banals i anem per feina ―va ressonar una veu familiar.

Alhora que es feia el silenci a la sala 342, la V va notar pel braç que tenia en contacte amb el d’en Jared com es posava tensíssim de cop. No, no, tot allò era un error. No podia tornar enrere en el temps i deixar-lo a Ilvermorny?

―Però, senyoreta MacDuff ―va fer una veu esquifida―, no vol esperar que hi siguem tots?

―Faig cara d’algú que comença més tard perquè falta gent? Ja m’ho pensava.

Sentint la respiració intranquil·la d’en Jared, la V li va posar la mà al braç i el va resseguir a poc a poc en la foscor fins a trobar-li la mà, que tenia tancada en un puny tremolós. Quan ell va notar el seu contacte, va semblar que deixava de fer tanta força, potser per la sorpresa, i la V va aprofitar aquesta oportunitat per esmunyir els seus dits entre els d’en Jared. Adonant-se que seguia estant molt tens, va acostar-hi l’altra mà i es va posar a fer-li una frega amb calma, respirant de manera regular per si aconseguia contagiar-li el ritme.

―Deixarem el tema de la profecia pel final, així no s’ho perd ningú, que hem entrat al 2027 i ja comença a ser urgent ―va concedir una veu d’home que parlava amb autoritat―. Però mentrestant, no veig per què no podem començar amb la resta.

―Potser els representants del Departament de Transport i Economia ens volen posar al dia? ―va tornar a intervenir la Dahlia―. Com va, la missió de… substituir el Director General de la Xarxa Migratòria? Esperava que ja ho tinguéssim aclarit avui, la veritat.

La mà que en Jared tenia enllaçada amb la de la V l’apretava amb força, sense que ella hi hagués pogut fer gaire res. Amb por de parlar per si els sentien, tot i que poques coses li haurien agradat més que assegurar-li que estava bé i que era allà, es va acostar un parell de centímetres més a ell i, sense deixar-lo anar, va recolzar el cap a la seva espatlla. La dona de Transport i Economia seguia parlant, donant excuses per no haver aconseguit fer fora el director actual per col·locar-ne un d’afí a ells, quan en Jared va inclinar el seu cap per deixar el pes sobre el de la V i va respirar profundament. La V va notar com la pressió de la mà s’afluixava lleugerament; tot i això, va mantenir la carícia. Potser a en Jared li tocava passar un moment horrible, però per sobre del seu cadàver pensava deixar que el passés sol.

―És… desafortunat, si més no ―va respondre la Dahlia, irritada.

―Hi ha hagut més sort amb la Confederació Internacional de Bruixots? ―va preguntar una nova veu―. Si les coses van com volem, necessitarem aliats internacionals.

Si les coses van com volem… Volia dir, és clar, si aconseguien deixar anar la màgia negra a Ilvermorny i crear el caos al país. Semblava que estaven planificant amb temps per col·locar persones afines a ells a tots els nivells del Congrés, per poder facilitar així un alçament quan ho aconseguissin. I buscar aliats a l’exterior era un altre pas molt lògic. Si començava una guerra, possibilitat que no s’havia plantejat fins llavors, no volien ser ells contra la resta del món. No eren un grup que actués de manera improvisada o temerària: anaven deu passos avançats i eren intel·ligents.

―MacDuff? ―va fer l’home que havia parlat abans―. Eres tu, l’encarregada de seguir els contactes, tenint en compte l’èxit que has tingut darrerament. Per cert, on és el nou que ens vas portar a l’última reunió?

―M’ha fet saber que avui tenia feina fins tard a l’ambaixada, però no crec que trigui a arribar. Segueixo treballant en aquesta línia i tinc un parell de contactes nous que estic temptejant per veure si s’hi pot confiar, espero poder-ne portar algun el mes que ve.

Més gent, encara. Com de grossa es podia fer, la conspiració, en els següents mesos? Oh, per Merlí, i tota aquella gent aniria darrere de la Chepi si s’assabentaven que havien de buscar l’hereva de Slytherin i de Greylock. Si era una criatura… No podia ser, que fos al centre de tot plegat. Havien d’aconseguir de totes totes que es mantingués lluny de l’arbre i passés de llarg la data assenyalada, i d’alguna manera amagar la seva existència al director i el subdirector.

Just es posaven a parlar del Departament de Justícia quan es va sentir algú que caminava pel passadís. La V es va posar tensa. No devia ser ningú que anés a fer neteja, no? Amb l’encanteri mimetitzador i encaixats entre dues prestatgeries com estaven no els haurien vist ni que obrissin la porta, però preferia evitar el risc, a ser possible. No, devia ser el “nou” de qui parlaven, que arribava tard a la reunió.

La porta de la sala del costat es va obrir.

―Ah, ets aquí! ―va exclamar la Dahlia―. Ara mateix parlàvem de tu. Passa, passa, i seu. Pels que no vau venir a l’última reunió, us presento el cap de relacions públiques de l’Ambaixada Màgica d’Iran als Estats Units.

―Darius Bakhtiari, per servir-vos a tots.

El cos de la V va reaccionar abans que el seu cap pogués processar el que acabava de sentir, i va saltar cap amunt amb una mena d’espasme sobtat que va empènyer Kai cap a l’esquerra. El cor li anava a mil; tant, que tenia la sensació que en qualsevol moment li sortiria del pit. Què… què coi havia passat? Com podia ser, que fos allà, als Estats Units, i ella no se n’hagués assabentat? No, no, no podia ser veritat. Però era la mateixa veu, la mateixa cadència, el mateix lleuger accent, i evidentment, el mateix nom.

En Darius. La imatge d’un noi de pell bruna, cabells negres i somriure càlid li va aparèixer al cap, amb Alexandria de fons. Quan li havia enviat postal de Nadal aquell any, ell no li havia respost. I resulta que el tenia allà al costat? Com podia haver passat?

―V, controla’t! ―va murmurar Kai amb urgència.

I llavors, es va sentir el cop sec d’alguna cosa que queia a terra a menys de dos metres, i la sala contigua a l’armari dels objectes de la neteja es va quedar en silenci.

La V va haver d’aguantar un crit ofegat.

―Ho heu sentit tots? ―va preguntar algú temptativament.

Es van tornar a quedar callats, la V imaginava que assentint. No, merda, merda! Per què havia deixat que la sorpresa l’afectés tant? Segur que amb l’empenta que li havia fet a Kai havia fet caure alguna cosa! Allò no podia estar passant, no podia ser veritat. Oh, no, els trobarien, i tot per culpa d’ella. Havien de fugir d’allà. Si els passava res a Kai i a en Jared…

―Què hi ha, al costat d’aquesta sala? Potser hi hauríem d’anar a donar un cop d’ull.

―Per què no hi va el nou? Total, ja està dret ―va suggerir la veu rogallosa d’algú molt vell.

Mentre tots tres començaven a alçar-se en sincronia, la porta de la sala 342 es va tornar a obrir, i van saber que no tenien possible escapatòria. La V els va tornar a fer seure perquè no es moguessin, amb el cap que li donava mil voltes. Per començar, no podien veure’ls, amb l’encanteri mimetitzador, si s’estaven totalment quiets. Sempre podien anul·lar-ho, és clar, en cas que se’ls acudís, però aquí venia el seu segon as a la màniga. Havien enviat en Darius a investigar, esperava que sol. I si d’una cosa no dubtava, era que en Darius mai, mai no faria res que la posés en perill, per molt de temps que hagués passat. Fos com fos que havia acabat amb aquella gentussa, havia d’haver estat un error, i a ella no l’entregaria.

Cosa que volia dir que l’havia de veure a ella primer. Encara bo que s’havia pres una ració petita de poció de la mutació.

Va posar un braç a davant de Kai i l’altre davant d’en Jared, per si de cas se’ls acudia reaccionar quan els descobrís (si els descobria). Esperava que l’entenguessin. Kai ja devia haver lligat caps, perquè ille sabia de l’existència d’en Darius, però en Jared, amb la seva impulsivitat i sense ser conscient de qui era, que els anava a buscar, podia actuar de manera molt diferent.

El llum de l’habitació es va obrir i la V es va sentir defallir quan el va veure sota l’ampit de la porta, igual com el recordava. Tot i que anés amb una túnica elegant, seguia mantenint aquella manera que tenia de moure’s amb naturalitat, aquell aire tan especial que et convidava a acostar-t’hi. Va donar un primer cop d’ull a l’habitació, amb la vareta ben agafada, fins que va dir:

―Finite Incantatem.

Els genolls de la V van aparèixer davant seu, però ella no els va parar atenció, amb la mirada clavada en en Darius, intentant que es fixés en ella, abans de deixar anar cap alarma, abans de llençar-los cap atac. Precisament perquè no deixava de mirar-lo va poder observar tots els canvis en la seva expressió, des de l’ensurt quan es va adonar que allà hi havia algú fins al moment de veure-la a ella i el xoc marcat a la seva cara.

El noi va moure els llavis, dient el seu nom sense fer soroll. La V va assentir, i no va parar de mirar-lo. Esperava que haguessin mantingut la capacitat d’entendre’s sense paraules, i que captés el missatge.

―Bakhtiari? ―va fer la veu de la Dahlia―. Necessites ajuda?

―No, no, tot controlat! ―va cridar ell, sense moure’s ni un mil·límetre.

―Segur? Espera’t, que vinc. 

La V va notar l’alteració d’en Jared sense mirar-lo, i ella i Kai no es quedaven curts. Va mirar al seu voltant, buscant qualsevol cosa que els pogués servir, i es va adonar que en Darius feia el mateix. Just quan es van començar a sentir passes que s’acostaven, el noi va apuntar un recollidor amb la vareta, i l’objecte es va convertir en una rata que va sortir corrent pel passadís.

La Dahlia va deixar anar un xisclet.

―Rates, deuen venir de la part no-màgica de l’edifici ―va dir en Darius prou fort perquè ella el sentís, arronsant-se d’espatlles, com si hi pogués haver gaires rates, tan amunt―. Deixa’m que acabi de mirar si n’hi ha més i torno.

―Serà millor, que hi deus estar acostumat, d’aquests mons que vens ―va respondre ella amb veu de fàstic precedint l’allunyament de les passes.

La V se’n va fer creus. Només li faltava dir-li salvatge incivilitzat.

Amb la Dahlia fora de l’equació, en Darius va semblar que es relaxava una mica, i va agafar un tros de paper d’un rotllo que tenia a la prestatgeria del costat. El va apuntar amb la vareta, escrivint-hi alguna cosa, i el va fer voleiar cap a les mans de la V.

Gold Street amb el passeig del pont de Brooklyn, quan això s’acabi. Important.

Va dedicar-li una última mirada a la V esbossant un petit somriure i ella va fer que sí, confirmant que hi serien. Llavors, ell els va apuntar amb la vareta, tornant-los l’encanteri mimetitzador, i va tancar el llum.

Podia imaginar; no, podia notar les preguntes dels seus amics a l’aire, però no eren res comparat amb el que li estava passant pel cap en aquell moment a ella. No havia vist en Darius des del dia que havia deixat Alexandria, i encara que havien intentat mantenir el contacte per carta, decidits a ser amics tot i la relació que havien tingut durant anys, la distància havia guanyat i havien anat deixant-se d’escriure. Ara només s’enviaven postals de tant en tant, potser alguna carta d’aniversari, si ho recordaven, i poca cosa més. Però a ella li hauria agradat pensar que en Darius l’hauria avisat, si s’hagués mudat als Estats Units. Quant temps devia fer, que era allà sense que ella ho sabés? I com havia acabat enmig d’una conspiració, precisament ell? Era conscient d’on s’havia ficat i de què volia aquella gent? Perquè el Darius que coneixia mai, mai no hauria donat suport a una empresa així.

―Tot aclarit, bèsties no-màgiques ―va comentar ell alegrement en tornar a entrar a la reunió, fent que alguns dels presents tinguessin una reacció de fàstic sonora. Realment, per poc lògica que fos l’explicació, era ideal pel públic a qui anava dirigida―. M’he perdut res?

―Oh, no, només passàvem al Departament de Justícia i Legislació, que també hem estat enfeinats ―va dir una nova veu―. Per cert, diria que no coneixes la nostra cap de secció.

―No en tinc el plaer ―va fer ell sense perdre el to animat.

―Louise Lafayette; per tu, senyora Lafayette.

La V va tenir una sensació de dejà vu en sentir aquell nom i va notar que Kai li posava la mà al braç de cop. Va rebuscar entre els seus arxius mentals. Lafayette. Louise Lafayette. Del departament de Justícia i Legislació. De cop, li va semblar que la temperatura de la sala baixava deu graus, i es va adonar de qui era la propietària d’aquella veu gèlida i dura una mil·lèsima de segon abans que Kai murmurés:

―Mon dieu, és ma mare.

• 	marta_ginny (Moderador/a FF)	Enviat el 11/04/2022 a les 00:36:50
  	#27991	He escrit 15 fanfics amb un total de 182 capítols

  
  

  Hiyaaaaaaaaaaaaaa! Vaig una mica tard, però aquí teniu el meu comentari!

  Primer de tot, les meves disculpes oficials pel que hem fet amb els nens hahaha I know, I know. Si li haguéssim donat una setmaneta o dues més a la V, potser hauria anat diferent, la cosa, però es lo que hay. I aquí ja anant al principi del capítol, espero que s'hagi entès una mica més, per què es va fer enrere. Va ser too much de cop, amb sentiments que li van venir del no-res, i no volia que passés d'aquella manera, quan no tenia control del tot sobre si mateixa. Si passava, havia de ser amb la importància que mereixia. I aquí estem haha Però no són adorables, ara que tots dos estan PILLADÍSSIMS? Però molt molt, eh? La V allà somrient-li al te hahahahaha Meravellosos, són.

  I, per fi, anem a la conselleria! M'ha agradat molt inventar l'amiga de la V i aprofitar perquè recordés com era, ella, abans. Ganes de fer-la sortir en algun altre cameo, però s'haurà de veure quan perquè ha sortit inesperadament cool hahaha I després trobem informació sobre la reunió, i llavors, la Dahlia pels passadissos, que fa que a la V li agafi la inseguretat de la seva vida.

  Finalment, arribem a l'última escena, que AH. És d'aquelles que feia temps que tenia trossos tan definits al meu cap que em moria de ganes d'escriure'ls. El ship del principi, encara que no us ho cregueu, no és el cas, ha estat més d'última hora, però m'encanta <3<3<3 per favor nens cuideu-vos sempre. Tot i això, em permetreu que parli del MEU BABY DARIUS aaaaaaaaaaaaaaaaaaah trouble trouble! Us vam dir que teníem tots tres un secundari molt nostre, i faltava el meu, i aquí el tenim! No diré gaire més perquè ens falta molt d'ell per saber i descobrir, però me'n moro de ganes. Sorry Jared hahahahaha

  Referències, que en tinc més del normal! Vaig rapidet:

  - El Darius: una de les meves queens preferides amb molta diferència és la Jackie Cox (la del "It do take nerd" del capítol 2!), que és d'origen persa i dona molta importància a la seva cultura. Per això, a l'hora de crear el Darius (que té el nom de la Jackie out of drag) vaig pensar que necessitava un personatge persa, i aquí el tenim ^^

  - El títol: m'he agafat shade literalment, com a ombra, perquè passen gran part del capítol amagats a les ombres escoltant. Però en l'original, ja deveu suposar que no es tracta d'ombra hahaha és una frase molt icònica de la Latrice Royale, aquí en teniu el gif!

  

  - Els noms: bàsicament, tots els noms que he inventat en aquest capítol (Willow Kennedie, Orion Skye, Alyssa Colby i Madeline Hunter) són barreges de noms i cognoms de queens de la temporada 14 (Willow Pill, Jasmine Kennedie, Orion Story, Deja Skye, Alyssa Hunter, Kerri Colby i Maddie Morphosis).

  - Mode A'Whora: a druk3, una queen, l'A'Whora, es va posar a flirtejar amb una altra per aconseguir que l'ajudés en un challenge, i és un moment bastant icònic. A això es refereix Kai quan diu que convenç el Pinkman! Al principi de la fic hi havia d'haver una escena en què es veiés com el convencen (i fun fact, d'aquí va venir la idea de profes droguis, del fet que necessitàvem poció de la mutació), però com que al final va anar a l'aigua, ho he rescatat aquí una mica.

  Diria que no em deixo res! Ens llegim! ^^

  
  
  
  

• 	Agatha Black (Moderador/a FF)	Enviat el 12/04/2022 a les 15:24:38
  	#27993	He escrit 10 fanfics amb un total de 208 capítols

  
  

  No, no, no, segueixo molesta amb la V. Entenc que parés el petó si anava molt beguda, ok, però apartar-se i deixar anar "Perdó, sí que vaig beguda"? No, no, no, V! TERRIBLE RESPOSTA! És que li va donar a entendre que no volia res amb ell i que allò només estava passant perquè anava molt beguda! Si el que pensaves era "ara no, que vaig molt beguda", doncs ho dius així! I si no li va sortir en aquell moment... on és l'explicació el dia després? Per què fa com si no hagués passat res? Això és molt pitjor pel Jared! I ella ho recorda tot i tot i així està deixant-li pensar que no li interessa! Com és que no li explica els motius del que va fer, i ho aclareix? O.O Ghosting total! S'està portant fatal. Molt, molt, molesta. It's on you, V, this is on you. FIX IT. 

  I tot perquè ara m'aparegui l'ex encantador, WTF amb el prince charming aquest? You seem very nice and all, but we don't want you here! Si és que es liarà més. El Jared ja se sent prou insegur (sí, V, és culpa teva) com perquè ara a més passi això! 

  I halaaaaaaaa, la ex del Jared, l'ex de la V, i la mare de Kai, ja hi som tots! Joder aquests tres, també, estan rodejats d'una bona colla de perletes! La crema i nata, vamos! Vaya telaaaaaaa! 

  S'ha posat tot molt complicat, no només per la situació compromesa i perquè hi hagi tanta gent ficada, sinó també perquè al final tots hi tenen gent propera implicada. La Dahlia ens importa tres pitos, a la mare de Kai que la petin (sembla que n'ha renegat, no?) però al Persian Nights l'haurem d'ajudar, obviament. Quin embolic!

  Sí, V, sí, et miro a tu. T'estic observant!

  
  
  
  

• 	Arwen Black (Moderador/a FF)	Enviat el 12/04/2022 a les 19:51:40
  	#27994	He escrit 2 fanfics amb un total de 5 capítols

  
  
  MARE MEVA, com la lieu! Aquí, repartint per a tots! No sigui que algú no tingui el sobresalt del segle! Em sembla que el títol de la ff és més apropiat que mai. Good luck... and don't fuck it up! DON'T FUCK IT UP I SAID. Que tenen el destí a les mans i aquí tots sobresaltant-se quan haurien de fer de bons espies i no cridar l'atenció i tenir més autocontrol. Primer la Dahlia que els mig pilla al passadís, després la V que té molt poc control de les seves reaccions i dona una empenta a Kai, i Kai... Kai que es vesteix amb plomes i excèntric tot i haver de passar desapercebuts. Apa, crec que jo també he repartit per tots, així estem en paus. De res xD / Segurament el Darius té bons motius per ser-hi, segur que és un auror persa infiltrat o algo. No si a sobre m'haurà de caure bé, coneixent-vos xD / Apa, vaig a curar-me les ferides amb el bts.
  
  
  
  

• 	Mercè Granger	Enviat el 24/08/2022 a les 23:34:15
  	#28136	He escrit 6 fanfics amb un total de 39 capítols

  
  

  Hahahahah m'encanta ara estar rellegint i comentant i veiem que aquest és el primer capítol de quan la comencem a liar hehehe. EL DRAMA. Que adorem els nens i bla bla bla però coses que passen oops. Bé, sent justos ja la vaig començar a liar jo al capítol anterior... ai la mala comunicació.

  Però bé, per principi. L'INICI. És que ARGH. Quan el vaig llegir estava que cridava internament, no sé quantes vegades l'he llegit i encara rellegint-lo estic igual HAHAHA. M'encanta, m'encanta, m'encanta. La V està tan pillada... és que són el millor ship, en vera, top tier en la categoria de ships, que sona lleig dir-ho, però és que són FACTS. És que "Amb tot el seu exterior dur, en Jared havia demostrat ser una persona extremadament detallista. Si li haguessin dit a principi de curs, no s’ho hauria cregut. Ara, que si li haguessin dit moltes coses a principi de curs", com vols que estigui bé, com? Adorables.

  Però bé moment ship que podríem haver tingut d'ells dos sols, momentet que Kai interromp hahaha. Però no, m'encanta com entra i el lookazo hahahah. "va fer sortint per la porta convenientment en el moment que la V ja no estava sola. Va notar una punxada al pit davant d’aquest pensament, intentant-se convèncer a si mateixa que només havia estat casualitat, però tot i que no volia posar-se en el pitjor…" aquesta punxada estic segura que la tenim tots els lectors V hahaha. (val, intento relaxar-me amb el ship, pista: no). I bé, també queda potser lleig dir-ho, però la recuperació que ha fet el Jared des de príncipi de curs i lo valent que està sent? Gràcies a les amistats que ha fet, és que <3 Tan fan d'aquesta ff i els seus personatges. 

  Soc tan fan de l'amiga que et vas inventar així amb un pim pam. El talent, en sèrio, és que la Willie mola tant. També és boníssima la manera com introdueixes una mica de drama, com la V recorda quan era més social... ai pobreta només li vull fer moltes abraçades. A vegades penso que ens hem passat una mica amb els nostres protagonistes i tal, però només una miqueta hahaha. Però de veritat, el paràgraf quan pensa en això és brutal, enhorabona.

  Hahaha em fa una gràcia imaginar-me'ls amb l'aspecte canviant. Això m'encanta del món de HP, que es poden usar les pocions de la mutació, sempre em fa molta gràcia les escenes quan l'utilitzen a més és com ANAM EN SÈRIO. No sé, m'encanta hahah. 

  "va acabar, abaixant el to de veu imperceptiblement i fent que a la V li vinguessin ganes de prendre’l d’allà, tan lluny de la persona que li havia destrossat la vida com fos possible" <3 <3 <3 

  Els noms amb referències de DR Hahahahah. És que ens ho prenem en sèrio i fem les coses bé, sí sí sí. Ai és que ho trobo tan emocionant el moments de l'infiltració. La V sentint-se insegura davant la mala pècora de la Dahlia trenca tant el cor... és inevitable però V NO!  Ai em vaig lluir xd Sorry Jared, sorry V. 

  Parlant d'ex, entra el Príncep Alí XD Ai pobre Darius, la de cops que reb en els capítols del Jared... a mi en el fons em cau molt bé, però no és una opinió compartida pel Jared HAHAHA. He de dir que m'ho passo molt bé quan he de treure la faceta drama king del Jared oops. De veritat és que es Mr Perfecte aquest noi, super príncep HAHA. Però m'agrada molt. També com entra en escena, i com reconeix a la V... aquest moment és tensió total, wow! Enhorabona. 

  I EL FINAL. ARGH. El passat torna per tothom en aquesta ff HAHAH. Enhorabona pel capítol, m'encanta i m'encanta el ship (sorry) <3