Good luck... and don't fuck it up! - 09: We all make choices, but that was a choice (Kai)
AvatarEscrit per Cass Ross
Enviat el dia 06/11/2021 a les 00:31:32
Última modificació 06/11/2021 a les 00:40:50
Tots els capítols de Good luck... and don't fuck it up!
< Anterior capítol || Pròxim capítol >


09: We all make choices, but that was a choice (Kai)

Si Kai hagués estat sol, faria temps que hauria desistit de seguir buscant l’Olivia Velour. Hi portaven setmanes, setmanes... Saps quants capítols de Drag Race és, això? En fi. La falta de proves els feia portar per carrerons que no duien enlloc i la missió que un dia havia sigut interessant es tornava cada vegada més avorrida. I Kai odiava avorrir-se. S’hauria de considerar una forma de tortura, avorrir-se. Estava començant a qüestionar seriosament si l’Olivia Velour havia existit mai, o si només estaven perseguint fantasmes... Parlant de fantasmes, seria més profitós buscar si era cert allò que havia llegit en aquell llibre sobre un fantasma al camp de Quodpod... Com podia ser que a la V no li semblés una idea temptadora?

Va sospirar i va alçar la vista del llibre que feia estona que no llegia per mirar els seus dos acompanyants, perquè Kai no estava sol i per això la missió continuava. Qualsevol ho hagués dit, pel silenci en el qual estaven instal·lats tots tres. Kai havia fet unes quantes bromes, i havia intentat apujar els ànims, però s’havia adonat que era perdre l’energia quan ni en Jared ni la V semblava que estiguessin per dir gaire res. Però Kai els havia estat mirant de cua d’ull ara i adés, i s’havia fixat com s’anaven dedicant mirades, com si volguessin dir alguna cosa (arreglar la situació de l'últim dia, esperava Kai) però se’n desdeien a l’últim moment.

Kai feia anys que coneixia la V, i podia intuir com es devia sentir. No hi havia cap dubte que les paraules d’en Jared li havien fet mal, però segurament també se’n sentia culpable. La V se solia sentir culpable fins i tot en les situacions en què no havia de fer-ho, sempre prioritzant els altres abans que ella mateixa... En Jared era més difícil de llegir, sempre posant tantes distàncies i barreres, tot i que Kai sabia que tenia cops amagats, i sabia més del que deia. Encara li feia posar els pèls de punta les paraules que havia dit feia un mes, ja; que la Kathryn havia sigut assassinada... No se’n sabia avenir, encara.

No havien sigut amics, amb la Kathryn, perquè els seus camins no s’havien creuat. Però Kai sabia qui era, perquè la Kathryn era de les persones que cridaven l'atenció, que es ficaven en problemes. I què en quedava, ara, d’ella? Els rastres de la seva existència, els records dels que l’estimaven, i fotografies. Sempre queden les fotografies. El rastre que va viure en una casa en les fotografies emmarcades als mobles, el rastre que va estudiar en una escola en els anuaris de...

Els anuaris! Tots els alumnes sortien als anuaris. En adonar-se’n Kai va inspirar fort i va alçar-se d’un bot de la cadira. En Jared i la V, que seien davant per davant, es van girar per mirar-le; la V tenia les celles lleugerament arrufades, en un aire preocupat.

―Se m’ha acudit on més podem buscar! Els anuaris. ―Va recordar que era a la biblioteca i va baixar una mica el to de veu.― Seieu, seieu. Ja en vaig a buscar uns quants, jo. Marxo una estona, estareu sols. Trobeu-me a faltar, però no massa. Podeu parlar si us avorriu. ―Va alçar les celles per posar èmfasi.

I en un tres i no res va enfilar passadís enllà cap a la secció on intuïa que hi podia haver els anuaris. Al final va haver de demanar ajuda a la Mary Jane, que no estava gaire per la labor, més interessada en si Kai estava disponible per llegir-li el futur amb un quatre sabaters. Kai va mirar el trosset de paper amb curiositat, però va enginyar-se-les per escaquejar-se. Finalment va arribar a la secció dels anuaris, i en va agafar uns quants, de mínim setanta-quatre anys enrere. I va contemplar els llibres polsegosos que tenia a les mans amb un somriure a la cara. (Amb els braços a distància del cos, que no era qüestió que se li omplis la túnica de pols.) Segur, segur que ara tindrien sort. O havien de tenir sort. Kai no volia tornar a avorrir-se, que salvar el món havia de ser entretingut. I bé, que tampoc no podien cagar-la, és clar. Màgia negra...

Ai, què li passava amb les prioritats, avui? Havien de resoldre el tema de la profecia perquè si no l’arbre es moriria, el castell s’ompliria de màgia negra i el món com el coneixien deixaria d’existir. Però tot era sempre més complex que això, de la mateixa manera que no només s’havia aixecat de la taula per anar a buscar els anuaris, sinó per donar-los un espai per parlar sense ille al davant. La qüestió ara era si estaven aprofitant l’oportunitat. No podia continuar d’aquesta manera, la situació. Va acostar-se amb cautela a la taula on estaven, però el silenci continuava.

―I ja torno, torno, torno, torno a ser aquí! ―Va deixar els llibres damunt de la taula enmig dels tres amb un cop sec, i va tornar a asseure’s al seu lloc amb un somriure a la cara, encara que estava una mica decebut que no haguessin aprofitat l’oportunitat. S’hauria de posar a escriure fanfics, si la cosa seguia així! 

―Gràcies per portar els llibres, Kai ―va fer la V amb un somriure. I era un assentiment de cap, això que feia en Jared o eren imaginacions seves?

Durant la pròxima hora, van estar tots tres passant les pàgines dels anuaris. Les fotos de color sèpia estaven esgrogueïdes pel temps. Sota de la fotografia de cada alumne hi havia el seu nom, el seu lloc de naixement i una frase especial que definia la seva personalitat o les seves aspiracions. Al principi, Kai es fixava en els noms escrits en lletra cursiva, però no va tardar gaire estona a convertir-se en una tasca tediosa. Així que, a més dels noms, es va fixar en les seves indumentàries. I, finalment, va arribar a un punt en què es fixava en les indumentàries, i si l’alumne en qüestió necessitava un read, es fixava en el seu nom. Per exemple, en Mitchell A. Vaday segurament hauria pogut escollir molts barrets per posar-se el dia que quedaria immortalitzat per sempre, i havia escollit aquell. Choices. O l’Olivia S. Velour hauria pogut escollir uns patrons que combinessin més entre les de la túnica, la camisa de sota i el barret, però havia decidit escollir una aberració visual. En fi, choices...

Espera!

―Eureka, l’he trobat!

Amb un gest àgil de mans, va girar el llibre de manera que estigués de cara a en Jared i la V. En Jared va continuar amb la seva cara inexpressiva, però Kai sí que va poder veure la curiositat en el rostre de la V. La noia va llegir en veu alta tota la informació que constava sota el nom de l’Olivia S. Velour:

―«Olivia S. Velour; Schenectady, NY.» Que bé, per fi tenim alguna cosa. Ara hem de saber on és Schenectady! Vaig a buscar un mapa.

I es va aixecar abans que Kai pogués comentar res al respecte. Definitivament no servia de res l’estona que els havia deixat sols abans. Va mirar en Jared, que romania en silenci, parant atenció als seus jackalopes, que tractava com els seus fills. Kai trobava interessant la idea d’en Cullen com a vampir; donava un punt d’intriga al dia a dia de l’escola. Malgrat que no havia passat mai res, fins a aquell moment, la possibilitat d’una víctima per mossegada de vampir estava a l’ordre del dia. Com seria?

Però en Jared ho estava vivint amb molta angoixa, i Kai ho notava: en la manera com agafava la cistella quan passava vora en Cullen, en la manera com li seguia els moviments a les reunions del claustre. Kai es va preguntar si li podria oferir de fer-li unes runes protectores pels jackalopes... No era una oferta que oferia alegrament a qualsevol persona, però en Jared no ho era, i influenciava les energies del grup. Abans, però, havien de fer les paus amb la V.

―Has estat mai per Nova York? ―va preguntar en Jared.

―Clar que he estat a Nova York ―va exclamar Kai amb un somriure―. És la ciutat de la moda. Anar-hi de tant en tant és pràcticament visita obligada!

―Volia dir l’estat.

Oh.

―No m’ha interessat mai gaire ―va mentir Kai. No era un tema del qual li agradés parlar. Va adonar-se que potser la seva resposta havia sonat massa dura i va continuar parlant―. I tu? Vivies a Nova York, oi? ―En Jared va assentir.

―També vaig fer viatges per l’estat. Quan el bullici de la ciutat era massa eixordador, o hi havia bèsties fantàstiques que necessitaven la meva atenció. Una vegada vaig anar als llacs a l’est de Syracuse, perquè hi havien vist una criatura marina, però això és una història per un altre dia.

―El llac Ontario? ―va preguntar Kai, fent referència a un dels llacs que feien frontera entre els EUA i Canadà, a les ribes del qual hi havia la ciutat de Toronto.

―No, no els de la frontera. Uns petits a l’est de Syracuse. Ja no en recordo el nom.

Kai va assentir, però abans que pogués replicar, la V va tornar. Duia un pergamí antic embolicat sota el braç i el va estendre damunt la taula. Era un mapa dels EUA que considerava Ilvermorny el punt central; es veia des de Nova York fins a Portland, des de Syracuse fins a Boston. En Jared, que devia tenir experiència mirant mapes, va trobar de seguida Schenectady.

En adonar-se d’on estava situada, a Kai poc li va importar si estava a l’est de Syracuse, o que a prop de Syracuse hi havia un poble anomenat Fayetteville. Era al nord de l’estat. Aquella regió que a vegades semblava tan llunyana i, d’altres, tan dolorosament propera. Hi havia diversos jaciments importants amb restes rúniques que Kai ignorava deliberadament. Va notar un calfred per l’esquena. 

La V va anar per feina i va calcular la distància des d’Ilvermorny amb les seves mans i basant-se en la llegenda:

―Això són uns cent quilòmetres. Hi podem anar un parell o tres dies, amb autobús. Ara falta trobar el moment d’anar-hi.

―Hi podem anar per Acció de Gràcies. Total, no se’ns hi ha perdut mai res amb Acció de Gràcies ―va dir en Jared mordaç.

―No. 

En parlar, ni que fos un monosíl·lab, Kai va trobar els ànims d’aixecar la vista del mapa. En Jared va alçar les celles en un gest de sorpresa que va camuflar de nou ràpidament. La V va arrufar les seves, confosa i preocupada, i va baixar la mirada cap al mapa. En adonar-se’n va fer un «oh». Kai va intentar arreglar la situació encara que no sabia trobar les paraules, però volia parlar abans que ho fes la V.

―Vull dir, hi podeu anar vosaltres dos per Acció de Gràcies i després m’expliqueu el què. Ja sabeu que tinc plans amb l’Alexis, que he estat planificant molt curosament i no m’ho penso perdre per res, res del món! I encara menys per això. Que fa massa temps que no el veig. I les llums del nord! ―Va fer un somriure que notà encarcarat a la cara. Va sospirar.

Potser era por, potser era una altra cosa, però sabia que si anava a Schenectady no pararia de pensar-hi. En el seu pare. En l'última vegada que el va veure, abans que se’n anés a un jaciment rúnic subterrani al comtat d’Oneida, a pocs quilòmetres d’Schenectady. Havia de ser un projecte que avancés la seva carrera, però va ser un viatge del qual ja no va tornar. Aquell desembre en faria tretze anys, però això no ho feia més fàcil. Com podia Kai anar-hi i que ell no tornés?

La V va clavar una mirada al Jared i després va dir:

―Kai, ho entenem si no vols venir. Ja t’ho explicarem. ―I va fer un somriure amable.

Incapaç de trobar les paraules, Kai va assentir.

*

A primera hora dels matins de dissabte, el castell encara dormia però el sol ja havia sortit.

Era l’hora ideal que havia trobat Kai per poder dedicar-se a l’arbre sense massa interrupcions ni un circ de curiosos al seu voltant. Com ja sabia tothom, Kai adorava l'atenció; ser el centre de les mirades. Però ara no tocava. No pas amb les runes. No pas amb l’arbre, i menys encara ara que estava implicat en la profecia de l’Olivia Velour.

Ille estava assegut en un tamboret que havia invocat davant de l’arbre. Als peus del tronc, en un cercle, hi havia un cercle de branquillons de fusta amb diverses inscripcions rúniques. O hi hauria d’haver sigut. Frustrat, Kai es va adonar que els branquillons, que en una combinació de diversos tipus de fusta dels arbres del voltant de l’escola havia tardat tant a recollir, s’havien esfumat en la seva majoria. Tenia la impressió que l’arbre se’ls empassava terra endins, però això ―al contrari de qualsevol pronòstic que li hauria agradat, que es veu que era demanar massa―  no semblava que l’ajudés gens a reviscolar. Els devia destrossar pel camí i, d’aquesta manera, la màgia perdia el seu efecte. Segurament si fos amb la pròpia fusta de l’arbre de saire els encanteris rúnics que hi inscrivia tindrien més força, potser l’arbre no els destruiria... Però aquella fusta rugosa al tacte seguia sent tan indestructible com sempre, va comprovar Kai en un gest amb l’escorça que va acabar per acariciar-la.

Va treure una llibreta rosa de la butxaca de la túnica (sí, la coberta era de pèl d’animal sintètic tenyit) i, amb un gel pen daurat (de purpurina brillant i que feia conjunt amb el maquillatge que duia aquell dia), Kai va començar a escriure-hi les observacions del que tenia davant seu. No hi havia manera d’avançar.

La màgia rúnica es caracteritza per la seva estabilitat i la seva potència al llarg del temps; el seu poder rau en la força dels materials en els què estan inscrites les runes i aquesta és al mateix temps la seva màxima debilitat. Les runes romanien actives durant més temps si estaven en materials vius, com la fusta dels branquillons, com la pròpia terra al voltant de l’arbre... Idealment, Kai voldria inscriure les runes en el propi tronc, en les arrels, però de la mateixa manera que no n’havia pogut arrencar un tros d’escorça, tampoc no hi podia inscriure res. L’arbre s’autoprotegia, es defensava; per això era indestructible... O ho havia sigut durant quatre-cents anys. Kai es preguntava si un dia podria utilitzar la pròpia fusta de saire, però temia que llavors ja fos massa tard.

Va rellegir el que havia escrit i va apuntar unes quantes idees a com continuar experimentant: combinar les runes d’una manera diferent, combinar les fustes d’una manera diferent, provar una altra vegada el futhark jove... O si res de tot això servia, encara li quedaven altres camins: utilitzar elements que no havien estat mai vius (la pedra, els metalls) i combinar-los amb la sang, el més fort dels líquids...

―Hola, Kai.

Agafat per sorpresa, Kai gairebé va perdre l’equilibri, però es va incorporar de cop. Una vegada ja s’havia trobat el Ricky molt interessat en el seu interès per l’arbre, i per això s’havia volgut apartar de l’escena amb presses, però aquesta vegada era algú altre. Va recolzar el braç en l’arbre, la llibreta de pèl sintètic als dits, i amb un somriure als llavis va dir:

―Home, Jared, tu per aquí? Has descobert que existeixen els matins?

No hi ha res com una mica de shade ben d’hora per començar el dia. Si en Jared mirés Drag Race ho sabria apreciar.

―No em facis penedir-me d’haver-me aixecat a aquestes hores.

Kai va notar una lleu vacil·lació en el to de veu, i va esperar que continués parlant. L’havia anat a buscar, oi? Així que il necessitava. Havia decidit remodelar l’armari d’una vegada per totes i necessitava el seu consell? Volia tramar-ne alguna contra el Ricky i la seva vena? Bé, Kai sabia que la primera opció era molt més plausible que la segona, però abans hi havia més possibilitats que la Serena Chacha fos la guanyadora d’All Stars 12.

En Jared va apartar la vista cap a l’arbre.

―És pèl, això!? ―va exclamar, esfereït. 

―Sintètic! ―va respondre Kai al mateix temps en adonar-se’n. Va agafar la llibreta amb les dues mans i en va acariciar la coberta suau. El bolígraf havia quedat entre les pàgines, sobresortint el tub daurat―.  No mataria cap animal pel seu pèl, jo. Ho juro solemnement!

En Jared el va escrutar amb la mirada, i Kai va pensar que segurament estava valorant a quina gàbia dels animals il tiraria. Els amagosos tenien més números, oi? Després, en Jared va fer una ganyota i va comentar:

―Et volia demanar... un favor.

―Un dels de veritat? Encara no t’has disculpat amb la V ―va recordar-li Kai. Els amics anaven per davant de tot.

En Jared va canviar el pes d’una cama a l’altra, lleugerament incòmode.

―És sobre això, de fet. Tens guàrdia amb ella dilluns al vespre, oi? ―Kai va assentir.―  La podries canviar per la meva guàrdia amb la professora Poisson del dijous? Si et va bé. Així...

Així tindrien una estona per parlar.

―I tant, i tant! És clar, cap problema ―va dir Kai amb un somriure, complagut; la professora Julie Poisson, de Defensa contra les Forces del Mal, era una persona interessant.  I la fanfiction estava a un pas més de convertir-se en una realitat, i no seria pas ille qui hi posaria entrebancs! És més, si hi havia qualsevol cosa que podia fer per la causa... i no només per això, però per la dinàmica general de la missió que tenien tots tres, en Jared i la V necessitaven parlar sols―. Dilluns és el seu aniversari, ho saps, oi?

En Jared va assentir:

―Pensava comprar-li un regal. Un detall, només ―va afegir davant la cara entusiasta de Kai―. Però no la conec tant com això. Tens alguna idea?

Kai, pràctic, va tirar cap al seu tema estrella:

―Roba podria ser una bona opció! Podries comprar-li un xal de llana, ara que ja fa més fresca, o un vestit amb butxaques, que Morrigan sap com costa de trobar-ne. O una gavardina, que tenir-ne una altra no va mai malament. Podria ser de pell for... ―Kai es va interrompre en recordar amb qui estava parlant. La roba sempre era un regal fàcil de fer, pensava Kai, però si se n’encarregava en Jared podia passar una desgràcia.― Però si vols un detallet, podries fer alguna cosa de les frikades que sempre li agraden. No crec que hi hagi manera que fallis. Star Wars, per exemple.

En Jared li va donar les gràcies. Quan Kai pensava que se’n aniria, poc xerrador que era, en Jared va romandre pensatiu i va afegir:

―La V m’ho va explicar, uhm, sobre el tema d'Acció de Gràcies. Estic d’acord amb ella. ―I va fer un somriure comprensiu.

―Gràcies ―va dir Kai, sense gaire ganes de parlar-ne. No sabia què fer-ne al respecte, i tenia ganes de parlar-ne amb l’Alexis―. I pensa que em deus un favor, eh?

Estava empal·lidint, en Jared? Si ille ni havia pensat què li demanaria!

*

Kai se sabia de memòria cadascun dels detalls de les faccions de l’Alexis. Les converses a la llar de foc eren el seu canal de comunicació habitual per salvar les distàncies, i el mantenien amb una puntualitat setmanal obligada. Les cartes també hi ajudaven molt, però no hi havia res com la conversa cara a cara, directa, les mirades, per no notar tant la llunyania de l’altre. Només si el pogués tocar... A vegades Kai passava la mà per davant de les flames però la carícia no arribava enlloc, i l’escalfor a la mà no era la mateixa.

Com que tenia les seves faccions ben estudiades, Kai va veure venir la pregunta de l’Alexis abans que ell la formulés. Portaven una hora llarga de conversa, gairebé dues, quan l’Alexis va romandre en silenci i després va preguntar amb suavitat:

—Què et passa?

Kai va tensar la mandíbula durant uns segons, malgrat que feia estona que s’esperava la pregunta. Si hagués sigut per qualsevol altra raó, el motiu pel qual havia de cancel·lar el viatge a Noruega per veure les llums del nord, Kai hauria tret el tema molt abans. Ho havien après feia molt de temps, ja, la importància de mantenir la comunicació oberta, fins i tot pels petits detalls. Però no en aquella ocasió. Tenia les emocions a flor de pell i no sabia com afrontar el tema. Però l’Alexis esperava pacientment una resposta.

Va anar-hi per la tangent:

—La V i en Jared se’n van a Schenectady per Acció de Gràcies.

—Ah, estan sortint? —va preguntar l’Alexis, amb cara de «m’he perdut uns quants capítols de la telenovel·la».

—No, no. Encara estan barallats. —Kai va sospirar, i va apartar lleugerament la mirada, tot mirant un punt indeterminat dels cabells de l’Alexis que es barrejaven amb els límits de les flames de la llar de foc i semblava que es movien sols.— És per la missió. Ja saps, la profecia… —Es va rascar una picor indeterminada al clatell.

—I per què no hi vas?

—No vull perdre l’oportunitat de veure’t —va dir Kai sense dubtar mentre el tornava a mirar als ulls.

L’Alexis va somriure, amb un somriure d’aquells que li il·luminaven la cara i li feien brillar els ulls. Li envià un bes en l’aire, que Kai replicà, i al cap d’uns segons tornà a preguntar:

—I per què no hi vas?

Per Morrigan, il coneixia massa bé.

Solien planificar les trobades amb antelació, i escollien llocs on no havien estat mai abans. Era refrescant fer una cosa nova, a més de tota l’estona que passaven junts. Però a vegades la vida es posava pel camí, i més d’un cop havien hagut d’ajornar viatges perquè hi havia una conferència, o una inauguració, una gala o una exposició a la qual havien d’assistir sens falta. A vegades hi anaven junts, d’altres simplement havien d’afegir més dies al calendari fins que es poguessin trobar.

Si ho havien fet per les seves feines respectives i pels seus hobbies, com no prioritzaria Kai un viatge per investigar una profecia relacionada amb una vareta i un arbre especials, amb la vaga idea de la màgia negra? Això era tot el que li havia explicat a l’Alexis: sense ultimàtums temporals, sense amenaces reals sobre el castell on vivia. Era millor així.

—És a Schenectady. Que és al comtat del costat d’Oneida —va afegir, insegur de fins a quin punt ell controlava la geografia dels Estats Units. La calma de la seva pròpia veu se li va fer feixuga a la gola.

L’Alexis va apartar un moment la mirada i va arrufar el front de la manera que feia sempre que es posava a reflexionar alguna cosa. Kai va esperar que no fossin els comentaris de sempre, que estava una mica cansat de sentir-los.

Era ell qui li havia donat l’empenta final perquè Kai acceptés la posició de la professora Amorim quan ella es va jubilar. Llavors, feia anys que Kai no posava els peus a Amèrica, de la qual havia fugit en graduar-se sense res que el lligués enrere. En els cercles internacionals de runes, situats majoritàriament a la vella Europa, Kai havia seguit les passes del seu pare sense enfrontar-se al seu destí.

L’Alexis il va convèncer, tot recordant-li que Amèrica era molt més que una ciutat de seixanta mil habitants i unes coves amb un dels jaciments màgics més interessants del món. Amèrica també era on el pare de Kai, Pierre Lafayette, havia bastit la majoria de la seva carrera; on hi havia publicat la majoria de les seves obres, i on havia fet altres estudis de camp. Amèrica també era Ilvermorny, i la seva biblioteca. També era Nova York i la MET Gala, Orleans i The Coven Girls Modelling Agency. I també tenien una llarga tradició de varetologia que es remuntava als temps de les colònies, amb un ús autòcton de fustes i nuclis... I que ell necessitava una excusa fabulosa i llampant per travessar l’oceà.

Al final, Kai s’hi havia animat. Havia cregut que estava preparat per tornar a Amèrica. I ho estava, sí. Durant els primers mesos s’hi havia aventurat, a Oneida. Però no s’havia atrevit a acostar-se al jaciment, i amb el pas del temps havia anat evitant la vall del riu Mohawk. No hi havia cap rastre que li recordés el seu pare, per molt que ille sabés que ell era allà, en alguna banda. Kai sabia que l’Alexis creia que ille hauria d’anar al jaciment; que ignorar tot l’estat i centrar-se en la ciutat de Nova York era una tàctica evasiva. N’havien parlat molt, i no s’hi posaven mai d’acord. Segur que ara tornaria a treure el tema...

—I si vinc?

—Com? —va exclamar Kai, agafat per sorpresa.

—Bé, Schenectady no és... En fi —es va interrompre, i Kai ho va agrair—, i si vinc? Ens veiem, i tu vas a la missió. I tots contents. —Ho va dir amb un to apassionat i un somriure als llavis. Kai no va tenir temps de dir-hi res, que ell va afegir:— Suposo que a la V i en Jared no els farà res, oi?

—I ara! —Havent-se tret un pes de sobre, Kai va inspirar profundament.— Je t’adore.

Ich liebe dich, mein Engel. —La candència amb què ho pronunciava sempre feia tremolar Kai per dins. Si només el pogués tocar, acariciar, besar...—. Per cert, has llegit l’últim número d’Ars Arcanum?

I xerrar, xerrar fins la fi del món. Sí, això també.

*

Kai caminava pels passadissos amb la seva túnica daurada voleiant-li al darrere. Passaven de les vuit, feia uns minuts que la ronda d’en Jared i la V s’havia acabat, i Kai els buscava. Potser hi hauria hagut de tenir un ull posat, però no sabia pas com hauria pogut dissimular una hora sencera així. No era pas del seu estil, amagar-se pels racons. Potser sí que ho hauria pogut intentar, canalitzar la miss Vanjie interior. En fi. Això volia dir, doncs, que podria haver passat qualsevol cosa. Qualsevol. Kai tenia unes ganes de trobar-los d’una vegada, i esperava que haguessin arreglat la situació, pel seu bé i el de la missió.

Va trencar per la cantonada cap a l’ala de classes del primer pis, i els va veure venir en direcció seva. La V tenia un somriure als llavis, mentre parlava animadament amb un tros de roba a les mans (en nom de l’Aquaria, en Jared li havia regalat roba, al final?), i en Jared l’escoltava amb atenció. Kai va somriure, complagut. Es va tornar a amagar a la cantonada, perquè no l’havien pas vist, i va esperar que li passessin pel costat. Així podria escoltar una estona la conversa amable que hi havia entre ells dos.

—No serà gran cosa, no creguis, només una mica de menjar per passar l’estona —anava dient la V. Devia respondre a una pregunta d’en Jared que ille no havia sentit—. Però pots dir que no, et prometo que no m’ofendré.... Només que sàpigues que he portat menjar vegà, per si de cas.

—Doncs sí, vindré. A quina hora comença? 

Kai va guardar de nou la vareta que estava a punt de treure per si en Jared s’atrevia a dir que no. Era l’aniversari de la V i, com ja havia fet d’altres anys, la noia havia organitzat una festa a la sala de professors a quarts de nou del vespre. Era una bona hora: els alumnes tenien el toc de queda però encara no era massa tard pels professors. En Jared i la V van sortir del passadís, però en comptes de trencar cap a l’esquerra, on estava ille, van enfilar cap a la dreta en direcció a la biblioteca. Quina falta de respecte!

—Hola, hola, hola! —els va saludar per darrere.

Els dos es van girar. En Jared, mig sobresaltat, mentre que la V ja s’esperava aquest tipus de salutacions.

—Hola, Kai —va saludar-le amb un somriure.

—A punt per la festa? —va exclamar Kai amb un somriure immens d’orella a orella.

—Que no és una festa! —va recordar-li la V.

—Doncs la festa que no és una festa. Au, vinga, anem tirant! Que no voldríem arribar més tard que tothom, oi? Que no som la Cynthia Lee Fontaine, nosaltres!

—Però, Kai, si són les... —amb un gest àgil va treure’s el mòbil de la butxaca de la gavardina—. D’acord, anem tirant.

Tothom? Que has convidat el Ricky i el vejestorio, V? —va preguntar en Jared mentre enfilaven passadís enllà.

—Bé, sí, ho havia de fer. Per no quedar malament. Però no et preocupis, no vindran! —va afegir davant la cara d’en Jared.

—Només venen quan no els convides —va ficar-hi cullerada Kai—. Te’n recordes de la festa que va muntar en Kade el curs passat? Va ser tan guai! Llàstima que al final la porta s’obrís i bam! Van aparèixer el director i el Ricky, com si fossin dos demèntors, a demanar sobre la festa a la qual no se’ls havia convidat. 

La V va assentir.

—Durant el mes següent en Ricky va fer una convocatòria del claustre dos cops per setmana sobre els nostres deures i responsabilitats com a professors, i que passaven per damunt de les nostres tasques experimentals.

—Diria que si no fos per això em pensaria que ho vaig somniar.

I entre una cosa i l’altra, van arribar a la sala de professors. Eren els primers d’arribar, així que van començar a preparar la festa. No era una festa segons els estàndards de Kai, però servia per celebrar un aniversari —els vint-i-vuit anys de la V, així que Kai s’alegrava de ja no ser il més gran de tots, ni que fos els pocs mesos que quedaven fins que ille en fes vint-i-nou—, així que era una festa igualment.

Quan els professors van anar arribant, el menjar ja estava a punt, en petits platets repartits per la taula central de la sala de professors. A Kai l’estona li va passar volant, ara xerrant amb els uns i ara amb els altres. Evidentment, com que en Ricky i el director havien estat convidats, no s’hi van presentar. Els altres professors avorrits també van tenir la decència de no passar-s’hi, i la majoria dels professors que pul·lulaven per allà eren dels que valien la pena.

Kai anava passant d’una conversa a una altra. S’entenia molt amb la Clio Galanis, una de les dues professores d’Història de la Màgia, perquè tots dos compartien un interès per aprendre coses noves i per viatjar. La professora Galanis tenia un accent grec bastant marcat malgrat els anys que feia que vivia als Estats Units, que feia que al seu torn Kai comencés a barrejar el francès i l’anglès sense adonar-se’n. Estaven compartint experiències sobre viatjar a la costa mediterrània oriental quan els va interrompre el George Zhou, amb una disculpa i un somriure als llavis per parlar d’un tema que concernia els caps de residència en relació Acció de Gràcies. Com que eren coses d’adult, Kai va deixar-los parlar i va buscar algú altre per xerrar.

En Jared estava xerrant amb en Hamnet Hathaway i l’Eugène Fragonard, així que es va passar a saludar-los. En acostar-s’hi, Kai es va adonar que en Jared estava aguantant l’espelma, i en Hamnet i l’Eugène estaven més ocupats menjant-se amb els ulls que per ell. Tampoc és que en Jared els fes gaire cas, ja que per les mirades de cua d’ull que feia, simplement s’havia afegit a la conversa per tal de fugir de la Mary Jane. Segur que no volia que li tornés a llegir el futur amb el quatre sabaters. Kai va establir una llarga conversa amb ells dos sobre l’última exposició del Louvre que anava amanida pels «mmh» del Jared que feia veure que controlava el tema.

Quan la festa estava ja a les acaballes, Kai va trobar-se la V sola davant de la nevereta, situada en una punta de la sala de professors. Estava comprovant què hi quedava dels aperitius de la festa, i Kai va agafar sense fàstics una quesadilla d’un paquet que hi havia dins la nevereta i que havia vist dies millors. Després de fer-hi una queixalada, va comentar a la V:

—És molt divertida, la festa.

—No és una festa —va recordar-li la V per enèsima vegada, amb el to de qui està cansada de repetir-se.

Kai li va fer un somriure com a tota resposta. Quanta estona estaria repetint-li-ho? Pensava que a aquestes alçades hauria desistit, i per això ille li ho anava comentant jocosament. Kai va fer un cop d’ull a la sala, i hi havia uns quants metres de distància amb els professors situats més a la vora. Va abaixar la veu i va dir:

—Escolta, sobre el tema del viatge... N’he estat parlant amb l’Alexis, i al final pensàvem de venir tots dos. Si et sembla bé.

—N’estàs segur? —Li va posar la mà a l’espatlla en un gest que Kai va agrair. Ille va assentir.— Doncs, i tant! Fa segles que no el veig!

Kai va somriure i va decidir canviar de tema:

—Segurament cap regal no ha sigut tan fabulós com el meu... —Un pòster de la Denali, original de quan va sortir la tretzena temporada, signat per la pròpia queen que, sense cap pressió, Kai esperava veure ben col·locat en un lloc central de l’habitació de la V la següent vegada que es passés per casa seva.— Però, diga’m, quina samarreta t’ha regalat en Jared? Ho necessito saber o no podré dormir! —va afegir dramàticament. Una part d’ille temia la resposta, per la responsabilitat de saber que el primer que li havia comentat al Jared havia sigut «roba» quan ell li havia preguntat. És que... «roba» i «Jared»! Com se li havia acudit a ille comentar-li això! I com s'atrevia en Jared a fer-li cas!

La V va somriure satisfeta, senyal que li havia agradat el regal, i va agafar una bossa que hi havia vora la nevereta i en la qual Kai no s’havia fixat perquè no destacava en cap color. Típic d’en Jared. En va treure la samarreta, blanca, amb una impressió al centre que representava els protagonistes d’Star Wars, de les pel·lícules originals dels setanta.

Va sospirar alleugerit. En Jared tenia prou bon gust.

I, va pensar Kai tot mirant el blanc, havia descobert un nou color de la paleta cromàtica.


Llegit 95 vegades


< Anterior capítol || Pròxim capítol >

 


Comentaris
Envia un comentari!: Per comentar has d'estar registrat. Registra't és gratuït ;-)


  • AvatarCass RossEnviat el 06/11/2021 a les 01:27:37
    #27927He escrit 12 fanfics amb un total de 33 capítols

    «We all make choices, but that was a choice.» Definitivament, que no es puguin posar cursives als títols sí que es una choice! The level of disrespect!

    Anyway, here we go: un nou capítol, yay! Espero que el gaudiu molt, perquè l'ordinador m'ha fet boicot del gros a l'hora d'escriure, però ja som aquí, i definitivament m'ha quedat molt millor del que esperava a causa de les circumstàncies. Fuck you, computer.

    Se suposa que he de comentar el capítol i tal, perdoneu.

    En fi, en aquest capítol aconsegueixo aprofundir una mica més en la backstory de Kai. Res sorprenent, oi?, que les backstories dels nostres personatges no siguin traumatitzants? La sorpresa seria si fossin massa felices, oi? Pobre Kai, que ille volia anar a Noruega a veure les llums del nord (i qui no?) amb l'Alexis en el viatge en el que ille havia col·laborat a muntar (sure Jan) i al final la profecia i el destí li han fet boicot. Però, eh, almenys ja no s'avorrirà més, que han descobert on és l'Olivia Velour! Fucking finally, right?

    Per desgràcia no hi ha restes arqueològiques rúniques al comtat d'Oneida, o al de Schenectady, per tot el que importa. Una llicència que m'he inventat, perquè, en fi, aquests jaciments podrien ser màgics, i nosaltres som aquí uns no-màgics que vivim en la ignorància.

    Va ser complicat d'escriure, aquest capítol; sobretot aquesta vesant més trista (?) de Kai, i com reacciona en adonar-se a on han d'anar (que ja dius tu, tan gran que és el país i havia de ser allà, saps? Choices). Pel trauma, vaja. De fet, crec que encara estic acabant d'explicar com reacciona Kai davant d'aquestes situacions, perquè és com un territori desconegut, una faceta que no tenia gaire controlada. Però crec que el resultat ha sigut prou satisfactori.

    M'agrada molt, MOLT, els trossos que Kai té amb en Jared. La mini-conversa sobre Nova York, però sobretot la del costat de l'arbre. Com són amics però encara es tiren pulles, i mira que van començar amb una mica de mal peu! I la conversa final de Kai amb la V també m'agrada MOLT. Trobo que és la millor manera de tancar el capítol, amb l'amiga que fa tant que coneix (i tirant una mica de shade al Jared, que sempre és un bon dia per tirar shade al Jared).

    Sorry not sorry per introduir nous personatges! (De fet, en volia introduir encara més, però em van censurar una mica que si no era too much). La professora Clio Galanis d'Història de la Màgia m'encanta, em cau molt bé. No sé si influeix més el nom o l'assignatura (que, en el fons it was meant to be - ja que Clio és la musa de la història). Ja haureu vist que és UNA de les dues professores d'aquesta assignatura, que va quedar tot molt ben organitzat! I, least but not least, la ship artística 💜 En Hamnet i l'Eugène, que ja havien sortit mencionats en capítols anteriors sense fer cap aparició... però havien sortit junts? No ho recordo, potser us ho havíem comentat en un Spoiler Day? Who knows, not me. M'encanten.

    I, parlant de ships, l'ALEXIS. AH. No sé si ho he sabut tranasmetre prou bé, la seva relació. Escriure ships és complicat, i tot just acabo de descobrir que es veu que en el fons sí que en sé escriure o això sembla. I bé, la manera com es relacionen quan es veuen a través de mitjans com la llar de foc varia de com reaccionen quan es troben a la vida real, but that's a story for another day. La veritat és que em va agradar escriure aquesta escena, però va ser complicada! La vaig haver de reescriure uns quants cops, i em vaig tirar una bona estona buscant els motes i les frases en francès i en alemany, perquè DedicacióTM. Perquè segurament no ho he aclarit en el capítol, però en aquestes converses l'Alexis parla en alemany, i Kai en francès.

    No sé si em deixo res més, diria que no. Si em deixo alguna cosa ja ho comentaran la Marta o la Mercè, o ja treuré el tema jo de nou més endavant.

    Aviso que s'acosten uns capítols INTENSOS. Ens llegim,

    Cass


    REFERÈNCIES DE DRAG RACE:

    We all make choices, but that was a choice: és una frase icònica de la Tatiana en criticar què va escollir fer una altra queen com a habilitat per presentar en un talent show (i aquest queen va acabar eliminada). Que, si ho recordo bé, també diu molt Choices! a seques. (#TatianaDeservedBetterInAS2) I sí, per fi poso una frase per a titol de Kai que no és de DRUK2.

    "I'm back, back, back, back again!": és la frase amb la qual l'Alyssa Edwards es presenta a AS2. Edwards... Us sona, aquest cognom?

    Mitchell A. Vaday: el seu nom està inspirat en el d'una queen anomenada Ella Vaday (de "hell of a day"), de DRUK3.

    "Eureka! You found it": és un vers que canta una queen anomenada Eureka.

    La Serena Chacha és una queen que no ha tingut mai gaire sort i (spoiler?) els dos cops que ha participat a Drag  Race sempre ha sigut la primera a ser eliminada. Per això el comentari de que abans guanyaria ella la temporada d'AS del moment.

    La miss Vanjie, de qui em sembla que ja n'hem fet un comentari, va ser la primera a entrar a la werk-room i va decidir amagar-se per fer una sorpresa a la resta de queens que anaven darrere seu. I l'Aquaria és una fashion queen de la que ja us havíem parlat, crec.

    La Cynthia Lee Fontaine va ser eliminada molt al principi de la seva temporada original, però com que llavors va tenir problemes mèdics diversos, van fer que tornés a presentar-se. Però en comptes d'aparèixer al principi del primer capítol de la següent temporada com les altres queens, va fer una aparició estelar al final d'aquest. Té una catchphrase que millor us estalvio o us quedareu cucú.

    Diria que això és tot lo més important! Espero no haver-me deixat res




  • AvatarCass RossEnviat el 13/11/2021 a les 13:47:08
    #27930He escrit 12 fanfics amb un total de 33 capítols

    OMG so em vaig deixar una de les referències estrelles del capítol, així que gràcies a tothom per no haver comentat encara que així els meus missatges quedaran juntets:

    Els comentaris de Kai sobre escriure fanfics de la V i en Jared perquè ells no estan junts ve d'un comentari de la Lawrence Channey, una queen de DRUK2 sobre la Tayce i l'A'Whora que tenien certa química. Enmig del rodatge de la temporada van haver de fer una pausa de mesos per la pandèmia (perquè si no, normalment una temporada de DR es roda en poques setmanes tota junta), i en tornar una de les primeres coses que la Lawrence va dir és «For seven months I’ve been writing all the fan fiction you can imagine about you two.», i això després que les altres dues havien començat a compartir pis durant la pandèmia. (X)

    Au, diria que això és tot. (I segur que m'he explicat fatal, però au, ja està fet.)




  • AvatarAgatha Black (Moderador/a FF)Enviat el 14/11/2021 a les 21:58:35
    #27934He escrit 9 fanfics amb un total de 207 capítols

    Iiiiii llegit!

    Crec que últimament estic comentant els capítols abans que les altres dues escriptores ^^ Sí, estic orgullosa!

    Trobo que el capítol t'ha quedat molt bé, ship inclosa! I sembla que per fi hi ha hagut alguns key points de la trama! Podrien haver trobat l'Olivia dels nassos (per fi!) i la V i en Jared han fet les paus (OMG ja era hora). Però anem per ordre:

    L'Olivia! Genial, molt bé, bona idea de buscar als anuaris! Si només hi ha una escola a EUA, doncs hi havia d'haver anat per força, a menys que fes homeschooling. I ja tenim d'on era, és clar que això no assegura que encara hi visqui, però potser troben algú que la conegui i que els pugui dir on trobar-la? Segur que alguna cosa en trauran.

    I al proper capítol ja serà el viatge? Uo, uo, double date, double date! Tinc ganes de veure l'Alexis en persona, que com diu Kai, no és el mateix! I... a banda de descobrir coses de l'Olivia, també descobrirem alguna cosa del pare de Kai? Espero que sí... no ens has explicat gaire què és el que passa, només que no en va tornar. Va morir? Va ser un accident? Un assassinat? Va desaparèixer? Perquè després diu que "era allí per algun lloc"... Es va quedar allà, viu? Què se'n sap? S'ha investigat? Ja ho descobrirem, suposo, però m'agradaria saber què és el que creu Kai que va passar. 

    L'escena de l'Alexis t'ha quedat molt bé, no cal que pateixis per la teva manca d'experiència amb escenes romàntiques que te'n surts molt bé. I l'Alexis és molt cuqui i supersupportive!

    IIiii per fi, la V i en Jared ja es parlen i són amics i tot! PERO EM SEMBLA FATAL QUE ENS HEM PERDUT LA CONVERSA això no es fa! M'hagués encantat veure el Jared superawkward demanant disculpes i dient que li ha comprat un regal d'aniversari, OMG, PAGARIA per aquesta escena. BTS, PLEAAAAAAASE? BTW, samarreta d'star wars, the way to go, a mi també m'hagués encantat! Go Jared! 

    Doncs crec que ja he comentat el que volia! Tinc moltes ganes de llegir el proper, especialment si ja és el viatge! I si no, suposo que hi haurà ja força shipping així que no em queixaré pas!

    Felicitats pel capítol, un petonet!

    G




  • Avatarmarta_ginny (Moderador/a FF)Enviat el 20/11/2021 a les 12:20:03
    #27938He escrit 12 fanfics amb un total de 171 capítols

    Rellegir ara aquest capítol per comentar-lo ha estat un remember molt heavy... suposo que, havent escrit el 14 ja, al meu cap fa segles d'això hhahaha (en part també és que fa segles que el vas penjar, o sigui que so sorry, el nano em consumeix les hores, al pròxim ja en seré lliure!). La V i el Jared DISCUTITS! Acaben d'anar a buscar els anuaris just ara! És LA PRIMERA APARICIÓ DE L'ALEXIS i ni tan sols en persona! Que fort, que fort. Quantes coses que han de passar, encara, i quina intensitat de capítols que es desencadenen a partir d'aquest.

    Ja t'ho vaig dir la primera vegada que el vaig llegir, però M'ENCANTA aquest capítol. No es nota gens que el vas escriure en dues tongades i va ser accidentat tot plegat!

    La primera escena és brutal, i trobo que reflecteix perfectament el caràcter de Kai: l'avorriment per no trobar res i seguir amb la tasca durant setmanes, els comentaris de "podeu PARLAR si us avorriu", el moment drama de les fotografies, el reading que els fa a les fotos de l'anuari... I QUE HEM TROBAT ON VA NÉIXER L'OLIVIA VELOUR, YAY! Ja era hora que descobrissin alguna cosa... que si no no anàvem enlloc, tots plegats.

    Però seguim sense saber com ajudar l'arbre a reviscolar. M'encanta com tot va començar amb un arbre amb una aura decaiguda i aquí estem. I la conversa amb el Jared, molt necessària! Ja ho he dit, però m'encanta com interactuen aquests dos, crec que els heu trobat el punt perfecte. Molt fan de la introducció de la professora Poisson ni que sigui en un comentari, que la tia és una badass i la tenim una mica marginada... I també hi veiem la primera aparició de la fanfiction de Kai! Per acabar, evidentment, molt molt fan del final. Vaaaaaaaaaja, que ara el Jared li deu un favor, em pregunto quan veurem com li torna... (tots els ulls del món)

    ALEXIS SHOWING UP YAY. I Cass aquí destapant-se com a escriptor de ships. Unexpected i brutal. Ja t'ho he dit, però perquè quedi immortalitzat: trobo al·lucinant com et feia por escriure ships i has trobat aquí el teu propi estil, són cursíssims (en el millor sentit de la paraula) i m'encanta! M'alegro que t'hagis sorprès a tu mateix, també ^^ o sigui que ja ho saps, a partir d'ara, ships galore! I el final de l'escena, amb el Jared i la V que comeeeeeeeeeencen a estar en sintonia... no worries babies, això va de zero a cent en un plis (avís per a navegants, quan parlem de "babies" o "nens" ens referim a la V i el Jared). Stay tuned!

    Iiiiiiii finalment l'última escena de la no-festa. Gràcies per presentar els que crec que són els tres professors guais que ens faltaven, diria que ja hem mencionat bastant tots els profes que ens agraden o que en algun moment poden tenir algun paper! Sí, pels lectors, no patiu que això és tot, diria. Queden alguns professors droguis i alguns dinosaures, però no tinc gens clar que els arribem a mencionar. O sigui que podeu respirar hahahaha

    En resum, que capitolàs, i a més a més, com hem dit, el detonant de tota la intensitat que ha de venir a partir d'ara. Can't wait.

    Ens llegim!

    Marta




  • AvatarArwen Black (Moderador/a FF)Enviat el 21/11/2021 a les 01:58:14
    #27940He escrit 1 fanfics amb un total de 2 capítols

    Com t'atreveixes a acabar el capítol tan aviat! Estava llegint tranquil•lament, baixo i pam, fi del capítol... "S,hauria de posar a escriure fanfics, si la cosa seguia així!" Hahahahah. Tinc curiositat per saber la frase que va triar l'Olivia Velour per a l'anuari! Ho sabrem? "Home, Jared, tu per aquí? Has descobert que existeixen els matins?" XD m'encanta el shade. "Ah, estan sortint? —va preguntar l,Alexis, amb cara de «m,he perdut uns quants capítols de la telenovel·la». HAHAHAHAHA "tot mirant un punt indeterminat dels cabells de l,Alexis que es barrejaven amb els límits de les flames de la llar de foc i semblava que es movien sols." Damn, Cass, m'encanta aquesta frase. Love love love it. I a més, és ship time. M'encanten aquests dos. I te n'has sortit suuuperbé. (Ara m'amagaré perquè no revisqui la idea que ara falto jo, d'escriure alguna ship.) "Es va tornar a amagar a la cantonada, perquè no l,havien pas vist, i va esperar que li passessin pel costat. Així podria escoltar una estona la conversa amable que hi havia entre ells dos." XD quina idea més bona hahahaha, no se m'hauria acudit mai. "Evidentment, com que en Ricky i el director havien estat convidats, no s,hi van presentar." Això està ple de frases que m'encanten i no puc evitar voler destacar-les! M'ha agradat llegir a Kai pensant sobre les runes, com que no tenia gaire idea del que es feia en aquesta assignatura m'ajuda a entendre-ho cada cop que en parla. I que bé el pla de la double date per acció de gràcies! I la backstory de Kai, que guai, em fa curiositat el tema del seu pare. Fiiiiins al pròxiiiiiim ♡



  • AvatarMercè GrangerEnviat el 22/11/2021 a les 23:41:05
    #27943He escrit 5 fanfics amb un total de 25 capítols

    Holi!

    Ai m'agrada tant aquest capítol. És que amb l'inici ja es sap que serà un CAPITOLÀS HAHAHAHAHA. És que adoro com veu la missió i tot el tema de la Velour HAHAHAHA. Boníssima la comparaicó amb els episodis de DR. 

    Ai quina peneta em fa la situació inicial, amb els tres que estan barallat </3. Que va ser sobrrereaccionat, però em fa moltíssima pena i com ho percep Kai també, que tot i que no és la part més implicada, també afecta. "Trobeu-me a faltar, però no massa. Podeu parlar si us avorriu. " hahahaha és que fan. Però molt bona la idea dels anuaris! Tot i que la pols sigui un contratemps, aquells anuaris són de l'època del vejestorio hahaha. I óbviament the library is open i a criticar els looks d'aquells alumnes de l'any de la pera, m'encanta. Però així trobem l'Olivia! Que ja era hora! I m'agrada molt la mini interacció amb el Jared <3

    Ai ai ai però l'escena de després és encara millor. EL SHADE M'ENCANTA HAHAHAHAHA. Peeeero que ja són les primeres passes perquè tota la situació entre els tres torni a estar bé <3, Bé, no torni, que estigui bé ja del tot. Que heu nascut per ser bff, a veure! Em sembla fatal que el jared no ho volgués veure en un principi HAHAH. I Kai shipper número 1 óbviament. 

    L'escena amb l'Alexis és tant cuqui, soulmates <3 És que és tan cuqui l'Alexis, com il coneix i es preocupa per ille, que veu de seguida el veritable motiu per no fer el viatge! I s'ofereix a acompanyar-los quina ilu. HAHAHAHAH "—Ah, estan sortint? —va preguntar l’Alexis, amb cara de «m’he perdut uns quants capítols de la telenovel·la»." és que boníssim. M'encanta la relació que tenen!

    I LA FESTA (que no és una festa!). Sorry V hahaha. Ja s'han perdonat wiiiiii. Que ja tocava, a veure, centrem-nos hahaha. I obviament el Jared preocupat per no trobar indesitjables, les prioritats clares HAHAHAH. Pobre Kade que es colaren a la seva festa tbh. A veure com segueixes el ritme amb el Ricky per allà. Terrible haha. 

    Sorry, però m'encanta el claustre. Que és un caos i hi ha masses professors? Obviament, però mira, es lo que hay HAHAHA. Soc tan fan de totohm. I el doctorar que s'ha tret inesperadament el Jared en art HAHAHAH. Que eh, està descobrint colors! Aiii que mono, me'l menjo, amb el regal de la camiseta a la V!

    Felicitats pel capítol m'encanta tant heartheartheartheartheartheartheart