Good luck... and don't fuck it up! - 10: Thanksgiving? Oh honey, thanksliving! (Jared)
AvatarEscrit per Cass Ross
Enviat el dia 20/11/2021 a les 00:59:56
Última modificació 20/11/2021 a les 09:52:55
Tots els capítols de Good luck... and don't fuck it up!
< Anterior capítol ||


10: Thanksgiving? Oh honey, thanksliving! (Jared)

—Saps que només ens n’anem un cap de setmana, oi?

El Jared va alçar una cella quan Kai va presentar-se davant ells dos amb un carregament suficient per muntar ille mateix la Fashion Week de Nova York. Mentre no fes desfilar el Jared…

—No sabem que ens trobarem! Millor anar previnguda! I si ens hem de colar a una festa de gala per parlar amb la Velour?

—Doncs hi anau vosaltres dues —va respondre el Jared impassible.

En el fons, li anava bé desaparèixer del mapa durant Acció de Gràcies. Per motius obvis, a casa seva mai no havien celebrat aquella festa i la sola menció a aquesta el posava de mal humor. A més, havia vist el pukwudgie traslladant enormes galls dindi (no negaria que, sense voler, havia deixat algunes gàbies obertes quan els pukwudgie estaven despistats) d’una banda a l’altra… es posava malalt. Tantes coses malament juntes en un mateix dia. Per sort, tenia festa i estaria tancat en un autobús sense que ningú no el molestés. Un gran pla. 

I, en contra del que hauria pogut jurar unes setmanes enrere, no el molestava la companyia. Les coses amb la V no considerava que acabessin de quallar del tot, però almenys ja no estaven tan tenses com abans. El seu aniversari havia estat un punt d’inflexió i, a partir d’aquella fita, aquells dies havien recorregut un gran camí. El Jared no estava del tot tranquil devora ella (se sorprenia, a vegades, preocupat per com actuava o fent algun gest maldestre sense voler), però era més per una certa culpabilitat per les seves pròpies accions que no irritació cap a les de la V.

—I vosaltres? A veure, una motxilla negra… How original. Vull saber quants anys fa que la tens?

—Si vols et dic els viatges que he fet amb ella. 

—Després en parlem —va contestar Kai mentre pujava les seves quinze mil maletes a l'autobús. Quan es va acotar per col·locar-les—. V, UNA ALTRA VEGADA? AQUESTA BOSSA NO HAVÍEM QUEDAT QUE LA CREMARÍEM?

Kai es mirava amb horror la bossa d’esport de la V. Blanca, repetia en forma patró disposat ciclicament la TARDIS.

—Mai! M’agrada molt, Kai. 

—PERÒ PER QUÈ PENSES QUE ÉS UNA BONA IDEA DUR UNA BOSSA AMB UNA CABINA DE POLICIA? QUE N’HAS FET, DE LA DE PURPURINA QUE ET VAIG REGALAR FA DOS NADALS?

—Va, Kai, no siguis així. A la V li agrada. Un respecte a la TARDIS.  

—Això, això, una mica de respecte. 

Kai va dedicar-los una mirada estranyada al dos; sobtat d’aquella nova química entre el Jared i la V. 

—D’acord, d’acord, ja veig que anireu a la pròxima Comic Con junts. 

—Ja veurem —va fer la V mentre el Jared rodava els ulls i es ficava a l’autobús. No es que tingués pressa, però li havia semblat veure un pukwudgie estressat per la desaparició d’una desena de galls d’indi i preferia no estar en el seu camí. 

A més, afanyar-se va tenir bones conseqüències. Eren dels primers a entrar a l’autobús i els seients del final, cinc junts, encara estaven disponibles. Podrien seure els tres junts. El Jared ho va agrair: ja comptava que, com havien fet les setmanes anteriors, la V i Kai eren un pack i ell anava apartat. Però estranyament, es començava a sentir còmode entre els seus dos companys i la idea de compartir viatge assegut al costat d’ells no li causava repulsió. Després d’anys sol, agraïa la companyia. 

—Jared, per què hi ha un gall dindi fugint d’Ilvermony?

*

—Crec que he trobat un lloc!

La V havia estat teclejant frenèticament durant dos minuts seguits, mentre el Jared i Kai s’havien acabat la bossa de patatilles que en teoria era pels tres. 

—Està molt enfora? — va preguntar el Jared—. Per jo podem anar a aquest vora l’hotel, eh, si us agrada. És tard i avui està tot tancat per aquesta puta ‘festa’ —No va molestar-se en amagar la ganyota davant la repulsió que li provocava la festa d’Acció de Gràcies—.  No us preocupeu per mi, ja em faran una ensalada sola.

—No, no, Jared! Que tenim un dia mogut al davant, t’has d’alimentar bé! No està tan enfora i jo encara no tinc gana. No ens fa res!

—Si el Jared ja s’ha alimentat bé… S’ha cruspit tota la bossa de patatilles ell sol —va intervenir Kai.

—Almenys podries tenir la decència d’acusar-me sense les mans tacades de la grassa de les patatilles? 

Kai va rodar els ulls i va treure un mocador per netejar-se les mans. Tot i que els carrers, a aquella hora i dia, en aquella petita ciutat, no estaven gaire transitats, seguia sent una localitat muggle  i guardar aparences era important. Res de màgia: varetes amagades i roba muggle. Kai quasi havia tingut un èxtasi: podia lluir les millors gales que tenia preparades en el cas que un dia, hipotèticament, il convidassin a la MET Gala. 

El Jared havia agafat uns texans i en jersei blau marí que no semblava tacat.

Havien tengut la bona sort que el bus els havia deixat relativament a prop de l’hotel —estranyament agradable pel preu que havien pagat. Havent viatjat els tres, s’havien organitzat molt bé per trobar un lloc decent i barat on passar la nit—. Però, entre el trajecte i l’arribada, se n’havia anat tot el matí. Havien de trobar un lloc on dinar de pressa i acabar de planejar el que farien aquella tarda per seguir amb les investigacions.

Per desgràcia, al restaurant de l’hotel no tenien cap plat exempt de productes animals. Havien demanat a alguns italians de la vora, però la pasta era fresca i les pizzes amb molt de formatge. Després de dos intents infructuosos, el Jared havia proposat que anessin a un lloc que la V i Kai els estigués bé i ell ja es menjaria una ensalada sola, però la V s’hi havia negat rotundament. Feia unes setmanes aquell gest d’excessiva deferència hauria molestat al Jared, però en aquell moment, només va somriure amb honesta gratitud.

Varen enfilar-se pels carrers segons les indicacions del mòbil de la V. Els va conduir davant el típic edifici de restaurant, una planta i quadrat, amb un fonament de pedra grisa vista i les parets pintades de color blau. El rètol, a sobre de tot, proclamava Blue Ribbon en unes lletres corbades de color blanc. Era un dels pocs restaurants que restaven oberts en aquella festivitat i l’únic que la V havia trobat amb opcions veganes.

Per sort, encara tenien taules. Per desgràcia del Jared, la taula lliure en qüestió estava devora una família amb nens petits. Tota la família comentada emocionada les meravelles del sopar que organitzarien aquella nit. Un havia de tenir paciència. 

Mentre esperaven el dinar, van desplegar el mapa més detallat que havien pogut trobar de Schenectady. Encerclats en vermell estaven els tres cementeris on havien trobat que constaven registres amb el cognom de Velour. No n’havien trobat cap amb el nom Olivia Velour, però potser havia canviat el cognom en casar-se. Per això anirien els cementeris per, si per ventura, en els mausoleus familiars constava alguna Olivia amb un altre cognom. Així, amb aquesta informació, després seria més fàcil obtenir informació d’altres bases de dades.

—V, juguem a un joc: a quina gàbia creus que el Jared vol tirar a tots els que estan parlant de la festa d’Acció de Gràcies? Els meus diners estan a la dels amagosos. 

—Als nens no els hi tiraré. 

La V es va quedar mirant al Jared amb la mateixa expressió sorpresa que havia fet el Jared quan la seva companya havia demanat un plat vegetarià.

—Primer anirem a cementeri de Vale—va continuar la V, assenyalant el lloc al mapa—. És el que està més a prop de l’hotel. L’altre queda relativament a prop. Per següent potser haurem d’anar en bus... 

—Kai, allò no és un Galliano original?

—On? —va dir Kai mentre es girava cap a la direcció que havia assenyalat el Jared. Aprofitant la distracció, el Jared va agafar  un grapat de patates de Kai i les va posar al seu plat—. No t’ha bastat amb les patatilles..? I, no ho sé, amb les dues hamburgueses que t’has demanat?

—Les festes colonitzadores de merda em fan tenir fam.     

—Vols lasanya, Jared? —va oferir la V. 

—No, V, no et preocupis. Amb això ja en tinc prou —El Jared va somriure davant l’oferiment. El plat de la V era vegetarià, no vegà… però no havia demanat gall d’indi, i el Jared ho va trobar adorable—. Moltes gràcies.

—Ah, que si Kai es queda amb gana no passa res. Gràcies pel teu apreci.

—Un plaer. Si no vols més patates, m’avises. 

Davant la resposta del Jared, Kai va agafar totes les patates que hi quedaven i hi va refregar el seu tros de vedella. Tot el suc de la carn les va impregnar.

—Agafa-les, vinga. Ara estan a prova de lladres vegans.

El Jared va sospirar i es va enfonsar a la cadira. Què estarien fent els seus preciosos jackalopes, ara? Els havia hagut de deixar a l’hotel (no sense haver posat una vintena d’encanteris protectors abans). Eren criatures màgiques, i encara que els encantés per semblar llebres… aquell tipus d’encanteris mai no duraven molt ni eren del tot fiables, sense comptar que, en molts llocs, no deixaven entrar cap mena d’animals. Almenys dubtava molt que a Schenectady hi hagués vampirs.  

—Kai, a quina hora arriba l’Alexis? —va preguntar la V uns minuts després, quan el tema del robatori de patates ja havia quedat tancat. 

—No ho sé… M’ha enviat un missatge que havia tingut problemes amb el potarreu cap a Alemanya. Fan tan difícils els viatges, tanta burocràcia! Però diu que aquesta tarda segur que ho tindrà tot en ordre i arribarà. Ja li he enviat la ruta que farem i estarem en contacte. Ens anirà avisant.

—Segueixes sense voler-me dir res de l’Alexis, oi?

Kai havia mantingut l’Alexis en total misteri. Segons ille, volia que el Jared s’imaginés la seva parella. Només sabia el nom, que vivia a Alemanya, i es dedicava a la varetologia… Però, pel brill dels ulls de Kai quan tenia en boca el nom de l’Alexis, estava clar que era una bona persona. Veure a algú així d’enamorat… bé, era maco. No una cosa que el Jared desitgés per ell. Menys amb els lligams que representava una relació a distància (o una relació en general). I les probabilitats que tot acabés malament. El risc del cor romput, sempre en primer lloc de la llista.

—Ha de ser una sorpresa!  

—D’acord, d’acord. Suposo que el o la reconeixeré perquè la seva roba estarà perfectament combinada amb la teva. Que portarà, els mateixos pantalons que tu però en daurat?

Davant l’amor que Kai tenia per la moda i l’extravagància, les poques coses que el Jared s’havia plantejat de l’Alexis és que havia de compartir aquella mateixa passió. I, veient lo estricte (Michelle Visage havien dit? La jutge amb cara d’oi de Drag Race. Li havien posat un capítol durant el trajecte en bus) que era ille amb tot el tema, la parella tenia unes altes expectatives a complir.

Però, com tota resposta, Kai i la V es van petar a riure. Bé, quedava clar que no n’extrauria cap informació més. Va agafar una forquilla i va procedir a acabar-se les patates de la segona hamburguesa. Necessitava energia si havia de passar la tarda visitant cementiris.

*

El cementeri de Vale era immens. Ja se n’havien adonat en buscar informació online: obert a mitjan s. XIX i encara en actiu, o tenien bona sort i trobaven ràpidament la tomba dels Velour, o tot indicava que passarien bona part de la tarda allà. Afortunadament, els altres dos cementeris eren de dimensions més reduïdes i estaven a la vora. 

El Jared, però, va agrair tanta connexió amb la natura. Les tombes, sense seguir un patró fixe, s’intercalaven amb  els arbres en plena natura. No estava gaire edificat, de forma que els tons ocres de la tardor dominaven l’escena. Tot i que cap dels mausoleus no era una obra excepcional d’arquitectura, si que era visible les variacions respecte a tombes més austeres i altres més treballades. Els tres es van agrupar davant el mapa de l’entrada, intentant decidir per on començava.

Es van enfilar pel cementeri, però la disposició caòtica i irregular no els facilitava la feina. Sense cap informació sobre quina secció mirar (les tombes més austeres? Les de les classes més benestants?) simplement revisaven metòdicament a mesura que s’endinsaven dins el recinte. Com tot aquell dia, estava buit. Millor, així evitaven preguntes o mirades incòmodes. O interrompre els minuts de record d’alguna vídua o fill desconsolat… ‘perdoni, que es pot apartar per veure si és la tomba de la família Velour? No, res, només estem en una missió secreta, gràcies per la comprensió. Perdó per la pèrdua i tal’. Terrible.

Mentre visitaven l’encerclat de tombes del First Reformed Church Burial Ground, un crac sonor va alertar el Jared.

—I això? Ho heu sentit?

—El què?

—Ha sonat un crac. Com algú  que trepitja una fulla. Però no heu estat vosaltres, oi?

—Jo no he sentit res…  

El Jared no les tenia totes amb si, però davant el convenciment dels seus amics, va decidir no donar més voltes al tema. Feia vent, tanmateix, potser havia estat això i no unes passes d’algun desconegut que òbviament no podia estar allà. Així i tot, va agafar la cistella dels Jackalopes i la va abraçar contra si. Aprofitant que estarien a l’aire lliure i allunyats de muggles, se’ls havia emportat amb ell per curar-se amb disgustos. I perquè els trobava a faltar. Havia vist la cara que se’ls havia quedat quan anava a abandonar l’habitació i no s’hi havia pogut negar…

Van seguir per la zona dels mausoleus, a Cowhorn Creek. Aquella era la zona que estava més deteriorada: no només per algun vàndal que havia trobat entretingut fer grafitis, l’erosió dels anys havia marcat aquelles construccions. Tot i que els noms seguien sent visibles, la recerca s’havia tornat una mica més desagradable.

A més el Jared jurava que havia sentit un altre creck.

No el va treure a la conversa per no semblar un paranoic. Era el vent. Era el vent. Però distrets com estaven, sense les varetes a mà… Continuava tenint por per tot el tema de la profecia. Màgia negra arriba a Ilvermony, i l’arbre no millorava…

Crac. Aquesta vegada sí que l’havia sentit. Clarament. No eren imaginacions seves.

A més havia vist una ombra que sortia del mausoleu més pròxim. El Jared, tan ràpid com va poder, es va treure la vareta de la bota i va apuntar a la figura que s’havia esmunyit darrere de l’edificació.

—Qui ets? Per què ens estaves espiant? 

L’ombra pertanyia a un jove pèl-roig no molt més gran que ells. Era alt, potser només uns centímetres menys que el Jared, i esprimatxat, encara que el jersei ocre tres talles per sobre de la seva ho intentava dissimular. Espantat, li va retornar la mirada.

—Jo… jo… jo... 

—Qui t’envia?

—Jared! És l’Alexis.

Aleshores tenia sentit la manera com Kai estava fulminant al Jared amb la mirada. 

Els cabells descambuixats? El jersei que li quedava sense cap mena de gràcia? L’abric que feia quatre hiverns que havia vist temps millors? El Jared era descuidat amb l’aspecte, però l’Alexis ho portava al següent nivell. No era el que el Jared s’havia imaginat com parella de Kai.

—Joder —va dir avergonyit el Jared mentre enretirava la vareta i s’allunyava de l’Alexis que encara el mirava esglaiat—. Perdó, tio.  

—Et tolero que entenguis la paranoia  al Cullen, que tinc els meus dubtes —va dir Kai mentre s’avançava per acostar-se a l’Alexis—. Però a l’Alexis ni tocar-lo. Com ha anat el viatge? Estàs bé? El paranoic del Jared t’ha fet mal?

El Jared notava només una mica de retret en la última pregunta.

—No… No —va murmurar l’Alexis amb un marcat accent alemany—. Estic bé. No hauria d’haver intentat sorprendre-us. Em sap greu.

—Síii… Perdó tio. Normalment no soc així. Jared, per cert

—El Jared estava nerviós, és normal en un cementeri! —va intervenir la V—. Però només ha estat un ensurt i tot està bé, oi? Alexis, em recordes, oi? Que bé que ja hagis arribat! Feia molt de temps que no ens veiem!

Kai va somriure davant la suavització de la situació i va mirar l’Alexis amb ulls brillants. Tot seguit, va començar a bombardejar-lo amb un seguit de preguntes sobre els últims mesos. L’Alexis responia calmat, plàcidament davant l’interès de la seva parella. Els dos van reprendre el camí un al costat de l’altre. El Jared els anava a seguir, quan la V es va acotar per cordar-se la sabata i va dir entre dents.

—Jared, no corris, donem-los una mica d’espai.

El Jared va sentir com enrogia davant la seva falta de tacte. Clar, era de sentit comú, distanciar-se una mica per deixar intimitat als dos enamorats que feia molt de temps que no s’havien vist, no els volien incomodar… tot i que això el deixava tot sol amb la V, i no sabia del tot com se sentia ell davant aquella situació. 

 —Segurament l’Alexis m’odiarà de per vida després d’això. Un més a la llista

—Jared, no diguis això! Ha estat un malentès! Ens podria haver passat a qualsevol. No crec que l’Alexis s’hagi molestat.

El Jared va assentir amb una mig somriure. A més, des de quan li molestava si la gent l’odiava…? No creia que estigués molt a dalt en cap llista de popularitat dels clubs o llocs que havia freqüentat.

—Almenys ara tinc la carta inversa per quan Kai es fiqui amb el meu vestuari. 

—No creguis, per l'Alexis fa les excepcions que calgui.

—Suposo que és just.

Els dos professors van continuar avançant, en paral·lel, mentre que els dos enamorats continuaven a una distància prudencial. Estaven tan ficats en la seva conversa que no s’havien adonat que la V i el Jared havien quedat enrere. El Jared va fer algunes carones als jackalopes, que ja s’havien tornat a adormir dins la cistella. Pobrissons. Els viatges llargs els cansaven.

—No estan parlant en anglès entre ells —va dir el Jared després d’una estona en silenci. No aconseguia distingir del tot la remor de les paraules de la parella, però alguna cosa arribava, i era suficient per distingir l’idioma.

—No. Parlen entre ells cada un amb l’idioma matern. Kai en francès i l’Alexis és alemany. Sempre m’ha semblat curiós.     

—Tu parles algun altre idioma, a part de l’anglès i l’espanyol? Et va bastar, quan eres a Egipte?

—Podria haver-me arreglat amb l’anglès, tot està doblat en anglès i àrab, però no em sentia bé anant a un país i no molestant-me a aprendre l’idioma d’allà. Així que vaig aprendre àrab, també perquè era més pràctic. I també entenc una mica el francès, sobretot llegit, hi ha molts de textos alquímics que estan en aquest idioma —va explicar la V—. Però fora de l’institut parlava en anglès. Quasi tothom amb qui em relacionava parlava en anglès i… —La V es va quedar callada un instant—. Res.  Això. Anglès, espanyol, àrab i una mica de francès. I tu?

—Vaig fer espanyol a Ilvermony, però el tinc bastant rovellat… Pels viatges he hagut de defensar-me i aprendre a marxes forçades alguns, però és un nivell molt bàsic —Era el Jared. No necessitava aprendre les fórmules per a poder desenvolupar correctament l’small talk. Sempre buscava ser pràctic—. L’alemany crec que no el puc contar. No després que sense voler insultés a un policia i acabés passant la nit a una cel·la de la comissaria d’Stuttgart.

—Deixa’m endevinar, una història per un altre dia.

—No, no, que va… És graciosa. Havia —Havíem. Ell i la Kathryn— d’anar a la Selva Negra. Hi havia una crisi amb una colònia d’Erkling i ens van contractar. Però quedava enfora i quan vaig arribar ja havia marxat l’últim bus, així que vaig passar la nit a Stuttgart. Per fer temps vaig anar a un bar… I no sé com, però el darrer que recordo és estar discutint amb un oficial de policia. El meu alemany era molt bàsic, i quan volia preguntar-li si sabia d’algun hostal… sense voler el vaig insultar. Bé, era bastant imbècil, o sigui que del tot gratuït no va ser. Però em va detenir i em va enviar a la cel·la amb els borratxos i delinqüents de quarta de torn. Lo bo és que ja tenia un lloc on passar la nit.

—Jared! —va riure la V—. I com en vas sortir?

—Em va salvar el meu gran atractiu. No, tant de bo. Eh… —Merda. No havia pensat en com havia acabat la història. No hi volia pensar. En qui els havia salvat (en realitat havia estat la Kathryn qui havia insultat a l’oficial, però com sempre en aquelles coses, el Jared s’hi havia vist arrossegat)—. Un conegut… vaig poder avisar al que m’havia encarregat la feina i va pagar la fiança. El matí següent vaig  marxar amb el primer bus cap a la Selva Negra i tot oblidat. L’única vegada que he matinat en la meva vida.

—Mireu! Aquí està la tomba dels Velour.

Gravats en la làpida, un seguit de cinc noms que es remuntaven més d’un segle enrere. Per desgràcia, cap era Olivia. Ni res que s’assemblés. A més a més, el nom que més s’acostava temporalment a ells havia mort a la setantena del segle passat. No esperaven trobar la resposta, però, així i tot, era una mica decebedor.

Només una mica. Encara tenien dos altres cementeris per visitar, i un parell de dies al davant per reunir informació. Estaven determinats a fer que el viatge valgués la pena.

*

La visita als cementeris no va retre profit. Les tombes amb el cognom Velour no acollien cap Olivia, ni concordaven amb unes dates que els podrien haver estat útils. Afortunadament, el matí del dia següent a la biblioteca havia estat més profitós.

Visitant els arxius urbanístics de la ciutat, sí que havien trobat una propietat que constava al nom d’Olivia Velour, a un dels barris residencials. Tot i que la informació no estava actualitzada, era prou recent per aferrar-se a l’esperança que o bé l’Olivia o els seus descendents encara vivien en aquella casa.

Ajudats pel mapa de la ciutat que ja s’havia convertit en el seu millor amic i un cinquè acompanyant (el sisè eren els jackalopes del Jared, que tornava a portar amb ell), relativament aviat van ser davant la casa que constava a nom de Velour. No era una propietat destacable en cap àmbit: un edifici residencial de dos pisos, blanc de fusta. El típic edifici que, en cas de no estar buscant, no t’hi aturaries o tan sols hi fixaries els ulls més dels segons necessaris.

Van haver de trucar tres vegades abans que aparegués algú. Era una dona alta, a qui sens dubte havien interromput mentre duia a terme algun ritual de self-care: la bata rosa, nuada amb presses, la mascareta d’argila blava que contrastava amb el to fosc de la seva pell, i la cabellera embotida entre rulos així ho semblaven indicar. Però, quan va obrir la porta, no els va mirar amb estranyesa, o enuig, o sorpresa… Simplement els va mirar impassiblement. Ni el Jared tenia tan poques emocions!

—Volen res?

—Perdó per interrompre-la! No l’entretindrem molt! —va reaccionar ràpidament la V—. Estàvem buscant a Olivia Velour, ens han dit que vivia en aquesta casa. En sap res?

La senyora va entretancar els ulls, escrutant-los. Es van formar arrugues al voltant de la mascareta blava que li cobria el rostre, però així i tot va continuar dos minuts llargs en aquella posició, sense dir res. Escrutant-los. 

—Per què l’estan buscant?

Merda. No havien pensat una excusa. 

El Jared va mirar als seus companys, esperant que prenguessin la iniciativa. Ell diria alguna cosa, però sabent com era el seu tracte amb la gent… Si intentava ell suavitzar la situació, els vetaven l’entrada a Schenectady per un lustre. 

—Síiiiiiii, eh d’allòooo… —va començar a balbucejar Kai—. Buscàvem a l’Olivia perquèeeeee…

—Hem trobat un penjoll al seu nom —Il va interrompre l’Alexis. Els tres es van quedar sobtats, l’Alexis, que durant aquell matí no havia parlat gaire, els estava salvant als tres—. Sóc encarregat d’una tenda d’antiguitats a Berlín i hem trobat una carta amb un penjoll que anava destinada a l’Olivia Velour.  El penjoll estimem que té gran valor i per les paraules de la carta, també el valor és sentimental i que el va enviar de veritat volia que quedés en mans de l’Olivia. Els meus companys i jo vam quedar encisats amb la història i vam decidir que li havíem de retornar.  

—I no ho podien enviar per correu?

—Ja, com que la primera vegada va anar taaaaan bé i va arribar a les mans de l’Olivia —va dir el Jared sense poder-ho evitar. Tres parells d’ull el van fulminar amb la mirada. Sí, davant aquelles situacions erra millor que ell callés. Apuntat. Es quedava apartat de la conversa, jugant amb els jackalopes.

—I hi havien d’anar els quatre?

—Sí. El penjoll és de gran valor i darrerament hi ha molts de lladres —va improvisar Kai—. Hem de ser previnguts.

La senyora va tornar a escrutar-los uns segons i, després, de cop i volta, va rompre en un esclat de riure que va sobresaltar als quatre i, possiblement, també els fonaments de la casa.

—Que divertit! Has pensat de dedicar-te a la comèdia? Que bo —Amb la mateixa rapidesa com havia aparegut el riure, l’expressió hieràtica va tornar a dominar el rostre de la desconeguda—.  Els Velour fa anys que no viuen aquí.

—I no sap on podríem trobar-los? —va continuar la V—.  És una relíquia familiar, es mereix estar amb la família. Només volem ajudar!

—Ho sento, si me la volen donar a mi… A la mama li agrada una bona peça de joieria!

—Sí, clar, a tots ens agradaria quedar-nos la joia, però ha d’estar amb els Velour! —va exclamar Kai—. Crec que seguirem pel nostre compte, gràcies.  

Quan havien fet mitja volta, la desconeguda els va cridar.

—Esperin!  De veritat busquen a l’Olivia Velour?

—Sí, ja li hem dit… —va respondre, estranyada, la V.  

—És de veritat allò el que desitgen? No s’estan autosabotejant la cerca?

—Perdoni? —va contestar Kai—. No l’acabo d’entendre.

—Si de veritat busquen l’Olivia Velour… si la volen trobar i no tenen por… Crec que va mudar-se a Utica. Això és tot el que els hi puc dir. Em podeu donar un Amen?

Tots quatre es varen quedar callats davants aquella revelació inesperada. El Jared, i va suposar que la V també, perquè ja s’havien donat per vençuts i de sobte havia sortit a la llum una nova pista. En canvi, la sorpresa de Kai distava molt de la seva: va perdre color i va exclamar entre dents un mon dieu. 

—He dit em podeu donar un Amén? —va tornar a insistir la senyora, que no pensava tancar la porta fins a escoltar la seva resposta.

—Amén! —van cridar les quatre veus.

I satisfeta, la senyora va tancar la porta. Sense ganes de quedar-se en aquella casa molt més temps, els quatre van tornar cap a l’hotel. Quan estaven a una distància prou prudencial de la residència, van fer balanç de l’experiència.

—I què em dieu de la senyora que estava vivint allà? —va rompre el gel el Jared—.  Una pirada més a la llista… Trobeu que el vejestorio li demanarà de ser profe quan algun dinosaure es jubili?

—Ha estat… curiós. Però tenim una nova pista! Demà hi ha un bus al matí cap a Utica —va dir la V mentre teclejava sense parar al telèfon. Aleshores, va mirar a Kai, que seguia sense recuperar l’ànim habitual—. Kai…

—He vist una llibreria antiga a l’altra banda del poble, i semblava que tenien coses interessants —la va interrompre de sobte l’Alexis—. Potser Kai i jo hi podríem anar al matí, mentre tu i el Jared aneu a Utica.

—Sí, no fa falta que hi anem els quatre… Segur que a la llibreria també hi trobareu alguna cosa que ens serà de profit! Al Jared i a mi no ens importa anar sols.

—No. Que va.

—És igual —va mussitar Kai—. Estem tots junts en això, oi? Demà anem els quatre a Utica. Estic bé. No us preocupeu.   

*

—És cosa meva o fa olor de fum?  

Feia unes desenes de metres que aquella pregunta rondava pel cap del Jared. No ho havia volgut dir després de la mala experiència del dia anterior amb l’Alexis, però fins aquí havia aguantat. Ara li semblava un fet provat: aquell carrer ensumava com si algú hagués fet la barbacoa del mil·lenni.  I esperava que no, perquè en general no era molt fan de les barbacoes. A no ser que fossin veganes. 

—Ara que ho dius… sí.

I, a mesura que van escurçar la distància cap a l’hotel, el dubte es va convertir en seguretat. Ja no podia ser una macrobarbacoa, més segurament que a la comissaria de Schenectady se’ls havia escapat un piròman. I, cada vegada més a prop de l’hotel, van veure una gran columna de fum. El Jared va agafar-se més fort a la cistella dels jackalopes i va beneir el seu instint d’haver-se’ls emportat amb ell. 

Perquè la columna de fum naixia justament on hauria d’haver estat l’hotel. 

Aleshores els quatre es van posar a córrer, però la certesa aviat la van confirmar: el que estava cremant era el seu hotel. 

Es van situar devora la pinya de gent que mirava l’espectacle de flames amb expressions diverses. Els bombers feien tan bé podien per controlar el foc, però era de dimensions bastant considerables. 

—Perdoni —va dir la V a una senyora que tenien al costat—, què ha passat?

—Hi ha hagut un problema a les instal·lacions elèctriques… Per sort tothom ha estat evacuat, no hi ha víctimes.

—I de les maletes que hi havia…? Les han pogut recuperar?

Per com avançava el foc, l’única esperança era que prèviament algú hagués salvat els seus equipatges. La planta on s’estaven allotjant ja estava completament dominada per les flames.

Kai va ser fulminat per tres parells d’ulls per la seva manca de sensibilitat.

—Que havia dut un original de Gucci! Sabeu el que vaig haver d’estalviar per comprar-lo?

—I jo tenia les coses pels jackalopes… Bé, segur que hi ha alguna tenda d’animals… —Per sort, encara que fos muggle, tindrien coses per llebres, que ja s’ajustaven a les mascotes del Jared. Per un dia bastaria. 

—La meva bossa de la TARDIS modificada màgicament… —va plànyer al seu torn la V. 

—Sort que al final no em vaig endur feina… O el tractat de vaterologia que estava estudiant… —L’Alexis era el menys trasbalsat dels quatre per l’accident. 

Es va concedir uns minuts per pair el shock abans d’allunyar-se de la multitud. Estava clar que quedar-se mirant l’actuació dels bombers no ajudaria en res. El personal de l’hotel devia anar de cul i ells tampoc no havien pagat cap assegurança, per tant, tampoc no podien reclamar res. 

Asseguts a un banc, lluny de tot el rebombori, van intentar ordenar les prioritats.

—El primer que hauríem de fer es cercar on passar la nit. Però recordo que quan vam planificar, amb temps, aquest era l’hotel més barat i tampoc no hi havia molta més varietat, menys amb el nostre pressupost —va reflexionar la V—. Alguna cosa trobarem. 

—La primera cosa és anar a comprar roba! Tota la que tenia, perduda...  

—Saps que ningú no trucarà a la Gigi Goode per dir-li que has repetit outfit dos dies seguits, oi? Et guardarem el secret.

—Et perdono el comentari, Jared, perquè has anomenat la Gigi Goode, santificat a la passarel·la sigui el seu nom.

—Així i tot, Kai té raó —va intervenir la V—, necessitem alguns bàsics, encara que sigui només per un dia. Si passem per una tenda de roba mentre busquem hotel hi podem pegar un bot.

—De puta mare, he vist un Target per la vora. 

—Sí, m’agrada aquella tenda —va confirmar l’Alexis—. Sempre tenen roba per bon preu.

—Vade retro satanàs  —va dir escandalitzat Kai—. Ja veig que estic en minoria! La desvergonya!   

Malgrat l’emergència fashion, finalment van convèncer a Kai que damunt la llista de prioritats estava trobat allotjament a la nit. Per desgràcia, Schenectady  no comptava amb un repertori gaire ampli quant a hotels, i descartant ja els que havien fet durant la planificació per motius econòmics, les opcions estaven encara més minvades. A última hora, per aquell mateix dia, les poques probabilitats que els quedaven ja no tenien habitacions lliures. 

Almenys, durant la travessia, van poder parar a les tendes que necessitaven per fer les compres d’última hora —els útils pels jackalopes, raspall de dents, pijames i roba per l’endemà…—. Kai es va negar a entrar amb ells al Target i al Primark, i il van trobar mitja hora després amb una desena de bosses estampades amb logos que el Jared no havia vist en la seva vida. Semblaven cars. Tampoc no necessitava més informació. L’Alexis i ell havien aprofitat una oferta de 2x1 en jerseis; havien descobert que tenien gustos semblants pel que fa a la roba. La V també semblava  satisfeta amb les seves compres: al Primark tenien una nova col·lecció de Marvel que havia resultat ser molt del seu gust. Mentre buscaven van picar alguna cosa ràpida, l’accident els havia tancat els estómacs i no es veien amb cor de perdre molt de temps per tenir un fastuós sopar. 

Finalment, ja entrada la nit, quan la desesperança els havia portat als afores de la ciutat, van trobar la seva salvació en forma de motel de carretera. No es podia dir que fos un edifici bell, o nou, o d’aspecte firme. Era un edifici de dues plantes pintat irregularment de color mostassa. Certament necessitava una nova capa de pintura, però donada la lletjor del color original era comprensible perquè no s’havien molestat a retocar-la. Seguint aquesta línia, només una N seguia brillant en el rètol fosforescent. Certament no era una opció desitjable, però el ventall havia anat escurçant-se. Només seria una nit.

La recepció tampoc no oferia un millor aspecte. Els àcids brillants —o això suposaven, els colors havien perdut la brillantor entre capes de brutícia—  eren per tot: cortines, el sofà, el paper de paret i catifes. Semblava que s’havia quedat encallat en els setanta. De fet, el calendari penjat a l’entrada corresponia a aquella dècada.

—Bona nit —va somriure Kai malgrat les dificultats—. Tindrien tres habitacions lliures? Una doble i dues individuals.

A l’altra banda del taulell, un senyor que segurament era company de promoció del director Fontaine els va aguantar la mirada. Desinteressat, va mirar el registre.

—Només ens queden dues habitacions dobles. Vostès diran.

Mira que havien passat coses estranyes aquell dia, però el que més va astorar al Jared és que realment hi hagués gent ocupant voluntàriament habitacions en aquell motel. 

Kai els va mirar esperant confirmació. La V va mirar al Jared i va alçar una cella. Era òbvia la pregunta: de les dues habitacions que quedaven, una seria per l’Alexis i Kai. L’altra havia de ser per ells dos. El Jared va assentir. Clar que posats a triar preferiria una habitació individual, però les circumstàncies ja havien deixat de ser ideals feia temps. Millor allò que dormir a la intempèrie.

—D’acord. Ens les quedem.

—Voldran l’esmorzar inclòs?

Si no havien renovat el calendari, a saber quin era el menú i la data de caducitat dels ingredients que l’integraven.

—Eh… no, no fa falta —va resoldre ràpidament Kai—. Només necessitem habitació per aquesta nit.

Van pagar l’import indicat i el company prehistòric del Fontaine els va lliurar les claus. Quan van veure la numeració, van constatar que, almenys, les dues habitacions eren contigües. Estaven decorades de forma austera: per no haver, no hi havia ni armari. Les dues, idèntiques, només tenien un llit doble, cobert amb un llençol que seguia els mateixos estampats demodés de tots els tèxtils d’aquell edifici, i dues tauletes de nit l’estabilitat de les quals semblava que estaria amenaçada amb només que s’hi recolzés una papallona.

—En fi —va sospirar el Jared—. He dormit en llocs pitjors.

—Bé, té cert… —La V va quedar-se uns instants calibrant quina podia ser la paraula adequada— encant, no?    

—Amb encant vols dir que segurament es van carregar a la Janet Leigh en una d’aquestes dutxes? La meva roba perduda i a sobre dormir aquí! Aquests llençols haurien d’estar qualificats d’atemptat contra la humanitat.  Hauríem de cridar a Estrasburg!

—Demà seria millor que matinéssim per agafar el bus, he mirat els horaris i millor que anem amb temps. Quedem aquí a les 6 i cinc? —va preguntar la V i els tres van assentir—.  Bona nit. Que descanseu!

—S’intentarà —va rodar els ulls Kai abans de desaparèixer rere la porta de la seva habitació amb l’Alexis—. Bé, serà una aventura dormir aquí. Si ensumeu foc, soc jo que no he pogut aguantar més els llençols i els he cremat. Que descanseu!

—Vens, Jared? O aniràs a fer un tomb abans de dormir? Jo marxo ja a dormir, que estic cansada, però et puc deixar les claus si tu encara no tens son o…

—No, no, millor que descansem. 

La V va somriure recolzada a la porta. Clar. Havia estat tot tan precipitat que no havien parat a pensar detengudament que realment haurien de compartir habitació amb tot el que significava. Bé. No havia de voler dir res, oi? Tenien poques opcions. 

I només seria una nit.

*

El Jared va deixar la cistella dels jackalopes on bonament va poder. A excepció de la tauleta de nit, no hi havia cap altra superfície elevada i plana. Va preparar els cinc llits, un al costat de l’altre, i va donar-los als seus petitons el menjar. Amb la panxa plena, els cinc no van tardar gens a adormir-se.

Aleshores el Jared es va girar cap a la V. Ella havia deixat la nova motxilla sobre el llit, on estava asseguda repassant un llibre. 

—D’això… V…

—Sí?

—Vols que dormi a terra? —es va oferir el Jared. Ho havia estat pensant mentre alimentava les seves mascotes i li semblava que era el correcte—. No em…

—No! Jared, el llit és prou gran pels dos. Ni de conya et deixo dormir a terra. Com a mínim et destrossaries l’esquena. No em molesta, hi ha molt d’espai.    

—Segura?

—Ni se t’acudeixi tornar-ho a proposar.     

El Jared va arronsar les espatlles davant la insistència de la V. Bé, raó tenia, el llit era prou gran perquè el compartissin sense donar peu a circumstàncies incòmodes. I no eren adults? Era una bajanada donar volts a aquell tema. Només seria una nit.

—Vols que posem una barrera amb coixins o…?

—Jared, deixa de patir —Ja. Com si fos tan fàcil—.  Si xoquem ja ens mourem, no serà la fi del món. Si t’has de sentir més còmode, en fem, però per mi et preocupis.

—Ahà. Doncs… eh, millor que no. Tampoc no sobren els coixins —’N’hi ha dos, Jared, geni’—. Bé, doncs…

—Vaig al bany a posar-me el pijama —El va salvar la V—. Ja estic cansada! Normalment a aquestes hores ja estic al llit.

—Sí… jo també ho hauria de fer. Posar-me el pijama i tal.   

Quan es van quedar en silenci… van reparar que en silenci no estaven.

—Alexis, vinga! —van sentir amb claredat la veu de Kai. El Jared va imaginar que, a l’hora d’edificar aquell hotel, allà pel diluvi universal, havien anat escassos de materials i s’havien limitat a unes fines parets—. Pugem? No puc espe... 

—Parelleta! —va cridar el Jared—. Us escoltem. 

—Jared? Com va la torre de coixins?

A sobre burla.

—Sabeu què? Per no dur-nos sorpreses desagradables insonoritzo l’habitació. No necessito sentir què feu aquesta nit.

—JAR…

El seu nom es va quedar a mig dir. El Jared havia tret la vareta ràpidament i havia aïllat acústicament la seva habitació. 

Darrere seu, la V ja amb el pijama, va sortir rient-se. 

—No m’ho puc creure.

—Millor prevenir —va respondre el Jared arronsant les espatlles—.  Vaig a canviar-me jo.  

Quan va ser al bany, amb el pijama posat, va aprofitar per llançar-se a la cara un parell d’esquitxades d’aigua freda. Jared, espavila. Què li passava? Com havia dit la V, el llit era prou gran i no passaria res si es xocaven. Només seria una nit.

Es va repetir allò mentre s’estirava al costat dret del llit, amb la V al costat. Una nit. Una nit. 8 hores si arribaven. Tot estava sota control. Controladíssim, es va dir mentre li desitjava bona nit a la V i apagaven els llums.

Es va tombar tant com va poder en el seu cantó sense temptar la llei de la gravetat. Per distreure’s, va decidir pensar en altres coses. Els seus jackalopes. Criatures màgiques. El que havien fet aquell dia. Com havia cremat l’hotel.

Com havia cremat l’hotel.

No s’hi havia parat a pensar, no n’havien parlat… però quines eren les probabilitats? Que just quan estaven investigant la profecia, quan per fi tenien una pista… es cremava allà on s’havien allotjat. On podrien haver deixat material. Els muggles havien assegurat que era un incendi fortuït, però tampoc no seria difícil falsejar-ho amb màgia. El Jared no ho havia volgut verbalitzar, perquè tant la V, com Kai, com l’Alexis, confiaven en la versió oficial, i res no ho negava, però…

I sí la missió era més fosca? Tenien enemics a les ombres?

Parlava la profecia de màgia negra, al cap i a fi.

I si tornava a fallar?

*

Reconeixia aquell indret. Del que tant havia volgut fugir. Al que tantes vegades havia tornat al seu cap, imaginant què hauria passat si les coses haguessin estat diferents. 

El bosc de Belt, Maryland. La vall on la Kathryn i ell havien aconseguit mantenir amagat un Snallygaster dels caçadors furtius. Encara era jove. L’havien trobat amagat, quan era una cria que havia perdut tota la seva família. Les seves pells havien passat a ser apreciades en els sectors benestants, per les seves qualitats extraordinàries. La fibra del seu cor també ho era pels fabricants de varetes. I els ullals d’acer… S’havia assentat el negoci de la caça furtiva, i en els darrers anys, els caçadors havien minvat els nius de criatures a una velocitat inèdita. I el COMEUA no feia res… Estaven a punt d’extingir-se i es quedaven palplantats. A mesura que van anar coneixent la situació, la Kathryn i el Jared van tenir la certesa que havien de fer alguna cosa.

Però els havien trobat. Els havien traït i unes figures fosques havien arribat on tenien amagat l’Snallygaster. Els superaven en número, i abans que el Jared pogués treure la vareta, ja l’havien atordit. Havien estat tan cruels que només tenia adormit el cos, però era conscient de tot el que passava. Intentava deslliurar-se. O potser, transformant-se… Però el seu cos no responia. 

La Kathryn sempre havia estat més ràpida, estava esquivant els maleficis i enfadant molt als caçadors. No deixaria que s’emportessin la cria d’Snallygaster. Però per molt bona que fos en duels, s’estava cansant, i seguien sent tres contra una. 

Aleshores, el llamp verd que no va evitar.

El Jared ni va poder cridar. 

Va sentir com els ulls se li mullaven mentre el cos de la seva germana queia inert sobre el fullatge. Però ni el dolor, ni el xoc, no podien fer que el malefici es mitigués. Es va haver de quedar quiet, allà, mentre amarraven la cria d’Snallygaster i se l’emportaven. Mentre manipulaven l’escenari perqué semblés que havia estat la cria que tant els havia estimat qui havia matat la Kathryn. Quan el van amenaçar en què no podia dir res o ell, i més important, la seva família, en sofririen les conseqüències.

I tal com havien arribat, van marxar. I el van deixar sol.

Completament sol.

Aleshores, l’escena va retrocedir al punt d’inici. Els caçadors havien tornat a aparèixer. La cria d’Snallygaster seguia allà. Però aquella vegada no era la Kathryn qui la protegia. Era la V. Les mateixes imatges que havia reviscut van tornar a succeir, però aquella vegada, era la V qui era fulminada pel raig. 

El Jared seguia sense poder fer res.

Va tornar a començar. Aquesta vegada qui lluitava contra els caçadors furtius era Kai. Però, tot i el canvi de protagonista, el final seguia inamovible. El malefici assassí també tocava a ille. 

Kathryn. V. Kai.

Tots jeien sobre el fullatge del bosc, sense que el Jared ho pogués evitar. Se n’enduien la cria d’Snallygaster. Pervertien l’escena per esborrar culpabilitats. I desapareixien, deixant el cadàver estès i el Jared com únic testimoni. Sota l’amenaça que si parlava, causaria encara més morts.

*

—Jared! Jared! Jared!

A poc a poc, el Jared va obrir els ulls. Notava com unes mans el sacsejaven suaument, però no reconeixia a qui pertanyien. Tampoc l’habitació on estava. Ni la veu. 

Què havia passat?

Recordava… recordava… el bosc. El raig verd. La… La…

La V. Era la V qui l’estava cridant.

—No passa res. Estem bé —va començar a repetir la V amb veu tranquil·litzadora—. No passa res.

—Què…?

El Jared va començar a articular la pregunta, però la veu el va trair. El seu cervell havia arrencat, començava a recordar l’incendi, la tarda de cerca, el motel, les habitacions...  

—Era només un malson. T’he sentit cridar, però només era un malson. Tots estem bé, no ha passat res. 

El Jared va recitar una llista no curta d’improperis i paraules malsonants mentre s’intentava calmar. Quan es va portar la mà a la cara, va notar que tenia els ulls xops. La V, mentrestant, no havia enretirat les mans de les seves espatlles, i el seguia mirant preocupada, mentre li repetia paraules de confort.

—V… Joder. Em sap greu. T’he despertat. Joder. Perdona. Merda.

—Ni se t’ocorri —El va tallar davant les disculpes del Jared—. Has tingut un malson, però tot està bé, d’acord? —El Jared va assentir, encara trasbalsat—.  Necessites res? Beure aigua? Baixo a comprar-te alguna cosa? Una aspirina? Un paracetamol? Aire lliure? Menjar? 

—N… no —va dubtar el Jared—. Et… et pots quedar... aquí?

‘Amb mi’. Però no va atrevir-se a dir-ho.  

—I tant —va dir la V, tranquil·litzadora. El Jared va sentir que els batecs del seu cor es començaven a normalitzar—. No pateixis per mi.

El Jared va centrar-se a estabilitzar la seva respiració. Joder. Aquelles escenes havien estat freqüents, les setmanes, mesos, immediatament després de la mort de la Kathryn. Però, a mesura que passava el temps, havia trobat la manera d’espaiar-les, fins que només havien esdevingut molt ocasionals. Feia molt de temps que no li passava. I justament aquella nit, amb la V allà… va intentar no pensar-hi. Centrar-se a calmar-se. Com havia fet tantes vegades, sol, en habitacions de motel no gaire més sofisticades que aquella. 

—Jared —va cridar-lo uns minuts després. Encara no l’havia deixat anar—. Vols parlar? Vols explicar-me el malson? Si t’ha d’ajudar, parla. Pots dir-m’ho o no, però estic aquí, triïs el que triïs. 

Va tragar saliva. No era fàcil. Feia molt de temps que gestionava tot allò tot sol... Com podia atracar-se a la família, i mirar-los als ulls quan havia deixat que matessin a la Kathryn? I a més estar mesurant tot el temps les seves paraules, ser conscient que no els deia la veritat per salvar-los... No. No podia. 

Però tampoc no podia viure sempre ell sol amb aquells pensaments, sense deixar-los fugir. La V estava allà.  Sabia que l’escoltaria. Que l’entendria. Estava allà, amb ell.

Va intentar ordenar la seva ment.

—He… he somiat amb la seva mort. Assassinat. De la Kathryn. Però no s’acabava… No s’acabava quan tot… —Encara li costava articular certes paraules—. Després era Kai. I tu. Als que us mataven. I jo no us podia salvar.  Com em va passar amb la Kathryn.

—Jared…

—Em van llançar un malefici petrificador de bon principi. No el vaig evitar. Mai no vaig ser bo, en duels —La Kathryn sempre li havia pres el pèl en aquell tema, havia estat una burla innocent entre germans. Era irònic, si més no, en què havia desembocat aquella manca de traça pels duels—. No vaig poder fer res, V. 

—No pots dir això. No va ser culpa teva —La mà dreta de la V havia pujat de l’espatlla del Jared els seus cabells i hi havia enredat els dits—. Et van llançar un malefici. No podies haver fet més.

—Però ho hauria d’haver previst! Ens van trair per culpa meva, perquè vaig ser imbècil i vaig confiar en qui… —Joder. Va tornar a posar-se a plorar. Certes coses, semblava, no les podia pronunciar encara en veu alta. Ni pensar-hi. 

Sense saber per què, va enterrar el cap al pit de la V. Ella el va abraçar mentre tornava a esmorteir els plors. 

—Podria… —va tornar a començar el Jared—. A vegades, fins i sota malefici, em podia transformar. 

—Que vols dir?

—Soc… Era animàgic —va ofegar un riure incòmode—. Se’m va ficar entre cella i cella durant els últims anys d’Ilvermony i al final ho vaig aconseguir. La Kathryn també ho va intentar, però ella no ho va aconseguir —Semblava en una vida passada, però l’aspecte, l’únic segurament, en què el Jared destacava dels dos era en la disciplina i en l’àmbit acadèmic. Sempre va ser millor estudiant que la Kathryn. I quan havien intentat fer-se animàgics, només ell va superar totes les proves—. Si m’hagués pogut transformar, l’hauria pogut salvar. Ho vaig intentar, però no vaig poder. I des d’aleshores mai no he pogut tornar-me a transformar. 

La V el va deixar acabar de tranquil·litzar-se, mentre la mà que havia enredat en els seus cabells començava a moure’s rítmicament amb carícies calmants. El Jared va abraçar-se més contra ella, cercant confort, Finalment va enterrar el cap en l’espatlla de la V.

—Recorda’m que demà et compri un nou pijama —va intentar trencar la tensió.

—Ni de conya. 

—Al principi ho vaig buscar, saps? Transformar-me en animàgic. És… difícil d’explicar, però quan estàs en la forma animal, els sentiments no són tan complexos.  Més… primitius? Joder, sona fatal —va riure incòmode—. Però va ser impossible. Vaig buscar altres vies i em vaig comportar com un imbècil, no volia tenir ningú a prop meu gaire temps. A vegades penso que ho segueixo fent. 

El Jared va tragar saliva mentre intentava pair tot el que acabava d’explicar. El que portava anys guardant-se i mai no havia explicat a ningú. Era… estrany. Feia mal, n’eren testimoni totes les llàgrimes que s’estaven acumulant a l’espatlla del pijama de la V (li era igual el que digués, l’endemà li pensava comprar un nou pijama per espatllar-li aquell). Però, al mateix temps, se sentia… lleuger? Potser lleuger no era la paraula més adequada; tanmateix, se sentia més en pau amb si mateix. Com si el nus que feia anys que tenia a la gola s’hagués començat a desfer. Com si pogués respirar millor. 

—És comprensible que actuessis així, Jared —va dir la V passats uns minuts, quan el Jared tornava a estar més estable—. No t’has de matxacar per com vas reaccionar. Va ser una situació molt bèstia, i va ser la teva manera de sobreviure. No hi ha ni manera correcta ni incorrecta.

—Gràcies, V.

La V va somriure mentre li seguia acariciant els cabells.

—I… perdó.

—Per?

Per banyar-te el pijama amb les llàgrimes. Per despertar-te. Per escoltar-te d’amagat. Per jutjar-te.  Per mentir-te. Per haver estat gilipolles.

—Per… res. Bé. Sí. Perdona per destrossar-te la nit.

—No és res, Jared.

El Jared va murmurar un ‘gràcies’ i va tornar a deixar el cap en la posició inicial, entre l’espatlla i el coll de la V. Hauria…? Però tenia por de deixar-la anar. O de perdre’s ell si tornava a estar sol, sense confort. Així i tot, no va deixar de plorar. Per la Kathryn. Per com no havia pogut salvar-la. Perquè havia fallat a qui més estimava, admirava, confiava.

Però també plorava per la V, per Kai. Per si tornava a passar una situació similar a la del malson i ell tornava a congelar-se o a no estar a l’altura de les circumstàncies. Perquè s’estaven ficant en un merder i podia acabar tot molt malament. 

També va vessar algunes llàgrimes per l’animàgia perduda.

No va deixar de plorar, però, entre els missatges de calma que de tant en tant li murmurava la V i els dits de la seva amiga en els seus cabells, a poc a poc va tancar els ulls i es va adormir. Aquesta vegada plàcidament.


Llegit 76 vegades


< Anterior capítol ||

 


Comentaris
Envia un comentari!: Per comentar has d'estar registrat. Registra't és gratuït ;-)


  • AvatarMercè GrangerEnviat el 20/11/2021 a les 12:26:30
    #27939He escrit 5 fanfics amb un total de 25 capítols

    Tayce Rpdr GIF - Tayce Rpdr Rpdruk - Descubre &amp;
Comparte GIFs

    Enjoy. Un petonet.




  • AvatarArwen Black (Moderador/a FF)Enviat el 22/11/2021 a les 00:00:05
    #27941He escrit 1 fanfics amb un total de 2 capítols

    Okay. Okay. (He anat comentant mentre llegia. Començo. Poso "/" després de cada paràgraf perquè queda tot junt i es fa massa... massa.) / He pensat, Atena, no et posis a comentar les 5 mil frases que t'han fet gràcia perquè no acabaràs mai. Però aleshores "Jared, per què hi ha un gall dindi fugint d,Ilvermony?" XDDDDDD el peak de la comèdia. Crec que m'hauran sentit els veïns xD. / Ohh... em sembla tot un detall que la V s'hagi agafat menjar vegetarià. No hi havia pensat mai, és un gest maco. / I m'encaaaaaaaaanta això que l'Alexis vesteixi "pitjor" que el Jared. Trobo que són personatges molt potents tots, sobretot Kai, però la resta també, incluït l'Alexis. / I cada vegada agafo més amor pels Jackalopes... Jo que pensava que havien de morir... / "Però, quan va obrir la porta, no els va mirar amb estranyesa, o enuig, o sorpresa… Simplement els va mirar impassiblement. Ni el Jared tenia tan poques emocions!" SELF-SHADE, això ja és tot un altre nivell! / Quina dona més estranya! Suposo que lo de "em podeu donar un amèn" deu ser de drag race... / "Només ens queden dues habitacions dobles. Vostès diran" HO SABIA OMG OMGGGGG / Ostres......m'ha vingut un calfred llegint el somni... / "Però, al mateix temps, se sentia… lleuger? Potser lleuger no era la paraula més adequada; tanmateix, se sentia més en pau amb si mateix. Com si el nus que feia anys que tenia a la gola s,hagués començat a desfer. Com si pogués respirar millor." Okay, ja m'estan caient les llàgrimes. Estareu satisfets xd / Iii s'acaba el capítol. Més llàgrimes. Per la preocupació del Jared a mantenir relacions properes. Pobreeeet :( Mare meva, no m'esperava això, però m'agrada més que sols ship romàntic perquè es van coneixent més. Uf. I fijo que no ha estat una casualitat, lo de l'hotel cremat. Espero que el propietari de l'hotel sí tingués assegurança haha. M'agrada com està anant la cosa!



  • AvatarAgatha Black (Moderador/a FF)Enviat el 22/11/2021 a les 00:09:40
    #27942He escrit 9 fanfics amb un total de 207 capítols

    Uaaaaala, pero quina currada de capítol per favor!

    La part del viatge i dels cementiris i especialment de l'Alexis m'ha agradat molt! He de dir que, com en Jared, jo també esperava que l'Alexis fos una persona elegant i ben vestida. No flamboyant com Kai però sí amb bon gust. Hahahaha, m'he quedat catacroquer. I BTW, a mi te m'apareixes per sorpresa enmig d'un cementiri i també et trec la vareta Alexis, en què estaves pensant!

    M'agrada molt com ara tot el que fa la V està bé per en Jared. Que es preocupi per ell, els comentaris que fa, tot ho fa perfecte als seus ulls. Cuqui, Jared, que ets un cuqui. 

    Hi ha una part que pràcticament no he entès. La trama de l'Olivia. M'he perdut. O sigui que no es una alumna de fa anys? Per què la seva primera idea és buscar-la al cementiri, pobra dona? XD si fa 70 anys es va graduar, ara n'hauria de tenir uns 87, i els mags viuen com fins als 150, give me a break! I llavors la part de la dona de la mascareta... m'he perdut. Qui és aquesta dona? Per què vol que li diguin "amén"? Coneix la familia Velour sembla, però no els en pot donar dades? En plan els diu que l'Olivia és a Utica, però potser els hauria pogut dir on era la resta de la familia? I per què diu que "si no tenen por"? Entenc que allà és on va desaparèixer el pare de Kai però... què en saben, els muggles, d'Utica? És un lloc on mor molta gent o què passa? I la resta dels Velour on són? O és que no n'hi ha? M'ha semblat com molt bizarra tota aquesta escena XD

    BTW, estic amb el Jared que és MASSA casualitat que se'ls hagi incendiat l'hotel. Molt casual tot. I el primer que he pensat jo també (tu i jo, Kai), ha estat "OMG, la roba de marca!" Absolutament terrible. 

    I llavors hi ha l'escena final. Que com que estàveu que us pujàveu per les parets, pensava que venia una escena superrompantica. I clar, després me'ls poseu a la mateixa habitació i m'he emocionat molt... però tot se n'ha anat una mica en orris. No que no m'hagi encantat eh? Que tot el drama del Jared és molt heavy, i el malson ha estat molt dur, i vale, que hi ha bastant de shipping, PERO JO M'ESPERAVA ESCENA ROMÀNTICA I AIXÒ NO ES FA. XD

    V, compto amb tu d'aquí a dues setmanes. No em fallis. XD Sense pressió. 

    Un petonet i felicitats, Mercè, que ha estat brutal!