Good luck... and don't fuck it up! - 15: I’m just over here trying to make a garment (Kai)
AvatarEscrit per Cass Ross
Enviat el dia 05/02/2022 a les 11:41:56
Última modificació 05/02/2022 a les 14:00:03
Tots els capítols de Good luck... and don't fuck it up!
< Anterior capítol || Pròxim capítol >


15: I’m just over here trying to make a garment (Kai)

―Un altre cop impersonant l’Aiden Zhane ―va comentar Kai acompanyat d’un sospir dramàtic, després d’obrir la porta del despatx del director Fontaine i observar el panorama. La V, al seu darrere, va amagar una rialla amb la mà.

Tal i com ille esperava encara que no respongués els trucs de la porta, el director era al seu despatx. Quan Kai anava a llegir-li el futur amb les runes com a compensació per la classe on podia tenir el club de moda, el director solia tenir un dels seus llibres de xilomància entre els dits, segurament per demostrar que els seus llibres encara eren útils perquè algú els llegia. (És a dir, ell.) Quan no feia això, el director utilitzava els seus llibres com a coixins, com en aquell precís moment, en què semblava que estava fent la migdiada de la seva vida.

Acostumat a aquesta situació, Kai va avançar decididament tot creuant el despatx i va picar de mans davant del director. (Pensant en la Pearl Davenport, es va preguntar si no hauria d’exigir un augment de sou en base a la feina extra que suposava anar despertant persones.) El director Fontaine es va despertar mig adormit, encara, i va tardar una estona a ubicar-se.

―Com han entrat? ―els va preguntar amb to acusador, primer clavant-los la mirada i després observant la seva taula de despatx. Com si estigués comprovant que no li faltés res.

―Si no volia que entréssim, hauria pogut tancar la porta amb clau. Estic una mica decebut que no hagi pogut apreciar la meva entrada al seu despatx, després de tots els esglaons que he hagut de pujar!

―Bon tarda, director Fontaine ―va dir la V, posant-se al costat d’ille, amb un posat més seriós―. Venim a informar-lo sobre la missió.

Davant les paraules de la V, el director els va mirar encuriosit.

―Vam anar a l’adreça que teníem com a residència de l’Olivia Velour. I ens van dir que els Velour ja no vivien allà. Així que… no l’hem trobat.

El director va fer una lleugera ganyota i va mirar per la finestra el tros de castell que es veia:

―Ja tenia les expectatives baixes, però m’heu decebut igualment.

En Jared va saltar:

―Però què esperava? Una investigació nivell de l’FBI? Amb zero pressupost? Que ens hem hagut de pagar nosaltres el viatge!

El director no es va immutar, i sense canviar un mil·límetre l’expressió de la seva cara va dir:

―M’esteu avorrint. Si no trobeu res més no cal que vingueu.

Abans que en Jared pogués tornar a dir res, la V va intervenir:

―Au, vinga, anem. Anem! ―va insistir, agafant Kai del braç perquè sortís amb ella i en Jared del despatx.

Aquella última setmana, no, aquell últim mes, els dies s’havien fet tant llargs com sembla que siguin els del plató de Drag Race. Sobretot aquella última setmana, entre Utica, la Dahlia, els pares de la V i que no veia l’Alexis. I per davant encara quedava un mes que no era mai fàcil. Kai entenia i havia recolzat la idea que no ho podien explicar tot al director. No s’ho mereixia. Però esperava que li importés més, no que els tractés com si fossin deixalla.

―Millor que ens infravalori, així no sospita ―deia la V mentre baixaven les escales. Kai volia agafar-se ben fort a la seguretat que ella desprenia―. Nosaltres sabem la veritat, i hem de continuar amb el pla.

Com a resposta, en Jared va murmurar un renec contra el COMEUA.

Quan van arribar a baix de tot, la V va treure el mòbil per mirar l’hora i observar si tenia missatges nous. Des de l’incident amb la seva mare, que per sort s’estava recuperant prou bé, n’estava molt més pendent; sempre amb un gest de preocupació a la cara que no relaxava fins que es fixava en les notificacions.

―He quedat ara amb en George, que m’havia de comentar una activitat del teatre ―va explicar la V.

―Jo he d’anar a la biblioteca. Abans que el Ricky m’hi trobi a faltar ―va dir sarcàstic en Jared.

―Oh, t’hi acompanyo, Jared! He d’anar a buscar uns llibres.

Es van acomiadar de la V, i en Jared i Kai van enfilar passadís enllà en direcció contrària. No xerraren gaire durant un bon tros. Pels passadissos, ara que s’havia acabat Acció de Gràcies, els pukwudgies no estaven perdent el temps i ja col·locaven la decoració de Nadal. Nadal.

La nit anterior quan la V va tornar de casa els seus pares, ille l’havia anat a visitar al seu despatx, per veure com estava i prendre una tassa de te junts, com en els vells temps. A vegades, Kai pensava sobre com ille sabia de les dinàmiques familiars de la família de la V per dins i per fora, però no li explicava res dels seus pares. No hi havia gaire res bonic a explicar, no en el present. Tot el que ella n’havia de saber, ja ho sabia. I era molt més agradable, fàcil, interessant i divertit parlar dels seus amics, qui considerava la seva família. No cal importunar la gent amb les coses dolentes; és molt més fàcil fer veure que no existeixen. No pensar-hi.

La V li havia comentat que en Jared pensava en visitar la seva família per Nadal, i que no seria una tasca fàcil. Kai ho entenia. I que ella l’acompanyaria, i Kai havia decidit sense dubtar que ille també. Nadal no era fàcil, per ille tampoc, i què millor que passar-lo en un lloc on podria ajudar algú altre? Seria una distracció ben agraïda dels seus problemes, que faria que el cor li fes una mica menys de mal.

Però era una altra cosa, allò que li volia comentar:

―Jared, vols provar coses noves?

―Digues ―va respondre ell, mirant-lo mig sospitosament, com si no es fiés del somriure d’orella a orella de Kai.

―Necessito ajuda amb el club de moda, i voilà! Casualment tu ets el millor candidat.

El club de moda havia sigut el millor invent que havia tingut Kai. Evidentment, l’escola necessitava millorar el seu estil, i Kai volia pensar que ho estava aconseguint de mica en mica amb els alumnes que any rere any passaven pel club de moda. Però era un lloc per passar-s’ho bé, també, i una distracció que absorbia Kai fora de la seva rutina tediosa.

―Casualment? ―Kai va assentir―. Té a veure amb el favor que et dec?

―Potser. Però de veritat que m’agradaria fer-lo amb tu. Tens potencial ―va dir, mirant acusadorament la roba monocromàtica que duia. La idea que tenia en ment quedaria esplendorosa, i només funcionaria amb en Jared―. Segur que t’ho passaràs molt bé.

―Què hauria de fer?

―Un make-over ―va dir, sabent que en Jared pillaria la referència de Drag Race―. Per això necessito una parella, i tu tens potencial. Els alumnes també estaran aparellats. Serà com viure un capítol de Drag Race per dins. Amb baix pressupost. Així que, què me’n dius? T’hi apuntes? 

―D’acord ―va respondre, després de pensar-s’ho uns segons―. No tucking. He vist suficients episodis, ja.

―Jared! Estàs bé? Acceptes la purpurina!? ―va exclamar Kai, en un gest dramàtic, però agraint que hi volgués participar.

*

—Hola a tothom! Sóc jo, Kai Le Fay. Ah, ja hi sou! —va exclamar ille en entrar a la biblioteca, que la tenien reservada per a ells tres, i veure-hi la V i en Jared ja asseguts en una taula fent-la petar. Com sempre, Kai havia arribat tres minuts de rellotge després de la campana, és a dir, puntual.

—Hola, Kai. Estàs esplèndid —li va dir la V mentre ille s’asseia a la cadira del seu costat. Al davant, hi havia en Jared.

—Gràcies, gràcies. Abans de començar, o per començar, com vulgueu, carta de l’Alexis —va explicar Kai amb un somriure a la cara.

Kai va ensenyar un rotllo de pergamí que va desplegar teatralment per damunt de la taula: feia gairebé quaranta centímetres i la seva lletra era petita. Després dels esdeveniments de tornar del viatge d’Acció de Gràcies, Kai havia enviat una carta a l’Alexis en la qual, entre dir-li que el trobava a faltar, quant l’estimava i la planificació de les vacances de Nadal, li demanava si podia investigar sobre la vareta de l’arbre de saire i com podia estar relacionada amb la profecia.

—És una cara de pànic, això, Jared? L’Alexis ha fet un assaig de dalt a baix, però no cal que us el llegeixi tot. Hi ha coses que ens interessen. Com diu la llegenda, la Isolt Sayre va enfrontar-se a la seva tieta Gormlaith i aquesta va desactivar-li la vareta.

—La vareta que diuen que està dins l’arbre, oi? —va preguntar en Jared.

—Sí, exacte. Com que la vareta està desactivada, l’Alexis creu que pot ser que l’arbre que va créixer-hi al damunt, el nostre estimat arbre de saire, no hi tingui res a veure. Hi discrepo totalment, ja li recordaré el tema que l’arbre és invencible. Era. Serà. En fi, vull dir, mira Hogwarts! Al final sí que va resultar que tenien una cambra secreta amb un basilisc!

—Tornant a la vareta —va dir la V, pensativa—, la Gormlaith Gaunt la va desactivar utilitzant reptilià o alguna cosa així, oi?

—Exacte, sí. Perquè la família Gaunt, que provenia del nord d’Anglaterra, era coneguda per saber reptilià, com el seu famós avantpassat Síperntin Slytherin, un dels fundadors de Hogwarts. De fet, diuen que la vareta que tenim aquí al pati del darrera era la pròpia vareta de l’Slytherin, que va anar passant de generació en generació.

—Així doncs... Hem de buscar un alumne que parli reptilià?

—Potser.

—Podríem crear un concurs de talents: un premi si parles reptilià! —va bromejar Kai, amb la necessitat imperiosa de canviar l’aire dens que s’havia creat—. Descartaríem bastanta gent de cop.

La V va riure, però llavors va dir, amb un to més pràctic:

—Tal com ho veig, aquí tenim dos assumptes entre mans: primer, descobrir a qui fa referència la profecia. És a dir, qui pot reclamar la vareta. Amb el comentari dels disset anys, ha de ser un alumne de cinquè o sisè. I segon, hem de tenir controlat el director, i si pot ser saber què sap. Per evitar riscos i saber fins on arriba la corrupció.

—També hi ha el tema de la reunió —va afegir Kai.

—Quina reunió? —preguntà en Jared.

—Ostres, no sé on tinc el cap —va exclamar Kai en un gest dramàtic, en adonar-se que no els ho havia explicat. Però sí que sabia molt bé on tenia el cap: havia començat la dinàmica de les distraccions de desembre i havia inclòs l’escena del director en la carpeta del viatge d’Utica que no volia recordar gaire—. Quan ja no hi éreu, la Dahlia va fer un comentari sobre la lluna nova —parlava a poc a poc, estudiant el Jared en veure com reaccionava davant del nom de la seva ex; la seva cara era inexpressiva, però va apartar la mirada— i el director li va respondre amb un comentari sobre el Woolworth. I si ho sumem a la corrupció i el COMEUA, ha de voler dir la seu del govern a Nova York.

—D’acord. Hem de saber més coses d’aquesta reunió. Per començar, el dia i l’hora. També, on es farà de l’edifici. I qui hi anirà.

—L’única manera que podem saber això és a través del director. Me'n encarrego jo, que amb els meus carisma, unicitat, nervi i talent no trobarà estrany que de cop i volta li allargui la conversa.

*

Des de la posició privilegiada de la torre, la llum de la posta de sol entrava al despatx del director i ho il·luminava tot amb una aura daurada. Amb tots els branquillons i altra decoració diversa que el director tenia arreu, hi havia un joc de llums i ombres que les espelmes col·locades estratègicament no aconseguien contrarestar. A Kai no li agradava llegir el futur, però sí que gaudia observant com les pedres rúniques escampades damunt la taula tenien unes ombres sigil·loses que es movien rítmicament segons les espelmes.

Quan alçava la vista i responia la pregunta que el director Fontaine li havia formulat segons el que havien dit les rúniques, Kai pràcticament mai no les utilitzava realment. No tenia la concentració necessària, la connexió amb el significat de la runa, l’energia suficient per interpretar més precisament què tenia davant seu. El director Fontaine no s’ho mereixia. Però la fingida concentració que havia mostrat enganyava el director, així com les paraules amables del futur que l'adulaven, l’encert casual del que Kai li llegia (que es devia a interpretacions vagues, context del moment i alguna runa que apareixia massa) i la fe cega que el director mostrava en aquestes mostres d’un futur que es pot llegir. I així anaven, una pregunta rere l’altra.

Aquesta dinàmica ja li estava bé, a Kai. No s’allunyava gaire de la de moltes altres sessions semblants. Com que la lectura de les runes amb el director es basava en la mímica de com hauria de ser realment, li permetia pensar en coses més felices que no pas el dilema existencial de si el futur està definit o no. A vegades pensava en un despatx totalment diferent que aquell. Un que feia molt de temps que no visitava i trobava a faltar. Tenia uns finestrals enormes que donaven a un jardí ben cuidat. Dues de les parets estaven cobertes fins dalt de prestatgeries amb llibres sobre història, runes i màgia, i el pensiu allà en un racó.

D’altres vegades pensava en quan hi entrava i el seu pare estava allà, encorbat damunt d’una taula sempre plena de pergamins. Com ell sempre s’alegrava de veure’l, acostava una altra cadira i li ensenyava què estava fent. Quan era un dia tranquil, i el seu pare no estava gaire enfeinat, per entretenir-le agafava una bossa verda plena de pedres rúniques i les escampava per damunt la taula. Amb el pas dels anys, Kai sabia dir el nom de les vint-i-quatre runes del futhark antic amb la mateixa facilitat amb què recitava l’alfabet en francès i en anglès.

N’havia après moltes coses, en les petites classes de runologia que ell li havia fet. Algunes li havien sigut molt útils en la seva carrera, fins i tot saber-se de memòria tots els gestos i passos necessaris per utilitzar les runes per llegir el futur. Durant anys Kai va pensar que no era possible fer-ho de veritat, que era un joc de nens que el seu pare s’havia inventat per ille. Li agradava mantenir-ho així, repetir la pantomima, com per no trencar la innocència de la criatura que un dia va ser.

—Diran les seves runes si avançarà la missió? —va grunyir el director.

Kai va haver de pestanyejar dos cops per situar-se en el present i va sospirar. Ja feia estona que s’adonava que les seves respostes no el complaïen com altres cops. Estava de mal humor, avui, el director.

—Ho podem comprovar —va dir Kai, va dir amb un gest teatral seriós. Li agradava posar-se en un paper mentre llegia les runes per al director. Era part de la pantomima i la diversió.

Va recollir les pedres rúniques de damunt de la taula, però no les va tornar a escampar per la taula immediatament. La pregunta que havia formulat el director era una que no volia respondre amb les runes. Va pensar en la profecia de l’Olivia Velour, en la reunió amb ella, en com ja els esperava. Li feia posar els pèls de punta. Havia de ser tot casualitat, oi? No li agradava pensar que el seu futur estava ja predestinat, que no hi havia cap possibilitat pel lliure albir. Que qualsevol acte de rebel·lia entrava ja en els esquemes. Que no hi havia manera d’impedir que la profecia que en Jared, la V i ille feia mesos que investigaven no succeís.

L’avorrien enormement totes les estones que portaven tancats a la biblioteca avançant a pas de tortuga. Per molt que gaudia de la companyia d’en Jared i la V (sort que era amb ells dos, els seus amics, i no amb algun dinosaure!), a vegades pensava en els llocs on podria anar, en els vestits que podria estar dissenyant, les revistes i els llibres que hauria pogut llegir. Almenys ara amb el director Fontaine tenia un objectiu concret a complir, seguia sent treballar per la missió però era un canvi d’aires. Qui ho hagués dit, que seria útil que ille ja tingués hi tingués aquest contacte.

En les respostes que li donava, en aquesta sessió Kai havia intentat orientar les preguntes del director cap a la seva vida privada. Per intentar esbrinar quan se n’anava del castell, si hi havia alguna consistència en les seves anades i vingudes que suposés algun indici per les reunions. Havia estat intentant ignorar deliberadament la missió, la profecia, però havia sigut ell qui havia tret el tema, així que valia més encarar-lo.

—Em disculpo per la manca de resultats. És molt frustrant, si li he de ser sincer. —Va sospirar teatralment.— Ja entendrà vostè, com a membre honorari de Horned Serpent, com d'interessantíssim pot ser buscar informació. Aprendre coses noves.

El director va relaxar lleugerament la cara, tot recolzant-se en la seva butaca. Kai va seguir parlant:

—Vostè i jo en sabem, de buscar informació. Ens en van ensenyar bé, però no tothom té aquesta sort. —Va remenar el cap, i va mirar el sostre un moment. Esperava no estar-se passant amb el numeret. El director tenia un lleu somriure complagut als llavis, complagut amb els afalacs subtils.— No dic pas que siguin mals professors, que no ho són pas! Però si li he de ser sincer, són una mica incompetents buscant informació. El nom del poble? El vaig trobar jo.

—Cadascú fa el que pot amb les cartes que té a la mà.

—Ja ho pot ben dir! Sort que tenim les runes —va afegir Kai, mentre sacsejava la bossa que tenia als dits.

Ille no estava segur de si volia saber-ne el resultat. No es veia moralment capaç de mentir amb una pregunta així, i si les interpretava de veritat temia trobar-se una resposta que no volia. Preferia creure’s que tot aniria bé perquè ells ho aconseguirien, no perquè el futur ho havia decidit ja. Es van sentir unes campanes a la llunyania.

—Em temo que se’ns està acabant el temps —va dir Kai amb el mateix to fals de lament amb què la Ru deia «sashay away» a les queens oblidables de Drag Race. Sabia que la pregunta seguia penjant en el silenci entre ells dos, i va decidir canviar de tema—. Com que desembre és un mes tan ple, amb els exàmens i celebrar les festes, què li sembla si programem la següent sessió de cara a gener? Però, evidentment, si per qualsevol raó vol fer una sessió abans, faci-m’ho saber! —va afegir, a contracor. No era hora de posar distàncies entre ille i el director.

—Sí, sí, i tant. Programi-les vostè mateix —va respondre el director Fontaine, mentre li passava l’agenda.

—Dues al mes com sempre o vol fer-ne més? Ja sap què diuen. Any nou, vida nova!

—De moment dues al mes, que tinc el gener una mica ple.

—Ah, sí?

Kai va intentar dissimular la cara d’interès tot abaixant la mirada cap a l’agenda i passant amb agilitat les pàgines de les setmanes de gener de 2027. El dia 7 de gener estava reservat per assumptes personals, com el director sempre solia apuntar-ho un cop al mes. No hi havia gaire coses més a destacar, excepte alguna reunió amb el subdirector Martin.

—Sí, sí, reunions i coses d’aquestes.

«Ja m’agradarà veure’l, quan arribi la lluna nova, a veure si es mostra tan valent envoltat de persones més poderoses que vostè.» Kai va passar pàgines enrere fins al principi de l’agenda, on hi havia una visió general del mes i les fases lunars. Eureka! El 7 de gener era lluna nova. Assumptes personals. Devia ser per amagar les reunions amb el COMEUA? Va tafanejar altres mesos, i va adonar-se que tots els assumptes personals quadraven amb la lluna nova. Li dolia que la lluna no fos plena, que si no hi hauria hagut la possibilitat que el director fos un home llop. Kai no es queixava que la vida a l’escola no fos interessant, aquest últim curs estava superant les seves expectatives, però sempre ho podia ser una mica més i no era així.

—Una reunió la primera setmana de gener! Fa mal començar l’any així, eh? —va exclamar Kai alegrement, desitjant no pixar fora de test.

—Sí, sí —va dir el director ja mig distret buscant el llibre de xilomància que llegiria fins l’hora de sopar. Kai ja l’havia clissat com un home de costums—. Vostè sona igual que el Martin, que es queixa que a sobre és massa tard i massa lluny. Si aquest cop és un divendres i l’endemà no té classe! No entén que per les coses importants s’hi ha de ser. I què hi ha més important que el COMEUA, eh?

—Res, senyor. El món estaria en flames, sense el COMEUA —va exclamar Kai, mentre amb el pols tremolós de l’emoció apuntava les sessions de gener. Per tots els sants de la moda, acabava de confirmar el dia de la reunió del COMEUA.

Al director li va passar la ironia per alt, i no va tardar gaire a donar per acabada la sessió. Pel que fa a Kai, no va ser fins que va haver baixat les escales i es va calmar de l’adrenalina de trobar la data que es va adonar d’un altre detall: en Ricky i la seva vena també formaven part de la corrupció.

*

Kai va acabar de cosir els últims brillantets a les faldilles del vestit i va fer unes passes enrere per contemplar el conjunt de la seva obra. Encara quedava un bon tros de faldilla per cobrir, però no volia acabar-ho de retocar fins que vingués en Jared i s’emprovés el vestit. Els dos vestits del make-over, el d’en Jared i el seu, eren d’estils i colors diferents però es complementaven d’una manera harmoniosa. A Kai li agradava que combinessin tan bé i estava satisfet amb la seva obra, especialment amb les faldilles llargues i amples. Tenia gairebé tantes ganes de lluir el seu vestit a la passarel·la com de veure el resultat final de la feina dels altres membres del club.

Kai va girar-se a mirar el rellotge a la paret. Faltava encara una estona perquè en Jared arribés. Va asseure’s a la butaca que tenia en un racó del despatx, i va agafar el llibre que tenia a la tauleta del costat. El va reconèixer amb el tacte dels dits i va girar-lo a la contraportada per observar el seu pare dedicant-li un somriure. Va sospirar. Faltaven pocs dies perquè fes tretze anys que no veia aquella cara. Va obrir el llibre, i va començar a llegir, però no es podia concentrar.

A Kai no li agradava el mes de desembre. Tothom es preparava per celebrar les festes de Nadal, passar el temps en família. Època de records i d’alegria, deien. En canvi, Kai es preguntava per què havia d’existir aquest mes al calendari. Li agradaria esborrar-lo, poder esborrar tots els records desagradables que desembre portava, fer que les coses no passessin, que el seu pare tornés. El món seria més feliç sense desembre. Però com que no podia esborrar el mes del calendari, feia anys que Kai ho havia convertit en una gran festa. En un seguit de distraccions constants que omplissin tota la buidor interna.

No li agradava la tristesa. La tristesa que estreny el cor i encongeix l’espai al voltant, i fa que falti l’aire. La tristesa que és un pare que va desaparèixer i una mare que vol que desapareguis. La tristesa que és plena de què hauria passat si, de què hauria pogut fer per. La tristesa que és ràbia condensada, que són crits i paraules dites amb la intenció de fer mal. Una expedició sense retorn. Un dinar de Nadal que s’ha refredat enmig d’una baralla. Dits acusadors assenyalant-le, encara que fossin els seus mateixos. Una porta que es tancava per no obrir-se més. Però no n’havia llençat les claus, sinó que les tenia tancades en una caixa forta en el racó més profund del cor, i cada desembre la caixa es movia per fer-les dringar.

El pas dels anys hi havia posat distància, i cada any ho portava una mica millor, però a final d’any desembre sempre es presentava. Kai havia inventat els seus mètodes. Un calendari ben ocupat de distraccions. La primera fase era el club de moda, i per això també ille participava en el make-over. Dues setmanes intenses de planificar, dissenyar i crear un parell de vestits amb una temàtica concreta; què més podia demanar? Tot seguit venia la preparació de les vacances de Nadal, planificar el viatge, fer maletes, comprar regals. Els dies que passava a Europa eren com un regal caigut del cel. Il situaven exactament on volia ser: envoltat de les persones que l’estimaven, en el lloc més lluny possible de la casa de Montreal... i de la seva mare. Amb tanta moguda, i llavors ja tenir el cap posat en el seu aniversari a meitats de gener, feia que els dies buits d’entremig fossin més fàcils de portar.

Però aquell desembre era una mica més difícil que els altres. El viatge a Utica havia fet començar desembre abans del que Kai estava acostumat, havia fet reviure coses que ille creia enterrades i ara els primers dies del dotzè mes s’allargaven massa.

En Jared va trucar la porta. Heus aquí la distracció! Kai va alçar-se d’un bot i va anar a obrir la porta. Va rebre en Jared amb un somriure als llavis, com si hagués deixat la tristesa enganxada a la butaca.

—Hola, hola, hola!

—Porto els jackalopes, que no tenia on deixar-los. En Cullen estava fent sorolls estranys al seu despatx. Et sembla bé? —va dir en Jared, amb la cistella a les mans. Els jackalopes dormien adorablement, i Kai es va preguntar si no hauria de fer alguna cosa per la pau mental del Jared. Un amulet rúnic aniria bé.

—I tant! Passa. —I es va fer a un costat.— Seran els teus testimonis quan diguis «yes to the dress». Pots deixar-los damunt de la taula, ara t’hi faig lloc —va dir, ensenyant-li vagament un munt de pergamins i revistes de Vogue escampades per una superfície amb quatre potes.

Un cop els jackalopes estaven ben col·locats, Kai va dirigir-se cap als maniquins amb els vestits. Normalment era la V qui ocupava la posició d’acompanyant de Kai, però ille creia que aquell any amb el tema dels seus pares ja tenia massa coses entre mans. Per sort, en Jared s’havia prestat a fer-li el favor, i Kai tenia molta curiositat de saber què en pensava, i quin seria el resultat final. Evidentment, la V estava convidadíssima a veure la desfilada al club de moda, i ocuparia la cadira d’honor de Kai.

—Què et semblen? —va preguntar Kai, encuriosit.

En Jared mantenia la seva cara inexpressiva típica.

—Són... pomposos. Però dius de vestir això de debò?

—És clar! Em sembla que queda prou clar com ens els posarem, oi? Aquest és el teu —va assenyalar el que havia estat acabant d’arreglar—, i aquell és el meu.

—No hi podies haver posat més purpurina, oi? —va preguntar, en mirar de més a prop el que Kai li havia adjudicat.

—No em temptis!

—Estàs segur que no vols que em posi aquell? —va dir, assenyalant el de Kai.

—I tant! Si no, no seria un make-over. Necessitem un twist, eh? Quedarem fabulosos.

*

Hi havia alguna cosa en la relació amb l’altre que feia que el make-over fos l’activitat preferida de Kai, de totes les que organitzava al club de moda. L’haver de buscar, a través de la roba, del maquillatge, de l’actitud, aquells detalls que t’uneixen a l’altra persona. Cercar els punts en comú, les semblances, amb l’esperança de poder-se reconèixer-se en l’altre, de reconèixer-hi no només allò conjunt construït com una part de les dues persones sinó també de veure l’altre com qui es mira en un mirall.

Kai donava voltes a aquestes idees mentre acabava de fer el maquillatge al Jared, que si bé es mantenia ben quiet (sens dubte per la pràctica que hi devia tenir amb els seus animals), Kai podia veure que no s’hi sentia còmode del tot. Així que, si bé la purpurina no havia sigut un dels elements que en Jared havia censurat, Kai va ser més auster del que hauria sigut normalment. Els sacrificis que s’han de fer pel bé comú…

Al seu voltant, el club de moda estava ple de moviment de tots els altres alumnes que també hi participaven. Cadascun dels membres del club havien escollit un acompanyant amb qui compartir aquella experiència, i sempre havia de ser algú de fora del club, per tal que si bé l’input de l’altra persona era important, la feina creativa recaigués en el membre del club. La majoria d’anys, les parelles s’havien mantingut bastant, com també havia fet Kai convidant-hi la V més d’un cop, però aquell any hi havia hagut alguns canvis. Per exemple, la Pearl Davenport tenia l’Scarlett West com acompanyant. En d’altres anys aquesta parella no havia sigut possible perquè l’Scarlett també havia sigut membre del club de moda i l’havia deixat perquè no podia compaginar-ho amb la seva posició com a cap de les animadores de Pukwudgie. Evidentment, observava Kai satisfet, els havia trobat a faltar.

Un cop es van haver acabat de posar les túniques, Kai va anar a obrir la porta a tots els alumnes que s’havien apuntat com a expectadors. Entre ells va entrar el Thornton Petty, amb la seva roba que només cridava «ric» als quatre vents, sense estil personal i amb aquelles sabates que a Kai li venien ganes d’il·legalitzar perquè portar nàutiques no era un tret de personalitat. Si bé ille ja es limitava a llençar directament a la paperera el vídeo que en Petty enviava cada any com a sol·licitud per entrar al club de moda (gest que aquest any s’havia estalviat perquè el vídeo es devia haver perdut pel camí, afortunadament), no podia prohibir-li l’entrada al club en esdeveniments com aquest. Una part de Kai esperava que si en Petty podia accedir a aquests esdeveniments s’adonaria de què li mancava per poder accedir-hi (bon gust).

En Petty es va fer notar de seguida:

—La puntualitat no és un requisit d’aquest club, pel que veig!

Kai el va assassinar amb la mirada mentre feia un cop d’ull al rellotge: tot just era el seu tercer minut d’honor respecte les campanes de l’escola.

—Hi ha una cosa anomenada «ser elegantment puntual». Potser n’hauries d’aprendre, si vols entrar-hi mai, al club. —Es va permetre lleugerament de ser poc cortès amb els alumnes quan no eren a classe perquè 1) no eren a classe, i 2) ningú no els demanava que fossin allà amb la cara de la Porkchop mirant All Stars 2.

Kai havia delimitat una de les zones dels miralls per a que els membres del club pogués acabar de retocar-se el maquillatge, si se’n posaven (no era mai un requisit, però Kai sempre estava més que encantat parlar-ne i ajudar). Va passar-hi per comprovar que tot estigués en ordre, i va donar un cop de mà al Ross Mantione perquè trobés el maquillatge més adequat pel to de pell de la Chepi, que era més fosc que el d’ell i no li servien els consells que Kai li havia donat per Halloween. Tot seguit, va anar a l’altra banda del club de moda, que tampoc és que fos una sala molt gran (ja li agradaria, a ille), on hi havia uns enormes paravents que servien per donar una mica de privacitat als alumnes mentre es canviaven i, com que els espectadors no els podien veure, mantenia el misteri de saber què portava cada parella que participava al make-over.

Com que durant la setmana anterior ille havia anat supervisant la feina que els alumnes feien mentre confeccionaven els conjunts del make-over, a Kai no li va saber greu perdre’s algunes de les desfilades, sobretot les d’aquells alumnes que no havien fet cas dels seus consells i considerava que els seus conjunts no tenien el potencial que haurien pogut tenir. Prioritats i tal, perquè prou feina tenia ja a posar-se el seu vestit i convèncer en Jared que sí, que posar-se una corona de flors era un requisit indispensable per sortir a la passarel·la. Era part de l’outfit.

Tot i així, d’esquitllentes va veure algunes de les desfilades. La Pearl i l’Scarlett havien inventat tota una coreografia, de la que havia sentit a parlar tot i que no l’havien practicat a l’aula del club de moda. Totes dues duien uns vestits de princeses, que segons li havia explicat la Pearl ben apassionada es basaven en uns dibuixos animats d’unes nines amb les quals havia jugat de petita. Per la desfilada, pràcticament es van posar a ballar, en cercles que feien voleiar les faldilles del vestit. Es notava que l’Scarlett hi havia aportat la disciplina de ser la cap de les animadores de Pukwudgie i anaven ben sincronitzades. En els moviments de la roba, Kai va apreciar que la Pearl estava millorant la seva traça amb donar volum a les faldilles.

L’altra parella que li interessava era en Ross i la Chepi. En Ross li havia parlat molt apassionadament de la referència en la qual s’inspirava, dels anys de la picor també (en paraules literals), i com combinarien els estils dels dos personatges. La Chepi portava els cabells trenats i una expressió que semblava que estigués planificant un assassinat. Duia un vestit negre amb un coll de camisa. Al seu costat, i com li havia promès, en Ross contrastava totalment amb unes ulleres de pasta, una camisa de quadres, uns pantalons marrons de gos com fuig i una cara de no haver trencat un plat en sa vida. Es movien més rígidament per la passarel·la, com si es preocupessin més per mantenir els seus personatges que no pas la relació entre ells, però a jutjar per les reaccions del públic, els estava sortint bé la jugada.

I en últim lloc, però no per això menys importants (qui pogués pensar això no coneixia a Kai personalment, i hi ha dies que s’ho volia prendre com una qüestió personal), va ser el torn de Kai i en Jared. Kai va fer passar en Jared primer perquè tingués tot el protagonisme per a ell durant els segons abans que ille girés la cantonada i perquè què seria de Kai si no pogués fer una entrada de les seves? En Jared havia vist Drag Race, sí, però no semblava que hagués copsat res de com fer una desfilada. Potser l’hauria de convèncer que mirés la New York Fashion Week amb ille. Potser eren els nervis? El públic havia donat una bona rebuda al vestit, com no podia ser d’altra, i la V asseguda a la cadira del mig de la fila d’espectadors, la que ocupava normalment Kai, era la més entusiasta de tots. Després de fer pràcticament una desfilada individual els dos, en van fer una conjunta.

El vestit d’en Jared era d’un rosa pastel, amb tot de brillantets cosits tant a la part del corset com a les faldilles. A conjunt, una corona de flors que quedava combinava molt bé amb els cabells d’en Jared. Per contra, Kai anava amb un vestit negre sense decoracions supèrflues que jugava amb el rebregat de la roba per donar-li forma; amb tota la roba que li havia sobrat, havia fet una llarga cua. A conjunt duia uns guants que li anaven fins als colzes i un llaç negre al cap. 

Kai va somriure enmig de l’aclamació del públic. Havia sigut la distracció que necessitava. Va mirar en Jared, després la V, i finalment els altres alumnes, que s’anaven acostant per fer una última posada final conjunta. Era per moments així, amb la feina ben feta, amb l’alegria a la cara de la gent que estimava, que el club de moda existia realment.


Llegit 118 vegades


< Anterior capítol || Pròxim capítol >

 


Comentaris
Envia un comentari!: Per comentar has d'estar registrat. Registra't és gratuït ;-)


  • AvatarCass RossEnviat el 05/02/2022 a les 14:11:58
    #27966He escrit 12 fanfics amb un total de 54 capítols

    Perdó per haver tardat tant a penjar el capítol, que m'he carregat la bonica dinàmica que teniem i tot.

    La veritat és que no sé gaire què dir. Espero que us agradi. Trobo que no és ben bé la idea que tenia al cap, quan pensava en aquest capítol, però diria que lo que era més important ho he aconseguit posar, i tot lo que no, encara tinc capítols de marge per encabir-ho. I una escena del club de moda perquè YES. Recordeu el tema del favor que va sortir fa uns capítols, del Jared demanant a Kai si li podia canviar una ronda de professors perquè ell volia coincidir amb la V? Tot plegat ho va muntar amb el propòsit principal d'acabar fent aquesta escena del club de moda (i bé, per què renunciar a una mica de ship time?).

    El títol havia de ser més llarg, però la pàgina no col·labora: "It kinda is what it is, what can we do? I’m just over here trying to make a garment." És d'una escena MEMORABLE de Drag Race UK, temporada dos, i la diu la Tayce, que no sé si ja us n'hem parlat. Diria que no. No he trobat un vídeo sencer de l'escena per internet, però us la passo en dos fragments. Reconeixereu un gif molt utilitzat: primera part / segona part (on hi ha la quote del títol).

    L'Aiden Zhane és una queen que en la seva temporada, quan estaven fent un challenge, va arribar un punt en què va decidir que ella ja havia acabat i es va posar a fer la migdiada allà a la werkroom mentre les altres queens encara treballaven. (Evidentment, el seu vestit no va acabar tant bé com hauria pogut ser.) Va tenir molt drama amb una altra queen per això.

    Els vestits! La inspiració principal és la Princesa Burbuja i la Marceline. (Mercè, va ser una idea genial.)

    La vampiresa Marceline y la
princesa Chicle, pareja de lesbianas en unos  dibujos emitidos por
Telecinco

    Amb l'afegit d'inspirar-me amb dos vestits de dues queens de Drag Race. Aquest de Kameron Michaels pel vestit d'en Jared:

    kameron michaels

    I aquest de l'Alaska, pel de Kai:

    Compilation: All of the All Stars
2 runway looks : r/rupaulsdragrace

    I em sembla que no em deixo cap referència més. Si no, ja preguntareu!

    Ens llegim,

    Cass




  • AvatarArwen Black (Moderador/a FF)Enviat el 10/02/2022 a les 22:46:03
    #27967He escrit 2 fanfics amb un total de 5 capítols

    "Seria una distracció ben agraïda dels seus problemes, que faria que el cor li fes una mica menys de mal." Auch. Aquesta frase. "Com sempre, Kai havia arribat tres minuts de rellotge després de la campana, és a dir, puntual." Hahahahahaa "Una porta que es tancava per no obrir-se més. Però no n,havia llençat les claus, sinó que les tenia tancades en una caixa forta en el racó més profund del cor, i cada desembre la caixa es movia per fer-les dringar." Uau, Cass, la imatge visual d'aquest paràgraf. Flipa. "En Cullen estava fent sorolls estranys al seu despatx" OMG i si el Cullen és un home llop? Per les risas i tal. Seríeu capaços. Ai què maco el final *_* el Jared de rosa, i amb purpurina, i maquillat, i amb una corona! Mare meva! Ha anat all in, Kai. I ille de negre hahaahaha brutal. Ai ha estat molt maco el capítol, i molt ben escrit, els sentiments de Kai, com vol distreure's de desembre... Uau. Felicitats! (escrit amb purpurina en una pancarta darrere un avió!) I ara ja sabem el dia de la reunió hihihi. La cosa es posa més i més interessant cada vegada.



  • AvatarAgatha Black (Moderador/a FF)Enviat el 15/02/2022 a les 16:40:57
    #27968He escrit 9 fanfics amb un total de 207 capítols

    Disculpes, disculpes pel retard. Volia acabar el meu capítol abans de posar-me a llegir, però quan em poso amb un de llarg doncs em retrasso molt! XD Som-hi!

     

    Ohhh, m’agrada el to del capítol. Tota l’estona hi pesa una tristesa que va venint per ràfegues (i que has expressat molt bé), però acaba amb un mood molt positiu i alegre i de festa! Com el capítol anterior, ha estat molt més d’introspecció que no pas d’avançar la trama, i en part m’agrada molt perquè podem conèixer més els personatges (especialment Kai, que a diferència del Jared i la V mai no acaba d’explicar-nos quins són els seus traumes exactament. Sabem que el seu pare va desaparèixer, però no en sabem els detalls, sabem que no es parla amb la mare, però no sabem per què… no sabem gran cosa del seu passat,. Només que té un trama brutal però que resta encara en misteri). Així que ja m’agraden aquests capítols d’introspecció. Però per altra banda, també tinc ganes de seguir amb la trama i encara no hem avançat! Jo que em pensava que una vegada trobada l’Olivia tot aniria rodat…!

     

    He fet comentaris de diverses coses que m’han cridat l’atenció (i també d’algunes que no he acabat d’entendre o de les quals en tinc preguntes). T’ho vaig posant a continuació!

     

    1- He de dir que les referències de drag race de vegades no s'entenen si no veus el programa, encara que sàpigues què volen dir les paraules. Sé què és un make-over, però no perquè es necessita una parella per fer-lo. Sé què vol dir "tuck", però no entenc perquè el Jared diu "No tucking", així que no entenc la gràcia de l'escena. Potser el Jared "ha vist suficients episodis", però la majoria dels lectors, no! XD Sé que de vegades després poseu explicacions a sota, però això vol dir que fins que no has acabat el capítol, no entens l'escena, i llavors per entendre-la has de tornar amunt i tornar-la a llegir, que m’imagino que no és la idea. Ho dic només pèrquè en sigueu conscients, que de vegades poseu escenes que per vosaltres deuen ser hilarants (i està molt guai que sigui una broma interna!) pero que als lectors que no ho seguim doncs hi ha coses que desconcerten una mica depenent del sentit…

     

    2- Després tinc un suggesriment: Com que es penja cada parell de setmanes (i com que la profecia ja fa més d'un mes que ho vam llegir, perquè el capítol anterior va ser de la V i diria que això havia sortit abans), ja no recordo què deia exactament, només que havien de trobar un alumne, però no recordo per què. Potser quan feu referència a la profecia podríeu recordar-la en el diàleg o així, perquè si no llegeixes la FF tota seguida de vegades se t'obliden coses d'un capítol a l'altre! ^^

     

    3- Potser és perquè fa molt del capítol on vam enxampar la Dahlia amb el director, però m’he perdut moltíssim en tot el tema de la reunió…. Quan la V ha preguntat "quina reunió", jo he pensat el mateix i llavors Kai diu "Quan ja no hi éreu, la Dahlia va fer un comentari sobre la lluna nova (...) i el director li va respondre amb un comentari sobre el Woolworth. I si ho sumem a la corrupció i el COMEUA, ha de voler dir la seu del govern a Nova York.". Però segueix sense dir què hi té a veure la lluna, Woolworth i i el COMEUA amb “la Reunió”. Em quedo, de nou, quina reunió? Entenc que hi ha una data i un lloc, però segueixo sense veure-hi una reunió. Reunió de què? De corruptes? Una reunió entre la Dahlia i el director? O una reunió que té el director amb altra gent? Ai, no sé si m'he oblidat alguna cosa… 

     

    4- I seguint amb el tema de la reunió… Of course en Ricky hi estava ficat! El que no he entès és què li havia de treure al director... si ja sabien que era al COMEUA i que era per la lluna nova... ja tenien la data, no? Quina era la info que li havia de treure? Perquè Kai s'ha posat molt contente quan ha dit que li havia tret la info, però no he entès què és... Perquè el lloc (la seu del comeua) i la data (el dia de la lluna nova) ja la sabíem d’abans, no? La V ha dit abans que necessitaven esbrinar l'hora i a quina part de l'edifici i qui hi anava, però tot això no ho ha descobert pas, oi? Ai, no sé, m’he liat molt en tot això…

     

    5- Sobre runes! M'ha sobtat que Kai no sàpiga llegir el futur amb les runes! Pensava que era una part molt important de la runologia, saber interpretar el seu significat i tal... per què ho fa servir, doncs, normalment, només per fer encanteris amb elles? I, per cert, molt interessant això de no voler buscar el futur a les runes perquè una vegada ho busques, ja hi estàs predestinat i no hi ha cap altre opció. Mentre no ho sàpigues, totes les possibilitats són possibles. Molt Schrodinger's cat! XD

     

    6- El paràgraf que comença “No li agradava la tristesa” és magnífic! L’he llegit dues o tres vegades perquè m’ha semblat preciós. Crec que és un bon exemple de les cosetes en què tens la mà trencata. No és tan d’ambientació, però sí de mood. M’ha agradat molt, en sèrio. 

     

    7- Potser ja ho he preguntat abans, però no recordo si m'ho vau respondre (disculpes, tinc memòria de peix!). El club de moda de Kai és un club de moda o un club de drag? És que sempre penso en un club de disseny de roba i moda, però després quan surten els exemples que hi presenten semblen més vestits de drag o disfresses, no? No em queda clar si és perquè és un temàtica de X setmana o si directament és un club de roba drag. Perquè veig que al Jared li ha fet també un vestit… i el noi que ha sortit en pantalons ha dit que “anava molt ficat en el personatge”, com si fos una disfressa. I bueno, la purpurina no és gaire normal en la roba a menys que siguin disfresses i Kai sempre n’hi posa a tot, però no sé si és perquè és com una marca personal del seu estil o si tot el club es més de l’estil així extra dels drags?

     

    I això és tot, comentari extra llarg avui! A veure si demà puc llegir el següent, que en tinc ganes! XD

     




  • Avatarmarta_ginny (Moderador/a FF)Enviat el 20/02/2022 a les 19:43:29
    #27972He escrit 13 fanfics amb un total de 175 capítols

    Mira, que no puc amb el director... criticant el que fan els altres quan no treu el cul de la seva torre! Ell i el Ricky, tots dos a la foguera i apa, tothom més tranquil. Bé, ara no, que són l'únic enllaç que tenim amb la corrupció si volem assabentar-nos de què passa, però quan estiguin més dins, fora tots dos, au. Marta dixit.

    Fan de l'escena de Kai i el Jared. Ho dic i ho repeteixo: tenen una dinàmica estupenda, ells dos. Són diferents expressions de mischief, però al capdavall no deixa d'haver-hi aquest punt que els uneix més del que es podien pensar en un principi. I es veu que Kai sí, que s'apunta els favors, contràriament a la V...

    L'escena de la biblioteca va molt bé per situar la informació, que nosaltres ara tenim molt clars els inicis d'Ilvermorny i tot, però calia explicar-ho i trobo que ho has aconseguit integrar de manera molt natural. I la reunió s'acosta AH que anem al COMEUA! Sabeu què vol dir això oi? QUE D'AQUÍ RES ENS PLANTEM A MITJA FIC. Que fortíssim. Pensar que és el pròxim que em toca escriure AH. Moltes ganes d'arribar-hi i llavors ja sí tenir una imatge completa del percal amb tots els implicats.

    Tant l'escena del director com la següent t'han quedat súper ben escrites. Kai i els seus desembres. És que no tinc gaire més a dir, només que enhorabona!

    Finalment, el makeover. M'encanta com inicialment havia de ser una cosa senzilla i elegant i el Jared havia de sortir allà mig normal...i ha acabat així! Si no, Kai no seria Kai hahaha I la V living, com ha de ser. Molt fan dels cameos dels alumnes, també, incloent-hi el Petty i les seves nàutiques.

    Apa, això és tot per ara! Ens llegim!




  • AvatarMercè GrangerEnviat el 10/04/2022 a les 22:33:12
    #27989He escrit 6 fanfics amb un total de 39 capítols

    Hahahahhaa el shade (MERESCUT) a l'Aiden Zhane és que no puc xd Mateixes vibes d'inútils. És que OMG quina ràbia de senyor! Fins i tot si ignoréssim que és corrupte, la seva manera d'actuar és per donar-li a menjar a part. Molt ben fet Jared, saltant davant el vejestorio <3 Tot i que és graciós llegir-lo, ngl, al dire HAHAHA 

    I la preparació pel makeover, se viene hihihihih. Pobre Jared, però ja està in amb tota la bogeria de Kai que no s'hi pot negar hahaha. Almenys només ha posat una condició! Ai quina bona pensada, és que em poso a riure sols pensar en la situació. Visca la purpurina! <3

    Yay ja comencem a tenir més pistes! L'Alexis sempre salvant el dia, se l'ha d'estimar, és un sol <3 Hahahah seria boníssim el concurs, tbh, molt poc subtil, però coneixent a Kai seria fabulós hahah. Un mini-challenge de reptilià. 

    Les escenes al club de moda sempre són tan superiors aish. Que adoro la trama i les escenes dels tres, però es que Kai sempre está tan estupendo al club de moda que no puc. I els alumnes també, molt fan de tots! Top tier. I a més aquí que està amb la V i el Jared i només ho fa millor <3

    I la reunió aaaaaaai. M'agrada tant l'escena que desemboca aquest tema! El director serà tot el que vulgueu, però dona joc, i em fa molta gràcia com Kai hi interacciona i li treu informació ahhaha. També m'encanta la passió que Kai té per les runes <3 Ai és que m'agrada molt tot. I els jackalopes també hi són, clar que sí, que no ens podem fiar del Cullen!  

    El Jared flipant amb els outfits, no puc, és que tota la situació és comedy gold. I sobretot m'agrada que intercanviïn estètiques, òbviament, que és un make-over! També m'encanta la relació de Kai amb la roba i el maquillatge, com amb les runes, i és representa tan bé en el començament de la darrera escena! 

    I el Petty, qui no el trobava a faltar? A excepció del Jared, óbviament HAHAHAH.

    M'encanten totes les parelles i lo que vares triar tots els outfits i com t'has currat les referències a aquest capítol <3 Enhorabona heart