Good luck... and don't fuck it up! - 17: Click-click, bitch. There really is no place like home (V)
AvatarEscrit per Cass Ross
Enviat el dia 26/02/2022 a les 00:06:03
Última modificació 26/02/2022 a les 11:57:18
Tots els capítols de Good luck... and don't fuck it up!
< Anterior capítol || Pròxim capítol >


17: Click-click, bitch. There really is no place like home (V)

La biblioteca estava buida, aquella tarda. Fos perquè els exàmens ja s’havien acabat o perquè els alumnes havien decidit de manera unànime que no pensaven estudiar més, semblava que s’havia convertit en el reialme de Kai, en Jared i la V mentre buscaven informació sobre la profecia. I tot i que la V, en certa manera, trobava a faltar el soroll de fons que feia que la biblioteca se sentís viva, agraïa el silenci i, sobretot, el fet de no haver de vigilar per si qualsevol els veia o algú feia massa preguntes.

Va mirar el pergamí i es va adonar que la pila de llibres que tenia davant hi feia una ombra que li impedia escriure, per això en va agafar la meitat i va crear una nova pila al costat, totes dues massa baixes per resultar una molèstia. Això va fer que en Jared, que tenia assegut al davant, li quedés a la vista, i durant un segon, les seves mirades es van creuar abans de tornar a la taula.

S’havia oblidat completament de què estava fent. Suposava que devia haver de consultar algun llibre, a jutjar pels que l’envoltaven i pel fet que Kai en fullejava un a tota velocitat. Seria lògic, oi? Al costat del pergamí on escrivia hi va veure la llista de bibliografia útil que havien fet entre tots, i comparant-la amb les dues piles que tenia davant, es va adonar de seguida que hi faltava un volum. Com que no tenia ni idea de què hauria d’estar fent, va pensar que una tasca mecànica seria tan bona com qualsevol altra, i que li podia anar bé estirar les cames.

―Vaig a buscar un llibre ―va anunciar, fent que en Jared alcés la mirada cap a ella i Kai fes un gest amb la mà, senyal que l’havia sentit però que no volia que il molestessin―. Torno de seguida.

Dit això, es va dirigir cap a la seva esquerra i de seguida va quedar engolida per les prestatgeries interminables de llibres. Buscaven descendents de Sírpentin Slytherin, o sigui que probablement el trobaria a la secció d’història… no? Allà hi devia haver arbres genealògics, o com a mínim, informació d’aquell senyor, que deien que havia estat dels fundadors de Hogwarts. Va arribar a la placa que marcava l’inici de la secció i va començar a buscar segons el cognom de l’autora del llibre, que no va trigar a trobar. Llavors, va agafar el que havia anat a buscar, i hauria tornat tranquil·lament a la taula si no fos pel soroll que va sentir a la seva dreta.

Es va girar ràpidament, a punt per reaccionar si hi havia perill d’algun tipus, però va resultar ser en Jared, que s’havia acostat a la seva manera sigilosa.

―Pots fer una mica de soroll, quan camines, saps? Potser als animals els calma, no sentir com arribes, però als humans ens claves uns ensurts de campionat.

―Perdó ―va fer ell, canviant el pes de cama―. He pensat que podia venir, per… per veure si necessitaves ajuda. Necessites ajuda?

La V es va calmar una mica i va fer un somriure que intentava ser conciliador, perquè veiés que no estava pas molesta. Probablement havia pensat que el llibre podia ser al prestatge de dalt, i ella no hi hauria arribat ni d’una hora lluny, per això havia vingut a donar un cop de mà. O això, o devia estar cansat de seure i necessitava una excusa per moure’s, o bé una barreja de les dues coses. Si no era que hi havia un altre motiu, és clar… Però aquelles eren raons la mar de lògiques. Per què hauria d’haver-n’hi una altra d’oculta?

En Jared es va acostar a ella amb un parell de passos i es va quedar just a davant, definitivament envaint el que la V considerava el seu espai vital. Tot i això, no es va fer enrere per recuperar la distància, sinó que es va quedar plantada allà, amb el llibre entre els seus braços i en Jared a un pam. Va alçar la mirada i es va trobar amb els seus ulls fixos en ella. Va decidir submergir-s’hi, quedar-se allà com si el temps no importés, i tot i que ella seguia aferrada al llibre com si fos un bot salvavides, en Jared va alçar la seva mà per apartar-li un floc de cabells de la cara, i la va deixar allà, amb els dits que començaven a enredar-se entre els seus cabells, i es van començar a acostar fins al punt que la vista de la V es va tornar borrosa i va tancar els ulls, i primer van ser els seus fronts que es van tocar, a poc a poc, fins que després…

Uns cops secs van fer que la V obrís els ulls i parpellegés unes quantes vegades seguides. Ja no era a la biblioteca, sinó al búnquer d’alquímia, i s’havia quedat fregida, amb el cap reposant sobre la taula, totalment sola. Es va incorporar, situant-se, i es va posar la mà a la galta per si li havia quedat alguna marca, però per sort s’havia adormit sobre d’un llibre. Els cops es van repetir, i es va adonar llavors que hi havia algú a la porta demanant per entrar.

―Ja vaig!

Es va posar dreta, encara confosa. Devia haver somiat alguna cosa, perquè tenia imatges de la biblioteca al cap. Sí… Recordava estar asseguda a la taula de sempre, investigant. Que no en tenia prou, amb les hores que hi havien arribat a passar, que ara a més a més s’hi dedicava en somnis? El fet que s’hagués adormit ja deia molt de com de cansada anava, entre la feina, la investigació i la situació a casa. I tot això tenint en compte que feia setmanes que no dormia bé, cosa que li feia especial ràbia perquè era una novetat i no sabia com reaccionar-hi. Si s’allargava gaire la broma, es convertiria en una zombi vagant per l’escola, perquè ja feia uns dies que començava a notar com el cansament acumulat l’afectava en el dia a dia.

Va obrir la porta i hi va trobar la Chepi, que aquell dia anava amb els cabells recollits en dues trenes i carregava dos llibres gruixudíssims al braç dret.

―Uf, ja pensava que no hi series! Com que vas dir que aquesta tarda et podríem trobar al búnquer…

―Sí, és clar ―va fer la V, encara amb la ment emboirada―. Entra, et puc ajudar en res?

Es va fer enrere per donar pas a la Chepi i es va acostar a la taula plegable on havia estat fent feina (i, de passada, una migdiada de campionat). L’alumna va entrar a poc a poc, mirant a totes direccions, com solia passar a tothom que veia el búnquer per primera vegada. Com que aquells dies no hi havia de fer cap transmutació perillosa, tenia una catifa de motius geomètrics cobrint el centre del terra de pedra. Tota l’habitació tenia forma de cúpula que arribava a fer dos metres i mig d’alçada, amb les parets de roca tallada directament amb la forma de la sala, sense esquerdes ni fissures, pintades de color crema. Estava il·luminada amb llumetes de vidre que flotaven per l’espai i creaven un ambient càlid i lleugerament misteriós, i tot el mobiliari que hi havia era un petit armari metàl·lic en un racó i la taula i la cadira plegables que normalment tenia amagades dins.

―Perdona que no et pugui oferir un seient ―es va disculpar la V―. Vols que estiguem dretes, o prefereixes seure a terra?

―A terra estic bé ―va fer la Chepi, i es va dirigir a sobre la catifa amb decisió, com si el búnquer fos casa seva de tota la vida.

La V la va seguir amb un somriure. Recordava la Chepi de 12 anys a qui ensenyava Magimàtica, i llavors ja destil·lava aquell caràcter, aquell aire de seguretat. Ara que feia tres mesos que la tornava a tenir a classe, havia constatat que el que en un principi eren tendències lleugeres, ja s’havien convertit en trets clars de personalitat. La Chepi sempre volia controlar tot allò que l’envoltava. No li agradava no saber, i no li agradava seguir el que li deien sense plantejar-s’ho. En aquell moment, asseguda al centre de la catifa, havia deixat els llibres a un costat i mirava els llumets que flotaven, analitzant-los.

―Els compres així, o els encantes tu? ―va preguntar mentre la V s’asseia.

―Oh, els vidres els compro a una amiga d’Egipte, però de la resta me n’encarrego jo. Queden bonics, oi?

―Què tenen, algun tipus de combustible perquè no s’apaguin? O és un encanteri lluminós? ―va seguir la noia ignorant la pregunta, clarament més concentrada a desxifrar com funcionaven.

―Segon trimestre de setè, hauràs de tenir una mica de paciència. Volies demanar-me alguna cosa, oi?

La Chepi la va mirar empetitint els ulls, probablement pensant si valia la pena insistir o si ho deixava estar de moment (i deia de moment perquè totes dues sabien que el tema no quedaria penjat durant un any sencer). De fet, a la V no li feia res explicar-l’hi, però la veritat era que s’hi hauria estat tota la tarda si volia fer-la conscient de com de perillós era tractar amb certes substàncies sense saber-ne prou. Finalment, però, la Chepi va relaxar la mirada i la V va notar que ella mateixa es destensava una mica.

―Sí, mira. Volia prendre un d’aquests llibres a casa durant les vacances per fer un treball d’Alquímia, però tots dos pesen massa, i no sé quin triar. Tu quin agafaries?

La V va dirigir la seva atenció als dos volums que la Chepi li posava bé a terra per tal que els veiés, i els va reconèixer a l’instant. Va arrufar les celles. Segur que els havia tret de la biblioteca, i les normes d’Ilvermorny deien clarament que les propietats de l’escola no podien sortir dels terrenys sota cap concepte.

―On els has trobat, aquests llibres? Saps que no pots treure llibres de la biblioteca fora de l’escola, oi?

La Chepi va mirar-la als ulls amb un somriure angelical.

―És clar que ho sé! No, he preguntat als alumnes de setè, i resulta que em podien deixar aquests, per això precisament són els que tinc.

Mentida, mentida, mentida. Eren llibres massa especialitzats perquè els tinguessin ni tan sols els alumnes de setè que tenien intenció d’estudiar alguna disciplina relacionada amb l’alquímia en el futur. Per no mencionar que valien bastants diners. Però la V sabia que la Chepi era filla de no-mags, i que no tenia accés a cap biblioteca màgica mentre era a casa per consultar llibres (per no parlar de com de contraproductiu era no poder fer servir internet). Ella mateixa havia viscut aquella situació abans, però almenys vivia molt a prop d’Ilvermorny i s’hi podia arribar ni que fos un dia per estudiar allà.

Va tornar a analitzar els llibres. Li sonava que a la biblioteca guardaven tres exemplars del de la dreta, de manera que va decidir seguir-li el joc i proposar-li que s’emportés aquell. Una cosa era saltar-se les normes, l’altra deixar la resta d’alumnes sense llocs on consultar.

―Jo agafaria aquest ―li va dir, com si no s’hagués adonat de res―. Té molt bones explicacions de l’alquímia a l’Àfrica a dia d’avui. Vas dir que ho volies enfocar a l’actualitat, oi?

La Chepi va assentir, sense treure’s el somriure de la cara. La V es va trobar fascinada i preocupada per parts iguals. Si no fos perquè sabia que aquells llibres només els podia haver tret de la biblioteca, s’ho hauria empassat totalment! Es va fer una nota mental d’estar atenta sempre que parlés amb ella, per si de cas. Si mentia en allò, quantes n’hi podia haver colat, ja, en quatre mesos?

―Doncs ja ho tens. Torna l’altre… als alumnes de setè, i pren aquest. Marxes avui al vespre, ja?

―Demà al matí ―va respondre ella, posant-se dreta―. Els que hem de passar la frontera no tenim permís per fer-ho fins el vint-i-tres.

Cert, s’havia oblidat que la Chepi era canadenca. Va aixecar-se i va començar a obrir la boca per despedir-la abans que se li acudís tornar a preguntar pels llums i pel combustible, però un nou truc a la porta la va interrompre. Era un altre alumne que tenia consultes d’última hora?

―V, soc jo, en Jared!

EN JARED. Com un flash, les imatges del somni que per alguna raó havia oblidat li van venir al cap, i es va haver de recolzar en la paret corbada per no caure a terra. No no no no no no no no no. Havia somiat que… que… i no només això sinó que precisament amb en Jared! Però com podia ser? Per què li havia de jugar aquelles males passades, la seva ment? Justament ara que estava tan còmoda amb ell! I prou que li havia costat, actuar normal, després del dia del pijama! Ara que ja ni tan sols hi pensava, i li passava allò!

―Diria que espera una resposta ―va dir la Chepi, observant-la amb les celles alçades―. Estàs bé? No fas gaire bona cara…

―Vaig, vaig! ―va exclamar, i va començar a caminar cap a la porta perquè la Chepi no la pogués analitzar més.

Cap a la porta? Però quin despropòsit! Com se suposava que havia d’obrir-li la porta i mirar-lo a la cara, després d’allò? Què li podia dir? Encara havia de donar gràcies que la Chepi l’havia despertat abans que el somni arribés més enllà, que llavors sí que hauria estat incòmode. Per què li passaven aquestes coses, precisament a ella?

―No és per posar-te pressa, però Kai s’espera a deu metres per fer la seva entrada quan hi siguem tots ―va fer ell des de fora.

―Has sentit mai parlar del factor sorpresa? ―es va queixar la veu de Kai de fons.

La V va respirar profundament per intentar calmar-se, tot i que estava massa cansada per reunir la concentració que li caldria, i va fer girar el pom de la porta. En Jared s’esperava a l’altra banda amb els braços creuats, plantat al lloc de manera despreocupada, i va començar a observar el búnquer des d’allà. Llavors, es va acotar per passar, perquè era més alt que la V (com molt bé havia constatat el Jared del somni), i ella va començar a notar escalfor a les galtes. Noooooooooo no no no. Per què, per què a ella?

―Oh, Chepi, bona tarda ―va dir ell quan la va veure―. Que interrompo? Em puc esperar a fora, i a Kai no li vindrà de cinc minuts.

―Per segon cop, podries posar un spoiler alert a la pròxima? ―es va sentir la veu de Kai des de l’exterior.

En Jared les va mirar a totes dues, però de cop la V es va recordar dels amulets que tenia a la taula i que havia d’amagar perquè fossin una sorpresa per ell i Kai. Es va girar d’esquena sense dir res i va anar cap allà, mentre la Chepi començava a parlar.

―Jo crec que s’ha marejat quan s’ha aixecat, perquè s’ha posat blanca de cop.

Però quina barra! Anar explicant les seves coses allà a qualsevol, com si n’haguessin de fer res! Bé, d’acord que no era qualsevol, era en Jared. Però precisament perquè era ell, no volia que s’adonés que li passava alguna cosa i que preguntés massa. Ara que, pensant-hi bé, probablement el fet que no li sortís ni una paraula de la boca no ajudava.

―Estic bé, estic bé ―va aconseguir articular quan va veure la cara de pànic que havia posat en Jared―. Només és un mareig, ho prometo.

Es va sentir una correguda que es va aturar quan Kai va aparèixer a la porta, recuperant la dignitat que devia haver perdut anant cap allà amb rapidesa.

―Això deu haver estat perquè ha sentit que venia ―va fer, prenent-se els seus cinc segons de fabulositat per entrar, i tot seguit anant cap a la V―. No, ara de veritat, estàs bé? Tendeixo a causar aquest efecte en la gent, mil disculpes.

La V hauria rigut si no fos per com d’avergonyida estava. Quina manera de fer el ridícul! Els tenia a tots preocupats, pensant que s’havia marejat, quan en realitat el que passava era molt diferent. No podia ser un somni, allò també, i despertar-se sense que hagués passat? I posats a fer, estaria bé que se n’oblidés, així no ho hauria de reviure.

―Que estic bé, de veritat, no patiu ―va assegurar―. I tenim feina per fer, oi? Necessitaves res més, Chepi?

Kai i en Jared es van girar sorpresos cap a la noia, que s’havia quedat en un racó intentant no cridar l’atenció mentre observava els seus professors. Semblava que s’havien oblidat que era allà, i que a ella ja li estava bé.

―No, era això ―va admetre, contrariada, i va començar a anar cap a la sortida.

―Doncs si et sorgeix alguna altra pregunta, ja saps on trobar-me ―va respondre la V mentre l’acompanyava―. I Chepi ―va afegir quan la noia ja havia sortit i marxava d’esquena a ells―, al gener aniré a fer inventari dels llibres d’alquímia de la biblioteca. Per si et pot interessar.

La noia es va girar amb els ulls bastant oberts, perdent la compostura per primera vegada en tota aquella estona, i la V li va fer adéu amb la mà i es va tornar a ficar a dins del búnquer. Així segur que el llibre tornava i ningú no s’assabentava de res. Era el millor.

Quan es va girar cap als altres dos, els va trobar molt (massa) a prop, amb els braços una mica avançats per si de cas queia.

―Però a veure, que us penseu que per tenir un mareig m’he de desmaiar, o què?

Es va allunyar immediatament amb passos ràpids i va anar cap a la taula per comprovar que hagués quedat tot ben tapat. Els amulets d’en Jared i Kai ja estaven fets, perquè els havia hagut de fabricar dijous i divendres respectivament (per a en Jared l’havia fet de Júpiter, i per a Kai de Venus, i calia ser molt estricte amb el dia o no funcionaven). Tot i això, ara n’estava fent un d’extra per als jackalopes, i tenia tot el material escampat a la taula, però quedava bastant dissimulat.

―He portat el llibre que vam dir de la biblioteca ―va fer en Jared, a qui havien allargat el càstig fins al gener per haver-li posat un u al Thornton Petty―. I Kai té plànols del COMEUA. Per on vols començar?

La V va mirar el material amb un sospir. Li feia una mandra sobirana posar-se a planificar la infiltració, però l’alternativa era llegir el llibre sobre història de Massachusetts, i sincerament, no creia que hi trobessin res. Quan s’havien posat a investigar la descendència de Slytherin i de Greylock, qui havia donat nom a la muntanya, s’havien trobat que era molt més útil buscar informació d’aquest últim a internet. Havien trobat quatre descendents vius confirmats de l’home, però cap no els quadrava amb el que buscaven, i tots eren muggles, fins a on sabien.

I llavors hi havia el tema de les sospites. Va girar el cap a la porta per on la Chepi havia sortit, sospirant, i Kai i en Jared van fer el mateix, probablement sabent què pensava. Isolt Sayre, la fundadora d’Ilvermorny, havia tingut dues filles. Una, la maga, no havia tingut descendència, i l’altra, la llufa, havia format una família amb un membre de la tribu Pocomtuc i se li havia perdut la pista. Si seguies la història dels Pocomtuc, descobries que alguns s’havien quedat a la zona i s’havien integrat a la nova societat, mentre que d’altres havien anat cap al nord i s’havien unit amb els Abenaki, poble al qual pertanyia el cap Greylock, que donava nom a la muntanya, així com la Chepi, que feia disset anys el 2027, l’aniversari de la fundació d’Ilvermorny.

Quadrava massa per no fer-ne cas. Era veritat que moltes persones que pertanyien als Pocomtuc i als Abenaki s’havien barrejat amb la societat invasora, i realment, podria ser qualsevol persona; ni tan sols estava limitat als estudiants d’Ilvermorny. Però no podien ignorar la possibilitat, i per això havien estat aquelles setmanes intentant trobar-ne proves sense despertar les sospites del director o el subdirector de l’escola.

Al final, però, va decidir que per molta mandra que li fes, només quedaven dues setmanes pel dia que havien d’infiltrar-se al COMEUA per sentir la reunió de la corruptela, i que ara mateix, era prioritari tenir un bon pla per poder-hi ser i, encara més important, sortir-ne il·lesos. Per això es va anar a asseure a terra, assegurant-se de quedar a una distància prudencial d’en Jared, i va preguntar:

―A veure aquests plànols?

*

La V va moure el got i els talls de taronja van ballar, flotant sobre el ponx vermellós. Sentia els sorolls del dinar de fons, com si portés algun tap a les orelles, però no era capaç de discernir-ne les paraules. Els fills petits dels seus germans, que ja s’havien alçat de la taula, es barallaven per alguna joguina que volien tots sense que ningú no els fes cas, mentre que les dues adolescents estaven assegudes al sofà murmurant coses i ensenyant-se els mòbils. Aliens a la seva descendència, els quatre germans i les tres parelles xerraven animadament asseguts al seu costat, tot i que a la V li semblava que eren a anys llum. Finalment, els seus pares ocupaven el cap de taula i es miraven l’ambient festiu amb un somriure satisfet.

Va fer un glop al ponx i va notar com el gust afruitat li baixava per la gola. Havia passat tot el dinar intentant integrar-se en les converses, i fins llavors ho havia aconseguit, perquè era clar que per molt que no s’entenguessin gaire en algunes coses, tots volien que els pares tinguessin un bon dinar. A mida que havia anat avançant la trobada, però, cada vegada li costava més d’introduir-se en el que deien; potser perquè alhora que es buidaven els gots de vi i ponx, les accions dels seus germans es tornaven més espontànies, i tots sabien que donar-li conversa no era una cosa que els sortís precisament del cor. A més a més, el seu esforç havia passat a ser fútil perquè els nous temes de conversa li eren totalment aliens. Era molt més jove, i anava sola, i el que li quedava més a prop d’edat, que era en Matt, no li dirigia pràcticament la paraula. A més a més, com que no podia explicar on treballava, havia de ser vague sempre que li preguntaven alguna cosa de la seva vida o la seva feina, i això feia que al final la donessin per inútil.

―Violeta…

Es va girar immediatament quan va sentir la veu de la seva mare mencionar el seu nom. Com les darreres vegades que havia passat, es va preguntar si seria l’última ocasió, si la pròxima vegada que l’oblidés ja seria la definitiva.

―Vols anar al sofà, oi? ―va preguntar en veure com es removia a la cadira, cosa que volia dir que el maluc encara adolorit la molestava.

Ella va assentir i la V es va aixecar per anar a ajudar-la. Ja no feia servir la cadira de rodes, però seguia tenint dificultats per moure’s amunt i avall, empitjorant considerablement la situació familiar en què es trobaven, perquè si les hores que hi passava la V ja li semblaven insuficients abans, ara eren una nimietat absoluta. En general, s’arreglava amb un caminador, però si la situació que es prenien com a temporal acabava sent definitiva… 

No, preferia no pensar-hi. Havia anat a millor. Per què no hauria de seguir així fins a recuperar-se? Tornaria a estar com abans, almenys físicament, i tot seria més fàcil de gestionar. Ara, però, necessitava l’ajuda de la V, que li va acostar el caminador i li va donar un cop de mà per incorporar-se. Alguns dels altres van mirar un moment cap a elles, però no es van aixecar.

―Bona idea! ―va fer el seu pare recolzant-se en el bastó per posar-se dret―. Jo també agrairé una mica de comoditat. Aquestes cadires cada dia em semblen més dures.

La V es va col·locar al mig de tots dos, pendent per poder-los socórrer si a algú li passés res, però van anar caminant xino-xano fins al sofà on les dues adolescents estaven apalancades. Si els havien vist, els estaven ignorant deliberadament, i per això la V va decidir donar per fet que no s’havien adonat que s’acostaven.

―Noies, us fa res…?

Elles van mirar amunt i la V va somriure, esperava que amb amabilitat. No havia sabut mai com tractar els fills dels seus germans, perquè sempre estava tensa en ambients familiars, i d’alguna manera tenia la sensació que jugar amb ells o parlar-hi amb normalitat quan s’entenia malament amb els seus pares estava fora de lloc. A més a més, es preguntava com parlaven d’ella, a les cases respectives i en petit comitè, quins comentaris havien sentit quan ella no hi era davant. Conversar amb adolescents normalment li era fàcil, però adolescents que compartissin la seva sang era una altra cosa.

Les dues noies la van mirar amb desinterès, però es van aixecar sense dir res i van anxovar-se a la butaca de la dreta. Amb els seus pares col·locats, la V va mirar al seu voltant i va saber que li tocava tornar a la taula.

Quan es va asseure al seu lloc, es va adonar de seguida que alguna cosa havia canviat. La conversa es va aturar sobtadament, i els tres germans mitjans, en Chris, en David i en Matt, van posar-se a mirar fixament en John, el gran. Ell es va fregar els ulls un moment, amb cara de cansament, i la V es va adonar per primer cop que unes arrugues marcades li començaven a poblar la cara. Quan va acabar i va obrir els ulls, va fixar la mirada en ella, i els altres no van trigar a fer el mateix.

―D’això… hem de parlar. Bé, de fet, nosaltres ja ho hem discutit, i hi estem tots d’acord. Però sobretot, abans de dir res, el papa i la Margarita no ens poden sentir, encara ―va dir, fent un cop de cap en direcció al sofà―, o sigui que hem de mantenir el volum baix.

La V va notar com els seus batecs s’acceleraven sense poder-hi fer res. Què li volien dir, que s’havien posat d’acord? Per què tenien aquelles cares tan serioses, tots plegats? L’únic que semblava somriure mínimament era en Shawn, la parella d’en Matt, que li devia voler donar ànims. Però ànims per què?

―Estem especialment preocupats per… l’accident d’Acció de gràcies ―va explicar després d’una petita pausa―. I volem que sàpigues que no et culpem de res, que entenem que estàs ocupada i tot plegat.

En Chris va fer que sí lleugerament amb el cap, però els altres dos es van quedar impertèrrits, i la V s’hauria atrevit a apostar que en aquell detall no estaven pas d’acord.

―El cas, però, és que va passar, i que ens sembla que el que fem fins ara no és prou per assegurar-nos que estan segurs. Per això, volíem… pensàvem que la millor opció, per ells i per nosaltres, seria… contractar algú perquè visqui aquí i els cuidi.

Quan va processar el que acabava de sentir, la V va notar com li queia el món a sobre. Contractar algú perquè… No, no, això no podia ser de cap manera! Com podia un estrany tenir cura dels seus pares millor que ella? Només era un dia, que la situació se li havia escapat de les mans, i tot i això, al final, les conseqüències havien estat relativament suaus! És que portaven tot aquell temps esperant que fallés per tenir una excusa i treure-se-la de sobre?

Va empassar saliva.

―Seria un descans per tu, també ―va seguir en John, com si tingués tot el discurs estudiat―. Tindràs més llibertat de moviments, podràs quedar amb els teus amics, i quan vinguis aquí no serà per complir amb mil responsabilitats, sinó per estar amb ells sense preocupacions i ja està. A més a més, entre setmana tu tampoc no hi ets i, tot i que en Matt hi passi hores, en queden moltes més que els deixem sols. Així hi posaríem remei.

―No ―va aconseguir dir la V amb la boca petita per no haver-lo d’escoltar més―. No, perdoneu. Sí que és culpa meva. A mi no em fa res, sacrificar-me. De veritat. Si voleu, vindré alguns dies entre setmana, també. Però ja ho faré jo, no cal portar una altra persona.

―Ja us ho havia dit ―va deixar anar en Matt fent-se enrere a la cadira i creuant els braços.

―Què? ―va fer ella, mirant-los ara a uns i ara als altres.

―Que t’hi negaries. Estàs tan convençuda que ets l’única persona del món que sap fer les coses ben fetes que no pots acceptar que ets substituïble.

―Ningú no creu que siguis substituïble ―va tornar a intervenir-hi en John, llençant una mala mirada a en Matt, que va fer com si res i va seguir amb cara de creure que tenia tota la raó―. No és això. Però tu tens les teves responsabilitats de l’escola, i és una feinada, tot junt. Aniràs molt més tranquil·la.

La V va enllaçar les mans per intentar que li paressin de tremolar, sense èxit. A aquelles alçades, el cor ja semblava que li hagués de sortir del pit. Però ella sabia que els seus pares esperaven que ella hi fos, quan els passava alguna cosa. No estarien còmodes amb algú nou, especialment amb algú que no coneixien. I ella ja sabia com funcionaven. Era molt més fàcil. L’únic problema era… com podia convèncer les set persones que anaven contra ella? Va sentir la temptació de donar-los la raó per no haver de discutir, però sabia que no s’ho hauria perdonat.

―No necessito anar més tranquil·la. Vaig bé, de veritat. Allò va ser una excepció ―per sort, no els havia avisat de la nit que havia sortit amb Kai i en Jared un parell d’hores, i no havia passat res, però semblava que aquelles petites excepcions s’havien acabat, si es volia sortir amb la seva―. I puc fer més, si ho necessiteu. És perquè estiguin millor, i estic disposada a fer-ho jo, si vosaltres no podeu dedicar-vos-hi. No passa res. Ja ho faig jo.

Es van quedar tots en silenci, mirant-se entre ells, i la V va desitjar ser legiliment per saber què pensaven i poder trobar una manera de demostrar-los el contrari.

―Bé, si no ho vol dir ningú, ja ho dic jo, que veig que soc el dolent de la pel·lícula ―va començar en Matt―. És que no volem que te n’ocupis tu. Volem que hi hagi un professional.

―Però un professional no els coneix, i jo sí. No ho voldran.

―S’hauran d’aguantar. Ho pagarem nosaltres, o sigui que no ens ho poden retreure.

―Seria una molèstia, tot plegat ―va dir la V, pujant una mica el to de veu, molt a prop del límit de màxima tensió que podia gestionar―. Ells patirien, nosaltres patiríem, i com trobaríem la persona adequada? Són molts problemes que ens evitem si ho segueixo fent jo. És que fins i tot vindré a dormir alguns dies entre setmana, si cal.

―I quan tinguis alguna reunió de feina què, eh? ―va rebatre en Matt, fent-se endavant i vinclant el cos cap a la V―. O quan hagis de corregir exàmens o el que sigui que fas? Llavors arribaràs tard, i què? No ens avisaràs pas, de la situació. I si passa alguna cosa i no hi ha ningú?

―Això va ser una vegada! ―va exclamar la V. Com s’hi atrevia? No en tenia ni idea, ni idea, del que havia passat aquella nit―. Em podeu deixar que us ho demostri?

Va necessitar una estona per regularitzar la respiració, que feia mesos que no havia tingut tan agitada. Es va adonar llavors que s’havia quedat dreta, i quan va mirar al seu voltant, va veure que tothom estava girat cap a ella.

―El que fa el ponx! ―va fer en Chris, rient, i la va agafar del braç per fer-la tornar a seure mentre els nens tornaven al seu joc i els seus pares recuperaven l’atenció per la televisió que tenien davant―. Bé, si diu que vol provar-ho, deixem-li provar, no? Si no funciona, posem algú de fora.

Els altres tres van mirar en Chris contrariats, però un cop ho va haver dit, i conscients que ara qualsevol comentari podia ser escoltat, va semblar que s’anaven fent a la idea que no contractarien ningú, no encara. De moment, la V en tenia prou amb això, tot i que sabia que tenia molt per demostrar si no volia tornar a tenir aquella conversa al cap d’un mes. En Matt la va mirar i va fer que no amb el cap, probablement preguntant-se per què se sortia sempre amb la seva. Si ell sabés…

―Bé, doncs ―va intervenir en Shawn amb to alegre al cap d’uns segons―. Qui vol una mica més de ponx?

*

L’aigua de l’aixeta va començar a caure a raig, i la V es va afanyar a posar-hi una olla a sota. Podria fer servir la màgia per netejar-la, però sabia que una activitat repetitiva i mecànica com rentar plats l’ajudaria a portar millor tot el que havia passat aquell dia. A més a més, en Shawn i en Matt encara corrien per allà, i entre un que no tenia ni idea de l’existència de la màgia i l’altre que semblava capaç de trencar-li la vareta si la veia en acció, preferia curar-se en salut.

Es notava esgotada; sobretot mentalment, però segur que el son lleuger d’aquella nit no ajudava, i les conseqüències del dinar no creia que li permetessin dormir gaire més. En Matt estava encara més enfadat amb ella, i els altres tampoc no semblava que haguessin quedat gaire impressionats amb la seva petició. L’única raó per la qual havia aconseguit el que volia era el fet que s’havia descontrolat i els seus pares havien començat a parar-los atenció, cosa que volien evitar de totes totes. Si no fos per això, potser encara discutirien. Però els seus germans no eren els que passaven tot el temps possible a casa. L’opinió de la V havia d’importar més per força, ja que s’emportava molta responsabilitat.

La porta de la cuina es va obrir i la V es va tensar de cop. Quan va veure que era en Shawn i que anava sol, es va relaxar una mica, i li va intentar dedicar un somriure. Anava amb els cabells rossos esbullats com sempre, i portava tot de gots a les mans que va començar a col·locar al rentaplats.

―Com estàs? ―li va preguntar, i a jutjar per com ho deia, semblava que realment li interessava saber-ho.

La V es va arronsar d’espatlles.

―He tingut millors dies, però me’n sortiré. Gràcies per preguntar.

Es va fer una estona de silenci, només trencat pel so de l’aigua corrent i dels vidres dels gots que xocaven els uns amb els altres mentre en Shawn els posava a lloc.

―Probablement no em toca a mi, dir-te això ―va dir ell quan va haver acabat―, però et prometo que en Matt normalment no és així. Es posa tan a la defensiva, quan parla amb tu, que es perd.

―No passa res ―va mentir ella ràpidament―. Si és el que pensa, té tot el dret de dir-ho.

―És que tampoc no crec que sigui el que pensa, no del tot ―va seguir en Shawn a poc a poc, com si triés les paraules―. Però l’has d’entendre. Porta tota la vida veient com el vostre pare t’estima més a tu que a ell, i sabent que el que faci mai no serà valorat de la mateixa manera.

―El papa no m’estima més a mi.

…oi? Sí que sempre li havia agradat molt que la V fos bruixa, i s’interessava molt pel que li explicava, però això no volia dir que no s’interessés pel que feia en Matt. Segur que n’hi parlava molt, quan ella no hi era. Al capdavall, ella havia passat molt de temps a fora, estudiant. Si de cas, els seus germans havien tingut més d’espai per crear-hi un bon vincle.

―Sí que t’estima més. I no passa res, no és culpa teva. Però ets la petita, i la més intel·ligent, i la que ha arribat més lluny. I a més a més, ell sempre havia volgut tenir una nena. En Matt pot venir tan ràpid com vulguis quan passa alguna cosa, que quan apareguis tu al cap d’una estona, serà com si per fi hagués arribat algú competent.

―Però això és perquè hi soc més ―va dir ella, ja menys segura.

En Shawn, lluny d’enfadar-se, va respirar profundament i va fer un somriure amable. De vegades, la V es feia creus que, d’entre les parelles dels seus germans, precisament la d’en Matt fos la més simpàtica.

―En Matt passa bastant per aquí, t’ho dic jo, que l’espero quan ve. Per això l’afecta més, també. En Chris pot deixar-te provar a veure què passa, perquè viu lluny i ve dos cops l’any. L’únic que vol és treure’s el problema de sobre. Però en Matt vol de veritat que estiguin bé.

La V es va quedar en silenci. S’havia sentit recolzada per en Chris, sí, però en Shawn tenia raó que precisament això no l’havia de consolar gaire, i que en Matt, amb totes les seves particularitats, almenys era allà. Potser era inconsistent en les seves responsabilitats, o s’oblidava sovint de fer allò a què s’havia compromès, o deixava les coses potes enlaire i la V després ho havia d’arreglar. Però era allà.

―Perdona si t’he donat la tabarra amb tot això, de fet, no era la meva intenció ―va fer en Shawn intentant treure-li ferro a l’assumpte―. L’únic que volia dir era que… potser no et conec tant, perquè no ens veiem sovint, però tinc clar que ets una bona persona, i en Matt també. I sou germans, al final, que tot i que sé que no us obliga a res i que les famílies són complicades… no ho sé, crec que, si ho intentéssiu i us donéssiu una oportunitat, us sorprendríeu mútuament. I ja està, només volia dir això. I que el castigaré sense el seu sopar preferit per posar-se d’aquesta manera. Això és tot.

La V no va poder evitar somriure. Realment, el fet que en Shawn fos com era i fes anys que estava amb en Matt era millor recomanació que qualsevol discurs.

El timbre va sonar just en aquell moment, i la V es va adonar que no havia estat mirant l’hora en tota aquella estona, però ja s’havia fet tardet. Havien de ser Kai i en Jared per força! Exactament el que necessitava!

Va arrencar a córrer cap a la porta i la va obrir per trobar els seus amics a l’altra banda. Es va tirar a sobre d’ells, abraçant-los a un amb cada braç, i tot i que Kai es va queixar perquè anava mullada i en Jared portava el cistell dels jackalopes agafat, tots dos li van tornar l’abraçada.

―Passeu, passeu ―va exclamar ella quan els va haver deixat anar―. Us he guardat tamales!

Va fer-los entrar a la saleta adjacent a la cuina, on normalment menjaven, sentint que acabava de recuperar tota l’energia que el dinar li havia xuclat. Només que aconseguís aguantar fins que en Matt marxés, ja estaria! Passaria la tarda amb Kai i en Jared mentre els seus pares descansaven, en acabat a dormir (potser fins i tot podria fer les seves vuit hores) i l’endemà al matí, a Ilvermorny després que en John vingués a buscar els seus pares i se’ls quedés fins el dia vint-i-sis. A partir d’aquí, tot fluïa.

En Shawn va sortir de la cuina quan ella hi entrava a buscar els tamales que havia guardat a part, i li va fer un cop de cap per saludar-la. Un cop dins, va sentir que li deia hola a Kai, que ja havia conegut uns mesos enrere, i que ille li presentava en Jared. No era cordial i amable, tot plegat? Sí, el dia ja estava encarrilat cap a millor.

―Tamales de Nadal! ―va dir alegrement mentre sortia de la cuina amb un plat a cada mà―. Té, Kai, l’especial del dia, com cada any. I per en Jared, la nova recepta vegana de la meva mare. Ha volgut canviar una mica la que vas tastar l’última vegada, i vol crítiques!

―Fabulós ―va fer Kai agafant el seu plat mentre en Jared feia un somriure d’agraïment―. Tu no en menges?

―Menjar? Si estic a petar, després del dinar! ―va dir rient―. Però m’alegro que us agradin ―va afegir en veure com s’ho menjaven.

―Doncs seu amb nosaltres, almenys ―hi va intervenir en Jared col·locant una cadira entre ells dos―. Ja acabaràs el que sigui que has de fer després.

―Això, i ens expliques com ha anat tot. Soc tot orelles, encara que em vegis concentrat en els tamales. Puc fer dues coses alhora.

La V va somriure i es va asseure al lloc que li havien fet. No volia explicar-los la conversa del final del dinar fins que en Matt hagués marxat, per si de cas la sentia i volia anar a rebatre-la. Per sort, tenia una altra cosa per fer mentrestant.

―El dinar ha anat prou bé, en la major part. Però abans de res, tinc una cosa per vosaltres.

―No fèiem els regals a casa meva? ―va saltar en Jared ràpidament―. Jo no he portat res, eh?

―Sí, sí ―es va afanyar la V a dir per calmar-lo―. Els grossos els portaré aquell dia. Però us he fet un detallet jo mateixa que us volia donar avui com agraïment per venir-me a fer companyia.

―Tens raó, quin sacrifici ―va intervenir-hi Kai―. En Jared està molt trist per haver-se perdut la seva cita a tres bandes amb en Ricky i la vena. Una desgràcia!

La V li va fer un cop al braç i Kai es va posar a riure, amb en Jared darrere. Tot i això, per molt que s’estiguessin ficant amb ella, els tenia allà, i els plats de tamales es buidaven ràpidament, i tot era molt millor que feia una estona. Per això, no va perdre el somriure quan va treure els paquetets que tenia guardats a la butxaca, amb els amulets que havia estat fent la setmana anterior, i els va deixar a la taula, un davant de Kai i dos davant d’en Jared.

―Dos? ―va fer aquest últim amb cara de sorprès.

―No te’m tornis avariciós, ara. Un és pels jackalopes, però no crec que sàpiguen obrir-lo.

En Jared es va girar ràpidament en sentir aquelles paraules i les seves mirades es van trobar. A la V li va venir el cap el somni que havia tingut el dia abans, i va tallar el contacte visual quan va notar que es començava a posar lleugerament vermella. En fer-ho, es va adonar que el plat d’en Jared ja estava buit.

―Veig que t’han agradat ―va dir rient, i encara mirant avall―. En vols més?

―Hm. A veure… No voldria causar cap molèstia ni deixar-vos sense, saps?

―O sigui que sí.

En Jared es va quedar un moment parat, i la V va tornar a observar-lo, tot i que per sort ell tenia la mirada fixa en alguna altra cosa.

―Si pot ser? No, dona, no t’aixequis ―va fer quan va veure que la V hi començava a anar―. On són? Ja els agafo jo, és el mínim.

―A la nevera, al pis de dalt.

La V va mirar Kai, que estava començant a obrir el seu paquet. Només de veure-ho, va començar a dubtar de la seva tria. I si no li agradava, l’amulet que havia decidit fer-li? Li havia costat tant decidir-se entre els set tipus… No només per Kai, en Jared també havia estat tot un tema. Com més hi pensava, més creia que els hauria hagut de consultar abans, o fer-ne un parell per tenir pla B si el que els donava no els feia el pes.

―La nevera que ha anat a obrir en Jared no deu estar per casualitat plena de les restes de carn del dinar, oi? Ho dic per preparar-me pel crit de quan l’obri, que això de saltar de l’ensurt té molt poc glamour.

―Merda.

Es va aixecar ràpidament i va córrer cap a la cuina, on en Jared tenia la mà al mànec de la porta de la nevera.

―No l’obris! ―va cridar, just a temps perquè en Jared es fes enrere amb cara de sorpresa―. Perdó. No et volia espantar, però és que hi ha les restes del dinar dins, i no voldria que se’t posés malament veure-ho. Ja els agafo jo.

En Jared va fer un somriure càlid i la V li va passar pel costat per obrir ella mateixa la nevera, nerviosa, mentre feia inventari de les últimes vegades que s’havien quedat sols. Feia molt poc que havien estat corregint exàmens, i tot havia estat la mar de normal. Aquella mateixa nit, però, la situació s’havia torçat quan havia anat a ensenyar-li el pijama. És que a veure, com volia que no es posés nerviosa? Sabia que en Jared era una persona atlètica, perquè es passava el dia amb els animals, però no s’havia parat a pensar la pinta que tindria sense samarreta! I després d’allò, si comptava, el somni, que ja podria començar a titllar de malson pels maldecaps que li estava donant. No tenia ganes de tenir aquells nervis al voltant d’ell! I tot per un parell de situacions desafortunades.

―Apa, tamales ―va dir amb tanta despreocupació com va ser capaç de fingir.

Es va girar amb la carmanyola a la mà, i gairebé es va desmaiar quan va trobar que en Jared no s’havia allunyat gaire del seu lloc i li quedava just davant. El dejà vu del somni (malson, encara s’equivocava) era ja pràcticament un atac personal. Van mirar-se fixament durant un segon, que es va allargar a cinc, i a deu, i la V d’alguna manera tenia la sensació que podia passar-s’hi hores, allà, amb els ulls blaus d’en Jared com a únic focus de la seva atenció.

―Però quina kaintasia! ―va fer Kai de fons, i la V va parpellejar abans de parar-li atenció―. M’encanta el color. Què és, coure?

En Jared va agafar la carmanyola de tamales amb un petit somriure i es va fer enrere, i la V, que tenia el cor bategant a tota velocitat, va observar com s’allunyava i desapareixia de la cuina. Va respirar profundament un parell de vegades, maleint el que ja havia quedat oficialment batejat com El Malson, i va tornar amb els altres dos amb posat de normalitat.

―Sí, coure! Vaig decidir que per tu, el més adient seria fer un amulet de Venus. Segons les investigacions de Paracels, ajuda a mantenir l’harmonia en les relacions interpersonals. I a més a més, el color em va semblar fabulós per a tu. El d’en Jared ―va continuar en veure que ja estava traient els dos amulets dels respectius paquets― és de Júpiter i està fet d’estany. Redueix els nervis, incrementa les sinèrgies amb la gent que t’envolta i protegeix de diferents malalties. El dels jackalopes és de Mart i de ferro, i és bàsicament una protecció contra els enemics. Em sap greu si no us l’he triat bé… sempre us en puc fer un altre, si no us agrada. O algun d’extra. I no cal que el feu servir per quedar bé, que no m’ofendré.

―V ―la va aturar Kai―. Para. Ens encanta.

―De fet, m’agrada tant que ara mateix el col·loco als jackalopes ―va seguir en Jared posant-li la mà al braç un moment.

La V els va mirar a tots dos amb agraïment, i es va adonar que el que havia passat feia una estona encara l’afectava més del que li agradaria. Només de pensar que hauria de passar més hores a casa en les properes setmanes, tenia la sensació que es posaria malalta. Ho havia de fer, però, perquè l’alternativa era impensable.

La porta de la sala es va obrir i la V es va girar de cop per veure en Matt que entrava, carregant les estovalles en una bola que amb prou feines li permetia de veure per on passava. Suposava que devia anar cap a la cuina per després passar al rebost i fer una pila que ella hauria de posar a la rentadora en les següents hores, però vist com estava la cosa, dubtava que hi arribés abans de clavar-se una nata amb qualsevol obstacle que hi hagués per terra. Va apartar-li ràpidament un cotxe de joguina que devien haver deixat els nens, i llavors es va aixecar per obrir-li bé la porta de la cuina i que li fos més fàcil passar-hi.

―Espera un moment, que t’ajudo!

Abans que pogués arribar-hi, però, en Matt hi va fer una puntada de peu i llavors va travessar a la següent estança. Qualsevol altre dia, la V s’ho hauria pres com a senyal que preferia fer-ho sol, però va recordar la conversa amb en Shawn i va decidir que ho havia d’intentar un cop més, perquè hi havia l’afegit que la següent porta necessitava que algú l’obrís fent girar el pom, i era evident que en Matt no estava disponible per fer-ho. Va entrar a la cuina darrere d’ell, però com que no la veia, quan li va passar davant per obrir-li la porta, hi va xocar i les estovalles van sortir volant pels aires abans de caure a terra.

En Matt va mirar-la amb cara d’ira quan es va adonar que era ella, que s’havia posat al mig.

―Però es pot saber què no entens? Tant et costa de veure, quan la teva presència no és benvinguda? Per una persona que és tan perfecta en tot, trobo que trigues una mica a arribar-hi!

Les mans de la V es van posar a tremolar, i va creuar-les sobre l’estómac per evitar que es notés. Per què ho feia tot malament, amb en Matt? Passés el que passés, sempre aconseguia trobar la manera de crear més problemes!

―Perdó ―va dir aguantant-se les ganes de plorar i notant tot el pes de l’esgotament a sobre―. Només volia ajudar.

―Per enèsima vegada. No. Vull. La. Teva. Ajuda. Soc un adult i sé tenir cura de les meves coses.

La V va evitar mirar-lo mentre notava com se li començaven a omplir els ulls de llàgrimes. No, allò no tocava, no en aquell moment! El que havia de fer era trobar la manera de marxar d’allà, perquè segur que tots dos ho agrairien, i acumular tot el coratge que pogués per anar a parlar amb en Matt en un moment en què no estigués tan escalfat i poguessin tenir una conversa civilitzada. Just quan pensava com deslliurar-se de la situació, però, va notar que algú s’acostava per darrere.

―Passa res?

La veu d’en Jared va ressonar pel cap de la V un parell de vegades després que fes la seva intervenció. El que faltava. Com si en Matt no s’hagués enfadat prou en veure’ls el dia de l’accident! En Jared es va acostar a ella i es va posar al seu costat, ben dret i amb els braços creuats (tot i que amb una actitud molt diferent a la de la V, més desafiant que autoprotectora), i la V va intentar cridar-li l’atenció per demanar-li que ho deixés estar, encara que no se’n va sortir. En Matt, per uns segons, es va quedar parat, però de seguida es va recuperar.

―I tu qui ets?

―Un amic de la V. I no penso consentir que li parlin amb aquest to.

Horror. La situació anava de mal en pitjor en qüestió de segons! Era com un tren descarrilat corrent a tota velocitat en direcció a l’abisme. En Matt estava que s’enfilava per les parets des de feia estona, i en Jared ja s’havia posat amb la mateixa actitud de quan parlava amb el subdirector. Una combinació desastrosa.

―Perdona? Això és una conversa familiar, i no tens ni idea del que està passant, o sigui que millor que callis abans de fer el ridícul.

En Jared es va tensar al costat de la V, i ella va saber que si deixava que la cosa seguís com anava, li marxaria totalment del control.

―No em cal tenir gaire idea de res per saber que estàs tractant malament la V. És que és una ofensa capital, ara, oferir ajuda?

―Jared… ―va dir, posant-li la mà encara tremolosa al braç―. Deixa-ho estar, no passa res.

―I tant que passa, que el pallasso aquest es pensa que et pot parlar com li doni la gana perquè té un mal dia, i que tothom l’ha d’aguantar!

―A qui li dius pallasso? ―va exclamar en Matt, ofès.

―De veritat que no passa res ―va intentar dir-los la V―. Ja en parlarem en un altre moment, ara pareu tots dos.

―No em diguis què he de fer ―li va rebatre el seu germà.

―Però a tu què et passa? Que t’has llevat amb restrenyiment, avui, o què? No t’han ensenyat mai que a la gent se la tracta amb amabilitat? Que mira, si et vols desfogar amb mi, ves fent, jo encantat. Però la V la deixes tranquil·la, que no s’ho mereix.

―Tu no la coneixes ―va dir en Matt entre les dents apretades―. Fa poc que voltes per aquí, oi? No saps com és, en realitat.

Per la V, aquelles paraules van ser com una bufetada al mig de la galta. Com era, ella, als ulls d’en Matt? Quina imatge tenia al cap, quan pensava en ella? I quanta veritat hi havia, en aquella imatge que semblava tan horrible? I si s’hi acostava més del que li hauria agradat? I si era cert, que en Jared no li veia aquella part dolenta perquè la coneixia de feia poc, i amb el temps també acabava avorrint-la?

Va notar una mà a l’esquena i es va adonar que Kai era allà des de feia ves a saber quanta estona. Almenys, Kai sí que sabia qui era de veritat, i si no es podia fiar ni de la seva pròpia percepció, estava segura que podia confiar en la d’ille. I la prova que tenia era que ille no havia desaparegut pas, havent passat tant de temps. Esperava que allò volgués dir que era en Matt, qui s’equivocava.

Va fer un petit pas enrere cap a Kai, i es va quedar dreta al seu costat, ben a prop. En Jared se’n va adonar, i quan es va girar a mirar-la, va semblar que es relaxés una mica.

―Doncs potser és que m’he parat a conèixer-la més en uns mesos que tu en anys ―va dir-li a en Matt―. Bé, deixem-ho estar, perquè ja hem posat la V prou incòmoda i no hi vull contribuir més. Estic convençut que ho saps, que així no es parla a les persones, que ja tenim una edat. A partir d’aquí, tu sabràs què fas. Però si et torno a sentir amb aquest to, tindrem una conversa.

Després d’uns segons decidint què feia, en Matt va optar per passar de llarg de tots i sortir per on havia vingut. La V es va acotar per recollir els llençols que havien quedat a terra i els va entrar a la porta del rebost, que potser també podria rebatejar i anomenar porta de la discòrdia.

―Perdó ―va dir en Jared mirant-la amb preocupació―. No et volia fer sentir pitjor. Però és que no podia sentir-ho i no dir res.

―No, i ara, només faltaria. Si de cas, em fa vergonya no haver sabut defensar-me jo.

Kai li va passar un braç per les espatlles un moment i la va acostar cap a ille en una mitja abraçada que la V va agrair. Tots tres en pack van tornar a la taula, on Kai i en Jared es van tornar a trobar amb els tamales a mitges, i la V va deixar caure el cap entre les mans.

―Realment, enlloc com a casa.


Llegit 145 vegades


< Anterior capítol || Pròxim capítol >

 


Comentaris
Envia un comentari!: Per comentar has d'estar registrat. Registra't és gratuït ;-)


  • Avatarmarta_ginny (Moderador/a FF)Enviat el 26/02/2022 a les 19:01:56
    #27974He escrit 13 fanfics amb un total de 175 capítols

    SHIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIII IIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIP

    Em disculparia per la sobredosi de sucre que hi ha en aquest capítol, però no us fa res, oi que no? A mi segur que no hahahaha els adoro aish

    El títol! És la frase d'entrada de l'A'Whora a DRUK2 mentre porta un outfit inspirat en la Dorothy d'El mag d'Oz (o sigui que és doble referència en aquest cas!). Com hem vist, l'ambient a la celebració de Nadal a casa la V és... bé, tens com a mínim hahaha I per això feia temps que tenia aquest títol col·locat, perquè em semblava que hi anava perfecte. Aquí teniu el moment (no he trobat gif amb la frase):

    La primera escena se suposava que era extra per posar un tros a Ilvermorny i avançar una mica la trama general i OMG COM ES VA ALLARGAR! Quan vaig començar només sabia que hi havien de sortir Kai, en Jared i la Chepi, i llavors se'm va acudir la idea del somni i bé... evidentment, la vaig haver d'escriure hahaha Vaig arrencar a partir d'aquí i mira, es va anar allargant. Però vaja, ens ha servit per desequilibrar una mica més la V amb el tema Jared, que ja va bé perquè si no la nena no s'adona de res, i a més a més hi ha el tema Chepi que bé... havíem de veure com estaven les sospites i per on estan buscant.

    Llavors tenim el dinar! És l'escena base del capítol i ha acabat sent la més curta hahaha però crec que ja fa el fet. Hem acabat de veure una mica més la família al complet de la V (no he volgut especificar molt molt els personatges perquè realment no és important i hi ha molta gent, però si teniu dubtes o voleu saber més qui és qui pregunteu!) i la dinàmica general que tenen. I com veiem, tenen notícies per la V que bé... no li agraden, precisament, i tindran conseqüències. Sorry, V, prometo que algun dia et donaré alguna alegria hahaha

    Però i el Shawn? No és majo? A mi m'encanta! No hi acabo d'estar d'acord, però m'encanta hahaha I va bé que hi hagi algú de l'altra banda amb qui comunicar-se sense que peti tot. I el final, tan adorable que era tot... i bé, la cosa es posa lletja ràpid. Tot això va venir d'un comentari de la Mercè sobre el capítol 14, que va dir algo com ara "està adormidíssim, poc li ha faltat per saltar sentint com li parla el Matt a la V" i va ser com... cap problema, li donem una oportunitat hahaha Ni jo no tinc 100% clar com anirà evolucionant això, o sigui que ho descobrirem tots amb el temps!

    Això és tot! Ens llegiiiiiiiiiiim!




  • AvatarArwen Black (Moderador/a FF)Enviat el 01/03/2022 a les 01:33:16
    #27981He escrit 2 fanfics amb un total de 5 capítols

    Omg... Marta... és que és tan flipant com et saps submergir en els grisos de les relacions... M'he quedat bocabadada durant tot el capítol, i hi anaves afegint capes i capes de punts de vista diferents... És que també jo sempre he estat de blancs i negres, i em supera com et fiques en tot aquest cúmul de pensaments. Crec que tot el que pugui dir d'aquest capítol es quedarà curt. / El somni... I'm living, per fi la V s'adona una mica que té un crush com una casa aaaaah cute cute cute./ I la Chepi! Per fi sabem qui és la descendent! YASS. Again, m'ha flipat com de bé sap portar tot el tema d'agafar llibres de la biblio i el comentari final que li fa. Bravo./ Lo del Matt em recorda una mica al germà en Normal People, rellegint comentaris m'he adonat que no ho havia comentat. Però el Shawn m'ha fet veure-hi un punt diferent. Potser sí que hi ha sortida.../ Brillant. Un 10, Marta. Súper bon capítol!



  • AvatarAgatha Black (Moderador/a FF)Enviat el 09/03/2022 a les 16:06:31
    #27982He escrit 9 fanfics amb un total de 207 capítols

    ...

    WTF amb el somi, a veure! Que ja ho teníem, que ja ho teníem! XD Ella deu estar contenta que la Chepi l'hagi despertat, però nosaltres no! 

    La Chepi no em sé decidir si m'agrada o no. Sé que la poseu com una bona noia i una bona alumna, i sembla clarament una bona persona, però de vegades les seves actituds són gairebé maleducades. No del tot, però roçant la línia. M'ha sorprès que li parli de tu, a la V, per això. És perquè a Ilvermorny heu decidit que es parlen de tu amb els profes? O la V ho demana així? O és la Chepi, que els parla així a tots? Però bé, així que pinta que pot ser ella la persona de qui parla la profecia! Està bé, almenys no sembla gens poruga, si les coses depenen d'algú, millor que sigui d'algú així! 

    Ai, el dinar de Nadal... m'ha ressonat molt, el que li passa a la V. A la meva família jo també sóc la més petita, tots els altres tenen si fa no fa la mateixa edat, i tot i que m'hi porti cordialment, i faig un esforç per interessar-me en les converses, al cap d'uns minuts estic esgotada i en plan "booooooring" i em quedo més al marge. És una merda, però és el que hi ha... quan toca toca, i un s'hi ha d'estar fins que es pot escapar. 

    Per un moment he pensat que dirien de portar els pares a una residència (que tindria sentit), però cpntractar una persona a casa és molt millor! No he entès per què s'ho ha pres tan malament la V, no vol dir pas que no hi pugui seguir anant, ella, i passar tota l'estona que vulgui amb ells, sino que almenys ja no haurà d'estar tan ansiosa i neguitosa, perquè si passa res, ja hi haurà algú que els ajudi! És un pes que es pot treure de sobre i hi guanyarà en tranquilitat i pau mental... no? És que estic completament amb en John, aquí. En Matt està força a la defensiva, i com que està enfadat amb ella doncs encara més, però el que li diu el germà gran té tot el sentit del món... Però bé, si ho vol fer ella si o si, doncs mira, al final diuen que sí, però jo no ho veig, pobra noia... que té una feina, i una vida, és molta responsabilitat... 

    M'ha agradat molt la conversa amb en Shawn... sempre m'ha caigut bé, el personatge del Matt, crec que ja ho he comentat algun cop, i aquí es veu que en realitat és bon paio, passa que li té enveja a la V i no la tracta justament... és dur. I el que ha fet el Jared... bé, el pobre l'ha anat a defensar però ho ha empitjorat... No s'hi hauria hagut de ficar. És que la V és grandeta, ja, és la seva família i ho ha de gestionar com ella vulgui. És evident que la seva tècnica de demanar sempre disculpes no funciona amb en Matt, que és més directe i de confrontar les coses, i el deu frustrar que en comptes de fer-li veure els seus arguments ella només s'arrauleixi i quedi sempre com la víctima. Com ella mateixa ja ha vist, han de seure i tenir una conversa honesta, i segur que s'acaben entenent. 

    Ai, ai, espero que s'arreglin. 

    Bueno, que m'ha encantat aquest capítol! Que dramàtic tot! Hahaha, ja tinc ganes del següent! Felicitats, com sempre!




  • Avatarmarta_ginny (Moderador/a FF)Enviat el 12/03/2022 a les 22:38:08
    #27985He escrit 13 fanfics amb un total de 175 capítols

    Atena: no hi ha blancs i negres aquí hahaha m'alegro que t'hagi agradat! :) Bé, s'adona s'adona... està en negació, però almenys li hem creat una mica de crisi, que era l'objectiu. Ai noooooooo el Matt no és pas com el germà de Normal People! De vegades es passa tres pobles, però no és pas abusiu com el tio aquell. No, no, no és el cas.

    Gee: confesso que quan vaig llegir el comentari va ser una validació molt gran perquè has pillat exactament el que volia de cada personatge! La Chepi viu en aquesta línia. Dius que la volem pintar de bona, però jo diria que la manera com menteix clarament i sense remordiments ni dubte no és precisament positiva! I la V vol que la tractin de tu, sí, en aquest cas és ella :) Sí, en John té raó, però que tu i jo ho veiem no treu pas que la V pugui no veure-ho. En aquest moment, per ella és un atac coordinat (o sigui s'ho han parlat abans per anar tots a la una contra ella) i a més a més una reacció directa a "no ho has fet bé, per tant hi ha conseqüències". Per ella, ara mateix, és com un càstig, com dir-li que no ha estat prou bona. I hi ha més coses, però com que la V no se n'ha adonat encara, no us les diré xD Hm, a veure, sí, en Matt és bona gent en global, però s'està passant moltíssim per l'enveja que té, i la manera com li està parlant a la V és inacceptable, trobo jo. Si en Jared hagués anat a treure la V d'allà al mig, cosa que era molt necessària, hauria estat estupendo, però li surt la vena contrafòbica i ja ho tenim embolicat hahaha

    Ens llegim!




  • AvatarMercè GrangerEnviat el 10/04/2022 a les 22:53:31
    #27990He escrit 6 fanfics amb un total de 39 capítols

    HAHAHHAHAHAHAHA EL SOMNI EL CAOS QUE NECESSITAVEM HAHAHAHHA V QUE NO HO VEUS? HAHAHAHAHHAHA. Sorry és que em fan feliços els nens <3 Hihihihih i ja era hora del somni, l'havíem de trasbalsar una mica! (saps, com si la resta del capítol fos super chill -bé comparat amb altres sí-). Que el Jared ja n'és conscient HAHAH. I parlant del Jared, un altre exemple d'eloqüència eh? HAHAHAH Però sols ha estat un somni o sigui que shhhhh. De moment només podem somiar mentre aquests dos perden els temps, llàstima.

    iiii Chepi apareix en escena, sempre tan oportuna i amb els comentaris que fa hahaha. I el Jared hihihih. Els records del somni, V, els records del somni hahaha. I he de dir que m'encanten tant les intereccions de Kai i el Jared en aquesta escena, l'spoiler alert! BRILLANT HAHAHA. Ai que m'encanta no puc. Adoro la dinámica entre els tres <3

    Però lo veritablement flipant del capítol són les escenes familiars. Uf és que et queden tant bé i t'has passat el joc amb tot el tema de la V. És tan brutal i realista i uff, és que és boníssim. I em fa una peneta quan parla amb les nebodes, aish, no sé broken heart Però està clar que la V ha de gestionar millor tot el tema dels pares... I ´boviament les coses tornen a petar amb el Matt. Sort que hi ha el Shawn, que bé que per fi aparegui en escena! És que normal que t'encanti! 

    I TORNEN A APARÈIXER KAI I EL JARED. Ai ai ai que m'encanta. Sorry per repetir-me però tenen una amistat tan maca els tres i que vinguin després del dinar <3 I és que el detallet de la V és tan maco que no puc. I amb els jackalopes també <3 <3 <3 

    I "En Jared està molt trist per haver-se perdut la seva cita a tres bandes amb en Ricky i la vena. Una desgràcia!" HAHAHHAHAHAHAHA

    Hehehehe aprofitem un mini momentet de ship, gràcies sobres carnívores hahah. I.bé tornem amb el tema del Matt... malgrat que em fa una mica d'angoixa la baralla m'agrada molt aish. I com ha evolucionat el Jared i defensa a la V <3 Segurament no s'hi hauria d'haver ficat que ho empitjora, però no pot consentir que tractin malament a la V... és que está pilladíssim pobret hahaha. No sé, m'agrada moltíssim tot el capítol, però les darreres escenes realment son brutals. 

    Ai el drama broken heart Enhorabona heart