La Dahlia.

No havia estat una visió, no sabia si treta dels seus somnis o malsons. No era fruit de la imaginació. Havia estat allà, en aquella escola, en el despatx del director, parlant amb ell.

La Dahlia.

La noia de qui havia estat enamorat els seus anys d’Ilvermony, qui mai no li havia dirigit paraula. La Dahlia, que s’havia trobat dos anys després, fora d’Ilvermony, quan treballava amb la Kathryn salvant criatures en perill. Aleshores sí que havia captat la seva atenció. S’havia sorprès, en aquell moment, però estava tan encantat que no es va plantejar res, sols va limitar-se a deixar fluir els esdeveniments i gaudir de la seva companyia. Era feliç. Què més podia demanar? La Kathryn i la Dahlia al seu costat, cuidant de l’Snallygaster. Tot semblava estar bé.

Òbviament, no ho havia estat.

La Dahlia havia estat qui els havia traït. Des del primer moment, havia estat confabulada amb els caçadors d’snallygasters, la seva relació amb el Jared s’havia reduït a una treta per arribar a la cria. Si sols hagués estat allò... si hagués mort ell... però havia estat la Kathryn.

I tot per culpa seva.

En els darrers anys, havia arribat a estar en pau. No, en realitat no, però havia trobat la manera d’apartar-la de la seva ment, aconseguir oblidar-la. No podia amb tot: el dol per la Kathryn, la culpabilitat, el cor trencat. Havia decidit centrar-se en els dos primers. I ho havia, quasi, aconseguit. Quasi. La nit anterior ja havia obert una escletxa, havia començat a reflotar el tema, propiciat pel malson.

I ara allò.

El que l’acollonava més n’eren, a més, les implicacions: la Dahlia seguia ficada en negocis tèrbols i poc legals. Si estava parlant amb el director, les implicacions no eren bones. Joder. Havia estat imbècil. Clar que el puto director sabia de la corrupció del COMEUA, si el tenia agafat pels collons. I hi havia caigut de quatre potes, havien accedit a ajudar al director.

Almenys... almenys ara ho sabien. A temps, just a temps per no contar-li el descobriment relatiu de la Crystal.

Mentre recolzava l’espatlla a la paret del dormitori, va ser conscient que havia estat gràcies al que putes fos que la V li havia donat (li havia explicat, va suposar, havia vist la seva boca moure’s, però estava tan alterat que no havia processat les paraules) que podia respirar amb normalitat i ordenar el seu cap. El tren de pensaments seguia sent caòtic, però no estava a punt de descarrilar i perdre’s com havia passat quan havia fugit de davant el despatx del Fontaine.

Estava més tranquil. Havia d’ordenar les prioritats. Tenia clar el primer que havia de fer.

Els jackalopes.

—Els hem deixat amb l’Alexis —va tranquil·litzar-lo la V, qui estava a una distància prudencial però amb cara de preocupació, llesta per córrer a agafar-lo si feia falta—. Se n’està fent càrrec. Vols... necessites res? Els vaig a cercar?

—No, deixa fer. No els vull alterar i l’Alexis és bon tio. Segurament ara estaran millor amb ell.

Havia pogut parlar prou clar i tranquil. El que fos que li havia donat la V, estava fent efecte i penetrant en la seva ment, calmant-lo. Es notava, també, més adormit, però, en aquell instant, era el menor dels mals. Com li havia dit a la V no feia ni 24 hores abans: havia buscat no sentir, ser estoic, adormit. Era el millor que podia experimentar en aquell moment.

Sobretot quan seguien tenint feina per fer. Va tornar a revisar la llista de prioritats que s’havia fet. Jackalopes, cobert. Segon lloc: aclarir el tema de la Crystal. No podien perdre el temps, ara que sabien que el puto COMEUA corrupte dels collons hi estava ficat. No els bastava amb el tràfic d’animals? Fills de puta.

D’un bot amb considerable menys traça de la que havia pretès, es va incorporar fora del llit. No podia perdre temps. No podia... no podia tornar a fallar. No tornaria a passar el que va passar amb la Kathryn. No deixaria que la Dahlia tornés a guanyar.

—Al despatx de la de futurologia. Ja.

Tenia la més remota idea d’on estava el despatx d’aquella bona dona? Efectivament, no. Però no podia concebre quedar-se quiet mentre els temps passava, sol amb els seus pensaments. Sol no, era veritat, cosa que era encara pitjor. Ja hi confiava, els considerava amics, a la V i Kai, però no se sentia còmode en un estat tan vulnerable. Ocupat, almenys no era tan lamentable.

Fora del despatx, almenys, el món no semblava tan petit ni l’espai tan claustrofòbic. Les parets no semblava que haguessin de començar, d’un moment a l’altre, a moure’s i aixafar-lo. Se sentia una mica més segur.

Fins que l’espai va començar a moure’s una altra vegada i un mareig el va colpir. Va haver de recolzar-se sobre la paret més propera mentre intentava que tot tornés a tenir sentit.

—Jared, no podem anar a veure la Crystal en aquest estat —va dir prudentment la V—.  Has de descansar.

Tenia raó, va haver d’acceptar el Jared. Ara temia que cada segon que passava fos crucial, que no arribessin a temps a la Crystal, però si hi havien de parlar, era bastant obvi que ell, en aquest estat, no n’aconseguiria res. I la V i Kai tampoc, si estaven més preocupats per ell que no per la profecia.

—Vols que et deixem sol?

Ho volia? No ho sabia. Era incapaç de dir-ho.

—Uhm… L’Alexis hauria de marxar ja —va mussitar Kai.

—I té els meus jackalopes. Sí, ves. No et preocupis.

Kai, amb el seu optimisme i gràcia natural, podia animar qualsevol situació i aquella no podia ser excepció. En aquell sentit, sí que li hauria agradat a en Jared tenir a ille al seu costat. Però era conscient de les poques hores que tenia la parella i se sentiria fatal privant-los d’aquell temps pels seus propis dimonis. Tampoc no tenia clar fins a quin punt de vulnerabilitat se sentia còmode exposant.

—Si necessiteu res, veniu a buscar-me —va acomiadar-se Kai—. Ens trobem en una hora al despatx del Jared.

Els dos altres professors van mostrar-se d’acord amb un gest de cap. Quan Kai ja era una figura diminuta passadís enllà, el Jared va tornar-se a aixecar, una altra vegada amb el terra ferm i estable sota els seus peus. La V el va seguir a una distància prudencial, i, quan el Jared va obrir la porta per tornar a entrar al despatx, es va quedar al replà.

—Vols estar sol?

—Crec que no.

La V va somriure mentre s’endinsava al despatx i tancava la porta rere seu. El Jared va seure al llit mentre ella es va acomodar a la cadira, que el Jared va felicitar la seva versió passada per haver deixat lliure de roba. 

—V… no en vull parlar —va trencar el silenci uns minuts després—. Encara no. Hi he de pensar. Quan torni Kai us ho explicaré tot.

—No et preocupis. No fa falta —va mirar-lo amb un somriure la V—. Però estic aquí.

I aquella sensació de confort va ajudar al Jared a passar la següent hora processant, en silenci, tots els fets d’aquell dia.

*

Amb la cistella dels jackalopes en braços, el Jared va finalitzar el procés de calma davant la torbació pel reencontre a la Dahlia. Va mirar agraït a Kai, qui havia retornat després d’acomiadar-se de l’Alexis. La seva mirada era inequívocament tenyida de la nostàlgia dels amants obligats a separar-se. Amor, agraïment per haver-se trobat; tristesa per no poder allargar aquells preciosos dies. Malgrat això, el Jared va jutjar ile seu amic de molt compost. Il va admirar. Ille tampoc no havia tingut uns darrers dies fàcils i allà estava

—Estàs millor?

—Ahà —”Espero. Ho he d’estar” va voler dir el Jared però no es trobava en la tessitura de dir-ho. Va jugar distret amb els jackalopes per restar-li importància—. M’ha agradat conèixer l’Alexis. Espero que pugui tornar aviat.

—Estic segura que us podreu tornar a veure d’aquí res —va somriure la V. S’havia quedat quieta, en silenci, tota l’estona que ells dos havien estat sols. I, així i tot, el Jared no es podria haver sentit més ben acompanyat—. Què fem?

—Ara sí que hauríem de parlar amb la Crystal. A veure què sap… Després ja decidirem com continuarem. El que està clar és que sense el Fontaine.

El Jared va concentrar-se en l’adorabilitat d’Audacity per no sofrir un altre atac d’ira pel puto vejestorio traïdor i rastrer dels collons. Parlar ja amb la Crystal era la millor opció. Ell estava ja tranquil, Kai havia pogut tenir el seu temps merescut amb l’Alexis i la V sempre estava a punt.

—Sabeu on és el despatx de la tarada?

—Per facilitar-nos la feina, intenta no dir-li tarada quan ens la trobem cara a cara —va intentar rebaixar la tensió Kai—. Està a les golfes. Seguiu-me, petits aprenents —va anunciar ille amb grandiosos moviments a les mans mentre sortia del despatx del Jared procedit dels seus dos amics—.  Ja s’ha d’estar ben xalada, per anar a les golfes… ja ho vaig intuir a l'única classe a la qual vaig assistir d’aquesta dona… Drag Race Down Under és més entretingut i tot. I us demano perdó pel vestuari que contemplareu… quan ho duu la Ginny Lemon que va marxar fent-li una tallada de mànigues a la Ru dius val, però quan ho du la de futurologia…

Passats cinc insults al vestuari de la tarada, el Jared va desconnectar. Els jackalopes notaven l’ànim estrany del seu amo i li llepaven les mans cada vegada que ell les acostava prop seu. El Jared es va concentrar en els animalons, en estar bé. No volia preocupar la V, però diria que era massa tard. La professora d’alquímia repartia el temps entre mirar-lo a ell de relleu i a Kai, que, encara les seves animades crítiques al vestuari de tot el claustre, es podia veure que no estava guarit del tot, del viatge a Utica i l’acomiadament de l’Alexis. El Jared va pensar que havia de dir alguna cosa, distreure-la ara ell a ella. Mostrar-li que ja estava tranquil.

—Per què no vares fer futurologia com optativa?

No era la millor pregunta per a començar conversa, n’era conscient. Però ell mai no havia estat bo en aquelles coses i l’altra opció era comentar el temps que no diferia en excés de qualsevol dia de tardor a Massachusetts. Per ell podrien parlar (criticar) Acció de Gràcies, però no sabia si, amb Kai repassant la vegada que el Hathaway va venir amb una túnica plena de pols, no seria massa… com en deien? Shade? Alguna cosa així.

Davant aquella inusual qüestió, la V el va mirar amb les celles arrufades  i confusa, conscient que el tòpic no era el més adient ni usual en aquelles circumstàncies. Aquella reacció, no obstant això, només es va allargar uns segons i va tornar al mateix posat de sempre, mentre reflexionava la seva resposta.

—Vaig dubtar una mica, però era a la mateixa hora que cultura màgica i vaig triar la segona. Sé que futurologia és últim per l’alquímia, tanmateix, en aquell moment, no sabia que m’interessaria tant o que seria la branca que al final triaria. Venint de família muggle, cultura em semblava molt més interessant.

—Huh. Ahà.

Havia formulat la pregunta sense tenir molta idea de cap a on podia derivar i, ara, amb la resposta, no sabia  com allargar o reconduir la conversa. Per sort, la V va salvar la incomoditat.

—Tu tampoc no vas fer futurologia, salta a la vista —Quan en Jared havia vist aquella assignatura al currículum havia flipat. Que trobava molt bé que la gent es drogués, allà cada qual, però promoure el consum de drogues en una assignatura?—. Però tampoc no vas fer cultura, no? —El Jared va negar amb el cap—. No vas agafar cap d’aquelles optatives, aleshores.

—Ja sabia que tiraria més cap a les criatures màgiques i cap d’aquelles dues assignatures m’eren útils —va acompanyar les seves paraules d’un mig somriure. Era una conversa inútil i trivial, però almenys podia concentrar-se en altres coses i redirigir els nervis i el pànic.

Ja quedava poc per arribar a les golfes, com els va fer saber, teatralment, Kai mentre pujaven l’últim tram d’escales. L’ansietat va tornar i es va manifestar en passes llargues, que englobaven dos o tres esglaons que van fer que el Jared se situés a la mateixa altura que Kai. Sabia que era pràcticament impossible, que el director s’hagués assabentat de la vinculació de la professora de futurologia amb la profecia que tant interessava, això no obstant, en aquell moment, pel Jared semblava que aquells segons que pogués guanyar afanyant el ritme marcarien la diferència. Va arribar al replà abans que Kai i la V, i es va veure obligat a esperar-los idó seguia sense saber on estava el despatx en qüestió. Amb elegància, Kai va reprendre el rol de guia i els va portar davant una porta com la de qualsevol altra despatx, on només s’hi llegia “Professora Smith, futurologia”.

Toc toc toc.

No hi va haver resposta

Toc toc toc.

Res.

Toc. Toc. Toc.

Hi havia algú a l’altra banda?

TOC. TOC. TOC.

Per fi, van poder distingir la breu tremolor d’unes passes que s’avançaven cap a la porta. Uns minuts llargs després, lentament, aquesta va començar a obrir-se. Al principi, el Jared hauria jurat que ningú no els estava esperant i havia estat màgia el moviment de la porta. Quan va mirar avall, hi va distingir la figura d’una dona menuda i arrugada com una pansa. Uns ulls enfonsats, des de la porta entreoberta, es van passejar per les figures dels tres professors. Cap dels tres va dir res. La cara impassible d’aquella senyora transmetia una severitat ancestral i una aura cerimonial de respecte semblava haver-se instal·lat en aquell passadís. Els ulls cristal·lins de la professora Smith deien clarament ‘aquí poso les normes jo’.

Però, passats uns minuts, semblava que les normes no arribaven i la vella simplement se’ls mirava, amb el rostre de pedra que, com la porta, no havia variat en l’estona des que havia acudit a la seva crida.

Finalment, la V va decidir que havien d’actuar.

—Bon dia, professora Smith. Esperem no molestar-la, però voldríem parla amb vostè. Som…

—Sé qui son —la va tallar la professora Smith, una veu freda com el vidre—. No han llegit el cartell de la porta? Futurologia. Sabia que vindrien. Com també sé que no tinc més remei que deixar-los passar. Ja podrien haver-se afanyat, m’agafen a l’hora en què ordeno les cartes del Tarot…

Sense cap més explicació, i sense obrir més la porta, la professora es va tornar a endinsar a l’habitació. Els tres amics es van intercanviar una mirada de confusió abans de seguir les queixes de la professora de Futurologia, qui ja tornava a estar dins l’estança.

Al despatx de la Crystal Ball Smith no li mancava res per ser considerat un loft autosuficient. Una cuina petita però apanyada, que, per la pila d’estris que s’hi apilava a la taula, no feia molt que havia estat utilitzada. Joder com s’ho muntaven al Juràssic Club. Quan es complien cent anys que exercies de professor en aquella institució et donaven un d’aquests despatxos per ser autosuficient i no haver de tenir gaire contacte amb els altres membres del claustre? El Jared firmaria, si pogués, tot i que la perspectiva d’estar cent anys aguantant al Ricky i als Pettys del món li feia venir migranya.

Les estanteries estaven plenes de tot un seguit de col·leccions d’objectes peculiars. Predominaven les boles de vidre, en un seguit de grandàries i colors que conferien una singularitat que el Jared mai no hauria cregut possible per aquella mena d’objectes. També hi destacaven molts de jocs de cartes, pedres i minerals de totes les tonalitats i formes possibles, llibres centenaris i… allò era un DVD de Ioga a casa?

L'olor, resultava rellevant de mencionar, era sospitosa. No tan sospitosa com la del despatx del Pinkman, però el Jared no estava segur que el que s’estava colant pels seus narius fos del tot legal. Ni si en sortiria igual de lúcid que com hi havia entrat.

La professora Smith els va fer seure al voltant d’una tauleta redona coberta amb l’estampat més horrible que el Jared mai havia observat. El terme seure, tanmateix, s’havia de matissar: ella va ocupar la única cadira que podia merèixer tal denominació i els altres tres professors es van acomodar entre coixins que, almenys el del Jared, no podien envejar res a la duresa de les pedres.

—Un plaer veure’l per fi, professor le Fay —va deixar anar la Crystal quan els tres ja s’havien assegut—. No sabia quina cara feia, doncs no va assistir a les meves classes, malgrat la vinculació entre les nostres dues assignatures... —Kai va prémer els llavis però no va dir res. Per la mirada que veia, en Jared va poder veure que estava jutjant la manera com la professora vestia— Les qualificacions dels professors d’avui en dia m’esfereeixen; res a veure amb les dels meus dies. I no, els meus dies no eren el neolític, professor de Criatures Màgiques.

El Jared s'hauria asustat del fet que la Crystal li hagués llegit la ment de no ser perquè, en honor a la veritat, era un pensament comú i lògic. Seguia sense creure en la Futurologia. Panda de drogats. Abans es fiava més del quatre sabaters de la Mary Jane.

—Professora Smith —va tornar a començar la V—, necessitàvem parlar amb vostè.

—Les noves generacions... Ja ho ha dit. Siguin ràpids, que les meves cartes no s’ordenaran soles.

—Sabem qui és en realitat —va prosseguir Kai.

—Sí, al meu despatx està el nom i el meu càrrec. Almenys sap llegir. Començava a dubtar-ho.

—Li sona el nom d’Olivia Velour? —va interrompre el Jared amb una mica de mala hòstia. Estava perdent la paciència.

La professora Smith va deixar al plat la tassa del te que només havia preparat per ella amb un cop sord. No va dir res, però els va mirar, per torns als tres, fixament.

—Sabia que aquest moment arribaria. Tardaven tant... a vegades les visions s’equivoquen. Ja veig que no.

—És vostè, qui va fer la profecia de l’escola. És una història llarga, però la necessitem —va explicar la V—. Pel bé de l’escola i del món. Hem de mirar d’impedir-la.

—No.

Els tres van quedar sobtats davant la seca resposta. El viatge, la biblioteca, el malson... no havien servit de res. Sols amb un monosíl·lab, la Olivia els negava la seva ajuda.

—Professora, li preguem...

—Calli, le Fay. Tots sabem com d’important és aquesta profecia i és el meu deure preservar-la de caure en males mans. No són els únics interessats i, podria desembocar en una catàstrofe, de ser coneguda pels qui no deuen.

—En som conscients —va continuar la V—, però nosaltres volem evitar que el mal triomfi.

—El COMEUA diu el mateix.

—Som l’anti-COMEUA, l’hi puc assegurar —va grunyir entre dents el Jared, cada vegada més nerviós.

—Això diu tothom. He tingut visions, que em trobarien, però soc incapaç de veure si son dignes de confiança. I prefereixo no arriscar-me.

Perfecte, dia de deu: el malson, la tarada trafica jackalopes, la Dahlia i ara la segona tarada del dia. El Jared no se’n podia envanir del desenvolupament dels fets, en una caiguda lliure que res semblava poder frenar.

—Joder... —va murmurar la V que començava a estar sobrepassada per la manca de col·laboració de la senyora. El Jared, instintivament, va allargar la mà per estrènyer-li—. Flopiana...

La Crystal, que s’havia emportat una altra vegada la tassa als llavis, la va deixar caure. Els trossos de porcellana van rebotar per tota l’estança.

—Què ha dit?

—Flopiana... és... és una paraula que diu la Denali a...

—Era... el senyal. De confiança. Són vostès, en qui he de confiar.

Definitivament, el despatx de la tarada tenia algun estupefaent que estava afectant al Jared. Allò ja era surrealista.

—Escoltin bé i... ah, ja veig que la d’Alquímia ha tret paper i bolígraf. No tot està perdut en les noves generacions, suposo.

La Crystal va posar els ulls en blanc, mirant cap a l’infinit. Una veu profunda i solemne va sortir d’uns llavis que quasi no es movien, quan va pronunciar:

Quan la màgia negra s’acosti a la muntanya Greylock

i la vareta de la serp s’activi dins l’arbre de saire,

aquella persona que ha estat reconeguda per l’escola

tindrà la vareta i el destí del món a les seves mans.

Quan la màgia negra s’acosti i la vareta s’activi,

l’arbre quatre-centenari defallirà davant dels averanys

i la filla de Greylock i Sayre decidirà en fer disset anys.

Per fi tenien la profecia completa.

*

—... i la filla de Greylock i Sayre decidirà en fer disset anys —va tornar a llegir en veu alta la V.

Estaven tots a la terrassa del seu despatx, asseguts en rotllana, intentant dotar de sentit a les frases i paraules que la Crystal havia pronunciat. Òbviament, estaven un pas més endavant del que havien estat ahir, amb la profecia integra en possessió seva, però això no solucionava totes les respostes que tenien.

—Crec... —va començar Kai—, crec que el primer que hauríem de fer es buscar la filla Greylock i Sayre. Ha de ser bruixa, forçosament, prové d’un llinatge màgic.

—Però, només que fos a Ilvermony, ja tindríem moltes possibilitats, entre cinquè i sisè, i alguna de setè que haguessin avançant un curs, com a jo —va sospirar la V—. I això sense comptar que no sabem segur que estudiï aquí. Podria estar a qualsevol banda del país, si és que ho està.

—Dona, sigues optimista! Segur que el destí s’ho ha fet venir bé per situar-la prop de l’arbre familiar! —va intentar animar-la Kai—. No farien una profecia així si després l’hereva està al Pol Nord. Quina gràcia tindria? No, no, que està a aquesta escola, ho visualitzo.—Va fer un gest teatral tot assenyalant el seu entorn.

—També pots visualitzar la seva cara, doncs? —va grunyir el Jared amb el cap recolzat sobre la paret. Havia deixat els jackalopes adormits dins el despatx de la V, amb el fred que feia no es volia arriscar que es refredessin—. Ens aniria bastant bé.

—No, però se m’acaba d’acudir una idea millor! L’Alexis ja estava investigant sobre la vareta, segur que pot trobar alguna cosa sobre la genealogia. Sols serà anar filant l’arbre genealògic i, si algú ho pot fer, és l’Alexis! —Encara els ulls de Kai s’il·luminaven en parlar de la seva parella—. Ho trobarem!

—Segur —va somriure la V—. L’Alexis és eficient com ningú. Caldrà esperar... però després dels entrebancs per trobar l’Olivia això no serà res. Estem molt millor que quan van marxar.

El Jared va donar-los la raó amb un moviment distret de cap. Ara que tot el tema de la profecia estava aclarit, quedava adreçar-se a l’ombra silenciosa que havien estat tots ignorant: el director, la Dahlia, la corrupció.

—I al vejestorio què li diem? —va preguntar retòricament el Jared—. Que no hem trobat res. O pistes falses. Hi estem tots d’acord, no? Puto vejestorio.

—No m’ho puc creure... ell, ell era part de la corrupció del COMEUA! —va exclamar indignada—. I nosaltres confiant-hi. Sort que ho hem trobat a temps.

—El COMEUA sempre ficant-se en mig... —El Jared es va sorprendre pel to resignat i enverinat d’odi de Kai. A ille el COMEUA també l’havia fastidiat, estava clar—. Òbviament han trobat la manera d’infiltrar-se a l’escola i amb un director inútil com el Fontaine.

—Joder, el puto COMEUA, sempre ficant els nassos on no toca —va seguir el Jared—. Us dec una explicació del que ha passat aquest vespre.

—Estàs segur?

—Ahà —El Jared va sospirar abans de començar a recitar les paraules que feia mitja hora que assetjava al seu cap. Quan abans comencés, abans acabaria aquella tortura—. La que estava parlant amb el vejestorio era la Dahlia MacDuff. És, o era, auror. I la meva… —Havia dit dues frases bé, de tirada, ràpid. Com havia assajat al seu cap, però l’aire va tornar a faltar i la llengua se li va entrebancar, conscient de la paraula que tocava a continuació— ex, per desgràcia. La vaig conèixer un temps després de sortir d’Ilvermony. 

Va tornar a callar, mentre l’allau de records inevitablement tornava, per molt que intentava bloquejar la seva ment. Va mirar al cel, intentant identificar les estrelles, però, sobretot, per evitar les mirades de la V i Kai.

—En aquell temps, la Kathryn i jo treballàvem per salvar espècies en perill, en concret, ens van centrar en els snallygasters —va seguir una estona després, però la mirada continuava posada a dalt—. Hi havia una xarxa de comerç furtiu, i el COMEUA no semblava fer-hi res —En aquell moment, es va obligar a mirar als seus amics. La V va intercanviar-li la mirada, amb preocupació i nerviosisme. Va parar de mossegar-se el llavi per enviar-li un somriure desconcertant. Kai va ser més difícil de llegir. Semblava que el COMEUA també li retornava records a ille—. No sé com, vaig conèixer i connectar amb la Dahlia. Acabava d’entrar al cos d’aurors i em va explicar que li havien assignat el cas de les xarxes de comerç furtiu. La Kathryn no se’n fiava, però jo… però jo…

I ara tocava reconèixer com havia estat un imbècil i havia caigut a la trampa de quatre potes. Va retornar la mirada a les estrelles i va prendre una gran alenada d’aire. 

—Però jo… vaig caure com un gilipolles. Em vaig enamorar d’ella i li vaig explicar tot, on amagàvem la cria d’Snallygaster inclòs. Joder —va deixar escapar mentre tancava el puny i s’hi clavava les ungles, intentant sufocar les llàgrimes que tornaven—. Suposo que no és molt difícil veure com va acabar tot. El COMEUA no feia res contra la xarxa il·legal perquè ells hi estaven ficats i la Dahlia, com a auror, també. 

L’estratègia del dolor a la mà no va ser suficient. Havia començat a plorar. Però havia de seguir la història. Per avisar els seus amics i, potser, perquè ara que ho estava contant tot… ja no venia d’allò. Externalitzar-ho tot, per fi. 

—Un dia, mentre anàvem a cuidar de la cria, ella va venir acompanyada de dos aurors més. Van... matar la Kathryn i es van emportar l’Snallygaster. Si estaven en una cosa així, qui sap què més porten entre mans. Els rumors que he sentit no són bons.

—No, no ho són —va concloure Kai—. Joder. Em sap greu. No tenen vergonya. Però tu tampoc no ho podies saber, Jared, no va ser culpa teva.

—No, Jared —va murmurar la V—. El COMEUA...

—Parlem d’un altre tema, per favor —va pregar el Jared, incapaç d’aguantar alguna mena de llàstima o preocupació—. Tu li envies una carta a l’Alexis, oi? I ell mirarà  què pot en treure.

—I tant! I demà anem a parlar amb el Fontaine i li diem que no hem trobat res, sobre l’Olivia Velour, però seguirem buscant. I si es posa insistent, podem dir-li que hi ha noves pistes sobre que està morta o al pol nord... No, allà no que ens enviarà a investigar-hi i els ossos polars tenen molt poc glamur.

—O, si la cosa es posa malament, ens inventem una altra profecia per despistar, no hauria de ser difícil.

—Oh! Podem dir que la profecia diu que s’ha d’enviar el professor de Runes Antigues a Alemanya? O subvencionar-li un canvi de vestuari... —va bromejar Kai, ara que l’ambient tornava a calmar-se després de la tensió dels últims minuts—. Jo crec que colaria.

—O també... Espereu, que em truquen —va disculpar-se la V mentre es treia el mòbil de la gavardina—. Merda, és el meu pare. No m'havia adonat de l'hora. Hauria d’anar tirant. Disculpeu-me un segon. Papa, passa res? Papa?

La V es va apartar tant com els escassos metres de terrassa l’hi van permetre. Kai i el Jared es va mirar, murmurant comentaris banals per deixar a la V la privacitat que la cortesia marcava.

—Papa, no t’entenc, has de calmar-te, que si no no entenc res del que em dius.

El to de la V, nerviós, ple d’angoixa, ja era impossible d’ignorar. Els dos es van incorporar, preocupats per ella mentre voltava d’un extrem a l’altre de la terrassa, sense desferrar-se del mòbil.

—Papa? Sí, et sento —Es va fer un silenci, mentre els dos arribaven al costat de la V, just per veure com la cara de la seva amiga ràpidament s’anava desencaixant d’horror—. Que la mama què?

• 	Mercè Granger	Enviat el 04/01/2022 a les 15:19:08
  	#27957	He escrit 6 fanfics amb un total de 39 capítols

  
  

  YAY TENIM LA PROFECIA. Ha costat, ha costat, però mira, ens hem endut escenes de ship pel camí HAHAHAH. I hem traumat una miiiiqueta a Kai. Així que jo diria que al final ha valgut la pena...? Per mi si, el que vaig gaudir amb l'anterior capítol huhuhu.

  Bé aquest m'ha costat una mica més d'escriure, sobretot al final... suposo que va ser la sequia amb la que em va deixar el nanowrimo. Però meh, ja l'he acabat d'escriure. Ha estat divertit fer la Crystal, tanmateix hahaha. Fan d'aquesta dona, oye.

  Uhm del Jared i la Dahlia ja hi entraré més en detall en posteriors capítols, però bàsicament és això, la Dahlia va intentar camelar-se'l per tenir informació sobre les criatures que ell i la germana amagaven. Ella es part (la majòria) de les raons per les quals el Jared es tan desconfiat i té tan de problemes per relacionar-se amb la gent. Aiiix. Però això ja està, us prometo que no hi ha més secrets en la història del Jared! Ni drama! Ja està tot hahaha. Ai potser em vaig passar... xd

  Ai a veure referències... Si han baixat considerablement, sorry hahahah. El títol ve del rumix que el top tres van fer, a la final de Drag Race Canada 1, de U Wear It Well (rumix infravalorat he dicho). La frase original és I had a vision, Miss& nbsp;Priyanka read your mind. La Priyanka (la drag queen, no la dona del Nick Jonas xd) va imitar a Miss Cleo en un punt de la competició amb resultats... qüestionables. Però ella com la queen que és riu dels seus errors. We love you Pri <3 Us deixo un gif del seu look a la final de DRCanada2 perqué sí:

  

  Flopiana, la paraula clau, és de DRUS13. Necessitavem una paraula o un gest significatiu que demostrés a la Crystal que podia confiar en ells... i òbviament havia de ser algo de DR hahaha. Ho diu la Denali, que ja sabeu que és una de les preferides de la Marta i la V hahaha. És un moment en que una queen està sent super delusional sobre la seva performance i la Denali diu això, en pla, tia, que ha estat fatal el que has fet, vaja flop XD

  I bé, ja veis quin final huhuhu. Ja flipareu amb el següent capítol, que com veis les coses per ca la V no semblen anar molt bé!

  Una abraçada 

  
  
  
  

• 	Arwen Black (Moderador/a FF)	Enviat el 13/01/2022 a les 00:07:48
  	#27960	He escrit 3 fanfics amb un total de 6 capítols

  
  
  Yay yayyyy M'ha encantat aquest capítol; avui, entre els insults del Jared i que ell és així com més directe i pràctic, m'ha sigut més fàcil de seguir. / Així que la Dahlia és l'últim drama del Jared? Et prenc la paraula. Però veig que a la V encara no se li han acabat. Ai, què haurà fet la mare... s'haurà mort? Haurà atacat algú? D: / M'ha fet molta gràcia com de ziga zaga anava tot. -parlem amb la de futurologia -no, abans anem al fontaine -no, que està compinxat -anem a la de futurologia -ara no ens diu res, tot és un desastre, drama drama -flopiana -ah ok això era la senyal ara us ho dic tot -PROFECIA FINALMENT YASS XD/ Però m'ha semblat estrany que a primera vista la profecia sembli redundant, ho dic perquè diu dos cops lo de quan la màgia negra arribi i la vareta s'activi. Potser és perquè el missatge s'entengui més. En fi. Curiositat per veure cap on anirà la cosa. / I que guai, que tenim a la descendent de Greylock i Sayre entre els alumnes que hem vist. Qui serà qui serà. FIJO QUE LA QUE LA VAN TRIAR TOTES 4 RESIDÈNCIES. Sí, tinc una fixació amb aquella des que va sortir XD./ Que bé que seguirem connectats a l'Alexis! I ganes que arribi dissabte! You go! M'ha encantat Mercè!
  
  
  
  

• 	marta_ginny (Moderador/a FF)	Enviat el 15/01/2022 a les 19:11:59
  	#27961	He escrit 16 fanfics amb un total de 183 capítols

  
  

  CRYSTAL REINA WE LOVE YOU. I t'ha quedat tan bé! Flipo amb el tros que la descrius a ella i al despatx, m'encanta. Molt millor del que m'havia imaginat.

  I POBRE JARED. T'hi has lluït, eh, amb el trauma? Entre una cosa i l'altra, el tio va carregadet carregadet, tenim uns quants personatges traumats en aquesta web però no sé si el Jared s'emporta la palma (almenys, està allà allà). El mode MUST PROTECT de la V s'ha activat fortament, a veure qui el desactiva ara. Ja li toca una mica de felicitat al nen, eh? Felicitat i ship, això és el que es mereix el Jared. I nosaltres. Stay tuned.

  Cosa que em porta al següent punt. DAHLIA I HATE YOU. Jo i tothom. Ugh tenia tantes ganes que aparegués i la conegués tothom perquè és un plot point important, però ara la veig aquí i només vull que algú la tiri per una moon door o algo, no ho sé. Però bé, es van presentant els principals que ens quedaven, cada vegada en falten menys! I és una peça important per la trama, d'acord. L'aguantarem una mica més. Però ni gràcia la tia.

  I LA PROFECIA OMG. Que la tenim sencera, ah, AH. Molt de hype. El que ens ve a sobre...

  I per acabar, un xim pum maco que porta al pròxim capítol, oops. Sorry ja des d'aquí, V. Després quan comenti el capítol ja em disculparé més efusivament hahaha

  Ens llegim!

  
  
  
  

• 	Agatha Black (Moderador/a FF)	Enviat el 20/01/2022 a les 17:17:18
  	#27964	He escrit 11 fanfics amb un total de 209 capítols

  
  

  Ai, ai, ai, el cliffhanging de la V! Però, no, aviam, comencem pel principi... XD

  Hola! XD

  Aquesta setmana m'he proposat posar-me al dia de la FF. Honestament pensava que anava més endarrerida, dos capítols són ben factibles (i així no em quedaré amb el cliffhanging és clar!) Així que anem pel capítol del Jared.

  A la Dahlia ja l'havíem vist al capítol anterior i sabíem que era una bitch... però no sabia que TANT bitch. L'escena d'ansietat del Jared ha estat exactamente això, angoixant de llegir també. Està completament desubicat i no pensa de manera connexa. Menys mal que no estava sol. Els del COMEUA estan més corruptes que l'Orde Jedi, macho XD.

  L'escena que estava esperant, però, era la de l'Olivia Velour! Ha resultat ser ser més normal (i més borde) del que m'esperava. No he acabat d'entendre això de la parula aquesta clau per saber de qui s'havia de refiar... ho va veure en una visió? Que la persona que digués la paraula "flipòndia" (o el que sigui XD) era en qui havia de confiar? I em recordeu com era que només en tenien un tros? Estava escrita, oi, la tenia el Fontaine? Com era, que només en tenia un tros?

  I ara això de trobar "la filla" és molt interessant! Primer m'he pensat que era alguna metàfora, com que la muntanya es diu "greylock" i l'arbre "saire", pensava que seria alguna cosa que els unís a tots dos, però veig que literalment és una persona (no sabia que Greylock fos algú, a banda de la muntanya). Em recordeu qui era? Però és que diu "la filla", no? No pas "la descendent". Hauria de ser literalment la filla, no? Però ha d'estar ja morta, a menys que sigui un fantasma, i no podria fer 17 anys... així és una descendent, aha, ok. 

  Se m'ha fet curta l'escena amb la Crystal... esperava que passessin més coses, allà dins, després de tant buscar aquesta dona... un pensaria que potser havia estat investigant ella mateixa la profecia i ja en tindria alguna pista? Però no, els vejestorios d'aquesta escola són tots uns arrepenjats XD Esperant estava a que anessin a buscar-la. "ja vindran". Quins collons, senyora, que porta anys amb aquesta informació i no ha mogut un puto dit. Perquè després es queixi de les generacions...? Vaya tela. 

  M'alegro que finalment el Jared els hagi explicat tot això a la V i Kai. Però ara tenim el drama afegit de la V, clar, perquè si no la marta no viu XD (segueixo pensant que la marta és la drama queen aquí - no de personalitat, d'escriptura XD)

  Doncs apa, a veure si demà ho acabo! Clar que em quedaré amb les ganes de seguir llegint, però bé, ja no quedarà gaire pel següent. Un petonet i molts ànims a tots tres, que aneu superbé de ritme!