Good luck... and don't fuck it up! - 01: But that's a story for another day (Jared)
AvatarEscrit per Cass Ross
Enviat el dia 17/07/2021 a les 00:23:02
Última modificació 17/07/2021 a les 09:50:13
Tots els capítols de Good luck... and don't fuck it up!
< Anterior capítol || Pròxim capítol >


01: But that's a story for another day (Jared)

CINC ANYS DESPRÉS

 

El Jared va mirar per última vegada al voltant de l’habitació. Efectivament, no es deixava res. I si ho feia, mira, regal pel següent qui ocupés l’habitació. De res. Si no hi havia reparat ara, no ho trobaria a faltar més tard. Aquesta havia estat la filosofia que havia utilitzat en les (moltes) mudances dels últims anys i mai no li havia anat malament. Excepte quan es va deixar el carnet d’identitat i quasi perd un viatge i va haver de fer ús de tot el seu encant perquè el deixessin passar. Però això era una història per un altre dia.

Coses que no trobaria a faltar: els seus dos companys de pis discutint a totes hores per raons que ell trobava del més inventat —tenia la sospita que era un assaig perquè els agafessin a un reality i fer-se famosos—, la contaminació acústica que tenia viure a Nova York, la calor aclaparadora que feia. Havia estat bé per uns mesos. Si sabies on buscar, hi havia molta fauna màgica a Nova York. El Salamàndric li havia donat bons consells. I una ciutat que mai no dormia havia estat ideal per ell. El ritme frenètic no li deixava temps per pensar. Feia un temps que era tot el que volia. No pensar. I intentava ignorar que aquell temps s’estava allargant una mica massa.

Una motxilla i una maleta. Tot el que acumulava. Es notava que els diners s’havien començat a acabar; els treballs d’autònom per revistes de Criatures servien per subsistir, no per més. No portava gaires possessions, però estava segur que a Ilvermony, amb el que recordava que costava la matrícula, ja li podien donar una bona habitació ben moblada. No tenia gaire roba tampoc, però mira, ell coneixia un invent molt modern anomenat rentadora. No necessitava més.

Mentre travessava el pis, es va trobar de cara amb un mirall que havia col·locat el que seria el pròxim inquilí de l’habitació. No va poder evitar mirar el seu reflex. Sempre havia semblat més jove del que en realitat era, però, d’ençà de l’accident, havia notat com el seu cos havia decidit espavilar i envellir el que no havia fet. Ara, finalment, aparentava els seus vint-i-set anys. La barba de pocs dies i els cabells tallats sense gaire traça —ho feia ell mateix quan la llargada començava a ser molesta, però mai no havia deixat que estiguessin més curts que a l’alçada de la barbeta— completaven el conjunt. Amb la seva altura per sobre de la mitjana, no era difícil que el Jared sobresortís, per això contrarestava l’efecte amb la roba de tons foscos, sobretot negres. I, tot i que ell jurava que no hi posava esment, aquelles tonalitats ajudaven a ressaltar el blau dels seus ulls. Herència del seu pare, tant ell com les seves germanes l’havien heretat, sempre era el que solia agadar més del seu aspecte.

Va deixar l’equipatge a l’entrada. La gàbia amb les seves mascotes, cinc jackalopes bessons anomenats Cheek, Nerve, Gall, Audacity i Gumption, també. Li trencava el cor sempre que s’havia de separar d’ells, però sabia que seria poc temps. Si tot anava bé, en una hora o dues —quant duraven les entrevistes de feines serioses?—  tornaria, agafaria les coses i tindria un nou lloc per dormir, una nova feina i una nova vida. Com era habitual, només tenia pla A. Si l’entrevista no anava bé… ja podia buscar-se un pont, que només havia pagat per quedar-se fins avui. 

Va mirar-se el tatuatge del braç. Worrying means you suffer twice. Ja tornava a ser el Jared. Despreocupat, valent, digne Thunderbird. Tot aniria bé. 

*

Va aparèixer per una llar de foc al saló d’Ilvermony, com havia fet cerimoniosament cada 31 d’agost durant set anys. Quan ella… abans de l’accident. Però ara no era temps de pensar en allò. La prioritat era arribar al despatx del director a temps. Merda. Ja passaven cinc minuts. Arribant tard per no variar.

Per sort, durant la seva etapa d’estudiant, havia tingut el gran plaer i oportunitat de visitar en un parell d’ocasions el despatx del director. Per raons acadèmiques, òbviament. Havia estat un alumne exemplar.  Això, i la seva experiència recorrent món —ja convalidava com si tingués una brúixola automàtica—  van dirigir-lo ràpidament al lloc citat.

Va tocar energèticament la porta. Ja tenia la mà al pom quan va sentir la invitació a passar.

—Perdó per arribar tard. Una fulla ha provocat un embús a la xarxa migratòria.

Lentament, la figura a l’altra banda de l’escriptori va abaixar el llibre de xilomància que li tapava tota la cara. El director estava talment com el recordava: no havia envellit ni un dia. Clar que tampoc no deia gaire: el Jared juraria que l’havien congelat el dia que va fer cent cinquanta anys. Que, eh, per ser membre del Jurassic Club, tampoc no es conservava malament. 

—Ve per l’entrevista? Per professor de Criança?

—Exactament. Jared Graves.

—Espero que la seva tardança no sigui indicatiu de la seva ètica de treball…

—No. Com li he dit, un contratemps. No tornarà a passar.

‘Si no és que em poseu classe a primera hora, aleshores arribarà a temps qui jo em sé’.  

—Hem rebut moltes altres ofertes per aquest lloc.

—Sí, sí, la cua interminable ho denota. També com va acabar l’anterior professor. Tothom vol aquest destí.

—El que va passar amb el professor Edwards va ser un desafortunat accident.  

—Clar, ho entenc.

El professor Edwards havia estat menjat pels amagosos de l’escola, que en teoria estaven sota el seu càrrec. Tenia molt mal alimentades totes les criatures; o, almenys, els escassos ossos que li havien retornat a la viuda semblaven indicar-ho. Aficionats. I també una mica maltractadors d’animals i miserables, tot sigui dit.

—Per què l’hauríem de contractar?

—No m’oblido d’alimentar als animals i els cuido suficientment bé perquè pensin en jo com el seu cuidador i no una hamburguesa deluxe

El director no va semblar apreciar el seu sentit de l’humor. Clar, aquest evoluciona amb les èpoques. A saber quins acudits contaven els T-Rex.

—I tinc una carta de recomanació. Potser li sona el nom. Ernest Salamàndric.

El ‘potser li sona’ no era irònic. Segur que el trobava un jovenel·lo de nova generació. 

Va donar-li la carta, adjuntada amb la documentació i les notes del curs de formació per ser professor. Havia comprovat (ell! Senyal de com anhelava el lloc) cautelosament que tot estigués correcte, que no faltés ni un paper. 

—Extraordinari, però sí… no sembla una falsificació.

—Parli amb ell, si vol. Sincerament, creu que si pogués falsificar coses tan bé perdria el meu temps aplicant per ser professor i no… no ho sé, fent xecs falsos?

—Per favor, no faci aquestes bromes a classe.

L’ambient estava més tens que un Erumpent fent equilibris sobre una tela d’acromàntula. 

—El mantindrem informat.

—Si no vaig malament, avui és 28 d’agost… Fa tres anys vaig acabar aquest mateix dia colant-me a la festa temàtica d’aniversari d’un famós que per raons de contracte no puc desvelar, però això és una història per un altre dia. Però, com deia, el curs comença el dia 1. No es preocupi, suposo, suposo que em posaré a la interminable llista d’espera per ser el pròxim snack de les criatures.  

—Bé, sí, la veritat es que anem escassos de propostes… D’acord, té bon currículum. Pot estar aquest any de prova. I si ho fa bé, li renovarem.

Un any d’estabilitat. Un any de noves aventures. Un any d’estar ocupat preparant classes, era veritat. Però estar ocupat significava destinar tota l’energia a aquesta tasca, no a reviure dies dissortats.  Sonava bé. Era una alternativa que havia d’intentar.

*

El director s’havia sobtat quan li havia preguntat si es podia instal·lar aquell mateix dia. Com si no tingués un lloc per dormir! —tècnicament era així. Sí, havia escurat massa el temps, però mira, 10 sprinks que s’estalviava—. Per fortuna, recorrent a l’argument de l’imminent inici de curs, havia conclòs que el millor era que s’instal·lés aquell mateix matí. Quan havia aparegut de nou, aquesta vegada amb l’equipatge i els jackalopes, el director Fontaine s’havia sorprès novament, aquesta vegada pel poc volum que portava amb ell. Com es notava que aquell home només havia fet vida a Ilvermony.

—Els pukwudgies li estan preparant l’habitació. També cuidaran les seves mascotes. Amb tota la feina que tenim per començament de curs, encara no ho havien pogut fer. No li importa, veritat?

—I ara, home, no es cap molèstia passejar-se amb l’equipatge d’aquí cap allà.

—Va estudiar aquí, oi? Només hauria d’ensenyar-li les instal·lacions de professors. Però jo estic ocupat. Qui… 

Pel passadís, en aquell moment hi passava una noia de la mateixa edat del Jared, fins i tot una mica més jove (i ja era professora? Ja són ganes…). Però, tot i la seva edat, el Jared es va trobar intimidat per l’energia de la noia. Els cabells afros sobresortien del mocador, a joc amb la seva roba, i rebotaven de manera rítmica quan es movia de forma accelerada. Semblava tan ficada al seu món que el director Fontaine la va haver de cridar dues vegades abans que ella es girés.

—Professora Okafor! Li presento a...

—Jared Graves. 

—Tamisha Symone Okafor, d’Encanteris. Encantada.

—El professor Graves ocuparà la plaça del professor Edwards. Em preguntava si li podria mostrar les instal·lacions.

—No penso fer això. Que sigui la més jove no significa que em puguis encolomar la feina desagradable. Sense ofendre.

—Que va.

—Busca’t un altre pringat. Jo tinc feina.   

D’aquella energia que havia intimidat al Jared, el director n’era encara més susceptible. No va protestar quan li va donar llargues. Ella va seguir sense cap mena d’emoció pel seu camí, i el director Fontaine simplement va confirmar la seva decisió amb un cop de cap i va desitjar-li bon dia.

—A qui li puc encomanar… Ah! Perfecte! Wilson-Torres! Le Fay! 

Aquesta vegada, els dos noms que va cridar varen acudir. Per ser professors —almenys en tenien tota la pinta— també eren bastant joves. Era casualitat que justament s’havia trobat amb el claustre júnior o en aquells anys havien rejovenit a tota la plantilla? De fet… diria que els dos li sonaven vagament de la seva etapa escolar. Almenys ille, aquella manera de maquillar-se ja ressaltava a l’escola. No es que hi tingués res en contra, però d’un sol cop d’ulls, la túnica i el maquillatge, que contrastaven amb el to fosc de la seva pell, va evocar en la ment del Jared el plomatge d’un Fwooper. Li va sobtar el tall dels cabells, bastant auster en comparació amb l’extravagància de la túnica, doncs aquests estaven tallats tan arran que amb prou forces deixaven veure la forma naturals dels seus rínxols.

La seva acompanyant també li sonava vagament, tot i que el seu perfil estètic era molt més discret. També era més morena que el Jared, però al contrari que ille, els seus trets eren de procedència llatinoamericana. Li va cridar atenció la melena, de forma indefinida, ja que no acababa de poder-se englobar com a llisa però tampoc no es corvaben els cabells en forma de clars rínxols. Els cabells estaven lluitant una batalla amb la goma que els intentava retenir a lloc, i semblaven estar guanyant. El Jared es va demanar com devia estar amb els cabells amollats. 

—Els presento el Jared Graves, el nou professor de Criança. Ocuparà la plaça del senyor Edwards.

—Ensenyant, vol dir. No com a dinar de les bèsties —va puntualitzar el Jared.

A pesar dels colors llamps, la mirada del Jared requeia en la noia. I va desitjar que no ho hagués fet. En sentir el cognom, ella va lligar caps. I el Jared també: era un curs més gran, ara ho recordava, de la mateixa promoció que la Kathryn. No va dir res, però va notar que els seus enormes ulls castanys, enmarcats en unes ulleres de muntura platejada, començaven  desgranar-se en notes de compassió. Ugh. Com ho odiava.

—Mentre li preparen l’habitació, els hi faria res ensenyar-li les instal·lacions pel professorat?

El director Fontaine havia pres nota de la Tamisha: va prendre la resposta dels dos altres professors com un sí i va marxar, deixant el Jared sol amb ells dos.

—Però avui hi ha rebaixes a…

—Encantats! No et preocupis, Jared, aquí t’hi estaràs molt bé. Violeta Wilson-Torres, d’Alquímia.  —Li va oferir la mà de manera potser una mica massa enèrgica. Al Jared li va recordar a la vegada que un puffskein que tenia a càrrec seu es va prendre cinc cafès per accident. Però això era una història per un altre dia—. Però em pots dir V. Tothom ho fa. Per favor, digues-me V.

—Kai Le Fay, de Runes Antigues —Kai no li va estrènyer la mà de forma tan energètica. De fet, mentre ho feia, va aprofitar per mirar al Jared de dalt a baix. Les botes tacades de fang de feia tres anys van captar especialment la seva atenció. De mala forma, clar: no va poder dissimular la mirada de fàstic—. Per on vols començar?

—Eh… doncs si em poguéssiu dir on puc deixar les coses mentre em preparen l’habitació. El vejestorio…

—El director Fontaine —el va interrompre la V. 

—Això. No m’ha dit res.

—Només per curiositat, acostumes a vestir sempre així? —Alguna cosa en el seu to li indicava que per ‘així’ volia dir ‘amb la intenció de fer aixecar-se de la tomba a tots els meus dissenyadors preferits en pau descansin’. Potser la ganyota, el nas arrufat, el gest de dalt a baix—. Tan apagat?

—Eh… sí. M’agrada el color negre.

—Per Gigi Goode! Dic, pots deixar la motxilla amb la roba a aquella caixa d’allà. —I per aquella caixa volia dir un poal gris ple de deixalles—. Si després no la trobes ja et passaré una guia amb les millors botigues dels voltants. Sempre dic que per començar bé una bona etapa has de renovar l'armari… i aquestes botes agrairan la jubilació. Fa cinc anys que són demodé. I no totes les modes tornen. Afortunadament.

La V va riure nerviosa davant la incomoditat de la situació.  

—Però, Kai, no exageris! A mi m'agraden, les botes… —Almenys aquesta no estava xalada amb la roba—. Kai és la nostra experta en moda i de vegades es creu que és la Michelle Visage. Tu no pateixis, al Hathaway li va dir que estava bé que li agradés el Shakespeare, però que no feia falta que es vestís amb roba d’aquella època, o sigui que no li ha desagradat tant!

—Gràcies, suposo. 

La conversa havia caigut en un pou d’incomoditat. Els tres es van mirar sense saber molt més que dir, fins que la V va prendre la iniciativa i va decidir que la situació només era salvable si començaven el tour de debò. Mentre arrossegava el Jared cap a la sala de professors, Kai va intentar posar ordre a la seva desgràcia particular: la manca de color de la roba del Jared.

—Si et pots estar quiet un moment… molt millor —va sospirar alleujat mentre li acabava de col·locar la soga (ille segurament en diria mocador) de coloraines al voltant del coll del Jared—. El vaig fer jo l’altre dia per tenir peces per quan tornem a començar el club de moda. És un Versace del xinès. No, del xinès no, que l’he fet jo, hòstia. És un Versace. En el meu interior és un Versace. Jo em crec que és un Versace i tu el duràs com si fos un Versace.

—Relax, que no he demanat un assaig sobre el tema.

—D’on vens, Jared? —va tornar a interrompre la V—. Has tingut bon viatge?

—Nova York.

—Si hi tornes em podries comprar unes quantes coses? —El to d’ille implicava la subfrase  ‘amb les possibilitats estilístiques té Nova York i tu vesteixes així? Choices’.

—Quina hora és? Ha estat gaire llarga l’entrevista? —La V va ignorar el parèntesi d’ile seu amic—. Deus tenir gana. Vols una barreta de milka?

—És xocolata amb llet. No puc.

—Ets intolerant? Em sap greu… A veure què més tinc… t’agraden les galetes? En tinc de xocolata, cookies, de gingebre…

—Porten ou.

—Doncs… mira, tinc Takis amb gust de bacon, si vols res salat!

—Bacon. Ni de conya.

—Doncs… doncs… —Unes bossetes de te van caure de la jaqueta de la V, mentre buscava frenèticament entre totes les seves butxaques alguna cosa més per oferir-li—. Sí! Tinc quesadillas que em va fer la meva mare ahir. Les seves són les millors!

—Ahà. Pel nom duen formatge. No. 

—Vols…?

—Deixa-ho. Soc vegà. Ja si tinc gana agafaré fruita de la cuina —La mirada destrossada de la noia el va fer sentir fatal. No havia fet res mal fet, tot el que havia intentat des que l’havia conegut era fer-lo sentir a gust. Sí que era veritat, que tant d’estar entre animals potser s’havia oblidat de tractar amb persones… A més, l’intent havia estat adorable—. No et preocupis. Gràcies.

—Però no amaguis les quesadillas! Jo en vull —va interrompre Kai, qui ja estava més complagut amb l’outfit del Jared i se li havia llevat la cara de fàstic—. Doncs vivies a Nova York? Quan has fet el curs?

—Fa un any. Quan es va oferir per última vegada. Abans havia estat treballant amb els animals pel meu compte. 

—Has estat des que et vas graduar  vivint entre animals? Això explica l’outfit.

—Kai, t’estàs passant de Michelle Visage.

—Almenys no soc the hilarious Ross Mathews.  

Mentre recorria els passadissos, el Jared va haver d’admetre que, potser, Kai tenia una mica de raó en odiar el seu outfit negre. A finals d’agost, i en un corredor estret cobert de llum, gràcies a les grans finestres, tenia fred. Havia tingut roba abrigada, del temps que va passar al Tibet, però al final la va haver de llençar per qüestions d’espai i comoditat. Ara només tenia una caçadora de cuir, i en ple desembre no li bastaria.  

—Això és la sala de professors —va anunciar la V mentre picava a la porta de fusta abans d’obrir-la—. Bon dia, subdirector Martin.

—Martin? D’Espanyol? —va murmurar-li el Jared a Kai. Ell s’enorgullia d’haver estat el malson personal d’aquell senyor durant cada any que va estar a la seva classe. La rigidesa i el mal humor feien d’enfadar-lo una aventura molt agradable, encara que els càstigs posteriors no ho eren tant. Però sortia a compte només per veure com la vena de la templa del professor Martin desafiava totes les lleis—. Al Ricky encara no li ha petat la vena? 

Ille va arrufar les espatlles.

—Per desgràcia, no. Però si ens hi posem entre tots dos, aquest curs…

La V va acabar d’entrar a la sala de professors, aliena a la conversa paral·lela que estaven tenint el Jared i Kai.  

—Li presento al nou professor de Crian…

El Jared va decidir a entrar també: només per veure la cara que se li va quedar al Ricky va valer la pena: el facecrack del segle. No hi havia altra manera de definir-ho. La mirada de dos rivals trobant-se abans de l’assalt final. 

—Ei, Ricky, que tal? Segueix livin’ la vida loca?    

Si les mirades poguessin matar, si les mirades poguessin matar…

—Vaig avisar al senyor Fontaine que era una opció pèssima. El recordo dels seus anys d’estudiant. Encara no entenc com es va aconseguir graduar. 

—Oh, tu tampoc no m’has pogut oblidar, Ricky? El sentiment és mutu.

—I això em confirma que no ha madurat gens. Espero que el director Fontaine rectifiqui i agafi alguns dels altres candidats…

—Si no n’hi havia cap més. Les places per ser dinar dels amagosos cada vegada estan menys cotitzades.

—No sé a qui ha pagat o què ha fet per arribar tan lluny, és un despropòsit d’ésser humà i em fa vergonya que ensenyi a la nostra respectable institució. Però ha estat a criteri del professor Fontaine i l’he de respectar.

—Béeeeeee, doncs aquí hi ha les cadires —la V va agafar la veu cantant per tercera vegada abans d’evitar un conflicte. Però, i una cosa que havia agradat molt al Jared, havia estat la rialleta sota el nas mentre es ficava amb el Ricky. L’havia sorprès—, més enllà els armariets i també hi sol haver una safata amb cafè i begudes. Crec que ja està tot aquí! Seguim amb el tour! Tingui bon dia, professor Martin!

—No us sembla màgic com les persones més horribles no saben combinar colors? És com si l’univers em digués, té, mira el Martin amb la seva armilla  verda, odia’l. 

Kai estava arrepenjat a la finestra contrària, ja que mai no havia arribat a entrar a la sala de professors.

—He escoltat la discussió. No li facis cas, tio. Segurament l’acabarà palmant un dia d’aquests d’un infart.

—Em sap greu… Tot el que ha dit, horrible. No li facis cas —La V estava visiblement preocupada per si l'havien afectat les paraules del subdirector—. És una persona horrible amb tothom. No et conec gaire, però estic segura que no mereixes res el que ha dit el Martin. 

—No, si ja. —El Jared va rodar els ulls. Coses molt pitjors li havien dit.— Mentre li pugui amargar la vida com quan era estudiant ja em va bé. Gilipolles.

—Vinga, continuem amb alguna cosa més agradable! Va, anem a les instal·lacions de Criança. Al cap i a la fi és el més imprescindible per tu.  

—Cap porta ketchup per sobre, no? Que ja sabem de l’apetit de les mascotes…

Almenys ara veia els animals. Amb ells s’hi entenia més. Sempre havien estat els seus millors amics.

*

No. La capacitat de concentració no augmentava amb l’edat. Havien estat gairebé tres hores rondant pel castell —amb canvi de vestuari de Kai inclòs—  però ara, en la tranquil·litat de la seva ja nova habitació, era incapaç de recordar quins espais havia visitat i per què eren tan importants. Bé. Si es trobava necessitat ja sabria com localitzar-los; bé havia trobat un oasi en el desert. Però això era una història per un altre dia.  

L’habitació era tan genèrica… i ell en sabia molt, d’habitacions genèriques. Havia passat els últims anys de la seva vida d’habitació genèrica en habitació genèrica. Parets de colors neutrals, nues, llit, escriptori i armari com únics mobles, a vegades, si tenia sort, un suro, però quedava sempre conjuntat amb les parets. Lluny quedava l’habitació que havia tingut a casa els pares. Vermella, com s’havia entestat a tenir-la a set anys. Amb pòsters dels concerts del grup del pare, d’altres grups que li agradaven, retalls de les revistes de criatures màgiques i de reportatges sobre el Salamàndric, i fotografies… moltes fotografies. De cares que ara, sols recordar-les, era clavar-se un punyal al cor. Fins i tot una guitarra que mai no havia après a tocar.

Va intentar recordar com havia estat la seva habitació a Ilvermony, quan hi estudiava. Fins i tot el seu tros de paret de l’estança compartida havia estat més personal. Ara tenia molt més espai i no sabia com decorar-lo, quan abans havia estat el contrari. Era incapaç de no caure en comparacions: com havia sigut la seva vida quan hi estudiava i com era ara. Però, contra tot pronòstic, se li estava fent més lleu del que havia esperat. Sabia que seria difícil tornar, però era el camí que havia cregut més just. No tenia sentit seguir rondant pel món. No la tornaria a la vida. Tampoc no podia fer res per venjar-se. Però… seguir l’amor per les criatures que tots dos havien compartit, inculcar-lo a nens i intentar que aquests no cometessin els seus errors. Semblava un bon camí.

Va girar-se al costat contrari del llit —almenys els pukwudgie l’havien fet. Això ja era un avantatge respecte a la seva anterior situació— mentre deixava que els seus jackalopes el llepessin, postergant encara l’hora de desfer l’equipatge. Tampoc no feia falta actuar com si hi hagués molt per desempaquetar. Potser hauria de seguir el consell de Kai, tirar tota la roba i començar de nou. No sonava malament. Però sabia que ho acabaria comprant tot en tons negres. Era un clàssic elegant atemporal. I com si no, a ell li agradava. Els problemes per combinar negre amb negre eren, francament, pocs. 

Podria trobar el camí al menjador? Sabia on era de la seva època d’estudiant, però a vegades la memòria falla. Sempre podia tocar al despatx de la V. Li havia reiterat que estaven molt a prop, que per qualsevol cosa li demanés ajuda. En el seu to havia vist que no era mera cordialitat, no li molestaria el més mínim ajudar-lo en qualsevol minúcia. De fet, per la seva mirada quasi implorava una oportunitat per ajudar-lo. Com quan ho havia intentat amb els snacks.

Era simplement simpatia? En principi podria afirmar que sí. Però la reconeixença que havia vist en la mirada, en escoltar el cognom Graves…  Per això havia rodat món. Per evitar les mirades de pena, les ‘oh, el de la germana morta’. Durant tota la seva vida havia estat a l’ombra de la Kathryn. I la seva llum havia estat tan brillant que encara seguia en la penombra, quatre anys després de… de tot. 

La culpabilitat no disminuïa. De fet, va tornar a rebrotar, amb gran intensitat, mentre ordenava les escasses possessions. Les fotografies que no podia tirar, però tampoc tenir a la vista. Les cartes sense obrir… feia dos anys que havia perdut el valor per obrir-les. Però era incapaç de destruir-les. Les duia sempre amb ell, a cada mudança, mentre esperava que un dia tots aquells sentiments pal·liessin. 

Tots aquells records, de moment, va decidir que quedaven  al calaix més inaccessible, coberts d’informes que en teoria, s’hauria de llegir abans de començar les classes. Ara més que mai, necessitava distanciar-se de tot. D’aquelles històries que guardava per un altre dia, un molt llunyà que no estava segur de voler arribar a contar… Llàstima que eren les millors.

La motxilla ja estava buida. I ell estava plorant. Va tornar a enforsar-s al llit. Encara tenia temps fins a l'hora de sopar, encara es podia refer. Ho havia de fer. Aquesta havia de ser l’actitud pels següents mesos. Sofrir, perquè ho faria. Els records eren inevitables. Tornar a aixecar-se. I tenir una anècdota preparada. Això sempre.

Demà aniria millor.


Llegit 183 vegades


< Anterior capítol || Pròxim capítol >

 


Comentaris
Envia un comentari!: Per comentar has d'estar registrat. Registra't és gratuït ;-)


  • AvatarMercè GrangerEnviat el 17/07/2021 a les 01:14:48
    #27858He escrit 5 fanfics amb un total de 25 capítols

    Brooke Lynn Hytes serving
&quot;Escape to the Cushion Cathedral&quot; realness during  this
week&#39;s Untucked.: rupaulsdragrace

     

     

     

     

     

     

     

     

     

    Quin malson això però bé. Un capítol mediocre hi ha d'haver entre el capitolàs del pròleg i el d’aquí a dues setmanes. Sorry HAHAHHAHA. 

    Bé, espero que us enfadeu molt amb la mini trollejada tant del salt temporal com la del meu personatge HAHAHAH. He de dir que vam riure MOLT mentre intentàveu endevinar qui era el meu personatge! Pensàvem que diríeu el Kade, però ens vau sorprendre el Cullen, el Quahog... Realment no em veig capaç de dur personatge així, si vosaltres m'hi veieu... omg merci! Però no, aquí tenim al Jared, que sí... suposo que és un poc penjat el pobre XD I està mig traumadet. Ui, que haurà passat, qui li haurà donar aquesta backstory, ui quina pena.

    I aquí us deixo el moodboard del Jared!

    Sincerament vaig sofrir una mica escrivint el capítol, suposo que perquè just m'hi vaig posar en acabar exàmens, i, per tant, feia molt de temps que no escrivia, però vull pensar que al final l'he aconseguit encarrilar. Sinó, mala sort, el següent ja serà millor, espero HAHAHA heart

    En fi, passem a les referències:

    • Els jackalopes del Jared. S'anomenen Cheek, Nerve, Gall, Audacity i Gumption... suposo que ja sabreu perquè 

    Tayce Gall GIF - Tayce Gall Cheek
- Descubre &amp; Comparte GIFs

    • És un Versace del xinès. No, del xinès no, que l’he fet jo, hòstia. És un Versace. En el meu interior és un Versace. Jo em crec que és un Versace i tu el duràs com si fos un Versace. Literalment com una queen (Carmen Farala, Drag Race España) descriu el seu outfit HAHAHA
    • "Relax, que no he demanat un assaig sobre el tema". Ho respon la Tia Kofi (DRUK 2) quan una es posa intensa.
    • IDidnt Ask IDidnt Ask For An
Essay GIF - IDidntAsk IDidntAskForAnEssay TiaKofi GIFs
    • Choices. La catchphrase de la Tatianna (DRUS2, AS2) quan algú la caga o pren una decisió qüestionable. 

    Tatianna Choices GIF - Tatianna
Choices - Descubre &amp; Comparte GIFs

    • Michelle Visage, bàsicament la Risto de Drag Race. Una de les jutges, molt hater.
    • The hilarious Ross Mathews. Un altre dels jutges. Sempre el presenten així quan no té ni puta gràcia l'home.

    I... crec que ja està. Espero que tot així us agradi o us faci gràcia o jo què sé. Ens llegim d’aquí a dues setmanes heart

    Dediquem aquest capítol a la nostra estimada Scarlet Envy que tristament ha estat eliminada aquesta setmana d’All Stars 6. Sempre et recordarem, Scarlet, a tu i a la teva disfressa de tauró.

    Scarlet Envy GIF by
RuPaul&#39;s Drag Race - Find &amp; Share on GIPHY

    imageimage

    Una abraçada heartheartheartheart

     




  • AvatarMercè GrangerEnviat el 17/07/2021 a les 01:27:57
    #27859He escrit 5 fanfics amb un total de 25 capítols

    M'he deixat el títol smiley

    But that's a story for another day: la catchphrase que diu la nostra estimada i adorada Tayce durant un repte que consistia en un stand-up. Bàsicament repeteix un parell de vegades aquesta frase durant el monòleg. #SheDidn'tDeserveTheBottom2 #StillPissed

    Tayce Rpdr GIF - Tayce Rpdr
Rpdruk - Discover &amp; Share GIFs




  • AvatarCass RossEnviat el 17/07/2021 a les 02:11:06
    #27860He escrit 12 fanfics amb un total de 28 capítols

    Per fi coneixeu el personatge de la Mercè!! I la resposta correcta era.... c) none of the above. No estic segur fins a quin punt us pensàveu que realment era un dels professors que ja havien sortit al pròleg de Kai o si ja algú havia pensat en algun professor nou. ANYWAY, per fi coneixeu en JARED. I a més, teniu el salt temporal que vam parlar a l'Spoiler Day HAHAHAHAHAHAHA.

    M'encanta en Jared, que no tindrà daddy issues però això no vol dir que no tingui una backstory trista. Serien personatges nostres, si no tinguéssin una backstory trista? Espero que us hagi agradat molt, perquè a mi m'encanta, Mercè. És un personatge que es veu molt teu, amb la classificació aquella dels negres i els roses que va comentar la Marta. M'encanta en Jared; m'encanta com es relaciona amb Kai i la V, el grupet que faran aquests tres. El tema de Com Vestir-se 101 amb Kai, el tema de l'ajuda amb la V... A veure cap on va tot això! But that's a story for another day (aka SPOILERS) hahahhaha.

    En aquest capítol hem vist més professors, i m'encanta l'aparició de la Tamisha Symone Okafor's coming for you, to show the girls what she can do. La professora més jove però que té les idees molt clares i no es deixa dirigir per ningú, ni el director de l'escola, on s'és vist. I bé, que apareixin més el director i el subdirector també m'ha encantat. Ricky, què fariem sense tu i la teva vena... I el director, clar que sí, d'aquells típics que viuen desfassadíssims i tenen una assignatura estúpida que no pots questionar perquè ELL ÉS EL DIRECTOR.

    Mercè, m'agrada moltíssim tots els diàlegs, tant el que en Jared té amb el director com amb Kai i la V (trobo que els has clissat molt bé a tots dos i és genial - has posat algunes frases icòniques a la boca de Kai que m'encanten), amb totes les referències de DR pel mig, que estan molt ben posades i són ICÒNIQUES. (Les mascotes <3) Però és que els trossos de narració?? M'encanten també. Especialment l'última escena. Diria que he llegit un fotimer de cops aquest capítol, i aquesta última escena? Encara em trenca el cor. Trobo que ha sabut capturar molt bé aquesta banda més intima d'en Jared, com se sent realment, com lídia amb tot plegat, i és un contrast molt interessant amb l'actitud despreocupada i bromista que mostra davant dels altres.

    Et felicito per aquest capítol, Mercè. És genial per introduir en Jared i com a primer capítol oficial de la fanfiction està més que a l'altura, has superat el pròleg. I ara, a esperar dues setmanes pel capítol de la Marta, AAAAAAAAAH!

    Cass




  • Avatarmarta_ginny (Moderador/a FF)Enviat el 17/07/2021 a les 11:55:01
    #27861He escrit 12 fanfics amb un total de 171 capítols

    JAREEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEED YAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAA AAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAA AAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAY!

    (He desquadrat la pàgina? L'he desquadrat?)

    Us presentem el Jared, i puc prometre que you're in for a treat! És un personatge meravellós, molt de l'estil dels que la Mercè té controladíssims i súper complet i detallat, o sigui que moltes ganes que el conegueu bé tots! A ell i als seus traumes hahaha

    I salt temporal! Suposo que no us pensàveu que seria tan aviat huhuhu Però espero que us hagi ajudat a situar-vos, així us hem presentat els personatges més esglaonadament i a més a més hem pogut dedicar un capítol al que és el lloc i el funcionament de l'escola (és a dir, el pròleg). A mi se'm va escapar un comentari sobre com els personatges quedaven més a prop de la meva edat que de Cass i la Mercè i pensava que algú s'adonaria que les edats no quadraven, uf. Menys mal que no va ser així! Ara ja en podem parlar amb més tranquil·litat hahaha

    Fan fan fan d'aquest principi de dinàmica que es comença a veure. Les converses Kai-Jared em maten hahaha Però no només les discussions de moda i colors, sinó aquest punt de crear problemes que s'han detectat mútuament de seguida. I la V amb les mil butxaques on brand oferint menjar inadequat a un vegà hahaha A partir d'ara sempre portarà oreos o algo que pugui menjar a sobre, garantit! La veig treient una minicarmanyola d'hummus del no-res amb bastonets al moment que al Jared se li acudeixi dir que té gana hahaha

    I EL RICKY YES. Aquesta trama de l'odi mutu m'encanta. I el nom HAHAHAHAHA ens hi vam lluir! L'entrevista també està estupenda, amb el Fontaine en la seva línia. El Jared és un perill ambulant amb aquestes respostes hahaha i m'encanta! Per acabar, la introducció de la fantàstica Tamisha Symone. Disculpes per si us emboliqueu amb tants professors, però és que són meravellosos i trobo que ho fa tot més realista, que vagin sortint. No cal que els memoritzeu tots, no worries. Ja anireu veient quins van sortint més :)

    L'ESCENA DEL FINAL, TU ENS VOLS DESTROSSAR! O sigui m'encanta i em fa molta pena alhora. És que la motxilla del Jared és grossa grossa (la metafòrica, ja m'enteneu). Sembla mentida que jo hagi fet la backstory més light de totes, però és que us hi heu lluït, eh? Anyway, moltes ganes de veure bé com l'afecta a ell i a com es relaciona amb els altres.

    Això és tooooooot! D'aquí 15 dies, més (AH QUINS NERVIS).

    Ens llegim!

     

    PD: Scarlet, you'll be greatly missed </3




  • AvatarMercè GrangerEnviat el 18/07/2021 a les 12:27:04
    #27862He escrit 5 fanfics amb un total de 25 capítols

    Coses que m'he deixat:

    • El facecrack del segle. Fa referència a aquesta escena (imaginau-vos l'entrada a la sala de professors del Jared així hahahah). 
    • Amagosos. Són els hidebehind. La traducció va ser idea de la Marta!
    • Gigi Goode. Drag queen i fashion goddess a qui Kai venera. 
    • Gigi Goode Rpdr12 GIF - GigiGoode Rpdr12 Rpdr - Descubre
&amp; Comparte GIFs

     

    heartheart




  • AvatarArwen Black (Moderador/a FF)Enviat el 19/07/2021 a les 19:32:14
    #27863He escrit 1 fanfics amb un total de 2 capítols

    Quina por els amagosos, ara ho he mirat. Capitolàs!! Felicitats Mercè, moltes frases m'han encantat, per exemple "No hi havia altra manera de definir-ho. La mirada de dos rivals trobant-se abans de l,assalt final." Tinc ganes que es tornin a trobar el Ricky i el Jared muahaha. Que per cert, JA US VAL, aquí anant preguntant-nos quin creiem que era el personatge de la Mercè i al final no n'era cap. Començaré a tenir trust issues aviat. Al principi pensava que era la seva parella qui s'havia mort, però després he vist que era la germana. Per cert, puc shippejar la V i el Jared? La V adorable buscant alguna cosa que pugui menjar hahshaha. Quines ganes que arribi el capítol de la Marta! I gràcies per posar-nos les referències de drag race. Aviat provaré de mirar-ho huhuhu. Felicitats again pel capítol!



  • AvatarfrubbsulceEnviat el 22/08/2021 a les 12:56:24
    #27885He escrit 1 fanfics amb un total de 6 capítols

    Hola!

    No m'esperava el salt temporal tan aviat, la veritat. Però m'agrada molt el personatge, tot i que ens anessiu fent endevinar quin seria i no el coneixiem. Ja em puc imaginar com devieu estar rient pel grup de la fic. 

    "Si no hi havia reparat ara, no ho trobaria a faltar més tard. Aquesta havia estat la filosofia que havia utilitzat en les (moltes) mudances dels últims anys i mai no li havia anat malament" No ho trobo gaire bona idea, però si a ell li funciona... Amb mi no funcionaria, m'oblidaria la meitat de les coses importants. "No tenia gaire roba tampoc, però mira, ell coneixia un invent molt modern anomenat rentadora" Hahahaha.

    Mare meva, pobre professor Edwards... No m'estranya que ningú vulgui la plaça... "Ensenyant, vol dir. No com a dinar de les bèsties" Les bromes que fan sobre el tema són cruels però molt divertides. "Al Jared li va recordar a la vegada que un puffskein que tenia a càrrec seu es va prendre cinc cafès per accident" OMG però com pots deixar que es begui cinc cafès "per accident"? Also, ara haureu de fer un Behind the Scenes o algo sobre el puffskein del cafè.

    Però quant de menjar que porta la V a sobre! Ja és mala sort que no hi hagi res que pugui menjar el Jared... Em sumo a l'Arwen en shippejar la V i el Jared. La trobada amb el professor Martin, espectacular. I el final...broken heart Pobre Jared.

    Ens anem llegint!




  • AvatarMercè GrangerEnviat el 02/09/2021 a les 00:01:00
    #27893He escrit 5 fanfics amb un total de 25 capítols

    Arwen Black: Jo flipo que tenguin amagosos en un recinte escolar.... però bé si Hogwarts se suposa que és l'escola mñés segura i hi tenen cada cosa hahahahaha. El Ricky i el Jared es trobaran molt durant la fic, t'ho puc assegurar!

    "Començaré a tenir trust issues aviat" doncs com el Jared xD. Merci per comentar heart

    frubbsulce: Hahahaha us vam enganyar a tots, amb el salt temporal, sorry! Entre això i el misteri del meu personatge... hahaha. A mi també em fa molta gràcia mencionar al professors Edwards HAHAHAHAHAH. Gràcies per comentar heart




  • AvatarAgatha Black (Moderador/a FF)Enviat el 21/09/2021 a les 16:52:19
    #27904He escrit 9 fanfics amb un total de 207 capítols

     

    Ei! M’havia proposat posar-me al dia de la fic i comentar tot el que devia durant aquests quatre dies de vacances que havia tingut, però al final no m’hi he posat. Total, que ja que no tinc gaire feina, he decidit que m’hi podia posar dirant la setmana. Aquest capítol i el següent ja els havia llegit però encara no els havia comentat; tot i així he decidit tornar-los a llegir per refrescar. 

    Primer rellegit! Crec que ja t’ho havia comentat pel Whatsapp, però ho reitero: M’ha agradat molt; SOMEONE NEEDS THERAPY.

    Dels tres personatges, crec que el del Jared és el més trist. O sigui que ell és una persona molt trista, i el que porta pitjor el drama personal. És com que no el sap dissimular com els altres dos (of course tots tres personatges havien de tenir issues importants, perquè si no NO VIVIU XD).

    Trobo que l’has fet molt bé, el personatge. És del teu estil “penjat” i contrasta bé amb Kai. La tristesa trobo que és la seva emoció principal, i em pregunto si també ho era ja en el passat o si tot ve causat de la mort de la germana (crec que és això segon, perquè el to irònic dels seus diàlegs em fan pensar en una persona molt més alegre -o, si més no, àcida- que no pas trista). També estic encuriosida per si el color negre sempre ha estat seu predilecte o si és perquè de manera inconscient encara vesteix de dol. 

    A banda del drama que porten tots a sobre, trobo que heu fet 3 personatges molt diferents; resulta difícil pensar que es puguin portar bé. No sé si heu fet a propòsit que la major part del claustre sigui de l’any de la catapum, com per obligar-los a fer pinya perquè són els joves, però trobo que precisament és un punt que pot fer que es donin aquestes amistats improbables. M’ha agradat molt com has plasmat la V, també, m’he fet molta idea de com és abans de llegir cap capítol seu (bé, ara ja l’he llegit, però quan vaig llegir el teu capi per primera vegada també ho vaig pensar). Ah, i he agraït molt les descripcions físiques que has posat, ajuden molt a posar cares en la ment. 

    Crec que ho deixaré aquí, perquè aquests primers capítols entenc que són de presentació dels personatges i de moment no em puc ficar gaire amb la trama, només amb les primeres impressions de la psique de cadascun. En general, molt bon capítol; felicitats! ;)