Escrit per Cass RossEnviat el dia 25/02/2021 a les 00:15:21
Última modificació 25/02/2021 a les 00:15:21
Tots els capítols de The Greatest Party of All Time
< Anterior capítol ||
(El narrador se’n va. Apareix l’autor. L'humor s'acaba... O no.)
Vull comentar unes quantes coses i no sé pas per on començar!
Amb aquesta fanfiction he tingut una relació d’amor-odi. Hi havia moments en què m’ho passava molt bé, escriure era fàcil, els personatges m’agradaven i la improvisació general de la fanfiction era refrescant. En d’altres, però, temia que estava dient massa disbarats, hi havia detalls que no m’encaixaven i dubtava seriosament que valgués la pena penjar-la. Tot i així, aquí la teniu i l’heu pogut llegir. Hi ha ajudat molt que havent-me posat la regla que no es connecta amb les altres fanfictions (tornaré a parlar sobre aquest punt més endavant), podia dur les coses més al límit perquè no havia de controlar que encaixés en un esquema més gran, i això ha fet que no em prengués la fanfiction tan seriosament. Tot i que l’he arribat a apreciar molt, perquè he après unes quantes coses bones com a escriptor. Ha sigut molt alliberant, així que he de dir que, pel que fa a l’experiència personal, aquest concurs és un dels que m’ha agradat més de tots els que portem en aquesta pàgina. He après molt, m’he trencat una mica els propis esquemes i ha sigut molt divertit.
He après molt, sí. Per una banda, perquè he improvisat moltíssim. Literalment les úniques notes que tinc abans de començar a escriure eren “Han d’anar de Hogwarts a Cambridge, que passin coses divertides?” i una llista de diversos mètodes de transport, els pros i els contres i la durada dels trajectes. I així vaig començar la història! Especialment, els contres consistien en justificar perquè no podien utilitzar mètodes ràpids de transport com l’aparetratge paral·lel o la pols migratòria: en el segon, perquè no poden anar a Hogwarts, i en el primer perquè (1) pràcticament ningú té el nivell per dur-lo a terme (ja es veu com en Nico, per exemple, no va fer les classes, i els altres tampoc: la Sophie és menor, la Jessie tot just acaba de fer els disset anys, i l’Ariel no ho faria sense els altres), i (2) el Viatger ho va fer, més d’una vegada, li va sortir malament i, no ho podem oblidar, comença la història sense vareta perquè l’ha perdut pel camí. (També s’ha de tenir en compte que entre tots comparteixen dues neurones, una per al Viatger, i l’altra va saltant de cap però li agraden molt les xafarderies que sap la Sophie, o sigui que no està gaire pel que toca.)
Durant la resta de la fanfiction, sempre tenia clar què passaria un parell d’escenes per endavant, i els plot points generals, però no en sabia els detalls. Estava a les acaballes del segon capítol i no sabia què passava al tercer, excepte que havien de sortir del segrest i que havien d’arribar a Cambridge. La idea de l’ambulància va sorgir literalment un parell de nits abans d’escriure el capítol. Tot i així, m’alegro que hagi quedat (crec jo) una fanfiction prou completa, que hi ha una trama prou sòlida, que hi ha referències anteriors a coses que després seran útils, i si hi ha algun forat a la trama o algun fil que s’ha extraviat massa del cabdell, tampoc m’importa gaire.
I és que una cosa que m’ha agradat de fer humor em permetia fer aparèixer coses sense haver-les de justificar massa (ni que fos per a mi, almenys), o això crec. Un exemple clàssic seria la limusina on els segresten. Havia d’haver sigut un camió o una furgoneta, però vaig decidir fer l’escena des del punt de vista de la Jessie, i així es va quedar. Un altre exemple, seria el del gat esfinx Chihuahua. La senyora Honey Sweet (el nom com el del personatge de la fanfiction de l’Agatha Black pel concurs, fet a propòsit) no estava planificada en cap moment, sinó que en aquella escena estava encallat i vaig començar a escriure-la per sortir de l’atzucac sobre com encarar l’escena del Nitrèpid Bus. I una cosa va portar a l’altra, i el gat va acabar a la limusina amb els Amics Predilectes. Així que el vaig aprofitar perquè fos el comic relief de l’escena, tot i que més endavant torna a sortir. O que la Sophie fos cleptòmana i això em fos útil per robar el llibre o l’ambulància, que serien fets de la trama més importants del que pensava abans.
La improvisació m’ha dut a que fos molt difícil de calcular quantes paraules em duraria tot plegat. En cap cas em pensava que en fossin tantes! (Ai, recordo el principi, a finals de desembre, principis de gener, quan no em podia creure que fos necessari tantes paraules com vosaltres defensàveu per al concurs, i mira com he acabat.) Crec que, en part, també hi influencia moltíssim el narrador, que entre una cosa i l’altra ha acabat tenint molta personalitat. Little son of a bitch. Quan menys m’ho esperava, es posava a jutjar els personatges (especialment, trobo que ha sigut molt cruel amb l’Ariel Lyons, i no me’n faig responsable) o ja tenia tres paràgrafs per desenvolupar una broma i la trama encara no havia avançat. El segon i el tercer capítols havien de ser diferents de com van resultar ser (tot el segrest havia d’anar a parar al segon capítol, però em vaig allargar moltíssim). Igualment, m’agrada haver sabut acabar cada capítol amb un petit cliff-hanger. So, my job is done.
Relacionat amb això de la llargada, també trobo que el primer capítol (on trobo que no passa gairebé res, ups!) i el principi del segon tenen molta més narració que la resta de la fanfiction, i no sé si fa que quedi tot plegat una mica descompensat. En part crec que és la necessitat que tenia al principi d’introduir els personatges, la trama i l’ambientació, mentre que més endavant predomina una mica més l’acció i el moviment, i amb més poques paraules ja es copsen els personatges. Però en això també hi influeix moltíssim la limitació de paraules, que vaig adonar-me quan estava a la meitat, al Nitrèpid Bus, que potser m’arribaria a passar del límit. No sé si el que he dit anteriorment és simplement una justificació que m’he fet jo però en el fons em va influenciar més veure com creixia el comptador de paraules i tot el que em quedava pendent. Ja em direu vosaltres!
I els personatges! Literalment no sabia res d’ells quan vaig començar. Bé, la Jessie Andrews sí que sabia que havia de ser la líder del grup, perquè és la més protagonista de tots ells, però en Nico Goodman, l’Ariel Lyons i la Sophie Ravenshaw havien de ser més secundaris del que han resultat ser. (En molts trossos, temo que m’hagin eclipsat la Jessie, i una de les coses en les que he suat més ha sigut en trobar un equilibri entre ells i no tinc clar que ho hagi aconseguit, però necessitaria l’espai que no tinc per arreglar-ho bé.) Per això els seus noms són tan estereotípics i mostren les seves residències en el significat. Com que no sóc gaire tirat a manejar gaires personatges alhora, vaig pensar que serien més fàcil manejar-los si eren arquetipus de les residències.
No crec que faci falta comentar-los gaire; els cognoms es veuen de seguida, i pel que fa els noms, Nico vol dir “victòria de la gent”; Ariel, “el lleó de Déu”, i Sophie, “saviesa”. (Els vaig escollir d’una llarga llista de noms relacionats amb cada residència.) La Jessie Andrews seria per Slytherin, tot i que amb ella dubto que es vegi la residència tant com amb els altres (al final no he tingut temps de desenvolupar aquest aspecte!), i em feia gràcia que fos la que tingués un nom més normal (més muggle) per anar a la residència purista. S’havia de dir Jessie Andrews i punt.
Però, renoi, han anat creixent sols, els personatges! La improvisació i que fos humor m’ha permès fer uns personatges que són molt poc com els faig normalment i ha sigut una experiència molt refrescant. En Nico, presumptament un camell, és un tros de pa però amb molts més recursos del que sembla; la Sophie, cleptòmana empedreïda que sap legelimència; i l’Ariel, un col·leccionista amb un complex d’heroi que li va una miqueta gran. I la Jessie, la líder del grup que es creu el centre del món i té sortides en moments insospitats que els salven el cul a tots plegats. Vist així, no sé si he sabut acabar d’equilibrar els personatges… Tant de bo hagués tingut més espai per desenvolupar-los. (Com si tanta verborrea no hagués sigut suficient!)
Pel que fa a “personatges secundaris”, m’agrada l’aparició estel·lar que fan el Calamar Gegant al primer capítol, la senyora Sweet al segon, i el senyor Smith al tercer. (Aquests dos darrers, inventats per mi.) Caricaturitzar els personatges des de l’humor, utilitzar-los en una escena i oblidar-me’n, vaig trobar-ho una experiència molt divertida. En el cas de la senyora Sweet, que visqués a Nomansland (terra de ningú), i que hi hagués dos pobles amb aquest nom al Regne Unit em va servir per fer la broma que no controla res per molt que ella pretengui que sí. (I del Viatger, no me’n oblido. El deixo per a més endavant!)
Com que s’havia de relacionar amb els disset anys, sabia que havia d’anar d’una festa d’aniversari. El títol és llicència del narrador de la fanfiction. Com que ja sabeu com sóc, el títol (tant de la fanfiction general com de cada capítol) és una de les primeres coses que vaig pensar. Genuïnament, el títol general havia de tenir connotacions positives i sense segones intencions, però després de tants problemes com es troben els personatges pel camí, i que els títols de cada capítol sigui més punyent que l’anterior (i que al final no es veu cap festa pròpiament dit!), em pregunto si el títol de la fanfic no serà sarcàstic. Això només us ho sabria dir el narrador, així que jutgeu per vosaltres mateixos. Més enllà d’això, no sé si cal dir que el Of All Time fa referència al tema dels viatges en el temps i la festa a la Universitat de Cambridge. I The Greatest Party, perquè amb la Jessie qualsevol altra qualificació menor hagués sigut un greuge.
A més a més, i això ja és una curiositat, també volia fer un petit homenatge a The Great Gatsby, de l’Scott Fitzgerald, que va entrar en domini públic el gener d’aquest any. Suposo que tothom sap de què va, però el que m’interessa per aquí seria moltes festes en una mansió rica durant la dècada dels anys vint del segle passat. Si la història hagués estat ambientada als EUA, o no m’hagués encarinyat tant amb el nom de Jessie Andrews no sé perquè, segurament la protagonista s’hagués dit Gatsby de cognom (potser Nina Gatsby?), i hagués sigut una descendent perduda de Jay Gatsby que tindria una por irracional a les piscines. Coses que passen.
I com si aquest comentari no fos prou llarg, ja, encara em queden un parell de coses per comentar. Molt, molt al principi, quan pensava en la història al desembre, la història havia d’anar sobre una festa d’aniversari que se n’anava de mare (hi sortien dracs! Quin greu que no els hagi pogut recuperar), i sabia que la Jessie Andrews feia anys un vint-i-vuit de juny. (Pel comentari del primer capítol que així s’acaben els exàmens i hi ha més llibertat, i també per relacionar-ho amb l’estiu, que era una altra possibilitat de tema que s’havia sotmès a votació.) Un parell de dies després, vaig trobar-me amb el gif del personatge de les pel·lícules llegint un Hawking a la Marmita Foradada, i vaig pensar que fer humor dels viatges en el temps podria ser molt divertit. Tot i així, em sabia greu deixar de banda la Jessie Andrews. Però, com em vau animar vosaltres, vaig buscar si hi podia haver una connexió entre els dos personatges. I, olalà, el vint-i-vuit de juny de 2009. Quina casualitat que fos un vint-i-vuit de juny!
I és que sabia que el professor Stephen Hawking havia muntat una festa per a viatgers en el temps fa uns anys, però no sabia la data exactament. I descobrir que m’anava tant bé per la fanfiction va ser molt divertit, i una oportunitat que no podia passar. La dinàmica de la festa (en la que presumptament no va assistir ningú) era que el professor Hawking la va muntar i un cop es va acabar, a partir de l’endemà, va ser quan va enviar les invitacions per a que la gent hi assistís. D’aquesta manera s’assegurava que només hi anaven viatgers en el temps! Però ja se sap, que això dels viatges en el temps no és tant fàcil com pot semblar...
I aquí apareix el Viatger. En realitat, és (amb uns quants canvis) un personatge meu d’una altra fanfiction que pertany a la Saga Futura. Vull dir, que aquell personatge seria el Viatger en un univers paral·lel (on els viatges en el temps fossin diferents), i per això no volia entrar en gaires detalls, perquè m’havia dit que no relacionaria les fanfictions més del que ja les tinc relacionades. (No sé si m’explico.) Igualment, per això no he entrat en gaires detalls, i perquè desbloquejar la backstory del personatge, o qualsevol backstory que em resultés mínimament interessant pel personatge, hagués suposat uns nivells de drama i de mortalitat completament incompatibles amb el marc literari de la fanfic i els límits que tenia. (Zero drama, zero morts.) A més com diu el narrador, tampoc era hora que això es convertís en una història com la de Blackberry Finn. (Perdona, Mark Twain, encara no m’he après el nom del Huckleberry Finn, l’he hagut de copiar del Google.) I, ara, només de pensar en la de paraules que s’hagués allargat això si hagués pogut desenvolupar una backstory pel Viatger! (Tot i així, em sap greu una mica no haver desenvolupat més el personatge del Viatger, i que s’hagi convertit més aviat en una excusa o un instrument perquè passés l’aventura de la fanfic. Però és que ja m’ocupaven molt els Amics Predilectes!)
I, una altra vegada, fent una cosa poc jo, hi he posat unes quantes referències del món muggle. Hi ha algunes que són prou òbvies, com les dues referències al Senyor dels Anells (tres, depèn de com t’ho miris). A veure si les pilleu! ^^ (Si no, pregunteu i us les dic als comentaris. Si voleu una pista, estan al segon capítol.) També hi ha altres referències menors, com James Bond, El Rei Lleó, la Premier League i Proust. I per acabar: Doctor Who. No podia faltar! Que consti que no era intencionat. Al principi, no. Després, sí. Per una banda, hi ha dues connexions que no són intencionades: la llibreta del Viatger i el nom del Viatger. Ja m’entendreu. (Que vull fer el comentari curt!) La llibreta, hi reconeixereu el Don’t Panic! de The Hitchhiker's Guide to the Galaxy. (Perdó, Douglas Adams, no he passat del primer capítol, o sigui que he fet la fanfiction sense gaires referents d’humor. Go big or go home.) Però a Doctor Who també fan servir llibretes. Deu ser una cosa dels viatgers en el temps! I, llavors, el nom de John Smith… (No) va ser intencionat, hehehe. Per l’altra banda, hi ha uns quants fragments de diàlegs que són directament de Doctor Who. No en dic res més, a veure si els pilleu! (Ja us ho respondré als comentaris ^^)
Així que, encara que al principi no en pensava fer gaire, sí que vaig haver de fer recerca. Per una banda, per fer quadrar una mica la festa de Cambridge (tinc un lapsus amb Manchester que no sé d’on surt, espero no haver colat cap Manchester a la fanfiction!). Per l’altra, per calcular el recorregut i les distàncies que es tarda del viatge que fan els Amics Predilectes i el Viatger. Les ciutats existeixen, etcètera, etcètera. Només que no us mireu gaire al detall el temps que tarden a anar d’una banda a l’altra però crec que quadra prou bé. (O això espero!) En part, em va putejar que hi havia dies que les pàgines webs no funcionaven per la pandèmia i no em permetia calcular distàncies perquè la gent havia d’estar confinada, i llavors ho havia de revisar retrospectivament quan podia.
I a la nota del primer capítol dic que no es relaciona amb cap altra fanfiction… Però també he dit que qualsevol semblança amb la realitat era pura coincidència, i en canvi sí que he fet sortir coses de la vida real. (Del món muggle.) Així que, tenint en compte que per edat entren a la Saga Futura (i en part per això he posat els títols en anglès, que és el patró que seguiré amb aquesta saga quan l’escrigui algun dia), no descarto que facin un cameo en aquesta saga! (Tampoc confirmo, tot sigui dit. Ja veurem, però que m’he encarinyat una mica amb els personatges, i em sap greu deixar-los anar.)
I, per acabar, si em voleu treure els punts que sumen aquest capítol ja que no és un capítol de fanfic normal sinó un comentari, endavant!
Gràcies per llegir, i aguantar tanta verborrea,
Cassie Ross.
Agatha Black (Moderador/a FF) Enviat el 04/03/2021 a les 00:44:13 #27730 He escrit 10 fanfics amb un total de 208 capítols Et comento només en resposta a algunes coses que comentes.
Primer, com ja t'he dit, has portat sorprenentment bé l'humor (sorprenentment perquè no és el teu estil i has tingut idees per donar i per vendre). Al principi em va xocar moltíssim, i em va semblar massa, però una vegada vas llegint, ja entres en el to esbojarrat de la història i no queda pas estrany, perquè ho has mantingut consitentment en tota la FF, i és admirable.
Pel que fa als personatges, ja t'he dit abans que estaven molt bé. Sí, són estereotípic, però això ja va bé per una història curta; tampoc no pots aprofundir gaire! I t'han quedat molt ben equilibrats, potser no es veu gaire que la Jessi sigui la prota i els altres els secundaris, però és que no hi fa res; és la líder del grup i per tant ja té una importància lleugerament més gran.
NO SABIA QUE L'STEPHEN HAWKIN HAVIA MUNTAT AQUESTA FESTA. OMG, ara m'agrada molt més. Que l'objectiu final sigui aquesta festa és brutal! M'encanta! Quina bona idea que vas tenir! Estic molt flipada ara mateix... Menys mal que ho has dit, perquè això afegeix moltíssim a la història! Per això la festa és tan important! És un experiment, evidentment que el Viatger hi ha d'assistir! Ara tot el final té molt més sentit.
Dels referents, banda del Don't Panic i els que surten mencionats pel nom, no n'he pillat massa (a pbanda de la personalitat doctoriana del Viatger. El senyor dels anells el vaig llegir fa tants anys que no en recordo gaires detalls, lamentablement. Potser algun dia faig una relectura.
Moltes gràcies per les explicacions, és molt interessant tot el que dius, especialment com vas passar de la idea d'una festa a la idea d'un viatge (coses que passen). Estic molt impressionada amb tot plegat, i considero que l'humor és un gènere que podries fer teu de seguida si el practiques una mica.
Sí que he de dir que el meu capítol preferit ha estat el segon. Perquè no només hi ha el narrador que és divertit, sinó que HI PASSEN COSES DIVERTIDES, que això és el més important. No m'agraden els llibres que en teoria són d'humor però que després l'únic que fa "gràcia" (i gràcia entre cometes, perquè hi ha gent que en té molt poca) és el narrador. El narrador no és el llibre, el narrador només ha d'acompanyar l'acció, i per això és important que el que hi passa sigui divertit. Potser és per això que al primer capítol el narrador m'ha semblat una mica massa (perquè les coses que hi passaven (un ofegament, una possible mort i l'espera a l'andana no eren especialment gracioses), però després, quan tota la història s'ha posat esbojarradament divertida, el narrador ja no m'ha semblat fora de lloc. Molt bé, que ho hagis sabut equilibrar!
De nou, felicitats per com ha quedat tot plegat. Has estat consistent i has tingut idees molt bones. Genial!
Antares_Black Enviat el 10/07/2021 a les 18:33:45 #27847 He escrit 11 fanfics amb un total de 57 capítols Les sensacions que has tingut que expliques, també les he tingudes jo. Però en conjunt he de dir que has pres una bona feinada!!
«També s’ha de tenir en compte que entre tots comparteixen dues neurones, una per al Viatger, i l’altra va saltant de cap però li agraden molt les xafarderies que sap la Sophie, o sigui que no està gaire pel que toca» hahaha això m’ha fet gràcia.
O sia que l'ésser que es diu Chihuahua no és ni un gos, ni un gat, ni un kneazle com jo creia, sinó un gat esfinx. Molt original. Mare meva, quin embolic...
Aquesta descompensació entre els capítols, especialment amb el primer, jo l'he notada. Però vaja que no t’ho critico gaire, perquè em sembla que té l'has treballada molt bé i has fet tot de coses que no fas normalment (que era l'objectiu del concurs) com no planificar gaire, improvisar, desencallar-se escrivint i no pensant, i no preocupar-se gaire per si quedaven coses soltes.
D'humor n'hi ha de moltes menes i no tots hi coincidim. Hi ha moltes coses (i ja no parlo d'aquesta fic, sinó en general) que no em fan gràcia, i en canvi a d'altres si que els en fa. O coses que a mi em fa petar de riure i altres no hi veure la gràcia. Però perquè l'humor és una cosa molt personal.
Precisament em demanava pel perquè del nom i cognom de la Jessie, però si no en té cap de concret i és perquè Jessie és més muggle i perquè Andrews perquè sí, doncs ok xd
Quin greu no haver vist els dracs!
No sabia que Nomanland existia de com a poble concret!! (genial, doncs que la Sweet vingués de no-man-land!!!) Jo ho coneixia com a ‘no man’s land’, com a terra de ningú. Es fa servir per parlar d’un terreny erm o que no té propietari. Però tambés diu d’un estat indeterminat o indefinit: durant una guerra, una extensió de terra disputada entre les primeres línies o trinxeres de dos exèrcits enemics.
Si algun dia vols fer alguna altra cosa amb els Amics Predilectes (one-short, mini-fic, fanart o avatars dels personatges (sobretot perquè no ens en dónes descripció física), el que vulguis!) Serem aquí ^^ (com a mínim, parlo per mi)
Ja sabeu que jo sóc partidari de triar el títol al final, però els teus (i això que no acabo d'entendre la mania que teniu de posar-los en anglès, que podrem ser també en qualsevol altra llengua ―si no ñes que són alguna frase feta o referència concretes) són súper divertits i han acabat encaixant perfectament amb la fic i amb cada capítol. Jo crec que totes les peripècies han viscut és tota una festa! I de tots els temps! Segur que el Viatger no viscuda cap de millor. És que el professor Hawking també els delectarà amb alguna cosa molt especial (per ells, i nosaltres, hi estan convidats).
Nina Gatsby hahaha
Doncs sembla mentida que la Jessie sia cranc, tu...
La tercer referència del Senyor dels Anells és la de «Not all those who wander are lost» (d’acord que també és una frase feta, però es coneix, i crec que era la intenció, pels versos de Tolkien a La Germandat de l’Anell). A molt llocs apareix com que el poema és d’en Gàndalf perquè ve d’una carta escrita per en Gàndalf, per tal que en Frodo confiï en en Gambús. Però més tard, al Consell de N’Elrond sabem que l’autor del poema és en Bilbo «la vaig inventar jo mateix per al Dúnedan, fa molt de temps, la primera vegada que m’explicà qui era». Em permetràs de posar-lo sencer:
All that is gold does not glitter,
Not all those who wander are lost;
The old that is strong does not wither,
Deep roots are not reached by the frost.
From the ashes a fire shall be woken,
A light from the shadows shall spring;
Renewed shall be blade that was broken,
The crownless again shall be king.
No tot el que és or és cosa que lluu,
ni tot rodamon ha d’anar perdut;
el vell que és fort no sempre marceix,
el gebre no glaça la rel que enfondeix.
De les cendres fredes sorgirà un nou foc,
de les ombres fosques una llum com sol:
l’espasa trencada refer-se ha de llei,
qui no és coronat tornarà a ser rei.
(traducció de Francesc Parcerisas)
«Jo sóc Àragorn, i aquests són els versos que acompanyen el meu nom».
I per acabar vull dir una frase:
«Anywhere will do if you pick the right day!»
Sabeu de què és? (És de les històries que crec que la pel·lícula és millor que el llibre en el qual es basa; perquè sí, n'hi ha) us imagineu un crossover d'això i dels amics Predilectes?? Uuuuh
Antares
Cass Ross Enviat el 23/07/2021 a les 19:15:35 #27870 He escrit 14 fanfics amb un total de 71 capítols Agatha Black
«una vegada vas llegint, ja entres en el to esbojarrat de la història i no queda pas estrany, perquè ho has mantingut consitentment en tota la FF, i és admirable.» Gràcies! Era una de les coses que no sabia si sabria mantenir-ne la consistència.
«NO SABIA QUE L'STEPHEN HAWKING HAVIA MUNTAT AQUESTA FESTA. OMG, ara m'agrada molt més. Que l'objectiu final sigui aquesta festa és brutal! M'encanta! Quina bona idea que vas tenir! Estic molt flipada ara mateix... Menys mal que ho has dit, perquè això afegeix moltíssim a la història! Per això la festa és tan important! És un experiment, evidentment que el Viatger hi ha d'assistir! Ara tot el final té molt més sentit.» Siii és que quan vaig recordar la data va ser mindblowing.
«Dels referents, banda del Don't Panic i els que surten mencionats pel nom, no n'he pillat massa (a pbanda de la personalitat doctoriana del Viatger. El senyor dels anells el vaig llegir fa tants anys que no en recordo gaires detalls, lamentablement.» Ai, ara no sé si recordaria totes les frases que vaig utilitzar de DW. Però eren unes quantes.
«Estic molt impressionada amb tot plegat, i considero que l'humor és un gènere que podries fer teu de seguida si el practiques una mica.» Uo, potser m’ho plantejo. O definitivament d’afegir-ne una mica més en les fanfics que escric, sense que en sigui el gènere dominant. Crec que ara ja sóc més conscient de com no portar-ho tot tan a l’extrem, i si no és qüestió de pràctica.
«Sí que he de dir que el meu capítol preferit ha estat el segon. Perquè no només hi ha el narrador que és divertit, sinó que HI PASSEN COSES DIVERTIDES, que això és el més important.» Totalment d’acord. El primer i el tercer es van veure més encotillats per les necessitats de trama de poder-ho introduir i tancar tot bé. El segon era més lliure en aquest sentit. «Potser és per això que al primer capítol el narrador m'ha semblat una mica massa (perquè les coses que hi passaven (...), però després, quan tota la història s'ha posat esbojarradament divertida, el narrador ja no m'ha semblat fora de lloc. Molt bé, que ho hagis sabut equilibrar!» ^^
Moltes gràcies pel comentari!
Antares_Black
«Quin greu no haver vist els dracs!» Big Mood.
«No sabia que Nomanland existia de com a poble concret!! (genial, doncs que la Sweet vingués de no-man-land!!!) Jo ho coneixia com a ‘no man’s land’, com a terra de ningú.» Sí, per això hi ha el doble joc. Una terra de ningú, desconeguda, que podria ser qualsevol (perquè n’hi ha diverses al llarg del front d’una guerra, o perquè en van canviant els límits mentre aquesta avança), i el nom d’un poble concret.
«Si algun dia vols fer alguna altra cosa amb els Amics Predilectes (one-short, mini-fic, fanart o avatars dels personatges (sobretot perquè no ens en dónes descripció física), el que vulguis!) Serem aquí ^^ (com a mínim, parlo per mi)» AAAAAAAAAAH Pues que guai que ho diguis. No els descarto, no. Els tinc una mica pensats en una visió més «realista» i almenys un d’ells podria aparèixer a la Saga Futura.
«Ja sabeu que jo sóc partidari de triar el títol al final, però els teus (...) són súper divertits i han acabat encaixant perfectament amb la fic i amb cada capítol.» ^^ A mi m’ajuden a visualitzar el capítol. «i això que no acabo d'entendre la mania que teniu de posar-los en anglès, que podrem ser també en qualsevol altra llengua ―si no ñes que són alguna frase feta o referència concretes» Vaig començar amb els títols en català, però hi va haver un de concret (ara no recordo quin) que en català no sabia com expressar la idea tal qual i en canvi en anglès sí, i per això vaig posar-los tots en anglès.
«La tercer referència del Senyor dels Anells és la de «Not all those who wander are lost» (...). A molt llocs apareix com que el poema és d’en Gàndalf perquè ve d’una carta escrita per en Gàndalf, per tal que en Frodo confiï en en Gambús. Però més tard, al Consell de N’Elrond sabem que l’autor del poema és en Bilbo «la vaig inventar jo mateix per al Dúnedan, fa molt de temps, la primera vegada que m’explicà qui era». Em permetràs de posar-lo sencer» Aquest poema m’encanta, i per tan m’agrada molt que l’hagis posat al comentari. I en català i en anglès! En el moment d’escriure la fanfic estava llegint el Senyor dels Anells, i per això ho vaig afegir ^^
««Anywhere will do if you pick the right day!» Sabeu de què és? (...) us imagineu un crossover d'això i dels amics Predilectes?? Uuuuh» Miss Peregrine's Home for Peculiar Children ;) (No sé si està traduit al català). I sí, un crossover seria èpic. Massa perillós també.
Moltes gràcies per comentar!
Cassie