Hola a tothom!

Ja he acabat el capítol! Queda demostrat que les vacances no hi ha ajudat gaire, però. El d’avui és més curt que l’anterior, que aquell era quilomètric!

Està ambientat al maig del 1994, durant el Pres d’Azkaban. Espero que us agradi!

* * *

La Minerva McGonagall revisava un llibre de Transfiguració mentre escrivia coses  en un pergamí estès sobre la taula de la Sala de Professors. Els alumnes acabaven de sortir al pati, i això significava mitja horeta de descans. Va entrar la Pomona Coliflor, la professora de Botànica i la cap de la residència Hufflepuff.

­—Bon dia, Minerva—va dir mentre posava una tetera al foc—. Que fas?

—Preparar exàmens—va dir, sense aixecar la vista del llibre.

—Però si encara falta molt! Jo els preparo un parell de setmanes abans.

—Ja ho sé, però ho vull tenir a punt perquè segur que el Potter i els seus amics en fan alguna de grossa a final de curs, com l’any anterior i l’altre.

—Però no passarà res! Aquest any no tenim la Pedra Filosofal amagada a l’escola ni un basilisc rondant pels passadissos.

—Però amb el Black rondant per aquí... No ho sé, Pomona, tinc un mal pressentiment.

—No, dona, no! No passarà res, ja ho veuràs. El capturaran de seguida i el tornaran a Azkaban.

—I això també em fa patir. Encara no em puc creure que fos capaç de delatar el James i la Lily, i després matar el Ben...

—La veritat, jo tampoc. Ja han passat dotze anys i encara no me’n sé avenir. Tan bon noi que va ser quan era aquí...

—Perquè tu no t’encarregaves d’ell! Em va donar unes feinades... Però en realitat els apreciava molt, els Rondadors. Va, deixem-nos d’històries tristes i explica’m quines plantes noves has aconseguit

La cara de la professora de Botànica es va alegrar en escoltar aquesta darrera frase.

—He aconseguit que em comprin més mandràgores per al curs vinent, i Mimbulus Mimbeltonia, i la setmana que ve m’arriba un lot de flors per a pocions! Ja li he dit a en Severus que no es toquen fins al curs que ve, que si no no creixen prou i n’he de comprar una pila cada any i no surt a compte cultivar-les aquí.

—I l’has convençut? Perquè qualsevol li nega reomplir el seu rebost...

—Doncs sí. Hola, Filius!—va saludar la Pomona. El professor d’Encanteris i cap de Ravenclaw havia entrat a la sala.

—Bon dia!—va anar cap als fogons i va veure que la tetera xiulava— De qui és, això?

—Ai, és meu—va dir la Pomona, i va anar corrents a treure-la del foc.

El Filius va preparar una cafetera i va seure al costat de la Minerva i la Pomona.

—Que és això, Minerva?

—Exàmens.

—Ai, jo també m’hi hauria d’anar posant—va dir ell.

La Minerva va treure un llibre de Transfiguració de primer de la seva bossa.

—Però no estàs fent l’examen dels de segon?— li va preguntar la Pomona.

—Sí, però el curs passat no hi van haver exàmens. Però ells ho saben, que els hi entraran les coses més importants de primer.

—Ah. Jo només ho vaig repassar una mica a principi de curs— va dir el Filius.

—De Botànica van fer un treball— va dir la Pomona, girant-se cap a la Minerva—. Vols una tassa de te?

—Sí, gràcies—li va respondre agafant la tassa que li oferia.

El Remus Llopin, el professor de Defensa Contra les Forces del Mal va entrar i es va deixar caure en una butaca.

—Bon dia—els va dir amb veu cansada.

—Ai, hola, Remus—va dir la McGonagall, deixant el que estava fent i anant cap on era ell—. Ja estàs bé?

—No gaire, però almenys estic millor que ahir. Uf, quina lluna més dolenta que he tingut aquest més...

—Però si no estàs bé no cal que facis classe! Segur que l’Snape t’hauria pogut substituir....

—No, de cap manera. Falta molt poc per a final de curs i vull que les coses es facin com toca—es va girar i va buscar alguna cosa per la sala—. Hi ha alguna cosa per menjar?

—Té—va dir la Pomona acostant-li un bol amb caramels i xocolatines—. I si vols també hi ha galetes.

—Gràcies—li va respondre el Remus, desembolicant una xocolatina.

La Minerva es va aixecar i va mirar un quadre que hi havia penjat a la paret. Li va donar un toc amb la vareta i es va revelar una pissarra blanca amb fotografies d’alumnes, noms, números i fletxes de color rosa.

—Es pot saber qui ha apostat a que el Weasley i la Granger acaben junts abans de l’estiu?—va preguntar enfadada.

—L’Albus, qui ha de ser?—va dir el Filius, servint-se una tassa de cafè.

—Per Merlí, que tenen catorze anys acabats de fer! I a més, aquest parell encara tardaran anys a admetre-ho.

 —Amaga això, que ve la Trelawney... És igual, ja és massa tard—va dir la Pomona.

—Per Merlí, quina desgràcia més terrible tindrà lloc a Les Tres Escombres en quan el sol s’hagi post i Plutó s’aliniï amb Júpiter... Una veritable tragèdia...

—Bon dia a tu també, Sibil·la—va dir la McGonagall com a única resposta—. Com és que has baixat?

—El meu ull interior em deia que avui faria falta per aquí...—es va fixar en la pissarra—. Què és això? El Diggory i la Xang? Aquesta parella no acabarà bé, reiets.

—I per què no?—va preguntar el Flitwick bevent de la seva tassa i sabent que se’n penediria, d’haver preguntat allò.

—D’aquí catorze llunes, la senyoreta Xang tindrà un tràgic accident que acabarà amb la seva vida, i en Diggory no ho acabarà de superar mai...

—Ja, ja—va dir la McGonagall, sense aixecar la vista del llibre de Transfiguració.

—Sabíeu que l’Aurora i la Charity estan sortint?—va dir la Pomona, fent un glop de te.

—No! De debò?—va dir el Filius, i la Pomona va assentir amb el cap—. No ho hauria dit mai... La feia amb la Sibil·la, la Charity...

—Amb mi?—va dir la Sibil·la—. No!

—La veritat—va dir la Minerva—, jo a l’Aurora la veia amb tu, Filius.

—No! No m’agrada l’Aurora...

—I qui t’agrada?—va preguntar el Remus, que semblava que s’havia refet de cop.

—Ningú...—va respondre, enrojolant-se.

—Vinga!—va animar-lo la Pomona

—Dooooncs... La Hooch.

—La que fa classes de vol als de primer?—va preguntar la Minerva.

—Sí—va dir el Flius, que ja estava completament vermell.

—Uooo, jo us veig, eh—li va dir la Pomona.

—Faríeu bona parella—va puntualitzar el Remus.

—I ara no està sortint amb ningú, li podries dir alguna cosa...—va dir la Minerva, que tot i que encara preparava exàmens no es volia perdre la conversa.

—Potser...—va dir el Filius.

En aquell moment va entrar el Severus Snape a la sala de professors,  agafant un gripau per la pota.

—Minerva, aquell cap de suro de la teva residència ha tornat a perdre el seu gripau.

—El Neville Longbottom?—va preguntar la Minerva—. T’agrairia que li diguessis pel seu nom, Severus.

—Està bé, en Longbottom ha tornat a perdre el seu gripau. Té—va dir, i li va allargar el gripau.

—Gràcies, després l’aniré a buscar i li tornaré—va respondre, agafant el gripau.

La Minerva va fer aparèixer un terrari amb un moviment de la vareta i hi va posar el gripau dins. El va acariciar i es va tornar a girar cap a el Severus.

—I així és com es cuida un gripau fins al moment de tornar-lo a un alumne, Severus, no agafant-lo d’una pota i passejant-lo per tot el castell—va dir, i va tornar a escriure.

L’Snape va esbufegar i va seure a corregir treballs a l’altra punta de la taula.

—Recordeu que aquesta tarda hi ha reunió—va dir la Minerva, deixant la pila de papers a la taula i agafant una galeta d’un dels plats.

—A les sis, no?—va preguntar el Filius.

—Sí—va respondre ella—. Que vindràs, Sibil·la?

—És clar que sí. I ara, si no us fa res, me’n tornaré a la meva torre.

La Sibil·la va marxar de la sala i els professors es van tornar a posar davant de la pissarra.

—L’altre dia vaig veure els monitors de Ravenclaw de sisè passejant agafats de les mans—va dir el Remus.

—Minerva, em deus dos galeons!—va exclamar el Filius.

—Aquí els tens—va remugar ella, allargant-li els diners.

—I aquells de cinquè, com van?—va preguntar el Remus.

—L’Slytherin i el Hufflepuff?—va preguntar la Minerva, i ell va assentir—. Igual que la setmana passada.

—Vaja...—va respondre ell—. Fan tan bona parella...

—Sí, però també són molt tossuts—va dir la Pomona.

—Va, quines altres novetats hi ha?—va preguntar el Filius.

—Cap més, em penso—va dir la Minerva, i els altres li van donar la raó.

—Hauríem d’anar tirant  cap a les classes...—va dir el Remus—. Només queden cinc minuts de pati.

—Doncs ens veiem a la reunió d’aquesta tarda—va dir la Minerva, començant a recollir les seves coses, i els altres van fer el mateix.

En poc menys d’un minut, la sala va quedar buida.

 

—Albus, o fas fora els demèntors o m’aconsegueixes més espai. I un augment de sou—va reclamar la Poppy Pomfrey, la infermera de l’escola.

—No els puc fer fora, Poppy, ja t’ho he dit mil cops—li va respondre l’Albus, mentre entraven a la sala de professors quan faltaven deu minuts per a la reunió.

—Doncs jo no dono a l’abast amb tots els atacs de demèntors! No m’hi cap tanta gent, a l’infermeria. Per no parlar de totes les hores de més que he treballat aquest curs...

—No podem ampliar la infermeria, em sap molt greu—va dir l’Albus.

—I l’augment de sou?—va preguntar ella, tot i que es pensava que ja sabia la resposta.

—Això sí que ho podríem discutir. Si quan haguem acabat de parlar dels temes que hi ha preparats hi ha temps, en parlarem amb la resta de personal.

—Moltes gràcies!—va dir ella i va anar a seure al lloc que li tocava a la taula.

—Bona tarda!—va dir la Minerva, i darrere seu van entrar també diversos professors.

A les sis en punts, tots els professors i la resta del personal de l’escola ja estaven asseguts als seus llocs.

—Bona tarda a tothom—va començar a dir l’Albus—. Com veieu, la reunió d’avui no és només del professorat, sinó de tot el personal de l’escola. Això és perquè avui hem de discutir un tema molt important que no només afecta als professors. Com ja vaig dir a la reunió de després de Nadal, ha tornat el Torneig dels Tres Bruixots.

Tothom es va mirar amb cara de “això no acabarà bé”, però ningú va dir res.

—Bé, doncs s’ha decidit que Hogwarts serà l’escola que aculli el Torneig.

—Em pensava que li tocava a Durmstrang—va dir la Minerva.

—Li tocava a Durmstrang, però tot just acaben de començar a fer obres i no acabaran fins a finals del curs vinent, de manera que no hi cabria tothom. De manera que es salten aquest torn i ens toca a nosaltres.

—I això interferirà d’alguna manera a les classes?—va preguntar el Severus.

—Això és el que hem de discutir avui—va respondre l’Albus—. Si deixem tot el que es fa normalment o ho canviem. Però en teoria les classes queden igual.

—El paladí de l’escola seguirà sense haver de fer exàmens?—va preguntar el Filius.

—Hi haurà Quidditch?—va preguntar la Hooch.

—Les proves seran gaire perilloses?—va preguntar la Poppy.

—Hi haurà implicades criatures interessants?—va preguntar el Rubeus.

—A veure, una mica d’ordre—va dir l’Albus—. Sí tothom hi està d’acord, sí, el paladí no haurà de fer exàmens. Votacions a favor?

Tothom va aixecar el braç i l’Albus ho va apuntar a la pissarra que tenia a darrere.

—No, no hi haurà Quidditch—va dir l’Albus, mentre ho escrivia. Molts dels professors van fer mala cara.

—Sort que el Roure ja haurà marxat, el curs que ve—va xiuxiuejar la Minerva.

—Probablement necessitarem el camp per a les proves, i tota l’escola s’haurà d’unir, el curs que ve no vull rivalitat entre residencies.

—O sigui que res de Copa Interèsidencies, suposo—va endevinar la Minerva.

—Res de Copa—va repondre ell, també apuntant-ho—. I encara no s’han decidit les proves. Ara, s’està parlant de deixar-hi participar només els majors d’edat, per seguretat.

—I que més s’ha decidit, de moment?—va preguntar el Remus.

—La resta de coses segueixen com sempre, de moment—va respondre l’Albus—. Alguna pregunta més?

Cap dels professors tenia més preguntes, així que van passar al següent tema.

—Doncs passem al següent punt, la petició de la professora Sinistra. Tinc entès que vol telescopis nous.

L’Aurora es va aixecar.

—Sí, els que tenim ara estan molt vells i gairebé no es veu res.

—Però això es pot arreglar amb un reparo, no?—va replicar el Severus.

—Sí, però a més els models nous tenen accessoris que els podrien anar bé als alumnes, i els que tenim aquí no—va explicar l’Aurora.

—Qui vota a favor de comprar els telescopis nous?—va preguntar l’Albus, i una mica més de la meitat dels professors van aixecar la mà—. Mentre no es passi del pressupost assignat, els pot comprar.

—Moltes gràcies—va dir l’Aurora, i va tornar a seure.

—Que més tenim...—va xiuxiuejar l’Albus, repassant la llista—. Ah, sí! La proposta de Madame Pince.

—M’agradaria tenir una secció de lectura muggle a la biblioteca. N’he parlat amb la professora Burbage i m’ha dit que em podria ajudar a triar una selecció de llibres—va dir Madame Pince

—Doncs em sembla molt bona idea. Que n’opinen, els altres professors?

—Jo trobo que estaria molt bé, així convenceríem els alumnes de que els muggles també són persones com nosaltres—va dir la Minerva.

—Jo també ho trobo bona idea, però potser als pares d’alguns alumnes no els faria gaire gràcia—va dir el Filius.

—No cal que ho anunciem a bombo i plateret—va replicar Madame Pince, i va semblar que el convencia.

—Va, qui hi està d’acord?—va preguntar l’Albus.

Van tardar una estona, però gairebé tots els professors van aixecar la mà.

Madame Pince va somriure, satisfeta, i l’Albus va escriure alguna cosa a la seva llista.

—A veure... Madame Hooch vol una remodelació del camp de Quidditch—va dir, sense estar-ne gaire segur.

—Sí, ja fa anys que es va construir.

—Però hi ha prou espai, i no té cap problema, que jo sàpiga—va dir la Minerva.

—Hi ha coses més importants per arreglar—va afegir la Pomona.

A l’hora de la votació, molt pocs professors van votar a favor. El Filius va aixecar la mà i va mirar a la Hooch, que li va somriure.

—Doncs em sap greu, però no hi haurà camp nou. La professora McGonagall volia fer recordatori, oi?

—Sí,  recordo que teniu fins a finals de mes per fer-me arribar la llista del material que necessitareu per al curs vinent i fins a final de curs per decidir quins llibres i material hauran de comprar els alumnes per a la vostra assignatura.

—Gràcies per recordar-ho, no volem que a ningú se li oblidi i haguem de triar nosaltres els llibres—va dir l’Albus—. Ah, i ja tenim les llistes de les optatives dels que faran tercer el curs vinent.

Després de dir això, va donar uns pergamins als professors de les assignatures optatives.

—La  professora Trelawney també volia alguna cosa, si no m’equivoco.

—M’agradaria comprar boles de vidre noves—va dir ella—. Les que tinc ja eren de l’anterior professor.

—Ja, però ell les va comprar l’any abans de retirar-se—va replicar la Minerva.

—I van costar una morterada—va afegir el Filius—. I això que les va trobar d’oferta!

—A veure, qui hi vota a favor?—va preguntar l’Albus. Ningú va alçar la mà—. Em sap greu, però no hi haurà boles de vidre noves.

La Sibil·la va remugar alguna cosa sobre que ja veurien quan ells es morissin i ella no ho hagués pogut predir a temps.

—Hem arribat a l’últim punt del dia: l’augment de sou de Madame Pomfrey. Que en penseu?

—Trobo que és just, porta molt temps treballant aquí i fa la seva feina de meravella—va dir el Remus.

—A mi també em sembla bé, mai no se n’ha queixat ningú—va dir la Pomona.

—Doncs a mi no em sembla bé!—va dir l’Argus Filch. Fins llavors, ningú no s’havia adonat que estava allí—. Jo porto anys demanant-ne un i mai no me’l voleu donar!

—A veure, Filch...—va començar a dir l’Albus, intentant ser amable—. Aquest curs, Madame Pomfrey ha tingut més feina per culpa dels demèntors, i les nits de lluna plena... I a més els alumnes estan encantats amb ella. És just que li apugem el sou,

—Però jo també vull!—va replicar ell—. Passa que aquests marrecs són uns desagraïts, és pel seu bé!

—Si almenys fes bé la seva feina...—va xiuxiuejar algú des del fons de la sala.

—Vots a favor d’apujar-li el sou a Madame Pomfrey?—va preguntar l’Albus, sense fer cas de la discussió.

Tothom va aixecar el braç, menys el Filch.

—Fantàstic. Després vine al meu despatx i parlem de números. I abans de marxar, m’agradaria recordar que aquells de Slytherin de quart han començat a sortir i, per tant, la majoria de vosaltres em deveu diners.

* * *

I fins aquí el capítol d’avui! El pròxim està bastant avançat i crec que no tardaré tant en penjar-lo com aquest. Serà el dels Black que us vaig dir a l’spoiler day, i us vaig dient l’any perquè penseu en els personatges: 1976.

Ens anem llegint!