Good luck... and don't fuck it up! - 12: Gasp! (Kai)
AvatarEscrit per Cass Ross
Enviat el dia 18/12/2021 a les 01:28:41
Última modificació 18/12/2021 a les 01:28:41
Tots els capítols de Good luck... and don't fuck it up!
< Anterior capítol || Pròxim capítol >


12: Gasp! (Kai)

De manera atropellada i incoherent, amb els ulls brillants, Kai i la V van explicar als altres dos qui era l’Olivia Velour durant els trenta minuts en bus entre Utica i Schenectady. No s’havien preocupat gens de regular el seu to de veu així que tot allò que els encanteris silenciadors que l’Alexis havia tingut la previsió de col·locar al voltant dels seus seients no hagués silenciat hauria fet pensar als altres passatgers de l’autobús que formaven part d’una secta esotèrica. A Kai tant li feia, perquè sabia que no era veritat, però no va poder evitar-se de preguntar si la Crystal Ball Smith formava part d’alguna. Al cap i a la fi, l’esoterisme i la futurologia estaven relacionades, oi?

Kai no ho sabia del cert, perquè si havia de ser sincer amb algú no havia fet futurologia. Evidentment, això ho negaria davant de qualsevol persona interessada en els seus coneixements de runologia que mirés el seu currículum amb massa atenció en lloc de tenir en compte les cartes de referències que, per una banda, eren més importants i, per l’altra, quina falta de respecte valorar més les notes de fa deu anys! Que llavors era une adolescent que volia acabar els estudis i veure món, i no es fixava en aquests detalls.

Perquè es veu que Gigi Goode i la seva mare sabien que la futurologia era una de les assignatures principals dels estudis de qualsevol runòleg. En canvi, Kai Le Fay a l’edat de setze anys havia pujat totes les escales fins a la torre de futurologia, havia mirat als ulls la vella professora que no sabia vestir-se sense que fos un atemptat al bon gust, havia suportat una classe soporífera i avorrida, i havia decidit que mai més, que abans de perdre el temps allà hauria tornat a mirar la primera temporada de Drag Race Down Under de cap a peus.

Kai Le Fay a l’edat de setze anys feia tot just uns pocs mesos des de l’última vegada que havia vist el seu pare. I l’esperança que ara encara li cremava al fons de cor llavors ho abrasava tot, i li havia donat l’energia per acabar l’escola, per especialitzar-se en runes, per fugir ben lluny fins l’altra banda de l’oceà. Encara hi era, ara, l’esperança, però mentre Kai s’hi aferrava amb totes dues mans, es tornava cada cop més esmunyedissa.

En perspectiva, va adonar-se’n un cop assegut en l’autobús que els duria a Boston (que havia vist temps millors perquè semblava que ningú no l’havia netejat des del Dust Bowl), agraïa l’energia elèctrica que l’havia travessat de dalt a baix després de les revelacions de la Cynthia Velour, i tot el frenesí del viatge fins a Schenectady. Perquè sabia que si no hagués sigut així s’hauria quedat absort mirant el paisatge verd de la vall del riu Mohawk, buscant algun detall entre els arbres, entre les persones que hi havia als carrers dels pobles que travessaven, en qualsevol banda, que recordés a un runòleg vestit d’Indiana Jones. I cada quilòmetre que se n’allunyava hauria sigut més dolorós que l’anterior.

Però no havia sigut així. No havia tingut sort. El seu pare no havia aparegut. Encara.

I ara Kai es trobava en aquell autobús polsegós direcció Boston sense poder treure els ulls de la carretera perquè encara que la vall del Mohawk feia quilòmetres i hores que havia quedat enrere, també feia anys que el seu pare havia desaparegut. Potser havia sortit del jaciment subterrani per alguna altra banda, i estava en alguna altra punta d’aquella vall. Potser s’havia instal·lat allà, després de tants anys. No, no. El seu pare tornaria cap a casa, tornaria cap a ille; no importa la quantitat de quilòmetres que hi havia fins a Montreal. Oi? Va agafar-se amb força a la tela de les faldilles que duia (les havia comprat en l’única botiga de moda que havia trobat a Schenectady tot rebaixant una miqueta les expectatives, perquè sent sincers aquella botiga estaria en el carreró del darrere del Garment District de Nova York), amb la necessitat imperiosa d’aferrar-se a alguna cosa. L’única altra explicació que hi trobava, se li va acudir de sobte, és que hagués perdut la memòria, i per això no tornés.

Kai no sabia si era la distància física respecte Utica que feia que les emocions ja no l'amenacessin de desbordar-se i podia mantenir el cap més clar, o si justament influïa el fet d’haver tornat allà que refrescava les velles idees que havia tingut ja en els primers anys després d'instal·lar-se a Ilvermorny i quan s’atrevia a anar fins allà. Com la pèrdua de memòria, o que estigués atrapat i no en pogués sortir, o que estigués...

Els dits de l’Alexis van lliscar amb suavitat entre les seves mans, en una carícia que va electritzar tots els nervis de Kai. Encara mirant el paisatge, ille va somriure i va deixar anar un sospir. Amb gentilesa, l’Alexis va anar separant els dits de Kai de les seves faldilles, i els va entrellaçar amb els seus. No va ser fins llavors que ille es va adonar amb quina força s’havia estat agafant a la roba. Va intentar relaxar-se, tot removent-se en el seient per acabar recolzant el cap en l’espatlla de l’Alexis. Va apartar la vista de la carretera, i es va fixar en les mans de l’Alexis, tot acariciant de manera absorta aquells dits plenes durícies de treballar la fusta i agafar una ploma. Kai feia segles que havia desistit de regalar-li pomades, i ara agraïa trobar en aquell tacte la familiaritat d’allò conegut.

Una rialla va distreure Kai, perquè va ressonar enmig de l’autobús tan buit (perquè tothom sabia que només agafava un autobús de mala mort per carreteres estatals un dia com aquell la gent que o odiava Acció de Gràcies, o tenia mala relació amb la família, o tenia una missió de vida o mort, o totes les anteriors). Era la V qui havia rigut, asseguda als seients de davant de Kai al costat del Jared. Kai intuïa que havia passat alguna cosa la nit anterior perquè a la V se li veia a hores lluny que no havia dormit. Però fos el que fos allò que havia passat, Kai no creia que hagués sigut gaire greu, perquè a en Jared i la V se’ls veia una mica més units que abans. (Qui hagués dit que tot es reduïa a la vella confiable d’haver de compartir un llit...)

El següent a riure va ser en Jared, qui en fer-ho va moure’s en el seient de manera suficient perquè Kai pogués adonar-se que estaven mirant un capítol de la dotzena temporada de Drag Race. En Jared no va tardar gaire a retornar a una posició semblant a la que estava abans (just quan començava la runway de la Gigi Goode, quina falta de respecte!), tot acostant el seu cap al de la V i recollint l’auricular que havia perdut. Com que els havien de compartir, els auriculars, els seus caps i els seus cossos gravitaven cap a un centre compartit pel mòbil de la V, on veien el show. És a dir, estaven més junts del que haguessin estat normalment.

En unes altres circumstàncies, Kai hauria protestat que els altres dos haguessin continuat mirant la que era una de les millors temporades que s’havia fet mai de Drag Race sense ille. I la seva veueta interior que no renunciava mai a un episodi estava una mica ofesa. (Com a referència, tan ofesa com devia estar la Rosé després de veure l’obra mestra que la Tina Burner li havia fet a la cara. I qui diu obra mestra diu pecat capital.)

En unes altres circumstàncies.

De la mateixa manera que Kai sabia i agraïa que la V sempre els deixava sols en tota ocasió que podia, a ille i a l’Alexis quan estaven junts; ille també sabia que la V havia posat un capítol de Drag Race per tenir alguna cosa amb què concentrar-se i calmar els nervis del dia. Valia més no interrompre-ho. A més, eren adorables.

L’Alexis va recolzar lleugerament la seva galta en el cap de Kai, i ille va somriure. Tot seguit, Kai va recol·locar-se en el seient, tot intentant no moure’s massa per no perdre el contacte amb ell, per tal de poder embolcallar amb els seus braços el d’Alexis. (Gairebé va tenir la debilitat de pensar que la dessuadora de l’Alexis, comprada d’emergència al Target –de tots els llocs del món!– i que combinava amb la d’en Jared, era agradable al tacte.) Ell va moure la mà del braç que Kai li havia atrapat de tal manera que el reposà en la cuixa d’ille, tot fent tamborinejar els dits en un gest que Kai ja no sabia si ille havia après de l’Alexis, o l’Alexis d’ille.

Els últims tres dies no havien sigut gens fàcils i les setmanes anteriors tampoc, però en aquell precís instant tot anava bé. La V i en Jared tornaven a ser amics, els jackalopes roncaven suaument i l’Alexis era allà. Kai no podia expressar amb paraules la importància vital d’aquell gest. Era com l’escalfor que li recorria el cos cada cop que activava les runes, aquell instant de màgia i energia en què la connexió estava feta i tot rutllava. Era com ser a casa.

Kai va tancar els ulls amb un somriure als llavis. Va desitjar que un instant així pogués durar per sempre. No ho canviaria per res del món.

*

El vaivé relaxant de l’autobús havia fet que Kai s’adormís, i quan va obrir els ulls de nou, el paisatge al seu voltant s’havia enfosquit. Des de la finestra va veure la riba d’un riu envoltat per edificis i l’autobús es trobava en un conglomerat laberíntic de carreteres, com succeïa a l’entrada de les grans ciutats. En qüestió de minuts arribarien a South Station, la principal terminal de transports de Boston. Coincidència o no, l’Old State House, on hi havia la sucursal del COMEUA a la ciutat, estava a uns minuts de distància a peu.

Havia dormit un bon tros del viatge, es va adonar Kai decebut davant de l’estona perduda. Va agafar amb més força el braç de l’Alexis, que encara l’estava embolcallant quan s’havia despertat. L’Alexis estava llegint, fent una posició lleugerament contorsionada amb la mà i el braç lliures per poder aguantar el llibre i passar pàgina al mateix temps. L’hauria pogut recolzar contra els genolls i el respatller del seient del davant, i anar passant pàgina quan fos necessari; però Kai s’adonà que era massa fosc per fer això i que, descartat l’ús de màgia en un autobús no-màgic, tampoc no havia encès el petit llum que els autobusos tenien sobre de cada seient... Per no despertar-le? A vegades, si pogués, li tornaria a demanar de sortir. D’acord que les dues nits anteriors, amb l’Alexis al costat, era de les que havia dormit més bé en les últimes setmanes, però ja veia que ell no ho havia considerat suficient.

En arribar a South Station, encara que fos quarts de nou del vespre, l’estació estava igual d’activa de gent amunt i avall com el dia que hi havien arribat. Tot i així, ells sí que havien canviat: ara hi havia l’Alexis, sabien que l’Olivia Velour era la seva professora de futurologia, no tenien maletes... No, no tenien maletes, i Kai trobava a faltar el pes de la maleta contra la mà. Li dolia haver perdut aquella maleta, amb el disseny tan interessant que tenia i la bona resistència dels materials, i el record de tots els viatges als que l’havia acompanyat. Era més fàcil centrar-se en això que no pas en l’altra buidor que l’acompanyava. Quan l’Alexis li va agafar la mà mentre travessaven l’estació, es va sentir una mica millor.

Els carrers de Boston eren ara llargs i amples, ara més estrets i curts. Caminaven amb passes ràpides, la V i en Jared mantenint el ritme al davant. Xerraven, ella molt més que ell, sobre què havien de fer a continuació; Kai, uns passos enrere i amb els interessos en una altra banda, feia algun comentari ocasional si era necessari. En Jared havia comentat que el millor era parlar amb la professora Crystal Ball Smith, amb l’Olivia Velour, de seguida, i la V havia afegit que era millor abans fer una parada al despatx del director Fontaine per posar-lo al dia de tot plegat, que no li havien ni explicat el viatge a Schenectady.

Kai es preguntava si l’Olivia Velour els estaria esperant, ja. No s’ho volia perdre per res del món, i cada passa que estaven més a prop d’arribar a Ilvermorny, Kai notava com l’energia il tornava a recórrer per dins. Tot i així, hi havia una part d’ille a qui li dolia que no acabés d’aprofitar com hauria volgut les últimes hores que tenia amb l’Alexis abans que ell se n’anés. Havia d’agafar el portarreu a Boston mateix a mitjanit, i havien pensat de passar les últimes hores a la ciutat. Potser, va pensar Kai, si anaven prou ràpid entre avisar el director i parlar amb la professora, ille podria tornar a Boston amb l’Alexis ni que fos per una hora.

L’Old State House era un edifici del segle XVIII que es veia minúscul en comparació amb els gratacels que l’envoltaven. Van entrar per una porta lateral, que estava convenientment marcada als no-màgics com a fora de servei, i es van dirigir a la sala de les llars de foc sense ni saludar el recepcionista mig adormit al qual havien despertat d’un sobresalt en obrir la porta. Com a seu de la sucursal del COMEUA a Boston, l’Old State House tenia algunes subdelegacions regionals dels departaments i agències que es trobaven al Worldworth Building, a Nova York, seu actual del Congrés. A més a més, també tenia un sistema robust de llars de focs que estaven a la disposició de tots els ciutadans màgics americans que ho necessitessin.

Davant de la petita llar de foc, mentre la V i en Jared passaven a l’altra banda, Kai es va adonar encara fermament agafat a la mà de l’Alexis que l’havia arrossegat cap allà sense preguntar ni plantejar-se si ell volia anar a Ilvermorny, especialment quan no podrien estar junts, o si preferia quedar-se a Boston i esperar que ille tornés.

―Vols…? ―Com preguntar-li si es volia quedar a Boston si ille no volia que se n’anés?

―Vinc amb tu. Ja pots travessar ―li va indicar amb un somriure i sense cap dubte.

A l’altra banda de la llar de foc, es van plantar a la sala semi-circular d’Ilvermorny. Els passadissos estaven buits, perquè era un dissabte a la nit, perquè hi havia el pont d’Acció de Gràcies i la majoria dels alumnes no arribarien fins l’endemà després de passar uns dies a casa. Les seves passes ressonaven amb força pels passadissos, i Kai va mig agrair que no hi hagués cap fantasma pel castell que es pogués posar a fer escarafalls i els fes endarrerir, tot i que era una de les coses que feia que l’escola fos més avorrida. Segur que s’ho devien passar molt bé a Hogwarts, tu.

Parlant de fantasmes i altres éssers invisibles, Kai se sentia parcialment responsable que no haguessin descobert abans que l’Olivia Velour era a Ilvermorny. Dels tres, ille era el que estava més connectat amb futurologia, i hauria d’haver recordat que hi havia una professora ensenyant aquesta assignatura a l’escola. La d’hores d’avorriment que s’hauria pogut estalviar! No recordava gaire cosa de l’Olivia, a part d’estar arrugada com una pansa, ser més vella que el meteorit dels dinosaures i el mal gust a l’hora de vestir. Tenia ganes de conèixer-la i, sobretot, de trobar les respostes tan esperades sobre la profecia. Que tenia un arbre per salvar, ille!

Amb tanta corredissa i tota la moguda de la pols migratòria, els jackalopes s’havien desvetllat i començaven a xisclar. En Jared els parlava amb una veu calmada i tranquil·la que no asserenava les bestioles perquè seguien totes en moviment. En arribar a l’alçada del passadís on hi havia els despatxos dels professors, la V els va fer aturar a tots:

―No ens podem presentar davant del director Fontaine amb els jackalopes així.

―Ni boig els deixo sols al despatx!

―El Cullen deu estar dormint... ―va comentar Kai. Volia afegir «si és que els vampirs dormen», però havien de trobar una solució, no atiar la paranoia del Jared.

―Els puc vigilar jo, els... els animals ―va dir l’Alexis―. I vosaltres aneu a parlar amb el director i la Velour. ―Encara agafat de la mà de Kai, l’Alexis li va acariciar el dors amb el polze. El tornaria a veure abans que se n’hagués d’anar. O l’Alexis es podia endur els jackalopes a Alemanya i així ille tindria un excusa per allargar les vacances i veure’l de nou. Això també era una bona opció.

―Gràcies ―va dir en Jared, mentre li donava el cistell amb les bestioles.

Kai va mirar l’Alexis i el cor li va bategar amb més força. Si haguessin estat sols, l’hauria besat fins a quedar-se sense respiració. Ja ho faria després, quan tornessin a Boston. Per ara, davant dels testimonis, a abraçar-lo desitjant que no l’hagués de deixar anar mai més, que ell no hagués d’agafar cap portarreu. L’energia il va recórrer per dins, l’escalfor del seu cos, ille enmig dels braços de l’Alexis. Algú va estossegar, i l’Alexis va afluixar l’abraçada.

Je t’adore. Merci beaucoup. ―I li va fer un suau bes a la galta en separar-se. El va mirar als ulls, tenia les galtes lleugerament enceses i amb un somriure als llavis li va donar les claus del seu despatx.― Que no embrutin les revistes de Vogue.

*

Van pujar els esglaons de les escales de cargol de la torre amb presses, i Kai va estar a punt d'entrebancar-se un parell de cops. La moda no era per anar amb presses, ni tan sols la fast fashion. La V anava al davant de tots tres, però en arribar al capdamunt de les escales, no va trucar a la porta ni va girar el pany, sinó que es va girar a Kai i en Jared i els va indicar ―amb un gest que van veure sota la llum de les espelmes que hi havia al llarg de l’escala de cargol― que callessin.

En Jared es va adonar abans que Kai que el director no estava pas sol. Les veus arribaven somortes; la del director, que normalment era soporífera, semblava aquest cop més animada. L’altra persona tenia una veu melodiosa i contundent. En Jared va arrufar les celles i va acostar l’orella a la porta per escoltar amb més atenció. Els va mirar i va vocalitzar: «Parlen de la profecia.» La V, pràctica, va fer un parell d’encanteris ―un per silenciar-los a ells, i l’altre per poder veure a través de la porta. 

―... profecia, quins avenços hi ha? ―preguntà la persona que acompanyava el director.

Era una noia de cabells rossos i trenats d’una manera sofisticada i pràctica. Duia una túnica de vermell carmesí que Kai, fins i tot a uns metres de distància i només veient-la per darrere, va poder-ne apreciar la bona qualitat dels materials. Assegut a la seva cadira i darrere la seva taula, el director tenia una actitud corporal molt diferent de la que Kai s’havia trobat altres vegades quan l’anava a veure. Semblava una persona més viva i desperta, amb l’esquena ben dreta.

―Ho sé, ho sé, que ha passat un mes i mig. No en saben gaire res, però bé se’ls veu treballant a la biblioteca. Potser, amb una mica més de temps, i més ajuda trobaran...

La noia va fer un breu riure burleta que a Kai li portà males vibracions al cos. En Jared, al seu costat, va fer una passa enrere. Kai no sabia si era la llum de les espelmes però se’l veia pàl·lid. La V, per la seva banda, mantenia la cara endavant tot fingint atenció en el despatx, però Kai sabia que estava més pendent d’en Jared, tot mirant-lo de cua d’ull.

―Vinga, Fontaine ―Kai va arrufar les celles davant la falta de formalismes; ella li parlava amb un to entre despectiu i sorprès―, de debò creu en les capacitats d’aquests ajudants de fira que s’ha buscat?

En Jared va fer una inspiració més forta que normalment, i en girar-se Kai va veure que s’havia tapat la mà amb la boca. La mà li tremolava. Gràcies a l’encanteri silenciador, des de dins del despatx del director no l’havien sentit. En Jared va fer un últim cop d’ull dins la sala, i va girar-se per baixar les escales amb passos ràpids sense dir res. Les cames li tremolaven, i Kai va témer que fallés un esglaó, però no va ser el cas. Ille va creuar mirades amb la V, que tenia la mandíbula tensa; i ella la va desviar mirant les escales. Kai s’obligà a parar atenció a la conversa que hi havia a dins de la sala; estaven parlant d’ells i de la profecia. Havien de saber qui era aquella noia. Quina una en portava entre mans, el director?

―Jo mateix he estat buscant l’Olivia Velour, senyoreta ―respongué el director, pretenent defensar l’orgull ferit―. Ben bé podria ser morta. La profecia és antiga i la informació no es devia guardar com calia. Com deia, amb més temps, i si el COMEUA pogués proporcionar recursos...

Una altra vegada la noia va interrompre el director. S’alçà de la cadira amb energia, fent que aquesta s'arrossegués pel terra sorollosament.

―No em vacil·li, Fontaine. Recordi quin és el seu lloc.

La V va agafar Kai per l’espatlla i ille es va girar un moment per mirar-la. Enmig de murmuris, la V li va indicar que ella se’n anava darrer en Jared ―la preocupació se li veia en tots els gestos de la cara―, i millor que es quedés ille a escoltar la conversa. Kai va assentir i abans que la V baixés escales avall, li va posar la mà a l’espatlla per reconfortar-la. La veu de la noia rossa continuà l’amenaça mentre Kai perdia la V de vista:

―Faci cas al COMEUA, o la seva preciosa escola deixarà d’existir.

El director Fontaine es va aixecar de la seva cadira. Era més alt que la noia:

―Vostè no és el COMEUA, senyoreta MacDuff. No té el poder sobre aquesta escola. No oblidi que sóc el director.

―Que poderós, si m’ho ha de recordar! Ja m’agradarà veure’l, quan arribi la lluna nova, a veure si es mostra tan valent envoltat de persones més poderoses que vostè. ―Més que un acomiadament semblava una amenaça.

―Vostè no és l’única que té amics al Woolworth, senyoreta MacDuff.

Ella va fer una rialla burleta, més estrident que l’anterior. I es va girar, per dirigir-se cap a la porta. A Kai li va venir el pànic, no només per la mirada severa de la noia sinó també per veure’s atrapat. Va agafar-se les faldilles amb força, per no estimbar-se ille escales avall, i va baixar-les tan ràpidament com va poder. La missió li estava servint per tot el gimnàs que no havia fet servir en la seva vida. En arribar a baix, Kai es va cuidar de continuar avançant un tros per no creuar-se amb la noia rossa.

Es trobava a la primera planta, així que va dirigir-se a les escales més properes (les de la torre de la residència Thunderbird) i va pujar al segon pis, que també estava ple de despatxos dels professors. Amb sort la noia rossa no el seguiria, i així va ser. Així que va haver arribat al segon pis, es va trobar la V sortint del seu despatx, el més proper a les escales, i caminant passadís enllà amb passes ràpides.

―V! ―la va cridar, mentre ella va fer un gest indicant-li que l’havia reconegut però no va afluixar el pas. Kai la va atrapar davant la porta del despatx d’en Jared, on la V s’havia aturat―. Què passa?

La V va assenyalar cap a dins de l’habitació d’en Jared, en què no calia perdre-hi el temps descrivint-la perquè no hi havia ni gust. Les parets tenien el color de la pedra original i estaven completament nues, i el despatx es podia descriure com a caos. Caos bàsic acromàtic. Kai es va mossegar la llengua de deixar anar algun comentari en veu alta mentre seguia la V, que s’havia dirigit cap a l’habitació caòtica, bàsica i acromàtica d’en Jared. En Jared estava assegut al llit, encorbat sobre els seus genolls mirant el terra amb la respiració agitada.

―Jared, Jared, ja sóc aquí. Beu això, que t’ajudarà a calmar-te.

La V tenia una ampolleta a les mans, i va preparar el medicament. Feia olor de lavanda. Li ho va donar al Jared, que amb les mans tremoloses s’ho va beure.

―Medicament espagíric de lavanda ―va afegir ella, tot resolent la pregunta no formulada de Kai. Ille va assentir, recordant que cada any ho preparava amb els de setè.

Kai es va fregar les mans, lleugerament incòmode. No sabia què se suposava que havia de fer. Amb la V sabia què havia de dir i què havia de fer per aixecar-li els ànims, sobretot quan les coses a casa no li anaven gaire bé, però no coneixia tant en Jared, ni l’havia vist mai tan malament. I no només això sinó que el cap li donava voltes sobre la conversa que havia sentit, repetint les paraules una i altra vegada; no se’n podia oblidar, que dels tres ille era qui n’havia sentit més tros.

A mesura que van anar passant els minuts, i acompanyat de les paraules tranquil·litzadores de la V, en Jared es va anar calmant. Kai va romandre en un segon pla perquè ella ja controlava la situació, i va témer que si s’hi afegia només atabalaria en Jared. Tenia una expressió entre el dolor i la tristesa que va enfonsar els ànims de Kai. La V li agafava la mà a en Jared en un gest tranquil·litzador. En Jared els va mirar ―primer a ella, després a ille, i va tornar a ella― i quan va aconseguir parlar, va respondre la pregunta que ningú havia formulat:

―Ella... Era la Dahlia. La meva ex. ―Va empassar saliva, i va buscar al seu voltant.― On són els meus jackalopes?


Llegit 131 vegades


< Anterior capítol || Pròxim capítol >

 


Comentaris
Envia un comentari!: Per comentar has d'estar registrat. Registra't és gratuït ;-)


  • AvatarCass RossEnviat el 18/12/2021 a les 01:31:36
    #27952He escrit 12 fanfics amb un total de 54 capítols

    Kai: shippeja la V i en Jared

    Also Kai: introdueix l’ex d’en Jared

    Anem bé! Una manera genial d’acabar la primera part de la fanfiction, eh? Diria que el diàleg entre el director i la Dahlia és un dels meus trossos preferits del capítol. Em feia molt respecte escriure’l, i caracteritzar la Dahlia per primer cop, però crec que em va sortir prou bé.

    No sé gaire què dir, així que serà ràpid. Mira que és un marc temporal molt petit, sobretot en comparació amb altres capítols, però crec que hi ha prou cosa! M’agrada molt com m’han quedat les estones ship entre l’Alexis i Kai, i com Kai veu la relació de la V i en Jared, també. TBH Crec que és el meu peak de tot lo que escriuré de ships. Una nova faceta de mi que no coneixia, després de la fanfic d’humor, però crec que me n’he sortit molt millor. És una de les coses guais d’aquest any, anar explorant coses noves amb l’escriptura. I aquest és el meu últim capítol del 2021!

    He aprofundit una mica més amb el tema del pare, però la veritat és que Kai sempre vol evitar-ho, i ara que ja no està a Utica, intenta pensar en altres coses. Ha estat guai aprofundir una mica més en el world-building, i parlar de l’edifici del COMEUA a Boston, per exemple. M’ho vaig passar bé fent la recerca per decidir quin edifici podria ser.

    Sobre les referències de DR:

    - El títol és aquest gif:

    Gasp! - Rupaul&#39;S Drag
Race GIF - Ru Paul Ru Pauls Drag Race Drag Race -  Descubre &amp;
Comparte GIFs

    Forma part d’un challenge sobre fer una peli de terror ambientada als anys vuitanta. No sabia gaire quin títol posar HAHAHAHAHAH.

    - Drag Race Down Under és l’spin off ambientat a Austràlia i Nova Zelanda que han estrenat aquest any. És possiblement la pitjor temporada EVER de Drag Race. Racisme rampant i inqüestionat, favoritismes everywhere i moltes altres coses que eren choices. O sigui que ja veieu lo poc que li va agradar la classe de futurologia a Kai!

    - El Dust Bowl és un greu període de tempestes de pols que hi va haver als EUA i el Canadà durant la dècada dels anys trenta del segle XX. Em va fer gràcia fer el comentari (a part de fer una referència històrica) perquè veiéssiu com de vell i brut és l’autobús.

    - Un challenge de la tretzena temporada va ser ajuntar les queens per parelles i fer que una hagués de vestir l’altra amb el seu estil. La Tina al intentar convertir la Rosé en una versió d’ella va deixar-li la cara així:

    Omgheyrose The Rosé GIF -
Omgheyrose Rose The Rosé - Descubre &amp; Comparte  GIFs

    La versió final és bastant cursed tbh:

    Entrevista: Tina Turner fala
sobre Drag Race S13 | Draglicious

    I això és per avui, crec! Si em deixo alguna cosa ja us respondré els comentaris.

    Ens llegim,

    Cass




  • AvatarAgatha Black (Moderador/a FF)Enviat el 20/12/2021 a les 23:45:22
    #27953He escrit 9 fanfics amb un total de 207 capítols

    Apa, llegit!

    M'ha agradat molt, però déu n'hi do les parrafades de monòleg interior que t'has currat en la primer meitat. Mare, meva, les has aguantat com un javato! No en seria pas capaç, de mantenir l'interès del lector durant tantes pàgines només amb pensaments. T'ha quedat molt bé, estic impressionada!

    Se m'havia mig-oblidat lo de la Crystal Ball, però ja m'he posat al dia rapidet. XD Escolta l'Alexis aquest és com un príncep de conte de fades, eh? És com perfecte aquest noi! D'on el va treure Kai? THAT'S A KEEPER!

    Ai, ai, que añgú està fangirlejant molt el Jared i la V no? Gairebé tant com nosaltres! La V s'ho monta superbé, primer que si tinc son, és culpa teva que tens una espatlla molt còmoda, ara anam a veure alguna cosa juntets al meu mòbil... ja s'ho monta, ja! (I me n'alegro perquè a en Jared se'l veu molt paradet!)

    Cosa que em porta a : OMG el Jared té una ex! I una ex de bona famñilia, amb pasta i que és algú important, no? Què és el Woolworth? Ho hauria de saber? I és algú del COMEUA, aquesta McDuff? Se la veu més bitchy... no sé com va anar a parar amb el Jared, no els veig gens! I m'ha fet  molta curiositat això de la lluna plena... HOMES LLOP? No sñe si us havia dit però M'AGRADEN ELS HOMES LLOP! XD 

    Apa, i fins aquí! Pensava que ja veuríem la conversa amb l'Ovia Velor, però veig que encara no toca. Tinc ganes de llegir-la, suposo que serà al següent! 

    Un petonet, felicitats, i fins aviat!

    G

     




  • Avatarmarta_ginny (Moderador/a FF)Enviat el 28/12/2021 a les 01:49:30
    #27954He escrit 13 fanfics amb un total de 175 capítols

    AH.

    Ho repeteixo.

    AH.

    PRIMERA PART IS OVER PEOPLE! I quin final omg. La Dahlia. LA DAHLIA. Encara no em puc creure que per fi hagi aparegut. I ja podria anar desapareixent, la tia, enough. Ugh. O sigui que hype perquè hagi aparegut, però dislike general per la seva persona, així en resum.

    L'escena del bus <3 <3 <3 Ships all around! No em cansaré de dir-te com de bé t'ha quedat el ship Kai-Alexis. És que són una meravella, i aquesta escena en concret em flipa. Evidentment, també gràcies pel detallet Jared-V hihihihihi adorables, aish.

    Boston! Estic d'acord amb tu que és molt guai anar ampliant el món que ens hem muntat aquí, que se centra en Ilvermorny però té les seves connexions amb altres llocs, i així els anem descobrint. Com sempre, fan de la recerca que has fet per decidir on ho col·locaries i com seria! I molt fan de com quadren les coses de vegades hahaha a mi també em va passar amb el mapa de Utica, que hi havia el carrer LaFayette allà al costat.

    COSA QUE EM PORTA AL FINAL. És que l'emoció és real hahaha Dahlia is here i ja comença a liar-la només amb la seva aparició. Pobre Jared! A més és que li ve tot de cop, ja tocaria que li anéssim donant una mica de felicitat i calma en algun moment, no? Looking forward to it. Mentrestant, li enviem la V que el cuidi. Jo diria que almenys ens portem bé per aquest cantó hahaha De res, Jared, de res.

    És que no vull comentar gaire més per no fer spoilers però EL HYPE. Moltes ganes que aneu veient com es desenvolupa tot perquè la cosa es va complicant.

    I enhorabona pel capítol, Cass! Tots són bons, però diria que aquest és dels meus preferits.

    Ens llegim!




  • AvatarMercè GrangerEnviat el 30/12/2021 a les 02:46:00
    #27956He escrit 6 fanfics amb un total de 39 capítols

    OMG. ÉS QUE SUPER FORT TOT EL QUE SUPOSA AQUEST CAPÍTOL AAAAAAAAAAAAAH.

    Adoro tant el començament i les raons de Kai per no haver anat a futurologia HAHAHAHAH. Molt respectables tbh.AI és que no puc, peak de la comèdia com m'imagino aquella escena. Peeeerò òbviament ets tu i no podies deixar felicitat i simplement ficar-te amb la de futurologia, havies d'afegir drama! Es que pobre Kai uf, amb tot lo del pare, que dur. Es que em trenquen el cor aquests fragments broken heart

    Però el ship, ai el ship. És que jo renuncio, omg, aquest tros dels lovebirds és una obra d'art uf. Adoablres. SUper dramàtic però èpic i adorables Aish.

    I QUE EL JARED ESTÀ MIRANT DR! DEFINEIX FET HISTÒRIC.

    Hahahaha i seguim amb un altre capítol de la paranoia del Jared pels seus jackalopes xD OSrt que l'Alexis va al rescat, és que ja son bff <3 

    I la Dahlia! És que uf hahahahah. Queda tan super bé la seva entrada omg, super villana així icònica hahah Cruella who? I el director sent un mindundi com sempre. Sorry dinosaure xd Uf que la cosa és complica, que ja no sabem amb qui poden confiar! Hihihi la cosa es posa seriosa. 

    I UE LA BACKSTORY DEL JARED NO ACABA. Hahahaha encara tenia un secret més. Pobret meu, traumadissim el pobre. Oops que va bé per la trama mira! Ja descobrireu coses sobre la Dahlia en siguientes capítulos <3

    Capítol fabulós. El tros del ship ja saps que és talented, brilliant, incredible, amazing, show stopping, spectacular, never the same, totally unique, completely not ever been done before i això hahahah. Però és que tot lo demés tampoc no es queda enfora! Enhorabona heart




  • AvatarArwen Black (Moderador/a FF)Enviat el 12/01/2022 a les 01:06:11
    #27958He escrit 2 fanfics amb un total de 5 capítols

    Que dolces les escenes entre Kai i l'Alexis



  • AvatarArwen Black (Moderador/a FF)Enviat el 12/01/2022 a les 01:08:00
    #27959He escrit 2 fanfics amb un total de 5 capítols

    Ui se m'ha tallat el comentari. Sort que l'havia escrit a part. Que dolces les escenes entre Kai i l'Alexis :heart: / I m'ha fet riure això de quan enumeres les possibilitats i acabes amb "o totes les anteriors", com fan als exàmens xD / Estic d'acord amb la Gee that's a keeper hahaha, estic in love amb l'Alexis des de fa uns capítols ja, per si no us n'havíeu adonat. / M'he fet un spoiler llegint els comentaris abans d'hora, oops I did it again. És que estic dispersa, m'ha costat molt llegir el capítol, de fet (per mi, dic, no pas per com està escrit, que està molt bé). / Ha! Així li fan xantatge al dire, ja m'ensumava que no s'hi podria confiar. / El final ha estat d'aquests que et tallen a mitja escena i no pots sinó continuar la sèrie en marató perquè et deixen super wtf què està passant, cuéntame más. Però ja és molt tard. Ara no sé si seguir llegint ara mateix o no xD / Ah i gràcies per posar les referències i lo de la tormenta de Canadà i els EUA, no ho coneixia.