Rondaires - Capítol 2: Alfred
AvatarEscrit per marta_ginny
Enviat el dia 18/03/2021 a les 14:20:21
Última modificació 18/03/2021 a les 14:20:21
Tots els capítols de Rondaires
< Anterior capítol || Pròxim capítol >


Capítol 2: Alfred

Els tres homes van tancar la porta darrere seu alhora que el senyor Burke tornava de la rebotiga. L'Alfred es mirava l'entrada sabent que era l'única escapatòria que tenien, perquè feia estona que havia vist que les dues maneres de sortir-ne eren la porta i la llar de foc, amb pols migratòria al costat, que quedava descartada perquè era impossible que poguessin marxar tots tres. I deixar algú enrere era impensable.

—Jo a vosaltres us conec... —va fer el senyor Selwyn, que se'ls mirava amb un somriure cínic als llavis—. Sou de l'orfenat, oi? Crèieu que podríeu robar coses que no són vostres i marxar tan tranquils?

L'home va deixar de mirar-los uns segons per saludar el senyor Burke amb un cop de cap sec, i l'Alfred va aprofitar per observar el seu entorn amb una mirada ràpida. Dues passes més endavant, tapant la porta i el seu objectiu, els tres homes. Just a la dreta, la llar de foc i una secció de la botiga sense sortida. A l'esquerra, el mostrador, amb el vell botiguer que els apuntava amb la vareta.

—No sabem de què ens parla —va dir la Ginger, desafiant.

El senyor Selwyn i els seus acompanyants es van posar a riure i l'Alfred va notar que se li eriçaven els pèls de la nuca. D'una manera o altra, els havien de treure d'allà davant per poder sortir, i amb urgència. Dubtava que els deixessin marxar sense conseqüències per molt que els donessin el que havien pres...

—Mira, marreca, si sou vius és només perquè ens pugueu dir què sabeu de la pedra.

La imatge de la pedra blava de remolins que estava ben allotjada a la bossa va arribar al cap de l'Alfred. O sigui que allò no anava del robatori de les joies. El que els havia delatat, el que devia ser més valuós del que es pensaven, era la pedra.

Sobre la qual no sabien absolutament res.

—Llavors, què us fa pensar que parlarem quan és el que ens manté amb vida? —va saltar la Ginger, i com sempre l'Alfred es va meravellar que no titubegés gens.

El senyor Selwyn va mirar un dels encaputxats amb cara d'exasperació i li va fer un cop de cap.

—Agafa la de darrere, que sembla que tenen molt d'interès per protegir-la.

La vareta de l'Alfred pràcticament es va moure sola.

Stupe...

Però l'home que s'acostava va fer un moviment sense dir res i l'Alfred va notar com el cap se li emboirava durant uns segons. Quan va tornar a la realitat, la Ruth era als braços d'aquell encaputxat i tant ella com la Ginger parpallejaven com si també estiguessin confoses.

—Deixa-la anar! —va cridar la Ginger—. Animo Lin...

No va poder acabar l'encanteri que la vareta li va sortir disparada de la mà.

—Vosaltres no penseu gaire, oi? —va fer el senyor Selwyn, avorrit.

L'Alfred va mirar la Ruth amb preocupació. Quan la noia es va despertar de la confusió va intentar desfer-se dels braços de l'encaputxat, però ell la va agafar més fort i li va posar la vareta a la templa, cosa que va fer que deixés de moure's. L'Alfred sabia que la Ruth era més dura del que semblava, però... es despistava amb tanta facilitat que el millor era tenir-la sota control. A més a més, era culpa d'ell. Si li hagués fet cas i hagués sortit del despatx, no es trobarien en aquella situació. Havia de pensar alguna cosa i de pressa.

—Bé, em sembla que ara ja podem parlar com persones civilitzades.

El senyor Selwyn va començar a caminar per la botiga amb pas calmat i regular, aguantant-se sobre el seu bastó negre, que també feia servir de vareta i l'Alfred tenia vist de les múltiples visites de l'home a l'orfenat. Al capdamunt hi havia un cap de linx platejat, el símbol dels Selwyn.

—És que veureu... em costa de creure que agaféssiu la pedra de casualitat, perquè no era a la vista, i hi havia moltes altres coses valuoses a l'abast que heu deixat córrer. Com sabíeu que hi havia la pedra? I a qui més li heu dit?

La Ginger es va mossegar els llavis mentre pensava què respondre, cosa que no era mai bon senyal.

—Ja veig que caldrà que us convencem... —va seguir, senyalant la Ruth.

—No! —va saltar l'Alfred abans d'adonar-se'n.

Tots els ulls es van posar sobre ell, que va desitjar que el terra s'obrís i se l'emportés avall.

—Mira, si resulta que el noi té llengua... Ens volies dir res, nano?

Dir res, ell? No n'havia sabut mai, de parlar. Però va mirar la Ruth, que havia de treure d'allà com fos, i després la Ginger, que sabia que el seguiria sense vacil·lar. Sempre eren elles, qui parlava quan a ell se li acabaven les paraules. Era hora de sortir de l'ombra i tornar-los el favor.

—Deia... deia que nosaltres no sabem res. És veritat —es va afanyar a afegir quan va veure que l'encaputxat de la Ruth es posava tens—. Soc jo qui ho ha robat tot, i he pensat que si agafava el que hi hagués dins de la caixa, la senyora Bishopper trigaria més a adonar-se'n. Però miri... jo li torno tot i aquí no ha passat res. No volem problemes.

Va girar-se a la Ginger, que semblava que el volgués cremar amb la mirada, i li va prendre la bossa de les mans. Si ho sabia perfectament, el que pensava... que ja sabien massa coses, i així no aconseguirien sortir.

—Tingui, miri, senyor Burke —va fer buidant les joies altre cop sobre el mostrador—. Li deixo tot això aquí, i vostès en fan el que vulguin. Vagi a guardar-les a un lloc segur si vol, nosaltres no n'hem de fer res.

Al seu voltant, l'escena s'havia quedat paralitzada, amb tothom pendent dels seus moviments, i l'Alfred sabia que només tindria una oportunitat. El vell Burke va mirar el senyor Selwyn, interrogant, i ell li va fer un senyal amb la mà. A continuació, el botiguer va entrar a la rebotiga, presumiblement a guardar tot el que li acabava de donar a lloc segur pel que quedava de nit. Millor. Era un angle menys per vigilar.

—I la pedra... suposo que li dono a vostè, senyor Selwyn. Però ha de deixar anar la Ruth, i després hem de poder marxar —va dir posant la mà a la bossa.

El senyor Selwyn va recuperar aquell somriure irritant que tenia feia una estona. Quin fàstic. Creia que ja s'havia sortit amb la seva.

—I tant, noi. M'alegro que hi hagi algú amb una mica de seny. Torneu el que no és vostre i aquí no ha passat res.

L'Alfred va treure el braç de la bossa amb el saquet de vellut a la mà. El soroll de la rebotiga indicava que el senyor Burke estava ordenant el material que li havia donat, però no deuria trigar gaire a tornar.

Era el moment.

—Aquí té la pedra, senyor Selwyn.

Però quan estava a punt de deixar la bosseta de vellut a la mà estesa del senyor Selwyn, va fer un moviment inesperat i la va llençar a la dreta, a la secció fosca de la botiga que es trobava més enllà de la llar de foc. El senyor Selwyn i l'encaputxat que estava lliure van moure's per pescar-la abans que caigués a terra, i l'Alfred va aprofitar els dos segons d'estupefacció per allargar el braç enrere, agafar una grapada de pols migratòria i llançar-la a la cara amagada de l'encaputxat de la Ruth. Immediatament, ell va fer un crit i la va deixar anar, i l'Alfred va apuntar a terra amb la vareta i va murmurar:

Glacius.

El terra es va omplir de gel just a temps per desequilibrar els dos homes que s'havien mogut primer, i l'Alfred va patinar per la nova superfície i va arrossegar la Ruth, que seguia despistada, passant-li un braç per l'estómac i prenent-la amb ell. Va notar que la Ginger dubtava un moment, però els va anar darrere de seguida.

Quan van ser al carrer, va deixar de carregar la Ruth i la va agafar pel braç per assegurar-se que els seguia i de pressa.

—Com marxem d'aquí? —va preguntar l'Alfred.

—No ho sé, jo t'estic seguint! —va respondre la Ginger.

—El que m'agafava ha vingut en moto i li he pres les claus! —va cridar la Ruth, i l'Alfred va estar a punt d'aturar-se de la sorpresa—. Però no pareu de córrer, que la moto és allà mateix!

I tenia raó. Al costat d'una porta vella hi havia aparcada una moto negra amb sidecar, i els crits de darrere seu els deien que els homes ja havien aconseguit sortir de la botiga i els perseguien. No hi havia temps de pensar res més.

—El que creia, és de les que volen —va fer la Ruth esmunyint-se directa al sidecar i donant-li les claus a l'Alfie, que va pujar a la moto.

La Ginger va saltar darrere seu i se li va agafar a la cintura, i just llavors un encanteri li va passar fregant-li el braç esquerre. L'Alfred va arrencar la moto amb un moviment del pedal i van sortir disparats endavant. No n'havia conduït mai cap, però la seva àvia en tenia una, i ell ja era gran quan havia anat a parar a l'orfenat, o sigui que en tenia un record molt clar.

L'únic tema era que la moto de la seva àvia no volava.

—Ruth, com saps que vola? —va dir l'Alfred conduint en ziga-zaga per evitar els encanteris.

—Perquè és vella i les rodes no estan gastades!

—Perfecte, i com faig que voli? —va cridar mentre sortia a la Ronda d'Alla, on (per sort) ja no quedaven vianants.

—Vaig llegir un llibre sobre vehicles modificats màgicament fa un parell de mesos... estic segura que ho recordo, deixa'm que pensi!

—No és per res, però ESTEM A TRES-CENTS METRES DE XOCAR AMB LA PARET!

—Però em vols deixar un moment? Les motos modificades màgicament poden tenir diverses funcions afegides, repartides en diferents botons i palanques...

—Ruth...

—Si es vol augmentar la potència i la velocitat de la moto, el botó hauria de ser just a sota de la dreta del manillar...

—Ruth!

—Si es vol fer la moto invisible, hi ha una palanca a l'esquerra...

—RUTH!

—Ja hi arribo! Per fer volar la moto hi hauria d'haver una palanca a la dreta, a prop del pedal d'arrencada! Busca'l!

L'Alfred va intentar mirar avall, al pedal d'arrencada, però la moto se li va desviar i va haver de mirar endavant per redreçar-la i no emportar-se la porta d'una botiga, i just llavors va veure que la paret d'entrada a la Ronda d'Alla era a 20 metres i era impossible que no xoquessin, i es va aferrar al manillar amb totes les seves forces, i va tancar els ulls esperant el cop, i llavors...

...no va passar res.

L'Alfred va obrir un ull quan va notar el vent fred a la cara i va parpellejar sorprès. El cel londinenc, decorat amb núvols intermitents, s'obria davant seu, amb les siluetes dels edificis just a sota. Va girar-se a l'esquerra, on una Ruth igual d'al·lucinada que ell el mirava.

Darrere seu, es va sentir un esbufec, i una veu escocesa malhumorada va fer:

—De res.

 

 

 

Quan la Ruth va haver trobat el botó per activar l'escut protector al voltant de la moto, per fi van poder respirar tranquils i deixar anar la tensió que portaven acumulada des de feia una bona estona. L'Alfred no va poder evitar pensar que, en realitat, no s'hi estava pas malament, allà dalt. S'havien fet invisibles de seguida o sigui que havien despistat els seus captors, i havien aconseguit escapar-se d'una situació d'aquelles en què creus que no ho explicaràs. En aquell moment, amb el ventet càlid de nit de juny, les estrelles que podien veure gràcies a la rara escassetat de núvols i cada cop més lluny de l'orfenat... hauria dit fins i tot que se sentia lliure.

—No vull baixar la moral —va fer la Ginger amb veu dubtosa—. Però us he d'explicar una cosa.

La Ruth es va incorporar al sidecar, on era evident que s'estava començant a adormir, i l'Alfred va parar l'orella. Els havia passat res per alt?

—No sé si us heu adonat que quan fugíem de Borgin i Burkes he dubtat un moment... és perquè quan han agafat la Ruth i els he intentat atacar m'han tret la vareta de les mans, i volia recollir-la, però no tenia temps, i ha quedat allà. No passa res, eh? —va dir després d'un moment de silenci—. No funcionava gaire bé, sigui com sigui. No és una gran pèrdua.

L'Alfred es va mossegar la llengua. Imagina't quedar-te sense vareta! Què li podia dir, l'havia de compadir? I si li deia que no volia la seva pena? Sonava a una cosa que la Ginger diria. Fer una broma per relaxar l'ambient, potser? Qui, ell? Una broma?

—Doncs mira que és mala sort quedar-te sense vareta l'endemà de fer disset anys —es va avançar la Ruth amb veu mig grogui des del sidecar.

Al cap de pocs segons, la Ginger es va posar a riure, i la Ruth la va seguir. La connexió de les dues noies, que portaven juntes des dels tres anys, no deixava de meravellar l'Alfred. Se li havia fet evident des del moment que les havia conegut, sis anys enrere, quan va entrar a l'orfenat sense res i elles el van acceptar, sorrut i callat com era.

—Bé, suposo que estic contenta de ser viva i lluny de l'orfenat. Només desitjaria haver pogut prendre la pedra... a veure com anirem a Hogwarts, ara. Amb quins diners ho pagarem?

La mirada de l'Alfred es va il·luminar de cop. Sí, aquell cop seria útil.

—Qui et diu que no tenim la pedra?

Immediatament, va notar dues mirades a sobre, les dues úniques mirades que no el feien voler sortir corrents.

—Alf, explica't.

—Alfred. Pot ser, només pot ser, que a dins de la bossa que he llençat al fons de la botiga hi hagués un braçalet d'or en lloc de la pedra.

La Ruth va fer un xisclet de felicitat i l'Alfred va somriure. Així sí. Les portaria a Hogwarts, com havia promès, i podrien ser el que volguessin.

—Però Alfie, on és la pedra?

—A la butxaca dels pantalons. Però què fas? —va exclamar de seguida posant-se vermell com un tomàquet quan la Ruth li va posar la mà a la butxaca esquerra.

—Alfred Quirke, ets el més gran geni dels manetes que han habitat mai a la Terra —va fer la Ginger quan la Ruth va tenir la pedra entre les mans—. Ruth, guarda-la bé, que no caigui. Bé, doncs, per feina. On anem? No podem seguir sobrevolant Londres sense rumb.

—Per què no anem a casa en Garridan? Segur que ens ajuda.

L'Alfred va notar com el bon humor que l'acabava d'envair desapareixia de cop. El professor Darnall? Era simpàtic, d'acord, i el millor professor que havien tingut, però només feia dos mesos i poc que hi ensenyava. Com sabien que hi podien confiar?

—Ruth, com saps on viu? —va fer la Ginger.

A l'Alfred li va semblar una gran pregunta. Això, com ho sabia?

—No preguntis. Deixa'm que tregui el mapa de Londres i us hi guio. No som gaire lluny.

—A mi em sembla bé —va fer la Ginger arronsant-se d'espatlles—. En Garridan és un tio legal. Tu hi estàs d'acord, Alfred?

No, és clar que no hi estava d'acord. Però què podia fer-hi? Si elles dues ja havien pres una decisió, no valia la pena dir res. Per variar.

—Perfecte, doncs.

Seguint les direccions de la Ruth, van trigar vint minuts a ser davant de la porta del pis d'en Garridan Darnall, que es trobava a les golfes d'un edifici bastant rònec. Havien aparcat la moto un parell de carrerons més enllà i l'havien fet invisible per si de cas, que aquella zona no feia gaire gràcia.

—La Bishopper tampoc no es gasta els diners pagant bé els professors, eh?

La Ginger va trucar a la porta sense dil·lacions i l'Alfred no va poder evitar preguntar-se si era una bona idea. Al cap de pocs segons, l'obriria un home d'uns trenta anys, prim i de cabells foscos però ulls clars, el mateix que tenia el cor de la Ruth robat (abans que es despistés i pensés en un altre dels seus amors, és clar). Encara tenien temps de marxar...

La porta, però, es va obrir amb un grinyol, i van haver de fregar-se els ulls quan un desconegut corpulent i de cabells rossos despentinats es va plantar davant seu amb pijama.

—Ruth? Ginger? Alfred? Què hi feu, aquí?

& nbsp;

 

 

L'únic soroll que se sentia era la dringadissa de les culleretes que remenaven el te calent. Tots tres hi tenien la mirada fixa, asseguts cadascú en una cadira de la sala d'estar de l'home que els havia obert la porta. Els havia aconseguit fer entrar dient-los coses que només el professor Darnall sabria, però l'Alfred no descartava sortir corrent en qualsevol moment. Per què s'hauria de creure la història que els explicava? Per què hi hauria de confiar?

—Nestor —va fer la Ginger, trencant el silenci—. Aquest és el teu nom real?

—Sí.

—I ets un auror infiltrat a l'orfenat per vigilar les operacions de la Bishopper i el seu cosí?

—Exacte.

—Guai.

Si l'Alfred hagués estat bevent el te en aquell moment, l'hauria escopit. Ja estava? Aquell home els tenia dins de casa i els explicava una història que podria o no ser veritat. Després de l'emboscada que els acabaven de parar, semblava mentida que s'ho creguessin tot tan de pressa.

—No heu ni parpellejat, quan us he explicat que la vostra directora està ficada en assumptes foscos.

La Ginger es va posar a riure, però va ser l'única. La Ruth, com sempre quan estava incòmoda, intentava confondre's amb el mobiliari.

—Ens n'hem adonat —va dir la Ginger quan va parar.

Arrepenjat a la paret i a la llum de les espelmes, en "Nestor" la va mirar arrufant les celles.

—Si hem vingut a veure't és perquè necessitem la teva ajuda. I no em miris així, Alfred —va seguir sense ni tan sols girar-se—. Necessitem ajuda i ho saps.

L'Alfred va deixar anar un gruny. Potser tenia raó, però no ho pensava admetre.

—Això que et diré és del tot hipopòtam.

—Hipopòtam? —va preguntar l'home.

—Hipotètic —va aclarir la Ruth amb un fil de veu.

—Sí, ja, això —va seguir la Ginger—. Pot ser que haguem... agafat coses del despatx de la senyora Bishopper. Hipopòtament. També pot ser que volguéssim vendre-les a Borgin i Burkes per tenir diners i estudiar a Hogwarts l'any que ve, perquè amb les feines que ens han trobat a la Ronda d'Alla no en tenim ni per l'uniforme. Pot ser que, mentre hi érem, el senyor Selwyn ens hagi atacat perquè...

—En Maximus Selwyn us ha atacat? —va dir ell, posant-se tens de cop.

—Hipopòtament. Bé, perquè hem trobat això.

La Ginger va fer un senyal a la Ruth, que li va allargar la pedra. En "Nestor" va ofegar una exclamació i va acostar-se a ella amb dues soles gambades, però quan va intentar agafar-li la pedra de la mà, es va trobar que ja no hi era.

—Primer ens expliques què és —va dir l'Alfred, obrint la boca per primera vegada, amb la pedra ben agafada.

Al principi va semblar que l'home corpulent s'inflava més, però de seguida es va calmar. Es va acostar a ell, però no va intentar prendre-li la pedra, sinó que va acotar-se per analitzar-la millor. Finalment, va alçar les celles i es va tornar a posar dret, i els tres orfes van quedar a l'expectativa.

—Us felicito, nois. Heu resolt el robatori de Gringotts. Heu trobat la pedra de Merlí.


Llegit 125 vegades


< Anterior capítol || Pròxim capítol >

 


Comentaris
Envia un comentari!: Per comentar has d'estar registrat. Registra't és gratuït ;-)


  • AvatarAgatha Black (Moderador/a FF)Enviat el 19/03/2021 a les 19:46:23
    #27747He escrit 9 fanfics amb un total de 207 capítols

    Ohhhh, aquest final és molt impactant! La pedra de Merlí! Què és, que és?

    Però comencem pl principi, no? Aviam. Com ja pensava, faràs un capítol des del punt de vista de cada personatge. L'Alfred ésun cutipie i l'adoro. La Ruth és mona, i la Ginger sembla molt guai, però crec que l'Alfred és el meu preferit. M'agrada molt com dona preferència a protegir els altres abansque a ell mateix, i el sentit de la responsabilitat que té amb les noies, tot i que elles no el tenen el tenen en tanta deferència com ell a elles. És un noi sorrut i desconfiat i trobo que fa molt més per un nen orfe que les deu haver vistes de tots colors que no pas la confiança que semblen tenir amb en Néstor les dues noies (crec que fa per la Ginger, que és més segura i confiada, i dona una mica la impressió de happy-go-lucky, però em sobta que la Ruth, sent més reflexiva com és no sigui més cautelosa).

    I parlant de la Ruth, noto una mica de rencor quan l'Alfred parla dels "nois que li agraden"? Ens agrada la Ruth, Alfred? :)

    M'ha ENCANTAT l'escena de la moto, ha estat divertida i emocinant! I també m'ha encantat quan la Ruth deixa anar com qui no vol la cosa que li ha robat les claus al tio mentre la tenia agafada! Quines habilitats que té, i això que semblava poca cosa! XD L'Alfred també s'ho ha muntat prou bé, això de fer veure que llançava la pedra quuan en realitat se l'ha quedat! Ha estat super àgil de ment i els ha tret a tos de l'embolic. Alfred baby, you rule!

    Saps què he penat, de nou? Que qui els trauria de l'embolic seria el "dependent jove" que sortiria de la botiga, veuria els nois, a qui tindria certa deferència perquè son orfes com ell i els faria un favor perquè probablement tampoc no li agradi el Selwin i per donar una oportunitat als nois. 

    Ara ja he entès lo de les edats però segueixo sense entendre un parell de coses sobre això de no anar a Hogwarts fins es disset... crec que potser falla un micaperque en Voldemort tampoc no té ningú i va a Hogwarts des de petit, amb les beques que hi ha precisament pels orfes, no? Però bé suposo que ho necessitaves així per la teva historia.

    I el tea de Garridan, no queda com gaire spoiler que ens comentessis qui era en realitat, perquè com que no surt abans i quan apareix ja immediatament es descobreix el pastís, doncs no hi fa res que ja ho sabéssim.

    Denou, trobo qe te'n surts molt bé amb aquest genere! Has fet l'acció molt natural i divertida, i a més tens una trama molt intrigant! A veure què serà aquesta pedra tan misteriosa! Tinc moltes ganes de llegir el tercer i saber com acaba! Es veu molt seriós, tt plegat, així que no sé pas com faràs aquest final absurd que ens vas prometre! De moment tenim aurors, criminals perillosos, una trama de tràfic de materias sospitoso, nens orfes... jo no sabria com acabar-ho amb riures, això!

    Moltes ganes de seguir llegint!

    Gee

     




  • Avatarmarta_ginny (Moderador/a FF)Enviat el 20/03/2021 a les 14:10:03
    #27749He escrit 12 fanfics amb un total de 171 capítols

    Ahhhhhhhh la pedra de Merlí, la veieu al moodboard! ;) No sé si recordes que em vaig passar una tarda sencera buscant un objecte valuós al món de HP i no me'n va agradar cap, i llavors vaig passar a analitzar tota la mitologia europea! Al següent s'explicarà, i ja us faré un comentari perquè veieu com hi vaig arribar.

    L'Alfred és un cutiepie total! I no es fia de res ni de ningú. La Ginger és segura i confiada, i la Ruth... la Ruth tenia un crush espectacular en un tio que no era qui pensava! Està en xoc! Per això no parla i està mooolt incòmoda. I com que al final la que mana és la Ginger, doncs apa. La Ruth, a més a més, no és que sigui especialment reflexiva, és que és molt intel·ligent acadèmicament parlant. Com diu el moodboard, "she was either wildly naive or dangerously intelligent"! Sol tenir el cap als núvols i no es planteja gaire les coses, els que fan els plans són altres dos, perquè és un altre tipus d'intel·ligència.

    Que si a l'Alfred li agrada la Ruth...? Si estan pràcticament casats XD Tu mira com interactuen en l'anterior hahaha i que l'Alfred no suporta que li canviïn el nom, i ella li està dient Alfie tota l'estona i ell com "sí Ruth, clar Ruth". Adorables! De fet, les habilitats de la Ruth de robar són apreses d'ell que és el manetes del grup. A mi també em va agradar molt l'escena de la moto hahaha M'ho vaig passar bé escrivint-la ^^ I NO VOLDEMORT! Però us queda el tema del germà del canon que espero almenys que caigueu de cul XD

    Sí, el tema de la beca de Voldemort el vaig pensar, vaig estar estudiant el tema de pagar o no a Hogwarts i us ho explicaré al pròxim, al comentari final. Per avançar una mica, és que mai no havien tingut tants orfes a la comunitat màgica, i ja que muntaven l'orfenat, tenia sentit logísticament parlant tenir-los allà sempre fins que fossin majors d'edat i s'espavilessin. Eren menys problemes, ells allà i no se n'havien de preocupar gaire. El Rodlel era una excepció, ells no.

    Sí, és que el Garridan havia de sortir més, però vaig haver de tallar coses de la planificació. Per això vaig treure la poció de la mutació del moodboard, perquè no era important. Que bé que t'agradi aaaaaaah espero saber-ho acabar bé al següent! A mitjanit el penjo! ^^




  • AvatarCass RossEnviat el 23/03/2021 a les 14:33:54
    #27758He escrit 12 fanfics amb un total de 28 capítols

    Ai, si la Ruth m'ha agradat molt, l'Alfred m'ha agradat encara més. Diria que és el meu personatge preferit. Continuo amb els personatges secundaris: Selwyn. M'encanta que t'hagis afegit al club de connectar les teves fanfictions. Quan comences caus en un pou del qual no sortiràs més. Espero que usis el cap i no ho connectis TOT, perquè llavors hi ha #regrets.

    M'agrada com has resolt la fugida de Borgin i Burkes. Com la Gee, hagués pensat que ho hauria fet el Voldemort, en el cameo que encara estava esperant. Però tens raó que llavors potser li haguéssim donat massa importància i no tenia res a veure amb la resta de la història... Però tot i així! L'escena de la moto voladora ha sigut molt, molt divertida. M'ha encantat la Ruth allà recitant el manual de memòria fins que recorda el que li interessa. Te n'has sortit molt bé barrejant l'humor amb l'acció.

    I relacionat amb això de la fugida de Borgin i Burkes, que bé que al final s'hagin quedat la pedra. Quan l'Alfred estava amb el Selwyn fent veure que els la donava, em venien ganes de matar-lo. (Com les mirades que li clavava la Ginger, vaja!) Sort que al final no! (M'encanta que l'Alfred corregeixi la Ginger sobre el seu nom, però la Ruth sempre li diu Alfie. #prioritats.) 

    I finalment coneixem el misteriós Garridan, que es diu Nestor, i el gir que és un espia infiltrat. Ja comentaré el plot twist de qui és realment al següent capítol, per #spoilers. Però aquí comento sobre el que diu la Gee: "trobo que fa molt més per un nen orfe que les deu haver vistes de tots colors que no pas la confiança que semblen tenir amb en Néstor les dues noies (crec que fa per la Ginger, que és més segura i confiada, i dona una mica la impressió de happy-go-lucky, però em sobta que la Ruth, sent més reflexiva com és no sigui més cautelosa)." Tota la raó amb el que diu sobre l'Alfrede i la Ginger, però sobre la Ruth crec que el tema que li agrada el Nestor li nubla el judici i la cautela que tindria si fos alguna altra persona.

    I el tema de la pedra de Merlí em sembla molt original! Me'n vaig al següent capítol per poder-te comentar més coses...

    Ens llegim!

    Cass




  • AvatarMercè GrangerEnviat el 30/03/2021 a les 20:24:51
    #27775He escrit 5 fanfics amb un total de 25 capítols

    OMG EL FINAL. 

    Ai, un Selwyn, que guai. La currada d'arbre genealògic que t'has muntat, molt fan. I mare ,meva com l'he odiat amb la mini intervenció que té. Enhorabona. Detestable. 

    L'Alfred m'agrada molt, com la relació entre els tres. La manera en què protegeixen a la Ruth és tan adorable. I com és l'Alfred amb les seves dues amigues, m'encanta. "Vosaltres no penseu gaire, oi? —va fer el senyor Selwyn, avorrit" i super fan. És que és super realista i m'encanta. També m'agrada molt tots els encanteris que has fet servir! 

    L'escena de la moto és definitivament el punt estel·lar del capítol. És que és sublim, m'encanta. I òbviament hi ha una moto voladora, és que son lo millor del món, gràcies per tant. Bé, és que l'escena de la moto i la següent crec que són les meves preferides de tota la fic (juntament amb el final que és molt entranyable i cuqui). M'agrada molt com combines el to, la pèrdua de la vareta de la Ginger (em sembla un gran detall, molt realista, i com ho encara) i que l'Alfred hagi agafat la pedra. M'encanta com és el personatge, aquesta faceta podria donar moooooolt de joc. Just saying. hahaha nah, però m'agrada molt. 

    Jo estic aquí pel ship time i ho sabem tots. Moltes gràcies per l'escena de la butxaca. Em pixava i també estava a lo cuuuuuteeeeee. 

    M'hagués agradat conèixer més al Garridan, així hauria tingut més sentit... però entenc lo de la limitació de paraules. És una putada però bé, al fial només era un detall menor per acabar d'arradonir-ho. 

    Hipopòtam, boníssim. Ha sabut ficar molt bé aquests tocs d'humor quan tocaven, enhorabona. Crec que aquest és el meu capítol preferit dels tres! I super fan de la recerca i que hagis aprofitat la pedra de Merlí! Això és gent fa recerca de coses interessants i no les tonteries que jo busco ahhaha. 




  • AvatarArwen Black (Moderador/a FF)Enviat el 06/05/2021 a les 00:22:26
    #27812He escrit 1 fanfics amb un total de 2 capítols

    Daaaaaaaaaaaamn quin final!!! No m'ho esperava pas!!! Hi ha hagut algunes poques vegades que m'he perdut, però m'he reenganxat (la corriola de gent que tenia al passadís no ajudava a concentrar-me) M'ha agradat molt aquesta frase: "Immediatament, va notar dues mirades a sobre, les dues úniques mirades que no el feien voler sortir corrents." Trobo que en l'acció t'hi aconsegueixes moure bé, espero que en segueixis introduint en el futur! Amb el drama pega molt! I el gir argumental de l'auror m'encanta! Tinc ganes de seguir llegint, però no sé si aguantaré fins al tercer xD M'ha encantat l'encanteri del gel. I sobre els personatges, a mi m'encanta la Ruth!



  • AvatarAntares_BlackEnviat el 16/07/2021 a les 20:09:04
    #27856He escrit 9 fanfics amb un total de 43 capítols

    Com de costum, prenc nota mentre llegeixo i el comentari està escrit a mesura que avançava la lectura. I aquest inici l'escric amb tranquil·litat, perquè he anat directe a seguir llegint, que no he tingut temps de parlar-ne a afegir més notes perquè hi estava molt immers! T'ho deixo per aquí i després ja llegiràs el tercer comentari!

    ---

     

    Vaja, que estan atrapats com rates...

    És la pedra blava famosa, justament, el que a mi m’intriga de saber què és!

    Ui, «la del darrere» és la Ruth?? Ai...!

    "Stupe..." volies posar Stupefy? Respectes l'original, doncs, veig. Però després si que dius animo linqui... M'ha agradat com has dit que, com que estava inconscient, d'un moment a l’altre s'enduen la Ruth.

    En el capítol anterior, la Ruth creia que era culpa seva, per ficar-se pel tub de ventilació. I ara és l'Alfred el que creu que és culpa d'ell..., per no sortir del despatx quan la Ruth li va dir que avortessin missió.

    M'encanta l'estil del Selwyn aquest (dels Sagrats 28), tan Lucius Malfoy xD aquest bastó negre amb un cap no de serp sinó de linx. Quina meravella! Aquest fic dóna per forca mertx! ntre la pedra blava, el bastó-vareta aquest (que és tota una joia) i l'anell de filigranes, mare meva!!

    És cert o t'ho has inventat que el linx és símbol dels Selwyn?

    «Mira, si resulta que el noi té llengua» oh! I vosaltres manteniu-la quieta darrere les dents, pirates!

    En el moment, no entenia per on va l'Alfred, lliurant les joies... (Tampoc no entenc com en Burke s'ho guarda tot sabent que en Selwyn li anirà al darrere...) però després m’encanta! -uns paràgrafs més tard- Retiro el que he dit que no entenia l'Alfred. Noi, ets un geni!

    Molt fan del glacius...!

    La Ruth li ha agafat les claus a l'encaputxat que casualment ha vingut en moto!

    «—Ruth, com saps que vola? / —Perquè és vella i les rodes no estan gastades!» Ruth Ravenclaw!! (Suposant que no sia perquè acaben de canviar el pneumàtic... xD)

    Qui és la veu escocesa que diu de res? La Ginger? Llavor perquè diu «de res»? Perquè ha abandonat la vareta per salvar-se? O he d’entendre que l’escocesa és la Ruth i ho diu per la moto?

    Ai, l'Alfred com entoma la notícia que la Ginger ha perdut la vareta... Que és que no sap què dir!!!

    I que mono quan es posa vermell quan la Ruth li fica la mà a la butxaca dels pantalons! (Havia imaginat el sidecar a la dreta i no a l'esquerra)

    AQUEST GARRIDAN ÉS UN PROFESSOR??? (m’encanta, per cert) I l'Alfred està... Gelós? Uuuh

    «la Ruth tenia un crush espectacular en un tio que no era qui pensava! Està en xoc! Per això no parla i està mooolt incòmoda.» Crec que ho has sabut reflectir!

    Aquesta és precisament la mesura de seguretat que els falta a les motos del món muggle! Fer-se de invisibles per aparcar-les!! hehe

    La Bishopper aquesta no pot ser més garrepa.

    No és massa tard (o massa d’hora) per tocar el timbre de ningú? ...

    Un desconegut que els saluda pels noms?? Jo em pensava que era el nòvio del Garridan (i sap els seus noms perquè en Garridan li ha parlat d’ells) i ara penso que va a ensenyar a l'orfenat amb opció de la mutació per protegir-se de la Bishopper i la seva colla de delinqüents... No sé quina versió m’agrada més xD

    Després segueixo llegint i no anava tan desencaminat, però no és per una protecció individual, sinó que no ni més ni menys que un auror d'incògnit!!

    M'encanta que posis Néstor entre cometes en mig del narrador, perquè és des del punt de vista de l'Alfred i ell no se'l creu.

    Hipopòtam!!! Ruth, m'encantes! Ja no la veig GENS Hufflepuff, sinó que es TOTA Ravenclaw. I la Ginger Gryffindor. Tots tres estan molt ben representants.

    També m'agrada com la Ruth es posa a riure i com sap la cara que fa l'Alfred sense ni tan sols veure'l.

    Faaaan! I res d’hipopòtament

    Aaaaaah! El famós robatori!!!! La pedra de Merlí!!! Necessito respostes!!!! Així que vaig de pet a llegit el tercer i últim capítol!!! Marta, m'està encantant!!!

     

    ---------------------

    Diria que ‘marrec’ no té femení.

    «però no deuria trigar gaire a tornar» → «però hauria de trigar gaire a tornar& raquo;

    ---------------------

     

    Primer em pensava que no era gaire diferent del teu estil, però en realitat si que ho és. Hi ha molta més acció que normalment! I només és que continua portant la teva marca personal. Felicitats moltes!

    Sembla que la Gee té molt clar que l'Alfred es el seu preferit... Però jo estic amb entre l'Alfred i la Ruth, que m'agraden molt tots dos (però és cert que en aquest capítol veig més clars els pensaments de l'Alfred que en l'anterior els de la Ruth). De la Ginger encara no en vull dir gaire, no fins que hagi llegit el tercer capítol, que és el seu.

    Ai, això és com els Megatxis (i ho dic només com a caricatura), que te n'agrada un però en realitat t'agraden tots, de maneres diferents. Però jo em mullaré i confesso (contràriament al que molta gent creia que m'agradava en Top) que el meu preferit era en Flaix hehe. Que consti que no és cap paral·lelisme directe amb els teus Rondaires, eh. Encara que aquest aire de despistada de la Ruth em recorde a que té en Buf xD) (després potser diria que la Ginger seria més Flaix, no? xD)

    No sé què vol dir la Gee amb 'cutiepie' (sembla un Pokémon...), però estic d'acord amb el que en diu sobre ell. M'agrada que tingui poques paraules, perquè en contraposició té molts pensaments.

    M'ha fet molta gràcia quan diu «Ens agrada la Ruth, Alfred? :)»

    La fic de la fic que proposa la Gee del «dependent jove» sembla tenir potencial! xD

    (Jo no ho sabia pas, això d'en Garridan... Ni tampoc d'això del final absurd. Potser ho vas dir en una Spoiler Night?? O no hi era o la meva ment esborra els spolers)

    Antares