Good luck... and don't fuck it up! - 07: You trying to control me? How very dare you (Jared)
AvatarEscrit per Cass Ross
Enviat el dia 09/10/2021 a les 00:20:58
Última modificació 15/10/2021 a les 23:13:03
Tots els capítols de Good luck... and don't fuck it up!
< Anterior capítol || Pròxim capítol >


07: You trying to control me? How very dare you (Jared)

—De veritat has portat els jackalopes a la biblioteca?

El Jared només va respondre amb un fred silenci al comentari reprovatori de la V. A  sobre! Els tenia dins la cistella, els cinc estaven fent la migdiada i no feien cap mena de renou. No molestaven absolutament ningú. Més molest seria que cert vampir se’ls cruspís aprofitant les hores d’empresonament que havia de complir el Jared aquelles setmanes.

Els dies que van succeir a la descoberta de la mentida per la V, el Jared s’havia trobat a la intempèrie, sense ningú a qui deixar al càrrec dels seus animals. Havia fet el cor fort, armat de valor i robat una dotzena de corona d’alls de la cuina per protegir els seus jackalopes en la seva absència. Malauradament, algú —sospitava que el Ricky. Per cap motiu en especial, simplement volia culpar-lo de tots els seus mals— s’havia queixat de l’olor i els pukwudgies havien desarmat el fort antivampirs en què havia convertit la seva habitació.

Després d’aquests fets, havia procurat deixar sempre les cortines corregudes, les finestres obertes de bat a bat. D’aigua beneïda malauradament no n’havia pogut aconseguir, si no ja hauria batejat els seus jackalopes unes setanta-quatre vegades per prevenir disgustos.

Podien semblar mesures massa dràstiques, però els esdeveniments s’havien desenvolupat de tal forma que les havien fet necessàries. La missió del director havia negat al Jared de les poques hores que havia acordat repartir-se amb la Mary Jane i així tenir lliure. En definitiva: estava cada tarda tancat a la biblioteca, no tenia ni un respir d’aire fresc.

Almenys saber que els seus petitons estaven fora de perill pal·liava el sofriment.

Fins que el dia anterior, mentre tornava a la seva habitació, es va trobar el Cullen voltant de manera gens inofensiva davant la seva habitació. Havia estudiat els moviments: eren els d’un depredador. Estava inspeccionant el terreny abans de passar a l’atac.

Aquell havia estat el moment en què havia decidit que no se separaria dels seus jackalopes. Ja s’estava començant a entendre amb la Mary Jane: havia convergit que cap dels dos no es delataria mútuament. Ella no diria res dels jackalopes i ell faria mutis davant l’objecte de metall que intentava tapar maldestrament amb una manta sota la seva taula ni sobre els estranys brownies dels quals berenava. En un acte de simpatia que molt estranyament es donava en el Jared, fins i tot havia accedit a deixar-se llegir l’horòscop… o el futur… o les mans… o alguna cosa d’aquestes un dia. El temps semblava escolar-se massa lentament i li semblaven faltar mil·lennis fins a la data que recuperaria les tardes de llibertat. Millor fer-se amb alguna aliada.

Però, mentre que a la Mary Jane li era indiferent, la companyia dels jackalopes, potser Kai i la V no eren del mateix parer. Sobretot la V. La situació estava tensa d’ençà del partit. Les estones que forçosament havien de compartir no ajudaven a llimar asprors. El Jared sabia que no s’havia portat bé, d’acord… però no havia insistit tant a oferir-li ajuda? Quasi li havia imposat. Què volia que fes? Tampoc no havia estat una mentida tan grossa! Tampoc no és que fossin amics. Ni que estiguessin en procés de ser-ho. Ni que li caigués del tot bé, la V. No es veia sota l’obligació de pregar-li de genolls que el perdonés.

I si en algun moment els remordiments es feien més forts, certs comentaris o mirades que li feia la professora d’Alquímia tornaven al Jared a la posició inicial. Ni que ella fos tan perfecta com volia aparentar. Estendria el tracte de freda cordialitat fins que haguessin resolt tot el tema de la profecia i cada un pel seu camí.

Ja frisava d’enllestir-ho i tornar a estar a la seva bola.

I ja estava tardant.

Va agafar la cistella dels jackalopes i es va alçar.

—Bé, anem a buscar algun llibre, no?

—Tens alguna proposta? —La V va alçar la cella.

—Abans que arribéssiu —va remarcar molt aquelles primeres paraules, un èmfasi que intentava dir ‘he investigat mentre vosaltres no hi éreu, he avançat feina’ quan la realitat era ‘no tenia res més a fer al meu càstig i estava avorrit’—  he mirat el pergamí on hi ha l’inventari de llibres de la biblioteca. Al soterrani estan els descatalogats i antiquats. Allà hi tenen un recull de profecies dels darrers sis-cents anys. Es de fa uns anys, però crec que ens pot servir.

—Ah, perfecte. Som-hi, doncs.

—Soterrani? —va preguntar Kai mentre els seguia amb una divertida expressió al rostre—. Espereu, que m’he de posar l’encantament fixador de maquillatge. La humitat el deixa fatal. V, vine aquí.

La V sols havia entreobert la boca quan Kai va començar a estirar-li, retorçar-li els cabells, ajudat amb la vareta. El resultat final van ser unes trunyelles de complicació molt més elaborada que qualsevol dels habituals semi-recollits amb qualsevol objecte allargat que la V tingués a l’abast de la mà. El Jared es va sorprendre esperant uns segons més del necessari abans d’apartar la vista.

—La humitat te’ls deixa terribles. Millor que te’ls recullis abans que passi una desgràcia —va explicar com si uns cabells encrespats fossin la pitjor de les tragèdies—. A més, aquest recollit t’afavoreix molt. No trobes, Jared?

De sobte, un dels jackalopes del Jared s’havia despertat i necessitava molta atenció. Tanta que no va escoltar l’última pregunta de Kai. Casualitats que succeeixen. La vida n’està plena.

Silenciosament, el Jared va agrair l’inusual succés que havia estat l’avançar feina. L’havia dut a preocupar-se d’esbrinar com entrar al soterrani-magatzem de llibres, saber que es requeria una clau i demanar-la amb antelació. Aquesta era ara la seva carta per avançar-se unes passes respecte a Kai i la V. Així podia ignorar amb certa cortesia la conversa. Feia dos minuts havia dit tres frases completes, i havien estat  llargues. Necessitava cinc minuts abans de tornar a socialitzar.

El soterrani era tot el que es podia esperar de la seva definició, la d’un magatzem de llibres vells. Fosc, abandonat, i, com Kai havia pronosticat, regnat per la humitat. Llibres i llibres, o, en la majoria de casos, cadàvers mutilats d’aquests, s’apilaven amb llibertat, desafiant les lleis de la física. En la distribució d’algun, es podia endevinar l’esquelet d’alguna estanteria o algun patró d’ordre, però només quedava en una intuïció per l’ull atent. El terra també estava plagat de llibres, els que havien sucumbit a la gravetat.

Lumos —va murmurar el Jared mentre els seus dos acompanyants feien les últimes passes per arribar al seu costat i observar el panorama—.  Què proposeu?

—Tens el nom exacte? —va preguntar Kai.

—Ahà.

—Podem fer un Accio. Així el llibre vendrà cap a nosaltres…

—Però desordenarem tot el soterrani —va continuar la V—. Bé, encara més. I si algú necessita agafar un llibre després de nosaltres serà impossible...

—I ens importa perquè...? —El Jared va alçar una cella—. Si ningú no hi deu haver entrat en anys. I quin pringat anirà a buscar un d’aquests llibres de l’any de la picor? A part de nosaltres, però són situacions especials. Accio arxiu de profecies.

Com havia anunciat la V, tots els llibres de la paret esquerra es van estabilitzar per la sortida d’un recull gruixut de centenars de pàgines groguenques. El Jared es va avançar per agafar-lo i amb rapidesa, va tancar la porta de l’arxiu abans que algun dels llibres caiguts es precipités cap a ells. Mentre tancava amb clau, un seguit de cops sords els van acompanyar, però ells estaven fora, segurs.

—Això no ha sonat gens bé…

—Ja estava fet una merda abans. I tampoc no han sonat tan forts… mira, els meus bebès segueixen dormint. Té, agafa això —va dir mentre li passava l’arxiu a Kai—, jo he de dur la cistella.

*

—Aquí —va anunciar la V després de mitja hora passant pàgines—. Són les paraules que ja teníem. Però hi ha el nom de qui la va fer… Olivia Velour.

Cap dels tres no va poder dissimular la decepció. Al Jared, almenys, no li evocava res. Un cognom que mai no havia sentit.

—Et sona, Kai? —va preguntar la V.

—No —Davant la cara de confusió del Jared, Kai va afegir—. Soc de la part francòfona del Canadà. Conec a gent amb cognoms francesos, però aquest… No em sona, no.

—Ah —va afegir el Jared—. Bé, així i tot… o la tal Velour segueix la mateixa dieta del vejestorio que la fa immortal, o fa anys que està criant malves… —El Jared va acariciar un dels jackalopes, el seu remei per la frustració—. Posa que fa setanta-quatre anys que es va formular.

—Però això no ens ha de desanimar! Tenim un nom, que ja és més del que teníem fa deu minuts! —La V no va aconseguir animar el Jared. Es va limitar a mirar-la impassible mentre seguia amb la cura dels jackalopes—. Podem cercar a una enciclopèdia de vidents.

—Fan enciclopèdies a la gent que es droga i comença a dir aquestes ximpleries? Hi estarà mig claustre...

—No ens hem de desanimar! Ja sé que podem fer —La V va prosseguir amb el seu discurs motivador, ignorant el comentari del Jared—.  Vaig a cercar l’enciclopèdia de vidents. Kai, tu encarrega’t de tornar a buscar a la secció de futurologia… abans havíem estat buscant sobre profecies en si, no sobre qui les feia. Ara no es ens hem de centrar en el què, sinó en el com. Hem de canviar de xip!

El Jared va decidir agrair, en comptes de sentir-se ferit, la deliberada forma com la V havia prescindit d’encarregar-li alguna tasca. Van ser uns minuts de tranquil·litat, de recarregar forces, de no sentir veus. Kai no l’irritava del tot. Quan deixava de formar part de la fashion police li queia bastant bé.

La V ja era un altre tema.

I evidentment, ella, que només havia d’agafar un llibre, va tornar abans que Kai. El Jared va alçar el cap en senyal de reconeixement, mentre ella prenia el seient que havia abandonat. Seguidament, els dos tornaven a estar concentrats. El Jared en fer carícies a les seves mascotes. La V en l’enciclopèdia. No va demanar-li si volia acompanyar-la a revisar les pàgines i el Jared tampoc no va voler insistir.

Van passar, cinc, sis, set, vuit minuts. La situació s’havia tornat incòmoda.

—Kai no torna.

—Bé, potser és que ha trobat molts de llibres… Com més informació, millor!

 —Però no heu anat a la mateixa secció?

—No. El meu estava a les enciclopèdies.

—Clar. Allà també hi ha les d’animals.

La V va tornar a l’enciclopèdia de drogats que van viure fa molt de temps i vestien fatal, que devia ser molt més interessant que el Jared. No la culpava. Però els jackalopes s’havien tornat a adormir i allà parat sospitava que tenia un aspecte una mica ridícul. Potser podia anar a buscar algun altre llibre, o remirar la llista de profecies… o la secció de criatures estava molt a prop…

Kai va arribar, deslliurant-lo del dilema.

—A la secció de futurologia no hi havia res més… Però ja sabeu que està a prop de la de Runes… No sé com havia passat per alt aquest llibre fins ara! Estava molt amagat.

—Segurament va ser el primer conte del director —El Jared no va poder evitar mossegar-se la llengua quan va veure les pàgines esgrogueïdes, i fins als seus narius va arribar l’olor de llibre antic—. Aleshores ja feia temps que rondava les llibreries.

—Sí, totalment. Per això és tan interessant… L’han conservat fatal, sembla mentida que això sigui una biblioteca —La V i el Jared van quedar estranyats davant la devoció amb què va acariciar el llom del llibre—. I… eh, pel títol sembla que inclou temes de futurologia.

—Segur… —El Jared tampoc no podia culpar Kai. Ell segurament hauria acabat igual, però amb la secció de criatures—. V, has trobat res?

—No… I ja l’he mirat tot. Potser me l’he saltat, es poden haver enganxat les pàgi… Auch.

La V va callar davant el cop de peu que el Jared li havia propiciat. No ho havia volgut fer a posta… però no li havia quedat opció. Dissimuladament, va assenyalar amb el cap al Pinkman. S’havia assegut, de totes les taules lliures, a la immediatament posterior a la seva. I, tot i que ara dirigia la seva atenció a un pergamí, com si no els hagués estat escoltant… el pergamí estava en blanc. Impol·lut. O li agradava molt el color del pergamí, estava escrit en una tinta invisible que des d’allà el Jared no podia apreciar…

...o els havia estat espiant.

Cosa que no li feia ni puta gràcia.

Amb tota naturalitat, els tres van tornar els llibres, l’arxiu de profecies van decidir que se’l quedaria el Jared fins que ho solucionessin tot (bàsicament, perquè tornar a obrir el soterrani semblava una missió suïcida) i Kai i la V van abandonar la biblioteca, mentre que el Jared va substituir el lloc de la Mary Jane. Poc temps després, el Pinkman també va marxar.

Havia estat a prop.

*

El Jared va esmunyir-se per la porta mig oberta de la piscina. A aquelles hores, ja estava tancada. Afortunadament, una clau que permetria un lliure accés deslligat d’horaris era un dels (en aquell moment diria pocs) avantatges de ser professor.

Les classes al matí. Corregir i preparar les de la setmana següent. Les tardes a la biblioteca, vigilant o buscant informació sobre la profecia. Cuidar els animals. Aquelles tasques drenaven tot el temps lliure que podia tenir el Jared. Què se n’havia de fet de les primeres setmanes, quan acabava les classes abans d’hora per anar a la piscina?

Va deixar la tovallola i els jackalopes i es va llançar a l’aigua. Ho havia trobat a faltar. Era el més pròxim que podia aspirar a la sensació de llibertat, en aquella escola. No. No tornaria a caure en aquell vici, anomenar totes les coses que li disgustaven. Encara quedaven molts de mesos abans de juny i capficar-s’hi no ho faria més lleu. No podia, ni pensava, abandonar. I si en algun moment el temptava la idea, pensava en la cara de felicitat del Ricky quan se li comuniqués que abandonava el claustre. Deixa fer. Es quedava. Ni que fos per fotre el Ricky.

I Ilvermony tenia coses bones. Aquella piscina era espectacular. De nit, encara més. Sumava molt de punts que ara estava sol, sense espècimens com el professor del règim militar, o el que es feia el mort —algun dia algú trucaria als aurors convençut que allò era un cadàver—. El catàleg de menjars vegans dels pukwudgies era espectacular. Molts d’animals a càrrec seu. El bosc era bastant decent, també.

Braçada a braçada, redactava mentalment els punts positius de l’escola. S’estava allargant més del que havia previst. Com? No ho sabia. Millor. Eren detalls, minúcies, esperables quan abans havia viscut de rodamon amb els diners justos, les comoditats d’una escola d’alt catxé destacaven, aleshores.

Quan va tornar a l’altre cantó de la piscina, una figura fosca el va sobresaltar. L’estava observant des de l’altra banda, asseguda sobre la vora, amb els peus ja submergits dins l’aigua. No podia fer molt que estava allà, hi hauria reparat. També havia de ser sigil·losa… o potser el Jared havia estat massa capficat en els seus pensaments. Joder. Merda. Això li passava en plena natura i algun animal se’l cruspia.

Va dirigir-se cap a la figura, intrigat. Tant de bo fos un fantasma amb qui no hagués de socialitzar molt. Toleraria que fos el del professor Edwards. Volia cridar-li quatre coses —totes relatives al pèssim estat amb què tenia els animals— però també demanar-li on tenia guardat el material d’altres anys. Feina que s’estalviaria.

Amb la proximitat, va començar a distingir els colors llampants d’una túnica maldestrament estampada. Des de la seva posició, el primer que va captar la seva atenció van ser els peus de la figura. Coberts d’unes… peculiars sabates. Mig obertes, intentaven, cada una, recrear un peix verdós que certament havia viscut temps millors. La boca, semioberta, coincidia amb la punta del peu. Tot i que no arribava a delimitar els trets fisonòmics de la persona en qüestió, aquelles extravagants pintes només podien pertànyer a una persona de tota l’escola.

La tenia vista de cada tarda a la biblioteca —o quasi cada tarda. A vegades s’escaquejava per practicar ioga—. 

Preferia deixar a la imaginació les raons que havien dut a la Mary Jane Harness una nit a la piscina. Clarament no tenia intenció de nadar (o sí. Amb el cap tan ennuvolat per les drogues, potser li semblava una idea de puta mare tirar-se completament vestida a l’aigua). Poques coses més podia estar fent, a aquella hora en aquell lloc, si no era que l’havia anat a buscar precisament a ell. I com l’havia trobat…? No és que hagués anat d’amagat, però el Jared suposava que entre els passadissos d’aquella escola no s’hi amagava cap perill ni cap assassí stalker.

(Obviava la profecia que els havia comunicat feia poc el director. Ja es preocuparia per allò més tard. Obviava, també, com d’ hipòcrita podia sonar escandalitzar-se perquè la Mary Jane l’havia seguit fins a la piscina com si ell no hagués estat escoltant d’amagades la V i Kai. Entrarem en això més tard).

El que li feia més por era que els ulls clars, normalment perduts en l’horitzó, de la Mary Jane, aquesta vegada estaven clavats en ell.

—Eh… Bona nit, Mary Jane.

La bibliotecària havia insistit que l’anomenés pel nom de pila. El Jared ho feia amb pocs professors: els que li eren pròxims en edat —Kai, V, Kade, Tamisha Symone—, el George a causa d’aquella sensació de proximitat que encomanava a qualsevol amb qui interactués i el Ricky per raons completament diferents. Però la Maty Jane havia insistit, per fer més fàcil la convivència aquells mesos a la biblioteca, per… el Jared no l’havia estat escoltat. Simplement li havia dit que sí per acabar com abans millor la conversa.

—Bona nit, Jared.

El Jared va quedar a l’expectativa d’explicacions. No van arribar.

—Fa… bona nit.

—I tant. La lluna està preciosa… En aquesta posició, sempre he dit que afavoreix molt els homes morenos, els seus reflexos… Sobretot si contrasten amb uns bonics ulls blaus.

El seu camell de confiança estava de vacances, havia hagut de recórrer a un altre i aquest li havia proporcionat una droga cutre que l’havia deixat… així?

—Eh… volies res?

Al gra. Ja havia notat comentaris o gestos estranys de la Mary Jane, però en aquell escola… No obstant això, tenia la sensació que, si perllongava la conversa més del compte, la Mary Jane pujaria, a escala astronòmica, escalons en el seu rànquing de professors als quals se’ls hi va el cap; i, per altra banda i molt més important, faria estranyes, i més llargues, les tardes de biblioteca.

Per aquell mateix motiu va ignorar i apartar de la seva ment el comentari que havia fet segons abans, de la llum de la lluna i… ja ho havia oblidat. Instint de supervivència.

—Recordes que a canvi de cobrir-te a la biblioteca i no dir-li al Ricardo, em vares dir que em devies un favor?

Oh no.

Joder.

El Jared només podia malpensar davant la naturalesa d’aquell favor que la Mary Jane li anava a cobrar. Per favor, pel que més volgués, per qualsevol déu que estigués per allà escoltant… que hagués errat en les seves suposicions.

—Sí… —va respondre cautelosament, intentant que el seu to fos tan neutre com un monosíl·lab podia oferir, lliure de qualsevol mena d’insinuacions o dobles sentits.

—Les nits amb aquesta lluna són ideals per fer prediccions del futur. No molta gent d’Ilvermony s’ofereix perquè li llegeixi el futur, o em prenen seriosament, i als alumnes ja els tinc marejats… —El Jared va sentir una punxada de llàstima cap a l’excèntrica bibliotecària—. A més el teu futur és un llenç en blanc! No el conec, tantes possibilitats…

Gràcies divinitat avorrida que havia estat escoltant. Un petó. No li oferia un favor perquè en començava a deure molts i no veia com un simple mortal podia acontentar un ésser totpoderós.

—Uhm… clar, cap problema. Però, ha de ser aquí? No és una mica… incòmode?

—No et preocupis! He dut el kit de futurologia i no t’hauràs de moure. Espera un segon…

El Jared no sabia molt de futurologia. Tots els seus coneixements, de fet, venien quasi exclusivament del curs intensiu a què s’havia vist abocat feia uns dies. I aquella nova saviesa girava, sobretot, entorn de profecies i similars. Sobre lectures del futur individuals, mai no hi havia cregut ni tenia la necessitat de saber-ne més. Kai havia mencionat que en ‘practicava’ pel director, però, pel que havia dit, la seva veracitat era, si més no, dubtosa.

Però, fins i tot amb els seus escassos coneixements de futurologia, o potser a causa d’això, ja que esperava unes eines totalment estereotípiques com eren les cartes del tarot o la tassa de te, es va quedar sobtat quan la Mary Jane va treure un quatre sabaters. Però… a això hi jugava amb la seva germana quan eren petits. I per desgràcia seva, sabia que les promeses d’aquell joc no es complien. O la Kathryn s’hauria casat, i hauria tingut vuit fills. I no hauria mort tan jove.

—Per què em mires estranyat? Li he llançat  un encanteri impermeable, ximplet!

—Clar. Seria una pena que una relíquia tan valuosa es perdés.

—I tant… Mai no ha fallat una sola predicció. Els esnobs diuen que tarot, horòscop… un bon quatre sabaters és el que veritablement funciona. Malauradament els futuròlegs no ho volen acceptar...  No entenen la immensa saviesa d’aquest artefacte. Només un pocs escollits.

El Jared es va mossegar la llengua per no respondre ‘uns pocs escollits pel camell, vols dir?’.

—Digue’m un número. 

Per un moment va estar a punt de dir quatre-cents.

—Cinc.

La Mary Jane va moure el quatre sabaters tantes vegades com havia indicat el Jared.

—Tria un color.

No hi havia negre. Tampoc és que l’anés a triar, en contra del que certs professors de Runes Antigues poguessin assegurar. Li agradaven molts més colors. Com el marró fosc. El granat. El gris fosc.

—Vermell.  

—Molt interessant…  Aviat guariràs antigues ferides que has estat evitant.

...Què?

Tanta parafernàlia per això? Estava segur que aquella frase l’havia treta d’una galeta de la sort. En tenia tota la pinta i… i… al final es podia aplicar a tothom, no?

No?

—Ahà.

—Dona’m la mà. També tinc experiència en la lectura de mans… Acabarà de precisar la lectura.

Joder. No se la treia de sobre, eh?

—Oh, una mà forta… i suau. Com a mi m’agraden —Un altre comentari que el Jared, pel bé de la seva salut mental, va decidir ignorar—.  Sí… has sofert molt, però aviat algú et curarà.

Com a tota resposta, el Jared va grunyir.

—Veig desamor, traïció, mort, dolor… 

El Jared no va saber en quin moment havia pres la decisió conscient d’apartar la mà. Potser havia estat un acte reflex, quan havia sentit aquells mots conjugats junts. Una porta que encara estava més enterrada dins seu amenaçava d’obrir-se i s’havia promès que mai no ho faria. També varen ser molt mecàniques les accions a continuació, les disculpes, els fins demà, com va marxar de la piscina, insegur de si es deixava res, amb els jackalopes ben abraçats. El seu únic confort.

No va ser fins que va estar a la seva habitació, amb les mans recolzades sobre l’escriptori, que es va adonar que estava plorant.

*

—Podem anar a fora?

Des d’ahir a la nit, el Jared sentia que s’havia oblidat de com respirar. L’esmorzar a la taula de professors havia estat dur. En aquell moment, hauria jurat que tampoc no recordava com menjar. S’havia acabat prenent un cafè i marxant aviat, fet inaudit, cap a classe.

A classe almenys estava a l’aire lliure. On se sentia més còmode. La brisa fresca li havia retornat certa calma, normalitat. S’havia notat dispers, lent, mentre explicava coses que coneixia de memòria, però intentava no capficar-s’hi molt. No li havien fet cap pregunta o comentari al respecte, i si els alumnes no havien acabat d’entendre res... Bé. A la biblioteca hi havia una àmplia secció de llibres sobre el tema. La tenia ara mateix al davant i podia jurar que curta no era. Seria molt mala sort que no trobessin resposta a  les seves preguntes.

Normalment no s’hauria estressat al cap de cinc minuts de començar, d’asseure’s a la biblioteca. Ja hi portava pràctica. Però avui... les parets, les estanteries, els llibres l’oprimien.

—Com? —es va estranyar la V—. Vols dir que necessites sortir cinc minuts a fer un tomb o alguna altra cosa?

—Ja hem seleccionat els llibres que consultarem avui, no? —va remugar el Jared entre dents—. I ens portarà tota la tarda revisar-los. No podem anar als jardins? Sé de llocs on no ens poden veure, i encara hi ha llum, i si no fem un lumos.

—Estàs bé?

El Jared va decidir no respondre. Com amb respirar, s’havia oblidat de com respondre aquelles preguntes. Va agafar els seus llibres i va marxar cap els exteriors, sense esperar confirmació dels seus companys. Per sort, amb cert alleujament, va veure que el seguien. No ho hauria pogut suportar molt més temps, estar tancat.

—Però, i perdona l’atreviment... segueixes castigat, oi? —va preguntar-li Kai, que s’havia avançat per anar al pas del Jared.

—El Ricky ara mateix no està a la biblioteca, i encara que hi anés, la Mary Jane em podria cobrir. Més li val...

—Vull saber per què ho dius?

—Creu-me que no.

El Jared els va conduir entre els refugis de les bèsties. Passades les instal·lacions, hi havia una petita clariana, prohibida pels alumnes, i, sospitava el Jared, desconeguda pels professors. No serien molestats. No tenia la comoditat de les cadires de la biblioteca (tampoc no creia que aquestes fossin molt recomanades per fisioterapeutes) però tampoc no haurien de preocupar-se per accidents com el que van tenir amb el Pinkman l’altre dia.

Mentre passaven per la gàbia dels diricawl, va veure la V molt interessada en ells.

—Tenen moneies a la cara? —va grunyir el Jared.

—Segons la informació, n’hi hauria d’haver tres, i a la gàbia sols n’hi ha dos.

—Saps que es poden fer invisibles, oi?

—Encara que fos invisible, es menjaria el menjar. El seu recipient de menjar està ple, els altres dos no.

—Encara no l’has trobat, oi? —va intervenir Kai.

—Però estarà millor per Ilvermony que a la gàbia. S’estaven estressant. He anat deixant menjar per racons del castell, si té gana. Si no vol tornar a la gàbia és per alguna cosa. No l’obligaré. I abans que diguis res, V... són inofensius. Si hi hagués algun perill que ataqués als alumnes, ja ho hauria previngut.

Els seus companys no semblaven molt convençuts, però ho van deixar estar.

Però ni amb l’aire fresc, rodejat de natura, el Jared es va poder concentrar. No ajudava tampoc el fet que, seguint  la rutina imposada durant els anteriors dies, no avançaven en res. Cada passa que podien avançar, cada pista… no els portava enlloc. I sabia que just acabaven de començar, però avui no era el dia. Durant tota la tarda va anar fent més freqüents les excuses per anar als refugis dels animals, assegurant falsament que els havia sentit xisclar i plorar. Quan un animal semblava ferir-se cada pocs minuts, no va poder escapar de la mirada reprovatòria de la V. El Jared va ignorar-la i va marxar a mirar si els amagosos s’havia fet mal. O cruspit algú. Amb una mica de sort seria el Petty —tot i que darrerament havia agafat el bon costum de faltar a les seves classes. Sospitava que a final de curs li arribaria un telegrama del seu pare amenaçant o subornant-lo, amb una mica de sort el segon, perquè aprovés al seu fill—. 

Quan ni els lumos eren suficients per garantir una llum acceptable per veure-hi, i la biblioteca estava a punt de tancar, van donar la sessió per acabada. El Jared va sospirar amb frustració. Havia estat del tot inútil. 

Almenys la V no va fer cap indicació sobre la contribució (o falta de) del Jared en la investigació. 

Si havia de ser positiu (costava), potser es trobava un poc millor que durant el matí. No s’havia concentrat del tot, però intentant-ho, amb les anades i vingudes, havia estat entretingut i amb el cap ocupat. Amb sort, després de sopar ja estaria cansat, s’adormiria fàcilment i demà seria un nou dia. 

Pensava això mentre marxava uns passos per davant de la V i Kai, immersos en una conversa paral·lela. Mai no s’hi intentava incloure. Ja havien establert aquest ordre entre ells, el Jared sempre una mica apartat. 

Aleshores, de cop i volta, quan poc faltava per arribar al castell, va sentir una veu molt enfadada, per la seva desgràcia massa coneguda:

—GRAVES!

 El Ricky sortia de la porta principal a grans gambades, amb la seva cara de mala hòstia habitual i agafant del coll, sense cap mena de sensibilitat, al diricawl perdut. La pobra criatura tenia una cara de patiment que al Jared li va trencar el cor. 

—Heus aquí el diricawl que buscaves! —va observar entusiasmat Kai. El Jared va imaginar que volia rompre la tensió.

—No em diguis.

El Jared es va esperar parat amb les mans a les butxaques. Ja tocava la discussió bisetmanal amb el Ricky. No s’havien de rompre les tradicions, home.

—Això ha aparegut al meu llit.

—No sabia que la zoofília t’anava, Ricky.

—Em pot explicar per què no està a la seva gàbia com indica el protocol?

—No et preocupis, Ricky, que no em posaré gelós —va sospirar el Jared. No era la millor resposta, però fins i tot discutir amb el Ricky li feia mandra. Joder. Era greu—. Aquelles gàbies eren una merda i molt petites. S’estaven morint de fàstic.

—Les. gàbies. hi. són. per. alguna. cosa.

—Tortura animal? Si no ha fet res, el diricawl!

—Ha portat una mica de moviment a l'escola! Així els alumnes es diverteixen, i la monotonia es trenca!—va intervenir Kai—. Bé, va confondre la Pearl Davenport, però és la Pearl.

 El Ricky també va fulminar Kai amb la mirada. La seva cara anava variant de colors. Ara semblava una albergínia gegant.

—Quan aprendrà que no pot fer el que li roti, Graves? Aquí hi ha unes normes, les meves, i les ha de complir.

— Uhm… deixa que m’ho pensi. No.

Per un moment, el Ricky es va quedar blanc, immòbil. Havia estat orgullós del càstig que li havia posat al Jared, semblava que l’havia domat, però tornava a la seva. Va tornar el color al seu rostre, però aquesta vegada, l’habitual, no el vermell ni el morat d’abans. El més inquietant va ser la seva expressió: si no fos anatòmicament impossible, el Jared juraria que havia intentat somriure.

—Molt bé. És un irresponsable. Algun dia tindrà un accident i acabarà com la seva germana. Només és qüestió de temps. 

El somriure havia estat pel comentari. El devia tenir guardat feia temps, com a últim recurs. Com a manera més directa i efectiva de ferir al Jared.

I vaja si havia funcionat. 

Aquell cop, va ser el Jared qui va necessitar uns moments per processar-ho. I quan va tornar a tenir consciència, la V i Kai l’estaven subjectant perquè no s’abalancés sobre el Ricky.  El subdirector va mirar satisfet l’efecte que havia causat i va marxar, tirant una potada al diricawl. El Jared estava tan dolgut que no va poder reaccionar ni a aquell acte de crueltat animal.

Quan el Ricky va estar fora de la seva vista, la V i Kai el van amollar. El Jared es va deixar caure sobre la gespa, mentre colpejava aquesta amb la mà. No hi havia res més sòlid on pegar… 

Va amagar el cap sobre les cames. No volia exhibir l’aspecte lamentable que sabia que presentava. Va sentir com, amb veu insegura, els seus companys el cridaven, preocupats. El volien ajudar, o almenys estaven preocupats. Potser en altres circumstàncies ho odiaria, es sentiria incòmode. Però ara mateix, el Jared no pensava.

—No és veritat… —va mussitar. Ho havia de dir. Tenia moltes emocions i pensaments entremesclats, però un en particular li oprimia el pit.

—Que? —van preguntar la V i Kai alhora.

—La Kathryn no va morir en un accident. La van matar.      


Llegit 124 vegades


< Anterior capítol || Pròxim capítol >

 


Comentaris
Envia un comentari!: Per comentar has d'estar registrat. Registra't és gratuït ;-)


  • AvatarMercè GrangerEnviat el 09/10/2021 a les 14:50:47
    #27919He escrit 5 fanfics amb un total de 25 capítols

    Hola indecision

    Ja ho he comentat... però el capítol no m'acaba de fer el pes. El 4l vaig trobar prou decent i entretingut i després aquest... en fin corramos un estúpido velo. Almenys ha quedat bastant més curt, cosa que suposo que agraïm tots HAHAHAH. Espero que no se us hagi fet molt pesat, ni repetitiu ni res... sorry, el pròxim intentaré que sigui millor frown

    Bé, com veieu, comencen les estones de biblio i investigació del grup. A veure si així comencen a portar-se millor i agafar confiança, que el Jared necessita fer amics urgentment HAHAHA. Peeerò les coses entre la V i ell segueixen tirants i no ho ressolen, que hi ha hagut una mica de tensió a aquestes escenes. Ja veurem cap on anirà la cosa! Ah, i segueix que no amolla als jackalopes HAHAHA. L?heu d'entendre, que el pobre està traumatitzat i ha perdut a gent que estimava, no vol arriscar-se amb les seves mascotes hahaha. 

    I bé, ens hem carregat un poc el dipòsit de la biblio, però no passa res. Tenim l'arxiu de profecies! Que no ha servit de gaire però el que compta és la intenció. El Pinkman és el de Pocions, sorry si us perdeu amb els profes... Bé, ja ho anireu veient els que són importants. 

    Després l'escena de la piscina... a la meva ment era graciosa i un pedazo escena HAHAHA I cada vegada que la llegeixo és com ufff it could've been better. No sé, no m'acaba de fer el pes però tampoc no he sabut com millorar-la. Però bé, així torturem una mica al Jared i les seves poques habilitats HAHAHAH És que a cada capítol li passa algo que és queda amb cara de wtf i curtcircuita. Deixau-lo amb els animals, hombre ya!

    Tot i així, considero la Mary Jane llegint el futur amb un quatre sabaters el peak de la comèdia yes

    Bé, i l'escena final... El Jared, com veieu, acaba del nervis, perqué el seu trauma, com ja sabeu, bé no el du xd. Continua el tema del diricawl perdut i... com no, el Ricky es fica pel mig. I acaba de destrossar al Jared. No sé si us ho veieu a venir (sí, no?) tot el tema de la Kathryn... més en els següents capítols hihihihi. Teniu alguna teoria del que li va passar? surprise

    Bé, de referències... el títol del capítol es de DRUS12, l'Snatch Game (un repte en que han d'imitar un personatge i anar responent preguntes de manera graciosa). La nostra estimada Gigi Goode va fer d'un robot, i en un moment curtcircuita i la Ru li diu 'stop' i ella respon això HAHAH. Aquí teniu el vídeo!

    Iiiii crec que ja està, no? Una abraça, ens veiem al pròxim heart




  • Avatarmarta_ginny (Moderador/a FF)Enviat el 10/10/2021 a les 23:32:02
    #27920He escrit 12 fanfics amb un total de 171 capítols

    CA-PI-TO-LÀS

    A veure, no diré que m'agradi, que el Jared i la V estiguin enfadats hahaha Però és que són tots dos més tossuts que una mula amb algunes coses, així no hi ha manera! Bé, els donarem una mica més de temps per entendre's, però hurry up nens!

    Anem per ordre. FAN DEL TÍTOL, dels meus moments preferits del programa. També fan dels racons amagats d'Ilvermorny, com ara el soterrani de la biblioteca. M'encanta que descobrim el castell de mica en mica, estic enamorada d'aquell lloc <3 I el Jared eficientíssim buscant la informació sobre els arxius! Pobret, que vol deixar de veure's amb els altres HAHAHAHA sorry not sorry Jared, you're stuck with them.

    PODEM PARLAR DE L'ESCENA DE LA MARY JANE? Primer de tot, gràcies per l'amor a la piscina, evidentment. I l'escena, una passada. Em pixo cada vegada que la llegeixo, i ja en van unes quantes! Els intents de la Mary Jane de flirtejar amb el Jared em maten, pobra noia. El quatre sabaters, el peak de la comèdia. I el drama del final, que no es pot evitar! Que el Jared hi va com qui no vol la cosa i de cop s'adona que el que està sentint no li agrada, oh well, traumes much Jared? (No faré llista de les frases brutals d'aquest tros perquè ja ho vaig fer, però només vull posar en valor que no són poques hahaha)

    I el final! Les revelacions! Odio el Ricky amb tota la meva ànima però el segueixo adorant com a personatge, no ho puc evitar. I anem descobrint coses de la mort de la Kathryn </3 Aish, em posa molt trista tot aquest tema. T'hi vas lluir, amb el background del Jared hahaha

    He d'admetre que em costa molt fer comentaris sense spoilers i no sé mai ben bé què dir... Però res, resum, que m'encanta i que EL SEGÜENT DEL JARED ENCARA M'ENCANTARÀ MÉS. Oops. Porto massa hype a sobre, se m'ha escapat xD

    Ens llegim!




  • AvatarAgatha Black (Moderador/a FF)Enviat el 14/10/2021 a les 16:10:07
    #27921He escrit 9 fanfics amb un total de 207 capítols

    I jo pensant, “13 pàgines, aquesta gent cada vegada fa els capítols més llargs…” I no vaig i m’ho llegeixo sense adonar-me’n!? En res ja l’havia acaba, se m’ha passat volant! Així que molt bé, perquè això és que m’ha agradat molt. ^^

     

    Aviam, anem per pams… això de la V i el Jared… coincideixo amb el Jared que potser la V n’ha fet un gra massa, o sigui no és per tant. Els va sentir, el van encuriosir, i vale, els va escoltar d’amagat, que està lleig, sí, però els ho diu de seguida i els ajuda, així que potser que deixi córrer ja el rencor aquest… que ja es veu, que es porten bé. I VOLEM SHIP JA! XD 

     

    Per què no busquen l’Olivia Velour aquesta? No sé per què donen per fet que està morta… els bruixots viuen entre 160-200 anys no? Si la profecia només es va fer 74 anys abans pot estar viva i ben viva, no? Ai, no sé si no ho he entès, potser… I el Pinkman aquest que els espia, ara no recordo qui és, ni si és un alumne o un profe… aix, tants personatges, i la meva mala memòria no són bona combinació!

     

    La sessió de lectura de mals i del joc aquest de la paperina (no recordo com ho anomenava jo, però no pas com ho has dit tu! No he caigut en què era fins que no ha preguntat el número i després el color, i he vist la frase curta). Em sembla superfort que faci endevinació amb una cosa com aquesta! Ja és ben xalada, ja, La Mary Jane! Ai, les drogues… XD Lo de la lectura de mans ja ha estat més clàssic, i m’agrada molt saber que en Jared aviat sanarà les ferides… amb la V! <3

     

    I la part forta ve al final, és clar! Amb el desagradable del Ricky i la revelació que a la Kathryn la van assassinar! No ho esperava, pensava que l’accident ja era poc traumàtic, i que potser havia estat un accident causat d’alguna manera pel Jared, i per això se sentia culpable, però si ha estat un assassinat no acabo de veure per què se sent tan malament… Entendria més que estigués cabrejat i buscant venjança, o investigant… però potser és que ja sap qui ha estat… ai no ho sé, ara tinc molta curiositat per sabe com segueix. A veure si la V per fi se’n compadeix una mica i deixa estar la tonteria, home! XD SHIP SHIP SHIP. 

     

    Apa, fins aquí, petonets i amb ganes de més!

     

    Agatha Black

     




  • AvatarCass RossEnviat el 15/10/2021 a les 21:08:28
    #27922He escrit 12 fanfics amb un total de 33 capítols

    First of all, OMG la Gigi va ser icònica en aquest Snatch Game i espero que tots hagueu mirat el vídeo que va compartir la Mercè!! És que literal va ser aquella queen que quan va explicar la seva idea a la werkroom vaig pensar ja està, tenim aquí una del bottom two, però NO. I sorry not sorry pels spòilers LMAO.

    Second of all, RICARDO! Mireu, aquí literal vaig morir de riure. Us confesso que havia oblidat que li havíem dit Ricardo, d’acord? Tan Ricky per aquí, Ricky per allà va poder amb mi. Així que em vaig quedar en plan «What, what?» quan la Mary Jane diu Ricardo, així a seques, perquè són col·legues, i que molt fan TBH.

    En general, m’agrada MOLT el capítol. És graciosíssim. I mira, em vaig aguantar les ganes de posar-te les frases al grup de la neurona per passar-les per aquí, perquè alguna la necessito comentar. «Almenys saber que els seus petitons estaven fora de perill pal·liava el sofriment.» M’encanta l’amor que té en Jared per les seves criatures <3 Also, Jared, chill. «Almenys saber que els seus petitons estaven fora de perill pal·liava el sofriment.» Aquesta ja te la vaig comentar però és que és un MOOD. Tant fortament OMG Gràcies per tant, Jared.

    Amb tantes claus, en Jared sembla el nou conserge de Hogwarts! HAHAHAHA.

    I l’escena amb la Mary Jane és ICÒNICA. No sé perquè dius que no t’acaba de convèncer si té algunes de les millors frases de tot el capítol: «Només un pocs escollits. // El Jared es va Runes Antigues poguessin assegurar. Li agradaven molts més colors. Com el marró fosc. El granat. El gris fosc. // —Vermell.» Kai is proud. Si al final les crítiques encara li faran efecte mossegar la llengua per no respondre ‘uns pocs escollits pel camell, vols dir?’.» // «—Tria un color. // No hi havia negre. Tampoc és que l’anés a triar, en contra del que certs professors de HAHAHAH. Also, m’encanta la llista que fa abans de dir «vermell».

    I enmig d’un capítol tant divertit, vas desvelant la tràgica història d’en Jared. Diria que no m’erro si dic que dels tres, en Jared és qui té la backstory més trista. M’agrada molt com la vas desenvolupant al llarg de la història. I realment aquesta és la millor manera d’acabar el capítol. M’agrada molt com transmets en Jared, i les seves opinions de la V i de Kai, com es relaciona amb ells, com avança la trama.

    I signo totes i cadascuna de les paraules de la Marta. Perdona que no comenti gaire més, però encara se m’escaparà algun spoiler.

    Ens llegim!

    Cass




  • AvatarArwen Black (Moderador/a FF)Enviat el 14/11/2021 a les 19:06:28
    #27933He escrit 1 fanfics amb un total de 2 capítols

    Llegit! Un més yay. M'ha fet gràcia quan el Jared estava preocupat pel Cullen i diu que deixa les finestres obertes "de bat a bat". O sigui, de murciélago a murciélago, no? Com el Cullen es pugui transformar en un, anem arreglats. Et poso frases que m'han agradat molt: - "Feia dos minuts havia dit tres frases completes, i havien estat  llargues. Necessitava cinc minuts abans de tornar a socialitzar." Hahahaha - "I si en algun moment el temptava la idea, pensava en la cara de felicitat del Ricky quan se li comuniqués que abandonava el claustre. Deixa fer. Es quedava. Ni que fos per fotre el Ricky. " em sembla una bona idea, no desistir ni que sigui per no veure content al "Ricardo". Don't call my name, don't call my name... Ricaaaardoooo. (Sí, avui estic que canvio lletres de cançons, ara la Gaga, abans la Kesha amb el Tik Tok (que per cert quina visió de futur amb els noms de les cançons, la Kesha)). —"Sí… —va respondre cautelosament, intentant que el seu to fos tan neutre com un monosíl·lab podia oferir, lliure de qualsevol mena d,insinuacions o dobles sentits." Love it. -"Gràcies divinitat avorrida que havia estat escoltant. Un petó. No li oferia un favor perquè en començava a deure molts i no veia com un simple mortal podia acontentar un ésser totpoderós." HAHAHAHA boníssim. -"I per desgràcia seva, sabia que les promeses d,aquell joc no es complien. O la Kathryn s,hauria casat, i hauria tingut vuit fills. I no hauria mort tan jove." Auch. Això ha fet mal, Mercè. I omg el final! No l'esperava. Menys mal que la Gee ha dit que el joc era el de la paperina, sinó no hauria pillat lo del quatre sabaters. Boníssim! I gràcies per dir que el Pinkman és el profe de pocions, anava perdudíssima. Fins aviaaat, m'encanta aquesta fic!