Rondaires - Capítol 1: Ruth
AvatarEscrit per marta_ginny
Enviat el dia 16/03/2021 a les 12:16:21
Última modificació 16/03/2021 a les 12:16:21
Tots els capítols de Rondaires
Pròxim capítol >


Capítol 1: Ruth

—Diria que tenim un problema.

La discussió xiuxiuejada que mantenien l'Alfred i la Ginger es va aturar de cop quan van alçar la mirada cap a la figura menuda de la Ruth, que s'esperava en un racó, confonent-se amb les ombres. Com que el propietari havia marxat a la rebotiga, Borgin i Burkes estava totalment en silenci. Tot d'objectes misteriosos omplien les prestatgeries, alguns que senzillament denotaven riquesa i d'altres que només de mirar-los tenies ganes de mantenir-te'n uns passos lluny.

—Passa res? Estàs bé? —va preguntar l'Alfred acostant-s'hi.

—Sí, jo sí, però... oi que aquell home que s'acosta és el cosí de la Bishopper?

L'Alfred va mirar per la finestra, per on va veure que, efectivament, el senyor alt i de barba blanca impecable que passava per l'orfenat de tant en tant caminava cap a la botiga portant una capa negra i acompanyat de dos homes encaputxats.

—Merda, sí. I ve cap aquí directament, mala pinta.

En el temps que la Ginger va trigar a posar els objectes de sobre el mostrador a dins la bossa, els homes ja eren a pocs metres de la porta. No hi havia cap dubte que venien cap a Borgin i Burkes, i no era difícil endevinar per què. La Ruth i l'Alfred es van allunyar de la finestra per arraconar-se amb la Ginger entre el mostrador i la llar de foc. Van mirar enrere, cap a l'única porta a banda de la de l'entrada, però era de la rebotiga, des d'on el soroll de passos indicava que el senyor Burke tornava. La botiga, fosca a aquelles hores, era una cova sense sortida i ells hi havien quedat acorralats.

Amb un moviment ràpid i no del tot conscient, l'Alfred va empènyer la Ruth cap a la paret, i ell i la Ginger es van col·locar davant amb les varetes velles ben aferrades a la mà. El soroll de passes de la rebotiga i la remor de les figures fosques que venien pel carrer estret s'havien intensificat i anunciaven que deixarien d'estar sols al cap de pocs segons. Els cervells de tots tres corrien buscant una manera de sortir d'aquella emboscada, mentre esperaven l'allau.

—Com ens hem ficat en aquest merder?

 

 

 

Tot havia començat una hora abans, amb la Ruth ficada en un túnel ple de pols on amb prou feines si tenia espai per avançar arrossegant-se com un cuc.

—Senyora Bishopper! Afanyi's, necessitem la seva ajuda!

Els crits amb un inconfusible accent escocès i els forts cops a la porta van ressonar seguits del repic dels talons de la directora de l'orfenat contra la pedra del seu despatx. La Ruth, des del túnel de ventilació a l'alçada del terra i a través de la reixa, només podia veure les sabates granatoses antiquades de la Bishopper que avançaven amb pas ferm i anaven a obrir la porta.

—Drummond, es pot saber què passa?

—Senyora Bishopper, és la Rosalind! —va respondre la Ginger, de qui la Ruth només veia les sabatilles—. No para de vomitar i està molt blanca. Ha d'ajudar-la!

La directora va deixar anar una exclamació i va tornar enrere per agafar alguna cosa de la taula, ara movent-se amb pas esverat, i la Ruth va haver de fer un esforç per aguantar una rialleta mentre la dona sortia per la porta com una exhalació. I tant, que la Rosalind vomitava... amb el que li havia posat la Ginger al sopar, no es trobaria bé fins al cap d'un parell de dies. I, evidentment, tractant-se de la Rosalind, la Bishopper sortiria disparada per socórrer-la. Si els hagués passat a una d'elles, ja serien figues d'un altre paner.

La Ruth va esperar pacientment a sentir els tocs a la porta seguint el ritme que havien acordat i va enfocar la vareta al petit candau que tancava la reixa.

Alohomora —va murmurar.

La vareta, però, només va deixar anar unes espurnes. Maledicció! Mai no havia anat gaire bé, però que fallés amb encanteris tan simples... realment estava a les últimes.

Alohomora —va tornar a dir, i ara sí, va sentir el clec del candau i va obrir la reixa.

Es va esmunyir cap a fora del túnel i, quan finalment es va trobar dempeus, va estirar àmpliament els braços, que tenia encarcarats de tanta estona encongida. El despatx de la senyora Bishopper s'alçava al seu voltant, una sala sòbria, de parets blanques i terra de pedra, il·luminada amb una multitud d'espelmes i decorada només amb la taula plena de papers, un parell d'armaris i una vitrina. Una porta a l'esquerra de l'escriptori duia al que devia ser el dormitori de la directora. Sent al soterrani, no hi havia cap finestra, cosa que era d'agrair, ja que gràcies a això s'havia pogut colar pel túnel de ventilació. Era un lloc que havia visitat desenes de vegades els últims set anys, però que amb una mica de sort ja no tornaria a veure mai més.

Uns tocs amb un ritme familiar van venir per segona vegada de l'entrada i la Ruth va tornar a la realitat. El pla! No es podia distreure! Va córrer a obrir la porta immediatament, i el noi alt i d'espatlles amples que va entrar de sobte la va mirar amb preocupació i retret. La Ruth es va fixar que portava la seva boina preferida, la marró de quadres.

—Per què no obries? Pensava que t'havia passat alguna cosa!

—No pateixis, Alfie, que està tot bé.

L'Alfred va caminar ràpidament cap a la vitrina de darrere de la taula, on la senyora Bishopper guardava els seus tresors a la vista de tothom. Herència familiar, deia ella... però tots sabien que els feia portar de l'estranger amb els diners que desviava de l'orfenat. I mentrestant, ells anaven amb varetes de segona mà i marmites esquerdades.

Ell va treure un clip de la butxaca i el va introduir al forat de la clau. No tenia sentit intentar obrir-la amb màgia perquè ella mateixa havia presumit en diverses ocasions dels múltiples encanteris que la protegien, però... una cosa tan estúpida i muggle com un clip segur que no havia ni passat per la seva ment esnob de bruixa de bona família caiguda en desgràcia.

La Ruth va treure el cap per la porta per vigilar si venia algú mentre l'Alfred trastejava amb el pany. Es va espolsar els cabells negres, que tenia plens de pols, i va mirar la seva túnica, que també havia quedat afectada. Quin remei... era l'única dels tres que cabia pel conducte de ventilació. A més a més, quan li havien posat pegues per voler ajudar s'havia enfadat, a veure si es pensaven que no servia per donar un cop de mà en els seus embolics! Ja veurien, quan anés a Hogwarts i passés la mà per la cara als altres alumnes. Llavors sí que es quedarien amb un pam de nas.

—No ve ningú —va dir recol·locant-se les ulleres, perquè ostres, això de no parlar era molt avorrit i no feia per ella—. Què creus que és, aquesta entrega misteriosa que va rebre la Bishopper la setmana passada? La Ginger diu que quan la va col·locar a la vitrina semblava que estigués tractant amb diamants com a mínim.

La seva mirada es va aturar en la capseta del fons d'una de les prestatgeries, que suposadament amagava l'última adquisició de la directora. Feia una setmana que la Ginger, en un dels seus càstigs habituals, havia vist com hi deixava una bosseta de vellut amb alguna cosa a dins de la mida d'un puny de nen petit. D'on devia haver vingut, aquesta vegada? Egipte? Japó?

—Com ho tens? Et falta gaire? —va dir, impacient.

L'Alfred va bufar i no va dir res, però la Ruth ja hi estava acostumada. Era un home de poques paraules. Ella, per la seva banda... bé, l'únic que es podia dir és que s'estava avorrint com una ostra, amb tanta espera. Tantes coses interessants que hi havia al món i tan poc temps, no es podia permetre quedar parada ni un segon!

—Alfie —va dir, però no va obtenir resposta—. Alfie!

—Ruth, no hauries de ser al passadís vigilant? —va dir mentre feia rodar els ulls, un mal costum que tenia, i mira que sempre el renyava.

Però tenia raó! Ara que hi pensava, la Ginger li havia dit molt clarament que havia d'anar al final del passadís i així si la Bishopper baixava per les escales tindria temps per veure-la venir, avisar l'Alfred i sortir corrents d'allà. Què devia tenir al cap, en aquell moment, que no hi havia parat atenció? Probablement el seu estimat Garridan, o els fets que van portar a la Vaga de gàrgoles de 1911. Una de les dues coses.

Va sortir corrents del despatx, passant de llarg el cap de cérvol de la porta, i va anar al final del passadís, des d'on podia veure bé les escales que portaven a la planta baixa, per on passava sí o sí el camí més curt cap a les habitacions. No quedaven gaire a prop del dormitori de la directora perquè no li agradava que la molestessin, preferia que anessin a despertar el conserge. Precisament per això havien triat un divendres per dur a terme el seu pla: era el dia de festa del pobre home.

No era cap secret que la senyora Bishopper els odiava, a ells i a l'orfenat. Només els havia acompanyat a Amèrica catorze anys enrere per escapar-se de la guerra quan hi van prendre els nens per posar-los fora de perill. Poc es podia imaginar cap d'ells que n'hi hauria uns quants que no els reclamaria mai ningú. Quan van establir l'orfenat i la van nomenar directora, però, ho va acceptar, perquè era la millor opció que tenia si volia viure còmodament.

El conegut ressò dels talons de la Bishopper la va despertar dels seus pensaments. Ja baixava, tan aviat? I el pas que portava no era precisament lent. O estava enfadada o tenia pressa. En qualsevol cas, no eren bones notícies per ells.

Va tornar enrere, cap al despatx, amb una correguda. L'Alfred seguia mirant amb concentració el pany de la vitrina, que romania tancat.

—Alfie, hem de sortir ja d'aquí, que ve la directora!

—Un minut.

La Ruth es va posar les mans al cap. Però que no l'havia sentit?

—Que et dic que està venint, ara mateix! Avortem missió!

—Dona'm un minut, un minut només!

La Ruth va treure el cap per la porta, i el repic dels talons s'acostava més i més. Tenia vint segons en el millor dels casos. Pensa, Ruth, pensa. Deu segons. Hi havia d'haver alguna manera de guanyar temps. L'ombra de la directora, acompanyada d'una altra al costat, va començar a aparèixer al límit del passadís. Se li acabava el temps. Finalment, en un impuls, va tancar la porta del despatx fent el mínim soroll possible, va avançar uns metres, es va treure les ulleres i les va partir per la meitat.

Quan la senyora Bishopper va girar la cantonada seguida de la Ginger, va trobar la Ruth palpant la paret de pedra grisa amb la mà dreta, mentre a l'esquerra portava les dues meitats de les seves ulleres trencades exactament pel pont.

—Aarons! Ja és tard, hauria de ser al seu dormitori!

—Senyora Bishopper, gràcies a Merlí que ha aparegut! —va exclamar amb una mica de dramatisme afegit. Per una vegada que podia fer comèdia...—. Ja sé que no ho hauria d'haver fet, però m'he posat a llegir al llit i m'he adormit amb les ulleres posades, i m'he despertat al cap de poc perquè quan m'he mogut les he trencades! Sé l'encanteri per arreglar-les, però ja sap que la meva vareta no funciona gaire bé... i em preguntava si vostè...

Estava disposada a agenollar-se si calia, però de camí a terra la directora la va agafar pel braç i la va alçar com si no pesés gens.

—Posi's dreta, Aarons, quin espectacle més lamentable... Pretén anar a Hogwarts i no durarà ni dos dies fora d'aquest orfenat.

—Sí, senyora Bishopper. Soc una vergonya per aquesta institució i per vostè com a directora!

No distingia res més enllà d'un pam, però era com si veiés la cara de fàstic amb què la mirava la dona fornida que només era una taca marró. Ja veuria... a ella també li demostraria. Els deixaria a tots amb un pam de nas.

—Au, Aarons, cap al despatx. I vostè també, Drummond. Que explicarà a la seva amiga què he trobat a la seva tauleta de nit.

Mentre s'acostaven a la porta en silenci, el cap de la Ruth no s'aturava. Havia aconseguit distreure-la un minut? I si l'Alfred no n'havia tingut prou, amb aquest temps? Si els descobria, s'havia acabat tot. Els diners, Hogwarts, els plans per aconseguir el futur que sempre els havien negat.

—No cal dir que quan surtin d'aquí canviaré la contrasenya.

Quan va mirar endavant, la Ruth es va adonar que la porta ja estava oberta i la Bishopper havia entrat seguida de la Ginger (que havia reconegut pel pèl-roig inconfusible de la seva cabellera arrissada). Tenia ganes de preguntar-li què hi feia, allà, però primer va buscar una taca que li pogués recordar l'Alfred amb la mirada. Només que pogués veure-hi més enllà d'un pam...

Quan van haver avançat uns passos, la directora va arrencar-li les ulleres de les mans de mala manera i va murmurar un Oculus Reparo mentre se situava dreta darrere del que devia ser el seu escriptori. Es va sentir un lleuger crec i les ulleres li van tornar a les mans.

—Posi-se-les, vinga, que vull que vegi això...

Però quan va tenir les ulleres posades i el món va recuperar la definició, la seva prioritat no va ser mirar què li ensenyava la Bishopper, sinó resseguir tota la sala amb la mirada buscant l'Alfred. Si no hi havia lloc per amagar-se! Les prestatgeries no creaven cap racó mort que quedés fora de la vista. S'havia ficat dins de l'habitació? Que s'havia trastocat?

—Aarons, faci el favor d'escoltar-me!

La Bishopper va donar un cop a la taula i la Ruth va fer un bot. Quina manera de fer soroll! Aquella dona necessitava una til·la. Finalment, va mirar endavant, cap a l'escriptori de fusta fosca que encara tremolava... i va ser llavors que es va adonar del noi que hi havia encongit a l'espai entre els calaixos i el terra, un espai que semblava massa petit per la seva mida.

—Sempre igual... si segueix amb el cap als núvols, caurà. Recordi el seu lloc, Aarons.

La Ruth va mirar la Ginger d'esquitllentes i es va adonar de seguida que ja ho havia vist. Bé... menys mal que hi era ella, que era la millor improvisant. La Ruth, mentrestant, va observar la directora, pensant que era important distreure-la per tenir temps de pensar un pla. I per la seva sorpresa (en portava unes quantes, ja...), va veure que a la mà hi tenia una ampolla de vidre marronós, ampolla que reconeixia perfectament perquè era el líquid que la Ginger havia posat al sopar de la preferida de la directora.

—El que li deia. Aquí la senyoreta Drummond —va dir amb tot el desdeny possible— ha decidit fer una brometa que se li ha escapat de les mans... ha intoxicat la pobra Rosalind i s'ha trobat que reaccionava més del que esperava! Vostè sabia que l'oli de castor pot ser mortal?

Quina indignació! Què es pensava, aquella dona, que no havien fet la seva recerca? Era impossible que la quantitat d'oli de castor que hi havia al verí matés ningú ni que se'n begués tota l'ampolla! Diarrees i vòmits sí, però això passava a les millors famílies (no és que sabessin res de famílies, però això deien). Es va haver de mossegar la llengua per no delatar-se.

—Digui'm, vostè que és tan brillant... quin seria el millor càstig per la senyoreta Drummond?

Que li digués...? Oh, però aquella dona en quin món vivia? Ja tenia prou feina pensant com treure l'Alfred d'allà a sota!

—El que creia. Drummond... a partir de demà i fins que per fi deixi l'orfenat, ajudarà el conserge amb les tasques de neteja. Comença a les sis del matí. I no vull sentir cap queixa! Ara, fora, no les vull veure més.

No! Per què s'havia posat tan nerviosa? Si acabava de pensar que l'havia de fer parlar per guanyar temps i havia fet justament el contrari! No podien marxar, no encara... no podien deixar l'Alfred allà sota, tot sol!

Va mirar la Ginger amb preocupació, però va veure que ella es girava com si hagués de marxar. I llavors, amb un moviment sobtat, la pèl-roja va donar un cop a l'ampolla de verí, que va vessar-se sobre els papers de la taula i va regalimar fins a la falda de la Bishopper.

—Drummond, rata immunda! —va cridar la directora alçant-se de cop.

—Oh, senyora Bishopper, disculpi la meva malaptesa! Esperi's, que l'ajudo...

La Ginger va moure's cap a darrere de l'escriptori amb rapidesa i va girar la directora de manera que quedés d'esquena al despatx. Va treure's un mocador de la butxaca i li va eixugar la taca mentre li parlava atabalant-la tant com podia i mirava la Ruth amb cara de circumstàncies. Però... que pretenia que l'Alfred sortís d'allà sense que la Bishopper es girés?

Una nova mirada de la Ginger la va fer actuar de seguida. Molt bé, no era ningú per qüestionar els seus plans quan no en tenia cap de millor. Va mirar sota la taula, on els ulls verd clar de l'Alfred es van trobar amb els d'ella, i li va fer un senyal perquè en sortís. Amb la Ginger de fons que seguia distraient la directora, l'Alfred es va moure sigil·losament cap a la porta (sempre la sorprenia que amb la seva envergadura pogués ser tan àgil) i la va obrir sense fer gens de soroll.

—Deixi'm estar, i surti d'aquí d'una vegada!

La Ruth va mirar cap a l'escena de darrere l'escriptori i es va adonar que la Bishopper es girava abans d'hora per senyalar la porta, per on ara mateix l'Alfred estava sortint, i veuria com la tancava, només uns segons, necessitaven uns segons...

—Allò és un exemplar de l'Oracle de Palombo, de la Dolors Plorós!? —va exclamar, acostant-s'hi i senyalant una prestatgeria on la mirada de la Bishopper es va aturar camí de la porta—. Fa temps que li vaig darrere! No me'l deixaria llegir pas?

No, és clar que no. Però la porta ja devia ser tancada.

—De veritat creu que deixaria que posés les seves mans brutes sobre la meva col·lecció? Ja n'he tingut prou, de vostès. Fora del meu despatx. Fora!

La Ruth i la Ginger es van girar amb un cert dubte a dins, però tot el que van trobar va ser la porta tancada com si allà no hi hagués passat res. Quan la Bishopper no podia veure-les, es van dedicar un somriure còmplice i van sortir del despatx.

&nb sp;

 

 

Mitja hora després, carregats només amb una bossa on portaven les seves noves "propietats" i un mapa de Londres, la Ginger, l'Alfred i la Ruth s'esmunyien per la Ronda d'Aire, deixant enrere definitivament l'orfenat on havien passat els darrers set anys.

—Ets un geni, Alf —va fer la Ginger alegrement, sospesant la pedra blava.

La Ruth la va mirar i es va quedar un moment hipnotitzada. A primer cop d'ull era una pedra de color blau cel normal i corrent, però si la miraves de prop t'adonaves que, per molt que fos massissa, semblava que es mogués en remolins, com si fos viva.

—Em dic Alfred —va respondre ell, malhumorat—. I amaga això.

La Ginger la va posar dins la bossa immediatament i la Ruth va pensar que tenia raó. Com més s'acostaven al carrer principal, la Ronda d'Alla, més gent hi havia, encara que fos tard, perquè el divendres al vespre quedaven moltes botigues obertes i els bruixots sortien a trobar-s'hi. Tot i això...

—Alfie, posa't bé la caputxa de la capa —va fer la Ruth.

Ell no va dir res i li va fer cas de seguida. L'ambient que es respirava... no era distès com solia ser els divendres que s'havien escapat a passejar abans.

—Ara ja no et dius Alfred? —va preguntar la Ginger amb un gran somriure.

L'Alfred li va dirigir una mirada assassina, però la Ruth no els va fer cas.

—No m'agrada, aquesta tensió —va dir només.

Van passar de llarg uns quants vehicles que hi havia aparcats al final del carrer per girar a l'esquerra i arribar a la Ronda d'Alla, i llavors sí que la sensació d'inestabilitat es va fer massa gran per poder ignorar-la. La gent que hi passejava estava tensa, i pràcticament no parlava.

—Menys mal que el robatori de Gringotts no ha sortit al diari i se suposa que és tan secret... —va xiuxiuejar la Ginger—. Tal com està aquesta gent, qualsevol diria que se n'ha assabentat tot el món màgic.

—Marxem d'aquí —va fer la Ruth amb la boca petita.

La Ginger i l'Alfred es van moure immediatament i la van agafar un per cada braç. Van avançar ràpidament, passant de llarg unes quantes botigues, fins que van tombar a l'esquerra per arribar al seu destí, la Ronda Golallop, molt menys il·luminada que el carrer d'on venien.

—Anima't, Ruth —va fer la Ginger, agafant bé la Ruth de bracet—. Pensa que potser hi ha el dependent jove, avui!

—Ai, calla! —va dir ella posant-se tota vermella.

—Si haguessis de triar entre ell i el Garridan, qui triaries?

—Quina pregunta... jo soc feliç enamorada de tots dos, moltes gràcies.

—Si ja, d'ells i de mig Londres més.

La Ruth li va clavar un cop de colze i la Ginger va fer un petit somriure, satisfeta amb el resultat de la conversa.

—Però recorda que encara que hi sigui, la que negocia soc jo.

—Sí dona, me'l miraré de lluny, com sempre.

Finalment, es van aturar davant de la façana de pedra grisa del número 13B de la Ronda Golallop. A través del vidre de l'aparador podien veure-hi prestatgeries plenes de penjolls i anells daurats i extremadament decorats, així com un mirall que deixava anar una mena de lluminositat verda i una aranya de dos pams que la Ruth esperava que fos dissecada.

Sense perdre temps, la Ginger va fer un pas endavant i va obrir la porta. Seguint la seva conducta habitual, va anar directa cap a l'aparador, on un bruixot vell que segur que passava dels cent anys però mantenia un posat de dignitat s'esperava.

—Bona nit, senyor Burke.

—Bona nit, senyoreta. La puc ajudar?

L'Alfred es va esperar dret al costat de la Ginger, i la Ruth no va poder evitar observar que, com sempre, tenia el cos en tensió; sempre a l'aguait, sempre a punt per protegir els altres, sempre preocupat per si els passava res.

Ella, mentrestant, va preferir perdre's entre les ombres de la botiga, cosa que la poca llum que hi havia li va permetre de fer. Des de la seva posició de certa invisibilitat, i mentre la Ginger xerrava amb el senyor Burke i li explicava que venia a vendre una suposada herència, va observar el seu voltant.

—Aquest anell era de la meva besàvia... n'espero un bon preu, senyor Burke.

Tot i que la botiga estava ben atapeïda de prestatgeries, era més gran del que semblava des de fora. Ni la foscor general ni la multitud d'objectes intrigants, però, no li donaven pas un aspecte decadent. Es veia que estava ben neta i ordenada, fins i tot la llar de foc que hi havia al costat del mostrador.

—I finalment, aquesta pedra, l'objecte més valuós que tinc. Fa segles que és a la meva família...

La Ruth es va acostar a la finestra i va mirar al carrer, desitjant que acabessin aviat aquella aventura i s'allunyessin tant com fos possible d'allà. Quan tinguessin els diners, per fi podrien buscar un lloc barat i amagat per viure i inscriure's a Hogwarts. Primer se sentia malament per robar a la directora... però la Ginger tenia raó. Si no tenien futur, era per culpa d'ella, que es gastava els diners per acumular riqueses. Ells només estaven fent justícia.

—Disculpi un moment, que he d'anar a la rebotiga a agafar el registre per apuntar-hi les noves adquisicions —va fer el senyor Burke.

Tan bon punt va haver desaparegut, l'Alfred es va acostar a la Ginger i es va posar a xiuxiuejar:

—Es pot saber per què has acceptat trenta-cinc galions per l'anell? No has vist les filigranes que té? N'hauríem pogut treure cinquanta perfectament!

—Però si me'n volia donar vint, només, ja prou he aconseguit!

La Ruth va pensar que hauria de parar aquella discussió, però va sentir un soroll de motor que s'aturava al carrer i just després un espetec. Va empetitir la mirada per veure les tres figures que s'acostaven de la foscor, i gairebé va saltar de l'esglai quan es va adonar que al mig de dos encaputxats hi havia una cara que coneixia perfectament de les visites a l'orfenat. Maximus Selwyn, treballador de la Conselleria i cosí de la Bishopper. Que anés cap allà, on ells havien portat els objectes robats de la directora, no feia gens de bona espina.

Es va girar cap als altres dos, que encara xiuxiuejaven, alterats.

—Diria que tenim un problema.

 


Llegit 82 vegades


Pròxim capítol >

 


Comentaris
Envia un comentari!: Per comentar has d'estar registrat. Registra't és gratuït ;-)


  • AvatarAgatha Black (Moderador/a FF)Enviat el 17/03/2021 a les 01:42:18
    #27745He escrit 9 fanfics amb un total de 206 capítols

    Okaaaaaay, primer capítol llegit!

    Ohhhhhh, que intrigant! M'ha garadat molt, molt, molt! Primer, quan he llegit la primera escena no l'he entesa gaire, però l'he tornada a llegir quan he acabat per refrescar-la, i s'enten tot perfectament (però m'ha agradat més quan l'he tornat a llegir!). 

    Em sembla molt original això d'inventar-te aquest orfenat. Estem tan acostumats al cànon de la rowling de les "famílies de bruixots" que no m'hauria parat a pensar en un orfenat purament màgic. Tot i que té molt de sentit, és clar. Té nom, l'orfenat? M'hauria agradat saber-lo, però no sembla que l'hagis de mencionar, ja. Potser és una de les parts que has hagut de retallar?

    Els tres personatges principals m'agraden molt. Tenen Gryffindor vibes tots tres, però probablement és perquè són orfes i això ja els fa forts i independents. Pel que entenc, cada capítol serà des del punt de vista d'un d'ells? Em sembla molt guai, i la Ruth, també. M'agrada com s'avorreix fins i tot en els moments de tensió, i com de segura és en les seves habilitats. Ja ho veuran, ja! XD

    Hi ha una cosa que no entès gaire. Pel que diu la Ruth d'anar a Hogwarts en el futur, sembla que tinguin menys d'11 anys, però actuen com adolescents molt més grans... Potser és perquè són orfes, que són més madurs perquè han "crescut de pressa"? O és que són més grans i no han anat a Hogwarts per algun motiu, fins ara? He trobat a faltar saber l'edat que tenen, perquè no sabia si imaginar-me nens o adolescents. Potser la Ruth sí que té 10 anys, però els altres dos (que la protegeixen tota l'estona) són més grans? Podria ser... Clar que també has mencionat que la Bishopper se'ls havia endut a Amèrica 14 anys abans... això vol dir que tots els nens de l'orfenat tenen més de 14 anys? Aquí m'he perdut una mica...

    Ai, se m'ha fet curtíssim, i tinc moltes, moltes ganes de seguir llegint! Ara per ara està molt emocionant! M'ha agradat molt com s'han empescat el robatori de la vitrina de la Bishopper, i també com has ambientat la Ronda d'Alla, i Borgin and Burkes (quina llàstima que no hi fos el "dependent jove"! Mare meva, jo que m'imaginava el cameo del segle! Buf! Com és, que no l'hi has posat? De veritat que esperava veure'l! Potser és perquè jo segur que l'hagués colat, amb aquesta ocasió d'or! Clar que potser hagués tingut una importància que es desmarcaria de la història i no cal... Bé, sent tu, segur que saps el que et fas!)

    I ara ha de saber qui és en Garridan, que competeix amb en... (Tim, era? XD) per l'afecte de la Ruth! (Crec que potser ho vas explicar algun dia pel xat, però com que he anat tan groguis... XD). Ai, està molt guai! I ara em tindràs esperant dins vés a saber quan et roti. Tut, tut, mala Marta! XD

    I res, que de moment te'n surts genial amb el teu anti-gènere. Molt i molt bé! Espero el següent!




  • Avatarmarta_ginny (Moderador/a FF)Enviat el 20/03/2021 a les 13:55:32
    #27748He escrit 12 fanfics amb un total de 171 capítols

    Estava esperant si n'hi havia algun més per respondre de cop, però total, com que els meus comentaris no compten per fer punts... en puc fer un per cap ^^

    Aaaaaaai m'alegro molt que t'hagi agradat, perquè això és la teva especialitat! Sí, la primera escena no cal entendre-la gaire, és perquè us situeu una mica i veieu que estan ficats en un embolic dels grossos. Sent acció, volia començar al mig de l'acció, i també per lligar amb el principi de la part següent amb la pregunta-resposta (no sé si s'ha captat gaire, això!).

    Que si l'orfenat té nom? Eeeeeeeeeeeeeeeeh...

    Mira, m'hi vaig trencar molt el cap, però no. Vaig buscar deu mil noms d'orfenats (si voleu us passo la llista de noms possibles) però no n'hi havia cap que em funcionés. Vaig pensar "quan hagi de sortir ja em decidiré", però... no ho vaig necessitar XD Tot i això, sí que vaig arribar a la conclusió que realment només hi ha UN orfenat, o sigui que no li cal un nom, i al meu cap es diu alguna cosa de l'estil "Casa d'orfes de la Conselleria" o "Orfenat per a infants màgics", perquè és que... no els importa gaire tbh hahaha

    Sí que cada capítol serà des del punt de vista d'un d'ells! Alguns ja ho sabeu, però se suposa que són Ruth-Ravenclaw, Alfred-Slytherin i Ginger-Gryffindor. I l'edat, ja ho hem parlat, però ho poso pels que no ho sàpiguen! Sí que em pensava que se sobreentendria però ja veig que no. Tenen 17 anys, i els toca marxar de l'orfenat. La idea és que als 15 anys els busquen una feina perquè acumulin diners i puguin anar a Hogwarts als 17 a fer 7è i treure's els MAG, però a la realitat no en tenen ni per començar, amb la porqueria de feines que tenien. Hi havia una storyline de la Rosalind, que sí que tenia una feina com Déu mana i podia anar a Hogwarts, però mira, no m'hi ha cabut hahaha Fun fact: nascuts 31 de desembre de 1934 (Ruth), 27 de març de 1935 (Alfred) i 18 de juny de 1935 (Ginger).

    I sí, el dependent jove... és que Voldemort no m'hi cabia, aquí al mig, només em faltava això! Ben aviat vaig decidir que no hi pintava res, a la fic, però que sí que volia que es mencionés. Si m'hi hagués cabut, potser hauria fet que sortís de la botiga quan ells hi entraven, però again, espai XD

    M'alegro que t'agradi! ^^ Vaig amb el següent!




  • AvatarCass RossEnviat el 22/03/2021 a les 14:22:47
    #27757He escrit 11 fanfics amb un total de 22 capítols

    I aquí torno a fer el comentari, com si no hagués estat res! (Sap greu que no sabré comentar-te exactament tot lo que tenia, però bueno.)

    M'agrada molt que amb la primera escena comencis directament al centre de l'acció, ens facis preguntar unes quantes coses i pam, recapitules per tornar just a aquell punt! D'aquesta manera resolts molt bé el tema d'explicar tot lo previ, mentre al mateix temps ens deixes les preguntes del què passarà per al següent capítol. Tot i així, el tema de la pregunta-resposta que comentes tu entre aquest capítol i el següent, no ho he entès.

    Els personatges que has creat són molt interessants i estan molt ben construits. Els tres amics principals, els Rondaires, m'agraden molt tots tres i la relació que tenen. (Especialment la relació entre la Ruth i l'Alfred, com es veu en aquest capítol des d'un punt de vista i en el següent des de l'altre.) Trobo molt guai la idea de cada capítol narrat per un dels tres amics, perquè d'aquesta manera ens permet aprofundir en cadacun d'ells. En aquest capítol, m'ha agradat, la Ruth i com es despista de tema, com pensa en els seus amics...

    Pel que fa als personatges més secundaris... La Bishopper, renoi! Ens la fas odiar fins i tot abans que aparegui. Tot el tema de la corrupció que té muntat amb l'orfenat, tela. Fas aparèixer ja una miqueta el Garridan ;) I tant de bo haguéssim sabut més del dependent guapo de Borgin i Burkes! No és només que no ens el fas aparèixer, sinó que no ens en dius ni el nom! (HAHAHAHA és broma, però que hagués sigut guai que fés una aparició estel·lar, ni que fos perquè la Ruth el pugui mirar de lluny.)

    Trobo molt guai la idea que ho hagis ambientat poc després de la guerra contra Grindelwald. La justificació que fas al comentari final la trobo molt bona. Hi has sabut afegir detalls d'època (la menció a la guerra, la boina de l'Alfred, del dependent guapo de Borgin i Burkes...) que ha permès situar la història al passat sense que ens en diguis l'any concret.

    Una cosa que no he entès és aquest comentari: "—Menys mal que el robatori de Gringotts no ha sortit al diari i se suposa que és tan secret..." Com saben, ells, doncs, del robatori de Gringotts?

    Ens llegim!

    Cass




  • AvatarMercè GrangerEnviat el 26/03/2021 a les 10:48:56
    #27762He escrit 5 fanfics amb un total de 24 capítols

    ÉS QUE LA PRIMERA FRASE JA ESTÀ ON POINT! Hahahahaha, m'encanta. M'agrada molt com has decidit començar, a mitja acció i tornar enrere, queda super bé per una història així. 

    Ai que ja comencem amb els Alfie. I ja t'ho vaig dir, però l'energia de Thmoas Shelby de l'Alfred és brutal xDDDD Bé, jo vinc amb trampes i m'he llegit els tres capítols... però és que t'han quedat increïbles els tres personatges. M'encanten tots tres. Anava a dir que no sabia amb qui em quedaria... però sincerament, soc molt Ginger stan xd Peeerò és que els altres dos també m'agraden molt. 

    Ara, l'energia caòtica de la Ruth m'encanta tant. Boníssim. "va dir recol·locant-se les ulleres, perquè ostres, això de no parlar era molt avorrit i no feia per ella" em pixo hahahahah. Seguir els seus pensaments és molt entretingut! Bé, tota la fic ho és. 

    Trobo super guai aquest primer capítol. Molt de liantes. Però com ho desenvolupis, que aquesta petita aventura desemboqui en els fets dels següents capítols. Com a la Gee se m'ha fet molt curt. I m'encanta l'ambientació. Que guai que hagis aprofitat l'ordenat, la Ronda d'Alla... És molt diferent de les fics de Hogwarts, però gràcies a l'edat dels personatges encara manté l'essència. M'agrada molt! Tot i que a jo també m'ha despistat el robatori de Gringotts xd Però suposo que la Ruth, sent com és, ha sentit alguna cosa...? No ho sé. 

    (Qui té més crushes? La Nina o la Ruth?)

    Bé, segueixo.