La V va penjar amb les mans tremoloses i es va guardar el mòbil a la butxaca de la dessuadora. La gavardina… on tenia la gavardina? I la vareta? Necessitava la vareta per aparetre… i havia de córrer… Córrer cap a on? Per on sortiria més ràpid de la bombolla antiaparetratge d’Ilvermorny? I el mòbil… el mòbil per trucar l’ambulància! Ah, el tenia a la butxaca…

―V, què passa? Estàs tremolant.

Es va adonar que no estava sola quan va sentir la veu de Kai, que s’estava acostant a ella temptativament. Al fons, al costat del balcó de la terrassa, va veure en Jared, que també mirava cap a ella amb cara de preocupació. Per què la miraven, que tenia micos a la cara?

―He d’anar a casa. Necessito… necessito la gavardina. On coi és la meva gavardina? ―va dir, pujant el to de veu.

―Té ―va dir en Jared, allargant-l’hi.

―Ah, gràcies. Marxo… marxo a casa, vaig a buscar un racó on aparetre.

Va agafar la vareta del banc i va dirigir-se a l’escala per baixar a l’habitació i d’allà sortir al passadís i després anar a l’exterior, fora dels límits. Què era aquella llum que veia a la seva mà? Per què feia espurnes, la vareta? I per què se li movia tant, la mà?

―Aparetre ni de broma ―va fer Kai―. Si no controles ni la vareta, que et vols matar? Ens pots explicar què ha passat?

Que què havia passat? Que la seva mare havia caigut i no es podia aixecar. Que quan el seu pare s’havia acostat a ella per ajudar-la, ella no l’havia conegut i li havia llançat un gerro de vidre. Que el seu pare tenia un tall al braç que li sagnava, i la seva mare cridava a terra sense deixar que ningú no l’aixequés d’allà. Que la necessitaven. Que havia de córrer.

―La meva mare s’ha fet mal i el meu pare no pot ajudar-la.

I tot un dissabte a la nit, dia en què, en una situació normal, ella seria a casa. I és que ella hauria d’haver-hi estat, tot i el viatge; el pla era ser-hi, a aquella hora, i feia estona. Potser, si hi hagués estat, les coses no haurien…

―D’acord, t’acompanyem ―va seguir Kai, sense deixar que la V pogués acabar el pensament―. I apareto jo. No vull que ens deixis mig cos aquí. Som-hi, Jared.

Kai va agafar la V pel braç, estabilitzant-la, i la va dirigir fins que van ser fora de l’habitació, i del castell, i dels límits. En Jared els va seguir en silenci fins allà, i quan van haver arribat, es va agafar al braç de Kai i va ajudar-le a aferrar la V, que tenia la sensació que tot era borrós.

―V, concentra’t ―li va dir Kai―. Hi som per ajudar-te, però hauràs de ser-hi sencera, quan arribem. D’acord?

La V va parpellejar un parell de segons i finalment va fer que sí amb el cap, enfocant la mirada. Kai tenia raó. Tenia una feina per fer, i si tenia una feina per fer, es concentrava. Ben aviat va notar que tot es tornava més nítid.

―Perfecte. Ànims.

I just llavors, el castell i la muntanya van desaparèixer.

*

Els crits van ser el primer que van sentir quan van aparetre davant de la porta de casa la V. Per fora, tot era el mateix: les plantes, les parets, les finestres, tot ben combinat, una barreja de colors ataronjats i blancs. Per dins, però, semblava que la casa sencera agonitzés. La V es va posar la mà a una butxaca de la gavardina i va allargar les claus a Kai, perquè es veia totalment incapaç d’obrir la porta amb aquelles mans que no paraven quietes.

―Papa? ―va cridar quan va ser a dins―. Papa, soc aquí!

―Violeta!

El pare de la V va aparèixer ranquejant pel fons del passadís, sense el bastó i amb el braç esquerre del pijama tacat de vermell. La V va córrer cap allà.

―Papa, estàs bé? T’hem de curar aquest braç! On tens el bastó?

―No em coneixia… He intentat dir-li que soc jo, però només em cridava que marxés i que no m’acostés! I s’ha fet mal, té un bony al cap i diria que s’ha donat un cop al maluc. Jo no sé què fer… no puc aixecar-la, ni acostar-m’hi… Si no et coneix a tu…

La V va eixugar-se la llàgrima que se li escapava regalimant per la galta dreta amb un moviment ràpid del braç. No ho sabia, el seu pare, que a ella ja l’havia oblidat abans. No ho sabia, que segur que no la reconeixeria, en aquell estat. Però no podia patir per allò. El primer pas, ara, era treure el seu pare d’allà, per evitar que prengués més mal.

―Papa, jo sí que sé què pots fer. Podries trucar l’hospital i explicar què ha passat? Kai t’acompanyarà, il recordes?

Kai va aparèixer diligentment al costat del senyor Wilson i va col·locar el braç perquè s’hi pogués recolzar.

―Bona nit, senyor Wilson. No pateixi, que la V se n’encarrega. Ningú no ho podria fer millor.

La V va alçar la vista i va trobar-se amb la mirada ferma d’ille, que li donava forces per tirar endavant. Llavors, Kai es va girar amb el senyor Wilson aferrat i es van dirigir cap a la cuina. Quan ells van ser fora, en Jared, que abans estava amagat darrere dels altres, va quedar a la vista. Pobre, enmig de quina situació s’havia trobat.

―Tranquil, no cal que vinguis ―va fer ella, responent a la pregunta que ell no havia formulat, i va recórrer el tros de passadís que li faltava amb celeritat.

Si no hagués sabut on era l’habitació dels seus pares, l’hauria pogut trobar igualment seguint els sorolls que feia la seva mare, que anava canviant dels crits als somiquejos als murmuris. Quan va obrir la porta, la va trobar somicant en el racó que quedava entre la seva banda del llit i la paret, arrapada a la tauleta de nit que tenia just darrere, tota remoguda. Per com estava col·locada i pel bony que li havia sortit a la senyora Wilson-Torres al costat dret del front, semblava que hi devia haver xocat quan havia caigut a terra. La mà esquerra la tenia posada sobre del maluc, com si es protegís d’alguna cosa, i el braç dret estava col·locat en una posició estranya. La V estava bastant segura que se li devia haver dislocat l’espatlla.

―Mamá ―va fer, només―. Mamá, soc jo. La Violeta.

Els ulls esbatanats que la van mirar a continuació, d’un marró tan familiar, no van mostrar cap senyal de reconeixement; si de cas, aquella mirada denotava pànic. La senyora Wilson-Torres va pujar el volum del seu somiqueig, com si anés en direcció dels crits, cosa que la V volia intentar evitar de totes totes. Calia un canvi d’estratègia.

―Senyora Wilson-Torres, s’ha fet mal ―va dir amb calma, cada síl·laba més difícil de pronunciar que l’anterior―. Necessito portar-la a l’hospital.

―No t’acostis! ―va xisclar ella, fora de si―. Fora, marxa de casa meva!

La V va fer un parell de passos cap a ella, cosa que va fer que es mogués a terra i el rictus li canviés a una expressió de dolor agut.

―No passa res, però hem d’aixecar-la d’aquí. Deixi que l’ajudi ―va dir acostant-se a ella i allargant la mà per posar-l’hi sobre el braç.

―No em toquis!

La V va notar un dolor sobtat al sec de la cama i es va fer enrere de cop. Va trigar uns moments a adonar-se que la seva mare li havia clavat una puntada de peu, i la va mirar, incrèdula. Mai, mai de la vida, no li havia posat una mà a sobre. La realitat li va caure a sobre com una llosa. La dona que tenia davant seu, a terra, no era la seva mare.

―Mamá? ―va tornar a preguntar, amb un fil de veu. Una súplica, potser, una manera d’intentar trobar algun rastre de la persona que havia tingut cura d’ella tota la vida.

―Que no te m’acostis, et dic!

Es va tornar a moure i va deixar anar un crit eixordador. No! Allò no ho podia sentir, el seu pare! Si ho sentia, vindria, i si venia, tot seria encara més difícil.

―Mamá, sisplau, deixa que t’aixequi. Només això. Hem d’anar a l’hospital ―va dir, intentant evitar les cames de la senyora Wilson-Torres i allargant-li els braços, per mirar d’aixecar-la.

Però ella no volia. Deixava anar puntades de peu, i removia els braços, i intentava esgarrapar-la, i empenyia; i cridava, xisclava del dolor que li provocaven aquells moviments, i els seus crits s’unien a les súpliques de la V, que intentava trencar la barrera, buscar la manera que els records de la seva mare tornessin, que mostrés un deix de reconeixement, que intentava acostar-s’hi i agafar-la, que parés de donar cops, i al final va posar-se a cridar també, per fer-se sentir sobre d’ella, i que parés, que s’acabés ja aquell malson, que algú la sacsegés i li digués que no era real, que els crits i els xiscles que li taladraven el cap no eren ni seus ni de la dona que l’havia criat.

Tot era un cúmul de cops i xiscles sense sentit fins que la V va adonar-se que deia:

―Animo Linqui!

I es va fer el silenci.

El cos inert de la seva mare a terra es veia estranyament tranquil. La V es va acostar a ella finalment, intentant no pensar, intentant no repetir-se una vegada i una altra que els no-mags tenien una reacció diferent als encanteris que els bruixots, que podria ser que li fes més efecte que un simple estaborniment, perquè era l’única opció que tenia; ho havia fet per ella, per poder ajudar-la, perquè tal com estaven la cosa no anava enlloc. De fons, va sentir corregudes de passes que es van aturar en obrir la porta i mirar a dins.

―Em pots ajudar a aixecar-la? ―va preguntar a en Jared, que va fer que sí amb els ulls molt oberts des de l’entrada de l’habitació.

Al cap de segons, Kai també va fer la seva entrada, i els va ajudar a agafar la mare de la V i col·locar-la al llit. Quan va ser dalt, la V li va mirar el pols de manera robòtica. En tenia, i semblava que respirava de manera normal. Què els diria, als de l’ambulància, quan arribessin? No podia dir que l’havia estabornit ella! No, els diria que s’havia esperat que s’adormís, allà al racó, i llavors l’havien pujada al llit. I quan anessin a despertar-la, li faria un Animo Restituo discret, i a partir d’allà ja s’encarregarien de la resta.

Va col·locar bé la tauleta de nit i els llençols i va recollir les restes del gerro de terra, evitant mirar Kai o en Jared a la cara en el procés. No estava preparada per les preguntes, ni per les observacions, ni per parlar en general de res del que havia passat. Necessitava fer, fer, per no pensar, per no plantejar-se res.

La sirena de l’ambulància es va sentir de fons i la V va sentir un lleuger alleujament. Un pas més. Un pas més per arribar a la fi del malson.

*

Tocaven les tres de la matinada quan la V va obrir la porta de casa seva altre cop. Va empènyer la cadira de rodes de la seva mare, que estava confosa pels medicaments que li havien donat; no donava senyal d’entendre res, però almenys havia quedat en calma. El seu pare les seguia, recolzant-se en el seu bastó, amb la màniga esquerra del pijama tallada i l’avantbraç embenat. Qualsevol que els veiés pensaria que venien de la guerra.

La V no estava segura que els pogués portar la contrària.

Kai i en Jared van aparèixer aviat al passadís, amb cara d’acabar-se de despertar. Probablement havien estat intentant dormir al sofà, cosa que va fer que la V se sentís fatal. No podia gestionar-ho, en aquell moment, de manera que els va fer un senyal amb la mà perquè s’esperessin, sense dirigir-los la mirada per si de cas això la feia trencar-se definitivament. Només havia de posar els pares a dormir. Una mica més, i ja estaria. Ja estava a punt d’acabar.

Sense dir més que quatre paraules al seu pare, que feia cara d’estar totalment esgotat, va passar el braç per sota de les aixelles de la seva mare i la va ajudar a aixecar-se sense que ella oposés cap resistència. Va agrair interiorment que l’infermera de l’hospital li hagués posat el pijama altre cop després de mirar-li el maluc, que semblava que no s’havia trencat de miracle, i la va asseure al llit per després fer-la estirar i cotxar-la. A l’altra banda, el pare ja començava a adormir-se.

Va sortir, amb els braços arrapats al cos com si intentés abraçar-se a si mateixa. A la seva ment tot anava molt de pressa però tampoc no tenia cap sentit, un cúmul d’imatges i paraules i sons que havia viscut (o potser no) a les darreres hores i que es repetien una vegada i una altra sense ordre ni concert. Abans que pogués adonar-se’n, els peus la van portar a la sala d’estar, on sabia que eren Kai i en Jared.

Es van posar drets quan la van veure arribar, i ella es va quedar parada a la porta.

―Estan bé? ―va preguntar Kai.

Hi havia tantes respostes possibles a aquella pregunta… És cert que al final les seqüeles físiques no serien tan greus com semblaven en un principi, però hi havia altres ferides que s’havien obert aquella nit i que la V no estava segura que arribessin a tancar-se mai.

―Es recuperaran ―va dir només.

―I tu?

La V va aixecar el cap per mirar finalment Kai als ulls, i va sentir-se defallir un moment.

―No tenia ni idea de qui era. No em coneixia.

Però això, és clar, Kai ja ho havia sentit, igual que en Jared, i igual que el senyor Wilson. Probablement, tots els seus veïns sabien que la mare de la V havia oblidat la seva filla.

L’havia oblidat, i la V li havia llançat un encanteri estabornidor. Un encanteri que hauria pogut fer molt més que deixar-la adormida, com passava amb els bruixots. Els muggles tenien una tolerància a la màgia molt diferent. I sabia perfectament l’efecte que hauria pogut tenir. Després de tanta estona, era el moment d’acceptar-ho.

―Hauria pogut matar-la.

Hauria pogut matar-la. La seva mare, que li havia donat tot, que li cantava cançons quan no podia adormir-se i li feia el seu dinar preferit si tenia un mal dia. Que la seguia rebent amb el somriure més gran del món quan anava a casa, que feia unes abraçades d’aquelles que posen fi a tots els mals.

Van ser els braços de Kai que la van recollir quan, finalment, les cames li van cedir i va desplomar-se. Es va quedar de genolls i es va posar a cridar, i a plorar, de cara a terra, un plor lleig, que venia del fons més recòndit de la seva persona, perquè sabia que allò era una cosa que no es podria perdonar mai. I va clavar cops de puny a les rajoles, i es va estirar els cabells sense parar de cridar, intentant treure amb els crits aquell monstre que se li havia ficat a dins però que es quedava arrapat a les seves entranyes, que no sortia, que potser seria el seu company ja per sempre. Kai li va agafar les mans, i li va fregar l’esquena, i es va esperar allà fins que els crits i les llàgrimes es van esgotar i la V no va poder notar res més que una buidor absoluta.

*

La V va respirar profundament i es va eixugar les galtes amb els punys de les mànigues de la dessuadora nova, que ja feia estona que semblava més aviat un mocador per les llàgrimes. Finalment, ja no plorava, com havia fet una bona estona en silenci després de l’explosió. Dins seu hi començava a regnar una certa calma, potser més aviat resignació, amb el que havia passat. Ja no ho podia canviar. Feia mal, molt de mal, però potser tocava deixar el dolor en segon pla i permetre’s descansar una estona.

―Millor? ―va preguntar Kai, que l’abraçava assegut al seu costat al terra de la sala d’estar.

La V va assentir amb el cap.

―Bé.

―Gràcies. Per tot, però també per seure a terra. T’ho rentaré tot, prometo que amb cura i sense fer malbé els teixits.

―Oblides que la meva roba bona s’ha cremat i això és poc més que un outfit de substitució mitjanament decent ―va respondre amb to dramàtic, cosa que va fer que la V es posés a riure―. I si no, per això hi ha els pukwudgies. Ja els tinc ben entrenats, a aquestes alçades; tant de temps d’insistir que se’n volien encarregar ells, almenys que ho facin bé.

―Segur?

―Segur, de veritat.

Kai es va separar una mica i va mirar amunt, on el rellotge marcava que faltaven vint minuts per les quatre de la matinada.

―I ara aniré a la cuina, faré til·les per tothom i ens n’anirem a dormir el temps que puguem. Em demano l’habitació del germà gran, avisat queda tothom ―va fer aixecant el to de veu perquè il sentís en Jared.

Oh. En Jared.

Amb tot, no s’havia parat a pensar que el pobre s’havia trobat allà al mig perquè havia tingut la decència d’acompanyar-los sense saber on es ficava. Amb Kai era diferent, perquè anaven en pack, i tots dos sabien que en els millors i els pitjors moments, hi eren. Però com es devia haver sentit, en Jared, enmig d’un problema d’aquell calibre i veient els draps bruts d’una família de qui amb prou feines coneixia l’existència? Cap d’ells no es podia imaginar que la nit acabaria d’aquella manera, però almenys, la V i Kai sabien el pa que s’hi donava.

Quan Kai va haver sortit en direcció a la cuina, la V va mirar al racó on en Jared s’estava, dret i amb els braços creuats. Tenia la cistella dels jackalopes, que dormien, al costat; els devia haver anat a buscar mentre ella no hi era.

―Em sap greu que t’hagis trobat amb això. No calia que vinguessis, no m’hauria ofès si t’haguessis quedat a Ilvermorny. De fet, si hi vols tornar ara, ho entendré perfectament. De veritat.

En Jared va fer que no amb el cap i va tancar un moment els ulls.

―No, no és això. Perdona si t’he donat aquesta impressió.

La V va fer-se enrere, adonant-se que havia quedat just davant del sofà i podia arrepenjar-s’hi. Des d’allà, va observar en Jared, que s’acostava a ella a poc a poc amb expressió pensativa. Quan va haver-hi arribat, es va asseure al seu costat, i la V immediatament va agrair que no fos tan lluny. Se sentia una mica més tranquil·la de veure que no havia fugit, cosa que tampoc no li hauria retret, i que era allà, amb ella.

―És difícil d’explicar. El que ha passat avui… m’ha fet pensar en altres coses.

Es va fregar els ulls amb cansament. La V podia estar esgotada, sí, però en Jared també havia tingut unes últimes 30 hores de campionat. Tots les havien tingut, de fet. Semblava que les coses s’haguessin posat d’acord per venir totes de cop.

―Suposo que pots imaginar que la situació amb la meva família no és fàcil. Amb… tot el tema de la Kathryn, i no podent explicar-los què va passar en realitat, ens vam anar distanciant. I m’he sentit estrany, avui, quan he vist la relació que tens tu amb els teus pares.

La V es va arrossegar uns centímetres per acostar-se a ell i posar-li la mà sobre el genoll. Hi va fer contacte visual per assegurar-se que sabés que hi era, i que li podia explicar el que fos, i ell li va somriure. Just llavors, li va venir un calfred quan va notar la mà d’en Jared que començava a fer-li una frega a l’esquena, distretament.

―Tot plegat m’ha fet pensar en les cartes sense respondre que tinc a un calaix de la tauleta de nit, en què em conviden a fer-los una visita. Però clar, com puc presentar-me ara a casa, havent passat tant de temps? Com explico per què me n’he allunyat sense posar-los en perill, sobretot després d’haver vist avui que estem ficats en un merder enorme i que la Dahlia hi torna a estar implicada? Com actuo, què els dic, quina conversa podem tenir? Seria massa difícil, ja, massa incòmode. Ha passat massa temps i han passat massa coses.

Per enèsim cop en les últimes hores, la V es va meravellar que en Jared fos capaç de ser un ésser humà funcional. Portava tanta càrrega a sobre que no entenia com era que no s’havia trencat a trossos feia temps, per no parlar del moment en què havia aparegut la Dahlia a Ilvermorny aquella nit. Entre el malson i el seu retorn, devia sentir que el passat, com un monstre, tornava per devorar-li la vida. O, almenys, així és com se sentiria ella.

―I si t’acompanyem?

En Jared es va girar de cop per mirar-la.

―Com?

―Que si vols, t’acompanyem a casa teva. Bé, no vull parlar per Kai, però estic segura que vindria, i amb mi ja pots comptar-hi. Pots dir que no, és clar. I entenc el que dius del perill, però nosaltres també podem ajudar-te a canviar de tema quan calgui, i segur que si hi som, no faran certes preguntes que potser poden ser incòmodes o difícils de respondre. Potser… potser estic massa influïda per la meva pròpia experiència, però és important passar-hi temps mentre hi siguin, crec. També entenc que hi ha situacions i situacions, ja sé que no tothom té la sort que tinc jo. Tu ets qui sap millor si val la pena intentar-ho.

En Jared la va mirar amb incredulitat.

―De veritat? Vindríeu?

―Que sí, home, és clar que sí. Tu pensa-t’ho. I si decideixes que hi vols anar, ens organitzem un dia i venim amb tu. No és cap molèstia, de veritat.

El silenci que va seguir aquella frase ja no va agafar la V per sorpresa. S’estava començant a acostumar als moments que es prenia en Jared per gestionar i empassar-se la informació, tot i que esperava que s’escurcessin en el futur, perquè havia d’aconseguir de totes totes que no li fos tan difícil de pair que algú volgués fer alguna cosa per ell.

―Us en deuré una de grossa ―va respondre.

―No es tracta de deure o no deure. Gairebé prefereixo que no hi pensis, en si me’n deus una o jo te’n dec una altra. No m’agrada la idea que les coses que fas pels altres hagin d’anar acompanyades d’una acció equivalent per tenir sentit. Si m’ofereixo per fer una cosa, és perquè vull, i esperar res a canvi per mi faria que l’oferta perdés tot el valor. No sé si m’explico ―va fer ella arrufant les celles―. I a més a més, no sé si te n’adones, però el que ha passat aquí avui ja és gros, i hi ets, i t’ho agraeixo. Molt.

Les seves mirades es van creuar i la V va tenir la sensació que el Jared que tenia davant era un Jared totalment diferent del que coneixia només dos dies enrere. I no era pas perquè ell fos una altra persona, sinó que, per bé o per mal, era algú que entenia molt millor, i que l’entenia molt millor a ella. I creia que en Jared devia estar pensant el mateix, perquè en un moment concret, tots dos van somriure.

―Et prometo que hi pensaré. I ara, prou de parlar de mi ―va dir ell, sense deixar la frega que la V tenia la sensació que li estava relaxant cada fibra muscular de l’esquena―. I no protestis, que ens coneixem. No vull que et posis en mode “cuidar els altres”, ara. Portes hores tenint cura de tothom: dels teus pares, de mi, de Kai, de la missió i de tota la resta. De fet, estic segur que portes la vida sencera en aquest mode. Deixa que et cuidem una mica, avui. Ni que sigui per un dia. La resta pot esperar.

La V va respirar profundament. Estava tan cansada… No era veritat, que no s’hagués deixat cuidar; si no hagués estat per Kai, no sabia com hauria sobreviscut aquella nit. Entenia el que li deia, tot i això, i sincerament, la idea de deixar-se portar i passar-los el control total a ells era molt, molt temptadora.

Però es va recordar de la nit que havia passat en Jared i es va fer enrere. No era només un ensurt de no-res, el que havia tingut feia unes hores, no era un mal dia i ja està. Era un malson fent-se realitat, probablement, el pitjor que li hauria pogut passar, i això després d’uns dies que ja havien estat difícils per ell. No, no era el moment d’ignorar els seus problemes i enfocar-se en ella. No hauria estat bé.

―Aquí tots ens cuidem a tots ―li va respondre.

Es va acostar un pèl més a en Jared i va passar-li un braç per davant i un per darrere per abraçar-s’hi, arrepenjant el cap a la seva espatlla i tancant els ulls. Com més estona passava de l’incident, més capaç es veia d’apartar-lo a un racó de la seva ment, on seguia existint i reclamant atenció però podia gestionar més fàcilment la força que li donava. En Jared va estirar el braç que tenia a la seva esquena, que s’havia quedat sense espai, i li va col·locar a la cintura. La V es va sorprendre de com aquell gest i la solidesa del seu braç van fer que es relaxés, i es va sentir… subjecta, confortada, com si no hagués de patir per si començava una caiguda lliure sense fi, perquè en Jared la mantindria allà.

―Saps que la coneixia, jo, la Kathryn? ―va preguntar abans de parar-se a pensar.

Feia dies que la V pensava que li agradaria parlar-ne, amb ell, de la Kathryn que havia conegut a Ilvermorny, que probablement era molt diferent de la Kathryn del seu record, però no es coneixien prou per sentir-se còmoda traient el tema. A més a més, no volia portar-li records dolorosos començant aquella conversa i alterant-lo en una situació en què estava tranquil. D’alguna manera, però, li va semblar que en aquell moment hi havia prou confiança (i siguem sincers, alteració) a l’ambient per parlar-ne.

Va notar com en Jared feia que sí amb el cap i va saber que li tocava parlar a ella. Es va preguntar què dir a continuació, perquè no ho havia planificat, i es va adonar que tampoc no sabia de què volia parlar, només que necessitava reconèixer la seva existència en veu alta. Però en Jared s’esperava, i va dir el primer que li va venir al cap.

―Una vegada ens vam trobar per anar a una festa a la torre de Horned Serpent. A ella sempre la convidaven a tot arreu, i deixaven entrar tothom que aparegués amb ella, per això m’avisava per si hi volia anar i de vegades m’hi afegia. Però aquell dia el vell cap de Horned Serpent ens va trobar pels passadissos perquè ens va agafar un atac de riure davant del seu despatx ―la V va somriure recordant aquell moment―. Jo estava a punt de desmaiar-me perquè no m’havien agafat mai saltant-me les normes. I ja pots imaginar-te com estava ella, còmoda com si fos la cosa més normal del món. I no va i aconsegueix convèncer el dinosaure que ens deixi anar a la festa amb no sé quina història sobre la necessitat dels joves de socialitzar i passar-ho bé per deixar anar les preocupacions i concentrar-se més després en els estudis!

En Jared s’havia quedat callat, i la V es va preguntar si s’havia equivocat de treure el tema. Potser no era el millor moment per parlar de la Kathryn, quan acabava d’aparèixer la Dahlia i havia tingut un malson un dia abans. Hauria hagut de pensar, abans de parlar.

―Perdó. Si vols, canvio de tema o callo.

Quan va aixecar la mirada per veure si podia desxifrar res en la seva expressió, però, es va trobar que en Jared somreia tot mirant endavant. No va estar segura de si era bon o mal senyal.

―Estàs bé? ―li va preguntar.

―Feia molt de temps que no tenia un record nou de la Kathryn ―va fer a poc a poc, sense deixar de somriure―. Gràcies.

En dir aquesta última paraula, va tornar-li la mirada a la V, que va notar com li desapareixia un pes de sobre. No s’ho hauria plantejat mai d’aquella manera, però sabia què era pensar que ja no podries crear més records amb una persona. Hi havia donat mil tombs pensant en la seva mare. I aquella li semblava una manera preciosa d’enfocar-ho per part d’en Jared.

Es van quedar uns segons mirant-se i la V es va adonar, ara que el tenia tan a prop, que tot i que no fos una situació que es donés gaire sovint, en Jared era d’aquelles persones amb un somriure que arribava als ulls. Amb un moviment lent de la mà que li quedava lliure, ell va apartar-li un floc de cabells que li havia marxat del monyo i li va col·locar darrere l’orella sense desviar la mirada. Segur que s’havia fixat que no li agradava gens que els cabells li anessin a la cara. Però la veritat era que, en aquell moment, ni se n’havia adonat.

La V va notar que li venia un badall i es va tapar la boca amb la mà, tancant els ulls mentre el feia. Quan els va obrir va trobar que en Jared ja mirava cap a un altre costat, però seguia somrient, cosa que era més del que podia demanar. Va fer un sospir i es va sentir estranyament relaxada; tant, que va notar de cop com de cansada estava. Però no es volia moure d’allà, o sigui que va recuperar la seva posició anterior i va notar com en Jared la portava més cap a ell amb el braç que l’envoltava. S’hi va agafar més fort i ell li va fer un petó al front, i per uns moments, la V va pensar que s’hi adormiria.

Llavors, la porta es va obrir, cosa que probablement volia dir que Kai havia entrat amb les til·les. El braç d’en Jared es va tensar una mil·lèsima de segon, però es va quedar on era, i la V només es va veure amb forces d’obrir els ulls i mirar amunt per dedicar-li un somriure a Kai, que els observava amb una expressió estranya que, des d’allà, semblava alegre.

―Til·les, til·les, til·les per tothom! L’últim crit per aquells que volen aconseguir adormir-se després d’emocions fortes! Qui en vol una? Última oferta, abans que s’acabin!

Fent un esforç per anar en contra del que realment tenia ganes de fer, que era quedar-se exactament com estava, es va deixar anar d’en Jared preguntant-se què faria ell i com s’aguantaria, si deixava de tenir-la agafada. Però ell va deixar el braç on el tenia, cosa que la V va agrair immensament, i va fer que no amb el cap quan Kai el va mirar per si volia una til·la.

―Jo sí, gràcies ―va fer la V.

Va agafar la tassa i es va posar a remenar perquè la infusió es refredés. Evidentment, reconeixia perfectament la marca de les til·les que havia trobat Kai a l’armariet. Era la que sempre feia servir la seva mare per ajudar-la a dormir quan es posava nerviosa, i Kai ho sabia, quan havia proposat de fer-ne.

―On voldràs col·locar en Jared? ―va fer Kai, que semblava que havia decidit apoderar-se de l’esperit planificador de la V ara que ella no arribava a més.

―L’habitació d’en Matt és la que queda més a prop de la meva i la d’en John, que ja sé que la vols tu, o sigui que jo li recomanaria que agafés aquesta, tot i que és una mica petita. T’està bé? ―va preguntar, mirant en Jared.

Ell es va arronsar d’espatlles.

―A mi tot m’està bé.

―Està decidit, doncs ―va sentenciar Kai amb aire satisfet―. Ah, si no fos perquè estem com si ens hagués passat un camió per sobre, això semblaria una festa de pijames!

Es van posar tots tres a riure i la V es va tornar a fer enrere, recolzant-se en en Jared i sentint-se extremadament afortunada de no haver de passar aquell moment sola i tenir-los allà, tots dos ajudant-la a la seva manera, però sobretot, sent-hi. Si li haguessin dit només uns dies abans que estarien així de còmodes tots tres junts i que agrairia la presència d’en Jared en un moment tan difícil, li hauria semblat un univers totalment paral·lel.

Per això, quan al cap de deu minuts es va estirar al seu llit per dormir, pensant que cauria rendida en qüestió de segons, es va sentir de cop totalment sola. I els minuts passaven, i no aconseguia adormir-se, només augmentava aquella sensació d’abandonament, que sabia que era totalment irracional perquè no l’havien abandonat, només estaven en altres habitacions de ben a prop, aprofitant un merescut descans. I es va fer una bola, i tot i que pensava que no li quedaven més llàgrimes, es va posar a plorar.

En algun moment, va sentir trucs a la porta, que a continuació es va obrir, i va mirar endavant tot i que, entre la miopia i els plors, ho veia tot borrós. Kai va treure el cap amb en Jared darrere, i es va posar a parlar en veure que estava desperta.

―V? Ens hem trobat al passadís venint a veure com estaves, sembla que tots dos hem tingut la mateixa ide… Oh, V.

Kai va sortir disparat cap a ella i la va envoltar amb els seus braços.

―Si és que no se’t pot deixar sola, eh?

La V va mig riure mentre Kai treia un mocador setinat de ves a saber on i li eixugava les llàgrimes. Es va adonar llavors que en Jared havia desaparegut, però no va trigar gaire a tornar a entrar, carregant un matalàs sota de cada braç i el cistell dels jackalopes a l’espatlla.

―Jared! Però què fas?

―Ens quedem aquí ―va respondre taxativament.

―Em sembla una gran idea ―va fer Kai a continuació, i mira que era estrany sentir-le dir això quan la idea en qüestió havia vingut d’en Jared―. Em sembla que a tots ens anirà bé una mica de companyia. I jo ja he dit que volia una festa de pijames!

Tots tres van riure i Kai i la V es van aixecar per ajudar. Van apartar cadires i sabates de terra per fer lloc pels matalassos, i al final van decidir quedar-se junts als dos que hi havia a terra, buscant una mica de proximitat. I va ser així, notant les presències dels seus amics ben a prop, que la V va aconseguir finalment adormir-se.

*

―VIOLETA!

El crit que va ressonar per tota la casa va fer que la V es despertés d’un bot amb els batecs accelerats. Què passava? Algú havia tornat a prendre mal? Però la veu greu que se sentia no era pas la del seu pare, que sonava sempre enrogallada… Qui hi podia haver, a casa, que la cridés?

La resposta li va caure a sobre com una llosa. Amb el tràfec de la nit, s’havia oblidat d’avisar els seus germans.

Merda.

Atabalada, va agafar les ulleres de la tauleta intentant no molestar Kai i en Jared, que començaven a desvetllar-se, tot i que tenia la sensació que el seu esforç acabaria en no-res quan en Matt es posés a explicar-li quatre coses en un volum que els despertaria. El màxim que podia fer era córrer per evitar que tornés a cridar-la i intentar calmar els ànims un cop s’hi trobés. Per això, va sortir de l’habitació en pijama, però va sentir el crit altre cop mentre baixava les escales.

―VIOLETA!

―Perdó ―va dir quan va ser a baix i el va veure davant de la porta del menjador, amb la cara vermella i els cabells que normalment portava perfectes fets un caos.

―Perdó? Perdó una merda ―va sentenciar amb duresa―. M’he assabentat que el papa i la Margarita han estat a l’hospital perquè m’han trucat donant-me hora per unes proves i he vingut corrents. Tu saps com d’estúpid dec haver sonat, quan li he dit que no tenia ni idea de què em parlava? Com pots ser tan egocèntrica per ni tan sols pensar que havies de dir-nos-en alguna cosa? O és que sí que se’t va acudir i vas decidir ignorar-nos deliberadament? Perquè sincerament, no sé quina opció prefereixo.

La V es va aferrar fort a la barana de l’escala des de l’últim esglaó per tenir alguna cosa que la mantingués estable. Va intentar organitzar la seva ment per articular bé el que havia passat, que segur que si li explicava bé ho entendria, i va agafar aire.

―Van passar moltes coses…

―Ah, doncs si van passar moltes coses ja està, cap problema, segur que estaves distreta i no hi vas caure. Tu et sents, quan parles?

No, no em sento perquè no puc parlar.

―No ho sé, m’explicaràs com estan o ho he d’endevinar jo? Potser amb aquests poders que tens també pots llegir ments i et penses que tots som igual de fantàstics, però no oblidis que aquí els mortals vivim amb uns altres estàndards.

El que deuen estar és a punt de sortir per la porta a veure què són aquests crits.

―Bé, es recuperaran. El papa només té un tall i un ensurt, i la mama porta l’espatlla embenada i  i ha d’anar amb cadira de rodes uns dies pel cop que es va fer.

I no sé si sabrà qui soc quan es desperti.

En Matt va sospirar i es va fregar el front amb les mans. Com podia ella fer-li entendre, que la seva intenció no era deixar-lo de banda, ni a ell ni als altres, però sobretot a ell? No era que no l’hagués volgut avisar. Tot havia anat tan de pressa i havia estat tan difícil de gestionar emocionalment que, senzillament, no li havia passat pel cap. I entenia que ho hauria hagut de fer, de veritat que sí. Si hagués estat al seu lloc i hagués rebut la trucada, s’hauria desmaiat. Però com es podia explicar, la nit que havia viscut, a algú que no n’havia estat testimoni?

―Perdó. Hauria hagut d’avisar ―va dir només.

―I tant que sí.

―V? Va tot bé?

La veu de Kai va sonar des de dalt de les escales i la V va sentir que es quedava petrificada al lloc. No, no, no. L’últim que necessitava era que Kai i en Jared s’introduissin a la situació.

―Qui hi ha? ―va fer en Matt amb cara de sospita.

Va començar a avançar cap a ella per mirar pel forat de les escales, però Kai i en Jared li van facilitar la descoberta: van aparèixer darrere la V, amb cara de son i, desafortunadament, modelant pijames vells d’en Matt.

El mateix Matt que es va posar a riure en veure’ls arribar.

―Increïble. Has pensat d’avisar els teus amics però no nosaltres, i els has ficat a casa en un moment tan privat sense demanar permís. Ja sabíem que no ens tenies en especial consideració, però gràcies per deixar-ho tan clar.

―No, Matt, no és…

―Deixa-ho, me’n vaig.

Es va sentir un soroll que venia de l’habitació dels seus pares, en què algú es devia haver despertat. Enmig de tot aquell caos, a la V la va assaltar el pànic del moment abans de rebre un veredicte, quan no saps quin serà el resultat. Però encara tenia uns segons.

―Matt. Matt, escolta, tot té una explicació…

―Ja sé que estàs acostumada a sortir-te amb la teva, però aquest cop has anat massa lluny. No accepto les teves disculpes.

Dit això, va sortir per la porta i la va tancar darrere seu amb un cop.

• 	marta_ginny (Moderador/a FF)	Enviat el 16/01/2022 a les 22:07:46
  	#27962	He escrit 15 fanfics amb un total de 182 capítols

  
  

  Sorry, V. Mil perdons. De veritat. Ja t'ho compensaré d'alguna manera. Suposo. ÉS BROMA ÉS BROMA HO PROMETO.

  Tatxaaaaaaaaaaaaaaaan! Aquí tenim el que probablement serà EL capítol de la V en aquesta fic. Hi ha un altre capítol concret que tinc moltes (moltes moltes) ganes d'escriure (wink), però pel que fa a l'evolució individual i la trama personal, aquest és definitivament el seu moment. Feia setmanes que les escenes es repetien una vegada i una altra al meu cap, i m'ho vaig passar molt bé escrivint-les (enteneu-me hahaha), tot i que em sento una mica malament. Només una mica. Però havia de passar, V. I a veure, els altres tenien molt de drama a sobre els últims dies, ja tocava equilibrar mínimament, no?

  I bé, bàsicament, li ha explotat tot. El tema amb el Matt havia de petar en algun moment, perquè estava allà candent i era com una bomba de rellotgeria. I amb els pares també, perquè estan com estan i també era evident que un ensurt gros podia aparèixer d'un moment per l'altre. I clar, li ha vingut tot junt, després d'una nit que pràcticament no ha dormit i un dia de córrer amunt i avall i descobrir coses i tenir cura dels altres, i al final és too much i la situació la supera. Cosa que és bastant normal hahaha però a veure qui li diu.

  PERÒ EL SHIP. EL SHIP. ELS ADORO. NO PUC. EM SUPEREN. SÓN PERFECTES. PER FAVOR CUIDEU-VOS MÚTUAMENT SEMPRE NENS. Aaaaaaaaaah escrivint això sí que m'ho vaig passar bé. I encara diré més, quan el capítol ja estava escrit vaig decidir posar un trosset més a aquesta escena perquè em vaig adonar que m'havia oblidat d'una cosa. Oops. Anyway, moltes ganes de llegir i escriure el que pugui resultar d'aquest capítol hihihi. AH i ara entendreu unes quantes referències dels bts que parlaven del que passa aquí! (De fet em sembla que vaig eliminar tot un tros que en parlava del de les magdalenes, potser ho reviso i us ho passo haha)

  El títol! És una frase de la Cheryl Hole a DRUK1, tot i que quan la vaig triar no havia vist el capítol i era només perquè quedava bastant perfecta. Ara que l'he vist (l'acabo de veure ara mateix, de fet tinc el capítol de fons mentre escric aquest comentari xD) veig que encara queda més bé, perquè és una queen que durant tota la temporada va amb l'energia OVER THE TOP i de cop es desinfla, i mira, si això no és la V, no sé què ho és hahaha

  Espero que us agradi molt, que sempre ho espero, però en aquest especialment ^^

  Ens llegim!

  
  
  
  

• 	Arwen Black (Moderador/a FF)	Enviat el 17/01/2022 a les 00:11:18
  	#27963	He escrit 2 fanfics amb un total de 5 capítols

  
  
  Esperes que ens agradi molt?? Doncs... si et dic que he fet captures de pantalla de dos moments i he estat desitjant poder subratllar un munt de frases més?? Trobo in-cre-ï-ble com aconsegueixes posar-te en la pell dels personatges, m'has fet venir records (molts), i sensacions, i fins i tot he acabat plorant no sé a quin troç del capítol i he hagut de parar de llegir. Un aplaudiment per favor. Ja està, I'm out, ja no sé com explicar millor com m'ha agradat aquest capítol. Soc molt afortunada de poder llegir aquesta història :) Petonets!
  
  
  
  

• 	Agatha Black (Moderador/a FF)	Enviat el 24/01/2022 a les 15:21:26
  	#27965	He escrit 10 fanfics amb un total de 208 capítols

  
  

  QUE BON CAPITOL! PERÒ QUE BEN FET TOT!

  En sèrio m'ha agradat molt. El shipping ja el deixo a part, perquè són uns paradets tots dos, cada vegada penso "ara sí, va", doncs no. ESPERO que almenys el Jared ja s'hagi adonat que li agrada, perquè el tros d'estar abraçats, mirar-se fixament i apartar-li el cabell de la cara, AVIAM, BLANCO Y EN BOTELLA. Don't fuck with me, Jared! XD

  Just mentre estava llegint que tornaven de l'hospital estava pensant "avisa el germà, has d'avisar el germà..." Honestament pensava que es cabrejaria amb ella perquè no havia estat a la casa quan havia passat (perquè ha dit que en principi feia hores que havia de ser-hi, no?) però trobo que amb això ha estat prou comprensiu (que l'accident passés en sí). Ara avisar-lo, definitivament l'hauria hagut d'avisar. Que bueno, s'ha posat fet una fera, perquè en realitat no és tan greu, i amb un toc d'atenció ja estaria, però sembla que l'ha ofès moltíssim... sí que és veritat que ell l'avisa sempre de seguida i hauria hagut de pensar d'avisar-lo ja des que era l'hospital, però vaja, que no és per retirar-li la paraula com ha fet, tampoc...

  I bueno, en general aquesta mena de "drama diari" és la teva especialitat, ja ho he dit molts cops. No és el drama de grans gestes, ni de personatges que morin (que també ho fas bé, però no és aquest cas), és el drama les complicacions "normals" del dia a dia, de coses que ens poden passar a tots i que et fan sentir malament i que reflexes molt i molt bé. 

  Està fantàstic tot el capítol. També m'agrada molt que ja tots tres es considerin amics amb la mateixa intensitat, que ja són 3, i estan còmodes i confien els uns amb els altres cegament. Llàstima que la V hi estigui una mica massa còmoda, amb el Jared, hahahaha, m'agradaria que sentís una mica més de turbació (com crec que li passa a ell). Però bueno, és que són diferents, per a la V tot  passa per la confiança, suposo. Està perfecte com està! 

  Bueno, doncs missió complerta, m'he posat al dia i estic ready pel aquest dissabte! ^^

  
  
  
  

• 	Mercè Granger	Enviat el 17/02/2022 a les 19:56:41
  	#27971	He escrit 6 fanfics amb un total de 39 capítols

  
  

  F amb la de temps que fa que m'he llegit el capítol i ara comento xd Però ja saps que me'l sé de memòria. Ai el ship, els nens, adorablíssims huhuhuhuh. 

  Però això no és nou xd El que és nou és el drama de la V que  Ai és que pobreta, és que normal que en tenguessis ganes perquè macho, vaja drama omg. És que ja l'inici és brutal i srveix molt bé per situar-se en com està mentalment la V, amb el shock i tot. Terrible. Pobreta. 

  I l'escena següent és brutal... No sé si ja t'ho vaig dir però em vaig quedar molt tocada llegint-la la primera cop, recordo que estava a classe (como no xd) i pell de gallina. És que omg. Pobra V, en serio, és que és molt dura aquesta situació. I el que ha de fer... que realment no en vaig ser conscient dels efectes fins que ho vaig llegir, és que ara ho torno a llegir i és encara més dur. 

  Bé i d'entre tot lo terrible tenim als tres sen bff goals. Sembla mentida que fa uns quants capítols el Jared no els soportava hahah Però super fan d'aquesta nova narrativa aish <3 Me'ls estimo tant. És que saben com fer-se costa i aquí Kai i Jared estan per la V i ho trobo tan maco. 

  I el ship és que poc més puc dir que no sigui AAAAAAAAAAAAAAAH. És que xd. Em moro. Per fi recordes que tens pares i una germana petita, Jared, que ja era hora hahaha. I que gràcies a la V decideix reprendre la relació i ella tan supportive <3 

  I els comentaris de Kai sempre animant el dia hahaha.

  UF i el Matt. Que a veure, normal, que no l'ha avisat i era greu i el tema ja ve d'enfora... però segueix sent molt dur de llegir i se l'odia una mica hahah. Uf. Que havia de petar però justament s'ajunta tot i fatal. Aish.

  En fi que ja saps que gran capítol. Omg que quasi em sé de memòria algunes escenes. Ai, ai, ai. I el que queda huhuhu

  
  
  
  

• 	marta_ginny (Moderador/a FF)	Enviat el 28/02/2022 a les 23:54:47
  	#27980	He escrit 15 fanfics amb un total de 182 capítols

  
  

  AH EL CAPÍTOL THIS IS MY CHAPTER <3

  Arwen Black: "si et dic que he fet captures de pantalla de dos moments i he estat desitjant poder subratllar un munt de frases més??" yayyyyyyyyyyyyy "Trobo in-cre-ï-ble com aconsegueixes posar-te en la pell dels personatges, m'has fet venir records (molts), i sensacions, i fins i tot he acabat plorant no sé a quin troç del capítol i he hagut de parar de llegir." "Soc molt afortunada de poder llegir aquesta història" < ;3<3<3<3<3<3<3<3<3<3<3<3<3<3<3< ;3

  Agatha Black: "QUE BON CAPITOL! PERÒ QUE BEN FET TOT!" yayyyyyyyy m'agrada que us agradi tot, però aquest capítol més ^^ "El shipping ja el deixo a part, perquè són uns paradets tots dos, cada vegada penso "ara sí, va", doncs no" a veureeeeee que la V estava per altres coses hahaha no era el moment! Però l'escena aish <3 "Honestament pensava que es cabrejaria amb ella perquè no havia estat a la casa quan havia passat (perquè ha dit que en principi feia hores que havia de ser-hi, no?)" hm, a veure, no sap els detalls en aquest moment, no sap que la V no hi era, només que hi va haver un accident i no els va avisar! "Que bueno, s'ha posat fet una fera, perquè en realitat no és tan greu, i amb un toc d'atenció ja estaria, però sembla que l'ha ofès moltíssim..." és que al Matt tot el que faci la V l'ofèn cinquanta vegades més que qualsevol altra persona, però bé, als comentaris del 17 en parlem hahaha "I bueno, en general aquesta mena de "drama diari" és la teva especialitat" <3<3 "m'agradaria que sentís una mica més de turbació (com crec que li passa a ell)" tot al seu temps, confia en nosaltres que sabem el que ens fem amb aquests dos hahahahaha

  Aiiiiiii gràcies per dir coses tan maques totes dues i m'alegro que us hagi agradat ^^