En passar la mà per damunt les runes, Kai en va notar a la punta dels dits l’energia que transmetien; estaven activades. Era una sensació agradable, familiar. Fins i tot li semblava que les runes il reconeixen com el seu creador. No, d’acord, tenia massa imaginació. Normalment es comprovava amb un encanteri, que estaven activades, però Kai ho havia trobat un gest massa mundà i havia après de fer-ho sense vareta d’una manera igual d’efectiva. Amb el bolígraf de gel purpurina que havia estat aguantant entre les dents, Kai va prendre notes en la seva llibreta de pell sintètica. Aquestes runes estaven gravades sobre fusta de saire, i Kai tenia l’esperança que aquest cop sí que funcionaria. Era el mateix material que l’arbre, tindrien la mateixa energia, oi? Havia de funcionar.

Al seu voltant, el pati interior del castell estava nevat i les seves passes eren les úniques que es veien damunt la neu. La majoria dels alumnes havien tornat a casa per les vacances de Nadal i els pocs que quedaven estaven pels passadissos del castell, les sales comunes o els jardins exteriors, que tenien un gruix més considerable de neu per jugar-hi.

Com que estava situada més al nord, a Alemanya n’hi hauria encara més, de neu. Kai va somriure, i va passar les pàgines de la llibreta fins a l’última en què hi havia escrit «Coses a fer», i hi va afegir «Lluita amb boles de neu». L’Alexis no tenia cap dret a dir-li que no, que ell sempre tenia més bona punteria que no pas ille. Faltaven quaranta-vuit hores perquè es veiessin... Kai va mirar el rellotge de butxaca, quaranta-set hores i cinquanta-un minuts. Vinga, només faltaven dos dies i ja serien a l’endemà de Nadal. L’endemà de Nadal sempre era una mica més fàcil que el dia de Nadal. Va sospirar i va centrar la seva atenció en les runes una altra vegada, sense ganes d’endinsar-se en els seus records.

Va tornar a passar la mà per damunt de les fustes rúniques situades en cercle al voltant de l’arbre. Era una sensació electritzant, però Kai no sabia si era l’energia que desprenien les runes o la que il recorria per dins. Quaranta-set hores i quaranta-nou minuts perquè veiés la seva persona preferida. Va pensar en la seva roba, si tindria res que estigués a l’altura de la nit de Cap d’Any. Les seves millors túniques havien quedat fetes cendres en un hotel de mala mort de Schenectady, i entre una cosa i l’altra encara no havia anat als grans magatzems. (Vist en perspectiva, era una oportunitat perduda de sortir de l’escola.) Al mateix temps, però, era la distracció ideal. Preparar la maleta a l’últim moment donava molta adrenalina. Duia tot el que necessitava? Hi cabria tot?

―Kai, ets aquí! ―va exclamar una veu que en aquells instants era de les últimes persones que volia veure.

Kai va sospirar i va alçar-se, per veure en Cody Mundt córrer cap a ille. Li feia gràcia, la manera com l’havia saludat. Com si ille s’hagués perdut. I ara! Els havia tocat la ronda de professors junts, però Kai s’havia avorrit dels temes de conversa del Cody, i així que l’havia vist distret (reflexionant si el ram de vesc penjat en el marc d’una porta tenia propietats psicodèliques i lamentant per mil·lèsima vegada com de solter estava), Kai havia girat la cantonada fins arribar al jardí interior i l’arbre de saire. Tortura, la justa.

―Cody! ―va saludar-lo Kai alegrement, i resignat va dirigir-se cap al seu company de feina.

Kai se sabia dur amb molta gent, però no se sabia dur amb algú que no escoltava (que no l’escoltava, a ille), i xerrar amb algú que no escolta és avorrit. Una competició de monòlegs no té gràcia quan l’altra persona no escolta, i la resta de la ronda a Kai se li va fer tan llarga i tediosa que hagués preferit veure cinc cops el monòleg de la Sherry Pie, àlies Sholdemort, qui va tenir la indecència de fer durar disset minuts un monòleg de cinc. No li ho perdonaria mai.

―... I és cert, Kai?

Va ser en pronunciar el seu nom que Kai va tornar dels seus pensaments situats a Europa, i va mirar en Cody com si tingués la pregunta escrita a la cara. Això desitjava, que una cosa és ignorar una mica la gent quan la conversa és avorrida i l’altra és que la gent sàpiga que la ignores. No sempre és bona idea, que llavors ja no hi ha tanta gent amb la qual xerrar i passar-s’ho bé.

―Si ho intentes, tot pot ser cert, en aquesta vida! ―Pels déus de la moda, quina frase més lamentable li havia sortit de la boca.

―I no hi ha res que em puguis contar, eh? Que tinc curiositat i una aposta a guanyar, jo. A tu també t’agraden les apostes, oi? Vinga, no em diràs que tinc raó, jo, que és molt curiós que no se’ls vegi per enlloc, a la Wilson-Torres i al Graves. ―La mirada suggerent que va clavar explicava la resta de la frase.

Kai era il primer que pensava que en Jared i la V feien molt bon parella junts, ho pensava des que havien estat junts a l’autobús d’Acció de Gràcies mirant Drag Race sense ille. Si només els havia perdonat perquè eren adorables! Però sabia que no hi havia vist res més, així que encara havia de trobar el moment de trobar un tros de pergamí i escriure’ls la fanfic ille. Que el vestit de dama d’honor que s’havia imaginat per al casament de la V i en Jared era fabulós. Que si s’ho feia venir bé, potser els podria dissenyar els vestits de boda a aquests dos, i tot. O escriure-ho i dissenyar-los.

―Una aposta, mmmh? Tu i qui més?

―Ja saps, els de sempre. Hauries de venir a les festes, l’any passat venies! Quina tonteria és aquesta que estàs massa ocupat?

Els drogoaddictes. És a dir, la Mary Jane. Primer havia pensat que seria divertit anar amb ambigüitats, crear una mica de caos amb en Cody, per què total qui se’l creuria?, però si hi havia la Mary Jane pel mig, potser era millor dir alguna cosa avorrida, alguna cosa que salvés el Jared d’estones inconfortables a la biblioteca. Abans que tingués temps d’obrir la boca, en Cody va continuar parlant:

―És que l’amor, eh? Què he fet jo, per merèixer això. Les revistes no em funcionen, no m’arriba res. I el vesc aquest d’aquí...

Kai va sospirar. Abans ja havia intentat que en Cody canviés de tema que no fos aquesta commiseració però quan no s’havia adonat de la ironia en el seu comentari sobre si en Ricky se’n anava de cites amb la sea vena, Kai havia desconnectat de la mateixa manera que feia quan no estava d’acord amb les opinions dels jutges de Drag Race. Una altra distracció necessitava.

Bing, bang, bong. Sing, sang, song. Ding, dang, dong...

Així que es va haver acabat la ronda, feia una estona que havia començat l’hora de dinar. A Kai li va faltar temps per anar corrents cap al Menjador. Com que la majoria dels alumnes havien anat passar les vacances de Nadal a casa, i alguns professors també, no va tenir gaire públic per admirar com voleiava la seva túnica blanca amb motius nadalencs daurats. Quina falta de respecte.

La V ja estava asseguda a la taula de professors, amb una cadira buida a banda i banda. En veure’l li va fer un somriure, i Kai també la saludà mentre s’arreglava la túnica perquè no s’arrugués abans de seure.

―Com ha anat?

La V havia passat la nit a casa els seus pares, a l’espera que en John se’ls emportés aquests dies de Nadal amb la seva família. Kai va recordar la discussió que la V havia tingut amb en Matt, i com agraïa que en Jared hi hagués intervingut, perquè per més que a ille li agradaria poder fer alguna cosa més per la V, no li agradava gens ni mica posar-se enmig d’una discussió. Una discussió sempre portava males energies i males paraules, i il feia pensar en totes les coses dolentes del món, així que va centrar l’atenció en la V per no pensar en un dinar de familiar de feia anys. La seva mare no es mereixia que hi pensés, en ella.

―Bé, bé, avui no hi ha hagut problemes. En Matt i en Shawn van marxar ahir, i ja no hi vaig parlar més, amb ell. ―Kai va assentir, comprensivament.― He portat més tamales que van sobrar ahir. Després pots passar pel meu despatx, i te’n dono.

―Gràcies! Per coses així ets la meva millor amiga ―va bromejar Kai.

―També n’he portat de veganes per en Jared. Saps on és?

―Em va dir que se’n anava a fer companyia als seus animals. Volia passar-hi una estona durant la ronda, a veure’l, però no he tingut temps perquè.... Oh, mira! Parlant del rei de Roma ―va exclamar Kai, en veure en Jared enfilar el passadís central del Menjador.

Al mateix temps, va arribar un mussol volant per la porta principal del menjador. Uns quants curiosos van estar mirant l’au que es va acabar plantant davant de Kai, qui ja tenia un somriure d’orella a orella. Ille va agafar la carta de la pota de l’animal i en va reconèixer la lletra de seguida. Hagués pogut ser de qualsevol dels seus amics que vivien lluny, però aquella lletra desastrosa només podia ser de l’Alexis. Abans d’obrir-la, va fer fora la bestiola amb un gest de la mà abans que li arruïnés la túnica.

La carta era llarga; la majoria estava escrita en alemany (de la mateixa manera que Kai solia escriure la seva en francès, excepte quan volia practicar l’alemany), excepte uns paràgrafs concrets que estaven escrits en anglès i feien referència a la missió.

*

Quan vaig anar a Anglaterra també vaig estar investigant sobre la vostra aventura. Hi ha poca informació sobre en Sírpentin Slytherin mateix, tot el que he trobat està bastant barrejat amb les llegendes, però sí que he trobat més informació sobre els descendents. Els més famosos són els Gaunt, que és la família de la que provenia la Isolt Sayre per part de mare. (Així que no tinc clar si realment aportaré informació nova, però ha sigut interessant tota aquesta recerca, no t’ho negaré!) Vaig visitar uns quants arxius, no només pel tema de les varetes de l’Ollivander sinó també per això, i la casa dels Gaunt, que està en ruïnes pràcticament i gairebé em perdo, però això és una història per un altre dia.

La vareta d’Slytherin és una de les més poderoses de la història, i també de les més antigues que es conserven en un estat funcional. (En principi, torno a aquest punt més endavant.) La fusta és de saire, que com ja saps pel teu estimat arbre té propietats medicinals tot i que normalment no sol ser tan resistent. El nucli és d’ullal de basilisc, i segons sembla en algunes fons provindria d’un basilisc que el propi Slytherin va criar a Hogwarts, amagat en una cambra secreta. (Sembla que aquesta cambra és real i que el basilisc estava viu almenys fins als anys noranta del segle passat. Hogwarts és realment un castell ben curiós. Diria que ara està mort, el basilisc, tot i que ja em diràs tu com mates una criatura així. I no, no t’estic donant idees perquè et posis a investigar.)

Així, és el mateix Slytherin qui va fer aquesta vareta, i li va donar també una particularitat especial que, honestament, seguiré investigant perquè és fascinant. Es veu que Slytherin sabia reptilià (que és la llengua de les serps, i alguns humans tenen l’habilitat de parlar-la), i és un tret hereditari molt poc comú en general però que, evidentment, es troba en els descendents d’Slytherin com els Gaunt. (Diria que els muggel en diuen genètica.) Doncs bé, Slytherin va crear la vareta de manera que, si el seu propietari li ho ordena en reptilià, la vareta té l’opció d’adormir-se (és a dir, deixar de ser funcional) i, així mateix, ser despertada de nou. Suposo que el «activar-se» del tros de profecia que em vas passar va per aquí. I sé que deus estar pensant «Oh, només faltarà parar atenció a veure si algun dels meus alumnes parla reptilià!», però tinc més informació. (Tot i que, ara que hi penso, t’has trobat cap alumne que potser sí que estava parlant reptilià però en aquell moment no ho entenies?)

Llavors hi havia un paràgraf en alemany que deia: «Amor meu, diga’m que no esteu jugant amb foc a veure què explota, i que saps realment on t’estàs ficant. Sé que no m’has passat la profecia sencera, i respecto la teva decisió perquè sé que ho fas per protegir-me. Però que sàpigues que al Regne Unit, saber reptilià està associat amb les forces del mal. De fet, Sírpentin Slytherin també hi està associat, no només ell sinó també la seva residència a Hogwarts, a causa de Lord Voldemort i l’última gran guerra màgica. Si us plau, vigila, que et vull sencer el Nadal de l’any que ve.»

Com deia, vaig estar buscant en arxius sobre la família Gaunt, i vaig trobar el seu fons documental principal al nord d’Anglaterra; també vaig anar a Irlanda per la branca de la Isolt Sayre, per si de cas, però en aquest darrer cas no hi vaig trobar gaire cosa. En el fons anglès, la impressió principal que em endur era que els Gaunt eren una família obsessiva i meticulosa. Com gairebé totes les famílies de sang pura, i no tan pures, van anar mantenint un registre meticulós de totes les branques de la família. Evidentment, això inclou la Isolt Sayre i les seves filles, fins i tot havent-se’n anat ella als Estats Units.

No sé fins a quin punt teniu controlada aquesta informació però te’n faig cinc cèntims. La filla de la Sayre que ens importa es deia Martha, era llufa i se’n va anar a viure amb la tribu Pocomtuc, que era la tribu que vivia en la zona on hi ha l’escola. En el segle XVII, un dels seus líders va ser Greylock. Amb tota l’opressió colonitzadora blanca, aquesta tribu va anar desapareixent i els seus membres es van unir a la tribu Abenaki, situada a l’actual Canadà. Els Gaunt també van mantenir registre de tots aquests descendents (qui hagués dit que la obsessió seria una qualitat beneficiosa, ho hauria de dir a ma mare això), que es manté fins els anys quaranta. L’última persona de la que he trobat registre és William Achachak Obonsawin, nascut el 26 de setembre de 1921.

*

―Tinc dues coses meravelloses! ―va exclamar Kai quan va arribar a la taula de la biblioteca on ja hi havia asseguts en Jared i la V.

Des de feia setmanes, sempre havien anat a seure a la mateixa taula, perquè estava en un racó que els permetia certa discreció de qualsevol persona que els pogués estar parant massa atenció. De fet, pràcticament ja duien els seus noms, les cadires. La biblioteca feia horari reduït durant les vacances, i a aquella hora de la tarda hi havien accedit amb la clau que els professors tenien a la seva disposició. Estaven sols.

―Tenim correu del vell continent, amb notícies interessants ―va dir, airejant el pergamí de l’Alexis.

―Au, Kai, vinga, què diu la carta? ―va preguntar la V per enèsima vegada. Kai no els n’havia volgut comentar el contingut enmig del Gran Menjador.

―Ah, cada cosa al seu moment! Com he dit, abans tinc una altra cosa encara més meravellosa ―va dir Kai, gaudint de l’atenció que tenia a sobre. És que une se’ls ha de currar, aquests moments. Va treure tres bossetes de roba de la butxaca, i en va posar una davant de la V i dues davant del Jared―. Un avançament dels meus fabulosos regals de demà. La bossa més gran, Jared, és pels jackalopes. He suposat que encara no els has ensenyat com obrir regals.

―Però… però que de mi només tindreu els regals de demà.

―Només és un detall! Demà hi ha els regals grossos.

La V va començar a obrir el seu, i de la bosseta en va treure un collaret amb una pedra rúnica combinada. En Jared, quan va obrir el seu al cap d’uns segons, en va treure un altre de semblant. Les dues runes eren lleugerament diferents.

―Ostres, Kai, que bonic! 

Kai va somriure, complagut.

―Deixeu-me explicar-vos una mica els significats. Els jackalopes ―en aquell moment en Jared n’estava obrint la bosseta, que tenia els cordills lleugerament més llargs―, no sabia si dormien al cistell o així, però he fet el cordill així sense lligar perquè ho puguis embolicar a les nanses del cistell, si prefereixes algun altre mètode m’ho dius. N’he combinat tres, amb ells. Seria per protegir-los contra qualsevol mal, especialment contra el Cullen, t’agradarà saber que he utilitzat la runa del sol, sowilo, que també vol dir èxit. Aquesta runa també la teniu vosaltres dos, en els vostres. Perquè aquesta missió acabarà bé sí o també. ―Va fer una pausa dramàtica.― Vosaltres també teniu dues runes més repetides, que fan referència a l’amistat, el treball en equip i l’alegria, bé les emocions més en general. És per totes les estones que hem estat compartint aquests mesos, i que espero que no s’acabin mai. Llavors, teniu runes més personalitzades que he escollit pensant en vosaltres, i que són coses bones que espero que us passi a la vida.

―Em fascina sempre com de ben pensades les fas, aquestes runes ―va dir la V, fitxant-se en els detalls de la seva. No era la primera vegada que Kai n’hi regalava, i també n’havia fet alguna pels seus pares―. I sempre són diferents.

―Gràcies, Kai. Entre aquesta runa i l’amulet de la V, els jackalopes estaran protegidíssims.

―I ara, la carta! ―Kai la va llegir en veu alta, saltant-se el paràgraf en alemany, i va anar mirant les reaccions d’en Jared i la V. Quan la va acabar, va repetir la paraula clau―. Obonsawin.

La V va deixar anar un esbufec.

―Teníem raó: és la Chepi.

―V, el dubte ofèn ―va bromejar Kai, però la veritat és que no n’havien estat mai segurs del tot fins la confirmació de la carta de l’Alexis. Hi havia molts indicis que apuntaven cap a la Chepi: la tribu de la qual provenia, que les quatre estàtues la triessin, que l’any que ve faria disset anys.

―Em pregunto com reaccionarien el vejestorio, el Ricky i tots els llepaculs del COMEUA si sabessin qui és una descendent de la Isolt Sayre.

―O si ho diguéssim a la pròpia Chepi ―va afegir-hi cullerada Kai. La noia tenia les idees molt clares. Potser li pujaria l’ego i tot―. Recordes com va anar la seva selecció, V? En Kade va dir Thunderbird, jo, Horned Serpent, i tu, Pukwudgie, i la noia va anar a Wampus! Un moment icònic com l’auto-eliminació de la Bendelacreme. ―Kai va riure.

―Fèieu apostes? ―va preguntar en Jared. A principi de curs encara no eren amics, així que no havien estat gaire junts a l’hora de la selecció i ell no se’n havia adonat.

―I qui ha dit que les hem deixat de fer? És l’única manera de sobreviure la selecció, que hi ha alumnes que són avorrits i només els escull una estàtua. Quina falta de personalitat! ―Kai anava negant amb el cap com si fos una blasfèmia―. Però no et preocupis, Jared, l’any que ve t’hi afegeixes, que serà més interessant.

―Si encara està dempeus, l’escola ―va dir la V, que ja estava pensant en la missió de nou.

―Ah, V! Eliminem aquesta negativitat de l’ambient! ―va exclamar Kai teatralment.

La V va riure, i en Jared i Kai s’hi van afegir tot seguit. Una estona després, la V va asserenar-se i va dir, més seriosa:

―Sobre la missió: Kai, tu t’encarregues del director. Li hem de treure tanta informació com puguem, i de moment anem pel bon camí. ―Ille va assentir.― Els hem de tenir un ull a sobre, al Ricky i a ell. Això ens deixa que... ―va vacilar una mica abans de mirar el Jared als ulls―, Jared, tu i jo hem de tenir vigilada la Chepi. Està bé que la tinguem tots dos a les nostres classes. Ens haurem de coordinar.

—D’acord. Cap problema.

—No ens desfarem d’aquesta biblioteca, eh —va dir Kai. Si almenys les parets fossin roses es podria imaginar que estava a la Werkroom.

—No m’ho recordis —va mig grunyir el Jared. I Kai es va sentir malament d’haver-ho dit en recordar que li havien allargat el càstig amb la Mary Jane per haver posat un u al Petty, cosa que Kai comprenia i suportava totalment perquè el seu estil de roba es mereixia un zero.

—Vinga, posem-nos amb la missió.

En les setmanes anteriors havien estat estudiant el plànol del Woolworth Building, l’edifici a Nova York que era la seu principal del COMEUA. No sabien a quina hora era la reunió, però tenint en compte que el director i la Dahlia havien parlat de la lluna, i el director també havia fet el comentari que l’endemà no hi havia classes donant a entendre que seria tard, havien arribat a la suposició que seria a la nit, un cop l’edifici hagués tancat les portes al públic. Així doncs, la part fàcil era entrar: ho farien una estona abans que el COMEUA tanqués, i s’amagarien en algun racó fins que l’edifici tingués els llums apagats.

El problema principal era saber el lloc concret, i l’hora exacta.

—Podríem seguir el director fins que entri al COMEUA —va suggerir Kai.

—És un divendres. Tenim classes.

Kai estava segur que no se li moririen, els alumnes, si els deixava un dia sols. Només s’havia d’assegurar que les runes estaven desactivades i tenia els llibres sota deu mil encanteris protectors perquè no acabessin fet miques.

—Això és un tecnicisme —va fer, amb un gest vague amb la mà. Total, qui volia fer classes els divendres, eh? Llavors, es va adonar què volia dir: el primer divendres de l’any—. Espera! Divendres? El 7 de gener és un divendres?

—Sí, passa res? —va preguntar en Jared.

—No ho podem fer aquell divendres. Podem passar la missió a febrer? Que és l'inici de la nova temporada, V! —va exclamar ille, alçant una mica la veu i mirant l’amiga que sabia que ho entendria.

La V va obrir els ulls en adonar-se.

—Oh, tens raó! Ens perdrem la premiere de Drag Race. —En Jared va fer un gest d’entendre d’una vegada de què anava tot el tema. La V es va adreçar a Kai amb un gest consolador.— Segur que la retransmetran igualment un dissabte en algun bar, i si no, no pateixis, te la busco per internet. —La V va somriure.— Així que no te la perdràs pas, i la podràs mirar tants cops com vulguis..

—Però llavors estarà tot espoilejat!

—Kai, estic segura que ja et saps l’ordre d’eliminació de les queens i què passa en cada episodi. Perquè jo sí.

—És l’experiència, V! Això sí que estarà arruïnat.

—Kai, és només un cop a la teva vida —va dir la V, ara ja una mica més seriosa.

Ille va sospirar, perquè sabia que la V tenia raó. Una part d’ille sabia també que n’estava fent un gra massa, però no havia sigut fins aquell moment que s’havia adonat com d’important havia sigut per a ille pensar que el dia 7 de gener veuria la premiere de Drag Race en directe. I mira que ille no era dels que planificaven les coses, però era la manera de tenir tota la situació sota control.

—Bé, bé, hauré de parlar amb la Mimi i la Vivi, que el Club 96 serà una mica menys fabulós aquella nit. Els sacrificis que s’han de fer per aquesta missió, eh? —va exclamar

Volia que fos en un to lleuger, com havia estat tota la conversa anterior i com havia començat la frase, però li va quedar l’entonació més seriosa. Estava pensant en el seu pare, i en els dies que havia passat a Utica. Va veure com la V il mirava una mica preocupada, però Kai va desitjar que no en comentés res, i quan va obrir la boca, ella va dir:

—Se m’ha acudit una idea per saber on serà la reunió.

Kai va recolzar els colzes damunt la taula, intrigat.

—Conec algú que treballa al COMEUA, a l’Oficina d’Atenció i Assistència, de fet. —Aquesta oficina s’encarregava d’acompanyar els bruixots fills de pares no-màgics en integrar-se al món màgic, i també era el punt de referència per a qualsevol orientació que un bruixot necessités en relació al COMEUA.— Podria parlar-hi, a veure si ens podria aconseguir el registre de reunions del Woolworth, i així sabem on la fan.

—Genial, V —va dir en Jared—. O si no, ens podria indicar on fitxa el director.

Kai va observar atentament la V. Era imaginació seva, o s’estava ruboritzant davant les paraules d’en Jared? Potser si s’hi fixava, encara tindria material per escriure la fanfiction.

*

Els crits encara li ressonaven a les orelles quan Kai es va despertar del malson. Durant uns segons va mirar al seu voltant, desorientat. Estava a les fosques. No va saber on era fins que va reconèixer a través de la finestra la forma de l’arbre de saire sota la llum de la lluna. Es va alçar del llit d’un bot i va obrir les finestres. L’aire fred va entrar a l’habitació. Va mirar el cel estrellat de desembre, en el que es veia alguna constel·lació. No havia tingut mai gaire interès en l’astronomia, però en aquell precís instant sí que li hauria agradat saber-ne enumerar totes les estrelles.

Com feia en Torgeir, quan l’anaven a veure a Noruega. Tenia pendent d’anar-hi, amb l’Alexis. Al cap i a la fi era el viatge que tenien pendent de fer des d’Acció de Gràcies. Hauria sigut un desembre més fàcil, si en comptes d’anar a Schenectady (per acabar anant a Utica) se’n hagués anat amb l’Alexis a veure les llums del nord? Va sospirar. No tenia sentit quedar-se atrapat en els «hauria», perquè no era la realitat, i ja no s’hi podia fer res al respecte.

Estava tremolant i no es notava les puntes dels dits, així que va decidir entrar de nou. No hauria sigut gaire glamurós presentar-se demà a casa el Jared amb un refredat dels grossos. En entrar, va buscar a les palpentes la vareta i va fer un encanteri lumínic per situar-se dins de l’habitació. En un racó hi havia les maletes que encara havia d’omplir. Aquell era un moment tan bo com un altre per fer-ho, així que va posar-se mans a la feina. Va obrir l’armari, que tenia un encanteri engrandidor (perquè sinó no hi havia manera que hi cabessin tots els seus conjunts en les condicions més òptimes) i va fer-hi un cop d’ull.

Va treure túniques de l’armari i les va anar admirant, tot tornant a penjar les que no volia i plegant curosament les que s’enduria de viatge. Li agradava repassar el seu armari de tant en tant, per recordar els moments feliços en què havia dut aquelles túniques i admirar l’obra ben feta de les que havia cosit ille mateix. Va remenar cap al fons de l’armari, i en va treure una túnica que feia segles que no es posava. Gairebé deu anys.

La tela estava gastada, i el groc llampant havia perdut la seva força. No havia tingut mai interès en recosir-la ni reconstruir-la, aquella túnica. Tampoc en veure-la. Es va adonar que havia deixat de respirar, i va fer una inspiració profunda. Va tornar a guardar la túnica al fons de l’armari, i va tancar-ne les portes amb més força de la que caldria. Havien passat deu anys. I aquell dinar de Nadal, ell i la seva mare, encara el tenia gravat en foc en un racó del cor que sempre intentava tancar amb clau. Ignorar-lo. Oblidar-lo. Va ser un malson, però no es podia enganyar que no havia passat.

Es va girar d’esquena a l’armari, i va asseure’s al llit, tot agafant la guia turística que tenia damunt de la tauleta de nit, just al costat. La va fullejar, tot passant les pàgines que se sabia de memòria, per si hi havia algun racó d'Alemanya que encara estigués per descobrir. Segur que sí. Sempre hi havia algun misteri per endavant. Si l’Alexis no ho hagués volgut tenir tot tan controlat, a Kai li agradaria anar combinant trens i autobusos fins tan lluny com un tiquet els deixés i a veure on anaven a parar.

Passats els minuts, es va adonar que estava passant les pàgines sense estar pendent de què llegia, més aviat guiant-se per les imatges dels boscos i els castells que complementaven la guia turística. No era distracció suficient, i va pensar en l’Alexis. Un cop d’ull al rellotge li va dir que faltaven trenta-cinc hores fins que el tornés a veure, fins que el tingués de nou entre els seus braços, fins que pogués parlar amb ell. Tot i que també li podia enviar un missatge a veure si tenia una estona per xerrar a través de la xemeneia. Va calcular els fusos horaris i es va adonar que devia estar dormint, potser a casa els seus pares ja, que celebrava el dia de Nadal amb la família. Va anar repassant cadascun dels seus amics, la majoria situats a Europa o l’Àsia, i es va adonar que era hores intempestives per parlar amb pràcticament qualsevol d’ells. I una carta arribaria massa tard.

La V era la persona que tenia més a prop i de les que confiava més. Però estava dormint, va pensar Kai, agafant la guia turística amb força. Sí, estava dormint, es va repetir. Com si aquest argument hi fos cada vegada que Kai pensava en els seus pares, cada vegada que s’acostava desembre i no li explicava a la V com se sentia realment, què havia passat. Si no li havia explicat res ni abans, ni durant, ni després del viatge a Utica. No parlava de la desaparició del pare, de la seva relació amb la mare. No volia posar aquesta càrrega damunt les espatlles de la V, que prou problemes tenia amb la seva família.

Però Kai sabia que també era per por, encara que no ho volia admetre. S’agafava a la idea de ser sempre l’alegria de la festa, d’apujar els ànims de tothom, de mantenir el bon ambient, les sortides esbojarrades. Perquè era una cosa bona que tothom esperava d’ille, un lloc agradable que havia construït on era volgut i on se sentia còmode. Però també perquè temia que si ensenyava un tros d’ille que no era diversió, si parlava de les coses dolentes de la seva vida —les dolentes de veritat— i com l’afectaven, deixaria de ser la persona alegre que els seus amics coneixien, i es convertiria en algú que ningú no voldria a la vora. Parlar de tot això seria mostrar tot el dolor que volia fer veure que no hi era, que necessitava fer veure que no hi era, perquè no volia que el dolor l’engolís. Perquè si no era l’alegria de la festa, qui era?

Ningú.

• 	Cass Ross	Enviat el 12/03/2022 a les 12:50:03
  	#27984	He escrit 13 fanfics amb un total de 62 capítols

  
  

  Hola!

  «Watcha Packin’» és el nom d’una sèrie d’entrevistes que es fan el marc de Drag Race en què una dels jutges entrevista la queen que han eliminat aquella setmana; parlen del seu recorregut pel programa i dels vestuaris que no ha tingut temps de portar a la runway. He pensat que era adequat pel capítol, especialment perquè la intenció del capítol era aprofundir en els traumes de Kai, però Kai sent Kai intentava anar canviant de tema i l’escena final ha sigut una mica difícil d’escriure. Espero haver-me’n sortit, però.

  I l’escena principal del capítol és la de la missió :) Us ho veieu venir, que era la Chepi, oi? Per això no tenia sentit amagar-ho gaire més. I ara faltarà saber què fan amb aquesta informació!! Huhuhuh. I també hi ha la reunió del COMEUA, que cada cop és més aprop! Ah, fa tant temps que tinc ganes que arribin aquests capítols. Igualment no em puc creure que ja estiguem a pràcticament la meitat de la fanfiction!

  Sobre l’Oficina d’Atenció i Assistència dels Bruixots que hi ha al COMEUA. Vam inventar-nos una organització del COMEUA per dins en diversos departaments a partir de la informació canon i a partir del que pensavem que lògicament hi havia d’haver dins d’un edifici governamental. (Un Departament d’Eduació, Rowling!) I em sembla que aquesta oficina ens la vam inventar nosaltres? No ho tinc clar, perquè no està apuntat què és canon i què no del Word on està tot organitzat.

  M’ha agradat molt escriure la carta de l’Alexis, perquè era un estil diferent que com parlaria Kai (espero haver-me’n sortit, que crec que un dels meus problemes és mantenir veus diferents pels diferents personatges) i també per tota la informació que revelava, encara que n’hi ha bastanta que com a lectors d’HP ja sabem (i si no, és del canon posterior de Pottermore sobre Ilvemorny). Aquesta connexió als llibres m’agrada.

  Les referències a les runes també m’han agradat molt. Tinc apuntades les runes que Kai tria per a en Jared, la V i els Jackalopes, però no ho he volgut posar tot al capítol per no fer-lo feixuc, però si us interessa, pregunteu i les explico una mica més. Tot el tema del principi del capítol sí que m’ho he inventat més, perquè no hi ha un canon a HP sobre com funcionen les runes, i m’he inventat això de notar-ne l’energia quan estan activades i tal.

  I podem apreciar a Kai shippejant a la V i en Jared, però que no veu res i que creu que haurà d’escriure fanfictions al respecte? HAHAHAHAHA. Em sembla que ja vaig explicar que la referència d’escriure fanfictions sobre els altres dos venia que una queen de DRUK va fer un comentari semblant sobre dues companyes seves. En aquest capítol crec que no he posat tantes referències a DR com solc fer (ups?), però n’hi ha alguna. Com vau dir als comentaris, he intentat contextualitzar més les referències a dins del capítol perquè s’entenguéssin més sense haver vist DR, ja direu si ha servit. (El mateix va per repetir informació de capítols anteriors, ja que llegint-los tant espaiats deieu que no ho recordàveu tot.)

  El «Bing bang bong» etc és d’una cançó d’un capítol de DR que es diu «UK Hun?». La Werkroom és la sala en què estan les queens durant bona part del programa de DR, on fan alguns challenges i on poleixen els outfits per la runway. També menciono el monòleg de la Sherry Pie (que nosaltres anomenem Sholdemort, i que va ser desqualificada de DR per haver admès que havia abusat sexualment d’altra gent), que com ja he explicat al capítol en un challenge en què havien de fer un monòleg de cinc minuts va fer durar el seu DISSET minuts, i els jutges no li van dir RES al respecte. The Nerve.

  I em sembla que ja no he posat cap més referència a DR? Se’m fa estrany i tot. Kai, estàs bé? (No.)

  Anyway, espero que us hagi agradat el capítol, i ens llegim!

  Cass

  
  
  
  

• 	Arwen Black (Moderador/a FF)	Enviat el 25/03/2022 a les 22:00:09
  	#27986	He escrit 2 fanfics amb un total de 5 capítols

  
  
  Hola hola! Faig moltíssim tard, ho sento. Ja sabeu que m'he enganxat a ACOTAR i ja vaig pel tercer llibre ._. De fet he llegit aquest capítol entre dos o tres dies, perquè un dia era molt tard, ja de matinada i no vaig aguantar, l'altre dia perquèestava en meitat del final del segon i no vaig poder aguantar sense seguir, en fi. Sorry... / Me'n recordo de coses que vaig pensar a comentar sobre el capítol, però. Primer, que em va fer curiositat lo de les runes. "Que són coses bones que espero que us passin a la vida" Que detallistes són, V amb els amulets, ara Kai amb les runes. Sí que m'agradaria saber quines són les coses bones que Kai vol per ells, si et sembla bé explicar més :) / La segona cosa, que yays, tenia el pressentiment que la noia que van escollir les quatre residències seria important des del principi! Veig que encerto força coses en aquesta fic, no em sol passar :) / La carta de l'Alexis la veig bé. Ai, l'Alexis és el meu preferit xD, ja sé que alguna vegada he volgut acaparar el Jared i m'he atrevit a rivalitzar amb la V, però sabeu que és broma i m'encantaria llegir la fanfic de Kai. (Que per cert, saps el que vam fer per desembre? Pensava que un d'aquells dies ens colaries algun tros de la famfic de Kai hihihi no sé si t'ho havia dit, ja. Hauria sigut molt bo! xD) Però això, que m'encanta el fet que Kai es preocupi tant de la roba i en l'Alexis no. Són uns cuquis, i els trobo uns personatges amb molta força. / Per últim, pobre Kai, que no troba ningú despert amb qui parlar. Espero que poc a poc pugui anar sanant aquesta ferida oberta i de la qual em sembla que encara no ho sabem tot. / Una abraçada, fins al pròxim! Que si conto bé, és avui YAY
  
  
  
  

• 	Agatha Black (Moderador/a FF)	Enviat el 04/04/2022 a les 15:52:55
  	#27988	He escrit 10 fanfics amb un total de 208 capítols

  
  

  Apa, llegit, ara només vaig un capítol endarrerida! A veure si demà em poso al dia!

  Com sempre, se m'ha fet molt curt! I tot i que passen coses bones, té un aire trist, aquest capítol, igual que Kai, que pensa en aquell Nadal i la seva mare... Ja ho desobrirem, tot el que va passar, suposo. Perquè amb la mare hi té 0 relació, oi? El pare desaparegut... i germans, no en té, oi? Almenys no recordo que els hagi mencionat...

  Hi ha una cosa que m'ha desconcertat, per això... al principi del capítol sembla que és 24 de desembre, perquè diu que falten 2 dies pel "dia després de Nadal". Però em pensava que el dinar familiar a casa de la V havia estat el dia de Nadal? Devia ser abans, oi? És que primer m'he pensat que havíem tornat una mica abans en el temps, però després he vist que no, que ja es referien al dinar que havien passat...

  Ok, so, bona feina per part de l'Alexis, que finalment ha confirmat que es tracta de la Chepi! M'he agaradat moltíssim la part de la carta, estava super into it ^^ Tot lo de la vareta em sembla una genialitat, que tingui interior d'ullal de basilisc (wait, m'acabo d'adonar que l'Slytherin li va arrencar un ullal al seu basilisc? WTF? XD) i que s'activi parlant en reptilià? Tot fantàstic! I res, ara a veure per on ens sortirà la Chepi! BTW: en algun momenbt que sigui important, porfa torneu a posar la profecia, que ja sé que l'hem vista però no la recordo gaire i ara no sé què representa que ha de fer o deixar de fer la Chepi XD. 

  I bé, que tinc moltes ganes de veure "els regals grossos" de Nadal de tots tres (tot i que els que s'han avançat de la V i Kai són ben macos!) i de veure com segueix tot amb la profecia.

  Felicitats per un capítol molt bonic i interessant!

  Gee

  
  
  
  

• 	marta_ginny (Moderador/a FF)	Enviat el 12/05/2022 a les 00:31:08
  	#28010	He escrit 14 fanfics amb un total de 176 capítols

  
  

  He rellegit uns quants capítols per fer els comentaris que em faltaven i he de dir que estic living amb tot hahaha és que m'encanta aquesta fic, I swear.

  Aaaaaaaaaaaaai l'arbre i les runes, tot un tema. No puc dir gaire més sense fer spoilers, després de la planificació exhaustiva que vam fer fa uns dies hahaha però res, que és molt, molt interessant, stay tuned gent! I la conversa amb el Mundt EM PIXO ship pel Mundt per favor i gràcies. Al final haurem d'agrair-los molt als droguis hahaha entre aquest, la Mary Jane i el Pinkman...

  Chepi confirmed! No és que la tinguéssim gaire amagada, la nena, tampoc, però bé. Sort que hi ha l'Alexis, que ens busca el que necessitem i ens passa la informació hahaha I el drama de la infiltració al COMEUA, que coincideix amb el dia de la premiere de drag race! Una desgràcia total i absoluta, com se li acudeix a la lluna tenir aquests cicles?

  I finalment, l'escena del drama. Els tenim ben traumadets tots, eh? Vull dir, que ja ho sabem, però de vegades ho miro i penso... hm, sí, realment ens hi posem bé hahaha

  Res doncs, vaig tirant per posar-me al dia! Ens llegim!

  
  
  
  

• 	Mercè Granger	Enviat el 24/08/2022 a les 16:37:06
  	#28135	He escrit 6 fanfics amb un total de 39 capítols

  
  

  Ai sorry per tardar però estic literalment amb el mateix mood que la Marta HAHAH. "He rellegit uns quants capítols per fer els comentaris que em faltaven i he de dir que estic living amb tot hahaha és que m'encanta aquesta fic, I swear." és que literal aish <3

  L'inici m'agrada molt, crec que deixa veure bastant les diverses facetes de Kai... l'amor a les runes, el coneixement que en té, aquesta faceta més HS, però amb el bolígraf de purpurina, que no hi ha cosa més Kai i més divina hahahah M'encanta. I les descripcions i com pensa en l'Alexis, son maquíssims aquests paràgrafs, de debò, enhorabona!

  Cody el trobàvem a faltar hahahah Oops com la vaig liar amb ell XD I REGRET NOTHING. Que aquests castell és petit i tot molt avorrit, òbviament els xafardejos volen, tot i que no siguin del tot certs xD Però és que aquest parell s'ho cerquen, que xafardegin sobre ells... I el tema de les apostes, així torner al primer capítol, quina nostàlgia! Ha plogut aish hahaha.  Ai pobre Cody, col·lecta per comprar-li un mòbil i que s'instal·li Tinder HAHAH. Ho l'enviem a algun reality cutre de cites, que segur que es tornaria fan favourite, almenys dels productors hahah.

  Espai per recordar lo molt que m'agraden els tres protes i la relació entre ells <3 Cuquis.

  La carta de l'Alexis ai ai ai ai. Que empre està present tot i la distància, és que son taaaaaaan monos, adorables <3 I quina ort que tenen l'Alexis, per altre costat, que els està ajudant! Meant to be hahaha I és nota la recerca, és nota la recerca, ho vam pensar bé hehehe. I ÒBVIAMENT QUE SALVAR EL MÓN ÉS IMPORTANT, PERÒ L'INICI DE DRAG RACE HO ÉS ENCARA MÉS, QUE US HEU PENSAT XD Pobre Kai, els sacrificis, ja li poden pagar amb bona roba de dissenyador hahaha. 

  I el final és brutal... Uf de mica en mica anam coneixent més els traumes de Kai, que ille ho ha gestionat de manera diferent que el Jared i la V. Pobre, que se senti d'aquesta manera, obligat sempre a estar alegre... És molt trist però tot sigui pel DRAMA. Hahahah. Enhorabona!