Good luck... and don't fuck it up! - 19: Not my parents right now (Jared)
AvatarEscrit per Cass Ross
Enviat el dia 26/03/2022 a les 14:02:34
Última modificació 26/03/2022 a les 14:02:34
Tots els capítols de Good luck... and don't fuck it up!
< Anterior capítol || Pròxim capítol >


19: Not my parents right now (Jared)

Al fons de la calaixera, enterrat entre jerseis de foscos colors que definitivament havien vist millors dies, el Jared havia guardat les fotografies familiars més importants. El dia de la seva graduació, el de la Kathryn, quan la Bethany havia complert deu anys, l’aniversari dels seus pares… Imatges de les quals no es podia desprendre, però no tenia la força suficient per encarar-s’hi. Durant totes les mudances, s’havia assegurat sempre de portar-les, guardades dins una carpeta, que inevitablement acabava dipositant en un fons d’armari. Esperant el moment de treure’ls la pols.

Semblava que per fi havia arribat l’hora.

Va tragar saliva tres cops mentre obria amb delicadesa el sobre. Allà estaven, les fotografies, tal com les recordava. La fisonomia dels seus pares i germanes igual a com havia gravat en la memòria. Bé, no, els trets de la Bethany eren més afilats i madurs, com havia comprovat dies enrere. Un calfred el va recórrer mentre es preguntava si se'ls trobaria molt envellits, els seus pares. Per primera vegada aquell matí, el va assaltar la culpa i va deixar que es quedés la reflexió sobre com devien haver estat de durs els últims anys pels seus pares. També havien perdut la Kathryn i ell se n’havia distanciat. Continuava ferm amb la seva decisió, ho havia fet pel seu bé, per protegir-los, es deia, també per vergonya, però ara… 

Worrying means you suffer twice.

En cap cas tornarien els anys perduts, les cartes sense respondre i els dinars de Nadal amb cadires buides. Però almenys podia començar a alçar el pont per arreglar-ho. 

I el primer pas era aixecar-se i acabar-se de preparar per assistir al dinar.

*

El seu pas cap a l’entrada d’Ilvermony va ser irregular. A voltes ràpid, com si no pogués esperar, després lent, el tornaven a assaltar els dubtes; curós quan recordava que portava la bossa plena de regals i la cistella amb els jackalopes. Al final, quan hi va arribar, la V i Kai ja hi eren. 

Kai òbviament s’havia passat pels nassos la insistència del Jared de ‘vestimenta casual’. Portava un elaborat vestit: la part de sobre, de vellut vermell brillant, era un clàssic esmòquing, però, la de sota, era una carpa de circ que havia decidit posar-se com a falda. Literalment. Aquella cosa era enorme.

La V, en canvi, portava una faldilla texana sobre unes malles opaques i un jersei de llana de coll pujat de color maragda. Ambdós portaven bosses com les seves per transportar-hi els regals, com havien acordat, malgrat que els dos ja li havien fet petits obsequis els dies anteriors, per ell i els jackalopes. Portava ambdues coses, el collaret de Kai i l’amulet de la V; els jackalopes també. Sobretot si això volia dir que estaven protegits del Cullen. L’amulet de Kai era molt menys engorrós que una corona d’alls. 

—Ei —va saludar-los el Jared. Encara no sabia molt bé que dir—. Gràcies. Per acompanyar-me. De veritat. Gràcies.

Els seus dos amics van somriure mentre responien convençuts que, com ja li havien dit mil cops, no era res. Tot i això, encara li faltaven paraules i gestos al Jared, per agrair-los-ho. Sol no s’hauria cregut capaç de fer el pas. Amb la V i Kai tot pareixia molt més senzill. Amb ells, s’assegurava, o això volia pensar, que les converses difícils i la incomoditat no s’agreujaria tant, que tot tornaria a ser com abans. 

—Com estàs? —va preguntar-li la V mentre s’acostava cap a ell—. Segur que tot anirà bé. Estaran molt contents de veure’t.

—I de veure’ns a nosaltres! Pensaran, espera, el nostre fill té amics. Vols dir que per fi ha aconseguit creuar més de dues paraules amb res que no sigui pelut i vagi a quatre potes? —va intervenir Kai, mentre també s’avançava, amb més dificultats que la V a causa de l’artificiositat de la seva… disfressa—. I que a més tens uns amics tan fabulosos! Espero que almenys la teva família tingui una paleta de colors més àmplia que la teva. 

—A la Bethany ara li van les llimones —Va sentir com la V taral·lejava dissimuladament l’estrofa de Sweet and Sour. La pesta—, així que almenys pel groc no et preocupis.

—Ah, sí! La Mimi m’ha encarregat que li dugui un pòster firmat de la teva germana. 

—Ahà —Tota la seva infància donant gràcies que els Weird Sisters no eren tan coneguts als Estats Units i així tenir una vida relativament tranquil·la perquè ara la seva germana decidís que volia ser la reencarnació de la Baby Spice fruitariana—. Ho teniu tot? Com que cals meus pares no està molt enfora, ens podem aparetre els tres d’un sol cop, jo us acompanyo.

Era conscient que, per això, la V l’hauria de tocar. Havia intentat ignorar-ho. Tan sols serien uns segons. Ho tenia tot absolutament controlat.

(No.)

Va mossegar-se subtilment el llavi mentre els dits de la V el fregaven per enganxar-se-li al braç. La mà amb manicura perfecta de Kai, a conjunt amb l’esmòquing fastuós, va fer el mateix amb l’altre. Havia passat un temps, bastant, des que havia visitat per darrera vegada la casa familiar, on s’havia criat. Però hi havia llocs que, simplement, mai no es podrien oblidar. Va tancar els ulls mentre conjurava en el seu cervell la casa de dues plantes, de maó crema i teulades punxegudes grises. El terreny ple de vitalitat i natura que tenien al voltant, ja que la seva mare havia insistit que necessitava una esplanada d’aire lliure per sentir-se a gust. El parterre que tan curosament havien intentat sempre emplenar de flors, però que totes les mascotes del Jared s’havien acabat carregant en un moment o un altre. El porxo on havia passat nits just assegut amb una beguda calenta a les mans. 

Definitivament, recordava cada detall d’aquella casa.

I quan va tornar a obrir els ulls, era allà. A unes desenes de metres de la casa on havia viscut fins als divuit anys. Quasi com la recordava. Exceptuant la fastuosa decoració de Nadal que, sospitava, era obra de la Bethany. Més que res perquè l’arbre de Nadal del porxo en comptes de tenir una estrella tenia una llimona gegant coronant-lo. A aquell punt, preferia no preguntar. 

Però, havia de dir, el desconcert còmic que li havia produït aquella llimona li havia estalviat les llàgrimes que, si no, segurament hauria vessat davant tanta nostàlgia.

—Doncs... ja hem arribat. No volia aparetre molt més a prop, que potser l’encanteri de protecció hauria saltat, però si hi anem a peu, em reconeixerà, crec, i no hauria de passar res —O potser fins i tot l’escut màgic que protegia casa seva de desconeguts ja l’havia oblidat—. Quan digueu…

—Si tu estàs llest, jo també! —va exclamar animadament la V—. Que ja començo a tenir gana!

La V, amb saltironets, i el Jared, abraçant als jackalopes i amb pas intranquil, van travessar l’escut invisible. No va passar res, la màgia el reconeixia, a ell, i el trobava prou de fiar per deixar entrar una desconeguda amb ell. De qualque manera, allò li va donar força. Es va abraçar a la cistella dels jackalopes amb agraïment.

Aleshores es va adonar que Kai s’havia quedat enrere. Quan es va girar, il va veure palplantat amb un posat plenament ofès.

—Un moment, Jared —va començar amb gesticulació dramàtica que res no podia envejar a una actriu de culebrots barats—. M’expliques per què encara no has alabat el meu conjunt nadalenc?

—Ah. Que molt atent per part teva haver portat el mantell de taula, però que no feia falta.

I va afanyar-se a trucar la porta dels seus pares abans que Kai hi pogués replicar.

*

—Jared! Ja has arribat!

La seva mare va aparèixer rere la porta amb un somriure serè i les galtes lleugerament envermellides per l’escalfor de la casa. Pareixia que aquell lapsus d’anys sense contacte no havien fet efecte en ella: tal com la recordava. No l'última vegada que la va veure, al funeral de la Kathryn, sinó abans d’allò. Continuava sent la dona energètica i plena de vida que recordava amb tanta tendresa. La seva llarga cabellera negra, que sempre brillava amb llum pròpia, va onejar quan es va estirar una mica per abraçar-lo.

Com feia quan tornava a casa per Nadal. Com si només fossin mesos, no anys. Només, i diria que devien ser simplement imaginacions seves, va durar un segon més de l’imprescindible.

—Bon… Bon Nadal, mama. 

—Has arribat a punt per al dinar! El teu pare acaba de treure el filet Wellington del forn. L’ha fet vegà, no et preocupis. Què, què tal per Ilvermony?

I… ja estava? No li cridava per haver estat un gilipolles? Per totes les cartes sense respondre? Per les visites que havia negat? Per què no li tirava en cara? Simplement, el va agafar del braç i el va convidar a entrar, amb la V encara uns passos per darrere somrient. Kai s’havia quedat encara més enrere: fins i tot aquell dia, no podia consentir que ille i el seu mantell de taula fet falda no fossin els protagonistes de la vetllada. I per això, òbviament, havia de fer una entrada uns minuts més tard. 

—Mil gràcies per acollir-nos a casa seva pel dinar de Nadal, senyora Graves —va presentar-se la V somrient mentre acabava d’entrar dins la casa—. Soc la Violeta, companya de feina i amiga del Jared, però tothom em diu V. He portat postres!

—És un plaer —va respondre la seva mare mentre recollia la palangana que li havia oferit la V—. Per favor, diguem Winona.

—Ei, germanet —La Bethany va aparèixer a l’entrada, seguida de mitja vaixella voladora que va omplir tota l’estança—. Espero que tinguis gana, que els papes s’han motivat amb el menjar d’avui… Bé, tu sempre en tens —va somriure mentre fixava la vista en un punt rere de l’esquena del seu germà—. No ens presentes la teva amiga? Violeta, oi? La Tami m’ha parlat de tu. 

O acabaven de fer un encanteri encalentidor amb tota la potència del món, o el Jared tenia un problema. Fos com fos, la cara li cremava, estava sufocat i només desitjava que se’ls tragués la terra. Què li havia dit exactament la Tamisha de la V…? Per què li havia parlat d’ella, a la seva germana? Bé, segur que hi havia una explicació perfectament lògica. La V era encantadora i es portava bé amb tothom, i la Tamisha era amiga de la seva germana. La devia haver mencionat en una conversa casual, alabant la professionalitat i la intel·ligència de la professora d’Alquímia, res més. Qui no parlava dels companys de feina amb els amics? No hi havia cap motiu per preocupar-se. Era totalment lògica aquella conclusió, quina altra podria ser?

Ell només era amic de la V. Res més. La seva relació no era res que la Tamisha pogués treure a coalició en una conversa amb la Bethany. 

Aquelles paraules també havien impactat en la V, va observar quan es va girar cap a ella. Tot i que tenia una aparença calmada, el Jared ja sabia distingir certs detalls imperceptibles per desconeguts: aquests li indicaven que la V s’havia posat tensa.

—El Jared també de tu! No és que no sabés qui eres d'abans, però, eh? Vull dir, que tenia moltes ganes de conèixer-te. Molt fan —O això va imaginar que deia, ja que les paraules quasi havien estat dites sense espai entre elles. La V va fer una pausa, segurament per recuperar tot l’aire—. No em puc creure que acabi de dir això. Juro que soc una persona normal!

—I tant! Estic segura que tindrem l’oportunitat de conèixer-nos molt bé, gràcies al Jared!

—Ei, has portat pastís! —va intervenir de sobte la mare del Jared, mentre alçava el paper de plata amb el que la V havia embolicat la palangana amb les postres—. I és de xocolata! Moltes gràcies!

—Perdó per la tardança! —va fer una veu que definitivament no s’havia estat cinc minuts palplantat fora amb el fred que fotia esperant per fer una entrada triomfal: Kai, amb el seu llampant esmòquing. Ille va desinflar l’enorme falda amb la vareta per poder passar per la porta—. Soc l’altra amiga del Jared! Kai le Fay, professora de Runes Antigues i directora del club de moda d’Ilvermony, per servir-vos. Bon Nadal i moltes gràcies. 

Es van tornar a repetir les pertinents presentacions entre la Winona i la Bethany amb Kai, llavors la Bethany els va conduir al menjador. Mentre tots tres deixaven els regals baix l’enorme arbre a una cantonada de la sala, la noia va acabar de parar taula amb els plats que extraordinàriament havien arribat integres després d’una bona estona levitant. Quan el seu pare va arribar, tot semblava haver-se desenvolupat amb gran normalitat: només un fill que periòdicament visitava la seva família anant al dinar de Nadal acompanyat de dos amics.

El Merton Graves va aparèixer portant una olla bullent i un davantal tacat. Encara portava els cabells marrons, del mateix color de la Bethany, llargs i recollits en una cua baixa. Com amb la seva mare, no el va trobar ni excessivament canviat ni envellit. Els seus temors no s’havien confirmat. En els ulls blaus que els seus tres fills havien heretat no hi havia cap mena de ressentiment quan, com la seva mare, el va abraçar com si només fes un cap de setmana que no trepitjava aquell saló.

Quan va presentar el seu pare a la V i Kai, res no va ser incòmode. En realitat, no sabia per què havia dubtat que, almenys el moment de les presentacions dels seus amics, pogués anar malament. Ells tenien habilitats socials, eren bons amb les famílies, malgrat els seus problemes familiars. No com ell. Almenys esperava haver encertat els regals. Era un primer pas per compensar tot el mal fet.

El menjar estava acabat de fer, van insistir els pares, així que millor començar a dinar abans que no es refredés. El Jared ho va agrair amb un discret sospir; no pensava que pogués aguantar molt la conversa banal d’abans de menjar sense sofrir un curtcircuit. Estava preparat perquè en qualsevol moment saltés tot i comencessin els crits cap a la seva persona. Joder, s’ho mereixia.

—Ens podem servir tots abans que el Jared, oi? —Quan tots ja eren a taula, la Bethany va ser la primera de trencar el silenci—. Pel nostre bé i no morir de gana, dic. 

—La carn almenys no la tocarà —va intervenir Kai picant l’ullet mentre emplenava el seu plat d’estofat—. Jo el que faig quan veig que em vol robar menjar del meu plat es banyar-ho amb el suc de la carn. Simple però efectiu.

—No és verit…—La rialla dels altres comensals el va fer parar en sec: s’havia posat la seva ració habitual de puré de patates… i ara a l’olla sols quedava una cullerada per una altra persona, si era optimista. El Jared va reparar que, malgrat que eren cinc carnívors i un vegà, el menjar sense cap producte de procedència animal duplicava, o quasi triplicava, el de l’altre tipus—. Perdó.

—Menges tant per emplenar el buit vital que tens en vestir només de color negre.

—Això no té cap mena de sentit.

—Ei, bona —va felicitar-le la Bethany xocant la seva mà amb la de Kai—. Qualsevol persona que es fiqui amb el Jared es torna automàticament en el meu millor amic.

El Jared va emplenar-se el pla amb més verdures i un bon tros de filet de Wellington vegà perquè òbviament no li bastava amb dos quilos de puré de patates si havia d’aguantar aquella mena d’insults. Quan anava a alçar la mà per començar a menjar, la V va aprofitar un segon per posar-li la mà sobre la cama: felicitant-lo o donant-li ànims. Una de les dues. Va somriure amb complicat, incapaç d’agrair amb paraules o gestos tot el que significava tenir-los aquí, a tots dos. Durant Nadal i amb la seva família.

—Tot és deliciós, Merton —va felicitar la V al cuiner.

—Gràcies, V. Després d’abandonar la música havia de deixar fluir la qualitat per una altra banda… Així que vaig provar amb la cuina. S’ha convertit en una de les meves passions.

—El papa va deixar la música quan va començar a ser conscient del meu talent —va bromejar la Bethany—. No hauria pogut suportar no ser el membre més exitós de la família.

La seva germana va fer un glop, orgullosa de les seves paraules. Joder amb la llimoneta. 

La fam descomunal del Jared va ajudar a digerir millor el dinar. En tenir, quasi sempre, aliment dins la boca, no es veure obligat a parlar tan assíduament com els altres comensals, i la conversa es va sostenir per les parts més sociables de la taula. Així i tot, va fer intervencions, i totes van quedar en aquell ambient de cordialitat i tranquil·litat que s’havia instal·lat des que havia arribat. 

La Bethany va entrar en un èxtasi celestial quan per fi tots van acabar amb el menjar principal i van començar a portar les postres a taula. La mirada que li va dedicar al pastís de xocolata que havia fet la V no hauria desentonat en un documental d’animals sobre les tècniques dels depredadors més letals del món a l’hora de caçar les seves presses. De fet, ella va seguir els passos del seu germà gran, i es va començar a servir dolços de tots els plats que havia col·locat sobre la taula, deixant amb prou forces una petita ració individual per tots els altres comensals. Per sort seva, el Jared sempre havia estat de salat i ja s’havia emplenat prou amb tot el menjar salat —no havia quedat res de procedència vegetal, ni una engruna, en cap plat—.

—Que bo el pastís, V! —va somriure la Bethany amb la boca plena de miques de xocolata. La cara de felicitat ja era testimoni de la passió que havien suscitat en ella les postres—. Quina sort que siguis amiga del Jared! Espero que vinguis molt més de visita, amb pastissos inclosos!

—Eh… sí… —va murmurar el Jared mirant de reüll a la seva amiga—. La V cuina molt bé.

—Gràcies! —va respondre ella emocionada—. I que sàpigues que el Jared està sent modest. El pastís el vam fer entre els dos, es va entestar que m’havia d’ajudar! Tot i que la recepta és de la meva mare, ja li passaré els compliments a ella. 

—Espera! —va interrompre Kai, amb gran emoció i una cullera suspesa a mig camí entre el plat i la seva boca—. Vau fer el pastís entre els dos? Solets? Us vau tacar molt, com el dia de les pintures? Interessant…

Ho va dir amb els ulls brillants i una expressió que, si més no, va inquietar el Jared.

—Oh, conec aquesta mirada! —va saltar el Merton—. És la dels creadors! La meva quan em venia la inspiració per una cançó!

El Jared va decidir que no entenia la lògica del que estava passant i preferia no fer-ho. De fet, aprofitant que, amb les postres, havien portat el xampany, va fer-ne un glop. En desconeixia el motiu (o això es deia ell), però que tota la taula s’hagués assabentat que la V i ell havien fet el pastís sols li havia provocat molta vergonya i necessitava una mica d’alcohol.

I quan la seva mare va obrir la boca, va sospitar que millor no deixar anar la botella molt enfora.

—Jared, saps què he pensat? —va començar la Winona amb un somriure innocent—. Ara que sembla que per fi t’has establert, amb una feina més estable i a prop de casa… Seria moment de començar a posar seny! Saps que jo vull ser àvia jove. Quan em penses donar un net?

La copa de xampany va tornar a omplir-se de cop. Vora seu, va sentir un soroll estrany: la V va començar a tossir, ennuegada amb el tros de pastís que s’havia dut a la boca segons abans.

—Jared! No esquivis la pregunta! Jo a la teva edat ja us tenia a vosaltres. No et dic que el tinguis ja, però hi hauries d’anar pensant! No deies que volies tenir fills?

Ah, sí. Quan la seva vida era relativament tranquil·la, abans del tràfic d’animals, la traïció, els anys errants i ara la missió de salvar el món de la corrupció del COMEUA. La copa de xampany havia tornat a quedar buida. No va restar així gaire temps, tanmateix, ja que el Jared va tornar a emplenar-la. Més de mitja botella ja havia desaparegut.

—Però si ni tinc parella, mama.

—Estic segura que tens moltes interessades, germanet, amb lo guapo que ets.

Mira quina casualitat que la copa havia tornat a quedar buida. I la botella de xampany. Sort que n’havia dut més d’una a la taula. Com la conversa seguís per aquella llera, en necessitaria dues, tres, i fins i tot quatre.

—Tot i que no ho sembli, el Jared sempre ha tingut molt d’instint paternal —va continuar la Winona que, pel que semblava, no havia acabat de martiritzar prou el Jared—. L’hauríeu d’haver vist, de petit, com cuidava totes les seves mascotes! Era adorable.

—En som conscients —va riure Kai—. Porta els jackalopes pertot, està segur que el Cullen se’ls cruspirà quan es despisti.

—Al final és un vampir o no, aquest paio? Quan estudiava mai no ho vaig arribar a aclarir.

—És un misteri, estimada Bethany. Com l’edat de la Ru. 

Molt bé, molt bé. La conversa estava anant cap a un territori més segur. Només havia de fer petar la llengua amb Kai de Drag Race i tot tornaria a la normalitat. No havia de ser complicat.

—I com va la nova temporada, Kai? Ja l’han començada?

—Jared, no canviïs de tema! —Merda. La Bethany havia reparat en la seva estratègia—. Jo també estic impacient de ser tia! Ja sé quins peluixos els compraria, als teus fills. Seria la tia guai! Els portaria regals i entrades pels meus concerts! No et sembla meravellós?

—No.

—Mira que n’ets, d’esgarriacries.

A sobre! Quan el Jared anava a omplir-se un altra vegada el got de xampany, va veure que la segona botella estava buida. En mirar a costat i costat, va veure la V prenent un glop llarg de la seva copa. Ella també havia estat bevent-ne molt, incomodada igualment per la conversa que estava tenint lloc.

—I tu, V, vols tenir fills?

Però què putes? Per quins set sous havien d’implicar a la V? Per això que l’apuntessin amb la vareta i li llancessin un Crucio, que acabarien abans i, segurament, seria més agradable.

—Mama, no li pots demanar això.

—Sols és curiositat! 

—La curiositat va matar el gat.

—Molt poc vegà de part teva fer aquest comentari, Jared —Kai semblava estar tenint una de les millors estones de la seva vida.

—Estimada, crec que ja has interrogat al Jared prou —va intervenir, per, fi el seu pare, qui durant tota aquella conversa semblava haver estat bastant perdut—. Tots hem acabat, oi? Crec que és hora d’obrir els regals.

El Jared es va deixar caure sobre la cadira, mai tan alleujat que una sobretaula hagués finalitzat. 

*

Si havia de ser sincer, el Jared mai no havia estat una persona molt nadalenca. Ni quan era petit. No odiava el Nadal, però no es considerava un admirador de tota la parafernàlia que venia amb la festa, a diferència d’altres persones. Els regals estaven bé, clar, però el mal de cap que comportava buscar l’apropiat pels amics i familiars —i, com havia descobert feia poc, embolicar-los— no li acabava de fer el pes. Tanmateix, va esbossar un somriure quan tots es van aixecar per anar cap a l’arbre i recollir els regals. 

Aleshores es va recordar que feia anys, que no rebia cap regal per Nadal i una escalfor se li va remoure per dins. Els paquets, de diferents mides i colors, despertaven tendresa i emoció. Desitjava amb tot el seu cor que els regals que tant li havia costat triar els agradessin; al mateix temps, estava profundament commogut que haguessin dedicat el mateix temps en triar i adquirir un regal per ell. Sí, era conscient que allò era normal i esperable, però, després de tant de temps estant sol, tots aquells pensaments i emocions l’havien assaltat de cop. 

Hi va haver quatre paquets amb el seu nom. El primer, embolicat en un sobri paper vermell, va resultar ser una motxilla petita encantada màgicament per poder-hi guardar tot el que s’hi volgués dintre, cortesia dels seus pares. Els tons grisosos van provocar algun calfred en Kai, però el Jared només els ho va poder agrair amb un somriure molt gran als llavis. Era un gran detall i, que a més, feia molt per ell. Realment els seus pares s’havien preocupat.

No com la Bethany. El regal de la Bethany va ser, literalment, una llimona amb un llaç firmada. Segons ella allò en uns mesos valdria una pasta i els estava donant l’oportunitat de fer-se rics. Segur. Per deferència no li va tirar a la cara. 

El paquet de colors brillants, ple de purpurina i llaços adornats amb lluentons només podia ser d’una persona. En obrir el regal que Kai li havia fet es va trobar, de fet, una cosa bastant decent. Extravagant, plena de colors dels quals desconeixia l’existència, però pràctica: unes sabatilles. Estaven plenes de pèls de tots els colors de l’Arc de Sant Martí, i de purpurina, sense entrar en matèria sobre l’enorme corn daurant que ornamentava la punta de cada una de les sabates, però, va pensar el Jared, gràcies a aquests detalls serien ben calentetes pel fred que fotia a Ilvermony.  

Quan anava a obrir el sobre que la V, amb un somriure, li va indicar que era el seu, les mans li van tremolar. No li havia passat a l’hora d’obrir cap altre regal. Per sort, l’agonia no va durar massa, i va aconseguir treure el val amb total normalitat. 

—És per anar un cap de setmana a un santuari d’aus de tro —va explicar la V—. T’hi estàs uns dies i pots ajudar a cuidar als animals. El vaig agafar amb data oberta, així que hi pots anar quan vulguis. Per tu i un acompanyant. 

Li feia mal la cara de tant somriure.

—V… és… perfecte. Gràcies.  

—Un acompanyant. Ahà. Qui t’emportaràs, germanet?

—La llimona que m’has regalat. 

—Per cert… —va continuar la Bethany ignorant la rèplica del Jared—. Si voleu, també tinc entrades pel concert en fi de gira al juliol, que estan exhaurides, però jo encara en tinc. Us en puc aconseguir pels tres, si us fa gràcia anar-nos a escoltar.

—I tant! Moltes gràcies, Bethany. A mi m’encantaria anar-vos a veure, moltes gràcies! No sé si Kai i el Jared…

—Jo m’apunto a un bombardeig! A més la Mimi es morirà d’enveja quan li conti.

—Sí, sí, gràcies, Bethany —va respondre el Jared. Encara no tenia clar si l’estil de les Fruit Salad era precisament el tipus de música que més gaudia, però enganxadisses, ho eren de bon tros, les cançons—. Però en comptes de llançar-te flors us hem de llançar fruites o com va la cosa?

—Jo sí que et llançaré una fruita. Un meló. Al cap. 

El Jared va posar els ulls en blanc i es va concentrar en analitzar la recepció dels seus regals. Els seus pares li van agrair de bon cor el viatge que els havia regalat, dient que una escapada era justament el que necessitaven. La Bethany no va fer cap comentari massa insultant sobre l’ukelele així que, va pensar, no l’havia cagada del tot. La V també es va mostrar encantada amb els guants de pell sintètica. Quan va tocar el torn de Kai, va tenir un calfred. A la tenda de segona mà li havia semblat que la peça era molt Kai, però ara…

—JARED.

—Si no t’agrada tinc el tiq…

No va poder acabar la frase. Els braços de Kai li havien envoltat el coll i l’havien atrapat en una abraçada molt afectuosa. Massa. Li costava respirar i tot. 

—On ho has trobat, això? Ets conscient de què és? No, òbviament no —I tot i que ho hagués estat, de conscient, li hauria estat difícil verbalitzar-ho enmig d’aquella abraçada—. T’ho explico. És un Prada original —Allò no era una ciutat?—. És… és… quin gran regal! Gràcies. Fabulós!

Idò havia estat bona pensada, passar per una tenda de segona mà. I l’atzar, la bona sort o ves a saber què havien actuat a favor seu. Va sospirar, alleugerit que hagués aconseguit fer un regal del gust de Kai. Podria haver acabat pitjor, molt pitjor. 

Reencontre superat. Dinar superat. Intercanvi de regals superat. I tot, exceptuant el moment de les postres, havia anat bé, molt bé. El Jared va somriure davant aquell pensament: estava sent un dels millors Nadals de la seva vida.

*

Semblava mentida que, fins i tot amb màgia i varetes, la neteja esgotava moltíssim. Sobretot després d’un dinar de Nadal. Malgrat les insistències dels seus pares, tots tres amics havien ajudat a portar tots els plats a la cuina i col·laborar en la neteja de tota la vaixella. O això havien volgut, però, el Jared, en començar a agafar plats, n’havia deixat caure un. I dos. Segurament haurien estat tres, fins que la Bethany li havia arrancat la vareta de les mans. “T’ha pujat el xampany al cap, ves a seure abans que causis una destrossa més gran, que ja molt et costa caminar en línia recta”.

Una afirmació totalment insultant… i certa. No havia reparat en la quantitat de xampany que havia begut durant la conversa dels nassos, però, com ara comprovava amb el seny ennuvolat, no havia estat poca. Va anar a seure al sofà, agraït de poder deixar reposar un mica les cames i no forçar-se a mantenir un equilibri al qual els seus peus es negaven. La V va traspassar-la, tancant-la rere seu, amb un pas també sapastre.

—A mi tampoc hiiiiiiip —va singlotar la V—m’han deixat ajudar hiiiiip. Diuen que jo també vaig gata hiiiip. 

—Quina manera de dir-nos inútils. Més feina tindran per cap, ells s’ho perden. 

La V va riure amb una mica més de potència del que era habitual. Estaven els dos iguals, almenys.

—T’ha agradat el regal, Jared, hiiiiip? Quan vaig saber que oferien aquest servei del santuari, vaig pensar que era molt bon regal per tu, poder estar uns dies a cuidar les aus del tro, hiiiiip. Vaig agafar per dues persones per si volies portar a la teva germana o un amic o… hiiiip. Però si no t’agra…

—És perfecte, V. És el millor regal que he rebut mai.

Per què havia dit allò? Ho pensava, clar, però potser… Era massa? Simplement, li havia sortit directe, no s’havia adonat del que estava dient. El xampany. 

—A mi també m’han agradat… hiiiiip… molt els guants… hiiiip… Ja en necessitava uns però no els volia de pell de drac… hiiiip… Mai no els compraria de pell de drac, però ara que he vist el teu amor pels animals i com te’n cuides i… hiiiiiip. 

—Vols que et vagi a buscar un got d’aigua? Pel singlot.

—No… no et preocupis… hiiiiip. 

Tot i que tenia moltes ganes de tenir un detall amb la V, internament ho va agrair. El terra ja no feia voltes, però estava molt bé, assegut, al costat de la V. No es volia aixecar. A més a més, quan va alçar la vista, va veure que estaven completament sols: la porta que comunicava amb el menjador ara estava tancada i no se sentia cap renou a l’altra banda. 

La V es va deixar caure sobre el respatller del sofà, mig perduda en els seus pensaments. El Jared va torçar la boca en un somriure davant aquella imatge. Una altra vegada es quedava observant la V en silenci, sense saber què fer. Però, amb l’alcohol a les seves venes, va decidir acostar-se una mica, sense saber molt bé que estava fent. La V es va girar, segurament conscient del moviment que havia realitzat sense gens de traça i se’l va quedar mirant.

—Boooo! —va cridar, intentant improvisar—. Diuen que un ensurt pot ajudar a marxar el singlot. 

—Gràcies, Jared.

—A tu. Per venir. No… No sabia molt bé que sortiria. Sempre estic imaginant que tot anirà malament, pensava que acabaríem a crits, amb els meus pares, o seria molt estrany o… Gràcies per animar-me a venir. Ha estat un dels millors dies de la meva vida. Sense tu mai no m’hi hauria atrevit. 

—M’ha encantat conèixer a la teva família i estic tan contenta que pensis que es poden arreglar les coses… T’ho mereixes. 

—Ha estat tan… fàcil. No sé si hauria estat així, si hi hagués vingut sol. No sé com t’ho fas, però tot amb tu sembla més fàcil, V. Des del malson, o fins i tot abans.

—Jared… 

Des del moment de l’ensurt, l’espai entre ells dos no havia disminuït; tot el contrari: imperceptiblement, s’havien anat apropant, tant que la V havia pogut estirar les mans per enterrar els dits en els cabells del Jared i jugar-hi. 

Aleshores, no va saber de qui va ser iniciativa, d’ell o de la V, probablement dels dos, els pocs centímetres que els separaven van desaparèixer. Van acostar els rostres, l’un a l’altre, fins que els seus llavis es van trobar. La V va reafirmar els seus dits en els cabells del Jared, mentre ell passava els braços per la seva cintura per acostar-la més al seu cos. 

No pensava en res més, excepte la V. Ja ho sospitava, però el moment en què les seves boques van topar, va ser conscient de fins a quin punt feia temps que ho desitjava. La desitjava. L’anhel d’estar amb ella, l’atracció que sentia cap a la seva companya, la manera com no podia pensar en res més excepte en ella. Des de la Dahlia no s’ho havia tornat a plantejar, la possibilitat de tenir una relació estable, però, com li havia dit a la V, ella ho feia tot tan fàcil. Amb ella se sentia capaç de tot. 

Va agrair el xampany per haver-li donat la valentia per fer aquest pas, mentre estrenyia els seus braços entre la cintura de la V i intentava estructurar tot el que li diria després.

Però aleshores, va ser conscient que la V s’allunyava. Es va desferrar dels seus braços i va tornar a l’altra punta del sofà, establint de nou una distància prudencial, molt, massa gran pel seu gust, entre ells. 

—Oops… —va riure innocentment la V—. Sí que anem beguts. Perdona.

Li va caure la puta ànima als peus. La V només li havia correspost perquè anava gata. És clar que ella no el veia a ell de la mateixa forma. Per què ho havia de fer? Ell només portava problemes, i desgràcies, i no sabia cuidar la gent que estimava. Exactament al contrari que la V. Ell era un desastre i la V no. 

Va desviar la vista, atemorit de posar-se a plorar o balbucejar amb la veu trencada, si es topava amb els ulls de la V. No… no la volia perdre. Aquest va ser el primer pensament, d’aquell remolí caòtic que s’havia convertit el seu cap, que va treure en clar. Volia continuar sent el seu amic, malgrat que no fos exactament la relació ideal per a ell. Però no tenia cap alternativa: o callava o callava. No podia dir-li el que sentia, equivaldria a fer les coses estranyes, provocar un distanciament entre els dos i perdre els únics amics que havia fet a Ilvermony —perquè cagar-la amb la V significaria perdre Kai, també, no havia de ser un geni per endevinar-ho—. No es podia tornar a quedar sol. 

—Sí… Bé, perdo… perdona tu també —va pronunciar amb dificultats, esperant que la V l’entengués malgrat estar parlant a la làmpada del sostre—. No tornarà a passar. 

Va imaginar que la V somreia. Era difícil de dir, tenint només una visió parcial d’ella. Havia de sortir d’allà. Ja. L’habitació l’estava ofegant.

—I… tanmateix no vull relacions ni res. Sí que vaig molt begut —va continuar. Havia de reafirmar les seves paraules; no sabia si per convèncer la V o a si mateix. Segurament als dos—, de fet… crec que pujaré a la meva habitació a estirar-me una estona. Fins després.

I abans que la V hi pogués replicar, va tancar la porta rere seu. No sabia si la seva habitació continuava intacta, si hi havia un llit sobre el qual estirar-se, però aquella només havia estat una excusa per sortir de la sala. Va anar cap a l’entrada principal, i va sortir al porxo buscant un aire gelat que li tallés els llavis. Els jackalopes, que havia deixat fora perquè correguessin lliures, van començar a pujar-li a sobre quan el van veure, intuint l’estat intranquil del seu propietari. Ell es va quedar mirant la neu, amb els braços sobre la tanca, esperant que el color blanc d’aquesta traspassés a la seva ment i per fi es tranquil·litzés. 

Havia estat un gran dia, un gran Nadal, es va repetir mentre pensava en els moments que més felicitat havia experimentat en les darreres hores. No podia deixar que aquell rebuig eliminés tot el que havia construït. No era res. Tampoc no s’ho havia plantejat, seriosament, estar amb la V com a parella. Sabia que era massa difícil. Havia de centrar-se en la part positiva: el primer Nadal de molts sense estar sol, havent recuperat la seva família, amb amics. No podia desitjar més. Tot el que tenia, en aquells moments, era el que necessitava.

Havia estat un bon Nadal.


Llegit 69 vegades


< Anterior capítol || Pròxim capítol >

 


Comentaris
Envia un comentari!: Per comentar has d'estar registrat. Registra't és gratuït ;-)


  • AvatarArwen Black (Moderador/a FF)Enviat el 02/04/2022 a les 23:43:37
    #27987He escrit 1 fanfics amb un total de 2 capítols

    Sembla que llegint el capítol del Jared amb el fons vermell en lloc de negre no s'hi adigui molt xD però per altra banda com que és temàtica de Nadal, també pega haha. / "El seu pas cap a l'entrada d'Ilvermony va ser irregular. A voltes ràpid, com si no pogués esperar, després lent, el tornaven a assaltar els dubtes; curós quan recordava que portava la bossa plena de regals i la cistella amb els jackalopes. Al final, quan hi va arribar, la V i Kai ja hi eren." M'ha agradat molt aquest paràgraf *_* / Estic notant moltíssima descripció, no me n'havia adonat que fos un dels teus punts forts també. "Un moment, Jared —va començar amb gesticulació dramàtica que res no podia envejar a una actriu de culebrots barats" HAHAHAHA per favor quin riure amb aquest capítol,  i quines converses, les has sabut portar molt bé Mercè ^^ i quan comencen a preguntar-li per parella i nets, MASSA TÍPIC XD./ Aiiii el final D: repeteixo, how do you dare! Jo que ja estava fent-los plans pel balneari. Els regals btw, que ben pensats! / Yays, ja estic al dia, i falta una setmana pel següent només! :D



  • AvatarAgatha Black (Moderador/a FF)Enviat el 11/04/2022 a les 16:31:46
    #27992He escrit 9 fanfics amb un total de 207 capítols

    WTF, V? W THE ACTUAL F!

    Estic molt enfadada. Amb la V. Però molt. NO. O SIGUI NO. Em sembla fatal! Però per què s'aparta! Si li agrada el Jared! L'ha rebutjat! Però per què li fa pensar que no li agrada? No entenc res. S'ha escagarrinat o què?

    A VEURE COM HO ARREGLES, V! THIS IS ON YOU! 

    Tenia coses per comentar però se m'ha oblidat de l'enrabiada.

    Exigeixo explicacions, V! Exigeixo explicacions! Molt decebuda amb tu! No et parlo!




  • Avatarmarta_ginny (Moderador/a FF)Enviat el 12/05/2022 a les 00:46:07
    #28011He escrit 13 fanfics amb un total de 175 capítols

    AH AH EL CAPÍTOL EL CAPÍTOL

    O sigui si normalment no puc pensar com una persona normal, aquí ja estic totalment desarmada. Els nens. ELS NENS. He llegit el final d'aquest capítol més de 10 vegades i no és una exageració. És estar living i heartbroken i sentir-me culpable tot alhora hahaha

    Comencem pel principi, però, que si no no comentaré res. Molt fan de la família en general, però la Bethany, hola???? L'estrella del show, aquí! I la Tamisha que li explica coses oops. I tothom allà shippejant HAHAHA la Bethany i Kai campions olímpics de rem, però la mare amb l'interrogatori dels fills no es queda curta tampoc. I els regals <3<3<3<3<3<3 estic tan contenta de com ens van quedar! Realment, crec que no ho hauríem pogut fer millor!

    I finalment, L'ESCENA. Que no puc. Em mata tant la frase del Jared intentant estructurar què dirà després, ja planificant i pensant en un futur, i després per res aish. V MIRA QUE ETS TONTÍSSIMA. Que no se n'ha adonat, la nena no se n'ha adonat, encara! I si almenys fos conscient del que diu, encara, perquè no diria aquestes bestieses. Però no, va massa borratxa per controlar el que li surt de la boca. En fi. Pobre Jared, al final, però et va quedar tan ben escrit!

    Apa doncs, perdó a tothom, però penseu que si els ajuntéssim ja no tindria gràcia hahaha Ens llegim!