Els becaris del Wizengamot - 7 — El meu hobby? Arruïnar la vida amorosa dels meus amics (p. 1)
AvatarEscrit per Mercè Granger
Enviat el dia 24/07/2021 a les 23:56:48
Última modificació 25/07/2021 a les 19:20:20
Tots els capítols de Els becaris del Wizengamot
< Anterior capítol ||


7 — El meu hobby? Arruïnar la vida amorosa dels meus amics (p. 1)

—No. Següent. 

—Però si ni has vist quina pel·lícula era!

El parpelleig del Luke havia durat suficient perquè el Tony hagués saltat dos canals endavant. Va agafar una llarga alenada d’aire. Aquell ritme frenètic que li havien imposat a la televisió no ajudava a rebaixar els ànims de la sala. No havien disminuït des que el Tony havia llegit la carta. Ho havia fet deu vegades seguides, per comprovar que els ulls no l’enganyaven, però les paraules no canviaven. Després ho havia tornat a fer el Luke. A cada lectura, ell s’imaginava un escenari pitjor. Els hi havia exposat al Tony mentre ell es preparava les quantitats industrials de cafè i, pels pocs comentaris que havia fet, sabia que el cervell del seu amic també anava a tota. Com els canals de televisió.

  —No era Joc de Trons.

  —En això tens raó.

  —Us juro que cada dia em plantejo si no us heu ficat a un culte xungo de Joc de Trons —La Candy va seure al braç del sofà. Una altra vegada s’havia tornat a convidar i havia agafat l’amistat amb els llogaters com a pas gratis per saquejar la cuina. Se n’havia anat un moment i havia tornat amb un pot de crema de cacau i galetes—  Sabeu que Shrek té els mateixos elements que Joc de Trons i és molt millor?

  —Vols una resposta seriosa o…? —El Tony ni la va mirar mentre passava els canals a la velocitat de la llum. La cama li tremolava i uns cercles violetes sota els ulls indicaven que dormir, havia dormit poc aquella nit. Tampoc ho faria en les pròximes hores, almenys si depenia de l’enorme tassa de cafè que sostenia—. Tu no tens casa o una escola on anar? Que tornes a fer aquí?

  —Vols una uptade dels meus daddy issues o ja t’ho imagines…? —Encara que la Candy no va semblar dolguda, el Tony i el Luke van alçar la mirada per comprovar que el to neutre concordés amb la seva expressió. Sabien que la relació amb el seu pare era un tema espinós que, davant dels dubtes, millor evitar—. A més soc l’única que sap controlar els nervis i no acabar com una puta cabra. No us fa res que m’hagi acabat la crema de cacau, oi?

El Luke va tensar la mandíbula. Una altra vegada! Entre ella i el Joe el durien a la ruïna. L’altre dia, quan s’havia decidit donar un caprici i comprar-se un formatge bo sense lactosa i a la tarda ja havia volat. I a sobre el Joe havia tingut el morro de dir-li que tenia un gust estrany! 

  —Era meva i costa el triple perquè és per intolerants a la lactosa.

  —And I oop...

  —I…?

  —Estava molt bona.

  El Luke va intentar canalitzar tota la seva ira a través dels moments més traumàtics de la seva existència per fer-ne ús en aquell moment. Per imposar-se davant aquell robatori tan injust. Va fer memòria: quan el seu germà li havia robat la figureta d’Spiderman. Quan la seva germana li havia tacat el seu còmic preferit. Podria extreure res i alliberar el seu Hulk interior?

  No. Un altre intent fallit. Li era incapaç enfadar-se. Amb la Candy, almenys. Amb el Tony tampoc. Ni amb el Joe. Ni amb la mosca que duia revolotejant per la sala feia deu minuts. El Luke feia divuit anys que no alçava la veu en excés, i tot i que a vegades semblava voler trencar el rècord, res semblava indicar que ho aconseguiria. Simplement va sospirar i va apuntar mentalment ‘CREMA DE CACAU’ a la llista de la compra.

—Sincerament, m’estranya que tingueu una tele aquí sent els dos ravenclaws—La Candy va intentar rebaixar la tensió—. Vosaltres penseu que la televisió és obra de Satan i ens estupiditza i jo què sé…

  —Veiem Joc de Trons.

  —Fa falta que us desenvolupi seriosament el meu argument que Shrek és molt millor o confieu en jo…?

No va tenir cap resposta.

—No sé si ofendre’m perquè no em feu cas o preocupar-me perquè us podíeu ficar amb jo i no ho heu fet —La Candy va dirigir la seva mirada cap el Tony. Havia deixat de torturar la televisió. Havia destinat a la seva atenció a les estanteries del costat; però la tasca era igualment infructuosa. Quan va arribar al pis ja havien inspeccionat quins llibres havia deixat l’amo del pis. A no ser que s’haguessin aparegut nous llibres, no hi havia res de gaire interès—. Estàs nerviós.

  —L’aigua mulla.

  —Tony… No és fins d'aquí a dos dies, quan tens aquella cita misteriosa. No et posis nerviós abans d’hora.

  —Com ho he he pensat abans, guau, gràcies. Joder. M’estic comportant com un imbècil. Em sap greu. Sé que esteu preocupats per jo. Abans que m’ho retreguis, Candice, perdó, televisió per fer-te canviar tant de canals. 

—Tan previsible soc? Penses seguir la teva ronda de tortura d’electrodomèstics?

  —No, en realitat d'aquí a mitja hora penso mudar-me a Las Vegas i provar sort com a ballarí go-go. Un talent ocult que tinc. 

  —Hi ha espai per una segona acompanyant? Pagaria per veure-ho.

Quan tenien aquelles converses, el Luke mai no sabia on ficar-se. En realitat mai no sabia on ficar-se en qualsevol interacció social. 

  —Calma, Candice —El Tony va somriure per primera vegada en tot el matí—. Que penseu? Conspiració mundial per fer-me fora perquè soc l’elegit o alguna merda similar? Estic dubtant entre quina es la meva preferida, illuminati o reptiloides.

  —Per favor, que sigui la de l’Elvis està viu.

  —Seria un gran crosover.

  —Però a veure… Soc l’únic amb una MICA de seny dels tres? —El Luke es va adonar que era la pregunta òbviament era retòrica. Clar que era l’únic amb seny. El nivell tampoc no era molt alt—.  Tony, òbviament és una trampa. Et poden segrestar. Matar. I si hi ha una bomba amagada?

  —Pensava que el Tony era el paranoic.

  —Sí, Luke, don’t come for my brand.

  —Si no fos perquè em poso a analitzar les coses i pensar com sortiran malament, vosaltres dos ja faria anys que estaríeu morts.

  —I per què em vas parar? —La Candy va tenir un atac de riure davant el comentari del Tony—. No puc esperar per estar sota terra.    

  —Sou pitjors que els nens de sis anys. Us ho juro. A veure —El Luke va allargar-se per agafar la missiva. Duia a la taula de la sala des del dia anterior, però tots tres havien intentat ignorar-la. Llegida, havia passat de mans a mans. L’havien deixat allà, per tenir-la a mà, perquè oblidar-la no podien, però tampoc suficient a prop d’algú—. Està feta amb retalls de revistes.

  —Living amb aquesta simulació.

  —A vegades dubto si t’has fumat algun al·lucinogen i has començat a parlar en un altre idioma. Perdona, Candy. He estat molt cruel?    

  —Ho superaré, Luke.

  —’Vols informació del teu acomiadament? —va continuar llegint el Luke—. Dimecres  11:00. A la direcció del revers. Vine sol’. És que té una mala pinta flipant.

  —Molt observador —Aquell comentari indicava que el Tony s’estava recuperant—. San Mungo té sort de tenir-te.

  —Com està les coses al Wizengamot? La Norah i l’Aiden t’han dit res? Que en pensen de tot això?

  —La Norah ha respost “Bitch. Sembla greu. És molt estrany. Que et sembla Red Lobster per anar a sopar el dissabte amb l’Aiden i l’Owen? M’he comprat un vestit verd. Et compraré una corbata a joc. Com pot anar tan bàsica l’Egdecombe?” L’Aiden: “L’Owen i jo no som res. Tony, tot està molt normal a la Conselleria. Però qui sap. Ves alerta”.  

  —Veieu? Gent amb sentit comú.

  —I avorrits —El va tallar la Candy amb mal dissimulada antipatia. El Luke va recordar la teoria de la Candy que aquells dos tenien com a pla de divendres nit anar a un tast de vins a comentar les novetats del mercat immobiliari. Va riure entre dents. Es va sentir fatal. A ell li queien bé.   

  El Luke va allunyar-se repetint com un mantra “com un nen de set anys. Com un nen de set anys. QUE BEU”. Havia gastat la mitja hora que tenia abans de les pràctiques en una tasca tan hercúlia com intentar que el Tony entrés en raó i veiés com no podia anar a l’encontre. A més un dimecres. Qui cita un dimecres? No és començament de setmana. No tenia lògica.

Mentre ho preparava tot per marxar a les pràctiques, va sentir com la conversa continuava.

  —Ei, t’has calmat —va dir la Candy mentre seia al sofà—. Posar molt nerviós al Luke sempre funciona.

  —Difícil no és.

  —No, cert —La Candy es va quedar mirant al Tony uns segons. Ell no se’n va donar. Havia decidit portar encara a un nivell més l’enuig del Luke i s’havia posat a fumar—. No saps que faràs, oi?

  —Saps que hi aniré. Demano opinions, però aquí penso actuar com una arna cap a la llum. Directe al perill. Esperem que no sigui una broma de mal gust.

Es reiterava: era com mantenir una amistat amb dos nens de sis anys que ja era assidus al bar. La Candy ja la donava per perduda des de feia temps: era una mica més gryffindor i la pell li tornaria de color roig (el ros ja el tenia als cabells). El Tony a vegades pensava que hi havia esperança, era ravenclaw, al cap i a fi. Després tenia aquelles idees DE BOJOS i el Luke entenia, de nou, que era l’únic amb seny dels tres. El Joe ni entrava a l’equació. Una vegada li va preguntar si podia apagar foc tirant-li alcohol, ja que era líquid com l’aigua.

I parlant d’ell...

  —DADDY’S HOME —L’entrada triomfal del Joe va parar el flux de cavil·lacions del Luke—. Uff, la pèl-roja que vaig conèixer ahir a la nit. Ha estat...

  —Creu-me que serà molt dur, però podrem viure sense els detalls de la teva nit.

  —Joder, Tony, estàs viu, et vaig perdre entre els bars. És que les nenes em reclamaven.

  El Joe inusualment fresc en relació amb la pudor d’alcohol (i de més substàncies que dubtava que fossin molt legals) que feia la seva roba, va dirigir-se cap a la cuina. De poc el Luke no va tenir un altre atac; el Joe continuava entestant amb basar la seva dieta en carn roja i red bull. Li havia explicat tota la porqueria que duia aquella beguda. Però, siguem sincers: en el seu discurs hi havia hagut un excés de paraules tècniques. Segurament el Joe havia captat el vint-i-cinc per cent de la seva totalitat. Sent optimista.

  —Ah, marxes? Que us passa? Sembleu tensos. Necessiteu una nit amb la...

  —Calla, per favor —va dir la Candy—. Ja estàs forçant massa a la teva única neurona. Som el 2018, per cert, a veure si anem deixant la personalitat de fuckboy que ja ha passat de moda.

  —Crec que és moment per marxar —va decidir el Luke abans que el Joe l’agafés per banda i li contés totes les meravelles de la pèl-roja que per respecte a la pobra noia no volia sentir—. Tornaré a la tarda que he d’anar a dinar amb la família i després tinc reunió amb els escoltes...

  —Ens duràs galetes?

  —Que no fem galetes, això és un invent americà —Potser sí que hi havia una cosa que fes enfadar al Luke: que li seguissin insistint que als escoltes només feien galetes i col·leccionaven insígnies. Així i tot, seguia tenint la mateixa agressivitat que un chihuahua—. Tony, de debò, no li donis importància. Pensa en altres coses. No aquestes altres coses que suggeriràs tu, Joe.

  —Però quina poca confiança em teniu! —Els tres van irar amb cara de pòquer al jugador de Quidditch—. De fet, us anava a proposar si voleu venir a veure l’entrenament de Quidditch d’aquesta tarda. Els Chudley Channons estem on fire!

  —Vamos equipo! Ja no us marqueu gols a la vostra pròpia porteria? —va preguntar la Candy amb la innocent veueta d’una nena que no ha trencat un plat en la seva vida—. Vinga, m’hi apunto. Veure al teu equip jugar em demostra que potser tan males decisions no he pres amb la meva vida.

  —Quan les coses malament, pensa això: almenys no apostem als Chudley Chanons —va rescatar la broma el Tony—. Vinga. Hi entenc tan poc de Quidditch que encara em semblarà un bon entrenament i tot.

  —No sigueu cruels, vosaltres dos —va avisar-los al Joe. Però era com dir a les formigues que no anessin al dolç—. Ens veiem a l’hora de sopar. Passeu-vos-ho bé a l’entrenament!

 

***

 

El sol brillava. La porta de la Smethwyck feia hores que estava tancada, amb ella a dins La veu de l’Egdecombe no era tan irritable com normalment. L’Asher tenia avui visita al metge i no havia vingut. Era un dia perfecte a l’oficina i a l’Aiden quasi li feia llastima que el Tony ja no hi fos per gaudir-lo. Ugh. Sentiments? Ell? 

—Estàs de bon humor —va picar-lo la Norah mentre s’arrapava sobre el seu escriptori—. Has quedat amb l’Owen?

—Estàs obsessionada. Tot bé amb el Tony?

Però era veritat. Combinar horaris no havia estat fàcil, entre ell i l’Owen. Els dos eren becaris i aquella posició no es complementava bé amb tenir moltes hores lliures. No podien desplaçar els descansos per fer-los coincidir, i els dos estaven en posició defensiva, recelosos d’admetre que l’altre importava tant per voler veure’s fora les hores de feina. O l’Aiden intentava actuar així. Només havia tingut un xicot formal i en bons termes no havia acabat la cosa. Al final, ell sabia les seves peculiaritats i li encantava estar sol. La seva exigència havia reduït molt els cercles d’amics i l’amor havia passat a ser una pàgina en blanc. Però aquells minuts que havia passat amb l’Owen l’última setmana… s’estava replantejant les coses.

—Estàs somrient? Bitch, ho estàs fent —va dir la Norah mentre es desplaçava cap a l’escriptori del cotat. Ara que el Tony no hi era, li havia encolomat a ella portar els cafès. Ho duia sorprenentment bé. Segurament perquè, quan pensava que ningú l’escoltava, es murmurava ‘Loubutin. Loubuitin. Em compraré uns Loubutin’—. Que quedi clar que encara que l'Owen no em reconegués, m’agrada per tu. Però Aiden, no podeu quedar només per esmorzar cada tant, hi hauries de parlar…

—Calla.

 —Aleshores, no esmorzem junts, oi? 

La Norah es va adonar que així, sense el Tony, es quedava sola. A l’Aiden no li va fer llàstima. No volia tant que passes temps amb l’Owen? Només demanava accions conseqüents.

—És igual. Puc aprofitar pels meus plans.

—Segueixes volent descobrir —La mirada assassina de la Norah el va obligar a abaixar el to de veu— el iogurin de l’Egdecombe?

—Clar. A més —La Norah va reduir la distància amb l’Aiden a fi que només escoltessin ells la conversa—. Fixa’t. Rep els missatges del churri com una notificació normal. He de descobrir com s’ho fa.

—Mantén-me informat. Jo ara tinc el descans.

—No puc esperar per ser dama d’honor a les noces.

—T’hauries de posar d’acord amb la meva germana sobre quina roba dur les dues. I et recordo que la Pádraigín va anar vestida de blanc a les noces del meu cosí. 

—El blanc no acaba de ser el meu color, però aprecio la intenció.

—Espero sincerament que mai coincidiu en una mateixa habitació mentre jo hi sigui present i ho dic —L’Aiden anava a dir amb amor, però no calia precipitar-se— sense odi. Fins després!

—Saluda a l’Owen de part meva!

Com que estava de bon humor, l’Aiden no va dir res més. 

I de més bon humor es va posar en arribar a l’Starsickles.  L’Owen l’esperava a la porta, com les altres dues vegades. El lleuger avantatge d’estar uns pisos més avall. Tampoc no li feia res arribar uns minuts tard. No volia semblar desesperat per veure’l. Encara que potser hi estava més del que ell es permetia admetre.

Ugh. Sentiments.

—Hola, Aiden.

—Que tal el dia?

—Molta feina, com sempre. Això del Quidditch m’acabarà tornant boig… el teu?

—L’Asher tenia visita al metge. Així almenys no l’hem sentit plorar —va dir mentre es mirava les ungles. Massa desinteressat? —. Però ara ha millorat —Massa atrevit? Massa cursi?

Ugh. Sentiments.

L’espera a la cua, per agafar-se la comanda. Incòmoda i silenciosa, havia passat el mateix els dos anteriors cops. L’Aiden mai no havia trobat necessari perfeccionar el que en deien small talk. Eren converses inútils. No li interessava el que pensava la seva tieta segona del temps. El silenci era molt més encantador. Però ara desitjaria poder iniciar una conversa que no fos tribal o no morís al cap de dos segons. Que li havia de preguntar, si avui hi havia més putos núvols que el dia anterior? Era un atac contra la seva intel·ligència. 

—Avui fa més calor, no trobes? —va preguntar l’Owen mentre buscaven una taula.

Fuck.

—Sí, aquest matí de fet he pensat a treure la camisa hawaiana per anar a la feina. 

A l’Aiden li agradava dur camises. Estampades, que un no era una basic bitch. Però havia de mantenir un codi de colors: havia integrat els tons foscos, sobris, apagats com la seva paleta personal. Mai no l’agafarien duent colors estridents a la llum del sol. 

—M’encantaria veure-la.

—En la vida.

 L’Aiden va somriure mentre feia un glop del seu cafè. Quan es quedaven atrapats en aquells silencis incòmodes, quan encreuaven mirades i les seves boques es corbaven, tot era més manejable. Semblaven entendre’s sense tirar moltes de paraules. Era al principi, sobretot. A mesura que transcorria el temps, la dinàmica s’asseia. Però va recordar el que li havia dit la Norah: tard o d’hora un hauria de cedir. A qui volien enganyar, quedant només per fer un cafè entre hores mortes?

—Que t’agrada fer fora d’aquí?

—Bona pregunta —L’Owen va deixar el platuger que havia tret uns instants. Bah. Tampoc no li molestava. Sí que va reparar que ja l’havia estat mirant mentre feien cua, però tampoc no s’anava a ofendre perquè no l’estiguessin mirant cada segon. No era la seva germana—. Llegir, bastant. Estar amb els meus. No riguis, però la papiroflèxia.

—No pots anar de debò.

—Va començar irònicament, però li ha agafat el gust. 

Sort que era l’Owen. Arriba a ser algú altre i la resposta hauria estat molt més contundent que aquell estrany riure entre dents que va fer l’Aiden. 

—I a tu?

—Llegir també. Anar a caminar. Anar al gimnàs, sí, però per desestressar-me. No perquè sigui una criatura mononeuronal que basa la seva personalitat a fer esport.

—Es nota.

—Que vaig al gimnàs o que no soc una criatura mononeuronal?  

—Tu que creus?

I una altra vegada, els somriures salvaven la incomoditat. Fins que l’Owen va tornar a mirar el platuger. I aquesta vegada, l’Aiden, que s’havia quedat admirant-lo dissimuladament, va percebre com arrufava les celles. Momentàniament, aviat va tornar a tenir la mateixa expressió plàcida. Però ho havia fet. 

—Passa res?

—No, no. Coses de l’oficina.

—T’entenc. La gent és tan pesada. Vaig amb cada inútil…

—Pel que em contes… M’encanten les històries de la teva oficina.   

—Tant de bo pogués dir el mateix.

—A més ara la cosa està feta un desastre… També han engegat a dos becaris al carrer. Deu haver tallat de pressupost o alguna cosa. Com li va passar al teu amic, no?

—Joder. Aleshores teniu més feina per cap?

—Alguna cosa així. Una de les que han acomiadat diu que ha descobert un procediment que pot reclamar. No ho sé, potser m’ho hauria de mirar per les mosques, per si em fan fora a mi també.

—Owen, no. Amb qui baixaria a berenar si no? —Owen el va mirar amb agraïment. I juganera—. Però t’ha dit exactament amb qui s’ha de parlar? M’ho pots enviar? Al Tony li interessaria. Però no diguis a ningú que estic sent simpàtic.

—Et guardaré el secret.

—De fet, estava pensant… —Com dir-ho sense semblar desesperat.

—Merda —El va tallar l’Owen. S’havia mirat el rellotge de forma instintiva, i la posició de les agulles no havia estat bona. Però, i això ho volia ressaltar l’Aiden, duia rellotge de polsera i no confiava en el platuger. Un home com Merlí mana—. Ja s’ha acabat el meu descans. Parlem dilluns? A l’hora de sempre.

—Sí, clar —L’Aiden estava repassant la no curta llista de coses en les quals es cagava—. Que tinguis bon dia.

Ugh. Sentiments.  

 

***   

 

La Norah va deixar el seu abric al penjador. Es va permetre uns segons per admirar com ara, col·locat al lloc on li pertanyia, la seva no escarida col·lecció d’abrics de final d’hivern s’alienava en un perfecte degradat cromàtic. Tots eren seus. El seu pare tenia poca roba a casa, d’altra manera seria poc pràctic considerant el poc temps que s’hi passava. La mare en tenia més, tot i que les hores que hi passava no diferien de les del seu marit, però el seu penjador estava a l’altre costat de l’estança. Els de la Sofía Rowle eren molt més cars i quasi per estrenar. La Norah intentava no dirigir-hi la vista. Quan ho feia, caure en el pou de la comparació era inevitable. I en aquella, els abrics de la seva mare guanyaven de molt: feien que se sentís classe mitjana. Horrible.

El seu recorregut habitual hauria estat cap a la seva habitació. Però aquesta vegada l’estómac comandava. No havia volgut baixar sola a esmorzar i ara les conseqüències trien el cap, en forma de rugits. Quina poca classe. 

Va deixar les arracades a la taula de cuina mentre reflexiona que fer-se per dinar. No tenia sobres. Ara que els seus pares no estaven, ningú no encomanava a l’elf tenir plats exquisits cada dia. Servicial com era, havia continuat preparant menjar per la senyoreta fins que havia vist que era inútil. Encara que a vegades se’n arrepentís, l’orgull no la deixava rectificar. Mentre estava sola a casa, la Norah es negava a dependre dels elfs. Normalment hauria encarregat menjar d’algun restaurant de luxe, però se n’havia oblidat. Li tocaria cuinar. A vegades ser una persona decent era esgotador.

Va mirar que hi havia a la despensa. No va ser molt esperançador. Però tampoc no estava del tot perdut. I va decidir que amb les sobres que hi havia, ho faria funcionar. Fins i tot quan estava sola, la Norah tenia la necessitat de posar-se reptes.

Va treure el platuger de la bossa —a aquestes alçades es necessari especificar que de marca—. ‘Truque’m’ va teclejar ràpidament.  També va comprovar la conversa amb l’Aiden. ‘Prepara’t per dilluns. Aidew goes oficial’. El seu amic li havia respost amb un improperi bastant gros. 

El Tony no va esperar per complir les ordres.

—Hola.

—Hola, mi amor. No estàs ocupat, oi?

El Tony va deixar anar una curta rialla.

—Cec que donades les circumstàncies… molt ocupat no estaré durant un temps. Estàs bé?

—Sí, sí. Acabo d’arribar a casa. No he baixat a dinar avui a la cafeteria i me n’he oblidat de comprar-me alguna cosa. 

—Així que has de cuinar?

—Això sembla.      

—Que et faràs?

La Norah va ajuntar el llavis. Sabia que el Tony sabia de cuina més que ella. Si s’havia de ser justos, qualsevol persona fàcilment controlava més la cuina que ella. Els seus pares  no havien considerat apropiat d’una senyoreta ni trepitjar la cuina, durant la seva infància. Fins que havia tingut l’edat suficient per revelar-se en contra, qualsevol acció minúscula era feta per l’elf. Però no només d’aquell avantatge gaudia el Tony. Cuinava bé. La Norah va considerar que dir per no semblar totalment allunyada de la seva zona de control. Com ho odiava. Però era el Tony. Així no era tan incòmode.

—Crec que hi ha una llagosta. Caviar. Encara no s’ha acabat el Jabugo. Arròs, pasta i similar també n’hi ha, clar. I verdures.

—Cony, i jo que em sentia que havia tirat la casa per la finestra quan em vaig comprar un formatge que no era de marca blanca.

—Que trobes que podria fer?

—Ets especialment bona cuinant alguna cosa?

—Soc bona en tot, bitch.

—No ho he dubtat ni un segon. Com és que no has baixat a la cafeteria? Ha passat res?

—L’Aiden estava amb el noviete. I no volia baixar sola. Quan estic sola atrapo a babosos que es creuen que tenen alguna mínima possibilitat amb jo.

—A vegades els mortals tenim sort.

—Tens tanta sort que no te la creus —Va escoltar com el Tony reia des de l’altra banda—. Tampoc no volia cuinar sola. Per això t’he trucat.

—Norah... —La veu del Tony es va trencar uns instants—. Gràcies. Vols que vingui?

—No et preocupis. Els retrats dels meus avantpassats avui estan de mal humor.

—Ui, trobo a faltar que m’insultin. Que tocarà el pròxim dia? Per mestís, plebeu o ser més guapo que ells? L’endogàmia realment fa mal. Sort que tu ets de la part bona de la família.  

—Que faig? La llagosta aquesta no ha de ser difícil de cuinar —Almenys per ella. Pel populatxo segurament.

—Això està massa enfora del meu nivell natiu de fill de mare soltera de Liverpool.  

—Tens llibres de cuina, tu, oi?

—Norah, tinc un llibre de conspiracions. I un altre d’aprendre rus en deu dies. Clar que en tinc de cuina. Vaig a buscar si trobo alguna cosa.

Que difícil era ser de classe treballadora. Per provar-ho una vegada a l’any no estava malament. Però la certesa era que l’endemà es tornaria a encarregar menjar per emportar. El dia de demostrar que no era una inútil en qüestions domèstiques i podia valdre’s pel seu compte era un fet bianual en la millor de les opcions.

—Que tal la croada amb l’Egdecombe, per cert? Ja has descobert el seu affaire?

—No. I em té intrigada. S’envia molts missatges amb el paio i no li han cridat l’atenció. Qualsevol missatge interdepantamental el revisen abans d’enviar-lo.

—Joder amb la Gestapo.   

—I no li envia algú del mateix departament. O sigui que ha trobat alguna manera de saltar-se aquest control. Li he d’agafar algun missatge per estar-ne segura. Al final no serà tan curta com sembla.

—Ets increïble. Crec que he trobat alguna cosa entre els llibres. Ara t’ho comprovo.

Mentre el Tony li deia la curta llista de receptes que havia trobat, amb uns tocs de vareta va treure els estris que sospitava que requeriria… van resultar ser tots. L’horror era doble: estar fora de la seva zona de confort i, sobretot, el desordre de veure tanta cosa lluny del seu lloc assignat. Va asseure’s: si havia d’estar envoltada de caos, no ho faria dreta sobre uns tacons de deu centímetres.

—He estat pensant… i fa molt de temps que no quedem amb els Travers.

—I podem seguir mantenint-ho així.

—Tony, saps que son amics de la meva família. I  el meu pare és un peix gordo de la Conselleria.

—Però si ni a tu et cauen bé.

—I? És secundari.

Cada dues setmanes quedava amb les seves companyes de Hogwarts. Però el Tony tenia raó: quan estava amb elles, la seva cara somreia, interiorment repassava tots els detalls que els hi criticaria quan estigués amb l’Aiden. A vegades portaven als nòvios. Els de les seves amigues comentaven el Quidditch. El Tony s’atipava de cafè, que pareixia mantenir-lo aferrat a la paret i, si estava especialment sociable, responia amb monosíl·labs.

—Et podries començar a comportar.

—Parlen de temes tan interessants. Pensava que una de les teves amigues s’estava adormint allà mateix perquè la cara no se li movia. Després vaig entendre que era el botox.

—Pobra, es nota que no és de l’elit i ha anat a una clínica barata —Només per criticar les noves operacions estètiques valia la pena. La que puede, puede—. Vendràs?

—Uff. D’acord.

—Et comportaràs?

—Que vols dir?

—Joder. Que tens les habilitats socials de una pedra i em fas quedar malament. Intenta posar-te al dia amb els partits de quidditch o el que sigui que parlen aquells. Pregunta-li al Joe, no és tan difícil.

—Em sento honrat amb aquesta comparació. Ara només em falten els diners. Vaig a mirar si m’ha tocat la loteria.

—Vols perdre’t alguna cosa de debò? A part de…

’La fumada que t’has muntat per justificat el teu acomiadament’. Va aconseguir callar abans.

Aleshores es va adonar que s’estava clavant les ungles al palmell. Esperava no haver-se encetat. El problema de les ungles llargues, no ho acabava de controlar. Un problema que no tenia la Candy i les seves desastroses ungles. Uugh, millor no pensar-hi. Es posava malalta.

Per la respiració, sabia que el Tony no havia penjat. Però ell tampoc no deia res. Sentia algun titubeig. I aleshores… va sentir soroll. Venia de la sala. Era l’elf? No. Mai no hi anava. I si hi anava, a fer net, les bufetades del seu pare l’havien ensenyat a ser silenciós.

—Tony…

—Sí?

—No pengis. He sentit sorolls a la sala. Vaig a mirar.

—Joder. Com si li faltessin més punts a ca teva per semblar encantada. El cosí del Canterville?

—Si els Rowle tenim un fantasma, no seria un cutre —va contestar la Norah mentre agafava la vareta. No havia sentit cap més soroll. Però ja estava intrigada. I ficada de ple: es va descalçar els tacons, les soles anunciaven de forma contundent la seva presència.

—Norah… ves alerta. Tot i que, sincerament, sempre compadiré al que s’enfronti amb tu.

—Fins ara.

Va deixar el platuger a la taula. Vareta empunyada, descalça, va dirigir-se a la sala. El Tony no anava desencaminat: si deixessin passar el temps, la seva casa seria un escenari perfecte de casa encantada. 

I el passadís fins a la destinació era llarg, clar que si. Els dits ja estaven blancs, de la pressió que exercia sobre la vareta. Havia estat de les millors duelistes de la seva promoció, però feia dos anys que no practicava i temia que les seves habilitats se n’haguessin ressentit. I si es quedava en blanc? No. S’estava posant en el pitjor. Amb les defenses que tenia casa seva! Seria l’elf.

No. No era l’elf.

—Eleonora? 

No la va sobtar del tot trobar la seva mare. Tampoc no ho va fer que no s’hagués molestat en avisar que tornava a Anglaterra. El que la va sorprendre va ser el que estava fet: la Sofía Rowle, esposa trofeu per excel·lència, versió millorada de la seva filla —gràcies a la cirurgia i les pocions—, tan elegant com buida, estava llegint. Mai no l’havia vist. Ni de petita: els contes eren tasca de l’elf. Però allà estava, concentrada i amb una mirada de determinació que encara que no l’havia vist mai en els ulls materns, la coneixia perfectament. Era la seva. 

 


Llegit 72 vegades


< Anterior capítol ||

 


Comentaris
Envia un comentari!: Per comentar has d'estar registrat. Registra't és gratuït ;-)