Good luck... and don't fuck it up! - 03: You read books and I'm on the cover (Kai)
AvatarEscrit per Cass Ross
Enviat el dia 14/08/2021 a les 00:43:56
Última modificació 14/08/2021 a les 01:23:40
Tots els capítols de Good luck... and don't fuck it up!
< Anterior capítol || Pròxim capítol >


03: You read books and I'm on the cover (Kai)

Kai va canviar la postura, i cadascun dels moviments que feia quedaven immortalitzats pels flaixos de la càmera. Per tot el que podia jutjar sota l’enlluernada dels focus que l’apuntaven, la paret de darrere seu era tan blanca com el terra, i més enllà del fotògraf tota la resta era foscor. Aquesta combinació de blancs i negres quedava contrastada pel rosa pujat del batí que ille portava, on hi sortia la cara d’una hostessa de vol vestida de rosa que s’havia endut la decepció de la seva vida, i els cabells ondulats de l’Alexis, d’aquell taronja de les postes de sol vora el mar.

—I per què no proves amb les ulleres ara? A la butaca, si et sembla —comentà l’Alexis, que mentre amb una mà aguantava la càmera amb l’altra assenyalà un petit sofà de color rosa pastel que semblava que s’havia materialitzat allà en qüestió de segons. Al costat hi havia una taula baixeta blanca amb unes ulleres a sobre.

Kai s’estirà a la butaca amb la mateixa elegància que les models de les portades de les revistes, perquè total, el seu estil no era bo, sinó increïble, i aquelles fotografies acabarien a la portada de Vogue. Només era qüestió de temps. Agafà les ulleres, que tenien forma de cors i brillantets, de damunt de la tauleta i quan se les va posar el món es tornà rosa. Clar que Kai tampoc no hi va notar gaire diferència perquè quan mirava l’Alexis el món ja era rosa per regla general.

—Fotografia’m com a una de les teves noies franceses —va dir-li Kai, en francès, estirat al sofà.

L’Alexis va riure mentre amagava els seus ulls blau gris darrere l’objectiu de la càmera. Per sort, Kai no va perdre de vista el seu somriure.

—Ring, ring! —va dir l’Alexis i amb l’aparició del despertador, la kaintasia es va esvair.

Quan Kai va obrir els ulls de nou es trobà al seu llit, embolicat enmig dels seus llençols i envoltat per les parets de pedra blanca d’Ilvermorny. Estirà el braç i apagà amb un gest maldestre el despertador. Va remugar, però hauria hagut de saber que era un somni: l’Alexis no ha sabut calibrar una lent fotogràfica en la seva vida, a despit seu. Va sospirar mentre s’aixecava del llit. Era molt bonic somniar amb el teu nòvio, especialment quan hi havia sis mil quilòmetres de distància i una regulació internacional molt punyetera sobre com utilitzar portarreus entre països (tot i que hi havia gent que s’ho saltava); molt bonic, sí, però quan es despertava pels matins, l’assolava una buidor. No, una enyorança. Un desig per un cos que es trobava massa lluny. Una atracció per una ment tan viva i desperta com poques n’havia vist. Comptava els dies fins que el tornés a veure.

Va enretirar les cortines i observà el paisatge a l’altre banda, mentre obria les finestres perquè es ventilés l’habitació. El sol feia estona que havia sortit, però encara era prou d’hora perquè l’escola no hagués començat el dia. La seva finestra donava al pati interior, a l’entrada del castell, i si bé més lluny hi havia una font que feia uns raigs d’aigua ben bonics per la llum del sol, Kai no va apartar la vista de l’arbre que tenia davant seu. Feia anys que veia l’arbre de saire cada dia des del seu despatx i no li havia costat gens adonar-se’n que tenia un aire canviat, pansit. Si les males vibracions entraven per la finestra i inundaven el seu despatx, n’estava ben segur! I segurament per això no funcionaven bé els experiments rúnics que feia setmanes que intentava fer... Potser els hauria de fer a la classe de Runes? No, no volia posar en perill algunes edicions originals dels llibres que hi tenia.

Va entrar aire per la finestra i Kai va sentir com els papers es movien. Es girà a temps per veure com una de les fotografies que tenia enganxades a la paret al costat del seu llit queia. L’anà a recollir: hi sortien ille i el seu pare, al pati de la casa familiar, als afores de Montreal. Estudià la fotografia amb atenció i li van venir calfreds de veure els seus primers intents amb el maquillatge. Cringe. Girà la fotografia per mirar-ne la data i en llegí tota la llegenda: «Pierre i Kai Lafayette, 2013». Kai Lafayette. 2013. Quantes coses havien canviat en tant de temps. Va tornar a col·locar la fotografia amb cura al seu lloc. Va entrar més vent, i més papers es van moure. Els pergamins! Abans de dirigir-se al despatx, Kai anà a tancar la finestra de l’habitació.

Encara que alguns pergamins s’havien mogut per sobre la taula del despatx (que això hauria pogut ser obra del vent o dels pukwudgies), no n’hi havia hagut cap que hagués caigut a terra. En recollí un parell que havien quedat massa al marge, i es trobà amb l’última carta de l’Alexis als dits. L’havia rebut la nit anterior. L’Alexis tenia un estil i una gràcia a l’hora d’escriure que era com si sabés fer màgia amb les paraules. Al cap i a la fi, era poeta. A Kai li agradaven les seves cartes, les valorava moltíssim, però no era el mateix que veure’l a la llar de foc, i tampoc no tenia punt de compració amb quedar i veure’s cara a cara. Les setmanes que quedaven fins a Acció de Gràcies no passaven prou de pressa, a desgrat seu. Màgia amb les paraules… Ille també en feia, amb les runes, a la seva manera; i jugà amb les pedres rúniques desactivades que hi havia damunt de la taula. La nit anterior s’havia quedat despert fins tard per fer-li un braçalet rúnic a la V, i per acabar de reforçar el que havia fet per a l’Alexis feia uns anys.

En girar-se va veure’s al mirall de cos sencer que tenia al despatx —une ha de comprovar que està fabulós quan surt per la porta— i va ser una mala idea. Avui era un dia d’aquells. Un dia d’aquells en què a l’altra banda hi havia algú que era massa. Massa alt, massa ample d’espatlles, massa pla de pit. De faccions massa rectes, i veu massa greu. Mirar-se al mirall i no reconèixer-se era una situació estranya, una mica decebedora i tot. Però Kai no apartava la mirada del reflex, com si només desitjant-ho pogués canviar d’aparença. Però no se li acudia cap canvi que l’acabés de satisfer, només el maquillatge. El maquillatge que utilitzava per expressar-se, i que necessitava per poder veure’s a ille mateix a l’altra banda del mirall.

Va canviar la postura: una mà a la cintura, creuar les cames i alçar l’altre braç, com una drag queen davant la victòria. Però tampoc il satisfeia. Trobaria mai l’oportunitat de veure’s al mirall, i realment veure’s? Tampoc no és que hi ajudés gaire el pijama que portava: un top rosa i uns pantalons curts de color blau i blanc, amb unes sabatilles de conillets apelfades i amb brillantets (una es deia Sparky, i l’altra Fluffy). Era massa revelador i massa poc elegant. Va moure les mans, incòmode, de dits massa grans…

No, no, no. Havia de pensar en una altra cosa. Una altra cosa, com què...? La Sasha Velour, això, apareixent darrere seu explicant-li una lliçó d’història queer. Això mateix. Què tocava, avui? La reina Cristina de Suècia? La distracció va funcionar. I, finalment, es va apartar del mirall i va inspirar profundament. Només aquest gest, i Kai ja es va sentir una mica millor. Aquell dia es va vestir amb la seva túnica preferida i es va maquillar amb els ulls tancats, tot un art i tot un mèrit digne de guanyadora de Drag Race. Ho hauria d’instaurar al club de moda.

Quan va tornar a mirar-se al mirall del tocador, Kai va somriure a l’altra banda. Com era la dita? Naixem despullats i la resta és drag. Doncs això.

*

Kai havia llegit per alguna banda (segurament en les memòries d’una drag queen) sobre la importància de la presència escènica. És clar que no hi havia escenari al món prou gran per contenir la presència de Kai, però ille es conformava amb ser la diva que aturava el show a cada classe. Que per alguna cosa eren les seves classes.

Havia après la primera setmana que havia començat de professor, feia sis cursos ja, que baixant les escales de cargol que connectaven les seves dues aules (llatí al pis de dalt, runes al de baix) no era una passarel·la digna per entrar a classe. Així que entrava pel passadís dos minuts després de l’últim repic de les campanes. (I, en un món ideal, amb tots els alumnes dins, però es veu que era demanar massa! Quin atreviment.) Entrava per l’esquerra, encara que era la banda més curta del passadís, perquè per la dreta al fons hi havia la piscina, i a vegades l’aire estava humit, allà al fons, d’una porta mal ajustada i... I per què mentir-nos? Si Kai entrava per l’esquerra passava per davant de les classes del subdirector Martin, amb la seva vena palpitant, i del director Fontaine, que ensenyava xilomància a les arnes i als alumnes. És mentida, no hi havia pràcticament alumnes. I arnes tampoc, que si no Kai no podria tenir la classe plena de llibres rúnics més vells que l’escola però més joves que el Jurassic Club.

Aquell matí, és clar, no va ser diferent que els altres, i Kai va entrar a classe amb passes llargues, i la seva túnica —groc, blanc, lila, negre, amb sabates a conjunt— voleiava al seu darrere. Hi havia pràcticament tots els alumnes, però molt pocs van mirar-le passar. Kai va plantar-se al darrere de la seva taula tot fent girar els ulls. Que no entenien ells, a l’edat que estaven, la importància de ser el centre de l’atenció? Si és el que tots els adolescents volen…! D’acord, ja feia molts anys que havia deixat de ser une adolescent, però igualment! Ser el centre de l’atenció era un ofici de molta dedicació, i la falta d’apreci que tenia en aquella escola era realment insultant.

L’aula de Runes Antigues estava il·luminada amb uns llums que penjaven del sostre: imitaven les espelmes, però el foc no era real, sinó que la il·lusió era creada per encanteris amb l’ajuda de les runes combinades de la plataforma del llum: una sowilo i una kenaz invertida. La sowilo era la més important de les dues, perquè creava la il·lusió que la llum de les espelmes eren raigs de sol i donava un aire especial a l’aula que, situada al subterrani del castell i, a més, a la banda que estava enganxada a la roca, no tenia finestres que permetessin l’entrada de la llum natural. Això era útil i pràctic per preservar els llibres que hi havia a les prestatgeries de l’aula, que eren vells i fràgils, però no tant a l’hora d’ensenyar classes.

Kai havia afegit la kenaz invertida a la sowilo gravada prèviament per la professora Amorim per tal de potenciar la creativitat dels alumnes a l’hora de parlar de runes, que es combinava amb la claredat de pensament de la sowilo, i Kai considerava que era una de les facultats més importants que havia de tenir qualsevol persona interessada en la runologia. En mirar els alumnes davant seu, a vegades no estava segur de si funcionava... Però s’ha de tenir una actitud mental positiva davant de la vida, i centrar-se en les coses importants, així que Kai va mirar els seus alumnes, que encara xerraven, i va preguntar:

—Algú té una idea sobre com millorar l’energia de l’arbre de saire a partir de les runes?

No és pas per dir que estava una mica desesperat per l’arbre, però estava una miiiiica desesperat per l’arbre. Diguem que volia plantejar un exercici mental als seus alumnes per espavilar-los a les nou del matí. Tan sols això.

El volum de la xerrameca va baixar, però Kai només va veure en un parell que realment estaven fent servir els engranatges de dins del seu cervell… Que, dius, l’assignatura és optativa, saps? Si no vols pensar sobre runes, no vinguis a classe de RUNES! Kai es pensava que havia assentat un bon precedent al respecte, quan s’havia saltat Estudis No-Màgics a setè, i no havia anat a Futurologia malgrat la carrera de runòleg que volia fer. A vegades hi ha classes que és millor saltar-te-les i punt. Però no, les noves generacions no anaven del mateix pal.

Després d’uns segons de silenci, i mentre feia un apunt mental de revisar després de classe si les kenaz funcionaven bé, Kai va continuar parlant:

—Bé, aneu-hi pensant. I si algú troba alguna solució que sigui efectiva, entrarà al top tres de cara a la copa de Runes de final de curs! Però si algun professor us pregunta, jo no us ho he dit això, eh? Va, vinga. Tothom té llibres, aquí? —preguntà, mentre amb la mà assenyalava els llibres que tenia damunt de la taula. La sintonia general de resposta va ser afirmativa.— Però, gent, com podeu ser tan responsables! Que n'havia dut aquí uns quants per si algú havia tingut la bondat de deixar-se'l!

Se sentien uns roncs molt fluixos, i Kai no va dubtar a mirar a la tercera fila per veure l’alumna que els estava provocant. Va picar de mans i la Pearl Davenport va aixecar el cap, amb els ulls vermells com si estigués sortint d’un estat de trànsit. Kai li perdonava a mitges la falta d’atenció perquè era una bona membre del club de moda.

—En fi, em sembla que ja toca començar la classe. Pearl, comença a llegir per la primera pàgina.

La noia estava amb la mirada perduda al buit i va tardar una estona a reaccionar. Tot seguit va obrir el llibre lentament i va començar a llegir el títol del primer capítol.

—No, no, no! Aquesta és la tercera pàgina encara que hi hagi un u. La numeració aquesta és traïdora, una excusa per matar més arbres, ja us dic jo. Vinga, la primera pàgina.

La Pearl va mirar el llibre, va tirar unes pàgines enrere i va tornar a mirar a Kai.

—Però, està en blanc…

—Exacte! Cinc punts per Wampus, au. Doncs sí, està en blanc. Com les vostres ments ara mateix després d'aquest estiu allà on sigui que heu anat. En certa manera, sort que no us recordeu de res, que sinó em quedaria sense feina. —Alguns alumnes van riure.— Però! Espero que no estiguin en blanc quan arribem a final de curs, entesos? Perquè si segueixen en blanc a final de curs us enviaré a la classe d'art, amb el Fragonard, que segur que els sereu útils com a llenç on pintar. Molta sort i espero que no em decebeu. —Va fer una pausa dramàtica.— Primera lliçó: d'on ve el llatí?

—Estem fent runes, no llatí. I llavors diu que és el professor... —va dir, amb aire arrogant, un alumne de cabells rossos repentinats.

Kai va mirar en Thornton Petty, assegut a la segona fila, i va intentar no assassinar-lo amb la mirada. Si ja ho sabia, ille, que feia runes amb els de sisè! Si els horaris no havien canviat ni un mil·límetre des del primer dia que havia arribat, excepte que aquest curs havia començat a ser tutor dels de segon curs. Si els horaris seguirien igual d’aquí mil anys!

A Kai li dolia pensar malament dels seus alumnes, però cada cop que obria la boca, en Petty baixava el prestigi que ille portava a Horned Serpent. I a sobre s’atrevia a insistir any rere any que el deixés entrar al club de moda o n’informaria el seu pare. En Thornton Petty, al club de moda! Si duia nàutiques! Kai va respirar profundament, va agrair que no veia les sabates d’en Petty, i va continuar la classe:

—La pregunta es manté: d'on venen les runes? Del llatí. I d'on ve el llatí? Vinga, fa tres-cents seixanta-cinc dies que us ho vaig explicar.

*

Kai anava amb passes ràpides pel passadís després d’haver pujat les escales al segon pis amb més calma. La túnica darrere seu voleiava en una barreja de colors estridents. Qualsevol diria que estava fugint de la tutoria que havia tingut amb els alumnes de segon. No ens malentenguem: li agradava la idea de ser tutor, perquè li agradava ser un model a seguir per als altres i li agradava ensenyar (que per això era professor!), però... és que tenien dotze anys! Dotze! Eren massa petits per parlar-los de moda i que realment apreciessin els detalls del tema, o que hi participessin amb coneixement de causa o unes mínimes idees pròpies. Era per alguna raó que Kai no acceptava al club de moda ningú que estigués per sota dels tretze! Creia que ho havien fet a propòsit, de donar-li aquesta tutoria...

I, parlant de gent que no sabia de moda, Kai es va topar amb en Jared, que anava en direcció contrària, poc abans d’entrar al Menjador. Se’l veia capficat, d’aquella manera que a vegades passejava pel castell. Pensava en la Kathryn? Segurament. Des dels seus cabells negres ondulats fins a la punta de les seves sabates de cuir amb cadenes, en Jared vestia de tons foscos —majoritàriament negre— com si volgués cridar als quatre vents «No he vist una paleta cromàtica en la meva vida i tant se me’n fot!».

Boot —no va poder evitar dir quan va passar just pel seu costat.

—Què? —va preguntar en Jared, girant-se per mirar-le.

—No malgastaré més paraules en el teu outfit. —Kai va fer el gest de segellar-se els llavis.— Però felicitats per sobreviure una altra setmana. No voldria que fossis menjar de les bèsties. —Li va fer uns copets amistosos a l’espatlla.— Vull dir, la teva roba sí, però tu no... Clar que no!

—Almenys amb aquesta roba no sóc una diana fàcil a camp obert —va respondre-li en Jared, mentre li clavava una mirada assassina que amb els ulls blaus encara es tornà més gèlida. A sobre! Si ille li havia dit que el preferia viu que mort, malgrat que vestia així!

—Però la roba ha de ser més que una cosa pràctica. Ha de ser una obra d’art! —I Kai va estendre els braços per assenyalar-se a si mateix. Estava especialment orgullós de la túnica que portava aquell dia; no només pels colors, sinó també perquè l’havia confeccionada ille mateix.

En Jared il mirà sense gaire interès, i a Kai li sabé greu. Esperava que a base de crítiques en Jared canviés el seu estil de roba, que tal com el tenia en aquell moment era un insult a la indústria del tèxtil, però en el fons també ho feia per distreure’l. La moda era un tema interessant, i molt complex, i molt divertit. Però, mira, semblava que al Jared no li interessava gens ni mica. Ni que tingués dotze anys, tu.

Kai no el volia pas convertir en una icona de la moda, que això seria tirar els recursos per un pou! Només volia trobar un punt en comú que no fos la Kathryn, que semblava un tema delicat per a ell. I era on creia que la V havia fallat: se li veia massa a la cara que pensava en la Kathryn quan veia en Jared. I Kai ho entenia, clar que sí, especialment perquè en Jared recordava físicament a la seva germana, però les persones són les persones, i no només recordatoris dels que ja no hi són. A Kai li havia costat anys, aprendre-ho.

—Mira, em sembla que hem començat amb mal preu. Deixa’m fer-te una pregunta molt important —va fer una pausa dramàtica—: què en penses, de la purpurina?

—La purpurina?

—La purpurina. Per fer brillar la teva personalitat.

Abans que en Jared pogués respondre, la V va aparèixer per la banda esquerra del passadís. Kai i en Jared, que estaven aturats davant de les grans portes obertes del Menjador, van veure com s’acostava. La V duia la gavardina oberta, del color d’un marró de fusta de noguera, però de tan plenes que tenia les butxaques no li voleiava darrere seu amb un efecte dramàtic. En veure’ls, els va saludar des de la distància, i va apressar el pas en direcció a ells. Li havia canviat una mica l’expressió de la cara.

—Mira, saps què? —va dir en Jared, que de cop semblava nerviós—. Vaig a buscar la jaqueta, que me l’he deixat a classe, així que vés tirant que vaig a buscar-la i ja torno.

—Oh, deixa’m endevinar. És negra, la jaqueta, oi? —va respondre-li Kai mentre en Jared tirava enrere pel passadís, en direcció contrària per on venia la V. Amb la jaqueta negra posada.

La V es va plantar al costat de Kai, però observà com en Jared se n’anava abans de girar-se cap a ille i escrutar-le de dalt a baix:

—Tu saps que la línia entre ser la Michelle Visage i el bullying s’està tornant més prima cada dia que passa, oi?

—I la meva paciència, V, i la meva paciència! Vaig passejant pel castell amb la meva fabulositat i tot llum i colors i de cop, pam! Una taca fosca. Què és? Una explosió? Pintura a la paret? No: en Jared Graves.

—Però és el seu estil, Kai! Això ho has de respectar!

—I ho respectaria, si hi hagués alguna cosa més! Si combinés més teixits que cuir, que molt bé, cuir vegetarià o com en digui, però només cuir.

—Porta texans…

Però Kai va fer com si sentís ploure. Ni que fossin haute couture, uns texans!

—O si combinés colors. Colors, V! T’imagines una temporada de Drag Race on tothom tota l’estona durant tota la temporada vestís d’un sol color? No t’avorriria? No et faria mal als ulls? L’única resposta acceptable és sí —va afegir abans que la V pogués tornar a replicar.

La noia va sospirà i s’arreglà un rínxol rebel darrere l’orella. Duia els cabells recollits amb uns bastons xinesos, i Kai va agrair que era un dia amb menys possibilitats d’acabar presentant candidatura al club de la calvície.

—Es pot saber per què parlem de l’armari d’en Jared? —va pregunta ella mentre entrava al Menjador, i Kai la va seguir, unes passes darrere seu.

La llum del sol de migdia entrava pels grans finestrals del sostre del menjador, i il·luminava la majoria de les taules. Kai va valorar que hauria d’haver afegit brillantets a la túnica perquè fos (encara més) el centre de l’atenció. Com que entraven a dinar a l’hora punta, al contrari dels sopars dels divendres, hi havia molts més alumnes i professors que il miraven. Quan ja havien travessat la meitat del passadís central del Menjador, Kai va continuar la conversa amb la V tot canviant de tema, encara que ille sempre procurava no desaprofitar mai una oportunitat per parlar de roba, de moda i de bon gust. Però ara no tocava.

—He comentat el tema de l’arbre amb els de sisè, a veure si a algú se li desperta la creativitat i se li acut alguna cosa de runes que, boom!, el salvi. —La V va remenar el cap.— És que, no pot ser, V! Les runes no funcionen i això hauria de ser impossible, que a sobre faig servir el futhark antic. Però, pensa-hi! Aquest arbre té quatre-cents anys, com l’escola, oi? És indestructible! Saps? Tant de bo pogués agafar un branquilló de l’arbre per fer-hi runes, potser d’aquesta manera les runes aguantarien i funcionarien... —Kai va fer una pausa per respirar i ordenar les idees.— Doncs bé, és indestructible i ha aguantat per quatre-cents anys, oi? Llavors, per què s’està debilitant? Ara? I et juro per Violet Cachki que l’arbre està defallint. No em dóna bones vibracions…

—Males vibracions… —va dir la V, pensativa. S’aturà enmig del passadis, i amb un parell de passes Kai s’hagué plantat al seu costat. Després, ella il va mirar com si se li hagués encès un llum—. Ara que ho dius, em sembla que hi ha una llegenda. No me’n recordo dels detalls, però era sobre l’arbre. Quedem a la biblioteca quan acabem la classe de la tarda?

—Al·leluia! —va exclamar Kai, content que algú l’escoltés.

*

Kai havia llegit per alguna banda (entre les notes del seu pare, el famós runòleg Pierre Lafayette) sobre la capacitat màgica dels diversos alfabets rúnics. Ho havia llegit en notes de tinta escorreguda i lletra nerviosa, en pergamins que havien envellit malament oblidats al sol, en reversos de tovallons de paper, en el tiquet de la compra del disset d’abril de 2011. N’havia llegit versions lleugerament més polides, de cal·ligrafia de llapis utilitzat amb cura o de ploma amb tinta de qualitat, en pergamins més ben cuidats guardats dins dels seus arxivadors, o amb el segell oficial de l'Associació Internacional de Runologia.

Però no deixaven de ser més que els esquelets, les notes brutes, de tota la investigació i perseverança d’en Pierre Lafayette en apostar per una màgia rúnica diferent. La majoria dels seus companys encara se’n burlaven, d’aquell home blanc i barbut que creia que el futhark jove podia crear màgia. Consideraven que perdia el temps picant pedra en un cul-de-sac; i en Pierre Lafayette es burlava d’ells en veu baixa, ells que no sabien francès, ni sabien de picar pedra si es creien que tot s’acabava en un cul-de-sac.

I per a Kai, que tenia a la llibreria del seu despatx la primera edició de gairebé totes les obres del seu pare, trobar-ne a la biblioteca d’Ilvermorny versions més actualitzades li retornaven el record de totes aquelles bromes explicades en francès, de tots aquells pergamins de tinta escorreguda, perquè la presència del seu pare pervivia a través d’elles.

I li recordaven també per què havia començat ille a voler ser runòleg: per descobrir allò que els altres no havien pogut. Per continuar l’obra del seu pare i demostrar un dia que sí, que la màgia rúnica tenia moltes variants i el futhark jove era tan poderós com l’antic. Només faltava trobar el detall, la combinació, el concepte que ho engegués tot. I, així, quan el seu pare tornés, estaria orgullós d’ille.

—No és sorprenent com el destí sempre ens posa en el lloc on hem de ser? —va comentar una veu melodiosa i aguda.

Kai, que havia estat absort mirant la contraportada del llibre que tenia entre mans, on el seu pare il saludava vestit amb el seu uniforme preferit, que semblava una versió moderna i màgica de l’Indiana Jones, es girà cap a la persona que li parlava. La Mary Jane Harness, que pel seu bé millor que no es traduís mai el nom al castellà, il mirava amb aquella mirada absent tan seva, d’ulls empetitits per unes ulleres de cul de got. No sabies mai si veia el més enllà, o la teva ànima, o simplement s’havia xutat alguna cosa. Tot i així, a Kai li agradava la professora Harness, que ensenyava Art d’extraescolar quan no era la bibliotecària de l’escola. D’estil hippie, combinava els colors amb gràcia, al contrari d’altres que ni ho intentaven. Aquell dia duia una túnica daurada amb un estampat blau cel que anaven a conjunt amb les seves ulleres blaves i els seus cabells rossos.

—Com sap el destí on hem d’anar? —va dir Kai mentre es girava un moment per guardar el llibre amb cura al seu lloc. No ho va preguntar amb mala intenció, sinó amb l’ànim de començar un debat al respecte. A ille l’esfereïa la idea que què faria d’aquí cinc dies ja estava decidit per avançat i no ho podia canviar. Però en girar-se, Kai es va trobar sol. La Harness se n’havia anat sense fer soroll.

Kai va arronsar les espatlles i va recordar què havia vingut a fer a la biblioteca. Va passar per la secció de botànica, on va arreplegar un parell de llibres per tot seguit dirigir-se cap a la taula on estaven amb la V. Havien arribat a la biblioteca a les quatre en punt (sí, per una vegada a la vida, ja que ja hi havia alumnes esperant al passadís), així que la Harness havia obert la porta principal. A mesura que havia anat passant l’estona, la biblioteca estava més plena de vida, però quan Kai va arribar a la taula amb la V, estaven ells dos sols.

—Hola, hola, hola! —Va haver-li de donar un copet a l’espatlla de la V perquè la noia aixequés el cap, ja que estava llegint concentrada un dels llibres que ja hi havia damunt la taula abans que ille arribés.— Reconec que m’he perdut a la secció de Runes, però he tornat amb un parell de llibres de botànica. Crec que ens serviran.

—Perfecte! —va exclamar la V.

Tot seguit, la V va agafar una ploma de tinta negra i va tornar la lectura que havia deixat a mitges per tot seguit prendre notes al pergamí que tenia al seu costat. Ella era quasi tan caòtica com ille, però Kai admirava en la V la capacitat que tenia de fer un canvi de xip instantani i passar del caos a mode zen en un instant. Feia una mica de respecte i tot, perquè un segon estaven parlant de qui haurien d’haver eliminat en el capítol de Drag Race d’aquella setmana i què en pensaven de la qüestionable valoració dels jutges, i al següent estava immersa en llibres més vells que la Ru com si no existís res més al món.

—Per què no fas servir un bolígraf amb tinta brillant, tan bonic que queda? —va preguntar-li Kai, un cop s’hagué assegut davant d’ella. No seria que ille no n’hi havia regalat cap, en els últims anys! Segur que havien desaparegut misteriosament.

—Escolta, per què no te’n vas al club de moda, tu? —li va respondre ella, enviant-le a pastar fang amistosament.

—Perquè encara no és l’ho... Oh, merda! —Kai havia començat a parlar abans de mirar el seu rellotge de butxaca.

Passaven set minuts d’un quart de sis, i l’aula del club de moda estava pràcticament a l’altra punta del castell. Kai s’alçà d’una revolada com si l’hi anés la vida. Si hi havia dues coses per les quals no faria mai tard en la seva vida eren el club de moda i l’inici d’un capítol de Drag Race.

*

Situada davant per davant de la classe de Runes Antigues, l’aula on hi havia el club de moda semblava un món completament diferent quan hi entraves. Ja ho demostrava la pròpia porta, que era de color rosa i tenia un cartell daurat on hi posava «basic witches not wanted». Un cop a dins, les parets de roca també eren roses, mentre el sostre era lila. A la paret del davant de la porta d’entrada hi havia unes taules que anaven de punta a punta i dos miralls grans enganxats a la paret. Al damunt, hi havia escrit «I’m gonna bring fashion to this bad world» amb lletres daurades.

Sortint de la porta d’entrada hi havia una passarel·la dibuixada al terra amb quadrats roses i liles. Kai va avançar per aquest passadís central, però en arribar al capdamunt de la forma de T que tenia, no va desfilar cap a un costat i després l’altre per acabar tornant enrere. Es va aturar al mig de l’encreuament i va mirar els alumnes que estaven pel seu voltant. Alguns asseguts a les butaques, ja a punt, mentre d’altres encara s’estaven canviant de roba, darrere els paravents.

Bonjour! Per la meva fabulositat, considero el nou curs del club de moda començat! —Els alumnes van aplaudir i van fer visques.— I com és tradició, comencem amb la nostra versió d’un ball challenge! Què m’heu portat que representi el carisma, la unicitat, el nervi i el talent que teniu?

Kai va asseure’s en una de les butaques encoixinades, que va situar just davant el centre de la passarel·la, on els tres pals de la T s’entrecreuen. Pel que anava veient dels alumnes que ja estaven asseguts i dels que es canviaven, va veure que havia sigut bona idea donar-los més temps per preparar-se. En cursos anteriors, els havia donat les dues setmanes de principi de curs per crear un outfit (que en la seva opinió era ja massa temps, però havia de recordar que segurament la gran majoria d’ells no posaria mai els peus a Drag Race), però els resultats no havien sigut dignes d’una MET Gala, així que havia accedit a donar-los tot l’estiu. Era demanar massa, trobar alguna cosa digna de la Setmana de la Moda de París?

Es veia que sí, va comprovar Kai estupefacte en veure els resultats finals de la desfilada dels membres del club per davant seu. Es van posar tots en fila davant seu al llarg de la passarel·la i Kai els va mirar d’un en un atentament.

—Ja sabeu com funciona això, oi? —Era una pregunta retòrica, perquè Kai hauria explicat el funcionament del club igualment. Que hi ha tradicions que s’han de mantenir.

—No, professor, però estaré encantat d’aprendre-ho! —va exclamar en Ross Mantione amb la seva veu energètica.

—Em pots dir Kai Le Fay a seques, que no sóc professor aquí —va respondre-li Kai amb un somriure amable, com si no fos una figura d’autoritat dins del club. En Ross va assentir amb un somriure radiant als llavis.

Aquesta actitud enèrgica era una de les coses que li havien cridat l’atenció del vídeo de l’audició d’en Ross per entrar al club de moda. Sí, els alumnes havien d’enviar les seves candidatures, i Kai passava una setmana ben entretinguda valorant qui entrava i qui no. Sobretot aquest últim curs, que per alguna raó no havia rebut la candidatura d’en Petty, que igualment hagués tirat directament a la paperera. Kai mantenia un nombre limitat d’alumnes al club de moda, perquè així els podia conèixer a tots més individualment. I per què mentir? També era aproximadament el nombre de drag queens que entrava en una temporada de, efectivament, Drag Race. En Ross substituïa la plaça que la Scarlett West havia abandonat al·legant que no podia compaginar-ho amb la nova posició de cap de les animadores de Pukwudgie que havia obtingut aquest curs. En Ross també tenia una vida social molt atrafegada, perquè feia teatre i estava al cor, però si es veia capaç d’afegir-hi el club de moda, això era tema seu i no pas de Kai. Li sabia greu perdre l’Scarlett, però en Ross semblava una promesa interessant.

—Bé, el funcionament del club. Cadascú de vosaltres explica el seu outfit, el defensa, com si diguéssim —tot i que n’hi havia que eren indefensables, en la seva opinió—, jo us en dono la meva valoració, i després els vostres companys en poden fer algun comentari. Civilment, que no és el moment del botó del shade, ara.

Tots van assentir, i Kai va dirigir-se a la primera de la fila.

—Bé, Pearl, com descriuries el teu outfit?

La Pearl Davenport s’havia pentinat els seus cabells rossos perquè li quedessin ondulats al voltant de la cara. Els duia recollits amb una cinta verda amb ratlles blanques. La resta del seu vestit també era verd, entre el fosc i el clar. De cintura en amunt, el vestit era de color verd clar, en un braç de màniga llarga mentre en l’altre sense mànigues, amb una costura resseguida de color verd fosc que li donava volum. A la cintura hi duia una altra cinta, i dessota hi havia unes faldilles fetes amb una tela verda que havia passat a millor vida, i que tenia un caient que més que elegant semblava estripat.

Prima i alta, amb aquell vestit la Pearl encara ho semblava més, allà quieta i estirada com un pal. No havia tingut en compte la forma del seu cos a l’hora de fer-se un vestit, un pas molt important que qualsevol dissenyador havia de tenir en compte. Era un dels temes que Kai sempre tocava a les sessions del club, per tal que llavors poguessin expressar-se amb les teles i apreciar els altres quan ho feien.

—És un vestit adequat, oi? Porto roba damunt del meu cos —va dir ella mentre movia la cintura amb més gràcia que com abans havia desfilat per la passarel·la. En fer-ho, Kai es va fixar que per la part de darrere la faldilla estava realment estripada.— Vintage? No. Elegant, tampoc! Però, mira, s’aguanta damunt meu. Fascinant, oi? —I va somriure.

—Sí, fascinant —va dir Kai, més aviat horroritzat—. Però esperava més de tu, Pearl... Siguem sincers, et va posseir l’esperit de la LaLa Ri, quan va fer això? —sospirà. Va recordar les paraules de la V sobre com fer crítiques constructives i va afegir—. Hagués preferit que em portessis una jaqueta rebaixada de l’ASOS o un vestit de l’H&M.

I va estossegar per perdonar-se la blasfèmia que acabava de dir.


Llegit 160 vegades


< Anterior capítol || Pròxim capítol >

 


Comentaris
Envia un comentari!: Per comentar has d'estar registrat. Registra't és gratuït ;-)


  • AvatarCass RossEnviat el 14/08/2021 a les 01:04:57
    #27880He escrit 12 fanfics amb un total de 33 capítols

    Per fi penjo el capitol de Kai. Check, done.

    Ha sigut una experiència complexa, i la relació d’amor-odi amb aquest capítol IS REAL. Però bé, ja està penjat. A estones, tenia ganes de treure-me’l de sobre i passar pàgina, com si diguéssim, per la vulnerabilitat de tot plegat, suposo. Però d’altres vegades, sobretot després de l'última gran revisió que en vaig fer, m’agrada(va) molt i pensa(va) que és encara millor que el pròleg. La part de l’odi va bàsicament per la primera escena: m’ha costat moltíssim d’escriure, però després de pensar-m’ho molt, prefereixo no treure-hi res. (Volia afegir-hi un comentari més llarg sobre la disfòria però trobo que aquí és massa exposat. Potser ja us ho comentaré pel xat quan tots hagueu llegit el capítol.) No sigueu gaire destructius amb aquesta escena, please!, però la resta del capítol sí que ja me’l podeu destrinxar lol

    Com veieu, apareixen uns quants personatges! L’Alexis ha fet la seva aparició, ni que sigui en els somnis de Kai. (Espero que hagueu gaudit de la mini-escena de ship time.) I tambe es menciona el pare de Kai, el runòleg Pierre Lafayette. Que original que sóc amb els noms, eh? HAHA. Em sento una mica cruel que em faci tanta gràcia, però en fi… Potser es va sentir empès a fer aquesta carrera amb aquest nom. I, com ja vaig dir als comentaris del pròleg, Kai es va triar el seu nom. Ja heu vist ara com es va escurçar el cognom. Que no tothom neix amb nom de drag queen, en aquesta vida. I, bé, així comença la trama personal de Kai… Cap a on ens portarà? Spoilers!

    Pel que fa al món escolar, heu conegut un altre membre del claustre de professors, la bibliotecària Mary Jane Harness. El nom és because reasons, i el cognom perquè és el cognom out of drag de la Crystal Methyd. (Ja veieu que ens hem basat en els noms in i out of drag per anomenar la majoria dels secundaris.) També em fa pensar en el capità Jack Harkness, de Doctor Who, tbh.

    I els alumnes! Aquí m’allargaré una mica més. A veure, tots els alumnes que surten aquí són icònics, oi?? La Pearl Davenport és la primera alumna que vaig crear, i tela! Once again, el nom és el nom drag d’una queen que té la vibe general de l’alumna (us en passo un gif aquí però n’hi ha més a la secció de referències), i el cognom és el cognom drag d’una família drag.

    Els altres alumnes que surten (en Ross Mantione, en Thornton Petty i la Scarlett West) són inventats per la Marta i la Mercè, respectivament, i que tindran protagonisme en els seus següents capítols. Com que jo només feia sortir la Pearl, i elles feien sortir més personatges, he agafat els seus prestats perquè el capítol quedés més complet i ric. I m’ha agradat molt com ha millorat! Els deixo a elles l’espai per parlar més d’aquests personatges, però en el cas d’en Ross i la Scarlett, ja us avanço que els seus noms són de drag queens. I en Thornton Petty és figues d’un altre paner.

    No crec que hi hagi gaire més a comentar per part meva, i si em deixo alguna coa ja l’afegiré més endavant als comentaris!

    PS: La reina Cristina de Suècia (X)



     

    REFERÈNCIES A DRAG RACE

    - «You read books and I’m on the cover»: Frase de l’A’Whora en una cançó que havien de fer per grups musicals a DRUK2. La cançó és UK Hun?, que potser n’haureu vist algun gif. Guinyo, guinyo, però hi ha alguna altra frase d’aquesta cançó que pot acabar sortint a la fanfiction. Ja us dic jo que la meitat de les frases de l’A’Whora i de la Bimini representen a Kai, per si voleu entendre més el personatge. Us comparteixo el video de la cançó (i hauria de ser “cis-tem offender”...).

    - «[el] rosa pujat del batí que portava, on hi sortia una hostessa de vol vestida de rosa que s’havia endut la decepció de la seva vida»: La Jan, la queen a la que fa referència aquesa frase, va protagonitzar un dels facecracks més famosos de Drag Race. Aquí teniu el facecrack i també el batí que la pròpia Jan va dur amb el facecrack. (La seva germana Rosé també va fer una aparició amb aquest batí.) We stan. La paraula kaintasia també és una referència a la Jan, que diu "jantasy".

    - Les sabatilles apelfades de Kai, que s’anomenen Pluffy i Sparky, són inspiració d’una conversa entre dues queens a l’Untucked (el BTS de Drag Race, com si diguéssim) en el qual anomenen així les botes apelfades d’una de les queens de la sala.

    - La Sasha Velour és una fashion queen, aka una de les queens reverenciades per Kai. Encara no l’havia mencionat? The disrespect! La frase en què surt mencionada aquí el capítol és pràcticament literal un frase que diu la pròpia queen: «They say that if you look into a mirror and talk about sad things, I appear behind you to give you a queer history lesson.»

    - «es va maquillar amb els ulls tancats, tot un art i tot un mèrit digne de guanyadora de Drag Race.» Temia que m’hagués de menjar les paraules amb patates, perquè vaig escriure la frase abans d’acabar la temporada on surt aquesta queen, però al final ha resultat ser cert. La guanyadora d’un mini challenge que consistia en maquillar-se en tres minuts sense mirall ha acabat sent la guanyadora de la seva temporada. Only legends.

    - «We’re all born naked and the rest is drag»: jo tenia associada la frase a una queen que la fa servir en les seves estrofes d’una cançó però sembla que l’orígen és de RuPaul. Trobo que la vibe de la frase fa molt per Kai.

    - Quan Kai es considera la diva que atura el show a cada classe, s’està inspirant en una altra fashion queen que té en un pedestral, Aquaria, que diu literal en una cançó: «Bonjour! Courtains up with the lights flashing bright. The number one showstopping diva here for your delight.» Tota aquest fragment és un mood de Kai, i ja veieu d’on ha sortit el Bonjour! de més endavant.

    - En els capítols on es reuneixen les queens abans de la final (o en els Fashion Photo Ruviews) es valoren alguns conjunts destacats de les queens d’aquella temporada, ja sigui per a bé o per a mal. Boot és el que es diu quan un conjunt és un desastre, i shoot quan és meravellós.

    - Sobre la pregunta de la purpurina que Kai fa al Jared és literal una pregunta que fa la Crystal Methyd a una altra persona: «This is probably the most important question: how do you feel about glitter?». Però en Jared no respon la pregunta amb gaire gràcia…

    - La Violet Chachki és una altra fashion queen. És que MIREU:

    - El nom de la Mary Jane Harness el vam escollir per riure una mica, però vaig estar remirant la sisena temporada fa uns dies, i la Laganja Estranja deia literal: "My name is miss Laganja Estranja, but you can call me miss Mary Jane, little miss 4/20, or for my latin folk in the audience, la Marijuana." Com que és la temporada preferida de la Mercè (que segur que l’ha vist un fotimer de cops), potser va ser una d’aquelles influències més inconscient.

    I ara anem a l’ultima escena, la del club de moda, que hi ha moltíssimes referències. Demano perdó per avançat:

    - La descripció general de l’interior de l’aula està inspirada en la werk room de Drag Race, on estan les queens treballant en els outfits de la setmana i els challenges. Ha anat canviant de disseny però l’estètica general de les taules, els miralls, el rosa i els maniquís es manté. En podeu buscar fotografies a Google. (La passarel·la és un afegit per necessitats d’espai.)

    - «basic witches not wanted»: En una temporada, en el challenge d’actuació, van fer una recreació de MacBeth anomenada MacBitch i aquesta frase és literal. L’he mantinguda en anglès perquè així es manté el joc de paraules entre bitches i witches. No us en passo ni gifs ni imatges perquè va ser un cringe de challenge, però aqui teniu la Pearl (drag queen) parlant-ne al respecte.

    - «I’m gonna bring fashion to this bad world»: és una frase de la Gigi Goode, once again una fashion queen, que em sembla que ja ha sortit mencionada més d’un cop en el que portem de fanfiction.

    - Un ball challenge és un repte en el qual les queens han de presentar tres outifts que giren més o menys al voltant del mateix tema en general, i concretament cada outfit ha d’estar inspirat en un tema concret. Per regla general, el tercer dels outfits l’han de fer les pròpies queens a la werk room.

    - El botó del shade (i sí, és la Jan):

    - L’outfit de la Pearl Davenport està inspirat en aquest outfit de la Tia Kofi. We stan. Ja veieu que la justificació que en dóna la Pearl és una adaptació gairebé literal de la frase de la Tia: «I am serving you… an adequate dress… made of material that is on my body. Vintage? No. Elegant? No! Still stuck on me? Just about! The judges seem vaguely amused by what is happening before them, and I'm okay with that.» Us en passo un vídeo de l'escena perquè els gifs no farien justícia.

    - L’esperit de la LaLa Ri: Aquest queen ha passat a la història de Drag Race per fer un dels pitjors outfits que mai s’han dut a la runway. Aquí teniu les proves:

    - La jaqueta rebaixada de l’ASOS i el vestit de l’H&M també són referències a frases de DRUK2: «[She] wins the runway in an ASOS discount jacket. Disgusting! Absolutely appalling!», de l’A’Whora; i «I don’t want to see any fucking H&M», de la Ru.

    I això és tot. Espero que hagueu guadit de la classe magistral de Drag Race lol

    Cass




  • AvatarMercè GrangerEnviat el 14/08/2021 a les 01:15:46
    #27881He escrit 5 fanfics amb un total de 25 capítols

    AAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAA AAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAA AAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAH

    Ai que m’encanta aquest capítol, quina meravella, com estimem a Kai, que guaiiiii. I comença fort, amb una escena de SHIP. Ai que sé que és un somni i tot, però m’encanteeeeeen. Veim ja a l’escena lo diferents que són, pero funcionen molt bé! És que “ No, una enyorança. Un desig per un cos que es trobava massa lluny. Una atracció per una ment tan viva i desperta com poques n’havia vist. Comptava els dies fins que el tornés a veure.” Aish. Cuquiiis.

    I fan, òbviament de la kaintasia amb la bata Jan, sublim, és que molt fan. I dels daddy issues, no cal dir-ho. Hahahahah m’encanta que per un cop no sigui el meu personatge el que té els daddy issues.

    (LAFAYETTE I’MTAKINGTHISHORSEBYTHEREINSJKHGFDHJKLJHGFHJKLHGVBNMJ)

    L’escena del mirall és molt dura… Pobre Kai, així il coneixem més i veiem que amaga… Ai és que m’agrada molt el personatge. Com canvia de mood i s’arregla… uf quins paràgrafs més poderosos, estan molt bé, en sèrio. 

    L’escena de classe es boníssima, desde l’entrada, els seus mètodes pedagògics… super adient, molt ille HAHAHAHAHA I boníssim, òbviament, molt graciós (la fic d’humor ha marcat un abans i un després). I la nostra estimada Pearl, òbviament hahaha. I el Petty que en fi… ell i jo ja tenim història hahaha. I amb el Jared també, ja ho veureu al següent capítol huhuhuhu.
     

    Els atacs de Kai a la falta de policromia de la roba del Jared sempre em faran gràcia, mai no passaran de moda HAHAHAHAHA. Un clàssic, que bons són “en Jared vestia de tons foscos —majoritàriament negre— com si volgués cridar als quatre vents «No he vist una paleta cromàtica en la meva vida i tant se me’n fot!».” La interacció és total. Aquesta frase ho resumeix perfectament “Vaig passejant pel castell amb la meva fabulositat i tot llum i colors i de cop, pam! Una taca fosca. Què és? Una explosió? Pintura a la paret? No: en Jared Graves.”. 

    Que passarà amb l’arbre txan txan txaaaaan.

    Tambée m’agrada molt la relació que Kai té amb les runes, la passió que sent per la matèria és molt guai, sobretot en un personatge així <3 És que l’escena de la biblio també està molt bé, com coneixem una mica més al pare i la bibliotecària droguis per allà HAHAHAHAH. 

    I ara a posar-se sriosos que toca la millor escena! Es que és tan però tan bona HHAHAHA. El club de moda *chef’s kiss*. Excellence. A més t’has currat molt la werkroom i mola tant! é que t’estàs currant tant el club de moda com Kai i m’encanta, són boníssimes aquestes escenes <3 Tot i que Kai a vegades es passi d’exigent AHAHAH Però entenem que és pel bé de la fabulositat d’Ilvermony, que ha baixat amb l’armari d’en Jared hahaha. I ai la nostra Pearl. See l’ha d’estimar. A ella i al seu adequate dress. 

    En fi, un capítol boníssim. Trobo que té l’equilibri prfeecte, entre la part més fashion i graciosa de Kai i els moments en que il coneixem més i els seus traumes i tot. Està molt molt bé, en sèrio, és un capítol super dinàmic i entretingut.

    I mira que no em desagrada en excés el pròxim capítol del Jared, però el llistó està molt alt. Uhm. Em vaig a amagar entre coixins.




  • Avatarmarta_ginny (Moderador/a FF)Enviat el 14/08/2021 a les 01:52:32
    #27882He escrit 12 fanfics amb un total de 171 capítols

    AAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAH QUE M'ENCANTA! Quin capitolàs, si és que té de tot! Hi ha drama, hi ha risas, hi ha ship, hi ha els tres personatges sent ells, hi ha deu mil referències a dr, hi ha aparicions d'alumnes guais.... no es pot demanar res més!

    La primera escena, què més en podem dir que no n'haguem dit abans? El moment ship estupendo, MOLTES ganes que arribi Thanksgiving i el puguem veure en carn i ossos! Aviso que la V shippejarà molt hahaha i jo també! M'agrada l'escena perquè és com un fever dream, tot molt surrealista, com si els droguis li haguessin passat algo vaja hahaha I el final de l'escena </3 poca cosa més puc dir que, again, gràcies per la vulnerabilitat d'escriure aquest tros, que penso que és importantíssim, i per fer aquesta fic més gran en conseqüència :) Us estimem, a Kai i a tu també, Cass!

    La classe espectacular, amb l'obsessió amb l'arbre inclosa. Ja hem vist que quan se li posa una cosa entre cella i cella, no hi ha qui l'aturi! Però mira, finalment li fan cas, a veure com acaba tot plegat. I els alumnes! Entre això i el club de moda n'hem incorporat uns quants de nous, que prometem que seran sempre els mateixos, però ara que els presentem entenem que poden semblar una mica too much. Aviat els diferenciareu!

    Em pixo cada vegada que llegeixo la conversa sobre l'outfit del Jared, des del boot fins a l'arribada de la V no hi ha ni una sola frase que tingui pèrdua. Ho dic i ho repeteixo: no tenia clar com es relacionarien Kai i el Jared, i M'ENCANTA la dinàmica que tenen i la que ja s'intueix per més endavant.

    I finalment, el club de moda! No hi podia faltar, i sense buscar-ho s'ha convertit en un dels centres d'aquesta fic hahaha cosa que està molt bé, basant-se en el que es basa! És com el bebè de Kai i el tracta com a tal. Ganes de veure com s'hi involucren la V i el Jared si en algun moment a Kai li cal ajuda hahaha i l'aparició del Ross MABABY <3 ja l'anireu coneixent!

    Pel que fa a les referències, GRÀCIES PER TANT. He anat a reveure el vídeo de la Tia Kofi amb el vestit verd I HE GUANYAT ANYS DE VIDA. Si només heu de mirar una cosa de l'enciclopèdia drag que teniu al comentari de Cass, que sigui aquesta. És SUBLIM i un dels meus moments preferits de totes les temporades que he vist. Totes les altres referències estan molt bé, evidentment, i també m'eduques a mi que comparada amb vosaltres dos soc una analfabeta de l'univers dr.

    Això és tot, i vaig a dormir que em cauen les parpelles! Suposo que el resum de tot el que volia dir és que gràcies pel capítol en tots els seus aspectes ^^

    D'aquí dues setmanes méeeeeeeees! A comentar tothom! Ens llegim!




  • AvatarArwen Black (Moderador/a FF)Enviat el 16/08/2021 a les 21:01:59
    #27883He escrit 1 fanfics amb un total de 2 capítols

    Ahà! Acabo de pillar que l'arbre que hi ha al moodboard de portada de la fic deu ser l'arbre de saire. Sí, ho hauria pogut pillar des del capítol anterior, però mai és tard. El capítol l'he trobat BONÍSSIM amb majúscules. És cert el que ha dit la Mercè, crec, que la fic d'humor sembla que hagi marcat un abans i un després. M'he rigut tant, però tant amb el capítol! "I el director Fontaine, que ensenyava xilomància a les arnes i els alumnes. És mentida, no hi havia pràcticament alumnes". O per exemple quan dius "com si volgués cridar als quatre vents "no he vist una paleta cromàtica en la meva vida i tant se me'n fot!"" XD boníssim. També t'ha quedat super bé la primera escena, m'ha semblat molt dura però realista. I lo del pare també m'ha agradat, que estigui seguint els seus passos. Em fa recordar una mica com a la peli d'Atlantis el prota segueix els passos del seu avi. Però vaja, segur que hi ha molts més casos així, només que m'ha vingut aquesta peli a la ment. El club de moda és brutal, per si no hi havia prou capítol en el teu drag race. I el munt de referències que té aquest capítol!!!!!!! Moltes gràcies per explicar-les ^^. Total, que em sembla una currada de capítol, molt ben descrit i tot. L'únic que he trobat a faltar és saber més sobre la profecia aquesta. Que han quedat a la biblioteca i de cop ja han passat dues hores i Kai havia de marxar! M'he quedat amb les ganes xD és l'únic que he trobat que passava una mica massa de pressa. Sobre les residències, espero veure algun Horned Serpent més bo! Tot i que sóc Thunderbird, però no voldria que passés algo com lo dels slytherins xD però bé, que si ha de passar per la trama no passa res. Feia temps que no aconseguia fer un comentari de llargada acceptable, però hi havien tantes coses a comentar! I segur que me n'he deixat. Quines ganes de seguir!!! AAAAH DUES SETMANES NO PUC. Bé, fins al pròxim, que espero amb candeletes!



  • AvatarAgatha Black (Moderador/a FF)Enviat el 23/09/2021 a les 17:37:31
    #27908He escrit 9 fanfics amb un total de 207 capítols

    Oh, sí gràcies, a això em referia quan deia que trobava a faltar la profunditat en el personatge de Kai! Ja n’havies dit coses al pròleg, però ara per fi veig la seva part Horned Serpent amb les runes! I també m’he adonat que és una persona molt sensorial, capta aures i moods, no només de les persones, sinó també de les plantes (l’arbre) i les estances on és. És una cosa que sobta, perquè normalment les persones així són més desenganxades de la realitat, i d’una persona que dóna tanta importància a l’aspecte i a la part visual i material de les coses no ho esperaria de primeres, que fos així. Però lliga amb tot el tema de les runes i com l’entén. És una combinació interessant!

     

    Una pregunta: que és religiós, Kai? M’ha donat una vibra una mica budista, pel tema de les connexions i com unes coses afecten les altres… potser no.

     

    M’ha agradat moltíssim l’escena del mirall del principi, trobo que expliques molt bé la incomoditat de viure en un cos que no es correspon amb la teva imatge mental de tu. A mi m’ha passat alguna cosa semblant (a un nivell molt més reduit, és clar), quan de vegades el meu cos ha canviat d’alguna manera sense que me n’adoni. A mi m’agrada molt mirar-me al mirall, i quan de vegades descobreixo diferències (quan m’engreixo, o m’aprimo, o per motius d’edat, que van passant els anys, la pell o certes parts del cos canvien...) em sorpèn i no resulta agaradable, fins i tot quan és algun canvi que em sembla a millor. No és agradable quan alguna part del cos no es correspon a la imatge mental que tens de tu. Així que si amb aquestes petites ximpleries, ja m’afecta, no em vull ni imaginar com de desagradable ha de ser una diferència tan gran. 

     

    M’ha encantat el que has fet amb el cognom, per cert! De Lafayette a Le Fay (el cognom de la Morgana). Està molt bé! La qual cosa em fa pensar… el nom Kai també és algun diminutiu / adaptació d’una altre nom, o els seus pares ja li van posar així?

     

    Ah! Hi ha una cosa pel que fa a als pronoms neutres que no sé si dic malament o si no està gaire ben pensat. Quan fas “une” o “mirar-le” aquesta “e” en català és neutra (o hauria de ser-ho). Per tant, oralment sona exactamente com “una” i “mirar-la”. No és gaire bona idea oi, que soni exactamente com en femení, encara que s’escrigui diferent? O és que en català el pronuncia a la castellana en plan [úne]? És només per curiositat i per dir-ho bé! :) 

     

    I ja està, no sabria què més comentar per ara, a banda que estic encuriosida per la trama de l’arbre! Espero que trobin una solució! I que m’interessa molt tot el tema de les runes i de saber més sobre el seu pare… en petites dosis deixa ganes de més. I per cert, he notat que és un capítol molt llarg (10 pàgines al word!) i pensava que seria feixuc, però se m’ha passat molt de pressa! Felicitats!