U de setembre - Mirall trencat
AvatarEscrit per Arwen Black
Enviat el dia 02/04/2021 a les 19:44:57
┌ltima modificaciˇ 02/04/2021 a les 19:44:57
Tots els capÝtols de U de setembre
Pr˛xim capÝtol >


Mirall trencat

 

U DE SETEMBRE

Capítol 1: Mirall trencat

Riiiiiiiing. Riiiiiiing. Riiiiiiing.

Em desperta el so del telèfon. Sento passes ràpides per l’estança de sota i el meu pare que contesta. Jo, per la meva banda, em limito a fer un gran badall, em dono el tomb i segueixo dormint, acomodant el cap entre els flonjos coixins blancs. Però sento tres cops a la porta i algú que en gira la maneta per obrir-la.

A dutxar-se! crida la meva mare. -No saps quin dia és avui? 

Avui, avui… oh my, avui és u de setembre! Avui toca Hogwarts!

Però agafar el tren no és el que més il·lusió em fa (i mira que me’n fa), el que més il·lusió em fa és que avui… és el meu aniversari! Faig 17 anys. 17. Per fi. Ja soc major d’edat! I podré fer màgia fora de l’escola!

Em llevo i, un cop dutxada, baixo i vaig cap a la cuina, passant per davant de la sala d’estar, on ara la mare està parlant amb un cap flotant a la llar de foc. “Sí, avui els diaris en van plens, la boira s’està estenent més ràpid del que s’esperava…” diu el senyor de la llar, que sembla que tingui els bigotis en flames, sense perdre la dignitat. 

Segueixo pel passadís fins a la cuina, on el meu pare encara està parlant per telèfon. “Sí, ja sé que ahir la previsió del temps va fallar, però segons els meus càlculs avui toca que faci bon dia, li prometo. No sé de quina direcció surt la boira, apareix del no res! Què vol que hi faci?” diu el meu pare a punt de perdre la paciència. Mentre li responen, i ell torna a respondre, i li tornen a respondre, vaig preparant la llet i els cereals i acabo tan ràpid que encara no han acabat la conversa. 

Me’n torno a l’habitació a vestirme, i quan finalment m’estic posant la goma de cabell a la trena, sento tres tocs a la porta i algú que en gira la maneta per obrir-la.

A dutxar-se!

Espera… Com? Com que a dutxar-se? Si ja m’he dutxat… i he esmorzat, i m’he vestit. La meva consciència es desperta a poc a poc, i el primer que noto és un color taronja càlid que es confon amb la meva habitació per darrere les parpelles. 

Ostres, no... Estava somiant

Però si ho recordo bé… sí que és dia 1... I avui… avui segueix sent el meu aniversari... 17, per fi. Sí, per fi. Però bé, ara m’he de preparar per agafar el tren. Dutxar-me, vestir-me… Ara ho he de tornar a fer tot un altre cop?! Penso amb desesperació. Avui serà un d’aquells dies. Obro els ulls lentament...

I poc a poc em tornen els records com si fossin gotes d’aigua en un dia de pluja.

 

San Mungo, 8 del matí

No hi ha tren. Bé, tècnicament sí que hi ha tren, però jo no l’agafaré pas. Hauria d’anar al tren, i retrobar-me amb els meus amics, i participar en la gran celebració de benvinguda, i escoltar el barret que tria, i encabat anar a la sala comuna de Hufflepuf amb la panxa ben plena. El groc i el negre, les plantes, el nostre refugi… La Helen i la Mar, fent-me riure sempre amb qualsevol bajanada... M’incorporo i estiro els braços passant-los suaument per la nuca. Noto com els cabells em cauen en cascada sobre l’espatlla. Hauria de ser una noia normal i corrent... Però no ho sóc. Almenys encara faig 17 anys, penso.

Em dic Maia. Tinc una enfermetat molt rara, només la tenen tres persones més del món màgic, i dues es van morir als setze anys... I jo... sí, encara sóc aquí, però cada dia que em desperto recordo dolorosament que em queda un dia menys de vida. Que podria ser l’últim. Que aquest potser serà el dia. Pensava que no arribaria a la majoria d’edat. Donaria el que fos perquè el somni fos real, i la realitat fos el somni. I la meva mare estigués parlant amb el seu cap de departament a la sala sobre la boira, i el meu pare s’enfrontés a l’arduosa tasca de predir el temps mentre parla amb el seu company de feina a la cuina, en aquesta època en què els demèntors estan proliferant més que mai, i el pont va caure l’altre dia, i tothom culpa al president muggle...

Però no tot són males notícies. Com he dit, encara faig 17 anys. (Sisplau, no em feu mostrar-ne l’entusiasme per tercera vegada) I ahir em van començar un tractament nou que promet molt. Però per fer-ho, m’han hagut de canviar d’habitació. Vaig venir ahir a la nit, i poca gent em va veure, però ara toca enfrontar-se a noves coses. En aquesta ala tot és nou, penso mirant al meu voltant. A les parets, meitat de fusta, meitat blanques. Als armaris, de color caoba.

Sento unes rodetes que recorren el passadís i m’afanyo a buscar les espardenyes amb les puntes dels dits. El terra és fred, tant que casi crema. Bé, és bona senyal, almenys ja no estic dormint, ni somiant desperta. Me les poso i trec el cap per la porta.

Bon dia, Maia! Aquí tens l’esponja i una tovallola.

No necessito sabó? Pregunto, amb les dues coses a les mans, mirant-me la dona que m’ho ha ofert. Abans, a l’altra ala, em donaven un potet amb “una dosi” de sabó.

Ah, per això no et preocupis, l’esponja ja en porta. em diu amb un somriure.

Oh, que moderns, amb quin encanteri ho hauran aconseguit? Em pregunto mentre me’n vaig a l’armari, i em quedo pensant uns segons, intentant escoltar com em sento. Avui em sento blava, així que agafo un jersei blau cel i uns texans. Tot seguit em dirigeixo al bany, passant per davant del llit de la meva companya d’habitació, que deu tenir la meva edat, i ja dutxada, es dirigeix cap a la porta.

Bon dia li dic en creuar-nos, i com que l’he enganxat a mig badall em saluda amb la mà que li queda lliure. Té els cabells negres, curts. Em faig un apunt mental per preguntar-li com es diu més tard.

L’aigua de la dutxa arriba calenta de seguida, però he d’anar pitjant el botó cada dos per tres perquè només surt uns segons, així que acabo ràpid. Mentre estic pensant en lo còmoda que és la dutxa de casa, m’adono que hi ha una cosa en aquest bany que m’inquieta, i trigo uns segons en adonar-me de què és. El lavabo es veu molt pobre, és com que... no hi ha mirall. No sé si mai heu vist un lavabo sense mirall, però queda una mica estrany... Potser a algú se li ha trencat...

Un cop vestida trec el cap per la porta que dona al passadís i veig com en una banda hi ha la recepció, al costat del que sembla la porta de sortida, i tothom es dirigeix cap a l’altre extrem del passadís, on hi ha una obertura que dona a unes taules on la gent es va asseient. La meva companya d’habitació està en una taula de 4 on ja són 4, així que busco lloc en una altra on hi ha un seient buit.

De seguida començo a sentir-me incòmoda, però, perquè la noia del meu costat no em treu els ulls del damunt. La miro de reüll i veig que té la cara competament girada cap a mi, sense cap tipus de dissimulació, amb molt poca... naturalitat, i els ulls ben oberts. Desvio la mirada ràpidament i em concentro amb la tasseta de llet que m’acaben de portar, i el pa.

Hola em dic Paulina tu com et dius? Jo em dic Paulina i ella és la Kalifa diu assenyalant cap a qui li queda davant, que és una dona àrab, prima, d’uns 30 anys.i ell és el Bob diu assenyalant l’home de cabells blancs d’uns 50 anys que queda davant meu.

Ah, d’acord... Hola a tots faig, amb timidesa. Bufa, aquesta noia parla molt ràpid. Fetes les presentacions, segueix parlant amb la Kalifa i en Bob.

Crec que li agrado a l’Antuan. xuxiueja ja sabeu, el del jersei verd. És guapo, no trobeu?

Em giro dissimuladament per buscar algú amb el jersei verd, però no hi ha ningú. I no és que siguem gaires.

Es molt guapa la meva filla respon la Kalifa. Potser vol canviar de tema, penso, donant gràcies a Merlí. Ahir em va trucar i vam estar parlant i rient.

Ja, ja, ja! Es posa a riure la Paulina. 

Ja, ja, ja! Es posa a riure la Kalifa. M’he perdut alguna cosa?

Ui, bip! Fa la Kalifa de cop i volta. Bip, bip, bip! –i posa la mà a la taula, posa els dits en forma de trucada de telèfon i s’apropa la mà a l’orella—. Si? Ah, hola! Ahà Es miren amb la Paulina, i la Paulina comença a riure, perquè la Kalifa està fent veure que parla per telèfon.

La Kalifa també es posa a riure, i la Paulina encara riu més fort. Tothom s’està descollonant, així que faig un mig somriure per no quedar massa fora de lloc, i just aleshores...

Shhh! Fa la Kalifa Shhh! Que no sento!

Tothom calla. I escoltem com la Kalifa fa veure que té una conversa amb la seva filla. Perquè ho està fent veure, oi..? Cada vegada n’estic menys segura, perquè s’ho pren molt seriosament. No entenc res. La Paulina segueix rient per sota el nas, sembla que tothom ha entès alguna cosa que se m’escapa. Em fa un signe amb la mà, fent rodar el dit al costat del seu cap, com si digués “està boja”. El Bob ja s’ha acabat l’esmorzar; s’aixeca, em mira i diu –a mi m’agraden passives, com tu –que són les primeres paraules que pronuncia en tot l’esmorzar, i dit això, es dona mitja volta i se’n va.

Què acaba de passar?

 

San Mungo, 1 del migdia

La meva companya d’habitació torna poc abans de l’hora de dinar i comença a empegar amb cinta adhesiva a la paret de sobre el seu llit uns dibuixos, la majoria mal pintats, en colors de fusta i retoladors, que ha portat amb ella.

Hola, em dic Natia. No has vingut a pintar, oi?

A pintar? dic, mentres col·loco el punt de llibre que m’he trobat a la pàgina 25 de Els sofriments del jove Werther. La veritat és que després de l’esmorzar he agafat un llibre i m’he tancat a l’habitació el més ràpid que he pogut.

Sí, bé, és que no és que hi hagi gaire més a fer, aquí. Pintar o llegir, i diria que ets la primera a fer servir l’armari dels llibres en molt de temps. Mira, aquest dibuix me l’ha donat l’Eugeni, i aquest la Patrícia, i aquest altre la Paulina, i aquest l’he pintat jo assenyala el més ben pintat de tots, cosa que em dona força confiança a seguir-hi parlant. Però just aleshores sentim <<El dinaaaar!>> al passadís, i sento les rodetes una altra vegada, així que ens dirigim cap allà. Aquest cop m’assec amb la Natia, la meva companya d’habitació; el Bob, l’home d’abans, ja que no m’ha donat temps d’advertir la Natia, i un altre noi que no sembla que es trobi gaire bé, pobre. Té els llavis caiguts i la mirada perduda.

Agafo la gerra i em poso aigua al vas, una mica incòmoda per la presència d’en Bob. En Bob agafa la gerra i es posa aigua al vas. L’altre jove, del qui desconec el nom, agafa la gerra i, en lloc de posar-se l’aigua al vas, es posa a beure’n directament. La Natia em mira amb cara de “ugh, qui necessita beure? Jo ja no.”

Què has estat fent, aquest matí? em pregunta en Bob.

Eh… He llegit una mica.

Ah sí, quin llibre estàs llegint? pregunta la Natia.

I a partir d’aquí la conversa és molt fluïda, i penso que sort de la Natia, perquè ningú sembla que hi toqui gaire, aquí. I aleshores recordo un detall que m’ha sorprès:

Per cert, saps per què no hi ha mirall, al lavabo? pregunto. 

En Bob es mira el company de llavis caiguts, i diu:

Dona, és evident, no?

Evident?

És clar, és... perquè no et puguis fer mal.

Fer-me mal...  Amb el mirall? 

És clar! —diu la Natia—. Jo vaig portar dues pintes quan vaig arribar, i les dues me les van confiscar, una perquè acabava en punta, l’altra perquè duia un petit mirallet.

Però... Que no estem a la segona planta: malalties màgiques de San Mungo?

La segona? —diu en Bob. De San què? No, estem a la quarta del Centre de Rehabilitació per a malalts mentals.

M’aixeco, deixant el dinar a mitges, i me’n vaig corrent cap a recepció. No els vull interrompre, però, i els veig enfeinats escrivint en uns opuscles blau cel, de manera que m’espero recolzada a la paret, mirant-los amb desesperació. I espero. I espero. Finalment m’apropo i carraspejo una mica, i l’home aixeca la mirada.

Perdoni, volia preguntar una cosa dic.

Ah, però digues alguna cosa, dona! Moltes vegades la gent es posa a mirar per aquí perquè sí.

Ah, entenc… Doncs... Crec que hi ha hagut un error. Jo estava a San Mungo i he començat un tractament nou, no hauria d’estar en aquesta planta. Ni en aquest centre.

A veure. Maia, oi? diu, amb aire cansat, revisant papers.

Sí.

San Mungo, dius… Ahà...

De cop em poso a pensar… No he vist senyals de màgia enlloc… I… Merda, i de la meva vareta no n’hi ha ni rastre... Com no me n’he adonat abans?

Hi ha hagut… començo a dir.

No hi ha hagut cap error. Mira, avui és diumenge, però demà vindrà la doctora i podràs parlar amb ella.

Penso que millor deixar-ho estar, i espero que la doctora estigui més en els seus cabals i em faci una mica de cas. Que estigui assabentada de la màgia. Merda, si dic segons què, em prendran per boja. He de vigilar… I quan me n’estic a punt d’anar...

Per cert, Maia! Aquesta tarda arribarà la teva companya d’habitació, es diu Iaia.

Em quedo petrificada.

Però, com? Si ja tinc companya d’habitació.

Arribarà aquesta tarda, Maia.

Es diu Natia...insisteixo. Sembla que no m’està entenent.

No hi ha cap Natia, Maia. diu amb aire cansat.

El meu cos es comença a tensionar, tinc la porta de sortida just a la vora. Si pogués arribar-hi...

Calma’t, Maia. veig que endureix el to, i que l’home de darrere seu apropa la mà al telèfon. 

Oh. My. God. Sempre m’han dit que sóc molt transparent. Massa, ara que ho penso. L’home apreta un botó, i es sent “porta tancada” a la porta de la meva vora. No puc sortir. 

Tot és injust. Hi ha hagut un error. I no em fan cas perquè estan tan acostumats a que ningú no hi toqui, aquí... Si és que és comprensible. 

Però la Natia sí que hi toca... diu una veu a dintre meu. És l’única, de fet… Me’n vaig cap a l’habitació a poc a poc, els portaré la Natia i m’hauran de creure. Si abans hi hem estat parlant amb en Bob! Què, també me l’he inventat? Espentejo la porta ajustada, 421, i la Natia està... No està aquí. Però hi ha els seus dibuixos. Em giro i veig que uns homes s’apropen pel passadís vestits de blanc. 

Començo a córrer cap a les taules, cap a la saleta amb l’armari de llibres, cap a... ja no hi ha més llocs. No veig la Natia. De cop una llum se m'encén. Potser està al lavabo.

Natia! Crido. Però de seguida veig que no em donarà temps… N... No, deixeu-me noto unes mans que m’agafen. 

NATIA! Torno a cridar. M’ha de sentir, no estic boja, jo. Els sanadors… No, els infermers... m’arrastren cap a la meva habitació. S’han equivocat, s’han equivocat! 

Segur que està dins del lavabo, la Natia, si només... però noto que no m’estan fent cas. Natia! Té tots els seus dibuixos! Mireu! 

Però giro el cap cap a la capçalera del llit, i allí... ja no hi ha res.

Els han tret! Heu tret els dibuixos de la Natia, és… és una trampa! És una conspiració! Deixeu-me! crido, conscient que ara dec semblar boja del tot, però ja no hi ha res a fer, em posen sobre el llit a la força, treuen unes cordes pels costats del llit i em lliguen fort. Crido desesperada, intentant que no em lliguin. Convulsionant. Però m’apreten les cordes com si fossin cinturons gegants, i en noto la pressió sobre l’estómac, i sobre els canells de la mà i dels peus.

Calma’t, Maia!

Com volen que em calmi? Crido que és un error, però com saben aquestes persones el meu nom? Dic que no, que no, no vull que em punxin, però és massa tard, i tot es torna borrós, borrós i m’entra una son molt forta de cop, i tot... es torna... negre.

 

Hospital del qual desconec el nom, hora que desconec, lloc que desconec. A cas conec alguna cosa? Ah sí, quarta planta.

Obro els ulls. És fosc, però hi ha una mena de llum ambiental que procedeix d’una bola lluminosa que flota en una cantonada. Em giro dins del llit, i faig una exclamació ofegada quan veig que el llit del costat està ocupat per una figura voluminosa que tapen els llençols. Serà la tal Iaia?

No ho sé, però no em fa ni punyetera gràcia estar amb algú més a l’habitació. A veure. Pensa. Què és l’últim que recordes. M’han lligat, m’han dit que la Natia no existeix. I ara què puc fer? Tocar el dos.

M’incorporo a poc a poc, i es senten els sorolls de les molles del llit. Em quedo quieta, paral·litzada, però sembla que la tal Iaia, que veig amb l’ajuda de la llum ambiental, no es mou… Veig una escletxa de llum a l’altra banda de la porta. Em torno a incorporar intentant fer el mínim so possible. Baixo del llit… i me’n vaig cap a la porta, notant el fred als peus; cada passa em costa l’esforç de mil dimonis. Merda, tinc la sensació que m’estan seguint amb la mirada per darrere. Se’m posa la pell de gallina. De cop sento un respirar feixuc, a tocar de la meva orella esquerra:

Aaaah… aaaah… aaaah…

I faig un salt endavant i em giro a temps de veure com la Iaia s’apropa lliscant pel terra, a quatre potes, com si fos un animal. Té la cara d’una dona molt gran, amb bosses sota els ulls, i uns ulls negres que es van fent més i més grans a mesura que s’acosta cap a mi. Es posa de peus. Aixeca les mans. Crido. I crido. Els crits ressonen a l’habitació. Ressonen al meu cap. 

I em desperto.

 


Llegit 37 vegades


Pr˛xim capÝtol >

 


Comentaris
Envia un comentari!: Per comentar has d'estar registrat. Registra't Ús gratu´t ;-)


  • AvatarArwen Black (Moderador/a FF)Enviat el 02/04/2021 a les 19:59:38
    #27792He escrit 1 fanfics amb un total de 2 capítols

    Bé, primer capítol. 

    Com haureu vist, en aquest capítol tot és una paranoia: un somni dins d'un somni dins d'un somni... I el final?! WTF

    Comenteu el que us hagi semblat! Impressions, sentiments, prediccions de què passarà, coses que podria millorar...

    Gràcies per llegir-lo!




  • AvatarAgatha Black (Moderador/a FF)Enviat el 04/04/2021 a les 12:56:56
    #27795He escrit 9 fanfics amb un total de 206 capítols

    OMG... mmmm... això està fent cada vegada més por. Ha començat molt normal i cada vegada s'ha anat posant és creepy.

    Primer la malaltia, que ja era prou dolenta, després l'esmorzar amb els tarats dels collons (WTF, Bob), després resulta que és un manicomi (putamare, Gee), després sembla que la Natia no existeix cosa que vol dir la Maia tampoc no hi toca (si només es pensa que és bruixa em cagaré en déu i sa mare), i després el final, que si no tenia els pèls ja prouu de punta, vas i poses una criatuda d'ultraomba.

    Uf. Vale, ara intentaré processar i a veure si dic alguna cosa amb sentit. Mmmm... A veure, teninten cmpte això dels somnis a dins de somnis, i les visions... i que al principi de tot menciones boira... podria ser que totes aqueses visions les estiguin provocant dementors? Podria ser que en comptes de Sant Mungo, la Maia sigui a Azkaban? I va tenint visions diferents del que li fa més por, o que revisqui records terribles...?

    Bé, segueixo, millor... no sé si és perquè soc especialment sensible al tema dels bojos, però noia, t'hi has lluit.