El club de les hist˛ries secretes - GNOM: Generalment Nefastos i Obligat˛riament Malaltissos
AvatarEscrit per frubbsulce
Enviat el dia 10/04/2021 a les 14:10:51
┌ltima modificaciˇ 10/04/2021 a les 19:33:59
Tots els capÝtols de El club de les hist˛ries secretes
< Anterior capÝtol ||


GNOM: Generalment Nefastos i Obligat˛riament Malaltissos

Hola a tothom!

Ja sé que vaig dir que tindria més temps per escriure, però just després ens van manar la redacció de Sant Jordi i vaig dedicar-me a allò. De moment ja ha servit d’alguna cosa, he quedat finalista! Però ja teniu aquí un nou capítol! El vaig començar a escriure durant les setmanes d’exàmens, i al principi algunes de les coses em semblaven una mica exagerades, però a mesura que anaven passant els dies (i que vaig escriure “bonjour” al treball d’anglès) vaig veure que no.

Com ja deveu haver endevinat, té lloc al 1996, una setmana abans dels exàmens. Disfruteu-lo!

* * *

—Aaargh!

Un llibre d’encanteris de nivell 5 va travessar volant la Sala Comuna de Hufflepuff fins a xocar amb la paret i rebotar contra una estanteria. El llibre va fer caure un test, que al xocar amb el terra es va esmicolar.

—Susan, prova de calmar-te per favor!- Li va etzibar l’Ernie Macmillan-. Tots estem molt estressats, però això no és motiu per carregar-nos el mobiliari de la Sala Comuna!

La Susan Bones va buscar ajuda en la seva amiga, la Hannah Abbot, però ella estava massa prop de patir un atac d’ansietat  com per pensar quina era la seva opinió.

—Ja ens hem carregat tres testos en el que portem de mes—Va dir el Justin Finch de Fletchley, que ja anava per la cinquena tassa de te—. Si seguim així, ens quedarem sense abans de que s’acabi el curs.

La Susan va agafar el llibre d’encanteris i el va deixar a la taula. Es va recollir els cabells en un monyo mal fet, i hi va clavar un llapis per que s’aguantés. Va intentar canviar d’assignatura per veure si es calmava una mica, però quan es va veure repassant per enèsima vegada les dates dels consells de druides va acabar deixant la ploma i aixecar-se de la taula.

—On vas?—Va preguntar-li l’Ernie.

—Vaig a prendre l’aire.

L’Ernie va intentar tornar a submergir-se en els apunts, però li era molt difícil. Es va aixecar i va obrir la porta.

—Vaig a veure que fa la Susan—Va dir, i va sortir de la sala.

 

La Susan estava asseguda a les escales, només uns passos més avall de la porta de la Sala Comuna de Hufflepuff. Intentava tranquil·litzar-se una mica, però el pensament se li en anava als GNOM, a tot el temari que havia d’aprendre per a la setmana següent i del qual encara no se’n sabia ni la meitat. Per no parlar de la part pràctica...

—Estàs bé?

L’Ernie la va distreure dels seus pensaments, i la veritat, li estava agraïda.

—Sí, sí. Només és que estic dels GNOM fins al capdamunt.

—Una mica com tots. Au, posa’t de peu, que el terra està molt fred.

La Susan es va aixecar i es va espolsar els pantalons. Es va apropar a la finestra.

—Perquè has vingut?

L’Ernie es va apropar, i ella va recolzar els braços a l’ampit de la finestra.

—Em sap greu haver-te cridat d’aquella manera.

—Tranquil, no passa res. Com tu has dit, estem tots molt estressats. I jo soc la primera. M’ho mereixia.

—Però perquè et preocupen tan els exàmens? Tu ets molt llesta.

—No ho sé, Ernie. Per primer cop, tinc por de no estar a l’altura.

—No diguis aquestes coses, Susan. T’anirà tot perfecte.

—Ja m’agradaria...

L’Ernie va posar la seva mà damunt de la de la Susan. Ella va decidir no apartar-la, i va mirar-lo d’una manera desafiant, tot i que ell no se’n va adonar. Estava molt nerviós, però al veure que la noia no se’l treia de sobre va continuar.

—Has pensat que faràs a MAG?

—Una mica, però prefereixo veure com em van els GNOM primer. No voldria fer-me il·lusions pensant en agafar un assignatura i adonar-me de que no puc perquè no l’he aprovat...

—Ja, ho entenc. Jo encara no en tinc ni idea. Et queda molt bé, aquest monyo.

La Susan va riure. Però si aquell monyo se l’havia fet en deu segons!

—Eh, que t’ho dic de debò! I el pijama també...

 La Susan va notar com es posava vermella. Que pretenia, l’Ernie? Bé, en realitat, s’ho imaginava una mica, però preferia fer-se la ingènua i deixar-lo fer. No entenia quin criteri seguia per fer-li compliments, perquè feia setmanes que no es preocupava gaire de quines pintes portava. De fet, encara no s’havia adonat de que tenia sucre a la galta fins que l’Ernie li va treure.

—Fa una nit molt maca.

—Sí, hi ha Lluna plena.

—Retiro el que he dit: fa una nit molt maca per tots els que no som homes-llop.—Va dir l’Ernie—Com deu estar, el Llopin?

—No ho sé, però m’ho puc imaginar...

—Perquè?

—Soc una noia, també tinc una setmana dolenta al mes... Tot i que no deu ser tan dolent com convertir-se en llop, és clar.

—És clar... Han dit quan serà la pròxima excursió a Hogsmeade? —Va dir l’Ernie, canviant de tema.

—No en tinc ni idea, ho hauríem de preguntar a algú que visqui al món real i no al dels GNOM!

Tots dos van riure i van estar uns segons en un silenci en que tots dos sabien que passaria però cap dels dos s’atrevia a fer el pas.

Es van mirar als ulls i, poc a poc, es van anar acostant més, fins a fondre’s en un llarg i dolç petó.

Durant uns instants, la Susan es va oblidar de tot. Qui era, on estava, i tots els perills que això comportava. Es va centrar en el moment que estava compartint amb el seu amic, que ara ja era alguna cosa més que un amic. De cop, tot li va tornar a la ment. Ella era una estudiant de cinquè, estava a Hogwarts i en qualsevol moment podien aparèixer la Sra. Norris i el Filch. A desgana, es va separar de l’Ernie, tot i que ell seguia abraçant-la.

—Hauríem de tornar a entrar abans que vingui la Sra. Norris i el Filch ens empaperi per qualsevol tonteria...

—Si...

Els dos van pujar agafats de la mà les poques escales que els separaven de la porta d’entrada a la Sala Comuna i, abans d’entrar, es van fer un segon petó, aquest cop més curt, però que va acabar de donar a la Susan l’energia necessària per a una llarga nit d’estudi.

—Que sigui el nostre secret—Va dir l’Ernie abans d’obrir la porta.

Ella va assentir amb el cap, i tots dos van entrar a la Sala de Hufflepuff. 

* * * 

—La poció de la mutació és una poció de nivell molt avançat, que serveix per adoptar l’aspecte d’una altra persona—Recitava la Pansy Parkinson—. Els seus efectes duren una hora, i mai s’ha de fer servir per convertir-se en un animal. Per fer-la es necessiten... uhm... Pell de serp de corall... i... ehm...

La Pansy va girar el full on havia apuntat les dades clau de les pocions per llegir els ingredients de la poció de la mutació.

—Però per què estàs estudiant per Pocions? —Li va preguntar el Draco Malfoy.—Som els protegits de l’Snape, aprovaríem fins i tot si féssim explotar l’aula i enverinéssim algú... És més, si enverinéssim el Potter, ens pujaria la nota i tot!

El Crabbe i el Goyle van riure la gracieta del seu amic. A la Pansy mai no li havien caigut bé aquell parell de totxos, eren més inútils que uns guants de boxa per a serps.  Tot i així, va fer veure que li feia molta gràcia per fer content el Draco, que sempre va bé tenir-lo a favor.

—Sí, però si féssim explotar l’aula el Filch ens penjaria d’aquelles manilles que té al seu despatx, jo diria que l’Umbridge sí que li deixa fer-les servir...

La Pansy va deixar Pocions perquè amb “l’ajuda” de l’Snape aconseguiria rascar els punts pe l’aprovat. En canvi, d’Història de la Màgia no li regalarien ni mitja dècima, així que es va posar a repassar allò.

—Quin rotllo... Jo no penso fer el MAG de Transfiguració, perquè he d’estudiar per això?

—Perquè no vols una bronca de la McGonagall, per això has d’estudiar, Draco!

El Draco va remugar alguna cosa que no es va sentir.

—Tinc gana, no queden més galetes?

—Recoi, Crabbe! Ets com un nen petit.—Li va engegar la Pansy

—Sí, però hi ha més galetes o no?

La Pansy va tirar-li a la cara un paquet de galetes i es va posar a subratllar amb tinta de color verd tot el que li semblava important. El Crabbe omplia els apunts de molles i xocolata, fent-los il·legibles, mentre el Goyle intentava robar-li una galeta. El Draco intentava un cop i una altre de transfigurar un ocell en un gerro.

Pum!

El Goyle va caure a terra i va arrossegar el Crabbe, que seguia defensant el seu paquet de galetes.

—Joder! No us podeu estar quiets? No hi ha manera d’estudiar, així!

—Perdó— Van dir tots dos, espantats pel mal geni de la Pansy.

La Pansy va tornar a escriure alguna cosa al seu pergamí.

—Psst. Crabbe, passa’m una galeta.—Va dir-li fluixet el Goyle.

—T’he dit que no!-Va dir ja una mica més fort.

—Va sisplau...

—He dit que prou!

La Pansy es va aixecar amb un moviment brusc i, sense voler, va abocar tota la tinta damunt del llibre d’Història de la Màgia.

—­El que em faltava! —Va treure la vareta—Purgo!

La taca va marxar una mica, però el llibre seguia semblant de geografia, en comptes d’història.

—Merda! Va Crabbe, dona’m el teu llibre.

—Per què?

—Perquè és culpa teva que el meu hagi acabat així, i tu suspendràs tinguis o no llibre.

Resignat, el Crabbe li va donar el seu llibre.

BOOM!

Una explosió va ressonar per tot el castell. Venia de la Torre de Gryffindor. Tots els alumnes van sortir a la porta de les Sales Comunes, mig adormits. Excepte els de cinquè i els de setè que estaven completaven desperts, evidentment.

* * *

El Neville i el Seamus es miraven horroritzats les restes del seu calder. El racó on s’havien posat a practicar estava tot esquitxat d’una poció de color lila que ja no era res exactament, ja que de tantes coses que li havien tirat per corregir-la semblava una poció completament diferent.

Ehem... Neville, no se suposa que això hauria de ser de color verd? Per que és de color lila?

—No ho sé, Seamus! El que sí que sé és que hem de netejar tot això abans que arribi algun professor.

—Però qui ha deixat que aquest parell treballessin junts!-L’Hermione va exclamar histèrica.- Si per separat ja són un perill, junts són pitjors que una bomba atòmica!

—Què és una bomba atòmica?-Va preguntar-li el Ron al Harry.

—Eeeeh... És un explosiu muggle molt potent i perillós. El fan servir en les seves guerres.

—Ah.

Alguns dels Gryffindors de cinquè es van aixecar a netejar aquell desastre de poció enganxifosa i cremada. Alguns alumnes de setè que estudiaven pels MAG es van unir als que netejaven la potinga, mentre altres reien del duo explosiu.

—Es pot saber que ha passat aquí!-L’Umbridge havia entrat com una exhalació a la Sala Comuna de Gryffindor. Esbufegava, es notava que havia arribat corrents.

—Ha explotat un poció, professora Umbridge.

—I qui ha sigut l’idiota, inepte i neci que ha fet explotar això?

No hauria fet falta preguntar, tant el Neville com el Seamus estaven coberts d’aquell intent de poció. Tot i això, van aixecar la mà tremolosos.

­—Vostès dos... M’ho hauria d’haver imaginat... Castigats! Ara em netejaran aquesta porqueria i demà vindran al meu despatx per escriure unes ratlles.

Tots dos van fer cara de resignats i van treure les varetes.

—Ah, no! Sense màgia! No em mirin amb aquesta cara. Aquí es fa el que jo dic! Els espero demà.

L’Umbridge va anar cap a la porta, però abans de sortir va dir:

—D’aquí mitja hora vindrà el Filch a veure si ja tenen això enllestit.

L’Umbridge va marxar de la Sala de Gryffindor.

En aquell moment van començar a baixar alumnes d’altres cursos, endormiscats, a veure que havia passat. Havien preferit esperar a deixar de sentir els crits de l’Umbridge per baixar.

—Què ha passat?—Va preguntar un alumne de sisè.

—Només ha explotat una poció, no n’hi ha per tant! —Es va queixar el Seamus—. Torneu-vos en a dormir...

La majoria dels estudiants van tornar a les seves habitacions després de saber que la torre seguia en peu i sense cap forat, però alguns van decidir quedar-se una estona fent companyia als que estudiaven pels GNOM i pels MAG. La Ginny es va quedar i es va apropar a la taula on estudiaven el Ron, el Harry i l’Hermione. El Fred i el George interrogaven el Neville i el Seamus sobre que havien posat en aquella marmita.

—Que no recordo que he posat dins! Si ho recordés, probablement no hauria  explotat...

—Va Seamus, fes un esforç... Ens aniria molt bé per al nostre negoci...

—Nois, vosaltres no teniu els exàmens de MAG el mateix dia que nosaltres tenim els GNOM? —Els va preguntar el Neville—. No hauríeu d’estar estudiant?

Els bessons es van resignar i van tornar a la taula on estudiaven amb el Lee Jordan i l’Angelina Johnson.

—Estan tots bé? —La McGonagall va entrar a la Sala de Gryffindor. No anava en pijama, es notava que havia volgut fer temps per no creuar-se amb l’Umbridge—. Finnigan, Longbottom, És veritat el que m’ha dit el Peeves?

La McGonagall va dirigir la seva mirada cap al racó on el Semaus intentava netejar tota aquella porqueria i el Neville agafava la marmita, que encara regalimava, amb dos dits per intentar salvar-la, deixant un rastre de gotes liles al seu pas.

—Veig que sí.... —Es va dur una mà a la cara— Ja ha vingut l’Umbridge?

—Sí, professora McGonagall—Va dir l’Hermione, que buscava un pergamí que el Fred i el George li havien amagat. —D’aquí a una estona vindrà el Filch per veure si ja han acabat amb... allò.

—Magnífica paraula per descriure el que han fet el Finngan i el Longbottom, senyoreta Granger. Està buscant alguna cosa?

—Uns apunts de magimàtica.

—Em penso que són més a prop del que li sembla. —Va riure mirant fixament els bessons Weasley, que miraven la làmpada del sostre amb un somriure de complicitat. — Accio pergamí!

El pergamí va baixar del sostre i la McGonagall el va donar a l’Hermione.

—M’imagino que l’Umbridge els ha castigat a escriure alguna cosa, no és veritat?

—Sí—Van dir el Seamus i el Neville amb el cap cot.

—Em sap greu, però no hi puc fer res. Hauran de complir el càstig. —Es va dirigir cap a la porta­­—. Espero que estiguin estudiant molt. Que passin bona nit.

* * *

Després de que el professor Flitwick expliqués als alumnes de Ravenclaw que encara estaven desperts el que havia passat a la Sala de Gryffindor i digués que no era res greu i que tornessin a dormir o a estudiar, tots van tornar als seus llocs. El Michael Corner va tornar a seure a la taula on estava estudiant per Encanteris amb la Padma Patil i el Terry Boot.

—Qui creieu que ha sigut, el de la poció? —Va preguntar la Padma mentre buscava una altra ampolleta de tinta a la seva bossa.

—El Seamus Finnigan, segur—Va respondre el Michael sense aixecar la vista dels apunts d’Encanteris.— És un expert en fer explotar coses...

—Però també has de tenir en compte el sapastre del Neville Longbottom i l’historial dels bessons Weasley­— Va dir el Terry, rient.

En aquell moment, un mussol va intentar entrar per la finestra tancada, donant-se així un bon cop al cap.

—Ollie! —Va cridar el Michael, aixecant-se corrents per anar a obrir la finestra­— Perdona, t’has fet mal?

L’Ollie va picotejar-li el dit i el Michael li va donar una galeta. A la pota portava lligada una carta i un paquet petit.

—Que t’ha portat, Mike?— Li va preguntar el Terry mentre li acariciava el cap al mussol.— De qui és la carta?

—Dels meus pares...—Va dir obrint el sobre.— Que deu haver passat?

En obrir el sobre, un munt de fotografies van caure a terra. Va deixar la carta damunt la taula i es va ajupir per recollir-les.

—Oh, que mono! —La Padma s’havia avançat i havia recollit algunes fotos—És el teu germà?

—Germanastre—La va corregir el Michael— Va néixer ahir, la mare em va enviar una nota.

—No sabia que... els teus pares estàn divorciats?

—Sí. Ell és muggle, i no li va fer gaire gràcia saber que la mare és bruixa... El veig dos cops l’any, per Nadal i a l’estiu, pel meu aniversari. Crec que no sap que soc bruixot, com la mare, i millor que no ho faci... No sigui cas.

—No ens ho havies explicat mai—Va dir-li la Padma, mentre l’Ollie li picava el dit—Ollie, estigues quiet, el Mike ja respondrà quan vulgui!

El Michael va deixar els llibres a una banda de la taula i va començar a llegir la carta. El seu germanastre es deia John i era molt mono. Havien buidat les golfes per fer-li una habitació al Michael, ja que la que ell tenia abans, més petita, seria pel John. Quan va haver acabat de llegir la carta, va obrir el paquet. La seva mare li havia enviat unes galetes i granotes de xocolata, que es va partir amb la Padma i el Terry.  

Quan es van haver acabat tot el menjar van intentar tornar a estudiar, però era tan tard que ningú aconseguia centrar-se.

—Eeeeh, Mike, estàs escrivint apunts de Transfiguració damunt els deures d’Astronomia?

—Ostres!—Es va sobresaltar el Michael—Merda, merda, merda! No me’n havia adonat...

—Ja ho veig, ja—Va dir la Padma, intentant concentrar-se en els seus apunts— Ho tenies molt avançat?

—No, que va, acabava de començar, però ara he de repetir totes dues coses, i els apunts ja ocupen mitja pàgina... Ara que faig?

—Deixar Transfiguració per avui, que ja desvarieges una mica... —Li va dir el Terry, llegint el que havia escrit el Michael en el pergamí— Com a mínim la meitat del que has escrit aquí no està igual que al llibre...

—No fotis! —VA dir el Michael, corrent a agafar-li el pergamí de les mans— Argh, ara ho he de repetir segur...

—Mike, em penso que hauríem d’anar a dormir... —Va dir la Padma, mirant el rellotge—Ja són gairebé les dues de la matinada i demà hi ha classe igualment.

—Potser sí, a veure si demà tinc el cap més clar i soluciono això...

—Bona nit, doncs—Li va dir el Terry, que va començar a recollir les coses per pujar a l’habitació.

—Bona nit—Va respondre el Michael, mentre ell i la Padma guardaven les coses a la bossa, també.

Van pujar a les habitacions, el Michael i el Terry es van acomiadar de la Padma fins a l’endemà al matí i van entrar a la seva habitació. Es van posar el pijama i només estirar-se al llit, es van adormir.

* * *

I fins aquí el capítol d’avui! Espero que us hagi agradat, m’ha encantat poder fer servir diversos personatges secundaris. He intentat lligar una mica els principis dels diferents punts de vista amb el que ha passat a l’anterior, però no ho he aconseguit massa...

Fins aviat!


Llegit 40 vegades


< Anterior capÝtol ||

 


Comentaris
Envia un comentari!: Per comentar has d'estar registrat. Registra't Ús gratu´t ;-)