Good luck... and don't fuck it up! - 08: Your tone seems very pointed right now (V)
AvatarEscrit per Cass Ross
Enviat el dia 23/10/2021 a les 00:55:58
Última modificació 23/10/2021 a les 00:55:58
Tots els capítols de Good luck... and don't fuck it up!
< Anterior capítol || Pròxim capítol >


08: Your tone seems very pointed right now (V)

―Per favor, que arribi Acció de Gràcies.

Kai va deixar caure una pila de llibres i fulls dramàticament sobre la taula de la V, que estava corregint uns pergamins groguencs. La boira que envoltava el castell filtrava una llum càlida, d’últimes hores de sol del dia, i se sentia de fons el xup-xup d’aigua que bullia al final de l’aula, on dues alumnes intentaven extreure olis essencials de diverses plantes. 

―Un dia llarg, eh?

―I encara no és ni hora de sopar.

La V es va moure un pèl al costat perquè Kai pogués encabir una altra cadira darrere la taula i es va arrepenjar al respatller, desistint de corregir i agraint la distracció.

―Exàmens? ―va preguntar ille amb cara de rebuig, i la V va assentir―. Com els portes?

―Fatal, només tinc fets els de Magimàtica. Pensava enllestir-ho el cap de setmana a casa, però ha estat impossible. Tu?

―Ah, jo soc una ànima lliure, qui sap quan arribaran. No crec que els alumnes els esperin aviat, de tota manera, que ja em coneixen. A més a més, entre el club de moda, la investigació i els intents de reviscolar l’arbre… no em queda ni un moment!

―T’entenc més del que m’agradaria. Com si no tingués prou feina a casa i amb les classes, ara hi sumem les estones a la biblioteca.

Van llançar una mirada al fons de la classe, on la Chepi, que feia anar l’aparell de destil·lació, anava dictant coses a la Nicky, que prenia notes de tot el que li deia. La V havia fet els equips aleatòriament, però ni triada expressament no li hauria sortit millor, aquella parella: la Chepi, tan hàbil a l’hora de manipular els artilugis, i la Nicky, que feia anar els números com ningú a la classe. No, no semblava que estiguessin pendents de la conversa que tenien. No havien dit res secret, tampoc, però valia més ser curosos.

―I és que si hagués aconseguit algun resultat, encara. Però aquest arbre escup les runes com si els tingués al·lèrgia. L’Alexis diu que és per culpa de la vareta d’on va sortir, que deu ser massa poderosa i no deixa que l’alteri cap força exterior. Ara, bé que s’està pansint, jo diria que això és una bona alteració del seu estat habitual!

―Si et consola, de moment encara li deu faltar per estar malament del tot. La setmana passada en vam agafar fulles per fer-ne oli i està funcionant sense cap problema.

―Bé, si tinc temps, millor. Ara per ara, només li puc dedicar una estona curta els caps de setmana. Però no pateixis, que he tingut una nova idea ―va fer, amb aquella cara tan típica de quan se li acudia alguna cosa que de cop li absorbia tota l’atenció―. Com que no puc tocar l’escorça de l’arbre de saire, he pensat de combinar diversos tipus de fusta, escriure-hi runes i posar-les al voltant de l’arbre, a veure si funcionen.

―Intel·ligent ―va dir la V, assentint―. Bé, ja diràs si hi ha resultats. I si no, el millor que podem fer és seguir investigant aquesta profecia i potser ho resoldrem tot de cop.

La mirada de Kai es va il·luminar de cop en sentir aquelles paraules, i es va fer endavant per acostar-se a la V amb tanta energia que gairebé cau de la cadira.

―Oh, ara que dius investigar. Recordes el llibre que vaig llegir de llegendes d’Ilvermorny? He pensat que podríem anar al camp de Quodpot avui al vespre, per veure si trobem indicis del fantasma!

La V va somriure. Amb prou feines si feia una setmana que havien començat amb la profecia i l’atenció de Kai ja començava a desviar-se. Seria difícil, perquè il coneixia prou per saber que quan es començava a avorrir amb un projecte saltava a un altre automàticament, i semblava que la cosa anava per llarg.

―Em sap greu informar-te que avui hem quedat amb en Jared a la biblioteca.

―Oh. És veritat ―va fer ille, desinflant-se.

―Però eh, que estem descobrint una profecia, ni més ni menys! ―va afegir, en veu baixa―. No és emocionant?

Kai va fer cara de pensar-s’ho uns segons i llavors va girar-se a la finestra fent un sospir exageradament dramàtic.

―Sí, suposo que tens raó. Tocarà treballar, és evident que no podeu fer res sense mi. De vegades una s’ha de sacrificar per la causa.

La V es va posar a riure.

―No menteixis, que a mi no m’amagues les ganes que tens de descobrir què hi ha darrere.

―L’audàcia. Deixa’m viure la meva kaintasia.

Les seves mirades van trobar-se i es van dedicar un gran somriure mútuament. Sí, l’energia i l’emoció per la seva comesa encara durarien uns quants dies.

Just en aquell moment, es van sentir uns cops a la porta, i dues figures van treure el cap a l’aula.

―Perdó, V, Kai, que molestem?

―No, i ara! Passeu, quina il·lusió veure-us!

La primera persona que va entrar a l’aula era un noi d’uns vint anys, alt, atlètic, de pell negra i de faccions molt afortunades que anaven acompanyades d’unes rastes estilades amb més gràcia que qualsevol cosa que hagués portat la V a la seva vida. Darrere seu, com sempre, s’hi amagava una noia de la seva mateixa edat, grassona i amb dos monyos rossos que emmarcaven una cara rodona. Eren estudiants del grau superior organitzat pel COMEUA en una extensió del castell, que feien de professors de les extraescolars de duel i oratòria per ajudar a pagar les despeses dels estudis.

―Us puc ajudar en res? ―va fer la V, mirant amb orgull els seus exalumnes―. O només veníeu de visita? Cosa que em semblaria molt bé, ja sabeu que això segueix sent casa vostra.

Al final de l’aula, la Nicky i la Chepi van mirar molt poc dissimuladament en la direcció dels nouvinguts. Des que en James Tolliver havia començat a fer de professor de duel, l’interès en l’extraescolar havia augmentat considerablement, així com els ullets d’enamorament cada vegada que creuava un passadís.

―Estem molt contents de venir de visita, però la veritat és que et volia demanar un favor. Amb els que ja fa uns anys que van a classe de duel i tenen els encanteris bàsics controlats, treballarem com saber si ens han enverinat, i com que amb els de sisè deus estar fent olis essencials ―va dir mirant enrere a la Chepi i la Nicky, que van girar el cap immediatament a la seva destil·lació com si no haguessin estat observant tota la conversa― he pensat que potser et sobrava una mica d’oli d’acònit o d’herba de Sant Cristòfol.

La V va fer una mirada ràpida a Kai, que estava molt callat, i es va adonar que havia quedat totalment distret i divertit observant com reaccionaven les adolescents.

―Quina memòria! Sí, ara mateix tot just comencem, però d’aquí una setmana hauria de tenir olis essencials per donar i per vendre. Et va bé passar dilluns que ve a aquesta mateixa hora?

―Fantàstic. Moltes gràcies, V.

―El que calgui, ja ho sabeu! Tot bé, Mandy?

La noia va sortir de darrere d’en James amb un somriure tímid.

―Sí, gràcies.

―Nosaltres anirem tirant ―va acabar en James, i es va passar la mà distretament per les rastes―. Ens veiem la setmana que ve! Un plaer veure-us a totes dues, fins aviat, Kai!

La Mandy va fer adéu amb la mà i tots dos van sortir per la porta. Quan ja feia uns segons que no es veien, Kai va picar la cama de la V per cridar-li l’atenció i li va assenyalar la Chepi i la Nicky, que seguien mirant la sortida com si encara hi hagués algú. La V no va poder evitar pensar que no era la persona adequada per riure’s de les seves mirades, i va decidir que ara hauria de tastar la seva pròpia medicina.

―Kai, com va la planificació del viatge amb l’Alexis? ―va preguntar, sabent perfectament que ille no estava planificant res, sinó que l’Alexis era qui ho preparava i Kai hi donava el punt espontani i improvisador un cop hi eren.

―Ai, en tinc tantes ganes… Ja sé que encara falta, però fa gairebé dos mesos que no ens veiem! A més a més, allà dalt, veient les llums del nord, és tan romàntic…

I allà ho tenien, Kai estava fent la mateixa cara que les dues adolescents del final de l’aula. La V es va aguantar les ganes de riure, perquè s’alegrava genuïnament que estigués tan bé amb l’Alexis. S’ho mereixien tots dos. Alhora, però, li semblava una cosa totalment aliena. Feia tant de temps que no se sentia així que li costava d’imaginar-s’ho.

Va notar una petita punxada al pit i va intentar ignorar-la, molesta. Sabia que un enamorament d’aquella categoria no era una cosa que pogués contemplar en aquell moment. Portava massa càrrega a sobre, amb la feina i, sobretot, una família que li reclamava hores i implicació emocional. Ningú no estaria disposat a estar amb algú que tenia tant de temps ocupat i que estava tan lligat a un lloc i unes persones. Massa poca llibertat.

Però no podia ser d’una altra manera.

Per això, es va girar a Kai, que seguia amb la mirada somiadora, i li va dedicar una expressió alegre.

―Segur que us ho passareu molt bé.

*

La biblioteca es tornava més i més familiar cada dia que passava. No és que abans de les sospites de Kai sobre l’arbre no la trepitgés mai, però normalment se sentia més còmoda treballant al despatx, a l’aula o al búnquer, on ningú no la molestava. A més a més, si volia llibres d’alquímia, no era el millor lloc on buscar-los, ja que més aviat hi escassejaven. Tot i això, li agradava, sobretot quan aprofitaven les estones que la tenien sencera per ells. Des que feia de professora, probablement no hi havia passat mai tanta estona com aquells darrers dies amb les investigacions sobre l’arbre i ara la profecia, i la biblioteca era la part més positiva de tot el tema.

Pel que fa a l’aspecte més negatiu, hi havia bastanta competència. La cerca d’informació estava resultant molt complicada, per començar. L’únic que havien aconseguit era el nom de la persona que havia fet la profecia, però no hi havia manera de trobar cap més informació de la tal Olivia Velour ni els versos que faltaven. Per si això fos poc, la convivència de tots tres era… delicada, per dir-ho d’alguna manera. Es veia d’una hora lluny que no eren l’equip més sincronitzat de la història, i fins a quin punt… En Jared no s’havia disculpat per haver-la enganyat ni per haver-los escoltat d’amagat, cosa que li semblava bastant deplorable, i s’havia instal·lat un ambient incòmode que feia que el procés s’enrarís. A més a més, tenia el maleït costum d’arribar tard, com a classe. És que no es prenia res seriosament? Oh, i per acabar, hi havia el fet que la màgia negra havia d’arribar a Ilvermorny en un any en el millor dels casos, i en tres mesos en el pitjor. Només un detallet sense importància.

Es va sentir el soroll de la porta obrint-se a la llunyania i la V va mirar el rellotge. Encara faltava un minut per l’hora que havien quedat, per tant, qui s’acostava devia ser Kai. Va fer un petit esbufec d’alleujament. No sabia com es miraria en Jared quan arribés al cap d’una estona. Bé, és clar, amb normalitat, quina alternativa tenia? Però el que havia dit l’altre dia sobre la mort de la Kathryn es repetia al seu cap una i altra vegada fins al punt que aquells dies no la deixava adormir-se. La possibilitat que la seva mort no hagués estat un accident sinó un atac intencionat… qui podia haver estat tan inhumà, quines raons tenia per fer una cosa així? I per què en Jared havia deixat que la gent pensés que era un accident? Sabia fins a quin punt s’estimava la seva germana, i estava segura que hauria mogut cel i terra per ella. La V mateixa tenia ganes de vomitar només de pensar-hi… Si l’havien mort i ell no n’havia destapat el culpable, alguna cosa terrible hi havia en tot el tema.

Finalment, una figura va aparèixer entre les prestatgeries per arribar al lloc on era la V, l’espai de la biblioteca on es trobaven normalment. El color fosc de la roba va ser el primer que la va avisar que s’havia equivocat i que era en Jared qui havia arribat (molt sorprenentment) a l’hora. El cor li va fer un bot. Què hi feia, aquí, tan aviat? I què podia dir-li? Mentre s’anava acostant, la ment de la V anava a cent per hora. Normalitat, normalitat…

―No sabia que arribessis puntual als llocs!

Molt bé, V, és clar que sí, un comentari molt normal.

Es va posar a riure immediatament per alleujar-ho i que semblés una broma, però la cara d’en Jared evidenciava que no li havia fet cap mena de gràcia. Mira, pensant-hi una mica, ja li estava bé. Per no prendre’s les coses seriosament, per enganyar els altres i per no disculpar-se.

El so de la pluja de fora omplia el silenci incòmode que s’havia instal·lat a la sala. En Jared es va asseure a la cadira de la taula que li quedava més lluny, i millor, la veritat, perquè així no haurien d’interactuar gaire. Però si no parlaven… què farien, mentre esperaven Kai? Els dits de la V es van posar a moure’s i entrellaçar-se com si tinguessin vida pròpia, i els va amagar a sota la taula perquè no notés com de nerviosa s’estava posant. Ell, en canvi, semblava que tenia clara la seva actitud: una mica encorbat i mirant els llibres, era evident que feia tot el possible per ignorar la seva presència. Si fins i tot s’havia col·locat de manera que els cabells de la banda esquerra li tapessin totalment la cara!

Per ella, però, estava sent molt més difícil contenir-se. El peu esquerre se li va disparar i es va haver d’aguantar les ganes de fer petits bots que haurien fet moure tota la taula. Havia de dir alguna cosa, qualsevol cosa, per tallar aquell silenci insuportable...

―Tenim molta feina per fer! ―va esclatar―. Has pogut revisar el llibre que vas prendre per llegir? Hi has trobat res? Bé, suposo que no, perquè si hi haguessis trobat res ens ho hauries dit, oi?

Oh, no. Volia parar, però no podia. Sabia perfectament què estava passant.

La verborrea.

―Ara que, pensant-ho bé, potser ens vam equivocar de buscar-la en un llibre tan antiquat. És a dir, la profecia és antiga, però potser en aquell moment no s’havia escampat gaire, no creus? Encara que si s’hagués escampat més tard en trobaríem més informació. És que no entenc com pot ser que una profecia tan important sigui tan desconeguda…

En Jared es va quedar mirant-la en silenci, com solia fer-ho, i la V es va sentir més ridícula que mai. No era que volgués que ell precisament tingués la millor opinió d’ella, òbviament. Si en realitat, li era igual, el que en pensés. Però no li agradava posar-se en evidència, era això. Res a veure amb en Jared.

―No ―va fer ell al cap d’uns segons.

―Eh?

―Que no he trobat res.

―Ah, d’acord.

Just quan la V tenia la sensació que petaria d’un moment per l’altre, es va tornar a sentir la porta i va ser com si hagués estat carregant una motxilla de pedres tota aquella estona i per fi l’hagués pogut deixar caure a terra.

―Kai! ―va fer, i just llavors ille va treure el cap com una aparició de vellut turquesa.

―Al vostre servei. Ah, quin bon dia que fa per salvar l’arbre i evitar que la màgia negra s’apoderi de l’escola, no trobeu?

La llum d’un llamp els va arribar a través de totes les finestres i al cap de pocs segons (definitivament no gaire més de tres) un tro va ressonar per les parets. Kai es va quedar dret i amb una postura que il tenia a punt per una sessió de fotos, si calgués, i no va perdre el gran somriure que portava als llavis.

―La plenitud no es troba sobre l’arc de Sant Martí, sinó en l’aquí i en l’ara. Som-hi?

*

―No hi ha manera! ―va exclamar Kai tancant un llibre de cop―. Jo hauria d’estar planificant el viatge d’Acció de Gràcies amb l’Alexis, que falten quinze dies, i no perdent el temps així!

Es va deixar caure sobre la taula i la V no va poder evitar donar un cop d’ull a en Jared, que des del seu racó també feia cara de voler tirar els llibres per la finestra a la foscor de la nit. No els culpava. Feia un mes que remenaven la biblioteca sencera en hores intempestives i, total, per què? Des del dia que havien trobat el nom de l’Olivia Velour, la dona que havia fet la profecia, que no havien aconseguit res més, fins al punt que la V començava a dubtar si havia existit mai cap profecia o si algú els estava fent una broma pesada, a ells i al director. Si no fos perquè Kai jurava i perjurava que l’arbre tenia una aura moribunda…

―En alguna cosa ens estem equivocant ―va dir ella, allargant una mà per posar-la sobre el braç de Kai en senyal de suport―. Alguna cosa devem fer malament. No hi ha cap més rastre d’aquesta Olivia Velour que el registre de profecies. Potser algú es va equivocar a l’hora de copiar el seu nom?

―No, no hi ha cap nom semblant enlloc, ja ho vaig pensar ―va respondre en Jared―. Potser…

La taula va vibrar de cop i va distreure la V de les paraules d’en Jared. Va agafar el mòbil amb una mà i va veure que tenia un missatge al Telegram. Era d’en Matt.

El papa ha caigut i s’ha fet un trau. Ja ens n’ocupem, només perquè ho sàpigues.

Com? Què volia dir que s’havia fet un trau? Els dits es van posar a escriure abans i tot que tingués temps de pensar què respondre.

Vinc.

―V?

Va aixecar la mirada i es va trobar Kai i en Jared drets, mirant-la com si esperessin que parlés.

―Perdó, que m’heu dit res?

En Jared va bufar fent una mitja rialla i es va tornar a asseure i capbussar en el llibre que tenia a la taula. Kai li va donar un cop d’ull ràpid i es va girar a la V.

―Bé, en Jared tenia una proposta…

El mòbil de la V va tornar a vibrar i en il·luminar-se li va permetre de llegir la resposta d’en Matt.

Què? No, tu fes la teva que ja ho tenim resolt, t’anirem avisant de com va la cosa.

―Passa res? ―li va preguntar Kai amb to de preocupació.

La V va sospesar les seves opcions un segon. En Matt deia que ja ho tenien tot sota control, però també deia això de les pastilles i després s’oblidava de posar-les, o dels números i el full de càlcul acabava sent un desastre que li costava més feina de refer que no pas li hauria costat fer-lo des del principi. S’enfadaria, si hi anava. Però hi havia de ser! S’havia d’assegurar que anava tot bé!

―He de marxar ―va fer, mirant Kai als ulls.

Kai li va aguantar la mirada un moment per veure si volia afegir-hi res, però al final la va entendre sense paraules, com sempre. Va assentir amb un cop de cap pràcticament imperceptible i ella li va dedicar un somriure.

―Cuida’t, d’acord? I avisa’m si et cal res ―ara era ille qui allargava el braç per confortar-la, i ho va agrair.

―Ho faré. Fins després ―va afegir alçant la veu perquè ho sentís en Jared, que va treure el cap de dins del seu llibre de cop.

―Fins després?

―He tingut un imprevist. Ens veiem d’aquí una estona.

En Jared va quedar callat i la V ho va interpretar com un senyal que ja s’havia acabat la conversa. Va recollir el mòbil i la gavardina i va sortir de la biblioteca en direcció al pati exterior per dirigir-se a la sala de les llars de foc, la manera més ràpida de sortir d’Ilvermorny des d’allà.

En qüestió de dos minuts, l’entorn va canviar i la V es va trobar entre les parets familiars de casa seva, tossint per la pols migratòria que només feia servir quan tenia pressa (si no, aparetre era sempre la seva opció preferent). La sala d’estar, amb les dues butaques i la televisió, estava buida, però podia sentir el soroll d’una ambulància i el tràfec del moviment a l’entrada de la casa. Entremig de tot, va distingir dues veus: en Matt i el seu germà més gran, en John. Perfecte, dos contra una.

En Matt es va girar immediatament quan va sortir de la sala i va aparèixer al vestíbul. El seu pare estava assegut en una cadira que havien tret a l’entrada, amb la seva mare al costat agafant-li la mà, i tenia un infermer davant seu curant-li el front. En John parlava amb una altra infermera, que estava dreta al costat de l’ambulància que hi havia aparcada davant de casa.

―No m’ho puc creure. No t’he dit que estava tot controlat?

―Volia venir igualment per fer-li companyia… ―va dir amb la boca petita, i es va posar a caminar cap al seu pare per evitar aquella conversa mentre fos possible.

―Ah, que nosaltres no podem fer-li companyia? Tan insuficients et semblem que per un trist trau has de venir a dir-hi la teva?

―No he dit…

―No cal que ho diguis, ja ho deixes prou clar. No ets l’única que sap fer les coses bé, saps? No perquè siguis més llesta ets més bona filla que nosaltres. No et necessitàvem, aquí.

―Violeta, que bé que has vingut! ―va exclamar el seu pare quan la va veure aparèixer.

La V parpellejar un parell de cops per intentar calmar la marea alta que se li estava instal·lant als ulls i va acotar-se davant del seu pare, que la mirava amb el seu somriure afable. De fons, va veure com en John li va dedicar una mirada, com si pensés si valia la pena parlar-hi o no, i finalment va decidir girar-se d’esquena altre cop per seguir la conversa amb la infermera.

―Papa, què ha passat?

―No res, només volia sortir al jardí, però es veu que ja no serveixo ni per pujar escales…

La tristesa dels ulls del seu pare va colpir la V. Havia estat tan preocupada per la seva mare i l’alzheimer que de vegades s’oblidava que el pare també es feia gran i la cama cada vegada li funcionava menys. Per un home que tota la vida havia muntat a cavall i havia estat més feliç a l’exterior que a l’interior, havia de ser molt dur. La imatge d’un rellotge de sorra va aparèixer al seu cap i es va adonar que cada vegada se’n buidava més la part superior. On havia anat a parar, el temps? Què se n’havia fet, de l’home enèrgic que la portava a nedar al llac cada dia a l’estiu?

―No pateixis, papa, que ara ja soc aquí.

―Tens raó. Gràcies per venir.

*

Ilvermorny estava estranyament tranquil. No havia canviat res des que havia marxat, com si la darrera hora de la seva vida no hagués estat més que un malson boirós. L’olor general de pols migratòria de la sala de les llars de foc, la llum lleu de les espelmes que il·luminaven enmig de la nit, el silenci només destorbat per les seves passes sobre la pedra clara; la V mateixa, a primera vista, no diferia gaire de la persona que havia anat a casa una hora enrere. I tot i això, l’esgotament i el pes invisible que portava a sobre estaven totalment renovats.

El seu pare no havia hagut d’anar a l’hospital, per sort. Els infermers de l’ambulància s’havien ocupat d’ell i havien dit que el deixessin descansar, o sigui que tant ell com la mare de la V havien desaparegut cap a l’habitació. La V ja sabia què venia, llavors. Els retrets i les queixes perquè no havia fet el que els seus germans haurien volgut.

Per què era incapaç de respondre, en aquestes situacions? Res no li hauria agradat més que poder rebatre el que li deien. Tot caminant pel castell en direcció a la biblioteca se li acudien tantes respostes… Com volien que no hi anés, quan hi havia algun problema, si l’experiència li deia que moltes vegades havia d’acabar fent ella les coses? És que li havien demostrat que es preocupaven gaire dels habitants d’aquella casa? És que es podia fiar que fossin resolutius, quan en tantes ocasions es trobava les coses a mitges? Què havia de fer, ella? Per desgràcia, legiliment no era, o sigui que no podia endevinar si aquella vegada pensaven posar-s’hi de veritat o evitar les responsabilitats. Hauria hagut de dir tantes coses… Però s’havia quedat callada, aguantant els retrets i intentant no rendir-se a les ganes de plorar.

Una hora fora. Encara devia ser a temps de donar un cop de mà amb la recerca a la biblioteca. Passaria per allà, a veure si hi eren, i si no aniria al despatx de Kai. No creia que dormís, encara. I si dormia, tornaria tranquil·la a l’habitació. Prou emocions fortes per avui.

Just entrar a la biblioteca, va sentir el murmuri de dues veus conegudes. Sí! Encara els havia atrapat fent feina, amb una mica de sort podria aportar-hi alguna cosa. Abans de creuar la darrera prestatgeria i quedar a la vista de Kai i en Jared, va aixafar-se una mica els cabells i va estampar-se un somriure ple d’energia. Podia fer-ho. Se’n sortiria.

―He tornat! Espero que no m’hagueu trobat gaire a faltar!

El silenci va inundar de cop la biblioteca. Kai, decaigut com poques vegades l’havia vist, va aixecar la vista del llibre que tenia davant i li va dirigir una mirada cansada. En Jared, dret davant d’una prestatgeria, es va girar cap a ella amb els braços creuats i va aixecar una cella.

―I bé?

La V el va mirar sense acabar d’entendre què passava.

―Què?

―Ha valgut la pena, la pausa? Has pogut descansar?

Ah.

―És que… era una urgència… Però ara ja soc aquí a punt per treballar! ―va exclamar, intentant canviar de tema.

―Vostè perdoni doncs, ja veig que hi ha coses més importants que la profecia i el fet que l’arbre s’estigui morint. És bo de saber.

El ritme dels batecs de la V es va accelerar i una suor freda li va començar a relliscar per l’esquena. Li havia de respondre alguna cosa. Li havia d’explicar que tenia responsabilitats per atendre, que hi havia una raó per la qual s’absentava. Però tot el que va poder fer va ser llançar una mirada d’auxili a Kai, que estava a punt per rebre-la.

―És clar que hi ha coses més importants! ―va saltar ille, cosa que li va donar un moment per respirar―. Aquelles persones que t’estimen, com per la V la seva família.

―Ja, alguns no tenim aquests problemes. Però no pateixis, que aquí seguim treballant perquè puguis anar a veure la mama i després mirar-nos malament si arribem tard a les reunions.

El silenci que es va fer de cop i volta va ser un silenci d’aquells densos, pesats, un silenci de coses que s’han dit i ja no es poden fer enrere. Des del punt de vista de la V, semblava que la biblioteca mateixa, plena d’aquella quietud, estigués donant voltes. O només era el seu cap? En Jared no estava sent del tot injust, tampoc. Ella li havia fet notar la seva irritació perquè era incapaç d’anar-li a explicar que estava dolguda, com una persona normal. Igual que ara era incapaç d’obrir la boca, ni per defensar-se ni per demanar disculpes.

―Molt bé, ja n’hi ha prou ―va fer Kai tallant el moment―. El pare de la V és gran, i la seva mare té alzheimer. I quan la necessiten, hi va per tenir-ne cura. Perquè la V té cura de la gent, no s’escaqueja quan hi ha feina. O sigui que si no saps una cosa, no en treguis conclusions.

La mirada d’en Jared es va posar sobre de la V, que sentia que d’un moment a l’altre defalliria. Es van quedar un moment mirant-se, fins que ella no va poder més i va sortir corrent per anar a qualsevol lloc on pogués respirar.

No va parar fins que la porta de l’habitació es va tancar darrere d’ella. Va obrir la finestra de bat a bat i es va deixar caure al llit.


Llegit 100 vegades


< Anterior capítol || Pròxim capítol >

 


Comentaris
Envia un comentari!: Per comentar has d'estar registrat. Registra't és gratuït ;-)


  • AvatarAgatha Black (Moderador/a FF)Enviat el 29/10/2021 a les 16:57:48
    #27923He escrit 9 fanfics amb un total de 207 capítols

    Ai, ai, el drama. No només el que tu has posat en la trama en sí (que ja Déu n’hi dó!) però la V també tela amb el drama que em munta! Enfadada amb en Jared, que no demana perdó per escoltar una conversa que no era cap secret, i perquè s’atreveix arribar tard. Com pots Jared, com pots XD. I el Jared no es queda curt, tampoc! Que ha marxat una hora perquè el seu pare s’ha fet un trau, aviam, que no els ha deixat penjats per anar a fer un creuer a les bahames! CHILL, PEOPLE!

     

    Que ja sé que tot és perquè s’agraden i s’estan estirant els pèls, però estan tots dos overracting però molt. 

     

    Hahaha, això a part, he de dir que m’ha agradat molt més con s’ha retratat a Kai en aquest capítol, que té més profunditat que el tema de la moda, però sense perdre el glamour (m’ha agradat molt el tros de la teatralitat del llamp). Aquesta vegada trobo que aquesta faceta d’ell ha sortit en la justa mesura i s’han vist més coses d’ell que ajuden a conèixer-lo (que és una persona comprensiva, que s’entén de seguida amb la V, que està molt penjadet de l’Alexis… tot això m’ha agradat molt). 

     

    Què més. Ah, l’escena dels personatges nous! Més gent, mare meva! Profes d’extraescolars, cágate lorito. Em pregunto si els antídots o les classes de duel o el guaperes i la noia tímida tenen alguna cosa a veure amb la trama de l’arbre… Potser de vegades feu escenes extres perquè us fa il·lusió fer sortir els personatges secundaris que heu creat, o realment tot està relacionat? Hmmmm…

     

    M’alegro que no hagi passat res greu amb els pares de la V, pensava que potser en passava alguna de xunga, però finalment ha estat més un ensurt que una altra cosa, així que tot bé. Bé, “tot bé” a mitges, perquè no sé si la V ho acaba de gestionar gaire bé… Ha marxat com si fos l’hecatombe, tot i que sabia que no estaven pas sols, els pares, i quan ha tornat estava nerviosa, i després l’ha afectat moltíssim que Kai li expliqués la situació al Jared. Vull que sí, que és trist, però dins de la normalitat; gent gran sent gent gran i a qui li passa coses de gent gran. Life. Però no ha estat res. A la V l’afecta d’una manera que em fa pensar que no ho està gestionant gens bé emocionalment… A veure si aprèn a portar-ho de manera més calmada, i no tan obsessionada… espero que sí! 

     

    Estava tan acostumada als capítols llargs, ara, que aquest se m’ha fet molt curt! Tot i que són 10 pàgines, pero whatever, que m’he quedat amb ganes de més! Tinc ganes de seguir llegint!

    Petonets i felicitats pel capítol! 

     




  • Avatarmarta_ginny (Moderador/a FF)Enviat el 30/10/2021 a les 23:53:20
    #27924He escrit 12 fanfics amb un total de 171 capítols

    And we're back babyyyyyyyyyyy!

    (Perdó per la tardança d'aquest comentari... se m'ha tirat el temps a sobre, aquesta setmana, quin estrès! Prometo que intentaré anar més de pressa a la pròxima!)

    Hem tornat, i quin percal. Fins ara havíem vist una V enfocada als altres, que fa les coses amb ganes i bon humor, però en aquest capítol veiem la seva pitjor cara. Si recordeu el moodboard de la V, hi ha la frase "Never be so kind you forget to be clever, never be so clever you forget to be kind". Doncs bé, en aquest capítol és clarament la segona. Vol anar tant de listilla i de senyoreta perfecta, que al final li explota tot a la cara. No és que es mereixi com la tracten en cap dels dos casos, però no està lliure de culpa i ho sap.

    M'alegro d'haver posat la primera escena, en aquest sentit! Era un afegit que en realitat no hi tocava, però el capítol havia quedat massa extremadament curt hahaha i així li donem un cameo a l'aula d'alquímia que m'encanta (fun fact: he inventat tot el currículum d'alquímia a Ilvermorny per decidir què feien les alumnes en aquesta escena), posem una mica més de la relació Kai-V que són bff goals i, de passada, presentem els dos alumnes de superior / profes d'extraescolars per recordar que a Ilvermorny no només hi van fins a 7è, que els que volen tenen la formació superior del COMEUA allà mateix.

    I llavors venen els tres temes principals: la profecia, la família i el Jared. La profecia és fàcil de comentar: passen les setmanes i no aconsegueixen avançar, cosa que els té a tots frustrats i a la que salten. La família... ja és més complicat. Hem vist que la relació de la V amb els seus germans és difícil, i és que la V té la sensació que ells no compleixen quan se'ls necessita i ells tenen la sensació que ella es fica on no la demanen i creu que només pot fer les coses ella. Cosa que porta que ella vulgui ser-hi encara més present i la sensació d'ells augmenti. Tots tenen raó: la V és una nena mimada i això és evident (mireu com es posa el pare quan apareix, com si la necessités a ella en particular), però alhora és cert que els germans no hi són moltes vegades, i ella no pot saber què decidiran fer cada dia, i sent que hi ha de ser per cobrir el que ells deixen sense fer, cosa que és totalment vàlida. I de mica en mica, el tema es va enrarint i escalfant.

    I llavors hi ha en Jared. Oh boy, per on començo xD Des del principi, la V tenia ganes que en Jared s'integrés amb ells (la raó la deixo a la llibertat de cadascú però crec que la sabem tots hahaha vinga V, que has aguantat un capítol sense fer algun comentari dels seus ulls blaus, tu pots), cosa que li va sortir fatal, i com a conseqüència va decidir que en Jared "li queia malament". A continuació, va descobrir que els havia estat escoltant repetidament d'amagat, i per si això fos poc, s'havia aprofitat de la seva disposició a donar un cop de mà per mentir i amagar-ho (i realment crec que això és el que li va fer més mal). La V és una persona que es pren les responsabilitats molt seriosament, i precisament aquí va trobar què retreure-li a en Jared: que se saltés estones de classe, arribés tard als llocs i bàsicament pensés poc en els altres. Perquè la V necessitava retreure-li alguna cosa, perquè estava dolguda i no sap estar dolguda ni molt menys expressar-ho. I entre això i que al Jared de seguida li agafa la paranoia... ja tens aquí una situació que es torna insostenible i acaba petant.

    Iiiiiiiiiiiiiiiiiii em poso ja a comentar les referències perquè m'estic passant tres pobles amb el comentari HAHAHA

    1- El títol: mireu, no he vist la temporada en qüestió xD Però aparentment és una frase que diu una tal Willam i m'anava bé per la manera i el to amb què se li retreuen coses a la V, que no sap com respondre.

    2- "La plenitud no es troba en l'arc de Sant Martí, sinó en l'aquí i en l'ara": és una frase de la RuPaul mateixa, i em va semblar que podia ser apropiada per Kai! A part, la imatge d'aquesta entrada triomfal m'encanta, i necessitava unes paraules a l'alçada hahaha

    I... ja està? He arribat al final i estic flipant HAHAHA diria que això és tot! No em mateu per les poques referències Cass i Mercè, sorry i gràcies.

    Ho deixo aquí que el capítol 11 no s'escriurà sol! Ens llegim! ^^



    PD: Gee, crec que t'ho he respost bastant tot amb el meu comentari (si et queda cap pregunta me la fas sense cap problema!), només dir-te que Kai és ille i no ell! ^^




  • AvatarCass RossEnviat el 05/11/2021 a les 20:09:29
    #27925He escrit 12 fanfics amb un total de 33 capítols

    Més val tard que mai, oi? (Sorry!)

    M'agrada molt com has transmès l'amistat entre Kai i la V ^^ Ja es veu molt en l'escena quan la V ha de marxar; com entrecreuen les mirades i s'entenen sense paraules. M'agrada molt aquest tros cada cop que el llegeixo. Però també es veu molt amb la primera escena, que crec que en general ha sigut un win-win per tot el capítol! Com la V es fica amb Kai parlant-li de l'Alexis quan Kai es fica amb les alumnes del fons de la classe em mata. I tota la conversa, hi ha frases molt guais. La que tanca la segona escena, per exemple, no sabia que era de la Ru! Gràcies per anotar-ho!

    I apareixen nous personatges, com en James i la Mandy, i tota la idea dels estudis superiors a Ilvermorny! Quan vam construir aquesta versió d'Ilvermorny, vam agafar algunes cosetes del meu headcanon sobre l'escola, ja que la tenia una mica pensada per l'Adrian Lockwood, la parella de la Winter. Una de les idees que tenia era aquesta: hi ha l'educació obligatòria com la que coneixem a Hogwarts (de primer curs a setè curs, dels onze als disset), que seria com l'escola secundària pels muggles. I després hi ha l'educació post-obligatòria, aquest grau superior que s'anomena al capítol, que seria de vuitè a onzè, amb una educació especialitzada, i que va per tant dels divuit als vint-i-u. Com que l'edat adulta als EUA és els 21,era una manera de salvar aquest obstacle en el món màgic americà. En James i la Mandy m'encanten com a personatges, a veure si els treiem més a passejar!

    I la relació amb en Jared... Ai, ai! Trobo molt guai de veure com són tant diferents: ella que es posa ben nerviosa en el silenci, i ell allà ben impasssible. Com interactuen aquesta estona sense Kai ha estat molt interessant, però és que AISH! No hi ha disculpes i no solucionen res, sinó que encara s'embolica més fort. Com es nota que el drama és marca de la casa! ("vinga V, que has aguantat un capítol sense fer algun comentari dels seus ulls blaus, tu pots" HAHAHAHAHHA)

    És molt dura la situació de la V que té a casa, i trobo que la saps transmetre molt bé. I també saps fer-la evolucionar d'una manera constant i molt calculada. És molt interessant de llegir. M'agrada com ho relaciones amb la frase del moodboard de la V (que és una frase que m'encanta!). Com això crea un conflicte emocional a la V que no només l'afecta a casa (aquest voler ser allà pels altre sempre, que a vegades sobrepassa línies o que llavors no es té en compte a ella mateixa), i que no sap com gestionar... Pobra V! És que de fet, tot el retrat de la família és molt interessant i com de complicades són les relacions personals, a vegades... Ai, no ho sé, en aquesta relectura m'ha tocat.

    Potser té poques referències a DR, però estan ben colocades ;) La veritat és que amb tot el drama familiar tampoc era el moment de treure la vena drag queen, oi?

    Fins el pròxim, AH!

    Cass




  • AvatarMercè GrangerEnviat el 06/11/2021 a les 12:51:50
    #27928He escrit 5 fanfics amb un total de 25 capítols

    Així m'agrada, preparant el drama per lo que se viene encima HAHAHA. 

    Aiii però per això m'encanta la primera escena, cuqui i lleugera, i per fi coneixem al guaperes James i la Mandy! Sóc tan fan del James escolta, mitja escola té un crush amb ell i pocs em semblen hahaha. Fins i tot jo m'apuntaria a duel HAHAHA (i lo que poc que dissimulen el crush les noies... sounds familiar V? Jared? HAHAHAHAHA SORRY). I Kai parlant del viatge i l'Alexis <3 Adorable. Perdó pel caos de personatges i classes i d'escola HAHAHA Ens vam emocionar una miiiiiqueta massa. Mireu-me a mi que ni sé el cognoms d'alguns dels personatges hahahan't. Però m'agrada molt quan incloem aquests moments <3

    Ai la incòmoditat amb el Jared i la verborrea.... tampoc no ajuda que ja vam veure al capítol anterior que el Jared està amb la paranoia i creu que la V el jutja fins i tot quan no diu res. A més els nervis de l'explosió amb el Ricky i la situació amb la Mary Jane... no és un bon moment i tot s'ajunta. Uf. Pobres que no s'aclaren XDDD És que quina incòmoditat, sort que Kai fa una entrada triomfal i ajuda hAHAHA.

    Sé que l'actitut de la V és una mica exagerada, però em va fer peneta la situació amb el pare. Que és normal, però no deixa de ser dur. ÉS QUE TU I EL DRAMA MARTA HAHAHA. No vull dir molt més d'aquesta trama però m'agrada moltíssim com la portes, i la trobo una molt bona idea, no tan màgica pe`ro és que està super bé en sèrio. 

    I l'explosió que em toca llegir-ho HAHAHA. @ V Jared:

    Top 30 Mean Girls Musical GIFs | Find the best GIF on Gfycat

    HAHAHAHA sorry. Tot i que per una part DRAMA per altre em fa llàstima l'explosió. Entenc els dos punts de vista pe`ro uf, s'han passat molt. El Jared també s'hauria de callar i intentar entrender-la una mica més, que ni de conya eren maneres. I la reacció de la V, jo faria igual HAHAHA. Ai a veure si ara això és un punt d'inflexió perquè es portin millor, que ja toca.

    És un gran capítol Marta en sèrio heart




  • AvatarArwen Black (Moderador/a FF)Enviat el 16/11/2021 a les 00:36:06
    #27936He escrit 1 fanfics amb un total de 2 capítols

    Iiiiii faig una miqueta tard! *feels like Jared* M'ha agradat molt el capítol. Em xoca com dius les virtuds i els defectes de la V al comentari, a mi em costaria de fer aquest anàlisi del propi personatge des d'un punt de vista allunyat. I no sabia que li agradava el Jared des del principi! O sigui, notava que s'acabarien agradant, però no recordo pensar que li agradés ja. A no ser que ho pensés i ja no ho recordi, que pot ser. Mmm també m'estranya tot lo d'escoltar-los d'amagades i el gran problema que en fan, que semblen nens petits haha. Però també crec que el que més li molesta a la V és que la utilitzés/enganyés. "Acompanyades d,unes rastes estilades amb més gràcia que qualsevol cosa que hagués portat la V a la seva vida."omg com et fiques amb ella pobreta xD. I jo he trobat que menys mal que el pare li ha agraït que vingués, perquè el que li estava dient l'altre em ficava negra. I també trobo que els seus germans tenen un complexe d'inferioritat brutal, que els bombin. xD I said what I said. "Fun fact: he inventat tot el currículum d,alquímia a Ilvermorny per decidir què feien les alumnes en aquesta escena" omg Marta, mai deixaràs de sorprendre'm. M'agradaria saber quina és la gran idea que té el Jared, espero que surti al pròxim capítol. Quines ganeeeees. Au vinga, vaig a reclamar-te els sims d'avui. Que em tens mimada jiji.