Good luck... and don't fuck it up! - 02: It do take nerd! (V)
AvatarEscrit per Cass Ross
Enviat el dia 31/07/2021 a les 00:24:30
Última modificació 31/07/2021 a les 00:24:30
Tots els capítols de Good luck... and don't fuck it up!
< Anterior capítol || Pròxim capítol >


02: It do take nerd! (V)

Quan la V va sortir de la piscina, el gran rellotge de la paret anunciava que faltaven cinc minuts per dos quarts de quatre, hora en què la primera setmana de classes del curs es donaria per finalitzada. Va empetitir els ulls per assegurar-se que ho veia bé des d’aquella distància i va comprovar que sí; sort que el rellotge estava fet a prova de miops. Vigilant de no relliscar al terra humit, va acostar-se a la seva tovallola de la princesa Leia fent saltets i va agafar les ulleres que hi havia deixat a sobre ràpidament.

La llum de mitja tarda entrava pels grans finestrals que hi havia dalt de tot de les parets altes de pedra. La piscina i l’esplanada del seu voltant estaven pràcticament buides, ja que no l’obririen per als alumnes fins les quatre, i la majoria de professors eren a classe. La V estava contenta que li hagués quedat aquella hora buida; sobretot perquè podia anar a la piscina amb en George Zhou, un dels professors amb qui més es feia, tot i que ell en marxava un pèl abans per preparar-se per l’assaig de cor de les quatre. Era el cap de residència de Pukwudgie i la persona més maternal que havia conegut a la seva vida; potser més i tot que la seva pròpia mare, que ja era dir. Ara que marxava ella, només hi deixava en Wakefield, d’Encanteris, que amb la seva disciplina militar anava tallant l’aigua amb els braços i recorrent els vint-i-cinc metres d’anada i de tornada sense parar, i en Pinkman, de Pocions, que estava en un racó fent el mort i amb la mirada perduda al sostre.

La V no sentia que era a Ilvermorny fins que no trepitjava la piscina. Diria que n’era el seu lloc preferit. Bé, a excepció del búnquer d’alquímia, potser. I la terrassa del seu despatx també hi competia. Fos com fos, el Quodpot mai no li havia interessat especialment, i la piscina tallada directament a la roca del Greylock, la muntanya on se situava l’escola, li semblava un lloc majestuós, i l’ajudava a deixar anar l’energia que li sobrava (i siguem sincers, sempre n’hi sobrava).

Mentre es dutxava, els pensaments del dia a dia li van anar tornant al cap. Tindria temps de passar per l’aula d’Alquímia a revisar les tintures que havien començat a preparar els alumnes de setè? Dubtava que després pogués fer-ho perquè havia d’anar pitant cap a casa en acabat de sopar, i no tornaria fins diumenge. Tot i això, no volia que Kai s’esperés gaire estona, i havien quedat a tres quarts…

No, hi havia de passar abans. Cosa que volia dir que s’havia d’afanyar. Calia que es posés suavitzant? Nah, amb el xampú ja feia. Si passava per l’aula, potser podia aprofitar i agafar les redaccions dels alumnes de tercer. Ai, i també volia trobar la Nicky Candelario en algun moment, que amb prou feines si havien fet una classe i ja s’havia quedat sense celles. Mira que no posar-se les ulleres protectores quan estava avisadíssima…

Sense molestar-se a assecar-se els cabells foscos, la V es va anar vestint. Al final, es va mirar al mirall d’esquitllentes mentre en passava de llarg: la túnica, retallada curta com totes les que tenia (no entenia com els bruixots podien anar amb aquelles faldilles tan llargues i incòmodes), els leggings i les botes; i a sobre, evidentment, la gavardina marró plena de butxaques per tots els racons. S’havia d’anar preparat, a la vida!

Va pujar les escales de la paret per sortir pel primer pis, on hi havia l’aula d’Alquímia (la piscina ocupava dues plantes) intentant col·locar el banyador i la tovallola a la bossa. Va obrir la porta del primer pis amb el colze esquerre, que era l’únic que tenia lliure, i per poc no xoca amb una figura vestida de negre que s’acostava pel passadís.

―Ai, perdó… Oh, hola, Jared!

El nou professor d’Ilvermorny va fer un cop de cap com a salutació i va desviar la mirada mentre la V posava un somriure automàtic. Des que l’havia conegut més d’una setmana enrere, havia intentat acostar-s’hi i oferir-li ajuda de totes les maneres que se li havien acudit, però no se’n sortia.

―Ja has acabat la teva primera setmana de classes, enhorabona! Com t’hi has trobat?

En Jared la va mirar ben bé com si s’hagués begut l’enteniment i la va escrutar amb els ulls blaus més clars que havia vist a la seva vida, que la V no era capaç d’entendre per què amagava darrere de les grenyes.

―Eh… bé. Suposo. Vaig a la piscina.

―I tant, ben fet! Que et vagi molt bé, ens veiem, i si necessites res ja saps on soc! ―va seguir la V saludant-lo amb el braç mentre ell s’allunyava sense girar-se.

Quin desastre! Amb les ganes que tenia la V de fer que se sentís integrat a l’escola… Per què era tan tossut? Ella no el forçaria a acceptar la seva ajuda, és clar, i potser ja seria hora d’anar-ho deixant estar. Però d’alguna manera se’n sentia responsable, pel que havia passat, i també perquè ella la coneixia, la Kathryn.

Recordava perfectament el dia que s’havia assabentat de la seva mort, com si el temps no hagués passat. Era a Egipte, a l’Institut d’Estudis Alquímics, l’últim any abans que… abans d’haver de tornar. Recordava la carta d’una companya d’Ilvermorny que li havia arribat d’Amèrica. Era com si veiés el pergamí groguenc, que havia quedat mig negre de la tinta diluïda per les llàgrimes. Un accident amb els animals, amb els animals que tant s’estimava. El seu germà petit l’havia trobat.

No es podia dir que haguessin estat mai amigues, amb la Kathryn. Quan eren companyes de classe, es movien en cercles molt diferents: la V amb els que no es perdien ni una classe i participaven de totes les extraescolars; la Kathryn, amb els que sempre es ficaven en problemes. Però de vegades la Kathryn necessitava els apunts d’alguna assignatura, i de vegades la V volia que algú la colés a les festes nocturnes del castell, i sabien qui havien d’anar a buscar. Funcionaven bé, tot i ser tan diferents. Potser s’equivocava, i en realitat sempre havien estat amigues, només que no se n’havien adonat.

I ara, el noi d’un curs menys que sempre la seguia silenciosament com si fos la seva ombra pels passadissos d’Ilvermorny havia tornat al castell. La V no es podia ni imaginar com es devia sentir trepitjant novament les pedres, veient les aules, els jardins, i els records que allò li devia portar. Ella no creia que ho hagués pogut aguantar. Per què devia haver tornat?

Al cap de deu minuts exactes, la V va arribar a la font del pati central d’Ilvermorny amb les redaccions sota el braç i esbufegant, però Kai no hi era. Va analitzar el seu voltant, ple d’alumnes que sortien a prendre l’aire aprofitant que encara feia relativament bon temps (tenint en compte que eren dalt d’una muntanya a Massachusetts) i celebrant que havien acabat les classes per aquella setmana. Finalment, il va trobar encorbat al costat del vell arbre de saire, analitzant alguna cosa del tronc amb mirada de preocupació. La V s’hi va acostar i va mirar el punt que estava observant sense veure-hi res en especial.

―Que li vols fer un forat amb la mirada?

Kai es va incorporar de sobte i gairebé es desequilibra.

―Però a veure, V, vols que em vingui un atac de cor? Tu saps com de dolent seria haver de córrer a la infermeria? La suor m’arruinaria l’outfit!

La V va riure i es va recollir els cabells mullats que li queien per la cara en un monyo sobre la cabellera que va subjectar posant-hi la vareta de través. Mentrestant, Kai s’havia posat a analitzar les fulles.

―A aquest arbre li passa alguna cosa. Està com… decaigut! Abans tenia vida, energia, i ara de cop… tu ho veus, oi?

La V va mirar el vell arbre i no hi va veure cap diferència. Les fulles no s’estaven pansint, el tronc aguantava robust amb el color marró-vermellós que el caracteritzava, i que s’assemblava a les amoretes, arbres que en anglès es deien “pell de serp” per l’efecte que feia la fusta. Era el mateix arbre que coneixia de quan estudiava, que era allà des de feia gairebé 400 anys, des dels inicis de l’escola.

―No sé què dir-te… Jo el veig exactament igual.

―No, mira, són les vibracions! Ja et dic jo que aquest arbre deixa anar una aura moribunda, està perdent tota la seva fabulositat. No sé si amb una runa…

Kai es va quedar pensatiu, i la V va saber que sentiria parlar d’aquell arbre durant dies. Quan se li ficava alguna cosa al cap… Just després, però, ille va girar la mirada i es va parar a observar-la, mentre la V es preguntava què havia fet. S’havia deixat la tovallola als cabells? Tenia la cara tacada de carbó de l’aula d’Alquímia? S’havia quedat sense celles com la Nicky Candelario i no se n’havia adonat? O ves a saber… Coneixent-le, potser és que havia fet una combinació de colors de roba “molt 2025”.

―Interessant, el look dels cabells mullats, tot i que una mica passat de moda. Ara, que això de la vareta sí que és innovador. Estàs intentant entrar al club de la calvície?

*

Mentre Kai s’esperava a la porta per entrar sol i passejar-se pel passadís del menjador com si fos una passarel·la de la setmana de la moda, la V va entrar a la sala enorme per buscar lloc a la taula dels professors. En va trobar de seguida, igual que cada divendres des que havia començat a fer de professora. Com que hi anaven a primera hora perquè ella després havia de marxar, la majoria d’habitants del castell eren a la biblioteca, als despatxos o fent alguna extraescolar. La llum natural, daurada, entrava encara pels grans finestrals del sostre i d’un lateral del menjador, cosa que al cap de poc deixaria de passar perquè els dies s’escurçaven; però per ara, Kai estava content perquè l’il·luminava com si fos una aparició. La part dolenta, és clar, és que a l’hora que hi havia llum hi havia massa poc públic, però no es pot tenir tot, en aquesta vida.

Els únics professors que hi havia a la taula eren en Martin, el subdirector antipàtic que es passejava per l’escola com si fos el propietari de tot i de tothom, i les infermeres, les bessones russes. La V es va posar en un extrem de la taula, a prop de les bessones però amb prou distància per poder parlar tranquil·lament. A continuació, Kai es va passejar pel passadís fent voleiar la túnica de colors blavosos, que feia un contrast preciós amb la seva pell fosca i es complementava perfectament amb el maquillatge totalment simètric dels ulls. Menys mal que ille aportava l’estil a l’amistat, perquè el que era ella… si pogués, aniria amb samarretes del Senyor dels Anells, però es veu que no eren apropiades per la seva posició. Maleïts mags i les seves túniques.

Per aprofitar el temps mentre s’esperava, es va posar a remenar les butxaques buscant una bosseta de te chai. Beure te al vespre era una cosa que no hauria de fer, però… era divendres, necessitaria energia.

―Ni un aplaudiment? Cinc anys porto intentant educar la gent d’aquesta escola en el bon gust i així m’ho agraeixen. L’audàcia!

―No sé si t’hi has fixat, però hi ha exactament deu alumnes menjant i estan per les seves coses. Apa, seu. Jo t’he trobat fabulós, si et serveix ―va fer la V mentre els seus plats s’omplien de crema de verdures.

―Ja saps que sí ―va respondre Kai amb un somriure que va canviar la seva expressió de manera que el maquillatge del voltant dels ulls semblava que es mogués―. Aquest cap de setmana et quedes fins diumenge a casa? Necessitaràs res?

―M’ajudes a fer els papers dels impostos? És broma ―va afegir rient quan va veure l’expressió de terror que s’havia apoderat de la seva cara―. Aquesta setmana no m’han hagut de trucar cap dia perquè hi vagi, o sigui que suposo que deu estar tot tranquil. Fer una mica de números i controlar que no passi res i ningú no prengui mal. Ho tinc controlat.

―Segur, eh? Ja saps que si m’avises apareto en un moment.

―Que sí, pesat, que sí. Però no et vull distreure, que tens cita de llar de foc amb l’Alexis, oi? ―va dir mirant-le amb les celles alçades.

―D’acord, però no m’hi estaré tot el cap de setmana, parlant amb un cap que apareix a la llar de foc des d’Europa!

―L’any passat t’hi vas estar un dia sencer.

―Bé, sí, però és que tu has vist aquells pòmuls? És més, si no veig com s’ha vestit puc fer veure que no conec la seva manca d’estil.

La V es va posar a riure i es va meravellar, com sempre, de fins a quin punt Kai i l’Alexis encaixaven tot i ser tan diferents. Si ella hagués hagut de mantenir una relació a distància (i tanta distància), ves a saber si se n’hauria sortit. Menys mal que abans de marxar d’Egipte ja havia…

―Parlant de manca d’estil… quina tristesa de vestuari, sense color, sense alegria, i el que és pitjor, sense originalitat. Això empitjora l’humor de tot el menjador, tan alt que l’havia deixat jo quan he entrat!

La V va aixecar la mirada per veure de qui estava parlant Kai, i va veure que era en Jared, que entrava per la porta del menjador vestit, com sempre, de negre. La V se’l va quedar mirant un moment i va pensar que a ella no li desagradava, aquell estil desenfadat. Però evidentment, això no ho diria a Kai. Només si, com el dia que va arribar, es dedicava a jutjar-lo com si fos a la passarel·la de Drag Race. Per compensar.

Quan es va haver acostat més a la taula i va mirar-la per decidir on seia, la V va aixecar-se i va agitar el braç abans de senyalar la cadira buida del seu costat, per veure si aquesta vegada se’n sortia d’integrar-lo, però ell va fer una salutació amb el cap i se’n va anar a l’altra punta de la taula.

―Que se’m mengi el terra ―va fer la V mentre tornava a asseure’s i relliscava per la cadira per quedar mitjanament amagada per la taula―. I tu de què rius?

―De tu ―va dir Kai sense parar de riure. Quina barra!

―Si se’t fa malbé el maquillatge dels ulls, no t’atreveixis a dir que és culpa meva ―va respondre ella contrariada.

La V va reincorporar-se a la cadira amb cara de mala lluna i va menjar-se una cullerada de crema de verdures, enfadada, mentre sentia les rialles de fons. Però que no pensava parar?

―V, no pots obligar la gent a acceptar la teva ajuda! Per què no deixes tranquil el pobre noi?― va preguntar ille uns segons després, quan es va haver recuperat de l’atac, mentre es feia desaparèixer les llàgrimes dels ulls hàbilment amb la vareta per deixar el maquillatge impol·lut, cosa que li va semblar una falta de respecte. A veure, que ho feia tot bé, ille, o què?

―No intento obligar ningú a res! Pensava que podria ser agradable, però ja veig que en aquesta escola no hi ha lloc per l’amabilitat!

―V, si tu ho ets sempre, d’amable, i t’ho agraïm. Però ja ho has intentat. No pots ajudar qui no vol que l’ajudin. Tu t’ofereixes, i si et diuen que no, ja trobaràs altra feina.

Va seguir menjant en silenci cullerada rere cullerada de la crema, agafant fort la cullera, fins que el plat va quedar net. Si, de fet, Kai tenia tota la raó. Però… alguna cosa no la deixava cedir. Era per pena, que ho feia? Perquè segur que en Jared no volia la pena de ningú, i no li estranyava. Ella, en la seva situació, no la voldria. Però no era per això. Volia que se sentís integrat, i no l’hi veia. Potser seria el moment d’acceptar que era com la Tamisha Symone, i preferia fer la seva.

―Bé, d’acord, tens raó ―va admetre al final―. És més, de fet no ho havia dit, però l’he trobat anant a la piscina abans que s’acabés l’última hora de classe, o sigui que es deu haver escaquejat. Jo aquí preocupada i ell està la mar de tranquil…

―V, no seria ni el primer ni l’últim professor d’Ilvermorny que no es prengués seriosament les classes.

No, és clar. Però dels altres no n’esperava res. No, estava decidit. En Jared Graves no li agradava.

Més animada, va agafar la forquilla i el ganivet i es va disposar a atacar el rostit del segon plat. A partir d’ara, cadascú per la seva banda. Segur que seria molt més fàcil.

*

Pittsfield no era una ciutat gaire gran, però tenia prou varietat. Els seus quaranta-cinc mil habitants vivien amb muntanyes a l’est i a l’oest i envoltats de camps, i per si això fos poc, podien anar a passejar pel costat del riu Housatonic o a navegar per un dels llacs que decoraven el paisatge. És cert que el que no tenien era mar. Però que ells no necessitaven mar, que no eren pas de Boston, una mica de respecte.

A la V li havia agradat, créixer allà. Vivia als afores, cosa que volia dir que podia agafar un autobús i plantar-se al centre en vint minuts en el pitjor dels casos, o muntar a la bicicleta i endinsar-se a la natura en direcció contrària en un obrir i tancar d’ulls. Els seus dos llocs preferits a la ciutat eren el llac Onota, on anava amb el seu pare a nedar els estius, i la casa de Herman Melville, l’escriptor de Moby Dick. La solia visitar sovint, perquè des de la finestra de l’estudi es veia el Greylock, la muntanya on se situava Ilvermorny. Tot i ser filla de muggles, va saber que hi estudiaria des de petita, ja que el COMEUA li va haver de fer una intervenció als set anys, quan se li va descontrolar la màgia, i la va tenir monitoritzada des de llavors.

Les muntanyes que es veien des de la porta de la casa familiar, però, eren unes altres, i el Greylock quedava lluny. Això pensava la V mentre introduïa la clau al pany, com cada divendres. També com cada divendres, va respirar profundament i va observar les plantes de flor ataronjada que li donaven la benvinguda. Només eren els primers minuts, el problema. Només el canvi de torn. Després estaria tot bé.

Va fer girar la clau i el vestíbul silenciós la va rebre, tot i que sentia de fons la televisió que devia tenir posada el seu pare a la sala d’estar. Després de penjar la gavardina a l’armari, perquè la renyaven si la portava dins de casa, va obrir la porta de la dreta per entrar a la cuina, on havia de trobar la seva mare amb el davantal verd remenant l’olla del sopar amb l’alegria que la caracteritzava. La V, per no ser menys, va posar un gran somriure abans d’entrar i va cridar:

―Ja he arribat!

La Margarita Wilson-Torres era una persona d’aquelles que no es posen al centre d’atenció, però que quan no hi són, ho notes. Baixeta, combinava una pell bruna, que delatava el seu origen mexicà, i la rodonesa que anava des de les seves faccions suaus a la forma del cos rodanxó, amb un somriure i una brillantor als grans ulls foscos que et feien sentir com a casa en el lloc més inhòspit del món.

Precisament per això la V va saber que alguna cosa no anava bé immediatament en entrar a la cuina. La seva mare no somreia. Però era allà, darrere els fogons, al seu lloc de sempre, tot i que no només la mirava a ella, sinó que ho alternava amb la paret del costat, on un paper ple de fotografies i paraules estava penjat.

La V va sentir que li queia l’ànima a terra.

Mamá? ―va mig preguntar, mig suplicar.

―Violeta! ―va respondre ella amb el seu característic accent, recuperant el somriure i la compostura en pocs segons―. Que bé que ja et tinguem aquí, com ha anat la primera setmana de classes?

―Eh… ―va ser l’únic so que va poder emetre, cosa que era normal, perquè el cor li bategava tan ràpid que semblava que li hagués de sortir per la gola.

Per sort, l’entrada d’un home d’uns setanta anys amb crosses per la porta de darrere de la cuina la va distreure i li va permetre fer veure que tot era normal.

―Violeta, ja m’ha semblat que et sentia! Com està la meva princesa?

La V es va acostar cap a ell i li va fer un petó a la galta amb energia fingida. Menys mal que l’energia no era una cosa que li costés fer sortir del no-res.

―Bona nit, papa! Qui guanya les curses de cavalls, avui?

―Oh, no ho vulguis saber, un desastre ―va respondre fent que no amb el cap―. Però ara que ets aquí, que vagin corrent! Vull que m’expliquis tot el que has fet aquesta setmana.

―D’acord, d’acord, però vine a seure a la butaca, que em fas patir, així dret amb les crosses.

El senyor Wilson (John pels amics o pels clients del taller de cotxes) era una figura coneguda i estimada al veïnat. Havia generat alguns petits escàndols anys enrere, a causa dels seus tres matrimonis, però quan la gent va veure que es quedava definitivament amb la mare de la V, es va avorrir de parlar i el va deixar tranquil. Ara que ja s’havia fet gran i havia traspassat el taller al primogènit, fill del primer matrimoni, es dedicava a seure a la porta del seu antic negoci i xerrar amb la gent que passejava.

―Oh, V, ja ets aquí.

Un home d’uns anys més que la V i amb els ulls clars del senyor Wilson va aparèixer a la cuina de sobte. La V va perdre el somriure que havia aconseguit posar i el va saludar amb un moviment ràpid de la mà.

―Matt…

―Ja veus que està tot sota control. Hauràs de preparar les pastilles de la setmana per tots dos, són a l’estudi ―la V es va callar que havia dit que ho faria ell i va assentir lleugerament―. Tens el menú de la nutricionista pel cap de setmana a la nevera. I això és tot.

―Marxa tranquil, Matt ―va dir el senyor Wilson―. Que ja tenim la Violeta aquí, i segur que ens ha d’explicar moltes coses d’aquesta setmana!

En Matt va riure fluix per sota del nas, cosa de què només la V va ser conscient.

―Segur que sí, que li han passat un munt de coses interessantíssimes.

També només la V va notar el to sarcàstic que feia servir per dir aquelles paraules.

―Bé, doncs marxo ja. Papa… Margarita… V…

Sense dir res més, es va girar per anar cap a l’entrada a recollir la jaqueta a l’armari, i mentre se sentia com s’obria i es tancava la porta de la casa, la V es va repetir mentalment que almenys, contràriament a la resta de germans, en Matt venia a preocupar-se de les persones que l’havien criat, perquè tot i que la seva mare només l’havia tingut a ella, els havia pujat a tots cinc.

―Ara us ho explico tot, però oi que em deixeu anar a l’habitació a canviar-me primer?

―Fes, fes.

La V es va aixecar i va dirigir-se cap a les escales. Li era igual on anar, però necessitava estar sola un moment, perquè el que havia passat no s’ho havia imaginat pas. Era el que temia des de feia sis anys, des que va rebre la carta d’en Matt a Egipte.

Va entrar a la seva habitació, tan familiar i alhora tan aliena ara que portava uns dies a la d’Ilvermorny. Costava saber de quin color estava pintada, ja que pòsters diversos omplien les parets, des dels Jonas Brothers fins a Star Wars passant per un de la Denali i un altre de la pel·lícula de Coco. Kai li solia dir que la varietat d’aficions que tenia era al·lucinant, però que mentre fos una frikada, ella s’hi posava. Ella li responia que calia ser friki per arribar algun lloc a la vida. I com a prova d’allò, ella i les figuretes que decoraven les prestatgeries.

Es va deixar caure al llit de cara. No tenia sentit negar-ho més. Quan estava estudiant a l’Institut d’Estudis Alquímics i va rebre la carta d’en Matt explicant-li el diagnòstic de la seva mare, es va quedar totalment descol·locada i no va saber què fer, si quedar-se o tornar. Era el novembre de 2020. Al cap de dues setmanes, el seu vell professor d’Alquímia li va escriure dient-li que es jubilaria a final de curs, i que al gener hi havia un curs de formació del professorat de sis mesos; que si ella volia, ell li faria una bona referència. I això la va fer decidir.

Tot i això, dins seu sabia que hauria tornat igualment, perquè li hauria fet massa por arribar al cap d’uns anys i veure que era una desconeguda per la seva mare, que ja no podia fer més records amb ella perquè els seus records s’havien esgotat. I perquè volia ser-hi mentre passava, i ajudar-la a portar-ho. Per això, quan va arribar, li va imprimir fulls amb fotos de totes les persones importants de la seva vida i una petita explicació de qui eren, i els va penjar per tota la casa, pel dia que els necessités.

Sabia que un dia l’Alzheimer prematur faria que l’oblidés a ella, també. Sabia que arribaria el dia que hauria de mirar el paper per reconèixer-la, i que quan això passés per primera vegada, no seria l’última.

El que no sabia, el que no podia preveure, és que faria tant de mal.


Llegit 106 vegades


< Anterior capítol || Pròxim capítol >

 


Comentaris
Envia un comentari!: Per comentar has d'estar registrat. Registra't és gratuït ;-)


  • Avatarmarta_ginny (Moderador/a FF)Enviat el 31/07/2021 a les 00:58:32
    #27876He escrit 12 fanfics amb un total de 171 capítols

    Hola holaaaaaaaaaaa! Ai, quina emoció! V IS IN THE HOUSE! Després de 4 mesos, per fi us la puc presentar bé, en tenia moltes ganes! Però com he dit, és la meva criatura, o sigui que me la tracteu bé que és un trosset de pa.

    Espero que ja la comenceu a estimar una mica i us hagi agradat el capítol! Jo m’ho vaig passar molt bé escrivint-lo, tant, que a part de la primera escena, m’ho vaig polir en un dia. Després hi ha hagut revisions i coses que han canviat, evidentment, però va ser un procediment d’aquests totalment febrosos en què no pots parar fins que no ho tens! I pel que fa a la V, aquí en teniu el moodboard fantàstic que ha fet la Mercè. Enjoy! ^^

    Però anem per ordre. LA PISCINA. Tenia moltes moltes ganes de presentar-vos-la, també. M’agradava molt la idea que, com als instituts americans, hi hagués moltes activitats (això ho vam tenir clar des del principi), i mira, ja que avui parlàvem de Torres de Malory, allà tenien una piscina tallada a la roca que sempre m’havia encantat. Per tant, Ilvermorny no podia ser menys! I després, la topada awkward amb el Jared, oops hahaha I per acabar, l’arbre de saire!

    Aquí sí que he de fer un apunt, perquè vaig passar mooooooooooooolta estona buscant informació sobre el maleït snakewood tree. He estat totalment incapaç de trobar com es tradueix aquest arbre al català, bàsicament perquè aquí no n’hi ha i no tenim un terme per anomenar-lo. Al TERMCAT proposa “amoreta”, que vindria de com es diu en francès (amourette), però no hi ha gens de bibliografia que hi doni suport. A MÉS A MÉS, per si això fos poc, resulta que aquest tipus d’arbre no s’assembla GENS al que descriu la Rowling que hi ha a Ilvermorny (hauria de fer deu metres d’alt mínim, per començar). A la wiki de HP diu que l’anomenen “snakewood tree” pel tronc, no perquè ho sigui en realitat. O sigui que hem decidir traduir l’snakewood de veritat per amoreta (com heu vist en l’explicació), i l’arbre concret d’Ilvermorny, que aparentment és únic perquè no té nom, l’hem anomenat “arbre de saire” com a evolució al llarg dels anys del cognom de la fundadora d’Ilvermorny, Sayre. És tot el que podíem fer hahaha O sigui que a partir d’ara, si veieu que es menciona l’arbre de saire, és aquest!

    A continuació tenim l’escena del sopar, que la V continuuuuuuuuua intentant integrar el Jared i no se’n surt XD sorry, V! Aquí definició gràfica de com acaba la pobra:

    I també, evidentment, amb l’aparició estelar de Kai. Tenen una amistat que m’encanta, i que tinc moltes ganes de seguir explorant i que aneu veient ^^

    Per acabar, l’escena de casa, perquè no seria un capítol meu sense drama! Sorry hahahahaha Ja veieu el panorama que li he muntat (mantinc que no m’he passat, almenys no he matat ningú cof cof cof). La situació familiar de la V afectarà molt tota la seva vivència del curs escolar, tant pel que fa al temps que hi ha de dedicar, com per la seva situació emocional. Ja ho descobrireu!

    Quant a referències… doncs m’he adonat que n’he posat poquíssimes hahaha al 5 en tinc moltes per compensar! El que sí que s’ha d’explicar és el títol, It do take nerd.

    És una frase de la Jackie Cox, una de les meves queens preferides i de les que em serveixen molt com a inspiració per la V. La Jackie és la queen nerd per excel·lència, sempre parlant de coses frikis, i a més és súper mama, que també fa molt per la V. Com haureu vist en alguns comentaris que fa (o en la decoració de l’habitació hahaha), té una faceta molt nerd. No ho he volgut posar molt molt al centre del capítol perquè volia que veiéssiu altres coses (la família i tal, sobretot) però ja anirà sortint!

    També hi ha un dels pòsters que té a l’habitació que és d’una queen, la Denali. És la meva preferida i la raó per la qual la V és mig mexicana! A més a més, el patronus de la V també és una referència a la Denali huhuhu a veure si algun dia es menciona!

    Iiiii diria que això és tot? Aquí acabem la primera ronda sencera, AH! D’aquí quinze dies, el següent capítol de Kai, que ja us dic jo que va fort. Quines ganes que ho llegiu tooooooot AAAAAAAH

    Gràcies i ens llegim! ^^




  • AvatarArwen Black (Moderador/a FF)Enviat el 31/07/2021 a les 01:12:02
    #27877He escrit 1 fanfics amb un total de 2 capítols

    "Rellotge fet a prova de miops" hahahaha "Vigilant de no relliscar al terra humit, va acostar-se a la seva tovallola de la princesa Leia fent saltets" això no és contradictori? M'encanta xD. M'encanta l'escena que fan els diferents profes a la piscina, un fent-se el mort, l'altre nedant amb disciplina militar... OMG des de l'últim comentari que no he pogut parar de llegir per comentar res. ELS PÈLS DE PUNTA, M'HA DEIXAT AQUEST FINAL. He estat un munt d'estona que sentia que m'havia perdut alguna cosa, però. Que el tal Matt era dolent o que hi havia alguna altra persona a la casa. Però quan ho he entès ha estat un mindblown total! Ah, i Jared, Jared... crec que ja sé qui serà el ship de la V :) Em va agradant molt conèixer el professorat. I la redacció impecable, no cal dir-ho, escrius molt bé ^^ Fins al pròxim!



  • AvatarCass RossEnviat el 31/07/2021 a les 01:20:27
    #27878He escrit 12 fanfics amb un total de 28 capítols

    I per fi apareix la reina dels nerds! I ara que ja coneixeu la V, OI QUE MOLA MOLT? Ai, m'alegro que finalment conegueu la tercera component del grup, perquè ha anat apareixent des del punt de vista de Kai i d'en Jared, però vista des d'ella mateixa... té MOLT a explicar.

    La Marta diu que el seu personatge té la backstory més light de tots tres. No us la cregueu! The cheek the nerve the gall the audacity and the gumption! Marta, estàs en mode delusion, convince yourself! Aquesta última escena quan la V va a casa és molt colpidora perquè realment ens mostres una faceta de la V que no havíem vist encara, i mira que ja havia sortit als dos capítols anteriors. M'ha agrada molt. Com es nota que el drama és lo nostre.

    I com has pujat el llistó amb les descripcions! Eh que mola que hi hagi una PISCINA a Ilvermorny? Ha semblat molt real, com si fos un lloc que realment existeix. M'ha encantat que anéssis mencionant els altres professors, perquè són d'alguns que encara no havien aparegut. I trobo que els has sabut retratar molt bé amb poquíssimes paraules. I als lectors no escriptors, no us preocupeu, ja anireu veient de mica en mica qui és més important i qui menys! I què em deixo? La Nicky sense celles. L'amistat de Kai i la V. La menció de l'Alexis <3 La trobada de la V amb el Jared. Tota la descripció de Pittsfield. Conèixer la família de la V. L'habitació de la V... I ja paro HAHAHAHA. M'encanta tot.

    Tota la resta de coses que vull comentar del capítol són spoilers TT així que a comentar el comentari de la Marta lol Els gifs <3 IN LOVE. Fan molt per la V, també. I super proud de tot el tema de rebuscar noms per l'arbre i tota la investigació que vas fer... Una prova més de tot el world-building que ens hem muntat amb aquesta fanfiction. I el moodboard de la V fet per la Mercè, eh que mola molt?? Ara ja els teniu a tots tres per coneixer-los una miqueta més. M'agrada com queden de costats, perquè es veuen les diferències de colors i d'imatges. Em moro de ganes que la fanfiction vagi avançant per a que pugueu entendre'n més els significats de les imatges ^^

    I, bé, el següent torn és el meu. Quina por... A veure si estic a l'altura de les expectatives.

    Cass




  • AvatarMercè GrangerEnviat el 01/08/2021 a les 16:15:09
    #27879He escrit 5 fanfics amb un total de 25 capítols

    rudragrace Tumblr blog with posts - Tumbral.com

    Ai la nostra baby nerdy, l'adorem, V cuquiiiii. I la V serà la criatura de la Marta, però aquí tots som protection squad de la V, si és adorableeeeeee (tot i que el Kared ptoser ara no ho pensi del tot hahahaha). 

    Hahahaha és que el claustre és tan complet, m'encanta, es veu ja només a la piscina! I a que és suuuper guaiii la piscina, és que quina bona escola aaaaaaah. I al final ha tocat la tovallola de la Pirncesa Leia! Bé, per desgràcia el Quodpot no li interessa, que també és guai... però bé hahahaha. I m'encanta l'neergia que té i seguir el seu fil de pensaments, quantes coses ha de fer, pobra. La Nicky sense celles como no. I EL JARED COM SEMPRE VESTIT DE NEGRE I L'ENCONTRE HAHAHAHAHAH. És que boníssim, i com passa a pensar en la Kathryn... ai pobra Kathryn, que va morir, és que dur, que dur broken heart

    I l'arbre se'ns mor, aiiii. I la moguda amb el nom... és que és va lluir la Rowling, com sempre HAHAHAH. 

    Kai com sempre portant sobre la seva espatlla l'índex de fabulositat de l'escola. L'adorem. I la menció a l'Alexis ai el shiiiiiip, quines ganes que vegeu més! Ai ai adorables, Kai estant tot el dia a la llar de foc! I LA V VOLENT DESAPARÈIXER PERQUÈ EL JARED PASSA D'ELLA HAHAHAHAHHA. No puc. Jared que rancio ets, que devora ell l'Aiden sembla simpàtic i tot. No puc. Boníssim. I Kai pixant-se, m'encanta. I ja veieu que el Jared no s'està postulant com a professor de l'any... esperau a veure una classe de Criança HAHAHAHAHHAHA

    I tan graciós i guai que estava anant tot i ens trenques el cor... dius que no, però vaja amb la situació familiar, pobra V, pobreta no mereix. I la introducció, i com ho controles tot, molt fan. És molt dura l'escena amb la mare broken
heart Ai que vull abraçar la V, baby.

    En fi, que molt fan, V t'estimem. Huhuhu en veiem al capítol de Kai, que també es super guai. Quines ganeeeeees AAAAAAAAAAAAAAAAH.