Com el Jared havia arribat allà constituïa un misteri per ell. No, no estava ficat en problemes —excessivament—.  Només estava assegut a la taula dels professors, a l’hora d’esmorzar. Li havia costat setmanes aconseguir-ho. Però, després d’haver esmorzat de sobre, arribar quinze minuts tard i guanyar-se els crits del Martin rigorosament cada dia des que havia començat, havia decidit fer un canvi de xip. 

Mai no li havia acostat acostumar-se als canvis. A condició que aquests no impliquessin llevar-se a les sis del matí. La dificultat per sortir del llit, agafar el primer jersei i texans que havia trobat —el punt positiu era que tota la  gamma cromàtica del seu armari combinava entre sí— i dirigir-se cap al Menjador sense desmaiar-se de son en el procés havia assolit límits llegendaris. La seva estratègia havia estat arrossegar-se fins al seient més proper de la taula dels professors, i seure’s mentre recolzava el cap a la mà esperant que li injectessin el cafè en vena. Tan entabanat anava que no havia parat atenció devora qui estava.

I havia estat un gran error.

—Amb quina classe comences, Kai?  Com està anant el club de moda? 

Ara tindria migranyes tot el dia.

Què s’havia fotut la V per estar de tan bon humor als matins? No era normal. Havia intentat, infructuosament, a base de mirades assassines, que els dos amics abaixessin el to. Semblava que no s’havia acabat de transmetre el missatge.

—Quins pancakes més macos, Kai! —Va dir la V davant… el que fos que hi hagués al plat de Kai. Des de quan els pancakes eren blaus i liles? El Jared va preferir no preguntar—. M’agraden molt. 

—Hmmmm —va grunyir el Jared mentre agafava una torrada i s’emplenava la tassa fins a dalt de cafè.    

—M’he fixat que sempre et prenies el cafè sol…  —La V ara li estava dirigit la paraula a ell? El que faltava. No volia parlar amb ningú a aquelles hores—. No sabia si era perquè no hi havia llet vegetal. L’altre dia vaig encomanar llet de civada als pukwudgies.

Li va passar la gerra plena del que segons ella era llet de civada, però…

—És rosa.

—Colorant vegetal —es va excusar Kai—. Tot fet de plantes. Però mira quin to més maco! Segur que t’anima el cafè i el matí. 

—Estic bé amb el cafè sol, gràcies.

La conversa entre els dos amics va continuar, igual d’animada d’abans, i el mal de cap del Jared també és va aguditzar. Va centrar-se a escampar la margarina sobre la seva torrada, a veure si menjant se n’anava el dolor, o el cansament, o els dos…

Quasi ni es va adonar que la cadira vora seu havia estat ocupada. Quan es va girar, es va trobar amb la silueta fosca del Cullen.

—Bon dia, professor Graves.

—Bon dia… —El paio li seguia sense inspirar-li confiança. Els rumors eren impossibles d’obviar—. Vol que li passi alguna cosa?

—Oh, no, estic bé amb la meva beguda dels matins —Per demostrar-ho, va fer un glop d’una petaca totalment opaca—. Deliciosa.

—M’ho imagino. No en vull, però, estic bé.

—No n’hi estava oferint.

Vampir no ho sabia, però graciós segur que no ho era. 

—Professor Graves… —Va començar el Cullen mentre es llepava una substància vermellosa. Quan va obrir la boca, els queixals blancs van contrastar amb la seva pell negra. Allò estava més afiliat que un queixal comú—, m’han dit que vostè té mascotes. Més concretament jackalopes. És cert?

*

—Per fi arriba prest el professor… Estava punt de cridar al meu pare. Tanta informalitat... 

El Jared va fulminar amb la mirada al ros oxigenat que acabava de fer el comentari. Després de només tres setmanes de classe, no podia dir que relacionés noms, cursos i cares d’entre el seu alumnat. Però el que acabava de pronunciar aquelles paraules ja s’havia encarregat de fer-se notar en les poques hores que l’havia tingut. La combinació entre el singular pentinat, la veu aguda i afectada, la devoció que tenia a les seves nàutiques a pesar de requerir-se-li que portés un calçat apropiat per Criatures.

—Daddy issues?

L’estudiant es va posar roig. Feia un contrast graciós amb els cabells. 

—Bon dia a tothom. Abans de començar la classe, toca passar llista… Ja us vaig dir que l’assistència és voluntària —va reprimir-se per no posar els ulls en alguns alumnes en específics—, prefereixo que vingueu per  aprendre i no per aprovar. Però per la burocràcia i tràmits directius m’han insistit en fer-ho —Solament el Ricky. Però posar verd a un company de claustre semblava que no era professional—. En fi. Digueu-me els noms que aquí no estan apuntats. Barry.

—Trevor. Present.

A mesura que avançava amb la llista, va contestar que o no era un professor tan terrible (un beso, Ricky) o les noves generacions eren molt aturades. Una d’aquestes dues havia de ser la justificació dels pocs noms absents. Ja compararien percentatges d’assistència. 

—Obonsawin.

—Chepi. 

—La pellroja encara continua entestada amb què li diguin per aquest nom horrible i no pel més civilitzat… Ja ho vaig dir al meu pare, però diu que el COMEUA està obligat a donar beques. Jo personalment crec que es passen de bons  samaritans, però alguna cosa havien de fer malament…

Una altra vegada l’oxigenat va parlar —segurament pensava que murmurava al del seu costat, però tota la classe el va escoltar—. Quedava confirmat: era l’irritant de la classe. Si no fos pels seus trets caucàsics, el Jared posaria la mà al foc que era el fill perdut del Ricky (si el Ricky mai havia aconseguit semblar prou atractiu per algú). 

Les paraules d’aquell marrec de setze anys havien deixat mal cos al Jared. Va notar la punxada al palmell, involuntàriament havia tancat la mà. No només els insults racistes, per sort durant la seva etapa escolar no havien passat mai la frontera d’algun comentari desafortunat, però els comentaris del COMEUA ho feia tot bé… Oh sí, COMEUA salvador, el nostre senyor, la cura dels malalts. Aquell no era el seu COMEUA.

—Em dic Chepi —va reiterar la nena, immutable davant els insults del seu company de classe. 

—Abenaki? —va preguntar-li el Jared amb mig somriure. 

—Sí.

—La meva mare és ojibwe.

—Això ho explica tot… —va tornar a dir-li al seu company l’oxigenat. Una altra vegada, ho va escoltar tota la classe.

—No explica que tu no sàpigues murmurar, però. Vint punts menys per Horned Serpent. Agafa-ho com un incentiu per aprendre a parlar en veu baixa. 

—Com el meu pare se n’assabenti…!

—Seguim. Petty.

—Jo —va alçar la mà l’oxigenat—. Thornton. Com Thornton Harkaway. 

Si el Petty no fos tan insuportable, potser se n’hauria compadit del seu primer nom. 

Amb Scarlett West van arribar al final de la llista. Vint minuts amb aquella tortura inútil. Això suposa començar la classe vint minuts tard, més tard de l’habitual… clar que això significava menys temps d’explicar. Al final no hauria estat una catàstrofe tan gran, passar llista. Però després va recordar els seus dies d’alumnes on es petava la gran majoria de classes i va rectificar. Tot fos per no matar el Ricky d’un atac de cor.

Amb un cop de vareta, va fer caure la tela que amagava el contingut d’una gàbia que havia tingut darrere seu de la vista dels alumnes. Es va fer a un costat perquè la poguessin observar bé. A dins hi revolotejava una criatura que, a ulls inexperts, podria ser un drac d’escames negres reduït a la més mínima escala. Així i tot, dos trets fonamentals els distingien: les llargues antenes i les espurnes que, a falta de foc, deixaven anar de la seva cua.

—Algú em pot  dir què són? 

—Firedrake! —va exclamar emocionat el Trevor—. Que guai!

—Molt bé. Deu punts per Thunderbird —va reprimir un somriure d’orgull. Sempre era un plaer donar punts a la seva residència—. Què me’n pots dir?

—Són com dracs però en comptes d’escopir…

—Perdona el vocabulari tan poc tècnic del meu company —La veu de xiulet tornava a torturar les orelles del Jared—. El que té no està acostumat amb la màgia des de petit… —El Jared va fingir que no havia vist la botifarra que li va dedicar el Trevor—. Com ha dit el Barry —la seva veu deixava veure el menyspreu per un cognom tan ‘mundà’—, són un Firedrake. Se solen confondre amb dracs, però a diferència d’aquests, no escupen foc, sinó que llancen espurnes amb la seva cua. Durant la dècada dels vint, el circ Arcanus comptava amb algunes d’aquestes criatures, però el 1927 es van escapar i van amenaçar l’Estatut de Secretisme.

—Correcte.

—I…? —va demanar el Petty, expectant de recuperar els punts perduts.    

—La pròxima vegada no interrompis el teu company. Encara que les espurnes del Firedrake poden ser altament inflamables, en sí les criatures no constitueixen un gran perill, fins i tot es poden tenir com a mascotes. Per torns, intentareu fer una carícia i oferir-li una llaminadura. Per favor, poseu-vos les proteccions per evitar incidents. Així i tot, em mantindré a prop per si alguna espurna es descontrola. Qui vol anar primer?

La mà del Trevor va sortir propulsada. Si hagués saltat una mica més, potser hauria arribat al sol. Va ser l’únic, tots els altres estudiants van mirar cap a una altra banda. 

—Trevor, endavant.

Com un llamp, el noi es va posar les ulleres i el barret antiinflamatoris. Amb l’armilla hi va haver més problemes: era de talla estàndard i li anava una mica estret. Ràpidament, tan dissimulat com va poder, el Jared va fer un encanteri per engrandir-lo una mica. Aquell gest que, per desgràcia, no va passar per alt al Petty, qui va riure sota el nas i va murmurar alguna cosa sobre l’esmorzar del Trevor. El Jared va rodar els ulls i es va limitar a descomptar altres cinc punts a Horned Serpent.

La fascinació que havia suscitat el Firedrake pel Trevor va ser corresposta. La criatura es va arraulir entre les seves mans i va grunyir satisfeta amb les carícies del noi. Fins i tot després d’haver rebut la llaminadura, va costar desferrar-lo de l’alumne.

—Molt bé —va felicitar-lo el Jared amb un copet a l’espatlla quan el Trevor es retirava—. Crec que podràs demanar-li als teus pares un Firedrake per Nadal, veient la bona mà que tens. Cinc punts més per Thunderbird —Quina pena—. Qui vol ser el següent? 

—Jo! 

L’oxigenat es va atracar a la gàbia amb grans gambades, sense parar al mig per agafar les proteccions.

—Petty, has de posar-te les proteccions.

—No les necessito! Els animals m’adoren… Ja ho veureu —va guinyar l’ullet a una pukduwie de frondosos cabells rojos que molt intel·ligentment el va ignorar—. El meu pare es va sorprendre quan vaig triar Criança i no Política, però va veure la meva traça amb les criatures, i al cap i a la fi sembla que el COMEUA darrerament està interessant en criatures màgiques i els va bé tenir algú amb aquests estudis…

—Doncs vinga, agafa el Firedrake —va interrompre’l el Jared. Va notar la forma brusca com havien sortit les seves paraules i va resar que la seva veu no s’hagués percebut tan trencada com ell ho havia fet. Una altra vegada la fiblada de dolor al palmell. I tant que el COMEUA ara s’interessava per les criatures…

El Jared es va mossegar els llavis i va mirar al cel. Aquelles paraules havien desencadenat un torrent de records gens agradable. Miraculosament, aquella setmana no l’havien increpat amb exageració, però tard o d’hora sempre acabaven sortint. Era una llàgrima allò que notava a la cara? Merda.

Un crit de dolor va interrompre la seva abstracció. Una espurna d’un molt enfadat Firedrake havia anat a parar als cabells del Petty i aquests… doncs, s’estaven calant. Ràpidament, va treure la vareta i va posar fi a l’incendi. Per sort, era ràpid de reflexos i no havia passat cap desgràcia.

Mentrestant, la majoria de la classe s’estava petant de riure.

—Penso avisar al meu pare! —va cridar el Petty mentre llançava amb violència el Firedrake.  

—Petty, estàs bé? —Quan s’hi va apropar, el Jared va adonar-se de les mossegades i esgarrapades que cobrien les mans de l’alumne. Aquell Firedrake era especialment genial… Va intentar no imaginar com havia estat tractat per actuar així. Li bulliria la sang—. Estén les mans, que les curaré. 

‘Puto bitxo immund, li ho penso contar al meu pare’ no deixava de grunyir el Petty mentre el Jared aplicava els encanteris curatius. No podia mentir: es va plantejar llençar-li algun malefici lleu, però no tocava. Tot i que potser li agrairia… Ara estava preguntar-li a la Scarlett si aquelles ferides de guerra, que assegurava que quasi l’havien enviat a la tomba, no el feien més sexy. 

Mentrestant, el Firedrake havia evitat la caiguda a la qual el Petty l’havia abocat i havia començat a volar entre els caps dels alumnes. Es va posar a l’espatlla de la Chepi, amb qui també va semblar tenir connexió instantània. Quan el Jared es va girar, va veure com la criatura la llepava amistosament.

—Molt bé, Chepi. Mira de donar-li la llaminadura.

Com era lògic, el Firedrake va reaccionar amb gratitud. Aquella noia li agradava encara més que el Trevor.

—Però com…? Ah, clar, com que és una salvatge és du bé amb els animals… No comparties cova amb ells?

—Cinquanta punts menys per Horne…

—Almenys no se’m calen els cabells  —va contestar totalment calmada la Chepi.

—Amb la de tint que du per decolorar-los, normal que cremin —va riure el Trevor.

—Primer: soc ros natural! Segon… sangs de fang… I a més squaw. Aviat la vida us posarà al lloc que us pertoca, als meus peus.

Tota la classe va callar. Les paraules del Petty havien estat especialment fortes i insultants.

—Mira, ja està bé —El Jared es va erigir davant el Petty. Fins aleshores no hi havia reparat, però el noi es va encongir davant el professor, molt més alt i musculós que ell—. Tornes a faltar al respecte als teus companys amb aquesta veu de xiulet que tens i et llanço a la guarida dels amagosos, que justament ahir em vaig oblidar d’alimentar-los i així resolc dos problemes. 

La classe, per segon cop en pocs segons, va quedar en silenci.

*

—GRAVES!

El Ricky estava enfadat. Fins i tot quan la mala llet era el seu estat natural, aquest cop superava tots els límits. La vena… un miracle de la termodinàmica. El volteig d’una papallona, un corrent d’aire podria fer que petés. 

El va agafar de la màniga de la jaqueta de polièster i, infructuosament, el va intentar estirar pel passadís. Però la diferència de massa muscular entre els dos feia impossible que el Ricky tingués la força necessària per arrossegar, ni que fos un centímetre, al seu company. El Jared se’l va quedar mirant divertit.

—Quan vulguis, demana’m que t’acompanyi, eh? No tinc pressa.  

—Acompanyi’m al meu despatx. He de parlar amb vostè.

El Jared va seguir al subdirector tranquil·lament amb les mans a les butxaques. La setmana passada ja l’havia escridassat per arribar tard. A l’anterior, per no dur la túnica —quan ho havia comprovat: no era obligatòria, i dur-la seria de gran incomoditat per la naturalesa de la seva assignatura—.  Es preguntava cosa perfectament normal havia fet ara per provocar la ira del Ricky, que estava mutant la seva pell del roig, al morat, al blanc. Bah. Era el Ricky, al·lèrgic a qualsevol alegria. I de moment no havia rebut cap esbroncada del director Fontaine, qui realment li preocupava. Dubtava que el Ricky pogués fer molt sense la seva aprovació. 

—Les tasques de subdirector no et deixen gaire temps per entrenar, oi? 

Amollar en aquell precís moment, quan la colera del Ricky estava a nivells preocupants, no havia estat intel·ligent, el que es diu intel·ligent. Però ho va compensar la mirada assassina que va rebre. Això era jugar a la ruleta russa, i no com quan va haver d’intentar un ou de drac. Però això era una història per un altre dia. Ah, adrenalina, al final també sent professor la podia sentir. 

La fúria amb què el Ricky va obrir la porta del seu despatx no pronosticava res bo. El ulls negres van escrutar, plens d’odi, el Jared i li va fer pensar que, potser, aquest cop, havia traspassat el límit. Feia tres setmanes que ocupava el càrrec de professor. Per qualsevol seria una catàstrofe, per ell un rècord. Ja era temps, tanmateix. 

El Jared va prendre seient davant el subdirector en aquell despatx que faria a Kai estirar-se els cabells de frustració. Es queixaria de la poca varietat cromàtica del seu outfit, però aquell despatx… tot en tons neutres, apagats. Es notava la qualitat dels mobles, però no deixaven de ser… freds. Cap fotografia, cap indicador de personalitat. El temps no era excusa, el Ricky feia molts anys que habitava en aquell lloc. El Jared, amb tres setmanes i algun trauma, ja havia ficat algun detall per trencar la impersonalitat de la seva nova estança. 

El Ricky va agafar una gran alenada d’aire. Els crits que es disposava a pegar en requerien molt.

—Miri, Graves, ja sé que està acostumat a fer el que vulgui sense conseqüències, però aquí mano jo i no me'n passa ni una. He estat especialment indulgent amb vostè aquestes setmanes, però això ja passa de rosca. He parlat amb el director Fontaine i hem convingut que necessita disciplina. D’avui fins, com a mínim, dos mesos, es passarà les tardes ajudant a la senyoreta Harness amb les seves tasques. El càstig és d’aplicació immediata, ja pot anar cap a la biblioteca. Desaparegui de la meva vista, per favor.

El Jared es va regalar uns segons per processar aquestes paraules.

—Crec que com a mínim està en el meu dret saber per què. La vuitena esmena, ja saps.

—Graves, no tinc l’obligació d’aguantar les seves ximpleries de nen de vuit anys. Dono per finalitzada aquesta conversa.

—I una merda. Et quedes aquí i m’expliques bé què putes he fet. Primer per què així sé què no he de repetir. Segon… tu no trobes a faltar les nostres converses íntimes, Ricky? —va preguntar amb una fingida i molt exagerada coqueteria—. Et trobo a faltar, teníem una connexió tan especial… 

Aquella vena no explotaria mai?

—Ha amenaçat de mort a l’alumne Thornton Petty.

—Eh, eh, eh, espera. De mort, no. Va ser un toc d’atenció davant els comentaris racistes i denigrants que estava fent als seus companys —A criteri del Jared, massa tou havia estat—. Tan sols li vaig suggerir que fes una volta per les instal·lacions…

—La guarida dels amagosos. 

—Una invitació a que el senyor Petty gaudís d’unes excepcionals classes pràctiques! Perquè diguis que no em prenc seriosament la tasca pedagògica. 

—A més va dir-li que no els havia alimentat.

—Mentida, òbviament. Si mires els registres i el magatzem veuràs com compleixo religiosament amb l’alimentació  de totes les criatures —Era el seu moment preferit del dia. Quan estava amb éssers que de veritat entenia i que no semblaven defugir-lo. O mirar-lo amb llàstima, la mirada dedica al ‘que se li va morir la germana’. 

—El pare del senyor Petty, qui succeeix ser molt bon amic meu…

—Etxem etxem  —va interrompre’l el Jared—. Els que s'assemblen se cerquen. Etxem etxem.

—I ocupa una posició molt respectable del COMEUA. En circumstàncies normals ja serien greus les seves amenaces, però tractant-se justament d’un alumne tan prometedor…  El COMEUA no pot aguantar aquest insult.

—El COMEUA em pot…

El Ricky va parar l’improperi que el Jared anava a dir relacionant la institució amb una part del seu cos.

—Graves, no tinc temps per les seves beneitures. Complirà el càstig o el seu sou es veurà perjudicat —El Jared va callar davant aquella insinuació. Justament dels diners no en podia prescindir—. I faci el favor de madurar i començar prendre’s aquesta oportunitat com toca, o ens veurem obligats a prescindir de vostè. Cosa que desitjo ferventment, però el director Fontaine encara allotja alguna esperança amb vostè. Agafi-ho com un primer avís. I li asseguro que no n’hi haurà un segon. Ara, crec que té feina a la biblioteca.

El Jared va aixecar-se. Va deixar les ganes de discutir, i el seu orgull, a la cadira. Havia perdut la batalla. No tenia sentit continuar. Li esperaven unes tardes molt llargues a la biblioteca. 

*

—Parpelleja dues vegades si necessites ajuda. 

El jove Horned Serpent el va mirar impassible rere la muntanya de llibres que plantejava endur-se’n. Tots eren més gruixuts que el seu braç, impresos durant els primers anys de vida del director Fontaine i amb els títols més soporífers que el Jared pogués imaginar. Era difícil concebre que algú agafés aquells llibres sense estar subjugat a la coerció. O li anava un rollo masoquista molt raro en el qual preferia no incorre. 

—Deixa-ho estar—Els Horned Serpent eren així d’estranys, alguns—. Els has de tornar el 7 de novembre. 

Quan l’alumne va haver desaparegut del seu camp visual, el Jared va tornar a col·locar les botes sobre la taula i va seguir amb la lectura del manual de criatures que havia agafat per fer-se més amena la tarda. Portava dues hores i ja podia constatar que es tractava d’una tortura. La Mary Jane Harness havia tocat el dos quan se n’havia assabentat de l’arribada del seu company, eluint que havia de fer els seus exercicis de ioga. No la podia culpar. 

Aquell llibre no li estava aportant molta informació, però no deixava de ser interessant veure un nou enfocament. En girar la pàgina es va sorprendre gratament que la pròxima entrada dels jackalopes, i va somriure recordant els seus cinc petits. Procedia a submergir-se la lectura quan un cop sec el va desconcentrar.

—No soc el professor Cullen, però posaria la mà al foc que això supera el màxim de deu llibres permesos.

L’estudiant de Wampus el mirava des de la torre de llibres que, per la seva alçada —era quasi tan alta com ella—, havia hagut d’apilar a terra. 

—No ho entens! Els necessito —Davant aquella passió, el Jared va tombar la vista per mirar els títols. Passar de hot glue a haute couture, Com no ser la primera expulsada de Drag Race, Oh No She Betta Don’t! Top 100 fails de costura, Memòries d’una màquina de cosir del Werkroom i Costura per Dummies, entre d’altres—. La meva posició al club de moda perilla. El vestit que em vaig fer durant l’estiu… ni a l’H&M el voldrien! He de preparar la meva Kaidemption! O seré… una Miss Vanjie! Miss Pearlieeee, Miss Pearlieeee, Miss Pearlieeeeeeeeee!

—No són llibres de temari, així que suposo…

—Per favor! —L’alumna va moure enèrgicament els seus rínxols castanys amb gest suplicant. 

—Intenta no acaparar-los durant molt de temps. Si et diuen res fes-te la boja i torna’ls tan ràpid com puguis —va cedir finalment mentre posava el segell a la targeta de la Pearl Davenport. La seva intuïció li assegurava que aquella alumna estava molt acostumada a fer-se la despistada davant situacions així.

Almenys tenia traça amb els encanteris. Aquella muntanya de llibres van levitar, seguint-la a pas segur mentre abandonava la biblioteca.

Va tornar a submergir-se amb la doble pàgina dedicada als jackalopes. Aspecte? Controlat. Dieta? Controlada. Depredadors? ‘Recentment, s’ha demostrat que els vampirs troben especialment suculenta i nutritiva la sang d’aquestes criatures’... I la del Jared es va gelar. Els rumors sobre la naturalesa del professor Cullen ja corrien pels passadissos durant els seus dies d’estudiant. I, quan aquell matí s’havia assegut vora seu, havia constatat que no havia tastat menjar, només begut d’aquella petaca. I totes les preguntes sobre les seves mascotes... Sense obviar que el seu despatx i el del professor Cullen estaven perillosament a prop. Aferrats, al costat, per ser més precisos. 

Va jurar que tot el color havia abandonat el seu rostre.

Va posar-se a tramar un pla ràpidament. Quan tornés la Mary Jane, se n’aniria corrents a la seva habitació i triplicaria els encanteris protectors. Esperava que no fos massa tard… El Cullen havia pegat unes glopades llargues durant l’esmorzat, amb sort aquesta tarda no necessitaria més… aliment. Va tragar saliva davant aquell pensament tan fred. Els seus bebès! Els havia de protegir.

—La secció de Botànica ja l’hem revisat tota… —Enmig de l’oceà de nervis que era en aquell moment el Jared, la veu de la V el va distreure. Que cercaven aquells dos, a Botànica? No tenia gaire a veure, amb cap de les seves dues assignatures. I justament que la busquessin els dos… sospitós.

—Saps on podríem buscar? —va preguntar retòricament Kai. Il professor de Runes, amb la túnica d’aquell dia, que combinava a la perfecció amb el maquillatge d'ulls, semblava una bola de discoteca—. A la secció prohibida.

—Pensava que diries la secció de moda.

—No em temptis. 

El Jared va mirar als costats. Els escassos alumnes que hi havia estaven engrescats amb la redacció d’algun treball. No semblava que cap necessités ajuda o planatges agafar un llibre en els imminents minuts.  No s’estaria gaire, només per no adormir-se de peu…

Una quantitat considerable de passos enrere, el Jared va començar a seguir als seus dos companys. Potser era la set d’aventures, després de dues hores tancat, però tant de secretisme, ells dos sols, la secció prohibida… era sospitós, oi? 

La distància, tanmateix, feia difícil que li arribessin amb claredat les paraules que xiuxiuejaven els dos amics. Per a complicar-ho més, amagat darrere una estanteria, els llibres actuaven com a interferència.  Només va poder distingir ‘llegenda’ i ‘males vibracions’. Uhm. No creia que volguessin planejar un atac terrorista ni res d’això, però normal normal, el que es deia normal, la situació no ho semblava. 

Amb el sigil destinat a quan intentava apropar-se a un animal adormit i perillós, el Jared va avançar una estanteria més per a quedar més a prop dels dos professors. Seguien concentrats amb els títols, però cap semblava que els acabava de fer el pes. Sens dubte buscaven alguna cosa molt específica.  

—Economitzem temps, Kai. Mira per aquí i jo vaig per l’altre costat.

Quan es va adonar de la direcció que havia assenyalat la V, ja era massa tard. Va tenir el temps just per adoptar una posició relaxada, gens pròpia d’algú que feia un moment els havia estat espiant, abans de trobar-se-la de cara.

—V! T’estava buscant. Què tal el dia? —Rere les enormes ulleres, va percebre uns ulls castanys confusos davant un atac tan sobtat d’amabilitat—. Et volia demanar un petit favor…

Mentre esperava la recció de la V, va començar a maquinar quina s’empescava per justificar-se.

—Digues, i tant —Tot i que la V no era tan efusiva com al principi de la seva relació, seguia sense perdre la seva energia característica.   

—Doncs mira, no sé si saps, però tinc de mascotes a cinc jackalopes… I me n’he assabentat que la seva sang és molt apreciada pels vampirs… —va abaixar encara més el to— i el professor Cullen m’ha fet preguntes… sospitoses. I… eh, demà a la tarda tinc feina, et faria res cuidar-los? Tenim els despatxos a prop i… eh… —El seu cap anava a mil per hora, intentava encaixar les peces per fer un discurs mínimament coherent—, normalment li demanaria al George, però m’ha dit que demà no pot, però estava segur que tu tenies molta mà amb els animals i els cuidaries molt bé… Entendria perfectament que diguessis que no, no et preocupis. Sé que és molta responsabilitat.

Havia quedat creïble, oi? Tampoc no era del tot una excusa. No pensava deixar als seus cinc petits bebès desprotegits davant aquell vampirot golafre. I, quan havia vist la V, tot i que no estava segur que li acabés de caure bé, se li havia encès la bombeta. No era mala persona. Sabia que, en cura d’animals, es podia fiar d’ella. Posaria la mà al foc que no els tractaria malament. No li feia especial il·lusió haver-li de deure un favor, però coses molt pitjors hi havia. 

—No, no, cap problema! Tot i que... Deixa que pensi si he de fer res, un moment.

—Si estàs ocupada no passa res, de veritat.

—No, no! —va interrompre’l la V. Semblava que incapaç de negar-se a una petició d’ajuda. Per un instant, el Jared es va sentir culpable, d’enflocar-li les mascotes i, fins i tot, d’algunes respostes que li havia proferit—.  Ja t'ajudo, ja t'ajudo. Tot i que... no, res. I tant, compta-hi.

—Segura?

—I tant.

—Doncs… moltes gràcies. Te’n dec una —Ja començaria a resar cada dia que li demanés un favor minúscul en compensació i la balança tornés a quedar equilibrada. Es reiterava, no volia haver d’estar en etern deute amb la V, no volia aquella culpabilitat—. Doncs… demà parlem i aclarim els detalls. Bona tarda, fins després.

La V va correspondre al comiat i els dos van marxar en direccions oposades. Mentre tornava a la taula, va sentir a Kai exclamar ‘Ho sabia! Sabia que el Cullen era un vampir!”.

*

La tarda sencera a la biblioteca del dia anterior, per desgràcia del Ricky, encara no havia tingut els efectes redemptors esperats. Allà estava el Jared, corrent… bé, corrent no, passejant a pas tranquil, rumb a la sala de professors. Feia cinc minuts que havia iniciat el claustre. Ho havia preguntat al Kade i no, semblava, per desgràcia del Jared, que l’assistència no era sols voluntària. Primerament s’havia plantejat fer campana —bé que havia aprovat tot, al final— i no havia apuntat l’esdeveniment a la seva agenda. Però, després dels esdeveniments del dia anterior, havia convingut que era millor no enfadar més a la directiva. 

A pocs metres d’arribar a la porta de la sala de professors, va constatar amb alleujament que no era l’única persona en arribar a destemps. Una figura brillant va traspassar el passadís des de l’altre costat i va topar-se amb el Jared quan ell anava a obrir la porta. 

—Passa tu primer —va dir Kai mentre mirava el Jared amb desconfiança. Ni que fos culpa seva arribar tard!

No va fer falta que li repetís un segon cop. El Jared va traspassar la porta i va dirigir-se a l’únic dels dos seients buits que restaven… que justament estava a segona fila. Només li quedava esperar que el Ricky no cridés molt aquell dia, encara no se n’havia anat del tot la migranya, conseqüència de la reunió del dia anterior.

El Ricky va dedicar-li una mirada assassina, i juraria que anava a dirigir-li alguna gens amable paraula quan...

—Oh, y'all wanted a twist, 'ey? —va exclamar Kai mentre obria la porta que el Jared havia deixat tancada, quedant ambdues de bat a bat—. C’mon, claustre de la tercera setmana, le’ts get sickening!

—Així que ja estem tots… —va anunciar el director Fontaine sense emoció—. Torno a l’ordre del dia.

L’ordre del dia era, aparentment, un seguit de xifres i percentatges de com havien anat les primeres entregues del curs. Un moment. En tres setmanes aquella gent esperava que ja tingués corregit almenys un treball? Quines ganes d’infelicitat. S’havien despertat i elegit el caos. 

La informació, en conclusió, no era apassionant. El to del director ho feia molt pitjor, amb prou feines tolerable. A vegades el Ricky  s’interposava  la monotonia amb algun comentari alabant al COMEUA. Davant aquesta situació, el Jared només tenia una possibilitat: desconnectar.

—I aquesta reunió… diran alguna cosa interessant o…? —va preguntar a Kai, qui s’havia assegut a l’únic altre seient buit, devora el Jared. 

—Després també passaran els horaris de guàrdies. El Ricky continua entestant a convocar claustres per això, com si no es pogués fer simplement amb una circular —Kai també havia decidit optar pel mateix camí que el Jared, la desconnexió. Ille s’estava arreglant les ungles perquè combinessin amb el nou  to de la túnica—. Es pensa que està anunciant el cast d’un All Stars. Ni això. Quan l’anuncien només em queda fer-me la sorpresa com si no fes cinc mesos que em sé l’ordre d’eliminació.

—Doncs gràcies per l’entrada —va respondre el Jared mentre s’enfonsava a la cadira. I després reclòs a la biblioteca… li esperava una tarda molt llarga—, que pinta que serà el més interessant de tot això.

—Moltes gràcies —Kai va somriure complagut, semblava que el compliment havia estat suficient per esborrar l’hostilitat d’abans—. Al final encara hi ha esperança amb tu… Espera, aquest jersei és marró?

—No vesteixo només de negre… —La mirada de Kai ho va dir tot: no convenceria a ningú—. El jersei negre no estava rebaixat, només el marró.  

—Ho suposava. 

El Jared ja s’estava preguntant com tres setmanes de classes podien donar per tant, quan es va adonar que estaven parlant de percentatges del curs passat i quins esperaven assolir aquell any. No negava que no fos interessant, però amb quasi total seguretat hauria estat molt més eficient resumir la informació i entregar-la en una circular. Almenys estava perdent hores de complir càstig a la biblioteca… però entre aquella reunió i la biblioteca, no estava segur de quina de les dues situacions era pitjor.

Quan el director Fontaine va anunciar que per fi passaven al segon punt del dia, hi va haver un unànime sospir d’alleujament. El del Kade Gorg va ser més llarg, exagerat que la resta, acompanyat d’un gest molt obert amb els braços. El Jared va constatar que era dels pocs que es va girar a mirar-lo. Ja hi estarien acostumats.

—Aquest es fot drogues, oi?

—No en tinc proves, però tampoc en tinc dubtes —Pel to, el Jared va assumir que Kai ja s’havia fet aquella mateixa pregunta un parell de cops—. Diria que no és l’únic de la sala de professors, però. L’altre dia vaig haver d’obrir les finestres, o de l’olor m’haurien quedat els ulls vermells. I aquell dia no combinava... Ja sabem tots que la sala de professors podria ser ben bé una coffeeshop d’Amsterdam.

—No recordo aquesta cara d’Amsterdam. Clar que hi vaig anar de petit amb els meus pares. Suposo que és normal.  

—Amb els teus pares?

—Ahà. Els Weird Sisters van fer una gira per Europa un estiu i va dur-nos a tots. 

—Weird Sisters?

—El meu era el celista. Res important, ningú no es fixa mai en el celista. Suposo que millor, així la família vam tenir bastant tranquil·litat. Entre això i viure als Estats Units i no Anglaterra, teníem la part bona de tot.

—Però els Weird Sister són anglesos, oi? —Kai intentava recopilar tota la informació que havia escoltat del grup—. N’he escoltat algunes cançons, són bons.

—Sí. El meu pare també. Bé, el seu avi era estatunidenc. Al final ell i la meva mare van decidir quedar-se aquí. 

—I com és, tenir un pare rock-star?

—Bastant més normal del que la gent pensa —El Jared va riure sota el nas—. Suposo que el meu pare sempre va estar centrat, i sabia que el volia —Ja podria haver sortit al seu pare—, i que la vida de bogeries no li agradava. No em queixo. Quan els estius estaven de gira l’acompanyàvem, la mare, jo, i… —Podria dir-ho?—… i les meves germanes. 

Kai va tenir la decència d’ignorar el seu titubeig. El Jared ho va apreciar.

—Quan ho explico la gent s’espera que jo sigui com l’estereotip que imaginen del meu pare, que sigui un borratxo o…

—Per últim, recordar que ser docent d’aquesta, la nostra escola, és un privilegi —El Ricky ja no estava recitant horaris de guàrdies. Això significava que la tortura aviat arribaria a la fi? —. Per això us preguem que actueu a l’altura del que s’espera d’un docent. No tolerarem cap falta de conducta.

Davant les paraules del Ricky, el Jared va estar temptat de fer un signe de la pau. Tot i que el subdirector no havia mirat a ningú en específic, no es requeria molta intel·ligència per sumar dos més dos.

—Suposo que deus haver estat tu, qui ha enfadat al Ricky.

—Ja el coneixes. Sempre busca excuses per ficar-me al seu despatx —El Jared va fer un gest amb la mà per llevar-li importància. Kai no s’acabava de tragar aquella excusa. Uns ulls encerclats de purpurina van mirar al Jared espencant—. Pot ser, i només pot ser, que suggerís a un alumne anar  a un lloc que alguns classificarien de perillós. I el nen és fill de no-sé-qui del COMEUA —No va poder reprimir la ganyota de fàstic— i el Ricky el té entre cotonets.

—Qui?  

—El Petty.

—El conec. Va intentar apuntar-se al club de moda, però li vaig dir que per molt car que fos el seu vestuari, no tenia ni una mica d’estil. Les nàutiques i el polo… Quasi aprecio més els teus looks monocroms.

—Quin honor. 

La reunió per fi havia acabat. Tots els companys del Jared, alguns més que d’altres, havien frisat en arreplegar les seves pertinences i tocar el dos de la sala de professors. No els podia culpar. Si a ell l’esperés quelcom més interessant… però no. Una altra vegada l’aguardaven llargues hores d’estar assegut vigilant que els setciències no s’emportessin llibres de més.

—Kai! Perdona, que no té guardat lloc —La V havia corregut, tan bon punt el Ricky havia callat, a buscar a Kai—. Quan he arribat no en quedaven cap dos junts… Oh, hola Jared. Com ho feim? Em deixes els Jackalopes ara o… 

—Sí, sí, clar… Eh… —No ho havia previst. Va mirar ràpidament al professor Cullen, qui semblava estar ficat amb una conversa intrigant amb la professora Lichtenberg—.  Et va bé si passem ara un moment pel meu despatx i els agafo? També et donaré menjar per si tenen gana. Ho he previst.

 —Perfecte.

Mentre sortia de la sala de professors, el Jared va negar-li l’última mirada assassina al Ricky. Aquella tarda era pel Cullen. No pensava deixar que es cruspís els seus jackalopes. 

*

Potser havia alleugerit una mica la tarda saber que les seves mascotes no estaven en perill imminent, però, en general, no considerava el càstig a la biblioteca com una experiència ja no positiva, per alguna cosa era un càstig, sinó tolerable. 

I avui havia vingut una parella de dos germans a agafar un llibre. Junts. No havia tingut un bon dia. Allò ho havia empitjorat. Havia estat obrir una porta de records dolorosos. Un dit a la ferida encara oberta. Ja havia après a controlar aquells impulsos de tristesa, caminar per l’escola des de la perspectiva de professor, i no com alumne. Però aquells detalls encara el desestabilitzaven. 

Per què estava allà? Havia passat el curs de professor pels pèls. Si li havien donat la plaça era perquè havia estat l’única persona suficientment estúpida per presentar-s’hi quan el predecessor havia estat cruspit. 

Quan el Salamàndric li havia proposat la idea d’ensenyar, li havia semblat bona. Un sou decent, un lloc on viure, estabilitat… Ara començava, només tres setmanes després, a notar la claustrofòbia. A qui intentava enganyar? Ell no era bon exemple de res. Per no frivolitzar tant aquella elecció ni reduir-la a qüestions pràctiques, s’havia convençut que també podia passar el seu amor per les criatures, ajudar a les noves generacions a no cometre els seus errors… A qui intentava enganyar?

Mai no havia estat de tenir molts amics íntims. A l’escola, havia estat el més u de la Kathryn, sempre amb els amics de la seva germana, que primer el van tolerar gràcies a la relació familiar, al final el van apreciar. I després de l’accident… només havia volgut fugir de qualsevol mena de llaços afectius. Tornar a confiar en algú, posar-se a si mateix en aquella posició tan susceptible, tan fàcil de ferir… No podia. No. No volia saber si podia. Però tot i això no eliminava el fet que sospitava que la seva popularitat al claustre estava sota zero, i una mica malament sí que el feia sentir.

Segurament entre els alumnes era pitjor. 

Almenys demà era divendres.

Li va costar uns segons reparar que els crits que sentia per darrere corresponien, en efecte, al seu nom. S’hauria espantat, preparat per veure al Ricky i la seva vena una altra vegada, però hi havia afegit el títol de professor. Sospitava que el Ricky ni borratxo li dedicaria aquell títol. 

Era el Trevor Barry, qui corria per encalçar-lo.

—Perdó, és que he estat tota la tarda tancat, càstig del d’Espanyol…

Ja deia que aquell noi li queia bé. 

—Però… et volia dir que em va agradar molt la classe d’ahir. Bé, totes. Amb el professor Edwards eren un conyazo. Amb tu són la canya! —Les paraules del noi eren realment sinceres—. I que posessis al seu lloc al Petty, ja era hora. La Scarlett darrerament està més tova amb ell, només l’ha rebutjat dues vegades aquesta setmana.

—Moltes gràcies, Trevor.

—Demà tenim classe a última hora. Em podré quedar uns minuts en acabar? Vull saber exactament que he de fer per treballar a una reserva… M’ho estic plantejant. 

—I tant. Fins demà. 

—Fins demà, profe!

Fuck you, Ricky. 

El Jared va fer el tros de camí que li faltava per arribar al seu destí amb un lleu somriure als seus llavis. Les paraules de l’alumne havien estat les necessàries per ajudar-lo a aguantar una, dues, tres setmanes més. No ho estava fent tan malament. Potser tampoc no havia estat una idea tan catastròfica.

Va passar de llarg pel seu desatx. Encara havia de fer una última cosa abans de tornar al seu despatx. Va tocar tres cops curts a la porta. Esperava recordar-la bé, o seria molt incòmode…

—Sí? Ah, hola Jared —va dir la V mentre obria la porta—. Ja has acabat? Quina pena! Pensava que vindries més tard… Has sopat? 

—Ahà. No, no volia entretenir-te tant —i trobava a faltar als seus petitons—, ja baixaré a les cuines després. Segur que queda una mica d’ensalada, o llenties, o alguna cosa. Moltes gràcies, de veritat. 

—No et preocupis —va  dir mentre es ficava al despatx. Va tornar amb els cinc bebès ficats en una cistella—. M'ho estava passant molt bé amb els jackalopes, ja toca que els prenguis? Són molt simpàtics.

—Eh… sí… No sé de qui ho hauran agafat —va respondre mentre prenia la cistella entre els seus braços. Gall i Gumption ja estaven adormits. A Cheek li faltava poc. Era obvi que havien estat molt còmodes aquella tarda—. Gràcies, V. 

—Quan tornis a necessitar una cangur o qualsevol cosa, avisa’m —va somriure la V—. Bona nit, Jared.

—Bona nit, V.

El Jared es va girar, disposat a marxar cap a la seva habitació, quan va recordar la conversa amb el Trevor i, de sobte, va tenir una mena de revelació.

—V, una cosa…

—Sí?

Quasi ja havia tancat la porta. Va tornar a obrir-la per quedar cara a cara amb el Jared.

—Tu ets una persona de matins, oi?

—Sí…

Vaja si ho era. Mentre ho afirmava, va deixar escapar un petit badall.

—Doncs… eh... Bé, he tingut problemes adaptant-me als horaris i… —Aquelles coses, demanar ajuda, mai no havien estat el seu fort—- No, no res —Ja s’arreglaria sol com sempre—. Deixa-ho. Era la gana. Fins demà.

Ja trobaria la manera de no estampar el despertador sobre la paret. Però a partir de la setmana que ve.  

• 	Mercè Granger	Enviat el 30/08/2021 a les 01:10:41
  	#27886	He escrit 6 fanfics amb un total de 39 capítols

  
  

  Ai mare.
  
  Perdó per aquesta tortura de 7000 paraules hahaha. La cosa se'm va anar allargant i no vaig saber parar, i bé, així ha quedat. Podeu veure al Jared being great at hum an interaction durant 7000 paraules HAHAHAHHA. Pobret meu, només te la desgràcia de ser escrit per jo.
  
  És que com veis el nou profe no sap matinar cosa que és totalment relatable HAHAHAHA És que quin desastre de persona, no és una persona de matins clarament. Però bé m'encanta la poca interacció que té amb el Cullen hehehehe.
  
  La classe m'ho vaig passar molt bé escrivint-la. Sempre em fan respecte i ara encara més, entre que som a Ilvermony i era des del punt de vista d'un professor, però vull pensar que ha quedat decent. I el nostro cayetano (aka Petty) hagi quedat suficientment insuportable! No podia faltar una menció als daddy issues tampoc, òbviament. Dels firedrake tota la informació l'he tret de la wiki, bàsicament és que es diu a classe és tot el que hi ha xD Ai, i també hi ha el Trevor de qui el Jared i jo ens n'hem encarinyat <3
  
  Per altra part, la meva escena preferida és la de la bronca amb el Ricky. Quina parella, quina OTP més maca m'ha quedat HAHAHAH #Rickared.
  
  A l'escena de la biblio bàsicament hi ha tot el tema dels títols els llibres que agafa la Pearl (que està en apuros hahah) pel club de moda.Crec que tots són bastant transparents hahah. Després, la Kaidemption és una referència a les 'rudemption' de drag race. I el Miss Pearlie és per la Miss Vanjie, la primera expulsaa de drus10, que va marxar dient Miss Vanjieee i és va convertir en un meme. Com si la Pearl no fos un meme en si mateixa hahaha. Love ya Pearl.
  
  Lo de la sang dels jackalopes és inventat per comedic purpose. El Jared paranòic per les seves mascotes m'encanta HAHAHAHA. Però mira, almenys li serveix com excusa per salvar la situació amb la V! Que en penseu? Dissimulat, òbviament HAHAHA.
  
  L'escena del claustre és potser la que menys m'agrada, però bé, el Jared havia de començar a integrar-se que m'estava quedant massa gruñón i també em serveix per palar de la família. Mira, poser m'he passat, però quina FANTASIA de familia. Que el pare és una rock-star! (de segona, però tot i així HAHAHA). Ah, i la frase de Kai és la d'entrada de la Laganja a DRUS6!
  
  Iiiii finalment el Jared es proposa intentar ser millor professor. No dura gaire, però mira, per alguna banda s'ha de començar hahaha.
  
  El títol no em convenç però bé... És una frase de la Bimini, de la cançó UK hun. Vull pensar que queda mitjanament béamb el tema que el Jared és vegà (com la Bimini haha) i també que tot i que tot el capítol està... fent de Jared, al final sí que mostra una mica més el seu soft side o almenys que no se li pela tot.
  
  Espero que us hagi agradat, i una altra vegada, perdó per com de llarg que ha quedat HAHAHA. Ens llegimAi mare.
  
  Perdó per aquesta tortura de 7000 paraules hahaha. La cosa se'm va anar allargant i no vaig saber parar, i bé, així ha quedat. Podeu veure al Jared being great at hum an interaction durant 7000 paraules HAHAHAHHA. Pobret meu, només te la desgràcia de ser escrit per jo.
  
  És que com veis el nou profe no sap matinar cosa que és totalment relatable HAHAHAHA És que quin desastre de persona, no és una persona de matins clarament. Però bé m'encanta la poca interacció que té amb el Cullen hehehehe.
  
  La classe m'ho vaig passar molt bé escrivint-la. Sempre em fan respecte i ara encara més, entre que som a Ilvermony i era des del punt de vista d'un professor, però vull pensar que ha quedat decent. I el nostro cayetano (aka Petty) hagi quedat suficientment insuportable! No podia faltar una menció als daddy issues tampoc, òbviament. Dels firedrake tota la informació l'he tret de la wiki, bàsicament és que es diu a classe és tot el que hi ha xD Ai, i també hi ha el Trevor de qui el Jared i jo ens n'hem encarinyat <3
  
  Per altra part, la meva escena preferida és la de la bronca amb el Ricky. Quina parella, quina OTP més maca m'ha quedat HAHAHAH #Rickared.
  
  A l'escena de la biblio bàsicament hi ha tot el tema dels títols els llibres que agafa la Pearl (que està en apuros hahah) pel club de moda.Crec que tots són bastant transparents hahah. Després, la Kaidemption és una referència a les 'rudemption' de drag race. I el Miss Pearlie és per la Vanessa Vanjie Mateo, la primera expulsaa de drus10, que va marxar mentre cridava Miss&nbs p;Vanjieee i és va convertir en un meme. Com si la Pearl no fos un meme en si mateixa hahaha. Love ya Pearl.
  
  Lo de la sang dels jackalopes és inventat per comedic purpose. El Jared paranòic per les seves mascotes m'encanta HAHAHAHA. Però mira, almenys li serveix com excusa per salvar la situació amb la V! Que en penseu? Dissimulat, òbviament HAHAHA.
  
  L'escena del claustre és potser la que menys m'agrada, però bé, el Jared havia de començar a integrar-se que m'estava quedant massa gruñón i també em serveix per palar de la família. Mira, poser m'he passat, però quina FANTASIA de familia. Que el pare és una rock-star! (de segona, però tot i així HAHAHA). Ah, i la frase de Kai és la d'entrada de la Laganja a DRUS6!
  
  Iiiii finalment el Jared es proposa intentar ser millor professor. No dura gaire, però mira, per alguna banda s'ha de començar hahaha.
  
  El títol no em convenç però bé... És una frase de la Bimini, de la cançó UK hun. Vull pensar que queda mitjanament béamb el tema que el Jared és vegà (com la Bimini haha) i també que tot i que tot el capítol està... fent de Jared, al final sí que mostra una mica més el seu soft side o almenys que no se li pela tot.
  
  Espero que us hagi agradat, i una altra vegada, perdó per com de llarg que ha quedat HAHAHA. Ens llegim

  

  
  
  
  

• 	marta_ginny (Moderador/a FF)	Enviat el 01/09/2021 a les 14:28:21
  	#27887	He escrit 16 fanfics amb un total de 183 capítols

  
  

  És que soc tan fan del Jared que no puc. Entre la seva antisocialitat (jo inventant paraules des de 1995), el fet que només obri la boca per posar la gent al seu lloc, les dificultats per llevar-se, la paranoia del vampir i els jackalopes... fan! I tota la resta, evidentment hahaha una meravella!

  M'encanta que la relació dels 3 sigui tan rocky per ara. Pobrets, no saben que els obligarem a socialitzar hahaha però n'hauran d'aprendre, i ja veuran que en realitat encaixaran molt bé! Tot i que a la primera escena no ho sembli. Ja veuran. We know better. Aquesta escena també m'agrada molt perquè el tema de la llet de civada reflecteix perfectament la personalitat de tots tres haha I el Cullen al final... oops!

  Iiiiiiii welcome Petty! O sigui no, no ens cau bé, però dona molt de joc. He de dir que m'encanta la classe de sisè que estem muntant. Súper variada amb un munt de personatges guais que ens aniran molt bé per tenir aquí de fons i per anar fent classes, que sempre són interessants. Entre el cayetano, el Trevor aka Rondador vibes, la Scarlett i els que ja coneixíem... Fan! I finalment, el comentari del Petty i la resposta del Jared amb els amagosos que porten al momentazo del capítol: Ricky vs Jared showdown! MARE MEVA aquests dos, això acabarà com el rosari de l'aurora. Here for it, sincerament. El personatge del Ricky també m'agrada molt, tot i que sigui totalment odiós. Crec que ha quedat molt ben caracteritzat! Jo que al principi volia que la V fos amiga de qui fos profe d'Espanyol hahahaha I guess not! Però és millor així.

  BIBLIOTECA BABY! I les coses comencen a funcionar. Quan el Jared està escoltant els altres dos d'amagat, tinc la sensació que els engranatges de la fic es comencen a moure ja definitivament huhuhu I mare meva, pobra V quan s'adoni que el Jared estava improvisant per salvar el cul i que no veiessin que els estava espiant perquè sabia que diria que sí... el baixón que li agafarà hahaha però per això hi som, V, per això hi som. I el Jared al final que es nega de totes totes a demanar ajuda... si és que no hi ha manera, eh?

  Oooooooh i la família del Jared, que no n'havia dit res! M'encanten, així per ser original amb el meu comentari, i tinc moltes ganes que surtin (sé que falta, però tinc hype per tot amb aquesta fic, let me live). Crec que la meva preferida és la Kevin Jonas (és broma hahahaha però ja només pel meme del Kevin Jonas m'encanta).

  Iiiii això és tot! Sorry per la tardança perquè el capitol és meravellós, showstopping, spectacular, never-been-done-before i tota la resta, ja t'ho saps hahahaha Moltes ganes de llegir més del Jared i d'anar desenvolupant la fic!

  Ens llegim!

   

  PD: quan s'ha convertit el Kade en un droguis? Com ha passat? HAHHAHAAHAHA

  
  
  
  

• 	Cass Ross	Enviat el 01/09/2021 a les 23:00:14
  	#27890	He escrit 15 fanfics amb un total de 72 capítols

  
  

  Aaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaah! Per fi tenim el capítol d’en Jared!! (Perdó per tardar tant a comentar u.u)

  «A condició que aquests no impliquessin llevar-se a les sis del matí. La dificultat per sortir del llit, agafar el primer jersei i texans que havia trobat —el punt positiu era que tota la  gamma cromàtica del seu armari combinava entre sí— i dirigir-se cap al Menjador sense desmaiar-se de son en el procés havia assolit límits llegendaris.» En Jared em representa.

  I la classe de Criança! Aish, aish, m’encanta en Trevor! Que bé que la Chepi se sàpiga defensar. I no se m’acudeixen insults prou grossos per al Petty!! Els pancakes de Kai són una idea brillant. I m’agrada molt la relació que tenen Kai i en Jared en aquest capítol! La camaraderia de l’escena de la sala de professors és que és tan ells. I l’escena del final de la V i en Jared?? M’encanten. <3 I el tema recurrent del professor Cullen i si es vampir m’agrada molt com a manera de cohesionar el capítol, i com un element molt divertit també. I no ens podem oblidar d’en Ricky!

  De fet, allò que m’agrada més d’aquest capitol és com saps combinar tant bé la manera com en Jared es relaciona amb els altres (ficant-se amb el Ricky, l’aire despreocupat, com parla dels jackalopes com si fossin els seus fills...) amb al mateix temps aquesta faceta més intima de tot el dol que està vivint per la mort de la seva germana. És que realment té un món interior molt ric, i el saps explorar molt bé. Queda tope realista, i et queda un personatge molt humà i complex. M’encanta. Et felicito.

  I ara, el countdown fins el següent capítol!

  Cass

  
  
  
  

• 	Arwen Black (Moderador/a FF)	Enviat el 01/09/2021 a les 23:02:55
  	#27891	He escrit 3 fanfics amb un total de 6 capítols

  
  
  "Mai no li havia acostat acostumar-se als canvis. A condició que aquests no impliquessin llevar-se a les sis del matí." Fan d'aquesta frase, comencem bé. "el punt positiu era que tota la gamma cromàtica del seu armari combinava entre sí" MERCÈ que em vols fer morir de riure? Que hauré de comentar tots els paràgrafs? Val, plot twist, ja he acabat de llegir. Entoma aquesta, Petty! Mare meva, més repel•lent i no neix. I quin amor pels jackalopes, que monis. I el firedrake o com es digui, d'on l'has tret? Ah, ara veig que l'has tret de la wiki. Però no em sona del llibre d'animals fantàstics, saps si hi surt, allà? M'ha fet por lo del Cullen, ja m'estava tement una catàstrofe. Molt ben descrita la por del Jared a confiar en els altres. I lo de què el jersei marró estava rebaixat xD que bo. Que mono el Trevor. I veig que tens una fixació pels pares rock star, no si després direu de mi... Iiii això és tot! Fins al pròxim, i gràcies pel capítol llarg!
  
  
  
  

• 	Agatha Black (Moderador/a FF)	Enviat el 25/09/2021 a les 11:09:00
  	#27909	He escrit 11 fanfics amb un total de 209 capítols

  
  

  BITCH THAT WAS FREAKING LONG!

  No és que em queixi, que m'ha agradat molt, però hauries de posar un disclaimer o algo per les pobres ànimes innocents que es posen a llegir això a les 2 de la matinada pensant que serà un plis plas! Hahahaha, no vegis com et vas inspirar!

  I ara anem al capítol, que ha estat molt guai! Definitivament en Jared m'encanta. Ja em queia bé, però tota l'aura aquesta taciturna em donava una mica de respecte, però després de la classe s'ha guanyat tota la meva admiració, YAS, JARED, PUT THAT LITTLE SHIT IN HIS PLACE! Hahahaha, veig que ja tenim el Malfoy d'Ilvermorny! El nen caucàsic insuportable, bully, classista, racista, "ui quan sàpiga el meu pare"... hahaha, sounds familiar!

  I evidentment m'ha fet molta ràbia que l'esbronquessin i el castiguessin (hola, que sóc un nen o què?) per haver actuat com cal i no fer com si sentís ploure quan algú humilia un company. Però ja se sap com són algunes institucions, que si la seva familia és important, que si el seu avi va fer una donació per la biblioteca, blah, blah, blah! A més a més és un company Thunderbird, així que you go, Jared!

  El que m'ha semblat més interessant, però, ha estat que es comenci a obrir i a relacionar amb altra gent, especialment amb la V i Kai. De nou, el shippejo amb la V. Ara ja sap que es porta bé amb les seves mascotes, i que és bona gent, i li deu un favor tot i haver estat desagradable amb ella...! No he acabat d'entendre si el que volia demanar-li al final era que el despertés pels matins? No m'ha quedat del tot clar. Però si és això, hi ha una bona manera d'assegurar-se que la desperti pels matins. INVITE HER OVER JARED! :) Són uns cuquis!

  L'únic que no m'ha agradat gaire del Jared és la desconfiança cap al pobre professor Cullen! Si sembla supercivilitzat, pobre! Encara que sigui un vampir (que no ho sabem segur), si el xaval s'està de fer res a uns centenars d'alumnes que té al seu càrrec, dubto molt que no es pugui estar de cruspir-se unes mascotes! La desconfiança! The disrespect! #VampiresHaveFeelingsToo #FreeCullen XD

  Em sembla un capítol fantàstic! (però la proper vegada, ja saps, disclaimer XD)