Els becaris del Wizengamot - 6 — Gucci encara. Louboutin no.
AvatarEscrit per Mercè Granger
Enviat el dia 20/03/2021 a les 23:46:44
Última modificació 21/03/2021 a les 01:26:42
Tots els capítols de Els becaris del Wizengamot
< Anterior capítol || Pròxim capítol >


6 — Gucci encara. Louboutin no.

Algú tenia un ganivet? 

Era un acudit fàcil i el Tony es va maleir internament per haver pensat una cosa tan trillada, però poca alternativa tenia. Escasses vegades havia vist la mirada de la Noah tenyida d’un odi tan arrelat. Quan el Binns li va posar un supera les expectatives —no va ajudar que el Tony va ser qui va treure l’excel·lent, però preferia no pensar-hi— o quan la dependenta de la boutique li va suggerir que potser millor que s’emportés una 38. I com oblidar quan una noia que la Norah va trobar molt vulgar va marxar emportant-se la darrera existència del seu pintallavis per excel·lència. En aquell moment, el Tony va jurar que estava presenciant l’inici a la Tercera Guerra Mundial.

D’acord, els atacs d’odi sobtats de la Norah eren bastant comuns. Però normalment, cremaven una estona i s’extingien tan de pressa com s’havien generat, i, en la majoria dels casos, no deixaven cap víctima. Segurament perquè eren persones que difícilment tornarien a creuar camins amb la Norah. L’Egdecombe no n’era una. I des de la seva trifulga de dies enrere quan, la Norah no l’escoltés, l’Egdecombe havia guanyat, una tensió violenta havia contaminat tots els racons de l’oficina. Era aquell el sentiment dels soldats que anaven a la guerra? Que d’un moment a altre es presenciaria una catàstrofe? 

Una cosa era certa: ja apreciava una mica d’emoció entre la rutina. L’esdeveniment més rellevant del mes passat havia estat recol·locar la cita mèdica del Bore. Però tampoc no volia que l’oficina es convertís en l’escenari d’una pel·lícula del Tarantino. Més que res perquè la senyora de la neteja li queia bé i volia que tingués la putada de fregar tanta sang.

—Digue’m almenys que no li faràs passar un calvari a lo Theon Greyjoy.

Si les mirades matessin, l’Egdecombe ja estaria a tres metres sota terra. La Norah feia quinze minuts que la fulminava, segurament amb l'esperança que una divinitat li concedís els poders de Medussa. Però no havia tingut la sort. Va desviar la mirada cap al Tony. No era gaire més amable, però almenys no pareixia tenir impresa ‘WANTED DEAD OR ALIVE’ al front.

—Que vols dir?

—Que pareix que estàs repassant mentalment la llista de morts més cruentes de la història per saber quina li apliques a l’Egdecombe.

—Poc càstig em pareix.

El Tony podria haver-se fet el sorprès. Després de tres anys, només va posar els ulls en blanc.

—A vegades tinc por de despertar-me amb una daga clavada al cor, quan dormo vora teu.

—Si t’hagués de matar, seria amb un verí que no deixés traces. I ara aparta que vull veure que fa la muy puta.

—Perquè després diguin que el romanticisme ha mort.

—El Bore s’ha acabat el te negre fa tres minuts. Crec que te’n demanarà un altre en tres… dos… —Efectivament, el Bore va alçar la mà i va cridar al noi dels cafès; o ho va intentar fer, malgrat les limitacions del seu únic timbre—. Un. Tony, em pots dur un cafè? Fraccupino de vainilla amb llet de soja i doble de sucre. T’ho pago després, mi amor.

—Sí. Per cert, que sàpigues que si et tanquessin a Azkaban, m’agafaria seriosament el paper de vidu desesperat. I buscaria un veïnat que assegurés que sempre saludaves.

—A vegades tinc la sensació que parlem idiomes diferents.

El Tony va sospirar. A favor de la Norah: no era la primera vegada que li deien.

—Res. Ara et duc el cafè.

—Recorda, doble de sucre.  

Mitja dotzena de veus van veure en el viatge del pobre becari a la cafeteria per enèsima vegada, l’oportunitat de demanar-li una altra ronda —No era un inconvenient que la tassa que tenien a l’escriptori estigués mig plena—. El Tony només va poder resar a qualsevol déu d’allà dalt que li enviés al Boyle una altra mascota exòtica a qui els veïns estressessin i el bon home posés una altra denúncia. Fins a quin punt havia arribat, es preguntava preocupat si encara existia una remota esperança per ell.

—Em dus a mi un cafè també, mi amor? —va murmurejar l’Aiden amb veu coqueta quan va passar pel seu costat.

—Pensava que mai no m’ho demanaries —El to del Tony era dissonant amb les seves paraules, molt més amables en la teoria que en la pràctica.

En poc més de sis mesos, el camí de l’oficina a l’Starsickles era el que més havia repetit. Dinou anys de vida i allò que més coneixia era l’ascensor i la cua de la cafeteria. Un regal: haver tret bones als MAG per allò. Un honor. Ho recomanava fervorosament.

A vegades les persones properes feien broma sobre si la seva imaginació també li havia dotat d’un sisè sentit per certes coses. O potser era que la paranoia, a vegades, encertava. El cas: l’Starsickles estava com sempre. Mateixa decoració. Mateixos funcionaris que aprofitaven el descans. La Faith, la dependenta, s’havia equivocat i plorava com una magdalena. Tenia tan controlat l’indret que podia assegurar que tot estava bé i coneixia tan bé l’indret que sabia que no ho estava.

Que li donessin al Bore, l’Asher i l’Smethwyck. Ell quedava a veure si eren imaginacions infundades per poques hores de son o de veritat s’havia equivocat d’oficina i hauria d’estar entre aurors —després va recordar que no era l’Aiden i a la quarta flexió ja necessitava una intervenció dels sanadors—. 

Segur que el cinquè cafè li despertaria el cervell —la Candy assegurava que bevia quantitats tan indecents de cafè que el seu cos ja era immune a la cafeïna. Ho començava a considerar plausible— i així potser podria dibuixar entre les imaginacions i la realitat.

Per fi ho va trobar: normalment els clients es distribuïen, en la mesura esperable, arbitràriament. Aquell cop no ho estaven. No del tot. Era tan sols lleument perceptible, en la zona dreta hi havia un amuntegament respecte a l’esquerra. Hi havia taules ocupades, a l’esquerra, clar, però segurament perquè totes les del bàndol contrari havien estat reclamades amb anterioritat. 

La causant estava al fons de la sala. Envoltada per una aurèola de llum que tan sols la proximitat va definir-la. Seria pel tabac que els altres clients s’havien apartat? O, perquè, com l’altra vegada, desentonava tant com un kappa en un desert. Fins i tot vestint una túnica amb l’emblema de la conselleria gravat, seguiria desentonant. Era l’actitud, que no encaixava enlloc, però al mateix temps, aquella indiferència era com una peça de puzle empesa amb força, que acabava entrant i descol·locant les ja establertes.

Les seves mirades es varen encreuar. El Tony no va saber com fugir-ne.

Va reiterar: que li donessis als altres. Podien esperar encara cinc minuts més el seu cafè. Havien suportat bé el cafè amb escopinades.

—Disculpi. Soc un gran admirador dels seus llibres.

La periodista va alçar els ulls.

—Seu.

El Tony es va mostrar dubitatiu. El seu caràcter sempre es mostrava reticent a obeir ordres alienes. Sort que a la feina havia almenys pogut domar-lo un poc. Però ara el seu sou no depenia d’aquella ordre. 

—Estàs dubtant —va dir la Woolridge en adonar-se de la seva retinència—. Em caus bé. 

El Tony va decidir prendre el seient indicat. Esperava no penedir-se.

—Espero que no siguis tan previsible de demanar-me un autògraf. Els fan sense cap mena d’autoestima ni respecte em crispen —”Tia, parra el carro” va pensar el Tony “que precisament no t’estan assetjant hordes de fans per demanar-te autògrafs”, però va decidir que era més sensat callar.—Escrius.

Aquella pregunta —ell ho considerava una pregunta— li va revoldre alguna cosa dins. Per acabar servint cafès a quatre desgraciats havia renunciat a certes coses. Somnis d’adolescent, sobretot.

—Depèn. A vegades.

—No era una pregunta. 

El Tony va alçar les celles. Normal que estigués sola. La seva conversa no era especialment agradable. 

—Tens l’índex tacat de tinta. I no diguis que és del treball —Va callar-lo abans fins i tot que arribés l’impuls d’obrir la boca— perquè té tota la pinta que no et deixen tocar la ploma. Només dus cafès —”Això ha estat un cop baix”—, i te n'has anat a buscar un per tu. Segurament per despertar-te, les teves ulleres et delaten. Dorms pocs i penses molt. 

—La majoria de gent que treballa aquí dorm poc.

—Però a ells no els importa. A tu no t’acaba de fer el pes treballar aquí.

—No crec precisament que hi hagi una fila de gent pegant-se per ser becari i dur els cafès cals caps.

—Pel treball vas deixar d’escriure?

—Quan tinc temps a vegades ho faig —La parla pareixia automàtica. La llengua i el cervell, o, millor dit, la seva precaució havien tallat el seu vincle. Només de moment, esperava—. Ja escriuré quan m’hagi de preparar la defensa quan sigui advocat.

—Però no és pas la manera que t’agrada escriure, oi?

En l’escala de situacions que donen mal rotllo, aquella estava a punt de traspassar el límit de l'acceptable. 

—És la manera que em convé —El Tony va arronsar les espatlles. Li feia la impressió que el temps havia fet un salt enrere: estava a Hogwarts, durant cinquè, li demanaven que volia ser de gran—, suposo.

—Per diners? Que convencional.

“Jo venia aquí a passar una bona estona i aconseguir un autògraf i ara m’estan fent el repàs de la seva vida. Joder, la pròxima vegada vaig directe a agafar el puto café”.

—Ja, la idea de dormir davall un pont és temptadora i bohèmia, però tinc la mala costum de no voler agafar una hipotèrmia. 

—I ho paga?

El Tony va decidir que la seva única resposta seria una onomatopeia inintel·ligible que podria significar tot i res. A cada paraula creixia una angoixa que no sabia molt bé d’on venia. Bé, el que no sabia d’on venia era dir que no sabia d’on venia l’angoixa. Que almenys podia estar agraït d’entre molts defectes, la indecisió no estava al podi de la llista. Suposava. Millor que algú fes la llista per ell.

A vegades seguia escrivint. Estones mortes, sobretot, en pergamins que de curta vida amb els que no es tornava a trobar. I al cap de quinze anys hauria pensat que tenia algun futur, però les tutories i el realisme van col·lapsar com una galleda d’aigua gelada sobre ell. I sisè i setè van ser cursos que van passar ràpids, que recordava difusos i confusos. T’has d’aplicar més que els MAG son més difícils. Fins ara t’ha anat bastant bé fent lo just, però no sempre serà així. Ai, m’han trencat el cor. Espera no. Espera que el meu amor platònic m’ha parlat per primera vegada en sis anys. Espera que la puc impressionar amb èxits acadèmics. Espera… Espera. Els MAG han anat bé, i el Wizengamot no sona malament. Serveix per caviar certes coses, oi?

I amb prou feines, ja no hi pensava en què el seu pare també havia entrat al Wizengamot. I suposava que ara estaria exercint d’advocat on algú el vogués. O on ell desitgés estar —potser amb un fill que si estimés—. 

Que? Com havia arribat a aquell punt?

El soroll de les ungles de la Woolridge col·lapsant amb la fusta de la taula el van tornar a la realitat. Havia estat quasi com un viatge astral, aquell minut. Desastral, millor dit. I la causa... només eren paraules d’una desconeguda. I ells aquests mesos havia estat tranquil. Que la situació era idònia era visible, però eh, que almenys no tenia hipotèrmia. 

—Com trobis. Potser aviat et trobes una situació imprevista.

—Esperem que sigui un bon plot twist, que si algú observa s’ha de donar un bon show.

No el millor dels seus comentaris, però, improvisat sota aquelles circumstàncies, li podia donar un tranquil set sobre deu i respirar amb indulgència. 

 

 

 

L’Aiden va mirar orgullós la seva magna obra. Uns quants encanteris eren tot el que havia costat que el mata-segells fos automàtic. Una mà invisible estampava els documents i aquests sols volaven a la pila dels acceptats. I aquesta era la feina del dia. 

Va mirar al seu voltant. Volia assegurar-se que no es ficaria amb cap problema per posar-se a llegir. Poca més hi havia per fer avui —no és que diferís gaire dels altres dies—.  El Bore estava molt concentrat en el què se suposés que estava fent. L’Asher plorava. Tots els elements que prèviament havien estat recolzats a la seva taula ara quasi navegaven entre aquell oceà. Ja podia pregar la Smethwyck no haver-li encomanat que guardés res important. Era igual, no era problema seu. La Smethwyck seguia tancada al seu despatx. 

—Pots avisar al teu amic que vingui a parlar amb jo?

Per Merli, que algú li llevés la capa al creepy secretari. El nebot de la Smethwyck de sobte s’havia agafat la feina seriosament i per algun motiu que desitjava que s'escapés del seu enteniment volia parlar amb el Tony. Bé, segurament seria per relegar-li la feina que ell no volia fer. Una pena, però almenys no era per l’Aiden. 

—Rowle —va escoltar que deia l'Egdecombe—, la pròxima vegada, intenta presentar els informes més nets. 

L’Aiden va poder comprovar en carn pròpia la teoria del Tony sobre els impulsos assassins de la Norah. La seva mirada sense cap mena de dubte pareixia ponderar si seria més ràpid l’escanyament o un obitus per subitum. Però per la seva sorpresa, la Norah aviat va camuflar el brot de ràbia. 

—Clar, senyora Egdecombe, perdoni.

S’hauria de preocupar per l’Egdecombe? Nah. No li queia bé. Bé, en realitat, no podia ni permetre’s el luxe de caure-li malament, a l’Aiden: això significaria que havia dedicat minuts del seu preciós temps pensant en ella. Però com que directament, si algú li era indiferent a l’Aiden, queia en el sac de persones no desitjables, allà estava. Ja s’ho feira. Ell mentrestant es posava a llegir.

Però un missatge lila va obstaculitzar-li la lectura. ‘DIGUÉS QUE HAS D’ANAR AL BANY. SURT. JA’. Sabia que la Norah no en tramava cap de bona, però desconeixia fins a quin grau necessitava la seva implicació. 

Amb un moviment de vareta va aturar la maquinària dels segells automàtics i, seguidament, va abandonar la sala. Quan ja estaven lluny del camp de visual de l’oficina, la Norah el va arrossegar escales avall.

—Fa un pis enrere que ja no ens poden escoltar. Estem al cinquè, Norah.

—Tu trobes que una arriba on soc jo parlant prop de les persones contra qui estàs conspirant?

—Merlí tingues pietat.  

L’Aiden no estava necessàriament en contra a jugar brut. Sobre manipular certes coses a favor seu, tampoc no hi veia una obligació a catalogar-lo com pecat mortal. No és que mai no ho hagués necessitat especialment… el destí havia estat generós amb ell. Però un no era slytherin per res, per molt que vingués d’una tradició arrelada de serps. Però la Norah ho elevava a un altre nivell. I la impossible creuada que havia decidit emprendre contra l’Egdecombe… sense gaire motiu, asseguraria Aiden, malgrat que la Norah li posaria la vareta a la barbeta abans que acabés la frase. Que el Tony lidiés amb la bogeria, ell no n’era responsable. 

—Tu saps que l’Egdecombe està en procés de divorci? Per això té el cognom de soltera.

—Fins fa un segon, no. Però de veritat… com deu ser el paio. Per fer parella amb aquesta. S’ha de ser curt.

—Oi? Doncs crec que sé el motiu.

—Que s’ha casat amb l’Egdecombe? No s’ha de ser molt brillant per endevinar-lo.

—Sorprenentment, no. Crec que la tia té un affaire. T’hi has fixat com rep missatgers? Intenta dissimular-ho, però es posa calenta llegint-los… Es dedica a fer sexting en hores de treball.

—Per favor, calla. No vull saber com ho has endevinat.

—Avui n’ha rebut una. I l’he vist de rampellada. Escolta, això és el millor. La lletra era de jovenet. Té un iogurin. Bé, això s’ha de dir, és lowkey iconic. 

—Vull saber el context d’aquesta conversa? —El Tony acabava d’aparèixer—. Norah, pensava que m’estimaves pel meu cervell. Ara ja sé que soc un himbo.

L’acudit no va calar en l’humor de la Norah.

—Que fas aquí?

—Pujar els cafès.

—Tu sempre agafes l’ascensor —El dia del Judici Final seria quan la Norah no tingués un detall ínfim sota control.

—Necessitava… necessitava pensar. De fet… sincerament, quina merda.

—Tony, estàvem parlant de coses importants.

—Si, ja ho veig, la vida de l’Egdecombe és notícia estatal.   

—Sigués bon noi i espia un poquet a l’Egdecombe, d'acord? —va pregar la Norah—. Fixa’t molt en els missatges que rep. Sabem que s’està tirant a algú de la Conselleria. Ara he de saber qui és per fer-li xantatge.

L’Aiden va decidir mirar a l’infinit. Almenys tindria entreteniment. El Tony es va quedar mirant la seva xicota sense saber ben bé que respondre-li. Segona vegada en el dia que es quedava sense paraules. Estava que arrasava. 

—Fer xantatge és divertit! —va defensar-se la Norah en veure l’escàs acolliment del seu pla.

—Aiden, no vulguis saber com va aconseguir la placa de Cap de Monitors…

—Allò no va ser tècnicament xantatge.    

—Per si encara el vols —El gest del Tony, oferint-li el cafè amb la Norah, era sarcàstic. Si els gestos podien ser sarcàstics. Si ho poguessin ser, segurament serien els dels Tony—. De res. Pujo abans no sigui que la Smetwyck em trobi a faltar. Sí, Norah, em fixaré en l’Egdecombe, no tinc gaire a fer.

—Està de mal humor, eh? —va observar l’Aiden quan el Tony va haver marxat—. Hauries de parlar amb ell.

—Tu també ets amic seu, eh.

—De veritat creieu que sou amic vostre? Cute.

—Aiden…

—És broma. Que tampoc no és que em sobrin els amics… Ai, quina pena que em dona igual.

—A Hogwarts tothom volia ser amic teu.

—Odiava el 80% de les persones.

—A mi no, oi?

L’Aiden va mirar divertit a la Norah. Hogwarts. Sala Comuna d’Slytherin. Sota el llac negre, va veure la nena d’onze anys que necessitava un referent i ell va triar a ell. Per què, a qui volia enganyar? L’Aiden sempre havia destacat sense esforç a Hogwats i era tot el que la Norah volia ser. Però era un temps que ja quedava llunyà, quan les tècniques de persuasió de la Norah no eren refinades. Durant aquells anys, l’Aiden més d’una vegada s’havia plantejat si era molt complicat aconseguir una ordre d’allunyament. Però li havia estat incapaç odiar-la. I mentre creixien, el crush que la Norah havia tingut s’havia convertit en un amor fraternal. 

—No. Això era tot? Sembla que ens hem escapat per enrotllar-nos… 

L’Aiden per uns instants va veure un matís sospitós en els ulls de la Norah. Potser l’època del cursh stalker cap a la seva persona no era un capítol tancat. 

—On eren els lavabos d’aquesta planta? M’he de retocar el maquillatge i l’última vegada mentre ho feia va entrar la Smethwyck… no penso compartir els meus trucs amb ella.  Tot i que els necessita. 

—Jo pensava que era una màquina inesgotable d’odi fins que et vaig conèixer a tu… Bueno, t’acompanyo.

—No és necesari.

—Amb els enemics que t’estàs fent, sí. 

—Aquest és el teu motiu? Really, bitch?

L’Aiden va arrossegar a la Norah, agafada pel  colze, lluny de les escales. El pla psicòtic V de Vendetta de la Norah encara tindria una part positiva… I ui mira que curiós, ell juraria que els lavabos del cinquè pis estan sospitosament a prop de l’Oficina de Màgia Internacional. Fins i tot diria que estaven dins d’aquella oficina. Tot i que la Norah deia que era en la direcció  contrària… bé, ja que estaven allà millor comprovar-ho, oi? No fos cosa que haguessin de tornar a fer el camí debades...  

Però just quan estaven a punt d’entrar, la confirmació que el trajecte no havia estat debades va travessar la porta. Tan atractiu com el recordava. Quina casualitat! 

—Aiden, tornes a què et firmi més permisos?

—Això és un eufemisme?—va murmurar la Norah—. No m’havies parlat d’aquest lig…

Ui que maldestre, l’Aiden, que sense voler va donar una relliscada i va trepitjar la Norah.

—No, és que la Norah estava buscant el bany.

—Doncs està a l’altre costat… la puc acompanyar, entenc que és difícil orientar-se si no és la teva planta.

—Ho veus, Norah? Ja et deia que era per l’altra direcció…

—Bitch, de veri… —Ui, una altra trepitjada. Avui l’Aiden estava molt sapastre. Li havia costat vint-i-un anys ser-ho, però justament, avui era el dia que els seus moviments prenien una decisió imprevista, Sorpreses de la vida.

—Ja us acompanyo, que així ja sé com orientar-me per aquesta planta… No sé per què no hi vinc més.

—Jo no em queixaré si vens per aquí.

L’Aiden va maleir l’arquitecte qui hagués decidit una distància tan curta per arribar el bany. Ja hi eren i no podia allargar més la conversa de manera que no semblés un desesperat. Afortunadament, la Norah els va deixar sols: les dues trepitjades li havien transmès el missatge. 

—Suposo que hauràs de tornar a la teva planta —El noi mirava a terra tímidament. Però que fotudament adorable i sexy estava així, els cabells li queien de manera altament afavoridora.

—Acostumes a esmorzar a la cafeteria?

—No hi acostumo a anar, però si algú m’hi convida…

—Demà tinc el descans a l'una.

—M’ho puc fer venir bé per baixar a aquella hora —va alçar la cara i li va somriure—. Em dic Owen.

—Aiden.   &nbs p;      

—I jo soc la Norah Rowle. Segurament has sentit parlar de jo. 

—Anaves al meu curs?

—Bitch. 

L’Aiden no va poder evitar riure entre dents. 

—A quina casa anaves? Owen que més…? La teva família…?

No, per favor, no. Si deixava que la conversa fluís, l’endemà es despertaria amb un informe d’unes lleugeres 800 pàgines amb annex sobre els rebesavis de l’Owen (grup sanguini inclòs). Deixa fer. Que tampoc no li interessava tant. Per passar l’estona, res més. Almenys tenia una conversa més intel·ligent que alguns dels darrers nois amb qui havia estat. Un té estàndards, però també necessitats...

—De fet, la Norah i ja ens n’anàvem, no sigui cosa que ens trobin a faltar.

La va estirar lluny de l'Owen, cap a l'ascensor. Podia estar satisfet amb els resultats de la conversa: ni planejat podria haver anat millor. Així i tot... potser, i incidia en el potser, la manera com havia tractat a la Norah aquells darrers minuts no havia estat la millor. La seva amiga no va donar cap senyal important que estigués mosca. Però quan les portes es van tancar, ben bé podrien haver-se obert, per contraposició, unes de metafòriques: les de l'infern.

—Sort tens de ser el meu amic. Primer: aquest noi m’agrada per tu. L’aprovo. De moment. He d’investigar.

—Fes-ho ràpid, no sigui cosa que hagi de cancel·lar la cita de demà. 

—Que tens una cita amb ell demà?! Entesos, doncs, saps si dissabte està lliure per una cita doble? Ai, esperava que tinguessis nóvio per fer cites dobles…

—Quants episodis de Will & Grace has vist? 

—Tercer. I més important. BITCH. NO EM TORNIS A TREPITJAR SI DUC LES SABATES DE LOUBOUTIN. Gucci encara. Louboutin no.

 

 

Mentre el Tony recollia les seves coses, la Norah se li va acostar amb una solemnitat cerimoniosa. Hòstia, que ve a demanar perdó, qualsevol pensaria. L'actitud una mica massa afectada, cert, però era la Norah, al cap i a la fi. El Tony va mantenir la mirada. Continuava molest. Potser un encontre de cinc segons a les escales no era suficient, però era una gota que anava a parar al got, al cap i a la fi. Després el got es tombava fàcilment i tornava a estar a buit, també era veritat. La Norah era de les poques persones a les quals el Tony no s’entestava a contradir —la majoria de vegades—. Barallar-se amb la Norah, no la podria guanyar. Drenaria les seves forces.

Mare meva com l’havia deixat la conversa a la cafeteria. Estava que se n’anava a demanar l’ingrés a la facultat de filosofia. Amb la de crisis existencials que duia en aquell matí, potser podia encaminar un poc els seus dubtes cap a coses més transcendentals que fossin útils per algú més.

La Norah va somriure mentre li agafava la mà. No alleujava tots els mals, però com a cura no estava del tot malament. Típic? Patètic? Potser. Però podia veure com a la Norah li brillaven els ulls. Estava molt emocionada per qualque cosa i havia anat directament a ell. Això era important, oi? Quan va parlar, ho va fer com si just una de les grans veritats de l'univers li hagués estat revelada. 

—L’Aiden té nòvio.

Oh, que l’havien contractat per una càmeaa oculta? Podrien haver avisat que… nah, tampoc no s’hagués arreglat. Però si la gent ara estava rient a costa de la cara que segur que se li havia quedat, que quedés reflectit al compte de Gringotts. Un fa el ridícul, però no gratis. 

—M’he perdut com a cinc capítols de la telenovel·la en què vius I hi ha hagut un gir argumental en el personatge de l’Aiden o…?

—Tu trobes que en una telenovel·la basada en la meva vida amb cinc capítols hi hauria suficients escenes de l’Aiden tot sol per aquest canvi?   

—Per favor, digues-me que no em catalogaries com extra.

—Potser en les primeres cinc temporades. Però després series dels personatges més importants. 

—Els dels cafès!

—Se’t veien els peus des de la capa, estàs perdent facultats. Ja he acabat el meu torn. I no crec que a l’Starsickles venguin sang o el que sigui que prens…

—Han enviat això pel Peter Boyle. Són papers que ha de firmar. Li he dit que aquesta tarda passaràs a donar-li.

—De res home, un plaer, per això estem.

—Almenys no li hauràs de dur un cafè... —La Norah va somriure forçada mentre li apartava un rínxol dels ulls—. Aiden! Ara anem a comprar que has d’anar guapo per la cita!

—Ànims, soldat —va mussitar el Tony, compadint-se de l’Aiden. Anar de compres amb la Norah requeria preparació mental.

—Tony, a tu tampoc no et faria mal venir…

—Li he de donar això al senyor Boyle… tampoc no penso arreglar-me tant, no li vull donar il·lusions. Crec que els nostres gustos... culinaris divergeixen una mica.   

—Us esteu portant molt malament amb jo, i normalment qui ho fa no en surt ben parat.

—Ja sabem que has reservat el nínxol per l’Egdecombe, tranquil·la —El Tony va mossegar-se la llengua abans d’afegir res més—. Vaig a dur al Boyle això que quan abans acabi millor. Ea, adeu. 

L’Aiden va recolzar-se a la paret. Com una presa que acceptada el fat fatal davant el seu depredador No hi havia sortida. Almenys la Norah tenia bon gust.

—Mentre no sembli hetero… —La va veure somriure—. Tampoc com si anés a estiuejar Versalles, que ens coneixem.         

 

—Això és tot? Que m’adormo. No sé, posa ties en bikini, així és més interessant.  

—De veritat que el teu cervell seria una mina pels psicòlegs —va dir el Tony mentre rodava els ulls. Aquesta havia estat la primera declaració del Joe sobre la seva història. No el sorprenia. Feia anys que havia passat a ser de domini públic que el Joe Maddock només podia mantenir l'interès si l’assumpte incloïa noies maques, Quidditch o hamburgueses dobles amb extra de colesterol. 

—Realment penses que hi trobarien res?

—Candy, clar que té cervell, com tots els éssers humans —va intervenir el Luke. 

—No hi apostaria tots els meus diners. 

—Mentre discutiu això, jo vaig a fer-me un cafè.

—Tony, quants n’has pres avui?

—Tots dos sabem que no volem que respongui a aquesta pregunta.  

—En això es basa la meva amistat amb vosaltres tres. Sé que hi ha preguntes de les quals no vull saber la resposta —va dir el Luke mentre escrivia a la pissarra que havia tret per apuntar els punts claus de la història que els havia contat el Tony. Damn, Sherlock li havia fet molt de mal, va pensar el Tony.

—Ei, que tinc de dolent jo?

—De veritat vols obrir aquesta porta, Candice? —La  Candy li va treure la llengua—. Luke, que trobes? —El Tony va mirar tot el que el Luke havia esquematitzat—. Joder. Normal que tothom pensi que soc un llunàtic. Caguntot. Necessito el cafè.

—Tony… —La Candy es va mossegar els llavis. Va allargar el braç per un moment, però no va tardar a tornar-lo a la posició original—. Espera. Vas donar-li el paquet a l’Elton John xef?

—Al Boyle? Si, clar. El viatge igual de traumatitzant que la primera vegada, per la vostra consideració. Eren paper que s’havia oblidat de signar i com que el Wizengamot són moderns que això dels carters no ho acaben de dominar. Ah, en un moment va aparèixer el carter de veritat i li va demanar al Boyle que era allò  que tenia a la sala, referint-se al tigre. El Boyle va pensar que es referia a jo. Xute d’autoestima. 

La Candy va obrir la boca. Va estar en suspensió uns segons i, finalment, no va dir res. 

—Tio, t’has de distreure. Podem anar de festa, beure, conèixer ties…

—Tinc novia.

—Ja. Hi contava. Volia dir que jo coneixeré ties. Tu pots… eh. Fer d’aquell que va el Batman. Saps?

—Robin. Es diu Robin —El Luke estava horroritzat—. Jo demà tinc pràctiques al matí.  

—No… —va mussitar la Candy, insegura—,  no parlaràs amb la Norah?

—Quan la pugui mirar a la cara… Joder, ara hi penso i crec que l’he decebut.      

La Candy va exclamar una interjecció de dolor. Havia decidit martiritzar les seves ungles ja normalment minvades. Un punt roig va començar a brotar del dit índex. Abans que la ferida anés a més, el Luke va agafar-li la mà a la Candy per evitar que s’encetés més la pell. Encara no havia aconseguit que la seva amiga deixés el mal hàbit. Li va regalar un informe mèdic sobre els prejudicis de l’onicofàgia però tenia la lleugera sospita que no se l’havia llegit.

—Jo… hauria de tornar a l’acadèmia i tal—va dir la noia mentre intentava desfer-se de la mà del Luke—. Tony… dissabte parlem?

—Si no m’han tancat al manicomi.

—No diguis això.   

—Bé, algú surt de festa amb jo avui o que? —va insistir el Joe—. A sobre que us dono l’oportunitat.

—Sé que me’n penediré, però vinga —va cedir el Tony. Quin remei—. Qualsevol cosa per no pensar...   

El martelleig no cessava per molt que el Tony variava la posició. Tampoc si tancava els ulls: no podia decidir que era menys letal, mantenir-los oberts a risc que s’enceguessin, exposats la criminal exposició de llum, o salvats de la combustió espontània en la foscor, aquesta s’emplenava de flashbacks perduts. La font del dolor, o part d’ell, era un alcohol barat. 

Ja havia sobreviscut a ressaques amb anterioritat. La preocupació principal, abans, era si impedeixen ser una persona decent a la feina. Ja no existia. Va gastar tot l’aire dels seus pulmons en esbufegar, prometent-se que aquesta era l’única mostra d’autocompassió que vessaria aquell dia. O, almenys, aquell matí. Definitivament, aquell matí. 

Quan per fi va estar prou condret per endinsar-se als espais comuns del pis, es va trobar amb un parell d’ulls castanys oberts de par en par.

—Has rebut una carta —va anunciar-li el Luke.

—No fotis. És així com se solen comunicar els bruixots.

—No té remitent. No té firma. Té mala pinta.

—Dona —El Tony va avançar-se per arrabassar-li de les mans el pergamí al Luke—. Hi ha cafè?

—Saps que a mi no m’agrada. 

—Així ningú no es concentra —va esbufegar el Tony fent camí cap a la cuina. El Luke el va seguir curiós: visiblement intrigat per la missiva, volia saber com desembocava tot allò.

No va passar desapercebut pel Luke com el Tony va arrufar les celles mentre llegia el pergamí. Malgrat que també podria ser per la concentració que requeria fer-se el cafè, però coneixia suficientment el seu amic per afirmar que la preparació d’aquell beuratge era per ell tan natural com respirar. A més a més, sabia el que deia la carta. I era fàcil de preveure la reacció de qualsevol persona davant tal missatge: ell havia adoptat el mateix gest.

—Joder.

—Ho sabia. Tio, és estrany de nassos. Et citen, però no diu el qui ni el perquè. Només que té informació que t’interessarà sobre el teu…

—Acomiadament —va concloure el Tony.


Llegit 160 vegades


< Anterior capítol || Pròxim capítol >

 


Comentaris
Envia un comentari!: Per comentar has d'estar registrat. Registra't és gratuït ;-)


  • AvatarMercè GrangerEnviat el 20/03/2021 a les 23:49:20
    #27752He escrit 5 fanfics amb un total de 25 capítols

    Tayce Rpdr GIF - Tayce Rpdr RpdrUk GIFs

    He trigat més de mig any en escriure el capítol... flipant xDDDD 

    En fi, hola hola hola espero que se us hagi fet lleu el capítol. És la feina de... set? mesos. Que vaig començar a escriure això per setembre. I ni us he respost els comentaris, és que soc una persona horrible en sèrio. 

    El capítol és llarguet, això sí... pensava que com els altres, però he vist que és una miiica més llarg. Tardo molt i a sobre us martiritzo, sorry xd Iiiiii flipo amb la quantitat de personatges que ja he ficat. Ho heu seguit bé? Uff espero que sí. Que he reprès coses de capítols anteriors —Woolrigde xd— que encara no havia sabut com incloure. És que em fico en cada cosa xd Però mira, jo aquesta fic l'acabo ni que me vaya la vida en ello. Que segurament em mori de la vergonya passats uns anys? Sí, però jo això ho acabo. Que ja fa rabieta no tenir res acabat HAHAHA.

    Crec crec CREC que em posaré  com a propòsit penjar el primer dissabte de cada mes. Sí, això significaria d'aquí a dues setmanes. En soc conscient. Esperem que la Pasqua sigui bona i em porti molta inspiració. De moments duc unes sòlides 612 paraules. Vamos equipo!

    M'agrada molt el duo de la Norah i l'Aiden... Els dos són sly però de maneres diferents... L'Aiden és ambiciós i astut, però sua bastant de tot el que hi ha al seu voltant si no l'implica directament. I després tenim a la Norah... sent la Norah. M'ho vaig passar bé imaginant tota l'escena. El Tony ara mateix està enfadat i trist i està un poc soso, però bueno, vos jur que és bona persona el pobre xd 

    Bé, ja sabeu que el capítol no m'agrada gens... l'he rellegit, però segur que se m'escapen coses. Ai quina ràbia però en fi. Això és continuar que el següent segurament sortirà millor. I seguir amb més assiduïtat, que crec que el problema és haver deixat passar tant de temps... Tocarà ordenar la meva vida hahaha. 

    Doncs això. Em posaré les piles i dia 3 intentaré tenir el capítol 7. Ai, he agafat l'acudit de la Gee relacionant al Boyle amb l'Elton John. Esper que no t'importi Gee, és una manera de reconèixer la teva genialitat! xd

    Iiiiii ja és tot per avui. Crec. Cuideu-vos tots molt i una abraçada super forta, gràcies per llegir heart (em sembla fatal que no pugui posar el cor blanc).




  • AvatarCass RossEnviat el 23/03/2021 a les 14:39:46
    #27760He escrit 12 fanfics amb un total de 33 capítols

    Uo, en els altres capítols vaig tenir la tendència de comentar bastant tard. I ara seré el primer!

    Del capítol anterior, qui són la Pádraigín i el Cillian? La Pádraigín és la germana de l'Aiden, oi? La que li estàs buscant un hipocorístic, oi? I el Cillian, qui és? La mare de l'Aiden es deia Deirdre, oi?

    Quan he tornat a llegir el capítol després de rellegir la fanfiction sencera, m'ha agradat molt més. He pogut colocar les coses a lloc i endinsar-me molt més en la història. Sort de la relectura, que així he recordat la Woolridge. La seva conversa amb el Tony m'ha agradat moltíssim. És, de fet, una de les escenes que m'ha agradat més del capítol.

    M'agraden molt els tres personatges més principals, el Tony, la Norah i l'Aiden. L'Aiden el que més, però els altres dos no es queden curts. He apreciat molt més el Tony, en aquesta relectura. I els trossos narrats des del seu punt de vista són els que m'han agradat més; el sarcasme és molt més punyent. Tens raço que les dinàmiques de la Norah i l'Aiden Saps transmetre molt bé els personatges a través de les seves escenes, cosa que admiro molt.

    M'ha agradat moltíssim, l'escena entre l'Aiden i l'Owen. Que guai que ara ja sàpiguen el nom de l'altre. Moltes gràcies pel ship time. Em moro de candeletes de veure la cita. El tros de l'Aiden trepitjant-li les sabates a la Norah em sembla que ja ens l'havies passat, però en context ha sigut graciós igualment.

    I l'escena en present, com les altres dels capítols anteriors, m'agrada molt. Com una colla de comentaristes a la vida personal del Tony! Molt fan d'aquest Joe. Bé, tota aquesta colla d'amics del Tony m'agrada molt, també. Trobo molt guai que tingui dues colles d'amics, i dues dinàmiques molt diferents amb les que es relaciona amb ells.

    L'escena final m'ha confós una mica. Continuem al present, oi? O sigui, abans (al primer capítol) ja li havien donat una carta d'acomiadament sobre el període de becari, sense cap més explicació. En aquesta escena, que és després d'aquella carta + l'explicació als seus amics (+ les escenes de la Norah i l'Aiden parlant del tema pel seu compte), és que el citen per donar-li més informació sobre l'acomiadament aquest, oi? A partir d'ara, els flashbacks continuaran o no? Pensava que ens explicaries moltes més coses sobre els cucbruts i el senyor Boyle, però a penes han sortit. (Tot i que ha servit molt per entendre les dinàmiques del departament.)

    Quan puguis, et recomano que revisis les faltes de picatge ^^ I crec que també estaria bé que marquéssis al principi de l'escena que està en present això, que està en present i no és un dels flashbacks. És una cosa que feies en capítols anteriors. Així va millor distingir les dues trames ^^

    I sí que havia trobat a faltar la fanfic! Que guai que hagis tornat i que tinguis intenció de continuar la fanfiction! Com que deies que dubtaves per com se't solapava amb l'altra o una cosa així... No ha sigut gens feixuc, sinó que m'ha agradat molt ^^ Dius que no t'agada gens i que "segur que se t'escapen coses", però amb la relectura, l'he trobat molt coherent amb tot el que ens havies estat explicant fins ara. (Potser el tema de l'enfadament de la Norah al principi sí que m'ha sobtat, perquè no sé ben bé d'on venia.) M'alegro que valoris la fanfiction en positiu i que el següent capítolserà millor que aquest. Espero que la puguis reprendre amb regularitat (i si no la penges d'aquí una setmana llarga, no passa res!) i llegir un altre capítol aviat ^^ (Tot i que, mira qui parla, ups!)

    Ens llegim!

    Cass

    PS. He intentat copiar un cor blanc per tu. 🤍 L'he tret d'aquí.




  • AvatarAgatha Black (Moderador/a FF)Enviat el 27/03/2021 a les 01:31:44
    #27764He escrit 9 fanfics amb un total de 207 capítols

    THE CHEEK.

    Encara no tinc clar quina és l'escena que m'agrada més. La conversa amb la Woolridge em sembla de les millor coses que he llegit. És que à brutal, com t'ha quedat el personatge en aquesta conversa, els pensaments del Tony, tot el àleg, i especialment, les respostes d'aquesta dona, tan punyents És en plan que parla poc però la clava a cada cosa que diu.

    I és l'escena de la Norah i l'Aiden OMG. OMG. Crec que  encara m'ha agradat més. Els trossos de descripció que fas de tots dos, els tipus de personatge, que no són gens usuals en les novel·les, però que em semblen absolutament realistes (ja t'ho he dit abans molts cops, que aquests dos personatges els has clavat), la manera com es parlen, és que està tan bé tot... De fet, he trobat que el nivell baixava una mica quan ha aparegut l'Owen en escena (no dic queestigui malament ni que no m'agradi el personatge, eh, però ha reibaixat la tensió de l'escena que tenien ells dos parlant al passadís). La meva frase preferida: "em considereu amic vostre? Cute." És que fas uns diàlegs genials. I això que l'altre diesestaves en plan "iltimimint ni sí fir diiligs". THE CHEEK. 

    L'únic que potser criticaria (però es que tot i així no esta malament) és que els personatges del Tony, la Norah i l'Aiden son ta forts que en ó el Luke, la Candy i el Joe queden una mica fluixos en comparació (potser perque no surten tat i quan ho fan es només des del punt de vista del Tony).

    Detalls que m'han encantat: l'encanteri per segellar de l'Aiden. El paràgraf en què el Tony resumeix la seva vida a Hogwarts amb els "ai que", brutal. El comentari dels Gucci i els Louboutin de la Norah. I, evident, la referència a l'Elton John porque yo lo valgo XD.

    El que tambe m'ha encantat és vulguis penjar menualment. O.O

    No menystinguis la feina, Mercè, t'està quedant brutal. 

     




  • Avatarmarta_ginny (Moderador/a FF)Enviat el 30/03/2021 a les 01:06:36
    #27772He escrit 12 fanfics amb un total de 171 capítols

    I evidentment que el teu comentari comença amb un gif de la Tayce, és que com he pogut dubtar-ho ni un sol segon hahahahahaha

    Yaaaaaaaaaaaaay we did miss you! A tu escrivint i als becaris! He de dir que m'ha calgut rellegir tota la fic per recordar el que havia passat però no m'ha fet absolutament res, m'ho he passat la mar de bé hahaha o sigui que m'afegeixo al THE CHEEK de la Gee i jo encara diria més, THE CHEEK, THE NERVE, THE GALL, THE AUDACITY AND THE GUMPTION! Mercè, prou ja de tirar els teus projectes per terra, la fic és molt guai, i aquest capítol en concret m'ha agradat molt!

    Sobretot la relectura m'ha anat bé per recordar els secundaris, especialment els que treballen allà al Wizengamot i la Woolridge (que no m'havia adonat que era la cosina de la Xo Xang, per què no ens hi vam fixar?). M'ha agradat molt la conversa que han tingut ella i el Tony... o sigui que al Tony li agrada escriure, eh? Interessant! N'anem descobrint més coses, guai.

    L'altra cosa que m'ha cridat molt l'atenció: el tema de Noruega amb el mundial de Quidditch i el tema dels puristes de sang. MERCÈ no podies estar tranquil·la amb una fic wholesome que et posaràs a matar gent a tort i a dret? Em sembla una gran falta de respecte, però vaja. En fi, ja em vaig mentalitzant a esperar el pitjor perquè tal com anem... i ah, sí, una altra cosa que he notat són la quantitat de comentaris referents a daddy issues UAU

    SHIP ALERT, SHIP ALERT! Aaaaaaaaaah que m'encanta, aix. I l'escena, amb la Norah per allà al mig, m'ha semblat espectacular. Estic d'acord amb tothom que has aconseguit fer uns Sly molt guais (i molt Sly, cadascun a la seva manera!). Però el ship! Quines ganes de veure com es va desenvolupant i com interactua l'Aiden amb un Huffie, que anem escassos de Huffie. Molt fan i aprovo fortament la recerca que has fet de marques de sabates. It paid off. És un comentari (que reutilitzes pel títol cosa que em sembla genial) però que és PERFECTE. És que tens un control dels personatges al·lucinant eh? Ai, a veure si tenim més Luke al pròxim.

    La baralla de la Norah i l'Edgecombe em té dels nervis hahaha és que la cosa es va fent grossa i la Norah és molt Norah! I ja que som amb la Norah, *Alexa, play It's time to go by Taylor Swift*. Ens estàs pintant la relació amb el Tony com a molt morta eh? Cap dels dos no entén l'altre ni fa l'esforç de fer-ho! És com que s'han acomodat amb una dinàmica sense plantejar-se per què, i coi, la de retrets que es callen acabaran explotant d'alguna manera. M'ha fet peneta el Tony aquí, pobre! Tot i que de vegades penso que és ell, que tampoc no escolta gens la Norah. No ho sé, la de cançons que se m'acudeixen per posar-los a veure si se n'adonen... Volen una playlist? XD

    Dissabte primer de mes... AIXÒ ÉS AQUEST DISSABTE AH molt fan! :eyes eyes eyes:

    Amb moltes ganes de llegir com segueix tot! Ens llegiiiim ^^