Havia estat un dia llarg.

Pensava que s'hi acabaria acostumant, als horaris, aixecar-se prest i preparar classes. Tanmateix, li costava. Potser no se li feia tant muntanya amunt com al principi de curs? Diria que sí. Les primeres setmanes havien estat un malson, entre aquells horaris inhumans, haver de menjar cada dia rodejat de persones, les classes, una rutina que no li agradava… Seguia sense veure-ho, allò de despertar-se prest, corregir i assistir a reunions, però, almenys, va pensar mentre tancava la porta del seu despatx, no se sentia tan incòmode com ho havia estat durant el setembre. 

Aquella tarda, però, havia estat particularment horrible. Per l’activitat: s’havia estat assegut tantes hores, corregint exàmens, que tot li feia mal. Però sabia que no podia allargar més la tasca, feia més de dues setmanes que els alumnes havien realitzat la prova i, en vistes que el trimestre s’acabava, necessitava posar les notes. Almenys li havia pogut posar un 1 al Petty, el seu únic consol. Bé, mentia, n’havia tingut un altre: la V, al seu costat, també havia estat corregint. Per animar-lo, i obligar-lo a fer la feina d’una vegada per totes, s’havien tancat ambdós al despatx de la professora, millor que el del Jared, i havia aprofitat tota la tarda per avançar feines. Els jackalopes se’ls havien quedat mirant inusualment calmats.

Però quan va ser una altra vegada al seu despatx, va comprovar que encara tenia feines incòmodes a completar. I la que l’esperava des de l’escriptori li semblava molt pitjor que llegir cinquanta vegades com cuidar dels firedrakes.

Una carta dels seus pares. Mentiria en dir que no ho havia estat tement, els últims dies, en vistes que el Nadal cada vegada era més pròxim. Els altres anys havia estat senzill: una resposta telemàtica, negant-se a acudir-hi per qualsevol excusa, però assegurant que estava bé. I així fins a l’any següent. Però, després dels fets del mes anterior, veure la relació de la V amb la seva família, parlar de la Kathryn… no sabia fins a quin punt podia continuar actuant així. No era just per la seva família. 

Tanmateix, que havia de respondre? ‘Hola, perdó per ignorar-vos durant anys, és clar que venc al dinar, prepareu tot un bufet de menjar vegà’? No era exactament bo, amb les persones, però posaria la mà al foc que no era la resposta més indicada. 

Va tornar a mirar la carta, oberta, tal com l’havia deixat aquell matí després d’haver-la rebut i llegit sols un centenar de cops per assegurar-se que les paraules que deia eren les que pensava. 

La llegia un cop més? Ja se la sabia de memòria. Però potser tornar-la a llegir l'ajudava a trobar les paraules que necessitava per respondre. I la decisió, ja de passada. Feia com altres anys, i no hi anava? Aquest cop no podia culpar a la distància, sabien que era professor a Ilvermony. Si s’armava de valentia, es menjava els sentiments i hi anava? A risc que tot fos estrany, incòmode, que acabessin pitjor del punt incert en el qual estaven ara mateix…

Va deixar els jackalopes a terra i es va recolzar sobre la paret. Estava suant. Una dutxa. Això era el que necessitava. Havia arribat cansat i amb el cap cremant, de tanta estona concentrat, si intentava ara tornar a escriure alguna cosa amb un mínim de sentit acabaria de molt més mala hòstia del que ja estava. 

Just acabava de treure’s la samarreta quan va sentir que picaven a la porta. En circumstàncies normals ho hauria ignorat, però en reconèixer la veu que va pronunciar al seu nom, després dels crits, es va llançar cap a la porta com si obrir-la fos una qüestió de vida o mort.

—V. Que passa? Estàs bé? —Era molt tard. Quan l’havia deixada feia mitja hora, la V ja badallava i amb prou forces podia aguantar-se dreta. Què podia haver passat perquè truqués tan tard al seu despatx? La ment del Jared va començar a enterbolir-se amb possibilitats cada vegada més excèntriques i tràgiques—. Has pres mal? Et porto a la infermeria?

—TXAXAAAAAAAAAAAN!

La V estava dreta davant d’ell, aparentment il·lesa i amb una actitud alegre que contrastava amb la preocupació del Jared. Ell se la va mirar un parell de cops de dalt a baix, intentant discernir a què venia aquella actitud tan festiva que… bé, sí, era adorable i contagiosa, però allò no eliminava el quasi atac de cor que havia sofert en trobar-se-la tan tard desperta i tocant a la seva porta. 

Aleshores, va caure en un detall: la roba. Fins en aquell moment no se n’havia adonat, però el conjunt gris de roba de dormir que portava la V se li feia familiar. Li havia regalat ell feia una setmana. Era senzill, doncs no havia volgut arriscar-se massa, Kai ja s’encarregava cada dia de deixar-li clar que la roba no era precisament lo seu, però quan l’havia vist havia pensat que era una bona opció per la V. D’un gris més aviat clar, la part de dalt, de màniga llarga per sobreviure al fred hivern d’Ilvermony, tenia imprès un dibuix de La dama i el rodamón amb alguns detalls ressaltats en rosa salmó. Els pantalons a conjunt estaven estampats amb cors d’aquell mateix rosa. El Jared va quedar-se un segons sense aire, devia ser per l'ensurt, segur que era per l'ensurt. 

—Mira! És el pijama que em vas regalar! No feia falta, però volia que veiessis com m’agrada! 

En aquell moment, el cap de setmana d’Acció de Gràcies se li feia molt llunyà: quan havia tingut el malson, i quan havia banyat completament el pijama de la V amb les seves llàgrimes. Aleshores li havia promès, i s’havia promès a ell mateix, que li compensaria d’alguna forma. El que va pensar en aquell moment, i que no havia estat substituït per cap idea millor, havia estat regalar-li un nou pijama. Havia esperat suficient temps, i anat prou lluny per adquirir-lo, perquè la data de canvi ja hagués expirat i no el pogués tornar. Així s’havia vist obligada a acceptar-lo. 

—Violeta —va començar el Jared molt seriós—. Per favor, avisa abans de fer aquestes entrades que em penso que passa alguna cosa si apareixes a aquestes hores. Estàs bé, oi? No estàs sagnant ni res? 

—Que no, Jared! No veus… —Aleshores, de cop i volta la V va mirar-lo fixament, es va posar roja i va callar de cop i volta. El Jared va alçar una cella, mentre la preocupació tornava a acudir, però la V simplement va desviar la mirada i es va centrar en un punt indefinit del passadís—. Perdó. Si vols ja marxo…

—Sí. A dormir. Que són les deu, és molt tard —El Jared va crear els braços, coneixedor com era dels horaris de la seva amiga, a aquelles hores ja havia d’estar ficada al llit per poder-se despertar cada matí amb l’energia que la caracteritzava. Ara que s’hi havia acostumat, els esmorzars serien depriments sense la V al seu costat animant-lo per començar el dia amb un somriure—. No… No vull que sembli que t’estic fent fora —va afegir ràpidament en adonar-se de la poca diplomàcia de les seves paraules. La V seguia sense mirar-lo, i tenint en compte que l’havia convidat no molt amablement a tornar a la seva habitació, no la podia culpar—. Només… Estic preocupat… pels teus horaris de son. Saps? T’acompanyo a l’habitació. 

—No… No fa falta —va respondre la V distreta, encara amb la vista fixa al passadís—. Ja em sé el camí.

—Insisteixo. És el mínim que puc fer per agrair-te el detall. Gràcies, de debò. Et… et queda bé el pijama?

Perfecte, Jared, una contestació perfectament normal. 

Per solucionar les coses, o almenys evitar que la conversa continués després de les seves cagades, va començar a caminar en direcció al despatx de la V. Ella el va seguir, encara en aquell estat tan distès en què havia entrat sobtadament, que el Jared no sabia a que es devia. Ella jurava que estava bé, però… Si demà estava igual l’arrossegaria fins a la infermeria. Millor prevenir que curar. Encara que hagués de discutir amb les russes, tant se li’n donava, s’asseguraria que la V estava bé. 

Era cosa seva o la temperatura havia disminuït bastant, en poc temps? Quan havia fet el camí invers, del despatx de la V al seu, no feia ni una hora, no estava tremolant com ho feia ara. En el moment quan es va portar els braços sobre el tors per abraçar-se, se’n va adonar: havia sortit tan precipitat que s’havia oblidat de tornar-se a posar-se la camiseta i ara anava, de cintura cap amunt nu, pel passadís d’Ilvermony. Sort que no solia estar massa transitat a aquelles hores, i ja no quedava gaire distància fins a arribar al destí. 

—El meu despatx… —va murmurar la V mentre ràpidament es col·locava davant la porta indicada, encara sense mirar al Jared.

—Sí… Eh… Bona…

—JARED! 

El crit de la Mary Jane va ressonar per tot el passadís. La seva mirada era encara pitjor: fixa en la V, mostrava un odi profund que el Jared mai no hagués pensat que un cos tan hippie seria capaç d’acollir. Cada tres dies, la Mary Jane acudia al seu despatx amb excuses cada vegada més ridícules: al principi, li havia demanat sal; l’última nit, si tenia per casualitat un manual de mecànica. El Jared simplement esperava uns segons de cortesia per respondre negativament i tancar-li la porta als nassos. 

—Fica’t a l’habitació. Ràpid —va murmurar entre dents el Jared, veient com la Mary Jane s’aproximava a ells dos—. Bona nit.

La V va desitjar-li bona nit i va procedir a complir les indicacions del Jared. La Mary Jane s’havia quedat un altre cop quieta, en la llunyania del passadís, mentre mirava amb els ulls entreclosos al Jared. Finalment, després d’uns segons i d’enviar-li un gest amb els llavis que el Jared va decidir que no era necessari interpretar, va marxar per on havia aparegut. 

Quina puta nit de bojos. Havent tornat al seu despatx, just tirar-se al llit va veure com els seus ulls es tancaven. Per primera vegada, entenia la V i els seus horaris. No eren les onze i ja estava rebentat. 

La carta dels seus pares podia esperar a l’endemà.

*

—Graves.

Després de tres mesos, el Jared havia desenvolupat l’habilitat d’ignorar els crits del Ricky. Quan el subdirector començava a parlar en qualsevol reunió, ell simplement desconnectava i pensava en noves formes de protegir els seus jackalopes de la bèstia sanguinària que rondava pels passadissos. Tan immers estava que tampoc va reparar que tots els altres assistents de la reunió s’havien girat per mirar-lo.

—GRAVES!

El Ricky va cridar tan fort que, segurament, la vena també havia adquirit, per fi, veu pròpia i s’hi havia sumat. Tot i així, no va ser allò el que va despertar al Jared dels seus pensaments. El copet discret de la V, al seu braç, va ser el que el va retornar a la realitat.

—Que passa, Ricky? Trobes a faltar la meva veu?

La vena sí, que va duplicar la seva grandària.

—Els pukwudgies m’avisen que té visita. L’esperen al seu despatx. Intenti no estar-s’hi gaire, la reunió no s’ha acabat.

Hòstia, les seves pregàries havien estat escoltades. Es podia alliberar d'una reunió del Ricky. No entenia la lògica del tema però no va fer falta dir-li dos cops: es va aixecar i, molt més ràpid del que ho hauria d’haver fet, va marxar de la sala de professors com qui s’escapa de la presó després de tretze llargs anys. No sabia qui era la visita (de fet, ja li semblava sospitós que ell, qui precisament no era míster popularitat, tingués una visita) però segur que ho podria solucionar en dos segons i després tarda lliure. Estava el Ricky que tornaria a la reunió. Ni de conya. Ja li demanaria un resum a la V, qui, per cert, tornava a actuar amb normalitat, després de l’atac d’ahir. Devia estar cansada. Sí, havia estat allò, la son. 

Va anar tranquil·lament cap al seu despatx que total, si la persona misteriosa ja estava allà, no li vindria d’esperar-se uns minuts més. Tot i que potser… va tragar saliva. Era tan inusual, que algú vingués a buscar un professor a l’escola mateix; potser alguna desgràcia havia ocorregut. 

Va accelerar el pas.

Els jackalopes estaven bé. La V i Kai estaven bé. Ell estava bé. El més important que tenia a Ilvermony, aleshores, estava sota control. El seu despatx no es podia haver incendiat, no sentia olor de fum, i total, pel que hi guardava, tant li feia. No tenia lligams a cap altre lloc, o almenys no tan seriosos perquè algú es prengués la molèstia d’anar-lo a buscar i concertar una cita amb ell. Aleshores…

La seva família.

Va accelerar encara més el pas. 

A la carta havien assegurat que estaven bé, però i si per ventura havia passat cap accident? Passaven cada dia, quan algú menys ho sospitava. Podria haver estat tan cruel, el destí, de fer-los mal l'endemà de la recepció de la carta? La primera que el Jared havia esperat per contestar, ja que no volia donar una resposta taxativament negativa? Alguna força el culpava i havia pres la decisió per ell?

El seu pas s’atracava més al córrer que al pas lleuger amb el qual havia iniciat el trajecte.  Una silueta va intercedir en el seu camí, però ell, ja ennuvolat l’enteniment per possibilitats catastròfiques, no va prendre’s la molèstia d’endevinar qui era i va seguir endavant, només amb un gest de salutació.

Va notar, aleshores, que un braç l’estirava i l’obligava a parar-se. Perfecte. Normalment, ja no tenia moltes ganes de parlar. Ara, nerviós per l’encontre al despatx i cansat després d’una hora de reunió amb el Ricky, encara en tenia moltes menys. 

Els seus narius van ser els primers en reconèixer al seu captor. Aquella olor inconfusible reduïa la llista de possibles candidats a uns pocs noms, sempre d’ulls vermellosos i actitud dispersa. Seguidament, va reparar en el teixit verd amb què anava embotit la figura. El Cody Mundt, professor de vol i fumeta en hores lliures (i no tan lliures), professava quasi tanta lleialtat a aquell xandall com el Jared als seus jackalopes.

—Ei, Jared, tio! Que et volia donar l’enhorabona!

L’enhorabona? Per què? Per haver posat un 1 al Petty? Sí, havia estat un dels millors esdeveniments de la setmana, però que ell sabés, no s’havia escampat la veu.

—... Gràcies?

—Quina sort teniu alguns! Ja ens ho ha contat la Mary Jane. Semblava dolguda, però entre tu i jo… no us acabava de veure. Ara segur que estàs molt millor!

Mare meva com corria la droga en aquells passadissos.

—Ahà.

—Ja em diràs com t’ho vas fer. Són molts d’anys a l’escola… Tot i que a vegades ja ens ho passem bé, després de prendre'ns alguns brownies, ja m’entens —No. No ho volia fer. Necessitava un encanteri per perdre la memòria a curt termini—. Vaig enviar el meu perfil a la revista Maginder, la coneixes? La publiquen setmanalment i si algun està interessat et posen en contacte amb tu… I després a Magrinder, que un està en bona forma i ha de lluir cos, saps? La cosa no va sortir del tot bé… Potser vaig exagerar una mica amb l’alçada i…

Que algú el matés. No creia que arribaria mai a aquell extrem i que el perdonés Morrigan pel que estava pensant, però trobava a faltar les reunions amb el Ricky.

—Eh… Cody…  Tinc pressa. Fins més tard.

O fins mai.

Va desempallegar-se del professor i va continuar caminant abans que el Mundt el tornés a enxampar per seguir relatant-li les seves misèries amoroses. Preferiria una visita al dentista sense anestèsia abans que allò. Si ell ja sabia feia molt de temps que les drogues eren dolentes! No necessitava aquelles lliçons. 

Potser perquè ara no sols estava mogut per la preocupació, també per l’afany d’escapar, va recórrer els metres que li faltaven per arribar al seu despatx en un temps rècord. Com li havien indicat, una persona  esperava davant la porta, però donant-li l’esquena.

Així i tot, va saber qui era.

Els mateixos cabells foscos. Quan es va girar, uns ulls iguals als que cada matí es topava al mirall van retornar-li la mirada. Uns trets amb tanta semblança que només podien ser fruit dels mateixos progenitors. 

—Bethany.

*

La seva germana petita havia canviat en els anys que feia que no la veia. Trets més afilats, uns quants centímetres més alta, però reconeixia traces de l’adolescent que havia conegut abans que la Kathryn morís. La seva mirada s’havia tornat més confiada, així ho demostrava també la postura desafiant amb què encreuava els braços sobre el pit. Veure-la allà, ja d’adulta, de sorpresa… va sentir una punxada al cor. Justament tenia l’edat de la Kathryn quan… S’hi assemblava molt. Els tres sempre ho havien fet, però elles dues... Va quedar-se parat, desconcertat amb aquell reencontre amb el passat.

—Jared. Animkii. Graves.

El to de la Bethany anava a parell amb el que prometia la seva postura. Podia notar que contenta no estava, mentre avançava cap a ell amb pas decidit. Ell es va quedar parat, encara incapaç de reaccionar, sols veient, amb una cella alçada, com la distància entre ambdós cada vegada es reduïa més. Merda. No havia pensat què els diria als seus pares, i menys havia inclòs la Bethany. Havia assumit que seria més fàcil, però ara estava tan perdut com ho havia estat el dia anterior en rebre la carta. Què li deia? S’explicava? S’excusava? Valia la pena?

La Bethany estava cada cop més a prop i ell encara no sabia com reaccionar. I menys ho va saber quan, essent la distància entre els dos germans ja ínfima, ella va saltar per passar-li els braços pel coll i abraçar-se a ell com si fos un coala. Com feia quan eren petits. Quasi va caure però, en el darrer moment, per instint, va recuperar l’equilibri i va passar els seus braços per la cintura de la Bethany, per retornar-li el gest d’afecte. En aquell instant, va semblar que el temps i les ferides no haguessin tingut lloc. Ell tornava a tenir vint anys, ella tornava a ser una adolescent. Tot tornava a estar bé. 

Però la Bethany aviat es va desferrar i va tornar a la posició inicial. Quan li va retornar la mirada, el Jared va ser conscient dels anys de silenci ignorant les cartes. Sabia que havia ferit la seva germana tant com s’havia fet mal a ell mateix. I, malgrat l'èxtasi pel retrobament, la Bethany era molt conscient d’aquell abandonament i no estava llesta per perdonar-lo. O això va endevinar el Jared en mirar-la als ulls, els seus ulls. No la podia culpar. No podia, tampoc, dir que s’esperava res diferent. S’ho mereixia.

Com també es mereixia la bufetada que li va pegar.

Joder. La Bethany havia estat seleccionada per Wampus. No feia falta que ho jurés. 

—Espero, de veritat, que tinguis una explicació raonable per estar ensenyant per aquí des de principi de curs i no haver-te dignat a passar per casa.

—Bethany…

—Ni Bethany ni merdes. Ja pots anar donant-me motius. Que ja massa m’ha costat fer-me un buit entre assajos per venir-te a veure perquè em venguis amb ximpleries. 

—Amb la feina de les classes no he tingut temps —va dir amb la boca petita. La primera excusa que va poder idear. Terrible, ho sabia.

—Si jo tinc temps entre assajos i merdes per venir a buscar-te i cridar-te quatre coses, tu tens temps per escapar-te un cap de setmana a saludar i prendre’t un cafè, imbècil. O és que estàs intentant tenir el premi a professor de l’any? Que sàpigues que estem a punt de treure disc i com surti perjudicada per haver-te vingut a veure i no serveix…

—Treure disc?

Allò era nou. Havia trencat el contacte estret amb la seva família quan la Bethany encara no s’havia graduat, aleshores no tenia cap pista a que havia dedicat la seva adultesa. Però, de fet, no li sobtava tant, si havia seguit el camí del seu pare; dels tres, ella sempre havia estat la que havia manifestat més talent per la música. 

—Sí, les Fruit Salad estem a punt de treure el debut.

—Fruit Salad?

—La meva girlband. 

—Estàs en una girlband? —Sense poder-ho evitar, va esclatar a riure—. Qui ets? La Baby Spice?

—La puta llimona, imbècil, no ho veus? —va preguntar la Bethany com si fos obvi—. Sweet and sour.

—Ahà.

—No canviïs de tema. Vens. Per. Nadal. A. Casa. No és una invitació. És una ordre. Aquesta vegada no tens excusa que estàs a un altre país. 

—Bé, he de consu…

—Una merda. Ara de cop i volt ets sociable i tens molts compromisos? —Auch—. Si no veig el teu cul el 25 a l’hora de dinar penso venir aquí i arrossegar-te dels cabells, si fa falta. Ens entenem, oi? —El somriure de la Bethany era de tot excepte cordial—. I ara me’n vaig, que tenc només mitja hora fins al pròxim assaig i he quedat amb la Tami… Sort que té el despatx a prop.

—Tami? La Tamisha Symone Okafor? —va arrufar les celles el Jared. Era l'única persona de l’escola que podia respondre a aquell apel·latiu, encara que no s’imaginava com la jove professora podria tolerar que algú li abreviés el nom d’aquella forma. Mirant-ho bé, tenia sentit: algú havia d’haver avisat la Bethany, que ell feia classe allà—. Sou amigues?

—No haguessis desaparegut de la meva vida fa anys i ho sabries, germanet. Fins el dia 25. Ah, i porta postres! Et recordo que m’agrada la xocolata!

Tan ràpid com havia aparegut, la Bethany va esfumar-se darrere la porta del despatx de la Tamisha Symone. El Jared va fer el mateix rere la del seu despatx: necessitava estar una estona estirat, amb els seus jackalopes, per pair-ho tot. Semblava que, aquell cop, la decisió s’havia anat a trobar amb ell. 

Tocaria tornar a casa per Nadal.

*

Pel que s’esperava de Kai, el Club 96 resultava bastant discret. 

Clar que tenia la mateixa idea de decoració d’interiors que de moda, o de qualsevol matèria relacionada amb l'estètica, i aquest coneixement era equivalent a zero a falta de nombres negatius. Però quan Kai els havia proposat celebrar el cap de setmana anant a fer uns còctels al seu club preferit, el Jared havia esperat una sala rococó, amb tant de brilli-brilli que la seva vista se’n ressentís. En canvi, era un espai sobri, d’elegants grisos i alguns detalls brillants i llums LED que feien ressaltar tot l’espai. Si n’hagués sabut més, d’elegància, hauria pogut concloure que qui l’havia decorat havia dut a terme una exquisida demostració de bon gust.

El que sí que va notar, però, va ser el temor de la seva cartera. Ensumava el pijerío. No seria barat.

Les dues noies a càrrec de la tenda van saludar a Kai com si es tractés d'une gran vell amic. Ambdues portaven vestits de nit elegants, que combinaven tant entre ells com amb la decoració, però alhora eren prou singulars —un beix i platejat, l’altre blau i rosa— per destacar pel seu compte. La veritat fos dita, pareixen més models a punt per desfilar a la Fashion Week que propietàries d’un club.

—Benvinguts al Club 96! —va saludar la més baixa, de trets llatins i espessa cabellera de color mel—. Un lloc per la gent amb estil. Sentiu-vos lliures de passar i admirar.

—No et preocupis Jared, ja ho he arreglat i et deixen passar —va murmurar Kai amb un somriure—. Mimi, Vivi, quant de temps! Que us sembla la nova col·lecció de Louis Vuitton? Per cert, per beure vull el de sempre!

—A mi poseu-me el mateix —va somriure la V, qui no estava tan còmoda en aquell ambient com Kai, però almenys no semblava un pop en un garatge com era el cas del Jared.

—I jo… eh… la beguda més barata que tingueu.

Un parell de mirades el van fulminar. Meh. Podria viure amb l’antipatia d’aquella gent. 

—No ho podries haver dit d’una altra manera, oi? —va instigar-lo Kai quan els tres van seure a un sofà apartat de la pista de ball—. És igual. Així i tot serà una beguda fabulosa. Tot en el Club 96 ho és. Per això és el meu preferit.

—Fabulosa serà la pasta que em cobraran aquí per respirar… Ja el Ricky em podria apujar el sou o algo, amb les hores extres que faig a la biblio. I aguantant la Mary Jane. 

—Pensava que l’activitat al club de moda t’hauria posat de bon humor!

—Tu calla, que encara estic trobant purpurina quan em dutxo.

—Això vol dir que era un look fabulós!

—Com el que duus avui —Kai s’havia engalanat amb els teixits brillants reservats per ocasions especials. Suposava que devia ser roba de gala o molt creativa. El Jared només veia excés de brilli-brilli i colors dels quals en desconeixia l’existència—. Estàs a un gram de purpurina més que t’ofereixen ser la bola de discoteca.

—I tu a una peça de roba negra més que t’ofereixin fer de forat negre. Vestuari sense vida.

—Anau molt guapos els dos! —va intervenir la V—. M’agrada molt el teu nou collaret, Kai.

—Ah, que portes un nou colla… —La V li va pegar dissimuladament una colzada—. Eh, sí, mola molt.

—Gràcies, gràcies, ja sé que és fabulós. És… pel meu pare —va afegir amb un fil de veu.

—És… fabulós —va contestar el Jared amb el mateix to baix i incòmode. Kai el va mirar amb els seus ulls encerclats d’ombres blaves i brillants i va somriure en senyal d’estima.

Encara que Kai va aguantar uns minuts amb els seus dos amics, asseguts mentre esperaven les begudes, en rebre-les ràpidament es va integrar amb el club. Semblava conèixer absolutament tothom. No sols això: persona amb qui parlava, persona que mostrava, amb el llenguatge no verbal,  que sens dubte il tenia en gran estima. 

—És bona, la beguda barata? —va riure la V una estona després que Kai hagués marxat i s’haguessin quedat en silenci.

—Suposo. T’ho confirmaré quan vegi el compte —Almenys estava carregada. Bastant—. La teva?

—Sí. Kai té bon gust per les begudes.

—Havies vingut a aquest lloc abans?

—Alguna vegada havia acompanyat a Kai, però no m’integro tant com ille, a més, significa estar una nit lluny de casa —va aprofitar aquella frase per revisar el mòbil, acció que havia estat fent de tant en tant des que havien marxat de l’escola—. Però estic contenta que hagis vingut. Així no estic sola quan es posin a parlar massa tècnicament de moda. 

—V, et puc explicar una cosa? —La noia va indicar-li que si amb el cap immediatament—. Avui ha vingut la Bethany a veure’m. I bé, m’ha dit de manera no molt amable que vingui al dinar dels meus pares per Nadal. Ah, i que porti postres.

—Jared, ja saps que si vols que hi anem, Kai i jo hi estarem encantats. Aquest any amb la família ho celebrem el dia 23, el 25 estic lliure pel que necessitis. Però no t’hi sentis obligat, si a últim moment prefereixes que no hi anem, ho entendré.

—Ho sé —va somriure; el convenciment que Kai i la V estarien allà, durant el dinar, estrany com fos, havia estat un dels principals pilars que l’empenyien a enfrontar-se la por i acudir a la cita el dia 25—. Suposo que hi he d’anar, cada vegada en soc més conscient. Però costa. Hauré de decidir fins a quin punt ho explico tot… 

A través de la copa, que va buidar d’un glop davant la incomoditat que li portava aquella conversa, va veure un altre dels somriures empàtics de la V. Sempre ho feien més fàcil tot. Es va demanar un segon got: després d’aquella tarda, se’l mereixia. No, el necessitava. 

—Tampoc no fa falta que et posis la pressió d'haver de donar mil explicacions el primer dia, que no cal que tot sigui seriós —va dir la V mentre li donava uns copets amistosos al genoll—, Segur que estaran molt contents de veure’t i s’enfocaran en això. Les explicacions ja vindran quan toquin.

—També… Joder, és que tampoc no sé què puc dir. Tot el tema de la Dahlia, tornant a aparèixer d’entre els morts o l’infern o d’on putes sigui que prové. I només puc recordar —La segona copa va arribar en aquell moment i el Jared la va agafar al vol per prendre’s un altre llarg glop—, com d’imbècil vaig ser el primer cop i com em vaig deixar enredar per ella. 

—No ho podries haver sabut i en cap cas va ser culpa teva, Jared.

El Jared va moure lateralment el cap, intentant poder-li transmetre a la V la sensació d’aprecio les teves paraules que era incapaç de vocalitzar. Ja havia tingut aquella conversa amb ella. Amb Kai també. I amb ell mateix. Però una part del seu ésser encara es negava a deixar anar la culpa; preferia seguir-hi aferrada, malgrat els efectes adversos.

—He estat pensant en l’anècdota que em vas contar de la Kathryn. Allò de la festa. I ara estic recordant quan m’arrossegava sempre per sortir i a mitjanit s’enganxava amb algú i em deixava sol —va riure, sobtat de poder compartir una cosa tan personal de la vivència amb la seva germana i no extremadament positiva sense sentir-se malament—. Ella sempre va ser la sociable. Al final els meus amics, en la majoria dels casos, eren els seus que es veien obligats a anar amb jo perquè no em desferrava d’ella. 

—Estic segura que també t’apreciaven per tu mateix. I si no, ells s’ho perdien.

—Huh —va murmurar el Jared mentre arronsava les espatlles—. Almenys aquesta era la sensació que tenia sempre que anava amb la Kathryn. Clar que sempre hi anava aferrat… Només volia ser com ella, però al final només n’era la versió del Magidona. Per això quan va aparèixer la Dahlia va ser com un canvi… Per primera vegada semblava interessada genuïnament en jo i no en la Kathryn. per primera vegada era la primera opció d’algú —va veure que la V obria la boca, preparada per dir alguna cosa i es va afanyar a tallar-la—. És igual. No has de dir res. Perdona si t’he incomodat. 

—No ho has fet pas.

—Saps què? —va afanyar a canviar de tema el Jared, malgrat la cara de la V, qui mostrava retinència a voler-ho deixar estar—. La Bethany ha sortit al meu pare i s’ha ficat… en un grup raro. No descartaria que es tractés d’una secta.

—Un grup raro? Com?

—Una girlband d’aquestes. Com era el seu nom? Alguna cosa de fruites…

Abans que pogués continuar, la V va obrir la boca de bat a bat i va deixar el got sobtadament sobre la taula. Va reprimir una exclamació mentre es portava les mans a la cara amb cara d’astorament.

—LA TEVA GERMANA ESTÀ A LES FRUIT SALAD?

La cara del Jared no tenia preu.

—Vols dir que són conegudes?

—LA TEVA GERMANA ÉS LA BETHANY LEMON. JARED. PER QUÈ NO M’HO HAVIES DIT? TÉ UN TEMAZO. SWEEEEEEEET AND SOUUUUUUUUR —va començar a taral·lejar aquelles paraules amb una melodia pop genèrica que el Jared no sabria dir si havia escoltat abans. Quin mal havien fet les Spice Girls.

Definitivament, tenia alguns fans, la girlband de la seva germana. O almenys, alguna fan empedernida, ja que la V va començar a cantar-li totes les cançons. No sabia que les fruites donaven per tant. La dieta frutariana estava triomfant aquells dies, semblava. Mentre la V ja anava pel segon bis de Sweet and Sour, la Mimi, una de les encarregades del club, va passar a recollir les begudes.

—T’agraden les Fruit Salad? Tinc tiquets pel seu concert el mes que ve! —va exclamar amb un gran somriure que li va il·luminar tota la cara, mentre feia uns saltironets que van fer rebotar els seus cabells afros—. Vaig a posar la seva nova cançó! Break Up (Bye Bye)! Saps la coreografia?

—I tant! La vaig tenir en bucle dues setmanes.

La gent cada dia estava més boja. Aquella va ser la conclusió que va treure el Jared quan, en pocs segons, tot el club va entrar en una mena d’èxtasi col·lectiva ballant a l’uníson aquella cançó de les Fruit Salad.

*

—JODER.

El Jared va notar com, darrer seu, els jackalopes s’inquietaven amb els seus crits. La frustració era tanta que va necessitar respirar unes quantes vegades abans de fer una visita ràpida als seus petitons i calmar-los amb algunes carícies. 

Amb el Nadal cada vegada més pròxim, per primera vegada en anys, s’havia tornat a trobar amb el problema dels regals. Després d’un parell de cartes amb l’Alexis, per demanar-li ajuda envers el regal de Kai, només s’havien trobat amb una certesa: cap dels dos no en tenia ni punyetera de moda. Al final, havia anat a una tenda de segona mà i havia comprat certes peces vintage que li havien semblat prou decents. Brillaven molt. Suposava que li agradarien. Posava Dior a l'etiqueta. Li sonava que allò era car. 

A la V li havia comprat uns guants de protecció per procediments alquímics. Sabia que normalment eren de pell de drac però, gràcies a la inestimable ajuda de Kai, n’havia aconseguit uns de molt bona qualitat fets amb materials sintètics. Feia setmanes que observava la V i, d’entre les coses en què havia reparat, una havia estat que els seus guants ja semblaven massa vells. No ho podia permetre. Eren de protecció per alguna cosa. La V necessitava un bon parell de guants nous i de qualitat per evitar fer-se mal. 

També havia comprat regals per la Bethany i els seus pares. Per la primera, ja que ara era música, havia decidit comprar-li un ukelele de color groc, com la llimona (sweeeeeet and souuuuuur, joder com s’enganxava la cançoneta). I pels seus pares una estada d’un cap de setmana a un balneari. Havia estat difícil, i dur: mentre intentava pensar què regalar-los, havia reparat en com de desconegudes per ell s’havien tornat aquelles persones amb qui compartia cognom. Havien estat detalls genèrics, que podria haver regalat a qualsevol persona.

Potser per això encara no havia respost la carta. Havia comprat els regals, s’havia arreglat amb la V i Kai per anar al dinar… i així i tot no havia enviat encara la confirmació. Per què costava tant?

Definitivament, encara ho podia allargar una estona més. Els regals seguien sense estar embolicats. Boles de paper rebregades entorn del seu escriptori demostraven el poc èxit que havia tingut fins en aquell moment. Com podia ser tan difícil embolicar un ukelele? 

Va tornar a posar-s’hi i, definitivament, aquell instrument no volia ser embolicat. Va decidir passar millor al de Kai. Eren peces de roba. Havia de ser més fàcil.

No ho va ser. Un altre seguit d’improperis van sortir de la seva boca. 

—Jared! Que passa res?

Com feia unes quantes nits, només sentir la veu de la V el va fer saltar cap a la porta i obrir-la en qüestions de microsegons.

—V, hola. Eh. No. Estava intentant embolicar els regals de Nadal i… bé. 

—Necessites ajuda?

—Si no tens res a fer…

Estratègicament, mentre deixava passar la V, va córrer a amagar dins un calaix els guants que li havia comprat. Volia que fos una sorpresa. 

—L’ukelele és el que m’ha donat més problemes… —va explicar-li a la V mentre els dos es reunien al voltant de l’escriptori—. Però el de Kai tampoc no col·labora. El dels meus pares cap en un sobre, però també pensava embolicar-lo perquè no quedi poc…

—Ja t’ajudo, no et preocupis —va somriure la V mentre s’acostava a l’escriptori i prenia el gran rotlle de paper de regal (que tanmateix havia minvat molt després de tots els invents fallits del Jared) entre les seves mans—. Però no pensis que te l'embolicaré jo, te n'ensenyo i així a la pròxima ja en saps. 

En cosa de segons, la V va aconseguir fer un paquet amb l’ukelele que havia portat al Jared pel camí de l’amargura, mentre li anava explicant pas a pas tot el que feia. El Jared es va quedar palplantat, observant els detalls de rens del dibuix del paper, per evitar el contacte visual amb la V. 

—I bé? Ja has vist com es fa! Ara pots fer el de Kai, que és més fàcil.

El Jared hauria jurat que havia interioritzat tots els moviments que havia fet la V per embolicar l’ukelele, però, arribat el moment de la pràctica, el resultat va tornar a ser tan desastrós com els cops anteriors. Era incapaç d’assolir que qualsevol tros de paper embolcallés un objecte, presentés la forma que presentés. Fins i tot quan la V es va acostar, més, per intentar ajudar-lo, el resultat va continuar sent el mateix: nefast. 

De fet, pitjor. Els seus dits van fregar els de la V i ell, en un autoreflex, es va apartar nerviós. Ja havia tingut contacte amb ella, abans, però en aquell moment tan sobtat no va saber reaccionar. Tampoc no estava fent més, a part d’entorpir el procés.

—Perdó! —va alarmar-se la V en reparar que el Jared havia fugit—. T’he passat electricitat estàtica?

—Eh, no. És que se’m dona de puta pena i prefereixo no molestar-te.

—No ho fas. Fixa-t’hi i el següent el fas ja tu, eh?

Ella va seguir amb la tasca quan, de cop i volta, va fer un petit crit. El Jared va alçar la mirada, que havia conduït a terra després d’aquell accident, per veure a la V llepant-se el dit. Va fixar en ell els seus enormes ulls marrons i el Jared es va veure amb l’obligació de retornar-li la mirada. De cop i volta, el despatx semblava molt petit. Què estava passant? Només s’havien posat a embolicar regals. 

—Estàs bé, Jared? —Va ser la V qui va prendre la iniciativa, després d’uns llargs segons de contacte visual—. Segur que no t’he passat l’electricitat estàtica? Em sap greu…

—No m’ho puc creure. Ets tu la que s’ha ferit i t’estàs disculpant —va murmurar ell—. Que t’has fet?

—M’he tallat amb el paper —va explicar—. No és res, no et preocupis. És un tall de no res.

—No ho tenies tan controlat, això d’embolicar regals? —va bromejar incòmode—. Vinga, que et curo. Seu.

—No fa falta. Et dic que estic bé. Ja està curat. No em dessagnaré ni res!

—Violeta. Seu.

—No.

—O seus o aviso a les russes.

La V va obeir rodant els ulls mentre el Jared, intentant aparentar tota la tranquil·litat que podia, treia la vareta i s’agenollava davant la V. Va mossegar-se l’interior de la galta quan li va agafar la mà, per veure millor el tall i apuntar la vareta cap a ell. No era un encanteri complicat, fins i tot un alumne de primer el podria fer, i ell mai no havia estat dolent, amb la màgia curativa. Efectivament, en pocs segons ja no quedava res del tall. El Jared va deixar anar l’aire que havia estat retenint, també la petita culpa que havia sentit per la ferida de la V. Al cap i a la fi, no havia estat res, dubtava que li hagués fet mal i ell es feia talls d’aquell quasi cada dia, però així i tot…

—Gràcies, Jared. 

—A tu. Pels regals. I tot. Per animar-me a reprendre el contacte amb els meus pares.

—Però para de donar-me les gràcies, que de veritat que no és res —va dir ella tornant-se a girar per deixar els tres paquets ben fets i ordenar en un racó de l’escriptori—. Veig que ja els has comprat els regals, suposo que això vol dir que tens clar que hi aniràs!

—Crec que ho vaig tenir clar des que tu et vares oferir a acompanyar-me —va somriure el Jared. No era cap mentida.

—Segur que tot anirà bé. Tinc ganes de conèixer a la teva família —La V va deixar caure el comentari alegrament mentre afegia amb la vareta un llaç a cada regal i el Jared va agrair-ho: així havia quedat d’esquenes i no havia dit el lleu enrajolament que havia aparegut a les seves galtes—. Et faig els dos que queden, però mira bé i a la pròxima els fas tu, eh? No et penso fer tots els paquets per la resta de la teva vida.

—Crec que el que faré serà assegurar-me d’anar a tendes on t’emboliquen els regals. 

La V va tornar-li el somriure i aquella va ser la imatge que va quedar-se congelada en la ment del Jared per tot el que quedava de dia: quan va haver de corregir els treballs que faltaven, quan va haver de passar per la biblioteca a fer acte de presència i… quan, després de sopar, va seure a aquell mateix escriptori, per fer el que tants dies havia postergat. Una llàgrima va rodolar per les seves galtes mentre emplenava la ploma de tinta.

Estimats papa i mama…

• 	Mercè Granger	Enviat el 15/02/2022 a les 18:05:42
  	#27969	He escrit 6 fanfics amb un total de 39 capítols

  
  

  Hola hola hola, benvingut a un dels pitjors capítols ever! xD Sorry, que el volia tenir pel dissabte i entre els exàmens i el viatge a Roma ja estava que se m'havia oblidat escriure i ha costat una barbaritat. Però bé, ja el tenim aquí! Només demano que les tomàtigues no me les tireu molt fort. 

  La frase del títol sé que ve de DR, però sincerament, npi idea de quan la diuen xd La vaig trobar per la wiki i en teoria la diu la Willam, queen de la temporada 4 i bastant personatge i tindria bastant sentit. Feia temps que tenia triada la frase (en realitat tinc triades ja totes els meus capítols, sino no puc) i tot i que no es vegi clarament com pensava en un principi, si que aquest capítol tracta del Jared processant les seves emocions i culpes i obrint-se o recuperant el contacte amb les persones qui estima. Que per fi està disposat a anar a veure als seus pares! Ja és un primer pas.

  La primera escena tenim una mica de ship que mai no fa mal a ningú hahaha. No sé si recordau que al capítol de malson el Jared li va prometre a la V que li compraria un pijama, aquí teniu la resolució. Cuquíssims <3 I la V posant-se nerviosa hihi, i el Jared sense adonar-se de res oops. Vaja dos. 

  Després la Bethany! La germana petita de'n Jared per fi apareix. Sí, té una germana petita, molt Kathryn per amunt i per avall però poca Bethany. I això s'havia d'arreglar! I com veis té bastan caràcter hahaha Love ya Bethany. (ah i abans tenim l'anada d'olla del Mundt, Maginder és una revista de mags, el nostre Tinder muggle, i Magrinder... la versió nsfw bàsicament xd). Ah, i lo de la girlband és una anada d'olla molt grosa HAHAHA Però basicament ara tenim una girlband super famosa, les Fruit Salad, i cada una és una fruita, a part de la Bethany (llimona), tenim a les Fruit Salas l'Alyssa (coco), la Juju (maduixa), la Janice (raïm) i l'Adore (brocoli, no pregunteu). 

  El Club 96 és on més referències hi ha- Bàsicament tot el club està basat en un challenge de DR, (AS4), on havien de muntar un club de nit... i dues fan el Cub 96, que el challenge és un quadre, però resulta icònic hahah. 

  Ah, i la cançó de la Bethany, sweet and sour, és una referència a una queen que és diu Lemon, precisament, i té una cançó que diu això, sweet and sour. 

  Iiiii acabem amb una miqueta més de ship. Oops x2. Sincerament al meu cap m'agradava més que com ha quedat finalment però bé, segueixen sent adorables. I el Jared per fi respon a la carta. Al següent ja veureu el Nadal amb els Graves <3

  Una abraçada, gràcies per llegir 

  
  
  
  

• 	Agatha Black (Moderador/a FF)	Enviat el 16/02/2022 a les 16:13:04
  	#27970	He escrit 10 fanfics amb un total de 208 capítols

  
  

  OMG, Jared PER FI te n’has adonat! Wait. se n’ha adonat, no, que li agrada la V? O sigui està súperincòmode amb ella, evita mirar-la, evita tocar-la i “tot el dia el dia amb la seva imatge congelada a la ment”. Ara això ja és conscient. Okay. okay. Tarde, pero bien, Jared, tarde pero bien. 

  Hahahaha com sempre he vist que el capítol era llarguíssim i se m’ha passat volant. 

  OMG la germana del Jared és una Popstar! Per cert, sabíem que tenia una altra germana? Perquè no n’havia estat conscient… M’ha agradat molt. Però se us n’ha anat l’olla definitivament (però m’ha fet molt riure el tros de “la puta llimona, imbècil, no ho veus?” XD)

  Ai, és que no puc comentar res més perquè estic living amb el ship i se m’ha oblidat tota la resta. El següent ja serà Nadal?

  Ai, per favor el ship. EL SHIIIIIIP!.

   

  
  
  
  

• 	marta_ginny (Moderador/a FF)	Enviat el 22/02/2022 a les 21:35:12
  	#27973	He escrit 14 fanfics amb un total de 176 capítols

  
  

  SHIP SHIP SHIIIIIIIIIIIIIIIIIIP LALALALALA SHIP TIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIME

  AH. Que fortíssim. El Jared està tan però tan pillat que no puc. A veure quan et poses al dia, V, que no s'adona de res la tia encara! Algo farem per destarotar-la i que es plantegi coses, no patiu. Stay tuned.

  " Almenys li havia pogut posar un 1 al Petty, el seu únic consol. Bé, mentia, n’havia tingut un altre: la V, al seu costat, també havia estat corregint." (sí, penso posar totes les frases que em fan cridar cada vegada que les llegeixo) ADORABLES. I atenció perquè ve la meva preferida que tu ja la saps però necessito que tothom en sigui conscient: "—Violeta —va començar el Jared molt seriós—. Per favor, avisa abans de fer aquestes entrades que em penso que passa alguna cosa si apareixes a aquestes hores. Estàs bé, oi? No estàs sagnant ni res? " ASJIDHPWOIPSFPDONUIWPEJGPU QUE LI HA DIT VIOLETA EM DESMAIO NO PUC AAAAAAAAAAAAAAAAAH I evidentment, la Mary Jane la cirereta del pastís de l'escena. A part de la V posant-se nerviosa OOPS V tot bé?

  Welcome Bethany! Ja tocava que la Kevin Jonas de la fic fes la seva aparició, only icons. I l'anada d'olla de les Fruit Salad, que no puc. Va ser divertidíssim crear-les i m'encanta la referència i tot plegat. Long live llimona, raïm, coco, maduixa i our fierce brocc-ally!

  MÉS SHIP MÉS SHIP. Aish pobre Jared amb el trauma de la Dahlia i tot plegat, i que ara es veu obligat a ficar-se en situacions que l'obligaran a veure-la... L'odio més que al Ricky, mira què et dic. El Ricky almenys serveix com a comedy relief. I L'ESCENA FINAL AH. Gran dia el que se'ns va acudir la idea d'embolicar regals hiiiiiiiiihihihihihihi "—Crec que ho vaig tenir clar des que tu et vares oferir a acompanyar-me —va somriure el Jared. No era cap mentida." <3<3<3<3<3<3<3 i per acabar, evidentment, "La V va tornar-li el somriure i aquella va ser la imatge que va quedar-se congelada en la ment del Jared per tot el que quedava de dia" AAAAAAAAAAAAAAAAAH Jared, my heart <3<3

  En resum: YAY SHIP. Al pròxim més hihihihi

  Ens llegim!

  
  
  
  

• 	Arwen Black (Moderador/a FF)	Enviat el 28/02/2022 a les 00:26:58
  	#27975	He escrit 2 fanfics amb un total de 5 capítols

  
  
  MERCÈ però com pots dir que és un dels pitjors capítols ever!! M'ha encantat i té frases que m'han agradat molt, com ara: "Potser perquè ara no sols estava mogut per la preocupació, també per l,afany d,escapar, va recórrer els metres que li faltaven per arribar al seu despatx en un temps rècord."/ "Semblava que, aquell cop, la decisió s,havia anat a trobar amb ell."/ "Un parell de mirades el van fulminar. Meh. Podria viure amb l,antipatia d,aquella gent."/ "Però una part del seu ésser encara es negava a deixar anar la culpa; preferia seguir-hi aferrada, malgrat els efectes adversos"/ En fi, que molt molt guai. I els moments ship aaaaah no sé com us en sortiu tan bé. I ara que els profes es pensen que la V i el Jared surten HAHAHA i a més, estic pensant... Com se us ocorri fer que la Bethani invita la Dhalia al Nadal us ma-t0 xD però seria divertit de llegir huhuhu/ És que com controleu el ship, mare meva, em teniu *fascinada*.../ Fins al pròxim, :*