El túnel - Assassí
AvatarEscrit per Unapersona
Enviat el dia 30/03/2021 a les 00:48:00
Última modificació 30/03/2021 a les 00:48:00
Tots els capítols de El túnel
< Anterior capítol ||


Assassí

L'Aale es trobava en un lloc fosc i profund. Un lloc que evitava sempre que podia. La seva pròpia ment.

Es veia a ell mateix, feia quatre anys, esperant al costat de les escales que baixaven de la torre de Thunderbird, esquena contra la paret, amagat. Era de nit i la lluna plena tenyia les parets de pedra de tonalitats argentades. I ell estava sol, només amb les armadures adormides de companyia, i la velocitat dels seus batecs anava en augment. Per què trigaven tant? I si els havia passat res? Per una vegada que no era ell, qui tramava el pla temerari...

La Shannon era excel·lent en màgia, l'altre dia els havia ensenyat un encanteri mimètic que havia après. I l'Aiyana segur que tenia a punt alguna de les seves barreges fastigoses per amagar-se, també. L'Aale va estrènyer els dits al voltant de la vareta, reprimint l'impuls de posar-se a caminar. No hi havia res més molest que no poder-se moure quan estaves nerviós.

El pla havia semblat prou senzill. La Shannon i l'Aiyana portarien la Greeny al jardí mentre l'Aale s'avançava per avisar-les amb espurnes si sentia un pukwudgie a la vora. Un cop al jardí, celebrarien l'aniversari de la Greeny a mitja nit, a la llum de la lluna plena. Quan ho havien planejat no hi havien vist cap problema. Ara s'adonava que era la cosa més estúpida que havien fet mai.

Per començar, l'Aale tenia una oïda fina, però no prou per sentir un pukwudgie a distància suficient per amagar-se i avisar silenciosament les seves amigues amb un conjur que provocava explosions i llums de colors. Com podia ser que no haguessin pensat en aquest detall? I l'Aiyana havia intentat demanar ajuda als follets, però no ho havia aconseguit. No sé què de no deixar-se sobornar per una mera estudiant de quart. Quina mena de pukwudgie es negaria a ajudar una estudiant de la seva residència?

L'Aale va sentir el so d'una porta tancant-se, provinent de dalt la torre. Amb una mica de sort les escales de caragol es portarien bé i no farien el trajecte més llarg del que havia de ser. Ell es va afanyar pel passadís, arrambat a la paret per poder-se amagar al costat d'una armadura si era necessari. Eren grans i imponents, d'un metall que reflectia la llum de la lluna, i totes duien una espasa agafada amb les mans al pit, apuntant cap avall. A Història havien après que era un mecanisme de defensa creat el segle... ara recordava els apunts d'Història, en comptes de durant l'examen de la tarda?

Allò era una bogeria. Intentar domesticar una au del tro era mil vegades més assenyat. Les úniques conseqüències, a banda d'ossos trencats i cabells socarrimats, eren rialletes i xiuxiuejos perquè l'Aale n'havia tornat a fer una de les seves. I a ell ja li semblava bé. Millor ser conegut per tenir esperit aventurer que no pas per passar-se el dia llegint llibrots avorrits. I més divertit, també.

Va girar una cantonada i va veure la porta que donava el vestíbul al fons. No s'havia trobat encara cap follet. Això volia dir que havia tingut molt sort o que l'havien vist i estaven avisant un professor? Bé, sempre podia dir que volia intentar acariciar un animal nocturn, segur que se'l creurien. Un home llop, per exemple? No, massa exagerat.

Una sola cruïlla el separava de la porta del vestíbul. Eren les escales que baixaven del segon pis. Normalment eren buides, i no tenia sentit que el patrullessin de nit, perquè no connectava amb cap dormitori. Però més valia ser cautelós. De puntetes, es va acostar a la cantonada i, maleïnt els seus cabells gairebé blancs, va treure els ulls per comprovar que no hi hagués ningú.

I es va trobar de cara amb algú que acabava de baixar. Un noi alt, bastant més gran que ell, de pell que a la llum de la lluna semblava platejada, ulls vermells i brillants, cabells esfilagarsats, embolicat amb un vestit fet d'ombres tremoloses com les flames d'una foguera de tenebres.

No... una altra vegada no...

L'Aale va veure com el seu jo més jove feia un salt enrere, reprimint un crit. El noi no era professor ni alumne. Qui...

—Els passadissos són buits —va dir la criatura, amb una veu sibil·lant com la d'una serp.

—Qui ets?

—Els passadissos són buits —va repetir, mentre treia una vareta negra, prima, recargolada— Obli...

Animo linqui! —va exclamar l'Aale, per reflex.

La criatura va sortir projectada cap a un lateral de l'escala, on va xocar contra una armadura adormida. L'armadura va fer un bot en despertar-se de cop però va perdre l'equilibri i va caure sobre el seu cos amb l'espasa clavada al seu tors. El somni es va fondre mentre la sang del cadàver regalimava per les escales.

***

L'Aale era un assassí.

Sí, la seva víctima havia estat un criminal, però això no era cap excusa. Havia matat una persona. I per tant era un assassí. I no ho va oblidar mentre els seus amics feien la ronda per la infermeria i els deien paraules tranquil·litzadores. Si se n'oblidés s'estaria mentint a sí mateix.

Van venir tots. Fins i tot el Chester va pronunciar dues frases senceres, que si necessitaven res només li calia dir-ho i coses d'aquestes. La Shannon va ser qui es va quedar més temps. No va fer bromes forçades ni els va intentar arreglar la vida. Com sempre, es limitava a escoltar i a compartir les seves experiències. L'Aale sabia que ella se'n sentia culpable, encara que no fos una assassina. Li agraïa la companyia.

Al final va haver de marxar, perquè era l'últim dia a l'escola i els pares l'esperaven. El professor Hilly Tall, encarregat de la infermeria, li havia recomanat tant a ell com a la Greeny que es quedessin un dia més, reposant, per si de cas. Els pares de la Greeny vindrien l'endemà a buscar-la. I ell... bé, ell tornaria amb els seus tiets pel seu compte. Com sempre.

Quan la infermeria es va haver buidat, l'Aale va girar al cap per mirar la Greeny, que estava estirada al llit del costat, mirant el sostre amb el rostre pàl·lid. Havia explicat que s'havia fet un cop al cap quan volia tornar a l'habitació, i els seus companys s'ho havien cregut. Ell no.

—Greeny, què ha passat? De veritat, vull dir.

La Greeny va inspirar profundament i va quedar-se en silenci. L'Aale no la va pressionar. I, passada una estona, ella va regirar-se sota el llençol, fent-se una bola, com si volgués ocupar el mínim espai possible.

—Tinc por —va murmurar.

—Por? De què?

—Del futur. Els pares volen que treballi a la seva botiga. Però jo no em vull passar la vida de dependenta. Graduar-me sempre ha estat el meu objectiu final. I ara que ja ho he fet... les notes no em donen per entrar a cap escola superior ni per tenir cap feina decent, ni de lluny. Estic estancada, no faré res amb la meva vida. Per què? No serveixo per res, mai he servit per res —va afegir, mirant-lo amb els seus ulls verds.

L'Aale tenia ganes de dir-li que no, que era un problema temporal, que segur que trobaria alguna cosa. Que al final del túnel hi havia llum, i altres frases típiques. Però no serien paraules sinceres. Un túnel era un túnel, i punt. La llum del final no podia evitar que la muntanya s'ensorrés sobre teu.

—Hem passat per coses pitjors. Recordes? I seguim aquí.

—A mitges.

—A mitges, però ja és més que gens. I a casa tens els pares, segur que t'entendran i t'ajudaran.

A diferència d'ell. L'única família amb qui no tenia una relació de mort eren els tiets. El llistó no estava gaire alt.

—Sí, però mira, tu bé que tens les coses clares, sense uns pares que et marquin el camí —va dir la Greeny.

—Jo? —va dir, rient—. Sí, ja, és que viure amb uns tiets amb els esquemes mentals de fa cinc segles és tan agradable! I estic com tu, Greeny. "M'agraden els animals" i "soc un assassí" no és material de currículum.

La Greeny se'l va quedar mirant amb els ulls molt oberts. Maleït somni. Havien parlat del tema abans, s'ho explicaven gairebé tot, però mai li havia explicat el grau de culpa que sentia. Estúpid, no ho hauria d'haver dit.

—Aale...

—No, no em diguis que no és culpa meva. Sí que ho va ser. Per molt criminal que fos.

—T'estaves defensant! I les armadures estan animades, hauria pogut decidir apartar l'espasa, però no ho va fer per protegir-te.

Allò era mentida, clar. Les armadures dormien de nit, i aquella en concret només recordava haver-se despertat ja perdent l'equilibri. No ho havia pogut evitar. Per tant, era culpa seva. Però ho va deixar estar sense ressentiment, la Greeny ho deia de bona fe.

Si només pogués esborrar aquell record de la seva memòria... no era prou bo amb encanteris per fer-ho ell mateix, i la Shannon no s'hi atrevia, per por a esborrar-li altres coses sense voler. Però a ell li era igual, mentre se'n desempallegués. Recordava els dies anteriors a l'assassinat, i eren més feliços. No completament, però en comparació havia estat una bona època. Una època en què havia tingut la vida clara. Més o menys. Però com podia ser feliç amb aquella ombra cobrint-lo eternament?

No era moment de compadir-se de sí mateix. La Greeny necessitava la seva ajuda. Feia temps que se n'hauria d'haver adonat. Havia estat culpa seva? No el sorprendria si ho fos. 

—Aale, saps que no és culpa teva, eh?

—Mmh.

La Greeny va sospirar, i l'Aale es podia imaginar els seus pensaments. Sempre igual, l'Aale actuant com si tot fos culpa seva. Deprimint-se per res. I tenia raó, clar. Sempre la tenia.

—Aale, tinc una idea. Per ajudar-nos.

—Sí?

—Què et semblaria anar-nos-en de viatge? Fem les maletes i... anem on ens portin les cames, sense planejar res ni pensar en el futur. Necessito pensar, ben lluny de tot això —va fer un gest com incloent tota l'escola—. I a tu també t'anirà bé airejar-te, em sembla. Temps lluny dels tiets. T'hi apuntes?

És clar que era ella qui l'ajudava. Hauria de ser al revés. Però ell no ajudava, l'únic que sabia fer era ofegar els seus problemes darrere de rialles sense sentit i aventures massa arriscades. Potser d'aquesta manera un dels dos podria sortir del túnel. O, com a mínim, esquivar les pedres mentre s'ensorrava.

—Sí, m'anirà bé. És la manera perfecta d'apagar els rumors que estem junts, no? —va dir l'Aale, amb un somriure lleu.

La Greeny va oferir-li un dels seus somriures radiants. No era forçat, no del tot. Però la Greeny sabia que ell ho sabia, i aquesta comprensió era suficient.

***

Les gotes de pluja rodolaven per la finestra de l'habitació de l'Aale, com si competissin per arribar a baix de tot, animades per les llums del carrer nocturn. La casa dels seus tiets era un edifici depriment, situat en un lloc depriment d'una ciutat depriment. O, almenys, així ho veia ell. Sabia que era el tipus de casa que tothom volia tenir: prou gran per viure amb comoditat, però no excessivament. Típic d'ell, saber que s'hauria de sentir d'una manera, però sentir-se d'una altra i no saber per què. Una altra frustració per afegir a la seva llista.

La Valkea li va estirar la màniga del pijama amb el bec, percebent el seu malestar. L'Aale va apartar els ulls del seu reflex al vidre per mirar el cigne. Ella li va tornar la mirada amb els seus ulls negres. L'Aale va sospirar.

—Sí, sí, demà me'n vaig amb la Greeny —va dir xiuxiuejant—. Però creus que servirà de res? Vull dir, segur que serà molt guai passar més temps amb ella i descobrir llocs nous i tot això. Però, i després? Què faig quan s'acabi el viatge? Continuaré igual, sense futur i sense present. Només el passat.

La Valkea va mossegar-li el dit petit, prou fort per fer-li mal.

—Ai! D'acord, d'acord. Potser estic sent una mica dramàtic. Però és la veritat. El futur és un interrogant així de gran. I el present? Una casa com aquesta no és el present que vull, amb uns tiets que s'entossudeixen en dir-me Aldina perquè és "el que els pares volien" i no sé quines ximpleries més. Sí, tinc la Greeny, la Shan, i l'Aiyana. I a tu. Però res més. No tinc una... llar. Ni una família. Només quatre amigues.

La Valkea va refregar el seu llarg coll contra les seves cames. A vegades semblava més gat que ocell.

—Sí, suposo que sí. Si he arribat fins aquí puc continuar. O intentar-ho. Però és tan difícil...

L'Aale va estirar-se sota el llençol i la Valkea es va arraulir al seu costat. El món tenia coses bones, i tant. La Greeny, la Shan, l'Aiyana i la Valkea, totes quatre sabien que havia matat algú. I tot així l'acceptaven com un més al grup. Eren, probablement, l'única raó per la qual seguia viu. Però malauradament no compensaven per les coses dolentes. No sempre.

Necessitava que algú li portés la contrària, que li demostrés que podia seguir vivint amb normalitat tot i aquests records. Però ell sempre havia estat molt tossut. Massa tossut. Sabia que, en realitat, no volia que el convencessin. També sabia que això era un problema. Un problema sense solució.


Llegit 48 vegades


< Anterior capítol ||

 


Comentaris
Envia un comentari!: Per comentar has d'estar registrat. Registra't és gratuït ;-)


  • AvatarUnapersonaEnviat el 30/03/2021 a les 00:49:30
    #27771He escrit 8 fanfics amb un total de 42 capítols

    Buf! Aquest repte ha estat realment un repte per mi, més que una història romàntica. Hauria pogut ser més fosc, suposo, però comparat amb el que escrit normalment, això és molt. Suposo que per això també és bastant curteta. Normalment ja em surten curtes, però aquesta vegada volia allagar-ho més. Però no he pogut, si continuava m'havia d'allunyar del drama o es tornava massa avorrit. Qüestió de pràctica, suposo! En fi, escric això per posar la història en context.

    Si heu llegit Un capvespre atrotinat, ja coneixeu l'Aale i la Shannon (i l'Aiyana, que aquí només la mencionen). Aquella ff té lloc més o menys a tercer, aquesta a setè. I si heu llegit Gatets i gatots, l'Amy i el Felix són els pares de la Shannon.

    L'Aale sempre havia estat un personatge que havia concebut amb una capa traumàtica des de l'inici, però és complicat mostrar-ho amb un relat curt(íssim) on no és ell el narrador. Aquí n'he tingut l'oportunitat. La Greeny és un personatge nou que se'm va acudir després d'Un capvespre atrotinat i he aprofitat l'ocasió per presentar-la.

    Sobre el tema de la majoria d'edat, suposo que tècnicament no són majors d'edat encara. Però realment per un bruixot la majoria d'edat arriba quan es graduen de l'escola de màgia. Igual que per mi la majoria d'edat em va arribar en graduar-me del batxillerat. Per tant m'he permès la llicència d'adaptar una mica el tema. Espero que us sembli bé!

    I bé, ho deixo aquí. Hi ha coses que no m'acaben de fer el pes, però vull veure què em dieu abans de comentar-ho! Ja us respondré. Ens llegim!




  • AvatarAgatha Black (Moderador/a FF)Enviat el 31/03/2021 a les 18:52:51
    #27783He escrit 9 fanfics amb un total de 206 capítols

    Molt bé, llegit! Realment és molt diferent de les coses que sols escriure tu, que son lleugeres i amb tocs d'humor. Sí que he de dir que m'hagués agradat que fos més llarga, perquè tot i que trobo que està molt ben escrita i és molt interessant, però m'he quedat amb ganes de saber més coses! Per exemple, es desperta a la infermeria i i la Greeny és amb ell, però no sabem pas què li ha passat, a ella. S'ha emmetzinat sense voler? L'ha aacada algú? Perque dius especificament que ella ha dit que era un cop al cap, però que no es veritat, però quan l'Aale li ho pregunta no respon... i m'he quedat amb l'expectativa...

    Sí que ha quedat clar (i m'agrada molt) el trauma de l'Aale! Ondia! Que es va creuar amb un bruixot de les forces del mal per Ilvermorny! I es va morir davant seu! Va ser un accident, sí, però el va causar ell. És que és per traumatizar-se, tot plegat: la visio del bruixot, que és totalment esfereidor, estar a punt de palmar-la (o de perdre la memòria), defensar-te amb l primer que et ve el cap i que el pavo LA PALMI davant teu, i d'aquesta manera tan violenta, primer cau i després li claven una espasa al pit, i queda allà dessagnant-se per l'escalinata... realment és molt gore, i és normal que la imatge el persegueixi, al pobre...

    Tampoc no he acabat d'entendre el drama familiar. Els pares de l'Aale, són morts? O l'han fet fora de casa? Perquè després he vist que l'Aale es trans i que la familia no ho porta del tot bé, així que potser el van abadonar...? Tot i que els tiets tampoc no semblen del tot acollidors, així quue crec que em decanto més per la mort dels pares. Que jolin, Aale, quina ma de traumes que em portes!

    M'he ENCANTAT que estigui lligat amb altrs FF teves! Ara no recordo gaire Un capvespre atrotinat, així que el rellegiré, però sí que recordo molt Gatets i gatots i m'encaaaaanta que la Shannon sigui filla de l'Amy i el Felix! Que guai!

    En general sobre el relat, m'ha agradat molt de llegir, se m'ha fet íssim i l'he trobat superinteressant. Ara: em sona molt a proleg d'una historia molt mes llarga, perquè no queda gaire res tancat. Això no és una cosa dolenta (bé, potser per un relat curt sí que hagués anat millor una final una mica més conclusiu), però ja que tens aquests personatges tan be pensats en el teu món ja creat, trobo que podries aprofitar i seguir, i fer una FF llara, perquè de veritat que hi tens un molt bon començament, aquí!

    Felicitats!

     

    G




  • AvatarUnapersonaEnviat el 31/03/2021 a les 20:46:29
    #27786He escrit 8 fanfics amb un total de 42 capítols

    Agatha:

    El tema de què ha passat amb la Greeny és l'escena que em va costar més escriure i la que va passar per més revisions. Però vull esperar què interpreten la resta, m'interessa saber-ho! De moment només diré que com que està explicat des del punt de vista de l'Aale, la narració està influïda per la seva manera de pensar.

    El drama familiar no és explícit expressament. Volia centrar-ho al voltant del flashback/somni i deixar el tema familiar i els problemes de la Greeny en un lloc més secundari. La idea és més endavant escriure una ff més llarga amb aquests personatges (Aale, Greeny, Shannon i Aiyana) com a protagonistes, però no sé com posar-m'hi perquè em costa trobar el tema i conflicte principal.

    Sempre em comentes que trobes a faltar finals conclusius i que sigui més llarg. I hi estic d'acord! Ho tinc present quan escric, però bé, és un dels temes que he de practicar més.

    Gràcies per llegir i pels comentaris. Ens llegim!




  • Avatarmarta_ginny (Moderador/a FF)Enviat el 31/03/2021 a les 21:24:01
    #27788He escrit 12 fanfics amb un total de 171 capítols

    Ai, que he de marxar de seguida, a veure si tinc temps de fer un comentari amb cara i ulls...

    Però quina cosa tan fosca! Trobo que el background traumàtic (i tan traumàtic) de l'Aale l'has muntat molt i molt bé, tant la situació familiar com el tema del criminal que es va trobar pels passadissos d'Ilvermorny. És un background perfecte per una història com la que havies de fer, i m'hauria agradat que encara t'hi recreessis més, però en el sentit de veure com l'afecta a dia d'avui. És a dir, tinc una mica la sensació que aquesta ha estat una fanfic per descobrir el background de l'Aale sobretot, i no per la història que tenia lloc en el present. Igual que a la Gee, m'ha semblat ben bé el pròleg d'una long fic! M'ha deixat amb moltes ganes de més!

    Els personatges són ben interessants i es nota que els tens molt ben pensats (fins i tot els que pràcticament no parlen), i això s'agraeix. L'Aiyana és Pukwudgie, és clar que sí, aquí representant! M'ha fet molta gràcia el comentari dels Pukwudgies que no ajuden els de la residència amb el seu nom, i és que ben bé les característiques de les persones que hi pertanyen no són exactament... com la criatura en què s'inspira el nom. També m'agrada molt que siguis al club de connectar les fics a través dels personatges! A mi m'hi han arrossegat i ja ho començo a fer també, em fa por veure on acabarà tot plegat hahaha Ah, i parlant de personatges, tot i que no són exactament personatges, m'ha agradat molt l'ús que feies de les armadures. Fan!

    La majoria d'edat em quadra, a mi, res a dir! És que de fet em quadra pràcticament tot (m'agrada moltíssim com descrius les coses, el llenguatge està cuidat i no perds el teu toc personal tot i fer un estil diferent cosa que és difícil, els personatges són interessants i amb matisos, la backstory està ben pensada), i per això em fa especialment ràbia que hi faltin algunes coses, perquè n'hi ha d'altres que estan TAN bé...! Ja t'ho ha comentat la Gee, però què li ha passat a la Greeny? I a l'Aale? Entenc que s'ha desmaiat de l'ensurt? Com és que no ho has allargat per explicar-ho tot bé amb les paraules que t'han sobrat? I és que m'ha agradat molt, eh? Per això penso que és una pena perquè si resolguessis aquestes coses t'hauria quedat totalment rodona. És a dir, que la trama és més el passat que el present, i llavors hi ha coses del present que queden a l'aire. Suposo que per això també m'ha donat tant la sensació de pròleg del viatge que ve, en què s'acabaran resolent aquests interrogants.

    No has fet mai una fic gaire més llarga, oi? Penso que aquesta història i aquests personatges s'ho valien, perquè és que està molt ben pensat, i t'hauria acabat de quedar tot tancat. No ho sé, per pensar-hi a la pròxima! Que hagis fet més coses amb aquests personatges em dona l'esperança que potser n'escriuràs més històries ^^ I així potser acabarem de contestar les preguntes!

    Sigui com sigui, enhorabona. No vull que et pensis que no m'ha agradat, eh? De fet m'ha agradat molt, per això et dic el que et dic. I si aquesta fic funciona com a "principi", espero que decideixis fer-ne la continuació, que la llegiré amb moltes ganes. Moltes felicitats per la feina i pel resultat, que tots sabem el que ha costat marxar del que fem habitualment hahaha I trobo que ets dels que ha sabut mantenir més el seu toc personal, com et deia.

    Ens llegim!