Good luck... and don't fuck it up! - 06: Me and my dolls are on a mission (Kai)
AvatarEscrit per Cass Ross
Enviat el dia 25/09/2021 a les 01:06:41
Última modificació 25/09/2021 a les 01:06:41
Tots els capítols de Good luck... and don't fuck it up!
< Anterior capítol || Pròxim capítol >


06: Me and my dolls are on a mission (Kai)

L’arbre realment s’està morint. L’arbre s’està morint. Larbresestàmor…

—Hem d’anar a parlar amb el director —va dir la V, decidida.

La seva veu ressonar enmig de la biblioteca buida i això va treure Kai dels seus pensaments. La V tenia raó: necessitaven passar a l'acció i trobar una solució. Ille redoblaria els seus esforços amb l’arbre de saire, perquè no es moriria mentre ille l’estigués vigilant. A més, que ho posés en un llibre ple de pols no volia dir pas que hagués de ser veritat, oi? Abans de l’estrena de cada temporada de Drag Race circulaven un munt d’espòilers que mai no es complien. És que... com es pot morir l’arbre de saire, saps? Abans la palma la Ru.

—Va bé demà després de classe? A les quatre? —va suggerir Kai. Per molt que no fos gaire fan del director, bé l’havien d’anar a veure.

—Això és un assumpte urgent. Hi hem d’anar avui —va  insistir la V.

—Però és que he de preparar el club de moda, que avui comencem a organitzar… 

—Kai!

Kai va sospirar. Necessitava tant aquesta distracció ara mateix... I després es passaria una altra vegada la nit en blanc buscant la solució definitiva per l’arbre. Se li va encendre una llumeta:

—Avui és dilluns 12, oi? —En Jared i la V van assentir.— El director no hi és, per “assumptes personals”. —Recordava la cal·ligrafia pulcra del vell a la seva agenda.

—Ah, que té vida privada? —En Jared va formular en veu alta la pregunta que es feien tots tres.

—A mi també em xoca, però és com consta a la seva agenda… —Kai va arronsar les espatlles. No li interessava gens ni mica, el tema.

—I tu com saps de l’agenda del vejestorio? —En Jared es va creuar de braços, encuriosit.

—Es diu director Fontaine.

—Que et penses que em surt gratuït, a mi, mantenir la fabulosa aula del club de moda? —Es va adonar que en Jared no en sabia res, i li va explicar—. Li llegeixo el futur a partir de les runes, que consisteix a dir-li que sí, que viurà fins als cent-cinquanta i que està molt jove per la seva edat. I a canvi tinc la classe. I tots contents.

—Però que no els té, ja, els cent-cinquanta?

—Qui sap! I ara, si em disculpeu, el club m’espera!

Amb un gest teatral que va fer voleiar la túnica en l’estret passadís, Kai va girar-se i enfilà passadís enllà abans que els altres dos hi poguessin dir la contrària.

*

Quan Kai entrar al club de moda, esperava estar sol perquè encara quedava mitja hora llarga per a l’inici de la trobada. Però la porta d’aquella aula no es tancava mai amb clau, així que algú ja s’hi havia esmunyit.

―Pearl, no hauries d’arribar abans que jo, que em fas quedar malament! ―va bromejar Kai a tall de salutació.

Amb l’esquena arquejada damunt del tros de tela que tenia a la falda, i els cabells llargs recollits en un monyo, la Pearl Davenport estava tan ficada en la feina que es duia entre mans que ni va respondre. A la vora hi havia un maniquí amb un vestit verd que Kai va reconèixer fàcilment com el del ball challenge, però tunejat. La Pearl estava cosint-hi uns afegits amb tul a la cintura, que li donaven volum, i prenia de referència les fotografies d’un llibre que levitava a l’alçada dels seus ulls, fet que va fascinar Kai per l’enginy. Ille va valorar que anava pel bon camí però quan li ho va comentar, la noia tampoc no va respondre-li. Kai arronsà les espatlles i la deixà fer, mig sorprès de veure-la tan concentrada.

Per fer passar l’estona, Kai va agafar un dels llibres de la prestatgeria, dels que ja podia recitar de memòria ―com no podia ser d’altra― així que es va posar el repte de llegir-lo, lletra per lletra, del revés. Els alumnes anaren arribant i al cap d’una estona ja tothom estava discutint què farien aquella setmana. Kai valorava les propostes que feien, i moltes vegades s’adaptava a aquests projectes i temes de conversa. Aquella vegada, però, tenia una idea molt concreta de què podia ser el pròxim repte de costura del club de moda. Passà l’hora d’inici del club i la Pearl seguia cosint al seu aire, com si no s’hagués adonat que ja no estava sola. Kai va mirar-la, des de la rotllana estant que tothom havia muntat amb les seves cadires, i va decidir picar de mans. La Pearl va alçar el cap i va pestanyejar com si sortís d’un somni.

―Ai, perdoneu ―exclamà mentre amagava un badall amb la mà.

―No et preocupis. Au, vine! Que ja comencem! ―va indicar-li Kai, mentre la mirava fascinat.

No fallava mai. Picava de mans i la Pearl tornava d’allà on fos que era abans. Com podia ser? Com que ningú no l’havia introduït a les teories psicològiques del no-mag Ivan Pavlov, Kai pensava que era una màgia d’allò més estranya. Amb passes ràpides, la Pearl es va asseure a l'únic lloc que quedava lliure, la cadira del costat de Kai. Il va mirar de dalt abaix, i li va preguntar:

―Estàs bé?

Sorprès per la pregunta, Kai va pensar si no li ho hauria de comentar a ella, això, que abans semblava que ni il sentia. Mentre intentava ignorar l’arbre, no pensis en l’arbre, ara no toca l’arbre... va respondre:

—Sí, estic bé. I tu?

La Pearl va arrufar les celles i va respondre, com si estigués fent un càlcul de danys:

—Tens la màniga tacada amb tinta.

—Tinc la màniga tac... —va repetir Kai divertit, pensant-se que era una broma de la Pearl mentre s’observava les mànigues de la túnica i s'interrompé en veure el desastre—. Tinc les mànigues tacades amb tinta! ―Alarmat, ho havia repetit tan fort que els alumnes de l’altra punta del cercle se’l van mirar sobresaltats. ― I ningú no me n’ha dit res! Gent, així és com un agafa trust issues! Com és que ningú no me n’ha dit RES?

—Perquè no es veu gaire, professor —comentà en Ross Mantione, com si fos un consol.

—Però... però tu veus com de malament combina el negre de la tinta amb aquesta tonalitat de blau? —Tinta negra només podia ser cosa de la V… Qui tampoc no li havia dit res… Tingues amics, deien!

Va alçar la vista dramàticament cap al sostre, perquè mirar els llums del sostre de l’aula de Runes sempre il feia centrar-se, en fixar-se en els detalls rúnics, però en veure el to pujat del lila del sostre de l’aula del club de moda va fer que s’adonés d’on era. Va estossegar i va recordar-se que era l’adult en la situació, i que no calia escalar l'exageració fins l’extrem. Que hi ha moments que són per ser drama queen i n’hi ha que no. I quan estava al club de moda i tenia feina per fer, entrava dins els pocs requisits d’aquest últim grup.

—No us han ensenyat la teoria del color, el Fragonard o la Harness? —L’Eugène Fragonard feia l’assignatura d’Arts Plàstiques, quan no feia Francès, i la Harness, les hores que tenia lliures de la biblioteca, s’encarregava de l’extraescolar d’Art.— Bé, ja veig que us l’hauré de fer repassar, la teoria. No hi fa res, serà una feina per un altre dia. Perquè tinc una idea molt fabulosa pel pròxim repte del club. Què passa d'aquí dues setmanes?

—Serem lliures de l’esclavitud dels exàmens i la tirania dels llibres —va dir en Ross dramàticament.

—No..., bé, sí, haureu acabat exàmens —Kai va haver-li de donar la raó mentre intentava ignorar el calfred que li pujava per l’espinada en pensar que llavors ille estaria amb el malson de corregir-los. Hi havia cada lletra, sobretot quan tocaven els exàmens de Runes, que Kai preferia arrencar-se els ulls que seguir llegint aquelles aberracions.— Però em referia a una altra cosa, molt més fabulosa, com és... Halloween!

Com era tradició, durant la nit de Halloween els alumnes es disfressaven i hi havia una festa que durava fins a altes hores de la matinada. Una de les primeres coses que Kai havia pensat quan va instaurar el club feia sis anys era com integrar-lo en les dinàmiques de l’escola, i participar a la festa de Halloween amb les seves pròpies disfresses era un molt bon mètode. Així els membres del club aprenien coses noves i les mostraven al món (un món reduït a un castell dalt d’una muntanya, però sempre es comença per alguna banda).

—Farem els nostres vestits per la festa de Halloween?

—Ens vestirem com monstres elegants?

—Portarem una mica de moda a aquest món perdut?

—Exacte! Totes les respostes em semblen correctes. Havia pensat que fos un repte de costura. Suposo que la majoria ja teniu les vostres disfresses a punt, però sempre es poden modificar perquè creïn una imatge més poderosa… Per potenciar allò que vulgueu transmetre amb la vostra disfressa. Però amb una condició! Que hi hagi purpurina! La purpurina combina amb tot. —Es va assenyalar a si mateix com a evidència: duia una túnica blau cel, amb brillantets, que representava un cel ple de constel·lacions; el maquillatge, amb purpurina, hi anava a conjunt.— La purpurina és essencial, perquè sigui glitterific!

Glitterific? —va preguntar en Ross amb el to de veu d’algú que no està segur de què ha sentit.

Kai es va preguntar si hauria de posar de requisit per entrar al club de moda haver vist Drag Race.

Glitter. Terrorific. Glitterific! —Hi va haver un parell d’«aahs!» d’haver-ho entès per fi. Kai va reconsiderar seriosament el requisit.— Ja sé que és una genialitat de paraula, però don’t quote me. Temporada 10, episodi 8. I així és com hauríeu de fer els treballs, per cert, amb cites. Però ja ens en preocuparem un altre dia, d’això. Però recordeu-vos-en, primer avís. —I els va mostrar amb un gest que els tenia a tots vigilats.

A continuació, Kai va donar als membres del club un temps de marge perquè anessin a buscar les seves disfresses i les portessin a l’aula del club, si ja les tenien. Mentrestant, ille va anar a buscar a la seva habitació una caixa plena de teles i altres materials diversos que havia anat recopilant abans que els llencessin. (Escolta tu, si algunes queens participaven fins a quatre cops a Drag Race, un fregall de cuina també es mereixia una segona oportunitat a la vida.) Normalment, el material ja estava a l’aula del club, però aquella caixa l’havia rebut tot just el dia anterior, i entre les recerques pel tema de l’arbre i preparar els exàmens, encara no havia tingut l’oportunitat de posar-la al seu lloc.

Un cop tothom va tornar a l’aula els membres del club es van posar a feinejar a les taules. Alguns, com en Ross, havien posat el seu vestit a un maniquí, i l’estaven estudiant. D’altres estaven fent esbossos en llibretes (no-màgiques, de les d’espiral i tapa dura; tal i com fan a Drag Race) que Kai es dedicava a proporcionar-los (una per persona, que tampoc no cal malgastar recursos) mentre els de més enllà agafaven llibres de les prestatgeries per inspirar-se en dissenyadors i gales de moda diversos. 

Mentrestant, Kai es va instal·lar en una butaca encoixinada, amb la caixa de material que encara quedava per endreçar als peus. (S’havia encarregat de posar les teles a lloc, perquè no s’arruguessin, i ara quedaven rampoines diverses a la caixa de cartró.) Va treure la seva llibreta, que tenia una coberta de pèl tenyit de turquesa (de pèl sintètic, no s’havia matat cap bèstia!; però per si de cas encara no l’havia tret davant del Jared), i anà repassant el contingut que quedava. Satisfet, va comprovar que la comanda que havia fet l’havien duta sencera. Tot i que no li hagués sabut greu haver-se d’absentar per anar personalment al mercat a comprovar els comptes. Qualsevol excusa era bona per sortir del castell i estirar les cames.

Segur que us deveu preguntar: com pagava i d’on treia tot aquest material Kai? «La primera regla del club és que no es parla dels recursos del club.» Aquesta era la resposta jocosa que Kai sempre tenia a punt per si algun alumne o professor espavilat li preguntava. A part, també li servia per educar l’ignorant en els assumptes no-màgics, perquè encara que hi tinguessin el professor Quahog fent l’assignatura a l’escola, Kai sospitava que s’havia quedat encallat en algun punt previ als anys noranta i no sabria citar El club de la lluita.

Per principis, Kai havia descartat des de feia molts anys posar una quota econòmica per entrar al club. No hagués sigut just per a la igualtat d'accés dels alumnes, perquè llavors el club se li hagués omplert de petits Thornton Petty amb pasta i zero creativitat. La idea sola ja il feia tremolar. Considerava que ja era prou selectiu, i donava molta més qualitat al club, que el procés de selecció fos a partir dels vídeos i tot allò que els alumnes hi deien per defensar la seva posició. Així en veia la passió, la motivació; els començava a entendre una mica ja d’entrada i sabia què esperar-ne d’ells i què exigir-los.

Així que Kai ho pagava de la seva pròpia butxaca, a partir de la mensualitat que el seu pare li havia assignat feia temps i la seva mare encara no li havia pogut retirar. Kai hi trobava un petit plaer, en això. Es preguntava si la Louise Lafayette a vegades no estava acabant de fer quadrar els comptes i hi veia, allà als pergamins, ben apuntadet com l'assignació de Kai d’aquell mes havia anat a parar a The Coven Girls Modeling Agency, situada a Nova Orleans. Com reaccionava? Kai a vegades s’ho preguntava, però ja li estava bé no tenir-ne resposta. No la volia tornar a veure en la seva vida.

Mentre amb el director el preu per aconseguir l’aula del soterrani per tenir-hi el club de moda de manera permanent i exclusiva era que li llegís el futur a partir de les runes, aquest no era el cas de la moda. A la moda els favors eren d’un altre calibre, perquè la moda va sobre dictar el futur, així que les runes hi tenen poc a dir. Era amb els diners de la mensualitat que Kai aconseguia la majoria de teles al «mercat negre» a través de «contactes», com li agradava pensar-hi. Hi donava una aura de misteri a les petites trampes que feia, un punt d’intriga a tot allò que alguns anomenarien il·legalitats. Formalismes.

Els «contactes» a aquestes alçades eren amics, gairebé tan amics com els «amics d’Europa», com ille anomenava les amistats que havia fet a través de l'Associació Internacional de Runologia. Però així com els amics d’Europa no vivien només a Europa (simplement allà eren on s’havien fet la majoria de trobades en les quals ille havia assistit i els havia anat coneixent), Kai anomenava contactes als amics del món de la moda amb els quals l’unia, a més de l’amistat, les transaccions econòmiques. Amics amb beneficis econòmics, això mateix.

Kai estava subscrit a The American Charmer, la principal revista de moda del país, des que era une adolescent, i a partir d'aquí ―de cartes enviades al llarg dels anys, i de trobades en galeries de moda, agències de models, les gales benèfiques, i les persones que hi havia anat coneixent― havia fet les amistats. Aquests amics, que estaven tan estretament relacionats amb la moda, li proporcionaven a Kai teles de qualitat a preus molt més barats que els oficials. A canvi, Kai contribuïa econòmicament a les gales benèfiques (cosa que ja hauria fet sense teles pel mig) o amb una part del material en dissenyava alguna túnica o un complement que, de retorn, els venia. Així podia treure algun benefici de la seva passió pel disseny.

Tampoc no era que necessités tant de material. Amb el club de moda, només feia un challenge de costura al llarg del curs, com a molt dos depèn de les circumstàncies, i la majoria de casos ho feia per les dates de Halloween quan la majoria dels participants ja tenien alguna disfressa de base amb la qual treballar. Kai va tornar a mirar el panorama al seu voltant, on tots els alumnes seguien treballant i tenien les taules plenes de coses. La Pearl, en canvi, no; ella estava asseguda sense res al seu davant, mentre observava el maniquí del seu costat, on encara hi havia el vestit del ball challenge.

Amb quatre passes, Kai es va presentar al seu costat:

―Què, Pearl? Com ho portes? No veig que hi tinguis res, per aquí...

―Ah. És que, de fet, estava pensant si fer un challenge de costura com cal. I fer la meva disfressa des de zero.

Kai la va mirar fixament intentant mantenir el somriure a la cara, mentre a dins la seva veu interior deia, amb l'entonació de la Tia Kofi, Are you sure? Are you sure...? Va procurar no mirar de reüll el vestit verd del maniquí i va dir, amb un to neutre:

―I com ho penses fer?

―Oh. Uhm... encara no he arribat a aquesta part. Però hi he estat pensant i he estat mirant les teles. Estic valorant idees... I ara pensava mirar la caixa aquella ―assenyalà la caixa que hi havia vora la butaca on abans estava assegut Kai―. Hi estic pensant...

―Vas apuntant, aquestes idees? ―preguntà amb un to més amable.

La Pearl va mirar la taula que tenia davant seu, com si esperés trobar-hi la seva llibreta. La taula estava buida. Va arrufar les celles, pensativa. I Kai va esperar una estona, a veure si hi tenia alguna cosa a afegir. La Pearl il va tornar a mirar, amb aquella mirada mig somniadora mig perduda, i va empetitir els ulls abans de dir:

―Tinc alguna cosa a la cara?

―No. ―Kai va fer una pausa.― Busca la llibreta i en parlem després, d’acord?

La Pearl va assentir, i Kai la va esguardar una última vegada abans de dirigir-se a la taula del costat.

—Hola, Ross!

—Hola, Kai!

—Com ho portes, això? 

Kai anava a continuar parlant, però en Ross il va interrompre sense adonar-se’n.

—És Elphaba, la bruixa de l’est! —Amb els dos braços assenyalava el maniquí que hi havia al seu costat tal com un showman introdueix l’espectacle.— És la protagonista de Wicked. Sempre m’ha agradat molt, aquest musical, encara que sigui de fa una pila d’anys. O sigui, molt retro! Però el personatge és fantàstic! I molt mal entès… I serà com viure una fantasia de Broadway. —Va estendre els braços com si ja hi fos. Kai va somriure.

El vestit que hi havia al maniquí era de color negre. La part superior tenia una vora a les espatlles, que hi donava volum, i anava a conjunt amb una llarga faldilla de tul que no tocava el terra. Kai va calcular que, amb l’alçada d’en Ross, se li veurien els turmells.

—Hi penses fer alguns canvis? —Si us plau, dóna més llargada a aquest vestit...

—Oh, però això no és tot! Que ara és molt bàsic! —En Ross va assenyalar la taula davant seu, on hi havia unes ulleres. Se les va posar i va fer un somriure d’orella a orella, amb el dors de la mà a la barbeta.— No poden faltar les ulleres! I, evidentment, l’element clau de l’Elphaba és que és verda!

—Verda?

—Sí, sí, la pell. És verda. Però pensava fer-ho guai, un bon maquillatge damunt la pintura verda. Així que necessitaré ajuda perquè no en sé! —Va pestanyejar com un cadell perdut volent fer pena.

—I tant! En podem parlar —va exclamar Kai amb un somriure als llavis. Què rediantre. Ningú al club no havia mostrat tant d’interès en el maquillatge ni ho volia integrar com una part clau del vestit.— Ara mateix vaig a buscar el…

―Ai! ―va exclamar la Pearl, i Kai va girar-se de seguida cap a ella.

La Pearl estava agenollada al terra, al costat de la caixa d’objectes diversos. Mirava la seva mà, en la qual tenia un tall i la sang començava a rajar.

―Estàs bé, Pearl? ―va exclamar Kai, alarmat.

―Sí, sí, és una petita ferida. Sóc una mica despistada ―va afegir en un intent de fer broma.

Va fer el gest d’aixecar-se, i entre Kai i un altre alumne l’ajudaren en veure que li tremolaven les cames.

―Estava esfilagarsant els fregalls metàl·lics, per veure si em podien servir, i m’he punxat. No pateixis, tendeixo a sagnar bastant. M’ho embolico amb un mocador i ja està. Que tinc molta feina per fer! Em sembla que en tinc un a la butxaca... ―Amb la mà que no tenia ferida anà repassant les butxaques del seu uniforme.

El to calmat amb què ho deia ajudà a calmar-se a Kai. No havia sigut mai gaire entusiasta de les ferides. Només portaven maldecaps i si eren gaire profuses, causaven un merder dels grossos i ho tacaven tot, fins i tot la roba.

―A veure, ensenya’m la ferida... ―va demanar-li Kai mentre estudiava la situació. 

Es va adonar que amb un encanteri ho podria curar ille mateix, o amb una poció de les que tenia guardades al botiquí d’emergències de la sala de Runes, just al davant de la del club de moda. Però va pensar en la situació general i l’actitud que la Pearl tenia últimament amb el club; necessitava trencar la dinàmica d’alguna manera. S’hi abocava massa. Un alumne va passar un mocador de roba, i Kai va aprofitar per embolicar-li una mica la mà ferida.

―Et porto amb les... ―es va interrompre abans de dir simplement «les russes», que no quedava professional davant dels alumnes; igualment, semblà com una pastilla difícil d’empassar― amb les sanadores, au vinga.

―Però, Kai, no em fa mal! ―exclamà la Pearl, amb una mà que no havia mogut ni un dit des que se l’havia ferit―. I la sang ja no raja tant, fixa-t’hi.

―Pearl... ―va dir Kai, amb un to i clavant-li una mirada que no admetia rèplica. Ella va sospirar, en desaprovació, i Kai li assenyalà la porta amb el cap. Després, es va girar cap als altres.― Vosaltres, porteu-vos bé! Els maniquins tenen càmeres, sabré qualsevol cosa que passi aquí. Ara torno, però quan vulgueu acabar per avui, ja fareu!

La Pearl esperava al passadís, abstreta, provant de fer moure els dits, com si estigués comprovant el llindar del dolor. Kai li va passar pel costat, i va adonar-se que la noia quedava enrere.

―Au, vinga, que tenim tres pisos per pujar! ―va exclamar amb cara de «jo no he vingut a aquest món per suar pujant escales». Per sort, hi havia un aire prou fresc.

Les escales tenien finestres, així que com a mínim hi havia la distracció d’anar veient com canviava el paisatge. També s’anava girant per comprovar que la Pearl el seguia. La noia estava callada, però anava pujant a bon ritme, i Kai va desitjar veure-ho com un bon senyal. Quan anaven pel segon pis i només quedava l’últim tram d’escales, la Pearl va exclamar:

―Un diricawl!

Kai es va girar cap a ella, espantant que estigués al·lucinant. Al·lucinacions per només una ferida a la mà no era bon senyal, oi? La Pearl assenyalava passadís enllà, a la seva esquerra, i Kai es va girar en la direcció que ella assenyalava just a temps per veure la bèstia abans que s'esfumés. Sempre havia admirat aquestes bèsties, tan ufanoses i amb un plomall acolorit, i la seva habilitat d’aparèixer i desaparèixer a voluntat d’un lloc la trobava bastant curiosa. Una bona manera de viatjar llargues distàncies...

―Ostres, ha desaparegut!

―Ja em diràs tu com el trobaran! ―exclamà ille divertit. Kai va plantejar-se durant uns segons la possibilitat de tenir un diricawl muntant el caos pel castell, i se’l va imaginar al despatx del director Fontaine o del subdirector Martin. Però la idea va deixar de ser divertida quan va adonar-se que també volia dir que podia entrar a l’aula de Runes o la del club de moda.― Després parlaré amb el professor Graves ―va afegir, més seriós―. Estàs bé? Ja queda poc.

―Sí, estic bé. Podem tornar al club de moda...

―Au, continua pujant les escales.

El tercer passadís del castell, on hi havia la infermeria, era com els altres passadissos plens d’aules: allargat i amb portes a banda i banda que donaven a cada classe. Tot i així, hi havia una lleugera diferència: quan passaves el primer parell de portes, que portaven a les aules d’Encanteris, al fons del passadís hi havia a la banda dreta la infermeria i a la banda esquerra els dos despatxos de les sanadores russes, les germanes Zamolodchikova. A Kai li agradava tenir-les tan lluny, tot i que llavors pujar tot allò per una emergència mèdica era un bon tros.

Va posar el seu millor somriure i va obrir les grans portes de fusta de la infermeria. La infermeria tenia una forma allargada, amb uns finestrals grans pels quals entrava la llum del sol. Hi havia una filera llarga de llits al fons, i a l’entrada, unes prestatgeries plenes de medicines. Una de les dues bessones Zamolodchikova ―Kai no les havia sabut distingir mai― estava fent inventariat en aquesta prestatgeria, i es va girar en sentir que entrava algú. L’ambient general de la infermeria era tranquil, amb només un parell de llits ocupats.

―Professor Le Fay ―va dir, a mode de salutació. Kai va notar que tenia ganes de perdre’l de vista―. Que no té res més a fer?

La sanadora Zamolodchikova era una dona baixeta, de cabells repentinats d’aquella manera que se’ls pentinen les dones de seixanta anys. De faccions rodones, tenia una expressió dura, amb una resting bitch face bastant permanent. Es veu que amb els ferits somreia, però clar, amb Kai era figues d’un altre paner.

―Au, vinga, sanadora Zamolodchikova. Si avui li porto feina i tot ―l’avantatge que les dues germanes mantinguessin el nom de soltera era que no errava mai amb qui estava parlant. Va assenyalar la Pearl, que s’havia quedat una mica enrere, amb la mà ferida, i la cara de la sanadora es va posar en mode «curar alumnes» i, heus aquí, un somriure amable a la cara:

―Senyoreta Davenport, vingui cap aquí. Què li ha passat?

―Un accident sense importància.

―Però faci el tractament que consideri, Zamolodchikova. I, Pearl, no et preocupis, no cal que tornis al club de moda, avui. Ja ho reprendràs demà, i en parlem, d’acord? ―La Pearl no semblava satisfeta però no va dir res, només va assentir, i va parar més atenció a la sanadora Zamolodchikova, que li continuava fent preguntes sobre el seu estat de salut.― Bé, a mi no se m’ha perdut res més per aquí, ja me’n vaig.

En girar-se, va fer un últim cop d’ull a tots els flascons de pocions que les russes tenien a la prestatgeria. En va reconèixer algunes, i el seu contingut milloraria amb un parell de runes. 

―Tregui els ulls del prestatge, Le Fay.

Si només l'escoltessin un dia...

*

Kai va ser l'últim d’arribar al punt de trobada amb en Jared i la V. Estaven a uns metres de distància de la sala de professors, als peus de la torre que conduïa al despatx del director. Els altres dos semblava que havien estat xerrant però encara hi havia una certa tensió en l’ambient. A Kai no li estranyava: no passava qualsevol dia que llegies en un llibre de la biblioteca escolar que l’arbre de saire del pati es moria perquè la màgia negra arribaria al castell.

―Kai, per fi ets aquí! ―il va saludar la V. Després va assenyalar les escales de cargol que hi havia davant seu.― Pugem?

La V va anar primera, amb passos decidits. Al seu darrere la va seguir Kai, maleint una altra vegada haver de pujar escales, i tancant la comitiva hi havia en Jared amb un aire desmenjat.

―Jared, se sap alguna cosa del diricawl?

―Encara no, però el vaig buscant.

I, parlant d’animals, al final van arribar al despatx del dinosaure suprem de l’escola: el director Agilbert Fontaine. La V va picar-ne la porta, i el director Fontaine no va tardar gaire estona a dir-los que passessin. Semblava que no hi hagués passat el temps des de la primera vegada que la Isolt Sayre havia fundat l’escola i havia estrenat aquell despatx. Els llibres de les prestatgeries semblaven de l’any de la picor i els mobles més nous semblaven del segle XVII. Arreu on podies mirar d’aquell despatx rodó hi havia branquillons: damunt dels prestatges, en la taula del te que hi havia en un racó... Tot plegat feia pensar a Kai en l'aixovar funerari que s’havien trobat al costat de les tombes dels faraons perquè els acompanyessin en el més enllà. També encaixava per com era el director, per com el veia en aquell moment: un home vell, momificat, envoltat de llibres, que havia perdut el contacte amb el món que l’envoltava dins la seva piràmide. A les mans tenia un llibre de xilomància que, en veure’ls entrar, va deixar en un segon pla damunt la taula.

―Le Fay, no l’esperava aquí avui.

―En sóc conscient, que tenim la sessió la setmana que ve. 

―Espero que l’agafem en un bon moment. Ens agradaria parlar amb vostè d’una cosa important ―la V parlava amb una veu calmada però posant un èmfasi en l'última paraula que va cridar l'atenció del director.

―Vostès diran  ―respongué ell mentre amb un gest vague els indicava que no es quedessin a la porta. Els mirava atentament, a l’expectativa. Ells van avançar unes passes però no van asseure’s, perquè només hi havia una cadira.

―Estàvem a la biblioteca, i ens vam trobar amb un llibre de llegendes d’Ilvermorny... ―va començar la V.

Mites i llegendes d’Ilvermorny, de Beatrice del Río ―va afegir Kai.

―I hi ha una llegenda que ens va cridar l'atenció i, per això, hem vingut aquí a informar-lo. Diu que arribarà la màgia negra a l’escola, i que això pot canviar el destí del món. I que això passaria quan fes quatre-cents anys de la fundació de l’escola, és a dir, l’any que ve.

―I que per avisar l’arbre de saire del pati interior es moriria. I m’he adonat des de principi de curs que l’arbre s’està morint. De fet, porto setmanes intentant curar-lo o revifar-ne l’energia amb runes i no me’n surto. Així que la situació és preocupant.

―Exacte, creiem que s’hauria de fer alguna cosa al respecte. I per això hem vingut a avisar-lo.

Kai va girar-se a la seva esquerra mirar al Jared, que no havia dit res i tenia una actitud passota. Hi hauria mai res, que li interessés, a aquest noi? El director va alçar una cella i va dir:

―Però, quants anys tenen, vostès? Diria que cap dels tres arriba als cinquanta, oi? Igualment, ja son molt grans per anar creient en llegendes absurdes, no creuen? De veritat es pensen que totes les paraules de tots els llibres que llegeixen són certes? 

―Les llegendes moltes vegades porten veritats amagades enmig d’una redacció supèrflua ―va dir Kai.

―I sigui cert o no, és important fer-hi un cop d’ull. Investigar què hi ha de veritat. Ni que sigui pel bé de l’escola! ―va afegir la V.

―No. El que haurien de fer és deixar-se de bajanades. Realment es creuen una llegenda absurda? De debò esperen que un arbre indestructible i únic al món es mori de cop i volta perquè ho diu una llegenda? Au vinga, no em facin perdre el temps. ―Fa el gest d’agafar el llibre de xilomància que havia deixat de banda.

Kai no sabia què dir, perquè no li agradava l’enfrontament directe. Però enmig de la ràbia que sentia perquè el director no els escoltava, es meravellava per la delusió en la qual vivia aquell home que es creia que una llegenda era una ximpleria mentre ensenyava una assignatura passada de moda que, com les llegendes, es basava en fer suposicions sobre el futur.

―Oh, no pateixi. No li farem perdre el temps a vostè. Ho investigarem pel nostre compte ―va dir en Jared, tot parlant per primer cop des que era allà, i va indicar als altres dos amb un gest que era millor marxar.

―Espereu, espereu ―va aturar-los el director abans que sortissin per la porta. Va fer un sospir―. Sé de quina llegenda parleu. N’estic al corrent.

―I es pot saber per què ens ha tractat així? ―exclamà la V, sorpresa.

―Que no ho veuen? Si s’escampa la veu que hi ha una llegenda que barreja la màgia negra amb l’escola, la reputació de la institució se’n aniria en orris!

Va assenyalar el castell a través de la finestra allargada del seu despatx. Es veia el pati interior, amb l’arbre de saire, els finestrals del menjador i la biblioteca a l’altra banda del pati i, més enllà, el sostre de l’ala de les aules. Al pati hi havia gent caminant o xerrant, però a la distància que estava el despatx no n’arribaven les veus.

―Així que li importa la reputació de l’escola per amagar els fets però no per investigar-los?

―Com ja saben, les classes m’ocupen el temps per investigar-ho. I, abans que ho suggereixin, no ho puc comentar al COMEUA. ―Abaixà una mica la veu, en una confidència.― No me’n fio de ningú, d’allà. Hi ha algunes persones corruptes, i tota la investigació podria acabar en males mans. Però si vostès volen investigar..., tinc un tros d’una profecia.

Amb les mans tremoloses, el director Fontaine va remenar els calaixos de la seva taula de despatx i en va treure, amb una calma que igualava les pauses de la Ru abans d’anunciar la pròxima super-estrella drag nord-americana, un trosset de pergamí esgrogueït i arrogat. Kai, que sabia un cosa o dues de com fer conservar els materials escrits, va fer una breu ganyota en veure com el director l’estava engrapant. Els el va passar i Kai l’agafà amb un gest àgil, per tenir-ne cura. La part de baix estava arrugada, i la tinta de les últimes frases (que estaven escrites davant i darrere d’aquell trosset de pergamí) estava una mica escorreguda. La V i en Jared se li va acostar, cadascú per una banda, i van llegir-ne el contingut:

 

Quan la màgia negra s’acosti a la muntanya Greylock

i la vareta de la serp s’activi dins l’arbre de saire

 

I aquí hi havia una frase que no s’entenia i era impossible de llegir. Hi posava «persona»? Que útil. I la profecia continuava:

 

tindrà la vareta i el destí del món a les seves mans

Quan la màgia negra s’acosti i la vareta s’activi

l’arbre quatre-centenari defallirà davant dels averanys

 

Kai es va mirar l'últim vers amb les celles alçades. Si tothom deia que no es podia fer màgia a partir del futhark jove i ille volia demostrar el contrari, què l’aturaria davant de desmuntar una profecia? (Una pregunta retòrica, si us plau!) A Kai li agradaven els reptes, i les aventures. Agraïa un canvi d’aires de la monotonia de l’escola, que adormia la creativitat i destarotava les bones vibracions amb les que s’ha d’anar per la vida. Va somriure i va mirar en Jared i la V: ara ille i les seves nines tenien una missió. 

I el primer que faria, evidentment, seria parlar amb l’Alexis. A veure, Kai no desaprofitava mai una ocasió per escriure una carta o buscava qualsevol excusa per veure’l a la llar de foc quan no podien veure’s cara a cara. (Quedava menys per Acció de Gràcies!) Però això ja era una causa major: que hi havia una vareta involucrada en la profecia! Kai ho trobava emocionant. I sempre il fascinaven els coneixements de varetologia de l’Alexis. El feia pensar en la vegada que s’havien conegut, en aquella conferència de Berlín sobre...

―Els demano que siguin discrets. I que m’informin.

Kai va pestanyejar dos cops i va mirar fixament el director, que s’havia atrevit a interrompre els seus pensaments. S’havia oblidat d’on era i del director. Bé, és que el director era molt oblidable de per si; i segurament per això s’aferrava a aquella cadira i a aquella assignatura. Deien que en el seu moment, fa tres mil anys, havia sigut una eminència en el seu camp però, com sol passar, tota persona que ho pogués recordar ja s’havia mort… Però, bé, segurament només era una llegenda, un rumor que havia escampat ell mateix potser?, com també diuen que la Ru porta pantalons de xandall quan està asseguda a la taula dels jutges i va vestida com a drag queen.

—Alguna cosa més, senyor Le Fay? —Kai s’havia quedat mirant-lo fixament.

—Ai, esperava que diguéssiu alguna cosa de l’estil de “molta sort i no la cagueu”; però, clar —va afegir en veure la cara de peix fora de l’aigua del director—, potser és una referència massa…

La V va estossegar i il va interrompre: 

—Kai diu que moltes gràcies, i que ja marxem. L’anirem informant!

—Però…! —Kai va intentar protestar. 

Com podia ser que la V a vegades il tallés quan ille feia referències a Drag Race! N’havien parlat alguna vegada, i era sobre detalls com escollir el moment i les paraules adequades o alguna cosa així. Kai sempre parlava de Drag Race amb l’esperança que aconseguiria enganxar-hi algú més, i després fer que s’interessés per la moda era el següent pas natural. Clar que, sent realistes (si és que Kai ho havia sigut mai), el director no era gaire bon candidat…

—Au, vinga —va insistir la V. Després es va dirigir cap al director—. Li va bé si ens quedem el pergamí per estudiar-lo.

—Facin, facin. Si és una còpia, de fet…

En un pim pam, van ser tots tres a fora. Dramàticament, Kai li va fer una mala mirada a la V, que ella ignorà. El replà a l’altra banda de la porta del despatx era petit, i ells estaven ben junts, mirant-se en silenci. La V sostenia el pergamí entre ells, i va baixar la mirada per observar-lo, a la poca llum que entrava de les finestretes de la torre, com si esperés que desvelés els secrets tot sol.

―Ara tenim feina a fer, oi? ―va comentar en Jared amb un to una mica estrany. Semblava que volia animar l’ambient però tenia el cap en una altra banda.

Kai va mirar primer la V i després en Jared. Ara formaven un equip. 

―Si em permeteu, unes paraules per l’arbre i per tots plegats. —Kai va fer pausa dramàtica, com no podria ser d’altra, mentre feia un somriure ben ampli i es posava la mà al pit, solemne.— I am rooting for us.


Llegit 99 vegades


< Anterior capítol || Pròxim capítol >

 


Comentaris
Envia un comentari!: Per comentar has d'estar registrat. Registra't és gratuït ;-)


  • AvatarCass RossEnviat el 25/09/2021 a les 12:03:41
    #27912He escrit 12 fanfics amb un total de 31 capítols

    Espero que hagueu gaudit de la mica de capítol enmig de tant de club de moda! Perdó sobre això, se’m va anar una mica la pinça. Espero que el capítol us hagi agradat igualment, que jo crec que és un dels més fluixos que he escrit, potser perquè no hi he pogut posar tantes escenes com voldria ja que una es va allargar tant. Però bah, igualment em va servir per aprofundir més en Kai, so it’s a win-win I guess. I surten les russes, hehehe. I la trama avança, vaja si avança! Ja tenim la profecia aquí! (M’encanta com va quedar, al final.) Què us sembla? Què creieu que passarà? Què faran els nostres protagonistes, ara?

    Ai, perdoneu que no estigui gaire inspirat amb el comentari. Suposo que la Marta i la Mercè ja comentaran si m’he deixat alguna cosa i si no ja sortirà per alguna altra banda.

    Ens llegim al pròxim capítol!

    Cass


    Us deixo amb la llista de referències a DR:

    - El títol: «Me and my dolls are on a mission [gotta take this crown for RuRuvision]», de la Lawrence Chaney, DRUK2. (Es de UK Hun?) Juro solemnement que el pròxim capítol de Kai ja no tindrà un títol de DRUK2 hahahahha (o so far aquesta és la intenció).

    - Com diu Kai, Glitterific es el tema de la runway de l'episodi 8 de la temporada 10.

    - «The Coven Girls Modeling Agency», situada a Nova Orleans, ve d'un challenge de Drag Race, també. Fem que en el nostre headcanon es un lloc real als EUA.

    - «Tinc alguna cosa a la cara?» és una frase de la Pearl. De la Pearl de Drag Race. Qui millor que la nostra Pearl per emmarcar aquesta icònica frase? Us passo l’escena perquè els gifs no fan justícia: https://www.youtube.com/watch?v=F9 PY-YTZpxc

    - Els fregalls de cuina i la ferida de la Pearl es una referència a una queen que en un challenge de costura es va ferir les mans perquè intentava esfilagarsar els fregalls per fer-se'n un vestit.

    - «Els maniquis tenen càmeres». Ara no recordo bé els detalls, però hi havia una temporada de DR en què a la werk-room tenien una figura de cera de la Ru o una cosa així, i semblava que era una espia.

    - El cognom de les Zamolodchikova ve per la Katya.

    RuPaul&#39;s Drag Race: All
Stars 2 - Read U, Wrote U on Make a GIF

    Els noms de pila, que son Nikita i Natasha, venen per aquest gif:

    https://c.tenor.com/BxL6wUregGwAAAAC/denali-foxx-denali.gif

    - «I am rooting for us.» Gràcies per tant, Kahmora.

    I was rooting for US! - GIPHY
Clips




  • Avatarmarta_ginny (Moderador/a FF)Enviat el 27/09/2021 a les 14:17:36
    #27913He escrit 12 fanfics amb un total de 171 capítols

    És que el hype que em genera aquesta trama i veure com comença a desenvolupar-se AAAAAAAAAAH unmatched! La profecia! El director! L'arbre! LA VARETA! I una primera menció de corrupció al COMEUA? Hihihihihihihihi Who would've guessed!

    I la macroescena del club de moda que s'està convertint en un habitual hahaha Molt fan! Tens la Pearl tan adoptada que no puc, i m'encanta que l'aprofitis per fer referències a la Tia. També m'agrada molt com t'ha quedat el Ross, està molt clavat amb tota la intensitat! I evidentment que es disfressa d'Elphaba per Halloween, és que no hi ha res que li quedi millor. I els fregalls omg deja ru, pobra Tayce. Aquest diricawl ens portarà problemes aquí passejant-se per l'escola lliurement... oh, i el final amb les russes, fantàstic! Així es veu el beef etern que té Kai amb elles haha Em sap greu que no puguem explicar més els secundaris perquè molen molt (tot i que entenc que ja massa els estem posant, que si no serà un caos), però les russes són un puntazo. Com a detall per si algú s'ho pregunta (que ja sé que no), estan basades en una russa mítica del món del parinatge, aka Tatiana Tarasova:

    I l'última escena GAH ja l'he comentada al principi perquè és massa. Quin dinosaure, el director. Menys mal que han agafat la investigació els tres, que aquell home no surt del despatx pràcticament. I QUE JA SÓN UN EQUIP POC SE'N PARLA. Per força, no és que ho hagin triat, clar, però shhht, que nosaltres sabem que és el millor per ells i que al final s'adoraran. Esperem. Qui sap. Nosaltres ho sabem.

    La punchline final de la Kahmora, perfecció. Gràcies per tant, Kahmora.

    Esperem que se'n surtin!




  • AvatarMercè GrangerEnviat el 27/09/2021 a les 22:05:22
    #27916He escrit 5 fanfics amb un total de 25 capítols

    Doncs res, a preparar un funeral per l'arbre! HAHAHAHAHHA.Nah, es conya, que és el cor d'Ilvermony és greu! Això ja pren forma huhuhuhu. Que és greu i òbviament ells han de fer alguna cosa! Però això de dir que abans la palmarà la Ru... tots sabem que aquesta imatge serà real algún dia:

    RuPaul&#39;s Drag Race Season 47: rupaulsdragrace

    HAHAHAHAHAHA SORRY NO HO HE POGUT EVITAR. Imatges en exclusiva de la temporada 74. 

    A tot això: quins són els assumptes personals del director? Qui sap. No ho volem saber. A més que durant aquesta conversa m'agrada que la relació deixa de ser tan rocky! Que vale que ara encara no acaben de quallar, però quan per fi s'entengui els tres heartAi és que m'encanten hahaha. I el Jared que òbviament encara no se sap el seu nom, el meu nen on brand hehehe. Però molt fan del pacte, escolta, com Kai diu, tots contents! 

    I l'escena del club de mola HAHAHAHAHA. Ai Pearl, Pearl, és que parlem de lo xupa-cpamera que és HAHAHAHAHAH. Però s'ho mereix, no puc amb com ho intenta i les seves intervencions. I el drama per la taca de tinta! Mira, un aventatge que el Jared veu a vestir de negre: ell mai no tendrà aquest problema hahaha. I el Ross un altre que tal, la seva intensitat amb. la vida equival a la nostra intensitat amb la fic hahaha.

    És que m'encanta veure a Kai tan invested en el club de la moda, és super cuqui com dedica tots els recursos que pot heart Tot i que també ens adentrem un poc en la corrupció però bé, menudeses.

    Que haurà passat amb el diricawl perdut? Ni el Jared ni jo ho sabem *s'amaguen entre coixins*

    I fan de les infermeres i la seva resting bitch face hahahaha. Ja sé que tenim massa secundaris, però aquestes dones han de sortir més... i amb lo desastre que és tothom en aquesta escola, la infermeria deu estar concurrideta tanmateix. 

    I finalment, per fi parlen amb el director! Ja era hora! Que un poquet urgent era, que tot molt happy amb el club de moda, però l'arbre a millor no va xd. El dinosaure com sempre, primer els tracta de joves idiotes i després vinga, a fer-me la feina! hahaha. Però mira, millor. Que es quedi explicant Xilomancia hahahahah. Però bé, almenys ja tenen la profecia! I també ha estat una gran oportunitat per colar referències! M'encanta la de bona sort i rooting for us. Quina pena que el dire no les pilli (si segur que va ser compi de classe de la Ru). 

    AAAAAAAAH ÉS QUE QUIN BON FINAL. D'aquí dues setmanes més! 




  • AvatarAgatha Black (Moderador/a FF)Enviat el 28/09/2021 a les 15:42:07
    #27917He escrit 9 fanfics amb un total de 207 capítols

    No us ho creureu però M’HE POSAT AL DIA. 

    M’agrada que anem avançant amb la trama, però he de dir que tenia ganes de veure com avançava la cosa entre la V i el Jared perquè ella està ben molesta i pensava que petaria en aquest capítol amb Kai al mig, però veig que tots dos s’ho estan guardant i sent la mar de cordials… (o almenys, no en comenten res davant de Kai). 

    Ha estat bé la sessió de moda, però m’agradaria molt veure més classes de runes (les dues assignatures de Kai i la V no les hem vistes mai a Hogwarts així que em fan molta cuiriositat). Però també ha estat bé saber coses del club, i d’on surten els fons que es dediquen a l’assignatura… XD El que encara no m’ha quedat del tot clar és quina mena de moda fan, a aquest club de la moda. És moda específicament flamboyant de drag queen, o disseny de moda en general? És que de vegades Kai fa comentaris que em sobten, com ara que no li agradi el negre, que és color més elegant que hi ha, o que estigui en contra dels looks monocromàtics, que en realitat són molt classy… a mi m’agrada força la moda (no la moda drag, específicament) i com que sembla que es basa tant en tot el que fan a DR no tinc clar si es un club de disseny o de drag. Com és, exactament?

    També em fa molta curiositat el personatge de la Pearl. Què li passa? Ha estat superabsent, absorta, es fa mal sense adonar-se’n, no vol anar a la infermeria… sembla important!

    I la trama de màgia negra… guai, guai, guai! Com ja sabeu, m’agraden molt les coses fosques, així que tinc moltes ganes de veure-ho! De moment és veritat que no sembla més que una llegenda que no se sap gaire bé d’on sorgeix. Pel que he entès de la profecia que els ha donat el director, sembla que dins de l’arbre de saire hi ha una vareta (la de l’Isolt Sayre) i que potser quan l’arbre es marceixi algú podrà fer servir per lluitar contra (o unir-se a) les Forces del Mal que s’acosten? Vaig bé? 

    Hahaha, bé, ara que ja estic al dia, miraré de seguir-vos de manera més constant! Tot i que he de dir que m’ha anat bé llegir-ho seguit per tenir les coses fresques, que em sol passar que m’oblido d’algunes escenes. Però vaja, així és com funcionen les FF (i les meves novel·les XD així que tot serà tornar-s’hi a acostumar!)

    Molts ànims, seguiu així de bé!