Good luck... and don't fuck it up! - 11: Syracuse, Schenectady, Utica! (V)
AvatarEscrit per Cass Ross
Enviat el dia 04/12/2021 a les 00:01:26
Última modificació 04/12/2021 a les 00:01:26
Tots els capítols de Good luck... and don't fuck it up!
< Anterior capítol || Pròxim capítol >


11: Syracuse, Schenectady, Utica! (V)

El sol encara no havia sortit quan la pantalla del mòbil es va il·luminar i va mostrar a la V que ja eren tres quarts de sis i aviat tocaria llevar-se. Va fregar-se els ulls amb la mà esquerra, preguntant-se com de fosques serien les bosses de sota quan es mirés al mirall, i va ofegar un badall per quedar-se tan quieta com fos possible. Normalment era una persona de matins i a aquelles hores es llevava sense cap problema, però les circumstàncies eren… diferents.

Va mirar avall, on en Jared reposava sobre les seves cames. Quan per fi s’havia adormit, no s’havia atrevit a moure’s ni un mil·límetre per si de cas el despertava i no tornava a aconseguir agafar el son. El màxim que havia fet era tirar enrere el tors per arrepenjar-se al capçal del llit, i havia quedat allà asseguda les darreres cinc hores, entrant i sortint d’un somieig intermitent i amb un lumbago que augmentava cada minut.

Encara seguia en xoc pel que havia passat. La V tenia els seus problemes, a la vida, i no eren precisament petits. Però no es podia ni imaginar com devia haver estat l’existència d’en Jared des que havien mort la Kathryn. Quantes vegades devia haver vist aquelles imatges, despert o adormit? Quantes vegades s’havia culpat del que havia passat? Això era una cosa que li feia especial ràbia. Algú, qui fos, havia traït la seva confiança i l’havia deixat sense germana gran, i aquí l’únic que se sentia culpable era ell. Com si no li haguessin pres prou, l’havien fet viure amb aquell retret a si mateix dins tots aquells anys. Tot era injust, en aquella història. Però això, per alguna raó, l’havia tingut donant tombs tota la nit.

S’havia equivocat, amb ell, des del principi. Si s’hagués parat a mirar un moment, només un moment, potser hauria vist que no era que les coses no li importessin. O potser se li hauria acudit pensar que si actuava com actuava, hi devia haver alguna raó darrere. No li estranyava, que evités formar lligams de totes totes. Ella, al seu lloc, probablement hauria fet el mateix. L’amabilitat que tant predicava havia estat totalment mal enfocada. Hauria estat més amable donar-li espai que no pas oferir-li ajuda quan, ara que ho recordava, era tan evident que l’agobiava. Ja s’havia disculpat per com l’havia tractat, però es va apuntar parlar-li d’això també quan trobés un moment.

A la cistella que hi havia a terra, al costat del llit, un parell de jackalopes (Cheek i Gumption? Encara no els distingia bé) van treure el cap. Els va saludar amb la mà esquerra, que tenia completament lliure, i es van posar a saltar, sortint de la cistella. La V va mirar en Jared. Eh… se suposava que havien de sortir? En quin moment s’hauria de llevar per evitar que anessin massa lluny? Com de ràpid podia anar un jackalope en els seus primers mesos de vida? Havia de despertar en Jared? Però se’l veia tan bé, dormint, tan tranquil… No, la prioritat era que pogués aprofitar els deu minuts que li quedaven de descans, que devia haver quedat esgotat mentalment. Va resistir la temptació de passar-li la mà pels cabells per treure’ls-hi de la cara, per si de cas, i es va enfocar en els jackalopes, que ara ja eren tots cinc i saltaven cap a ella.

Va fer un lleu sospir d’alleujament. Semblava que no tenien intenció d’escapar-se. El primer que va arribar va intentar saltar a dalt del llit per fer-los companyia, però no va poder anar prou amunt i va caure de cul altre cop a terra. La V es va aguantar les ganes de riure. Pobra bèstia, però havia estat bastant còmic. Amb compte de no moure gens les cames, es va inclinar cap a l’esquerra per allargar el braç a prop del terra i posar la mà plana perquè funcionés com a plataforma. Ben aviat, va notar el tacte pelut d’un dels jackalopes, que havia entès la maniobra, i el va pujar amb ella. Els altres quatre van seguir-lo sense gaires problemes.

Quan van ser dalt, la V els va mirar molt seriosa i es va posar un dit davant dels llavis per dir-los que no fessin soroll. Els jackalopes, evidentment, la van observar ben quiets i llavors es van posar a saltar com bojos sobre el llit, que els permetia botar més amunt del que eren capaços de fer-ho per si mateixos. La V va treure totes dues mans per intentar-los calmar, però va ser massa tard: entre els salts dels animals i els moviments de la V, en Jared es va començar a remoure. Va trigar uns segons a fer-se el càrrec d’on era i què estava passant, però quan va haver guanyat una mica de consciència, es va incorporar més ràpid que si li haguessin fet una descàrrega elèctrica.

―Què…? ―va començar a preguntar amb mirada de confusió.

―Perdó, perdó! No et volia despertar, però tampoc no volia que es quedessin a terra, perquè intentaven pujar al llit i queien, i els he ajudat, però llavors t’han despertat… Em sap greu!

En Jared va començar a agafar els jackalopes, que se li tiraven a sobre, mentre parpellejava com si intentés situar-se i entendre la situació. La V va aprofitar per creuar les cames i tirar el cos endavant, estirant l’esquena i notant com cada fibra de la seva musculatura lumbar intentava tornar a lloc de mica en mica. Aaah… allò sí que era vida.

Quan va tornar a quedar asseguda al llit, es va adonar que en Jared la mirava.

―Has dormit? ―li va preguntar, molt seriós.

―Com que si he dormit? Quines preguntes de fer…

―Preguntes totalment vàlides si has passat la nit asseguda amb un pes considerable a sobre. M’hauries d’haver apartat, ja hauria trobat la manera de tornar a dormir.

―Que no, home, que no ―va dir girant-se d’esquena perquè no veiés les ulleres que de ben segur li enfosquien la cara―. Es nota que no em coneixes tant, encara. Jo m’adormo a tot arreu!

Notava perfectament la mirada d’en Jared al seu clatell, i va sentir com agafava aire per respondre, però just llavors l’alarma del mòbil va sonar i va ofegar el que fos que volgués dir. Salvada per la campana, que deien.

―Les sis! Aniré al lavabo a canviar-me, que no voldria arribar tard i que Kai no tingués públic per fer la seva entrada triomfal dos minuts més tard del que hem quedat.

Va agafar la roba que tenia preparada al costat de la finestra i es va tancar al lavabo d’una revolada. Durant uns segons, a l’altra banda només se sentia quietud, però aviat un grinyol va anunciar que en Jared s’havia aixecat del llit i començava a anar per feina. Va tancar la tapa del vàter i es va asseure a sobre, respirant profundament i amb una sensació estranya, com una mena de desequilibri interior. Què passava? Què era, allò que havia decidit esperar que la V estigués sola per manifestar-se?

Podria posar-se a meditar una estona, com havia fet el dia abans tan bon punt llevar-se, per veure si en treia l’entrellat, però era veritat que volia arribar puntual. I alguna cosa li deia que potser no volia fer-se massa preguntes, tampoc, cosa que era estranya en ella. Però bé… tenia coses a fer, oi? O sigui que no calia donar-hi gaires tombs.

Ja hi pensaria demà.

*

―Em sembla una falta de respecte que no tinguin pancakes arc iris.

L’olor típica de bar a primera hora del matí, de cafè barat i de pastes comprades a la fleca de dos carrers enllà, dominava l’ambient. Havien arribat a l’estació de busos amb temps i a la V no li havia costat gaire aconseguir els bitllets per anar a Utica, de manera que havien decidit que tenien temps de seure a esmorzar. El problema era que l’únic lloc que havien trobat i que no quedava massa lluny era un petit bar de l’altra banda del carrer, i l’esmorzar que oferien no tenia res a veure al de l’hotel del dia anterior.

―Dona gràcies que aquest senyor tan amable s’ha ofert a fer-te pancakes, que això no passa a tots els bars ―va respondre la V mirant el propietari del lloc, que podien veure als fogons a través de la porta entreoberta de la cuina.

Kai es va fer cap a un costat per arrepenjar el cap a l’espatlla de l’Alexis, amb els braços creuats i tot sorrut. L’Alexis, sense apartar la vista del llibre que tenia entre les mans, va fer un somriure i va inclinar una mica el cap perquè quedés recolzat sobre del d’ille. La V va tenir la sensació que era millor que no els observés, en aquell moment, de manera que es va girar cap a en Jared.

―Necessitaràs passar per algun supermercat a buscar res vegà, abans de sortir? N’he vist un que ens quedava bastant a prop.

―No pateixis, ja m’espavilo ―va respondre, girant-se als jackalopes deliberadament mentre ho feia.

La V va aguantar-se les ganes de dir alguna cosa, per practicar la comprensió que hauria hagut de tenir amb ell des del principi, però se sentia una mica decebuda. Pensava que el que havia passat a la nit ajudaria a acostar-los, però semblava que no… Ella, almenys, ara se sentia més propera a en Jared, més còmoda amb ell. Però també era veritat que no era ella, qui havia tingut el malson, o sigui que tocaria tenir paciència.

―Bé, el meu mòbil diu que Utica té més de 60.000 habitants i no tenim ni idea d’on van anar a viure els Velour, o sigui que ens haurem d’organitzar. La biblioteca on tenen l’arxiu està tancada, perquè és cap de setmana, però a les comunitats religioses sempre tenen reculls de les persones que hi han passat, per tant, hauríem de passar com a mínim per les esglésies i sinagogues i a veure si hi ha sort. Com que sabem que l’Olivia Velour va néixer l’any 1912, hauria de ser ràpid; si no ho trobem, donem les gràcies i passem al següent. He fet una mica de llista dels llocs on em sembla més probable que hi hagi informació, però sobretot crec que serà important que conversem i preguntem a la gent gran que ens trobem pel carrer. Tot i que és un lloc gran, segur que fa anys no ho era tant i es coneixien tots més. Estem d’acord?

Tots van fer que sí, l’Alexis i en Jared capficats amb les seves coses però alhora parant atenció. Kai es va acostar a la taula i va estendre-hi teatralment un mapa de la zona que s’havia entestat a agafar a l’estació d’autobusos, perquè segons ille, a “aquest tal google maps” li faltava dramatisme. El mapa va ocupar la taula sencera, com a Kai li agradava, però la V sabia que això no era tot. Feia temps li havia explicat que fer servir mapes li recordava el seu pare, que els solia utilitzar a imitació dels exploradors no-mags; a més a més, que fossin a la zona on va desaparèixer segur que augmentava considerablement la nostàlgia. En parlava poc, en general, del tema, i la V no preguntava per no ficar-s’hi, però per això es quedava amb la sensació que no podia fer res per ajudar com hauria volgut.

―Això hauria de ser per aquí, a veure… Syracuse… Schenectady… Utica, ja ho tinc! ―va fer amb aire triomfal, tot i que una mirada ràpida i dubitativa al costat il va trair―. Ara segur que no ens perdrem.

―Perdoneu, aquí teniu l’esmorzar!

L’home de mitjana edat que portava el bar es va acostar a ells amb una safata plena de plats i tasses diverses, i Kai va haver d’apartar el mapa. En Jared es va abalançar sobre el cafè, i l’Alexis va observar el seu entrepà de frankfurt amb una ganyota de desaprovació, d’alemany que s’adona de com de lluny està de casa. Kai, per la seva banda, es va tornar a desinflar totalment quan va veure els seus pancakes amb mantega. La V va fer un petit sospir, preocupada. Anar a Utica no devia ser la cosa més fàcil del món, per ille, tot i que no ho havia mencionat. Com que hi havia l’Alexis, il deixava tranquil, perquè sabia que estava en bones mans. Però això no volia dir que no es preocupés.

―Va, Kai, que segur que són deliciosos. No pateixis, que la manca de color no et farà agafar una indigestió ―va dir la V, fent un badall sense voler.

―Això està per demostrar ―va respondre Kai―. I tu per què estàs tan cansada, a aquestes hores? Que no has dormit bé?

En Jared es va girar de cop a ella, i fins i tot l’Alexis va aixecar la mirada del llibre, per alguna raó interessat en com havia dormit la V.

―És que vam anar a dormir molt tard, ahir ―va fer la V, eludint la pregunta.

No havia dit pas cap mentida.

―Al bus podràs descansar ―va posar-hi cullerada l’Alexis, obrint la boca per primera vegada amb un marcat accent alemany―. I Kai, crec que porto un paquet de Skittles a la butxaca de la jaqueta. Els vols per decorar el pancake?

La mirada de Kai es va il·luminar en qüestió de segons.

―Per això t’estimo tant.

*

La V es va remoure lleugerament, conscient a mitges que acabava de fer una bona dormida i encara resistint-se a despertar-se. Estava ben còmoda, allà arrepenjada. Els llençols que tenia sobre l’espatlla esquerra eren molt més gruixuts del que recordava del motel, però hi estava encara millor. El terra es movia com si la gronxés, i se sentia un sorollet regular de fons que la feia estar totalment en calma.

Un moment! El terra es movia? Què feia, el terra, movent-se?

Va limitar-se a obrir els ulls, i el primer que va veure va ser la tela grisa que feia de funda del seient de davant. La llum que entrava per la finestra li deia que el matí ja començava a avançar, i quan va mirar el llençol, es va trobar que no era un llençol, sinó una jaqueta de cuir amb un interior sorprenentment suau. I llavors se’n va adonar.

S’havia adormit a sobre d’en Jared.

―Ai, perdó! ―va fer, incorporant-se de cop.

En Jared, que estava mirant per la finestra, es va girar en sentir-la. De mica en mica, els records van anar tornant. S’havien trobat que el bus anava més ple del que havien previst, i s’havien hagut d’asseure junts cap al principi, amb Kai i l’Alexis una mica més enrere. Havia deixat que en Jared s’assegués al costat de la finestra perquè era més fàcil dormir-hi i segur que estava esgotat després de la nit, i ara resulta que no l’hi deixava fer. Horrible!

―Jared, em sap molt de greu, no t’estic deixant descansar! Per què no m’has despertat? Necessites dormir!

En Jared va posar els ulls en blanc i la va mirar fixament, i la V no va poder evitar adonar-se que amb la llum del sol del matí, el blau dels iris semblava que canviés lleugerament, com si fos més càlid. S’hauria pogut quedar una bona estona mirant-los.

―Fes el favor, V. Jo he dormit perfectament. Ets tu, que no has descansat. Després del que t’he fet presenciar, el mínim és fer de coixí.

La V va somriure pel gest i per la metàfora, però es va adonar que en Jared havia mirat avall a l’hora de dir l’última frase.

―Què passa? Estàs bé?

En Jared es va quedar un moment mirant-se les mans, com si pensés què dir a continuació, amb el soroll del motor com a única banda sonora. La V es va fer enrere, arrepenjant-se de costat a la seva butaca i de cara a ell, per donar-li espai. I llavors se li va acudir que potser no volia explicar-li a ella, fos el que fos. Li havia de dir que no calia, que no se sentiria malament si no ho feia, però quan va començar a obrir la boca, va ser en Jared qui es va posar a parlar.

―T’he incomodat, aquesta nit? Amb el malson, ja saps… si és així, em sap greu.

La V va quedar parada uns segons. Com?

―Però… no! No, és clar que no! Com vols haver-me incomodat? Només faltaria!

―Segur? Ho entendria perfectament.

En Jared es va posar a jugar amb els dits, encara mirant avall fixament. Si fos qualsevol altra persona, la V li hauria agafat les mans perquè la mirés als ulls i la cregués, però no sabia com de còmode estaria en Jared amb aquest contacte, de manera que només li va posar la mà al braç.

―No t’has de disculpar per res. De veritat ―va afirmar quan en Jared va fer contacte visual amb ella―. Amb la mala estona que has passat, només faltaria que et sentissis culpable. Ni ha estat culpa teva, ni m’ha fet estar incòmoda. Evidentment que desitjaria que no hagués passat, però per tu, no per mi. De veritat, per mi no pateixis.

Va intentar mirar-lo de manera ferma, perquè veiés que no mentia, però li costava distingir què li passava pel cap. La seva expressió, molt sovint, era com una muralla que li costava molt de traspassar. El que tenia clar és que segur que no havia deixat de sentir-se culpable, perquè això, estava descobrint, anava tan integrat que costaria molt de contrarrestar. Però, almenys, esperava que s’hagués cregut les seves paraules, ni que fos una mica.

―Gràcies ―va fer ell, només, amb un petit cop de cap.

La V va intentar fer-li un somriure calmant, però es va veure atacada per un badall inoportú. Uf, realment estava molt cansada.

―Veus com estàs? Ara em faràs el favor de dormir una mica més?

―Segur que no vols descansar tu?

En Jared es va posar les mans a la cara.

―Però tu et sents quan parles? A dormir. Ja.

La V es va posar a riure i es va tornar a col·locar la jaqueta d’en Jared per quedar ben tapada, novament sorpresa del tacte suau que tenia.

―Mira que ets tossut. Pensava que això d’oferir ajuda que no et demanen era cosa meva, si m’ho prens ja no sé què aporto!

En Jared va fer una rialla sobtada per sota el nas, com si l’hagués agafat per sorpresa, i la V va enllaçar el braç amb el d’ell, satisfeta, per arrepenjar-se a la seva espatlla. Durant un segon, mentre s’hi agafava, les mans de tots dos es van fregar, i en Jared no va apartar la seva com si li hagués passat electricitat estàtica, cosa que la V va considerar un bon senyal.

―Tens una espatlla molt còmoda, t’ho han dit mai? És fàcil encaixar-hi.

En Jared es va quedar un moment callat abans de respondre, i la V va notar com la son l’atacava amb rapidesa i començava a perdre la noció de la realitat.

―No. De fet, m’havien dit que tenia una espatlla molt dura.

La V va badallar, tancant els ulls.

―Doncs qui t’ho digués et va mentir vilment.

Si hagués estat una mica més conscient, la V s’hauria adonat que en Jared deixava anar aire de cop, ofegant algun tipus de reacció a aquella frase. Però estava enfonsant-se més i més en el seu son, i ben aviat el bus va deixar d’existir i tot es va fer negre.

*

―No pateixin, s’agraeix l’ajuda. Que tinguin un bon dia!

Les dues dones octogenàries que la V havia trobat assegudes davant de l’hospital li van fer adéu amb la mà després de donar-li conversa cinc minuts que s’havien fet molt llargs. Va treure el mòbil per veure quina hora era i va tenir ganes de dir uns quants improperis. La una i vint. Feia més de quatre hores que rondava i no havia trobat res: ni a les esglésies, ni als cementiris, ni tampoc preguntant pel carrer a cada persona que es creuava, alguns dels quals la miraven com si s’hagués tornat boja. Va haver-se de recordar que a l’arxiu de Schenectady havien descobert alguna cosa, perquè després de tants mesos de cerca fútil, allò semblava una broma de mal gust, i fins i tot a ella li venien ganes de rendir-se.

Va sospirar profundament i va tornar sobre els seus passos, ja definitivament en direcció a l’estació de busos després del petit desviament que s’havia permès fer per si trobava gent gran al voltant de l’hospital. Esperava que els altres tres haguessin tingut més sort. No li havia fet especial gràcia, deixar que Kai anés sol, però ille hi havia insistit. Potser en realitat li aniria bé, per processar les coses al seu ritme; potser necessitava espai. Però si hi havia alguna cosa positiva en el fet que se li hagués acabat el temps, era que tornarien a estar junts.

La V va mirar amunt, a la placa que identificava el carrer que travessava. Carrer LaFayette. Quan n’havia vist el nom al mapa, s’havia atabalat i s’havia autoassignat aquella zona immediatament, per si de cas a Kai se li posava malament veure el cognom del seu pare precisament allà. Ille no havia fet senyal d’adonar-se’n, però ara que la V hi pensava, Kai ja havia estat a Utica abans, tot i que ho havien obviat en la planificació del matí, i potser ja sabia de l’existència d’aquell carrer, que es trobava convenientment just al costat de l’estació d’autobusos. I quan deia convenientment, ho deia en el sentit més negatiu de la paraula. Ja era mala sort, que estigués col·locat allà i no a l’altra punta de la ciutat, on no tenien temps d’anar.

I per si no en tingués prou amb Kai, també hi havia en Jared. L’havia vist millor, al bus (almenys les poques estones que havia estat desperta), però segur que havia quedat trasbalsat del malson. I qui no hi quedaria... Sabia que estava acostumat a estar sol, i s’hi trobava bé, però precisament tant de temps sol era el que l’havia fet explotar d’aquella manera a la nit i explicar coses que era evident que el cremaven per dins. Estava contenta d’haver-hi estat, en realitat. No l’alegrava que li hagués passat, és clar, però millor que no s’hi hagués trobat sol. I de la mateixa manera que amb Kai, també s’alegrava de tornar-lo a veure després de tantes hores separats.

Quan va arribar al final del carrer LaFayette i l’estació de busos va aparèixer davant seu, però, va trobar que era la primera d’arribar-hi. Va treure el mòbil: la una i vint-i-vuit. Faltaven dos minuts per l’hora que havien quedat de trobar-se tots quatre.

Es va asseure al banc on s’havien despedit i va mirar a tots costats. Al cap de poc, va distingir algú que portava el jersei que s’havien comprat en Jared i l’Alexis a joc i s’acostava per la dreta. Ben aviat va veure que anava acompanyat d’un cap pèl-roig: l’Alexis, evidentment, havia estat el més puntual.

Quan el va tenir prou a prop per veure-li bé la cara el va mirar, interrogant, esperant bones notícies, però ell va fer que no amb el cap i la V va tornar a sospirar. Bé, dos de quatre que no havien tingut sort. Encara tenien el 50% de possibilitats que la cerca hagués funcionat, i això és el que es va repetir la V quatre vegades mentre esperava que l’Alexis arribés al banc. S’havia d’aferrar a algun tipus d’esperança.

―Suposo que tu tampoc no has trobat res, no? ―va preguntar ell.

―Res de res ―va fer la V, picant el banc al seu costat perquè l’Alexis s’hi assegués―. Potser Kai o en Jared han tingut més sort.

L’Alexis no va dir res, però va alçar les celles d’una manera que va deixar clar que tenia tants dubtes com la V que aquella afirmació fos certa. No hi havia ni rastre dels altres dos, de moment, de manera que la V va intentar destensar-se una mica fent-se un massatge al clatell. No s’atrevia a deixar-se caure arrepenjada al banc. Entre el que havien caminat el dia abans buscant cementiris i després hotels, la nit de dormir poc, l’hora i mitja de bus del matí i aquelles quatre hores en moviment, es notava totalment esgotada, i tenia la sensació que en el moment que es relaxés, cauria rodona.

―Fa unes setmanes vaig anar a Roma i vaig passar a veure la Porta Alchemica ―va fer ell, cosa que va ser exactament el que necessitava la V per despertar-se―. No t’ho havia pogut dir fins ara.

A la V li agradava molt, parlar amb l’Alexis, perquè sempre tenia alguna cosa interessant per explicar i curiositat per escoltar coses noves, però sovint li passava que no trobava el moment per fer-ho. En les situacions grupals, ell solia quedar-se callat en un segon pla, i la resta d’estona ella intentava deixar-los el màxim d’espai possible a ell i a Kai, que tenien tan poc temps per estar junts.

―Que bé! ―va exclamar, contenta―. Jo només l’he vista un cop, però me la sé de memòria de tantes vegades que l’analitzàvem quan era a Egipte. Als especialitzats en hermètica ens agradava molt, tot i que no fos de la nostra àrea, perquè de vegades completava mancances que teníem.

―Jo n’havia llegit coses en revistes, també ―va continuar ell assentint amb el cap―, però només per sobre, i veure-la de veritat va ser tota una experiència. Em va sorprendre la varietat de les inscripcions, pensava que només hi trobaria símbols d’elements i algunes frases.

La V va somriure.

―Fascinant, oi? Sembla que qui la va fer va voler inspirar-se de diferents tradicions, i si és veritat que s’hi mostra el mètode d’aconseguir transformar qualsevol metall en or, com s’especula, potser precisament per això ho va aconseguir. Hi vas anar amb un guia que t’ho expliqués tot bé?

―Hi vaig anar amb guia, però crec que en sabia més jo pel poc que n’havia llegit. Tinc pendent de buscar els articles altre cop, per entendre-ho millor. No m’estranya, que us agradés, realment aconsegueix picar-te la curiositat, amb tant de caos aparent.

La V va mirar amunt, intentant conjurar la imatge de la Porta Alchemica a la seva imaginació. No li va costar gaire.

―Fas bé de dir-ne caos aparent, perquè creiem que té la seva lògica, tot i que encara no haguem aconseguit entendre-la. El símbol superior és a la portada d’una obra d’alquímia al·legòrica dels anys vint del segle XVII, l’Aureum Saeculum Redivivum. També hi tens la inscripció en hebreu, i just a sota una referència a la mitologia grega. Llavors els símbols clàssics d’alguns metalls amb inscripcions bastant divertides, i a sota de tot el símbol del vitriol, un líquid extremadament corrosiu. En realitat, i això sempre m’agrada molt quan em toca explicar-ho als alumnes, vitriol és un acrònim de…

―Visita Interiora Terrae Rectificando Invenies Occultum Lapidem. Perdó. No vaig poder evitar memoritzar-ho, quan ho vaig llegir, em va encantar.

―No et calen guies, amb tot el que saps! Doncs això, el vitriol ens diu que visitem l’interior de la Terra, rectifiquem el que hi trobem i llavors descobrirem la pedra amagada, que deduïm que és la pedra filosofal. Per això quan fem una transmutació d’algun metall, hem de passar per un estadi intermedi en què el metall deixa de ser el que era però tampoc no és allò en què s’ha de convertir. L’hem rectificat, hem canviat les seves propietats.

―Interessant. Sempre penso que n’he de llegir més, d’Alquímia, però mai no trobo el moment.

―Si tens cap pregunta, ja saps on trobar-me!

―Aquí ja no es poden fer entrades triomfals o què?

La V i l’Alexis van mirar amunt i es van adonar que, en algun moment de la seva conversa, Kai i en Jared havien aparegut i s’estaven drets davant del seu banc. Havien estat tan distrets parlant de la Porta Alchemica, que ni tan sols no havien vist que s’acostaven. La V els va observar a tots dos, intentant desxifrar en les seves expressions com estaven després de la passejada, però no en va treure cap conclusió clara.

―Us veig molt animats, xerrant, suposo que això vol dir que heu descobert alguna cosa ―va comentar Kai amb un fil d’esperança a la veu―. Espero que sí, vaja, perquè el que és nosaltres no hem trobat ni rastre de la tal Olivia Velour.

A la V li va semblar que li queia el món als peus.

―Res de res?

―Vosaltres tampoc? ―va preguntar en Jared.

La V i l’Alexis van negar amb el cap i van fer lloc als altres dos, que es van deixar caure al banc.

―Jo ja no sé què més fer ―va confessar la V. 

―El mateix dic ―va fer Kai―. Si no fos que la vam trobar als arxius d’alumnes i que hem confirmat que va viure a Schenectady, pensaria que no va existir mai. Potser no hauríem hagut de venir aquí ―va afegir amb un fil de veu―. Ha estat una pèrdua de temps.

La V no podia negar el que deia. Sí que havien trobat una mica d’informació, però… de què els havia servit? Seguien sense saber qui era aquella dona ni com trobar-la, Kai estava trasbalsat per culpa del lloc, ille i l’Alexis s’havien perdut un viatge romàntic per veure l’Aurora Boreal, i a més a més la cerca havia provocat que en Jared recuperés traumes i passés una estona realment dolenta. Havien perdut l’equipatge que portaven i s’havien gastat uns diners sense haver pogut gaudir ni descansar un moment. Pensant-hi bé, havia estat un desastre total.

―Hem fet el que hem pogut ―va dir, intentant animar-los ni que fos una mica―. Ara hauríem de convèncer el director perquè parlés amb el COMEUA, digui el que digui, i que s’hi posin els aurors, que segur que hi ha maneres millors d’investigar però nosaltres no ho sabem perquè no és la nostra feina. Fins aquí hem arribat.

En Jared es va remoure al seu costat, i a l’altra banda de l’Alexis, Kai es va posar dret de sobte.

―És que no entenc com pot ser que ni una persona en aquest maleït lloc sàpiga de l’existència de l’Olivia Velour! Tan amagada estava, aquella família?

―Heu dit Olivia Velour?

Es van girar tots quatre de cop a la seva dreta, d’on provenia la veu enrogallada que els havia parlat. Un home bastant gran, que devia passar dels noranta anys, estava assegut tot sol en el banc del costat, arrepenjat a un bastó de fusta i amb el cos inclinat cap a ells, com si intentés escoltar-los millor.

―Sí, la coneix? ―va preguntar l’Alexis temptativament.

―Feia anys que no sentia aquest nom… Quan era un nen, les germanes Velour eren les meves veïnes. Vivíem aquí al costat, al carrer Broadway.

A la V li sonava, aquell carrer, havia de ser per força a la seva zona. Va recordar mentalment el mapa i va buscar-hi el carrer Broadway. Quan el va trobar, gairebé va fer un bot allà mateix. Era una mica més al nord, perpendicular a les vies del tren, no trigarien més de deu minuts!

―I sap què se’n va fer, d’elles? ―va fer amb urgència.

―Diria que la petita, l’Olivia, es va mudar, perquè va deixar de venir. No hi era mai gaire, tampoc, sigui com sigui. Quan em vaig casar i vaig marxar, la gran encara hi vivia, però devia tenir vint anys més que jo, o sigui que deu ser morta ―va fer un petit somriure, mirant amunt―. De petit, solia espiar el seu pati i imaginava que feien coses impossibles. Sembla mentida, el que arribes a creure’t quan ets un nen.

Els tres que quedaven al banc es van aixecar de sobte i es van acostar a l’home. La V va treure el mòbil i es va posar a teclejar ràpidament per assegurar-se que anava ben encaminada.

―Carrer Broadway, ha dit? ―va confirmar en Jared, cosa que la V va agrair.

―Exacte. Carrer Broadway, número 3.

―Cap allà ―va dir la V―. Tenim quaranta minuts si no volem perdre el bus.

En Jared va sortir escopetejat, amb Kai i l’Alexis darrere. La V va estar a punt de seguir-los amb una correguda però es va aturar a temps.

―Moltes gràcies, senyor. Que tingui un bon dia!

Quan l’home va mirar endavant per respondre, es va trobar que ja no hi quedava ningú. Es va fer enrere i va tancar els ulls, pensant en aquelles imatges que recordava de quan era petit, en què l’Olivia Velour feia levitar objectes i tallava la gespa sense tocar la màquina.

Realment, d’imaginació no n’hi havia faltat mai.

*

Esbufegant i amb els peus adolorits de tantes hores sense parar, van arribar al carrer Broadway i es van aturar davant del número 3. Era una zona bastant industrial, amb unes poques cases escampades enmig de tallers i polígons de ciment. Les vies del tren eren realment a prop; tant, que era evident que allà només hi vivia qui no es podia permetre una altra cosa o qui tenia manera d’eixordar el soroll que venia de les vies.

Abans que tinguessin temps de plantejar-se què fer a continuació, la porta del número 3 es va obrir per mostrar una senyora extremadament vella; vella nivell dinosaure, d’aquelles que és evident que és bruixa perquè si no seria impossible que hi hagués arribat. Caminava encorbada però sense bastó, i portava una bata d’estar per casa de color blau marí que gairebé se li arrossegava per terra. Tenia els ulls blaus i els cabells blanquíssims, i un nas de ganxo que la V tenia la sensació que havia vist a algun lloc.

―Perdoni, buscàvem…

―Ja sé qui busqueu i que teniu pressa. Apa, passeu, que no us entretindré gaire estona.

Es van mirar i es van arronsar d’espatlles abans de seguir-la cap a dins. Feia massa temps que buscaven per no llençar-se al buit ara que semblava que havien arribat a un bon destí. I ni que no fos bo. Un destí ja era més del que haurien esperat uns minuts abans.

La casa, que evidentment havia viscut temps millors, estava tota empaperada amb una mena d’estampat de tons ocres i blancs que reclamava urgentment una renovació. Les taques d’humitat es repartien per les parets i els sostres, impossibles d’aturar. Per tot arreu hi havia mobles plens de porcellanes de tons que no casaven entre ells, i d’algun racó en sortia una olor desagradable, com si alguna cosa s’estigués podrint des de feia dies.

―Ja em va avisar, l’Olivia, que vindríeu, però començava a preguntar-me si s’havia equivocat. Tantes visions i profecies… al final una dubta de la seva credibilitat. Però ja sou aquí, i exactament com ella us havia descrit! Seieu, seieu, de veritat que aniré ràpid. Un te? ―va preguntar, mirant-los.

Només la V va ser capaç de falsificar un somriure i respondre. 

―No, gràcies.

―Així, vostè és la germana de l’Olivia Velour? ―va preguntar Kai, amb una impaciència evident.

―La meva identitat va bastant més enllà, però sí, es podria dir que sí. Em podeu dir Cynthia.

―Violeta ―va respondre la V―. Aquests són Kai, l’Alexis i en Jared.

―Són jackalopes, això que portes aquí dins? Sí, ja veig que sí… feia temps que no en veia cap! Fa uns anys en criava, perquè el seu pelatge és molt apreciat en…

―Ha dit que aniria ràpid ―va interrompre-la en Jared, amb cara de pànic i abraçant la cistella dels jackalopes com si s’aferrés a l’última fusta del Titanic.

―És veritat, és veritat ―va seguir ella, asseient-se a una butaca esfilagarsada―. L’Olivia ho feia molt, això de parlar amb incògnites. És clar que encara no sabeu el que us he de dir. L’última vegada que vaig veure la meva germana, ara fa setanta-dos anys, em va dir que no ens veuríem mai més perquè pensava desaparèixer.

―És morta? ―va preguntar Kai.

―No ho crec, no encara. No em va voler explicar gaire res, però em sembla que va descobrir alguna cosa que la posava en perill i va buscar una manera d’anar d’incògnit. Era molt esmunyedissa i solitària, ella. Si no volia que la trobessin, segur que no la van trobar. Però és clar, jo em vaig quedar aquí, sola. Just abans de marxar em va dir que un dia vindríeu vosaltres quatre preguntant per ella, i em va donar instruccions perquè us les transmetés.

La V no va saber què respondre. Tanta incertesa, tanta sensació d’inutilitat, i de cop… tot el que havien buscat, i d’una manera tan sobtada! No era l’Olivia Velour, d’acord, però no quedava gaire lluny. I el fet que aquella vident hagués vist que ells arribarien allà la tenia especialment intrigada. Intrigada i preocupada. Fins llavors havia buscat informació amb tranquil·litat, sabent que era important descobrir alguna cosa perquè la situació era greu, però des d’una certa distància. I per què s’hi hauria d’haver sentit implicada? Senzillament estaven intentant fer un favor a l’escola i a la comunitat màgica! Però ara resultava que dècades enrere, abans que qualsevol d’ells quatre hagués nascut, la dona que buscaven havia vist que arribarien allà mateix en aquell moment, ells quatre, precisament. Li començava a semblar que li havien atorgat un paper pel qual no havia fet cap càsting.

―Quines instruccions? ―va fer Kai, que semblava que estigués a punt d’implosionar per la lentitud de la dona.

―Tot al seu temps. L’Olivia em va donar dos missatges, per vosaltres. El primer és que penseu que, de vegades, allò que busques ho tens davant dels nassos. I el segon, que si voleu descobrir què ha passat, no us oblideu de consultar la bola de vidre.

Es van quedar un moment parats.

―Segur que no va dir res més? ―va preguntar l’Alexis.

―Res de res. Des de llavors, no l’he vist ni he sabut res d’ella. I no tinc ni idea de què devia voler dir, abans que pregunteu. Va dir que ja hi arribaríeu sols. I ara, si em disculpeu, diria que vosaltres teniu un autocar per agafar, i jo he de fer el sopar. Si em feu el favor… ―va dir, fent un moviment amb les mans en direcció a la porta.

De cop, una ventada va entrar per la finestra del fons i els va arrossegar a tots pel passadís. Abans que poguessin preguntar-se què acabava de passar, tornaven a ser al carrer, i la porta estava tancada.

―Tan poca cosa que semblava la senyora… ―va comentar en Jared.

―Tenim quinze minuts per arribar al bus, i allà ja hi pensarem. Kai, què fas? ―va preguntar la V en veure que estava resseguint la paret de la casa i mirant-la de ben a prop.

―Ha dit que de vegades allò que busques ho tens davant dels nassos. I si ens estem perdent alguna cosa?

―Podria ser… ―va respondre, temptada d’afegir-se a la seva cerca, però sabent que si hi perdien gaire temps, el bus marxaria sense ells, i amb l’equipatge i els jackalopes no podien aparetre.

―També podria ser que fos a Ilvermorny, us ho heu plantejat? ―va proposar l’Alexis―. Realment la major part de la cerca l’heu fet allà, és on heu estat buscant, com deia ella. Teniu cap bola de vidre, al castell?

―Si no li demanem a la tarada de Futurologia, ho veig difícil… ―va dir en Jared.

Amb aquesta frase, va ser com si en Jared hagués trobat l’última peça d’un puzzle. La V i Kai es van girar de cop per mirar-se, perfectament conscients del que passava pel cap de l’altre: una conversa de feia temps, potser un parell d’anys, en què parlaven de la dona centenària que ensenyava l’assignatura de Futurologia, que vivia dalt d’una torre del castell i només baixava molt de tant en tant a l’hora dels àpats. Una dona reclusa, una dona… com ho havia dit, la Cynthia? Solitària i esmunyedissa. Una dona que, com havien fet notar aquell dia del seu record entre rialles, tenia un nom molt apropiat per la seva feina.

Crystal Ball Smith.

La bola de vidre.

―Correu! Cap al bus, JA! ―va fer la V, i ella i Kai es van posar a córrer sense mirar enrere.

―Què passa? ―va preguntar en Jared, seguint-los de seguida.

―Correu i ara us ho explicarem! ―va cridar Kai―. Hem trobat l’Olivia Velour, és a Ilvermorny!


Llegit 287 vegades


< Anterior capítol || Pròxim capítol >

 


Comentaris
Envia un comentari!: Per comentar has d'estar registrat. Registra't és gratuït ;-)


  • Avatarmarta_ginny (Moderador/a FF)Enviat el 04/12/2021 a les 12:05:58
    #27945He escrit 15 fanfics amb un total de 182 capítols

    TATXAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAN!

    I hem trobat l'Olivia Velour AAAAAAAH! FREAKING FINALLY uf. Mira que ha costat. I que havia estat sempre allà, a Ilvermorny! Deu punts per no sé qui va ser (diria que l'Atena o l'Antares - ho he buscat i va ser l'Antares) que quan vam mencionar la Crystal li va cridar l'atenció. De veritat que de vegades em penso que ens hackegeu el drive!

    I major ship time, evidentment. Que ja he vist que aquí us penseu que aniran ràpid, i a veure, que els nens es tenien al·lèrgia fa quatre dies (deu, exactament), i les coses no canvien tan de pressa! Però aaaaaaaaaaah V, que tens una sensació estranya, really? I wonder why (Alexa, play Everything Has Changed by Taylor Swift ft Ed Sheeran) (All I kneeeeew this morning when I woooooooke is I know something now I didn't befoooooore). I la tia que prefereix ignorar-ho hahaha Ja et tornarà a atacar, V, no pateixis, que per això hi som. Les dues escenes del ship feia taaaaant de temps que les tenia al cap que va ser súper guai escriure-les. La primera, amb la V que no ha dormit per no despertar el Jared, CUQUIS. I després, evidentment, que s'adorm sobre el Jared, perquè no s'aguanta, i ell la tapa amb la jaqueta, adorabilíssims.

    No em deixaré de parlar de l'alquímia! Aquí que es noti el doctorat hahaha M'encanta sempre que puc colar alguna cosa, i havia ignorat el pobre Alexis tot el capítol perquè en grup és callat i la V li vol donar espai amb Kai, i vaig pensar que podia aprofitar per fer que en xerressin una estona. Només dir que la Porta Alchemica és real, i que és un dels pòsters que té la V a l'aula. La resta crec que queda bastant explicada al capítol!

    I QUE ANEM A UTICA YAY! L'estona que vaig passar mirant el mapa d'aquella ciutat perquè no entenia com funcionava l'estació d'autobusos omg hahaha però ho vaig trobar! Tots els carrers són reals, i la vista de satèl·lit del google maps em va ensenyar que és zona pràcticament tota industrial. L'hospital també hi és! Kai no està tan content com jo d'anar a Utica, i normal. De moment va aguantant i s'ho va guardant, però és molt difícil, tota la situació, com vau veure fa dos capítols. De tota manera, deixaré que ho comenti Cass una mica més, si vol! I finalment, la trobada amb la Cynthia i el moment "oh shit" de "això estava predit i nosaltres en formem part". Per no parlar de l'altre moment "oh shit" quan s'adonen de qui és l'Olivia. Oops, suposo hahaha Més endavant ja veureu com és que no la trobaven per enlloc, però suposo que es pot deduir que va esborrar la seva existència de tot arreu que se li va acudir perquè no poguessin trobar-la. Qui? Hmmmm això s'haurà de veure!

    I ara, anem amb les referències, que veureu que la majoria són de noms:

    1. UTICA i el títol. Des del principi teníem clar que s'hi havia d'anar en algun moment. A la temporada 13 de drag race us hi ha una concursant que es diu Utica Queen directament, perquè és de Utica, i en parla sovint. Una concursant que tots coneixeu, evidentment. Aquesta:

    Hi ha un moment que quan la Ru la vol anomenar fa la broma d'equivocar-se de ciutat i dir "Syracuse... Schenectady... Utica!", i d'aquí el títol i la frase que diu Kai al capítol.

    2. El nom de la Crystal. No sé si ho hem mencionat abans, però per si de cas... la Crystal és una concursant de la dotzena temporada (la millor cof cof) que, bàsicament, és una il·luminada de la vida i està com una cabra (i drogues). Té una veu i una manera de ser com súper suau i sempre té les sortides més random. Per això, ens va semblar que posar-li el seu nom a una profe de futurologia que evidentment també serà una mica il·luminada queda perfecte.

    3. Les germanes Velour. L'Olivia Lux és una concursant de la temporada 13, i la Sasha Velour una (GRAN) concursant de la 9. Vam decidir combinar dos noms que poguessin sonar a vident, i primer vam decidir que el Velour era la millor opció perquè sonava així misteriós (ignorant que evidentment que reconeixerien aquest nom perquè a més és de les queens preferides de Kai), i Olivia hi quedava prou bé. La Cynthia Lee Fontaine és una concursant de les temporades 8 i 9, també!

     

    I això és tot, que recordi! Sigueu bons, llegiu molt i bon final d'any a tothom, que aquest és el meu últim capítol! Marta signing off

     

    Ens llegim!




  • Avatarmarta_ginny (Moderador/a FF)Enviat el 04/12/2021 a les 12:09:46
    #27946He escrit 15 fanfics amb un total de 182 capítols

    PD: últim capítol abans de 2022, evidentment. No us deslliureu de mi tan fàcilment. I el 14 AH. Hype.




  • AvatarAgatha Black (Moderador/a FF)Enviat el 05/12/2021 a les 21:43:24
    #27947He escrit 10 fanfics amb un total de 208 capítols

    Ahhhhhhh! No em puc creure que fos a Ilvermorny! Es va canviar el nom i és a Ilvermorny! Hahahahaha, tot aquest viatge i resulta que no s'havien de moure d'allà! És clar que sense la pista de la bola de cristall no haurien pogut fer gran cosa, però ja els podria haver enviat una nota o algo abans que marxessin de viatge! Que tela, que Kai segur que ho ha passat fatal, i s'han cremat els equipatges (la roba de Kai, per favor, intol·lerable!), molt malament Olivia, els endevins sou uns FASTIDIOSOS!

    Hahahahaha, va i ara anem per ordre!

    El shipping ha estat massa. O sigui l'awkwardness del matí ja ha estat molt guai, però és que l'escena del bus, OMG, NOW KISS. Hahahahaha, que cuquis *.* Ai, tinc moltes ganes que algú faci el pas! I no sé qui serà, perquè a la V la veig una mica més llençada que en Jared, que no el veig jo de llançar-se, però és que almenys al Jared ja es nota que és conscient que li agrada la V però encara està "preguntant-se què és aquella sensació" OMG, V! Blanco y en botella! GO! Go, perquè el Jared no el veig jo que faci res al respecte, tan tímid que és! Hahahaha estic living XD

    I bé, crec que amb el shipping i la descoberta del final se me n'ha anat del cap tota la resta de coses que passaven a la resta del capítol. Ooops. #SorryNotSorry. Total que ho deixaré aquí. Sento que el comentari no sigui més llarg, però és culpa teva per sobreexcitar-me, Marta! XD

    Un petonet!

    G




  • AvatarArwen Black (Moderador/a FF)Enviat el 05/12/2021 a les 23:54:42
    #27948He escrit 2 fanfics amb un total de 5 capítols

    Llegit! / A veure, la Gee diu que ja els podria haver enviat una nota, l'Olivia, però aleshores la V i el Jared no s'haurien fet més propers! / M'ha semblat interessant una cosa que ha dit la V. Ha dit alguna cosa com que ella se sentia més còmoda amb el Jared ara, però és clar que no era ella qui havia tingut el malson. / En fi, em pregunto si aquestes cosetes d'alquímia sortiran més endavant. Em semblen súper interessants, però no sé si ho poses ja que vas fer el doctorat o si ho has lligat amb la trama. / Quin final més espectacular, amb aquesta descoberta! Ja tinc ganes del següent!



  • AvatarArwen Black (Moderador/a FF)Enviat el 05/12/2021 a les 23:59:27
    #27949He escrit 2 fanfics amb un total de 5 capítols

    Ai, no he dit res del ship time! Que monos, mai no me'n canso. No sé com ha aguantat en una mala postura la V tota la nit, quina força de voluntat! I m'ha agradat una frase que deia alguna cosa com "no tenia temps per pensar-hi, però alguna cosa li deia que si en tingués, seguiria preferint no saber per què se sentia així". En fii, me'n vaig que és advent calendar time!!



  • AvatarCass RossEnviat el 08/12/2021 a les 12:56:34
    #27951He escrit 14 fanfics amb un total de 71 capítols

    Hola!

    I l'escena ship continua AH. M'encanta la relació de la V amb els jackalopes, adorables. Així és com s'arriba al cor d'en Jared, molt bé V.  Also, V, the nerve, no ignoris els sentimens, tia. I més endavant, tota la conversa a l'autobús. Ai, és que són tant monos, i m'encanten. Tot i que el final d'aquesta escena de l'autobús era una mica unasked for, però ja callo, ups!

    Lo dels pancakes arc iris de Kai va ser una decisió tant random però tant on point que m'alegro molt d'anar-la veient al llarg de la fanfiction lol M'encanta l'eficiència de la V planificant què havien de fer un cop arribaven a Utica. Sort de la V, que tenim il pobre Kai que tela.

    Tota la conversa entre l'Alexis i la V és molt interessant! M'has fet venir ganes d'anar a Roma i observar aquesta porta amb aquesta història tan guai. Trobo que aquesta conversa també reflecteix molt bé la V i l'Alexis i l'amistat que tenen aquests dos. M'encanta. Evidentment, Kai ho havia d'interrompre com la diva que és. És que com s'atreveixen a no fer-li cas, home!

    L'aparició del veí de l'Olivia Velour mola molt, la del típic muggle que sap massa però és massa ingenu per encertar la veritat. I la germana de l'Olivia, la Cynthia, tan fan. Tan on point de vident tot plegat de, oh sí, us esperavem, us hauriem pogut avisar fa mesos, dius? nah, no hagués sigut tan divertit. M'agrada molt com reaccionen els tres en aquesta conversa mig surrealista amb la Cynthia.

    I el final, YAY. Per fi tenim l'Olivia controlada. M'encanta com Kai i la V se'n adonen al mateix temps sense necessitat de comunicar-se gràcies a un comentari d'en Jared. És un molt bon final de capítol.

    Sobre Kai i tot el viatge a Utica, pobre. De moment anirà amagant-ho tot sota l'alfombra perquè el més important de tot és passar-nos-ho bé, OI? The Good VibeTM. Així que les coses tristes? Les AMAGUEM. Però hi haurà un dia que explotarà, clar que sí, Kai, que no pots lidiar amb tot això tu sol, qui et penses que ets? Demana AJUDA.

    Ens llegim,

    Cass




  • AvatarMercè GrangerEnviat el 30/12/2021 a les 02:23:49
    #27955He escrit 6 fanfics amb un total de 39 capítols

    YAY. Les ganes que tenia de llegir les primeres escenes OMG. Es que quin ship més meravellós HAHAH, els adoro. M'encanta com l'anterior va ser super drama i aquí és més cute els seus moments, una mica incomode per part del Jared però ja s'arreglen i ara s'entendran més, segur <3 I tant adorables la V, a l'inici, en el seu mode protecció, aish <3

    I ELS JACKALOPES. És que remem més nosaltres HHAHAHAHA. Però és tan mona i graciosa l'escena quan ells pugen sobre la V! Quina manera de començar el dia hahah I el Jared en el fons in love veient a la V amb els jackalopes a sobre òbviament haha Però bé, V, tu segueix preguntant aquesta sensació oops hahaha.

    M'encanta la primera frase de l'escena de l'esmorzar hahaha tan on brand. I la V un altre cop preocupant-se que el Jared tingui menjar vegà, ai, es que me'ls menjo <3 I la trama ja avança, que vancap a Utica hihihi. I els lovebird adorables com sempre <3

    I el bus és que omg. La de vegades que he llegit aquesta escena és que no puc. I el Jared tot preocupat per com havia actuat i si havia incomodat a la V aish. Pobret haahahha. Perque així hem tengut escenes de ship maquissimes!

    Òbviament, espectacular el moment que parla amb l'Alexis i tota l'explicació de l'alquímia! És que és flipant tota la recerca que vas fer, en sèrio! Admirables. I així podem conèixer més a l'Alexis, que mola tant! I MÉS IMPORTANT, PER FI TENEN UNA PISTA! Ha costat hahahaha. Ha costat, trobar l'Olivia uf. 

    La Cynthia també otra que tal hahaha Pobres que no troben ningú normal mai, en aquest viatge. Ni en la vida, com si el claustre d'Ilvermony actués molt lúcidament i tal. I ES QUE SOC TAN FAN DEL MOMENT JACKALOPES-TITANIC. Omg pobre Jared, és que lo pitjor que li poden dir hahahaha. 

    Peeeeeero que per fi saben qui és l'Olivia! Ha costat i les intrudcciones no eren clares, però PER FI. OMg i lo que desembocarà que per fi l'hagin trobada hehehe. Se vienen cositas HAHAH. 

    M'encanta tant el capítol, en sèrio, ship i avanç de trama, és que boníssim heart




  • Avatarmarta_ginny (Moderador/a FF)Enviat el 28/02/2022 a les 23:47:50
    #27979He escrit 15 fanfics amb un total de 182 capítols

    Agatha Black: "Ahhhhhhh! No em puc creure que fos a Ilvermorny! Es va canviar el nom i és a Ilvermorny!" hihihihihihihi "molt malament Olivia, els endevins sou uns FASTIDIOSOS!" quina dona eh? "El shipping ha estat massa. O sigui l'awkwardness del matí ja ha estat molt guai, però és que l'escena del bus, OMG, NOW KISS" OI? OI? A més és que van ser les primeres escenes ship que vaig escriure hahaha ara és com el pa de cada dia! "I bé, crec que amb el shipping i la descoberta del final se me n'ha anat del cap tota la resta de coses que passaven a la resta del capítol" OMG HAHAHAHAHA hem trencat la Gee, ens hem passat el joc!

    Arwen Black: "A veure, la Gee diu que ja els podria haver enviat una nota, l'Olivia, però aleshores la V i el Jared no s'haurien fet més propers!" MOLT BÉ ATENA aquesta és l'actitud! "En fi, em pregunto si aquestes cosetes d'alquímia sortiran més endavant. Em semblen súper interessants, però no sé si ho poses ja que vas fer el doctorat o si ho has lligat amb la trama "una mica de tot! Em fa gràcia deixar anar cosetes, i evidentment que algunes seran importants, però la majoria és perquè ho sé i perquè us familiaritzeu amb les línies generals i sigui més fàcil d'entendre quan expliqui coses concretes que necessitem "No sé com ha aguantat en una mala postura la V tota la nit, quina força de voluntat!" arriba a moure's massa i despertar el Jared i no es perdona hahaha