Cròniques de Hogwarts - 28: Posar-li nom (Noa)
AvatarEscrit per Agatha Black
Enviat el dia 30/03/2021 a les 23:14:48
Última modificació 30/03/2021 a les 23:14:48
Tots els capítols de Cròniques de Hogwarts
< Anterior capítol || Pròxim capítol >


28: Posar-li nom (Noa)

El cel es va enfosquint a marxes forçades, el vent xiula entre els arbres, i començo a pensar que m’hauria d’haver agafat una jaqueta més doble. El Drake i jo caminem en silenci cap al Bosc Prohibit. Per què en diuen Prohibit, si després ens hi fan anar per a fer els treballs de Criança de Criatures Màgiques? Aquí hi ha com un buit legal i no m’agrada. Però bé, hi ha coses més importants ara mateix, i procuro mantenir-me en silenci per no molestar el Drake, que està cada vegada més preocupat perquè la seva salamandra, la Flameta, no apareix per enlloc.

És clar que potser parlar d’alguna cosa l’ajudaria a distreure’s. Ara no sé què fer. Aviam...

—Drake…

—Sí?

—Saps què significa mooncalf en terminologia moderna?

El Drake em mira un moment, i diu:

—Significa “persona tonta”. Originalment significava un vedell deforme nascut sota la influència “maligna” de la lluna plena. En el segle XVII, va passar a significar bebè deforme i més tard, una persona terriblement deformada.

—Carai, Drake, jo que volia fer gala dels meus coneixements sobre la matèria…

—Què et pensaves? També me n’he informat!

El Drake fa un mig somriure, però encara té mig pensament en la seva mascota, cosa que per altra banda, no li retrec. 

—Saps, si jo fos la teva mascota, m’agradaria que et preocupessis tant per mi.— I BAM, m’adono del que acabo de dir—. Cosa qu-que no vull ser, és clar…—Aquesta última aclaració no calia, Noa.

—Ah no? —diu el Drake,  en canvi, sense mirar-me, i començo a notar com el cor em batega amb força, i la cara se’m posa vermella. Com, que “ah no?”, “ah no, no voldries ser la meva mascota?”, quina classe de pregunta és, aquesta? Quina classe de resposta se suposa que he de donar? Ho diu de veritat, o fa broma, o està distret, o ho diu innocentment pensant en un món paral·lel on tots poguessim ser les mascotes dels altres? 

—Bé, volia dir que si m’hagués passat alguna cosa, m’agradaria que el meu amo com a mínim no s’hagués oblidat de mi…—intento aclarir, però “el meu amo, el meu amo, el meu amo…” no para de ressonar a la meva ment—. No sé si s’entén el que volia d-dir...

Cada vegada em costa més parlar. El Drake es posa un dit als llavis, i després aparta unes mates i em fa un senyal amb el cap. Oh! Ja hem arribat al cau del mooncalf del que hem de tenir cura! Li faig saber que l’he entès amb un mig assentiment, i ens posem en marxa silenciosament cap al cau.  

Però què em passa? Per què m’he posat tan nerviosa? Doncs perquè no volia que pensés res d’estrany, perquè és el meu amic, està clar.

La cova del mooncalf està dalt d’un turó. El Bonny, l’elf domèstic, ens en va ensenyar el camí, però no hi vam arribar a entrar. Realment es veu estreta, l’entrada. El Drake fa el senyal de deixar-me passar, però jo insisteixo que hi passi ell primer, perquè els actes de cavallerositat de deixar passar primer a les dones estan antiquats. Bé, potser no ho ha fet per això, i potser també tinc una mica de por, perquè la cova es veu ben negra, però això no li penso dir.

Un cop a dins, la cova s’eixampla i trobem el mooncalf fent un soroll ben estrany, com una mena de mèu/bup/bee mooncalfià, en lloc de trobar-lo mig amagat rere les roques perquè són ben tímids, els mooncalfs. 

El Drake se li apropa. Sembla que el mooncalf vulgui sortir, o cridar, o dir-nos alguna cosa. El Drake examina l’animal i jo començo a investigar la cova. Trobo una mena de nius que deu ser on es posen a dormir. Però aquí només hi ha un mooncalf, i de nius n’hi ha dos. I un és molt més petit que l’altre. Em giro cap al Drake, i veig que tots dos hem arribat a la mateixa conclusió.

—Aquest mooncalf és femella i ha parit fa poc —diu el Drake. 

—Jo he trobat dos nius —li explico jo.

Ens mirem i assentim: hem de sortir a cercar el mooncalf bebè.

***

Però un cop a fora, ens trobem amb el primer obstacle: com es crida un mooncalf bebè? Al llibre de Bèsties fantàstiques i on trobar-les no en diu res. I tot i que ho digués, és una mica difícil descriure un so. Per sort, el mooncalf femella ens ha seguit, i va fent el seu crit estrany pel bosc.

El Drake i jo decidim separar-nos l’un de l’altre una distància prudencialment petita per no perdre’ns de vista però suficientment gran per poder abastar una mica més de camp. S’hi pot trobar de tot, al bosc prohibit, més val que no ens perdem. Jo ja he vist unes quantes aranyes sospitosament grosses.

El temps va passant. Un quart d’hora, mitja hora, una hora… Comença a ploure fluixet, però els mateixos arbres ens van cobrint de la major part d’aigua. Començo a tenir les mitges estripades, però no m’importa. 

Quan ens sembla que estem fent voltes en tomb des de fa una estona, el mooncalf s’aixeca de cop a sobre les cames del darrere i para les orelles.

—Drake! Mira què fa el mooncalf!

El Drake se’l mira.

—Deu haver sentit alguna cosa que nosaltres no podem. Ep! Que comença a córrer! Seguim-lo, Noa!

I correm, correm darrere el mooncalf i cada vegada se’ns fa més evident el so d’una criatura de mooncalf. És com el so que fa la mare però molt més agut. Ens apropem a un gran arbre i, sota la malesa d’arbusts i fulles, destapem el petit mooncalf, que està tot brut i cobert de fang.

—Ai, és molt petitó! Pobret!

—Sort que l’hem trobat, no crec que pogués sobreviure gaire temps més sense la mare.

Se sent un tro que gairebé ens forada els timpans, i veiem de seguida un esclat de llum uns metres enllà. Com si fos el tret d’inici, de cop comença a ploure a bots i barrancs.

—Som molt lluny del cau…

—El millor serà que ens cobrim i esperem que passi una mica —resol el Drake.

—He vist unes roques molt grans fa poc, podem aixoplugar-nos-hi a sota —dic.

—Som-hi.

El mooncalf femella agafa pel bescoll el petit, i vaig dirigint camí enrere buscant el lloc mentre el Drake s’assegura que el mooncalf ens segueixi. Aviat hi arribem: hi ha una gran pedra inclinada que fa de parapent de la pluja en un trosset petit, i ens hi aixopluguem a sota. Vaig a netejar una mica el petitó amb un rajolí d’aigua que cau per un forat, ja que el fang li cobreix bastant els ulls i se’l veu visiblement incòmode. Mentrestant el Drake fa un encanteri que crea un tros de bombolla invisible des del punt més alt de la pedra fins a terra. 

—Uau! Aquest encanteri me l’has d’ensenyar!

La bombolla para el vent i a poc a poc anem deixant de tenir tant fred, però seguim sentint els trons i el so de la pluja torrencial de fora, i també seguim ben xops. 

El Drake em comença a ensenyar l’encanteri, però no me’n surto, i en un moment m’agafa la mà per ensenyar-me el moviment, i em sembla que el meu cor s’oblida de fer un parell de batecs. 

Al cap d’una estona reparo les mitges (ja em curaré les petites rascades més tard) i, per aprofitar el temps, faig aparèixer paper i ploma i comencem a fer la descripció física de l’animal (que ha decidit que és millor quedar-se amb nosaltres mentre té cura del fill).

—Potser estaria bé dibuixar-lo —suggereixo.

—Bona idea. Saps dibuixar? —em pregunta el Drake.

—Bé… Sé fer munyequitos de pal… I tu?

—No és de les meves millors qualitats, però alguna cosa farem…

Ens posem a dibuixar la mare i el bebè.

—Tu creus que la terminologia de mooncalf com a ésser deforme podria venir del mateix mooncalf? —pregunto, per parlar d’alguna cosa.

—Què vols dir?

—Doncs que potser està relacionat… que la paraula no va derivar i desfigurar-se fins a ésser deforme, sinó que algú va veure el que es pensava que era un vedell i el va descriure com a ésser deforme, quan simplement era un bebè d’una altra espècie. I d’aquí la terminologia. 

—Podria ser. Em sembla una bona teoria. A més, en general els bebès al néixer ja són una mica deformes, inclús els humans. 

—Sí, i mira aquest… és realment deforme.

—Bé, tot i així, s’ha de dir que la bellesa és subjectiva...

—Hm, també tens raó. Potser pels mooncalfs aquest és un bebé especialment ben format, i nosaltres aquí sense ni tan sols comparar-lo amb altres bebès mooncalfs ni res. Per cert, no et resulta pesat anar dient “bebé mooncalf” i “mooncalf femella”? Potser els hauriem de buscar algun nom?

—Potser sí… Quin nom li posaries, al bebè?

—Ui, sóc molt dolenta posant noms… —confesso—. De fet... tinc una mascota, una granota, no sé si ho sabies.

—Sí, la granota de fletxa blava! Molt Ravenclaw. L’he vist per la sala comuna. El Noël també en té una, però ell és de Hufflepuff.

—Sí, però aquesta no és verinosa. És d’una botiga de Hogsmeade, porta un encanteri.

—I com es diu?

—Aquesta és la cosa, que no li he triat un nom... —dic escapant-se’m una mica el riure, mirant la reacció del Drake.

—Oh, per què?

—Per què? Doncs… per què li hauria de triar, si amb granota ja em va bé? 

—I per què respons una pregunta amb una altra pregunta? —em diu, divertit, però segueix reflexionant en veu alta—. No ho sé, és estrany tenir una mascota i no posar-li nom.

Tardo a contestar, però el Drake no diu res més; deixa que el silenci formi part de la conversa, i que corri sense pressa. Em trobo estranyament còmoda amb el Drake. I vaig agafant valor. Valor per dir el que no he explicat mai en veu alta, valor per explicar-li per què realment la granota no té nom. Jo només he tret el tema perquè pensava que li semblaria graciós i ho deixaria estar... Només perquè venia a tema… Si és que xerro massa. Espero a veure si canvia de tema, però no ho fa. I al final dic:

—Bé, en realitat… me la va comprar el meu germà.

El Drake fa cara de sorpresa.

—No sabia que tinguessis cap germà! Si no n’has parlat mai, almenys davant meu.

—I mira que és difícil, amb tot el que parlo… —dic, tornant a fer broma. Però el Drake sembla la gravetat, fent-me aterrar cada vegada que busco sortir-me del tema.

—Però de debò. Tens un germà? Com es diu?

—Tenia. Es deia Rob.

—Rob de Robin? Com el de la nostra classe?

—No, Rob a seques. Els meus pares són de posar noms curts.

Hi ha un altre silenci, en el qual les paraules “tenia” i “es deia” planen sobre nosaltres, mentre la pluja segueix picotejant la nostra bombolla de refugi. Miro els mooncalf, que estan ocupats, la mare acabant de netejar el fill amb la llengua, i escopint-ne el fang de forma bastant graciosa. Però ja no puc riure més. I segueixo explicant.

—Ell va tenir un… accident, ja fa uns quants anys. En realitat és bastant ridícul. Anava volant en escombra i s’havia posat fins al cul d’unes fulles de no sé quina planta, que fan l’efecte de les drogues muggle, però en va prendre massa, i va començar a volar cap amunt, cap amunt, i els seus amics no el van poder aturar.

—I… què va passar?

—Doncs que es va quedar sense oxigen, suposo... Podria haver conjurat un casc, però quant de temps li hauria durat l’oxigen de l’interior? Els seus amics va haver un moment que van haver de deixar de seguir-lo, i van pensar “ja baixarà”, però no va baixar.

—Ostres… I... se’n va trobar el cos? -pregunta el Drake amb veu suau.

—No… Es veu que deia que volia arribar a la Lluna, que un amic li havia dit que hi havien granotes selenites —dic, sense poder evitar ara un mig somriure, però alhora se’m comencen a omplir els ulls de llàgrimes—. Potser hi va arribar i s’hi va quedar. I és lògic, no li retrauria, viure a la lluna deu ser molt més emocionant que tornar a casa amb la teva germana petita que no para de molestar i els teus pares que ho xafardegen tot. Mira el professor Halley, que s’hi va quedar tants anys.

—Ostres... Noa, el teu germà havia pres massa d’aquesta planta...

El Drake m’agafa la mà, i diu suaument:

—Em sap greu.

No sé com respondre, tot i que la seva mà ja em transmet molt.

—Prefereixo no pensar-hi. Han passat deu anys... I no ha tornat. Per mi ja no hi és. No vull ser com els meus pares, que encara esperen a que torni. Seria molt dur.

Ens quedem en silenci, fins que el Drake diu:

—Jo sóc fill únic, així que no sé què és tenir germans… però sí que sé què és trobar-se sol… El meu pare sempre està ocupat, tenint cura de la meva mare.

El miro amb ulls interrogants.

—Bé… Ella és a San Mungo.

—Oh, ostres, em sap greu…—dic, preocupada, i amb veu suau pregunto— Què li ha passat?

—No ho sé ben bé, ja hi porta temps… Els guaridors estan desconcertats. Només sé que porta un tractament de pocions revitalitzants. Pel que sembla és una d'aquestes malalties màgiques que vénen de criatures, objectes màgics o verins misteriosos. És una incògnita. La vaig a veure, però ja no és com abans. El poc que em queda d’ella són els records.

Torna a haver una pausa, on intento asimilar el que m’està dient. Ha hagut de ser molt dur viure així! Jo em vaig quedar sense germà, però tenia els meus pares que em donaven suport...

—I com era ella? —pregunto, i em ve un alleujament quan veig que el fa feliç pensar-hi.

—Sempre estava per mi. Encara recordo els dies d'hivern quan m'assecava els cabells amb la vareta davant del mirall. Ella somreia. Recordo aquesta escalfor.

Li poso la mà al braç, i la moc amunt i avall, per reconfortar-lo.

—Per sort em queda la Flameta. Me la va regalar un amic de la meva mare. Cada vegada que la veig penso en ella. Les salamandres de foc viuen només mentre el foc que les va originar segueix cremant, pero la Flameta sempre és aquí. No hi serà per sempre, això ho sé, però... Crec que m'ajudarà a curar-la.

—Oh, com?

—Per la sang. La sang de les salamandres té poderoses propietats curatives i reparadores. No li faria mal, només unes gotes… Potser el pare diria que no hi puc fer res. Si els guaridors no ho han trobat, com vull trobar-ho jo? Però el poc que pugui ho he de fer.

—Em sembla molt bona idea! És clar que has de fer el que puguis, i això de la sang em sembla una idea genial, sent la Flameta tant especial… Ai, espero que la trobem aviat —acabo amb un suspir. 

Ens quedem uns minuts en silenci, mentre la pluja segueix caient centellejant sobre la bombolla que ha conjurat el Drake.

—I la granota? -Pregunta el Drake, al final.

—Què li passa?

—Com és que no té nom, al final?

—Ah, sí… Ja me n’havia oblidat. El Rob em va dir que quan tornés a casa li triaríem nom entre tots dos. Però, això, que aquell dia no va tornar... I així es va quedar.

Tornem a respirar en silenci.

—Digues un nom —diu el Drake.

—Per la granota? No sé si estic preparada...

—No, pel bebè mooncalf. El que et surti.

—Però no em surt res… Potser mooncalf bebè ja està bé, no sé per què he començat aquesta tonteria del nom… A vegades xerro massa —i miro el Drake de reüll, que fa cara de decidit—. Bé, val, no sé… Què tal si li posem Drake?

—I què tal si li posem Noa?

—Mmm… seguiríem tenint el mateix problema, perquè ara hi ha dos mooncalfs, i així hi hauria dos Drake i dues Noa.

—Doncs què tal si els mesclem, i en fem un de nou? Què tal mmm… Noke?

—I què tal Droa? -ric. Mira que som originals.

—Droa em sembla perfecte. —diu en canvi, el Drake.

—Però què dius! Ho deia de broma! 

—Doncs es diu Droa.

—No li podem dir Droa!

—Per què? -pregunta el Drake.

—Perquè sembla un ship name…

—Un què?

—Eh… res, és igual.

—No, què és un ship name?

—Ai, mira que ets pesat! I és fort, això, venint de mi. D’acord, diem-li Droa.

El Drake fa cara de contrariat, però al final somriu i diu, triomfant:

—Doncs ja has triat un nom per un animal. Oi que no era tan difícil? 

Miro als gargots que he anat fent durant tota aquesta estona. Li he posat un nom… El Drake segueix els meus ulls amb la mirada, i pregunta:

—Per cert, com portes el dibuix?

—Eh… vols dir tots aquests gargots?

—No has dibuixat el Droa i la seva mare?

—Al principi, però hi he anat fent gargots al damunt, mentre parlàvem… No em diguis que tu els has dibuixat!

—És clar! Era el que havíem dit de fer! 

—Però estàvem parlant! Com t’ho has fet? —dic tota sorpresa.

—Eh… fent més d’una cosa a la vegada?

—Més d’una? Jo no ho sé pas fer. Deus ser un àlien que ha adoptat la forma del Drake. Els àliens sí que deuen poder fer més d’una cosa a la vegada, amb tants braços.

—Ara la teva teoria és que sóc un àlien?

—Sip, fins que no em demostris el contrari —dic amb un somriure burleta.— i a veure aquest dibuix… Espera, espera, què..? No pot ser.

—El què?

—Això ho has dibuixat tu? Dic, fent uns ulls que deuen competir en grandària amb els del mooncalf.

—Sí…

—Però si està súper bé! Com és que no sabia que dibuixes tan bé? 

I mentre poso el crit al cel, el cel ha decidit començar a parar de rajar, i decidim tornar cap al cau dels mooncalfs. 

Quan estem a punt d’arribar, però, de sobte veiem com van sortint més i més mooncalfs de les coves uns metres enllà, les siluetes retallades contra el cel il·luminat per la Lluna plena que surt tímida d’entre els núvols, i a poc a poc comencen una mena de melodia, és molt curiosa… i tots comencen a ballar. Els mooncalfs estan ballant! És espectacular! No em puc creure que estem vivint aquest moment, sent al lloc adequat en el moment adequat. Els mooncalfs es posen sobre les potes de darrere i mentre uns fan figures amb els braços, els altres corren pel camp que hi ha en la llunyania, a l’altra banda del bosc. Així és com fan les figures als camps! Aquestes que els muggles es pensen que fan els alienígenes. 

—Mira, ja t’hi pots unir —xiuxiuejo cap al meu costat, on el Drake es mira meravellat l’espectacle.

—Ara sóc un mooncalf?

—No, segueixes sent un àlien...

M’agrada fer broma amb el Drake. Realment és meravellós poder contemplar tots els mooncalfs ballant. Al cap d’una estona decidim retornar al cau per assegurar-nos que el… bé, que el Droa i la seva mare estan bé. I ho estan, un a cada niu, ben a prop, tocant-se.

I a mesura que tornem a Hogwarts, neix en mi un sentiment força càlid per haver pogut reunir el Droa -nom que no li penso confessar a ningú que li hem posat- amb la seva mare. En família. Com hauria de ser. I alhora sento una punxada, per no esperar el meu germà com el Drake espera la Flameta.

 

***

 

—Dos sucs de carabassa, siusplau.

Madam Rosmerta sembla especialment alegre. Em prepara els sucs mentre entona “Finally we’ve got time together again” de les Mistery Sisters. A la dreta sento a la professora Darling, que també és a la barra esperant el seu torn:

—Ei, aquell no és l’infermer nou? El que està a punt de sortir del local.

Ostres, l’infermer nou és aquí? Em giro ràpidament per investigar, però un soroll estrepitant fa que em torni a girar.

CLASHH!

—Apa, quina trencadissa de vidres! Estàs bé, Rosmerta?

—Eh? Sí, només és que jo pensava que avui… tindria el dia lliure…

—L’infermer? Sí, que el té lliure, dic que l’acabo de veure. Vols que el vagi a buscar perquè et miri si estàs bé?

—No, no! Volia dir… Bé… res, que m’he despistat, perdoneu. Ara ho arreglo —diu la Rosmerta, una mica trasvalsada encara.

Sento que fa el reparo mentre torno cap a la taula, lamentant no haver vist l’infermer, per si anava amb algú, o si anava sol, la veritat és que és molt atractiu, segur que hi ha molta gent interessada en saber amb qui de Hogwarts es farà. A mi mateixa em té encuriosida. Arribo on l’Eric m’espera, llegint interessat un article de la revista Science for kids que li he portat.

—Què et sembla, tot això dels tipus de sang? —li pregunto, mentres deixo el seu got al costat de la revista i m’assec al seu davant.

—És molt interessant. És estrany que no n’havia sentit a parlar, és clar que la meva infància ha estat tota rodejada de màgia.

—Has llegit aquesta part d’aquí? —agafo la revista i la giro una mica per poder llegir el tros que m’interessa— “Gràcies al descobriment dels grups sanguinis, que categoritzen la sang de tots els humans, van caure per terra les teories sobre la superioritat d’alguns tipus de sang, que era una base acientífica de teories racistes i elitistes de tot tipus.”

—O sigui que ja passava aleshores, i total per tenir un grup sanguini o un altre… Em pregunto de quin grup dec ser, jo...

—Podriem se inclús del mateix grup. El que significaria que probablement tindria el mateix grup que l’Ethel. T’imagines la cara que faria?

Em poso a riure. L’Eric també somriu. He de vigilar en fer broma de l’Ethel, al capdavall són germans.

—El cas és que és la tendència natural dels humans, suposo, davant del desconeixement —segueixo, mentre em trec una llibreta de mà de la bossa—. Si no saben la realitat, se la inventen —dic mentre trec ploma i tinta distretament—. És feina de tots destriar d'entre totes les teories falses i arribar a la veritat…

L’Eric em mira amb suspicàcia i em pregunta:

—Què fas?

Em prenc un segon abans de contestar, capficada en la llibreta.

—No et sembla que el Jack de petit vivint en una tribu africana és una mica massa estrany? 

A l’Eric se li escapa el riure i gairebé escup el suc.

—En una tribu africana? D’on ho has tret, això?

—Ho he sentit perai… Crec que m’ho va dir la Hilary. No és gaire de fiar, no… 

—Home, em sona que hi ha gent rossa en algunes zones del sud d’Àfrica. Però sona força estrany...

Hi estic d’acord, així que tatxo una frase de la llibreta.

—Doncs fora. Que vivia en una secta, però… això és xungo. I m’ho puc imaginar fàcilment. Potser perquè és bastant callat, i no el conec gaire…

—D’on treus totes aquestes teories sobre el Jack?

—Són rumors que corren, per aquí i per allà… tu no n’has sentit res? Si l’escola en va plena! Devies estar massa ocupat amb…

Començo a tossir. Des d’ahir que no em trobo massa fina. Fina és el que era la jaqueta que portava al bosc. Massa fina.

—Amb qui? -diu l’Eric.

—Qui ha dit qui? Jo anava a dir amb els deures.

A l’Eric li pugen una mica els colors.

—Ah, ja, és que últimament es passen una mica… tres pams de pergamí per la Hook… 

—Ja… Espero que tingui les mans petites.

Aprofitem per desfogar-nos i queixar-nos una mica dels professors, que sempre ens senta bé.

—Per cert, abans estava pensant…

—No em diguis —diu l’Eric, per picar-me. I li trec la llengua.

—Doncs això, que estava pensant… imagina’t que algú vol ser animàgic, però l’animal en el qual es converteix és aquàtic. Necessitaria aigua, no? Imagina’t que em faig animàgica i em transformo en una sardina, i em moro perquè no puc respirar. Hi deu haver alguna manera d’evitar-ho?

—Home, ara que ho penso… —diu l’Eric—. L’animal animàgic en el qual et transformes sol ser -tot i que no sempre- el mateix que el del Patronus. Així que estaria bé saber fer patronus abans d’involucrar-nos en… vull dir, d’involucrar-se… en l’animàgia.

—Eric —dic fluixet, i miro a banda i banda per assegurar-me que ningú està parant l’orella—, tu voldries ser animàgic?

L'Eric treu la vareta i fa un molinet enlaire.

—Exsurdo.

—Bona idea, em feia por que algú ens sentís.

—Doncs… La veritat és que ho he estat pensant des que va sortir el tema a classe, que estava a l’índex del llibre, i… m’agradaria. I a tu?

—A mi també. Sempre m’ha semblat molt guai poder tenir més d’una forma, i en general m’agraden molt els animals -excepte els mosquits. Espero no transformar-me en un…

—I ho faries de forma legal o il·legal? —pregunta l’Eric, arribant a la part clau de la qüestió.

—Home, és que ser legal quina gràcia tindria? Tothom ho podria cercar, i series fàcilment reconegut entre els bruixots. Com no ho vulguis ser per fer alguna malifeta entre els muggles…

—Però ja no malifetes —diu l’Eric—, trobo que ser animàgic podria ser molt útil. Per exemple, si et trobes en una situació en la qual t’has de protegir o fugir… imagina ser un ocell!

—Ostres, això molaria MASSA. Poder volar… O nedar! Allà, fent-te amic de les sirenes.

—No crec que cerquin gaires amics, almenys les del llac negre…

Ens posem a riure, i de cop se’ns acosten els de Slytherin i l’Ethel. 

—Ei, Eric. Et volia comentar una cosa -diu l’Ethel, i començo a tossir una altra vegada.

—Jo crec que me n’hauria d’anar a reposar aquest refredat… -començo a dir.

—Molt bé, ens anem veient! —em diu l’Eric.

—Perfecte! Oh, Jack! —dic, quan em poso d’empeus— Hola! Com et va, en aquesta secta que us teniu montada els de sly? T’hi deus sentir com a casa, oi?

El Jack fa cara d’interrogant, i començo a tossir de nou, apartant-me lo més que puc.

—Ugh, apartat més, dona, encara ens ho empegaràs a tots —diu la Nina.

—Pensant-ho millor…—diu la Circe— Si et poses malalta, hauries d’anar, ja saps, a l’inferm…

—Noa, vine un segon, que hem de parlar, tu i jo!

—Eeeeh? —Dic, tota sobtada. Això és totalment nou.— No puc, Nina, que he d’anar a covar això…

—Segur? Llàstima, ves, ves… —fa la Nina, decepcionada.

La Nina està molt estranya últimament. Ja estic marxant, però em giro i li miro la panxa discretament. No sé d’on treu la gent que està embarassada, si cada dia la veig més prima. Però la veritat és que està molt rara. Ho hauré d’afegir a la llista. Hi ha tants rumors, en aquesta escola, que una no s’acaba de posar mai al dia.

 

***

 

Estic tapada amb tres mantes al sofà de la sala comuna.

—De veritat que he d’acabar d’idear el treball de Pocions… —dic, girant el llibre que estava intentant llegir a l’inrevés. De cop sentim grinyolar la porta d’entrada. Li haurien de posar oli— Maireeee! Què feies entrenant a aquestes hores de la nit?

La Maire acaba de travessar l’umbral de la porta, vestida amb l’equip de quidditch. 

—Ah, és que volia millorar una tècnica que vaig llegir l’altre dia.

—Però això m’ho has de dir! Que per algo som batedores, les dos! —dic, senyalant-nos teatralment.

—És que no volia que et perdessis la sortida a Hogsmeade —fa la maire

—Ara que menciones Hogsmeade... M’he topat amb el Joe abans.

—El Joe? Ah… -diu, una mica vermella.

—Sí, m’ha dit que s’esperava que hi anessis.

—Ah, potser li vaig comentar que hi aniria, sí, però mira, al final… Perdoneu, però em vaig a dutxar i a canviar. Oh! Esteu fent el treball de pocions?

—Tots, menys l’Edwin, que està acabant de preparar un nou invent. —diu el Drake.

—Perfecte, ara baixo doncs —diu la Maire, i se’n va cap a les escales dels dormitoris ràpidament.

No he aconseguit llegir ni un sol paràgraf sencer del llibre que la Maire ja ha baixat.

—Ei! Que casi et trepitjo!

—Amb qui parles? —dic, sense veure ningú al seu costat— Ja estàs més volada que jo. I això que estic desvariant bastant.

—Res de nou… —diu l’Edwin.

—Parlava amb aquesta granota d’aquí. Sabeu de qui és? Una mica més i la trepitjo, pobreta. —diu la Maire, que recull del terra una granota de fletxa blava.

—Eeeeeh sí, és probable que sigui meva. —confesso.

—Què dius! I com és que no ho sabia?

—És que és molt aventurera i sempre vol anar per lliure.

—I com es diu?

Vaja, LA pregunta, la que tothom em fa quan sap que tinc una granota. Per això no acostumo a parlar d’ella.

—No té nom...Li dic granota, i a ella ja li va bé.

—Què dius! Pobra mascota, mereix un nom… —em diu la Maire.

—Que no sé posar noms! —Dic en veu desesperada.

—No em facis parlar —murmura el Drake.

—Què vols dir? —pregunta la Maire.

—No vol dir res, res! Mira es diu… La granota es diu… Es diu Ota. És Ota, la granota.

—M’agrada! —diu la Maire.

—És fàcil de recordar —diu l’Edwin, tatxant una línea al seu pergamí i fent-hi un esquema a sobre.

—Després encara diràs que no saps posar noms —diu el Drake.

—Maire, ja has sopat? —pregunto.

—Però com et preocupes tant pels altres estant malalta? No saps que una regla bàsica d’estar malalt és ser egoista i preocupar-se només d’un mateix? —diu la Maire. Avui tothom fa ús de les preguntes com a resposta a altres preguntes.

—Tens raó, tens raó… però és que… —dic, pensant en lo prima que la veig últimament, però no la vull ofendre. Qui també estava molt prima era...— la Nina… 

—Què li passa a la Nina? —diu el Drake—. Quina relació té amb la Maire?

—Ui, ho he dit en veu alta? 

—Estàs desvariant una mica, hauries d’anar a la infermeria. Per què no l’acompanyes, Maire? —diu l’Edwin.

—A la infermeria? Ui, no. Vull dir… Potser en un altre moment, ara m’hauria de posar amb el treball aquest de pocions, també… —deixa la motxilla a terra i s’asseu al costat de la butaca de la Noa, tancant el cercle.

Al cap d’una estona dono per perdut el llibre que estic intentant llegir, i em poso a mirar la resta. Som un grup ben divers, els de Ravenclaw, ara que m’hi fixo. La Maire està tota concentrada murmurant coses mentre fa el treball, el Drake subratlla els seus apunts, donant llambregades a la llar de foc de tant en tant, l’Edwin ni tan sols fa el treball, i l’Ethel està en una butaca, cap al fons, llegint un llibre que té un dibuix d’una vareta lluent a la coberta. I jo, jo torno a mirar el Drake. El seu cabell desendreçat, la seva cara de concentració… Penso en quan em va ensenyar l’encanteri, o en quan ens vam estar explicant detalls del nostre passat, i en com de difícil deu haver estat la seva infància…

Sense voler, miro les seves mans, com agafen la ploma, i penso en com les nostres mans anaven coincidint de tant en tant sota el soroll de la pluja... Sort que estic vermella del refredat, perquè ara mateix no ho sabria distingir d’una altra cosa.

Però, quina cosa? Què és el que em passa, exactament? 

La veritat és que després del treball per Criança, m’atreviria a dir que ho tinc bastant clar. Però no sé si és hora... Hora de posar-li un nom. Al capdavall, encara no sé si se’m dona prou bé, això de posar noms.

 
 
 
Capítol escrit per: Arwen Black


Llegit 213 vegades


< Anterior capítol || Pròxim capítol >

 


Comentaris
Envia un comentari!: Per comentar has d'estar registrat. Registra't és gratuït ;-)


  • AvatarArwen Black (Moderador/a FF)Enviat el 30/03/2021 a les 23:34:50
    #27776He escrit 1 fanfics amb un total de 2 capítols

    Hola hola! Sé que portàvem temps en ratxa d'un capítol per setmana, i sento haver-la trencat, però tenint en compte el meu historial, no he tardat taaant. Moltes gràcies a l'Antares, per ajudar-me amb l'escena amb el Drake, sobretot les coses que explica ell del seu passat. Moltes gràcies a la Marta, per haver revisat les parts de la Maire, i per haver-me donat idees quan estava bloquejada. També moltes gràcies a Cass per revisar la part de l'Eric i dir-me quins detalls canviar. I per un cop, no he de donar gràcies a la Gee per triar-me el títol! Hahaha. L'he posat soleta. Però gràcies igualment per... per penjar el capítol, i gràcies a tots per ser un suport constant a l'hora d'escriure. Ja he donat les gràcies a tots, on és el meu premi? Ah sí, seran els vostres comentaris!! Porfa comenteu molt ^^ love yaaaa



  • AvatarAgatha Black (Moderador/a FF)Enviat el 31/03/2021 a les 12:53:36
    #27781He escrit 9 fanfics amb un total de 207 capítols

    OMGGGGGGG quant de shipping, Atena! Ohhhh, i a més a més s'ha posat dramàic. En plan que primer comença tot molt graciós amb lo de "si tu fossis el meu amo" (OMG NOA! XD), però després la cosa s'ha posat intensa amb lo del germà... uf.

    Així que en Rob tenia problemes amb les drogues. Doncs jo no sé d'on ho havia tret però tenia assumidíssim que s'havia suicidat, el pobre... És una escena ben curiosa, això "d'anar-se'n volant", perquè una cosa bonica i divertida, com és sortir a volar amb els amics, es converteix en un drama. És clar que està bé perquè deixes la porta oberta al fet que pugui tornar a aparèixer un bon dia. Qui sap. Potser es va quedar sense exigen, va caure vés a saber on i va perdre la memòria... podria ser, i per això no torna, perquè no recorda qui és... 

    I ho has seguit posant intens amb el frama familiar del Drake. I clar, encara hi ha tot el tema de la Flameta, que li recorda a la seva mare i ALGÚ per aquí va decidir matar... *dissimula* Ai, ai, és que és molt trist. I a la vegada mola molt perquè compartint aquestes coses profundes és quan es fan lligams forts. 

    L'escena a Hogsmeade amb l'Erin m'ha semblat sùperinteressant pel tema de conversa! Els tipus de sang! Que els mags no tenen cap sang especial, que tenen la mateixa que tot quisqui! XD M'ha semblat molt bona idea. 

    Ai, i l'escena final a la Sala Comuna de Ravenclaw ha estat molt maca, tots allà fent deures en comunitat (menys l'Edwin, però tot i així s'asseu amb ells XD). Ai, pobreta Maire que ho està passant molt malament amb el seu germà allà... :(

    I per cert, com sempre, m'han encantat les teories conspiratòries... que si la Nina està embarassada (això pot ser perquè algú l'hagi vista vomitant?), que si el Jack es va criar en una comuna WTF XD

    Res, que com sempre els capítols et queden fantàstics, tint moltes ganes de llegir coses teves que no siguin de la fic aquesta! A veure quan pengis lo del concurs! ^^

    Moltes gràcies pels shipping! XD




  • Avatarmarta_ginny (Moderador/a FF)Enviat el 21/04/2021 a les 23:46:53
    #27808He escrit 12 fanfics amb un total de 171 capítols

    I'M SO SORRYYYYYYYYYYYYYYYYYYYYYYYYY Feia molt de temps que no se m'acumulaven les coses durant tants dies! Bé, suposo que ha anat així... disculpa, Atena :( El vaig llegir al moment, però, i ara de rellegir-lo només puc dir una cosa:

    AAAAAAAAAAAAAAA AAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAA AAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAA AAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAA AAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAH!!!

    Però però com ens malcrieu mare meva, quant de ship! Hi havia molt de hype per l'escena Droa i mare meva, diria que has superat totes les expectatives! Ai, que no puc, i ara llegint-ho per segona vegada és com si tornés a ser la primera... uf, uf. M'encanten, per separat i junts ja no cal ni mencionar-ho. A més a més, res no uneix tant com els traumes compartits! I mare meva, pobres, quines motxilles més pesades porten a l'esquena. Per fi hem vist exactament què va passar amb el germà de la Noa, quin greu :( m'alegro que ho hagi pogut explicar! I en Drake també, tela, amb el tema de la mare, i ai que vol la Flameta per curar-la, dramaaaaaaaaa! Molt trist, però també molt bonica l'escena en què ho comparteixen. M'ha agradat molt la dinàmica d'ells dos, que passen de fer broma a estar seriosos en un segon. Això es pot fer amb molt poca gent, estan fets l'un per l'altra!

    I omg "—Droa em sembla perfecte. —diu en canvi, el Drake." OMG ATENA, OMG. Gràcies per tant.

    Molt guai l'escena de l'Eric, amb la referència a Pomperta! M'alegro que l'hagis pogut fer sortir, que el pobre està una mica abandonat. Últimament l'estem reivindicant i m'encanta! L'aparició de les serpotes al final també, quina por que fan.

    I ah, l'escena final dels Ravenclaw! Molt molt xula. Són tots tan diferents! Meravellós que l'Ota ja tingui nom, és clar, s'ho mereixia. I la Maire amb el seu drama particular també... sorry Maire, et queda una mica de patir encara hahaha pensa que després només pots anar a millor! El final em sembla ESPECTACULAR. No sé per què deies que no sabies com acabar-ho, si està perfecte! Trobo que lligar-ho amb tot el tema del nom i dels sentiments de la Noa li dona un tancament rodó. Sempre tens detalls d'aquests que són una passada!

    Bé doncs, em tornaré a disculpar i et donaré l'enhorabona, que trobo que has fet un capítol molt i molt bo (quina ratxa que portes!!). A veure si em vaig posant al dia i et puc comentar la fic del concurs també :)

    Ens llegim!




  • AvatarfrubbsulceEnviat el 08/05/2021 a les 12:41:11
    #27814He escrit 1 fanfics amb un total de 6 capítols

    No puc, són massa monoooooooooooooooooooooooooooooos!!!!

    Després d'aquest moment, de bogeria, vaig a saludar com és degut. Hola! Per fi m'he posat al dia! M'encanta tot. Però tot, tot. Vaig a intentar ordenar una mica tot el que vull dir, que són moltes coses. Primer de tot, em trenca el cor lo desesperat que està el Drake per trobar la Flametabroken heart. Gee, com vas poder?! Encara no ho he superat, no. I lligar no és lo de la Noa, no gens. "Si tu fossis el meu amo" Noa, pensa les coses abans de parlar. He hagut de buscar què són els mooncalfs, ho admeto. Trobo que són molt monos!

    Que tristes són les històries del Drake i la Noa. Podria ser que la Circe hagués guardat algunes gotetes de sang, per emergències? (no se m'acut quines emèrgencies poden requerir vudú, però la Circe és la Circe) Ara, que tampoc crec que el Drake l'acceptés ni que la Circe admetés tota la liada aquesta del vudú que té muntada. 

    I què passa si Droa és un ship name?! Com si no s'hagués adonat de que és un ship amb molt potencial.

    El Jack vivint en una tribu africana? La Nina embarassada? Però WTF, quins rumors més estranys que corren per Hogwarts. El de que els Slys han muntat una secta encara te'l compro, però els altres no, es pot saber d'on ho han tret, tot això?

    I aquest parell han d'acabar junts! Són massa monos com per que estiguin separats! I la Noa diu que li ha de posar nom a això que sent, el nom és el mateix que el del mooncalf. El nom és Droa. 

    Vinga, ens anem llegint! Espero que en pròxims capítols hi segueixi havent tant shipping com aquí, que li toca a Cass amb l'Eric i el teniem per allí a veure que passava amb el Layton (bé, com la meitat dels personatges)!




  • Avatarhermione potterEnviat el 08/06/2021 a les 11:30:21
    #27818He escrit 9 fanfics amb un total de 70 capítols

    Taaaard!!!! Vinc mooolt taaaard!!! Em disculpo, ja m'he flajel·lat per cada dia de retard (perquè, a més a més, m'ho vaig llegir el primer dia que ho vas penjar, FATAL per part meva). Començo a comentar!!!

    Droa, Droa, Droa... Somiar amb aquest ship és la descripció d'aquest capítol. Són taaaaan adorables *-*. És bonic com fas anar la trama romàntica-dramàtica, amb aquests punts d'inflexió que ens han deixat amb ganes de més (sí, parlo en nom de tothom qui s'ha llegit el capítol hahaha). La intensitat amb què ells expliquen coses tan íntimes... (ehem... com podrem superar això?!?!). I CRYCRYCRY amb el moment Flameta (Gee, no t'ho perdonarem MAI!!!), queia la llagrimeta...

    També he de fer referència a Pomperta... Mamita que puja el sucre amb tot això! SHIPSSHIPS, no puc viure sense això, ja sabeu que m'hi heu fet tornar adicte!!! Eric, gràcies per aquest comentari tan afortunat xD

    I la Maire... Tan cuca ella! El cap li acabarà explotant amb els seus drames... Marta, tens feina per mooooooolta estona (però no la feu patir tan, que és joveneta i li queda molta vida per patir... hahahaha). Els Ravenclaw en si m'han semblat molt cuquis, i com la Noa descriu la situació "ben diversa" és tendre...

    Felicitats, Arwen, el sucre pels núvols (love it) i una trama cada vegada més enrabessada, com ha de ser xD

    Ens seguim llegint (i continuem shippejant, per favor!!!!)!!!

     




  • AvatarMercè GrangerEnviat el 15/06/2021 a les 20:24:01
    #27823He escrit 5 fanfics amb un total de 25 capítols

    Pleading Face on Apple Pleading Face on Apple Pleading Face
on Apple Pleading Face
on Apple Pleading Face
on Apple Pleading Face
on Apple Pleading Face
on Apple Pleading Face
on Apple

    sorry sorry sorry sorry sorry sorry per estar tant de temps. Exàmens i vida de l'estudiant, you know :c I mira que em vaig llegir el capítol just quan el vas penjar i em va encantar. No m'odiïs porfi.

    ÉS QUE JUST COMENÇAR KA TENIM SHIP. AH. AAAAH. AAAAAAAAH. SHIPPEJO. MOLT. Cròniques només dona alegria al meu jo shipper. "Saps, si jo fos la teva mascota, m’agradaria que et preocupessis tant per mi." no puc hahahaha. 

    I un mooncalf bebé, quan pensava que el capítol no podia ser més cute. És que moro d'amor, en sèrio. M'encanta la trama que has inventat per aquest capítol amb el mooncalf ai ai ai ai ai. Gràcies Nicholson per donar-nos tants ships! haha. I la conversa sobre el nom del mooncalf, molt ells, molt ravenclaw. Ai és que m'encanten.

    És que tota la conversa és meravellosa. Ai ai ai és que shippejo tant però tant. I els has sabut captar tan bé i és tan interessant de llegir! I com diu la Gee, com canvia de to... i ho dus perfectament. És que es nota molt la confiança i la química que tenen aquest dos. I tota la trama del germà... RELAX AMB EL DRAMA. EN SÈRIO. RELAX. (dijo la sartén al cazo). 

    "Em sembla molt bona idea! És clar que has de fer el que puguis, i això de la sang em sembla una idea genial, sent la Flameta tant especial… Ai, espero que la trobem aviat " Això hauria de contar com terrorisme emocional i no estar permès. Digo.

    I el nom pel mooncalf bebé, Droa. El que faltava ai HAHAHAHA. En fi, que no vull fangirlejar de més xd. 

    I després molt fan de com de random són totes les converses xD Lo de la sang, el Jack, la secta... "

     tres pams de pergamí per la Hook… // —Ja… Espero que tingui les mans petites." tendré el sentit de l'humor romput, però m'ha fet massa gràcia HAHAHAHA. I la Nina thirsty pel nou infermer, òbviament. 

    I la Maire, baby broken heart Però també m'agrada molt la relació entre les dues ^^ AI és que està tant bé el capítol. M'encanta, en sèrio, molt interessant, molt Noa i es llegeix en un plisplas. Enhorabona! heart




  • AvatarCass RossEnviat el 21/07/2021 a les 20:06:12
    #27864He escrit 12 fanfics amb un total de 33 capítols

    Hola!

    Disculpa per haver tardat TANT a comentar el teu capítol. Primer vaig prioritzar escriure el de l’Eric, i després se’m van tirar a sobre diverses coses de la vida, però bé, aquí estic!

    SHIP TIME! Això és començar el capítol de manera potent! M’agrada molt com has expressat la relació que tenen ara la Noa i el Drake. Com la Noa que vol distreure el Drake de la seva salamandra (ai, ai, ai, quan salti la notícia! Tinc ganes de saber com es descobrirà el pastís), i tot és molt bonic i adorable fins que «si jo fos la teva mascota, m’agradaria que et preocupessis tant per mi», i apujo l’aposta a «m’agradaria que el meu amo com a mínim no s’hagués oblidat de mi...». Ai, m’ha encantat aquesta situació tan maldestra, els titubejos, i l’«Ah, no?» del Drake que en realitat no diu res és sublim. «és el meu amic, està clar» Sí, i tant! A veure quanta estona dura, això. La situació maldestra d’abans, l’entrada estreta, ells dos sols, de nit... Gràcies, Arwen, per posar-hi tots els clitxés d’una escena romàntica embolicats amb un llacet. Això és ship time de qualitat.

    M’agrada veure com es troben amb la situació que ha desaparegut el nadó de mooncalf i van a buscar-lo amb l’ajuda de la mare. Aquest tros més d’acció, com es mouen pel bosc, la pluja, els diàlegs, trobo que t’ha quedat molt i molt bé! I com enmig d’aquesta situació en què plou al bosc i ells estan sols amb dos mooncalfs, «en un moment m’agafa la mà per ensenyar-me el moviment, i em sembla que el meu cor s’oblida de fer un parell de batecs». FAN. No sé si t’ho he dit ja, però m’agrada molt la dinàmica que hi ha entre ells dos, i tota la conversa que estan tenint sobre el dibuix, i sobre els noms! Ai, que trist la història de per què la granota de fletxa blava no té nom... Tot i així he de dir que trobo interessant que vagis aprofundint en la història de la Noa, amb tot aquest rerefons personal tant dur que contrasta molt amb la persona xerraire i feliç que sempre veiem. En comparació amb això, perquè en Drake també explica la seva història, el tema de si li posen Drake o Noa al nadó de mooncalf i acabes amb Droa. Sublim. «Mira que som originals.» El nivell d’autoconsciència! «Perquè sembla un ship name...» Gràcies per tant, Arwen!

    I cap a la següent escena! Ai, no he acabat d’entendre per què la Madam Rosemerta reacciona així en veure el Flynn. Que esperava que hi hagués la Madam Pomfrey, en comptes d’ell? Noa, treu els ulls de sobre l’infermer! I moltes gràcies per incloure l’Eric ^^ M’ha fet molta gràcia que la revista sigui «Science for kids», me l’he imaginada amb dibuixets i molts colors HAHAHAHA. «Devies estar massa ocupat amb...» / «Amb qui?» FAN. I que guai que parlin del tema dels animàgics! M’ha agradat molta la seva conversa ^^ Però al mateix temps em sap una mica de greu, perquè amb el tema que l’he enviat a Amèrica, trames que haurien pogut començar ara, com el tema dels animàgics es perdrà (almenys en relació a l’Eric) i tinc la sensació que t’he fet perdre el temps escrivint l’escena. La Noa mirant la Nina a la panxa sense manies per mirar si està embarassada. Com abans amb el Jack i les tribus de l’Àfrica. Molt fan de la Noa i les seves teories i rumors. «Hi ha tants rumors, en aquesta escola, que una no s’acaba de posar mai al dia.» Noa! Si tu no estàs al dia no ho estarà ningú!!

    Molt fan de la Noa malalta. «—Però això m’ho has de dir! Que per algo som batedores, les dos! —dic, senyalant-nos teatralment.» El drama. M’agrada tots els Ravenclaws estudiant junts menys la You-Know-Who. Tot i així, m’hagués agradat una mica més de descripció en aquesta escena (per exemple, la de la primera escena estava molt currada); especialment, per exemple, per saber que en Drake i l’Edwin eren allà també. La Noa estudia des del sofà amb mantes a sobre, però on estan situats en Drake i l’Edwin? Es pot considerar que estan estudiant junts o simplement comparteixen l’espai? I una altra vegada li fan «LA pregunta»! «No saps que una regla bàsica d’estar malalt és ser egoista i preocupar-se només d’un mateix?» Fan i mood. M’agrada que hi posis més descripció ara al final, és una molt bona manera de tancar l’escena, però me n’ha faltat al principi a l’hora d’introduir-la. Ah, però si hi ha l’Ethel i tot! M’agrada que hagis tret a col·lació el llibre de varetologia ^^

    M’ha agradat molt com has acabat el capítol, en sèrio! Com relaciones el tema de posar el nom a les mascotes al tema d’encarar els seus sentiments pel Drake i posar-hi un nom. T’ha quedat un capítol molt interessant de llegir i ha sigut molt entretingut ^^ Et felicito! Com que l’he copiat a un word a causa del color de la pàgina, veig que no és pas curt però m’ha passat volant.

    Ens llegim!

    Cass